Walter Röhrl guanyava un Monte-Carlo en sec traient el millor del seu pilotatge i del seu Ascona 400.

El divendres 22 de gener de 1982, i després de sis jornades d'activitat amb 32 especials programades de 747,91 km cronometrats, es donava per finalitzat el 50è Ral·li Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del mundial de ral·lis de la present temporada. Tanmateix, l'edició a part de complir les seves particulars bodes d'or, tenia l'honor de ser l'esdeveniment número 100 en la història del Mundial de Ral·lis, amb el que la prova alpina guanyava una mica més de notorietat. Amb puntualitat per als campionats de pilots i constructors, la prova comptava amb un total de 306 equips en la seva llista d'inscrits, dels que 299 varen pendre la sortida en un ral·li anormalment sec, sense neu, dels que 91 van aconseguir completar tot el recorregut.

Mikkola-Hertz ho van provar en l'etapa comú, però a l'inici del Turini van veure que era impossible passar del 2n lloc.

El tret de sortida al ral·li es donava des de diverses ciutats europees, entre les que hi figurava Barcelona, el dissabte 16 de gener, per després de fer una mitjana de 1200 km tal i com manava la tradició de la peculiar prova alpina, reunir-se a Aix les Bains, punt de concentració i d’inici de la primera etapa de l’esdeveniment, la coneguda oficialment com etapa de classificació.

El primer tram cronometrat, dels 9 que es programaven en aquest primer escull amb una corda competitiva total de 193,18 km, tenia lloc diumenge a quarts de nou del vespre; el clima era sec, i l’absència de neu va permetre que els francesos Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, tot i pilotar un relativament desfasat Porsche 911 SC, marquessin el registre més baix rebaixant en 2 minuts i mig el temps que la temporada anterior havia aconseguit Hannu Mikkola i Arne Hertz a bord de l’Audi Quattro.

Als francesos l’alegria els duraria ben poc, doncs Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, que retornaven a la màxima competició mundial de forma regular de la mà del “Rothman’s Opel Rally Team”, s’imposaven en l’especial reina del ral·li, la segona especial cronometrada, i amb aquest resultat els alemanys assolien el liderat de la prova rebaixant a més a més en 10 minuts i mig el registre de l’anterior campanya.

Els alemanys refermaven la seva posició d’honor amb 5 temps escratx més i un segon millor temps en els 7 trams que els hi restaven per tal de fer entrada al parc tancat de Mònaco el dilluns al migdia. D’altra banda els seus companys d’equip i compatriotes Jochi Kleint i Gunter Wagner, es classificaven regularment darrera seu en les especials de baixada cap al principat i fitxaven en la segona posició provisional a 1 minut i 5 segons dels líders. Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, els únics pilots capaços de trencar el monopoli de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en l’etapa de classificació amb dos millors temps a la primera i cinquena especial cronometrada, es classificaven en el tercer lloc a 2 minuts i 22 segons dels primers, i superant per només 2 segons l’Audi Quattro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Hannu Mikkola i Arne Hertz calia anar-los a buscar fins la cinquena plaça provisional a 4 minuts i 38 segons dels líders i amb només 20 segons de marge vers el Porsche 911 SC de Jean-Luc Thérier i Michel Vial, constatant així la poca adaptabilitat dels Audi al terreny sec.

Sense més baixes rellevants que la del Ferrari 308 GTB de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit per accident en la cinquena especial cronometrada, el dimarts a dos quarts de 6 del matí es donava la sortida de la segona etapa als 245 equips que seguien en actiu. L’etapa, oficialment anomenada comú, retornava als pilots al mateix punt de sortida l’endemà dimecres a quarts de 8 del vespre, amb dos re-agrupaments entremig, un a Gap i l’altre a Val les Bains, i un cop superades les 13 proves especials del programa de 349,28 km cronometrats.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons iniciaven la jornada imposant-se en la primera especial que es celebrava i accedien a les posicions de podi, però les noies d’Audi eren víctimes dels temors de la Gendarmeria Francesa la següent especial. El cos policial, per tal d’evitar problemes amb el públic que es bolcava amb la cita alpina, decidia tallar la carretera abans de l’horari previst, el que no només impedia a que els aficionats poguessin accedir al tram, sinó que la decisió també afectava als “ouvreurs”, una tasca per llavors encara no regulada, i per tant aquests no van poder alertar a les pilots d’on s’ubicaven les plaques de gel. Dins el tram de Pont des Miolans, aquestes es varen topar amb una placa de gel a Briançonnet i en trepitjar-la el seu Quattro se’n va anar de morro contra una casa, causant un fort impacte que va deixar el seu cotxe inoperatiu i a la copilot italiana fortament commocionada.

Sent els primers en pista, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer no podien veure les marques de frenades d’altres pilots que els poguessin alertar de possibles perills en formes de plaques de gel, el que per una banda va fer incrementar la cautela al volant de la parella germànica i d’una altra permetia a Hannu Mikkola i Arne Hertz encadenar 3 escratxs consecutius que acostaven als nòrdics a les posicions de podi.

A la sortida del re-agrupament de Gap el dimarts al vespre, la classificació va començar a viure moviments rellevants, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’anaven repartint els millors registres amb Hannu Mikkola i Arne Hertz al llarg dels tres trams nocturns, 2 a 1 favorable als líders, Jochi Kleint i Gunter Wagner patien una punxada a la setena cronometrada de l’etapa i aquests es quedaven fora de les posicions de podi; quarts per darrera de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille i de Hannu Mikkola i Arne Hertz respectivament a l’entrada del re-agrupament de Val les Bains la matinada del dimecres.

A primera hora del dimecres es reprenia l’activitat als trams amb 5 especials cronometrades per endavant; amb un altre escratx, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien superar a Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille en taula general i passaven a ocupar així la segona posició provisional. A continuació, al tram de Burzet, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer decidien muntar pneumàtics amb claus per precaució, una elecció que va resultar horrorosa, doncs els líders es deixaven de cop 1 minut i mig vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, els més ràpids a l’especial, que d’aquesta manera passaven a estar a menys de 2 minuts dels líders.

Els homes d’Audi miraven de pressionar als d’Opel amb 2 escratxs més als 3 trams que restaven per celebrar-se, si bé els nòrdics només hi aconseguien retallar 12 segons als líders, autors del millor registre en l’altre especial de les 3 que quedaven per celebrar-se, amb el què Hannu Mikkola i Arne Hertz feien entrada al parc tancat de Monte-Carlo a 1 minut i 45 segons de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille conservaven la seva posició de podi a 2 minuts i 48 segons dels líders, i amb la tranquil·litat de tenir a Jochi Kleint i Gunter Wagner, quarts, a 3 minuts i mig del seu temps després de que aquests patiren un segon incident en la darrera especial de la jornada.

Després de gairebé 1 dia de descans, el dijous 21 de gener a les 6 de la tarda els 100 primers classificats a la provisional del ral·li estaven autoritzats a prendre la sortida a l’etapa final. Una etapa que popularment es coneixia com la nit del Turini i que en el seu programa incloïa 10 proves especials cronometrades de 205,45 km de distància.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposaven consecutivament en les dues primeres especials cronometrades de l’etapa, recuperant així mig minut del temps perdut en l’etapa anterior, alhora que convencien a Hannu Mikkola i Arne Hertz que era millor conservar la segona posició que no pas seguir intentant fer canvis en les suspensions del seu Quattro per tal d’intentar atrapar als alemanys.

D’altra banda en la segona especial de l’etapa Jean Luc Thérier i Michel Vial assolien la tercera posició provisional després de que uns problemes amb la bomba d’aigua en la primera cronometrada, suposessin 12 minuts de penalització als seus companys Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille abans d’iniciar l’especial en veure’s obligats a canviar-la, i de que Jochi Kleint i Gunter Wagner perdessin 12 minuts a conseqüència d’una sortida de pista en la que s’hi deixaven la suspensió i malmetien la direcció.

Ja amb unes distàncies prou importants entre els inquilins a les places de podi i entre aquests vers els aspirants a entrar-hi, les darreres 8 especials cronometrades del programa van ser un mer tràmit pels pilots capdavanters, i per tant el protagonisme en els temps passava a estar en mans de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, autors de 3 millors temps, i de Jochi Kleint i Gunter Wagner, que tancaven la seva participació a la ronda alpina amb 4 escratxs.

Completats doncs els 747,91 km cronometrats del recorregut programat en el 50è Ral·li Monte-Carlo, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer retornaven així a l’activitat de forma regular en el mundial de ral·lis amb una victòria molt important, els alemanys invertien un total de 8 hores 20 minuts i 33 segons en cobrir la distància competitiva, és a dir 3 minuts i 49 segons menys que Hannu Mikkola i Arne Hertz. Jean-Luc Thérier i Michel Vial tancaven el podi, quelcom inesperat a la sortida de Monte-Carlo el vespre anterior, amb un temps 12 minuts i 5 segons pitjor de l’aconseguit pels guanyadors.

Thérier-Vial treien profit d'un terreny sec per exprimir al màxim el seu 911 SC i dels problemes mecànics del seus competidors.

Després d'un any d'inactivitat, recordem que Mercedes-Benz va decidir no competir al campionat de 1981 quan ja s'havia fet amb els serveis del campió alemany Walter Röhrl, el pilot retornava al mundial guanyant i evidentment, sent el primer líder de la classificació provisional. Per darrera d'ell s'hi classifcaven els altres integrants del podi, com no podia ser altra manera tractant-se de la primera prova del calendari.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	20
Hannu Mikkola	15
Jean-Luc Thérier	12

En el campionta de constructors, Opel gràcies a la seva tercera victòria al mundial de ral·lis, era líder de la taula per davant d'Audi, Porsche i Renault.

Constructor	Punts
Opel	18
Audi	16
Porsche	14

Especificacions tècniques
Motor	5 cilindres en línia de 2145 centímetres cúbics (79,51 mm diàmetre – 86,40 mm carrera), amb turbo
Potència	340 CV a 6500 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4404 mm
Amplada	1837 mm
Alçada	1346 mm
Distància entre eixos	2524 mm
Pes mínim	1140 kg

 

Títols
Pilots	Hannu Mikkola: 1983

Amb l'entrada en vigor de la normativa del Grup B l'any 1983 Audi feia un primer pas en l'evolució del seu Quattro cap al Quattro A1, el cotxe que era més ample, més lleuger i més potent que el seu predecessor feia el seu debut el 22 de gener de 1983 dins el marc del mític Ral·li Monte-Carlo, una prova anormalment seca i en la que els cotxes bavaresos no van poder fer res front la lleugeresa dels Lancia 037, malgrat això els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg hi aconseguien la tercera posició final i brindaven així el primer podi a l'evolució.

En la següent ronda del calendari mundial, el Ral·li de Suècia, Hannu Mikkola i Arne Hertz hi aconseguien còmodament la primera victòria del cotxe, un model que tanmateix només prendria la sortida com oficial de la marca en 4 esdeveniments del màxim nivell mundial, doncs al Tour de Corse aquest seria reemplaçat per l'evolució Quattro A2. Malgrat la seva curta vida, el cotxe aconseguiria un total de 2 victòries i 7 podis, el que suposa una relació de victòries per participacions del 50 %.

Hannu Mikola:

Suècia 1983, Portugal 1983.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1397 centímetres cúbics (76,00 mm diàmetre – 77,00 mm carrera), amb turbo
Potència	300 CV a 7000 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	Propulsió a les rodes posteriors
Longitud	3664 mm
Amplada	1760 mm
Alçada	1320 mm
Distància entre eixos	2430 mm
Pes mínim	930 kg

 

Responent a l'entrada en vigor d'una nova normativa per part de la FISA, mitjançant la qual es regulava el Grup B com el màxim exponent dels cotxes de ral·li l'any 1983, Renault homologava un nou kit anomenat "Tour de Corse" al mes de gener del mateix, el nom era en honor a la victòria que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié havien aconseguit una temporada abans, per tal de que els seus clients poguessin gaudir d'un cotxe plenament competitiu. En vendre un kit per tal de convertir una unitat de sèrie en un cotxe de ral·lis, dels 20 que se'n van arribar a fer, 12 van ser emprats per actualitzar els anteriors "Cevennes" de Grup 4.

El debut del cotxe tenia lloc dins el marc del 51è Ral·li Monte-Carlo el dissabte 22 de gener de 1983, i si bé en la llarga llista d'inscrits hi arribava a haver fins a 10 Renault 5 Turbo Grup B, només gaudia de certa oficialitat l'unitat que estava en mans dels francesos Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, els quals completaven la prova alpina en la setena posició final.

Amb la marca del rombe bolcada amb la Fórmula 1 i un plantejament de "curses-client", el cotxe no se'l va tornar a veure al mundial fins a la següent ronda francesa, el Tour de Corse, on la parella que feia debutar el cotxe als Alps, ara accidentava la seva unitat. Havent d'esperar fins al Tour de Corse 1984 per a que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié brindessin el primer podi a l'evolució.

En contrapartida el Renault 5 Turbo "Tour de Corse" va gaudir de molta popularitat en els campionats nacionals, i en aquest context va ser en el que va arribar la primera i única victòria de l'evolució, quan al Ral·li de Portugal 1986 tots els equips oficials decidien abandonar l'esdeveniment arran de l'accident i el descontrol de Sintra i els locals Joaquim Moutinho i Edgar Fortes donaven un seriós correctiu a la resta de participants que hi restaven.

Joaquim Moutinho:

Portugal 1986.

Biasion-Siviero "guanyaven" el Monte-Carlo al Turini.

El dijous 22 de gener de 1987 finalitzava al Principat de Mónaco el 55è Ral·li Monte-Carlo, ronda inaugural del Campionat del Món de Ral·lis. La prova comptava amb 26 trams cronometrats de 593,45 km de distància als que els 160 equips participants dels 163 inscrits havien de fer front a partir del dissabte 17 de gener, moment en el que es donava la sortida a la prova des de diverses ciutats europees. 93 equips participants aconseguien finalitzar la prova, tenint en compte que en la última jornada només es permetia competir als 100 primers classificats.

Controlant el ral·li en la segona meitat, Kankkunen-Piironen cedien el liderat acaten la juguesca.

Completada l'etapa de concentració als Alps, el ral·li propiament dit començava el dissabte 18 de gener amb la disputa de les primeres especials cronometrades, on els Lancia Delta HF 4WD oficials van començar a deixar palesa la seva superioritat, els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille s'adjudicaven la primera i segona especials cronometrades seguits de ben aprop pels seus companys d'equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero i Juha Kankkunen i Juha Piironen. Mentre que un dels que sobre el paper havia de ser un dels seus màxims rivals, el Mazda 323 4WD d'Ingvar Carlsson i Per Carlsson arrossegaven problemes de motor.

Bruno Saby i Jean-François Fauchille quan es dirigien a disputar la tercera especial cronometrada patien un accident en l'enllaç amb un cotxe que sortia d'un garatge, afortunadament per als francesos una manifestació a Bourg d'Oisans encapçalada pel seu alcalde per tal d'expressar la seva disconformitat pel mal estat de les carreteres i el retard acumulat que només havia permés als 20 primers participants disputar les dues primeres cronometrades, va obligar a la organització a cancelar la tercera especial alhora que otorgava a la resta de pilots el mateix temps. Aixó va permetre reparar els danys, no massa importants, que havia sofert el Lancia Delta HF 4WD dels líders.

En la represa, Massimo Biasion i Tiziano Siviero s'adjudicaven el millor crono el que permetia als italians liderar la prova deixant el darrer escratx de la jornada per als suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els quals havien pogut solventar ja el seu problema amb el seu 323 4WD. Tanmateix peró en aquesta última cronometrada del dia els altres pilots de l'equip Mazda, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne perdien de l'ordre de 45 minuts en haver d'aturar-se a mig tram a efecte de reparar una conducció del turbo que s'havia trencat, enfonsant als campions del món de ral·lis de 1985 en la classificació provisional, tan que quedaven exclosos de la prova pel retard acumulat.

A la neutralització de la primera etapa doncs els tres Lancia Delta HF 4WD lideraven de manera contundent, trobant-se separats per tan sols 9 segons, mentre que en quarta posició s'hi trobava l'Audi 200 Quattro dels alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals tot i dur un cotxe potent, aquest era molt poc àgil en els trams revirats dels alps francesos, peró que tot i així aconseguia mantenir la davantera vers el Ford Sierra XR4i de Stig Blomqvist i Bruno Berglund, els quals, afortunadament, a última hora van decidir descartar el potent Sierra RS Cosworth de propulsió en benefici del de tracció integral.

El domini dels Lancia es va seguir extenent al llarg de la segona jornada, en la que Bruno Saby i Jean-François Fauchille gràcies a adjudicar-se tres dels cinc trams cronometrats del dia, i empatar a l'escratx en un quart tram amb Massimo Biasion i Tiziano Siviero, autors del millor temps en la primera cronometrada de la segona etapa, aconseguien superar als seus companys d'equip italians i passar a liderar la prova en la última especial del dia seguits pels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, mantenint constant la finestra de 9 segons entre el primer i el tercer Lancia Delta HF 4WD, peró amb l'Audi 200 Quattro de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer a més de 3 minuts i mig.

Bernard Darniche i Alain Mahé per la seva banda es veien obligats a abandonar la prova després de patir problemes de frens en el seu Mercedes-Benz 190, mentre que els seus companys d'equip, els també francesos Dany Snobeck i Jean-Pierre Bechu, també abandonaven la prova en patir una sortida de carretera i malmetre la seva caixa de canvis.

Ja immersos a la tercera etapa del ral·li, en la seva segona especial cronometrada saltava la sorpresa quan la transmissió del Lancia dels líders, Bruno Saby i Jean-François Fauchille, es trencava i aquests es veien obligats a abandonar la cita cedint la seva posició de privilegi als seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals al llarg de la jornada aconseguirien fins a 4 escratxs per tal de precedir en només 2 segons als italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero que es feien amb un escratx. Mentre que els pilots d'Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer guanyaven una posició, entrant ara en el podi, seguien perdent temps amb els pilots de Lancia completant la jornada a 5 minuts i 34 segons dels líders.

Precisament en la segona especial cronometrada, en la que abandonaven els líders provisionals, es produia el primer escratx d'un cotxe de dos rodes motrius, quan el Ford Sierra RS Cosworth del suec Kalle Grundel i el britànic Terry Harryman, aprofitant unes condicions de sec amb clapes de neu sopa podia imposar la major potència del seu Ford sense veure's mermat per la poca adherència del terreny.

Donades unes condicions cambiants del ferm en les especials cronometrades de la quarta jornada del ral·li, els alemanys d'Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer acumulaven una série d'encerts a l'hora d'escollir els pneumàtics el que els permetia aconseguir marcar tres escratxs dels cinc possibles, tot i així en el comput general del dia, els alemanys perdien 16 segons vers els líders provisionals que seguien sent els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Precisament Juha Kankkunen i Juha Piironen, aconseguien incrementar en 49 segons l'avantatge que tenien vers els seus companys d'equip italians, sobretot per una mala elecció en les rodes per part dels transalpins en la primera especial cronometrada del dia; tot i així en les assistències els campions del món es veien obligats a reemplaçar la caixa de canvis en el seu Delta HF 4WD alhora que reduir la pressió del turbo per tal de facilitar només 200 CV i evitar així que una averia en el canvi de velocitats es pogués reproduir en el futur.

Kalle Grundel i Terry Harryman eren els protagonistes en negatiu del dia, quan per una sortida de carretera es veien obligats a abandonar la prova.

En la darrera neutralització a Gap, Cesare Fiorio decidia reunir als seus dos equips, és a dir Juha Kankkunen i Juha Piironen i a Massimo Biasion i Tiziano Siviero, per tal que finalitzessin les hostilitats entre els dos i assegurar-se que els dos cotxes arribessin a Mònaco. Fiorio els va donar a escollir un tram, i qui el guanyés, guanyava el ral·li, al que els finlandesos van escollir el variant Turini.

La última etapa, la popularment coneguda com "nit dels Colls", si bé ja no es celebrava de nit, cinc trams separava als 100 primers equips classificats, els autoritzats a prendre la sortida, de l'arribada. Juha Kankkunen i Juha Piironen s'adjudicaven el Coll de la Madone que obria la jornada, mentre que al Coll del Turini, on els pilots de Lancia es jugaven el ral·li, el millor temps era per als italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer per la seva banda s'adjudicaven les tres darreres especials cronometrades del ral·li que tot just servien per maquillar una mica el seu resultat.

Acatant les ordres d'equip, Juha Kankkunen i Juha Piironen a uns 500 metres de la línia de meta de la última especial cronometrada, Coll de Saint Raphael, van aturar al voral de la carretera el seu Lancia Delta HF 4WD tot esperant que el dels seus companys d'equip els superessin, donat un temps suficient per otorgar la victòria dels italians, els Juha van reiniciar la marxa per tal de completar el recorregut. Tal peró era l'enuig dels finlandesos, qui ni tan sols van baixar del cotxe per saludar al públic ni es dirigien al podi a celebrar la seva segona posició final.

Guanyadors del tram del Coll de Turini, els pilots italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyaven el ral·li amb un temps total de 7 hores 39 minuts i 50 segons, 59 segons per davant dels seus companys d'equip derrotats al Turini, els campions del món en vigència Juha Kankkunen i Juha Piironen. Per la seva banda, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer completaven el podi a bord del feixuc Audi 200 Quattro a 4 minuts i 10 segons dels guanyadors.

Poc pràctic sobre les carreteres gelades alpines, Röhrl-Geistdörfer van tirar d'ofici per pujar al podi.

En la categoria reservada als vehicles de producció, pràcticament de série, els Lancia van seguir extentent també el seu domini, primer van liderar els italians Vittorio Caneva i Loris Roggia amb un dels Delta HF 4WD, els quals fins i tot es permetien el luxe de classificar-se per davant dels Grup A de dues rodes motrius encapçalats per Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Peró una sortida de pista del italians els feia perdre 15 minuts i el liderat de la prova que recalava en els seus compatriotes Alex Fiorio i Luigi Pirollo, els quals tenien als francesos Bertrand Balas i Eric Laine trepitjant-lis els talons. En la última jornada, una punxada en la primera especial cronometrada dels italians, permetia als francesos prendre el liderat de la prova que ja mantindrien fins a la conclusió de la mateixa.

Balas-Laine aconseguien imposar-se en el Grup N extenent el domini dels Lancia encara més.

Tractant-se de la ronda inaugural del campionat, lógicament el podi de Mónaco era el podi del mundial reservat per a pilots, en el que Massimo Biasion sumava els seus primers 20 punts seguit de Juha Kankkunen amb 15 i de Walter Röhrl amb 12.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	20
Juha Kankkunen	15
Walter Röhrl	12

En el campionat reservat als constructors, Lancia veia plasmat el seu domini sobre les carreteres alpines amb la primera posició de la taula, superant en sis punts als alemanys d'Audi i en vuit a Mazda després que un cop conclosa la prova, al Ford Sierra XR4i dels suecs Stig Blomqvist i Bruno Berglund, que havien completat el ral·li en quarta posició, s'hi haguessin trobat unes irregularitats d'homolgació i aquests fossin exclosos.

Constructor	Punts
Lancia	20
Audi	14
Mazda	12

Piero Liatti aconseguia la seva 1a victòria al mundial, per a Fabrizia Pons era la cinquena.

Figurant com la primera cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, el dimecres 22 de gener de 1997 finalitzava a Mònaco el 65è Ral·li Monte-Carlo. Una cita que tornava al mundial després de l'invent fallit de les rotacions de les tres temporades anteriors. Tot i aixó la prova no estava lliure d'invencions i la seva llista d'inscrits es trobava dividida entre professionals, que realitzaven el recorregut complet, i amateurs, els quals competien una especial menys que els professionals i gaudien de llibertat d'assistències dins l'anomenada Copa Príncep Albert de Mònaco. Centrant-nos en els que competien el ral·li FIA, la prova era puntuable per als campionats de pilots, marques, producció i FIA 2-L, però només 23 equips mostraven interés per la cita monegasca. Tots ells van ser presents a la sortida celebrada a Monte-Carlo el diumenge 18 de gener, des d'on començarien a fer front a un recorregut format per 18 proves especials de 398,31 km cronometrats. 17 equips participants van poder completar la prova.

Sobre asfalt sec es van posar de manifest les carencies del Escort WRC de Sainz-Moya.

La organització recuperava l'especial cronometrada al Port de Monte-Carlo, la qual no es celebrava des dels anys 60 i que tenia lloc el mateix diumenge de la cerimònia d'inici amb el pas dels diferents participants per la rampa de sortida. La principal dificultat de la cronometrada la van donar els elements en forma de pluja abundant, la qual posava l'estabilitat dels cotxes en compromís i molts van decidir ser cautelosos doncs en els seus 2,8 km de distància poc s'hi podia guanyar. Els belgues Freddy Loix i Sven Smeets, amb un Toyota Celica GT-Four, esdevenien els homes més ràpids en aquesta cronometrada per 2 segons de marge vers els pilots oficials de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, i per tant els primers líders del ral·li.

Des del Port de Monte-Carlo els pilots feien un enllaç de 390 km fins a Valence, on pel camí van poder prendre nota del fred i la pluja que els acompanyava i que segurament els hi complicaria les coses l'endemà. Des de Valence es donava sortida a la segona etapa del ral·li, la qual estava formada per 5 especials cronometrades de 132,32 km de corda per finalitzar a Valence també a quarts de nou del vespre del mateix dilluns.

Carlos Sainz i Luis Moya encertaven força l'elecció de pneumàtics, molt delicada doncs la neu caiguda el dia anterior començava a fondre's esdevenint neu sopa, que complica molt el pilotatge. Gràcies a aquest encert, la parella espanyola de Ford aconseguia el millor temps en la primera especial cronometrada de la jornada i esdevenien els líders provisionals del ral·li per davant de la parella finlandesa de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Precisament en aquesta primera especial cronometrada, els seus companys d'equip a Ford, l'alemany Armin Schwarz i el francès Denis Giraudet, patien una sortida de pista que els deixava el xassis doblegat, xassís que no es podria reparar i que obligaria a la parella pilotar amb aquest inconvenient en el que restava de prova.

Els campions mundials escurçaven distàncies amb els líders gràcies al millor temps de la segona cronometrada, peró en la tercera perdien molt més del que havien guanyat en cedir 16 segons vers els de Ford. Piero Liatti i Fabrizia Pons presentaven la seva candidatura al podi amb el millor temps en aquesta tercera cronometrada, superant per 1 sol segon en la tercera plaça provisional als seus companys d'equip, els britànics Colin McRae i Nicky Grist.

Al Burzet, penúltima cronometrada de la primera jornada, el millor temps era per a Freddy Loix i Sven Smeets, mentre que gràcies al segon millor temps que hi aconseguien Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els finlandesos es quedaven a només 2 segons del liderat que seguien ostentant Carlos Sainz i Luis Moya. Els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons veien tanmateix incrementat el seu marge de confiança en les posicions de podi, gràcies a que els seus companys d'equip patien una petita sortida de pista i a final de tram acabaven cedint prop de minut i mig vers el millor registre de Freddy Loix i Sven Smeets. Tot i aixó, Colin McRae i Nicky Grist seguien conservant la quarta plaça ara per davant dels belgues.

En la última cronometrada de l'etapa, una elecció de gomes un tan arriscada per part de Piero Liatti i Fabrizia Pons, permetia a la parella italiana adjudicar-se el seu segon escratx al ral·li, gràcies al qual els de Subaru acostaven posicions amb els dos equips que el precedien.

L'entrada al parc tancat de Valence es feia sense baixes entre els participants i amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant de la general provisional per l'estret marge de 3 segons vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, Piero Liatti i Fabrizia Pons completaven l'etapa tancant el podi a 24 segons dels espanyols, mentre que per darrera seu Colin McRae i Nicky Grist, que seguien tenint problemes per domar el seu nou cotxe, empataven a temps en la general amb Freddy Loix i Sven Smeets a 2 minuts i 12 segons dels líders.

La tercera etapa del ral·li unia Valence amb Gap mitjançant 6 proves especials cronometrades que afegien 149,56 km al recorregut. Saint Jean en Royans obria les hostilitats de la jornada on Carlos Sainz i Luis Moya en trobar-se que uns expectadors havien llençat neu a la traçada van pilotar amb molta prudència, tal va ser aquesta que tan Piero Liatti i Fabrizia Pons, autors del millor temps, com Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne superaven als espanyols, relegant-los a la tercera plaça per darrera dels italians de Subaru.

Pitjor li va anar aquesta cronometrada inaugural a Colin McRae i Nicky Grist, els britànics hi trepitjaven una placa de gel invisible als ulls del pilot, provocant una sortida de pista que deixava tot el seu lateral esquerre molt malmés en colisionar contra els arbres. Els danys es comptabilitzaven tan a nivell de direcció com de suspensions del seu Impreza S3 WRC, amb la roda posterior totalment boja, i tot i que els pilots de la constelació de les Plèiades eren capaços d'assolir la línia de meta del tram, els hi era impossible fer l'enllaç fins arribar al següent parc d'assistències i es veien obligats a abandonar la competició.

Freddy Loix i Sven Smeets tampoc tenien una bona arrancada de jornada, els belgues assumien riscs en aquesta primera especial i en trepitjar una placa de gel, el seu Toyota Celica GT-Four es va veure fora de la pista, per sort dels belgues ho feien en una zona sense arbres peró amb neu abundant, d'on va costar prop de 8 minuts treure el cotxe. El màxim beneficiat d'aquests dos incidents inagurals eren Armin Schwarz i Denis Giraudet, els quals celebraven la seva recentment adquirida quarta plaça amb un escratx, tot i el xassis doblegat, en la segona prova cronometrada de la jornada amb 1 segon de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya que a la seva vegada superaven a Piero Liatti i Fabrizia Pons en la general.

Les males eleccions dels pneumàtics per a un tram es revelaven com ideals en el següent, i Piero Liatti i Fabrizia Pons certificaven la premisa en aconseguir l'escratx en la tercera prova especial del dia, si bé no es produien canvis en la general, sobretot perque Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne empataven al segon temps escratx amb Carlos Sainz i Luis Moya, si que l'escratx dels italians facilitava que les posicions capdavanteres s'estrenyessin.

Una pèrdua de l'efectivitat dels frens de Carlos Sainz i Luis Moya en la quarta cronometrada del dia unit a l'escratx ex-aequo de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne amb Piero Liatti i Fabrizia Pons despenjava una mica als espanyols de la lluita per la victòria alhora que la parella de Ford queia a l'abast dels transalpins.

Un escratx de Piero Liatti i Fabrizia Pons en la penúltima cronometrada del dia i un escratx de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en la última, on els finlandesos marcaven un temps impossible pels seus rivals, i Carlos Sainz i Luis Moya perdien la seva segona posició en favor de la parella de Subaru, que entrava al parc tancat de Gap amb 3 segons d'avantatge vers el Ford Escort WRC i amb 24 segons de desavantatge en relació al Mitsubishi Lancer Evo IV.

La quarta i última jornada del ral·li estava programada a 6 proves especials de 113,53 km cronometrats, els quals servien per unir Gap amb Monte-Carlo. La pluja va ser la nota predominant de la jornada, i en aquestes condicions les gomes Pirelli del Subaru es desenvolupaven millor que les Michelin dels Ford o del Mitsubishi. Piero Liatti i Fabrizia Pons aconseguien l'escratx en la primera prova cronometrada del dia, Sisteron, el que permetia a la parella italiana assolir el liderat provisional alhora que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne baixaven de cop fins al darrer calaix del podi.

En la següent especial, els líders destronats es van esforçar de valent marcant-hi un escratx, el que els va permetre desplaçar a Carlos Sainz i Luis Moya fins a la tercera plaça provisional. En la tercera cronometrada però, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne patien una sortida de pista que els provocava seriosos danys en la part frontal del seu Lancer Evo IV així com en el intercooler, el que els feia tornar fins al tercer lloc en la general provisional en cedir prop de 2 minuts en la cronometrada.

Piero Liatti i Fabrizia Pons s'encarregaven de certificar el seu liderat en guanyar la tercera, quarta i cinquena especial cronometrada del dimecres, mentre que en la sisena i última prova del ral·li, una superespecial espectacle pels carrers de Mònaco, el millor temps era anecdòticament pel Ford Escort WRC doblegat d'Armni Schwarz i Denis Giraudet.

Sense més acabava la cita que suposava l'inici de la era "World Rally Car" en el mundial de ral·lis, i en la que tanmateix coincidia amb la primera victòria en el mundial per a Piero Liatti, no en el cas de la seva copilot Fabrizia Pons, que n'acumulava ja de 4 prèvies asseguda al costat de la francesa Michèle Mouton. La parella de Subaru completava el recorregut en 4 hores 26 minuts i 58 segons, o el que és el mateix, amb 55 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne tancaven el podi monegasc a 2 minuts i 31 segons dels guanyadors.

A Mäkinen-Harjanne els van sortir els problemes a les acaballes de la prova.

En el campionat de producció la inscripció a la prova era escassa, només 4 cotxes estaven a la rampa de sortida de Monte-Carlo, entre els que destacava especialment els campions mundials de la categoria, l'uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Jorge del Buono, els quals per extranys que pogués semblar, competien per primera vegada a la cita alpina. Per tant, si bé la neu no era un terreny familar pels sud-americans, el cert es que aquests van dominar de cap a peus la categoria per davant dels alemanys Armin Kremer i Sven Behling, de l'austríac Manfred Stohl i l'alemany Dieter Schneppenheim i per últim dels també germànics Hermann Gassner i Siegfried Schankl que completaven la prova en aquest ordre i en aquest ordre es classificaven a la taula provisional.

Trelles-Del Buono debutaven al Monte-Carlo guanyant en Grup N.

La no puntuabilitat de la cita alpina pel campionat francès de ral·lis, va provocar que marques importants en el campionat FIA 2-L com Renault i Peugeot giressin l'esquena a la prova. Així doncs la lluita per la victòria quedava en un assumpte dins la familia del grup VAG, una lluita entre els dos Škoda Felicia KitCar i els dos SEAT Ibiza KitCar. La pluja que queia diumenge a Monte-Carlo va generar problemes de motricitat als més potents cotxes catalans, el que va permetre als dos cotxes txecs situar-se en les dues primeres posicions amb 3 segons de marge vers Oriol Gòmez i Marc Martí.

Al llarg de la segona etapa es donava una situació similar a la superespecial dominical, la neu present a les carreteres generava problemes de motricitat als dos SEAT Ibiza KitCar, el que permetia als Škoda Felicia KitCar i sobretot a Emil Triner i Julius Gal mantenir-se al capdavant de la provisional. Si bé en aquells trams on la neu no es trobava en forma abundant o plovia, els catalans Oriol Gòmez i Marc Martí aconseguien excelents cronos que els permetien posar en perill el liderat dels txecs, en la última prova del dilluns patien una sortida de pista perdent-hi quatre minuts i pràcticament tota opció a victòria.

Harri Rovanperä i Voitto Silander quedaven pràcticament en solitari per intentar desbancar als cotxes txecs, peró només arrancar la tercera etapa, una doble virolla amb motor calat i un palier trencat a les acaballes de la jornada, els feia perdre de l'ordre de tres minuts, el que donava més aire a Emil Triner i Julius Gal. Mentre que Oriol Gòmez i Marc Martí, que seguien mostrant una bona progressió, malmetien les suspensions del seu Ibiza KitCar en la primera prova cronometrada per un impacte.

Pràcticament estava tot decidit per dimecres, i si bé els dos SEAT Ibiza KitCar es van mostrar força més ràpids que els dos Škoda Felicia KitCar, el coixí del que gaudien els dos pilots txecs els va permetre pujar al podi de Monte-Carlo en primera i segona posició amb Emil Triner i Julius Gal en el graó més alt i Pavel Sibera i Petr Grass en el segon. Harri Rovanperä i Voitto Silander, els pilots finlandesos de SEAT, tancaven el podi deixant als catalans Oriol Gòmez i Marc Martí en el quart lloc.

En clau de campionat, Škoda encetava el certàmen de forma excelent, amb 16 punts, mentre que SEAT només sumava 7 punts.

La tracció va ser clau pels petits Škoda Felicia KitCar.

En bona lògica, en ser la cita inaugural del campionat per a pilots, la general del ral·li monegasc era un reflex de la classificació del certamen, en el que Piero Liatti hi començava sumant els seus primers 10 punts. Carlos Sainz seguia al pilot transalpí amb 4 punts menys, mentre que el campió mundial, el finlandès Tommi Mäkinen, s'hi deixava 6 punts.

Pilot	Punts
Piero Liatti	10
Carlos Sainz	6
Tommi Mäkinen	4

En l'apartat de constructors, l'abandonament de Colin McRae i Nicky Grist deixava en solitari a Piero Liatti i Fabrizia Pons per tal d'aconseguir punts per Subaru en el campionat. Tot i així, en classificar-se en quarta posició el segon dels Ford Escort WRC, el pilotat per Armin Schwarz i Denis Giraudet, la marca nipona aconseguia el liderat provisional amb 1 punt de marge vers els de l'oval. Mitsubishi sumava 6 punts combinant el tercer i cinquè lloc dels seus pilots.

Constructor	Punts
Subaru	10
Ford	9
Mitsubishi	6

Grönholm-Rautiainen debutaven a Ford amb victòria.

El diumenge 22 de gener de 2006, Monte-Carlo era un any més l'escenari de la finalització de la ronda inaugural del calendari del campionat del món de ral·lis, el Ral·li Monte-Carlo. La 74ena edició de la prova comptava amb 18 proves especials de 366,39 km cronometrats de distància, als quals 51 equips dels 53 que havien formalitzat la seva inscripció, van començar a afrontar a partir del divendres 20 de gener. 43 equips participants van aconseguir completar el recorregut de la cita monegasca que era puntuable pels campionats de pilots, marques i producció.

Loeb-Elena treien profit de l'estrenada norma del superally per tal de pujar al podi.

En el tram de proves celebrat el dijous 19 de gener, el pilot càntabre Dani Sordo i el seu copilot català Marc Martí, donaven la campanada quan els campions mundials júnior, en la seva primera participació dalt d'un cotxe World Rally Car, aconseguien marcar-hi el millor temps per davant d'altres homes molt més experimentats amb aquest tipus de montures.

La competició propiament dita no s'iniciava fins l'endemà divendres 20 de gener, amb la celebració de 3 trams a doble passada que generaven un total de 6 proves especials amb 118,10 km de lluita contra el cronòmetre. Però aquest inici era convuls, quan dos camions quedaven creuats a la via d'accès cap al primer tram i només 11 cotxes aconseguien arribar a la línia de sortida del primer tram, entre els que no s'hi trobaven les parelles catalano-cantàbriques Xevi Pons i Carlos del Barrio ni Dani Sordo i Marc Martí, els quals eren reconduits cap a Mònaco a l'espera de poder afrontar el bucle en la seva segona passada.

En el terreny merament esportiu, els campions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena, que veien com el seu equip Citroën s'havia reanomenat Kronos, marcaven un temps impossible per a la resta de rivals en la primera prova cronometrada, el que els permetia distanciar-se en gairebé mig minut dels seus principals rivals. En la següent cronometrada, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen presentaven les seves credencials en guanyar la cronometrada per 2,5 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, insuficients com per fer cap canvi en el liderat, però que si més no permetia als finlandesos entrar en posicions de podi desplaçant el Mitsubishi Lancer WRC de Gigi Galli i Giovanni Bernacchini al quart lloc.

En vistes del despropòsit que estava resultant celebrar les proves cronometrades amb només 11 participants, la organització va decidir neutralitzar la tercera prova cronometrada i enviar tota la carvana cap a Mònaco per tal de fer el pertinent reagrupament i afrontar en condicions el bucle de la tarda. Tanmateix aquells que no havien pogut participar en les cronometrades pel bloqueig de la carretera, rebien el temps de Petter Solberg i Phil Mills, doncs era el pitjor classificat dels que havien pogut afrontar les dues cronometrades en condicions normals. Peró els pilots de Subaru s'hi havien deixat gairebé 3 minuts vers els líders, en una errada clamorosa en la munta de pneumàtics, doncs aquests decidien calçar el seu Impreza S12 WRC amb llisos quan als trams hi havia aigua-neu. Així doncs bona part del parc tancat, sense haver disputat ni un sol quilòmetre, patia les conseqüències de la mala elecció del pilot norueg en tenir ja 3 minuts perduts amb Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En la represa a la activitat, els líders marcaven el seu segon escratx de la jornada, gràcies al qual aconseguien acumular un marge d'1 minut vers els segons classificats, que no eren altres que els oficials de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que amb el seu tercer millor temps a l'especial, superaven l'Škoda Fabia WRC de l'equip RedBull confiat en mans dels provençals Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

El pilot belga François Duval i el seu copilot francès Patrick Pivato, s'imposaven en un altre Škoda Fabia WRC privat en l'especial curta de la jornada, la cinquena, mentre que en la última prova del divendres, que es celebrava per primera vegada després de la cancelació del matí, Sébastien Loeb i Daniel Elena patien una sortida de pista en treptijar una placa de gel. Si bé el seu Xsara WRC gairebé no patia danys, tornar a pista per la parella franco-monegasca era impossible, amb el que els pilots es veien obligats a acollir-se a la nova norma del superally per tal de sortir l'endemà amb la conseqüent penalització de 5 minuts, el que els suposava baixar fins la vuitena plaça general.

Uns altres participants abocats al superally eren Petter Solberg i Phil Mills quan trencaven el motor del seu Impreza S12 WRC en l'enllaç cap a les assistències, malhauradament, la reparació no es podia realitzar sense trencar els precintes de la FIA i l'endemà al matí es consumava l'abandonament de la parella oficial de Subaru.

Arribats al parc tancat, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi feien entrada com a líders de la prova, seguits pels australians de Subaru, que pilotaven la versió antiga S11 de l'Impreza WRC, Chris Atknison i Glenn MacNeall a 1 minut i 23,7 segons, i dels seus compatriotes Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, amb un Peugeot 307 WRC, que tancaven el podi a 1 minut i 27,1 segons. Tots dos equips aconseguien entrar al podi precisament en la última cronometrada, gràcies a l'accident de Sébastien Loeb i Daniel Elena per una banda, i a superar el crono dels germans Panizzi per un estret marge.

La segona jornada del ral·li estava programada també a 6 proves especials, les quals afegien 131,69 km més al rutòmetre, sent així la jornada més llarga de quantes estaven programades. El principal interés romania en saber quantes posicions serien capaces de recuperar Sébastien Loeb i Daniel Elena, i aquests responien a l'expectació mediàtica guanyant les tres especials del bucle matinal, amb el que els campions mundials aconseguien arribar al reagrupament del migdia en sisena posició provisional. D'altra banda els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, amb un Peugeot 307 WRC, primer aconseguien introduir-se en posicions de podi en la primera prova cronometrada del dia, expulsant-ne la parella australiana, mentre que en la tercera desplaçava al cotxe homòleg de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen del segon lloc provisional.

Per la tarda, Sébastien Loeb i Daniel Elena tornaven a imposar-se en la quarta prova cronometrada del dia, el que permetia situar a la parella de l'equip Kronos en quarta posició provisional just per darrera dels dos Peugeot 307 WRC. La cancelació de la cinquena especial per culpa del públic que encara hi circulava, frenava les opcions dels pilots, que en la sisena i última prova del dia tornaven a marcar el millor temps per quedar-se a 32,8 segons d'entrar al podi.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, sense assumir tans riscs com Sébastien Loeb i Daniel Elena, esdevenien els segons pilots més ràpids de la jornada, el que els portava a distanciar-se dels seus més immediats perseguidors, els quals en la última prova cronometrada del dissabte feien un canvi de posicions, entrant així al parc tancat en segon lloc els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen a 2 minuts i 5,9 segons del seu temps, i en tercer lloc la parella austríaca formada per Manfred Stohl i Ilka Minor amb 2 minuts i 8,8 segons de retard acumulat.

Diumenge el ral·li s'acabava, i per fer-ho la organització havia programat de nou 6 especials cronometrades llur corda assolia els 116,60 km, entre les que destacava la doble passada pel Coll del Turini. Sébastien Loeb i Daniel Elena amb el seu escratx en el primer tram dominical, començava a posar contra les cordes als dos Peugeot 307 WRC.Toni Gardemeister i Jakke Honkanen reaccionaven en la segona prova cronometrada del dia en superar a Sébastien Loeb i Daniel Elena per 5,2 segons, autors del segon temps escratx, mentre que en la primera passada pel Coll del Turini, els de l'equip Kronos tornaven a adjudicar-se el millor temps i desplaçaven de les posicions de podi al Peugeot 307 WRC de Manfred Stohl i Ilka Minor.

Els austríacs cometien una errada en la represa de l'activitat cap al migdia, amb el que cedien prop de tres quarts de minut amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, de nou els autors del millor temps. Amb aixó una posició al podi dels campions mundials semblava estar ja pràcticament assegurada. Manfred Sothl i Ilka Minor intentaven esmenar l'errada fent un esforç que els portava a guanyar les dues últimes cronometrades del ral·li, un esforç que no va sevir per a res doncs cap dels equips precessors va cometre cap errada. Tanmateix Sébastien Loeb i Daniel Elena en la segona passada pel Coll del Turini, prova que tancava l'edició de la prova dels Alps Marítims francesos, aconseguien superar a Toni Gardemeister i Jakke Honkanen de la segona plaça i classificar-se just per darrera de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Sense més incidents, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien la seva primera victòria amb Ford, la primera pels de l'òval en la cita alpina en 10 anys, en completar els 324,44 km celebrats amb un temps de 4 hores 11 minuts i 43,9 segons, és a dir 1 minut i 1,8 segons per davant dels destacats protagonistes Sébastien Loeb i Daniel Elena, que treien plata de la norma del superally. Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, que s'inscribien a la cita a les acaballes del plaç obert, tancaven el podi a 1 minut i 23,1 segons dels guanaydors.

Inscrit a última hora, Gardemeister-Honkanen brindaven dalt del podi monegasc.

L'incident dels camions va suposar que l'inici del ral·li pels pilots del campionat de producció no tingués lloc fins la quarta prova cronometrada, en la que els britànics Mark Higgins i Ross Butler aconseguien marcar el millor temps i edevenir així en els primers líders de la classe. Tot i marcar un segon temps escratx en la cinquena especial que els permetia perllongar el seu liderat, en la última cronometrada uns problemes de frens els feien perdre prop de 2 minuts permetent al japonès Fumio Nutahara i al seu copilot britànic Daniel Barritt assolir la primera posició en producció.

Només arrancar la segona jornada, el Subaru Imperza N12 de Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson desplaçava de la primera posició a Fumio Nutahara i Daniel Barritt, els quals amb el millor temps en la tercera especial del bucle matinal, recuperaven alló que havien perdut unes hores abans. Ja per la tarda, amb la carretera més seca, els líders van sumar dos escratxs més de dos possibles, doncs l'onzena prova cronometrada era neutralitzada pel públic que hi circulava, el que permetia a la parella de Mitsubishi i Yokohama ampliar el seu marge vers Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson fins gairebé 1 minut.

Diumenge Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson semblaven estar disposats a plantar cara a Fumio Nutahara i Daniel Barritt quan el pilot qatarí i el seu copilot britànic eixugaven pràcticament tot el desavantatge acumulat per deixar-lo en tan sols 8,6 segons. Peró en la tercera prova del matí, el Coll del Turini l'emoció s'acabava quan el Subaru N12 patia un fort accident i si bé la parella qatarí-britànica s'acollia al superally per tal de rascar algun punt, el camí per Fumio Nutahara i Daniel Barritt era planer cap a la victòria.

En el campionat, lògicament el pilot japonès passava a liderar la taula amb 10 punts, 2 per sobre del britànic David Higgins i 4 més que Nasser Al-Attiyah.

Nutahara tot i competir per primera vegada al Monte-Carlo i amb un Evo IX, aconseguia la victòria.

El podi del campionat per a pilots era reflex del podi monegasc, així doncs Marcus Grönholm iniciava la temporada des de la primera posició amb 2 punts de marge vers el campió mundial en vigència, l'aslacià Sébastien Loeb. El convidat Toni Gardemeister se situava a 4 punts del seu compatriota per davant de diversos pilots cridats a ser regulars en el campionat.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	10
Sébastien Loeb	8
Toni Gardemeister	6

En la taula del campionat de constructors, la combinació dels resultats obtinguts pels dos Ford Focus RS WRC, permetia als de l'oval classificar-se al capdavant de la taula provisional amb 3 punts de marge vers l'equip Kronos-Citroën. L'altre equip oficial present al campionat, Subaru, es veia fora de les posicions de podi per 1 punt vers els Peugeot 307 WRC de l'OMV.

Constructor	Punts
Ford	14
Kronos - Citroën	11
OMV - Peugeot	6

Loeb-Elena aconseguien la victòria i el Power Stage en el retorn del Monte-Carlo al mundial.

Després de 3 temporades d'absència en la màxima competició, el diumenge 22 de gener de 2012 el Port de Monte-Carlo tornava a acollir una cerimònia de clausura d'un esdeveniment de talla mundial, el 80è Ral·li de Monte-Carlo. La prova, llur epicentre es localitzava a la població francesa de Valènce, comptava amb 18 proves especials en el seu programa de 433,36 km cronometrats, les quals s'iniciaven el dimecres 18 de gener per 82 equips dels 85 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció. El ral·li, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors, producció i S-WRC, era completat per 54 equips.

El ral·li de Sordo-Del Barrio va ser gris, malgrat tot els càntabres donaven el 3r podi a Mini.

El ral·li arrancava el dimecres amb l'etapa més llarga de totes, 134,70 km cronometrats al llarg de dos trams, Moulinon i Burzet, que es celebraven en dues ocasions cadascun. En el primer hi havia certa presència de neu i gel, però en el segon més, fent molt més delicada l'elecció de gomes. Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la primera especial, esdevenint els primers líders de la prova per 1 segon de marge vers els càntabres de Mini Dani Sordo i Carlos del Barrio, però en la segona, la delicadesa de la carretera feia bona l'elecció dels finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals assessorats pel seu nou company d'equip, el noruec Petter Solberg, muntaven gomes amb claus i llises en diagonal.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila marcaven el millor registre en la segona prova especial i rellevava per mig minut de marge a Sébastien Loeb i Daniel Elena del liderat, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson completaven la primera passada al Burzet en segona posició i passaven a tancar les places de podi, desplaçant-ne a Dani Sordo i Carlos del Barrio, els quals patien una petita sortida de pista que malmetia la suspensió anterior, i als finlandesos que debutaven amb Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Per la tarda, en tornar a passar per les cronometrades del matí, Sébastien Loeb i Daniel Elena repetien autoria del millor temps al Moulinon, si bé els campions mundials només aconseguien retallar 4 dècimes de segon als per llavors líders provisionals. Burzet tornava a ser clau quan Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi patien un accident obligant-los a abandonar, situant novament al capdavant de la classificació a Sébastien Loeb i Daniel Elena que tanmateix hi aconseguien el seu tercer millor registre de la jornada.

Per darrera es produïen altres moviments interessants, Dani Sordo i Carlos del Barrio completaven l'especial en tercera posició, just per darrera del veterà François Delecour i el seu copilot Dominique Savignoni, permetent a la parella càntabre de Mini superar a Petter Solberg i Chris Patterson per 1 segon i fer així entrada al parc tancat de Valènce en la segona posició a 1 minut i 4,2 segons dels seus ex-companys d'equip. A continuació del Ford oficial, destacava la quarta posició provisional de l'Škoda Fabia S2000 dels provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals malgrat comptar amb una muntura inferior, superaven a diversos cotxes World Rally Car.

La segona jornada de competició tenia en el seu programa 131,76 km cronometrats, els quals es repartien al llarg de 6 proves especials que no presentaven excessives complicacions en quan a l'elecció de compostos. Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en les tres primeres passades pels trams, mentre que per darrera seu la segona posició anava canviant de mans a cada tram que es celebrava entre el Ford Fiesta RS WRC de Petter Solberg i Chris Patterson i el Mini John Cooper Works WRC de Dani Sordo i Carlos del Barrio, sent finalment els de l'oval els qui aconseguien entrar al re-agrupament en aquesta plaça però ja a gairebé minut i mig dels líders.

Per la seva banda, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien recuperar dues posicions en les dues primeres proves especials de la jornada per situar-se així a les portes del podi, si bé els finlandesos de Citroën ho feien a poc més de 3 minuts dels seus companys d'equip i sota la pressió dels locals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Dani Sordo i Carlos del Barrio trencaven la ratxa dels líders imposant-se en la primera prova especial de la tarda, quarta en el còmput global de la jornada, si bé els de Mini no aconseguien recuperar la segona posició, lluita que es prorrogava durant la tarda, mentre Sébastien Loeb i Daniel Elena tornaven a marcar els millors registres, tancant l'etapa guanyant els dos trams que restaven per celebrar-se. Petter Solberg i Chris Patterson superaven a la parella càntabra per només 9 dècimes de segon en la cinquena prova especial del dia, mentre que en la sisena i última els de Mini aconseguien superar per 6,1 segons a la parella de Ford i recuperar així la segona posició.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que estaven corrent uns riscs innecessaris en la cerca del protagonisme mediàtic, patien un fort accident en la sisena i última prova especial de la jornada en un punt ràpid, el que els obligava a abandonar la competició i el que era encara pitjor, amb Julien lesionat.

Sense lamentar més baixes de consideració doncs, es donava per finalitzada la segona etapa, a la que s'hi arribava amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en la primera posició per 1 minut i 37,2 segons de marge vers Dani Sordo i Carlos del Barrio. Petter Solberg i Chris Patterson tancaven les places de podi a 1 minut i 40,9 segons dels líders amb la tranquil·litat de tenir a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 2 minuts de la seva posició.

Cara el divendres el programa acollia la tercera etapa, la qual estava formada per només tres trams cronometrats de 77,30 km, si bé la delicadesa de l'estat de les carreteres els convertia en claus. Petter Solberg i Chris Patterson afrontaven les dues primeres proves especials amb gomes llises, el que els permetia marcar el millor temps en la primera d'elles i rellevar a Dani Sordo i Carlos del Barrio de la segona posició, però que en la següent els hi provocaria una lleugera sortida de pista que els allunyava definitivament d'aquesta opció en deixar-s'hi 1 minut i tres quarts.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen afrontaven el primer bucle de la jornada amb rodes de claus, el que els permetia aconseguir el seu primer escratx amb Citroën a la delicada segona prova especial, paper que repetirien en la tercera i última.

Superada la tercera etapa, els participants deixaven el parc tancat de Valènce per fer entrada al de Mònaco, al que Sébastien Loeb i Daniel Elena hi arribaven amb un marge de 2 minuts i 12,4 segons sobre Dani Sordo i Carlos del Barrio, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson conservaven plaça de podi per 23,8 segons de marge vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen però ja a 3 minuts i 19,2 segons dels líders.

La quarta etapa tenia la peculiaritat de celebrar-se només durant la tarda i vespre del dissabte, amb dos trams cronometrats en el programa, El Col del Turini i Lantosque-Luceram, als quals els participants hi passaven en dues ocasions cadascun afegint així al recorregut 84,44 km de competició. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen mantenien la ratxa de la jornada anterior imposant-se en la primera de les cronometrades sabatines, si bé els finlandesos de Citroën poc temps podien retallar al noruec Petter Solberg i al britànic Chris Patterson, autors del segon millor temps.

Les tres cronometrades restants de la jornada van tenir el domini aclaparador de la parella noruego-britànica de Ford, els quals davant l'actitud passiva dels dos equips capdavanters, aconseguien fer entrada al parc tancat de Mònaco a 3 minuts i 7 dècimes de segon de Sébastien Loeb i Daniel Elena, però sobretot a només 19,1 segons de la segona plaça ocupada per Dani Sordo i Carlos del Barrio, aconseguint retallar gairebé 50 segons a la parella càntabre.

L'etapa dominical era tràmit de 5,16 km cronometrats reservat única i exclusivament pel tram “Power Stage”, el qual atorgava punts extra als tres primers classificats. Els dos Citroën DS3 WRC oficials pilotats per Sébastien Loeb i Daniel Elena i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen copaven les dues primeres posicions, mentre que el rus Evgeniy Novikov i el seu copilot francès Denis Giraudet, al volant d'un Ford Fiesta RS WRC privat completaven el tram en la tercera posició. Dani Sordo i Carlos del Barrio eren quarts en l'especial i aconseguien així incrementar distàncies amb Petter Solberg i Chris Patterson davant l'errada d'aquests alhora d'escollir els compostos dels seus pneumàtics.

Completades les 18 proves especials del programa i amb els 54 participants que aconseguien acabar el ral·li dins el parc tancat de Mònaco, es donava per finalitzat el 80è Ral·li Monte-Carlo amb la victòria de Sébastien Loeb i Daniel Elena, el pilot francès i el copilot monegasc invertien un total de 4 hores 32 minuts i 39,9 segons per a recórrer els 433,36 km cronometrats del programa, 2 minuts i 45,5 segons menys que els càntabres de Mini Dani Sordo i Carlos del Barrio. Petter Solberg i Chris Patterson aconseguien tancar el podi en el seu retorn a una estructura oficial, completant la prova a 3 minuts i 14,2 segons dels guanyadors.

Una sortida de pista a Gaudissart impedia a Solberg-Patterson lluitar per una posició més alta.

En el campionat de producció, la inscripció a la cita alpina era molt breu, només tres equips s'hi inscrivien i d'aquests només el format pels polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczepaniak oferia certes garanties. Aquests aconseguien superar per més d'1 minut als italians Lorenzo Bertelli i Lorenzo Granai en la primera prova especial que disputaven, mentre que en la segona els transalpins es veien obligats a abandonar la prova en trencar la caixa de canvis. La inferioritat mecànica del Ford Fiesta ST de la britànica Louise Cook i el seu copilot Stefan Davis, els quals en dos trams ja acumulaven 20 minuts de retard, deixava als polonesos pràcticament sols en la lluita per la victòria.

Michal Kosciuszko i Maciej Szczepaniak aconseguien finalment la victòria per gairebé 1 hora i mitja de marge, el que permetia al pilot encapçalar la taula provisional amb 25 punts, 7 més que la britànica Louise Cook

Kosciuszko-Szczepaniak corrien pràcticament sols en producció.

En el campionat reservat als cotxes amb homologació S-2000, el S-WRC es donava un cas similar al de producció, només tres equips s'hi inscrivien, i l'oficial de Proton format pels transalpins Giandomenico Bassi i Mitia Dotta, es veia obligat a abandonar l'esdeveniment en la seva primera especial cronometrada per accident. Els seus companys d'equip, els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, prenien el liderat i amb tres escratxs de quatre possibles en la primera jornada de competició, aquests aconseguien un marge superior als 4 minuts vers l'irlandès Craig Breen i el gal·lès Gareth Roberts.

Els suecs guanyaven consecutivament totes les cronometrades de la segona i tercera etapa del ral·li per incrementar les distàncies amb els seus únics rivals per sobre dels 7 minuts, moment en el que els de Proton decidien passar a controlar les distàncies. Malauradament pels interessos dels líders, el seu Satria Neo S2000 es veia envoltat de flames en la tercera prova especial de la quarta jornada, obligant-los a abandonar quan només restaven dos trams més per celebrar-se.

Craig Breen i Gareth Roberts heretaven llavors la primera posició, la qual els pilots de les illes britàniques sabrien conservar-la fins la conclusió de la prova per tal de ser els únics capaços de sumar punts a la cita monegasca i encapçalar així una taula deserta amb 25 punts.

Breen-Roberts eren els únics que acabaven el ral·li i així, clar, es guanya.

En el campionat de pilots, Sébastien Loeb iniciava el seu camí cap a la conquesta de la seva novena corona mundial consecutiva de manera impecable, guanyant el ral·li i el Power Stage, el que permetia al pilot alsacià sumar la màxima puntuació possible, 28 punts. Dani Sordo no es mostrava tan incisiu com en altres ocasions sobre l'asfalt, malgrat tot el càntabre ocupava la segona posició provisional a 10 punts del seu rival francès i amb 3 punts de coixí amb el noruec Petter Solberg.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	28
Dani Sordo	18
Petter Solberg	15

En el certamen reservat a constructors, Ford pagava molt car l'abandonament de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, doncs els de l'oval es quedaven fora de les places de podi tot i el tercer lloc final de Petter Solberg i Chris Patterson. Citroën, que combinava la victòria amb la quarta posició dels nous escuders de l'equip, es classificava en la part més alta de la taula amb 37 punts, 11 més que Mini que veia completada la segona posició de Dani Sordo i Carlos del Barrio amb la sisena dels francesos Pierre Campana i Sabrina de Castelli. M-Sport, estructura responsable del manteniment dels Ford, superava als oficials per 1 sol punt i passava a tancar el podi provisional a 10 punts de la segona posició.

Constructor	Punts
Citroën	37
Mini	26
M-Sport	16

Ogier-Ingrassia tornaven a guanyar la cita “domèstica” i brindaven una victòria a M-Sport 5 anys després.

El diumenge 22 de gener de 2017 es donava per finalitzada la ronda inaugural de la corresponent temporada del campionat del món de ral·lis, el 85è Ral·li Monte-Carlo, amb la capital monegasca com escenari i 54 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura. La cita alpina, que atorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i mundials WRC-2 i WRC-3, tenia un recorregut format per 17 proves especials cronometrades d'una distància total competitiva de 382,65 km; distància a la que 73 equips dels 76 que prèviament hi havia oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 19 de gener als peus del Casino de Monte-Carlo.

Latvala-Anttila van saber conservar el seu cotxe per tal d'arribar a Mònaco en segona posició.

Dues proves especials programades de 46,74 km de distància competitiva generaven la primera jornada del ral·li, la qual tanmateix servia per unir Monte-Carlo amb Gap, epicentre de la prova alpina. Malauradament la primera d'elles havia de ser cancel·lada quan al pas dels neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard saltava la desgràcia; els pilots de Hyundai trepitjaven una placa de gel negre i en perdre el control del seu i20 Coupe WRC atropellaven mortalment a un aficionat asturià que estava molt mal ubicat a peu de carretera.

La segona prova doncs, era la que servia per donar el tret de sortida de l'edició, en la que els belgues de Hyundai, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, aconseguien el millor temps per 7,8 segons de diferència vers els locals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Juho Hänninen i Kaj Linström amb el Toyota Yaris WRC, completaven el tram com els tercers homes més ràpids i tancaven les posicions de podi provisional a 15,0 segons dels primers classificats, doncs la classificació provisional es basava en els temps d'aquesta segona especial programada.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, ja que en el seu programa hi constaven 6 proves especials d'una distància total cronometrada de 160,80 km. Alhora aquestes 6 especials, seguint un model llargament establert en l'època, es trobaven repartien en tres trams que formaven un bucle pel que s'hi passaven en dues ocasions. Els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja s'imposaven en la primera especial del dia per davant de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, mentre que una sortida de pista per part de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en un encreuament glaçat, costava 43 segons a la parella provençal i 6 posicions en la general.

Els següents en sortir-se de la carretera eren els qui justament abans havien entrat en les places de podi amb el rebombori inicial, els veïns irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle, si bé en el seu cas, la sortida era tan violenta que els dos galons no podien continuar en competició, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul confirmaven la seva posició amb un nou escratx, al que li seguiria un altre per tancar el bucle matinal, on la prova tindria una altra baixa quan Juho Hänninen i Kaj Lindström xocaven contra un arbre. Aquests dos incidents units amb dos segons temps escratx consecutius per part de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, deixaven a la parella, que debutava amb M-Sport, de nou en places de podi.

Per la tarda, en tornar a passar per les especials cronometrades del matí, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul refermaven el seu liderat amb un escratx i un segon temps escratx, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia progressaven fins la segona plaça en imposar-se en les dues últimes proves especials programades pel divendres.

Després de tota aquesta activitat, els pilots retornaven al parc tancat de Gap a partir de mitja tarda, on la parella de Hyundai formada per Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul conservaven la primera plaça per 45,1 i 45,4 segons de marge vers els dos Ford Fiesta WRC'17 en mans dels campions mundials Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i dels estonians Ott Tänak i Martin Järveoja. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila restaven a les portes del podi a més de 2 minuts dels líders, mentre que Dani Sordo i Marc Martí eren cinquens a gairebé 3 minuts dels seus companys d'equip i jugant-se la plaça amb l'inferior Citroën DS3 WRC de Craig Breen i Scott Martin.

La jornada sabatina tenia en el seu programa 5 proves especials que suposaven 121,39 km cronometrats als participants que seguien en competició. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul obrien distàncies vers els seus rivals en imposar-se en la primera especial del dia i en aturar el cronòmetre just per darrera dels més ràpids Elfyn Evans i Daniel Barritt en la següent.

Després del pertinent pas per les assistències, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia copiaven els resultats dels líders, és a dir un millor temps en la tercera especial, i el segon millor registre per darrera d'Elfyn Evans i Daniel Barritt en la quarta, si bé amb aquest ball de cronòmetres els provençals en sortien perdent una quinzena de segons. Molt pitjor els hi anava als seus companys de formació Ott Tänak i Martin Järveoja, els quals a causa d'uns problemes de canvi i direcció perdien el contacte amb la parella local.

El cop de teatre arribaria en la cinquena i última prova especial sabatina, quan Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul topaven amb la llosa d'un torrent d'aigua i trencaven la suspensió posterior del seu Hyundai i20 Coupe WRC, amb el que la parella líder es veia obligada a l'abandonament i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es convertien en els nous líders de la general provisional per davant dels seus companys d'equip Ott Tänak i Martin Järveoja i dels que just un parell de mesos abans eren els seus companys, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals retornaven a la localitat francesa de Gap a 47,1 segons i 2 minuts i 20,6 segons dels francesos respectivament.

Com mana la tradició, l'edició es tancava passant pel mític Col du Turini, si bé els cànons televisius moderns li treien el caràcter nocturn a l'etapa. Aquest darrer periple suposaven 53,72 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 4 proves especials, una distància suficientment curta com per a que l'únic punt calent de la taula fos la lluita per la quarta posició entre Craig Breen i Scott Martin i Dani Sordo i Marc Martí.

Precisament la parella espanyola de Hyundai marcava el seu primer i únic escratx a tota la cita en la primera prova dominical, mentre que els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja començaven a estar amoïnats per uns problemes de motor. En la següent, primera passada pel Col du Turini, els espanyols marcaven el segon millor registre i superaven a la parella de Citroën en la classificació, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja perdien la segona posició en mans de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en funcionar el seu Ford Fiesta WRC'17 en només 2 cilindres.

Donat que la jornada es celebrava sense assistències, la cancel·lació de la tercera cronometrada dominical suposava un globus d'aire a la parella estoniana d'M-Sport, i per tant els inquilins de la darrera plaça de podi, es dicidirien en la segona passada pel Col du Turini, prova que tanmateix suposava el Power Stage. Els reincorporats Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi marcaven el millor temps, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja arriscaven al límit en el descens del coll per tal de conservar la tercera posició, fita que aquests aconseguien en quan Dani Sordo i Marc Martí no feien la millor elecció de gomes de cara a l'especial.

Sense gaires canvis rellevants a la taula finalitzava la 85ena edició del ral·li, amb la victòria dels provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals sumaven la seva quarta victòria consecutiva a la cita alpina en invertir un temps total de 4 hores i 3,6 segons per a recórrer els 355,90 km que finalment s'acabaven celebrant. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila escortaven als seus ex-companys d'equip en el podi a 2 minuts i 15 segons del seu temps, mentre que els actuals companys d'equip dels guanyadors, Ott Tänak i Martin Järveoja, tancaven les places d'honor a 2 minuts i 57,8 segons del registre guanyador.

Tänak-Järveoja van arriscar molt per sobreposar-se a les averies i pujar al podi monegasc.

Entre els cotxes homologats per al WRC-2, els noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger no donaven opció als seus rivals en imposar-se en 6 de les 7 proves especials que es celebraven al llarg de dijous i divendres, el que conferia a la parella ocasional d'Škoda un marge proper als 3 minuts.

Donat el gran coixí de segons acumulat, els noruecs es prenien l'etapa sabatina amb una mica més de calma i nomes sumaven dos millors temps en el seu compte particular, per tancar el seu concurs alpí amb dos escratxs més, aconseguits al Col du Turini, amb el que la seva inqüestionable victòria es segellava per 3 minuts i 25,4 segons de marge amb els seus companys d'equip, els txecs Jan Kopecký i Pavel Dresler.

Lògicament, en tractar-se de la ronda inaugural del certamen, Andreas Mikkelsen passava a liderar la classificació provisional amb 7 punts de marge vers el txec Jan Kopecký i 10 en relació al francès Bryan Bouffier, cap dels tres pilots estava cridat a tenir un programa complet.

Sense seient en un WRCar, Mikkelsen- Jæger acceptaven l'oferta d' Škoda per guanyar la categoria amb solvència.

En la categoria reservada als cotxes de dues rodes motrius, força nodrida gràcies als participants de la Clio Trophy, els francesos Raphaël Astier i Frédéric Vauclare no donaven opció a cap rival en imposar-se en totes les proves especials del primer i segon dia, el que malgrat pilotar un inferior Peugeot 208 R2, els suposava un marge superior als 9 minuts vers els segons classificats.

Una punxada soferta per la parella líder en la primera prova cronometrada sabatina, suposava un petit contra-temps pels francesos, els quals acte seguit es posaven mans a la feina per acabar guanyant la resta d'especials del dia i així fer entrada al parc tancat del dissabte al vespre novament amb més de 9 minuts, gairebé 10, de marge. Diumenge els líders no assumien cap risc i s'anotaven una meritosa victòria que els permetia liderar el campionat de forma provisional en tractar-se de la primera prova del certamen.

Tot i pilotar un inferior R2, Astier-Vauclare donaven un bany a la resta de participants.

Els favorits a victòria, els francesos Romain Dumas i Gilles de Turckheim, iniciaven el seu concurs alpí amb mal peu, doncs un accident sofert en la segona prova especial programada, última del primer dia, els obligava a abandonar la jornada i rebre els conseqüents 10 minuts de penalització per tal de poder sortir a competir l'endemà divendres. D'altra banda els seus compatriotes François Delecour i Dominique Savignoni s'anotaven el millor temps a bord d'un FIAT 124 Abarth i esdevenien els primers líders de la categoria.

Al llarg del divendres Fabio Andolfi i Manuel Fenoli, que pilotaven un cotxe homòleg al dels veterans francesos, mantenien un estira i arronsa amb François Delecour i Dominique Savignoni pel liderat de la categoria, un duel que es salvava a favor dels francesos en quan els transalpins rebien una penalització de 2 minuts per haver arribat 12 minuts tard al control horari. Alhora Romain Dumas i Gilles de Turckheim mostraven un cert progrés a la taula i arribaven a Gap el divendres al vespre en la tercera posició.

Una tercera posició que en la primera especial sabatina esdevenia en liderat, en quan François Delecour i Dominique Savignoni havien d'abandonar el ral·li per averia en el seu diferencial, mentre que Fabio Andolfi i Manuel Fenoli seguien el mateix camí per accident. Imposant-se en totes i cadascuna de les proves especials que restaven en el programa, la victòria de Romain Dumas i Gilles de Turckheim s'acabava quallant per més de 26 minuts de marge en relació als segons classificats.

Dumas-de Turckheim arrancaven el ral·li amb mal peu, però finalment acabaven guanyant.

Cap dels pilots que acabava la ronda inaugural del campionat del món de ral·lis en posicions de podi, aconseguia algun punt extra al Power Stage, pel que el podi provisional del certamen reservat a pilots era un viu reflex del podi que es celebrava a Mònaco, encapçalat pel francès Sébastien Ogier i seguit pel finlandès Jari-Matti Latvala i l'estonià Ott Tänak a 7 i 10 punts respectivament del campió mundial en vigència.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	25
Jari-Matti Latvala	18
Ott Tänak	15

Pel que fa a la taula de constructors, els homes de Malcolm Wilson, “alma mater” d'M-Sport, s'emportaven una gran alegria en tenir dos dels seus cotxes dalt del podi per primera vegada des de feia més de 4 anys; si bé l'alegria podia haver estat major de no haver aparegut una inoportuna averia que trencava el doblet. Amb el que l'estructura privada vinculada a Ford passava a encapçalar la classificació provisional amb 16 punts de marge vers Toyota, uns altres que d'entrada no comptaven gaire a les travesses dels il·lustrats. Hyundai, a 4 punts dels nipons, tancaven les places d'honor, mentre que Citroën tenia una arrencada per oblidar.

Constructor	Punts
M-Sport	40
Toyota	24
Hyundai	20

Novena victòria d’Ogier als Alps, primera de Landais en el mundial.

El diumenge 22 de gener de 2023 a la Plaça del Casino de Mònaco, ciutat en la que s’hi establia un únic parc tancat, no sense que la decisió aixequés crítiques entre diversos participants i més aficionats encara, 67 formacions participants tancaven el 91è Ral·li Monte-Carlo, edició que es presentava amb un programa de 325,02 km cronometrats al llarg de 18 proves especials. Una distància a la que els 74 equips participants, dels 75 que prèviament hi havien fet oficial la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 19 de gener. Tanmateix l’edició de l’esdeveniment monegasc donava opcions a obtenir punts en el certamen mundial de pilots i constructors, així com en el WRC2 i la seva nova desambiguació anomenada Challenger, reservada a aquells que no haguessin pilotat un cotxe de la màxima categoria o no haguessin otingut un títol mundial previ, i en la ja present la temporada anterior, Master.

De menys a més, Rovanperä-Halttunen obtenien un meritori segon lloc.

Les portes del Casino de Monte-Carlo esdevenien un any més l’escenari que acollia la cerimònia de sortida, la qual es celebrava a 2 quarts de 7 de la tarda del dijous 19 de gener. Immediatament després, els pilots es drigien vers les 2 primeres cronometrades del programa, Col du Turini i La Cabanette-Col de Castillon, 2 trams que suposaven 40,02 km competitius. 

En els metres finals de l’ascens al Col du Turini, amb el què s’inauguraven les hostilitats en vers el cronòmetre, la presència de sal disminuïa ostensiblement l’adherència dels pneumàtics al ferm, una situació que feia elevar les precaucions entre els participants. D’aquests, qui més hi arriscaven, eren les dues parelles de Toyota formades pels francesos Sébastien Ogier i Vincent Landais i pels britànics Elfyn Evans i Scott Martin, qui obtenien els dos millors temps de l’especial i separats per tan sols 1,3 segons favorables als primers. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, vencedors en l’edició de 2021, restaven en tercer lloc a 6,0 segons dels gals amb tan sols 15,12 km cronometrats.

El provençal i el cors repetien victòria de tram en la següent prova especial, i de nou per endavant dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, amb el què els francesos de Toyota s’immiscien en el parc tancat del Port de Mònaco a quarts de 12 de la nit amb 6,0 segons de marge en vers els britànics.

Per darrera dels 2 llebrers de Toyota, els belgues Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en anar-se'n llargs en un revolt, picar contra el marge i calar el motor del seu Hyundai i20 Rally1, aquests hi concedien prop d’una desena de segons, temps més que suficient com per a que els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja, qui arrossegaven problemes electrònics des de l’enllaç cap a la primera prova especial i que no podien emprar la cinquena velocitat, poguessin llevar la tercera plaça als seus excompanys de formació per 1 dècima de segon i figurar doncs en tercera posició a la taula a 15,4 segons del temps dels líders de la provisional. Sent cinquens, a 17,1 segons dels líders, els campions del món en vigència, els finlandesos Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

Tot i la deshora en la que s’accedia al parc tancat del Moll Rainier II, la cita monegasca seguia fent gala d’una sèrie de privilegis en el calendari amb els que d’altres proves no hi podien ni somiar i en passar 1 minut de les 7 del matí del divendres 20 de gener, la competició es reprenia amb la segona etapa del ral·li. Una etapa que estava formada per un bucle de 3 trams, que en disputar-se en dues ocasions, generava les 6 proves especials de 105,34 km cronometrats que figuraven en el programa i que finalitzarien amb el retorn al punt de sortida a partir de 3 quarts de 8 del vespre.

En uns trams que van servir d’escola per a Sébastien Ogier, el provençal i Vincent Landais seguien aplicant el seu correctiu imposant-se en les 3 cronometrades del bucle matinal, mentre que per darrera seu l’olla bullia.

Ja sense el handicap de la foscor, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’unien al selecte grup de llebrers toyotins en la primera especial del dia i aturaven el cronòmetre amb el tercer millor temps per darrere d’Elfyn Evans i Scott Martin, un registre que situava temporalment als nòrdics en la tercera posició a 23,2 segons dels seus companys d’equip francesos i per 1 dècima de segon de marge amb el Hyundai i20 Rally1 de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

Els belgues decidien llavors ser una mica menys conservadors, i en fer una petita passa endavant, aquests aconseguien la tercera posició amb aquest mateix registre en l’especial equatorial del bucle, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen acusaven la manca d’adherència en els primers quilòmetres de la cronometrada per la presència de sal i aquests baixaven fins la cinquena posició per darrera del Ford Puma Rally1 d’Ott Tänak i Martin Järveoja.

Després d’haver estat segon en les 4 primeres proves especials del programa, Elfyn Evans i Scott Martin patien una incomprensible punxada en el darrer tram de l’escull matinal, i malgrat només concedir 43,4 segons en vers el registre guanyador de Sébastien Ogier i Vincent Landais, els britànics baixaven fins a la cinquena posició. 

L’altra cara de la moneda en la formació nipona establerta a Finlàndia eren Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui després d’un temps no massa bo en la cronometrada prèvia, els campions mundials es quedaven a 1,3 segons del crono dels seus companys francesos i aquests guanyaven 2 posicions a la taula, entrant al reagrupament per al bescanvi de pneumàtics de Puget-Théniers a 1,8 segons de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i a 34,5 segons de Sébastien Ogier i Vincent Landais. Ott Tänak i Martin Järveoja conservaven la quarta posició a 40,2 segons dels líders i per 14,5 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin.

En reprendre la competició, les 3 parelles de Toyota tornaven a ser les més ràpides en les 2 primeres proves especials del bucle, un rendiment que valia a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen per superar a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en la segona posició de la provisional, si bé per un marge que en cap cas superava el segon, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin, autors del millor temps en la primera especial de la tarda, s’acostaven al temps d’Ott Tänak i Martin Järveoja.

En la sisena i última prova especial del dia, vuitena en el còmput global de l’esdeveniment, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú i amb la seva primera victòria de tram en l’edició, els finlandesos elevaven tímidament el seu marge en la segona posició provisional, doncs els seus perseguidors belgues de Hyundai, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, hi aconseguien el segon millor temps.

D’altra banda, insatisfets amb la seva munta de pneumàtics, Elfyn Evans i Scott Martin veien com part de la remuntada feta fins llavors, se n’anava en orris en aquesta darrera especial i la parella tancava la jornada en cinquena posició provisional a 1 minut i 2,3 segons del temps de Sébastien Ogier i Vincent Landais. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen retornaven al Port de Mònaco ocupant la segona posició a 36,0 segons dels seus companys líders, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe tancaven les posicions d’honor a 37,9 segons de la parella francesa, és a dir a 1,9 segons dels finlandesos que els precedien. Ott Tänak i Martin Järveoja eren quarts a 54,2 segons dels líders, alhora que demanaven un caràcter més competitiu al seu Ford Puma Rally1.

La jornada sabatina era la més llarga i feixuga de totes, amb un tram d’enllaç vers la primera prova especial que superava la norma del centenar de quilòmetres. Novament un conjunt de 3 trams es programava en dues ocasions, matí i tarda, llur disputa permetia afegir 111,78 km cronometrats al recorregut de l’edició,. Una activitat que s’iniciava amb la corresponent sortida del parc tancat a manca de 4 minuts per a les 6 del matí i que, per als més matiners, acabaria a 2 quarts i mig de 10 del vespre.

Com en la jornada prèvia, l’etapa començava amb el domini dels 3 llebrers toyotins, qui copaven les 3 primeres posicions a final de cadascun dels 3 trams matinals. Amb 2 victòries parcials per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, 1 per a Sébastien Ogier i Vincent Landais, però sobretot amb 3 segons millors temps d’Elfyn Evans i Scott Martin. Els dos primers obrien bretxa al capdavant de la classificació, mentre que els tercers superaven a Ott Tänak i Martin Järveroja a la taula, qui tanmateix acusaven problemes de direcció, alhora que reduïen en un terç la distància que els separava de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, retornant al parc d’assistències remot de Puget-Théniers, on només s’hi permetia el canvi de compostos, a 18,4 segons del fanalet vermell a les posicions de podi que marcaven els pilots de Hyundai.

En tornar sobre els trams, un cop havent dinat, la parella de la formació coreana reaccionava i aquesta en establir el millor temps en les dues primeres cronometrades del bucle, així com el segon temps més baix del parc tancat, per darrera de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, en l’última especial de la jornada, els belgues aconseguien restablir el gap perdut hores abans en vers Elfyn Evans i Scott Martin, retornant al parc tancat a 32,0 segons del temps de Sébastien Ogier i Vincent Landais, ja una mica més conservadors al llarg de la tarda, i a 16,0 segons del de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Elfyn Evans i Scott Martin eren quarts a 56,5 segons del temps dels seus companys francesos, precedint en 40,8 segons el Ford Puma Rally1 d’Ott Tänak i Martin Järveoja.

La quarta i última etapa arrancava el diumenge 22 de gener a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 7 del matí, i aquesta, a diferència de les 2 anteriors, no només es disputaria sense assistències mecàniques, sino que també es portaria a terme sense canviar de pneumàtics. 2 trams a doble passada conformaven les 4 proves especials de 67,88 km que figuraven en el programa, la segona de les quals no era altra cosa que una segona i tercera passada per l’ascens al Col du Turini.

En les 2 primeres proves especials, com en bona part de les jornades prèvies, tan Sébastien Ogier i Vincent Landais com Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi marcaven els millors temps, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin, després d’esdevenir els segons més ràpids ex-aequo juntament amb els seus companys finlandesos en la cronometrada inaugural dominical, veien truncat el seu intent de remuntada en patir una virolla en el tram del Col du Turini; un contra temps que deixava a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe amb 30,1 segons de marge en la lluita per la tercera posició i amb tan sols una trentena de quilòmetres per endavant.

Sense canviar de compostos, la tercera prova especial esdevenia una cercavila per a la majoria de participants, doncs aquests hi competien en un mode conservador, tot guardant goma de cara al Power Stage. Sébastien Ogier i Vincent Landais esdevenien l’excepció entre els participants, doncs per als líders només els hi valia la victòria final i no prestaven massa atenció als punts extra de l’especial del premi, dues cares de la mateixa realitat que portaven al provençal i al cors a aconseguir la seva novena victòria parcial de tram al llarg de l’edició i amb ella situar les distàncies vers els segons classificats en 23,5 segons.

Amb el que els hi quedava de goma, en el tercer ascens del Col du Turini s’hi veia velocitat pura, i amb una velocitat promig que rebaixava en 3,5 km/h el regitre de Sébastien Ogier i Vincent Landais en l’estrena del programa, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen tancaven un bon ral·li de Monte-Carlo obtenint els 5 punts extra del Power Stage. Per darrere seu hi quedaven respectivament a 6 i 7 décimes de segon del seu temps el Ford Puma Rally1 d’Ott Tänak i Martin Järveoja i els seus companys d’equip a Toyota Elfyn Evans i Scott Martin. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i Sébastien Ogier i Vincent Landais tancaven la pinça dels premiats a 4,2 i 4,7 segons del temps guanyador.

Complerts els 58,36 km de tram d’enllaç des de la línia de meta de la tercera ascensió al Col du Turini fins al Port de Mònaco sense sobresalts, a 1 quart de 5 de la tarda es celebrava a la Plaça del Casino la pertinent cerimònia del podi, en la que per novena vegada, vuitena dins del calendari mundial, Sébastien Ogier hi pujava en el graó més alt del seu podi, mentre que Vincent Landais hi estrenava el seu comptador de victòries en la màxima competició mundial. Els francesos de Toyota cobrien els 325,02 km cronometrats del programa en un temps de 3 hores 12 minuts i 2 segons, registre que rebaixava en 18,8 segons l’acumulat per Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe tancaven el podi monegasc a 44,6 segons dels guanyadors.

Dues guspires de velocitat i els problemes d’Evans-Martin, portaven a Neuville-Wydaeghe a tancar el podi.

En categoria WRC2, els russos de TokSport Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov s’imposaven en les dues especials nocturnes amb les que s’iniciaven les hostilitats en vers el cronòmetre, un excels rendiment que els portava fins al parc tancat del Moll Rainier II del Port de Mònaco ocupant la primera posició per 16,7 segons i 18,3 segons en vers els Citroën C3 Rally2 dels francesos Stéphane Lefebvre i Andy Malfoy i de Yohan Rossel i Arnaud Dunand, lamentant-se aquests darrers d’haver concedit uns 5 segons en el primer repte cronometrat en haver calat el motor del seu cotxe.

Divendres al matí, Yohan Rossel i Arnaud Dunand s’imposaven en la primera prova especial de la jornada i així els membres de l’equip “de fàbrica” superaven en la classificació provisional als de l’equip de l’importador belga de la casa dels dos galons. 

Els líders Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, que al terme de la primera prova especial es quedaven a 7 dècimes de segon del millor temps dels francesos de Citroën, no deixaven ni les engrunes i s’imposaven consecutivament en les 4 proves especials següents, sent la victòria de tram en la sisena prova especial de la jornada per als txecs Erik Cais i Petr Tešínský.

Classificant-se sempre per darrere dels líders russos en pràcticament tota l'etapa, Yohan Rossel i Arnaud Dunand tornaven en règim de parc tancat a 29,7 segons del temps de la parella desproveïda de bandera de TokSport, mentre que Stéphane Lefebvre i Andy Malfoy conservaven la tercera posició de podi a 46,7 segons dels líders i per 15,8 segons amb els madrilenys Pepe López i Borja Rozada.

La jornada sabatina semblava desenvolupar-se tal i com l’anterior, en tan quan els líders Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov seguien flirtejant amb la part alta de la classificació de les taules de temps individuals, un rendiment que els portava a eixamplar fins als 46,7 segons el seu marge amb Yohan Rossel i Arnaud Dunand i quan només mancava per disputar-se la darrera prova especial de la jornada. Malauradament per als líders, que tot i pilotar sempre per la part més neta de la traçada, aquests hi punxaven una roda anterior del seu Škoda Fabia RS Rally2 en el darrer terç d’aquest tram, concedint-hi quelcom més de mig minut en vers els seus més immediats perseguidors.

Paral·lelament, per darrere dels 2 primers classificats, la taula es posava roent també, doncs en solventar els problemes amb la bomba de benzina, pèro sobretot gràcies a obtenir dues victòries de tram en les dues passades pel tram equaotiral del bucle, els espanyols Pepe López i Borja Rozada s’immiscien en un intercanvi de posicions amb Stéphane Lefebvre i Andy Malfoy per tal de tancar les places de podi.

Retornats a Mònaco després d’una jornada llarga, tediosa i feixuga, Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov seguien liderant per 15,2 segons de marge amb Yohan Rossel i Arnaud Dunand, sent aquest marge en vers Pepe López i Borja Rozada de 37,8 segons i en relació a Stéphane Lefebvre i Andy Malfoy de 40,7 segons.

Ens uns trams que Yohan Rossel i Arnaud Dunand s’hi desenvolupaven molt bé, els francesos per fi començaven a imprimir un ritme superior al dels russos líders, i aquests amb 2 victòries de tram en les dues primeres passades, rebaixaven les distàncies fins als 9,7 segons amb els pilots de TokSport. 

D’altra banda, Stéphane Lefebvre i Andy Malfoy patien una punxada en la segona especial dominical i els de Citroën Bèlgica es despenjaven de les primeres posicions, facilitant la missió a Pepe López i Borja Rozada de ruixar-se de “champagne” en el podi monegasc al volant del Hyundai i20 N Rally2 de Teo Martin Motorsport.

En tornar sobre les cronometrades, primers i segons classificats s’alternaven en l’autoria del millor temps, un equilibri d’esforços que deixava a Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov en primera posició per 4,5 segons de marge en vers Yohan Rossel i Arnaud Dunand, mentre que Pepe López i Borja Rozada tancaven les posicions d’honor a 1 minut i 11,2 segons. 

Però, com que la venjança és un plat que es serveix en fred, els de Citroën retornaven la jugada que els de TokSport van intentar portar a terme l’anterior mes d’agost per tal d’emportar-se la victòria de la classe en el 58è Ral·li de Ieper, i els parisencs presentaven una queixa referent a l’excessiu tall de la parella líder en un revolt de la darrera prova especial sabatina, en la que tanmateix els russos hi havien patit la punxada.

Els comissaris atenien la reclamació i aquests fallaven en que calia aplicar una sanció de 5 segons als pilots russos per infringiment del reglament, temps més que suficient com per a que la victòria anès a parar a mans de Yohan Rossel i Arnaud Dunand per només 5 dècimes de segon. 

A part d’obtenir la victòria absoluta per la via administrativa, Yohan Rossel i Arnaud Dunand s’imposaven també entre els Rally2 al “Power Stage”, el que els servia per sumar 3 punts extra i passar a encapçalar la classificació provisional del certamen amb 28 punts, 8 més que no pas Nikolay Gryazin. 3r al podi era el madrileny Pepe López i per tant sent la primera ronda el calendari com era, el pilot tancava les posicions d’honor de la classificació provisional.

Citroën tornava la jugada belga, aquesta sortia bé i Rossel-Dunand es feien amb el guardó.

La segona plaça de Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov esdevenia victòria entre aquells que no havien obtingut prèviament un títol mundial o bé no haguessin pilotat un cotxe de la màxima categoria, mentre que entre aquells que pentinaven cabells blancs, o directament ja no es pentinaven, el guardó era per a François Delecour i Sabrina De Castelli.

Sébastien Ogier iniciava la seva segona temporada parcial, i per tant en la que participaria en aquelles proves que més li venien de gust, imposant-se en la prova domèstica i amb el cinquè lloc en la cronometrada del premi, una combinació de resultats que situaven al de Gap al capdavant de la classificació del certamen de pilots per 3 punts de marge amb el seu company d’equip Kalle Rovanperä i 9 punts en relació a Thierry Neuville.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	26
Kalle Rovanperä	23
Thierry Neuville	17

Toyota iniciava la seva revàlida del títol mundial de la millor manera possible, és a dir, amb les dues unitats habilitades per a puntuar en les 2 posicions més elevades del podi monegasc i a més a més imposant-se en el “Power Stage” i Elfyn Evans i Scott Martin amb el tercer millor temps en aquesta darrera cronomotreada. Un excels resultat, que no perfecte, que pràcticament els donava el doble de puntuació que l’aconseguida pels seus principals rivals de Hyundai. M-Sport per la seva banda es quedava a terç d’aquesta puntuació en acumular dos abandonaments de la segona parella de l'equip, Pierre-Louis Loubet i Nicolas Gilsoul.

Constructor	Punts
Toyota	51
Hyundai	27
M-Sport	16