Colin McRae i Nicky Grist, donaven a Pirelli la victòria número 100.

El dilluns 3 de març de 1997 finalitzava a Nairobi, capital de Kenia, el 45è Safari Rally, edició de l'esdeveniment que per primera vegada en la seva història es movia de la seva tradicional data per Pasqüa per avançar-se una mica més d'un mes i per tant resultar la tercera cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis. El ral·li otorgava punts en els campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el que malgrat tot només copçava l'ínterés de 52 formacions per a formalitzar la seva inscripció. El recorregut estava composat de només 13 sectors competitius, denominació que reben en aquesta particular prova els trams, però la seva distància cronometrada era de 1318,0 km, una autèntica marató per a pilots i màquines. A la sortida, celebrada el 28 de febrer, s'hi donaren cita tots els equips inscrits, dels que només 19 van aconseguir acabar.

Segona vegada que Richard Burns i Robert Reid pujaven al podi del mundial.

Quatre sectors competitius de 388,35 km de distància donaven la benvinguda als participants el dissabte 1 de març, en els que ben d'hora es van poder començar a veure problemes. Ian Duncan i David Williamson esdevenien els primers líders de la prova per davant dels dos Ford Escort WRC d'Armin Schwarz i Denis Giraudet i de Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que venien de guanyar el Ral·li de Suècia, arrancaven una roda en impactar amb una roca en el primer sector, i després de fer 50 km a tres rodes, els danys en el seu Impreza WRC eren irreparables i l'abandonament obligat.

En el segon tram, Ian Duncan i David Williamson sofrien dues punxades que els ocasionaven problemes amb les suspensions, amb el que la parella keniana es veia endarrerida en uns 7 minuts cedint el seu testimoni als guanyadors de la darrera edició, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, qui tanmateix esdevenien els més ràpids en l'especial. Un altre equip amb problemes era el format per Carlos Sainz i Luis Moya, els espanyols en intentar evitar l'impacte amb un impala patien una segona punxada, i poc després de canviar la roda, veien com els cargols de la roda que havien canviat es partien, potser per la pols que s'hi havia introduit, amb el que els de l'oval es veien fora de la competició.

El tercer sector competitiu era el més curt de tot el programa, amb 44,60 km, malgrat aixó, aquesta distància va ser més que suficient com per desencadenar un nou canvi en el liderat. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne punxaven i s'endarrerien dues posicions en la taula provisional, mentre que els seus companys de formació, els britànics Richard Burns i Robert Reid arrossegaven problemes d'embragatge i baixaven un lloc. L'altra cara de la competició eren uns altres britànics, els de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, qui amb el seu millor temps en aquest sector, aconseguien enfilar-se fins la segona posició per darrera de l'alemany Armin Schwarz i el copilot francès Denis Giraudet.

Richard Burns i Robert Reid atacaven fort en el darrer sector competitiu per tal de prendre la segona posició als seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Armin Schwarz i Denis Giraudet feien entrada al parc tancat de Nairobi a 3 quarts i mig de 6 de la tarda amb un marge de 2 minuts i 36 segons i de 2 minuts i 43 segons sobre les dues formacions britàniques respectivament. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne restaven fora del podi però per tan sols 4 segons de diferència vers el Subaru del pilot escocès i el copilot gal·lès, un gap inexistent pels estàndards kenians, mentre que Ian Duncan i David Williamson es trobaven 59 segons més endarrera. Es donava la casualitat que per a Armin Schwarz aquesta era tot just la primera vegada que competia en el ral·li africà, si bé coneixia suficientment el terreny doncs en el passat havia exercit les funcions de cotxe d'assistència ràpida al seu compatriota Walter Röhrl.

La jornada dominical era la de més pes de totes amb 541,30 km cronometrats al llarg de 5 sectors competitius, els quals dibuixaven un panorama totalment diferent al de la jornada anterior. L'activitat es desplaçava fins a la zona equatorial del país, on les pedres deixaven pas a la pols i a les pistes arrissades que feien treballar constantment les suspensions.

Fe d'això en podien donar Armin Schwarz i Denis Giraudet, els líders van patir molts problemes amb la seva suspensió ja en el primer sector dominical, havent-se d'aturar a reparar un amortidor que provocava una degradació dels pneumàtics constant, amb el que el pilot alemany i el copilot francès cedien la seva plaça d'honor a Colin McRae i Nicky Grist, guanyadors d'aquest primer sector.

Sense moure'ns d'aquest sector Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne s'hi veurien forçats a abandonar; els finlandesos després de patir la seva tercera punxada, havien de pilotar amb una roda sense pressió d'aire, el que desencadenaria en una averia en el diferencial central, per tal de poder arribar a les assistències, els campions del món van optar per pilotar només amb tracció a les rodes anteriors, però finalment el diferencial anterior cedia i la parella dels tres diamants vermells quedava fora de competició.

Els problemes dels uns i dels altres permetien a Ian Duncan i David Williamson recuperar una posició de podi per darrera de les dues formacions britàniques, si bé el seu marge s'havia incrementat d'1 a 4 minuts en els 153,90 km cronometrats del primer escull dominical. Els nous líders, Colin McRae i Nicky Grist, s'imposaven en les tres següents cronometrades programades, afermant-se en la seva posició, mentre que Richard Burns i Robert Reid patien una punxada i colisionaven amb una cabra en l'equador de la jornada i els de Mitsubishi cedien la seva segona posició als locals de Toyota, és a dir Ian Duncan i David Williamson.

Richard Burns i Robert Reid aconseguien revertir la situació en la darrera especial de la jornada, on la pluja va fer acte de presència i els britànics de Mitsubishi marcaven el millor temps per tal de recuperar la segona plaça en detriment dels pilots kenians. Així doncs l'entrada a la capital nacional es produïa al capvespre del diumenge amb Colin McRae i Nicky Grist en la primera posició per un marge de 6 minuts i 34 segons sobre Richard Burns i Robert Reid i de 9 minuts i 45 segons amb Ian Duncan i David Williamson. Armin Schwarz i Denis Giraudet, classificats en quarta posició a 1 hora 20 minuts i 16 segons, poc més podien fer que sumar uns importants punts per a la marca de l'oval.

La tercera i última jornada no era més que una repetició de la jornada sabatina, per tant doncs en el programa hi tornaven a constar 4 sectors competitius de 388,35 km de distància, però en el parc tancat només hi quedaven 19 equips participants. Els dos primers equips classificats mantenien un interessant estira i arronsa al llarg de les 3 primeres proves especials arran del qual Richard Burns i Robert Reid aconseguien retallar minut i mig a Colin McRae i Nicky Grist a manca d'una prova especial per acabar l'edició.

En aquesta última prova especial cronometrada del ral·li, la tretzena, els líders van viure moments d'angoixa quan el seu alternador es quedava sense escombretes per culpa de la pols en suspensió, tement quedar-se sense bateria i per tant no poder completar el recorregut, els pilots desconectaven tots els elements suplementaris del cotxe i corrien amb ho més bàsic possible. Per sort seva, els problemes d'embragatge es tornaven a manifestar en el Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, i aquests lluny de donar caça al lideratge, cedien 2 minuts i 10 segons amb el Subaru capdaventer.

Amb tots els 19 equips participants que sortien del parc tancat de Nairobi de retorn a la capital keniana a primera hora de la tarda, i amb 1318 km cronometrats sobre les seves esquenes, Colin McRae i Nicky Grist esdevenien els guanyadors del 45è Safari Rally en completar la distància programada amb un temps total de 11 hores i 29 minuts. La victòria era la primera per a un pilot britànic a Kènia, alhora que suposava la número 100 per a Pirelli en el campionat del món, donant-se tanmateix la casualitat de produir-se en un esdeveniment en el que la marca italiana s'hi presentava sense pneumàtics amb sistema antipunxades, per contra del que feia Michelin. Richard Burns i Robert Reid escortaven els seus compatriotes a 7 minuts i 4 segons del seu registre, mentre que els locals Ian Duncan i David Williamson s'havien de conformar amb tancar el podi.

Guanyadors de la prova en 1994, Ian Duncan i David Williamson es feien amb el seu quart podi.

En la categoria de producció, els kenians Patrick Njiru i Rick Matthews dominaven els compassos inicials del ral·li a bord d'un Subaru Impreza WRX familiar, però un problema de motor en el transcurs de la tercera prova especial sabatina, deixava a la parella fora de competició, cedint el testimoni a un altra parella keniana, la formada per Johnny Hellier i Stefano Rocca, qui pilotaven un altre Subaru Impreza WRX però en aquest cas de tres volums. Finalment Johnny Hellier i Stefano Rocca guanyaven la categoria amb 1 hora 3 minuts i 23 segons d'avantatge vers els segons classificats, els polonesos Sobieslaw Zasada i Ewa Zasada.

En clau de campionat, Gustavo Trelles, que no acudia a la cita africana, es mantenia líder de la general del certamen de producció amb 16 punts, 3 més que no pas els guanyadors de les dues últimes rondes, Kenneth Bäcklund a Suècia i Johnny Hellier a Kènia.

La Copa FIA-2L no gaudia d'una amplia llista d'inscrits, i sobretot sense cap de les formacions que estaven animant el campionat doncs aquests preferien destinar els seus recursos a preparar la següent ronda, el Ral·li de Portugal. Així doncs a la cita hi havia un conglomerat de formacions locals o del campionat Asia-Pacific amb marques com Daewoo, Hyundai i Proton.

Els australians Russell Palmer i Brian Harwood acudien a la cita keniana amb un Proton Satria sense haver competit mai a l'Àfrica i amb la breu experiència sobre esdeveniments de llarga distància de dues jornades en el Ral·li Hong Kong-Pekin de 1996, malgrat tot els pilots guanyaven el ral·li marcant nombrosos millors temps i liderant la taula des de la segona espcial cronometrada.

En clau de campionat el resultat de Proton era anecdòtic doncs pràcticament aquesta sortida seria única, mentre que Škoda es mantenia al capdavant de la general amb 18 punts, 4 per davant de Volkswagen i 11 de SEAT.

Palmer-Harwood aprofitaven el buit per emportar-se la victòria.

En el campionat de pilots, la victòria que Colin McRae aconseguia a Kènia disparava al pilot escocès fins al lloc més alt de la taula provisional, en detriment del madrileny Carlos Sainz, que cedia la posició per 1 punt. Piero Liatti i Kenneth Eriksson, guanyadors de les dues rondes anteriors seguien empatant, però ara en tercera posició general.

Pilot
Punts

Colin McRae

13

Carlos Sainz

12

Piero Liatti

Kenneth Eriksson

10

10

Al llarg de les tres primeres cites del campionat del món de ral·lis, Subaru havia aconseguit les tres victòries possibles, amb el que la marca nipona assistida per Prodrive, iniciava el seu camí en la nova era World Rally Car d'una forma immillorable, encapçalant la general per marques per davant de Ford i doblant a Mitsubishi.

Constructor
Punts

Subaru

33

Ford

19

Mitsubishi

16