Ben d’hora Munari-Manucci es van dedicar a administrar la mecànica del seu Stratos HF.

El dimecres 15 de gener de 1975 es donava la sortida als 96 equips participants dels 114 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció en el 43è Ral·li de Monte-Carlo. Una sortida que tenia lloc a les ciutats europees de Monte-Carlo, Varsòvia, Atenes i Estocolm i des de la ciutat marroquina d’Agadir; si bé hi havia una sisena cerimònia de sortida programada a Aberdeen, Escòcia, cap participant emprenia la ruta cap al principat de Mònaco des d’aquest punt i aquesta no s’acabava celebrant. La ronda alpina, que era la primera del calendari en el campionat del món de ral·lis, tenia en el seu programa 22 proves especials cronometrades llur distància total competitiva assolia els 472,0 km, una distància que només 43 equips participants aconseguirien completar el divendres 24 de gener.

Incapaços de lluitar per la primera posició, Mikkola-Tost es van ocupar d'assegurar-se la segona posició.

Els diferents punts de sortida convergien en la ciutat provençal de Gap, des d'on a partir de dos quarts de dotze de la nit del dissabte es programa un petit bucle de 4 trams, 2 en sòl francès, 2 en sòl italià, anomenat selectiu, ja que aquest hauria de permetre només als 180 primers classificats continuar amb les dues següents etapes de competició, un tràmit que degut a l'increment en les quotes d'inscripcions, de 1500 francs en l'anterior edició a 3000 en l'actual, havia esdevingut del tot innecessari.

Els italians Sandro Munari i Mario Manucci s'imposaven en la primera de les quatre proves especials programades per davant dels FIAT 124 Abarth Spider dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dels també italians Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini, amb el que en bona lògica els transalpins esdevenien els primers líders de la prova. Una posició que els líders confirmaven en imposar-se en les 2 següents cronometrades que finalment s'acabaven celebrant.

L'alegria en el si de l'equip Lancia era però continguda a l'arribada a Mònaco el diumenge al matí, doncs el Beta Coupé d'Amilcare Ballestrieri i Piero Sodano ni tan sols arribava a Gap per una averia en el motor, mentre que en la segona prova especial del recorregut, i en un mateix revolt, els italians perdien a dos dels tres Lancia Stratos HF inscrits a l'esdeveniment. El primer en caure van ser els francesos Jean-Claude Andruet, campió de l'anterior edició l'any 1973, i Yves Jouanny, qui substituïa a la lesionada Michèle Espinosi “Petit”; els gals trepitjaven una placa de gel i en patir una sortida de pista, aquests trencaven el càrter del seu cotxe obligant-los a abandonar. 15 minuts més tard arribava l'hora de la desgràcia per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, els italians trepitjaven la mateixa placa de gel i en anar-se'n de morro, destrossaven la seva unitat del cotxe torinès.

Així doncs Sandro Munari i Mario Manucci entraven al Principat de Mònaco amb un marge de gairebé 2 minuts vers els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki al terme d'aquest primer escull competitiu. Per la seva banda Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini es classificaven mig minut per darrera dels seus companys d'equip i tancant les posicions de podi amb un marge de només 11 segons amb els seus també companys de formació Hannu Mikkola i Jean Todt. Walter Röhrl i Jochen Berger, vigents campions europeus de ral·lis, eren cinquens classificats a gairebé 3 minuts dels líders precedint en 5 segons el quart FIAT 124 Abarth Spider de Bernard Darniche i Alain Mahé.

Dilluns al vespre els pilots que sortien de Mònaco ho feien per afrontar la segona etapa del ral·li, coneguda oficialment com recorregut comú, la qual incloïa 9 proves especials de 229,50 km cronometrats i, que després de dos re-agrupaments a Val les Bains i Digne, finalitzava el dimecres al matí. L'etapa s'iniciava amb dues baixes il·lustres, les dels Alpine A110 i A310 de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier i de Jean-Luc Thérier i Michel Vial respectivament, les dues parelles franceses es trobaven amb un terreny bastant diferent al que els seus “ouvreurs” els hi havien comunicat, doncs aquests hi passaven amb massa antelació pel tram, i en veure's sorpresos pel de gel, aquests patien un accident que els obligaven a abandonar el ral·li en el primer tram que es celebrava.

Dos trams més endavant es registraven tres incidents més, els suecs Anders Kullang i Claes-Goran Andersson, a bord d'un dels Opel Ascona oficials, xocaven vers un camió en l'enllaç cap a la setena especial cronometrada, tercera en el còmput de l'etapa, i es veien forçats a abandonar, un camí que també seguirien els seus companys d'equip Walter Röhrl i Jochen Berger en trencar el motor de la seva unitat del model alemany ja en el desenvolupament d'aquesta especial. Bernard Darniche i Alain Mahé eren els tercers en abandonar en aquesta cronometrada, els francesos veien com una averia en la bomba d'oli del seu FIAT 124 Abarth Spider deixava el seu propulsor mut.

En aquest context va ser quan Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne es llençaven a l'atac de les primeres posicions, els francesos que en aquell instant eren quarts classificats a gairebé 4 minuts dels líders, encadenaven tres escratxs consecutius per assolir la segona plaça provisional a 3 minuts i mig de Sandro Munari i Mario Manucci, un guany de posicions que tanmateix era facilitat per una munta equivocada de pneumàtics, sense claus, en l'equip FIAT que es veien així superats per l'únic Lancia i Alpine que seguien en actiu.

En les següents cronometrades la classificació s'estabilitzava, sense canvis rellevants en la taula provisional ni cops de teatre, fins que en la novena i última prova especial de l'etapa, els herois de la nit es veien obligats a abandonar la competició en derrapar excessivament el seu Alpine A110 i patir-hi un accident.

Un altre aspecte negatiu d'aquesta etapa es va tornar a produir a Burzet, si bé en l'edició de 1973 els incidents van ser causats per una gran nevada caiguda en pocs minuts, que deixava a molts participants blocats a la carretera i fora de temps en el següent control horari, en aquesta ocasió van ser els veïns qui intentaren boicotejar la prova llençant claus a la carretera i dipositant-hi rocs per impedir el pas dels participants, el que va obligar a l'organització a endarrerir lleugerament el programa en punxar-hi rodes fins i tots els gendarmes francesos.

Dels 75 equips que marxaven de Mònaco dilluns al vespre, només 47 hi aconseguien retornar dimecres al matí, amb els italians Sandro Munari i Mario Manucci mantenint la primera posició. Els de Lancia afluixaven una mica el ritme en les darreres especials de la segona etapa per tal de conservar la mecànica, el que permetia a Markku Alén i Ilkka Kivimäki fer entrada al parc tancat del Principat a 3 minuts i 23 segons de la parella líder, Hannu Mikkola i Jean Todt que ocupaven la tercera posició provisional a 4 minuts i 16 segons dels del Stratos, podien afrontar la tercera i última etapa amb la tranquil·litat de saber que just per darrera seu, s'hi trobaven els seus companys d'equip Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini a més de 5 minuts d'ells.

A partir de les 6 de la tarda del dijous es disputava la tercera i última etapa del ral·li, la popularment coneguda com la nit dels colls. L'etapa era un bucle de 3 trams pels que s'hi passava en tres ocasions, generant així un total de 9 proves especials de 156 km cronometrats.

En la primera passada pels colls els tres equips que ocupaven posicions de podi es repartien els tres millors temps, amb el que la classificació només s'estrenyia lleugerament entre els FIAT de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Hannu Mikkola i Jean Todt. Conscients de que donar caça a Sandro Munari i Mario Manucci era ja impossible, l'interès en el que restava de nit romania en la lluita per la segona posició entre els dos companys de la marca torinesa, una lluita que ja en la segona passada pels tres colls aconseguia decantar al seu favor Hannu Mikkola i Jean Todt.

Completades les 22 proves especials programades el dijous al matí, Sandro Munari i Mario Manucci certificaven la seva victòria a la ronda alpina amb un temps total de 6 hores 25 minuts i 59 segons; si bé el pilot italià assegurava que en aquesta ocasió s'havia hagut d'esforçar menys que en l'edició de 1972, on la parella de Lancia també s'emportava la victòria. Hannu Mikkola i Jean Todt cobrien els 472 km cronometrats en 3 minuts i 6 segons més que els guanyadors, el que els valia ocupar la segona posició del podi, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi monegasc a 3 minuts i 47 segons de la primera plaça.

Markku Alén i Ilkka Kilvimäki van perdre la segona plaça en últim moment.

L'any 1975 encara no existia un campionat dedicat als pilots i només es comptabilitzaven els millors resultats de cada marca, així doncs a la conclusió de la cita inaugural del mundial de ral·lis, lògicament Lancia era el primer líder tot seguit de FIAT i Alpine, que malgrat tot acabaven la prova en cinquena posició gràcies al veterà Jacques Henry i Maurice Gelin.

Constructor
Punts
Lancia
20
FIAT
15
Alpine
6

Amb un clima sec, ningú va poder posar contra les cordes als Stratos ni a Munari-Maiga.

El dissabte 24 de gener de 1976, amb la celebració de la cerimònia del podi, es donava per conclòs el 44è Ral·li de Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova monegasca reduïa el recorregut de concentració vers edicions anteriors fins a un promig de 1500 – 2000 km i a més a més veia com la seva llista d'inscrits s'incrementava dels 114 de la passada edició fins als 163 equips de l'actual, d'aquests, 148 començaven a disputar la primera d'un total de 23 proves especials que l'organització els hi disputava, amb una corda total de 472 km que 43 equips aconseguien completar.

Waldegård-Thorszelius no van poder amb els seus companys d'equip, però ningú va poder amb el seu potent cotxe.

El canvi en la distància del recorregut de concentració obligava als organitzadors a modificar les ciutats de partida, en aquesta ocasió els participants podien sortir des d'Almeria, Copenhaguen, Frankfurt, Londres, Paris, Roma, Varsòvia, Lisboa i Tessalònica, si bé aquestes dues últimes ciutats quedaven desertes d'inscrits. La sortida tenia lloc el dissabte 17 de gener, per arribar a Monte-Carlo el dilluns 19 de matinada. En aquesta primera etapa de concentració, 13 eren les baixes.

Un cop al principat, i a partir de les 4 de la tarda del mateix dilluns, els participants tenien davant seu la primera etapa cronometrada, la oficialment coneguda com etapa de classificació. Aquesta estava formada per dues proves cronometrades en territori italià de 50,50 km de distància, en les que l'absència de neu i de gel, i el bon clima van ser la nota predominant, permetent a Sandro Munari i al seu nou copilot Silvio Maiga esprémer al màxim la major potència del seu Lancia Stratos i guanyar tots dos trams per retornar a Monte-Carlo com a líders indiscutibles.

Per darrera seu s'hi classificaven Jean-Claude Andruet i Yves Jouanny, els quals a bord de l'Alpine – Renault A310 1800 aconseguien aturar el cronòmetre en les dues especials entremig dels 3 Lancia Stratos oficials, concretament en la segona posició en la primera especial i en la tercera en la segona, el que valia als pilots francesos constar en la provisional com els segons classificats a 1 minut i 8 segons dels líders. Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren tercers a 1 minut i 10 segons dels seus companys d'equip, mentre que en la quarta posició s'hi trobava Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini amb el tercer cotxe de la marca a 1 minut i 33 segons del liderat.

Després d'una nit de descans, els pilots afrontaven a partir de les 11 del matí del dimarts l'etapa més important del ral·li, el recorregut comú, la qual hauria de discernir sobre quins 60 equips podrien disputar la tercera i última etapa cronometrada del ral·li. Per a més inri, aquesta etapa estava formada per 12 proves especials cronometrades de 285 km de distància en les que els pilots només gaudirien de dues breus neutralitzacions d'un parell d'hores cadascuna a Gap i Val les Bains; pel que pràcticament es podia dir que els pilots es passaven un dia sencer al volant.

Sandro Munari i Silvio Maiga seguien estenent el seu domini a la prova gràcies al bon clima, i amb dos escratxs de tres possibles fins a l'arribada a la neutralització de Gap, els italians hi feien entrada amb un marge d'1 minut i 55 segons sobre els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Jean Claude Andruet i Yves Jouanny eren els únics pilots capaços de trencar el monòleg dels líders amb el millor registre de la segona prova especial de l'etapa, malgrat això els francesos perdien la segona posició en favor dels suecs de Lancia i arribaven a la neutralització de la ciutat provençal a 2 minuts i 15 segons.

Malgrat la bona climatologia, els primers incidents i baixes es varen enregistrar, l'equip oficiós Alpine-Renault perdia l'A310 de Jean-Luc Thérier i Michel Vial per accident en la tercera especial de la jornada, mentre que Lancia veia com Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini s'endarrerien per averia, permetent que el Porsche 911 de Guy Fréquelin i Jacques Delaval fos quart classificat i el Lancia Stratos semioficial de Bernard Darniche i Alain Mahé cinquè.

A la represa els Lancia seguien dominant els temps en les cronometrades individuals, amb una certa superiorat per part dels líders Sandro Munari i Silvio Maiga, però amb opcions també per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per a la unitat semioficial i menys potent de Bernard Darniche i Alain Mahé, de fet els francesos aconseguien el seu primer millor temps a la cinquena prova especial de l'etapa, vuitena en el còmput global del ral·li, Saint Jean en Royans, en la que una nevada va enganxar per sorpresa a la parella líder italiana que amb pneumàtics per a sec, veia com els 4 minuts de marge aconseguits fins llavors, s'esvaïen i situaven com a líders per tan sols 1 segon de marge als francesos Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Alhora en aquesta prova especial es produïa una altra baixa il·lustre, la de Jean-Claude Andruet i Yves Jouanny, els francesos d'Alpine veien com els riscs assumits fins aquell moment per tal d'estar a prop de les posicions capdavanteres es cobraven l'elevat preu de l'accident, i si bé el copilot en va sortir totalment indemne del mateix, el pilot guanyador de l'edició de 1973 havia de ser hospitalitzat amb diverses fractures i contusions abdominals.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius guanyaven la cronometrada següent a la del canvi de líder, la sisena, mentre que Sandro Munari i Silvio Maiga recuperaven la posició d'honor perduda uns minuts abans, a partir de llavors els italians imprimien un ritme de vertigen imposant-se en cinc de les sis proves especials que restaven per celebrar-se, encapçalant així un trio de Lancia Stratos a l'arribada a Monte-Carlo el dimecres a la nit, mentre que Alpine-Renault perdia dos A310 més en el transcurs de l'etapa.

Al Principat doncs hi arribaven 85 equips participants, amb la classificació encapçalada per la parella transalpina, la qual gaudia en aquell moment d'un marge d'1 minut i 25 segons vers els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven les posicions de podi provisionals a 3 minuts i 12 segons dels líders, però amb la certa tranquil·litat de tenir l'Alpine-Renault A310 de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié a pràcticament 3 minuts de la seva posició.

L'esdeveniment es completava amb la tercera i última etapa, l'anomenada recorregut complementari o popularment coneguda com la “nit dels colls” o “nit del Turini”, en la que només els 60 primers classificats del recorregut comú hi estaven autoritzats a prendre sortida. Una sortida que es celebrava el dijous a les 6 de la tarda al Principat de Mònaco i que donava pas a un bucle de 3 trams pels que s'hi passava en 3 ocasions, assolint així les 9 proves especials de l'etapa i la distància cronometrada de 195 km.

Sandro Munari i Silvio Maiga iniciaven l'etapa imposant-se en la primera especial que es celebrava, mentre que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, s'endarrerien per una averia en el motor del seu Alpine-Renault A110, cedint la seva quarta plaça a l'Alpine-Renault A310 dels seus companys i compatriotes Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, qui en intentar cercar una plaça al podi, guanyaven les dues últimes especials del primer bucle.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki donaven a FIAT el seu primer i únic escratx en la primera cronometrada de la segona passada pels 3 colls, quarta especial en el còmput global de l'etapa, mentre que en la següent especial, les opcions a podi de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne s'esvaïen amb el trencament del seu auto-blocant. Aquest incident obria de nou les portes al domini dels pilots oficials de Lancia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Sandro Munari i Silvio Maiga, els quals es repartien equitativament els millors temps en les 5 proves que restaven al programa, això és un escratx ex-aequo entre suecs i italians a la setena especial de l'etapa.

Però si bé és cert que els pilots de la marca torinesa dominaven els cronòmetres, un cert moment de tensió es va viure a les acaballes de la ronda alpina, doncs a la penúltima prova especial del recorregut, el canvi de velocitats del Stratos de Sandro Munari i Silvio Maiga presentava greus problemes, el que portava a la parella líder a perdre 52 segons vers els seus companys de formació suecs, afortunadament les assistències que s'hi desplaçaven aconseguien reparar l'averia a temps i els italians restablien les distàncies davant la permissivitat de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

El recorregut del ral·li es completava divendres a les 8 del matí, però no va ser fins l'endemà dissabte que amb la cerimònia del podi l'esdeveniment no es donava oficialment per finalitzat. Sandro Munari tornava a pujar al calaix més alt del podi monegasc, si bé en aquesta ocasió l'acompanyava un altre copilot, Silvio Maiga; els italians invertien un total de 6 hores 25 minuts i 10 segons en recórrer els 530,50 km del programa, 1 minut i 27 segons menys que els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Per la seva part, Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven un fantàstic triplet del cotxe torinès, a 6 minuts i 13 segons del registre guanyador amb la seva unitat semioficial.

Els francesos Darniche-Mahé completaven el podi d'Stratos .

La temporada 1976 només es celebrava el campionat de marques i aquestes només retenien el millor resultat que els hi otorgava un pilot, així doncs Lancia sumava els 20 punts de la victoria mentre que Opel en sumava 10 pel 4t lloc de Walter Röhrl i Jochen Berger. Ford en sumava 8 gràcies als britànics Roger Clark i Jim Porter.

Constructor
Punts
Lancia
20
Opel
10
Ford
8

Especificacions tècniques
Motor

5 cilindres en línia de 2145 centímetres cúbics (79,51 mm diàmetre – 86,40 mm carrera), amb turbo

Potència

320 CV a 6500 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4404 mm

Amplada 1733 mm
Alçada 1346 mm
Distància entre eixos 2524 mm
Pes mínim 1240 kg

 

Títols
Constructors 1982

Si bé Hannu Mikkola i Arne Hertz ja havien fet rodar el cotxe com a zero en el Ral·li d'Algarve 1980, on oficiosament es comentava que els pilots marcaven millors temps que els propis participants, el debut d'aquest no es produiria fins el dissabte 24 de gener de 1981 en motiu de l'inici del 49è Ral·li Monte-Carlo.

Els pilots nominats pels d'Ingolstadt per fer els primers quilòmetres en competició van ser els propis Hannu Mikkola i Arne Hertz i les franceses Michèle Mouton i Annie Arrii, sent els nòrdics qui van posar de relleu les virtuts de la tracció integral en un sòl lliscant en imposar-se consecutivament en les 6 primeres especials cronometrades del programa i obtenint-hi una renda de 6 minuts, una placa de gel tirava per la borda la labor de la parella que hauria d'esperar a la següent prova, el Ral·li de Suècia, per poder brindar al model el seu primer podi i la seva primera victòria.

Contràriament a la idea bastant estesa, el Quattro no va ser el primer cotxe en competir al mundial de ral·lis amb tracció integral, doncs al Press on Regardless del 1973 hi van ser presents un parell de Jeep Wagooner o al Safari Rally de 1980 s'hi donaven cita un Range Rover o un Subaru Hatchback 4x4, tots ells sense massa èxit tot sigui dit, pel que si que es pot dir que l'Audi va ser el primer cotxe amb tracció integral i competitiu, malgrat que el seu caràcter sub-virador i el poc marge per a l'error que aquest donava, va obligar a suar de valent als pilots que s'hi posaven al volant, el qual heredava molta tecnologia emprada en el Volkswagen Iltis guanyador del Paris Dakar de 1980.

En total el cotxe va estar en actiu al llarg de les temporades 1981 i 1982, aconseguint el constructor alemany en la seva segona temporada el seu primer prenent la sortida en un total de 19 esdeveniments del màxim nivell i aconseguint-hi un total de 8 victòries i 13 podis, el que atorga una relació de victòries per participacions del 42,10 %.

Hannu Mikola:

Suècia 1981, RAC Rally 1981, 1000 Llacs 1982, RAC Rally 1982.

Michèle Mouton:

Sanremo 1981, Portugal 1982, Acròpolis 1982, Brasil 1982.

Stig Blomqvist (Audi Suècia):

Suècia 1982, Sanremo 1982.

Afligit per una fisura Henri Toivonen aconseguia guanyar el mític Monte-Carlo.

El 54è Ral·li Monte-Carlo, ronda inaugural del Campionat del Món de Ral·lis, finalitzava el divendres 24 de gener de 1986 a Mónaco. Fidels a la tradició, la prova arrancava des de diferents ciutats europees, entre les que es trobava Barcelona, el dissabte 18 de gener per dirigir-se fins a Aix-les-Bains, on el començaria recorregut competitiu amb 36 especials cronometrades i 881,10 km de distància. A la prova s'hi inscribien fins a 176 equips, dels que 156 iniciaven el recorregut comú, 85 d'ells el finalitzaven.

Una mala elecció de pneumàtics en la darrera nit va fer perdre el ral·li a Salonen-Harjanne.

En el recorregut de concentració es van viure certs moments de tensió quan el Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'aturava en les immediacions de Bergamo, afortunadament, un programa horari folgat treia importància a la hora que els finlandesos van perdre abans les assistències no van aconseguir reparar el seu cotxe.

Ja e l diumenge 19 de gener començaven a celebrar-se les primeres especials cronometrades, en les que els pilots de Lancia van començar a mostrar el seu domini. Massimo Biasion i Tiziano Siviero aconseguien marcar el primer escratx de la prova, pel que lògicament eren els primers líders de la prova, peró el seu liderat va ser efímer, doncs els seus companys d'equip Henri Toivonen i Sergio Cresto li prenien la plaça amb l'escratx de la segona especial del ral·li.

En unes primeres especials cronometrades relativament curtes, les distàncies no eren massa importants, fins que a La Chartreuse, una especial de 44,15 km i que suposava pràcticament el 50 % del recorregut de la primera jornada, Henri Toivonen i Sergio Cresto van marcar un crono espectacular que susposava el quart escratx de la jornada de sis possibles, i que deixava als seus companys d'equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki així com Massimo Biasion i Tiziano Siviero, a més d'un minut de distància.

En quan als Peugeot l'arrancada de la prova no era massa bona, Bruno Saby i Jean-François Fauchille, els pilots de la marca del lleó més ben classificats al terme de la primera jornada, rebien 30 segons de penalització abans de res en no arrancar-lis el motor del seu 205 T16 Evo 2 al parc tancat de Aix-les-Bains. Timo Salonen i Seppo Harjanne, que aconseguien guanyar la tercera especial cronometrada, erraven la munta de pneumàtics en les dues últimes cronometrades que els feien caure fins la cinquena posició provisional a gairebé 2 minuts dels líders, mentre que el tercer dels oficials, pilotat per Juha Kankkunen i Juha Piironen, arrosegava problemes amb el turbo i perdia de l'ordre de 9 minuts en la darrera especial cronometrada classificant-se en 24ena posició just per darrera del Lancia 037 dels catalans Salvador Servià i Jordi Sabater.

En quan als equips que en principi no estaven considerats com els favorits en la lluita per la victòria, l'Audi Quattro Sport S1 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer capitenajava el grup a 2 minuts i 42 segons dels líders, si bé els alemanys es queixaven que el seu cotxe només entregava potència a règims molt alts de voltes. Mentre que els MG Metro 6R4 s'han vist endarrerits pel seu motor atmosfèric, el qual no rendeix igual que els turbo en les sortides de revolts lents. D'altra banda, el debutant Citroën BX 4TC dels francesos Philippe Wambergue i Jean-Bernard Vieu havia d'abandonar la prova en la segona especial cronometrada per una fuita en el sistema hidràulic que governava la suspensió, frens i direcció assistida.

En les cinc especials cronometrades de la segona jornada, els pilots de Lancia van seguir ampliant el seu domini en les tres primeres especials del dia amb un escratx per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dos de Henri Toivonen i Sergio Cresto, peró els de l'escuderia turinesa van errar en la munta de pneumàtics en les dues últimes especials, llur quilometratge era pràcticament igual al de les tres primeres especials. Els de Lancia van optar per unes Pirelli lleugerament clavetejades, mentre que els seus rivals van optar per gomes llises.

Solucionats els problemes de motor, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van ser els pilots que més benefici van obtenir de la situació, escalant fins la segona posició provisional a 1 minut i 41 segons dels líders gràcies als dos escratxs aconseguits en les dues últimes especials cronometrades. Timo Salonen i Seppo Harjanne per la seva banda, aprofitaven també l'actitud conservadora de Markku Alén i Ilkka Kivimäki per situar-se a 13 segons dels de Lancia a la neutralització del dia alhora que superaven el Delta S4 de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

Tanmateix a l'equip Peugeot també tenien la seva dosi de contra-temps quan Bruno Saby i Jean-François Fauchille eren penalitzats amb 6 minuts en veure's obligats a aturar-se a les assistències i reemplaçar la seva caixa de canvis que els hi estava donant mal de caps. D'altra banda, la francesa Michèle Mouton, que en aquesta ocasió havia d'adaptar-se al seu nou cotxe, el Peugeot 205 T16, i al seu nou copilot, el britànic Terry Harryman, ja que Fabrizia Pons estava casant-se aquelles dates, patia un conat d'incendi.

Citroën es quedava sense pilots en competició quan en la primera especial cronometrada, Saint Sauver, Jean-Claude Andruet i Annick Peuvergne patien una sortida de carretera que els obligava a abandonar la prova, baixa a la que s'afegia la del MG Metro 6R4 de Tony Pond i Rob Arthur, els quals en la vigilia de la segona jornada, se'ls hi trencava la direcció i la penalització de 25 minuts pesava massa com per seguir competint.

Burzet donava inici a la tercera etapa, a la que Timo Salonen i Seppo Harjanne hi arribaven amb 30 segons de penalització en no arrancar-lis el seu Peugeot 205 T16 Evo2, els seus companys de Peugeot Bruno Saby i Jean-François Fauchille eren els pilots més ràpids en cobrir els més de 44 km que composaven l'especial, seguits dels líders Henri Toivonen i Sergio Cresto, els quals en l'enllaç cap a la següent especial cronometrada patirien un accident contra un cotxe d'un espectador que estava atravessat a la calçada.

Afortunadament les assistències van arribar ràpid i en molt poc temps van reemplaçar el radiador, el capó i la suspensió frontal, pel que els pilots només rebien 1 minut de penalització per retard en la següent cronometrada, el que els permetia conservar la primera plaça, més quan a Burzet Walter Röhrl i Christian Geistdörfer punxaven una roda i perdien gairebé sis minuts en el tram inicial, peró el pilot finlandès es queixava d'un fort dolor al seu maluc que anava creixent en intensitat, feta la corresponent exploració médica, els facultatius hi van localitzar una fissura descartant la infiltració per temor a reduir les aptituds al volant del jove pilot.

Bruno Saby i Jean-François Fauchille, molt distanciats en la provisional, van seguir marcant escratxs fins encadenar quatre, mentre que els seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne van optar per una actitud menys arriscada, marcant bons registres peró com per mantenir a ratlla a Massimo Biasion i Tiziano Siviero i que els mantenia en segona posició després del temps perdut per Walter Röhrl i Christian Geistdörfer a la primera especial del dia, temps al que s'hi afegiria més a Saint Jean en Royans, on una nova punxada els costava 1 minut i 50 segons.

Precisament a Saint Jean en Royans, donada la gran variabilitat de l'estat de l'asfalt, Cesare Fiorio va decidir desplaçar un equip de mecànics per tal de fer un canvi de pneumàtics en plena especial, operació que es va mostrar molt efectiva i va permetre als líders de la provisional adjudicar-se el millor temps trencant així la ratxa dels francesos de Peugeot. Peró Fiorio rebria una mala noticia de l'especial, quan Markku Alén i Ilkka Kivimäki es veien obligats a abandonar la prova en trencar-se l'arbre de lleves del seu Delta S4.

Celebrades ja les especials nocturnes i de primera hora del matí del dimecres, Henri Toivonen i Sergio Cresto al Col des Garcinets punxaven una roda, el que permetia a Timo Salonen i Seppo Harjanne que s'acostessin perillosament. Llavors arribaria Sisteron, on es donava una situació paral·lela a la de Saint Jean en Royans i en la que Cesare Fiorio tornava a disposar un canvi de pneumàtics en el quilómetre 17 de l'especial, peró en aquesta ocasió, tot i fer-se el canvi en molt ràpid, la operació es va mostrar contraproduent i Timo Salonen i Seppo Harjanne, que empatava l'escratx amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, aconseguia enfilar-se fins a la primera posició provisional.

Els alemanys d'Audi aconseguirien marcar el millor registre en les dues especials que restaven per arribar a la neutralització de Mónaco, a la que s'hi arribava dimecres al migdia amb el Peugeot 205 T16 Evo2 de Timo Salonen i Seppo Harjanne separats per només 33 segons del Lancia Delta S4 de Henri Toivonen i Sergio Cresto.

A Peugeot peró l'alegria es limitava només al cotxe dels líders, ja que en la penúltima especial cronometrada els seus dos altres cotxes perdien uns 10 minuts, Bruno Saby i Jean-François Fauchille en colisionar fortament contra una roca i Juha Kankkunen i Juha Piironen en quedar-se sense benzina i haver de recórrer a la del cotxe d'un aficionat. El temps que perdien deixava als dos equips a més de 20 minuts dels seus companys, i si bé no perdien places, la provisional es trencava darrera de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer els quals finalitzaven la jornada en cinquena posició a 8 minuts i 21 segons dels campions del món.

Dijous al migdia s'iniciava la última etapa del ral·li, la popularment coneguda com la nit dels Colls, on ja en les passades diurnes per les especials, una errada en la munta de pneumàtics per part de l'equip Peugeot, facilitava que Henri Toivonen i Sergio Cresto. Si bé Timo Salonen i Seppo Harjanne aconseguien el primer escratx del dia i incrementaven les distàncies, al Col du Turini els de Lancia atacaven fort i recuperaven 24 segons de cop, per en la següent cronometrada recuperar uns altres 48 segons i la primera posició provisional que conservaria a la neutralització de Mónaco per 37 segons a l'espera de la nit decisiva.

En aquesta última nit qui no estaria present serien Massimo Biasion i Tiziano Siviero, als quals el seu Delta S4 no es volia engegar en sortir de Mónaco i perdien un cert temps en les assistències, per tal de no arribar tard al següent control horari, els italians sortien com una exhalació peró amb les rodes fredes, el seu cotxe a penes va recórrer els 100 metres que els separaven del primer revolt on perdrien el control i patirien un accident el que permetia a l'Audi Quattro Sport S1 de Hannu Mikkola i Arne Hertz entrar en posicions de podi.

Ja de nit, les condicions canviants d'adherència en el ferm, no eren del gust de Timo Salonen i Seppo Harjanne els quals seguien perdent temps vers els líders provisionals al Col de la Madone i al Col du Turini, per ja a Saint Sauveur rebre el cop definitiu en deixar-se en el tram 2 minuts vers el Lancia Delta S4 dels líders provisionals deixant ja pràcticament el ral·li decidit. Ja sense pressions, Henri Toivonen i Sergio Cresto van afluixar el ritme el que va permetre a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer marcar els tres escratxs amb els que finalitzava el 54è Ral·li Monte-Carlo.

Henri Toivonen i Sergio Cresto entraven com a guanyadors el divendres 24 de matinada a Mónaco, amb un temps total de 10 hores 11 minuts i 24 segons invertit en recórrer els 881,10 km de distància del ral·li. Timo Salonen i Seppo Harjanne ho feien en segona posició a 4 minuts i 4 segons dels guanyadors, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz completaven el podi sense fer gaire soroll a 7 minuts i 22 segons dels pilots de Lancia.

Nedant i guardant la roba, Mikkola-Hertz es colaven al podi monegasc.

En al categoria reservada a turismes, és a dir el Grup A, en les especials inicials la prova es va plantejar com una lluita entre el Mazda 323 4WD dels suecs Ingvar Carlsson i Jan-Olof Bohlin amb el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, els quals al llarg de la segona jornada es veurien superats pel Renault 11 Turbo d'Alain Oreille i Sylvie Oreille. Els de Renault passarien a liderar la prova en la penúltima jornada quan el motor del Mazda 323 dels líders es trencava, peró el marge que tenien amb els de Volkswagen era de tan sols 3 segons que al llarg de les passades pels Colls acabarien esdevenint en gairebé 3 minuts en favor dels pilots del rombe.

En quan el Mazda de tracció integral va despareixer, el Renault 11 Turbo d'Oreille-Oreille va dominar la cita.

El Monte-Carlo era la primera cita del calendari, pel que la prova otorgava els primers punts en el campionat, sent la taula provisional un reflex del podi monegasc amb Henri Toivonen en primera posició amb 20 punts, seguit pels seus compatriotes Timo Salonen amb 15 i Hannu Mikkola amb 12.

Pilot
Punts
Henri Toivonen
20
Timo Salonen
15
Hannu Mikkola
12

En el campionat de constructors, tres marques diferents pujaven al tres calaixos del podi, el que donava una primera provisional molt apretada amb Lancia, Peugeot i Audi separats per tan sols 3 punts entre ells esperant a Suècia el debut del Ford RS200.

Constructor
Punts
Lancia
20
Peugeot
17
Audi
14

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres oposats de 1994 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre – 75,00 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats activat per palanques al volant

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4415 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1390 mm
Distància entre eixos 2540 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Títols
Pilots Petter Solberg: 2003

El divendres 24 de gener de 2003 arrancava el 71è Ral·li Monte-Carlo, i amb ell el Subaru Impreza S9 WRC feia debut en la màxima competició mundial. El cotxe presentava millores en el motor vers la seva versió anterior, a més a més, la desaparició del Safari Rally del calendari mundial, permetia a l'equip homologar un nou aleró que treballés més l'efecte terra, a part dels canvis estètics introduïts en la seva part frontal, obligats per la comercialització d'una nova versió del model nipó.

El debut venia de la mà de Petter Solberg i Phil Mills, qui a finals de temporada esdevindrien campions del món, i del pilot guanyador de les 4 últimes edicions de la ronda alpina, el finlandès Tommi Mäkinen, acompanyat del seu compatriota Kaj Lindström. Però per desgràcia, cap dels dos cotxes preparats en les instal·lacions de Prodrive aconseguirien completar el ral·li, doncs tots dos equips s'accidentaven en el transcurs de la cinquena especial cronometrada.

Tommi Mäkinen i Kaj Lindström brindaven al Ral·li de Suècia 2003, segona cita del calendari, el primer podi, d'un total de 10, al model, mentre que la primera victòria arribaria de la mà de Petter Solberg i Phil Mills al Ral·li de Xipre. En total l'Impreza S9 va estar en actiu al llarg de 16 proves, les 14 cites de la temporada 2003 i les 2 primeres de la temporada següent, en les que els seus pilots hi retornaren 4 victòries, resultant així una relació de victòries per participacions del 25 %.

Petter Solberg:

Xipre 2003, Austràlia 2003, Còrsega 2003, Gales 2003.

Ogier-Ingrassia arrancaven la temporada guanyant-ho tot i a casa.

Ronda inaugural del campionat del món de ral·lis, el 84è Ral·li de Monte-Carlo tancava edició el diumenge 24 de gener de 2016 amb 64 equips participants presents al port de la ciutat que li donava nom. El ral·li, que donava punts en els certàmens reservats a pilots i constructors, així com els campionats WRC-2 i WRC-3, lluïa una llista d'inscrits formada per 90 equips, dels que 88 es personaren a la rampa de sortida ubicada a les portes del Casino monegasc per a partir del dijous 21 de gener afrontar un recorregut format per 16 cronometrades de 377,59 km de distància.

Tot i un cert impàs, les errades alienes van facilitar el segon lloc de Mikkelsen-Jæger.

El Ral·li Monte-Carlo, en la seva cerca d'un fet diferencial de la resta de proves del campionat, iniciava edició el dijous a la tarda amb la disputa de dues proves cronometrades, les quals suposaven els primers 41,63 km competitius. Els campions mundials, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, s'imposaven en la primera prova especial i esdevenien els primers líders del ral·li, si bé acte seguit els veïns irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle demostraven que les prestacions del tram de proves eren quelcom més que un reclam mediàtic i en aconseguir el millor temps en la segona cronometrada, els de Citroën rellevaven de la primera posició a la parella local de Volkswagen.

Amb aquesta breu activitat als trams s'arribava al parc tancat de Gap, població que havia vist néixer Sébastien Ogier 32 anys abans, amb el Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle comandant la taula provisional per 6,9 segons de marge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Tancant les posicions amb dret a podi s'hi trobaven els noruecs de Volkswagen Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, autors del tercer millor registre en els dos trams celebrats, classificant-se provisionalment en aquesta posició a 20 segons dels líders.

La segona jornada de competició tenia un format més convencional per l'època, amb un bucle de tres trams que es celebrava en dues ocasions generant així un total de 6 proves especials de 116,50 km cronometrats. Líders i locals iniciaven l'etapa més o menys com l'anterior, primer Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'anotaven el primer millor temps de la jornada per retallar 9 dècimes de segon als seus rivals de Citroën, que en la següent cronometrada aconseguien re-establir-ne 7. En la tercera i última cronometrada del bucle, un nou escratx dels campions mundials, permetia situar el Polo R WRC de la parella local en la primera posició per un estret marge.

Andreas Mikkelsen i Anders Jæger perdien cert terreny amb els dos equips capdavanters, però la seva posició no semblava córrer perill mentre darrera seu s'hi establia un altre estira i arronsa per la quarta posició entre els seus companys d'equip finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, que al Monte-Carlo hi feien debutar nou cotxe.

Per la tarda, en tornar a passar per les cronometrades, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i Kris Meeke i Paul Nagle s'anotaven els millor temps en els mateixos trams del matí, és a dir el primer i tercer del bucle, quart i sisè en el còmput de l'etapa, eren pels francesos de Volkswagen, mentre que el segon, cinquè en l'etapa, era obra de la parella de Citroën, que fins i tot aconseguia recuperar momentàniament el liderat amb el seu escratx per perdre'l a continuació.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia no eren els únics a perdre plaça en la cinquena prova cronometrada del dia, doncs els seus companys noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger s'hi envirollaven perdent mig minut i el tercer calaix del podi, que anava a parar a mans dels seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Amb la confiança baixa, els noruecs sortien cautelosos a la darrera cronometrada del divendres, cedint encara uns segons més vers els seus companys.

Així doncs es feia entrada al parc tancat de Gap amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició per només 9,5 segons de marge vers el britànic Kris Meeke i l'irlandès Paul Nagle, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, últims classificats amb dret a pujar al podi, eren ja a 1 minut i 8,1 segons dels líders. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger es trobaven 25,7 segons per darrera dels seus companys finlandesos i amb 14 segons de marge vers els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, pronosticant-s'hi un altre punt calent de la classificació.

Entre les baixes destacaven les dels polonesos Robert Kubica i Maciej Szczepaniak i la dels francesos de Ford Eric Camilli i Nicolas Klinger, els quals patien respectives sortides de pista en un tram glaçat de la primera especial, si bé la parella privada ho feien en la primera passada per la cronometrada i mentre que els oficials de M-Sport en la segona.

La tercera etapa del programa del ral·li, suposava 173,96 km de lluita contra el cronòmetre pels equips participants que restaven en competició, esdevenint així l'etapa més llarga de tot el programa i conduint-los des del parc tancat de Gap fins al de Mònaco. La jornada arrancava amb el tram més llarg de tota l'edició, Lardier et Valenca, amb 51,55 km de distància.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'anotaven el millor temps en l'especial reina del ral·li per ampliar en 10 segons les distàncies vers el Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle, mentre que en la següent especial del programa, el millor temps era obra dels seus companys noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, escratx gràcies al qual aquests aconseguien recuperar la quarta posició que en l'especial anterior havien perdut amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. En la part més alta de la taula, la parella provençal de Volkswagen aconseguia afegir uns altres 10 segons en el coixí del liderat, amb el que aquest arribava fins al mig minut.

En sortir del re-agrupament de mitja jornada, Kris Meeke i Paul Nagle es llençaven a l'atac per mirar de revertir la situació, i en la tercera prova especial, els veïns de les dues irlandes de Citroën aconseguien el millor temps per retallar prop de 3 segons als líders, un temps però que en la prova següent aquests perdien pràcticament en la seva totalitat per deixar les distàncies entre els dos equips sense canvis rellevants.

On si que es produïen canvis d'importància era en la darrera plaça de podi, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, coneixedors de que era impossible donar caça als dos equips que els precedien i del coixí de segons que aquests havien acumulat vers els quarts classificats, pilotaven sense assumir riscs; tot i així els finlandesos malmetien les suspensions del seu Polo R WRC en la tercera especial, perdent-hi prop de 2 minuts en la carretera així com dues posicions en la general, ocupant el seu lloc en el podi Andreas Mikkelsen i Anders Jæger. Tanmateix els danys soferts, impedien a la parella finlandesa prendre la sortida en la quarta prova especial, enviant-los directament a engruixir la llista d'abandonaments.

Un darrer cop de teatre es produïa el dissabte per la tarda, Kris Meeke i Paul Nagle descobrien un problema en la caixa de velocitats del seu cotxe al terme de la quarta prova especial, una averia que els impedia afrontar la darrera prova cronometrada de la jornada i que deixava el camí molt planer a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia cap a la victòria. Mentre que Andreas Mikkelsen i Anders Jæger passaven d'estar en la cinquena posició fins a la segona en tres trams consecutius.

Els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven la jornada imposant-se en les dues últimes proves especials programades, el que els permetia entrar a Mònaco en la tercera posició provisional a 12,5 segons dels noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger i a 2 minuts i 12,2 segons dels companys dels escandinaus a Volkswaegen, els per llavors liders destacats Sébastien Ogier i Julien Ingrassia; a la seva vegada els pilots de la marca coreana gaudien del mateix marge que tenien amb els primers classificats amb els quarts, els també noruecs de M-Sport Mads Østberg i Ola Fløene, pel que pràcticament l'únic punt calent que quedava en la taula era la lluita per la segona posició.

La quarta i última etapa era un tràmit de 45,50 km cronometrats al llarg de tres proves especials per bona part del parc tancat, més quan a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul els cridaven a la calma des de Hyundai per assegurar-se el primer podi de la temporada. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'assajaven de cara al Power Stage guanyant la primera especial dominical, mentre que en la segona Andreas Mikkelsen i Anders Jæger afegien uns quants segons més al coixí que tenien en la segona posició marcant-hi el millor registre i prevenint futurs mals majors.

La repetició de la primera cronometrada tancava l'edició de la cita dels Alps Marítims, sent en aquesta ocasió a més a més el Power Stage. Els líders tornaven a repetir autoria de l'escratx i els francesos de Volkswagen s'emportaven així els tres punts extra per davant dels espanyols de Hyundai Dani Sordo i Marc Martí i del Citroën DS3 WRC dels seus compatriotes Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau.

Amb l'entrada de nou dels pilots al parc tancat de Mònaco, el 84è Ral·li Monte-Carlo es donava per finalitzat amb la victòria per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals precisaven de 3 hores 49 minuts i 53,1 segons per a recórrer els 377,59 km de lluita contra el cronòmetre de l'edició. Els seus companys d'equip noruecs, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, els escortaven al podi a 1 minut i 54,5 segons del seu registre, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el podi a 3 minuts i 17,9 segons del temps dels guanyadors, després de que els belgues patissin problemes de transmissió en la darrera especial.

La compenetració Neuville-Gilsoul i20 NG WRC no va ser total, malgrat tot els belgues tancaven el podi.

En categoria WRC-2, un dels principals favorits a victòria, els britànics Elfyn Evans i Craig Parry, iniciaven el seu concurs al ral·li amb una punxada en la primera cronometrada del recorregut, el que els suposava perdre una mica més d'1 minut. A partir d'aquell moment, la parella encadenava 7 millors temps consecutius que els permetia passar a ocupar la primera posició de la classe un cop superada la segona especial matinal del divendres i fer entrada al parc tancat de Gap al vespre amb un marge superior al minut i mig.

Dissabte al matí, de nou una punxada soferta en la primera prova especial endarreria a Elfyn Evans i Craig Parry, els quals cedien el primer lloc a la provisional als alemanys Armin Kremer i Pirmin Winklhofer. Per sort d'uns i desgràcia dels altres, els nous líders s'envirollaven en la segona especial sabatina, retornant el liderat a la parella de M-Sport, la qual a partir de llavors passaven a controlar la prova, doncs el seu marge al capdavant de la general així els hi permetia. Finalment els britànics Elfyn Evans i Craig Parry aconseguien la victòria per més de 2 minuts de marge davant els veterans Armin Kremer i Pirmin Winklhofer, el que permetia al pilot gal·lès encapçalar la taula general del certamen amb 7 punts de marge vers l'alemany.

Evans-Parry s'imposaven en el WRC-2 malgrat patir 2 punxades.

En el campionat WRC-3, reservat a vehicles de dues rodes motrius, els italians Fabio Andolfi i Manuel Fenoli se n'anaven a dormir el dijous al vespre com els primers líders de la classe en imposar-se en la primera prova especial del programa i marcar el segon millor registre en la prova següent.

El seu liderat però es volatilitzava al terme de la primera especial del divendres, quan el noruec Ola-Christian Veiby i el suec Jonas Andersson sumaven el seu segon escratx consecutiu i superaven als transalpins en la primera posició. Els nòrdics arrodonien la seva actuació imposant-se en totes les cronometrades del dia tret d'una, mentre que en la jornada sabatina aquests mantenien el seu ritme superior en les especials del matí.

A partir de llavors la parella escandinava passava a controlar el ral·li, assolint finalment la victòria a la cita alpina per un marge de 3 minuts i tres quarts, el que els permetia sumar així els seus primers 25 punts al campionat.

Veiby-Andersson lligaven la feina entre divendres i dissabte al matí.

En el campionat de pilots el provençal Sébastien Ogier quallava a casa seva una actuació perfecta, guanyant ral·li i Power Stage, el que permetia al campió mundial iniciar el llarg camí cap a la reconquesta amb 28 punts, 9 més que el seu company d'equip, el noruec Andreas Mikkelsen. Thierry Neuville, tercer al podi de Monte-Carlo, ocupava aquesta mateixa posició en la provisional a 4 punts del seu precursor i a 14 del líder provisional.

Pilot
Punts
Sébastien Ogier
28
Andreas Mikkelsen
19
Thierry Neuville
15

En el certamen reservat a constructors, la victòria que aconseguia Sébastien Ogier i Julien Ingrassia quedava orfana en quan a contribució dels seus companys d'equip, amb el que Volkswagen veia com Hyundai els hi aconseguia empatar a punts gràcies a unir els resultats dels seus dos equips oficials. El segon equip del contructor alemany es situava a 7 punts per darrera seu, mentre que M-Sport tancava les places de prestigi a 13 punts dels primers classificats.

Constructor
Punts

Volkswagen

Hyundai

25

25

Volkswagen II
18
M-Sport
12