Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 2410 centímetres cúbics (95,00 mm diàmetre – 85,00 mm carrera), amb dos carburadors Weber

Potència

I (1980-1981) 240 CV a 7000 rpm, II (1982- ) 255 CV a 7000 rpm

Canvi Manual de 5 velocitats
Transmissió

Propulsió

Longitud

4320 mm

Amplada I (1980-1981) 1664 mm, II (1982- ) 1760 mm
Alçada 1360 mm
Distància entre eixos 2518 mm
Pes mínim 1050 - 1100 kg

 

Títols
Pilots

Walter Röhrl 1982

Amb l'inici del 48è Ral·li Monte-Carlo el dissabte 19 de gener de 1980, l'Opel Ascona 400 feia debut en la màxima competició mundial. El cotxe es dissenyava amb unes característiques similars a les dels rivals que volia batre, és a dir, una potència al voltant dels 250 CV i amb transmissió a les rodes posteriors com el Ford Escort RS 1800 o el FIAT 131 Abarth, i ja en la seva primera aparició en competició, aquest es quedava a les portes del podi, aconseguint en la següent ronda, el Ral·li de Suècia, la seva primera victòria de mans dels suecs Anders Kullang i Bruno Berglund. Malauradament, la manca de pilots de primera fila i de resultats va fer que mica en mica el programa s'anés deixant i de fet Opel només concorria oficialment l'any 1981 al Ral·li Monte-Carlo, on la primera fase del cotxe sumava el seu segon podi, i a l'Acròpolis, per després passar a competir sota estructures privades o d'importadors.

L'arribada del patrocini de la tabaquera britànica Rothmans i dels pilots alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer l'any 1982, va revifar el projecte i totes dues parts germàniques aconseguien el segon títol de pilots per al de Regensburg, no sense un cert malestar per part del polèmic pilot a qui el feien competir al Ral·li Costa d'Ivori.

L'Opel Ascona 400 va estar en actiu fins al Tour de Corse 1983, moment en que el Manta 400 prenia el relleu al model en la màxima competició, el que permetia al model competir en 25 esdeveniments mundials al llarg de les tres temporades i escaig en les que va estar en actiu, sumant-hi un total de 4 victòries i 13 podis, i per tant una relació de victòries per participacions del 16 %.

Anders Kulläng:

Suècia 1980.

Walter Röhrl:

Monte-Carlo 1982, Costa d'Ivori 1982.

Ari Vatanen:

Safari Rally 1983.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 2141 centímetres cúbics (91,40 mm diàmetre – 81,60 mm carrera), amb turbo i compressor

Potència

380 CV a 7000 rpm

Canvi Manual de 5 velocitats
Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4590 mm

Amplada 1915 mm
Alçada 1380 mm
Distància entre eixos 2612 mm
Pes mínim 1150 kg

 

El BX 4TC naixia més com l'anhel del seu director per tenir un cotxe de Grup B que no un interès real de marca, el que es traduïa amb pressupost per al seu desenvolupament molt reduït i que per tant moltes de les peces que aquest contenia, eren aprofitades d'altres models del grup PSA, obligant als enginyers a inclinar el motor 15º, allargar el frontal i escurçar la distància entre eixos, unes combinacions que reduïen molt la competitivitat d'un cotxe elevadament pesant.

De fet, tan poc era l'interès de Citroën per la competició, que el BX 4TC només va competir en 3 esdeveniments mundials l'any 1986, Monte-Carlo, Suècia i Acròpolis, i dels 7 cotxes que s'alineaven al llarg d'aquestes cites, només un, el pilotat per Jean-Claude Andruet i Annick Peuvergne al Ral·li de Suècia, aconseguia completar el recorregut programat en una modesta sisena posició, el que convertia el cotxe francès en un dels pitjors cotxes de ral·li.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1996 centímetres cúbics (84,80 mm diàmetre – 88,30 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm

Potència

300 CV a 6500 rpm

Canvi Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió

A les 4 rodes amb diferencials hidro-electrònics.

Longitud

4152 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1420 mm
Distància entre eixos 2615 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Després d'estar-se desenvolupant a les instal·lacions de M-Sport a Cumbria durant els darrers mesos de l'any 2000, l'evolució del Ford Focus RS WRC corresponent a la temporada 2001 feia el seu debut oficial en competició el divendres 19 de gener a les carreteres alpines franceses. Carlos Sainz i Luis Moya, Colin McRae i Nicky Grist i François Delecour i Daniel Grataloup eren els encarregats de fer-hi els primers quilòmetres, sent espanyols i francesos els qui brindaven les dues primeres places de podi al model en la mateixa cita inaugural.

L'evolució del compacte britànic va estar competint sota els colors de l'oval al llarg de les 14 proves del calendari amb 3 unitats a cada una d'elles, així com a tercer cotxe de marca en tres de les quatre primeres rondes del 2002 amb Markko Märtin i Michael Park al volant i també a l'Acròpolis 2002, quan Colin McRae i Nicky Grist preferien pilotar la versió anterior del model, donant-li la seva última victòria al certamen. De fet la parella britànica també era la qui brindava la primera victòria al cotxe, concretament al mes de maig, en motiu del Ral·li d'Argentina.

Així doncs el Ford Focus RS WRC'01 va competir al llarg de 18 esdeveniments de talla mundial, en els que única i exclusivament Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien un total de 4 victòries, generant una relació del 22,22 %, i 12 posicions de podi.

Colin McRae:

Argentina 2001, Xipre 2001, Acròpolis 2001, Acròpolis 2002.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1997 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre - 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 6000 rpm

Canvi Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4350 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1395 mm
Distància entre eixos 2510 mm
Pes mínim 1230 kg

El divendres 19 de gener de 2001 arrancava als Alps Marítims francesos el 69è Ral·li Monte-Carlo, i amb ell el Mitsubishi Lancer Evo 6.5 feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial. Aquesta nova evolució del cotxe no era més que un Evo VI amb més recorregut de suspensions en el seu eix posterior, un canvi que allunyava al Mitsubishi de la normativa del Grup A que tan en feia gala. Un altre canvi gens visible a ulls de l’espectador es trobava en alguns components interns del motor.

Tanmateix, aquesta fugida cap endavant de la normativa Grup A es feia amb el consentiment de les restants marques presents al campionat així com del compromís per part de la marca dels tres diamants vermells amb el promotor del certamen de presentar un “World Rally Car” abans no es completés la temporada.

El debut fou brillant, doncs Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki guanyaven per tercera temporada consecutiva la ronda alpina, un resultat que es repetiria al plujós Ral·li de Portugal, després de mantenir una estreta lluita amb Carlos Sainz i Luis Moya i finalment al sempre dificil Safari Rally.

El relleu va arribar al mes d’octubre, amb motiu del 43è Ral·li de Sanremo, pel que el Mitsubishi Lancer Evo 6.5 va estar defensant els interessos de la marca al campionat al llarg de 10 esdeveniments mundials, en els que els seus pilots retornaren la confiança depositada en forma de 3 victòries i un total de 5 places de podi.

Tommi Mäkinen:

Monte-Carlo 2001, Portugal 2001, Safari Rally 2001.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres oposats de 1994 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre – 75,00 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes amb diferencials hidro-electrònics

Longitud

4405 mm

Amplada

1770 mm

Alçada 1440 mm
Distància entre eixos 2525 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Títols
Pilots

Richard Burns 2001

Amb una vinculació molt estreta entre Prodrive i Subaru en el seu desenvolupament, el divendres 19 de gener de 2001 la marca de la Constel·lació de les Plèiades posava en mans dels seus pilots per primera vegada en la història el nou Subaru Impreza S7 WRC amb motiu de l'inici del 69è Ral·li Monte-Carlo.

Els britànics Richard Burns i Robert Reid, l'estonià Markko Märtin i el britànic Michael Park, així com el noruec Petter Solberg i el també britànic Phil Mills eren els encarregats de fer debutar la màquina nipona, si bé els dos últims equips no arribaven a completar la primera jornada i els primers abandonaven el ral·li per averia en la primera cronometrada sabatina, poguent qualificar el seu debut com no gaire esperançador. Més preocupant era la situació quan el primer podi no es produiria fins al mes de maig a l'Argentina amb la segona posició dels seus pilots britànics, pilots que tanmateix brindaven la primera victòria al cotxe a Nova Zelanda.

De fet, tot i que les estadístiques als inicis de l'evolució S7 no eren del tot positives, aquesta versió del cotxe blau japonès va estar en actiu al llarg de l'any 2002 també, combinant la seva presència amb la posterior S8, pel que aquest Impreza va estar competint al màxim nivell en 25 esdeveniments amb un rendiment de 3 victòries i 12 posicions de podis, generant una relació de victòries per participacions del 12 %. Tanmateix en la temporada 2002, Tommi Mäkinen aconseguia la seva última victòria mundial amb el model al Monte-Carlo, mentre que Petter Solberg feia la primera al RAC britànic.

Richard Burns:

Nova Zelanda 2001.

Tommi Mäkinen:

Monte-Carlo 2002.

Petter Solberg:

RAC Rally 2002.

Sébastien Ogier debutava amb el dorsal 1 aconseguint una treballada victoria a casa.

El diumenge 19 de gener de 2014 finalitzava la prova inaugural del Campionat del Mòn de Ral·lis, el 82è Ral·li de Monte-Carlo. La mítica i clàssica prova monegasca comptava amb 72 equips inscrits, dels que 68 prengueren la sortida el dijous 16 de gener per tal de fer front als 383,88 km cronometrats programats dividits al llarg de 15 proves especials per la Provença francesa, amb la ciutat natal de Sébastien Ogier, Gap, com a epicentre. La prova, com la resta de calendari de la temporada, era puntuable per al campionat de pilots, constructors, WRC2 i WRC3.

Primer podi per al pilot francès en el mundial en una prova que li resulta especialment favorable.

La primera jornada, celebrada en dijous, tenia un bucle de tres trams en el seu programa, el qual en celebrar-se en dues ocasions, matí i tarda, generava les 6 proves especials de l'etapa. En total aquest primer escull que havien de superar els equips participants, suposava 125,62 km cronometrats, molt incerts en quan a la climatologia.

Els polonesos Robert Kubica i Maciej Szczpaniak, que per primera vegada en competició es posaven als comandaments d'un Ford Fiesta RS WRC, sorprenien a gairebé tothom en imposar-se consecutivament en els dos primers trams de l'edició, llaurant-se un liderat de 36,8 segons vers els locals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, qui com bona part del parc tancat, una mala elecció de pneumàtics en la primera cronometrada, els hi havia suposat perdre un grapat de segons, doncs en el seu inici estava innivada.

La neu tornaria a fer acte de presència en la tercera i última especial del bucle matinal, però en aquesta ocasió Robert Kubica i Maciej Szczpaniak en sortien força perjudicats, perdent-hi minut i mig vers els francesos Bryan Bouffier i Xavier Panseri, els més ràpids a l'especial i qui a la seva vegada passaven a liderar la prova per davant dels irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle i els espanyols de Hyundai Dani Sordo i Marc Martí.

Després del pertinent pas per les assistències, els participants tornaven a afrontar les especials cronometrades del matí, on els pilots de Volkswagen començaven a recuperar part del terreny perdut amb un escratx per part de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i dos més consecutius per tancar la jornada de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, amb els que els campions del món es quedaven a les portes del podi a 47,5 segons dels líders provisionals, els seus compatriotes Bryan Bouffier i Xavier Panseri.

D'altra banda Dani Sordo i Marc Martí es veien obligats a abandonar la competició per un problema amb el desconnectador de bateria en l'enllaç entre el quart i el cinquè tram; el que per una banda suposava que el debutant equip Hyundai es quedava en blanc després de l'abandonament de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul després d'haver disputat 7 quilòmetres del primer tram, i que Robert Kubica i Maciej Szczpaniak tornessin a ocupar posicions de podi.

Els polonesos completaven l'etapa a 39,5 segons de Bryan Bouffier i Xavier Panseri i a només 7 dècimes de segon dels segons classificats, els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle, tot i això aquests tampoc podien descuidar la rere-guarda, doncs els locals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia entraven a Gap a 47,3 segons del liderat.

Els 178,36 km competitius que l'organització programaven al llarg de les 5 proves especials del divendres, suposaven gairebé la meitat de la distància total competitiva de l'edició, pel que el seu avenir era clau en la resolució de la present edició de la cita alpina. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia sortien a per totes, i amb el millor registre de la primera prova especial del dia, els francesos de Volkswagen superaven d'una tacada a Robert Kubica i Maciej Szczpaniak i a Kris Meeke i Paul Nagle.

Bryan Bouffier i Xavier Panseri, amb l‘escratx del segon tram del dia, mantenien a ratlla als campions mundials a l'entrada del re-agrupament, mentre que per la seva banda Robert Kubica i Maciej Szczpaniak hi feien pas a només 8 dècimes de segon de la tercera plaça ocupada per Kris Meeke i Paul Nagle, el que assegurava una tarda molt interessant.

A la represa, els líders s'envirollaven i patien una sortida de pista, la qual els feia perdre 47 segons i amb ells el liderat provisional a la general que anava a parar a mans de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, qui alhora marcaven un altre millor temps. Paral·lelament Robert Kubica i Maciej Szczpaniak patien un accident i es veien forçats a abandonar el ral·li, donant una gran tranquil·litat a Kris Meeke i Paul Nagle, doncs ara els seus màxims perseguidors eren els seus companys d'equip Mads Østberg i Jonas Andersson a pràcticament 1 minut de la seva posició.

Les dues últimes especials del dia donaven als nous líders un altre escratx i un segon millor temps per darrera dels seus companys de formació Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, amb el què Sébastien Ogier i Julien Ingrassia entraven al parc tancat de Mònaco amb 51,1 segons de marge vers Bryan Bouffier i Xavier Panseri. Kris Meeke i Paul Nagle a 1 minut i 38,6 segons dels líders, i amb 1 minut i 10,3 segons de coixí en relació als seus companys de Citroën, començaven a assaborir el seu primer podi al mundial.

L'edició es completava amb les 4 proves especials de la tarda-nit del Turini, la qual tenia 79,90 km cronometrats que resultaven de passar dues vegades pels dos mateixos trams, un d'ells el mític Coll del Turini. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia seguien obrint forat al capdavant de la general en imposar-se en les dues primeres passades pels trams, mentre que a la represa, la segona passada pel Turini s'havia de cancel·lar en quedar-s'hi clavat el Ford Fiesta RS WRC dels eslovacs Jaroslav Melichárek i Erik Melichárek, que eren els encarregats d'obrir-hi pista. Així doncs l'activitat al ral·li es tancaria amb el Power Stage, el qual era guanyat per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per davant dels seus companys Sébastien Ogier i Julien Ingrasia i de Kris Meeke i Paul Nagle.

Amb els 40 equips participants que aconseguien completar els 360,48 km competitius que finalment es celebraven dins el parc tancat de Mònaco el dissabte a quarts d'onze de la nit, el recorregut del 82è Ral·li Monte-Carlo es donava per finalitzat, si bé no l'edició, doncs la cerimònia del podi esperava per l'endemà diumenge. En ella Sébastien Ogier i Julien Ingrassia pujaven al calaix més alt amb un temps total de 3 hores 55 minuts i 14,4 segons, el que suposava un marge d'1 minut i 18,9 segons vers els seus compatriotes Bryan Bouffier i Xavier Panseri. Per la seva banda Kris Meeke i Paul Nagle tancaven el podi monegasc a 1 minut i 54,3 segons dels guanyadors.

Tot i la seva veterania, Meeke també debutava al podi del mundial en aquest ral·li

En categoria WRC-2 Lorenzo Bertelli i Mittia Dotta tenien un inici de ral·li immillorable, doncs els italians aconseguien dos escratxs consecutius en les dues primeres proves especials del programava, però tot avantatge s'esvaïa amb la neu de la tercera cronometrada, cedint-hi el testimoni als ucraïnesos Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin. Per la tarda els nous líders sumaven dos millors temps i un segon millor temps, amb el que la seva posició d'honor es refermava.

En la primera de les 5 cronometrades del divendres Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin s'havien d'aturar a canviar una roda, amb el que tota la labor desenvolupada al llarg de la jornada anterior se n‘anava en orris i els veterans alemanys Armin Kremer i Klaus Wicha passaven a liderar la classe. De la mateixa manera que uns guanyaven posició i altres la perdien, a la segona especial del dia els papers s'invertien, i ara la parella germànica era la que perdia gairebé 4 minuts i amb ella dues posicions a la classificació, mentre que Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin tornaven a ser els homes més ràpids i amb l'escratx els ucraïnesos tornaven a liderar la taula.

Amb 3 escratxs més de 6 possibles i sense cap mena de contra-temps, la parella completava el recorregut mantenint la primera posició, la qual lògicament esdevenia en victòria el diumenge del matí. En clau de campionat, la ronda monegasca era la primera del calendari, pel que Yuriy Protasov resultava el primer líder de la provisional per 7 punts de marge vers Lorenzo Bertelli.

Protasov-Cherepin arrencaven la temporada amb una victòria de prestigi.

En la classe WRC-3, reservada a vehicles de 2 rodes motrius, els francesos Quentin Gilbert i Renaud Jamoul eren els únics en pagar la quota per tal de puntuar al certamen, amb el què els pilots en tenien prou amb completar el recorregut programat per tal d'emportar-se la victòria. Un fet que després de les tres jornades competitives s'acabava produint, i així el de Vosges s'anotava els seus primers 25 punts al campionat.

Gilbert-Jamoul corrien sols als Alps, i així guanyar és força més senzill.

En la primera temporada que el Ral·li Monte-Carlo tornava a ubicar el seu epicentre a Gap, ciutat natal de Sébastien Ogier, el provençal responia amb un resultat gairebé perfecte, victòria i segona posició al Power Stage, amb el què el campió del món iniciava la defensa del número 1 amb 27 punts, 9 més que Bryan Bouffier, qui en principi no havia de competir en més proves del campionat i 11 més que l'irlandès Kris Meeke.

Pilot
Punts
Sébastien Ogier
27
Bryan Bouffier
18
Kris Meeke
16

En el campionat de constructors Volkswagen combinava el primer lloc d'Ogier amb el quart de Latvala obtenint una renda de 37 punts, 4 més que Citroën que instalava els seus cotxes en el 2n i 3r lloc per constructors (Bouffier degut a la seva condició de privat, no retenia els punts en aquest campionat). M-Sport, gràcies al debutant en la màxima categoria Elfyn Evans sumava 10 punts tancant el podi de marques.

Constructor
Punts
Volkswagen
37
Citroën
33
M-Sport
10