Waldegård-Thorszelius aconseguien la seva tercera i última victòria amb Lancia desobeint les ordres d'equip.
El diumenge 9 d'octubre de 1976 finalitzava el 18è Ral·li de Sanremo, vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis que aconseguia atreure l'atenció de fins a 133 equips per a formalitzar la seva inscripció a una prova que comptava amb un recorregut composat per 37 especials cronometrades d'uns 780 km de distància total i que 68 d'ells aconseguirien superar.
Munari-Maiga tot i tenir les ordres d'equip del seu costat, van perdre la prova en les últimes especials.
En el transcurs de la primera etapa, composada per 26 especials cronometrades, els Lancia oficials pràcticament es varen quedar sols en competició, ja que de la nombrosa competència que era present a la cita italiana, només el FIAT 131 Abarth de Maurizio Verini i Ninni Russo s'interposava entre els seus cotxes en tercera posició.
Fins a tres dels FIAT 131 Abarth que eren presents a la rampa de sortida del ral·li, no superarien la jornada a causa dels accidents soferts pels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki així com els italians Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, el tercer 131 Abarth, pilotat pels també italians Roberto Cambiaghi i Emanuele Sanfront abandonaria la prova amb el diferencial trencat. D'altra banda Opel acudia a la cita amb dos Kadett GT/E amb configuració de Grup 4, un en mans de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, l'altre en mans de Walter Röhrl i Willi-Peter Pitz, abandonant tots dos en les primeres especials a causa d'averies mecàniques en els seus propulsors, l'un per l'arbre de lleves, l'altre per un pistó perforat.
Donades aquestes circumstàncies i amb Sandro Munari i Silvio Maiga al capdavant de la general provisional per només 21 segons vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius, les ordres d'equip planaven sobre el parc tancat, ja que el següent Lancia Stratos HF classificat era el de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, el qual figurava en quarta posició força endarrerit per una pinça de fre que s'havia encallat.
Al poc d'inciar-se la segona etapa composada per 11 especials cronometrades, concretament en la tercera cronometrada, el 131 Abarth de Verini-Russo patia una sortida de pista, pel que la victòria d'un Lancia era ja pràcticament un fet, però convenia que l'Opel del preparador local Conrero sumés quan menys punts millor pel que les ordres seguien sent vigents, tot i això la parella sueca de Lancia formada per Waldegård-Thorszelius es va mostrar igualment combativa i en la penúltima especial cronometrada van aconseguir superar en la general provisional als seus companys transalpins per tan sols 4 segons de diferencia.
Els directius de Lancia, que volien assegurar-se que es respectessin els seus desitjos, es van situar davant la línia de sortida de la última especial cronometrada per tal d'endarrerir 4 segons la sortida a tram dels suecs i facilitar la victòria dels italians tal i com havien dictat prèviament. Tots dos equips van disputar els 20 km de la última especial al límit de l'adherència, tallant cada revolt fins a límits insospitats i amb una concentració que cap dels seus copilots mai havien vist, al final de tram tots dos van marcar el mateix crono, 14 minuts i 32 segons o el que és el mateix, Waldegård-Thorszelius van aconseguir ser 4 segons més ràpids que els seus companys transalpins i guanyar la prova per aquest marge de temps tan estret.
La victòria suposava la tercera per a la parella sueca en el mundial de ral·lis i la tercera que aconseguien amb l'Stratos després de les aconseguides a Suècia i al mateix Sanremo l'any 1975, però aquesta seria la última prova que disputarien amb l'equip italià, ja que en desobeir les ordres d'equip, es van veure fora de Lancia de cara al futur. Per la seva banda, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, aliens a la lluita que es vivia per davant seu completaven el triplet oficial de Lancia en completar el recorregut amb 9 minuts i 33 segons de demora vers els guanyadors de la prova, anteposant-se al Lancia Stratos privat de Tony Fassina i Maurizio Mannini.
Una averia en les pinces de fre de l'Stratos de Pinto-Bernacchini els va impedir anar més enllà del 3r lloc.
La victòria que Lancia aconseguia a casa combinada amb la cinquena plaça que com a màxim va poder aspirar els seus màxims rivals gràcies a l'Opel privat d'Amilcare Ballestrieri i Sergio Maiga, deixava força a l'abast el títol de Campió del Món als italians de Lancia, els quals avantatjaven en 32 punts al segon classificat. La tercera plaça del campionat seguia estant ocupada per Datsun amb 36 punts.
Constructor |
Punts |
 Lancia
|
|
 Opel
|
|
 Dastun
|
|
