Röhrl-Geistdörfer esdevenien campions del món amb un 131 Abarth prototip

El dissabte 11 d'octubre de 1980 finalitzava el 22è Ral·li de Sanremo en la mateixa ciutat que li donava nom després de la celebració de 51 especials cronometrades de 800,60 km de distància i que tan sols 19 equips dels 77 participants van aconseguir superar. La prova, que copsava l'atenció de 88 equips per a formalitzar la seva inscripció, va donar el seu tret de sortida el dilluns 6 d'octubre.

Els pneumàtics Dunlop es van mostrar molt inferiors al Pirelli, afectant al rendiment de Vatanen-Richards

La prova començava amb un contra-temps per a l'equip FIAT, els quals afectats per una important vaga de la fàbrica van veure com es quedaven amb el material retingut; afortunadament van poder trobar un prototip que estava realitzant tests a Còrsega que va ser embarcat ràpidament cap a Sanremo, i uns altres 131 Abarth, més antics que estaven en mans privades van intentar-se actualitzar al màxim de les seves possibilitats per depositar-los en mans dels pilots de la marca que en aquesta ocasió veurien a les seves assistències els membres de FIAT-França.

La primera etapa començava amb quatre especials sobre asfalt, on fins a 3 equips van rotar en la posició de líder, Attilio Bettega i Arnaldo Bernacchini, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tots dos amb FIAT 131 Abarth i finalment l'Opel Ascona 400 del preparador local Conrero en mans de Dario Cerrato i Luciano Guizzardi. A partir de llavors varen seguir 10 especials sobre terra on els Opel no son tan combatius i ràpidament Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, que pilotaven el 131 Abarth prototip, van superar a Cerrato-Guizzaardi en arribar en aquesta superfície, però el seu cotxe, alleugerat de pes, va mostrar problemes de motricitat, fet que van aprofitar els seus companys d'equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki per superar-los en els últims compassos de la primera etapa, mentre que Ari Vatanen i David Richards, a bord d'un dels Ford Escort RS1800 del preparador Sutton si bé no van arribar a liderar la prova, també es van anteposar als alemanys remuntant des de la 11ena posició de la que havien sortit després dels 4 trams d'asfalt.

En l'apartat de baixes, aquestes van ser notòries, Maurizio Verini i Bruno Scabini que conduïen el seu Alfa Romeo Alfetta Turbo per l'autopista per a disputar els trams de terra situats cap a l'est en el seu camí fins a San Marino, es veien obligats a aturar-se en veure sortir un fum blanc sota el seu capó, en aixecar-lo només van poder veure unes flames que ben ràpid combustionarien el seu cotxe. Més tard, en la setena especial cronometrada caurien de la competició per problemes en el canvi el 131 Abarth d'Adartico Vudafieri i Fabio Penariol així com l'Opel Ascona 400 d'Anders Kulläng i Bruno Berglund. Un accident sofert per Timo Salonen i Seppo Harjanne a bord del seu Datsun 160J en la desena cronometrada i una averia en la vàlvula de turbo del Lancia Stratos HF de Fabrizio Tabaton i Emilio Radaelli en l'onzena acabaven d'engruixar una important llista de baixes per haver-se celebrat només una jornada de competició.

La segona jornada arrancava amb un temps plujós, el que convertia les especials de terra en una fina capa de fang, terreny sobre el que les Pirelli dels FIAT o els Michelin dels Talbot es comportaven millor que les Dunlop dels Ford, explicant-se així com Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van anar escurçant distàncies amb Ari Vatanen i David Richards, els quals havien heredat el liderat després de que en la quarta especial del dia Markku Alén i Ilkka Kivimäki haguessin d'abandonar amb problemes d'embragatge en el seu cotxe. Röhrl-Geistdörfer van arribar a estar fins a 1 segon dels líders, fins que una punxada els hi feia perdre 18 segons de cop i que en arribar a San Marino, lloc de neutralització de la segona jornada, els de Ford varen aconseguir elevar-los fins als 36 segons.

Per darrera d'ells i pràcticament en terra de ningú, ja que es trobaven a 2 minuts dels líders i disposaven de 2 minuts d'avantatge vers els quarts classificats, s'hi situava el Talbot Sunbeam Lotus dels francesos Guy Fréquelin i Jean Todt.

A part de la baixa d'Alén-Kivimäki, a FIAT havien de veure com Attilio Bettega i Arnaldo Bernacchini, a causa d'una volcada perdien el tren de la competició deixant pràcticament sol a Röhrl-Geistdörfer per a defensar els interessos de la marca torinesa. D'altra banda Harry Kallström i Claes Billstam havien d'abandonar la prova per un problema de distribució, deixant a Datsun en blanc a la prova italiana.

Només iniciar-se la tercera etapa, en el retorn cap a Sanremo, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es feien ja amb el liderat de la prova, per de mica en mica anar incrementant el marge en el seu favor elevant-los fins als 14 segons, a l'espera de les especials d'asfalt on el seu 131 Abarth tenia un comportament molt millor que el Ford dels seus màxims rivals, i així va ser, ja que en els 7 trams que restaven d'asfalt, els alemanys van aconseguir incrementar les distàncies fins a 1 minut i 44 segons de distància vers Vatanen-Richards, els quals després d'impactar amb la seva part posterior es quedaven sense maleter i havien d'emprar un tros de plàstic per reemplaçar aquesta peça.

Guy Fréquelin i Jean Todt, que estaven obtenint un rendiment fantàstic del seu petit Grup 2, tenien problemes de motor en quedar-se pràcticament sense pressió d'oli, el que va comportar que haguessin de passar força estona per les assistències i veure's penalitzats amb 10 minuts que els feien caure fins la cinquena posició provisional. Els alemanys d'Opel Jochi Kleint i Gunther Wagner heretaven llavors la tercera posició provisional, però aquesta la perdrien en patir una punxada en el seu Ascona 400 després d'un impacte cedint la darrera posició de podi provisionalment a Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb el segon dels Ford Escort RS1800.

Ja en la quarta i última etapa, l'interès estava en veure si l'Opel Ascona 400 de Kleint-Wagner, molt més eficaç sobre asfalt que el Ford Escort RS1800 de Mikkola-Hertz era capaç de recuperar la tercera posició que havien perdut en la darrera especial del tercer dia, però aquesta opció es va desfer després que els alemanys haguessin d'abandonar a causa de la ruptura del seu diferencial en la segona especial del dia. Prèviament, en la primera especial de l'etapa Dario Cerrato i Luciano Guizzardi havien hagut d'abandonar el ral·li en trencar-se un palier del seu Ascona. Aquests abandonaments van afavorir els Talbot de Fréquelin-Todt i Toivonen-Lindqvist que guanyaven dues posicions per a completar la prova en quarta i cinquena posició respectivament.

Sense més canvis en la general finalitzava la prova amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en primera posició, que al llarg d'aquesta última etapa havien aconseguit incrementar distàncies fins als 6 minuts i 35 segons en relació a Ari Vatanen i David Richards, segons classificats. Tancant el podi es trobava el segon dels Ford Escort RS1800 preparat per Sutton en mans de Hannu Mikkola i Arne Hertz a 14 minuts i 10 segons dels guanyadors de la prova.

Més que per mèrits propis, per demèrits aliens Mikkola-Hertz pujaven al podi de Sanremo.

Amb aquesta victòria, la quarta de la temporada després de les aconseguides al Monte-Carlo, Portugal i a l'Argentina, Walter Röhrl esdevenia ja campió del món de ral·lis doblant les distàncies vers els seus immediats perseguidors, deixant l'emoció en l'estreta lluita que hi havia per la segona posició del campionat entre els finlandesos Ari Vatanen, Hannu Mikkola, Markku Alén i Timo Salonen i els suecs Björn Waldegård i Anders Kulläng.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	103
Ari Vatanen	50
Hannu Mikkola	49

En l'apartat de marques, amb la victòria que aconseguia FIAT a casa, tot i la vaga, deixava al fabricant italià com a pràcticament campions del món, ja que Ford, únic equip capaç d'impedir-ho hauria de guanyar totes les proves restants i que els italians no sumessin ni un sol punt. Tanmateix els de l'oval, gràcies al segon lloc aconseguit per Vatanen-Richards combinat amb el zero de Datsun, permetia als britànics superar als nipons en la taula provisional.

Constructor	Punts
FIAT	104
Ford	73
Datsun	67

Sordo-Del Barrio revalidaven la victòria sarda, 3a en la seva carrera, en l’ocàs del seu exercici professional.

Sisena prova en el calendari del campionat del món, i tercera des de la frenética represa de la competició arran de l’aturada per la Covid-19, el 17è Ral·li de Sardenya tancava edició el diumenge 11 d’octubre de 2020 a l’Alguer amb 50 formacions participants completant el seu recorregut. La ronda italiana comptava amb 16 proves especials en el seu programa, llur distància total cronometrada era de 238,84 km, una corda que els 63 equips participants dels 64 que prèviament havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el divendres 9 d’octubre. Tanmateix l’edició entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, així com el campionat junior.

Neuville-Gilsoul aconseguien el doblet per a Hyundai en un final de ral·li trepidant.

Del parc tancat de l’Alguer els pilots en sortien a 3 quarts de 6 del matí del divendres 9 d’octubre per tal d’afrontar un bucle matinal de 2 trams a doble passada, més un segon bucle, de també 2 trams, a una única passada i per la tarda. Un format que se sortia del que era habitual en l’època i que en certa manera venia condicionat pel context de les limitacions a la mobilitat arran de la pandèmia així com pel que el sol es ponia a manca de 6 minuts per a les 7 de la tarda.

Els Ford Fiesta RS WRC de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen, i d’Esapekka Lappi i Janne Ferm aturaven el cronòmetre amb els dos millor registres en la primera prova especial de l’itinerari, amb el què els dos cotxes d’M-Sport arrancaven la cita italiana encapçalant la classificació. Si bé 12,5 segons separaven als líders, Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen, dels guanyadors de la darrera edició, els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio, el segon d’ells tenia a la parella de Hyundai a 1 sola décima de segon del seu temps, mentre que 1 segon més avall s’hi trobaven empatats a temps els Toyota Yaris WRC d’Elfyn Evans i Scott Martin i de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Un problema de motor apartava a Esapekka Lappi i Jane Ferm de la competició en la segona prova especial de l'itinerari, mentre que gràcies a una victòria de tram, Dani Sordo i Carlos del Barrio completaven el bucle matinal a 5,4 segons de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen. D’altra banda, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia trencaven la igualada amb els seus companys d’equip britànics i els francesos completaven el primer escull matinal en tercera posició a 14,4 segons del lideratge.

Després d’un reagrupament per al proveïment de carburant, els pilots tornaven a afrontar les mateixes dues primeres proves especials a última hora del matí, les quals es resolien amb una victòria d’Elfyn Evans i Scott Martin, que retallaven lleugerament distàncies amb els seus companys d’equip francesos, i novament amb un escratx de Dani Sordo i Carlos del Barrio, un millor temps que permetia situar als de Hyundai en la primera plaça superant a Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen per 7,5 segons. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia eren tercers a 18,6 segons dels càntabres a l’entrada al parc d’assistències de mitja jornada, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin, després de concedir uns pocs segons amb els seus companys després de la darrera prova especial matinal, eren quarts a 24,7 segons del lideratge i per 4,6 segons amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Per la tarda, Dani Sordo i Carlos del Barrio optaven per una munta de pneumàtics lleugerament més tova que no pas la dels seus rivals més directes, una elecció que es mostrava més adequada per la caiguda de la temperatura ambiental més sobtada que no pas a les acaballes de la primavera i que permetia als líders càntabres completar l’etapa amb dues noves victòries parcials.

L'alegria en el si de l’equip Hyundai era doble quan amb un cinquè i un segon millor temps respectivament, els companys d’equip dels càntabres, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, en primera instància superaven a Elfyn Evans i Scott Martin, per després fer el mateix amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i entrar així en el parc tancat de l’Alguer en tercer lloc a 35,2 segons de Dani Sordo i Carlos del Barrio quan les manetes del rellotge indicaven que eren quarts de 8 del vespre.

Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen eren segons a 17,4 segons dels líders, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia eren quarts a 8 dècimes de segon del darrer graó del podi, alhora que reduïen en 15,9 segons el temps d’Elfyn Evans i Scott Martin.

De cara a la jornada sabatina, els organitzadors recorrien a un format idèntic al de la primera etapa, és a dir, un bucle de 2 trams que es celebrava en dues ocasions pel matí i sense assistències intermèdies, més una segona passada i també per la tarda, pel mateix bucle post-meridional de l’etapa anterior. Així doncs, en total la jornada suposava 101,09 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, a les que se’ls hi donava sortida a 1 quart de 6 del matí.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la primera prova especial del dia i els francesos recuperaven així la plaça perduda a les acaballes de l’etapa anterior, mentre que, malgrat no tenir una posició de sortida tan beneficiosa com en la jornada anterior, Dani Sordo i Carlos del Barrio perllongaven el seu lideratge amb una nova victòria de tram en la següent, la cinquena acumulada. Paral·lelament, Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen erraven la traçada amb el fre de mà en un encreuament i en haver de posar marxa enrere per retornar al camí correcte, els finlandesos d’M-Sport perdien els segons suficients com per ser superats de cop per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, així com per Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

En la repetició de les dues proves especials matinals, els líders aconseguien un tercer i un segon millor temps respectivament, mentre que provençals i belgues es repartien les victòries parcials a parts iguals, si bé aquests últims en anotar-se el segon millor temps en la primera prova especial del segon escull matinal, aconseguien situar-se en segon lloc 31,6 segons per darrera dels seus companys d’equip i amb 3,0 segons de renda amb els pilots de Toyota.

D’altra banda, en no disposar d’una posició de sortida tan bona com en la jornada anterior, Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen seguien desinflant-se i els finlandesos eren superats per Elfyn Evans i Scott Martin just abans d’entrar al parc d’assistències restant així en cinquè lloc a 1 minut i 1 dècima de segon dels pilots espanyols i a 5,9 segons del temps dels seus predecessors.

Després del pertinent pas per les assistències, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien revertir la situació i aquests posaven més emoció a la lluita per la segona plaça en retallar en 1,6 segons les distàncies amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul gràcies a aconseguir el millor temps en la primera prova especial que es celebrava per la tarda, en la cronometrada següent, i última del dia, els provençals completaven la labor amb un segon escratx consecutiu i la parella entrava al parc tancat de l’Alguer a quarts de 8 del vespre amb 1,5 segons de marge vers els belgues de Hyundai i a 27,4 segons del registre de Dani Sordo i Carlos del Barrio. Elfyn Evans i Scott Martn eren quarts a 58,4 segons dels líders, mentre que els seu coixí en relació als seus excompanys Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen era de 8,5 segons.

Si bé Dani Sordo i Carlos del Barrio havien aconseguit contenir l'envestida dels seus rivals francesos i companys d'equip belgues, gràcies a mantenir-se en la part alta de les taules de temps individuals dels trams, arribant fins i tot a desempellegar-se de la parella d’M-Sport, els 41,90 km cronometrats al llarg de 4 proves especials dominicals dictarien un avenir totalment diferent.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia seguien mostrant la mateixa superioritat de la tarda anterior i els francesos s’imposaven en la primera cronometrada de la jornada, Cala Fumini, per 2 dècimes de segon d’avantatge vers Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, alhora que retallaven en 12,1 segons les distàncies amb els companys càntabres d’aquests a Hyundai. 

Els belgues marcaven el registre més baix en la prova següent i els pilots de la firma coreana restaven a 1 dècima de segon de la segona posició dels francesos de Toyota, mentre que Dani Sordo i Carlos del Barrio aconseguien un petit glop d’aire en incrementar en 8 dècimes de segon el seu marge amb els, per llavors, hexacampions mundials.

Després d’un reagrupament en el que només estava permès el proveïment de carburant, els participants tornaven a afrontar les dues proves especials matinals amb una sort molt similar. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la segona passada per Cala Fumini i els de Toyota restaven a 9,2 segons dels líders, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul concedien als seus rivals francesos 1,6 segons i per tant afrontarien la darrera especial a 1,7 segons dels pilots de Toyota.

Ja en la quarta i última prova especial dominical, el famós “Power Stage”, els estonis Ott Tänak i Martin Järveoja, desapareguts de la contenda a causa d’uns problemes de suspensions en el seu Hyundai i20 WRC en els primers compassos del recorregut, marcaven el millor temps i s’emportaven els 5 punts extra corresponents a aquesta victòria de tram, mentre que els seus companys Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, en aconseguir-hi el segon millor temps, rellevaven in extremis a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la segona posició general.

Sense més activitat programada als trams en el recorregut, els pilots s’endinsaven en el parc tancat de la ciutat de l’Alguer a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 2 de la tarda, per des d’allà, a les 3 en punt acudir a la cerimònia del podi. En ella, i per segon any consecutiu, Dani Sordo i Carlos del Barrio pujaven al seu graó més alt en completar els 238,94 km cronometrats del recorregut en un temps de 2 hores 41 minuts i 37,5 segons, un registre que era 5,1 segons inferior al dels seus companys Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i 6,1 segons al que aconseguien Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, en el que era sens dubte un dels podis més ajustats dels 48 anys d’història del mundial.

Per 1 segon, Ogier-Ingrassia perdien la segona plaça en el darrer sospir

En la classe WRC2 la llista d’inscrits seguia sent tan breu com gairebé sempre des de que es va generar la categoria per tal de facilitar l’apremi dels pilots privats. Només 6 parelles de noms la conformaven, entre els que Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul esdevenien els primers líders en aconseguir el millor temps en l’especial inaugural del programa.

Els escandinaus de Hyundai Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson s’imposaven en la prova següent i els de la marca coreana rellevaven als francòfons d’M-Sport al capdavant de la classificació, mentre que els noruecs Mads Østberg i Torstein Eriksen es despenjaven de la lluita per les primeres posicions en quedar-se amb només 2 rodes, les posteriors, motrius.

La repetició de les dues primeres proves especials del matí corria una sort sinó idèntica, molt similar, doncs Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul s’imposaven en la primera cronometrada del bucle i recuperaven el lideratge de la classe, mentre que Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson feien el mateix en la prova següent; si bé una punxada soferta en la prova anterior, els suposava la concessió d’1 minut i privava als escandinaus de Hyundai de recuperar la primera posició.

Emplaçats a les proves cronometrades de la tarda, Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul patien una punxada i el francès i el belga concedien la primera posició als suecs Pontus Tidemand i Patrik Barth sota l’escratx del Citroën C3 R5 reparat de Mads Østberg i Torstein Eriksen. La reacció dels homes del preparador britànic era immediata, i aquests en imposar-se en la sisena i última prova especial del dia, entraven en règim de parc tancat a 31,9 segons del lideratge de Pontus Tidemand i Patrik Barth. Amb un amortidor trencat, Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson concedien una mica més d’1 minut en aquesta última prova especial i deixaven en posicions de podi a Eyvind Brynildsen i Ilka Minor a 1 minut i 11,9 segons dels líders suecs.

Mads Østberg i Torstein Eriksen volien deixar constància de la seva velocitat i els noruecs s’imposaven en les sis proves especials sabatines, mentre que Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul, es veien obligats a abandonar la competició per avaria mecànica en el transcurs de la tercera prova especial del dia i després d’haver retallat una dotzena de segons als líders en els dues primeres cronometrades de l’etapa.

D’altra banda Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson patien una punxada amb el seu Hyundai i20 R5 en la segona prova sabatina, i els escandinaus, en perdre-hi un mig minut, veient endarrerida la seva remontada sobre el Škoda Fabia R5 Evo d’Eyvind Brynildsen i Ilka Minor, acabant l’etapa ambdues parelles separades per 4 dècimes de segon i a 1 minut i 3,9 segons de Pontus Tidemand i Patrik Barth.

Les distàncies eren importants de cara als 41,90 km finals de la jornada dominical, en la que novament Mads Østberg i Torstein Eriksen estaven avesats a les victòries de tram, però la tenacitat d’uns i el relax dels altres va portar a que Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson es presentessin en la línia de sortida del darrer tram a 19,7 segon de Pontus Tidemand i Patrik Barth. Afortunadament, el pilot suec va treure l’essència que el va portar a conquerir el títol WRC2 l’any 2017 i aquest en aturar el cronòmetre per darrera dels llebrers noruecs de Citroën, es feien seva la victòria.

Pontus Tidemand i Patrik Barth completaven els 238,94 km programats en un temps de 2 hores 51 minuts i 58,4 segons, un registre que reduïa en 28,8 segons l’aconseguit per Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson i en 49,7 segons el d’Eyvind Brynildsen i Ilka Minor. Mads Østberg i Torstein Eriksen es lamentaven dels problemes del divendres al matí i completaven el ral·li ocupant la quarta plaça a 2 minuts i 8,3 segons dels guanyadors suecs.

A efectes de campionat, la victòria que aconseguia Pontus Tidemand a Sardenya, servia al pilot suec per rellevar en 3 punts a Mads Østberg al capdavant de la taula classificatòria provisional quan, a priori, encara restaven dues cites per celebrar-se en el certamen, Ypres i Monza.

Tidemand-Barth no foren els més ràpids, però si els que no patien problemes.

En la classe WRC3, Oliver Solberg i Aaron Johnston aconseguien un senyor temps en la primera prova especial del programa, llevant 13,1 segons a Eric Camilli i François-Xavier Buresi, els segons més ràpids, en els 12,08 km cronometrats del tram.

Malgrat que els líders s’envirollaven en la repetició d’aquesta primera prova especial, una punxada soferta per part de la parella francesa, així com l’abandonament de Jan Solans i Mauro Barreiro per danys en les suspensions del seu Ford Fiesta Rally2, perllongaven la primera plaça del pilot suec i el navegant irlandès, alhora que Jari Huttunen i Mikko Lukka, amb la victòria de tram, s’enfilaven fins la segona plaça.

En la segona especial del bucle, última del matí, els francesos Yohan Rossel i Benoît Fulcrand repetien la seva victòria de tram aconseguida en la passada anterior, i els pilots desplaçaven als finlandesos del segon lloc per tal d’entrar al parc d’assistències a 7,8 segons del lideratge.

Els campions francesos en vigència sobre asfalt, és a dir Yohan Rossel i Benoît Fulcrand, s’imposaven en la primera prova especial de la represa de la competició, si bé aquests només aconseguien escurçar en 1 dècima de segon les distàncies amb els inquilins de la primera posició.  Els compatriotes d’aquests, Nicolas Ciamin i Yannick Roche, tancaven l’etapa marcant el millor temps de la classe en la darrera prova especial, un escratx que els servia per desplaçar del tercer lloc a Jari Huttunen i Miikka Lukko i situar-se a 23,4 segons d’Oliver Solberg i Aaron Johnston a l’entrada al parc tancat, així com a 17,0 segons de Yohan Rossel i Benoît Fulcrand.

Emplaçats ja a la jornada sabatina, aquesta arrancava molt moguda, doncs d’una banda Oliver Solberg i Aaron Johnston aconseguien el millor temps en la primera prova especial del dia per davant de Jari Huttunen i Miikka Lukko, mentre que Yohan Rossel i Benoît Fulcrand així com Eric Camilli i François-Xavier Buresi eren baixa per respectives avaries. Alhora Nicolas Ciamin i Yannick Roche trencaven un cardan anterior a la recepció del famós salt de Micky i es despenjaven en la classificació en perdre-hi un parell de minuts. Malgrat que els francesos intentaren prosseguir amb només l’eix posterior motriu, els responsables mecànics de l’equip els dissuadiren de l’idea per evitar danys majors i finalment en l’enllaç vers la següent prova especial causaven baixa. Tot plegat deixava a Jari Huttunen i Mikka Lukko en segon lloc a 33,7 segons d’Oliver Solberg i Aaron Johnston i per 18,8 segons de marge amb Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak.

Animats per la posició de podi recentment assolida, els pilots polonesos s’imposaven en les dues proves especials següents, resultats que coincidien amb una punxada dels líders en la tercera cronometrada matinal, la qual els enviava fins al tercer lloc provisional.

La reacció d’Oliver Solberg i Aaron Johnston era immediata i els pilots posaven fi a la ratxa de Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak en la quarta prova especial sabatina per 6,8 segons de diferència, un resultat que apretava, i molt, la classificació en la seva part més alta, doncs Jari Huttunen i Mikka Lukko entraven a les assistències de mitja etapa en la primera posició per la mínima distància mesurable, és a dir 1 dècima de segon, mentre que Oliver Solberg i Aaron Johnston es trobaven classificats en tercer lloc 4,8 segons més avall.

El suec i l’irlandès afrontaven el bucle post meridional sense reservar-se res, i la parella marcava el millor temps en la primera cronometrada de la tarda llevant 9,8 segons a Jari Huttunen i Mikka Lukko en els seus 14,72 km d’especial, una victòria que els alçava fins al primer lloc. Malauradament els riscs que estaven assumint es cobraven el seu petage en la prova següent i el fill del campió mundial de l’any 2003, així com el copilot, cursaven baixa per accident.

Jari Huttunen i Miikka Lukko doncs entraven en el parc tancat de l’Alguer el dissabte al vespre ocupant la primera posició provisional per 10,5 segons de marge amb Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak i per 1 minut i 57,6 segons amb Marco Bulacia i Marcelo Der Ohannesian.

Si bé el pilot bolivià i el copilot argentí estaven en terra de ningú com per intentar res, doncs aquests a la seva vegada gaudien de més d’1 minut de marge sobre els quarts classificats, els experimentats Umberto Scandola i Guido d’Amore, si que els 10,5 segons que separaven al primer del segon classificat auguraven una interessant lluita en els darrers 41,90 km cronometrats de la jornada dominical.

Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak portaven les distàncies fins als 5,5 segons després de les dues primeres proves especials de l’etapa, en la que els polonesos hi aconseguien un segon millor temps així com una victòria de tram. Desgraciadament una punxada es posava en el camí del campió europeu dels anys 2015, 2016 i 2017 i del seu compatriota en la tercera cronometrada dominical, i aquests en concedir prop d’1 minut a final de tram, s'acomiadaven de gairebé totes les opcions a victòria, si bé, malgrat tot, els polonesos encara conservaven el segon lloc per una mica més d’un minut de marge amb Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian.

Amb tot el peix venut doncs, ningú arriscava el més mínim en la darrera prova especial de 6,89 km de distància i finalment Jari Huttunen i Mikka Lukko es feien amb la victòria per 1 minut i 21,2 segons de marge vers Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak i per 2 minuts i 7,5 segons amb Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian.

Gràcies a la victòria sarda, Jari Huttunen es situava a només 2 punts del lideratge de Marco Bulacia i amb un esdeveniment menys en el seu haver, mentre que Kajetan Kajetanowicz es feia fort en el tercer lloc de la taula provisional, a 15 punts del pilot bolivià, obrint en 10 punts més el seu gap vers Oliver Solberg.

Huttunen-Lukko vencien amb espurnes de velocitat.

En la categoria júnior del campionat, els suecs Tom Kristensson i Joakim Sjöberg aconseguien 2 victòries de tram i 2 segons millors temps en les 4 proves especials matinals del divendres, el que els conferia un marge de 49,5 segons amb els finlandesos Sami Pajari i Marko Salminen a l’entrada del parc d’assistències de l’Alguer, punt en el que 4 dels 7 equips inscrits ja no hi arribaven per avaries de diversa índole.

Per la tarda, amb un repartiment equitatiu de les victòries de tram entre les dues parelles nòrdiques, les distàncies restaven pràcticament neutres, 50,3 segons a la conclusió de l’etapa, si bé Fabrizio Zaldívar i Fernando Mussano, tercers, concedien mig minut més per entrar al parc tancat de final d'etapa a 3 minuts i 44,7 segons de la tripulació líder.

Sami Pajari i Marko Salminen trencaven un cardan en la primera prova especial sabatina i en cursar baixa per a l’etapa, aquests deixaven encara molt més planer el camí cap a la victòria per a Tom Kristensson i Joakim Sjöberg. Tot i no tenir la necessitat de forçar el ritme, els suecs es van seguir mostrant competitius al llarg del dissabte, per ja en la jornada dominical, pràcticament dedicar-se a conduir per les especials i anotar-se la victòria final per 11 minuts i 25,4 segons amb Fabrizio Zaldívar i Fernando Mussano.

Tom Kristensson aconseguia la segona victòria de la temporada a Sardenya, si bé l’ensopegada del suec a Estònia, deixava al pilot a 10 punts del lideratge provisional del letó Marin Sesks i amb 14 punts de coixí vers el finlandès Sami Pajari.

Ben ràpid Kristensson-Sjöberg es quedaven pràcticament sols.

En el campionat de pilots, Elfyn Evans conservava la primera posició provisional tot i no quallar un bon ral·li a Sardenya. Gràcies al darrer esforç de Thierry Neuville, el gal·lès només veia reduït en 4 punts el seu coixí vers el seu company Sébastien Ogier, qui a la seva vegada també cedia 4 punts amb el seu perseguidor belga.

Pilot	Punts
Elfyn Evans	111
Sébastien Ogier	97
Thierry Neuville	87

A Hyundai la festa era grossa, doncs el doblet dels seus pilots espanyols i belgues, enfilava a la marca coreana fins a la primera posició de la classificació provisional, i per tant caminant cap a la revàlida del títol mundial, per 7 punts de marge amb Toyota. Per tercer esdeveniment consecutiu, M-Sport feia de comparsa i els britànics es trobaven ja amb gairebé la meitat dels punts dels seus dos principals rivals i quan només s’havien disputat 6 proves del calendari.

Constructor	Punts
Hyundai	208
Toyota	201
M-Sport	117