Röhrl-Geistdörfer guanyaven el Ral·li Monte-Carlo per 4a vegada i ho feia amb 4 marques diferents

Amb la sortida celebrada des de 8 ciutats europees diferents, entre les que s'hi trobava Barcelona, el dissabte 21 de gener de 1984, el divendres 27 de gener finalitzava al Principat de Mònaco el 52è Ral·li Monte-Carlo amb 120 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura. L'esdeveniment, que era el primer de la temporada, tenia en el seu programa un total de 30 proves cronometrades de 753,20 km de distància, a les que els 209 equips participants dels 222 que havien formalitzat la seva inscripció hi haurien de fer front a partir del dilluns 23 al vespre.

Blomqvist-Cederberg sortien vençuts del primer mà a mà de la temporada amb Röhrl-Geistdörfer.

Ja en el recorregut de concentració de Paris a Aix les Bains es produïa el primer incident del ral·li, quan en un encreuament de carreteres l'enginyer japonès de Terry Kaby i Kevin Gormley no aconseguia aturar el seu Nissan Patrol amb la mateixa celeritat en la que els britànics ho feien amb el seu Nissan 240 RS, etzibant-los un fort cop pel darrera que deixava el xassís del cotxe una mica tocat.

A Aix les Bains, punt final del recorregut de concentració, hi arribaven 204 equips participants, els quals a partir de l'endemà dilluns al vespre començarien a afrontar les primeres especials de les 20 que es programaven al llarg de tot el recorregut comú amb una distància competitiva de 538,40 km. A la ciutat francesa plovia i hi feia fred, el que significava que en pujar cap a les muntanyes on s'hi celebraven les cronometrades, el terreny seria l'ideal pels Audi Quattro A2, que ràpidament prengueren la iniciativa. Així els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg guanyaven consecutivament els dos primers trams cronometrats del programa, sent especialment notori el seu segon escratx, on hi aconseguia endossar més d'1 minut als seus companys d'equip, els campions del món Hannu Mikkola i Arne Hertz i els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, pilots que havien guanyat les 3 darreres edicions del ral·li en les que hi havien participat i qui tanmateix es lamentaven de problemes amb la pressió del turbo.

Seguidament, i per sobre dels 2 minuts en només 2 proves especials cronometrades, s'hi trobaven classificats els dos Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Jean-Marc Andrié i de Jean-Luc Thérier i Michel Vial, i sort en feren els del rombe d'haver treballat sobre les suspensions del seu cotxe abans del ral·li alpí i que Michelin hagués millorat molt els seus pneumàtics de claus, doncs els Lancia 037, que en l'anterior edició de la ronda alpina aconseguien marcar un doblet en condicions seques, ara es trobaven perduts en la vuitena i novena posició provisional a prop de 4 minuts del cap de cursa i el que era més preocupant, eren superats per l'Audi 80 Quattro Grup A de Bernard Darniche i Alain Mahé.

Saint Jean en Royans, tercera prova especial del programa, no tenia unes condicions tan definides com les dues anteriors, amb uns primers quilòmetres en sec i els darrers amb unes condicions més de neu-sopa o neu; situació que animava a Cesare Fiorio, patró de Lancia, a portar a terme el seu pla de canvi de pneumàtics a mitja especial. L'equip situava, abans que les autoritats tanquessin la via, una furgoneta carregada de pneumàtics de claus i mecànics just on la neu començava a ser present, de manera que en 45 segons els pilots tornaven a tenir les gomes òptimes per afrontar els revolts amb tota confiança. L'operació va permetre a Markku Alén i Ilkka Kivimäki marcar el seu primer escratx al ral·li, però a continuació, una petita sortida de pista de Guy Chasseuil i Dan Blain, que suposava la mort d'un espectador i que dos més en resultessin ferits, obligava a l'organització a cancel·lar la cronometrada, amb el que tot l'esforç de l'equip se n'anava en orri.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s'imposaven en les dues especials cronometrades que restaven abans d'arribar al descans programat de Grospierre, sense que això suposés un canvi en el liderat provisional de la classificació, però que si condemnaven definitivament als Lancia 037 presents, que hi feien entrada a més de 6 minuts i mig dels cotxes bavaresos. Tan Markku Alén i Ilkka Kivimäki com Attilio Bettega i Maurizio Perissinot arriscaven muntant pneumàtics llisos a la sortida de la cinquena prova especial, però aquesta s'endarreria uns 20 minuts sobre l'horari programat, un temps més que suficient com per a que la neu fes acte de presència i els cotxes italians es trobessin atrapats amb els pitjors pneumàtics possibles.

A la represa el duel entre els dos companys d'Audi prosseguia i Stig Blomqvist i Björn Cederberg s'imposaven en la sisena especial, mentre que en la següent, el Burzet, les errades en la munta de pneumàtics eren una constant. Els gendarmes tancaven la carretera molt abans de l'horari previst, impedint d'aquesta manera el pas dels “ouvreurs” pel tram; sense la informació que aquests reportaven, l'elecció es basava en sensacions i l'experiència d'edicions anteriors, i en aquesta difícil situació, agreujada pel fort vent que hi bufava, només suecs i alemanys feien la munta correcta, deixant així ja despenjat a Hannu Mikkola i Arne Hertz, qui malgrat marcar-hi el tercer millor registre a final de tram, hi perdien de cop gairebé 2 minuts.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer marcaven el millor temps al Burzet, un escratx al que en seguiria un altre en la cronometrada següent, la vuitena, el que permetia a la parella germànica prendre el liderat als seus companys d'equip per només 6 segons de marge. La reacció d'Stig Blomqvist i Björn Cederberg no es feia esperar, i en marcar l'escratx a la novena prova especial per 30 segons de marge amb els alemanys, la parella sueca tornava a recuperar el liderat.

Els vencedors de les dues últimes edicions, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, encara serien a temps de marcar un altre escratx abans que l'organització no decidís cancel·lar l'onzena prova especial davant l'empitjorament de les condicions climatològiques i que tants problemes estava donant a diversos participants, amb el que l'entrada al re-agrupament de Gap es feia amb Stig Blomqvist i Björn Cederberg en la primera posició per 22 segons de marge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Hannu Mikkola i Arne Hertz tancaven les posicions de podi a 4 minuts i 33 segons dels seus companys d'equip, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial es trobaven ja a 12 minuts i 32 segons del liderat, precedint en gairebé 2 minuts al cotxe homòleg dels seus compatriotes Bruno Saby i Jean-Marc Andrié.

La competició es reprenia l'endemà dimecres a trenc d'alba, però les condicions climatològiques no havien millorat gens ni mica vers quan l'organització s'havia vist obligada a cancel·lar l'onzena prova especial, pel que la dotzena i tretzena cronometrada corrien la mateixa sort. Stig Blomqvist i Björn Cederberg s'imposaven en la primera prova especial que finalment s'acabava celebrant per allargar una mica més el seu liderat, però a partir de llavors Walter Röhrl i Christian Geistdörfer monopolitzarien les autories dels millors temps, els alemanys asseguraven haver-se amollat al seu nou cotxe i divertir-se amb el pilotatge, assolint així la primera plaça al terme de la dissetena especial cronometrada i arribar al Principat de Mònaco, punt final del recorregut comú, amb 29 segons de marge vers els seus companys Stig Blomqvist i Björn Cederberg.

Per darrera tot seguia tal i com s'havia desenvolupat fins llavors, Hannu Mikkola i Arne Hertz seguien des de la distància l'estela dels seus companys d'equip i entraven a Mònaco a 6 minuts i 56 segons de la parella líders alemanya, però els nòrdics tenien la tranquil·litat d'haver anat obrint forat de manera constant amb els dos Renault 5 Turbo que els seguien, fitxant Jean-Luc Thérier i Michel Vial a 18 minuts de la primera plaça i Bruno Saby i Jean-Marc Andrié a 20 minuts i 57 segons. D'altra banda Attilio Bettega i Maurizio Perssinot salvaven una mica els mobles dels Lancia 037 en quan els italians superaven l'Audi 80 Quattro de Bernard Darniche i Alain Mahé i assolien la sisena plaça a 24 minuts i 38 segons de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Després de descansar per una mica més d'un dia, premsa i aficionats es preparaven per seguir amb emoció l'avenir dels darrers 214,80 km cronometrats del programa al llarg de 10 trams, doncs els 29 segons que separaven Walter Röhrl i Christian Geistdörfer de Stig Blomqvist i Björn Cederberg així ho auguraven. Ràpidament però el pilot suec s'encarregaria de refredar l'ambient, en quan aquest assegurava que el ral·li ja estava decidit i que només pensava en els interessos de la marca.

Attilio Bettega i Maurizio Perissinot trencaven el domini que Audi estava exercint al llarg del ral·li en la primera prova especial cronometrada que es celebrava en aquesta última etapa, però immediatament els cotxes bavaresos tornaven a imposar la seva llei, i així alemanys i suecs s'anotaven 8 escratxs en els 9 trams que restaven, 4 per a cadascun per allò de respectar les posicions; sent la parella italiana de Lancia la que tancava el recompte dels guanyadors d'especials en el sisè tram.

Sense massa emoció doncs s'arribava al Port de Mònaco el divendres al migdia a partir de les 14 hores, moment en el que ral·li es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els alemanys invertien un total de 8 hores 52 minuts i 29 segons per a recórrer els 652,60 km que finalment s'acabaven cronometrant, sent així la quarta victòria consecutiva de la parella en la quarta edició en la que hi participaven i a més a més amb una quarta marca diferent. Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que precisaven 1 minut i 13 segons més que els seus companys de formació, s'havien de conformar amb la segona posició, mentre que els campions mundials en vigència, Hannu Mikkola i Arne Hertz, completaven el fantàstic triplet per Audi a 12 minuts i 40 segons de la parella guanyadora.

Dues errades en la munta de pneumàtics lacraven Mikkola-Hertz.

En el campionat de pilots Walter Röhrl començava la temporada tal i com havia començat l'anterior, encapçalant la classificació amb 20 punts, tractant-se de la primera prova del campionat, lògicament per darrera seu s'hi trobaven classificats Stig Blomqvist i Hannu Mikkola amb 15 i 12 punts respectivament.

Constructor	Punts
Walter Röhrl	20
Stig Bloqmvist	15
Hannu Mikkola	12

Audi, tot i situar tres cotxes de la marca al podi i 4 en les 10 primeres posicions, només sumava els 18 punts de la victòria, això si, els seus oponents sumaven menys punts al veure's endarrerits en la posició final. Renault sumava 12 punts mercès a la quarta plaça de Jean-Luc Thèrier mentre que Volkswagen en sumava 9 gràcies a la novena plaça de Kalle Grundel i Peter Diekmann a bord d'un Golf GTi, restant 1 punt per darrera del podi que tancava Lancia.

Constructor	Punts
Audi	18
Renault	12
Lancia	10

Auriol-Occelli aconseguien guanyar el ral·li en una última jornada pletòrica.

Iniciat el dijous 21 de gener de 1993 des de diferents ciutats europees, com marcava la tradició, el 61è Ral·li Monte-Carlo donava el tret de sortida al campionat mundial de ral·lis de la temporada, en el que fins a 170 equips dels 183 inscrits es presentaven a la sortida del primer tram per tal d'afrontar els 593,62 km cronometrats distribuits al llarg de 22 especials. La cita, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció, l'aconseguien concloure fins a 86 equips el dimecres 27 de gener.

Per tercera vegada, a Delecour-Grataloup se'ls hi escapava el Monte-Carlo .

La cel·lebració del mitíc Col de Turini suposava el tret de sortida al recorregut comú i per tant competitiu del ral·li el dissabte 23 de gener, on els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia amb el Lancia Delta HF Integrale del Jolly Club n'eren els autors del millor temps i per tant primers líders de la cita. Ben d'hora peró el liderat va canviar de mans, a Pont de Miolans, segona cronometrada del dia, François Delecour i Daniel Grataloup van decidir muntar pneumàtics mixtes enlloc dels llissos, el que els va permetre marcar un crono magnífic, assolint la barbaritat de 218 km/h de velocitat màxima i de pas passar a liderar el ral·li.

Els francesos de Ford marcarien un altre escratx en la següent especial i rematarien una actuació impecable en la darrera especial cronometrada del dia, en la que novament tornaven a ser els pilots més ràpids permetent-lis arribar al parc tancat amb 1 minut i mig vers els seus més immediats perseguidors, els italians Andre Aghini i Sauro Farnocchia. Els seus companys d'equip, els també italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi provisional a 1 minut i 35 segons, tot i els problemes que els pilots havien estat arrosegant al llarg de la jornada, com un palier trencat o problemes d'alimentació deguts a la bomba de benzina.

Didier Auriol i Bernard Occelli i Carlos Sainz i Luis Moya seguien a continuació a 2 minuts i 7 segons i 2 minuts i 8 segons respectivament, peró tots dos pilots es van veure endarrerits en les primeres especials cronometrades, els francesos de Toyota quan punxaven en dues ocasions, a més a més en el Turini derrapaven sobre les quatre rodes i colisonaven contra un mur, arrancant una roda i malmetent la suspensió, amb el que cedien 1 minut i 48 segons; mentre que els espanyols de Lancia patien una punxada lenta en la primera cronometrada que els feia arribar amb la roda abaix a final de tram i se'ls quedava clavat el fre de mà en la segona.

La segona jornada, composada també per 6 especials cronometrades, es va veure una certa estabilització en la provisional de la prova, François Delecour i Daniel Grataloup amb 3 escratxs mantenien les distàncies estables vers els seus màxims rivals, en tant que Massimo Biasion i Tiziano Siviero, autors del millor temps en la primera cronometrada, juntament amb Carlos Sainz i Luis Moya, i en la tercera especial del dia superaven als seus compatriotes Andrea Aghini i Sauro Farnocchia per tal d'enfilar-se fins la segona posició provisional.

Didier Auriol i Bernard Occelli tenien un mal dia, a Burzet, primera cronometrada, s'envirollaven i calaven el motor mentre que a Saint Bonnet le Froid tenien problemes amb el fre de mà, tot i això els francesos de Toyota marcaven el darrer escratx del dia on l'equip Lancia es quedava pràcticament en blanc i els pilots assolien la tercera posició provisional a 2 minuts i 17 segons dels seus compatriotes.

Si Carlos Sainz i Luis Moya començava la jornada amb el millor crono a Burzet, en la darrera especial del dia els pilots de Lancia patien una espectacular sortida en el primer pont de l'especial, els espanyols tenien marcada en les seves notes unes humitats les quals van esdevenir una placa de gel provocant que el Delta HF Integrale sortís recte arrancant la barana del pont i donant dues voltes de campana per caure en una zona arbrada. En la caiguda es va trencar el radiador, i la carrosseria i suspensió frontal esquerra van quedar molt malmeses, sobretot en intentar tornar a posar el cotxe a la carretera, tan que els pilots es van veure obligats a arrancar la roda i acabar l'especial sobre tres rodes, amb el que els pilots es deixaven 40 minuts.

Completada l'especial els mecànics del Jolly Club van reparar radiador i suspensió frontal esquerra apurant el màxim permès abans d'incorrer en l'exclusió de la prova, peró que els suposava 15 minuts adicionals de penalització amb el que els espanyols es deixaven 55 minuts. Donada que la neutralització a Gap no es considerava final d'etapa, als pilots no se'ls va permetre canviar la transmissió com haguessin desitjat.

Pitjor els van anar les coses a l'altra parella del Jolly Club, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals es trobaven en posicions capdaventeres tot i la punxada que havien patit a la cinquena cronometrada del ral·li que els va obligar a canviar la roda en plena especial cronometrada. A la darrera cronometrada del dia els italians se sortien en el segon pont del tram, els seus companys ho havien fet en el primer, de tal manera que els va ser impossible retornar el seu Lancia Delta HF Integrale a la carretera i per tan evitar el seu abandonament un impossible.

L'etapa es reprenia dilluns el matí per al llarg dels 134 km cronometrats de les cinc especials del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguir retallar les distàncies vers els pilots de Ford de tal manera que es quedaven a 1 minut i 11 segons en arribar a la neutralització de Monte-Carlo de François Delecour i Daniel Grataloup, pràcticament la meitat de la distància que els separaven diumenge a la nit, peró el que era més important per als de Toyota, es que tenien la segona posició al seu abast ja que només 8 segons els separaven de Massimo Biasion i Tiziano Siviero. Malgrat tot, François Delecour i Daniel Grataloup es mostraven trànquils de cara afrontar la darrera jornada, ja que bona part del temps que es deixaven al llarg del dia, es debia a un problema en el motor a la última cronometrada.

Tot i els fantàstics cronos de Didier Auriol i Bernard Occelli, els pilots més ràpids de la dia van ser els espanyols del Jolly Club Carlos Sainz i Luis Moya, els quals tot i tenir el xassís torçat i haver de doblar pilots més lents que els precedien en les sortides de les especials, marcaven els dos primers escratxs i en el comput global eren dos segons més ràpids que els francesos de Toyota, passant de la 76ena posició que tenia a Gap, fins la 31ena a final d'etapa. Tot i la remontada, i per tal d'evitar situacions perilloses en haver de doblar pilots en la nit del Turini, els espanyols van sol·licitar sortir com l'últim cotxe de Grup A, per davant dels diversos Grup N que encara el precedien.

Després de descansar pràcticament tot el dimarts, a mitjanit del dimecres es donava el tret de sortida a la última etapa del ral·li amb la celebració del mític Col du Turini, on François Delecour i Daniel Grataloup semblaven tenir controlada la situació en ser 5 segons més ràpids que Didier Auriol i Bernard Occelli, si bé aquests aconseguien ja superar a Massimo Biasion i Tiziano Siviero en la mateixa cronometrada inaugural.

Abans de disputar-se la segona cronometrada, els de Toyota van decidir canviar el turbo, una maniobra que ja van emprar el 1990 i que tans bons resultats els va donar. La fòrmula va funcionar novament i Didier Auriol i Bernard Occelli encadenaven 3 escratxs consecutius que els permetien assolir alló que es creia impossible dissabte, liderar el ral·li, peró només ho feien per 2 segons quan només restava una especial per celebrar-se, en ella els de Toyota tornaven a ser els més ràpids superant per 13 segons als de Ford amb el que Didier Auriol i Bernard Occelli guanyaven el seu tercer Monte-Carlo per només 15 segons vers François Delecour i Daniel Grataloup, veient el pilot francés com se li escapava una victória que semblava tenir a tocar dels dits de les mans.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 3 minuts i 16 segons dels guanyadors de la prova, donats un certs problemes de motor i frens que van començar a acusar en el seu Escort RS Cosworth. Tot i aixó els italians no van veure en perill la seva plaça de podi, ja que en la tercera cronometrada del dia, Juha Kankkunen i Juha Piironen, quarts classificats en aquell moment, patien una sortida de pista i el cop que propinaven al seu Celica Turbo 4WD, provocaven que se'ls hi obrís la direcció, perdent 12 minuts en l'especial i la posició que anava a parar en mans del pletòric de problemes Mitsubishi Lancer Evo I dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Pràcticament sempre en posicions de podi, Biasion-Siviero tancaven el podi monegasc.

En la categoria reservada als cotxes de Grup N, el local Christophe Spiliotis i el francès Hervé Thibaud van inciar la prova com a primers líders de la classe, peró al llarg de la segona jornada es van veure superats pel Ford Escort RS Cosworth dels francesos Pierre-Manuel Jenot i "Slo" els quals es van mantenir al capdavant de la general tot i l'atac dels qui foren primers líders de la categoria, fins que a falta de dos trams per completar el ral·li, els de Ford patien una sortida de pista i es veien obligats a abandonar, cedint la seva posició a Christophe Spiliotis i Hervé Thibaud tot i la sanció que aquest rebien en no arrancar-lis en la sortida de les assistències el seu Lancia Delta HF Integrale. Tractant-se de la cita inaugural del campionat, el monegasc era el primer líder de la taula si bé el pilot no considerava competir el títol.

Gràcies al canvi de turbo en la darrera nit, Didier Auriol aconseguia la primera victòria de la temporada en la primera cita del calendari, el que permetia al pilot del Llenguadoc-Rosselló, encapçalar la provisional del campionat de pilots amb 20 punts, 5 més que el seu compatriota i gran derrotat al Monte-Carlo François Delecour. En bona lògica, tractant-se de la primera cita del calendari del campionat del món de ral·lis, Massimo Biasion tancava el podi provisional a 8 punts del líder.

Constructor	Punts
Didier Auriol	20
François Delecour	15
Massimo Biasion	12

La victòria que Didier Auriol i Bernard Occelli oferien a Toyota, brindaven la oportunitat a la marca nipona establerta a Colònia, de liderar la provisional amb 3 punts d'avantatge vers Ford, marca que havia demostrat que el canvi de l'obsolet Sierra Cosworth 4x4 pel Escort RS Cosworth havia estat tot un encert. Mitsubishi per la seva banda, tot i els nombrosos problemes de fiabilitat que van estar arrossegant al llarg del ral·li, sumaven 12 punts gràcies a la quarta posició de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Constructor	Punts
Toyota	20
Ford	17
Mitsubishi	12

Finalment Delecour-Grataloup aconseguien la victòria al Monte-Carlo.

La temporada corresponent a l'any 1994, s'iniciava amb el 62è Ral·li Monte-Carlo i la cita dels Alps Marítims Francesos posava punt i final a la seva edició el dijous 27 de gener de 1994. Com manava la tradició, el ral·li s'iniciava des de diferents ciutats europees, des d'on els 186 equips participants dels 195 inscrits es dirigien fins a Valence, al cor dels Alps. En el recorregut programat del ral·li hi constaven 22 proves especials cronometrades les quals tenien una distància total de 588,43 km. La prova, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, era completada per 94 equips participants.

Kankkunen-Grist es van revelar com uns pilots rapidíssims sobre asfalt.

Per primera vegada en la història del ral·li, l'etapa de concentració finalitzava a Valence, on s'hi organitzava una festa per donar la benvinguda als pilots vinguts des de diferents punts d'Europa. Des d'allà els participants afrontaven la primera etapa del ral·li, la tradicionalment coneguda com etapa de classificació, un bucle de 6 trams cronometrats de 179,97 km amb inici i final a Valence.

Entre els participants la principal preocupació era l'elecció dels pneumàtics, doncs les temperatures a l'alça estaven desfent la neu, convertint-la en la maleïda sopa, i els plugims que s'escapaven complicaven encara més la tasca d'elecció i pilotatge. La parella alemanya de Mitsubishi formada per Armin Schwarz i Klaus Wicha sorpreninen a bona part del parc tancat en adjudicar-se l'escratx en les dues primeres especials cronometrades, el que els permetia gaudir d'un marge pròxim al mig minut d'avantatge al capdavant de la taula de temps.

Però al Burzet, tercera prova del programa, la neu llençada per uns brétols a la carretera va provocar la sortida de pista dels líders així com de Colin McRae i Derek Ringer, que si bé no abandonaven la prova alpina, si que perdien tota opció a un bon resultat. El testimoni el recollia llavors Didier Auriol i Bernard Occelli, autors del millor temps al Burzet. Els francesos de Toyota van aguantar el pols als seus compatriotes de Ford, François Delecour i Daniel Grataloup, en la quarta prova especial cronometrada, peró en la cinquena i penúltima, Didier Auriol i Bernard Occelli havien de lamentar una sortida de pista, a conseqüència de la qual la seva caixa de canvis quedava malmesa i els líders si bé haguessin pogut completar l'especial, la necessària reparació no es podia realitzar fins l'entrada al parc tancat de Valence, veient-se doncs obligats a abandonar la prova.

Tot i cometre una errada en l'elecció dels penumàtics en aquesta cinquena prova especial, François Delecour i Daniel Grataloup passaven a comandar la general provisional, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist patien una virolla i precisaven d'ajuda del públic per tornar a pista. Tot plegat va permetre que Carlos Sainz i Luis Moya s'introduissin en la lluita per la victòria, després que la parella espanyola debutant amb Subaru hagués cedit prop d'1 minut en les dues primeres cronometrades per un mal reglatge de les suspensions i una errada en l'elecció de les seves Pirelli.

Armin Schwarz i Klaus Wicha s'adjudicaven el seu tercer escratx de la jornada, amb 1 segon de marge vers el temps aconseguit per Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que els de la constelació de les Plèiades feien entrada a Valence en segona posició provisional a 22 segons dels líders, François Delecour i Daniel Grataloup, i amb 3 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, a qui la parella espanyola desplaçava de la segona plaça en aquesta última prova cronometrada. Una mica més despenjats s'hi trobaven en quarta posició a 49 segons dels líders, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, els quals a diferència dels seus companys d'equip, optaven pel diferencial electrònic, el qual els hi estava limitant bastant les prestacions.

Dilluns es celebrava la segona jornada del ral·li, amb 6 proves especials de 180,44 km cronometrats que formaven la primera etapa del recorregut comú. La pluja va fer acte de presència en la sortida de Valence, i aquesta va acompanyar durant força estona als participants en el seu camí fins a Gap. François Delecour i Daniel Grataloup van voler començar a deixar lligat el seu triomf a la cita alpina, i els francesos de Ford s'adjudicaven el millor temps en les 5 primeres especials cronometrades de la jornada, només cedint 12 segons vers Juha Kankkunen i Nicky Grist en la sisena i última especial cronometrada, on la boira es tornava molt densa i el record de la seva sortida de pista que li va privar de la victòria al passat Sanremo'93 era massa viu.

Juha Kankkunen i Nicky Grist es van revelar com uns pilots rapídissims sobre l'asfalt mullat, amb 1 temps escratx, 4 segons millors cronos i 1 tercer temps escratx, gràcies als quals la parella de Toyota aconseguia situar-se en segona posició provisional, superant en escreix a Carlos Sainz i Luis Moya, a qui les errades en les eleccions de pneumàtics així com la falta de compenetració amb el seu Impreza 555, els allunyava de la lluita per la victòria i els deixava a l'abast de Miki Biasion i Tiziano Siviero.

A Gap, ciutat en la que es neutralitzava l'etapa del recorregut comú, François Delecour i Daniel Grataloup hi feien entrada amb un marge de 44 segons vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, mentre que en relació a Carlos Sainz i Luis Moya, la diferència s'elevava fins als 2 minuts i 5 segons. Els seus companys d'equip, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, conservaven la quarta plaça, peró ja a 2 minuts i 54 segons del seu temps.

Dimecres pel matí es completava el recorregut comú amb la celebració de les últimes 4 proves especials d'aquesta etapa, les quals servien per enllaçar Gap amb Monte-Carlo a través de 106,47 km cronometrats. Novament les condicions variants de l'estat del ferm van suposar un autèntic mal de cap per als pilots, i si bé François Delecour i Daniel Grataloup van aconseguir ensortir-se'n en les dues primeres especials on predominaven les condicions de mullat amb un escratx i un tercer temps escratx.

A Sisteron, tercera prova especial de la jornada, tot i els aproximadament 6 km de neu i gel, les gomes llises de Pirelli muntades en els Subaru Impreza 555 de Colin McRae i Derek Ringer i de Carlos Sainz i Luis Moya, donaven un repàs a les Michelin amb claus de François Delecour i Daniel Grataloup i de Juha Kankkunen i Nicky Grist, on els de Subaru hi aconseguien retallar minut o minut i mig segons el cas. Afortunadament pels interessos dels pilots de Ford i de Toyota, la parella espanyola va arrossegar problemes en les seves suspensions en les dues primeres proves cronometrades del dia, el que va facilitar que aquests conservessin posicions.

En la quarta i última especial cronometrada de la segona jornada del recorregut comú, els tres integrants de les places de podi aconseguien el tercer millor temps ex-aequo per darrera d'Armin Schwarz i Klaus Wicha i de Colin McRae i Derek Ringer, amb el que els francesos entraven al parc tancat de Monte-Carlo al capdavant de la taula general de temps amb 1 minut i 33 segons d'avantatge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya a 31 segons dels pilots de Toyota i a 2 minuts i 4 segons dels líders, veien revifades les seves opcions de pujar al segon graó del podi.

D'altra banda Miki Biasion i Tiziano Siviero sempre van anar per darrera del trio que els precedia en la classificació, amb el que els italians feien entrada a Monte-Carlo a 4 minuts i 27 segons dels seus companys d'equip i líders, el que suposava que les seves opcions de situar-se en posicions de podi anessin vinculades a una desgràcia d'algun d'aquests tres equips.

La quarta i última etapa del ral·li, oficialment anomenada etapa final i popularment coneguda com la nit del Turini, comptava amb 6 proves especials en el seu programa, que suposaven afegir els últims 121,55 km cronometrats al recorregut. La sortida del parc tancat es feia el mateix dimecres a quarts d'onze de la nit, moment en que els 100 primers classificats del recorregut comú i per tant els autoritzats a participar en aquesta última etapa, es dirigien cap a la primera especial cronometrada, que precisament incloia el pas pel Coll del Turini.

Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor temps en aquesta primera prova cronometrada, en la que els de Subaru aconseguien retallar 8 segons a Juha Kankkunen i Nicky Grist, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup, amb problemes manifestos en els seus frens, cedien 36 segons als autors del millor registre. Aquest escratx de la parella espanyola va esperonar a Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals en la segona prova especial de l'etapa, tot i envirollar-se i trencar el pont de llums del seu Toyota Celica Turbo 4WD, aconseguien l'escratx ex-aequo amb François Delecour i Daniel Grataloup.

En l'equador de l'etapa, Juha Kankkunen i Nicky Grist van haver d'afrontar els darrers metres de la tercera especial sense notes, tot i aixó la parella de Toyota tornava a empatar a temps amb François Delecour i Daniel Grataloup, si bé en aquest cas el seu temps era el segon millor registre a 6 segons del dels alemanys de Mitsubishi Armin Schwarz i Klaus Wicha, que malgrat aconseguir l' escratx, manifestaven tenir problemes de frens.

El poc marge per a la millora i els elevats riscs que aquestes millores de posicions suposaven, van suposar que la calma imperés en les tres últimes cronometrades del ral·li, en les que Armin Schwarz i Klaus Wicha s'acomiadaven meritòriament del seu concurs a la cita alpina amb tres escratxs més consecutius en el seu compte particular per dirigir-se ja cap a Monte-Carlo amb el trenc d'alba.

Completades doncs les 22 proves especials cronometrades programades, François Delecour i Daniel Grataloup es treien l'espineta i aconseguien finalment el seu objectiu de vèncer al Ral·li Monte-Carlo, després que l'honor se'ls hi hagués escapat en fins dues ocasions. La parella francesa de Ford completava el recorregut en un temps total de 6 hores 12 minuts i 20 segons, o el que és el mateix, amb 1 minut i 5 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist que començaven la seva defensa del títol amb un segon lloc. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven el podi a 1 minut i 47 segons dels guanyadors.

La falta d'entesa total amb el seu nou cotxe i rodes, va hipotecar el concurs de Sainz-Moya a la cita.

En el mundial de producció la inscripció no va resultar ser massa brillant, en la que el pilot monegasc Pierre-Manuel Jenot i el seu copilot Slobodan Milosavljevic pràcticament no van tenir rival i ja des d'un bon inici van començar a marcar les diferències. Sense anar massa lluny, el pilot càntabre Jesús Puras i el copilot català Alex Romaní finalitzaven la primera jornada a 3 minuts i 53 segons del Ford Escort RS Cosoworth homòleg dels líders a causa principalment d'una errada de pneumàtics en la segona cronometrada i de cedir uns altres 2 minuts al Burzet, on els líders tenien un coneixement excels dels secrets que guardava l'especial.

A mida que el ral·li avançava, els pilots de més entitat de la categoria es van anar retirant de la prova, amb el que gairebé deixaven sols als dos primers classificats que pràcticament mantenien estàtics els 4 minuts de marge assolits en la primera jornada. Així doncs Pierre-Manuel Jenot i Slobodan Milosavljevic aconseguien vèncer a la cita de casa mentre que els espanyols Jesús Puras i Alex Romaní aconseguien una meritòria segona posició amb regust de victòria, doncs els locals no pensaven competir en el que restava de temporada a diferència del pilot càntabre.

El coneixement del territori va ser clau en la victòria de Jenot-Milosavljevic

En el campionat de pilots, la classificació del certamen era un viu reflex de la classificació final del ral·li, doncs el Monte-Carlo era la primera cita del campionat. Així doncs François Delecour, conegut entre els francesos com "freine tard" aconseguia una important victòria en un terreny que era propici pel seu cotxe a l'espera que arribessin altres cites més adverses. Juha Kankkunen per la seva banda iniciava la seva defensa del títol a 5 punts del líder provisional, mentre que el madrileny Carlos Sainz tancava el podi del campionat a 8 punts del líder.

Constructor	Punts
François Delecour	20
Juha Kankkunen	15
Carlos Sainz	12

El campionat de constructors no podia iniciar-se amb més emoció, doncs fins a tres marques es trobaven en el podi del Port de Monte-Carlo, amb el que aquestes tres marques iniciaven el seu camí al llarg de la temporada separades per només 3 punts entre elles amb Ford al capdavant seguida de Toyota i Subaru.

Constructor	Punts
Ford	20
Toyota	17
Subaru	14

Loeb-Elena esdevenien els primers pilots en guanyar 5 Monte-Carlo consecutius.

Primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 27 de gener de 2008 finalitzava el 76è Ral·li de Monte-Carlo al Port de la mateixa ciutat que li donava nom. Amb puntualitat pels certàmens reservats a pilots i constructors, la cita dels Alps Marítims francesos es presentava amb 19 proves especials en el seu programa d'una distància total cronometrada de 365,09 km, a les que els 47 equips participants dels 50 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció, hi començaven a prendre part a partir del dijous 24 de gener. 34 dels equips participants acabaven completant el recorregut programat.

En la primera meitat del ral·li, Hirvonen-Lehtinen van ser clarament els millors pilots tret dels favorits de Citroën.

De Valence els pilots en sortien el dijous al vespre disposats a afrontar els 45,70 km cronometrats corresponents a la breu primera jornada de competició, la qual estava formada per tan sols dues proves especials. El càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí donaven el primer cop imposant-se en l'especial inaugural per davant dels seus caps de files i campions mundials en vigència, el francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena.

Si Dani Sordo i Marc Martí pagaven el seu liderat en forma de pèrdua de dos fars del seu pont de llums arrel d'un contacte amb una bala de palla, molt pitjor era l'estrena de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila com oficials de Ford, els finlandesos llepaven un mur i en conseqüència punxaven una roda, en anar-la a canviar, es trobaven amb la desagradable sorpresa que la bateria de la seva pistola estava esgotada i la maniobra es va perllongar fins en 4 minuts, condemnant-los a ocupar la trenta-tresena posició provisional.

En la segona i última especial de la jornada però, els papers dins l'equip Citroën s'invertien, i ara eren Sébastien Loeb i Daniel Elena els qui gràcies a marcar-hi el registre més baix, passaven a liderar la taula general provisional per davant dels seus escuders.

Així doncs, la parella franco-monegasca retornava a Valence amb la primera posició en el seu haver per 12,7 segons de marge vers Dani Sordo i Marc Martí, mentre que els finlandesos de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, autors dels dos tercers temps escratx, ocupaven aquesta plaça a 44 segons dels líders. L'australià de Subaru Chris Atkinson i el seu navegant belga Stéphane Prévot, que consecutivament en els dos trams celebrats havien obtingut el quart millor registre, es trobaven en aquesta posició a la provisional 14,6 segons per darrera dels finlandesos.

La segona jornada de competició tenia un format més habitual als estàndards de la època; un bucle de tres trams cronometrats es celebrava en dues ocasions, el que permetia als organitzadors assolir un total de 116,96 km al llarg de 6 proves especials. Sébastien Loeb i Daniel Elena sortien disposats a deixar lligada quan abans fos possible la seva victòria, i els líders s'imposaven en la primera i tercera prova especial per davant dels seus companys d'equip espanyols, mentre que en la segona els papers s'invertien entre les dues parelles de Citroën. Com ja havia passat en la jornada anterior, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb els tres tercers millors registres refermaven la seva plaça de podi.

Per la tarda, amb l'arribada de les segones passades per les proves especials, Sébastien Loeb i Daniel Elena s'hi anotaven els tres escratxs possibles, mentre que Dani Sordo i Marc Martí no podien mantenir el nivell mostrat fins llavors a causa d'un problema de diferencial; amb el que la parella espanyola veia com passaven de pressionar als líders a començar a sentir la pressió dels tercers classificats provisionals, doncs l'entrada al parc tancat de Valence es feia a 56,6 segons dels líders, però amb només 26,2 segons de marge vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

A la seva vegada la parella finlandesa de Ford podia competir amb certa serenor, doncs amb un altre tercer temps escratx en la quarta especial i dos segons millors temps escratx en les dues proves restants, els pilots es distanciaven netament del Subaru Impreza S12B WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot, els quals queien 1 minut i 5,8 segons per darrera dels tercers classificats, trobant-se a més a més fortament pressionats pels belgues de l'equip Stobart, François Duval i Eddy Chevaillier.

Els 132,78 km cronometrats de la tercera etapa, convertien la jornada sabatina en la més llarga de totes les del programa, la qual, com en la jornada anterior, estava formada per un bucle de tres trams que es celebrava matí i tarda. Amb el seu C4 WRC reparat en les assistències de final de jornada, Dani Sordo i Marc Martí sortien disposats a marcar distàncies amb els homes de Ford, i el pilot càntabre i el seu copilot català marcaven el millor temps en la primera especial de la jornada per 2 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En la següent especial sabatina, els líders retornaven la pilota marcant el millor temps, mentre que els seus escuders hi aturaven el cronòmetre just per darrera seu per tal d'acumular un total de 13 segons més de gap vers els caps de files de l'equip Ford. En la tercera i última especial del bucle matinal, el ral·li tenia un gir imprevist quan de sobte el Citroën C4 WRC de Dani Sordo i Marc Martí començava a treure un sospitós fum blanc pel tub d'escapament i en el seu interior s'encenien les llums d'alerta del turbo. Els pilots aturaven el seu cotxe i trucaven als seus enginyers per mirar de reparar l'averia, però transcorreguts 5 minuts la missió no era possible i el seu abandonament obligat.

Amb aquest cop d'efecte pels homes de dos galons, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen accedien a la segona plaça, mentre que Chris Atkinson i Stéphane Prévot entraven al re-agrupament de mitja jornada ocupant una posició de podi, l'última.

En tornar a passar per les mateixes especials passat el migdia, Sébastien Loeb i Daniel Elena es tornaven a imposar en la primera i tercera especial del bucle, ara quarta i sisena prova cronometrada de l'etapa, mentre que en la cinquena Chris Atkinson i Stéphane Prévot aconseguien trencar el domini dels homes de Citroën marcant-hi el millor temps.

Amb 295,44 km cronometrats disputats, els pilots retornaven al parc tancat de Valence per tal de posar les seves mecàniques a punt i recuperar forces de cara la quarta i última etapa. Sébastien Loeb i Daniel Elena es mantenien com a líders provisionals, si bé ara el seu marge vers els segons classificats era de 2 minuts i 10,6 segons vers el Focus RS WRC'07 de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Chris Atkinson i Stéphane Prévot, amb una millora notable del seu rendiment sobre les carreteres alpines, eren tercers a 3 minuts i 2,6 segons dels líders i amb un avantatge de 20,1 segons vers els belgues François Duval i Eddy Chevaillier.

Les distàncies tan importants assolides en el moment de sortir del parc tancat el diumenge al matí, convertien els darrers 69,65 km cronometrats de l'etapa en pràcticament un tràmit per a diversos dels equips participants, tret dels tercers i quarts classificats. En total s'hi programaven 5 proves especials, entre les que l'última corresponia a una passada pel Circuit de Fórmula 1 de Mònaco i la primera i tercera el mític Col du Turini. La principal dificultat de la jornada residia en que fins arribar a Mònaco, els pilots no disposaven d'assistències, pel que les precaucions s'havien d'extremar.

François Duval i Eddy Chevaillier sortien disposats a pressionar a Chris Atkinson i Stéphane Prévot, i amb l'escratx a la primera passada pel Col du Turini, els de Stobart aconseguien retallar 12 segons als pilots de Subaru per quedar-se a només 8 segons de la seva posició. En la següent especial, els re-enganxats Dani Sordo i Marc Martí s'anotaven l'autoria del millor temps, mentre que la parella belga de l'equip satèl·lit de Ford, hi aconseguia el segon millor tempsi escurçaven en 4 segons més el gap amb la darrera plaça de podi. Paral·lelament, per davant hi imperava la calma i el sentit comú i tan Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, com Sébastien Loeb i Daniel Elena es dedicaven a anar completant les especials.

François Duval i Eddy Chevaillier s'imposaven novament en els dos últims trams genuïns del ral·li, per tal de situar-se a només 1,1 segons de la darrera plaça de podi, ocupada per Chris Atkinson i Stéphane Prévot, amb el que l'especial urbana de Monte-Carlo cobrava especial èmfasi. Ja en l'edició anterior del ral·li monegasc, el pilot australià de Subaru arribava als carrers del Principat jugant-s'hi una plaça, que finalment aconseguiria assolint en detriment de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen; en aquesta ocasió el resultat va ser novament favorable als seus interessos en quan tant la parella de la Constel·lació de les Plèiades com François Duval i Eddy Chevaillier hi empataven a l'escratx i per tant no es produïa cap canvi rellevant a la taula.

El camí des de la línia de meta del Circuit urbà de Mònaco fins al parc tancat ubicat al Port no revertia cap mena de complicació, amb el que el 76è Ral·li de Monte-Carlo es resolia amb la victòria de Sébastien Loeb i Daniel Elena, cinquena consecutiva per a la parella franco-monegasca a la cita alpina, amb un temps total de 3 hores 39 minuts i 17 segons. Per la seva part, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen invertien 2 minuts i 34,4 segons més que els guanyadors en recórrer els 365,09 km cronometrats del recorregut i pujaven al calaix del mig del podi, mentre que Chris Arkinson i Stéphane Prévot, victoriosos en el seu duel particular amb François Duval i Eddy Chevaillier, eren tercers a 2 minuts i 58,6 segons del millor registre.

Atkinson-Prévot tancaven el podi després d'un duel tancat amb Duval-Chevaillier.

Tractant-se de la primera cita del campionat mundial de ral·lis, la classificació final de la prova quedava perfectament reflectida en la classificació provisional del certamen de pilots, en el que el francès Sébastien Loeb hi ocupava la posició més alta, tal i com havia acabat la temporada anterior, amb 10 punts, 2 més que el seu teòric principal rival en la cursa pel títol, el finlandès Mikko Hirvonen. Chris Atkinson, amb 6 punts, tancava les places de privilegi.

Constructor	Punts
Sébastien Loeb	10
Mikko Hirvonen	8
Chris Atkinson	6

En el certamen de constructors, la victòria de Sébastien Loeb i Daniel Elena només es va poder veure completada per 1 punt aconseguit pels seus escuders re-enganxats, mentre que Subaru, amb també dos cotxes en la línia de meta, aconseguia situar-se en la segona posició de la taula a només 1 punt de l'equip dels dos galons i amb 2 punts de marge vers els campions en vigència, Ford.

Constructor	Punts
Citroën	11
Subaru	10
Ford	8

Ogier-Ingrassia donaven la victòria número 100 a Citroën en l'any del seu centenari.

El diumenge 27 de gener de 2019 es celebrava al port de Mònaco la cerimònia de clausura del 87è Ral·li Monte-Carlo, edició que suposava la ronda inaugural del campionat del món de l’especialitat de la present temporada. Amb 84 equips inscrits i presents a la rampa de sortida el dijous 24 de gener, la prova alpina tenia en el seu recorregut un total de 16 proves especials de 323,83 km cronometrats, una distància que era superada per 67 formacions. Tanmateix l’edició entregava punts en els certàmens de pilots i constructors, així com el WRC2 i WRC2Pro.

Un any més el Monte-Carlo es ressistia per Neuville-Gilsoul.

La primera etapa del ral·li comptava amb només 2 proves especials cronometrades d’uns 20 km de corda competitiva cadascuna, les quals tenien lloc el mateix dijous 24 de gener al vespre. En la primera d’elles els Toyota d’Ott Tänak i Martin Järveoja i de Kris Meeke i Sebastian Marshall encapçalaven la taula de temps per davant dels locals i campions del món en vigència Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Una cronometrada més tard, els britànics de Toyota patien una punxada i aquests perdien 5 posicions a la taula, mentre que els belgues de Hyundai, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, en marcar el seu primer escratx al ral·li aconseguien immiscir-se en les posicions de podi.

Completats els 41,35 km cronometrats de la primera etapa, els participants entraven al parc tancat de Gap amb Ott Tänak i Martin Järveoja en la primera posició per 9,1 segons de marge amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven les posicions de podi a 14,3 segons dels estonis i amb 30,9 segons de marge amb el Citroën C3 WRC d’Esapekka Lappi i Janne Ferm.

La segona jornada del ral·li tenia un format més acord a la tendència dels esdeveniments contemporanis, amb un bucle de 3 trams en les proximitats de Gap que en celebrar-se en dues ocasions, pel matí i a primera hora de la tarda, es generaven els 125,12 km cronometrats de l’escull, el més llarg de tot l’edició.

La primera especial de la jornada era cancelada donada l’excessiva presència de neu, una decisió que a priori perjudicava el concurs de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, doncs els provençals havien optat per un clavetejat més intens que no pas els seus rivals per aquesta primera prova especial. 

Reemprenent la competició en la segona prova especial, uns gats vells que tornaven amb una major assiduïtat en el campionat però canviant els colors de les seves granotes ignífuges, l’alsacià Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, marcaven la seva primera victòria de tram amb Hyundai avant posant-se en 5 dècimes de segon al temps dels seus companys Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, els quals a la seva vegada feien un moviment de dues posicions endavant per passar a liderar provisionalment la prova.

El bucle matinal es tancava amb el millor temps de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, un resultat que els permetia superar en la taula general a Ott Tänak i Martin Järveoja i entrar així al parc tancat d’assistències de Gap en la segona posició a 3,4 segons del lideratge de la parella belga.

A la represa de l’activitat cronometrada, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia empataven a l’escratx amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en el primer tram del bucle, una especial que ara si es celebrava, amb el què les distàncies entre els dos primers classificats s’estrenyia. En la segona del bucle i cinquena de la jornada, Sébastien Loeb i Daniel Elena repetien sensacions i es tornaven a mostrar com els més ràpids a final de tram, un resultat que coincidia amb una punxada i trencada de llanda d’Ott Tänak i Martin Järveoja, permetent als 7 vegades guanyadors de l’esdeveniment entrar en places de podi, mentre que els estonis baixaven fins a la setena posició a 2 minuts i 39,7 segons del temps dels primers classificats.

Paral·lelament, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia marcaven el tercer millor temps a final de tram i aquests es movien fins a la primera plaça, gràcies a la vintena de segons que es deixaven en una passada de frenada en un encreuament els fins llavors líders de la taula general Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

La reacció dels valons de Hyundai era immediata i aquests en imposar-se en la darrera prova especial del programa del divendres, entraven al parc tancat de Gap a 2,0 segons del lideratge de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.  D’altra banda, la bona elecció de gomes per a la segona prova especial del bucle, no ho era tant per a la tercera i última, i per tant Sébastien Loeb i Daniel Elena en deixar-s’hi 22,4 segons amb els seus companys d’equip belgues, i de retruc també perdien la tercera posició amb els tercers integrants de l’equip Hyundai, els noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger.

Andreas Mikkelsen i Anders Jæger doncs capitanejaven al terme de la segona etapa del ral·li, un grup força compacte d’aspirants a la darrera posició de podi a 1 minut i 17,7 segons del lideratge, i per 7,4 segons i 8,2 segons de marge amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i amb Sébastien Loeb i Daniel Elena respectivament.

De cara a la jornada sabatina, l'Automòbil Club de Mònaco disposava sobre el programa 2 trams cronometrats cap al nord de Gap, que en disputar-se a doble passada, donaven com a resultat els 93,38 km competitius de l’etapa repartits al llarg de 4 proves especials.

Les distàncies s’ampliaven tímidament a la conclusió de la primera especial del dia entre els dos aspirants a victória, així com de timid era el retall de segons que els de Hyundai feien sobre els de Citroën en la següent. 

Per darrera els moviments eren més notables, Sébastien Loeb i Daniel Elena recuperaven la plaça de podi en la primera especial cronometrada sabatina, per acte seguit, en calar el cotxe a la sortida de tram, entregar-la als finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Tanmateix en aquesta segona prova especial, desena en el còmput global del ral·li, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger quedaven apartats de la competició en perdre una roda del seu Hyundai i20 WRC.

En la repetició de les especials, belgues i francesos prosseguien amb la seva lluita particular, i si els segons classificats retallaven lleugerament les distàncies amb els líders, aquests les ampliaven tímidament en la següent i última per entrar al parc tancat amb 4,3 segons de marge. En l’altre punt calent de la taula, Sébastien Loeb i Daniel Elena es mostraven més ràpids que no pas Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i els francòfons de Hyundai es feien seva la tercera posició a 1 minut i 58,7 segons dels qui havien estat els seus companys d’equip allà pel 2011 i per 2,3 segons de marge amb els finlandesos de Toyota. Ott Tänak i Martin Järveoja, els homes més ràpids del dia amb 4 escratxs de 4 possibles, restaven 15 segons per darrera dels seus companys d’estructura.

De cara a la quarta i última etapa del ral·li, l’activitat es desplaçava cap a la costa, amb un bucle de 2 trams a doble passada i que es celebraven sense assistències intermèdies, entre els que calia comptar amb el mític Col du Turini. La jornada suposava els darrers 63,98 km cronometrats de l’edició.

Ott Tänak i Martin Järveoja tornaven a esdevenir els homes més ràpids a final de tram i els de Toyota es situaven a 5,7 segons de la darrera posició de podi i a 3,4 segons dels seus companys de carpa, una plaça que els estonis feien seva en aconseguir el sisè escratx consecutiu en la segona prova especial dominical. 

Per davant Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul aconseguien retallar 1,1 segons amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia al terme de les dues primeres proves especials dominicals, mentre que en la represa de l’activitat als trams per a les segones passades, un problema amb l’accelerador del Citroën dels líders, permetia als belgues situar-se a només 4 dècimes de segon de la primera plaça. 

El pilot de Gap ho donava tot en la darrera prova especial, el power stage, i en marcar el segon millor temps per darrera dels britànics Kris Meeke i Sebastian Marshall, qui d’aquesta manera salvaven lleugerament els mobles, s’asseguraven la victòria a la cita “domèstica”. Sense ser tan ràpid com en les especials anteriors, Ott Tänak i Martin Järveoja esdevenien més ràpids que els seus rivals en la cursa per la darrera posició de podi i els estonis se la feien seva.

Arribats a diumenge al migdia, punt final del 87è Ral·li Monte-Carlo, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia certificaven la seva victòria a l’edició en completar els 303,79 km cronometrats celebrats en un temps de 3 hores 21 minuts i 15,9 segons, una victòria que suposava la número 100 per a la marca dels dos galons, en l’any en el que precisament es celebrava el centenari de la marca fundada per André Citroën allà pel mes de març. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul completaven el recorregut a 2,2 segons dels guanyadors i s’havien de conformar amb la segona posició, mentre que el podi el tancaven Ott Tänak i Martin Järveoja, després d’haver protagonitzat una gran remuntada, a 2 minuts i 15,2 segons dels vencedors.

Tänak-Järveoja remaven de valent per pujar al podi monegasc.

En la recentment creada WRC2Pro, categoria reservada a les formacions de fàbrica, la llista d’inscrits era molt curta, doncs només hi prenien la sortida els britànics de M-Sport Gus Greensmith i Elliott Edmondson i els finlandesos d’Škoda Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Aquests segons patien una sortida de pista en la primera cronometrada de l’itinerari i en deixar-s’hi una mica més de 10 minuts i mig, els britànics tenien un camí prou planer cap a la victòria, que aquests finalment acabaven aconseguint per 13 minuts i 27,8 segons de marge en marcar 5 victòries parcials de tram per 9 dels de la firma txeca.

A efectes de campionat, tractant-se de la primera prova del calendari, el britànic encapçalava la taula del certamen amb 25 punts, 7 més que el fill de l’expilot i vencedor del Ral·li de Suècia 2001 Harri Rovanperä.

Greensmith-Edmonson es quedaven sols a les primeres de canvi.

En la classe WRC2 els francesos Yoann Bonato i Benjamin Boulloud prenien la iniciativa imposant-se en 4 de les 5 primeres proves especials, marcant el segon millor temps en la cronometrada que als campions de França en asfalt se’ls hi escapava l’escratx. Reduint lleugerament el seu ritme en les dues últimes especials del divendres, la parella líder feia cap al parc tancat de Gap amb 1 minut i 47,4 segons de marge amb Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul.

Al llarg del dissabte els líders eixamplaven distàncies amb 2 escratxs i un segon millor temps, però en la quarta i última prova especial de la jornada, una punxada tirava per la borda la labor dels campions francesos, els quals retornaven al parc tancat amb un marge de 1 minut i 23,6 segons amb els belgues Gillaume de Mévius i Martijn Wydaeghe i 1 minut i 28,8 segons en relació a Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul.

Amb un marge prou ampli, els francesos es dedicaven administrar l’avantatge al llarg del diumenge, una tasca que es veia facilitada en quan Gillaume de Mevius i Martijn Wydaeghe s’acomiadaven de la competició per accident en el transcurs de la segona prova especial de la jornada. Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul, sense cap necessitat d’apretar fort l’accelerador per guanyar plaça, no exercien cap pressió sobre els líders que tenien via lluire al calaix més alt del podi.

Yoann Bonato i Benjamin Boulloud aconseguien la victòria en la primera cita de la temporada per 2 minuts i 6,9 segons davant d’Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul i per 4 minuts i 16,7 segons en relació als escandinaus Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson, amb el que el pilot alpí encapçalava la classificació amb 25 punts, 7 per davant del seu compatriota Adrien Fourmaux i 10 amb el noruec Ole-Christian Veiby.

Bonato-Boulloud mostraven els seus galons de campions de França.

En la categoria R-GT la competició no va existir en cap moment, doncs els italians Enrico Brazzoli i Manuel Fenoli s’imposaven en totes i cadascuna de les proves especials en les que aquests s’enfrontaven amb els seus únics rivals, el canadenc Ian Crerar i la sueca Christina Thörner, qui tanmateix abandonaven la competició quan disputaven la desena prova especial, a causa dels danys que havien ocasionat al seu Porsche 911 Carrera en una sortida de pista. 

Sense més oposició que la fiabilitat mecànica del seu Abarth 124 Rally RGT, els transalpins aconseguien doncs una victòria en solitari i per tant encapçalaven el certamen, també en solitari, amb 25 punts.

Brazzoli-Fenoli pràcticament només hagueren de portar el cotxe a meta per guanyar.

En el campionat de pilots, el pilot de Gap, Sébastien Ogier, iniciava la seva revàlida del títol amb una molt bona puntuació, doncs als 25 punts de la victòria, el francès hi afegia 4 més del segon lloc en el Power Stage i per tant aquest totalitzava 29 punts, 8 més que el belga Thierry Neuville i 12 més que l’estoni Ott Tänak.

Constructor	Punts
Sébastien Ogier	29
Thierry Neuville	21
Ott Tänak	17

En el certamen de constructors, la victòria de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia no es veia recolzada pels seus companys Esapekka Lappi i Janne Ferm, els quals es veien obligats a retirar-se al llarg de la jornada sabatina per un problema de motor, amb el que Hyundai era la marca amb major puntuació en combinar el segon lloc de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul amb el quart de Sébastien Loeb i Daniel Elena. Toyota combinava el tercer i el cinquè lloc d’Ott Tänak i Martin Järveoja i de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per igualar la puntuació de Citroën a 5 punts dels líders. M-Sport, amb un rendiment clarament inferior al dels seus rivals, es quedava amb la meitat de la puntuació dels coreans.

Constructor	Punts
Hyundai	30
Citroën Toyota	25 25
M-Sport	14