Ragnotti-Andrié aconseguien la seva primera victoria al Mundial de Ral·lis d'una forma un tant adulterada.

Amb la sortida celebrada des de 8 ciutats europees el dissabte 24 de gener de 1981, entre les que s’hi trobava Saragossa, el divendres 30 gener del mateix any el port de Mònaco era testimoni de la clausura del 49è Ral·li Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova alpina, que donava punts en els certamens de pilots i marques, comptava amb 274 equips inscrits dels que 133 aconseguirien completar les 32 especials programades de 750 km cronometrats.

Fréqueli-Todt amb un cotxe de grup 2 van demostrar un cop més que al Monte-Carlo la potència no ho és tot.

El ral·li s’iniciava amb una anècdota gens simpàtica, en quan els pilots amateurs francesos Jacques Dagat i Meyniel es veien privats d’iniciar l’esdeveniment des de Monte-Carlo en ser-lis robat el seu Volkswagen Golf GTi Grup 1 a la porta de l’hotel en el que s’allotjaven.

La noticia però saltava en el recorregut de concentració que unia Paris amb Aix les Bains, quan l’Audi Quattro de les franceses Michèle Mouton i Annie Arrii abandonava la prova en els seus primers compassos. En el dipòsit de carburant hi va entrar aigua, amb el que el seu cotxe es va aturar sobtadament, per tal d’arribar a les assistències més properes, les pilots van necessitar ser remolcades, quelcom que estava prohibit en el reglament intern de la ronda alpina, motiu pel qual la parella decidia abandonar la prova sense haver disputat cap quilòmetre cronometrat.

Sense més ensurts, els participants es reunien a Aix les Bains diumenge al capvespre, on 6 especials cronometrades de 148 km de distància els esperaven per conduir-los fins a Monte-Carlo, formant així el conegut com reorregut de concentració. L’estat lliscant de les especials afavoria especialment l’Audi Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals s’imposarien en totes i cadascuna d’aquestes sis proves programades per tal d’arribar al port de Monte-Carlo amb un marge de 5 minuts i 54 segons vers els segons classificats, els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, seguits dels seus compatriotes Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, Guy Fréquelin i Jean Todt i de Bruno Saby i Daniel Le Saux. 

Després de gairebé una jornada de descans, els 228 equips participants que havien superat l’escull anterior, inciaven el recorregut comú quan mancaven pocs minuts per a la mitjanit del dimarts. Les condicions eren sobtadament seques, el que convertia l’Audi Quattro en un cotxe més vulnerable vers els seus rivals, i per tant els líders es dedicaven a conservar les distàncies vers la resta del parc tancat.

Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el primer millor registre de la nit, seguits de dos escratxs consecutius de Bruno Saby i Daniel Le Saux amb el segon dels Renault 5 Turbo oficials. Hannu Mikkola i Arne Hertz semblaven tenir controlada la classificació en imposar-se en la quarta especial de la jornada, però en la cinquena l’infortuni es va creuar en el seu camí. Al pilot finlandès li patinava la bota del pedal de fre i el seu Quattro s’accidentava perdent una de les seves rodes, malgrat que la parella nòrdica aconseguia completar l’especial sobre tres rodes, el temps que aquests cedien era d’uns quinze minuts i l’únic que els hi quedava era seguir en la competició per anar coneixent més el seu nou cotxe.

Jean-Luc Thérier i Michel Vial heretaven llavors la primera posició a bord del seu Porsche 911 SC preparat pels germans Almeras, la mateixa unitat que els va conduir a la victòria al passat Tour de Corse, seguits de ben a prop per Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, els quals van començar a pressionar als nous líders amb dos millors registres consecutius.

Al Burzet Jean-Luc Thérier i Michel Vial aconseguien una bona glopada d’aire fresc en aconseguir el millor temps i de pas elevar el gap amb els de Renault fins als 2 minuts i 34 segons. Una distància que es tornaria a incrementar a Saint Bonnet le Froid, on una errada en la munta de pneumàtics, suposava 1 minut més perdut per a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié vers Jean-Luc Thérier i Miche Vial, sota el millor temps de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui es mostraven molt competitius i espectaculars amb el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 2.  Mentre que en la desena especial cronometrada del recorregut comú, una virolla del líder permetia a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié escurçar en 38 segons el coixí que els hi tenien els líders, alhora que podien desempellegar-se lleugerament de la pressió que els hi començaven a sotmetre Guy Fréquelin i Jean Todt.

L’estira i arronsa entre les dues primeres parelles franceses classificades es va anar mantenint al llarg de les vuit proves especials cronometrades que li restaven a l’etapa, si bé a les acaballes d'aquesta esdevindria més estira que no pas arronsa quan al Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié se l'hi trencava l’escapament arran d’una petita sortida de pista; el que els feia perdre de l’ordre d’uns 30 CV de potència i la lluita s'esbiaixava.

Finalment l’entrada a Monte-Carlo, punt final del recorregut comú, es feia dimecres al migdia amb 3 minuts i 13 segons de marge entre els de Porsche amb els de Renault. Guy Fréquelin i Jean Todt eren cómodes tercers classificats a 4 minuts i 39 segons dels líders, doncs darrera dels francesos de Talbot les distàncies eren prou importants, ja que un petit cop endarreria el Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Daniel Le Saux, afermant així en la quarta posició l’Opel Ascona 400 dels alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner, campions europeus en vigència i qui a més a més tenien el gran privilegi de comptar amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer com “ouvreurs” en pista, trobant-se aquests a 7 minuts i 7 segons dels primers classificats i amb un coixí d’una mica més de mig minut de marge amb el segon dels Renault oficials.

A la ciutat costanera mediterrània hi arribaven 134 equips classificats dimecres al migdia, però el reglament particular de la ronda alpina només permetia prendre la sortida a l’etapa final als 100 primers classificats, una sortida que tenia lloc dijous a mitja tarda i una etapa que estava composada per 8 proves especials de 171 km de corda cronometrada.

Les condicions de les primeres cronometrades eren pràcticament sobre sec, una característica que donava ales al potent Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé, qui com la resta de pilots que havien emprat pneumàtics Pirelli, havien vist molt reduïdes les seves opcions en mostrar-se aquestes gomes menys competitives que les Michelin.

La noticia però saltava en la primera passada pel Coll del Turini, uns aficionats tiraven neu del marge sobre la carretera, just abans d’una paella, i Jean-Luc Thérier i Michel Vial en trepitjar-la van perdre el control del seu 911 SC i colpejaven contra un parapet, malgrat que els pilots líders van poder reempendre la marxa, 200 metres més avall es veurien obligats a abandonar la prova en tenir un palier trencat.

D'aquesta manera tan accidental, va ser com Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié passaven a liderar la prova, mentre que els alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner ocuparien una plaça de podi provisional.  En aquest context de ferm sec, els nous líders de Renault passaven a controlar els temps, deixant el protagonisme a Bernard Darniche i Alain Mahé, mentre que l’altra parella de Renault, la formada per Bruno Saby i Daniel Le Saux, en veure opcions de podi intentaven pressionar a la parella germànica d’Opel, però un curtcircuit acabaria amb les seves aspiracions en fer-los perdre prop de 4 minuts, sense que això suposés una pèrdua de posició.

Després de 3 escratxs consecutius de Bernard Darniche i Alain Mahé, arribaria l’hora de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui amb dos millors registres consecutius aconseguirien situar-se a només 54 segons del liderat i quan només restaven 3 proves cronometrades per endavant, servint-se així unes elevades dosis d’emoció en les hores d’espera entre especials, que a més a més resultaven altament recompensades per l’espectacularitat dels francesos de Talbot al seu pas per les especials.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié però es guardaven un darrer cop, havien canviat la suspensió de condicions mixtes de neu i sec, per una d’asfalt sec i en els 16 km cronometrats de la sisena especial programada de l'etapa, els líders aconseguien recuperar 25 segons en el seu saldo, amb el que les dues restants especials poc o res van tenir d’interessant i l’entrada al port de Monte-Carlo es faria amb els de Renault ocupant la primera posició per 2 minuts i 54 segons de marge vers Guy Fréquelin i Jean Todt i havent invertit un temps total final de 9 hores 55 minuts i 55 segons en recòrrer els 750 km cronometrats. Jochi Kleint i Gunter Wagner per la seva banda tancaven el podi monegasc a 6 minuts i 59 segons dels guanyadors de la ronda alpina.

.Sense fer gairebé soroll però sent molt regulars Kleint-Wagner van fer el seu primer podi

Amb la seva primera victòria a la seva història com a pilot de ral·lis, Jean Ragnotti era el primer líder del mundial de ral·lis, seguit pel seu compatriota Guy Fréquelin i de l'alemany campió d'Europa al 1979, Jochi Kleint.

Pilot	Punts
Jean Ragnotti	20
Guy Fréquelin	15
Jochi Kleint	12

De la mateixa manera que el podi de la provisional de pilots era el reflex del podi de Mónaco, en el campionat de constructors es repetia la mateixa circumstància donat que Renault, Tabot i Opel van pujar-hi també.

Constructor	Punts
Renault	18
Talbot	17
Opel	15

Aquest cop la sort no va ser esquiva amb Sainz-Moya que guanyaven el seu 1r Monte-Carlo.

Primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 59è Ral·li Monte-Carlo finalitzava el dimecres 30 de gener de 1991 a Mónaco. La sortida a la prova es donava des de diferents ciutats europees entre les que hi figurava Barcelona, tal i com marcava la dura tradició, el dijous 24 de gener. Dels 175 equips que formalitzaven la seva inscripció, 165 prenien la sortida per dirigir-se a afrontar les 27 especials cronometrades de 628,64 km de distància a partir del dissabte 26 de gener. 75 equips, ja que en la darrera jornada només es permetia la sortida als 100 primers classificats, aconseguien completar la prova que a part de ser puntuable per als campionats de pilots i marques, també ho era per al de producció.

Ja fos pels Michelin o per manca de ritme, BIasion-Siviero van tenir un ral·li gris.

Transcorreguts els aproximadament 1000 kms fatigosos de concentració a la regió alpina francesa, els pilots començaven a celebrar les primeres especials cronometrades corresponents a l'etapa de classificació el dissabte 26 de gener. Composada per un total de sis trams de 135,82 km de distància total i sense gairebé gel, Carlos Sainz i Luis Moya muntaven un nou tipus de pneumàtic Pirelli que treballava molt bé a baixes temperatures que els permetien adjudicar-se els dos primers millor temps del ral·li, el que els permetia liderar d'entrada la prova i distanciar-se de bona part dels Lancia oficials i semi-oficials.

Només François Delecour i Anne-Chantal Pauwels que debutaven amb el Ford Sierra Cosworth 4x4 i que també anaven equipats amb rodes italianes, semblaven capaços de seguir el ritme dels espanyols de Toyota. Ja en el tercer tram cronometrat, el millor temps canviava de pilots peró no d'equip, doncs Armin Schwarz i Arne Hertz marcaven el millor temps alhora que es certificava la primera baixa de la prova, la del Mazda 323 GT-X de Hannu Mikkola i Johnny Johanson per problemes d'encés.

A Col de Perty, quarta prova del dia, Carlos Sainz i Luis Moya marcaven de nou el millor registre mentre que en quilòmetre 11 de l'especial es produia el primer cop de teatre del ral·li quan Didier Auriol i Bernard Occelli es quedaven 8 minuts clavats en la carretera per que el seu Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club es negava a rugir.

El temps perdut, va obligar als francesos a treure el millor de si mateixos que marcaven el millor registre en les dues últimes cronometrades del dia que conduien a Aubenàs, ciutat on es neutralitzava el ral·li, i on Carlos Sainz i Luis Moya arribaven com a líders destacats amb 54 segons d'avantatge vers els Lancia de Massimo Biasion i Tiziano Siviero i del pilot local Bruno Saby acompanyat per Daniel Grataloup.

L'etapa comú s'iniciava amb el mític i alhora temible Burzet, que enguany tornaria a dictar sentencies amb nombroses incidències que començarien a marcar les diferències. Alain Oreille, obridor de pista oficial del ral·li informava que la baixada del coll estava glaçada i era aconsellable l'ús de rodes amb claus; Lancia va fer cas a les suggerencies mentre que els equipats amb Pirelli, és a dir Toyota i Ford, no i van seguir emprant els pneumàtics llisos per a temperatures baixes que ja havien emprat en la jornada anterior. L'aposta era arriscada però va permetre tan a François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, autors del millor temps que suposava el primer escratx en el mundial per al popular pilot francès, com a Carlos Sainz i Luis Moya, marcar distàncies amb l'armada Lancia.

A Burzet també Didier Auriol i Bernard Occelli quedaven fora del ral·li quan trencaven el motor del seu Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club, fòrmula que empraven els francesos per tal de córrer tot el campionat enlloc d'unes cites determinades com passava amb els Lancia oficials. L'oli desprès inhabilitava els frens provocant una lleugera sortida de carretera del seu cotxe. Tot i així els pilots van completar l'especial només per entregar el seu carnet de ruta i certificar així el seu abandonament.

Per últim, quan s'havien disputat uns 5 km de Burzet, Armin Schwarz i Arne Hertz patien una punxada en el seu Toyota Celica GT-4 que els obligava aturar-se a canviar roda, el que va fer que el jove pilot alemany i el seu experimentat copilot suec perdessin més de 4 minuts i el contacte amb el grup del capdavant.

Saint Bonnet le Froid, segona especial cronometrada del dia es va veure una certa reacció dels pilots de Lancia que escurçaven distàncies, si bé el millor temps era pel Mitsubishi Galant VR-4 de Timo Salonen i Voitto Silander. Carlos Sainz i Luis Moya marcaven els dos escratxs següents amb les que s'arribava de nit a disputar l'especial de Sisteron, on la munta de pneumàtics va ser molt diversa així com els seus resultats, Armin Schwarz i Arne Hertz optaven pels llisos, mentre els francesos de Ford François Delecour i Anne-Chantal Pauwels optaven pels mixtes. Carlos Sainz i Luis Moya s'inclinaven per pneumàtics amb claus doncs hi havia gel a la carretera, peró en aquesta ocasió l'elecció dels espanyols es va mostrar com la pitjor ja que en l'especial es deixaven poc més d'un minut amb els seus companys d'equip, autors del millor temps, i 22 segons amb els pilots de Ford.

Tot i l'errada en el darrer tram, els espanyols de Toyota arribaven a la neutralització de mitja etapa amb 39 segons d'avantatge vers els francesos de Ford i més d'un minut i mig vers els italians de Lancia Massimo Biasion i Tiziano Siviero que ocupaven la tercera posició provisional. Bruno Saby i Daniel Grataloup eren quarts a gairebé dos minuts dels líders i per darrera d'ells un buit important.

Dilluns al matí es reemprenia l'etapa comú i Armin Schwarz i Arne Hertz mantenien la tónica amb la que havien finalitzat la jornada anterior, marcant els dos primers escratxs i empatant amb Carlos Sainz i Luis Moya a l'escratx del quart tram celebrat. Tot i així la parella germano-sueca de Toyota tenia molt camí per recòrrer i arribar a posicions capdavanteres, mentre que els seus companys d'equip aconseguien elevar les distàncies vers François Delecour i Anne-Chantal Pauwels fins als 53 segons un cop celebrades les dues primeres especials del dia, moment en que els de Ford van reaccionar i marcaven el millor temps en la tercera especial escurçant 5 segons. En la quarta, on els Toyota empataven l'escratx, els francesos de Ford llepaven la part posterior del seu Sierra cedint 8 segons.

En els dos últims trams peró François Delecour i Anne-Chantal Pauwels marcaven el millor temps i aprofitant que Carlos Sainz i Luis Moya s'envirollaven i es quedaven sense frens en la penúltima especial cronometrada completaven l'etapa comú a 9 segons dels líders provisionals a l'espera que la nit del Turini dictés sentència.

En la tercera especial cronometrada de la jornada, quinzena en el comput global del ral·li, Jesús Puras i José Arrarte patien una sortida de pista a bord del seu Mazda 323 GT-X oficial, si bé l'impacte no va ser gaire fort, en aquella zona no hi havia espectadors que poguessin ajudar a la parella espanyola a retornar a pista. Els pilots es justificaven que en les seves notes tenien anotat "frenar en el pal" doncs al marge de la carretera hi havia un pal trencat de telecomunicacions, peró en dies posteriors als reconeixements els operaris de la companyia telefónica van retirat el pal trencat amb el que els pilots de Mazda van perdre la referencia i el control del seu cotxe.

Dimarts a primera hora de la tarda s'iniciava la última i definitva jornada que finalitzaria dimecres a trenc d'alba, en ella l'estira i arronsa entre François Delecour i Anne-Chantal Pauwels i Carlos Sainz i Luis Moya ben d'hora va començar a donar els seus fruits quan els de Ford aprofitant un problema en els frens dels de Toyota i marcant el millor temps en la primera passada pel Turini, els pilots aconseguien liderar el ral·li per primera vegada, trencant així l'hegemonia dels espanyols des de la primera cronometrada.

Carlos Sainz i Luis Moya responien en la següent especial cronometrada marcant el millor temps, el que els permetia recuperar el liderat que mantenien tot i els dos escratxs consecutius que s'adjudicaven els seus principals rivals, els liders tancaven el primer bucle de la etapa marcant novament un escratx amb el que incrementaven tímidament les distàncies per deixar-les en 4 segons a falta de celebrar les especials de matinada.

Bruno Saby i Daniel Grataloup, que rodaven en tercera posició, patien una punxada en la tercera cronometrada de l'etapa que els feia perdre de l'ordre de 5 minuts i caure fins la setena plaça, permetent al Lancia Delta Integrale 16V oficial de Massimo Biasion i Tiziano Siviero situar-se provisionalment en posicions de podi.

A la represa de matinada, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels aconseguien tornar a liderar la prova gràcies al millor registre marcat en la primera especial celebrada que juntament amb dos escratxs més, els pilots revelació de Ford cimentaven un liderat de 41 segons de diferència vers els campions del món Carlos Sainz i Luis Moya els quals semblaven estar resignats a acabar en segona posició.

Peró en la última especial cronometrada del ral·li, la tercera passada pel Turini, els pilots francesos van començar a notar uns moviments extranys en la part posterior del seu Sierra Cosworth 4x4, després de fer una breu aturada per comprovar que estava passant, van poder veure com una rótula del braç posterior esquerre estava cedint, poc després es va acabar trencant i a causa del fregament la roda va acabar punxant-se. Per acabar-ho d'adobar, François Delecour va cometre una errada en intentar creuar el seu cotxe en la part alta del Coll de Turini, ja que aquest apenes tenia estabilitat i es va sortir de la carretera colisionant amb la part frontal esquerre que quedaria força malmesa. La gran quantitat de temps perduda no només li feia perdre la primera posició, sino que a més a més el feia caure fins la tercera posició 13 segons per darrera del Lancia Delta Integrale 16 V de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

Sense més temps per les sorpreses Carlos Sainz i Luis Moya s'adjudicaven per primera vegada en la seva carrera el mític ral·li Monte-Carlo amb un temps total de 6 hores 57 minuts i 21 segons, 4 minuts i 59 segons per davant dels inesperats segons classificats Massimo Biasion i Tiziano Siviero. Tot i la desgràcia de la darrera especial, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels aconseguien pujar al tercer calaix del podi amb un temps total 5 minuts i 12 segons més lent que el dels guanyadors.

Una rótula del braç posterior va arruinar el ral·li de Delecour-Pauwels.

En la categoria reservada als cotxes de producció, o Grup N, en l'equador de la prova els francesos Pierre-Manuel Jenot i Slo amb Alfa-Romeo 75 lideraven la prova amb cert marge fins que una sortida de pista d'aquests en la segona jornada de l'etapa comú, deixava el camí planer als monegascs Christophe Spiliotis i Isabelle Spiliotis amb el seu Ford Sierra Cosworth 4x4 que de pas, lógicament, passaven a liderar la provisional del campionat si bé lluitar-lo no entrava en els seus plans.

Els locals Spiliotis-Spiliotis guanyaven la prova en Grup N.

Amb la inesperada victòria al Principat de Mònaco, Carlos Sainz iniciava la temporada 1991 tal i com havia acabat l'anterior, al capdamunt de la taula. Massimo Biasion el seguia a 5 punts de distància, si bé el transalpí en cap moment va donar signes de poder lluitar per posicions més altes. François Delecour tancava el podi provisional amb 12 punts.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	20
Massimo Biasion	15
François Delecour	12

Gràcies a que fins a tres marques pujaven al podi, el campionat reservat a constructors s'iniciava d'una manera molt ajustada amb Toyota al capdavant de la provisional amb 20 punts, seguits de la quatre vegades campiona consecutiva Lancia a 3 punts i Ford que aconseguia sumar 14 a la prova. Mitsubishi tancava la taula amb només 4 punts.

Constructor	Punts
Toyota	20
Lancia	17
Ford	14