Waldegård tornava a guanyar a casa, en aquesta ocasió dalt d'un Escort RS1800.

Els 60 equips participants que aconseguien completar els 598,70 km cronometrats que es celebraven dels 615,60 que prèviament l’organització disposava sobre el programa del 28è Ral·li de Suècia, es donaven cita a Karlstad, capital del Värmland, el diumenge 12 de febrer de 1978 per tal de celebrar la seva clausura. La ronda hivernal, que donava punts en els campionats de marques així com la Copa FIA per a pilots, tenia la seva baixada de la rampa de sortida el divendres 10 de febrer, en la que hi eren presents 112 formacions de les 116 que havien formalitzat la seva inscripció.

Donant fe de ser l'equip més potent, Mikkola acompanyà Waldegård en el podi.

La primera etapa del ral·li, programada a partir del divendres al migdia fins la matinada del dissabte, comptava amb 14 proves especials en el seu programa d’una corda cronometrada de 243,80 km de distància. Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com els seus companys de formació Ari Vatanen i Atso Aho, empataven a l’escratx en la primera especial cronometrada del ral·li, amb el que el liderat lògicament el liderat provisional resultava ex-aequo entre les dues formacions de Ford.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan aturaven el cronòmetre a 1 segon dels líders provisionals, els quals en no tenir el seu nou Saab 99 Turbo prou desenvolupat, pilotaven en l’edició un Lancia Stratos HF oficial, al cap i a la fi la xarxa de concessionaris Saab de Suècia també venia Lancia, el que suposava l’estrena per al pilot suec en el maneig d’un cotxe de propulsió. Mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius així com Markku Alén i Ilkka Kivimäki es trobaven 2 segons per darrera dels dos equips co-líders.

Ari Vatanen i Atso Aho s’imposaven en la cronometrada següent per 1 segon de marge vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb el que la parella finlandesa es situava com efímera líder, doncs en la tercera especial, cometien una petita errada i en perdre 12 segons amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, els homes més ràpids en pista, aquests baixaven fins la tercera posició provisional, per darrera dels també companys seus a Ford Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que el pilot finlandès i el seu navegant suec passaven a liderar la taula de temps.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan progressaven ràpid amb el pilotatge del seu Lancia Stratos HF, i la parella sueca, guanyadora en 4 de les 6 anteriors edicions de la prova, s’imposava en la quarta prova especial del dia per a situar-se en posicions de podi en detriment d’Ari Vatanen i Atso Aho, qui reaccionaven immediatament imposant-se en la cinquena especial per tal de grimpar fins la segona posició provisional, mentre que la parella sueca de Lancia patia una sortida de pista que els feia perdre 44 segons.

Però la reacció dels locals era immediata, i en imposar-se en la sisena prova especial, aquests començaven la difícil missió de retallar distàncies amb el cap de la taula de la classificació. Posteriorment, Hannu Mikkola i Arne Hertz es refermaven com a líders amb els millors temps de la setena, vuitena i novena prova especial, els dos últims aconseguits ex-aequo amb els seus companys d’equip. 

Entretant ja es registraven les primeres baixes a la cursa entre els pilots de renom, els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial havien d’abandonar la prova després de que se’ls hi trenquès la corretja de l’alternador en la cinquena prova especial, i els suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund així com els finlandesos Pentti Airikkala i Risto Virtanen ho feien en la sisena prova especial per respectius problemes de motor en els seus Opel Kadett GT/E i Vauxhall Chevette 2300 HS. Per últim, seguint un ordre cronològic dels fets, els suecs Per Eklund i Björn Cederberg, guanyadors de l'edició de 1976, engruixaven la llista d’abandonaments en la desena prova especial també per averia de motor, concretament una biela.

El liderat vivia un nou gir amb la celebració de l’onzena cronometrada de l’etapa, Hannu Mikkola i Arne Hertz cometien una errada i perdien 1 minut i 22 segons amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui passaven a liderar la taula de temps, mentre ells queien fins la tercera posició per darrera d’Ari Vatanen i Atso Aho, gaudint de nomès 15 segons de marge vers el Lancia Stratos HF d’Stig Blomqvist i Hans Sylvan.

Els nous líders estaven en estat de gràcia, i en imposar-se en dues de les tres proves especials que restaven fins a completar la jornada, la parella es refermava en la seva posició entrant de matinada al parc tancat amb 36 segons de marge vers Ari Vatanen i Atso Aho i 1 minut i 4 segons en relació als seus altres companys a Ford, Hannu Mikkola i Arne Hertz. Markku Alén i Ilkka Kivimäki ho feien en la quarta posició a 3 minuts i 44 segons dels líders i els seus companys d'equip, Timo Salonen i Jaakko Markkula, en la cinquena a 4 minuts i 49 segons, evidenciant així la manca d’adaptació de l’equip FIAT a la ronda sueca. D'altra banda a Stig Blomqvist i Hans Sylvan se’ls hi trencava un cable de l’accelerador en la penúltima especial del dia, i en deixar-s’hi prop de 4 minuts i mig, els suecs de Lancia completaven l'etapa en la sisena posició a 45 segons del darrer FIAT 131 Abarth.

Després d’una neutralització de 7 hores per al descans i recomposició de pilots i màquines, la segona etapa arrancava amb un total de 20 proves especials cronometrades en el seu programa d’una distància total competitiva de 314,30 km, esdevenint així en l’etapa més important del ral·li, i en la que en disputar-se per segona vegada diverses proves especials de l’etapa anterior, la presència de roderes en el gel esdevenia un important factor nou, doncs a part dels equips participants en el mundial, calia afegir un centenar més que ho feien en categoria nacional.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan marcaven el millor registre de forma consecutiva en les quatre primeres especials de l’etapa, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, llur FIAT 131 Abarth semblava comportar-se molt millor que no pas els Ford Escort RS1800 amb la presència de les roderes, ho feien en les tres següents. Gràcies al tercer escratx que aconseguia en la setena prova especial de l’etapa, vint-i-unena en el còmput global del ral·li, la parella finlandesa de FIAT aconseguia situar-se en la tercera posició del podi, desplaçant-ne a Hannu Mikkola i Arne Hertz per 19 segons.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan tornaven a sumar victòries parcials a continuació, mentre que dues proves cronometrades després, Markku Alén i Ilkka Kivimäki donaven compte de la posició d’Ari Vatanen i Atso Aho, amb el que els finlandesos de FIAT figuraven en la segona posició provisional a 1 minut exacte de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i els finlandesos de Ford ho feien en la tercera plaça a 5 segons dels seus compatriotes quan ja s’havia superat l’equador del recorregut. 

L’altra cara de la moneda pels responsables de l’equip FIAT la rebien de mans de Timo Salonen i Jaakko Markkula, doncs els pilots es veien obligats a abandonar el ral·li per una averia de motor contemporàniament amb la consecució de la segona posició per part dels seus companys d’esquadra. Els problemes s’acarnissaven amb FIAT, i l'alegria els hi durava ben poc, doncs la substitució de la caixa de canvis en el 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, suposava la pèrdua de la segona posició recentment assolida per part de la parella. 

Alhora una averia elèctrica en l’Escort RS1800 d’Ari Vatanen i Atso Aho, brindava la segona posició provisional a Hannu Mikkola i Arne Hertz, qui si bé tenien una nova oportunitat d’intentar recuperar la primera posició gràcies als problemes aliens, en veure com s’estaven quedant sense estoc de rodes amb claus per culpa de les roderes solcades en el gel, decidien assegurar la segona posició enlloc d’intentar incomodar als seus companys d’equip i líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui estaven classificats a prop de 2 minuts dels seu temps total acumulat.

En la segona meitat de la jornada, Stig Blomqvist i Hans Sylvan tornaven a marcar els millors registres, si bé per llavors ja de ben poc servien, doncs una punxada els havia tornar a endarrerir en la taula; mentre que un tímid estira i arronsa entre Hannu Mikkola i Arne Hertz amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius, es resolia amb els segons entrant en el parc tancat de final d’etapa a 1 minut i 33 segons dels seus companys i líders provisionals. Unes excursions per fora de la traçada per part d’Ari Vatanen i Atso Aho, refermaven a Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la darrera posició de podi.

La jornada dominical, amb tan sols 4 proves especials cronometrades sobre el programa de 57,50 km de distància, esdevenia un mer tràmit donades les distàncies temporals que separaven als primers classificats, més quan un problema de cronometratge obligava als responsables de l’esdeveniment a cancelar la segona d’elles, de 16,90 km de distància.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan empataven a l’escratx amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius en la primera especial que es celebrava, mentre que Ari Vatanen i Atso Aho ho feien en les dues següents, sent la primera ocasió d’elles ex-aequo amb els seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz.

Celebrada la trenta-quatrena especial cronometrada del programa, els 60 participants que aconseguien completar-la feien cap en direcció al parc tancat de Karlstad, on la parella local de Ford formada per Björn Waldegård i Hans Thorszelius ho feia ocupant la primera posició amb un temps final de 6 hores 42 minuts i 40 segons. Els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz ho feien a 1 minut i 28 segons dels seus companys, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki acumulaven un retard de 2 minuts i 46 minuts en els 598,70 km disputats.

Després d'una primera jornada per oblidar i un problema mecànic, Alén-Kivimäki aconseguien un tecer lloc final.

En la classificació de la Copa FIA per a pilots, Ari Vatanen, que venia de guanyar l'Arctic Rally finlandès, passava a comandar la taula de la mateixa en solitari en aconseguir sumar 2 punts al ral·li suec, distància que el separava dels guanyadors del Monte-Carlo, el francès Jean-Pierre Nicolas i de la ronda sueca, el local Björn Waldegård. Per la seva banda, Markku Alén acumulava ja dos tercers llocs consecutius, un a l'Arctic Rally finlandès i un altre a Suècia, amb el què el pilot de Helsinki tancava el podi provisional de la copa a 1 punt del segon lloc.

Pilot	Punts
Ari Vatanen	11
Jean-Pierre Nicolas Björn Waldegård	9 9
Markku Alén	8

Tot i no haver conseguit la victòria per segon ral·li consecutiu, FIAT treia petroli del tercer lloc de Markku Alén i comandava la taula de marques en solitari, els cosins de Lancia gràcies al quart lloc de Stig Blomqvist i Hans Sylvan s'enfilaven fins al segon lloc a 8 punts d'aquests, seguits finalment dels dos guanyadors de les dues proves disputades fins al moment, Porsche i Ford, a 2 punts de distància.

Constructor	Punts
FIAT	28
Lancia	20
Porsche Ford	18 18

Stig Blomqvist guanyava per cinquena vegada el Ral·li de Suècia amb puntuabilitat mundial, setena en total.

El diumenge 12 de febrer de 1984 la provincia del Värmland s’acomiadava un any més de tota la parafernàlia del campionat mundial, si bé només era puntuable pel campionat de pilots, i europeu de ral·lis en clausurar el 34è Ral·li de Suècia. La ronda hivernal tenia en el seu programa un total de 27 proves especials de 447,70 km cronometrats, als que els 66 equips inscrits i participants començarien a afrontar el divendres 10 de febrer des de Karlstad, capital de la regió. 41 formacions participants aconseguirien completar la distància competitiva programada i ser presents a la cerimònia de clausura.

Mouton-Pons no es mostraven competitives, però davant la manca de competència aconseguien un segon lloc fàcilment..

A les 8 en punt del divendres al matí es donava la sortida del parc tancat de Karlstad als participants per tal de que aquests afrontessin la primera jornada de competició; una etapa que estava composada per 10 cronometrades programades de 138,50 km de distància i que conduïa la caravana del ral·li fins a la ciutat veïna d’Alster.

Per Eklund i Dave Whittock, que per a l’ocasió havien aconseguit un Audi Quattro A2 equipat amb pneumàtics Michelin, la millor combinació per a competir a l’edició de la ronda sueca, s’imposaven en la primera especial cronometrada del programa i per tant esdevenien els primers líders de la prova. 

Stig Blomqvist i Björn Cederberg s’anotaven a continuació l’escratx en el segon tram, amb el què la parella sueca oficial d’Audi passava a comandar la taula provisional de temps, si bé una relació de marxes un tan curta, facilitava que el seu amic Per Eklund i el seu copilot David Whittock els rellevessin del liderat al terme de la tercera prova especial gràcies a un altre millor temps. Un cop recuperat el lideratge, els pilots eren conscients de que aquest era el seu moment, doncs l’altre Audi Quattro A2 oficial present al ral·li, el pilotat per Michèle Mouton i Fabrizia Pons, estava tenint problemes amb la direcció i l’embragatge, per tant la parella sueco-britànica mirava de posar terreny de per mig amb un altre millor temps en la quarta prova especial.

Reemplaçada la caixa de canvis per una altra de relacions més llargues, Stig Blomqvist i Björn Cederberg s’imposaven en totes les sis proves especials que restaven en la jornada, amb el que la parella sueca recuperava la primera posició al terme de la sisena cronometrada del ral·li i aquests feien entrada al parc tancat d’Alster el divendres quan passaven 5 minuts d’un quart d’onze de la nit, en la primera posició seguits de Per Eklund i David Whittock i de les seves companyes Michèle Mouton i Fabrizia Pons.

En total a Alster hi arribaven 54 formacions, entre les que no hi eren Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, qui havien d’abandonar la prova en el setè tram per averia en la caixa de canvis del seu Audi Quattro de Sutton Cars, ni tampoc el debutant Volvo 240 Turbo dels locals Anders Kullang i Lars-Ove Larsson, retirats també en la setena prova especial per culpa de la culata.

La jornada sabatina arrancava motors el dissabte 11 de febrer a les 7 en punt del matí, amb un total d’onze proves especials de 209,70 km cronometrats en el seu programa. Stig Blomqvist i Björn Cederberg seguien lluint la seva superioritat a la prova i s’imposaven en els tres primers trams del dia de forma consecutiva, mentre que Per Eklund i David Whittock patien una sortida de pista en la tercera prova especial del dia que els suposava perdre una mica més de 10 minuts i baixar fins la vintena posició provisional.

Així la francesa Michèle Mouton i l’italiana Fabrizia Pons guanyaven una posició i es classificaven just per darrere dels seus companys d’equip, si bé les pilots d’Audi es trobaven ja a gairebé 4 minuts del seu temps total acumulat, mentre que per la tercera posició del podi s’establia una lluita oberta i molt interessant i en la que Björn Johansson i Anders Olsson eren els més avantatjats a bord del seu Opel Ascona de Grup A, per davant de l’Ascona 400 de Grup B de Mats Jonsson i Åke Gustavsson i el també Opel Ascona de Grup A de Lars-Erik Torph i Jan Svanström.

No era l'únic incident matiner, doncs Kalle Grundel i Peter Diekmann es veien obligats a abandonar el ral·li després de la disputa de la primera cronometrada de la jornada per problemes de motor en el seu Volkswagen Golf GTi.

Per Eklund i David Whittock començaven llavors la dificil missió d’intentar assolir una posició de podi, molt presumiblement la darrera vist com transcorria el ral·li, i la parella privada d’Audi ho feia guanyant la quarta prova especial del dia, que tanmateix era l’especial més llarga de tot el dia amb 45,60 km de corda cronometrada.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg marcaven el registre més baix en les tres següents proves especials cronometrades el que els permetia incrementar el gap amb les seves companyes d’equip a Audi fins a gairebé els 5 minuts, moment en el que la parella sueca líder decidia passar a controlar el ral·li, mentre que en la lluita per la darrera posició de podi s’hi afegia l’Audi 80 Quattro de Mikael Eriksson i Rolf Melleroth, qui es situaven en la cinquena posició provisional a només 1 segon de l’Opel Ascona 400, Grup B, de Mats Jonsson i Åke Gustavsson.

El mode de control dels líders i les ganes de recuperar el terreny perdut per part de Per Eklund i David Whittock, desencadenava en la victòria parcial d’aquests últims en les 4 cronometrades que restaven per tal d’entrar al parc tancat d’Alster el dissabte a partir de dos quarts de 10 de la nit en la setena posició provisional.

En la tercera i última etapa del ral·li, els organitzadors disposaven sobre el programa un total de 6 proves especials cronometrades de 99,50 km de distància, si bé la distància no era massa llarga, el fet que els 44 equips participants que restaven en actiu sortissin del parc tancat a les 2 de la matinada, per arribar a la conclusió de l’esdeveniment 8 hores més tard, li donava una emoció afegida als darrers compassos de la ronda hivernal.

Per Eklund i David Whittock seguien amb la seva batalla particular, i els pilots d’Audi guanyaven totes i cadascuna de les sis proves especials dominicals. Una batalla que ben d’hora trobava la seva recompensa, doncs en l’equador de l’etapa els problemes de motor que per una banda patien Björn Johansson i Anders Olsson, així com l’accident de Mikael Ericsson i Rolf Melleroth, facilitaven que la parella assolís la tercera posició provisional a manca de tres proves cronometrades per a resoldre el ral·li. Amb els escratxs prèviament anunciats, la parella no feia més que confirmar el seu lloc en el darrer graó del podi suec.

A les 10 del matí del diumenge 12 de febrer de 1984, 41 equips arribaven a l’Hotel OK Motor de les afores d’Alster, moment i lloc programat per a la finalització de la present edició i en la que els pilots locals Stig Blomqvist i Björn Cederberg s’hi proclamaven guanyadors en completar els 447,70 km cronometrats en un temps final de 4 hores 16 minuts i 45 segons. Per darrera d’ells s’hi classificaven les seves companyes de formació, Michèle Mouton i Fabrizia Pons, acumulant un retard total de 7 minuts i 27 segons, i el seu amic Per Eklund i el seu respectiu copilot David Whittock, qui tancaven el podi a 16 minuts i 42 segons del seu registre.

Un incident en la segona jornada posava fi a les opcions a victòria d'Eklund-Whittock.

Si bé el ral·li va estar ràpidament resolt en quan a la classificació absoluta, en la categoria del Grup A la taula va estar molt entretinguda, doncs ja des d’un bon principi s’establia un duel a quatre bandes entre l’Opel Ascona de Björn Johansson i Anders Olsson, el Saab 99 Turbo d’Ola Stomberg i Per Carlsson, l’Audi 80 Quattro de Mikael Ericsson i Rolf Melleroth i el Volkswagen Golf GTi de Kalle Grundel i Peter Diekmann.

Kalle Grundel i Peter Diekmann causaven baixa en la primera cronometrada de l’etapa sabatina a causa d’una averia de motor, mentre que una punxada matinera obligava a Ola Stomberg i Per Carlsson aturar-se a mitja especial per canviar la roda, el que els suposava trobar-se classificats per darrera de l’Opel Ascona de Lars-Erik Torph i Jan Svanström en la taula provisional. 

Més endinsats en la segona jornada del ral·li, un palier i una averia de motor, posava punt i final al ral·li d’Ola Stomberg i Per Carlsson, mentre que Mikael Ericsson i Rolf Melleroth havien assolit la segona posició provisional de la categoria a pràcticament mig minut dels líders provisionals en superar Lars-Erik Torph i Jan Svanström.

En la matinada final dominical, Mikael Ericsson i Rolf Melleroth treien petroli de la seva tracció integral i després de la disputa de la cronometrada més llarga del ral·li, la segona en el còmput de l’etapa, els pilots amb Audi tenien pràcticament al seu abast el liderat de la classe. Per desgràcia seva, mai van arribar a liderar, doncs una especial més tard, els suecs patien un accident que els enviava a engruixar la llista d’abandonament.

Björn Johansson i Anders Olsson corrien una sort semblant, si bé no arribaven a abandonar la prova, un soroll molt sospitós de motor els invitava a conduir amb precaució, ocasió que era aprofitada per Lars-Erik Torph i Jan Svanström per passar a comandar la taula quan tan sols restaven tres proves especials cronometrades per a completar el recorregut. Sense marge per a gaire més incidents, Lars-Erik Torph i Jan Svanström s’adjudicaven la victòria en la categoria

Torph-Svanström aconseguien la victòria en el Grup A en les 3 últimes proves especials.

Stig Blomqvist pujava per segona vegada al podi d'un ral·li en les dues cites que s'havien celebrat en el campionat, sent en aquesta ocasió al calaix més alt del podi, el que permetia al pilot suec liderar la general provisional del campionat de pilots amb 15 punts d'avantatge vers l'absent a la cita Walter Röhrl. Michèle Mouton, que no havia pres la sortida al Monte-Carlo, tancava el podi provisional amb els 15 punts corresponents al segon lloc aconseguit en aquest ral·li.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	35
Walter Röhrl	20
Michèle Mouton	15

En el campionat de marques la general es mostrava inalterada vers la finalització del Monte-Carlo, ja que la ronda sueca no otorgava punts en el certamen, pel que Audi seguia amb els seus 18 punts, tot i la victòria que aconseguia sobre la neu, seguits de Renault amb 12 i Lancia amb 10.

Constructor	Punts
Audi	18
Renault	12
Lancia	10

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en linia de 1998 centímetres cúbics (86,00 mm diàmetre - 86,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	280 CV a 6800 rpm
Canvi	Manual 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4492 mm
Amplada	1688 mm
Alçada	1320 mm
Distància entre eixos	2600 mm
Pes mínim	1200 kg

Coincidint amb l’inici de les proves cronometrades del 42è Ral·li de Suècia el divendres 12 de febrer de 1993, l’Opel Calibra 4x4 feia el seu debut oficial en la màxima competició de l’especialitat de la mà dels experimentats pilots Stig Blomqvist i Benny Melander, si bé uns problemes de motor impedien que aquests poguessin completar tota la segona jornada del programa.

El cotxe va tenir molt poc recorregut i les seves participacions al mundial van acabar sent una mera anècdota, doncs la irrupció del FIA 2-Litres va matar el cotxe que havia estat gestat per MSD, doncs la marca va potenciar més l’Astra GSi 16V. De fet només se’l va poder veure una altra vegada al Ral·li Catalunya-Costa Brava del mateix 1993 i de la mà de l’importador neerlandès de la marca, sense que aquest segon concurs tingués un resultat gaire millor que l’anterior, abandonament per averia en la bomba d’oli.

Les ordres d'equip donaven la victòria a Eriksson-Parmander.

Segona ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 44è Ral·li de Suècia finalitzava a Karlstad el diumenge 12 de febrer de 1995, ciutat des d'on s'havia donat el tret de sortida el dijous 9 de febrer amb els 95 equips inscrits presents. La prova que era puntuable per als campionats de producció, pilots, marques i FIA 2-Litres, tenia un recorregut composat de tres jornades de competició amb 25 especials de 501,12 km de distància cronometrada que 49 equips van aconseguir superar.

Mäkinen-Harjanne s'aturaven en la última especial per acatar les ordres d'equip.

El ral·li s'iniciava el divendres 10 de febrer amb una especial curta que pràcticament servia de presa de contacte amb l'element blanc i en el que fins a 3 cotxes marcaven el mateix crono, donant un triple empat lógicament en el liderat de la ronda sueca. Ben d'hora peró Carlos Sainz i Luis Moya que corrien per primera vegada a Suècia sorprenien a propis i aliens marcant el millor temps en la segona especial cronometrada, si bé els pilots de Subaru no van arribar a liderar la prova, es quedaven a només 1 segon dels ja per llavors líders en solitari els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne.

La sorpresa es va anar en orris en la quarta especial cronometrada, quan els espanyols van poder viure en la seva pròpia pell la trampa que poden suposar els bancs de neu. Els de la constelació de les Plèiades van anar llarg en un revolt molt ràpid, quedant-se clavats a la neu i perdent un mig minut per poguer-ne sortir tot i l'ajuda del nombrós públic que s'hi aplegava.

Per davant els dos Mitsubishi Lancer Evo II pilotats per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i els ja anteriorment mencionats Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne mantenien un duel fraticida, alternant-se com els homes més ràpids en els trams i també com els líders provisionals en la general, completant les vuit especials del primer dia separats per tan sols 2 segons en favor de la parella sueca.

Els britànics Colin McRae i Derek Ringer van mostrar-se bastant ràpids en la primera etapa i juntament amb els seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya, van ser els únics capaços en marcar un escratx llevat dels Mitsubishi, el que permetia a la parella finalitzar en tercera posició provisional a 41 segons dels líders i amb 11 segons d'avantatge per davant del Toyota Celica GT-Four de Thomas Rådström i Lars Bäckman, que per llavors semblava no acusar els problemes de sobreescalfament que patien els oficials de Juha Kankkunen i Nicky Grist i Didier Auriol i Bernard Occelli.

Sense registrar-se pràcticament baixes d'entitat al llarg de la primera jornada, en els primers compassos de la segona aquestes es van començar a produir. Els primers en caure van ser Carlos Sainz i Luis Moya, els quals quan creien tenir resolta una fuita d'oli detectada en les últimes especials del divendres en el filtre d'oli, veien com la pressió de l'oli queia en picat al terme de la primera cronometrada i els espanyols no tenien més remei que abandonar abans d'iniciar la segona. Més endavant, en la tercera especial, el motor del Ford Escort RS Cosworth dels francesos François Delecour i Catherine François va començar a fallar, deixant a la parella de RAS Motorsport a l'estacada abans no poguessin completar la quarta cronometrada del dia.

Per davant la lluita entre els dos Mitsubishi proseguia a un ritme que la resta de competidors els hi era pràcticament impossible seguir. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es feien amb el liderat provisional en completar la primera cronometrada del dissabte, peró la reacció dels seus companys d'equip suecs no es va fer esperar, tornant a recuperar la posició de privilegi en la segona especial. Tot i l'esforç de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne per tal de recuperar la primera posició, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van arribar al parc tancat de Karlstad amb 1 segon d'avantatge.

Just per darrera dels dos cotxes dels diamants vermells, els pilots de Toyota Thomas Rådström i Lars Bäckman aprofitaven l'elecció errónia de pneumàtics feta pels britànics Colin McRae i Derek Ringer per tal de situar-se en tercera posició i conservar-la per només 4 segons de diferencia en arribar al final de la jornada tot i la nova centraleta electrónica que se'ls hi havia instalat per tal de reduir el sobreescalfament a costa d'obtenir una menor potència.

Diumenge arrancava la tercera i última jornada amb unes condicions més delicades de amb les que s'havien disputat les dues anteriors. D'inici es registraven les baixes dels Subaru Impreza de Colin McRae i Derek Ringer i Mats Jonsson i Johnny Johansson per un motiu similar al que havia obligat a retirar-se un dia abans als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. La baixa dels britànics deixava com a únic focus d'atenció la lluita que hi havia per la victòria entre els dos Mitsubishi, ja que la parella sueca de Toyota ara tenia gairebé 1 minut d'avantatge vers els seus companys d'equip francesos Didier Auriol i Bernard Occelli.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne van sortir com una exhalació, i amb l'escratx en la primera especial cronometrada els finlandesos es feien amb el liderat provisional, a més a més els pilots van estar marcant millors temps que els seus companys d'equip suecs al llarg de la jornada permetent-lis adquirir un avantatge d'uns 40 segons al capdavant, peró tal i com va quedar palés en la darrera cronometrada, les ordres d'equip estaven ja establertes en el si de l'equip, i s'havia decidit que qui fos líder en finalitzar la segona jornada seria qui guanyaria el ral·li de no haver de lamentar cap desgràcia. Pel que els finlandesos van aturar-se a uns 500 metres de completar la darrera cronometrada del ral·li per tal de permetre que els seus companys d'equip guanyessin la prova.

Així doncs amb aquest teatret de la darrera jornada Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la seva tercera victòria en el mundial de ral·lis amb un crono total de 4 hores 51 minuts i 27 segons, un temps 12 segons inferior al registrat pels seus companys d'equip Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne que finalitzaven en segona posició. Uns altres locals, Thomas Rådström i Lars Bäckman completaven el darrer calaix del podi a 1 minut i 7 segons del millor temps.

Rådström-Backman pujaven per primera vegada a un podi del mundial.

Tot i haver de cedir la victòria als seus companys d'equip, Tommi Mäkinen feia bona la segona plaça aconseguida per tal de passar a encapçalar la general provisional del campionat de pilots, per davant de Carlos Sainz, que veia com a les primeres de canvi ja tenia un zero. Kenneth Eriksson empatava amb el madrileny amb una victòria cadascun i François Delecour, que també sumava un zero, tancava el podi amb els 15 punts obtinguts al Monte-Carlo.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	25
Carlos Sainz Keneth Eriksson	20 20
François Delecour	15

En el campionat de marques Mitsubishi passava a liderar la taula, si bé la marca dels diamants vermells no tenia un programa tancat per a tot el calendari per llavors. Ford sumava 28 punts gràcies al sisè lloc de Bruno Thiry i Stéphane Prévot i al setè del veterà pilot suec Stig Blomqvist i Benny Melander, mentre que Toyota sumava 46 punts amb el tercer de Thomas Rådström i Lars Bäckman i el quart de Juha Kankkunen i Nicky Grist i superava a Subaru que queia des de la segona fins la quarta posició provisional.

Constructor	Punts
Mitsubishi	100
Ford	75
Toyota	71

Latvala-Anttila tornaven a guanyar en l'escenari en que 4 anys abans els hi havia donat el récord de precocitat .

El diumenge 12 de febrer de 2012 finalitzava a Karlstad el 60è Ral·li de Suècia, segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova hivernal comptava amb 24 proves especials cronometrades d'una corda de 349,16 km, a les que els 50 equips participants dels 54 que oficialment s'hi inscribien, començaven a fer front a partir del dijous 9 de febrer. La cita, que era puntuable per als certamens de pilots, marques i mundial de cotxes S2000, era completada per 42 dels equips participants.

Hirvonen-Lehtinen van veure hipotecada la seva victòria en quedar-se sense claus en una especial.

El 60è Ral·li de Suècia va ser el primer en la història del mundial de l'especialitat en el que el tram de proves esdevenia un tram de qualificació, on els autors del millor temps podien escollir la seva posició de sortida de cara la primera jornada i així succesivament fins a completar la graella de prioritaris. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila guanyaven el tram de qualificació, i la parella finlandesa de Ford escollia sortir en la última posició posible per tal d'evitar escombrar la pista de neu en pols.

Malgrat la novetat, la tradició mana i el ral·li arrancava el dijous al vespre amb l'habitual especial espectacle de Karlstad de 1,90 km de distància, en la que els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio donaven la campanada en aconseguir el millor registre en el seu Mini Cooper WRC per davant dels Ford Fiesta RS WRC privats de Mads Østberg i Jonas Andersson i d'Ott Tänak i Kuldar Sikk als qui superaven per menys d'1 segon.

Divendres pel matí es reiniciava la competició per tal de completar la primera etapa amb 5 trams forestals, 3 d'ells celebrats a doble passada en territori norueg, i una segona passada per l'especial espectacle de Karlstad que tancava l'etapa. En total la distància cronometrada d'aquesta primera etapa s'elevava fins als 146,56 km, sent així la jornada més llarga de tot el programa.

La primera especial cronometrada del divendres tenia la peculiaretat de creuar la frontera entre Suècia i Noruega competint, en la que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien l'escratx ex-aequo juntament amb Mads Østberg i Jonas Andersson, els quals passaven a liderar el ral·li precisament per davant de la parella oficial de Ford. En la següent cronometrada, ja en territori norueg, si bé el millor temps era per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, el liderat en la general provisional passava a ser pels finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors del segon millor registre, mentre que per darrera seu s'hi instalaven els seus companys d'equip, Petter Solberg i el Chris Patterson, en superar per una dècima de segon al Citroën DS3 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Precisament Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el bucle matinal amb dos escratxs consecutius, el que permetia a la parella dels dos galons primer superar a Petter Solberg i Chris Patterson en la general amb el primer temps escratx i a continuació liderar la general provisional.

En sortir de les assistències remotes va arribar un repartiment de millors temps, i si primer eren els dos equips de Citroën els que s'emportaven un escratx per a cadascun en la cinquena i sisena especial cronometrada, els dos equips de Ford feien el mateix en les dues especials forestals que restaven a la primera etapa, que en el cas de la setena cronometrada suposava un canvi en la primera posició, quan Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila marcaven el millor crono i superaven a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Donada la poca distància que tenia l'especial espectacle de Karlstad, aquesta no aportava canvis a la taula de temps provisional, arribant doncs a la neutralització de la primera etapa amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila com a líders seguits de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 16,8 segons, els quals es lamentaven d'haver-se quedat sense claus en la última especial forestal on hi cedien un temps molt valuós. Petter Solberg i Chris Patterson tancaven el podi a 18,6 segons dels seus companys d'equip.

Dani Sordo i Carlos del Barrio, primers líders de la prova, eren la única baixa rellevant d'aquesta primera etapa en patir un accident en la vuitena especial cronometrada que causava el trencament de la corretja de la distribució del seu Mini Cooper WRC. D'altra banda, si bé seguien en competició, Sébastien Loeb i Daniel Elena patien una sortida de pista en la sisena especial cronometrada de la jornada, setena en el comput global del ral·li, en la que la parella de Citroën hi cedia prop de 2 minuts i pràcticament tota opció al podi, entrant al parc tancat de Karlstad en setena posició a 2 minuts i 8,9 segons.

La segona jornada del ral·li tenia un format similar a la primera, és a dir 3 especials forestals i una especial espectacle, les quals es celebraven en dues ocasions i que suposaven afegir 117,76 km cronometrats al recorregut. Els líders provisionals, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, iniciaven l'etapa marcant el millor temps en les dues primeres especials cronometrades, sempre seguits de prop peró pels seus màxims rivals, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que coixí de segons que aconseguien els de Ford era més aviat esquifit, més encara quan en la tercera especial eren els finlandesos de Citroën els qui s'adjudicaven el millor temps.

L'especial espectacle de Hagfors Sprint posava punt i i final al bucle matinal, on els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk aconseguien el millor temps i les distàncies entre les dues parelles finlandeses rivals, en altre hora companyes, incrementades en 6 dècimes de segon a favor dels de Ford. En la general provisional, un cop completades les primeres passades per les especials cronometrades, Petter Solberg i Chris Patterson començaven a quedar una mica despenjats de la lluita per les dues primeres places, veient-se llavors obligats a defensar la seva tercera posició davant la pressió que exercien els privats Mads Østberg i Jonas Andersson.

El ral·li finalitzava amb 6 proves especials cronometrades de 84,84 km de distància, programades totes elles pel diumenge al matí. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'imposaven en les dues primeres proves de la jornada, amb el que la parella de Ford s'afiançava al capdavant de la taula de temps, mentre que en l'altre punt calent de la taula, la lluita que mantenien Petter Solberg i Chris Patterson amb Mads Østberg i Jonas Andersson pel darrer calaix del podi, la parella noruego-sueca aconseguia escurçar distàncies amb la noruego-britànica gràcies a marcar el segon millor registre en les dues primeres proves dominicals i mentre que en la tercera prova, que tancava el primer bucle de la jornada, la parella privada marcava l'escratx.

Després del reagrupament per a les assistències a Hagfors, en la primera cronometrada de la represa, casualment hi punxaven els dos Ford Fiesta RS WRC oficials. Si bé en el cas de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no els va suposar perdre el liderat, sino que gairebé tot el coixí de segons aconseguit fins llavors es volatilitzés, en el cas de Petter Solberg i Chris Patterson va ser pitjor, doncs els pilots es van veure fora de les places de podi davant l'escratx de Mads Østberg i Jonas Andersson.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es posaven mans a la feina seguidament i en la penúltima cronometrada del recorregut programat, la parella finlandesa de Ford tornava a marcar l'escratx per posar uns quants segons entre ells i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. En la última prova cronometrada del ral·li, programada com la Power Stage, la seva distància curta no va aportar canvis rellevants a la general, peró si que més no donava uns importants 3 punts extra Sébastien Loeb i Daniel Elena, autors del millor temps, i que veien compensada així la seva sisena posició final.

Així doncs, amb l'entrada de nou a Karlstad, finalitzava la 60ena edició del Ral·li de Suècia amb la victòria per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals invertien un temps total de 3 hores 18 minuts i 28,3 segons en completar els 349,16 km cronometrats. Els seus compatriotes de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ho feien en 16,6 segons més, el que els suposava acabar la prova en segona posició. El norueg Mads Østberg i el seu copilot suec Jonas Andersson tancaven el podi a 38,8 segons dels guanyadors, donant a Ford el podi número 300.

Østberg-Andersson donaven el podi número 300 a Ford.

En el mundial reservat a vehicles S2000, el conegut com SWRC, els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson amb un Proton Satria Neo S2000 oficial i Pontus Tidemand i Göran Bergsten amb Škoda Fabia S2000 privat, van mantenir un intens frec a frec al llarg de la primera jornada per la primera posició de la categoria, pols que es va decantar a favor dels de la marca malaisia en quan els tutelats per Even Management patien una sortida de pista en la penúltima especial i cedien prop de 4 minuts.

Amb un marge de gairebé 2 minuts sobre l'irlandès Craig Breen i el galès Gareth Roberts, els nous segons classificats al terme de la primera jornada, els líders es van dedicar a conservar les distàncies durant les primeres passades per les especials del dissabte pel matí, per ja en la repetició d'aquestes adjudicar-se tres escratxs més de 4 possibles i elevar les distàncies fins als gairebé 3 minuts. Lluny d'aminorar, Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson van seguir demostrant la seva superioritat al llarg de la última jornada el que els valia aconseguir la victòria tot i una penalització de 2 minuts aplicada pels comissaris als dos Proton Satria Neo S2000.

En clau de campionat, l'irlandès Craig Breen tenia una arrancada fantàstica, amb una victòria al Monte-Carlo i una segona plaça a Suècia, mentre Per-Gunnar Andersson es recuperava de l'abandonament sofert als Alps Marítims francesos quan tenia la victòria a tocar dels dits amb els seus primers 25 punts que li valien per eregir-se en segona posició.

Andersson-Axelsson feien gala d'un gran coneixement del territori.

La relativa ensopegada de Sébastien Loeb a Suècia, doncs el pilot alsacià remeiava el resultat en guanyar el Power Stage, permetia als seus rivals que s'acostessin a la seva posició, el seu company d'equip Mikko Hirvonen, encapçalava el grup perseguidor situant-se a 7 punts. Jari-Matti Latvala sumava els seus primers punts al campionat i s'enfilava fins la quarta posició a 3 punts del seu company d'equip, el norueg Petter Solberg que tanmateix era qui tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	39
Mikko Hirvonen	32
Petter Solberg	29

Ford, tot i situar dos dels seus Fiesta RS WRC en el podi del campionat de constructors a la ronda sueca, es quedava encara a 10 punts dels seus rivals en la cursa del campionat, Citroën, ja que al Monte-Carlo només donava punts a la marca de l'oval un dels seus cotxes. La quarta plaça en constructors d'Evgeniy Novikov i Denis Giraudet, permetia a M-Sport superar a Mini per 2 punts i situar al preparador britànic en la última posició de podi.

Constructor	Punts
Citroën	65
Ford	55
M-Sport	28

Latvala-Anttila donaven la primera victòria de tram i absoluta al Yaris WRC al ral·li suec.

Segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 65è Ral·li de Suècia tancava edició el diumenge 12 de febrer de 2017 a Karlstad amb 32 equips participants presents a la seva cerimònia. La prova escandinava, doncs trepitjava sòl suec en la seva majoria, però també noruec en certes cronometrades, era puntuable pels certàmens reservats a pilots i constructors, així com el WRC-2 i WRC-3, i tenia un recorregut format per 18 proves especials d'una distància total cronometrada de 331,74 km, a les que els 41 equips participants dels 46 que prèviament hi havia oficialitzat la seva inscripció, començaven a fer front a partir del dijous 9 de febrer.

Tänak-Järveoja haurien d'esperar per a la seva primera victòria.

Tal i com mana la tradició, els 1,90 km cronometrats de l'especial espectacle de Karlstad servien per donar el tret de sortida de les hostilitats dels participants vers el cronòmetre, sent els finlandesos de Toyota Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila els més ràpids per 6 dècimes de segon vers els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i per tant els líders de la provisional a l'entrada per primera vegada al parc tancat de Torsby. Els espanyols Dani Sordo i Marc Martí, a 1 dècima de segon dels seus companys d'equip a Hyundai, tancaven les places provisionals de podi.

L'endemà divendres la primera etapa es completava amb tres trams cronometrats forestals, pels que s'hi passava matí i tarda, i als que s'hi afegia una passada per l'especial espectacle de Torsby per tancar l'activitat competitiva i assolir així els 147,55 km cronometrats totals de l'escull. El primer d'ells tenia a més a més la peculiaritat de creuar la frontera sueco-noruega, sent les dues proves restants del bucle en sòl noruec.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s'imposaven en la primera d'elles per tal de prendre el liderat, mentre que en la següent prova especial, i amb el segon escratx consecutiu del dia, els belgues es refermaven en la seva posició. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tancaven el bucle matinal imposant-se en la tercera prova especial, un escratx que els permetia recuperar el liderat provisional per tan sols 3,9 segons.

En tornar a passar per les especials del matí, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul recuperaven el liderat, i a més els belgues ho feien imposant-se en les tres cronometrades forestals que restaven de l'etapa, mentre que en l'especial espectacle de Torsby, els pilots estonians d'M-Sport Ott Tänak i Martin Järveoja s'hi anotaven el millor registre per tal d'aconseguir fer entrada en les places provisionals de podi.

Completada doncs la primera jornada, la classificació reflectia el liderat de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, els quals se n'anaven a dormir amb 28,1 segons de marge vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja tancaven les places amb dret a xampany el diumenge al migdia a 49,7 segons dels belgues, però amb la pressió de tenir els irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle a 2,1 segons de la seva posició i als seus companys d'equip, els campions mundials Sébastien Ogier i Julien Ingrasia, a 6 segons justos.

Contràriament els estàndards de l'època, la jornada sabatina tenia menys corda cronometrada que la jornada anterior, en total tenia 125,38 km de distància al llarg de 7 proves especials, les quals es repartien al llarg de 3 trams forestals a doble passada més una nova passada per l'especial espectacle de Torsby que tanmateix servia per tancar la competició del dia. Ott Tänak i Martin Järveoja prosseguien amb la ratxa de l'especial espectacle del divendres al vespre i s'imposaven consecutivament en els tres trams del matí, amb el que els pilots de M-Sport aconseguien escurçar les distàncies vers els seus predecessors finlandesos fins als 9,2 segons, alhora que deixaven lleugerament despenjats als seus companys d'equip i als irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle.

En la represa, tot sortint del parc d'assistències intermèdies, els participants i sobretot tota l'afició veia perplexa com la primera prova especial del bucle, quarta de la jornada, era cancel·lada seguint les indicacions de la FIA, doncs les velocitats mitjanes assolides fregaven els 140 km/h, i el màxim organisme regulador dels esports de l'automòbil tenia por que alguna desgràcia pogués ocórrer.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, i Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s'adjudicaven els millors temps en els dos trams forestals que restaven, amb el que les posicions del trio capdavanter quedaven bastant clares, però en l'especial espectacle de Torsby l'avenir del ral·li viuria un gir sobtat en quan els líders belgues, que gaudien de 43 segons de marge vers la parella de Toyota, se sortien en un revolt i en impactar contra un mur de formigó, els pilots es veien obligats a abandonar en haver trencat la direcció del seu i20 Coupé WRC en l'incident.

El càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí aconseguien el millor temps en aquesta especial, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila passaven a liderar la prova per només 3,8 segons de marge vers Ott Tänak i Martin Järveoja, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven les places de podi a 16,6 segons del liderat, unes distàncies molt curtes i que podien deparar qualsevol sorpresa dominical. La parella espanyola de Hyundai pujava fins la quarta posició amb l'escratx a l'entrada al parc tancat, si bé aquests es trobaven ja a més de minut i mig del liderat, però amb la certa tranquil·litat de tenir a Craig Breen i Scott Martin a gairebé mig minut del seu temps, després de les errades de Kris Meeke i Paul Nagle, que se sortien de la pista i del trencament de direcció dels seus companys neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard.

Així doncs, com s'havia dit abans, amb unes distàncies tan curtes entre el tres equips capdavanters, s'esperava una lluita frenètica per la victòria al llarg de les 3 proves especials programades pel diumenge de 58,81 km cronometrats. Però res més lluny de la realitat, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'envirollaven en la primera prova dominical, cedint-hi mig minuten l'incident i amb ell gairebé tota opció a victòria, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no donaven cap possibilitat als seus rivals estonians en imposar-se en tots tres trams programats, inclòs el Power Stage, amb el que els finlandesos s'asseguraven la màxima puntuació possible.

Completades les 17 de les 18 proves especials programades, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'anotaven així la seva 17ena victòria mundial, primera per al Toyota Yaris WRC i primera per a la marca nipona d'ençà l'aconseguida per Didier Auriol i Denis Giraudet al Ral·li de Xina 1999, amb un temps final de 2 hores 36 minuts i 3,6 segons per tal de cobrir els 300,14 km que finalment es recorrien. Ott Tänak i Martin Järveoja invertien 29,2 segons més que els finlandesos i haurien d'esperar una mica més per poder-se anotar la seva primera victòria mundial. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, a 59,5 segons del temps dels seus ex-companys d'equip, tancaven les posicions de podi.

Ogier-Ingrassia tancaven el podi suec, amb el que els 6 integrants d'aquest eren els mateixos de la ronda inaugural monegasca.

Entre els participants amb vehicles homologats pel WRC2, els noruecs Ole-Christian Veiby i Stig Rune Skjærmon iniciaven el seu concurs a la cita escandinava amb força, anotant-se consecutivament els dos primers escratxs, si bé a partir del tercer tram arribaria la reacció dels suecs oficials de la marca txeca Škoda, Pontus Tidemand i Jonas Andersson, qui amb altres tants millors registres consecutius, aconseguien fer entrada al parc d'assistències intermèdies ocupant la primera posició.

Per la tarda, els suecs refermaven la seva posició líder amb tres millors temps de quatre possibles, el que els permetia fer entrada al parc tancat de Torsby amb 45,1 segons d'avantatge vers els finlandesos de M-Sport Teemu Suninen i Mikko Markula i 58,8 segons en relació a Ole-Christian Veiby i Stig Rune Skjærmon, qui per la tarda es desinflaven.

Dissabte la dinàmica es mantenia, i els líders s'anaven escapant de mica en mica acumulant un total de 5 escratxs sobre 6 possibles i un coixí d'1 minut i 16,2 segons, mentre que la primera parella líder, els noruecs Ole-Christian Veiby i Stig Rune Skjærmon escurçaven distàncies vers els seus predecessors finlandesos amb 1 millor temps, retornant al parc tancat a només 5,3 segons de la posició anterior.

Amb la poca distància cronometrada que es programava per diumenge, el liderat de Pontus Tidemand i Jonas Andersson no corria perill, i deixava com a únic punt calent de la taula la lluita per la segona posició entre finlandesos i noruecs, així doncs els líders suecs es prenien la jornada amb calma, mentre que la parella de M-Sport amb els dos primers escratxs dels tres possibles, posaven terra de per mig vers els aspirants a la seva posició.

Pontus Tidemand no era present al Monte-Carlo inaugural, pel que la victòria que el suec s'anotava a casa, li reportava els primers 25 punts en el certamen, i empatava així amb el noruec Andreas Mikkelsen, guanyador al Monte-Carlo. D'altra banda el francès Eric Camilli, repetia el quart lloc de la cita alpina inaugural i romania a només 1 punt dels dos coliders.

Divendres a mig matí Tidemand-Andersson feien el canvi de xip necessari per anotar-se la victòria.

En categoria WRC-3, els britànics Louise Cook i Stefan Davis eren els únics que s'inscrivien a la prova, pel que tot semblava indicar que aquests s'emportarien la victòria de portar el seu cotxe a la línia de meta. Però a la pilot britànica, que s'havia venut diversos trofeus per poder reunir el pressupost per competir, no se li permetia prendre la sortida a la tercera etapa el diumenge al matí per uns problemes d'homologació amb els seus cargols del seient, pel que la victòria de la classe quedava òrfena.

Jari-Matti Latvala s'enfilava fins al capdavant del campionat de pilots gràcies a la victòria que el finlandès s'anotava a la ronda sueca així com al Power Stage, el que permetia al pilot de Toyota superar en 4 punts a l'anterior líder, el seu ex-company d'equip, el francès Sébastien Ogier. Ott Tänak era l'únic dels pilots que havien trepitjat podi que encara no havia aconseguit la victòria, amb el que l'estonià tancava el podi del certamen a 15 punts del liderat i amb 8 punts de marge vers l'espanyol Dani Sordo, qui en els dos primers ral·lis del calendari havia estat quart.

Pilot	Punts
Jari-Matti Latvala	48
Sébastien Ogier	44
Ott Tänak	33

A Suècia, M-Sport tornava a aconseguir la puntuació màxima entre els diferents equips en situar dos dels seus tres cotxes dalt del podi final, amb el que el preparador britànic aconseguia un marge de 20 punts vers els seus més immediats perseguidors, els nipons de Toyota. Hyundai, per segon ral·li consecutiu sumava 20 punts al seu compte particular, amb el que la marca coreana començava a perdre terreny amb els seus predecessors.

Constructor	Punts
M-Sport	73
Toyota	53
Hyundai	40

Tänak-Järveoja s’estrenaven en podi i victòria amb el Puma Rally1

Per segon any consecutiu, Umeå acollia una cerimònia de clausura del Ral·li de Suècia, concretament de la seva 70ena edició, el diumenge 12 de febrer de 2023. El ral·li es presentava amb 52 equips en la seva llista oficial d’inscrits, els quals tenien opcions d’obtenir punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 (Challenger i Master), WRC3 i campionat júnior, dels que només 1, l'italià Fabrizio Arengi, seria baixa en la protocolària cerimònia de sortida el dijous 9 de febrer a 3 quarts menys 5 de 7 de la tarda a la mateixa ciutat d’Umeå. L’esdeveniment del fred i de la neu presentava 18 proves especials en el seu programa, les quals suposaven 301,18 km cronometrats per als participants, una distància que 45 formacions, amb o sense superally, aconseguirien completar.

El pla mestre no sortia com estava previst i finalment Breen-Fulton esdevenien segons.

Una especial espectacle de 5,18 km de distància i emplaçada en les immediacions del parc tancat d’Umeå, obria la caixa dels trons en passar 5 minuts de les 7 de la tarda, és a dir, 25 minuts després de celebrar-se la protocolària baixada per la rampa de sortida. 

Els campions mundials Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi establien el registre més baix per un avenç d’1,6 segons en vers el Ford Puma Rally1 d’Ott Tänak i Martin Järveoja i de 3,1 segons amb els seus companys d’equip Elfyn Evans i Scott Martin, distàncies amb les que davant l’absència de més activitat cronometrada, s’accedia al parc tancat al cap de 30 minuts.

Un règim de parc tancat en el que els finlandesos Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, els encarregats d’haver d’obrir pista davant la baixa dels vencedors del Ral·li Monte-Carlo inaugural a Suècia, hi romandrien fins que les agulles dels rellotges indiquessin que passaven 5 minuts de 3 quarts de 8 del matí. Lligats pels cànons televisius de l'època, un bucle de 3 trams es programava en dues ocasions, matí i tarda, sent l’escull postmeridional clausurat per una nova disputa de l’especial espectacle d’Umeå, generant així les 7 proves especials de la primera etapa que totalitzaven 106,76 km cronometrats, una activitat que per als més matiners conclouria amb el retorn al punt de sortida a partir de 3 quarts de 9 del vespre.

Craig Breen i James Fulton s’estrenaven als comandaments del tercer xassís del Hyundai i20 Rally1 i per tant en tenir el seu comptador particular a 0, aquests afrontaven els trams en vuitena posició, és a dir, amb la traçada força neta de neu. Els irlandesos de la firma coreana establien el millor temps en la primera prova especial forestal de l’itinerari, un resultat que els situava en segona posició a la taula a 1,3 segons del lideratge d’Ott Tänak i Martin Järveoja, novament segons a final de tram.

Afligits per la presència de neu fresca sobre la traçada, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es deixaven una desena de segons en vers els pilots més ràpids i els finlandesos baixaven fins a la quarta posició rere els seus compatriotes de Hyundai Esapekka Lappi i Janne Ferm.

Part del temps que els finlandesos de Toyota perdien en la primera prova especial vera del dia i del programa, es recuperava amb la victòria de tram en la següent especial cronometrada, si bé aquest resultat no comportava cap canvi a la taula, tot esperant prendre la sortida al tram més llarg de la jornada, llur distància era superior a la suma aritmètica de les dues anteriors.

Takamoto Katsuta i Aaron Johnston inscrivien els seus noms en la llista de guanyadors d’una especial en aquesta darrera cronometrada matinal, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen estrenyien tímidament les distàncies amb el trio capdavanter en resultar ser els segons més ràpids en la lluita contra les manetes del cronòmetre.

Ott Tänak i Martin Järveoja, qui en les dues últimes especials del bucle rebaixaven en 6 i 2 dècimes de segon els registres de Craig Breen i James Fulton, accedien al parc d’assistències de mitja etapa liderant la classificació per un marge de 2,1 segons en vers els irlandesos de Hyundai. 4,1 i 4,7 segons si la referència es mesurava amb els finlandesos de Hyundai i Toyota Esapekka Lappi i Janne Ferm, i Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen respectivament.

En tornar sobre les cronometrades matinals, Craig Breen i James Fulton repetien victòria parcial de tram a Brattby, una especial que perjudicava especialment als primers que la disputaven per la presència de roderes i neu, i els pilots de Hyundai prenien la primera posició de la taula amb 7,7 segons de marge en vers els anteriors líders, els estonians d’M-Sport Ott Tänak i Martin Järveoja.

Els nous líders s’imposaven també en la següent prova especial, mentre que en la cronometrada llarga de la jornada el registre més baix era el que establien Ott Tänak i Martin Järveoja, que d’aquesta manera retallaven en 4,1 segons les distàncies en vers els irlandesos, tercers a final de tram per darrera dels seus companys de carpa Esapekka Lappi i Janne Ferm.

Ja en l’esprint d’Umeå, amb el qual es tancava l’activitat cronometrada de la jornada, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen demostraven tenir ben presa la mesura als seus 5,16 km i els campions del món hi aconseguien novament el millor temps, si per bé aquest era uns 5 segons més lent que no pas l’establert unes 24 hores abans, mentre que amb el segon millor temps en el seu haver, els estonians de la formació britànica que preparava els autos de la marca anglosaxona de l’oval blau, seguien retallant distàncies, però no suficientment com per prendre el lideratge.

Craig Breen i James Fulton doncs, s’immiscien en el parc tancat d’Umeå liderant la classificació provisional amb 2,6 segons de marge en vers Ott Tänak i Martin Järveoja, mentre que Esapekka Lappi i Janne Ferm tancaven les places de podi a 11,2 segons dels seus companys d’equip. Elfyn Evans i Scott Martin es beneficiaven de la quantitat de temps que perdien obrint pista al llarg del bucle post meridional Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, i els britànics prenien la quarta posició provisional d'aquests a les primeres de canvi, per conservar-la fins a la conclusió de l’etapa per un marge de 4,6 segons en vers els seus companys finlandesos i a 26,5 segons del lideratge dels irlandesos de Hyundai.

Com en la jornada inicial, els organitzadors tornaven a recórrer a una doble passada per un bucle de 3 trams, més una ampliació de l’especial espectacle d’Umeå en la seva conclusió per tal de configurar l’etapa sabatina. En total doncs 7 proves especials cronometrades que suposaven 126,22 km competitius per a tots els 51 equips participants que seguien estant en actiu. Acollits al superally, Takamoto Katsuta i Aaron Johnston serien els encarregats d’haver d’obrir pista al llarg d’aquesta etapa i el japonès i l’irlandès abandonaven el parc tancat minuts abans de l’alba, concretament en passar 5 minuts de les 7 matí del dissabte 11 de febrer, programant-se el seu retorn a 3 quarts i mig de 8 del vespre.

Thierry Neuville, afligit al llarg del divendres en trobar-se convalescent d’una malaltia i haver perdut el paracops anterior, i per tant el suport aerodinàmic d’aquest element, juntament amb Martijn Wydaeghe començaven a donar símptomes de recuperació gràcies a una millor posició de sortida, però sobretot a una primera victòria de tram, si bé aquesta s'obtenia per poc marge per davant de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i de Craig Breen i James Fulton.

Precisament aquests darrers, i líders de la provisional, es feien forts al capdavant de la taula en imposar-se en la cronometrada reina del programa, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, amb el seu segon millor temps consecutiu, llevaven la quarta posició a la general als seus companys d’equip britànics Elfyn Evans i Scott Martin.

Malgrat que la tercera i última prova especial matinal ja s’havia disputat en l’edició anterior de la ronda sueca, el cert era que Craig Breen no l’havia arribat a disputar en trobar-se fora de la competició en aquells instants a bord del Ford Puma Rally1 que pilotava per llavors, una circumstància que el feia ser més cautelós que no pas els seus principals rivals i que per tant els irlandesos, ara a Hyundai, hi concedissin uns pocs segons. Alhora Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien la seva primera victòria parcial de tram del dia i per davant d’Ott Tänak i Martin Järveoja, qui aprofitaven l’avinentesa per tal d’escurçar distàncies amb els líders i ingressar en el parc d’assistències equatorials a 3,0 segons del lideratge. 

Esapekka Lappi i Janne Ferm conservaven encara la tercera posició, a 17,0 segons dels seus companys d’equip, si bé els finlandesos veien com els seus compatriotes de Toyota els hi havien retallat les distàncies fins a la meitat i ara només 10,5 segons els salvaguardaven dels campions del món en vigència.

En tornar sobre les seves roderes, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen perllongaven la seva ratxa i s’imposaven en la primera prova especial de la represa per tal de retallar en 1 segon més les distàncies amb les posicions de podi, mentre que en la següent, la més llarga de tot l’itinerari, l’honor era per a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. 

Tanmateix en aquesta cinquena prova especial, Esapekka Lappi i Janne Ferm patien una sortida de pista en perdre la banda de rodadura dels seus pneumàtics, una incidència que segons els tècnics de Pirelli es debia per pilotar a baixa pressió i que els feia perdre més de 7 minuts i 9 posicions a la taula, mentre que Craig Breen i James Fulton es lamentaven d’una punxada.

Els encerts dels uns i els contratemps dels altres situaven a Ott Tänak i Martin Järveoja a tan sols 5 dècimes de segon del lideratge, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen saltaven fins a la tercera posició, a 25,3 segons de la parella irlandesa, si bé per només 3,7 segons de marge amb els recuperats Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

La classificació doncs estava roent i qualsevol petit detall podia desencadenar sacsejades en la taula provisional, i aquestes s’acabaven produint. La parella belga de Hyundai establia el registre més baix del parc tancat en la darrera cronometrada forestal de la jornada, amb tal encert que aquests retallaven els 3,7 segons que els separaven de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i per tant ambdues parelles passaven a compartir la tercera posició. Alhora, la manca de confiança en les seccions més ràpides del tram, afligien a Craig Breen i James Fulton, qui hi perdien la primera plaça en favor d’Ott Tänak i Martin Järveoja per 2,3 segons.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe tancaven l’etapa amb una nova victòria parcial en la versió ampliada de l’esprint d’Umeå i els belgues entraven en règim de parc tancat a 23,7 segons del lideratge de la parella estoniana d’M-Sport i per 3,8 segons de marge en vers Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Mentre que arran de l’aparició d’uns inoportuns problemes amb el sistema híbrid, Craig Breen i James Fulton fitxaven a final d’etapa a 8,6 segons del lideratge. Elfyn Evans i Scott Martin tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 57,7 segons de la parella líder sense haver acabat de trobar un bon ritme al llarg de tota la jornada i acumulant errades en forma de virolla.

En passar 5 minuts de les 6 del matí del diumenge 12 de febrer, la competició es reprenia amb la sortida de la primera parella participant, de les 49 que restaven en actiu, del parc tancat d’Umeå, un rol que altra vegada corresponia a la parella de Toyota conformada per Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. De cara aquesta tercera i última etapa els organitzadors programaven un tram forestal a doble passada més una nova passada per la cronometrada d’Umeå, la qual a la seva vegada exercia les funcions del “Power Stage”, en total doncs 3 proves especials de tan sols 63,04 km competitius que finalitzarien amb la cerimònia del podi a 2 quarts de 2 de la tarda.

Encara de nit, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven en la primera prova especial dominical per davant d’Ott Tänak i Martin Järveoja i dels Hyundai de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i de Craig Breen i James Fulton amb el què per una banda els estonians eixamplaven distàncies en vers els seus més immediats perseguidors a la taula i d’una altra els campions del món escurçaven distàncies amb els inquilins de les posicions de podi.

Després de tornar a Umeå per unes assistències mecàniques, els pilots es tornaven a trobar amb els 26,48 km cronometrats de Västervik al cap de 3 hores exactes, on Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe hi aconseguien el millor temps en rebaixar en 6 segons el registre aconseguit abans del trenc d’alba, arrabassant així per 5 dècimes de segon la segona posició als seus companys Craig Breen i James Fulton, qui tanmateix havien rebut la consigna de no presentar oposició als seus caps de files.

En el Power Stage final Esapekka Lappi i Janne Ferm cercaven la redempció imposant-se en la cronometrada del premi extra, mentre que una mala actuació de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe truncava el pla mestre de Cyril Abiteboul, director esportiu de Hyundai, doncs Craig Breen i James Fulton recuperaven la segona posició recentment perduda per 1,3 segons de marge i sense marge per a les penalitzacions, doncs Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen completaven el programa aturant el cronòmetre a 6,4 segons de la parella irlandesa de Hyundai.

Amb una única victòria de tram en el seu haver, emperò amb un ritme constant i sense cometre errades, Ott Tänak i Martin Järveoja tornaven a pujar al graó més alt del podi a 2 quarts de 2 de la tarda del diumenge 12 de febrer de 2023. Els estonians completaven els 301,18 km cronometrats del programa amb un temps de 2 hores 25 minuts i 54,5 segons, registre que els hi donava un marge final de 18,7 segons amb Craig Breen i James Fulton i de 20,0 segons amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

Lluny dels millors registres al llarg del divendres, Neuville-Wydaeghe aconseguien el podi.

En la categoria WRC2 dos vells roquers, com eren els finlandesos Jari Huttunen i Antti Linnaketo i els noruecs Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen, als comandaments d’uns respectius antiquats Škoda Fabia R5 i Volkswagen Polo GTi R5 es feien amb els 2 millors temps en l’especial espectacle inaugural d’Umeå i per davant del modern Škoda Fabia RS Rally2 d’Oliver Solberg i Elliot Edmonson.

En trepitjar les cronometrades forestals la llei de l’evolució aplicava la seva naturalesa i Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen s’imposaven en la primera prova especial de la jornada per davant dels seus compatriotes Teemu Suninen i Mikko Markkula i de Sami Pajari i Enni Mälkönen, classificant-se les tres formacions al capdavant de la taula per davant de Jari Huttunen i Antti Linnaketo i d’Oliver Solberg i Elliot Edmonson.

El lideratge d’Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen seria efímer però, doncs aquests se sortien de la pista en el següent tram, picant de morro contra un banc de neu, quelcom que els obligava a aturar-se més avançada l’especial per tal de retirar la neu que obstruïa l’entrada d’aire en el compartiment del motor i que els feia perdre de l'ordre d'1 minut. L’altre cara de la moneda eren Oliver Solberg i Elliott Edmonson, qui en establir el millor temps en la cronometrada, grimpaven fins a la primera posició per davant d’Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen, segons també a final de tram.

4 dècimes de segon privaven a Oliver Solberg i Elliott Edmonson d’aconseguir una nova victòria de tram en la darrera prova del bucle matinal, un honor que era per a Sami Pajari i Enni Mälkönen, qui d’aquesta manera rellevaven de la segona posició als noruecs que s’hi envirollaven.

En tornar sobre les 3 especials del bucle matinal així com l’especial espectacle a l’esprint d’Umeå, líders i segons classificats s’immiscien en una lluita particular que es ressolia amb 2 victòries de tram per a cadascun i l’entrada en el parc tancat amb un marge de 13,0 segons favorables al suec i al britànic del Fabia RS Rally2 dorsal número 20 en vers la unitat homòloga dels finlandesos Sami Pajari i Enni Mälkönen. Jari Huttunen i Antti Linnaketo compensaven l’antiguitat del seu Fabia R5 amb el seu saber fer i els nòrdics completaven la jornada en tercera posició a 35,1 segons dels líders i per 1,9 segons de marge amb els escandinaus Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen.

Els líders Oliver Solberg i Elliot Edmonson s’imposaven en la primera prova especial sabatina per davant d’Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen i amb aquest resultat la parella noruega prenia la darrera posició de podi a Jari Huttunen i Antti Linnaketo.

En les dues següents proves especials, eren els noruecs al volant del Polo GTi R5 els qui establien el millor temps de la classe i aquests aconseguien pujar una posició més en la taula, tot coincidint amb una virolla a alta velocitat de Sami Pajari i Enni Mälkönen, que hi baixaven fins la quarta posició.

Tot i establir el millor temps en 2 dels 3 trams del bucle matinal, Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen només aconseguien retallar uns pocs segons la distància que els separava d' Oliver Solberg i Elliott Edmonson, retornant a les assistències de mitja etapa d’Umeå a 31,4 segons del registre dels líders, mentre que Jari Huttunen i Antti Linnaketo eren tercers a 50,7 segons ja i amb la pressió afegida de Sami Pajari i Enni Mälkönen, llur temps només era 6,2 segons pitjor que el dels darrers inquilins de les posicions amb dret a dutxa de vi escumós.

La pressió pesava i només reprendre’s l’activitat cronometrada, Jari Huttunen i Antti Linnaketo se sortien de la traçada i quedaven atrapats en un banc de neu, quelcom que els endarreria en gairebé 3 minuts i mig i que els feia perdre 10 posicions a la general provisional de la classe.

Més amunt en la taula, Oliver Solberg i Elliott Edmonson aconseguien donar l’estocada a la classe en imposar-se en les 3 últimes proves especials de les 4 que composaven el bucle post meridional, veient-se només superats per unes dècimes de segon per Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen i Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen en la primera d’elles, amb el què el suec i el britànic accedien en règim de parc tancat amb un coixí de 51,6 segons amb els noruecs del Volkswagen i d’1 minut i 13,9 segons amb Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Els líders afrontaven la jornada dominical a l'expectativa, administrant l’avantatge que havien acumulat al llarg del bucle anterior en les dues especials forestals i reservant-se per al Power Stage final, on la parella hi donava el cop de gràcia en forma de victòria de tram.

Finalment doncs, Oliver Solberg i Elliott Edmonson aconseguien la victòria amb un temps final de 2 hores 33 minuts i 42,6 segons, un registre que els hi donava un marge final de 42,3 segons amb Ole-Christian Veiby i Torstein Eriksen i d’1 minut i 15,1 segons en relació a Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Amb la màxima puntuació possible en el seu haver, 28, Oliver Solberg igualava en punts a l’absent Yohan Rossel al capdavant de la classificació provisional del certamen, mentre que Ole-Christian Veiby es quedava a 1 punt dels 20 que tenia el rus, absent també en aquelles latituds, Nikolay Gryazin.

Fora de concurs al Monte-Carlo inaugural, a casa Solberg aconseguia la màxima puntuació amb Edmonson.

Donat que Oliver Solberg tot just es baixava del Hyundai i20 Rally1, el guardó Challenger era per a Sami Pajari, i Enni Mälkönen mentre que la sub classe Master corresponia als polonesos Michal Solowow i Maciej Baran.

En la classe WRC3 els irlandesos de la categoria júnior William Creighton i Liam Regan iniciaven el seu concurs a la ronda sueca imposant-se en les dues primeres proves especials del programa per davant dels finlandesos Roope Korhonen i Anssi Viinikka, qui feien el mateix en les dues següents per tal de completar el bucle matinal del divendres liderant la classificació per 5,8 segons de marge en vers els de les illes britàniques.

En el segon bucle de la jornada els francesos Laurent Pellier i Marine Pelamourgues afegien els seus noms en la llista de posseïdors de victòries de tram, amb 2, mentre que amb 1 per als finlandesos i 1 altra per als irlandesos, restava una classificació preta al terme de la primera etapa del ral·li, amb William Creighton i Liam Regan al capdavant de la taula per 2,3 segons de marge vers Roope Korhonen i Anssi Viinikka i 34,5 segons en relació als francesos.

L’estira i arronsa de segons entre els dos primers classificats es perllongava fins a la cinquena prova especial sabatina, moment en el que el capó del Ford Fiesta Rally3 de William Creighton i Liam Regan s’obria i els irlandesos s’hi deixaven una mica més d’1 minut en vers els pilots més ràpids, contra temps que els suposava caure fins a la tercera posició per darrera de la parella francesa. 

L’altra cara de la competició, la dolça, era per a Roope Korhonen i Anssi Viinikka, qui en acumular 4 victòries parcials de tram més en el seu haver, eixamplaven el seu marge en el moment de concloure l'etapa fins als 52,6 segons en vers Laurent Pellier i Marine Pelamourgues i fins a 1 minut i 12,3 segons amb William Creighton i Liam Regan.

Tot i la brevetat de la jornada dominical, la parella irlandesa sortia a donar-ho tot en la doble passada pel tram forestal del nord de Suècia i aquests en aconseguir el millor temps en ambdues disputes, es feien amb la segona posició de Laurent Pellier i Marine Pelamourgues per 2,7 segons de marge.

Ja en la cronometrada del premi, Roope Korhonen i Anssi Viinikka es treien la son de les orelles i hi aconseguien el millor temps per certificar així la seva victòria a la classe. Alhora Laurent Pellier i Marine Pelamourgues, malgrat fer-se amb el segon millor temps, la parella francesa es quedava a 6 dècimes de segon del temps dels irlandesos i per tant de la victòria en la categoria júnior.

Sense ningú competint en la categoria WRC3 al Monte-Carlo, la victòria sueca permetia a Roope Korhonen liderar en solitari amb 25 punts la provisional del certamen per davant de William Creighton, segon amb 18 punts i tanmateix líder del certamen júnior amb 34 punts, 10 més que no pas Laurent Pellier.

Guanyant en la meitat dels trams Korhonen-Viinikka guanyaven la classe WRC3

mentre que el segon lloc de Creighton-Regam, suposava la victòria en categoria júnior.

Els 27 punts que obtenia Ott Tänak a Suècia situaven a l’estonià al capdavant de la classificació del certamen de pilots per 3 punts de marge amb Kalle Rovanperä, els mateixos que apartaven al campió del món de liderar al terme del Monte-Carlo, mentre que amb el segon tercer lloc consecutiu, Thierry Neuville restava en aquesta posició.

Pilot	Punts
Ott Tänak	41
Kalle Rovanperä	38
Thierry Neuville	32

Si als Alps Marítims francesos era Toyota la formació que més punts aconseguia sumar a la conclusió de l’esdeveniment, a Suècia era la que menys, tot i que la victòria d’Ott Tänak i Martin Järveoja amb prou feines es veia complementada per l’actuació dels seus companys Pierre-Louis Loubet i Nicolas Gilsoul. Hyundai amb dos dels seus i20 Rally1 dalt del podi, retallaven en 10 punts les distàncies amb els nipons establerts a Finlàndia, situant-les en 14.

Constructor	Punts
Toyota	80
Hyundai	66
M-Sport	51