Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 2111 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre - 93,00 mm de carrera) amb compressor.

Potència

325 CV a 8000 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats

Transmissió

Propulsió

Longitud

3967 mm

Amplada 1820 mm
Alçada 1245 mm
Distància entre eixos 2440 mm
Pes mínim 970 kg

 

Amb l'entrada de l'any 1984, Lancia aconseguia la pertinent homologació per competir de la seva evolució realitzada en el 037. Les millores bàsicament s'establien en un motor nou, el qual tenia una major capacitat i per tant de major potència, així com un lleuger aprimament del seu pes; mantenint així el compressor volumètric i la propulsió com a trets característics del vehicle. Exteriorment, el nou coupé italià era fàcilment reconeixible del seu predecessor en la seva part posterior, doncs aquesta es retallava just per sota de la reixeta de ventilació del motor.

Així doncs, el dilluns 23 de gener de 1984, i coincidint amb la celebració de les primeres especials cronometrades del 52è Ral·li Monte-Carlo, el Lancia 037 Evo debutava en la màxima competició mundial de la mà dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, dels italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot i de Jean-Claude Andruet i Sergio Cresto com els seus pilots escollits. L'inici de l'edició de la prova alpina es va caracteritzar per la neu, pel que els cotxes italians no van poder fer-se forts davant de la tracció integral dels Quattro A2; i Attilio Bettega i Maurizio Perissinot arribaven a Mònaco el divendres 27 de gener a gairebé mitja hora dels seus ex-companys d'equip i guanyadors de la ronda, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Amb la baixa pràcticament obligada de Suècia, a Portugal arribarien els primers podis del cotxe, amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la segona posició i Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tercers. L'asfalt abrasiu de Còrsega era un terreny ideal per a la potència i la lleugeresa del coupé italià, i és aquí on va arribar la primera i única victòria del Lancia 037 Evo, si per bé aquesta arribava després d'una sortida de pista dels per llavors líders destacats Ari Vatanen i Terry Harryman a bord del debutant Peugeot 205 T16.

De fet aquest va ser un punt d'inflexió en la carrera del Lancia 037 Evo, l'aparició del Peugeot 205 T16, doncs el model va fer adonar als màxims responsables de la marca turinesa de la necessitat de desenvolupar un nou cotxe amb tracció integral però mantenint les bondats de disposar d'un xassís tubular, el debut del Lancia Delta S4 es va anar endarrerint fins al RAC Rally 1985, pel que el 037 Evo va competir oficialment en un total de 14 cites del calendari, en les que els seus pilots hi van aconseguir acumular un total de 10 podis, 13 si tenim en compte els aconseguits per Miki Biasion i Tiziano Siviero amb el 037 Evo del Jolly Club, i 1 victòria.

Markku Alén:

Tour de Corse 1984.

Arriscant el just i necessari, Mäkinen-Mannisenmäki llauraven la seva segona victòria al Monte-Carlo.

Amb el 68è Ral·li Monte-Carlo s'iniciava el calendari del campionat del món de ral·lis corresponent a la temporada 2000. La prova era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció, el que aplegava un total de 92 equips inscrits, dels que només un no empendria la sortida el dijous 20 de gener de 2000, cap als 412,81 km de distància cronometrada al llarg de 15 especials. El ral·li va ser finalitzat per 59 equips participants el dissabte 22 de gener, deixant per l'endemà diumenge només la cerimónia de clausura.

En el seu retorn a Ford, Sainz-Moya tornaven a pujar al podi.

La primera jornada, celebrada en dijous, estava composada per 5 especials cronometrades de 112,83 km, en la que els pilots de Peugeot Gilles Panizzi i Hervé Panizzi feien bons els pronóstics vers el 206 WRC per tal d'adjudicar-se el primer tram cronometrat i esdevenir els primers líders de la prova seguits d'aprop pels britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. La segona especial cronometrada del ral·li tenia els seus últims 4 quilómetres glaçats on Richard Burns i Robert Reid, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi així com Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors del millor temps, prenien més riscs que la resta del parc tancat aconseguint trencar pràcticament el ral·li ja que es distanciaven de la resta en 1 minut.

Si bé els de Mitsubishi aconseguien marcar el millor temps, el liderat recalava en mans dels pilots de britànics de Subaru, els quals certificaven temporalment la seva posició amb l'escratx del tercer tram. Ja en les dues últimes cronometrades de la jornada, els campions del món en vigéncia, és a dir Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, feien una elecció de rodes un tan arriscada, ja que es decantaven per les que només duien claus en la seva cara interior. L'elecció va donar els seus fruits i els dels tres diamants vermells ja s'adjudicaven el liderat en la quarta especial cronometrada, per després en la cinquena incrementar distàncies fins als 11,7 segons vers els de Subaru i 30 segons amb els de Peugeot. La resta del parc tancat, capitanejats per Carlos Sainz i Luis Moya es trobaven ja a gairebé 2 minuts dels líders.

El divendres pel matí saltaven totes les alarmes a Peugeot quan els seus 3 cotxes es negaven a arrancar al parc tancat deixant fora de competició als francesos Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, François Delecour i Daniel Grataloup, cinquens per llavors, i als finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen els quals no havien tingut una bona arrancada a la prova. La mateixa sort corrien els britànics Richard Burns i Robert Reid, pel que ara Carlos Sainz i Luis Moya pujaven fins la segona posició, mentre que els líders veien com la pressió desapareixia. La cancelació de la primera cronometrada per excés de públic en la part incial del tram, no va fer més que facilitar les coses als pilots de Mitsubishi.

En les restants 4 especials cronometrades de l'etapa, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien adjudicar-se dos escratxs, en el segon tram celebrat, tercer programat, i en el darrer, mentre que els seus compatriotes a Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo ho feien en la primera especial celebrada. Si bé no aconseguien marcar cap escratx, la revelació de la jornada van ser uns altres finlandesos, els de SEAT Toni Gardemeister i Paavo Lukander els quals amb un segon lloc escratx i dos tercers aconseguien ser els homes més ràpids de la jornada i finalitzar en posicions de podi distanciant-se dels pilots de Ford Colin McRae i Derek Ringer, autors del millor temps en la tercera especial cronometrada.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda conservaven la segona plaça sent el segon equip més ràpid de la jornada, peró les distàncies amb els líders es mantenien pràcticament neutres, ja que els pilots de Ford, després dels 130,95 km disputats al llarg de la jornada, només aconseguien retallar 6 décimes de segon als campions mundials de Mitsubishi, mentre que amb els de SEAT, els espanyols perdien 5 segons.

Ja en la jornada final del dissabte, els britànics Colin McRae i Derek Ringer eren la cara de l'alegria, quan gràcies al millor crono en la primera cronometrada aconseguien superar als pilots de SEAT Toni Gardemeister i Paavo Lukander, per a continuació gràcies a uns bons cronos en la segona i tercera especials cronometrades, aconseguien situar-se a només 12,8 segons de la segona plaça, ocupada pels seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya.

D'altra banda, la cara de la tristesa de la jornada la protagonitzaven Toni Gardemeister i Paavo Lukander, els quals després de veure's superats pels britànics de Ford, en un seguit de males eleccions de pneumàtics es veien superats al terme de la tercera especial del dia per darrera dels seus compatriotes de Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo.

L'alegria peró de Colin McRae i Derek Ringer, no va arribar a consumar-se, primer per que en la quarta especial cronometrada els seus companys d'equip aconseguien marcar el millor registre i incrementar en uns tímids 2,4 segons la distància que separava ambdos equips de Ford i segon per que en la última especial cronometrada del ral·li el motor del seu Focus RS WRC deia prou i deixava als pilots a l'estacada. D'una banda Carlos Sainz i Luis Moya podien respirar tranquils doncs la seva segona posició ja no corria perill i per altra banda Juha Kankkunen i Juha Repo es trobaven sobre la línia de meta amb un podi en el que no hi comptaven.

Els líders de la prova, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es varen mantenir aliens a tot l'enrenou que es vivia per darrera d'ells i amb pràcticament tota la feina feta al llarg de la primera jornada, es limitaren a acumular quilómetres per tal de certificar la seva segona victória al Principat de Mónaco amb un temps total de 4 hores 23 minuts i 35,8 segons, 1 minut i 24,9 segons per davant dels espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els compatriotes dels guanyadors Juha Kankkunen i Juha Repo tancaven el podi a 3 minuts i 21,4 segons dels pilots dels tres diamants vermells.

Una tercera jornada agitada deixava a Kankkunen-Repo en el podi.

En la categoria de producció, els alemanys Uwe Nittel i Detlef Ruf van dominar amb mà de ferro pràcticament la primera meitat del ral·li amb 5 escratxs, 4 d'ells consecutius en les 4 últimes especials del primer dia, peró una averia eléctrica en la novena especial cronometrada els feia cedir el liderat als austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, alhora que els obligava a abandonar abans d'empendre la sortida al desè tram, l'últim de la segona jornada. En aquell moment Manfred Stohl i Peter Müller van agafar el rol de líders, i amb 3 escratxs en els 5 trams que restaven per disputar, s'adjudicaven una incontestable victória per gairebé 3 minuts i mig de diferencia vers els sudamericans Gustavo Trelles i Jorge del Buono. Lógicament, tracatnt-se del primer ral·li del calendari, l'austríac liderava la general per davant del 4 vegades campió Gustavo Trelles i de l'italià Gigi Galli.

En el campionat reservat a pilots, Tommi Mäkinen començava d'una manera immillorable la seva via cap a la cinquena corona mundial consecutiva amb la victòria que li otorgaven els 10 primers punts. Donat que el Monte-Carlo era la cita inaugural del campionat, la resta d'integrants en el podi del campionat eren els mateixos del podi monegasc celebrat en diumenge 23.

Pilot
Punts
Tommi Mäkinen
10
Carlos Sainz
6
Juha Kankkunen
4

En el campionat reservat a constructors, Freddy Loix i Sven Smeets aportaven 2 punts gràcies al seu 5è lloc a la victòria aconseguida per Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, pel que Mitsubishi s'emportava del Principat de Mónaco 12 punts, el doble que Ford, que amb l'abandonament de Colin McRae i Derek Ringer es quedava amb els 6 de Carlos Sainz i Luis Moya. Sort similar corria Subaru, que només podia sumar els 4 punts de Juha Kankkunen i Juha Repo degut a l'abandonament de Richard Burns i Robert Reid.

Constructor
Punts
Mitsubishi
12
Ford
6
Subaru
4

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1996 centímetres cúbics (85,50 mm diàmetre 86,90 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm

Potència

300 CV

Canvi

Seqüencial de 5 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4360 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1390 mm
Distància entre eixos 2600 mm
Pes mínim 1230 kg

 

En motiu de l'inici del Ral·li Monte-Carlo 2004, el divendres 23 de gener d'aquell mateix any feia debut en la màxima competició mundial el Mitsubishi Lancer WRC'04, un model que tanmateix suposava el retorn de la marca dels tres diamants vermells al campionat.

Els germans provençals Gilles i Hervé Panizzi, així com els italians Gigi Galli i Guido d'Amore eren els encarregats de fer els primers quilòmetres en competició, sent els francesos els únics que aconseguien completar el recorregut en la sisena posició; de fet aquesta va ser la millor plaça que va aconseguir el model fins ben entrada la temporada, motiu pel qual Mitsubishi va decidir finalitzar les activitats al terme del Ral·li d'Alemanya i participar de manera excepcional al Ral·li Catalunya-Costa Brava 2004, on els catalans Dani Solà i Xavi Amigó igualaven la sisena posició dels Panizzi.

Així doncs el model va estar en actiu en 11 esdeveniments mundials al llarg de la temporada 2004, aconseguint-hi un total de 14 abandonaments per averies i unes posicions molt discretes, inclús per darrera de cotxes sota gestió privada i en mans de pilots de segona fila.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm diàmetre 88,00 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm

Potència

300 CV a 5250 rpm

Canvi

Seqüencial de 5 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4344 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1370 mm
Distància entre eixos 2610 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Amb la necessitat imperiosa de renovar el propulsor de l'anterior Peugeot 206 WRC, doncs la seva homologació vencia, i per desig exprés del departament de marxandatge de la marca, el Peugeot 307 WRC veia la llum en els trams del mundial el divendres 23 de gener de 2004. Marcus Grönholm i Timo Rautainen i Freddy Loix i Sven Smeets eren els encarregats de fer els primers quilòmetres al cotxe en competició dins el marc del mític Ral·li Monte-Carlo, i si bé els finlandesos eren els primers líders de la cita en marcar el primer escratx, uns prematurs problemes de canvi i una sortida de pista, privava als del lleó de celebrar el seu primer podi al mundial per tan sols 7,2 segons.

Aquest primer podi al mundial no arribaria fins a la ronda següent, el Ral·li de Suècia, on Marcus Grönholm i Timo Rautiainen completaven el recorregut en la segona posició final a 46,4 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els primers pilots no nòrdics que guanyaven la ronda hivernal, el que tanmateix posava de manifest les mancances del nou cotxe de la marca. De fet gràcies a l'excels pilotatge dels ex-campions mundials finlandesos, els responsables de Peugeot podien brindar la seva primera i única victòria al mundial, la qual arribava al Ral·li dels 1000 Llacs 2004 a principis d'agost.

Endreçant les estadístiques doncs, el Peugeot 307 WRC es va mostrar com un indigne successor del 206 WRC, doncs el model va defensar els interessos de la marca al llarg de les 16 rondes del calendari mundial de 2004, en les que els seus pilots hi varen acumular només 7 podis i 1 victòria, resultant una relació de participacions per victòries del 6,25%.

Marcus Grönholm:

1000 Llacs 2004

Loeb-Elena iniciaven la revàlida de la corona d'una manera immillorable.

El diumenge 23 de gener de 2005 finalitzava a Mónaco el 73è Ral·li Monte-Carlo, primera cita en el calendari del Campionat del Món de ral·lis. La prova era puntuable per als campionats de pilots, constructors i mundial júnior el que només aconseguia atreure fins a 34 equips a formalitzar la seva inscripció, estan tots ells presents a la rampa de sortida ubicada als peus del Casino de Monte-Carlo el dijous 20 de gener, per tal d'afrontar un recorregut composat per 15 especials cronometrades de 353,07 km de distància total i que 24 d'ells van aconseguir completar.

Gardemeister-Honkanen treien profit de les baixes per finalitzar en segona posició.

L'acció propiament dita arrancava el divendres 21 de gener pel matí en la zona més propera al Principat donades les limitacions imposades per la FIA en quan als enllaços, obligant a la organització a no programar especials que formaven part de la llegenda del ral·li com Burzet, Saint Bonnet le Froid o Sisteron.

Col de Sinne acollia la primera especial cronometrada del ral·li, en la que Sébastien Loeb i Daniel Elena s'adjudicaven el primer escratx alhora que començaven a marcar les diferències amb la resta dels equips del parc tancat, en especial en una secció d'uns 700 metres amb molta presència de glaç. En la segona especial cronometrada, la neu que uns espectadors van tirar a la traçada va fer que els pilots de Citroën se sortissin rectes en un encreuament perdent de l'ordre d'uns 7 segons; el que va impedir a la parella franco-monegasca adjudicar-se el seu segon escratx consecutiu, que recalava en els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Recomposats de l'ensurt, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien els dos escratxs que restaven per adjudicar en la jornada, el que permetia als campions del món arribar a la neutralització de la primera etapa amb un avantatge de 32,7 segons vers els seus companys d'equip, els belgues François Duval i Stéphane Prévot i de 1 minut i 1,5 segons vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

La segona etapa del ral·li va estar protagonitzada per dos accidents que van obligar a la organització a neutralitzar dues de les cinc especials cronometrades que constaven en el programa del dia. En el primer accident els protagonistes van ser els pilots de Citroën François Duval i Stéphane Prévot, els quals en una secció molt ràpida de la segona cronometrada a la que s'hi arribava en sisena a fons, havien de reduir fins a quarta, en la frenada peró una prominència de l'asfalt va tocar el protector del càrter del Xsara WRC fent-lo lliscar alhora que li elevava les dues rodes anteriors, allargant la frenada uns 10 metres, els suficients com per enviar als belgues contra un pal telefónic i a continuació colisionar contra un mur de pedres. Com a mesura de precaució, un helicópter va evacuar a Stéphane Prévot a l'hospital de Niça per tal de fer un xequeig exhastiu en el que només es va trobar un hematoma a la seva cama.

En el segon dels accidents importants els afectats van ser els alemanys d'Škoda Armin Schwarz i Klaus Wicha, els quals en la tercera especial programada del dia, patien una forta sortida de pista havent de ser evacuat el pilot per una lesió a l'espatalla. Aixó reduia els trams cronometrats a només tres en els que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien imposar-se en el primer i últim del dia deixant l'altre escratx que restava per uns especialistes d'asfalt com eren els francesos Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, tot i que els francesos pilotaven un Mitsubishi Lancer WRC, cotxe que en principi no entrava en les travesses.

A més a més de les baixes abans esmentades cal afegir la dels francesos Stéphane Sarrazin i Patrick Pivato en trencar la direcció del seu Subaru Impreza WRC S10 WRC en una sortida de pista, si bé els de la constelació de les Plèiades optaven per la fórmula del superally. D'altra banda Didier Auriol i Denis Giraudet, que estaven tenint un paper discret fins al moment amb un Peugeot 206 WRC de Bozian, abandonaven la prova amb el motor trencat.

Tot plegat permetia a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen pujar fins la segona posició provisional, peró ja a gairebé dos minuts dels líders de la prova, Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Petter Solberg i Phil Mills ho feien fins la tercera i en el seu punt de mira la segona posició, ja que només 9,5 segons separaven els de Peugeot del de Subaru, tanmateix els campions mundials del 2003 no podien distreure's doncs una altra parella finlandesa, Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, aguardaven en quarta posició a només 4,1 segons de l'Impreza S10 WRC número 5.

Així doncs en la jornada final el més interessant estava en la lluita per saber qui acompanyaria a Sébastien Loeb i Daniel Elena en el podi monegasc. Petter Solberg i Phil Mills s'adjudicaven el primer i segon tram del dia, el que permetia als de Subaru superar a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la lluita de la segona posició, peró acte seguit en el Coll del Turini, la neu evocada a l'asfalt per uns inconscients va provocar que els de Subaru patissin una sortida de pista i haguessin d'abandonar la prova. En la mateixa cronometrada i en plena baixada del coll, estant el ferm sec, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es trobaven una clapa de neu en un revolt molt tancat que uns brètols havien llençat a la traçada, provocant-lis una lleugera sortida de pista i que els finlandesos arranquessin una roda del seu 307 WRC, perdent una gran quantitat de temps en l'especial si bé podien continuar en competició.

Aquests incidents patits pel Subaru i pel Peugeot situaven al Ford Focus RS WRC de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen en segona posició provisional, seguits del Mitsubishi Lancer WRC de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi a poc més de 25 segons. En les tres cronometrades que restaven, un escratx de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i dos de Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven el ral·li en el que els de Citroën aconseguien la seva quarta victòria consecutiva, si bé en 2002 un error absurd del seu equip els va fer perdre alló que havien guanyat als trams.

Sébastien Loeb i Daniel Elena completaven el ral·li amb un temps total de 4 hores 13 minuts i 5,6 segons, mentre que els segons classificats, els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen ho feien amb 2 minuts i 58,3 segons de demora vers els guanyadors, tanmateix els de Ford en les tres últimes especials cronometrades aconseguien distanciar-se del Mitsubishi Lancer de Gilles i Hervé Panizzi que completaven el podi en una sorprenent tercera posició a 3 minuts i 40,1 segons dels vencedors.

L'acció d'uns inconscients va permetre als germans Panizzi pujar al podi.

En el mundial júnior els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson van dominar la primera meitat del ral·li, fins que un accident en la darrera especial cronometrada del segon dia els obligava a optar pel superally i cedir la posició de privilegi als finlandesos, també amb Suzuki Ignis S1600, Kosti Katajamäki i Timo Alanne; els quals precedien al terme de l'etapa en 13,3 segons als britànics de Citroën Kris Meeke i Chris Patterson. La lluita entre aquests dos equips es va decidir en favor dels de Citroën en la primera passada pel Col du Turini per contenir després als de Suzuki en les tres especials que restaven. Lógicament, sent la primera prova del calendari, Kris Meeke passava a liderar el campionat per davant de Katajamäki, Scorcioni i Sordo, molt afectat per uns problemes de frens en la primera jornada i que li impediren optar a posicions més d'honor.

Meeke-Patterson aconseguien la victòria al Col du Turini.

Sébastien Loeb començava a caminar amb pas decidit cap a la revàlida de la seva corona mundial gràcies a la seva tercera victòria consecutiva al ral·li dels Alps, quarta si tenim en compte la de 2002 perduda per un error del seu equip. Toni Gardemeister per la seva banda sumava uns importants 8 punts mentre que Gilles Panizzi, pilot que només estava nominat a competir en unes determinades proves i que per tant no entrava en les travesses, obtenia 6.

Pilot
Punts
Sébastien Loeb
10
Toni Gardemeister
8
Gilles Panizzi
4

En el campionat reservat a les marques, al segon lloc que obtenia Toni Gardemeister i Jakke Honkanen calia afegir el setè dels seus companys Roman Kresta i Jan Tománek, amb el que Ford obtenia 10 punts com Citroën i empataven al capdavant de la provisional. Situació similar es donava entre Mitsubishi i Peugeot, els quals sumaven 9 punts fruit de sumar el tercer lloc dels germans Panizzi amb el sisè de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, així com per part del del lleó el quart de Markko Märtin i Michael Park amb el cinquè de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Škoda, tot i haver efectuat un bon ral·li amb bons cronos per part dels francesos Alexandre Bengué i Caroline Escudero, havien de conformar-se amb un sol punt.

Constructor
Punts

Citroën

Ford

10

10

Mitsubishi

Peugeot

9

9

Škoda
1