Waldegård-Thorszelius donaven la sisena victòria, de set possibles, al Toyota Celica TCT en terres africanes.
El 27 de setembre de 1986 finalitzava a Yamoussoukro el 18è Ral·li Costa d'Ivori, desena cita d'un total de tretze en el calendari del campionat del mòn de ral·lis. La prova només tenia puntuabilitat per al campionat de pilots, pel que va veure com els principals equips del mundial no acudien a la prova ja que les llargues etapes que es disputaven dificultaven molt el treball de les constants assistències que precisaven tan sofísiticades màquines, així doncs la organització va veure com no va poder arribar al mínim establert per la FISA de 50 participants per mantenir l'estatus de mundialista, quedant-se a una inscripció. D'aquests 49 equips participants, molts d'ells amateurs, tan sols 11 van aconseguir superar els escurçats 3763 km de recorregut.
En quan el fang va fer acte de presència, Torph-Thorszelius no van poder fer front als seus companys d'equip
Yamoussoukro repetia com a base del ral·li des d'on es donava el tret de sortida a la prova el dimecres 24 de setembre amb la disputa de la primera de les dues etapes, cap a Abidjan anterior seu de la prova, fent un bucle cap al nord-est del país. Si bé en els dies previs a la prova la pluja va fer acte de presència regant generosament les terres ivorianes, en el moment de celebrar-se la prova, el clima va ser bàsicament sec, pel que la pols en suspensió va fer acte de presència.
Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius, germà bessó de Hans, van aprofitar que portaven el dorsal número 1 per gaudir d'una major visibilitat i incórrer amb menys penalitzacions que ningú la primera part de la primera etapa, ja que cal recordar que al Costa d'Ivori com al Safari no hi havien trams propiament dits, sino uns sectors competitius a recòrrer en un determinat temps, que sovint era impossible de fer acumulant penalitzacions a mida que avançaven els km disputats. Torph-Thorszelius lideraven doncs la prova amb un efímer marge d'1 minut vers els seus companys d'equip Waldegård-Gallagher en arribar a Abidjan, mentre que el tercer dels Celica TCT oficials, el pilotat per Erwin Weber i Gunther Wagner, patia una demora de 8 minuts per problemes amb la vàlvula de descàrrega del turbo.
En la segona part de la primera etapa, de retorn a Yamoussoukro, Waldegård-Thorszelius van recuperar un minut vers els seus companys d'equip, pel que sorprenentment els dos Toyota oficials co-lideraven la prova a la neutralització de la primera etapa. Pel que respecte a la lluita per les següents posicions els franco-ivorians Alain Ambrosino i Daniel LeSaux s'endarrerien quan el seu Nissan 240 RS tenia problemes de frens a causa d'una fuita en el liquid del circuit, mentre que els austríacs Wilfried Wiedner i Franz Zehetner a bord d'un Audi Quattro A2 ex-oficial, treien partit dels problemes dels alemanys Weber-Wagner quan aquests danyaven la seva direcció en golpejar un sotrac i passant a ocupar la tercera plaça provisional.
En el transcurs de la nit entre la primera i la segona etapa, que es celebrava cap a l'est del país en direcció a la ciutat portuària de San Pedro, les pluges torrencials van afectar la regió transformant les pistes forestals en autentics fangars on sovint els arbres caiguts barraven el pas, és aquí on gràcies al gran desplegament que el Toyota Team Europe havia previst per fer front a la possible competència que hi podia acudir, va fer una gran labor per tal d'obrir camí, el neozelandés resident als Estats Units Steve Millen al volant d'un Toyota Celica TCT d'entrenaments sortia per davant dels cotxes de cursa i va ser qui va fer via pel seguici de la competició.
En les condicions lliscants va ser on Waldegård-Gallagher van poder marcar la diferència, fent gala d'un pilotatge superior de mica en mica es van anar separant dels seus companys d'equip Torph-Thorszelius, mentre que els austríacs Wiedner-Zehetner treien un bon rendiment de la seva tracció a les 4 rodes per mantenir-se en tercera posició fins que una averia elèctrica va començar a endarrerir-los ostensiblement, arribant fins i tot a no poder arrancar el motor del seu Audi després d'un control de pas. Tal va ser la quantitat de temps perduda que Weber-Wagner van poder recuperar la tercera posició.
Per darrera d'ells els kenyans Robin Ulyate i Ian Street, inscrits en un Toyota Celica TCT privat, però que de fet tenia la funció d'exercir d'assistència ràpida en pista dels Celica oficials, en no trobar-se la pols en suspensió que tan el va perjudicar en la primera jornada, de mica en mica va anar retallant distàncies amb el Nissan 240 RS d'Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.
En caure la nit, on les demandes de bateria i alternador eren més grans, la situació dels austríacs Wiedner-Zehetner que encara no havien pogut donar amb la font del problema, es va tornar més precària, més quan van atropellar dues ovelles que pràcticament els deixaren sense llums. Per llavors els locals Samir Assef i Christian Boy, que pilotaven un Opel Manta 400, van poder superar el quart Toyota Celica dels kenyans Ulyate-Street fins que un parell de punxades tornaven a deixar les coses com estaven amb el Toyota en cinquena posició.
Més tard Ambrosino-Le Saux van haver de canviar la caixa de canvi de velocitats del seu Nissan 240RS, mentre que els mecànics van trobar l'error de l'Audi Quattro A2 de Wiedner-Zehetner en una bomba de benzina defectuosa, en conseqüència d'aquests contra-temps es va facilitar que els quatre Toyota Celica TCT encapçalessin les quatre primeres posicions, els quals sense buscar-ho van arribar alhora al parc tancat de Yamoussoukro amb Björn Waldegård i Fred Gallagher al capdavant amb 1 hora i 29 minuts de penalització seguits de Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius a 8 minuts d'ells. Erwin Weber i Gunther Wagner completaven el podi a 58 minuts dels seus companys d'equip mentre que Robin Ulyate i Ian Street tancaven el quatruplet de Toyota a 1 hora i 36 minuts dels guanyadors de la ronda africana.
Weber-Wagner s'adjudicaven el seu primer podi al mundial de ral·lis tancant un podi integre de Toyota.
En la categoria reservada a cotxes de Grup A, la victòria va recaure en mans dels austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann al volant d'un Audi 80 Quattro que amb tracció integral, es va mostrar clarament superior a la competència. La victòria permetia a Rudi distanciar-se del seu compatriota Franz Witmann alhora que escurçava distàncies amb el lider destacat de la categoria, el suec de Volkswagen Kenneth Eriksson assegurant-se pràcticament així la segona posició del campionat.
Stohl-Kaufmann escollien sabiament un 80 Quattro per al ral·li.
En el campionat de pilots, únic campionat pel que la cita ivoriana era puntuable, la victòria Björn Waldegård va ser pràcticament intrascendent de cara a la lluita per les primeres posicions de la taula, que seguia estant encapçalada per Juha Kankkunen, pilot finlandès de Peugeot, seguit del seu compatriota de Lancia Markku Alén.
Pilot |
Punts |
 Juha Kankkunen
|
|
Markku Alén |
69 |
 Massimo Biasion
|
|
En la general per marques, la classificació no es veia alterada des del Ral·li dels 1000 Llacs, ja que la prova no donava punts en aquest campionat, que ja havia guanyat Peugeot en la passada ronda finlandesa.
Constructor |
Punts |
 Peugeot
|
|
 Lancia
|
|
 Volkswagen
|
|
