Colin McRae i Nicky Grist marcaven la primera victòria del Ford Focus WRC.

Iniciat el dijous 25 de febrer a Nairobi, tres dies més tard, és a dir el 28 diumenge de febrer de 1999, es posava fi al 47è Safari Rally a la mateixa capital keniana. Sent la tercera cita en el calendari del mundial de l'especialitat, era puntuable per als campionats de pilots, marques, copa FIA-2L i de producció, i aquest comptava amb només 13 especials cronometrades en el seu programa, però d'una corda competitiva de 1009,91 km, sens dubte el ral·li més llarg de tota la temporada, malgrat que s'havia vist reduït. En la seva llista oficial d'inscrits hi figuraven 45 formacions, sent totes elles presents a la rampa de sortida ubicada a Nairobi, 24 d'ells varen aconseguir superar el díficil recorregut i tornar a la capital nacional.

Auriol-Giraudet pujaven una plaça gràcies a la reclamació de l'equip.

La primera etapa del ral·li estava formada per 5 proves especials cronometrades de 349,85 km de distància, sent la primera d'elles una superespecial espectacle de 2,42 km que es celebrava el dijous 25 de febrer a les 3 de la tarda. En ella, el Subaru Impreza S4 WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo va ser el més ràpid de tots per 1 segon de marge vers els seus companys d'equip britànics Richard Burns i Robert Reid, i 1,1 segons en relació als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Sense més activitat cronometrada fins a l'endemà divendres 26 de febrer, els finlandesos entraven així al reagrupament de Nairobi com els primers líders del ral·li.

El primer tram de debò tenia 112, 40 km cronometrats, pel que era d'esperar que hi haguessin canvis a la taula donada la baixa significància de l'especial espectacle; Richard Burns i Robert Reid esdevenien els homes més ràpids en aquesta prova especial, si bé després de més d'un centenar de quilòmetres de lluita contra el cronòmetre, els britànics de Subaru només aconseguien afegir al gap que tenien amb Carlos Sainz i Luis Moya 4 dècimes de segon, per tant els dos equips es trobaven separats per només mig segon. Didier Auriol i Denis Giraudet, amb el segon dels Toyota Corolla WRC, es situava en tercera posició a 55 segons dels líders.

La part negativa de la competició se l'emportaven Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, els quals després de punxar dues rodes en aquest primer tram del dia, es veien molt endarrerits a la classificació a 11 minuts i 45,2 segons dels líders. Pitjor va ser el cas de Bruno Thiry i Stéphane Prévot, el seu Subaru Impreza S4 WRC patia una averia en l'accelerador electrònic i els belgues no podien prosseguir amb el seu concurs a l'esdeveniment, convertint-se així en la primera baixa entre els il·lustres.

Carlos Sainz i Luis Moya marcaven el millor temps en la segona prova cronometrada del dia, tercera de l'etapa, per davant dels britànics Richard Burns i Robert Reid i Colin McRae i Nicky Grist, amb el que la classificació a la provisional passava a ser la del tram. D'altra banda Juha Kankkunen i Juha Repo havien d'abandonar la competició per la mateixa averia que prèviament havien patir els seus companys d'equip, mentre que els belgues de Mitsubishi Freddy Loix i Sven Smeets, patien un fort accident quan pilotaven a 160 km/h, que obligava a evacuar al pilot en helicòpter fins a l'Hospital de Nairobi.

Richard Burns i Robert Reid retallaven distàncies en intercanviar-se la posició amb Carlos Sainz i Luis Moya en la quarta especial cronometrada de la primera etapa, sense que això suposés la pèrdua del liderat per part del pilot madrileny i el copilot gallec, mentre que Colin McRae i Nicky Grist tornaven a ser els tercers més ràpids confirmant-se així en aquesta posició provisional.

Ja en l'última prova especial cronometrada del dia, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki vivien el seu primer tram net de problemes i esdevenien els homes ràpids per tal de situar-se en la cinquena posició; d'altra banda, amb l'experiència d'edicions anteriors quan havien tingut problemes amb la fauna local, Carlos Sainz i Luis Moya disminuien el seu ritme premeditadament per tal de ser superats per Richard Burns i Robert Reid i així no haver d'obrir pista al llarg de la segona jornada.

Per tant l'entrada al parc tancat de Nairobi es feia amb Richard Burns i Robert Reid en la primera posició per 26,7 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya. Colin McRae i Nicky Grist eren tercers a 1 minut i 56,2 segons dels seus compatriotes gaudint a la seva vegada de 4 minuts i 22,4 segons de coixí amb el Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, tot i ser cinquens després del calvari sofert, es trobaven ja a 13 minuts i 11,6 segons dels líders.

La jornada sabatina era la més llarga de tot el programa de l'edició, amb 382,77 km cronometrats al llarg de 4 proves especials, llur sortida es donava a les 4 de la matinada si bé el primer tram no es celebrava fins que passaven 3 minuts de 2 quarts de 8 del matí, i es que l'activitat es desplaçava fins al nord de Kenya, en la regió per la qual passa l'equador terraqui.

Carlos Sainz i Luis Moya punxaven dues rodes alhora en el primer tram del dia, obligant als espanyols a aturar-se per canviar-les, poc després, i dins el mateix tram, la parella punxava una tercera roda, i en haver-se quedat sense rodes de recanvi, els de Toyota cedien 8 minuts i 25,9 segons amb Richard Burns i Robert Reid, qui tanmateix esdevenien els homes més ràpids a final de tram. A més a més, en las assistències van penalitzar 1 minut i 40 segons ja que va haver de substituir el parabrises i els diferencials, amb el que la parella baixava fins la quarta posició a 10 minuts i 32,6 segons de Richard Burns i Robert Reid i a 2 minuts i 55,9 segons del temps de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Una roca es posava en el camí de Richard Burns i Robert Reid cap a la victòria en la segona cronometrada de la segona jornada, els britànics hi impactaven i aquesta els hi destrossava la suspensió del seu Subaru, obligant-los a abandonar la competició, amb el què l'equip Subaru es quedava sense cap integrant en actiu. Carlos Sainz i Luis Moya esdevenien els homes més ràpids en aquesta segona especial, mentre que els britànics de Ford, Colin McRae i Nicky Grist, es convertien en els nous líders de la classificació sense haver guanyat cap prova especial.

Nou contratemps per a Carlos Sainz i Luis Moya en la tercera prova especial sabatina, la parella trencava la llanda i l'esmortidor frontal esquerre en posar la roda en un forat quan només s'havien celebrat uns 20 km del tram, pilotant els restants 60 km d'especial en unes condicions precàries que els suposava cedir uns 20 minuts, alhora que baixaven fins la cinquena posició provisional per darrera dels italians de SEAT Piero Liatti i Carlo Cassina.

Tancant una jornada d'alts i baixos, Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en la quarta prova especial cronometrada del dia per tal de guanyar una posició amb el SEAT Córdoba WRC que els precedia i retornar així al parc tancat de Nairobi a partir de 3 quarts de 9 del vespre ocupant la quarta posició provisional a 23 minuts i 35,2 segons de Colin McRae i Nicky Grist. Com havia passat en la segona especial sabatina, Didier Auriol i Denis Giraudet punxaven 3 rodes en aquest últim tram, el que els suposava cedir prop de 17 minuts i la seva segona posició provisional a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, qui es trobaven a 14 minuts i 46,4 segons dels pilots de Ford, mentre que els francesos de Toyota eren tercers a 19 minuts i 47 segons.

Colin McRae i Nicky Grist doncs podien afrontar amb força serenor els darrers 277,29 km cronometrats de la tercera i última jornada del ral·li, la qual no era més que una repetició de la primera etapa però sense la seva quarta prova especial, tercera en el còmput de la jornada del divendres. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki prenien així el rol de llebres amb dos segons millors registres i dos escratxs que no feien més que confirmar-los en la seva posició.

Els grans perjudicats de la jornada tornaven a ser Carlos Sainz i Luis Moya, els de Toyota trencaven un palier i més endavant el seu parabrises a les acaballes de la primera prova especial del programa, si bé aquest contratemps no els suposava perdre gaire més de mig minut vers els seus companys de formació Didier Auriol i Denis Giraudet després de 113,41 km competitius, un mal menor comparat amb el problema de frens que patien els seus perseguidors Piero Liatti i Carlo Cassina que a més a més cedien la seva cinquena posició als locals Ian Williamson i David Williamson a bord del tercer Toyota Corolla WRC oficial.

Els transalpins seguien amb el seu via crucis, i en el segon tram dominical, el seu SEAT Córdoba WRC es quedava sense pressió d'oli i aquests es veien abocats a l'abandonament amb el motor trencat.

Completades doncs les 13 proves especials cronometrades del programa, Colin McRae i Nicky Grist entraven així al parc tancat de Nairobi el diumenge quan passaven 5 minuts d'1 quart de 3 de la tarda com a guanyadors del 47è Safari Rally amb un registre de 8 hores 41 minuts i 39,1 segons, brindant així la primera victòria al Ford Focus WRC sense haver guanyat cap especial individual, a 7 minuts i 49,1 segons del seu registre, van acabar els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi kenià a 14 minuts i 26,2 segons dels guanyadors.

Posteriorment però, Toyota va presentar una reclamació als comissaris acompanyada d'un video, alegant que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki havien rebut ajuda en la substitució de les rodes punxades del primer dia, acció totalment prohibida i que suposava l'exclusió de l'equip líder del mundial; si bé en el video es podia veure com els finlandesos s'esforçaven en dissuadir als espectadors i que aquests més que ajudar, estorbaven, l'exclusió dels campions del món va ser un fet, doncs Mitsubishi va decidir no apelar ni entrar en aquest joc. Tommi Mäkinen per la seva banda es mostrava molt enfadat per la jugada, ja que la reclamació podria haver estat presentada el mateix divendres i haver-se estalviat assumir els riscs que van córrer per tal de rependre el fil del ral·li i remuntar.

Així doncs, després d'aquest joc als despatxos, Didier Auriol i Denis Giraudet pujaven de la tercera fins la segona plaça amb una diferència de 14 minuts i 26,2 segons vers Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya passaven a tancar el podi de l'edició a 18 minuts i 7,2 segons del pilot escocès i el seu navegant gal·lès.

Sainz-Moya es feien amb el 60è podi al Safari Rally per la via administrativa.

En l'apartat dels vehicles de producció el pilot d'Oman Hamed Al-Wahaibi acompanyat de l'australià Tony Sircombe es van imposar amb el seu Mitsubishi Carisma GT Evo V en totes i cadascuna de les cronometrades de la primera etapa, el que els permetia gaudir d'un marge de 15 minuts vers els segons classificats, el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní, qui pilotaven un antiquat Mitsubishi Lancer Evo III i amb molts menys recursos que no pas el pilot àrab, que pràcticament al terme de cada especial refeia les suspensions del seu cotxe.

Dissabte els líders seguien imposant la seva mà de ferro, si bé el cúmul de dues penalitzacions per retard sobre l'horari, així com una trencadissa en les suspensions en el transcurs de la tercera prova especial, liquidava tot el seu marge que tenien sobre Luís Climent i Alex Romaní, autors del millor temps en aquesta prova especial, que es classificaven a 53,5 segons d'ells. Acte seguit Hamed Al-Wahaibi i Tony Sircombe reprenien el fil imposant-se en la darrera prova especial sabatina per conservar la primera posició a 1 minut i 40,9 segons.

Luis Climent i Àlex Romaní intentaven mantenir vives les seves esperances imposant-se en la primera cronometrada dominical, però l'escratx que aconseguien els líders en el segon tram de la jornada, no feia més que liquidar-les, doncs aquests aconseguien un marge de gairebé 3 minuts a manca d'una cronometrada real per celebrar-se, doncs l'ultima prova especial del programa no era més que una segona passada per l'especial espectacle inaugural.

Finalment Hamed Al-Wahibi i Tony Sircombe es feien amb la victòria per 3 minuts i 15,2 segons de marge amb Luis Climent i Àlex Romaní mentre que els japonesos Hideaki Miyoshi i Eido Osawa tancaven el podi a 36 minuts i 49,2 segons dels guanyadors a bord d'un Subaru Impreza WRX. La classificació final de la ronda africana provocava un triple empat al capdavant de la general entre els tres guanyadors de les tres cites celebrades, Marc Duez, Jouko Puhakka i Hamed Al-Wahaibi.

En el campionat FIA 2-L la llista d'inscrits estava molt poc nudrida, doncs només hi figuraven 3 Hyundais en mans de formacions locals, un d'ells, l'Elantra de Brendan Fernandes i Tony Kimondo es quedava aturat al voral de la pista de la darrera cronometrada de la primera etapa per averia, mentre que el Coupé de Gregory Kibiti i George Mwangi havia abandonar en la primera especial sabatina. Phineas Kimathi i Abdul Sidi, que ja havien aconseguit el liderat en el primer tram genuí de l'edició, tenien així un ral·li relativament plàcid fins a la conclusió, donant així a la marca coreana els seus primers 10 punts en el campionat, quedant encara per darrera de Renault que en sumava 16.

Tot i l'exclusió de la prova, Tommi Mäkinen mantenia el seu liderat en la general del campionat de pilots gràcies a les dues victòries aconseguides en les dues cites anteriors, mentre que Didier Auriol pujava fins la segona plaça a 7 punts del finlandès, en ser l'únic pilot que havia aconseguit sumar punts en les tres rondes disputades fins llavors. El madrileny Carlos Sainz sumava el seu segon podi consecutiu de la temporada i empatava en la tercera posició amb el guanyador de la ronda keniana, l'escocès Colin McRae, a 10 punts del per llavors triple campió mundial.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	20
Didier Auriol	13
Carlos Sainz Colin McRae	10 10

En la classificació del campionat per a constructors, la jugada de Toyota va suposar que els nipons de Colònia passessin ara al capdavant de la provisional per davant dels nipons de Ralliart. Ford que combinava la seva primera victòria amb el quart lloc del jove Petter Solberg i l'experimentat Fred Gallagher, entrats a l'esdeveniment enlloc del lesionat Thomas Rådström en unes etíliques condicions, aconseguia 13 punts al ral·li kenià i superava així a Subaru en la taula que marxava del continent africà amb un 0.

Constructor	Punts
Toyota	23
Mitsubishi	20
Ford	17

Tänak-Järveoja posaven rumb a la victòria ben d’hora.

El diumenge 28 de febrer de 2021, Rovaniemi esdevenia epicentre del mundial de ral·lis, en quan la primera edició del Ral·li Àrtic, dins el calendari d’aquesta màxima competició, es concloïa. Donada la impossibilitat de poder emetre entrades per les restriccions a la mobilitat, encara vigents per un temporada llarga en el context de la pandèmia de la Covid19, els organitzadors del Ral·li de Suècia es veien obligats a cancel·lar la seva cita a mitjans del mes de desembre de 2020. Des de Finlàndia, i concretament des de Rovaniemi, van veure llavors la possibilitat d’organitzar un esdeveniment hivernal i de categoria mundial, i els finlandesos es mogueren per cercar els suports i tirar la prova endavant. Amb un recorregut semblant al que un mes abans havia entregat punts en el campionat nacional, però amb la majoria d’especials disputades en sentit contrari per tal d’impedir favoritismes entre els pilots locals, la primera edició de la prova es presentava amb 10 proves especials de 251,08 km cronometrats, una distància que els 55 equips participants dels 57 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció començarien a fer front el divendres 26 de febrer. La prova, que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, era completada per 51 parelles de noms.

Una lleugera de sortida de pista matinera hipotecava l’avenir de Rovanperä-Halttunen.

El ral·li arrancava unes hores més tard de la celebració del tram de proves, concretament a partir de 2 quarts de 2 de la tarda, amb la sortida del parc tancat de Rovaniemi. Una doble passada per la cronometrada reina, Sarriojarvi de 31,05 km, conformava la primera etapa de 62,10 km competitius al llarg de 2 proves especials cronometrades en les que la neu era abundant i les temperatures ben baixes.

Els uns amb un abandonament al Monte-Carlo inaugural i els altres absents a la llista d’inscrits de la ronda alpina, les dues parelles de Hyundai formades per Ott Tänak i Martin Järveoja així com Craig Breen i Paul Nagle afrontaven aquesta doble passada per la cronometrada reina amb una molt bona posició de sortida a tram. Els estonis s’imposaven en totes dues especials, mentre que els irlandesos obtenien un segon millor temps en la primera passada i el tercer millor registre en la passada següent, ja celebrada de nit.

Els finlandesos Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, vencedors de l’edició de 2020 de la cita àrtica i un dels principals favorits a victòria, tot i patir una lleugera sortida de pista en la primera passada per la cronometrada reina, s’intercanviaven els papers amb els irlandesos de Hyundai en les dues especials de l’escull inicial de l’esdeveniment i els de Toyota completaven l’etapa en tercera posició a 20,4 segons d’Ott Tänak i Martin Järvoja i a 4,2 segons de Craig Breen i Paul Nagle. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe restaven a les portes del podi a 9,4 segons del temps de la parella finlandesa i Elfyn Evans i Scott Martin tancaven la pinça dels 5 primers classificats a tan sols 2,2 segons del registre dels belgues.

La jornada sabatina era la més llarga de tot l’itinerari, amb un bucle de 3 trams que en celebrar-se en dues ocasions, es formaven les 6 proves especials de l’escull amb una corda de 144,04 km cronometrats. L’activitat al parc tancat s’iniciava quan passaven 5 minuts de 2 quarts de 8 del matí, mentre que aquesta es donaria per finalitzada a 1 quart i mig de 10 de la nit.

Els Hyundai i20 Coupé WRC d’Ott Tänak i Martin Järveoja, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i dels debutants en un “World Rally Car” Oliver Solberg i Sebastian Marshall copaven les tres primeres places en la classificació a final de tram en la primera cronometrada de la jornada, un resultat que estrenyia la taula en les posicions contigües a la dels líders provisionals i que trobava una resposta de forma immediata en la prova següent, quan Elfyn Evans i Scott Martin, així com Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen feien el mateix i els finlandesos prenien la segona posició a Craig Breen i Paul Nagle.

L’escull matinal es tancava amb una altra victòria de tram per a Ott Tänak i Martin Järveoja, els quals se n’anaven a les assistències de mitja etapa havent incrementat lleugerament el seu gap vers els finlandesos de Toyota fins als 23,6 segons. Craig Breen i Paul Nagle tancaven el podi a 5,3 segons dels seus predecessors i a 5,8 segons de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

La represa de la competició, un cop havent dinat, tenia un desenllaç similar al del matí, Ott Tänak i Martin Järveoja així com Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe aturaven el cronòmetre amb els dos millors temps en la primera especial del bucle i els belgues arrebassaven la tercera posició als seus companys d’equip irlandesos, mentre que en l’especial equatorial Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien una victòria de tram per tal de reestablir les distàncies vers els líders.

La jornada es tancava amb una victòria de tram de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe per davant dels seus companys d’equip líders i els belgues entraven al parc tancat de Rovaniemi a 1,8 segons de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i a 25,9 segons d’Ott Tänak i Martin Järveoja. Ja sense una posició de sortida als trams tan beneficiosa com en la jornada prèvia, Craig Breen i Paul Nagle restaven a les portes del podi a 53,4 segons dels pilots estonis mentre que Elfyn Evans i Scott Martin seguien tancant la pinça dels 5 primers classificats a 1 minut i 3,5 segons del lideratge.

El tercer i últim escull del programa, la jornada dominical, arrancava a 3 quarts en punt de 9 del matí amb la sortida del parc tancat de Rovaniemi i amb una cronometrada de 22,47 km de corda competitiva a doble passada per endavant en el seu itinerari, és a dir, un total de només 2 proves especials de 44,94 km de lluita contra el cronòmetre i sense assistències, sent la darrera d’elles la que exercia les funcions del Power Stage.

Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps, per darrera dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, en la primera d’elles i els pilots de Toyota aconseguien portar les distàncies vers el lideratge just per sota dels 20 segons, alhora que es desempellegaven una mica de la pressió de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. En la següent, els locals marcaven el registre de referència vers la resta del parc tancat i la parella s’anotava així els 5 punts extra.

Per la seva banda, Ott Tänak i Martin Järveoja afrontaven la darrera jornada de competició amb serenor i els estonis completaven la seva participació a la prova àrtica amb un sisè i un quart millor temps, un balanç que no els privava d’esdevenir els vencedors de la 1ª edició mundialista del Ral·li Àrtic amb temps final de 2 hores 3 minuts i 49,6 segons. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen cobrien els 251,08 km cronometrats en un registre que superava en 17,5 segons el dels guanyadors, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe aconseguien superar els seus problemes de comunicació tot tancant el podi finlandès a 19,8 segons dels seus companys de carpa.

Tot i els problemes de comunicació entre el való i el flamenc, Neuville-Wydaeghe tancaven el podi.

Sense un seient en un cotxe de la màxima categoria, Esapekka Lappi i Janne Ferm tornaven al mundial de ral·lis al volant d’un Volkswagen Polo GTi R5 dins la categoria WRC2. Els finlandesos s’imposaven en les dues especials inaugurals del divendres i els pilots se n’anaven a dormir amb un marge de 13,6 segons vers els russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, qui també optaven per un cotxe de la marca de Wolfsburg, mentre que els guanyadors de la ronda alpina inaugural, els noruecs d’Škoda Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, tancaven el podi provisional a 16,3 segons dels líders.

Divendres al matí Esapekka Lappi i Janne Ferm seguien amb la piconadora de temps en marxa, i els finlandesos completaven el bucle amb 3 victòries de tram en les 3 especials celebrades, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene ho feien amb 3 segons millors registres, el primer dels quals els emplaçava a la segona posició provisional en detriment de la parella russa.

Per la tarda tot semblava seguir el mateix transcurs en quan Esapekka Lappi i Janne Ferm s’imposaven en les dues primeres cronometrades de l’escull, emperò en la tercera i última la parella hi patia una virolla que els suposava concedir uns pocs segons, suficients com per brindar l’oportunitat a Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov d’anotar-s’hi la seva primera victòria de tram.

Tot plegat permetia a Esapekka Lappi i Janne Ferm afrontar la breu jornada dominical de 44,94 km competitius amb 49,8 segons de marge vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i 1 minut i 25,8 segons en relació a Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov.

El correctiu de la parella líder va trobar continuïtat el diumenge al matí, doncs els finlandesos s’imposaven també en la primera passada per la cronometrada que s’hi programava, si bé en la seva segona passada, la que exercia les funcions de Power Stage, uns assedegats pels punts extra que s’hi entregaven Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, hi aconseguien el registre més baix i de retruc 5 punts més per al campionat. Esapekka Lappi i Janne Ferm obtenien el segon millor temps i els escandinaus Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson el tercer.

Finalment, completada la desena de proves especials que conformaven el recorregut, Esapekka Lappi i Janne Ferm obtenien la victòria final amb 8 victòries de tram que els hi donaven 47,7 segons de marge en relació a Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i 1 minut i 30,3 segons vers Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, qui tancaven el podi finlandès sense bandera, per les sancions que els esportistes russos patien arran de l’escàndol per dopatge massiu.

Lappi-Ferm feien una passa enrere per fer-ne dues endavant.

En categoria WRC3, els triples subcampions de Finlàndia de ral·lis en les 4 darreres temporades, Emil Lindholm i Mikael Korhonen, s’imposaven en les dues cronometrades del divendres a la tarda per davant dels seus compatriotes Teemu Asunmaa i Marko Salminen, i així les dues parelles locals se n’anaven al parc tancat amb 10,9 segons de marge entre elles. Els estonis Egon Kaur i Silver Simm tancaven les places d’honor a 21,3 segons dels líders. 

Emplaçats a les cronometrades de la jornada més longeva del programa, és a dir la del dissabte, Egon Kaur i Silver Simm s’imposaven en la primera especial del dia i escurçaven lleugerament les distàncies amb els seus predecessors, mentre que en la següent Emil Lindholm i Mikael Korhonen patien un accident i es veien obligats a abandonar la competició.

Sense moure’ns d’aquesta especial central del bucle matinal, Teemu Asunmaa i Marko Salminen hi establien el registre de referència per als participants de la classe, i els finlandesos portaven el seu marge en el lideratge fins als 9,2 segons vers Egon Kaur i Silver Simm. Un marge que els estonis tornarien a escurçar d’immediat, en concret fins als 2,0 segons a l’entrada del parc d’assistències de mitja etapa, amb la seva segona victòria parcial del dia.

A la represa de l’activitat tot semblava portar un camí oposat, quan els finlandesos Teemu Asunmaa i Marko Salminen guanyaven les dues primeres proves especials de l’escull de 3 trams, dues victòries parcials a les que a més a més calia afegir un altre factor favorable als líders, doncs en la segona d’elles, Egon Kaur i Silver Simm rebien una sanció de 10 segons en fer 1 minut tard al control horari.

Els pilots bàltics treien importància a la sanció rebuda en forma d’escratx, amb el què la parella recuperava 11,2 segons dels 12,3 que acabaven de concedir entre una cosa i l’altra.

Així doncs, i després d’aquest estira i arronsa, Teemu Asunmaa i Marko Salminen entraven al parc tancat de Rovaniemi amb un marge de 12,5 segons vers Egon Kaur i Silver Simm, mentre que Eerik Pietarinen i Antti Linnaketo tancaven les posicions de podi, força despenjats dels seus rivals, a 1 minut i 18,0 segons dels seus compatriotes i amb la pressió d’una altra parella local, la formada per Mikko Heikkilä i Topi Luhtinen, que fitxaven a 1,4 segons dels seus predecessors.

Amb aquestes distàncies tan curtes entre el primer i el segon classificat i entre el tercer i el quart, a priori la jornada dominical pintava molt interessant, emperò els estonis ràpidament van rebaixar les expectatives, en quan aquests confessaven per les xarxes socials haver-se quedat sense compostos nous de cara a l’etapa i que per tant haurien de recórrer a gomes usades. 

Tot i això, Egon Kaur i Silver Simm s’imposaven en la primera passada per la cronometrada dominical i els pilots situaven les distàncies vers l’anhelada primera posició fins als 8,9 segons, mentre que per darrera seu Mikko Heikkilä i Topi Luhtinen arrebassaven la tercera posició a Eerik Pietarinen i Antti Linnaketo.

En la desena i última prova especial del programa, els estonis repetien victòria de tram, però els pilots es quedaven a 4,2 segons del seu objectiu i per tant la victòria finalment corresponia a Teemu Asunmaa i Marko Salminen.

A efectes de campionat, cap dels participants a la ronda àrtica ho havia fet en l’alpina inaugural, tanmateix tan Teemu Asunmaa com Yohan Rossel obtenien el mateix resultat en el Power Stage, amb el què el francès i el finlandès passaven a compartir la primera posició provisional del certamen amb 28 punts, 5 més que no pas Egon Kaur o 4 per sobre de Yoann Bonato.

Asunmaa-Salminen llauraven la seva victòria el dissabte a la tarda.

En el campionat de pilots, Kalle Rovanperä combinava la seva segona posició a la ronda domèstica amb el quart lloc aconseguit als Alps Marítims francesos i el finlandès esdevenia el més jove en liderar el mundial de ral·lis. Thierry Neuville acumulava el seu segon tercer lloc consecutiu i el belga restava a 4 punts del lideratge, mentre que Elfyn Evans i Sébastien Ogier passaven a compartir el tercer lloc amb 31 punts.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	39
Thierry Neuville	35
Elfyn Evans Sébastien Ogier	31 31

En el campionat de constructors, la ronda àrtica donava a Hyundai l’oportunitat d’escurçar distàncies vers els líders sortints dels Alps de Toyota, doncs els coreans aconseguien la victòria a l’esdeveniment i a més a més una segona plaça de podi; dos factors que els campions en vigència veien com Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen els hi treien ferro amb el seu segon lloc i la seva victòria al Power Stage. En total Hyundai retallava 11 punts a la taula i la formació estaberta a Alzenau restava a, també, 11 punts dels japonesos. M-Sport seguia perdent terreny vers les dues estructures oficials, i els britànics encara feien bo de mantenir la tercera posició vers l’impuls de Hyundai 2C Competition.

Constructor	Punts
Toyota	88
Hyundai	77
M-Sport	24