Auriol-Occelli aconseguien la seva cinquena victòria mundial, tercera de la temporada.
Onzena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d'un total de 13, el 32è Ral·li de Sanremo disputava la seva última etapa i finalitzava el dijous 18 d'octubre de 1990 a la mateixa de la que en rebia el nom. La prova arrancava amb tots els 104 equips inscrits en la rampa de sortida ubicada a la ciutat de la Riviera de les Flors el diumenge 14 d'octubre per tal d'iniciar un recorregut composat per 35 especials cronometrades de superficie mixta asfalt-terra que només 47 dels equips participants van aconseguir completar. La prova era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.
Kankkunen-Piironen van tenir un ral·li gris, sense entrar en lluita però conservant la mecànica acabaven segons.
Una superespecial espectacle televisada d'1,3 km de distància donava el tret de sortida a la prova, en la que tot i realitzar-se un cronometratge a la centèsima, els resultats es reflexaven al segon el que va provocar que fins 6 cotxes aturessin el crono en el mateix temps, 1 minut i 9 segons, si bé el més ràpids en el cronometratge varen ser els britànics Malcolm Wilson i Nicky Grist amb el Ford Sierra RS Cosowrth 4x4 oficial. Per darrera d'ells fins a 7 cotxes varen marcar un temps 1 segon més lent, el que deixava fins a 13 cotxes en només 1 segon de distància.
El grans perjudicats d'aquesta especial espectacle van ser Markku Alén i Ilkka Kivimäki, llur Subaru Legacy RS es negava a arrencar del parc tancat, els pilots van haver d'empenyer el cotxe fins la línia de sortida del tram i allà deixar que els mecànics reparessin la bomba de benzina per tal d'iniciar la competició, una cosa i altra va suposar 2 minuts de penalització als finlandesos que veien així ja d'entrada minades les seves opcions.
No va ser fins mitjanit, és a dir, dilluns, fins que no es va posar en marxa els trams genuins amb 4 especials llargues sobre asfalt en les que els Lancia Delta Integrale 16 V van dictar el seu ritme, Massimo Biasion i Tiziano Siviero marcaven els dos primers escratxs el que els situava com a líders en solitari, per després deixar el paper d'homes més ràpids en tram als francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, si bé aquests no van arribar a prendre el liderat provisional als seus companys d'equip, se situaven just per darrera d'aquests, deixant el tercer lloc provisional a Dario Cerrato i Guiseppe Cerri, els quals treien tot el suc al un nou motor més potent i elàstic dels Delta.
Després seguiria un llarg enllaç cap a Livorno, a la Toscana, on es començaven a celebrar les especials de terra i on l'escenari va canviar substancialment, Armin Schwarz i Klaus Wicha prenien ventatge de dur el dorsal 19 en el seu Toyota Celica GT-4, i en trobar-se les pistes més netes aconseguien marcar fins a dos escratxs i situar-se en segona posició provisional a 7 segons dels líders provisionals a la neutralització d'Arezzo; mentre que els seus companys d'equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, atacaven fort mirant de seguir les marques que deixaven Massimo Biasion i Tiziano Siviero que els precedien en el tram i així poder retallar distàncies vers els primers classificats, fita que vanaconseguir situant-se a tan sols 11 segons dels campions del món en vigència.
Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo primer i Dario Cerrato i Guiseppe Cerri a continuació, protagonistes d'un bon paper en les seccions d'asfalt, perdien força temps vers les posicions capdavanteres en la secció de grava en patir una sortida de pista i després una volcada els primers i més endavant una virolla els segons, deixant pràcticament la lluita per la victòria en un assumpte entre els Toyota i Lancia oficials.
La tercera etapa, celebrada el dimarts 16 d'octubre, era integrament disputada sobre terra, on els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya van saber treure l'essència al seu Toyota Celica GT-4 per tal de que en la tercera especial cronometrada del dia situar-se al capdavant de la provisional. Tot i que en l'especial immediatament anterior, els homes de Toyota van protagonitzar dues excursions per fora de la pista, aquestes no els privaren de marcar el millor registre i servir-se la condició de líders en la següent especial cronometrada.
Mentrestant els homes de Lancia semblaven estar perseguits per la desgràcia, els més ben parats van ser Juha Kankkunen i Juha Piironen els quals només van detectar una fuita d'oli en el seu cotxe, que un cop revisat de cap a peus pels seus mecànics no van trobar cap possible origen d'aquesta i van concloure que el càrter havia estat omplert amb massa oli, per contra els seus companys italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero patien una punxada lenta en la vuitena cronometrada del dia que els feia perdre de l'ordre d'un minut alhora que tota possibilitat immediata de donar caça a la primera posició ja que fins llavors la diferencia entre els dos equips era mínima. Per últim, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, amb un pilotatge més conservador que en d'altres actuacions en vistes a puntuar en el campionat, s'anaven endarrerint progressivament, fins que una passada de frenada els va fer sortir rectes havent de precisar ajuda dels espectadors per tornar a pista, perdent mig minut més.
Però no tot eren alegries a Toyota, ja que en l'especial llarga del dia, la segona, els alemanys Armin Schwartz i Klaus Wicha volcaven el seu Celica GT-4, tot i que podien seguir en competició, perdien de l'ordre d'1 minut i queien darrera de Juha Kankkunen i Juha Piironen; però novament en la divuitena especial cronometrada del ral·li, setena del dia, tornaven a volcar el seu cotxe el que els feia perdre de nou 1 minut i precisant a més a més de reparacions importants en les seves suspensions que els feien penalitzar més temps encara.
Amb tot aixó Carlos Sainz i Luis Moya lideraven la prova a Perugia amb més d'1 minut vers els tres equips oficials de Lancia amb vistes a intentar incrementar les diferencies per tal de ressistir la possible avantatge que els Lancia tenien sobre asfalt. La quarta etapa però, no era gaire llarga, ja que només comptava amb les cinc últimes etapes cronometrades del tercer dia i amb només 71 km per davant la gesta semblava dificil. Però els espanyols van aconseguir ampliar en uns quants segons el marge que tenien en el liderat fins que en la última especial cronometrada del dia, especialment en una corba llarga de dretes el guió va canviar radicalment quan Massimo Biasion i Tiziano Siviero havien d'abandonar per accident i Carlos Sainz i Luis Moya patien una volcada que els feia el liderat en mans de Didier Auriol i Bernard Occelli.
Afortunadament per als pilots de Toyota, podien completar el tram i en el llarg enllaç fins a Sanremo, on estaven previstes les darreres especials sobre asfalt, el seu Celica GT-4 es va poder posar a punt per continuar en competició, a part que molts dels canvis que s'hi van fer ja estaven previstos en el canvi de configuració de terra a asfalt.
Una altra vícitma de les últimes especials sobre terra eren els britànics Malcolm Wilson i Nicky Grist, els quals patien una sortida de pista en la 25ena especial cronometrada del ral·li, deixant les suspensions del seu Ford Sierra RS Cosworth 4x4 inoperatives i veient-se obligats a abandonar la prova italiana.
De matinada, a les 0h del dijous 18 d'octubre, arrancava la última i definitiva jornada, a la que els responsables de Lancia tenien certs temors donat que els xàfecs intermitents que estaven afectant la zona, podien reduir les prestacions dels seus Michelin en favor dels Pirelli del Toyota de Carlos Sainz i Luis Moya, i més encara quan aquests marcaven el millor registre en la primera especial cronometrada, esgarrapant sis segons a Didier Auriol i Bernard Occelli i vuit a Juha Kankkunen i Juha Piironen. Però precisament en aquest tram dos dels equips que podien fer perillar el seu podi, els italians Dario Cerrato i Guiseppe Cerri i Alex Fiorio i Luigi Pirollo tenien contra-temps en l'especial, els uns en forma de virolla que els feia perdre 1 minut, els altres en forma de punxada que els endarreria 3 minuts, amb tot això la posició de podi i el títol mundial era pràcticament a la butxaca dels espanyols, els quals van prendre una postura més conservadora en el que restava de prova.
I així es varen succeïr les altres 7 especials cronometrades que faltaven per disputar-se que donaven la victòria a Didier Auriol i Bernard Occelli, la tercera que la parella obtenia en la temporada amb un temps total de 7 hores 30 minuts i 38 segons, 45 segons per davant dels seus companys d'equip Juha Kankkunen i Juha Piironen que finalitzaven en segona posició i 1 minut i 45 segons de Carlos Sainz i Luis Moya que tancaven el podi alhora que esdevenien ja campions del món.
Un accident a punt va estar d'arruinar la seva actuació, malgrat tot Sainz-Moya acabaren tercers i esdevenien campions del món.
En la categoria de cotxes de producció, els abandonaments de pilots cridats a ser protagonistes com els italians Del Zoppo-Nicoli o els belgues de Mévius-Lux, així com els diversos problemes que van patir els francesos Oreille-Thimonier i els uruguaians Trelles-Muzio, van facilitar que Alessandro Fassina, fill de l'excampió europeu i vencedor de la prova en 1979 Tony Fassina, i el seu copilot Massimo Chiapponi guanyessin la prova alhora que es classifcaven com el primer Ford en la general absoluta. A efectes de campionat la victòria era intrascendent en una general en la que Gustavo Trelles seguia comandant amb 52 punts per 46 de Tommi Mäkinen i Alain Oreille.
Fassina-Chiapponi vencien en Grup N alhora que donaven a Ford 9 punts.
En el campionat per pilots quedava tot decidit ja amb el podi de Carlos Sainz el qual esdevenia ja campió del món, malgrat quedar dues proves per disputar-se, ja que en només retenir els 8 millors resultats el pilot madrileny podia descartar el segon pitjor resultat de l'any, el quart lloc al Safari Rally, mentre que Didier Auriol, que aconseguia la seva tercera victòria el resultat just li servia per superar al seu company Juha Kankkunen en la general del campionat.
Pilot |
Punts |
 Carlos Sainz
|
|
 Didier Auriol |
87 |
 Juha Kankkunen
|
|
En el campionat de constructors també tot quedava decidit en favor de Lancia, només en cas de victòria per part de Toyota hagués pogut desplaçar-se la lluita final al RAC britànic que tancava la temporada, ja que el Ral·li Costa de Marfil no era puntuable per al campionat. Lancia així, gràcies a la victòria d'Auriol-Occelli aconseguia el seu vuitè títol de constructors, un títol que aquesta temporada havia estat molt més disputat que en temporades anteriors, per darrera d'ells, a molt punts, Subaru tancava el podi provisional tot i no sumar ni un sol punt al ral·li.
Constructor |
Punts |
 Lancia
|
|
 Toyota
|
|
 Subaru
|
|
