Kankkunen-Piironen aconseguien la primera victòria de la temporada en terres australianes, on havien guanyat la temporada anterior.

Amb la ciutat de Perth com escenari, el diumenge 23 de setembre de 1990 es celebrava la cloenda del 3r Ral·li d'Austràlia, desena cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, amb 38 dels 62 equips participants fent acte de presència. La prova que gaudia de puntuabilitat per als calendaris de pilots, marques i producció s'iniciava el dijous 20 de setembre amb un recorregut composat de 35 especials cronometrades d'una distància total de 570,28 km.

Sainz-Moya aconseguien a Austràlia situar-se líders de l'Asia-Pacífic.

Els dies previs a la celebració del ral·li la pluja va afectar les zones per on diversos trams es celebraven, el que deixava la superficie de la pista encara més lliscant del que era habitual on les bales de grava eren la principal caratcerística de la cita austral.

La prova arrancava dijous amb la celebració de quatre especials cronometrades, la primera d'elles de tan sols 2,5 km va donar com a homes més ràpids als pilots de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen el que conseqüentment els hi donava l'honor d'esdevenir els primers líders de la prova, però en la segona especial cronometrada, d'uns 30 km de longitud, la parella sueca de Mitsubishi composada per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander sorprenien propis i aliens en marcar l'escratx i superar per 15 segons a la parella finlandesa oficial de Lancia el que significava que els de Mitsubishi passaven a liderar la prova.

Eriksson-Parmander repetien la operació en la tercera especial cronometrada, d'uns 30 km novament, si bé en aquesta ocasió només aconseguien 2 segons de diferencia vers Kankkunen-Piironen. Malgrat tot, la parella líder de la prova va esgarrar en part la seva brillant actuació quan en la quarta especial cronometrada, una superespecial espectacle que aprofitava la pista de trotons, se sortien rectes en passar-se de frenada i havien de posar marxa enrere per tornar a pista, si bé només van perdre uns 10 segons, la maniobra facilitava que tan Kankkunen-Piironen se situessin en una posició molt amenaçadora.

A pesar de que el recorregut d'aquest primer dia era curt, dues baixes d'entitat ja es van registrar en aquesta primera jornada, en concret en la segona especial cronometrada, quan Didier Auriol i Bernard Occelli volcaven el seu Lancia Delta Integrale 16V en un revolt lent en tocar el voral, a conseqüència del qual van trencar el radiador del seu cotxe; malgrat poder acabar el tram amb uns 3 minuts de retard, ho varen fer amb el cotxe fumejant i empenyent-lo per sortir del control-stop per un cop arribar a les assistències certificar que la junta de culata s'havia fet malbé i l'abandonament era inevitable. L'altra baixa del dia eren els suecs de Toyota Mikael Ericsson i Claes Billstam, els quals després de patir una punxada lenta en el segon tram, van decidir no aturar-se a canviar la roda, si bé en un principi la operació va semblar l'adequada, doncs només van perdre 2 minuts per uns 4 que es tarda en fer el canvi, els suecs van arribar a final de tram sobre la llanda i deixant un rastre d'oli a causa de la trencadissa que havien fet en la transmissió davantera, veient-se obligats a abandonar la prova.

Les distàncies de temps curtes que es varen registrar en la primera etapa, va facilitar que en la segona els principals favorits que quedaven en cursa sortissin per afrontar al màxim la segona etapa, facilitant que es veiessin errades en un ferm molt lliscant a causa de les bales de grava, Juha Kankkunen i Juha Piironen protagonitzaven una virolla a meitat del primer tram cedint uns sis segons vers els homes més ràpids de l'especial, novament els suecs Eriksson-Parmander. Mentre que Carlos Sainz i Luis Moya també s'envirollaven en aquest mateix punt així com arribaven a final de tram sobrevirant en excés i amb la part posterior del seu Celica GT-4 passant pel voral. Més espectacular però va ser l'arribada a meta del tercer dels Lancia Delta Integrale 16V oficials, el pilotat per Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, els italians s'envirollaven en la corva de meta i posava marxa enrere per creuar la línia amb tan mala fortuna que colisionava violentament contra un arbre i deixava la seva suspensió posterior tocada.

En la tercera especial cronometrada del segon dia, setena en el comput global del ral·li, els líders de la prova van afrontar l'especial amb molta prudencia ja que només l'havien pogut reconèixer sota la pluja, això va facilitar que Juha Kankkunen i Juha Piironen, que venien de marcar un escratx, se situessin líders de la prova gràcies al seu quart escratx al llarg del ral·li, mentre que els pilots de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya patien una punxada i cedien de cop 50 segons caient per darrera de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo.

A partir d'aquell moment Sainz-Moya es van esforçar de valent en vistes a superar als italians, objectiu que aconseguirien després de la onzena especial cronometrada, fita que els situava en la segona posició provisional del ral·li ja que en la novena especial cronometrada, Eriksson-Parmander van haver d'abandonar amb el seu embragatge inoperatiu que impedia que el seu Galant VR-4 avancès ni un sol metre, malgrat empenyer el seu cotxe uns 100 m per arribar a final de tram, reparar el cotxe a temps era un impossible pel que els suecs decidien abandonar.

En la vuitena especial cronometrada del dia, dotzena en el comput del ral·li, Igvar Carlsson i Per Carlsson trencaven el turbo del seu Mazda 323 4WD, el vell doncs la marca nipona havia decidit no desplaçar fins a terres australs el cotxe que havien fet debutar al 1000 Llacs al passat més d'agost, el que els feia perdre de l'orde de 9 minuts i caure en la general provisional per darrera dels líders del Grup N, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne.

Sense més incidents s'arribava a la neutralització de la segona etapa, on pràcticament Juha Kankkunen i Juha Piironen van ser els únics pilots en veure's lliures d'incidents, el que els permetia desmarcar-se en més d'un minut vers els segons classificats, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, amb el seu cotxe torçat 3 cm a causa de l'impacte del dia anterior, cedia a poc a poc terreny fins a caure als dos minuts i mig vers els seus companys d'equip.

Tot i que el sentit comú aconsellava assegurar la segona posició en vistes al títol de campió del mòn de pilots, Carlos Sainz i Luis Moya volien intentar lluitar també pel de marques i després de que Juha Kankkunen i Juha Piironen es distenciessin 6 segons més en els dos primers trams, els de Toyota van llençar un atac que els va permetre reduir en 23 segons les distàncies vers els líders de la prova aconseguint 6 escratxs consecutius, però tot aquest esforç es va anar en orris en l'avant-penúltima cronometrada del dia, quan els espanyols tiraven recte en un encreuament i havien de fer marxa enrere per retornar a pista, si bé no es van haver de malmetre danys en el cotxe, en la sortida de pista es van perdre 14 segons.

Per a més desgràcia dels pilots espanyols, en la penúltima especial cronometrada el selector del canvi de marxes es va quedar en punt mort el que els va fer perdre 7 segons addicionals, per precaució van decidir canviar la caixa de canvis abans de la darrera especial cronometrada, una superespecial molt curta, però pràcticament tot l'esforç fet al llarg de la jornada s'havia perdut, pel que en el comput general de l'etapa els de Toyota havien perdut 1 segon amb els de Lancia. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, els altres integrants provisionals del podi, donat que es trobaven en terra de ningú i amb el xassis del seu cotxe lleugerament desviat, es varen limitar a completar les especials sense atacar les posicions davanteres.

En la quarta i última etapa, d'uns 150 km de distància, Juha Kankkunen i Juha Piironen van sortir a l'atac per si de cas Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a intentar atacar la seva posició, tasca per la quals els de Toyota ja no estaven cap-ficats, el que va permetre als finlandesos clavar-lis 1 minut en els tres primers trams del dia, a partir de llavors tots dos equips van relaxar el seu ritme, permetent que Ingvar Carlsson i Per Carlsson aconseguissin els darrers escratxs del ral·li amb el seu Mazda 323.

Pràcticament l'únic incident del dia va ser l'abandonament dels australians Ross Dunkerton i Steve McKimmie, que per llavors figuraven en quarta posició, en patir una volcada contra un arbre amb el seu Mitsubishi Galant VR-4 a conseqüència del qual el copilot es va lesionar unes vèrtebres i de retruc Carlos Sainz passava a liderar el campionat Asia-Pacífic. Així com l'exclusió dels alemanys Erwin Weber i Mathias Feltz, a qui una averia electrònica en el seu Volkswagen Golf G60 els va fer arrancar amb massa demora l'especial número 27 de la jornada anterior i que els deixava fora abans d'iniciar-se la quarta etapa.

Sense més lloc als canvis, Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien repetir la victòria aconseguida la temporada anterior i esdevenir així com els únics pilots capaços de guanyar el Ral·li d'Austràlia com a cita del mundial. Els de Lancia varen completar el recorregut en 5 hores 43 minuts i 48 segons, 1 minut i 40 segons menys que els segons classificats, Carlos Sainz i Luis Moya, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo completaven el podi en tercera posició a 5 minuts i 40 segons dels seus companys d'equip, el que seria el seu desé i últim podi al mundial.

Fiorio-Pirollo van malmetre el xassís del seu Lancia només iniciar la segona etapa, hipotecant la resta de prova.

En l'apartat de producció el domini de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne va ser aclaparador, ja que els finlandesos van dominar la prova des d'un primer moment a bord del seu Mitsubishi Galant VR-4, mostrant-se impossibles per a la compètencia, encapçalada pels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio a qui una demora en les assistències en la tercera etapa els va impedir somiar més alt. Tot i així la segona posició aconseguida combinada amb l'abandonament de Alain Oreille i Michel Roissard per accident en la segona especial cronometrada, deixava al pilot campió d'Espanya de terra al capdavant de la general provisional amb 47 punts per 43 del pilot francès, Mäkinen amb la seva tercera victòria de la temporada en tres participacions, apretava fort per darrera amb 39.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne dominaven la categoria de Grup N i sumaven la tercera victòria de tres possibles al campionat.

Per a Juha Kankkunen la victòria era tan bàlsamica com els característics eucaliptus de la costa est del país, no només per repetir el resultat de l'any anterior quan pilotava un Toyota, sino perque era la primera de la temporada, el que permetia al pilot finlandès superar en la segona posició del campionat al seu company d'equip Didier Auriol, que en mal moment sumava el segon zero consecutiu de la temporada. Carlos Sainz per la seva banda era sólid líder i només esperava poder cridar victòria en el próxim Sanremo.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	130
Juha Kankkunen	70
Didier Auriol	67

En la general per marques Lancia feia una passa més endavant en l'objectiu d'aconseguir el títol de marques, pràcticament l'únic al que podien aspirar si bé encara no aconseguien desenganxar-se dels seus màxims rivals de Toyota. Subaru i Mitsubishi empataven en puntuació a Austràlia, els uns pel quart lloc de Possum Bourne i Rodger Freeth, els altres per la victòria en producció de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, el que seguia deixant als dos constructors japonesos separats per 4 punts en la lluita pel darrer calaix del podi del campionat que seguia posseint Subaru.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	128
Subaru	43

Burns-Reid es van reservar en la primera etapa per atacar fulminantment en la segona.

El diumenge 23 de setembre de 2001 finalitzava a Auckland el 31è Ral·li de Nova Zelanda, cita que suposava la desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda austral, que canviava les seves habituals dates hivernals per primaverals, era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i producció, el que copçava l'interés de fins a 73 equips per inscriure-s'hi de manera oficial. D'aquests, 68 van ser presents a Auckland el dijous 20 de setembre per des de la rampa de sortida enfilar el camí cap a un recorregut programat de 24 proves especials de 382,46 km cronometrats que només 48 equips aconseguirien completar.

McRae-Grist amb un sol escratx finalitzaven en segona plaça, i es que els britànics no van tenir gaires sangries.

La prova no arrancava fins el divendres al matí amb 8 proves especials cronometrades de 117,17 km de distància, i en les que l'ordre de sortida a pista era clau, ja que el canvi de les habituals dates hivernals per les primaverals, suposava un clima més sec, una temperatura ambiental més alta i més grava per escombrar amb el pas dels cotxes.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals estaven tenint un any per oblidar amb el dorsal número 1 a la porta, aprofitaven la seva posició endarrerida de sortida a pista i amb millor tracció que molts dels equips que els precedien aconseguien marcar el primer escratx del ral·li i lógicament liderar la cita neozelandesa en un primer moment. Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills aconseguien guanyar les dues següents especials per tirar-se pràcticament a sobre dels líders, els quals responien marcant el millor temps en l'últim tram del bucle matinal.

L'acció es reprenia al migdia amb el mític Whaanga Coast, tram que servia per al lluiment de dues "velles glòries" del mundial quan el Peugeot de Didier Auriol i Denis Giraudet marcava l'escratx ex-aequo amb el Hyundai de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Acte seguit es repetia la tercera prova cronometrada del matí, i per tant amb la pista més neta de grava l'ordre de sortida ja no era tan vital com en la primera passada. En aquestes condicions Colin McRae i Nicky Grist aconseguien marcar el millor temps seguits dels seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que d'altres preferien guardar-se una mica per sortir en posicions més endarrerides l'endemà i trobar-se així una pista més neta de grava alhora que poder controlar els temps que feien els seus rivals.

Així doncs s'explica el gairebé mig minut que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen perdien en aquest tram, provocant que el Hyundai Accent WRC de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander passès a liderar la provisional del ral·li, sent a més a més aquest el primer cop en el mundial que un cotxe de la marca coreana liderava un ral·li. En certa manera també van ser víctimes d'aquesta trampa Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en una especial passaven del setè lloc provisional al que s'hi trobaven condemnats per ser els tercers en pista, a ocupar la tercera plaça provisional, i per tant novament sortir a pista en tercera posició, ja que les dues passades per l'especial espectacle de Manukau amb prou feines van aportar canvis significatius.

La segona jornada de competició estava novament composada per 8 proves especials cronometrades, peró en aquest cas d'una corda de 176,29 km. Aquesta jornada arrancava amb l'especial reina del ral·li, Parahi - Ararua de 59 km de distància, en la que la classificació faria un gir radical, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen marcaven el millor temps seguits a 3 dècimes de segon dels britànics Richard Burns i Robert Reid, els quals passaven de la setena posició provisional aconseguida a la neutralització de la primera etapa a liderar el ral·li, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es deixaven pràcticament dos minuts en aquesta primera prova cronometrada i passaven casualment a ocupar la setena posició provisional.

La parella britànica de Subaru va seguir rendint a un nivell molt alt gràcies a trobar-se una pista escombrada de grava, i en guanyar 6 de les 7 proves especials que els hi restaven per endavant, en la que no guanyaven els pilots marcaven el segon millor temps per darrera dels francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, Richard Burns i Robert Reid s'afermaven en el lideratge a la neutralització de la segona etapa a la que hi arribaven amb 42,6 segons de marge vers els seus compatriotes de Ford Colin McRae i Nicky Grist. Per darrera de les dues parelles britàniques s'hi instalava el 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 1 minut i 5,2 segons dels primers classificats, gràcies també a una important escalada de fins a 9 posicions.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda perdien la posició de podi que venien conservant des de la sisena prova especial del ral·li en l'equador de l'etapa, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tenien un pijtor panorama per a puntuar l'endemà en arribar a la neutralització del final d'etapa en cinquena posició i amb els seus companys d'equip Didier Auriol i Denis Giraudet bufant-lis el clatell.

De cara a l'etapa dominical els participants tenien també programades 8 proves especials cronometrades, si bé en aquest cap la seva longitud total era de 89 km. Carlos Sainz i Luis Moya sortien disposats a recuperar la última posició de podi perduda en la jornada anterior, i els espanyols en marcar el millor temps en la segona especial del dia, aconseguien superar a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Per la seva banda Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volien marcar distàncies amb Didier Auriol i Denis Giraudet, els finlandesos campions mundials aconseguien el millor temps en la primera prova del dia i el segon millor temps en la segona, amb el que de les 5 dècimes es passava als 9,2 segons de diferència.

En el restant de jornada Marcus Grönholm i Timo Rautiainen marcaven dos escratxs més i un segon temps escratx, amb els que no només es distanciaven definitivament dels seus companys francesos, sino que a més a més donaven caça als seus compatriotes i companys Harri Rovanperäi Risto Pietiläinen en la quarta posició provisional quan només mancava una prova cronometrada per completar el recorregut i amb opcions reals de pujar al podi. Per davant Colin McRae i Nicky Grist van anar escurçant distàncies al llarg de l'etapa vers Richard Burns i Robert Reid, però una virolla patida en aquesta penúltima cronometrada els feia perdre de l'ordre de mig minut i tota opció a somiar amb la victòria.

Amb només una única prova cronometrada per celebrar-se, la classificació va fer un gir sobtat quan els qui s'envirollaven eren els altres pilots de Ford, és a Carlos Sainz i Luis Moya. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que hipotèticament haguessin pogut treure profit de l'errada dels espanyols, doncs es trobaven a només 3,9 segons d'ells, eren sancionats amb 10 segons per haver fet una sortida en fals, amb el que tot plegat tornava a situar a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en posicions de podi que completaven el recorregut a només 5,5 segons de Colin McRae i Nicky Grist.

Amb una última especial cronometrada no apta per a cardíacs finalitzava el 31è Ral·li de Nova Zelanda amb la victòria dels britànics Richard Burns i Robert Reid, els quals invertien un temps total de 3 hores 41 minuts i 43 segons en completar les 24 especials programades amb el seu Subaru Impreza S7 WRC. Per darrera seu, a 44,6 segons ho feien els britànics Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Harri Rovanperä i Risto Piaetiläinen tancaven el podi a 50,1 segons dels seu temps.

En una última cronometrada d'infart, Rovanperä-Pietiläinen entraven al podi.

Entre els cotxes de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller s'encaramaven al liderat gràcies a guanyar les tres primeres proves especials cronometrades, peró en la quarta tot el seu avantatge s'esbaia i cedien la primera posició fugaçment als argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, doncs amb dos escratxs consecutius, la primera plaça provisional era a partir de la cinquena especial cronometrada per als locals Cody Crocker i Greg Foletta al volant s'un Subaru Impreza WRX N8. Els neozelandesos arribarien a la neutralització de la primera etapa al capdavant de la taula sota la pressió d'austráics i argentins.

Manfred Stohl i Peter Müller sortien a l'atac el dissabte, i en marcar l'escratx en l'especial reina, els centre-europeus aconseguien recuperar la primera posició provisional del ral·li en la seva categoria. Lluny de conformar-se, la parella austríaca guanyaria totes les proves cronometrades de la segona jornada, amb el que el seu liderat semblava infranquejable amb més de 2 minuts de marge vers Gabriel Pozzo i Daniel Stillo.

En el transcurs de la tercera i última etapa, tot i alçar una mica el peu de l'accelerador, els líders seguien obrint distàncies vers els seus més immediats perseguidors el que suposava aconseguir la seva primera victòria de la temporada després d'acumular dos segons llocs. Gabriel Pozzo per la seva banda, que possiblement es reservava una mica veien el devenir de la prova, aconseguia el seu setè podi de la temporada de vuit participacions, el que permetia al pilot argentí liderar la provisional amb un marge molt ampli.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne dominaven la categoria de Grup N i sumaven la tercera victòria de tres possibles al campionat.

En el campionat de pilots Tommi Mäkinen se n'anava en blanc de la seva visita austral en finalitzar en vuitena posició, mentre que Colin McRae, segon, sumava 6 punts que permetien al pilot escocès empatar al capdavant de la provisional amb el finlandès. Richard Burns per la seva banda superava a Carlos Sainz per 1 sol punt situant-se en una segona posició provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen Colin McRae	40 40
Richard Burns	31
Carlos Sainz	30

En la taula provisional del campionat de constructors, Ford desfeia la igualada que mantenia amb Mitsubishi des de la finalització del Ral·li 1000 Llacs en sumar 10 punts a Nova Zelanda per 0 de la marca dels tres diamants vermells. En una altre pla, Subaru superava a Peugeot en la cursa per tancar el podi del campionat.

Constructor	Punts
Ford	76
Mitsubishi	66
Subaru	46