Finalment, lliure d'averies, Bruno Saby aconseguia imposar-se al Monte-Carlo.

Amb sortida des de diferents ciutats europees el dissabte 16 de gener de 1988, el 56è Ral·li Monte-Carlo tancava edició el dijous 21 de gener amb 109 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura. La cita alpina era la primera del campionat del món de ral·lis, que amb puntualitat pels certàmens de pilots, constructors i producció, comptava amb 181 equips en la seva llista d'inscrits; d'aquests, 169 afrontarien les 26 especials cronometrades de 621 km de distància que figuraven al programa de la prova.

Alessandro Fiorio, fill de Cesare Fiorio, s'estrenava en els podis del mundial.

Amb els participants arribats el diumenge 17 de gener a Saint Etienne, punt de concentració dels participants vinguts des de cinc diferents ciutats europees, la primera etapa del ral·li tenia lloc amb 5 proves especials de 129,54 km cronometrats. Bruno Saby i Jean-François Fauchille s'imposaven en la primera prova especial cronometrada del programa, amb el que els francesos, residents a la zona, esdevenien els primers líders de la prova; però donada una corda cronometrada en aquesta primera especial molt curta, el coixí de segons que aquests aconseguien era menut.

Així els seus companys i compatriotes Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu els rellevaven en el liderat en imposar-se en la segona especial del dia, mentre que el torn per a l'escratx de Miki Biasion i Tiziano Siviero, tercers integrants de l'equip oficial Lancia, arribava en la tercera especial programada, si bé els transalpins no ocupaven plaça de líders. Paral·lelament, entre els Mazda, l'única formació oficial present a la prova tret dels Lancia, la primera baixa es registrava en aquesta tercera especial, en quan el motor del 323 4WD pilotat per Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer deia prou.

Un camí, el de l'abandonament, que també seguirien Miki Biasion i Tiziano Siviero en la quarta prova especial per averia en la bomba d'oli, mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille s'imposaven consecutivament en les dues últimes especials de l'etapa, les quals suposaven gairebé 2 terceres parts de la distància cronometrada de la jornada, per tal de fer entrada al parc tancat d'Aubenas com els primers classificats amb 3 segons de marge vers els seus companys Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, amb un Lancia Delta HF 4WD del Jolly Club, tancaven les posicions de podi a 1 minut i 52 segons amb un marge de 23 segons vers el Mazda 323 4WD de Timo Salonen i Seppo Harjanne.

D'Aubenas els participants en sortien el dilluns a les 9 del matí per tal d'afrontar una etapa, l'anomenada comuna, de 12 proves especials cronometrades de 292,90 km de distància amb una nit a Gap inclosa, per tal d'arribar el dimecres al vespre a Monte-Carlo. Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu arrencaven la jornada imposant-se consecutivament en les tres primeres especials programades, el que permetia a la parella al terme de la segona prova del dia empatar en el liderat amb el seus companys, per després ja, amb el tercer escratx, passar a liderar la classificació en solitari.

Les dinàmiques però s'invertien en la segona meitat del dia, quan Bruno Saby i Jean-François Fauchille feien el mateix que havien els seus compatriotes fins llavors i s'imposaven en les tres darreres especials, alhora que recuperaven el liderat en la quarta especial del dia, novena en el còmput global del ral·li, per tal d'entrar al re-agrupament de Gap amb 16 segons de marge vers els seus companys Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu. Per darrera d'ells, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo es trobaven amb el Lancia semi-oficial del Jolly Club a 6 minuts i 10 segons dels líders, però amb la tranquil·litat de tenir el modest Peugeot 205 GTi 1.9 de Jean-Pierre Ballet i Marie-Christine Lallement a 9 minuts i 6 segons de la seva posició, després dels enèsims problemes de Timo Salonen i Seppo Harjanne amb el seu Mazda 323 4WD i de que els francesos Alain Oreille i Jean-Marc Andrié perdessin uns 20 minuts en una sortida de carretera amb el seu Renault 11 Turbo.

A la sortida de Gap el dimarts el matí, el duel per la victòria de pilots francesos de Lancia continuava, amb un escratx per cadascun dels equips en les dues primeres especials cronometrades del dia sense que això comportés cap canvi en la general, doncs els líders eren els primers en donar el primer cop. Malauradament per a la nombrosa afició que s'aplegava a les carreteres alpines tot aprofitant el clima primaveral que acompanyava aquelles jornades, la lluita arribava al seu punt final en la tercera especial del dia quan Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu patien un fortíssim accident que deixava el seu Delta HF 4WD pel desguàs.

Així doncs, amb aquesta baixa tan important, Bruno Saby i Jean-François Fauchille pràcticament passaven a dependre de la integritat de la seva mecànica i de no perdre la concentració per tal d'aconseguir la victòria el dijous al matí, en gaudir d'un gran marge de seguretat vers Sandro Fiorio i Luigi Pirollo; tanmateix aquesta sortida suposava que Jean-Pierre Ballet i Marie-Christine Lallement passaven a entrar en el podi provisional tancant-lo.

L'etapa del recorregut es tancava amb tres millors temps més de Bruno Saby i Jean-François Fauchille i un escratx, el primer, de Timo Salonen i Seppo Harjanne, que aprofitaven les primeres gotellades per anar recuperant quantes posicions els hi fos possible, un cop solucionats els problemes inicials amb els que es van trobar, entre els que calia enumerar la presència de gas-oil en els seus dipòsits de carburant, amb el que l'entrada al parc tancat de Monte-Carlo es feia el dijous al vespre amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo a 10 minuts i 26 segons de Bruno Saby i Jean-François Fauchille i Jean-Pierre Ballet i Marie-Christine Lallement en la tercera plaça a 20 minuts i 23 segons dels seus compatriotes líders i amb una mica més de 6 minuts de marge vers els quarts classificats, el Lancia Delta HF 4WD de Grup N de Bertrand Balas i Eric Lainé.

Amb un interès relativament petit arrencava doncs la tercera i última etapa del ral·li, oficialment anomenada final i popularment coneguda com la nit dels colls. Aquesta tenia 8 proves especials en el seu programa, les quals suposaven els darrers 201,73 km de lluita contra el cronòmetre, en els que Jean-Pierre Ballet i Marie-Christine Lallement aconseguien el seu primer escratx al ral·li en la primera especial que es celebrava, mentre que amb Bruno Saby i Jean-François Fauchille pilotant en mode segur, Timo Salonen i Seppo Harjanne saltaven a la palestra amb 6 millors temps dels 8 possibles, si bé els finlandesos creuaven la línia de meta del primer tram amb el turbo trencat i el seu Mazda fumejant. La posterior reparació del cotxe suposaven 9 minuts de penalització als ex-campions mundials, pel que aquests s'acomiadaven de totes, totes de qualsevol opció de pujar al podi.

Sense massa més, Bruno Saby i Jean-François Fauchille aconseguien així finalment imposar-se al Ral·li Monte-Carlo, els francesos completaven els 624,17 km cronometrats del recorregut en un temps final de 7 hores 19 minuts i 11 segons, un temps prou baix donades les condicions de sec en les que majoritàriament va tenir lloc la prova. Les baixes de 2 dels 3 Lancia Delta HF 4WD oficials, permetien als italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo pujar per primera vegada a un podi del mundial amb la seva unitat semi-oficial del cotxe torinès, els transalpins completaven la cita a 10 minuts i 50 segons dels guanyadors. D'altra banda l'absència d'equips punters, facilitaven que Jean-Pierre Ballet i Marie-Christine Lallement tanquessin el podi monegasc a 23 minuts i 35 segons del registre més baix.

La manca d'equips oficials permetia que el modest Peugeot de Ballet-Lallement pugés al podi.

En producció la prova alpina va viure un domini aclaparador dels francesos Bertrand Balas i Eric Lainé, els quals fins i tot van arribar a rodar en la quarta posició absoluta, però per desgràcia seva, una sortida de pista en la nit del Turini els suposava perdre uns 15 minuts i amb ells la primera posició, la qual passava a estar en mans de François Chauche i Thierry Barjou, qui la conservaren fins a la conclusió del ral·li.

En clau de campionat, tractant-se de la primera prova del calendari, la classificació de la ronda alpina es reflectia a la taula provisional del certamen, pel que François Chauché esdevenia el primer líder d'aquest, si bé el francès no tenia intencions de competir en més proves del mundial i per tant els seus 13 punts no deixaven de ser anecdòtics, cosa que no es podia dir de Giovanni del Zoppo, segon classificat.

Una sortida de pista a darrera hora habilitava a Chauche-Barjou cap a la victòria.

Com no podia ser d'una altra manera, el podi del ra·li era el reflex del podi de la provisional per pilots, pel que el francès Bruno Saby encapçalava la taula amb 20 punts, seguit d'Alessandro Fiorio amb 15 i Jean-Pierre Ballet amb 12.

Pilot	Punts
Bruno Saby	20
Alessandro Fiorio	15
Jean-Pierre Ballet	12

En el campionat de marques, Lancia donava fe de la seva autoritat sumant els primers 20 punts que otorgava la victoria, màxima puntuació possible doncs cal recordar que només es retenia el millor resultat de la marca, seguida de Peugeot i BMW gràcies a les bones actuacions de pilots privats locals. Mazda, l'altra marca involucrada, començava amb molt mal peu, ple d'averies, problemes mecànics i errors, sumant només 10 punts gràcies a Timo Salonen

Constructor	Punts
Lancia	20
Peugeot	14
BMW	13

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1994 centímetres cúbics (90,80 mm diàmetre – 77,00 mm carrera), amb turbo i brida de 38 mm
Potència	310 CV a 6250 rpm
Canvi	Manual de 7 velocitats o seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4211 mm
Amplada	1742 mm
Alçada	1425 mm
Distància entre eixos	2552 mm
Pes mínim	1220 kg

 

Amb la sortida celebrada a la localitat francesa de Reims el dijous 21 de gener de 1993, el Ford Escort RS Cosworth debutava oficialment en el mundial de ral·lis, si bé és cert que fins el 23 de gener no es celebraria cap especial cronometrada del 61è Ral·li Monte-Carlo. Cara al debut, Ford disposava de dues unitats del cotxe, les quals eren confiades als francesos François Delecour i Daniel Grataloup i als italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, qui ja en aquesta ronda inaugural de la temporada aconseguirien dues posicions de podi, segons i tercers respectivament.

La primera victòria del Escort RS Cosworth es va fer esperar fins al Ral·li de Portugal, tercera ronda del calendari, coincidint amb la primera victòria al mundial de François Delecour i Daniel Grataloup i on a més a més francesos i italians aconseguien un doblet per a la marca. Com a cotxe oficial de Ford, el model va estar present en 30 esdeveniments del màxim nivell al llarg de les temporades 1993, 1994 i 1996, en les que els seus pilots els hi retornaren 7 victòries i 24 podis, 8 victòries i 30 podis si considerem les participacions privades, amb el que la seva relació de victòries per participacions assolia un 23,3 %.

François Delecour:

Portugal 1993, Tour de Corse 1993, Catalunya-Costa Brava 1993, Monte-Carlo 1994.

Massimo Biasion:

Acròpolis 1993.

Tommi Mäkinen:

1000 Llacs 1994.

Carlos Sainz:

Indonesia 1996.

Franco Cunico (privat):

Sanremo 1993

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997 centímetres cúbics (85,00 mm diàmetre – 88,00 mm carrera), amb turbo i brida de 38 mm
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4310 mm
Amplada	1695 mm
Alçada	1420 mm
Distància entre eixos	2500 mm
Pes mínim	1200 kg

 

El dijous 21 de gener de 1993, i en motiu de la sortida presa en el 61è Ral·li Monte-Carlo des de la ciutat germànica de Bad Homburg vor der Höhe, el Mitsubishi Lancer RS Evo feia el seu debut oficial en el mundial de ral·lis. Amb la lliçó apresa del problemes derivats de les dimensions i pes de l'anterior Mitsubishi Galant VR-4, el model japonès naixia més acord als temps que corrien, si bé la marca dels tres diamants vermells tenia previst un programa parcial al llarg de la seva primera temporada.

El cotxe debutava de la mà d'Armin Schwarz i Nicky Grist i de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, aconseguint aquests dos equips completar la ronda inaugural alpina en sisena i quarta posició respectivament. No va ser fins a l'Acròpolis, sisena prova del calendari però tercera en la que els cotxes prenien part de la competició, quan el model aconseguiria el seu primer podi, gràcies al tercer lloc d'Armin Schwarz i Nicky Grist. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguirien el segon i últim podi per a l'evolució, concretament al RAC britànic de 1993 on els suecs esdevenien segons; pel que l'any 1994, i un cop s'havia celebrat el Ral·li Monte-Carlo, Mitsubishi va deixar de competir oficialment amb el model, per tal d'introduir el Lancer Evo II, així doncs cap de les seves formacions retornaren una victòria a la marca.

El retorn de Sainz-Moya a Toyota començava d'una manera inmillorable.

Primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 66è Ral·li Monte-Carlo finalitzava el dimecres 21 de gener de 1998 a la capital del Principat, Mònaco. El ral·li gaudia de puntuabilitat en els calendaris dels campionats per a pilots, marques, producció i FIA 2-L el que afegit a la seva fama, va atreure fins a 106 equips a formalitzar la seva inscripció, sent tots ells presents a la rampa de sortida el diumenge 18 de gener per tal d'afrontar els 359,19 km cronometrats repartits al llarg de 18 especials cronometrades que 60 d'ells aconseguirien completar.

Tot i pilotar el cotxe més vell del parc tancat, la veterania de Kankkunen-Repo va situar l'Escort WRC al podi.

Les condicions climatològiques i per tant dels trams eren les genuines i les esperades d'un Monte-Carlo en la seva essència, és a dir canviants. I per tant on l'elecció adequada dels pneumàtics era la clau per aconseguir uns bons temps més enllà del pilotatge o potència de la montura. La nit prèvia a la disputa de la primera jornada la neu va fer acte de presència als trams, pel que a més a més calia esperar la presència de les perilloses plaques de gel a l'asfalt.

Didier Auriol i Denis Giraudet esdevenien els primers líders de la prova en virtut de marcar el primer escratx del ral·li, peró en la segona cronometrada, els francesos de Toyota patien una sortida de pista quedant-se atrapats amb la direcció bloquejada en una tanca, el que els feia perdre de l'ordre d'un minut i mig i el liderat que anava a parar a mans dels italians Piero Liatti i Fabrizia Pons, guanyadors de l'última edició del ral·li.

A partir de la tercera cronometrada peró, Tommi Mäkinen i el seu nou copilot Risto Mannisenmäki, es van mostrar intractables, tot i que el pilot finlandés encara estava convalescent de la pulmonia que l'havia afectat bona part de la pretemporada. Els de Mitsubishi van encadenar quatre escratxs consecutius el que els va portar a liderar la prova un cop completada la quarta especial del dia. A més a més, en la última especial cronometrada del dia, els pilots van fer una elecció de pneumàtics una mica arriscada, ja que en certes parts del tram encara hi havia gel i restes de neu. Tots els pilots van muntar pneumàtics amb claus, mentre que els dels tres diamants vermells van optar per gomes ratllades de pluja, la jugada els va sortir rodona, ja que aconseguien marcar la diferència i deixar tots els seus rivals a més d'un minut, capitanejats per Carlos Sainz i Luis Moya.

En la primera cronometrada de la segona jornada, els líders tornaven a optar per unes rodes més amples que la majoria del parc tancat, doncs els obridors de pista informaven que no hi havia neu en excés. Aquest cop peró la jugada els va sortir malament, ja que en arribar massa ràpid a un revolt amb gel, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki se sortien de la carretera i es veien obligats a abandonar el ral·li en caure uns 10 metres avall.

Carlos Sainz i Luis Moya eren els autors del millor temps en aquesta especial, el que unit amb la baixa dels líders, deixava als pilots de Toyota al capdavant de la provisional seguits d'un altre vell conegut, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, els quals tot i tenir un cotxe que començava a ser obsolet, van tirar d'ofici per marcar un bon registre i pujar fins la segona posició provisional peró a més d'un minut dels líders. Els finlandesos de Ford certificaven el seu segon lloc amb el millor registre a Sisteron, segona cronometrada de la jornada, on els de Toyota tenien un moment delicat quan els seus intercomunicadors van deixar de funcionar i Luis Moya havia de cridar les corbes alhora que fer indicacions amb les mans de la velocitat a afrontar el revolt.

I es que els pneumàtics van ser clars protagonistes de la jornada, si bé els equips que muntaven Michelin van poguer marcar les diferències en les primeres especials humides, en les seques que venien a continuació, els equipats amb Pirelli van volar sobre les carreteres dels Alps francesos, destacant especialment Piero Liatti i Fabrizia Pons els quals gràcies a 2 escratxs consecutius recuperaven 1 minut del temps perdut en la sortida del segon tram del dia amb dues voltes de campana incloses, tot i així els italians perdien una posició a les acaballes de la jornada en mans dels seus companys d'equip, els britànics Colin McRae i Nicky Grist, els quals veien com la darrera posició de podi era a 6,8 segons, ocupada llavors pels seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid.

Cinc especials cronometrades i 91,89 km cronometrats separaven als espanyols de la seva victòria en el primer ral·li que tornaven a disputar amb Toyota, pel que aquests van disputar les especials que restaven en el programa amb molta cautela evitant còrrer riscs innecessaris, peró amb un ritme prou elevat com per no ser atrapats pels seus rivals, tot i així un problema de frens en la penúltima cronometrada així com un altre cop una averia dels intercomunicadors, tornava a posar una mica de suspens al ral·li.

Malgrat els problemes de joventut del cotxe i que els espanyols només van aconseguir marcar un millor registre, l'absència d'errors destacables va facilitar que Carlos Sainz i Luis Moya acabessin guanyant el seu primer ral·li amb el Corolla WRC amb un temps total de 4 hores 28 minuts i 0,5 segons, o el que és el mateix, un marge de 40,8 segons vers els Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo, els quals com els de Toyota, tot i només marcar un escratx, gràcies a no cometre errades acabava el ral·li en una meritòria segona posició.

La lluita pel darrer calaix del podi va ser una autèntica bogeria, primer Piero Liatti i Fabrizia Pons aconseguien la posició en la segona especial de la jornada, enviant a Richard Burns i Robert Reid fins a la cinquena posició provisional peró a 2,8 segons del podi. L'escratx que els transalpins aconseguien a continuació semblava certificar la plaça, peró en la penúltima cronometrada aquests es veien de nou superats pels seus companys d'equip Colin McRae i Nicky Grist, que amb l'escratx en la última especial del ral·li s'asseguraven la tercera posició al podi tot i haver arrossegat problemes amb un comportament un tan nerviós del seu Subaru Impreza WRC.

El comportament nerviós del Subaru Impreza WRC va impedir progressar més enllà del tercer lloc a McRae-Grist.

En la categoria FIA 2-L el ral·li començava d'una manera fantàstica per als homes de SEAT amb Harri Rovanperä i Voitto Silander i els catalans Oriol Gómez i Marc Martí calcant l'escratx en el primer tram cronometrat. L'algeria va ser breu, doncs en la tercera especial cronometrada els catalans se sortien de la carretera i en la última cronometrada del primer dia, els Peugeot 306 Maxi oficials de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi i François Delecour i Daniel Grataloup superaven l'Ibiza dels finlandesos. Tot i que en la primera especial del segon dia François Delecour i Daniel Grataloup perdien la segona plaça per una sortida de pista, la prudència que imperava en el si de SEAT amb un cotxe fora de pista, així com el gran coneixement dels pilots del terreny, va permetre als de Peugeot tornar a ocupar les dues primeres posicions que es varen mantenir fins a la conclusió de la prova el que donava 16 punts a la marca del lleó.

Sobre asfalt sec, els Peugeot 306 Maxi van ser intractactables.

En la categoria de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller encadenaven els cinc darrers escratxs de la primera jornada, el que pemetia a la parella liderar la prova amb un marge de gairebé 3 minuts vers el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní. Uns problemes de frens a Sisteron, segona cronometrada del segon dia, elevava la distància vers els 4 minuts i mig, moment a partir del qual les distàncies es mantenien pràcticament estables entre els dos equips. Tot i que tots dos van tenir un mal inici en la tercera i útima jornada, i sobretot la parella valenciano-catalana veien com la seva plaça podia correr perill, finalment les posicions es varen mantenir i els austríacs aconseguien una victòria de prestigi per davant dels debutants al principat Luis Climent i Àlex Romaní.

Stohl-Müller llauraven la victòria en la primera jornada.

Tractant-se de la cita inaugural del campionat, el podi de la classificació reservada a pilots era un mirall del podi al ral·li, en el que el madrileny Carlos Sainz liderava la taula provisionalment amb 10 punts per davant dels 6 del finlandès Juha Kankkunen i els 4 de l'escocès Colin McRae.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	10
Juha Kankkunen	6
Colin McRae	4

En el campionat de marques, l'accidentat ral·li de Didier Auriol i Denis Giraudet no permetia a Toyota sumar més punts més enllà dels 10 aconseguits per a Carlos Sainz i Luis Moya. Tot i així els japonesos afincats a Colonia lideraven el campionat per davant de Ford i Subaru els quals empetaven a 7 punts fruit de combinar el segon lloc de Juha Kankkunen i Juha Repo amb el sisè dels belgues Bruno Thiry i Stèphane Prévot, i el tercer lloc de Colin McRae i Nicky Grist amb el quart de Piero Liatti i Fabrizia Pons. Mitsubishi tancava la classificació amb 2 punts que aconseguia Richard Burns i Robert Reid en finalitzar en cinquena posició.

Constructor	Punts
Toyota	10
Ford Subaru	7 7
Mitsubishi	2

Tercera victòria consecutiva de Mäkinen-Mannisenmäki al Monte-Carlo .

Mònaco era escenari el diumenge 21 de gener de 2001 de la cerimònia de clausura del 69è Ral·li Monte-Carlo, prova que fidels a la tradició suposava l'inici del campionat del món de ral·lis. Pràcticament peró, aixó era l'únic que es mantenia de la tradició, doncs els canvis imposats des de la FIA obligava als organitzadors a rebutjar la nit del Turini o trams emblemàtics com St Jean en Royans o Burzet entre d'altres. El ral·li era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i cotxes de producció, i malgrat el prestigi que gaudia, només 60 equips es van inscriure a la prova, dels que 56 van ser presents a la rampa de sortida ubicada a la Plaça del Casino de Monte-Carlo el dijous 18 de gener per començar a frontar un recorregut composat per 15 proves especials de 373,06 km cronometrats. 27 dels equips participants van aconseguir completar el ral·li.

L'elecció anticipada de compostos va ser un malson per a Sainz-Moya.

Des de la rampa de sortida de Mònaco, els participants es dirigien neutralitzats fins al parc tancat de Saint André les Alpes el mateix dijous, rememorant en certa manera les sortides des de diferents ciutats europees que es feien en el passat. El principal mal de cap entre els pilots prioritaris romania en l'estat de les carreteres de la regió marítima dels Alps francesos, doncs la neu hi era present en gruixos propers als 20 cm i l'elecció dels compostos s'havia hagut de fer amb 4 setmanes d'antelació seguint les directrius del màxim ent regulador, la FIA. A priori semblava que els equips dotats de pneumàtics Michelin havien fet una elecció més adequada que no pas els que muntaven Pirelli, per tant Peugeot i MItsubishi començaven amb un cert avantatge vers Ford i Subaru.

A les 9 del matí del divendres, els participants sortien de Saint André les Alpes disposats a fer front a la primera jornada del ral·li, la qual estava formada per 6 proves especials de 141,74 km cronometrats. La neu va facilitar una arrancada del ral·li un tan boja, i si sorprenia l'escratx del Peugeot 206 WRC privat de Toni Gardemeister i Paavo Lukander per davant de l'oficial a mans dels seus ex-companys d'equip a SEAT Didier Auriol i Denis Giraudet, qui per cert perdia el para-cops posterior després d'un petit impacte, més sorpenent era el resultat de la segona especial cronometrada, on el millor registre era pel Proton Pert de producció dels alemanys Hermann Gassner i Siegfried Schrankl un cop els primers participants els hi havien fet de lleva-neus.

En tornar a Saint André les Alpes per les primeres assistències, Didier Auriol i Denis Giraudet hi entraven com a líders provisionals de la prova per davant del Toyota Corolla WRC dels suïssos Olivier Burri i Jean-Philippe Patthey, en el que era una arrancada totalment folla. La cara amarga de la competició era per a Markko Märtin i Michael Park, els quals es veien obligats a abandonar el ral·li després de la primera prova cronometrada per una averia elèctrica en el flamant Subaru Impreza S7 WRC, així com la dels italians de Hyundai Piero Liatti i Carlo Cassina, que si bé completaven la primera especial, una fuita d'oli els impedia participar en la segona cronometrada. Una altra víctima d'aquest inici convuls va ser Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per una averia en la bomba d'aigua del seu Peugeot 206 WRC.

En rependre l'activitat els participants van tornar a repetir les dues cronometrades del matí, que amb menys presència de neu va facilitar que la situació es comencés a normalitzar, com ho demostra el millor temps per a la parella francesa de Ford, François Delecour i Daniel Grataloup, si bé Didier Auriol i Denis Giraudet es mantenien provisionalment al capdavant, ja que els pilots de Peugeot creuaven la línia de final de tram sobre tres rodes després d'haver perdut una per un impacte a les acaballes de l'especial. Aquest incident els va impedir prendre la sortida en la quarta prova cronometrada, registrant-se doncs la seva baixa, així com la dels tercers integrants del poderós equip Peugeot, els germans Panizzi, els quals queien per un voral a uns 30 metres en el transcurs de la tercera cronometrada i havien de ser rescatats amb helicòpter.

Els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist, gràcies al seu escratx en la quarta especial cronometrada i al fet que els fins llavors segons classificats Petter Solberg i Phil Mills trenquessin una llanda del seu Subaru Impreza S7 WRC, permetia a la parella de l'oval passar a ocupar la vacant que deixaven Didier Auriol i Denis Giraudet al capdavant de la taula de temps per davant de precisament la parella de Subaru que conservava així la seva segona posició per davant de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals es lamentaven del gran temps perdut en les dues primeres cronometrades.

Novament els participants passaven per les assistències i en sortir-ne afrontaven els dos últims trams de la jornada, diferents als que havien celebrat fins aquell moment. Petter Solberg i Phil Mills accidentaven el seu cotxe i es veien obligats a abandonar la prova, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki gràcies al seu primer escratx, acostaven posicions amb els líders, mentre que en l'últim tram de la jornada la part alta de la taula va estar copada pels pilots de Ford, amb el millor temps per a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals s'acostaven a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, alhora que els finlandesos de Mitsubishi perdien molt més del que havien guanyat en l'especial anterior vers Colin McRae i Nicky Grist.

La primera jornada acabava a Digne les Bains, on Colin McRae i Nicky Grist hi feien entrada en primera posició amb un marge de 30,6 segons vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven el podi provisional a 33,9 segons dels seus companys d'equip, seguits a gairebé 1 minut pel Subaru Impreza S7 WRC de Richard Burns i Robert Reid. Per darrera de la parella britànica de la constelació de les Plèiades, una punxada en la quarta i 1 minut perdut en la cinquena especial, emplaçava a François Delecour i Daniel Grataloup a lluitar per la cinquena posició amb l'Škoda Octavia WRC d'Armin Schwarz i Manfred Hiemer, trobant-se aquests dos equips separats per tan sols 2 dècimes de segon favorables als pilots del cotxe txec.

La segona jornada del ral·li, programada pel dissabte 20 de gener, comptava amb 5 proves especials de 132,78 km de distància cronometrada, dues de les quals corresponien a la segona passada per les dues últimes cronometrades del divendres. Els britànics Richard Burns i Robert Reid renunciaven a participar en aquesta segona jornada, doncs la parella havia arribat al parc tancat amb el motor pràcticament trencat i sortir no tenia sentit.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es varen llençar a l'atac aprofitant que la primera cronometrada estava pràcticament glaçada i que les seves Michelin eren millors gomes per aquesta situació, el que els va permetre marcar l'escratx. En la segona prova del dia, Sisteron, només estaven glaçats els últims 6 km corresponents a la part més alta del tram, i si bé els pilots finlandesos hi arribaven perdent uns 16 segons vers el Ford de Colin McRae i Nicky Grist, la parella dels tres diamants vermells va ser capaç de revertir la situació i endosar gairebé mig minut en aquests metres per arribar a final de tram amb el millor temps i quedar-se a les portes del liderat a només 2,5 segons dels britànics de Ford.

Tanmateix en aquesta segona prova especial, François Delecour i Daniel Grataloup hi aconseguien el segon millor temps, el que els permetia guanyar la posició a Armin Schwarz i Manfred Hiemer i situar-se provisionalment en el quart lloc, si bé les opcions pels francesos d'entrar en el podi semblaven remotes en estar a més d'1 minut de Carlos Sainz i Luis Moya.

Cap al migdia es tornava a passar per les dues últimes especials que havien celebrat la jornada anterior, on els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya en veure que començaven a perdre el contacte amb els dos primers classificats van optar per fer una munta de penumàtics un tan arriscada. L'elecció es va revelar com poc adequada i la parella de Ford cedia una mica més de temps vers els seus companys d'equip i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que precisament la parella de Mitsubishi es feia amb la primera posició provisional gràcies a marcar el segon millor temps a la cronometrada just per darrera de François Delecour i Daniel Grataloup.

Sort en va tenir la parella espanyola que la organització es veiès obligada a cancelar la quarta prova cronometrada de la jornada per excès de públic doncs amb les rodes que muntaven podrien haver perdut encara més temps.

La segona passada per Sisteron tancava la jornada, on Colin McRae i Nicky Grist recuperaven el liderat en marcar-hi el millor temps per davant de Carlos Sainz i Luis Moya i de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki correlativament. Sorprenia el quart temps escratx que hi aconseguien els alemanys Armin Schwarz i Manfred Hiemer, gràcies al qual la parella d'Škoda tornava a superar a François Delecour i Daniel Grataloup en la quarta posició provisional. Al parc tancat de Mònaco doncs, hi arribaven Colin McRae i Nicky Grist com a líders amb 3,5 segons de marge vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, el que augurava una interessant lluita per la victòria cara la tercera i última jornada. Per la seva banda Carlos Sainz i Luis Moya quedaven en terra de ningú a 55,7 segons dels seus companys britànics, mentre que Armin Schwarz i Manfred Hiemer es disputarien la quarta plaça amb François Delecour i Daniel Grataloup en trobar-se separats per només 4,6 segons.

Seguint la tónica decreixent de les dues etapes anteriors, la tercera i última jornada dominical estava programada a només 4 proves especials cronometrades, 2 trams que es celebraven en dues ocasions, llur corda arribava als 98,54 km de longitud. L'esperat i desitjat duel per la victòria entre Colin McRae i Nicky Grist amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki en vistes d'aconseguir una victòria de prestigi no es va produir, doncs en la primera prova cronometrada del diumenge, l'accelerador electrònic del Ford Focus RS WRC'01 dels britànics es trencava i el pilot escocès i el seu copilot galès es veien obligats a abandonar el seu concurs.

D'altra banda, François Delecour i Daniel Grataloup batien en la primera passada pel Coll del Turini a la parella germànica d'Škoda Armin Schwarz i Manfred Hiemer, amb el que la parella francesa de Ford passava de la cinquena plaça que ocupaven en iniciar la jornada, fins la tercera per un estret marge d'1,8 segons. Tommi Mäkinen i Risto Manninsenmäki celebraven el seu liderat guanyant la segona cronometrada, mentre que Armin Schwarz i Manfred Hiemer recuperaven la plaça perduda vers François Delecour i Daniel Grataloup, amb el que l'Octavia WRC s'introduia en posicions de podi.

En les segones passades per les cronometrades, François Delecour i Daniel Grataloup batallaven per un lloc al podi aconseguint l'escratx en la tercera prova especial cronometrada, mentre que en la quarta i última els francesos aconseguien el tercer millor registre per darrera de Carlos Sainz i Luis Moya, autors de l'escratx, i de Toni Gardemeister i Paavo Lukander amb el que la parella de Ford certificaven el seu lloc al podi de Mònaco.

Completades doncs les 15 proves especials cronometrades, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki guanyaven per tercera vegada consecutiva i sempre dalt d'un Mitsubishi Lancer Evo VI, si bé en aquest l'evolució correcta del cotxe nipó era 6.5, en aturar el cronòmetre en 4 hores 38 minuts i 4,3 segons, 1 minut i 8 dècimes de segon per davant dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. François Delecour i Daniel Grataloup pujaven al tercer graó del podi monegasc a 2 minuts i 5,3 segons dels guanyadors.

Delecour-Grataloup van haver de batallar dur per la tercera plaça amb Schwarz-Hiemer.

En el campionat de producció la gesta de Hermann Gassner i Siegfried Schrankl en la segona especial cronometrada, permetia a la parella alemanya liderar la taula en els primers compassos de la prova, si bé en quan la situació es va anar normalitzant després del primer pas per les assistències, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller van anar llimant distàncies fins que en la penúltima prova de la primera etapa aconseguien finalment situar-se com a lídersi arribar al parc tancat amb un marge superior al minut vers als germànics, mentre que els argentins Gabriel Pozzo i Edgardo Galindo eren tercers a 2 minuts de la parella líder.

Quan tot semblava estar controlat pels vigents campions mundials, un problema de turbo va endarrerir substancialment als per llavors líders en la segona especial cronometrada del dissabte que queien fins la sisena posició, mentre que el pilot amateur suís Olivier Gillet i el seu copilot monegasc Freddy Delorme prenien el relleu al capdavant de la taula, una posició que no els hi semblava anar gran quan aquests van seguir marcant bons cronos que els permeteren mantenir-se en la primera plaça per davant de pilots més experimentats com Gigi Galli i Giovanni Bernacchini o els mateixos Manfred Stohl i Peter Müller, que un cop havien reparat el turbo del seu Mitsubishi van poder recuperar posicions.

Gigi Galli i Giovanni Bernacchini eren víctimes d'una averia en el seu Mitsubishi Carisma GT en la primera cronometrada i lliberaven de molta més pressió als per llavors líders, que a més a més es prenien el luxe de guanyar la primera passada pel Coll de Turini. A partir d'aquell instant la parella amateur es va dedicar a administrar el seu avantatge per tal d'assolir una important victòria en una prova de tan presitigi i tan folla com havia estat aquest Monte-Carlo.

En clau de campionat Olivier Gallet esdevenia el primer líder del campionat en tractar-se de la primera cita del calendari, si bé el seu caràcter amateur no feia tèmer les aspiracions de revàlida per part de Manfred Stohl, que el seguia just per darrera a la taula.

Els amateurs Gillet-Delorme sorprenien a molts amb la seva victòria en producció.

Les tres primeres posicions del campionat reservat per a pilots, eren el viu reflex del podi monegasc en virtut de ser la prova inaugural del certamen, així doncs Tommi Mäkinen liderava la taula amb 4 punts de marge vers el madrileny Carlos Sainz i 6 sobre el pilot dels Alts de França, François Delecour.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	10
Carlos Sainz	6
François Delecour	4

En el campionat de constructors, a la victòria de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, calia afegir la 4a posició de Freddy Loix i Sven Smeets per a Mitsubishi, mentre que Ford es veia privat dels punts que sumava François Delecour i Daniel Grataloup ja que la parella francesa no es trobava inscrita en el campionat de constructors. Škoda per la seva banda tancava la provisional a 1 punt de Ford gràcies a combinar la 3a plaça d'Armin Schwarz i Manfred Himer i el 6è lloc de Bruno Thiry i Stéphane Prévot.

Constructor	Punts
Mitsubishi	13
Ford	6
Škoda	5

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1996 centímetres cúbics (85,50 mm diàmetre – 86,90 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm
Potència	300 CV
Canvi	Seqüencial de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4360 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1390 mm
Distància entre eixos	2600 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Amb la celebració de l'especial “Ilonse-Pierlas” a dos quarts i cinc de nou del matí del divendres 21 de gener de 2005, el Mitsubishi Lancer WRC'05 feia el seu debut oficial en competició de mans dels finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i dels francesos Gilles Panizzi i Hervé Panizzi. El cotxe naixia com una evolució de la versió anterior, la qual va resultar totalment desastrosa, i la millora es va notar ràpidament, doncs els germans provençals aconseguien una plaça de podi al Ral·li Monte-Carlo inaugural i la parella finlandesa dels tres diamants vermells es quedaven a les portes del podi de la ronda següent, el Ral·li de Suècia.

Com a cotxe oficial de la marca, el Mitsubishi Lancer WRC'05 va estar present en les 16 rondes del calendari del campionat del món, al llarg de les quals els seus pilots els hi brindaren 2 podis, un al Monte-Carlo inaugural, tercers, i l'altre al Ral·li d'Austràlia que tancava la temporada, segons. Aquests resultats no van ser prou esperançadors per a la marca, i amb el pretext de la crisi econòmica que donava les seves primeres fuetades, Mitsubishi decidia abandonar el campionat de manera definitiva i per tant el cotxe passava a estar gestionat en mans privades; en aquest context els suecs Daniel Carlsson i Bosse Holmstrand donaven el tercer i últim podi al model al Ral·li de Suècia 2006.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm diàmetre – 88,00 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm
Potència	300 CV a 5250 rpm
Canvi	Seqüencial de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4344 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1370 mm
Distància entre eixos	2610 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Concebut com una petita evolució del model anterior, doncs els canvis només afectaven a l'amplada, 30 mm major tal i com permetia el reglament pels autos més llargs, i a l'aerodinàmica, amb un nou para-cops frontal que permetia una millor refrigeració del motor i un nou aleró posterior, el divendres 21 de gener de 2005 el Peugeot 307 WRC Evo2 feia el seu debut en el mundial de ral·lis amb motiu de l'inici del 73è Ral·li de Monte-Carlo. Un altre canvi, si bé aquest ja no afectava a l'enginyeria, era el canvi de proveïdor de pneumàtics, passant dels Michelin als Pirelli.

Si la versió anterior del model no va ser ni de bon tros digne successora del Peugeot 206 WRC, aquesta, amb els enginyers coneixedors de les intencions de la marca d'abandonar la màxima competició mundial a finals de temporada, tampoc, si bé un progrés si va existir.

A la ronda alpina inaugural ambdues formacions oficials restaren a les portes del podi, amb un 4t lloc per a Markko Märtin i Michael Park i un 5è lloc final per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, pel que el primer podi va haver d'esperar fins a la ronda següent, el Ral·li de Suècia, on el pilot estonià i el copilot britànic aconseguien completar el recorregut en la segona posició final. A Mèxic, tercera prova del calendari, els dos Peugeot 307 WRC Evo2 pujaren al podi, mentre que la primera victòria va haver d'esperar fins al mes d'agost, quan Marcus Grönholm i Timo Rautiainen guanyaven per cinquena vegada el Ral·li 1000 Llacs.

En la recta final de la primera i alhora darrera temporada de vida del 307 WRC Evo2 com a cotxe oficial, els incidents van ser la nota predominant, una malaurada sortida de pista causava la mort al copilot Michael Park al Ral·li de Gales, a la que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi rendien homenatge guanyant la prova següent, el Ral·li del Japó, però ja en les tres rondes finals del calendari, els del lleó només aconseguien sumar 7 punts al compte de la marca amb 4 abandonaments i un 6è i un 8è lloc de Nicolas Bernardi i Jean-Marc Fortin a les dues rondes d'asfalt.

Així doncs al llarg de les 16 proves en les que el Peugeot 307 WRC Evo2 va representar els interessos de la marca en el campionat del món de ral·lis, els seus pilots hi aconseguiren 2 victòries i 12 places de podi, el que suposava una relació de victòries per participacions del 12,5 %. Ja a partir de 2006, el cotxe va passar a competir sota estructures privades, i en aquesta primera temporada, els diferents pilots que es van posar als comandaments de l'auto van aconseguir afegir 7 podis més al palmarès de l'evolució.

Marcus Grönholm:

1000 Llacs 2005, Japó 2005.

Loeb-Elena feien debutar el C4 WRC amb victòria.

El diumenge 21 de gener de 2007 al Port de Monte-Carlo, i amb 39 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura, finalitzava el 75è Ral·li de Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de l'especialitat. La prova dels Alps Marítims francesos, que només era puntuable pels certàmens de pilots i marques, estava composada per 15 proves especials cronometrades de 328,54 km de distància a les que els 47 equips participants, dels 49 que prèviament hi havia oficialitzat la seva inscripció, començaven a fer front a partir del dijous 18 de gener.

Sordo-Martí feien a la perfecció el paper d'escuders a Citroën brindant un doblet en el retorn de la marca.

La prova es mudava cap a la regió més propera de Valènce, on la neu que hi solia ser abundant per aquelles dates, però aquest moviment no va tenir els efectes desitjats, per una banda l'element blanc no hi era en el moment de l'inici, ni es va deixar veure en tot el ral·li, amb el que aquest s'acabava celebrant sobre asfalt sec, i per una altra banda el moviment va portar a molts veïns cap als trams, el que va obligar als organitzadors a cancel·lar el tram de proves per excés de públic.

Així doncs, sense haver pogut comprovar la idoneïtat de les suspensions o dels reglatges dels diferents elements, els pilots afrontaven la primera jornada de competició, la qual estava composada per dos trams de 46,40 km, celebrant-se el primer d'ells el dijous al capvespre. Sébastien Loeb i Daniel Elena marcaven el millor temps en les dues proves cronometrades, mentre que els seus companys d'equip, els espanyols Dani Sordo i Marc Martí, sumaven el segon millor temps en l'especial inaugural i el tercer en la següent, classificació inversa en el cas dels finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

D'aquesta manera la parella franco-monegasca entrava al parc tancat de Valènce amb 23,9 segons de marge en relació als seus companys Dani Sordo i Marc Martí, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven les posicions de podi a 29,1 segons de la parella líder però amb gairebé idèntica distància vers els seus companys i compatriotes Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que eren quarts.

La segona jornada de competició, celebrada el divendres 19 de gener, tenia ja un format més convencional, en quan aquesta estava composada per un bucle de tres trams que es celebraven per duplicat, destacant-hi la primer prova del bucle, la qual tenia 46,02 km de distància i era per tant la més llarga de tot l'esdeveniment. El càntabre Dani Sordo i el seu copilot català Marc Martí s'anotaven el millor registre en la primera especial del dia, sent l'única que es celebrava amb certes humitats, per situar-se a només 7,7 segons dels seus companys d'equip.

En la següent, el millor temps se l'anotava la parella líder de Citroën, si bé aquests només incrementaven 1 dècima de segon el gap que tenien amb els seus compannys espanyols; aquests últims tancaven el bucle matinal amb un altre temps escratx i deixaven les distàncies entre els dos Citroën oficials en 6,6 segons.

Per la seva banda Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es mantenien amb temps similars als dels líders, ja que Sébastien Loeb i Daniel Elena reconeixen havien errat la munta de pneumàtics, amb el que la distància entre els caps de files de Citroën i de Ford a penes es modificava, mentre que per darrera dels finlandesos de l'oval, el forat amb els aspirants a podi s'obria fins al minut.

Per la tarda, en tornar a passar per les cronometrades matutines, i havent introduït els pertinents canvis en els seus C4 WRC, els papers entre les dues parelles de Citroën s'invertien, i ara eren Sébastien Loeb i Daniel Elena els qui s'adjudicaven el millor registre en l'especial llarga així com en la que tancava bucle i jornada, mentre que Dani Sordo i Marc Martí feien el mateix en la cinquena, segona del bucle, fent entrada els dos equips al parc tancat separats en 25,2 segons.

Per darrera de les dues parelles de Citroën les distàncies s'obrien, i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es classificaven a 1 minut i 15,7 segons de la parella líder, si bé els finlandesos tenien la tranquil·litat de tenir idèntica distància amb els australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall, els quals aconseguien rellevar de la quarta posició l'altre Ford oficial al ral·li, el de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Dissabte al matí els pilots sortien disposats a afrontar la tercera i última etapa del programa, la qual a la seva vegada es dividia en dues jornades, la sabatina que comptava amb un bucle de tres trams que es celebrava per duplicat i la dominical amb una única passada per la superespecial espectacle del Circuit de Mònaco feta de cara a les televisions resseguint en part el Circuit Urbà de Fórmula 1. L'etapa arrancava amb un escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena, seguits per 1,1 segons dels seus companys d'equip, demostrant així que sobre l'asfalt era difícil batre'ls amb la seva nova eina i en el supòsit que algú de la competència volgués escurçar distàncies, aquests podien donar un correctiu en el que restava de jornada.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van saber llegir el missatge, pel que aquests, així com les dues parelles de Citroën, van decidir relaxar el seu ritme en el que restava del dia, deixant que el protagonisme el cobressin els seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen així com els australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall, els quals s'estaven jugant la quarta plaça final. Els de la Constel·lació de les Plèiades donaven el primer cop, mentre que els finlandesos de l'oval responien a continuació per entrar al reagrupament de mitja jornada havent consumit la meitat del gap que hi havia entre tots dos equips.

En afrontar les segones passades per les cronometrades matutines la quarta posició va anar canviant de mans tram rere tram. Primer Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien la plaça en aconseguir el millor registre en el quart tram sabatí, al que Chris Atkinson i Glenn MacNeall hi responien amb la mateixa moneda per tal de recuperar-la. Finalment, en el darrer tram de la jornada, els finlandesos de Ford repetien l'autoria del millor temps i aquests eren els qui feien l'entrada al parc tancat de Valènce just per darrera dels seus companys d'equip per només 8 dècimes de segon de marge.

Al capdavant les distàncies poc es movien, i així Sébastien Loeb i Daniel Elena es mantenien en el liderat, ara per 31,1 segons de marge vers els seus companys d'equip, els espanyols Dani Sordo i Marc Martí. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven les posicions de podi a 1 minut i 23,6 segons de la parella campiona mundial i amb un coixí d'1 minut i 5 segons vers els seus companys d'equip.

Amb tot pràcticament decidit en la part més alta de la classificació, l'interès de cara a la jornada dominical residia en la lluita per la quarta posició; doncs els 2,80 km de distància de l'especial urbana no permetia gaire més. Chris Atkinson i Glenn MacNeall tancaven el seu concurs a la cita dels Alps Marítims amb el millor temps pels carrers de Monte-Carlo, superant en 1 segon als seus rivals finlandesos de Ford, que s'hi anotaven el tercer millor registre, el que permetia a la parella australiana prendre la quarta plaça per només 2 dècimes de segon a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en el còmput general de temps.

Neutralitzats al Port de Monte-Carlo, el ral·li es donava per finalitzat amb la victòria de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals invertien un temps de 3 hores 10 minuts i 27,4 segons en recórrer els 328,54 km cronometrats sobre asfalt sec. Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda precisaven de 38,4 segons més que els seus companys, amb el que la parella càntabro-catalana finalitzava la prova en segona posició. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per la seva banda feien bons els pronòstics abans d'iniciar-se el ral·li i tancaven el podi a 1 minut i 22,8 segons dels guanyadors.

L'asfalt no és el terreny predilecte de Grönholm-Rautiainen, i en una edició seca poc més que tancar el podi van poder fer.

Amb una taula classificatòria del certamen de pilots desèrtica, el podi de Monte-Carlo quedava reflexat en el podi provisional del campionat, en el que Sébastien Loeb hi ocupava la posició més alta amb 10 punts, 2 més que el seu company d'equip, el càntabre Dani Sordo i 4 de marge amb el seu principal rival en la lluita pel títol, el finlandès Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	10
Dani Sordo	8
Marcus Grönholm	6

En el campionat de constructors, Citroën afrontava el seu retorn en el mundial de ral·lis amb un doblet, el que permetia a la marca dels dos galons copar la taula amb 18 punts, 8 més que els seus principals rivals de Ford. Subaru aconseguia acumular-ne 8 i tancava el podi provisional a 2 dels de l'oval.

Constructor	Punts
Citroën	18
Ford	10
Subaru	8

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1600 centímetres cúbics (83,00 mm diàmetre – 73,80 mm carrera), amb turbo i brida de 33 mm
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4023 mm
Amplada	1820 mm
Alçada	1420 mm
Distància entre eixos	2570 mm
Pes mínim	1200 kg

 

Dins el marc del mític Ral·li Monte-Carlo i amb l'inici de les hostilitats vers el cronòmetre, el dijous 21 de gener de 2016 debutava oficialment el Hyundai NG i20 WRC en competició de mans dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i els espanyols Dani Sordo i Marc Martí.

Ja en el debut de l'auto, el NG (New Generation) i20 WRC aconseguia el seu primer podi gràcies a que la parella belga completava el recorregut programat de la ronda alpina en la tercera posició final a 3 minuts i 17,9 segons, mentre que la primera victòria hauria d'esperar fins al mes d'abril, quan els neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard s'imposaven al Ral·li d'Argentina, quarta ronda del campionat. La màquina va estar en actiu en les 13 rondes del calendari del campionat del món de 2016, al llarg de les quals els seus pilots hi aconseguien 2 victòries i 12 podis, el que suposava una ratio del 15,8 %.

Hayden Paddon:

Argentina 2016.

Thierry Neuville:

Sardenya 2016.