Amb un atac a darrera hora per recuperar el temps perdut, Andruet guanyava la cita inaugural del Mundial .

El 26 de gener de 1973 es posava punt i final al primer ral·li del mundial el qual es va iniciar una setmana abans, el 19 de gener, des de diferents punts del continent. El ral·li monegasc comptava amb un recorregut de 456,5 km contra el temps dividit en un total de 18 trams cronometrats als que els 278 equips inscrits, alhora que participants, havien de fer front

Ove Andersson no va poder repetir el resultat de 1971.

En els primers compassos del ral·li aquest va resultar una mica convuls i agitat, tant pel temps com pels aconteixements. Anem a pams, els Alpine partien a la prova del Principat com els principals candidats a la victòria, si bé a les primeres especials diferents cotxes s'hi van afegir a la festa. Els italians Sandro Munari i Mario Manucci amb el seu modest Lancia Fulvia van ser els primers líders gràcies el primer escratx, seguidament el finlandés Hannu Mikkola i el britànic Jim Porter que pilotaven el cotxe més potent del parc tancat, el Ford Escort RS1600 van pendre el liderat a la segona i tercera especial, finalment ja a la quarta cronometrada els homes d'Alpine van ocupar la plaça de guanyador, si bé dos equips hi varen rotar.

L'altre punt convuls es va produir a Burzet, el quart tram del ral·li, quan després de que els 60 primers classificats havien passat, una forta nevada va caure deixant blocats a 20 cotxes al tram i més de 100 esperant iniciar-lo, tot i les promeses de passar les màquines lleva-neus per tal de facilitar la competició, 4 hores després es decidia excloure tots aquells que no haguessin completat el tram número 4 de Burzet donat que no hi havia gendarmes que poguessin vetllar per la seguretat dels competidors. Aquest fet va enfadar i molt als competidors els quals l'endemà van blocar els trams de Col de la Porte i La Cabanette i amenaçaven a blocar el Col de Turini que finalment no es va produir per les concessions de la organització, tots estaven convidats a competir l'any següent.

En l'aspecte més esportiu, l'equip que més semblava posar en perill la victòria hegemònica d'Alpine, el format per Sandro Munari i Mario Manucci, patia un accident i es veia obligat a abandonar, deixant a l'Escort RS1600 de Mikkola-Porter com la única alternativa a l'armada Alpine. Si bé en aquell moment marxaven tercers, el seu motor va començar a donar senyals de fatiga i van començar a perdre ritme vers els petits cotxes blaus, deixant doncs pràcticament sentenciat el primer triplet en el primer ral·li de la història del Mundial. El que no va estar gaire clar fins al darrer moment era quin Alpine guanyaria, a falta de dos trams més per celebrar-se, una punxada en el Alpine número 18 (Andruet-"Biche") va facilitar que la pressió que sotmetia el número 15 (Andersson-Todt) es veiés recompensada amb el liderat de la prova, moment en que Andruet-"Biche" van respondre amb un atac desbocat, prenent sovint massa risc, per tal d'acabar guanyant per només 26 segons de diferencia davant els seus companys d'equip. El triplet el tancaria els francesos Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial a 1 minut i 35 segons.

Com a resultat d'uns entrenaments i desplegament técnic magnífic, Nicolas tancava un triplet d'Alpine .

Hereus de l'antic campionat internacional de constructors, les primeres edicions del mundial de ral·lis només contemplaven els resultats de les marques i aquestes només retenien el millor resultat que haguessin obtingut, així doncs Alpine començava sumant els seus primers 20 punts, per darrera Ford gràcies al 4t lloc de Hannu Mikkola i Jim Porter s'emportava 10 punts mentre que els italians de FIAT en sumaven 4 per la setena plaça de Raffaelle Pinto i Arnaldo Bernacchini.

Constructor
Punts
Alpine
20
Ford
10
FIAT
4

Agraïments a en Carles Bosch pel material gràfic facilitat

En una última nit de bogeria, Darniche-Mahé recuperaven els 6 minuts de desaventatge i guanyaven el ral·li.

Primera prova del calendari del campionat del món de ral·lis, el 26 de gener de 1979 finalitzava a Mónaco el 47è Ral·li Monte-Carlo. La prova, fidel a la seva tradició, s'iniciava el dissabte 20 de gener des de diferents ciutats euorpees, per a partir del dilluns 22 de gener començar a afrontar les 30 especials cronometrades que composaven la prova de 619 km de distància total. El ral·li atreia fins a 255 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 233 van prendre la sortida el dilluns de matinada a la primera especial. Tenint en compte que la última jornada només s'autoritzaven als 100 primers classificats a prendre la sortida, 84 eren els equips que superaven la prova.

Literalment dues pedres es van posar en el camí de Waldegård-Thorszelius en la seva victòria a Mónaco.

L'intens treball que els enginyers de Peter Aschroft havien fet sobre les suspensions dels Ford Escort RS1800 oficials, ben d'hora van començar a mostrar-se com efectius, ja que els resultats dels cotxes britànics en les cites d'asfalt sempre havien estatmés aviat discrets, peró en aquesta edició del Monte-Carlo tant Björn Waldegård i Hans Thorszelius com Hannu Mikkola i Arne Hertz, van demostrar estar a un altre nivell alternant-se al capdavant de la provisional en les seves primeres especials cronometrades.

En unes condicions de neu sopa, els de Ford van atacar intensament de tal manera que aconseguien deixar en més de 2 minuts i mig les distàncies que els separaven dels seus primers rivals, els pilots alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que entre els de Ford les distàncies eren irrisories.

Tan el Porsche 911 de Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, com el Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé van llepar en més d'una ocasió les parets de neu que limitaven els trams el que va ocasionar que ambdues parelles franceses comencessin el ral·li amb mal peu perdent força temps. A més a més, en el cas dels de Porsche, uns problemes de pneumàtics van deixar als guanyadors de l'anterior edició a més de 9 minuts dels líders.

Aquests incidents incials els aprofitava Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals aconseguien situar-se en quarta posició provisional a gairebé 3 minuts dels líders. Un dels altres equips cridats a ser protagonistes, la parella de l'importador francès de FIAT composada per Jean-Claude Andruet i Chantal Lienard, es trobava emparellada amb l'Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé en sisena posició a la primera neutralització que es produia a Gap.

En la represa, ja de nit, Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien superar per tan sols 3 segons en la provisional als seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz un cop completada la dotzena especial cronometrada, especial que es va veure afectada per una esllavissada de neu al Col de Lautaret que barrava el pas a bona part de la caravana del ral·li llevat dels 16 primers classificats, la organització va reobrir el pas per tal de permetre el concurs a la especial de la resta del parc tancat alhora que es cancelava l'especial de Saint Barthelemy per tal de recuperar el temps perdut reiniciant la competició a Saint Michel.

A partir d'aquest precís moment Hannu Mikkola i Arne Hertz es llençaren a l'atac per tal de recuperar el liderat immediatament i segon a segon, anar incrementant les distàncies vers els seus companys d'equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius fins arribar deixar-les en gairebé un minut. Peró a Roquestron, penúltima especial cronometrada de l'etapa, la parella finlandeso-sueca patia una sortida de pista i colisionava contra una roca; si bé els pilots podien continuar en competició, ho feien deixant-se 2 minuts i mig i el liderat, que anava a parar en mans dels seus companys d'equip.

Tot i aquest incident, els dos equips Ford seguien ocupant les dues primeres places provisionals a la neutralització de l'etapa, mentre que entre la competència, casualment tots amb cotxes italians, es començaven a buscar justificacions al seu rendiment. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, tercers classificats a 4 minuts i 17 segons dels líders, la clau estava en els 40 CV extra que tenien els Escort RS1800, mentre que per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, calssificats en quarta posició a 9 segons dels seus companys d'equip finlandesos, el seu handicap residia en el motor que rendia la potència al 100 %. Bernard Darniche i Alain Mahé, sisens classificats a 6 minuts i 27 segons amb el Lancia Stratos HF que Chardonet havia aconseguit rescatar de l'oblit al que el grup FIAT havia condemnat el cotxe, l'explicació requeia en els pneumàtics que no aconseguien agafar la temperatura óptima de treball.

Ja neutralitzats a l'espera d'afrontar la darrera jornada, la coneguda "nit dels Colls", la Gendarmeria informava a la organització que Hannu Mikkola i Arne Hertz havien realitzat un avançament perillós en carretera oberta pel que l'Automobile Club de Monaco sancionava amb 5 minuts a la parella de Ford. Per a Hannu Mikkola la sanció era injusta, doncs a qui avançaven era al seu cotxe d'assistència, el qual li havia fet una senyal per a que l'avancés i per tant de perill no n'havia cap.

Dijous a la tarda s'iniciava la darrera etapa, en la que els pilots de FIAT i especialment Bernard Darniche i Alain Mahé es llençaren a l'atac amb una jugada força arriscada, emprar pneumàtics llisos donada la manca de neu. L'aposta els va sortir bé als pilots de Lancia que en les cinc primeres especials cronometrades marcaven els 5 escratxs i aconseguien retallar 3 minuts i 12 segons a Björn Waldegård i Hans Thorszelius arribant fins la tercera posició provisional. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer escurçaven gairebé 2 minuts i Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que baixaven fins la quarta plaça, gairebé 1 minut.

A la neutralització de mitja etapa les calculadores bullien peró res és més cert que en un ral·li mai 2 + 2 són 4 mentre que entre el nombrós públic italià i francès que s'aplegava a peu de tram, creixa l'exhaltació per poder veure guanyar un cotxe transalpí o uns pilots francesos.

La manca d'estocatge de pneumàtics de competició lleugerament clavetejats, va obligar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius a muntar els Dunlop de pluja i de neu, unes rodes que no eren tan idònies per afrontar la darrera nit que tenia per davant. En l'altra cara de la moneda, Bernard Darniche i Alain Mahé seguien encadenant els millors registres, fins arribar al minut i mig de diferència a falta de dues especials per celebrar-se, moment en que la victòria dels pilots de Lancia es va començar a veure com un impossible.

Peró en la segona passada per Villars, penúltima cronometrada, uns brètols van dipositar dues grans pedres enmig de l'especial i donat que Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren els encarregats d'obrir la carretera, aquests van haver d'aturar-se i retirar almenys una per poder passar sense incidents i que facilitaven que ara els seus màxims rivals es trobessin a només 15 segons a l'espera de celebrar-se la última passada pel Turini peró en sentit invers en el que es va fer en les dues anteriors passades.

En aquest últim tram Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el seu tretzè escratx, onzè consecutiu i retallaven 21 segons més als suecs de Ford, pel que finalment la victòria era seva per tan sols 6 segons, mentre que entre l'equip Ford asseguraven que no tornarien a competir mai més al Monte-Carlo després de les males passades que els hi havien fet la Gerndarmeria i les pedres que el públic va dipositar. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es van veure obligats a abandonar quan el motor del seu FIAT 131 Abarth deia prou en aquesta última cronometrada, cedint la seva posició de podi als seus companys d'equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki els quals completaven el recorregut a 4 minuts i 9 segons dels guanyadors.

La cosntància i la mecànica van permetre a Alén-Kivimäki pujar al podi.

En condició de ser la prova inaugural del campionat del món de pilots, el podi que es celebrava al Principat de Mónaco, era el viu reflex del podi de la primera provisional en la història del campionat, en la que Bernard Darniche liderava amb 20 punts seguit del pilot suec Björn Waldegård i el finlandès, i últim guanyador de la desapareguda Copa FIA de pilots, Markku Alén amb 12.

Constructor
Punts
Bernard Darniche
20
Björn Waldegård
15
Markku Alén
12

En el campionat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots, ja que gràcies a tenir tres marques diferents en el podi, la classificació començava d'una manera molt apretada, si bé FIAT no tenia intencions de competir oficialment al llarg de la temporada i l'aparició del Lancia es debia més a un desig de Chardonnet que no de la marca.

Constructor
Punts
Lancia
18
Ford
16
FIAT
14

Biasion-Siviero aprofitaven el major coneixement del seu cotxe per imposar-se al delicat Monte-Carlo.

Segona ronda en el campionat del món de ral·lis, el 57è Ral·li Monte-Carlo, s'iniciava el dissabte 21 de gener des de diverses ciutats europees tal i com marca la tradició, que en aquesta ocasió eren cinc en total entre les que es trobava Barcelona. En les diferents cerimònies de sortida s'hi aplegaven un total de 172 equips dels 180 inscrits els quals havien de fer front a partir del dia següent a un recorregut composat per 24 especials cronometrades de 613,25 km de distància total que 83 equips aconseguirien completar, tenint en compte que a la darrera etapa només es permetia prendre la sortida als 100 primers classificats. El ral·li era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

En asfalt sec Auriol-Occelli eren rapidissims, però tres punxades els van arruinar la possibilitat de victòria./ Foto: Motorsport Images.

Des de la concentració a Sain Étienne, els pilots començaven a afrontar el diumenge 22 de gener el recorregut de classificació, composat per només 4 trams peró entre els que hi figurava el temible Burzet, que a més a més en la vigilia de la mateixa jornada, una nevada havia afegit més elements a la duresa de la prova.

Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien marcar el millor temps en el primer tram celebrat, el que en bona lógica els suposava liderar la prova alpina, peró ben d'hora un dels oficials de Lancia, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli desbancaven als finlandesos de Toyota de la seva posició privilegiada gràcies al millor temps en la segona prova que es disputava, marcant així el seu primer escratx amb la marca turinesa. Els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, més fets al seu Lancia Delta Integrale, van marcar el millor temps en la tercera especial cronometrada, on els pilots de Toyota Juha Kankkunen i Juha Piironen, així com Carlos Sainz i Luis Moya, s'endarrerien força en emprar suspensions per a neu sobre un terreny sec.

Burzet tancava l'etapa sobre un terreny molt variable, sec en el seu inici, passava a estar glaçat i amb moltes humitats en bona part del tram per finalment passar a uns últims quilómetres de neu glaçada. Per acabar d'adobar-ho, unes fortes ratxes de vent donaven més épica a la ja de per si delicada especial. En aquest panorama els campions del món van saber tirar d'ofici i per tal d'adjudicar-se el millor temps i de retruc posicionar-se al capdavant de la provisional del ral·liamb 20 segons de diferència vers els seus companys d'equip els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli. A uns dos minuts dels líders s'hi trobaven els Toyota Celica GT-4 oficials de Juha Kankkunen i Juha Piironen i Carlos Sainz i Luis Moya, separats per tan sols 11 segons entre ells.

La decepció de la jornada la donaven els guanyadors de la darrera edició de la prova, els també oficials de Lancia i pilots francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, els quals un comportament netament subvirador del seu cotxe així com unes eleccions de pneumàtics un tan conservadores, els feien cedir de l'ordre de 3 minuts en el comput global de l'etapa i es veien en vuitena posició provisional. Menys fortuna van tenir Björn Waldegård i Fred Gallagher que en la segona especial cronometrada es quedaven en dues rodes motrius i havien de penalitzar 8 minuts per canviar el seu diferencial frontal.

Des d'Aubenas es donava el tret de sortida a l'etapa comú, la qual començava amb tragedia quan Alex Fiorio i Luigi Pirollo perdien el control del seu Lancia Delta Integrale en la recepció d'un salt en un canvi de rasant i colisionaven contra uns espectadors suecs entre els que s'hi trobava el pilot Lars-Erik Torph, que morien a l'acte.

Deixant de banda la crónica negra, en la primera jornada de l'etapa comú Didier Auriol i Bernard Occelli van començar a mantenir un pols amb Massimo Biasion i Tiziano Siviero per la lluita per la primera posició provisional, ambdos equips s'anaven alternant els escratxs i les distàncies entre ells oscilaven des del segon de distància fins als 17, peró sempre amb els italians al capdavant que arribaven a la neutralització de Digne amb només 7 segons de diferència vers els seus nous companys d'equip que en les parts seques es mostraven molt combatius.

Mentrestant a Toyota les coses seguien anant malament, quan uns problemes de transmissió endarrerien a Sisteron, darrera cronometrada de la jornada, tan a Juha Kankkunen i Juha Piironen com a Carlos Sainz i Luis Moya, sent pitjor el cas dels espanyols els quals se sortien de la traçada en trepitjar una placa de gel veient-se obligats a abandonar la prova. L'incident va permetre al Mitsubishi Galant VR-4 d'Ari Vatanen, recentment guanyador del Dakar per llavors, i Bruno Berglund pujar fins la tercera posició provisional, peró aixó si a 5 minuts ja dels dos primers Lancia pel que la sospita de les ordres d'equip tornava a planar al parc tancat.

Dimarts pel matí es reprenia l'etapa comú i aprofitant un major coneixement de les reaccions del seu Lancia Delta Integrale en unes condicions més delicades de sòl, Massimo Biasion i Tiziano Siviero aconseguien distanciar-se en 1 minut i 15 segons vers els seus companys d'equip que en la quarta especial cronometrada del dia, veien com una punxada els esgarrava bona part de les seves possibilitats de victòria finalitzant l'etapa amb un escratx que els situava a 3 minuts i 35 segons del seu objectiu.

Tot aquest cúmul de situacions permetia a Massimo Biasion i Tiziano Siviero començar-se a creure's guanyadors del ral·li, tot i que en el Monte-Carlo res es pot assegurar fins arribar al parc tancat de la última jornada. Mentrestant per darrera d'ells, Ari Vatanen i Bruno Berglund, en el seu afany per marcar distàncies vers el Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, així com del Mazda 323 4WD de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, marcava el millor temps en la tercera especial cronometrada de la jornada aprofitant que les condicions lliscants del terreny minimitzaven la manca de potència del seu cotxe, peró una lleugera sortida de pista en la cinquena i última cronometrada del dia, els feia perdre de l'ordre de 30 segons, provocant que sobretot el tercer Lancia oficial els tornés a assetjar en una última etapa que per llavors estava seca.

Björn Waldegård i Fred Gallagher engruixaven la llista d'abandonaments quan en la tercera especial cronometrada se'ls hi trencava el motor del seu Toyota Celica GT-4 deixant a Juha Kankkunen i Juha Piironen com els únics representants de la marca nipona al ral·li.

L'etapa final, a la que només els 100 primers classificats de l'etapa comú hi estaven permessos a prendre part, s'iniciava el dimecres al migdia amb la primera passada pel Col de la Madone, on bona part del ral·li va quedar vist per sentència quan Didier Auriol i Bernard Occelli, Bruno Saby i Jean-François Fauchille i Ari Vatanen i Bruno Berglund, és a dir els 4 primers classificats tret de Massimo Biasion i Tiziano Siviero, patien una punxada que els feien perdre 2 minuts, 2 minuts i 46 segons i 1 minut i 44 segons respectivament pel que d'ençà els italians van optar per una posició molt conservadora.

L'altra cara de l'incident era també el Mazda 323 4WD de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer que superaven al Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille en quarta posició i es stiuaven a només 3 segons del darrer calaix del podi que per llavors ocupava el Mitsubishi Galant VR-4 d'Ari Vatanen i Bruno Berglund. Peró ben d'hora va quedar palés que el Mazda no podia seguir el ritme dels seus rivals i va quedar despenjat de la lluita pel podi. Sobretot el ritme imprès pels francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille que sobre un terreny sec van poder treure profit de la major potència del seu cotxe marcant dos segons temps escratx i dos escratx i acabar superant així per només 2 segons a Ari Vatanen i Bruno Berglund al final del primer bucle de la jornada.

En la matinada del dijous es reprenia l'activitat a les especials amb la segona passada pel Col de la Madone on es produia un abandonament sonat, el d'Ari Vatanen i Bruno Berglund que en trepitjar grava solta veien com el seu Galant VR-4 anava a colisionar directament vers un mur.

Per davant, Didier Auriol i Bernard Occelli patien la seva tercera punxada que ara ja si els allunyava definitivament de tota opció de guanyar el ral·li de no produir-se una desgràcia, fet que no es va arribar a produir i va permetre als transalpins Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyar el Monte-Carlo per segona vegada en la seva carrera amb un crono total de 7 hores 13 minuts i 27 segons. A 6 minuts i 27 segons per darrera del seu temps s'hi trobaven classificats els pilots que més havien batallat per la victòria, els seus companys d'equip Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille tancaven un triplet de la marca turinesa a 7 minuts i 41 segons dels guanyadors.

Saby-Fauchille van poder expremer el seu Delta en la darrera nit per completar un triplet Lancia a Mónaco.

En l'apartat reservat a cotxes de Grup N, els belgues Gregoire de Mevius i Willy Lux van dominar part de la prova, aprofitant la tracció integral del seu Mazda 323 4WD i que Bertrand Balas i Eric Lainé, un dels altres favorits a victória sobre també un cotxe de tracció integral com era un Lancia Delta Integrale, es varen quedar sense carburant en la tercera especial cronometrada. Peró en la darrera jornada, Alain Oreille i Pierre Thimonier van ser capaços de retallar els 3 minuts de desventatge que tenien amb els líders belgues per acabar-se imposant així a la prova amb un marge d'1 minut i 47 segons. Tot i no haver guanyat cap de les dues proves celebrades fins al moment, Gregoire de Mevius liderava la provisional per un sol punt vers els guanyadors de les proves individuals, el francès Alain Oreille i el suec Sören Nilsson.

En la recta final del ral·li Oreille-Thimonier s'imposaven en producció.

Donat que el Ral·li de Suècia que obria la temporada de 1989 no era puntuable per al campionat de marques, aixó es va traduir en que molts dels oficials no prenguessin part en la cita inaugural, pel que la taula provisional del campionat de pilots era ple d'empats amb Ingvar Carlsson i Massimo Biasion compartint la primera posició, Per Eklund i Didier Auriol la segona i Kenneth Eriksson i Bruno Saby la tercera.

Constructor
Punts

Ingvar Carlsson

Massimo Biasion

20

20

Per Eklund

Didier Auriol

15

15

Kenneth Eriksson

Bruno Saby

12

12

En el campionat de constructors donat que el ral·li de Suècia no otrogava punts a les marques, Lancia s'anotava la primera de les set victòries que com a màxim podia anotar-se mentre que Mazda, gràcies a la quarta posició que finalment aconseguien adjudicar-se Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer sumava els corresponents 12 punts. Juha Kankkunen i Juha Piironen finalitzaven en cinquena posició i donaven 10 punts a Toyota.

Constructor
Punts
Lancia
20
Mazda
12
Toyota
10

Sainz-Moya guanyaven per segona vegada una prova de prestigi com el Monte-Carlo.

Amb la cerimònia de sortida celebrada en diferents ciutats europees el dissabte 21 de gener de 1995, el 63è Ral·li Monte-Carlo, primera prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat automobilística, finalitzava al Principat de Mònaco el dijous 26 de gener amb 83 equips participants presents dels 207 que s'inscribien a la cita alpina. El ral·li era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i producció, i que un cop superat el tradicional recorregut de concentració des dels punts de sortida fins a Valence, comptava en el seu programa amb 21 proves especials de 546,80 km cronometrats.

Delecour-François van mantenir el pols per la victòria fins la darrera nit.

Dels 204 equips que finalment prenien la sortida al ral·li des dels seus punts de partida el dissabte 21 de gener, 199 arribaven a Valence el diumenge per tal de començar a afrontar l'endemà les primeres proves especials cronometrades en la primera etapa del ral·li. Entre les baixes, la més traumàtica era la dels francesos Franck Bondrille i Bresand-Souquet, que patien un accident amb el seu Ford Escort RS Cosworth quan es trobaven a les afores de Gap, requerint la seva hospitalització.

La primera etapa del ral·li, anomenada de classificació, estava programada a 6 proves especials cronometrades de 171,71 km de distància i s'iniciava a Valence el dilluns a dos quarts de nou del matí per acabar a la mateixa ciutat a quarts de vuit del vespre del mateix dilluns. Els dos Subaru oficials de Colin McRae i Derek Ringer i de Carlos Sainz i Luis Moya es classifcaven en primera i segona posició al terme de la primer tram cronometrat amb 5 segons d'avantatge pels escocesos vers els espanyols, i en la que destacava el mal paper dels Toyota oficials, que afligits per problemes d'encès i de temperatura de pneumàtics, es deixaven prop d'1 minut vers els de la constelació de les Plèiades.

Ja en la segona especial cronometrada, Colin McRae i Derek Ringer eren víctimes del seu temperament quan patien una sortida de pista, que si bé no els obligava a abandonar, si que els feia perdre dos minuts i mig i la seva condició de líders. Rol que prenien els seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya que a més a més s'adjudicaven el millor temps per tal de certificar-ho. 11 segons per darrera de la parella espanyola, aturaven el cronòmetre els dos Toyota Celica GT-Four de Didier Auriol i Bernard Occelli i de Juha Kankkunen i Nicky Grist, amb el que es podia llegir que els problemes de centraleta havien estat resolts en l'enllaç.

La tercera especial programada era el temible Burzet, amb 41,27 km de distància, i en la que François Delecour i Catherine François, segons clasificats a la provisional amb un Ford Escort RS Cosworth de RAS, el més proper al que es podia considerar a un equip oficial després de la marxa dels de l'oval, s'hi presentaven amb rodes sense claus. La jugada els va sortir malament per aquest tram, doncs s'hi deixaven 1 minut just vers Carlos Sainz i Luis Moya, que sumaven el seu segon escratx consecutiu, però la opció va resultar molt més adequada per la quarta especial, que s'havia d'afrontar amb les mateixes gomes de la tercera i que no estava per a claus. Aquí François Delecour i Catherine François aconseguien marcar el seu primer escratx i recuperar mig minut del que just acabaven de perdre, una opció que resultava ser clarament negativa pels francesos de Ford, i positiva pels espanyols de Subaru.

Les dues últimes proves cronometrades es resolien amb un millor temps per a Colin McRae i Derek Ringer a Saint Bonnet le Froid i un escratx per a François Delecour i Catherine François en la sisena i última cronometrada amb el que la parella francesa feia entrada al parc tancat de Valence a 44 segons de Carlos Sainz i Luis Moya i en segona posició. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne tancaven el podi provisional a 1 minut i 38 segons dels líders, gràcies als seus dots de pilotatge sobre la neu i a que els motors dels Toyota tornaven a manifestar problemes d'electrònica.

Dimarts s'iniciava el recorregut comú, en llur primera jornada s'hi havien programat 6 trams cronometrats que conduien els 172 participants arribats al parc tancat de Valence, fins a Digne les Bains i que suposaven 167,34 km de lluita contra el cronòmetre. Els líders provisionals, Carlos Sainz i Luis Moya, iniciaven la jornada imposant-se en la primera prova cronometrada de la jornada, peró novament la opció de gomes escollida per una especial es revelava com nefasta per la següent, que casualment resultava ser una de les especials preferides pels seus màxims rivals, François Delecour i Catherine François, que hi aconseguien marcar el millor temps i escurçaven en 39 segons les distàncies vers els pilots de Subaru, que a final de tram marcaven el sisè millor temps.

Ja en la tercera prova especial del dia, es produia un canvi en el liderat quan François Delecour i Catherine François tornaven a marcar el millor registre i superaven en la general als anteriors inquilins de la plaça d'honor, Carlos Sainz i Luis Moya, per 2 segons. Un tercer escratx consecutiu per part de la parella francesa de l'oval i semblava que els líders s'escapaven doncs el correctiu en la quarta especial era de 18 segons a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i de 24 segons Carlos Sainz i Luis Moya.

En les dues últimes proves cronometrades peró, l'esgotament físic de la parella francesa, que es va veure obligada a canviar els discs de fre personalment i el pilot encara arrossegava les seqüeles d'un accident que li produia dolors als turmells, unit a l'atac de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals arriscaven a Sisteron quan muntaven pneumàtics de sec quan la majoria portava claus, permetia als pilots de Prodrive guanyar els dos últims trams i recuperar el liderat, alhora d'obrir forat al Sisteron.

A Sisteron la cara amarga de la competició en el si de l'equip Subaru era pels britànics Colin McRae i Derek Ringer i pels italians Piero Liatti i Alex Alessandrini, ambdòs equips optaven per muntar rodes de claus i tots dos patien una sortida de la carretera en el mateix punt. Si bé els italians reemprenien la marxa després de cedir prop de mitja hora encallat als vorals, els escocesos es veien obligats a abandonar el ral·li.

Tot plegat permetia als espanyols entrar a Digne les Bains amb 26 segons de marge vers François Delecour i Catherine François, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne mantenien en certa manera el contacte a 42 segons dels líders. Per darrera dels finlandesos de Mitsubishi, l'abisme, doncs en quarta posició s'hi trobava el Toyota Celica GT-Four de Juha Kankkunen i Nicky Grist a 3 minuts i 31 segons de la primera posició i 2 segons més enrere els seus companys Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals seguien manifestant els problemes incomodes de motor.

La segona jornada del recorregut comú estava formada per tan sols 3 especials cronometrades que servien per unir les poblacions de Digne les Bains amb Monte-Carlo, on els 100 primers participants hi restarien neutralitzats des del mateix dimecres al migdia a l'espera de celebrar l'etapa final, o la popularment coneguda com nit del Turini.

Carlos Sainz i Luis Moya marcaven l'escratx en la primera de les tres cronometrades, mentre que en la segona el millor temps era per al Toyota de Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals per 1 segon treien l'honor de l'autoria de l'escratx a François Delecour i Catherine François. Els companys d'aquests a RAS Motorsport, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, s'emportaven el tercer i últim tram de l'etapa, amb el que 132 participants feien entrada al parc tancat de Monte-Carlo amb Carlos Sainz i Luis Moya com a líders, seguits de François Delecour i Catherine François a només 12 segons. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne cedien una mica de temps al llarg de la breu etapa i restaven ja a 1 minut i 4 segons dels líders, mentre que en quarta i cinquena posició seguien trobant-s'hi els dos Toyota oficials, amb Juha Kankkunen i Nicky Grist a 3 minuts i 14 segons dels espanyols de Subaru i Didier Auriol i Bernard Ocelli a 3 minuts i 30 segons.

La sortida de l'etapa final es donava el dimecres a les 22 hores, per després d'estar tota la nit competint, retornar a Monte-Carlo a primera hora del matí del dijous 26 de gener. L'etapa, reservada als 100 primers clasificats del recorregut comú, estava composada per 6 proves especials que suposaven els últims 148,66 km cronometrats del ral·li.

La parella espanyola líder iniciava l'etapa assumint certs riscs en l'elecció dels pneumàtics per tal d'obrir forat amb els seus més immediats rivals. La jugada sortia bé quan els pilots de Subaru aconseguien marcar el millor temps i incrementaven en 17 segons la distància que els separava dels segons classificats, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi cedien prop de mig minut. Tanmateix en aquesta prova inaugural de la última etapa, Toyota perdia dos dels seus efectius quan Didier Auriol i Bernard Occelli arrancaven una roda del seu Celica GT-Four en trepitjar una placa de gel, mentre que els alemanys Armin Schwarz i Klaus Wicha veien com el seu motor es trencava.

Novament les eleccions de gomes facilitaven el joc de l'acordió, i François Delecour i Catherine François s'imposaven en la segona prova cronometrada de la nit, si bé el 3 segons que aconseguien retallar, seguien mantenint un balanç positiu per als de Subaru. Arribats a la tercera prova especial, i amb dues de les especials més llargues per endavant, la parella de RAS Motorsport pretenia llençar el seu atac i per aixó decidien cambiar els esmortidors al seu Ford Escort RS Cosworth. Malhauradament pels interessos dels pilots francesos, François Delecour va detectar en arribar a la línia de sortida del tram que el seu esmortidor frontal esquerre era trencat i sense temps per a canviar-lo, la parella va haver d'afrontar les dues especials en aquestes condicions un tan precàries que van permetre a Carlos Sainz i Luis Moya escapar-se al capdavant de la taula.

D'altra banda Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, que fins llavors havien mantingut un ritme semblant als dos equips capdaventers, van començar a perdre el contacte amb aquests, sense poder-se aprofitar de l'averia en les suspensions de François Delecour i Catherine François.

Amb un coixí de gairebé dos minuts, Carlos Sainz i Luis Moya van donar el darrer cop de gràcia en la penúltima prova especial, on Juha Kankkunen i Nicky Grist els hi llevaven l'honor de marcar el millor registre per 1 segon que tanmateix situava a la parella de Toyota a 32 segons del Mitsubishi Lancer Evo II de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Com si un miracle s'hagués produit en la electrònica del Celica GT-Four, Juha Kankkunen i Nicky Grist es tornaven a imposar en la última cronometrada del ral·li amb el que la parella finlandeso-britànica aconseguia superar a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i situar-se en posicions de podi.

Sense haver de lamentar cap més incidència, Carlos Sainz i Luis Moya feien entrada a Monte-Carlo el dijous a trenc d'alba com a guanyadors de la 63ena edició del ral·li amb un temps total de 6 hores 32 minuts i 31 segons per cobrir els 546,80 km cronometrats, és a dir, amb un marge de 2 minuts i 25 segons per davant dels segons classificats, François Delecour i Catherine François. Tancant el podi monegasc s'hi trobaven Juha Kankkunen i Nicky Grist a 3 minuts i 57 segons dels guanyadors.

Els problemes mecànics van condicionar la prova de Kankkunen-Grist que en l'última especial entraven al podi. / Foto: Motorsport Images

En la categoria reservada als cotxes de producció, les pilots de Mitsubishi Isolde Holderied i Christina Thörner aconseguien el liderat de la categoria al terme de l'etapa de classificació gràcies a uns excelents cronos en la primera especial cronometrada i la última del dia.

Amb l'inici del recorregut comú el dimarts al matí, les líders van veure com ràpidament el Ford Escort RS Cosworth dels suïssos Philippe Camandona i Georges Crausaz els hi eixugaven la diferencia amb la que iniciaven la jornada, per a l'equador de la mateixa passar a liderar la classe. Una errada comesa pels líders cap al final de la primera jornada del recorregut comú, tornava a una situar en primera posició la pilot alemanya i la seva copilot sueca. Les líders van aguantar la posició en les dues primeres cronometrades de la segona jornada del recorregut comú, peró en la tercera i última Philippe Camandona i Georges Crausaz tornaven a comandar la taula de temps.

Ja en la nit de l'etapa final, Isolde Holderied i Christina Thörner tornaven a recuperar la primera posició i aconseguien un liderat que a priori semblava consistent, malhauradament pels interessos de les pilots dels tres diamants vermells, Philippe Camandona i Georges Crausaz aconseguien marcar els dos últims escratxs de la categoria, gràcies als quals els suïssos guanyaven la prova i passaven a liderar lògicament la categoria.

En la recta final del ral·li Oreille-Thimonier s'imposaven en producció.

En el campionat FIA 2-L els debutants Renault Clio Maxi van revelar-se com unes autèntiques màquines de còrrer, doncs en les seccions d'asfalt sec, els seus temps es trobaven entre els dels millors temps absoluts. Els pilots francesos Philippe Bugalski i Thierry Renaud aconseguien imposar-se en totes les 6 proves cronometrades de la jornada de classificació, mentre que els seus companys d'equip i compatriotes Jean Ragnotti i Gilles Thimonier havien de lamentar una virolla, així com el fet de quedar-se clavats en un banc de neu, el que els feia entrar al parc tancat de Valence en segona posició a 7 minuts i 5 segons dels líders.

En la primera jornada del recorregut comú, novemant els Renault Clio Maxi van aconseguir sumar tots els 6 escratxs de la jornada, si bé en aquest cas l'autoria es repartia tres a tres entre Philippe Bugalski i Thierry Renaud i Jean Ragnotti i Gilles Thimonier. Però aquests últims perdien més temps que no pas els seus companys en aquelles especials en les que no marcaven l'escratx a causa de les sortides de pista. En la tercera jornada, segona del recorregut comú, Philippe Bugalski i Thierry Renaud van començar a patir problemes amb l'accelerador, el que els va fer cedir terreny vers els seus companys d'equip, però el coixí acumulat era important com per seguir mantenint la primera posició.

En la segona especial cronometrada de l'etapa final però, el panorama canviava radicalment quan els líders trepitjaven una placa de gel i se sortien de la pista, deixant el liderat i al victòria en safata als seus incombustibles companys d'equip que donaven així la primera victòria al nou model de la casa del rombe. Fins a 4 Renault ocupaven les quatre primeres posicions, amb el que el liderat de la firma francesa arribava fins als 37 punts vers Peugeot, segona marca del campionat que iniciava el seu camí amb 28 punts.

Les prestacions dels Clio Maxi estan fora de l'abast dels restants FIA 2L, la baixa de Bugalsk-Renaud, donava victòria a Ragnotti-Thimonier.

La victòria que aconseguia Carlos Sainz en la cita inaugural del campionat del món per a pilots cobrava molta importància, donat el caràcter reduit del calendari amb només 8 cites en la temporada. El pilot madrileny es situava al capdavant de la taula provisional amb els primers 20 punts del seu compte particular, 5 més que el francès François Delecour i 8 per sobre de Juha Kankkunen.

Constructor
Punts

Carlos Sainz

20

François Delecour

15

Juha Kankkunen

12

La principal novetat que presentava el campionat de constructors a partir de la temporada 1995 fins als nostres dies, era que cada marca retenia els dos millors resultats dels seus cotxes enlloc d'un com fins ara, el que animava a diversos equips aliniar fins a 3 cotxes en cada cita. Ford aconseguia sumar 1 punt més que Subaru gràcies a la combinació del 2n i 5è lloc dels seus pilots, amb el que els de l'oval esdevenien els primers líders del campionat. Mitsubishi tancava el podi a 10 punts de Subaru i amb 11 de marge sobre Toyota.

Constructor
Punts
Ford
47
Subaru
46
Mitsubishi
36

Privats la temporada anterior de la victòria, ara si Loeb-Elena aconseguien guanyar a Mònaco.

El diumenge 26 de gener de 2003 tenia lloc al port de Monte-Carlo la cerimònia del podi corresponent al 71è Ral·li de, precisament, Monte-Carlo. La cita dels Alps Marítims tenia en el seu programa 14 proves especials cronometrades de 415,02 km de distància, a les que els 50 equips participants dels 57 que prèviament hi havia formalitzat la seva inscripció, hi començarien a fer front a partir del divendres 24 de gener. La prova, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques i mundial junior, era finalment completada per 29 equips.

McRae-Ringer quallaven una bona actuació justificant el seu fitxatge per Citroën.

El ral·li s'iniciava amb l'etapa més llarga de tot el recorregut, 196,30 km cronometrats donaven la benvinguda als participants al llarg de sis proves especials, corresponents a tres trams que es celebraven en dues ocasions. Un bucle de dos trams encetava la jornada, en el que els finlandesos campions del món Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi aconseguien els respectius dos millors temps, sent especialment notori el segon d'ells, en el que els homes de Peugeot aconseguien endossar mig minut a la resta de participants, capitanejats pels escocesos de Citroën Colin McRae i Derek Ringer.

En tornar a passar per aquestes mateixes especials, després d'un re-agrupament per a les assistències, Sébastien Loeb i Daniel Elena trencaven la ratxa dels seus rivals de Peugeot imposant-se en la tercera prova especial mentre que els tercers integrants de l'equip dels dos galons, el madrileny Carlos Sainz i el català Marc Martí, perdien minut i mig en envirollar-se en la segona i tercera especial.

Els líders però recuperaven el fil gimposant-se en la quarta prova cronometrada de la jornada mentre que el pilot francès i el seu copilot monegasc de Citroën hi aconseguien avançar a Colin McRae i Derek Ringer en la general provisional per tal d'esdevenir els màxims perseguidors de la parella finlandesa del lleó en la general. D'altra banda, la parella de Subaru formada per Petter Solberg i Phil Mills, que havien experimentat un bon inici del ral·li, rebien una penalització de 40 segons en arribar 4 minuts al control horari, el que suposava a la parella perdre la quarta posició en favor dels britànics de Peugeot Richard Burns i Robert Reid.

Com havia passat al matí, la celebració d'aquestes dues proves especials cronometrades, deixava pas a un re-agrupament per a les assistències mecàniques, del que els participants en sortien disposats a afrontar l'especial més llarga de tot el recorregut, Plan de Vitrolles Faye, amb 47,27 km de lluita contra el temps en dues ocasions consecutives.

Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor registre en l'especial per davant dels seus companys d'equip Carlos Sainz i Marc Martí i dels líders provisionals, permetent a la parella franco-monegasca retallar en una vintena de segons el gap que tenien amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Subaru per la seva banda en sortia molt mal parada d'aquesta especial, doncs tan Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, darrers guanyadors de la prova alpina, així com Petter Solberg i Phil Mills, es veien obligats a abandonar la prova per accident.

En tornar a passar per l'especial reina del ral·li, Colin McRae i Derek Ringer s'afegien al festival Citroën marcant l'escratx ex-aequo juntament amb Sébastien Loeb i Daniel Elena i just per davant de Carlos Sainz i Marc Martí, mentre que per darrera dels 3 Citroën s'hi classificaven els dos Peugeot 206 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Richard Burns i Robert Reid.

Superada la sisena prova especial doncs, els pilots feien camí cap al parc tancat de Mònaco, on s'hi arribava amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició per 20,6 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena. Colin McRae i Derek Ringer tancaven les places de podi a 1 minut i 16,6 segons dels líders, superant als seus compatriotes de Peugeot, Richard Burns i Robert Reid, en 37,3 segons. Carlos Sainz i Marc Martí, a 1,8 segons del segon dels 206 WRC classificats, trucava a les portes del podi.

La celebració de la segona jornada del ral·li suposava afegir 114,52 km cronometrats al recorregut, els quals es disputaven en dos trams pels que s'hi passava en dues ocasions. L'excés de públic que s'aplegava en el primer d'ells, obligava als organitzadors a anul·lar-lo, posposant les lluites pel segon tram de la jornada. Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la cronometrada i retallaven en gairebé 8 segons la distància amb els líders, els quals havien fet una tria de gomes pensant més amb el primer tram sabatí, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí superaven a Richard Burns i Robert Reid per instal·lar-se en la quarta posició.

Al migdia els pilots afrontaven altre cop les dues proves especials del matí, si bé de fet la primera es celebrava per primera vegada. En ella Marcus Grönholm i Timo Rautiainen patien una sortida de pista que els suposava perdre mitja hora, i amb ella totes les opcions a puntuar; tanmateix aquesta excursió per fora del traçat de la carretera deixava als 3 Citroën Xsara WRC ocupant les tres places de podi, mentre que uns grisos Richard Burns i Robert Reid perdien la quarta plaça en mans de l'estonià Markko Märtin i el britànic Michael Park.

Carlos Sainz i Marc Martí celebraven el triplet imposant-se en la darrera especial de la jornada per davant dels seus companys d'equip escocesos, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena relaxaven una mica el ritme doncs les condicions així ho permetien.

Era doncs l'hora de tornar a entrar al parc tancat de Mònaco, al que s'hi arribava amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en la primera posició per 1 minut i 7,9 segons de marge vers Colin McRae i Derek Ringer. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven les places de podi provisionals a 1 minut i 45 segons dels seus companys d'equip líders i amb 39,4 segons de marge vers el Ford Focus RS WRC'02 de Markko Märtin i Michael Park. Per darrera dels de l'oval la resta de participants estaven molt lluny, doncs Richard Burns i Robert Reid completaven la jornada a 2 minuts de la parella espanyola.

La tercera i última etapa tenia en el seu programa un bucle de dos trams que es disputava en dues ocasions, el que generava un total de 104,20 km cronometrats, entre els que hi destacaven els 32,58 corresponents al Col du Turini que encetaven la jornada dominical. Colin McRae i Derek Ringer s'hi anotaven el millor temps per davant dels seus companys d'equip i líders, mentre que a Carlos Sainz i Marc Martí se'ls hi trencava un coixinet que acabava per arrancar el disc i la pinça de fre posterior esquerra; en total la parella no perdia gaire més de mig minut vers els seus companys, però sense possibilitat d'assistències mecàniques fins després de la segona cronometrada de la jornada, els espanyols veien com en aquesta segona cronometrada dominical Markko Märtin i Michael Park amb el millor temps al tram, els hi llevaven la tercera posició provisional per 8,3 segons.

Un cop reparat el seu Xsara WRC, Carlos Sainz i Marc Martí s'imposaven en la segona passada pel Col du Turini per davant del Ford de Markko Märtin i Michael Park, el que deixava les distàncies vers la darrera plaça amb dret a dutxa de Champagne en 3,4 segons. Tota la tensió i l'atenció es focalitzava doncs en la lluita per la tercera plaça, en la que els 19,52 km cronometrats que li restaven al recorregut serien clau. La parella espanyola de Citroën tornava a aturar el cronòmetre just per davant dels seus rivals de l'oval, superant-los en aquesta ocasió per 6,7 segons, el que els permetia llavors recuperar l'anhelada tercera posició.

Amb l'arribada de nou al parc tancat de Mònaco al diumenge al migdia, es finalitzava el 71è Ral·li Monte-Carlo, el qual era guanyat, ara si, per Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els pilots francòfons de Citroën precisaven de 4 hores 29 minuts i 11,4 segons per a recórrer els 382,91 km que finalment s'acabaven celebrant, mentre que els seus companys d'equip, els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, hi invertien 38,1 segons més que ells i els escortaven des del segon calaix del podi. Finalment, el tercer dels Citroën Xsara WRC presents a la rampa de sortida, el pilotat per Carlos Sainz i Marc Martí, tancava el podi a 52,2 segons del temps dels guanyadors.

Sainz-Martí donaven el triplet a Citroën en el darrer sospir. / Foto: Motorsport Images.

Entre els més joves del campionat, els francesos Brice Tirabassi i Jacques-Julien Renucci esdevenien els primers líders en quan s'imposaven en la primera prova especial del programa, si bé acte seguit els suecs de Suzuki Daniel Carlsson i Mattias Andersson els rellevaven d'aquesta posició amb el millor registre de la següent especial. Una segona punxada soferta en els tres primers trams per la parella sueca, els tornava a endarrerir i tornava a situar al capdavant de la general als francesos.

Daniel Carlsson i Mattias Andersson remuntaven posicions a partir de llavors imposant-se en les tres últimes proves especials de la jornada, recuperant el liderat en l'última d'elles i a més a més per un minut i mig de marge. Malgrat tot, els suecs eren enxampats superant els límits de velocitat i en no poder pagar la multa de 700 € que els imposava la Gendarmeria Francesa, aquests eren retinguts per les autoritats i en no poder fer arribada al parc tancat de Mònaco a temps, la jornada sabatina s'iniciava amb la seva exclusió.

De fet les anul·lacions i neutralitzacions de les cronometrades, van reduir la competició junior del dissabte a un sol tram, el segon, en el que Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci aconseguien elevar el seu marge de confiança fins als gairebé 4 minuts després de que als finlandesos Kosti Katajamäki i Miikka Anttila els hi fos aplicada una penalització de 80 segons per 8 minuts de retard al control horari.

Amb aquestes distàncies tan importants, la jornada dominical podia semblar un mer tràmit pels líders, però malgrat tot aquests aconseguien imposar-se en les dues passades pel Col du Turini per completar la prova amb més de 5 minuts de marge sobre els argentins Marcos Ligato i Ruben Garcia, un cop s'havia exclòs als finlandesos Kosti Katajamäki i Miikka Anttila per l'ús d'uns frens no reglamentaris.

Brice Tirabassi doncs començava la temporada amb victòria, el que permetia al pilot francès sumar 10 punts i superar en 2 punts a l'argentí Marcos Ligato i en 4 al santmarinès Alessandro Broccoli.

La Gendarmeria facilitava la victòria de Tirabassi-Renucci.

Tractant-se de la ronda inaugural del calendari, la taula provisional del campionat de pilots es trobava buida, pel que el podi monegasc quedava reflectit en el podi del certamen amb l'alsacià Sébastien Loeb en la posició més alta amb 10 punts. Colin McRae era segon amb 8 punts, estrenant així el nou sistema de puntuació, mentre que Carlos Sainz, fitxat a última hora per la marca dels dos galons, tancava les places d'honor amb 6.

Constructor
Punts

Sébastien Loeb

10

Colin McRae

8

Carlos Sainz

6

Cada marca només podia retenir els dos millors resultats dels seus pilots, amb el que el triplet de Citroën esdevenia en un doblet a l'hora de les puntuacions del certamen de marques, que la marca francesa comandava amb 18 punts. Ford, gràcies al bon paper de Markko Märtin i Michael Park, seguia en la taula a 8 punts de la seva posició mentre que Peugeot tancava les tres primeres places a 12 punts dels seus socis de grup

Constructor
Punts
Citroën
18
Ford
10
Peugeot
6