Especificacions tècniques
Motor	6 cilindres en línia de 2954 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 91,00 mm de carrera) amb turbo.
Potència	295 CV a 6600 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats.
Transmissió	Propulsió a les rodes posteriors.
Longitud	4620 mm
Amplada	1752 mm
Alçada	1330 mm
Distància entre eixos	2595 mm
Pes mínim	1350 kg

Oficialment el Toyota Supra Turbo entregava 295 CV i per tant aquest paràmetre restava dins de límits, si bé existia el convenciment entre la resta de la parroquia del mundial, que en dotar el motor de 6 cilindres i 3000 centimetres cúbics d'un turbo, el gegant coupé nipó es saltava el sostre de potència que la FISA establia per als cotxes de Grup A, i es que des de Toyota s'argumentava que donat que el seu intercooler era de petites dimensions, el guany de potència vers la versió atmosfèrica era de tan sols una vintena de cavalls.

El debut del nou Supra tenia lloc a Abidjan el dimarts 22 de setembre de 1987, coincidint amb l'inici del 19è Ral·li Costa d'Ivori, un cotxe al qual, mentre a Colònia s’ultimaven els detalls de la futura arma de Toyota en el campionat, el Celica GT-4, si l'hi dotava d'un radiador extra per a l'oli en el compartiment del maletar per tal d’evitar els problemes de sobre-escalfament que s’havien produit al Safari Rally amb l’anterior model.

L'estrena corria a càrrec de Björn Waldegård i Fred Gallagher i de Lars-Erik Torph i Benny Melander, si bé les prestacions reals del nou cotxe no es van poder veure en aquest esdeveniment, doncs tot l’equip abandonava la competició en coneixe’s que l’avioneta del Toyota Team Europe s’accidentava poc després de sortir de l’aeroport de Yamousoukro, morint-hi el director esportiu de l’equip, el britànic Henry Liddon. 

No va ser fins la següent ronda africana, el Safari Rally 1988, que els Toyota Supra Turbo no van tornar a baixar per una rampa de sortida del mundial, restant en aquesta ocasió a les portes del podi. Amb el Celica GT-4 homologat al mes de maig, aquests coupés gegants turboalimentats no es tornarien a veure fins al Safari Rally 1989, on novament els seus pilots no van ser capaços de trepitjar podi, pel que la seva curta presència al mundial quedava resumida en 3 participacions oficials i cap podi.

Ben d'hora Auriol-Occelli van agafar les regnes del ral·li per assegurar-se la sisena victòria de l'any.

El dimarts 22 de setembre de 1992 es posava punt i final a Perth al 5è Ral·li d'Austràlia, desena cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis, llavors composat de catorze proves, que amb puntuabilitat per als campionats de pilots, marques i producció, aconseguia atreure fins a la seva llista d'inscrits a 90 equips, els quals tots estaven presents a la rampa de sortida el dissabte 19 de setembre per començar afrontar les 35 especials cronometrades que composaven el ral·li amb una distància total de 536,62 km que 60 dels participants aconseguirien superar.

Tot i marcar més escratxs, les averies van endarrerir a Kankkunen-Piironen.

El ral·li s'iniciava amb un temps plujós que deixava els trams en un estat molt relliscós, a més a més les quatre primeres especials cronometrades tenien un quilometratge més aviat curt, el que va permetre un ball de posicions en els primers compassos de la cita, en la primera especial cronometrada els dos equips oficials de Lancia composats pels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen i els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli empataven a temps situant als dos equips al capdavant de la general de temps de la prova evidentment, llavors es va produir la reacció dels pilots de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya, que aconseguirien marcar els tres següents escratxs, un d'ells empatats amb Kankkunen-Piironen, el que permetria a la parella espanyola passar a liderar el ral·li a partir de la quarta cronometrada.

En quan el cinquè tram es va disputar, el primer amb un recorregut llarg, el ral·li es va començar a trencar en favor de Didier Auriol i Bernard Occelli, autors del millor registre en l'especial que els permetia distanciar-se en 15 segons de la competència i situar-se líders del ral·li en aquell moment, en la següent cronometrada els seus companys d'equip Kankkunen-Piironen colisionaven contra un arbre, el que els feia perdre mig minut i caure fins a la cinquena posició provisional incident al que els pilots finlandesos de Lancia intentarien contrarrestar amb el següent millor crono.

En la segona passada pel tram llarg, Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a marcar de nou el millor registre, tancant el dia amb un nou escratx, compartit també amb Kankkunen-Piironen, que permetia als pilots incrementar distàncies al capdavant de la general provisional del ral·li, que al terme de la primera etapa gaudia de 35 segons vers el Subaru Legacy RS d'Ari Vatanen i Bruno Berglund, els quals en els darrers compassos de la primera etapa van aconseguir superar a Carlos Sainz i Luis Moya en la segona posició que ara eren tercers a 38 segons dels líders provisionals amb Juha Kankkunen i Juha Piironen a 6 segons darrera seu.

En el transcurs de la segona etapa, celebrada en diumenge, Didier Auriol i Bernard Occelli van continuar ampliant marge al capdavant de la provisional del ral·li gràcies a marcar 4 de 9 escratxs possibles, mentre que els seus companys d'equip a Lancia, Juha Kankkunen i Juha Piironen, van contribuir a deixar manifesta la superioritat dels cotxes italians al ral·li oceànic amb tres escratxs més que els van permetre passar des de la quarta plaça al terme de la primera etapa fins a la segona a més d'un minut però dels líders de la provisional.

Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya es mostraven poc optimistes amb el rendiment que estaven poguent treure al seu Celica Turbo 4WD, veient-se fins i tot superats altre cop pel Subaru Legacy RS d'Ari Vatanen i Bruno Berglund els quals aconseguien ampliar les diferencies fins al mig minut pels 3 segons que duien en arrancar el segon dia de competició.

Arribats ja a la tercera jornada de competició Didier Auriol i Bernard Occelli seguien amb el seu guió marcant els tres primers millors registres que no feien més que certificar la seva condició de líders, mentre que els seus companys d'equip, que venien de marcar l'escratx al cinquè tram de l'etapa, en la sisena especial trencava la suspensió posterior del seu Delta Integrale HF en la recepció d'un salt el que provocava que els pilots finlandesos perdessin de l'entorn de dos minuts i la segona posició, que ara era per a Carlos Sainz i Luis Moya després que Ari Vatanen i Bruno Berglund haguessin hagut d'abandonar en la segona especial cronometrada del dia amb el canvi de velocitats del seu Legacy RS trencat.

En la recta final de la tercera jornada, Kankkunen-Piironen van sortir disposats a escurçar distàncies amb Sainz-Moya per tal de que en el transcurs de la quarta i última etapa poder donar el cop final, però el pla es va poder executar abans del previst quan el motor del Celica Turbo 4WD va enmudir durant 10 segons en una corva de la superespecial espectacle de Langley Park, temps pel qual precisament Kankkunen-Piironen aconseguien superar als espanyols de Toyota a la neutralització de la jornada.

Amb només 4 especials cronometrades per davant d'uns 80 km de distància, la quarta etapa va ser un tràmit per a Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals gaudien de més de dos minuts i mig d'avantatge al capdavant de la general del ral·li i la victòria els hi donava un valuosíssims punts de cara a esdevenir el primer campió mundial francés. Per darrera la lluita entre el Delta Integrale HF de Kankkunen-Piironen i el Celica Turbo 4WD de Sainz-Moya es va inclinar del costat del cotxe italià pilotat pels finlandesos tot i que amb els reglatges emprats a Nova Zelanda, els espanyols se sentien més a gust amb el seu cotxe, els Juha van aconseguir marcar els 4 escratxs de la quarta etapa incrementant en 13 segons l'avantatge que tenien vers el e Toyota alhora que escurçaven gairebé 1 minut la distància amb els líders.

Així doncs sense més novetats Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien certificar allò que es venia presagiant des del segon dia, és a dir guanyar el ral·li amb un temps total de 5 hores 13 minuts i 12 segons, mentre que els seus companys d'equip Juha Kankkunen i Juha Piironen, tot i marcar més escratxs al llarg del ral·li, les averies sofertes al llarg del mateix els van endarrerir fins a la segona posició final a 1 minut i 41 segons dels guuanyadors. El tercer graó del podi finalment era per a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals acabaven a 2 minuts i 4 segons dels primers classificats.

Fins al tercer dia Sainz-Moya no van tenir el cotxe a punt, mostrant-se incapaços de donar caça als Lancia .

En l'apartat de producció els locals Ed Ordynski i Mark Stacey a bord del seu Mitsubishi Galant VR-4 es mostraven superiors a casa seva aconseguint superar per 22 minuts i 32 segons al segon classificat, el pilot de la Unió dels Emirats Àrabs Mohammed Bin-Sulayem i el seu copilot irlandès Ronan Morgan els quals pilotaven un Ford Sierra RS Cosworth 4x4. Amb aquesta victòria Ordynski empatava en tercera posició de la general del campionat a 23 punts amb el finlandès Jarmo Kytöletho mentre que l'absent Gregoire de Mèvius seguia encapaçalant la general amb 27 gràcies a l'abandonament per accident en la desena especial cronometrada de l'argentí Carlos Menem que per llavors en sumava 26.

Per a Didier Auriol la sisena victòria en set participacions, només comptava amb un abandonament a Portugal com a taca en el seu expedient, permetia al pilot de Montpeller començar a somiar en ser el primer pilot francès en guanyar el mundial de ral·lis, ja que Carlos Sainz, que es mantenia en segon lloc, veia com el pilot de Lancia s'escapava una mica més. Per darrera d'ells el campió del mòn en vigència sumava un nou segon lloc que el deixava en terra de ningú en tercera posició de la general.

Pilot	Punts
Didier Auriol	120
Carlos Sainz	104
Juha Kankkunen	92

En la general per marques Lancia presentava un expedient encara millor que el del seu pilot Auriol, i amb 7 victòries en 7 ral·lis, ja que la victòria austral permitia als italians descomptar el segon lloc aconseguit a Kenya. Toyota per la seva banda en sumava 108 gràcies al tercer lloc de Sainz mentre que els absents de Ford seguien amb el comptador a 70 punts mantenint la tercera posició del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	108
Ford	70

Els Panizzi guanyaven per tercera vegada el Sanremo i per tercera vegada en asfalt en la temporada.

Amb 35 equips presents a la cerimònia, el diumenge 22 de setembre de 2002 es celebrava a la ciutat que li donava nom la finalització del 44è Ral·li de Sanremo, onzena prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat. La cita italiana era puntuable per als campionats reservats a pilots, constructors i mundial júnior, el que suposava tenir 57 equips en la seva llista d'inscrits dels que 53 es van disposar des de la rampa de sortida a afrontar un recorregut composat per 18 proves cronometrades de 385,84 km de distància a partir del divendres 20 de setembre.

Grönholm-Rautiainen lamentaven una baixada de rendiment a causa del turbo en la primera etapa, qui sap si....

El ral·li s'iniciava el divendres pel matí amb un conjunt de 8 proves especials cronometrades de 147,25 km, amb 3 trams que es celebraven pel matí i per la tarda es tronaven a repetir. Els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen obtenien el primer escratx del ral·li demostrant que les seves maneres sobre asfalt progressaven, el que lògicament els convertia en els primers líders, però ja en la segona especial cronometrada els seus companys d'equip, que reapareixien al mundial després de que una lesió a la clavícula apartés el pilot provençal durant uns mesos, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi marcaven el millor temps i passaven a liderar el ral·li.

Els germans provençals esbaien qualsevol dubte que pogués haver sobre el seu estat de forma en guanyar les restants 6 proves cronometrades de la jornada, mentre que un problema en el turbo del Peugeot 206 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aparescut en la tercera especial cronometrada endarreria a la parella finlandesa, la qual a partir de llavors protagonitzarien una escalada paulatina de posicions que els hi permetrien tornar a entrar en el podi virtual just en la última especial de la primera etapa, desplaçant als seus altres companys d'equip els britànics Richard Burns i Robert Reid.

Entremig dels tres Peugeot 206 WRC oficials s'hi situava el Citroën Xsara WRC oficiós de Piedrafita Sport en mans dels francesos Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, els quals amb una millora del seu rendiment a partir de l'equador de l'etapa aconseguien arribar a la segona posició, la qual la conservaven fins al final de l'etapa on arribarien a 22,8 segons dels líders indiscutibles de la primera jornada, els germans Panizzi. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Richard Burns i Robert Reid a 39 i 42,2 segons dels líders respectivament, semblaven ser els equips que es disputarien les posicions de podi amb els seus cosins de Citroën, doncs en cinquena posició s'hi trobaven Markko Märtin i Michael Park, els quals pilotaven un Ford Focus RS WRC 02 amb un nou propulsor experimental, a 1 minut i 2,8 segons dels provençals de Peugeot i fortament pressionats pels càntabres de Citroën Jesús Puras i Carlos del Barrio, qui es lamentaven d'haver calat el seu motor en una paella i d'un retard en la resposta del seu canvi en els dos trams del migidia, i també per Petter Solberg i Phil Mills que es trobaven a 9,6 segons de la parella de Ford després d'haver rebut una penalització de 10 segons per saltar-se una sortida.

Qui abandonaven el ral·li en aquesta primera jornada eren els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els de Ford es trobaven fent un ral·li força discret marxant en novena posició provisional, quan una fuita d'oli per una connexió trencada deixava la transmissió del seu Focus RS WRC inoperativa i els impedia arribar a la sortida del quart tram cronometrat. Tommi Mäkinen i Kaj Lindström amb un palier trencat en la última especial del dia, engruixaven la llista d'abandonaments.

Dissabte els 44 equips que restaven en actiu havien de fer front a un conjunt de 6 proves especials cronometrades de 150,57 km en total, de les que 2 eren noves i es celebraven a doble passada, entre les que destacava l'especial reina del ral·li, Colle Langan amb 42,31 km de distància, i les dues restants que es celebraven al migdia eren les mateixes que s'havien celebrat el migdia de l'etapa anterior.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el millor temps en la primera cronometrada del dia, seguits de Richard Burns i Robert Reid, els quals incrementaven així la pressió sobre Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, els quals en la segona prova cronometrada del dia, Colle Langan, patien un accident. Per quan s'havien accidentat, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen havien aconseguit marcar el millor temps, mentre que Gilles Panizzi i Hervé Panizzi que venien darrera els pilots de Citroën, es trobaven el Xsara WRC bloquejant la carretera. Això va tenir dues conseqüències importants, d'entrada el tram era neutralitzat amb el retard i refredament de pneumàtics que això suposava, i en segon terme els provençals rebien el mateix temps que els seus companys d'equip finlandesos, doncs eren els últims que havien pogut celebrar l'especial en condicions normals.

Petter Solberg i Phil Mills amb 18 segons perduts, aconseguia el segon millor temps en el tram, mentre que els britànics de Peugeot Richard Burns i Robert Reid perdien 39,6 segons en relació als seus dos companys, pel que el ral·li a partir d'aquell moment es va trencar en la part alta, mentre que els tercers classificats passaven a estar assetjats per Markko Märtin i Michael Park i Petter Solberg i Phil Mills els quals es trobaven a 11 segons de la parella de Peugeot.

En les especials del migdia Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Gilles Panizzi i Hervé Panizzi es van seguir repartint els escratxs, extenent així encara més el domini dels Peugeot sobre l'asfalt italià. Però en les segones passades per les especials a la tarda, Petter Solberg i Phil Mills aconseguien canviar una mica el signe de la prova en marcar dos escratxs consecutius, el primer permetia a la parella de Subaru superar a Markko Märtin i Michael Park en la quarta posició provisional, mentre que el segon situava a la parella noruego-britànica en posicions de podi en detriment del hipotètic triplet de la marca del lleó, completant la segona jornada a 59,7 segons dels líders provisionals. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per la seva banda retallaven 17 segons al llarg de l'etapa i es trobaven classificats a 22 segons dels seus companys francesos.

La tercera i última etapa no revertia massa dificultat, en quan estava composada per 2 trams que es celebraven a doble passada assolint una distància total cronometrada de 88,02 km. Petter Solberg i Phil Mills inicaven la jornada dominical com havien acabat l'anterior, marcant el millor temps, si bé en aquesta ocasió el temps que endosaven als Peugeot no arribava als 2 segons en el millor dels casos. Els de la marca del lleó responien en la següent especial copant els tres primers llocs en la classificació del tram, mentre que Petter Solberg i Phil Mills perdien 6 segons amb Richard Burns i Robert Reid.

En repetir-se les especials pel migdia, els de Peugeot i sobretot Richard Burns i Robert Reid van buscar posar nerviós a la parella de Subaru que trencava el seu triplet, però els de la constelació de les Plèiades van saber manejar la situació perfectament i així acabar completant el recorregut programat amb el suficient marge vers la parella britànica per impedir-ho.

Amb una arrancada fulgurant i una administració de l'avantatge acumulat en les successives etapes, i es que Gilles Panizzi venia d'estar convalescent d'una intervenció a la clavícula, el pilot provençal i el seu germà Hervé Panizzi, aconseguien doncs guanyar per tercera vegada successiva el Ral·li Sanremo, el que suposava tanmateix guanyar el seu tercer ral·li d'asfalt, només se'ls hi escapava el d'Alemanya en trobar-se lesionat Gilles. Els germans Panizzi cobrien la distància programada cronometrada amb un temps total de 4 hores 10 minuts i 15,6 segons, 20,9 segons per davant de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que tancant el podi s'hi trobava Petter Solberg i Phil Mills a 1 minut i 6,4 segons dels guanyadors.

Solberg-Mills van ser els únics capaços de trencar l'hegemònia dels Peugeot i impedir el triplet dels del lleó.

Entre els pilots júnior la lluita per la victòria sempre va tenir signe "tricolore", si bé gràcies a l'escratx en la primera prova especial els belgues François Duval i Jean-Marc Fortin s'hi van immiscir. Entretant els catalans Dani Solà i Alex Romaní es lamentaven d'haver punxat una roda del seu Citroën Saxo S1600 el que els feia perdre terreny vers els locals, que al terme de la primera jornada eren quarts per darrera de tres parelles italianes amb el Fiat Punto S1600 de Nicola Caldani i Dario D'Esposito al capdavant. No va ser fins el dissabte al migdia quan Andrea Dallavilla i Giovani Bernacchini assaltaven el liderat de la categoria, mentre que la parella catalana anava a més especial rere especial sense peró arribar a guanyar una posició.

En la tercera i última etapa, tot i la pressió que Giandomenico Basso i Luigi Pirollo exercien sobre els seus compatriotes, finalment Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini aconseguien una victòria molt important, mentre que Dani Solà i Alex Romaní amb l'escratx en l'últim tram pujaven al tercer calaix del podi.

La victòria que aconseguia Andrea Dallavilla combinada amb la tercera posició de Dani Solà, facilitava que el pilot transalpí passès a liderar la provisional del campionat amb 1 punt de marge per sobre del pilot de Vic, pel que tots dos es jugarien el títol de campió al RAC britànic que tancava la temporada.

Dallavilla-Bernacchini aconseguien la primera victòria de la temporada i liderar la categoria júnior.

En el campionat de pilots, la segona posició que aconseguia Marcus Grönholm sobre l'asfalt italià, acostava al pilot finlandès a l'objectiu de convertir-se novament en campió mundial, ja que amb 30 punts en joc, el seu marge vers Richard Burns, el seu més immediat perseguidor era ja de 23. Gilles Panizzi per la seva banda, amb la tercera victòria de la temporada superava a diversos pilots en la provisional, entre ells Carlos Sainz o Petter Solberg i s'acostava a la tercera plaça per llavors ocupada per l'escocès Colin McRae, el qual amb un ral·li per oblidar perdia un lloc a la general amb el seu compatriota britànic i bona part de les opcions a campionat.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	57
Richard Burns	34
Colin McRae	33

En la taula del campionat de constructors, Peugeot sumava el seu setè doblet de la temporada, deixant les restants marques a encomiar-se algún sant per a que obrès el miracle i impedir el títol dels del lleó. Ford amb 5 punts i Subaru amb 4, aconseguien curt rendiment, peró si més no sumaven punts com Mitsubishi, que n'afegia un altre per assolir 9 en total.

Constructor	Punts
Peugeot	131
Ford	86
Subaru	46