Ben d'hora Auriol-Occelli van agafar les regnes del ral·li per assegurar-se la sisena victòria de l'any.
La desena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, d’entre un total de 14 cites al llarg de tota la temporada, trobava a Perth el seu punt i final el dimarts 22 de setembre de 1992, cita que no podia ser cap altra que el 5è Ral·li d'Austràlia. La prova oceànica donava la opció a obtenir punts en els certàmens de pilots i constructors, així com en la copa reservada als Grup N i en el campionat Àsia-Pacífic, sent en aquest cas la quarta cita, un ampli ventall que aconseguia atraure fins a 90 equips en la seva llista oficial d'inscrits, els quals tots ells es trobarien presents en la protocolària cerimònia de la baixada per la rampa de sortida el dissabte 19 de setembre a 2 quarts de 10 del matí. El recorregut de la cita australiana es trobava composat per 35 proves especials cronometrades de 536,62 km competitius, distància que 60 formacions participants aconseguirien superar.
Dues trinxades de suspensions, apartaven a Kankkunen-Piironen del seu pòquer de victòries australianes.
Immediatament després de baixar per la rampa de sortida ubicada en el centre de la capital de l’estat d’Austràlia Occidental, els participants cobrien la vuitantena de quilòmetres de tram d’enllaç que els separaven de la línia de sortida de la primera especial programada, Catchment Road, iniciant així un programa composat per 9 proves especials de 112,63 km cronometrats, distància que els portarien al cèntric Langley Park de Perth a partir de les 8 del vespre del mateix dissabte 19 de setembre.
La pluja acompanyava als participants en els primers compassos de l’esdeveniment oceànic, el que complicava encara més l’adaptació dels pilots a les peculiars i exigents pistes australianes. Juha Kankkunen i Juha Piironen, vencedors de les 3 edicions prèvies en el certamen global, empataven en el millor temps amb els seus companys d’equip Didier Auriol i Bernard Occelli, formacions que hi competien amb cotxes 100 kg més pesants per tal d’adaptar-se a la normativa de la temporada següent, obtenint-hi un avenç de 4 i 5 segons en vers el Subaru Legacy RS d’Ari Vatanen i Bruno Berglund i del Toyota Celica Turbo 4WD de Carlos Sainz i Luis Moya respectivament.
Els espanyols de Toyota, equip que hi havia portat a terme fins a 10 jornades de test previs, s’imposaven en la cronometrada següent per tal de saltar fins a la segona posició, mentre que l’occità i el provençal de Martini Racing esdevenien líders en solitari, en aturar el cronòmetre per darrera del madrileny i del gallec.
Precisament Carlos Sainz i Luis Moya esdevenien també els autors del millor temps en la cronometrada prèvia al reagrupament de York, si bé en aquesta ocasió l’honor era ex-aequo amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, amb el què els espanyols retallaven distàncies en relació als líders Didier Auriol i Bernard Occelli fins a la mínima distància mesurable, és a dir 1 segon, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen restaven en tercera posició a 4 segons dels seus companys d’equip. La quarta formació de talla internacional, Ari Vatanen i Bruno Berglund, es situaven a 9 segons del registre de la parella francesa, començant-se a gestar un cert trencament entre els pilots locals i els del mundial, doncs, tot i que només s'havia competit al llarg d'una vintena de quilòmetres, els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas encapçalaven un segon grup format per pilots oceànics a 28 segons del lideratge i en cinquena posició provisional.
En sortir del reagrupament de York, els participants tornaven a passar per la segona prova especial del programa i el resultat tornava a ser el mateix, la victòria de tram per a Carlos Sainz i Luís Moya. Si bé el registre dels pilots de Toyota era 11 segons més lent que l’aconseguit 3 hores abans, el cert era que els espanyols hi arrabassaven la primera posició a Didier Auriol i Bernard Occelli per un marge de 2 segons.
Arribats als 30,05 km de distància del cinquè tram del programa, Helena, el ral·li presentava el seu primer repte amb entitat per als participants. Amb el millor temps del parc tancat en el seu haver, Didier Auriol i Bernard Occelli recuperaven immediatament el lideratge que acabaven de perdre, aconseguint-hi a més a més un marge al capdavant de la taula provisional de 13 segons en vers Carlos Sainz i Luís Moya, mentre que per 1 segon, Ari Vatanen i Bruno Berglund desplaçaven a Juha Kankkunen i Juha Piironen fora de les posicions de podi, tothora que els de Subaru es situaven a 3 segons de la segona plaça.
La pressió dels nòrdics de la firma de la Constel·lació de les Plèiades tenia efecte sobre els campions del món en vigència, i aquests colpejaven contra la soca d’un arbre en el transcurs de la sisena prova especial de l’itinerari, deixant-s’hi prop de mig minut en vers el temps escratx, que novament era el dels seus companys d’equip francesos Didier Auriol i Bernard Occelli. Una pèrdua de temps però, que era continguda gràcies a la poca entitat cronometrada de l’especial, però que requeria canviar la suspensió posterior del seu Delta HF Integrale.
Amb només dues proves especials forestals per endavant i la debutant especial espectacle de Langley Park, Juha Kankkunen i Juha Piironen es posaven mans a la feina instantàniament, i ja en la següent prova especial, els finlandesos de Martini Racing s’hi imposaven per davant dels seus companys d’equip, mentre que Ari Vatanen i Bruno Berglund rellevaven a Carlos Sainz i Luís Moya de la segona posició per 1 sol segon, gràcies a que les Michelin de les que disposaven els pilots de Subaru, copiaven millor les especials més lentes i revirades, com aquesta i l’anterior, que no pas les Pirelli dels oficials de Toyota.
En la segona passada pel tram més llarg de la jornada, Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a esdevenir els més ràpids en la lluita contra el crono per 2 segons de marge en vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que entre les dues parelles de les formacions nipones, les distàncies restaven congelades en igualar els seus registres, situant-se ja a més de mig minut del lideratge.
Emplaçats en els 2 km de distància de l’especial espectacle de Langley Park, configurada de tal manera que permetia la competició en parelles sobre una superficie mixta de terra i asfalt, a imatge i semblança de “la cursa dels campions” que cada any s’anava celebrant amb força acceptació des de 1988, ambdues formacions posades als comandaments dels Lancia Delta HF Integrale del Jolly Club, és a dir del Martini Racing, compartien el millor temps, 1 segon per endavant d’Ari Vatanen i Bruno Berglund i els pilots nòrdics accedien al parc tancat que allà mateix s’hi emplaçava a quarts de 9 del vespre del dissabte 19 de setembre a 35 segons dels líders i per un marge de 3 segons amb Carlos Sainz i Luís Moya. Juha Kankkunen i Juha Piironen es situaven a 6 segons de la darrera plaça de podi. Després de que el Mitsubishi Galant VR-4 de Ross Dunkerton i Fred Gocentas precisés d'atencions mecàniques, els neozelandesos Peter "Possum" Bourne i Rodger Freeth passaven a encapçalar el grup dels oceànics a 2 minuts i 29 segons dels líders francesos.
A les 7 en punt de l’endemà diumenge, els motors tornaven a rugir en el Langley Park de Perth per tal d’anar a trobar la segona etapa, un escull que es dirigia en vers el sud de la ciutat, centrant la seva activitat en el sector de Bunnings, on un reagrupament s’hi programava a partir de 2 quarts i mig de 12 del matí. 8 proves especials forestals s’afegien en el recorregut, concloent l’activitat competitiva amb una segona passada per l’especial espectacle de Langley Park i posterior retorn al punt de sortida a partir de les 5 de la tarda del mateix 20 de setembre. Una jornada en la que el sol acompanyava amb els seus raigs als 82 equips participants que restaven en actiu, canviant radicalment el context de la competició.
Ari Vatanen i Bruno Berglund calaven el motor bóxer del seu Legacy RS sobre la línia de sortida de la primera especial dominical, i el de Tuupovaara en confondre el botó de la botzina amb el de l’engegat del propulsor, es deixava prou segons com per caure fins a la quarta posició. La cara dolça de la competició era per a Juha Kankkunen i Juha Piironen, doncs els del Jolly Club establien el millor temps, 19 segons per endavant dels pilots de Subaru, i aquests passaven a compartir la segona plaça amb Carlos Sainz i Luís Moya a 38 segons dels líders.
Líders que s’imposarien en les 3 següents proves especials del programa per tal d’arribar al reagrupament de Bunnigs amb 1 minut i 3 segons d’avantatge en vers als seus companys d’equip finlandesos i 1 i 7 segons en relació a Carlos Sainz i Luís Moya, qui no deixaven de provar diferents ajustos de suspensions, per tal de millorar les prestacions del seu auto. Per la seva banda, Ari Vatanen i Bruno Berglund tancaven un grup molt compacte a 7 segons dels pilots de Toyota.
En la represa, precisament Ari Vatanen i Bruno Berglund aconseguien la seva primera victòria de tram en la cronometrada més llarga de la jornada i del programa, un resultat que els permetia arrabassar la tercera plaça a Carlos Sainz i Luís Moya per un marge de 14 segons i situar-se a 7 segons de Juha Kankkunen i Juha Piironen. Alhora, el de La Corunya, però resident a la capital catalana, precisava d’atenció mèdica després de que la recepció brusca d’un salt perjudiqués les seves cervicals, obligant-lo a portar un collar pel que restava d’etapa.
La superioritat dels autos que preparava el Jolly Club, es feia encara més patent en les 3 últimes especials forestals que li restaven en la jornada, on ambdues formacions hi aconseguien els 2 millors temps, tal i com ja havia passat en les 2 primeres especials del sector de Bunnings, però amb registres que en aquesta segona ocasió tan sols diferien en 1 segon. Amb un repartiment de 2 a 1 favorable als vigents campions mundials finlandesos, aquests començaven a obrir tímidament les distàncies amb el Subaru d’Ari Vatanen i Bruno Berglund.
Emplaçats sobre el traçat artificial de 2 km del Langley Park, els espanyols Carlos Sainz i Luís Moya hi aconseguien el millor temps, el primer de tota l’etapa, i la parella feia accès al parc tancat a 1 minut i 53 segons del registre que acumulaven els líders Didier Auriol i Bernard Occelli. Juha Kankkunen i Juha Piironen eren segons al terme de la jornada a 1 minut i 6 segons del temps dels seus companys d’equip, alhora que el seu marge en vers Ari Vatanen i Bruno Berglund esdevenia de 15 segons. En cinquena posició, els neozelandesos Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth seguien capitanejant el segon grup de pilots, si bé a 6 minuts i 6 segons dels líders francesos, en arrossegar problemes amb el seu diferencial central.
7 minuts abans del trenc d’alba, això era les 6 en punt del dilluns 21 de setembre, la primera de les 66 formacions participants que havien aconseguit completar la segona etapa, iniciava el seu enfrontament amb la jornada més llarga de tot el programa de l’edició. Un escull que comprenia 13 proves especials cronometrades de 193,48 km competitius, distància que dirigia la caravana del ral·li encara més al sud en vers l’anterior i que gaudia d’un reagrupament sobre el seu equador en la ciutat costanera de Bunbury, activitat que els més matiners conclourien a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 9 del vespre en el mateix punt de partida, el Langley Park.
Al llarg de les 3 primeres proves especials de l’etapa, els pilots del Martini Racing seguien deixant palesa la seva superioritat sobre la grava australiana, amb els líders Didier Auriol i Bernard Occelli establint el millor temps per davant dels seus companys d’equip per marges de 2, 3 i 4 segons respectivament. Entretant, en el transcurs de la segona prova especial del dia, vintena en el còmput global de l’edició, Ari Vatanen i Bruno Berglund veien com el seu ral·li tocava el seu punt i final en trencar-se la caixa de velocitats del seu Subaru Legacy RS, una baixa que brindava l’oportunitat a Carlos Sainz i Luís Moya de retornar a les posicions d’honor.
Precisament la parella espanyola de Toyota era la que acabava amb la ratxa triomfant dels pilots del Jolly Club, en establir el registre més baix del parc tancat en la quarta prova especial, un resultat emperò que esdevenia pràcticament irrellevant, doncs aquest s’aconseguia per un avenç d’1 i 2 segons en vers els francesos i finlandesos respectivament.
Juha Kankkunen i Juha Piironen vencien en la cinquena prova especial, mentre que en la següent, prèvia al reagrupament de Bunbury, aquests trencaven per segona vegada les suspensions posteriors del seu Delta HF Integrale en recepcionar molt bruscament un salt, un contratemps que els feia perdre 1 minut i 46 segons en vers el registre vencedor dels seus companys líders i que els feia descendre fins a la tercera posició en arribar a l’equador de l’etapa, a 11 segons dels nous inquilins de la segona plaça, Carlos Sainz i Luís Moya, i a 2 minuts i 58 segons dels seus companys Didier Auriol i Bernard Occelli.
Aquest no seria l’únic incident que es registrava a les portes del descans equatorial, doncs el Subaru Legacy RS neozelandès de “Possum” Bourne i Rodger Freeth hi picava contra una roca, trencant la suspensió anterior dreta, que li ocasionava una sortida de pista en acabar perdent aquella roda, incident que els feia perdre més de 20 minuts i que situava a les portes de les posicions de podi als argentins Jorge Recalde i Martin Christie, si bé a gairebé 10 minuts del darrer graó, concretament a 12 minuts i 43 segons dels líders. Parella que per a l’ocasió havien pagat els serveis d’un Lancia Delta HF Integrale de l’equip TopRun.
Els carrers de Bunbury eren escenari d’una segona especial espectacle mixta de 2,97 km de distància, en la que els líders seguien imprimint un ritme superior, per tal de fer-se amb el millor temps per un marge d’1 segon en vers l’empat a temps entre Juha Kankkunen i Juha Piironen amb Carlos Sainz i Luís Moya, dues parelles que passarien a compartir el temps escratx en la següent prova especial, la vuitena en el còmput de la jornada.
Amb uns ajustos de suspensions similars als emprats sobre el Celica GT-4 la temporada anterior, Carlos Sainz i Luís Moya semblaven trobar-se més a gust sobre les pistes australianes i prova d’això era la segona victòria de tram consecutiva, ara en solitari, que aquests aconseguien en la novena cronometrada del dia.
Emperò la pluja tornava a fer acte de presència en la recta final de l’etapa, un nou context que brindava l’oportunitat a Juha Kankkunen i Juha Piironen de recuperar part del temps perdut. Els finlandesos s’imposaven en les 3 darreres especials forestals de l’etapa per tal d’arribar a l’especial espectacle de Langley Park empatats a temps amb els seus antics companys d’equip a Toyota, on els espanyols veien com el seu Celica Turbo 4WD emmudia durant una desena de segons en un dels seus revolts, facilitant la missió als campions mundials.
Així doncs, aliens als problemes i esdevenint el referent al llarg de bona part de la primera meitat d’aquesta tercera etapa, Didier Auriol i Bernard Occelli feien entrada al parc tancat de Langley Park amb 2 minuts i 39 segons de marge amb els seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen, 10 segons més si la lectura es feia en vers el registre de Carlos Sainz i Luís Moya. Jorge Recalde i Martin Christie eren quarts classificats a 15 minuts i 27 segons dels líders i per un marge de 4 minuts i 49 segons en relació al Mitsubishi Galant VR-4 dels locals Ross Dunkerton i Fred Gocentas.
Amb l’únic dubte de si la millora experimentada en el Toyota Celica Turbo 4WD de Carlos Sainz i Luís Moya seria suficient com per presentar batalla a un dels manifestament superiors Lancia Delta HF Integrale del Jolly Club, el pilotat per Juha Kankkunen i Juha Piironen, a les 7 en punt del dimarts 22 de setembre de 1992 s’iniciava la quarta i última etapa del ral·li, la qual es trobava composada per 4 proves especials de 80,14 km cronometrats, distancia que, com en el cas de la jornada inaugural, es desenvolupava sobre unes pistes orientades en vers l'est del punt de sortida i que finalitzaria amb la protocolària cerimònia del podi a 1 quart d’1 del migdia del mateix dimarts al centre de Perth.
Els dubtes quedaven esvaïts molt ràpidament i malgrat que el sol tornava a acompanyar als 61 equips participants que restaven en actiu, Juha Kankkunen i Juha Piironen feien un ple de victòries de tram al llarg de la jornada, excels rendiment que els portava a eixamplar en 13 segons la distància que els separaven de Carlos Sainz i Luís Moya.
Sense la necessitat d’assumir riscos, Didier Auriol i Bernard Occelli aixecaven descaradament el peu de l’accelerador en la quarta i última prova especial de la jornada, on els francesos hi acabaven concedint 43 segons en tan sols 30,34 km competitius.
Així doncs, amb el programa íntegrament celebrat, Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien certificar allò que es venia presagiant des de l’etapa dominical, és a dir la victòria dels pilots francesos del Martini Racing, amb un registre final de 5 hores 13 minuts i 12 segons, temps que rebaixava en 1 minut i 41 segons l’acumulat pels seus companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Piironen, pilots que si bé es veien privats del pòquer de victòries australianes, almenys podien fer gala d’haver esdevingut la formació amb més victòries de tram, 17. Per acabar, el tercer graó del podi era per a Carlos Sainz i Luis Moya, parella que precisava de 2 minuts i 4 segons més que no pas els primers classificats per tal de recórrer els 536,62 km de l’itinerari.
Fins al tercer dia Sainz-Moya no van tenir el cotxe a punt, mostrant-se incapaços de donar caça als Lancia .
Només baixar per la rampa de sortida, el certamen de producció perdia a 1 dels seus integrants de més pes, el finlandès Jarmo Kytöletho, qui per a la breu ocasió, es feia navegar pel local Harry Mansson, posant de manifest la inutilitat de la norma que els obligava a afrontar una cita fora del vell continent per tal d’aspirar al títol mundial.
Entre els que havien anat fins a Perth a competir i no pas a fer el paperot, els locals Ed Ordynski i Mark Stacey es mostraven superiors a la resta de la classe a bord del Mitsubishi Galant VR-4 que pilotaven, imposant-se consecutivament en les 3 primeres proves especials del programa que separaven la capital d’Austràlia Occidental amb el reagrupament de York. Tot i l’excel·lent rendiment, aquests trams inaugurals tenien poca entitat cronometrada i eren especialment ràpids, un condicionant que només els hi donava un marge de 7 segons en vers al Ford Sierra RS Cosworth 4x4 de Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan i 10 segons en vers els campions nacionals, Rob Herridge i Mark Nelson, a bord d’un Subaru Legacy RS.
Només reprendre la competició, Rob Herridge i Mark Nelson es trobaven amb dificultats i aquests concedien prop d’1 hora en vers el millor temps de Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan, qui hi escapçaven 3 segons als líders australians. Emperò aquests últims donaven immediatament un cop de gràcia a la classificació, imposant-se en la primera passada per la longeva cronometrada d’Helena, on la formació líder hi aconseguia portar el seu marge al capdavant de la classificació provisional fins a pràcticament 1 minut en vers els seus principals rivals.
La superioritat d’Ed Ordynski i Mark Stacey no semblava tenir aturador enmig d’un clima fred, humit i ventós, i els locals tancaven l’etapa amb tantes victòries parcials com trams es programaven, accedint al parc tancat de Langley Park amb 1 minut i 33 segons de marge en vers Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan i amb 2 minuts i 3 segons de coixí en relació als japonesos Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino.
La competició es reprenia diumenge al matí tal i com havia quedat la vesprada anterior, amb els líders Ed Ordynski i Mark Stacey vencent en les dues primeres proves especials, mentre que en el transcurs de la segona cronometrada dominical, Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan s’hi deixaven prop de mig minut per tal de descendre fins a la tercera posició, 3 segons per darrera dels també locals Tolley Challis i Rod van der Straaten, un cop que el Nissan Sunny GTi-R de Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino resultava ser exclòs del ral·li en aquesta mateixa especial.
Sense abandonar aquest segon tram dominical, els argentins Carlos Menem i Víctor Zucchini, un dels equips aspirants a la corona mundial i molt endarrerits en la taula en haver patit problemes de direcció en el seu Lancia Delta HF Integrale de TopRun, cursaven baixa del ral·li per accident, fent bona la jugada de Jarmo Kytöletho.
Emplaçats en el sector de Bunnings, Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara començaven a posar setge a la tercera plaça de Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan, imposant-se en les seves dues primeres proves especials, alhora que Tolley Challis i Rod van der Straaten afegien segons en el seu marge en vers els pilots del Ford, arribant al reagrupament que s’hi desenvolupava enmig de la natura amb 8 segons de coixí, mentre que els nipons es situaven 21 segons més avall.
Bunnings però semblava estar fet a la mida de Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara, doncs el japonesos feien un ple de victòries de tram en aquest sector, per tal de pujar fins a la segona posició només sortir del reagrupament, plaça que en bona lògica els nipons ratificarien amb respectius temps escratx.
Fora de l'il·lustre sector, els líders Ed Ordynski i Mark Stacey tancaven l’etapa dominical tal i com l’havien iniciat, establint el millor temps en les 2 últimes proves especials per tal de retornar al punt de sortida amb 2 minuts i 7 segons de marge amb Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara i 2 minuts i 13 segons amb Tolley Challis i Rod van der Straaten. Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan restaven a 13 segons de la darrera plaça de podi entre els Grup N, si bé aquesta resultava ser la segona entre aquells que puntuaven per a la corona mundial.
A mesura que la competició progressava en vers el sud de l’estat, les distàncies també seguien progressant i així en arribar al reagrupament de Bunbury les diferències dels líders en vers els seus més immediats perseguidors s’havien eixamplat en 42, 57 i 137 segons respectivament. Un increment esbiaixat un cop que Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan s’aturessin en la segona especial de la jornada per comprovar si Ari Vatanen i Bruno Berglund precisaven ajuda.
Al llarg de la tarda, les distàncies entre els Mitsubishi Galant VR-4 dels segons i tercers classificats anaven fent la goma, escurçant-se al principi, allargant-se en la seva part central, per acabar escurçant-se altre cop a les acaballes de la tercera etapa, sent finalment les penalitzacions per retard en la recta final de la jornada, el desllorigador dels canvis de posicions. Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara eren aparcebuts amb 50 segons de sanció, mentre que Tolley Challis i Rod van der Straaten en rebien 10. Així doncs, en “guanyar” 40 segons, finalment els australians arrabassaven la segona posició als japonesos, accedint per tercera vegada al parc tancat de Langley Park a 3 minuts i 45 segons dels inqüestionables líders Ed Ordynski i Mark Stacey i per un marge de 38 segons en vers als nipons.
Entretant, poc després de sortir del reagrupament de Bunbury, Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan s’hi deixaven una mica més de 15 minuts en una especial, temps que els feia descendre fins a la novena plaça entre els autos amb fitxa d'homologació N4, però que els contenia en segona posició entre els aspirants a la Copa de Grup N, en no haver cap altre participant en el parc tancat.
Arribats a l’etapa final, els segons ballaven de manera intranscendent al llarg de la vuitantena de quilòmetres competitius d’aquesta jornada i finalment Ed Ordynski i Mark Stacey es feien amb una victòria inqüestionable per 2 minuts i 47 segons de marge amb Tolley Challis i Rod van der Straaten i per 2 minuts i 59 segons amb Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara. 22 minuts i 32 segons si la distància es mesurava en vers el temps de Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan, segons classificats en la Copa de Grup N.
Ed Ordynski, que ja havia esdevingut segon en l’anterior ronda neozelandesa, empatava en la tercera posició de la general del campionat a 23 punts amb el finlandès Jarmo Kytöletho, mentre que l'absent Gregoire de Mèvius, seguia encapçalant la general amb 1 punt de marge en vers Carlos Menem, llur 0 truncava les seves aspiracions a corona, i 4 punts per sobre de l’australià i el nòrdic promptament retirat.
Ordynski-Stacey tornaven a vèncer a Austràlia i de manera notable.
Didier Auriol aconseguia a Austràlia la seva sisena victòria de la temporada en 7 aparicions al llarg del campionat, amb l'abandonament a Portugal com a únic punt negre en el seu expedient, un excel·lent rendiment que permetia al pilot de Montpeller començar a somiar en ser el primer pilot francès en esdevenir campió mundial, doncs aquest encara tenia 3 ral·lis més en la recàmara, enfront dels 2 que li restaven a Carlos Sainz, qui malgrat veure's apartat de la contesa en tot moment, es mantenia en segona posició del certamen a 16 punts de l'occità. Juha Kankkunen, vigent campió mundial, sumava el seu quart segon lloc consecutiu, el que en certa manera apartava al de Laukaa de la revàlida.
Pilot |
Punts |
 Didier Auriol
|
|
 Carlos Sainz |
104 |
 Juha Kankkunen
|
|
En el campionat de constructors, Lancia que ja s'havia proclamat campiona del món de la mà del Jolly Club en l'anterior ronda finlandesa, millorava encara més la seva puntuació, aconseguint la setena victòria d'entre els 7 ral·lis que puntuaven, descartant així el segon lloc sumat a Kenya. Toyota per la seva banda, arribava als 108 punts gràcies al tercer lloc de Sainz, mentre que els absents de Ford, mantenien la tercera posició del campionat amb 70 punts i per encara força marge en vers Subaru i Mitsubishi.
Constructor |
Punts |
 Lancia |
140 |
 Toyota |
108 |
 Ford |
70 |
Especificacions tècniques 
Richard Burns 
Peugeot 
Subaru