Segona victòria d'Alén-Kilvimäki a Portugal, gràcies a l'absència de contratemps més que per la velocitat.

El diumenge 6 de març de 1977 finalitzava a Estoril el 11è Ral·li de Porugal, tercer esdeveniment en el calendari del mundial de ral·lis i quart en la copa FIA de pilots. La prova portuguesa arrancava a la mateixa ciutat el dimecres 2 de març per mitjançant 46 especials cronometrades d'un recorregut total de 578,40 km, viatjar cap al nord del país i tornar. A la sortida s'hi donaren cita 103 equips, dels que només 27 van conseguir completar el recorregut.

Endarrerit per les constants punxades, Waldegård-Thorszelius poc més que ser segons van poder fer.

A primera hora del dimecres, els 103 equips participants abandonaven el Circuit d'Estoril per afrontar la primera etapa, la qual estava formada per 15 proves especials cronometrades de 132 km de distància. Una corda competitiva que conduiria la caravana del ral·li fins a Povoa de Varzim, al nord del país. En les primeres especials, celebrades sobre asfalt, els FIAT oficials es varen mostrar superiors a la competència sent Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti els primers líders de la prova en marcar els dos primers millors temps per davant dels seus companys de formació Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier i de Maurizio Verini i Ninni Russo, si bé les distàncies vers els seus perseguidors no eren massa àmplies.

A Montejunto, tercera prova especial del programa, Hannu Mikkola i Arne Hertz marcaven el millor temps amb el seu Toyota Celica 2000 GT i es situaven en la segona posició provisional a només 4 segons de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, mentre que el Ford Escort RS1800 oficial d'Ari Vatanen i Peter Bryant accedia a la darrera posició d'honor. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb un reglatge de suspensions no massa adequat per a l'especial, queien a la quarta posició, mentre que Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier esdevenien vuitens després de punxar una roda del seu cotxe.

Abans d'arribar al reagrupament de Figueira da Foz, dos noves proves especials cronometrades d'asfalt constaven en el programa, en les que Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier hi aconseguien el millor temps i recuperaven 3 posicions a la general. Alhora Markku Alén i Ilkka Kivimäki superaven als seus companys de formació per només 4 segons i esdevenien els nous líders de l'edició, mentre que la darrera plaça de podi era per Hannu Mikkola i Arne Hertz a 14 segons dels líders i amb només 3 de marge vers els italians Maurizio Verini i Ninni Russo.

En sortir de Figueira da Foz quan passaven les 10 de la nit, als participants els hi restaven 10 proves especials cronometrades per completar l'etapa, de les que 8 eren de terra i les 2 últimes d'asfalt. Ari Vatanen i Peter Bryant marcaven el millor temps en la primera d'elles i s'enfilaven fins a la segona posició, mentre que Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti recuperaven el liderat. A Candosa, setena prova especial de l'etapa i segona des de la sortida del reagrupament, Ari Vatanen i Peter Bryant s'envirollaven i deixaven el seu segon lloc a Hannu Mikkola i Arne Hertz en cedir 30 segons en l'incident, mentre que Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti es feien forts en el lideratge amb el seu tercer escratx.

Una prova especial més tard, Bucaço, Hannu Mikkola i Arne Hertz es veien forçats a abandonar la competició en patir una violenta sortida de pista per la pèrdua d'una roda a conseqüència de trencar-se els espàrrecs que la subjectaven, mentre que Ari Vatanen i Peter Bryant hi marcaven el millor temps, superant en 14 segons al segon equip més ràpid, i recuperaven la segona posició a un mig minut de la parella italiana líder.

El terreny estava molt malmès per les tempestes caigudes en les setmanes prèvies al ral·li i en aquest context els Ford esdevenien la referència, Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'imposaven en la novena prova especial i Ari Vatanen i Peter Bryant ho tornaven a fer en la desena per tal de situar-se a només 1 segon de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti. Viseu, onzena prova especial de l'etapa, generava un escratx ex-aequo entre Björn Waldegård i Hans Thorszelius amb Ari Vatanen i Peter Bryant, el que per una banda situava a uns en la tercera posició provisional i als altres en el lideratge.

Els nous líders tancaven l'etapa guanyant les 4 proves especials que restaven per cel·lebrar-se, amb el que l'entrada al parc tancat de Povoa de Varzim el dijous al matí es feia amb Ari Vatanen i Peter Bryant al capdavant de la taula de temps per 28 segons de coixí vers Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti. Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren tercers a 39 segons dels seus companys i amb 1 minut i 6 segons de marge amb els quarts classificats, els italians Maurizio Verini i Ninni Russo. Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren cinquens a 9 segons dels seus predecessors i amb 43 segons de diferència amb el Toyota Celica 2000 GT d'Ove Andersson i Henry Liddon.

A part de la baixa esmentada de Hannu Mikkola i Arne Hertz, altres protagonistes no arribaren a fer entrada al parc tancat de Povoa de Varzim; Roger Clark i Jim Porter iniciaven el ral·li amb molts problemes d'embragatge en el seu Ford Escort RS1800 oficial que els deixaven fora de la lluita per les primeres places des d'un primer instant, sent finalment aquesta la causa del seu abandonament, mentre que els gallecs Beny Fernández i Miguel Brasa, que figuraven en la vuitena posició provisional, hagueren d'abandonar en la penúltima prova especial de l'etapa, Regua, en trencar una roda.

La segona etapa del programa era un conjunt de tan sols 4 proves especials nocturnes de 80,50 km cronometrats a la regió més pròxima a Povoa de Varzim, però aquest finalment es va quedar en un bucle de 3 trams de 53,50 km quan els organitzadors es veien obligats a cancel·lar la prova especial de São Lourenço da Montaria arran del mal estat de la pista després de les tempestes del mes de febrer. Amb la sortida programada pel dijous al vespre, el retorn a la ciutat estava previst a primera hora de la matinada de l'endemà divendres.

Ari Vatanen i Peter Bryant seguien imposant la seva llei i els liders s'imposaven en els dos primers trams del bucle, mentre que per darrera seu s'anaven succeint els drames. Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una doble punxada en el primer d'ells, el que els suposava perdre-hi 5 minuts i bona part de les seves opcions a victòria. Fulvio Bacchelli i Francesco Rosetti, que seguien conservant la segona posició, hagueren de canviar les suspensions del seu FIAT 131 Abarth després d'aquest primer tram, el que els va comportar rebre una penalització d'11 minuts en el seu control horari i caure fins la vuitena posició provisional.

En iniciar la segona prova especial del bucle, Maurizio Verini i Ninni Russo heredaven la segona posició provisional de la taula, però els pilots no en pogueren gaudir gaire d'aquesta plaça. Un palier del seu cotxe es trencava en la quarta i última prova especial del bucle, la cancel·lada era la tercera, i els italians completaven l'especial amb 9 minuts de retard gràcies a que Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier els empenyien fins a la línia de final de tram, el que tanmateix suposava 3 minuts de retard a la parella francòfona i dos fars trencats, recordem que les especials eren nocturnes. Mentre que per una altra banda, Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'imposaven en aquesta última cronometrada de l'etapa.

Cap a la 1 de la matinada, Ari Vatanen i Peter Bryant feien entrada a Povoa de Varzim conservant la primera posició, mentre que el desenvolupament dels esdeveniments, permetia a Markku Alén i Ilkka Kivimäki pujar fins la segona plaça, si bé ho feien a 3 minuts i 9 segons dels líders, és a dir, havent cedit una mica més d'1 minut vers aquests en poc més de 50 km cronometrats. Per la seva banda Ove Andersson i Henry Liddon tancaven el podi provisional a 3 segons del FIAT predecessor i amb 3 minuts i 44 segons de marge vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius, quarts.

Havent descansat tota la nit, els 54 equips que restaven en actiu es disposaven a afrontar a partir del divendres al matí l'etapa més llarga de tot el ral·li, la tercera. La qual estava formada per 15 proves especials de 288,50 km cronometrats i que conduiria als seus supervivents fins a Estoril, on s'estimava arribar a trenc d'alba de l'endemà dissabte.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius esdevenien la cara de Ford en imposar-se consecutivament en els tres primers trams de la jornada, mentre que Ari Vatanen i Peter Bryant eren la creu en recollir-hi tres punxades successives; el temps que els líders hi cedien, facilitava que la primera posició passés a ser per a Ove Andersson i Henry Liddon, un cop els pilots de Toyota havien aconseguit superar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Malauradament per als pilots de Toyota, el seu lideratge seria efímer, doncs una doble punxada soferta en el punt quilómetric 5 del tram de Marão, quarta prova especial de l'etapa, els feia baixar del cotxe per canviar les rodes, una tercera punxada produida 2 kms més endavant, obligava a la parella a pilotar els restants 30 km del tram sobre la llanda, el que els suposava cedir 7 minuts i la plaça d'honor, que a partir de llavors tornava a estar ocupada per Ari Vatanen i Peter Bryant, autors del millor temps al final de l'especial. Tanmateix, Markku Alén i Ilkka Kivimäki recuperaven la segona posició, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius passaven a tancar el podi.

El cinquè tram de l'etapa era cancel·lat, amb el que aquesta es veia reduïda en 6 km, mentre que la sisena i setena prova especial, un cop lliures de les punxades, Ari Vatanen i Peter Bryant tornarien a ser la refèrencia en els temps, si bé l'escratx de la sisena prova especial era ex-aequo amb els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Un cop superada la línia de meta del setè tram però, Ari Vatanen no afluixava el ritme malgrat els crits de Peter Bryant, amb el que la parella de Ford patia una sortida de pista en el primer revolt que es trobaven caient en un forat, l'impacte d'un segon Ford Escort privat que se sortia en el mateix punt, els deixava fora de competició.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki es trobaven així liderant la taula de temps sense haver marcat cap millor registre, però el que potser era més important que la velocitat pura, era que no havien patit cap contratemps ni punxada. Björn Waldegård i Hans Thorszelius es tornaven a imposar en la vuitena prova especial, la qual donava entrada al reagrupament de Viseu, on els finlandesos de FIAT hi feien cap amb 1 minut i 33 segons de marge vers els suecs de Ford. Ove Andersson i Henry Liddon eren tercers, però a 5 minuts i 10 segons dels líders i amb pràcticament igual marge vers el 131 Abarth de Maurizio Verini i Ninni Russo, quarts. 2 minuts més avall s'hi trobava l'ultim FIAT oficial, el de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, mentre que amb 2 minuts més de retard hi havia el de FIAT França pilotat per Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier.

Sent nit tancada, els participants afrontaven la segona part de l'etapa amb 7 especials per davant. Markku Alén i Ilkka Kivimäki activaven llavors el seu mode "maximum attack" i si bé en la novena prova especial se'ls hi escapava el millor temps per 1 segon vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius, a la primera passada pel respectable Arganil, els finlandesos aconseguien el seu primer millor temps alhora que incrementaven en més d'1 minut el seu marge amb els suecs de Ford, que hi patien una punxada.

La parella escandinava de l'oval no tirava la tovallola, i després d'aconseguir escurçar les distàncies amb els líders en 1 minut en les 3 proves especials següents, una altra punxada en la segona passada per Arganil els deixava pràcticament descartats per a la lluita per la victòria en perdre-hi prop de 4 minuts, el que els comportava l'intercanvi de posicions amb Ove Andersson i Henry Liddon, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi aconseguien el seu segon, i últim, escratx a l'esdeveniment.

Quan mancava poc pel trenc d'alba, els pilots entraven al parc tancat d'Estoril, on Markku Alén i Ilkka Kivimäki encapçalaven la general provisional per 5 minuts i 20 segons d'avantatge vers Ove Andersson i Henry Liddon. Björn Waldegård i Hans Thorszelius es trobaven 27 segons per darrera de la parella de Toyota després que els de l'oval s'anotessin el darrer escratx de l'etapa. Els italians Maurizio Verini i Ninni Russo eren quarts a 13 minuts i 26 segons dels seus companys d'equip, mentre que el francès Jean-Claude Andruet i el belga Christian Delferrier ascendien a la cinquena posició després de l'abandonament del 131 Abarth oficial de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti per una averia en la transmissió després de patir un accident amb croqueta inclosa.

Dissabte a la nit arrancava la quarta i última jornada del ral·li, la qual estava formada per 12 proves especials cronometrades curtes que suposaven 80,90 km competitius per la Serra de Sintra. Amb un marge més que suficient per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la classificació, l'interés de l'etapa residia en la lluita per la segona posició entre Björn Waldegård i Hans Thorszelius amb Ove Andersson i Henry Liddon. Els de Ford atacaven fort des d'un bon inici i guanyaven les tres primeres proves especials del programa, mentre que els de Toyota s'envirollaven en la tercera prova especial en tenir els pneumàtics encara freds i cedien la segona plaça als de l'oval.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'imposaven en un total d'11 de les 12 proves especials de l'etapa, malgrat tot Ove Andersson i Henry Liddon es mostraven molt competitius al llarg de tota la nit i no cedien massa segons amb els suecs de Ford manteniu viu així l'interés per la competició. D'altra banda, Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier progressaven molt més ràpid que no pas Maurizio Verini i Ninni Russo per les especials asfaltades portugueses, amb el que els pilots de FIAT França prenien la quarta posició als pilots oficials de la marca per poc menys de mig minut al terme del programa.

Arribats al diumenge 6 de març pel matí, l'11è Ral·li de Portugal es donava per completat, otorgant així la victòria a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos invertien un total de 6 hores 51 minuts i 47 segons en récorrer els 546,90 km mixtes que s'acabaven disputant del programa, aconseguint un marge final de 3 minuts i 56 segons vers els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Ove Andersson i Henry Liddon tancaven el podi d'Estoril a 4 minuts i 21 segons dels guanyadors.

Superats en darrera instància per Ford de Waldegård-Thorszelius, Andersson-Liddon marcaven un fantàstic podi.

En la Copa FIA de pilots el Ral·li de Portugal tot just era la quarta ronda del certamen, i al capdavant de la classificació es produia un empat a 5 bandes en quan Markku Alén amb la seva victòria s'unia als 3 guanyadors anteriors i Jean-Claude Andruet sumava 3 punts als 6 aconseguits al Monte-Carlo.

Pilot	Punts
Sandro Munari Ari Vatanen Stig Blomqvist Markku Alén Jean-Claude Andruet	9 9 9 9 9
Tapio Rainio Bror Danielsson Björn Waldegård	6 6 6
Antonio Zanini Jari Vilkas Anders Kulläng Ove Andersson	4 4 4 4

En el campionat de marques FIAT marcava la seva primera victòria de la temporada, amb el que els torinesos es refermaven en la seva condició de líders del certamen, incrementant les distàncies amb Opel, que sumava 13 punts gràcies a la victòria en Grup 2 dels locals "Mequepé"-Vilar i amb Ford que començava a recuperar-se de l'absència al Ral·li Monte-Carlo.

Constructor	Punts
FIAT	48
Opel	39
Ford	30

Mouton-Pons aconseguien la seva segona victòria al mundial amb contundència.

El dissabte 6 de març de 1982, 23 equips participants acompanyaven la cerimònia de clausura del 16è Ral·li de Portugal a Estoril, tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda portuguesa tenia un recorregut mixte d'asfalt i terra composat per 40 especials cronometrades de 637,07 km de distància a les quals se'ls hi donava el tret de sortida el dimecres 3 de març des de la mateixa ciutat costanera. A la prova, que entregava punts en els campionats de pilots i constructors, s'hi donaven cita 91 equips dels 107 que prèviament havien oficialitzat la seva inscripció.

Fafe va ser demolidor, i Eklund-Spjuth en sortiren amb la segona posició guanyada.

La primera etapa, celebrada en dimecres, estava composada per tres trams sobre asfalt a la Serra de Sintra que es repetien fins a tres vegades, el que donava lloc a 9 especials cronometrades de 64,47 km de distància. En elles els pilots d'Opel Henri Toivonen i Fred Gallagher van sortir a per totes adjudicant-se de manera consecutiva l'escratx en les set primeres especials cronometrades fins que en la vuitena punxava una roda del seu Ascona 400 els hi suposava perdre de l'ordre de mig minut i el lideratge.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, autors d'un escratx ex aequo amb Henri Toivonen i Fred Gallagher a la quarta especial cronometrada així com en aquesta vuitena, prenien el relleu a la parella de la formació de Rüsselheim. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven la primera jornada amb el millor temps en la novena especial cronometrada, amb el que la taula de temps a la neutralització de la primera etapa s'estrenyia molt entre els primers classificats.

Així doncs, després de les 3 passades pel bucle de Sintra, Hannu Mikkola i Arne Hertz entraven a l'Autodrom d'Estoril a partir de 2 quarts de 5 de la tarda en la primera posició per 5 segons de marge vers Henri Toivonen i Fred Gallagher, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer amb un altre Opel Ascona 400, ho feien a 8 segons dels líders. Les pilots d'Audi Michèle Mouton i Fabrizia Pons, tot i no fer massa soroll, es trobaven en quarta posició a 19 segons dels seus companys d'equip.

Després d'estar neutralitzats durant 5 hores i mitja, la nit del mateix dimecres arrancava ja la segona jornada amb 124,37 km de distància cronometrada al llarg de 9 proves especials de terra, en les que els primers incidents es van començar a succeir i que tanmateix conduirien als 81 participants que restaven en actiu fins a Viseu, a mig camí cap al nord, on hi entrarien a 1 quart de 12 de matí de l'endemà dijous.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s'imposaven en la primera prova especial de l'etapa i superaven als seus companys d'equip alhora que estrenyien encara més el gap amb els líders. En la següent cronometrada Hannu Mikkola i Arne Hertz, atacaven fort per tal de lligar la seva posició, però la pressió els va portar a cometre una errada i en bolcar el seu Audi Quattro arran d'una sortida de pista, els nòrdics es veien obligats a a abandonar. Les seves companyes d'equip, la provençal Michèle Mouton i la turinesa Fabrizia Pons, marcaven el millor registre en aquesta prova especial i en superar les dues parelles d'Opel d'una vegada, accedien a liderar la taula general de temps.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer així com Henri Toivonen i Fred Gallagher seguien collant a les líders, i els dos equips d'Opel s'imposaven en la tercera prova especial, mentre els germànics ho feien en solitari en la quarta. Sense aconseguir desbancar a les pilots d'Audi, aquestes responien amb 3 escratxs consecutius, per tancar l'etapa amb un quart escratx i fer entrada així al parc tancat de Viseu amb 58 segons de marge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

L'altra cara de la moneda en el si de l'equip Opel era Henri Toivonen i Fred Gallagher, els pilots patien una nova punxada en la sisena prova especial del bucle, la més llarga de tota l'etapa, i malgrat poder finalitzar la cronometrada, ho feien amb la suspensió posterior molt malmesa, obligant als seus mecànics a canviar tot el tren posterior en una assistència molt llarga que els suposava incórrer en una penalització per retard que els feia descendre fins l'onzena posició provisional. Els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, prenien llavors la darrera posició de podi, conservant-la fins a l'entrada a Viseu, on hi fitxaven a 5 minuts de les líders. Tony Pond i Kevin Gormley, autors del millor temps en la vuitena prova especial, eren quarts a 38 segons de la parella de Toyota i precedien en 50 segons a l'altra parella sueca de Toyota, Per Eklund i Ragnar Spjuth.

La tercera etapa era la més curta de totes les celebrades en la setzena edició del ral·li, tenia només 4 especials cronometrades de 87,39 km competitius en el seu programa, i la seva cel·lebració suposava arribar a Povoa de Varzim. La sortida de l'etapa es cel·lebrava 6 hores més tard que els 47 equips en actiu arribessin a Viseu, és a dir, a 1 quart de 6 de la tarda, mentre que la seva finalització estava programada a mitjanit.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons van seguir eixamplant encara més el seu domini marcant els 4 escratxs de l'etapa, el que a la taula de temps es va traduir en un increment de gairebé 1 minut vers els seus més immediats perseguidors, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. D'altra banda els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius es van veure obligats a abandonar la prova lusa en la seva vint-i-unena prova cronometrada, tercera de l'etapa, en trencar el diferencial del seu Toyota Celica 2000 GT; la baixa de la parella situava en posicions de podi el Nissan Violet GT dels birtànics Tony Pond i Kevin Gormley, els quals entraven a Povoa de Varzim a 7 minuts i 26 segons de les líders i veient com Per Eklund i Ragnar Spjuth havien reduit el gap de 50 fins als 31 segons.

Fafe donava inici a la quarta etapa el divendres a primera hora de la tarda, sent aquesta la etapa més llarga i més dura de totes cinc que es disputaven amb 331,40 km cronometrats repartits en 16 especials que finalitzarien dissabte al matí. A Fafe hi empataven a l'escratx els tres primers equips classificats per a partir de llavors començar-se a produir una autèntica cursa d'eliminació, doncs a Cabreira, segona especial de l'etapa, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una aparatosa sortida de pista que els obligaria a abandonar la prova, cedint la segona plaça a Tony Pond i Kevin Gormley.

Els britànics però no van poder gaudir gaire de la seva posició, doncs a Marão, tercera especial cronometrada de l'etapa, el motor del seu Nissan deia prou i els pilots es veien obligats a abandonar, amb el que la parella sueca de Toyota formada per Per Eklund i Ragnar Spjuth pujaven fins a la segona posició, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial tancaven provisionalment el podi a bord d'un Porsche 911. Paral·lelament, Michèle Mouton i Fabrizia Pons s'imposaven en aquestes dues proves especials per tal d'obrir una distància pràcticament definitiva.

Per Eklund i Ragnar Spjuth trencaven momentàniament la ratxa de les líders en la quarta prova especial, però aquestes hi tornaven en la segona passada per Marão, cinquena prova especial del bucle. A partir de llavors, la provençal i la torinesa van relaxar el ritme per assegurar-se l'arribada a Tomar l'endemà dissabte al migdia, habilitant que Henri Toivonen i Fred Gallagher, amb urgències després de que un segon problema amb el seu pont posterior en la jornada anterior els condemnés a la vint-i-dosena posició provisional, cobressin protagonisme mediàtic amb 7 escratxs en les següents 8 proves especials.

L'esforç que estaven sotmetent el pilot finlandès i el copilot britànic al seu Opel Ascona 400 els permetia escalar fins la sisena plaça, abandonaments inclosos, però finalment quan mancaven dues cronometrades per completar l'etapa, l'embragatge del seu cotxe cedia i la formació de Rüsselheim es quedava sense integrants.

Entre els abandonaments previs esmentats era de destacar el que patien Jean-Luc Thérier i Michel Vial a la primera passada pel respectable tram d'Arganil, onzena prova especial cronometrada del bucle, quan la suspensió posterior del seu Porsche 911 cedia. L'austríac Franz Wittmann i l'alemany Peter Diekmann, eren els grans beneficiats de la debacle de la quarta etapa i un cop havien solventat els problemes de turbo que havien afligit el seu Audi Quattro en els compassos incials de la prova, prenien la tercera plaça provisional si bé aquests ho feien a 21 minuts de les caps de files i a 10 minuts de la segona posició provisional.

Franz Wittmann i Peter Diekmann guanyaven l'especial de l'abandonament d'Henri Toivonen i Fred Gallagher, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons tancaven l'etapa amb dos escratxs més per tal d'entrar al parc tancat de Tomar amb 11 minuts i 59 segons de marge amb Per Eklund i Ragnar Spjuth. Franz Wittmann i Peter Diekmann eren tercers a la taula a 21 minuts i 11 segons de les líders, però amb la tranquilitat de tenir el Ford Escort RS1800 dels locals Carlos Torres i Filipe Lopes a 26 minuts i 54 segons del seu registre.

Les grans distàncies que separaven els integrants del podi i els seus aspirants, convertien les 2 proves especials cronometrades asfaltades de 29,44 km de distància en un mer tràmit. Amb sortida de Tomar el dissabte 6 de març a les 6 de la tarda, l'arribada a l'Autodrom d'Estoril es produia 4 hores i mitja després. Malgrat no tenir la necessitat, Michèle Mouton i Fabrizia Pons marcaven el millor temps en totes dues proves especials per tal d'aconseguir acumular un total de 18 escratxs al llarg de tota l'edició.

Sense drames en la part alta de la classificació, el 16è Ral·li de Portugal finalitzava a última hora del dissabte 6 de març de 1982 amb la victòria de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots d'Audi guanyaven el seu segon ral·li al mundial en aturar el cronòmetre amb un temps total de 7 hores 39 minuts i 36 segons, és a dir 13 minuts i 7 segons menys que els pilots suecs de Toyota Per Eklund i Ragnar Spjuth. Franz Wittmann i Peter Diekmann, a 27 minuts i 49 segons de les seves companyes d'equip, pujaven per primera vegada en un podi del mundial.

En un ral·li d'eliminació, Wittmann-Diekmann debutaven en el podi.

En la taula provisional del campionat de pilots, tot i el zero que s'emportava a causa de l'accident, Walter Röhrl seguia mantenint la primera posició amb un marge de només 4 punts vers Michèle Mouton, qui tanmateix gràcies a la victòria, es recuperava del seu zero al Monte-Carlo i escalava fins la segona posició provisional. Per Eklund obtenia una bona recompensa del seu segon lloc així com dels nombrosos abandonaments, el que permetia al suec situar-se en la tercera plaça provisional.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	32
Michèle Mouton	28
Per Eklund	25

En el campionat de constructors Audi sumava 18 punts al ral·li, els quals permetien als d'Ingolstadt superar al capdavant de la provisional als seus compatriotes d'Opel, que després dels abandonaments dels seus dos equips oficials, s'havien de conformar amb els 12 punts que els hi donaven la victòria en grup 2 dels locals Antonio Ferreira i Carlos Resende. Toyota sumava 16 punts a la cita ibèrica i desplaçava a Porsche fora del podi.

Constructor	Punts
Audi	34
Opel	30
Toyota	16

Delecour-Grataloup aconseguien finalment la seva primera victòria al mundial.

El 27è Ral·li de Portugal es programava a 38 proves especials cronometrades que mantenien el caràcter mixte de superficies llur distància total s'elevava fins als 576,13 km. El ral·li, figurant com la tercera cita del calendari del campionat del món de ral·lis, tenia el seu inici el dimecres 3 de març de 1993 al circuit d'Estoril i el seu final quatre dies més tard, dissabte 6 de març a les portes del Casino d'Estoril. La cita portuguesa, gràcies a la seva gran popularitat, aplegava fins a 90 equips en la seva llista inscrits, dels que 84 prenien la sortida i 32 arribaven a la cerimònia de clausura d'un ral·li que era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundial de producció.

Sense pràcticament rivals d'entitat, el segon lloc de Biasion-Siviero va ser fàcil.

El dimecres a les 7 del matí es donava el tret de sortida a la primera jornada del ral·li, la qual estava composada per 11 especials sobre asfalt amb una distància total cronometrada de 192,86 km. Ràpidament François Delecour i Daniel Grataloup evidenciaven que el Ford Escort RS Cosworth era el cotxe a batre sobre les especials d'asfalt i amb tres escratxs consecutius en les tres primeres cronometrades, dos d'ells ex-aequo, un amb els seus companys d'equip Miki Biasion i Tiziano Siviero i el tercer amb els campions mundials en vigència, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya.

Malhauradament pels interessos de la parella francesa de Ford, una punxada soferta en la quarta prova especial els hi suposava cedir una desena de segons i la primera posició als seus companys d'equip italians, que alhora s'anotaven l'escratx al tram.

Immediatament en el programa hi figurava el tram de la Serra de Lousa, el més llarg de tots els que es celebraven en la primera jornada, on François Delecour i Daniel Grataloup marcaven un temps impossible per a la resta de competidors, recuperant així la primera posició alhora que es distenciaven força dels dos Lancia Delta HF Integrale del Jolly Club, els més immediats perseguidors dels cotxes de l'oval en aquestes primeres especials, confiats en les mans dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i dels italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia que completaven l'especial amb els pneumàtics molt malmesos.

Els líders continuaven la bona ratxa imposant-se consecutivament en les tres següents cronometrades, mentre que en la novena especial, avant-penúltima de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien un escratx en solitari trencant el domini aclaparador dels Ford.

Abans de l'especial de Caramulo es va produir un fet insòlit que va caldejar els ànims en certs àmbits, els comissaris de la FISA van procedir a fer la presa de mostres de carburants als vehicles que competien en un punt en el que les assistències no estaven permeses. La poca traça dels comissaris o el deteriorament dels materials van provocar que durant la presa de mostra del Ford Escort RS Cosworth dels líders, el maleter del cotxe s'omplís de benzina en trencar-se la clau en T, raó per la qual els comissaris van permetre als mecànics intervenir en el cotxe sota la seva estricta supervisió alhora que l'especial de Caramulo era anulada doncs els francesos no l'havien pogut celebrar.

Aquest fet va encendre els ànims de Claudio Bortoletto, responsable de Jolly Club, doncs la reparació s'havia produit en un lloc prohibit per les assistències i més quan Carlos Sainz i Luis Moya havien corregut de valent assumint riscs per tal de guanyar l'especial. Uns altres que s'enervaven eren els aficionats, als quals van respondre de la manera menys civilitzada possible al retard amb el que es reemprenia la competició, deixant objectes a la traçada, caminant-hi amb signes evidents d'embriagadesa o fins i tot cremant pneumàtics.

L'etapa finalitzava amb dos escratxs més de François Delecour i Daniel Grataloup, el primer d'ells ex-aequo amb els italians del Jolly Club Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, el que permetia als líders fer entrada a Povoa de Varzim passada la mitjanit amb un coixí de 38 segons amb la parella italiana de Lancia, mentre que vers els companys d'equip espanyols d'aquests, Carlos Sainz i Luis Moya, el marge era de 40 segons. Miki Biasion i Tiziano Siviero, que al llarg de gairebé tota la jornada havien estat en temps dels seus companys d'equip líders, feien l'entrada al parc tancat a 43 segons d'aquests en quarta posició provisional.

Els també italians Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla, amb un tercer Lancia Delta HF Integrale, si bé en aquest cas de l'equip Astra, entraven al parc tancat en cinquena posició, superant als Mitsubishi i Subaru oficials. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per part de Mitsubishi i Markku Alén i Ilkka Kivimäki pel de Subaru en substitució del lesionat Ari Vatanen, no es prodigaven entre els millors temps en aquestes primeres cronometrades d'asfalt, mentre que els escocesos Colin McRae i Derek Ringer amb un altre Legacy RS oficial, cedien un parell de minuts en una sortida de pista. Armin Schwarz i Nicky Grist, pilots amb més bones maneres sobre l'asfalt que els seus companys d'equip suecs, començaven el seu concurs a la cita ibèrica amb mal peu quan en la segona cronometrada arrancaven una roda posterior del seu Lancer Evo.

Dijous a dos quarts de deu del matí es donava inici a la segona etapa a Povoa de Varzim, la qual suposava l'inici de les especials de terra, en les que a priori s'esperava que els Ford Escort RS Cosworth que havien dominat la primera etapa, comencessin a patir una mica més, doncs el desenvolupament de les suspensions dels cotxes per aquesta superficie era menor del desitjat. En total hi figuraven en el programa 8 proves cronometrades d'una corda de 99,35 km, llur punt final tornava a ser la localitat de Povoa de Varzim.

Una especial espectacle a Lousada obria les hostilitats, en la que s'hi produia un triple empat entre els escocesos Colin McRae i Derek Ringer amb els francesos François Delecour i Daniel Grataloup i els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia. Els dubtes que planaven sobre el rendiment dels Ford a la grava portuguesa, ràpidament quedaven dissipats en quan François Delecour i Daniel Grataloup s'anotaven també l'autoria, si bé en aquest cas en solitari, del millor temps en la segona cronometrada, al que hi seguiria un altre escratx a les acaballes de l'etapa en la sisena especial; mentre que els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero aconseguien el mateix resultat en la quarta cronometrada.

En les altres quatre proves cronometrades de la jornada es va veure el domini de Colin McRae i Derek Ringer, els quals al volant del Subaru Legacy RS oficial buscaven recuperar quantes més posicions els hi fos possible en la general provisional, mentre que els seus companys d'equip accidentals, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb un segon temps escratx, un tercer i dos quarts s'acostaven a les posicions dels seus precessors, els italians Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla i els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Carlos Sainz i Luis Moya, així com els seus companys Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, van anar pràcticament tota la etapa per darrera dels cronos dels dos Ford Escort RS Cosworth, més quan la parella espanyola del Jolly Club aterrava bruscament sobre les quatre rodes del seu Lancia Delta HF Integrale en la penúltima especial del dia i malmetien un esmortidor d'aquest, el que va suposar que no només François Delecour i Daniel Grataloup s'escapessin, sino que a més a més Miki Biasion i Tiziano Siviero superessin als dos Lancia en el transcurs d'aquesta etapa; fent entrada la parella italiana de l'oval a Povoa de Varzim en segona posició a 45 segons dels seus companys. D'altra banda l'incident amb l'esmortidor de Carlos Sainz i Luis Moya, va permetre que Andrea Aghini i Sauro Farnocchia fessin entrada al parc tancat a 1 segon dels seus companys d'equip i a 1 minut i 13 segons dels líders.

Entre les baixes d'aquesta segona jornada era digne de destacar la de l'alemany Armin Schwarz i el seu copilot britànic Nicky Grist, en quan aquests accidentaven el seu Mitsubishi Lancer Evo contra la casa d'un vei mentre feien l'enllaç cap a la primera prova cronometrada del dia a Lousada.

Nou proves especials de 109,55 km cronometrats portaven als 49 participants que restaven en competició des de Povoa de Varzim cap a Viseu, formant així la tercera etapa del ral·li que s'iniciava a dos quarts de vuit del matí del divendres i finalitzava a tres quarts de sis de la tarda del mateix dia.

Tal i com havia passat en la jornada anterior, els Subaru començaven a exercir el seu domini sobre la terra batuda portuguesa, i Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb tres escratxs consecutius en les tres primeres cronometrades, el segon d'ells ex-aequo amb els seus companys d'equip Colin McRae i Derek Ringer, superaven el Mitsubishi Lancer Evo de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander alhora que començaven a posar setge als italians Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla.

En aquests primers compassos de la tercera etapa, el ral·li perdria un dels principals animadors, quan en el transcurs de la segona especial cronometrada Carlos Sainz i Luis Moya patien un expectacular accident amb 5 voltes de campana incloses que deixaven el seu Lancia Delta HF Integrale per la ferralla. Aquest accident va fer replantejar els esquemes en el si del Jolly Club, i Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, lluny d'intentar donar caça als dos Ford Escort RS Cosworth oficials, es dedicaren a defensar la tercera plaça recentment adquirida.

Retornant a la competició, Colin McRae i Derek Ringer trencaven la ratxa dels seus companys finlandesos en llevar-lis el millor temps en la quarta especial del dia per 7 segons, mentre que en la cinquena la veterana parella de la constelació de les Pléiades tornava a lluir els seus galons en la prova portuguesa en sumar el quart escratx de la jornada.

Els dos equips de Ford, François Delecour i Daniel Grataloup així com Miki Biasion i Tiziano Siviero, es reivindicaven en empatar a l'escratx en la sisena especial del dia, imposant-se per 1 sol segon al registre que marcaven Colin McRae i Derek Ringer. Tanmateix en aquesta sisena especial cronometrada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien retallar 14 segons a Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla i prende'ls-hi la quarta plaça provisional que per llavors ocupaven.

Miki Biasion i Tiziano Siviero tornaven a empatar a l'escratx abans d'entrar al reagrupament de Regua, si bé en aquesta ocasió l'empat era amb uns dels homes de la jornada, els britànics Colin McRae i Derek Ringer, mentre que en les dues cronometrades que restaven abans d'entrar al parc tancat de Viseu els millors temps eren per a François Delecour i Daniel Grataloup primer, que llavors empataven a registre amb els altres homes del dia, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i els seus companys d'equip italians després en la última prova especial del dia, amb el que l'entrada a Viseu es feia amb els dos Ford oficials encara més líders, doncs 36 segons separaven l'Escort dels italians dels líders francesos, mentre que si bé Andrea Aghini i Sauro Farnocchia pujaven a la tercera plaça, aquests perdien 40 segons en el comput global de l'etapa i queien a 1 minut i 53 segons dels líders.

Nou proves especials cronometrades de 174,32 km de distància, separaven a François Delecour i Daniel Grataloup del seu anhel d'aconseguir la seva primera victòria al mundial. En la primera de les especials de la quarta i última etapa, la boira d'abans del trenc d'alba combinada amb la pols en suspensió, benfeciava enormement a la parella líder, que en obrir pista tenien menys limitacions de visibilitat. En apenes 10 km cronometrats, els francesos obtenien unes rendes superiors als 10 segons vers els seus més immediats rivals, mentre que els britànics Colin McRae i Derek Ringer, patien una volcada i cedien 7 minuts.

A l'escratx que aconseguien els líders en la primera cronometrada de la jornada, s'hi unirien després tres més de consecutius en la segona, tercera i quarta prova especial, amb el que el ral·li quedava pràcticament sentenciat, doncs Miki Biasion i Tiziano Siviero tenien ordres explícites de Ford per a mantenir el doblet, és a dir, no atacar als seus companys d'equip, i els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia es trobaven encara més lluny.

En la recta final del recorregut, Miki Biasion i Tiziano Siviero així com Markku Alén i Ilkka Kivimäki per partida doble, juantament amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la setena especial cronometrada del dissabte, s'adjudicaven els 5 trams que tancaven la 27ena edició de la prova, la qual donava finalment a François Delecour i Daniel Grataloup la seva primera victòria al mundial de ral·lis en invertir 6 hores 20 minuts i 37 segons per a cobrir els 576,13 km cronometrats. Els seus companys d'equip, Miki Biasion i Tiziano Siviero, certificaven un doblet per a Ford que feia anys que no es vivia, en quan els italians completaven el recorregut amb un retard de 55 segons vers els guanyadors. Uns altres transalpins, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, tancaven el podi a 2 minuts i 40 segons dels guanyadors.

Aghini-Farnocchia van decidir passar a controlar la plaça de podi en l'equador del ral·li.

En la classe reservada als cotxes de producció, els italians Alessandro Fassina i Luigi Pirollo feien entrada per primera vegada a Povoa de Varzim com a líders de la categoria a bord del seu Mazda 323 GT-R en quan un dels seus principals rivals en la categoria, els argentins Carlos Menem i Victor Zucchini, se'ls hi desconnectava el turbo del seu Lancia Delta HF Integrale en el transcurs de la vuitena especial cronometrada del programa, mentre que Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan, es veien obligats a abandonar amb el motor del seu Escort RS Cosworth trencat en la cinquena especial.

A partir de llavors la parella italiana de Mazda es va limitar a controlar els locals António Coutinho i Cándido Junior, principals rivals en la cursa per la victória, peró els portuguesos s'endarrerien en la tercera etapa per un problema de transmissió, deixant tot de cara als líders per a que aconseguissin la seva primera victòria de la temporada i empatar així amb els guanyadors del Monte-Carlo i de Suècia, que a diferència dels transalpins no tenien gaires intencions de disputar gaires més proves del campionat.

Victória molt facilitada per l'entorn la de Fassina-Pirollo

En el campionat de pilots, la victòria que aconseguia a la cita François Delecour combinada amb la segona posició del Monte-Carlo, permetia a "freine tard" liderar el campionat amb vuit punts de marge vers el seu company Miki Biasion, el qual també acumulava dos podis en les dues cites en les que havia participat fins llavors. Juha Kankkunen per la seva banda passava a ocupar la tercera plaça en trobar-se a casa per decisió de Toyota.

Pilot	Punts
François Delecour	35
Massimo Biasion	27
Juha Kankkunen	23

En la taula provisional del campionat de constructors, Toyota seguia mantenint la primera posició gràcies a les dues victòries aconseguides en les dues primeres cites, o el que és el mateix, haver privat de la victòria a Ford en la única cita en la que ambdues marques es van trobar al parc tancat, el Monte-Carlo. Mitsubishi, que comptava ja amb tres participacions en el campionat per dues dels seus rivals, baixava fins la tercera plaça a 4 punts de Ford, mentre que Lancia, de la mà d'Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, aconseguia els seus primers punts.

Constructor	Punts
Toyota	40
Ford	37
Mitsubishi	33

Loeb-Elena guanyaven la cita mexicana pràcticament de rebot.

Segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 25è Ral·li de Mèxic finalitzava el diumenge 6 de març de 2011 a León, capital de l'estat de Guanajuato. La cita centre-americana comptava amb 22 cronometrades en el seu recorregut d'una corda de 364,87 km, a les que els 24 equips participants dels 25 que formalment hi feien la seva inscripció, començaven a afrontar a partir del dijous 3 de març. La prova que era puntuable pels certamens de pilots, constructors i SWRC, o mundial reservat als vehicles amb homologació S2000, era superada per 17 dels participants.

El rendiment dels Ford va ser molt fluix, peró les baixes van permetre a Hirvonen-Lehtinen arribar al segon calaix del podi.

Dijous al vespre una espectacular superespecial celebrada pels carrers subterranis de Guanajuato, Patrimoni Mundial de la Humanitat segons la Unesco, donava el tret de sortida a l'edició per primera vegada en la seva història, en la que els pilots privats de Citroën Petter Solberg i Chris Patterson hi aconseguien marcar el millor registre per menys d'un segon davant dels dos equips oficials de la marca dels dos galons, Sébastien Loeb i Daniel Elena i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per aquest ordre.

La primera etapa es neutralitzava fins divendres al matí, moment en el que 9 proves especials servien per completar-la elevant la distància cronometrada fins els 144,22 km. Els pilots Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el millor registre en la primera cronometrada de la jornada, el que permetia a la parella provençal passar de la tercera fins la primera posició provisional, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson feien el viatge a la inversa baixant al darrer graó del podi.

Els nous líders s'imposaven en la segona especial cronometrada, mentre que els companys d'equip d'aquests ho feien en el darrer tram del bucle així com en la superespecial espectacle prèvia al reagrupament per a les assistències. Amb el segon dels escratxs, Sébastien Loeb i Daniel Elena accedien a la primera posició per tan sols 7 dècimes de segon de marge en relació als anteriors líders. Paral·lelament Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila patien una punxada en el darrer dels trams del bucle matinal, que els feia perdre prop de dos minuts i mig i baixar fins la novena posició provisional.

En tan bon punt els participants havien fet el seu pas per les assistències, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia recuperaven el liderat en quan marcaven el millor temps en el cinquè tram de la jornada, repetició del primer, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson es despenjaven de les primeres places en deixar-se de cop més de 6 minuts per un problema eléctric que va afectar el propulsor del seu Citroën DS3 WRC, habilitant per primera vegada a un dels molts Ford Fiesta RS WRC presents a la cita a ocupar una de les places de podi, en concret el que pilotava Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es tornaven a imposar en la següent prova especial cronometrada, mentre que en l'últim tram de la jornada arribava el torn per a Sébastien Loeb i Daniel Elena que retallaven així les distàncies vers els seus companys d'equip líders. Alhora Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila superaven en la quarta posició al Ford Fiesta RS WRC privat d'Evgeniy Novikov i Stéphane Prévot en quan tornaven a ser per tercera vegada consecutiva els millors de la marca de l'oval.

Les dues passades per la superespecial espectacle que tancaven la jornada es ressolien en un empat técnic, ja que els dos principals contendents a la posició de líder s'hi repartien els dos escratxs. Pel que l'entrada al parc tancat es feia amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en primera posició per 2,3 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, perjudicats pel fet d'haver d'obrir pista, tancaven les places al podi a 1 minut i 22,2 segons dels líders francesos.

La segona jornada del ral·li seguia un programa molt semblant al de l'anterior, doncs s'hi celebraven tres trams a doble passada més una superespecial espectacle per a tancar el bucle matinal i una altra a doble passada que posava final a la competició del dissabte, en total les 9 proves especials suposaven afegir 158,65 km cronometrats al programa, convertint-se així en la jornada més llarga de la cita.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia pagaven car el fet d'entrar en primera posició al parc tancat, doncs eren els encarregats d'obrir pista i  es trobaven les especials més brutes que els seus rivals. De fet ja en la primera especial sabatina el liderat canviava de mans gràcies a l'escratx que hi aconseguien Sébastien Loeb i Daniel Elena. Petter Solberg i Chris Patterson s'imposaven en els dos altres trams del bucle, mentre que els líders s'anaven distanciant dels seus companys d'equip.

En tornar a passar per les especials a primera hora de la tarda, el Citroën DS3 WRC de la parella franco-monegasca es quedava bloquejat en tercera velocitat i si bé els líders no perdien massa temps al tram, la incidència obligava a Daniel Elena a improvitzar una reparació utilitzant un passador del para-cops posterior que els feia arribar 5 minuts tard al següent control horari i rebre així els pertinents 50 segons de penalització, sanció que els suposava perdre la primera posició en benefici dels seus companys d'equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Tot i que Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en les dues passades per la superespecial espectacle i es classificaven per davant dels seus companys en la sisena especial cronometrada, els provençals retornaven a León amb 10,4 segons de marge vers els set vegades campions mundials, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen esdevenien expectadors de luxe del frec a frec dels homes de Citroën en la tercera plaça a 1 minut i 30,4 segons dels primers classificats.

El ral·li finalitzava diumenge amb la celebració de les tres últimes especials del programa que suposaven 62 km de lluita contra el cronòmetre. En la primera d'elles Sébastien Ogier i Julien Ingrassia entraven massa oberts en un revolt de dretes que els causava una lleugera sortida de pista i que acabava amb el seu Citroën DS3 WRC sobre tres rodes, obligant-los a abandonar la prova cedint el testimoni del liderat a Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Amb pràcticament tot decidit els dos equips oficials de Ford s'adjudicaven un escratx cadascun en els dos trams que restaven, amb els que els finlandesos aconseguien triplicar el número d'escratxs de la marca de l'oval a la prova, a més a més Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen sumaven els tres punts extra corresponents al Power Stage. Així Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la victòria a la cita mexicana en completar el recorregut programat en 3 hores 53 minuts i 17 segons, 1 minut i 38,4 segons menys que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per la seva banda tancaven el podi a 2 minuts i 23,9 segons dels primers classificats.

Latvala-Anttila van ser els millors de Ford, peró una punxada els va apartar de les primeres places .

En el campionat reservats a vehicles S2000, l'anomenat SWRC, el qatarí Nasser Al-Attiyah i el seu copilot italià Giovanni Bernacchini aconseguien un ferm liderat gràcies a imposar-se en 7 de les cronometrades de la primera jornada al que s'hi afegien 2 segons millors registres. Dissabte, en la primera de les 9 proves especials programades, els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk patien un accident que els obligava a acollir-se al superally, permetent als txecs Martin Prokop i Jan Tománek escalar fins la segona posició.

Els txecs escurçaven a partir de llavors mica en mica les distàncies vers Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini al llarg de la jornada, per entrar al parc tancat a a poc més de mig minut de la primera plaça. Diumenge els segons classificats seguien retallant distàncies, mentre que els líders controlaven la classificació i feien entrada al parc tancat en la primera plaça. Malhauradament pels interessos del pilot qatarí i el seu navegant transalpí, el seu Ford Fiesta S2000 no complia amb els requeriments de la fitxa d'homologació i eren exclosos de la prova, donant la victòria i deixant en el liderat del campionat a Martin Prokop i Jan Tománek.

Prokop-Tománek aconseguien la victória administrativament.

Tot i el mal ral·li que tenien els pilots de Ford a Méxic, Mikko Hirvonen seguia liderant la taula provisional del campionat de pilots, en quan el finlandès complementava la seva victòria a Suècia amb la segona plaça adquirida. Sébastien Loeb per la seva banda es refeia del mal ral·li inaugural amb una victòria que el pujava fins la segona posició del campionat. Jari-Matti Latvala per la seva banda repetia la tercera plaça obtinguda en la primera prova del calendari i es mantenia en aquesta posició en el campionat.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	46
Sébastien Loeb	37
Jari-Matti Latvala	31

En el campionat de constructors Ford seguia obrint forat al capdavant de la taula tot i haver tingut un ral·li molt fluix, gràcies a que Citroën només situava un dels seus dos cotxes a la línia de meta mentre, que els de l'oval tornaven a veure com els seus dos cotxes oficials pujaven al podi. Stobart per la seva banda, seguia tancant les places d'honor en el campionat en tornar a sumar 18 punts.

Constructor	Punts
Ford	73
Citroën	47
Stobart	36

Latvala-Anttila es treien del damunt el mal inici de temporada amb la victòria americana.

Amb 20 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura celebrada a León, el diumenge 6 de març de 2016 finalitzava el 30è Ral·li de Mèxic, tercera prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat. La cita americana, que atorgava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC-2 i WRC-3, tenia un recorregut format per 21 proves especials, llur corda cronometrada assolia els 399,71 km. 28 equips participants dels 30 que abans hi havia oficialitzat la seva inscripció, hi prenien part a partir del dijous 3 de març.

Obrint pista dues jornades, prou meritori era el segon lloc d'Ogier-Ingrassia a Mèxic.

A l'habitual i espectacular especial vespertina pels carrers i túnels patrimoni de la humanitat de Guanajuato, dijous es programaven també dues passades per l'especial espectacle de les afores de León, arribant així fins als 5,69 km cronometrats. Els pilots belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, imposaven el seu Hyundai NG i20 WRC per estret marge en l'especial de Guanajuato, mentre que en les dues passades per l'especial espectacle el millor temps corresponia als francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que rellevaven als seus rivals al capdavant de la general.

Celebrades les tres especials concebudes per acostar el ral·li al públic més profà de la matèria, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia se n'anaven a descansar com a líders provisionals amb 1,7 segons de marge vers Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, companys d'equip dels líders provisionals, es classificaven en la tercera posició provisional a 3,3 segons d'ells i amb només 5 dècimes de segon de marge vers el tercer dels Volkswagen, el pilotat per Andreas Mikkelsen i Anders Jager.

Amb l'arribada de la segona jornada, s'iniciaven les hostilitats reals dels pilots vers els elements, més quan l'etapa arrancava amb el tram “El Chocolate” de 54,21 km. Al llarg del divendres es programaven 7 proves especials, 3 de les quals es corresponien a les especials espectacle i les altres 4, a 2 trams genuïns pels que els pilots hi passaven en dues ocasions cadascun, permetent a l'organització presentar un programa de 145,15 km cronometrats.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, en virtut de ser els líders provisionals del campionat, es veien obligats a obrir pista divendres i dissabte, en aquestes condicions i amb 54,21 km cronometrats en l'especial inaugural, el liderat de la parella provençal de Volkswagen era volatilitzat immediatament pels seus companys finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals sortien força endarrerits en no tenir cap punt a la general provisional i per tant es trobaven una pista força més neta. La parella finlandesa de Volkswagen s'hi anotava el millor temps a “El Chocolate” per davant dels espanyols Dani Sordo i Marc Martí, els quals situaven el seu NG i20 WRC en la darrera posició de podi, mentre que els seus companys belgues, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, queien de la competició en trencar-hi les suspensions del seu cotxe.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es confirmaven en el liderat imposant-se en la segona especial cronometrada de la jornada, mentre que en l'especial espectacle de León, el millor temps era per a un altre Polo R WRC, el pilotat pels noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jager, sense que això comportés cap canvi en la general provisional.

Després d'un re-agrupament i de 30 minuts per a les assistències, els pilots tornaven a afrontar les dues especials en plena serra mexicana, en les que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi repetien l'autoria del millor temps. Mentre que en la segona passada per “El Chocolate”, els espanyols Dani Sordo i Marc Martí es despenjaven en mig minut de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, allunyant-los de la possibilitat de disputar als campions mundials la segona posició provisional.

En les dues passades per l'especial espectacle de les afores de León, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila encara hi serien a temps de sumar un altre escratx més al seu compte particular, mentre que en la següent passada que tancava la jornada, l'escratx era ex-aequo entre Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb Dani Sordo i Marc Martí.

A última hora de la tarda, els participants feien entrada al parc tancat de León, en el que s'hi arribava amb Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila en la primera posició provisional per 32,1 segons de marge vers els seus companys Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals malgrat haver hagut d'obrir pista en totes les especials, estaven fent un paper molt meritós. Dani Sordo i Marc Martí, tancaven les places de podi a 1 minut i 15,6 segons dels líders i amb un coixí de 31,1 segons vers els noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jager, després de que aquests perdessin un bon grapat de segons en saltar-se un encreuament.

La jornada sabatina repetia la celebració de tres especials espectacle, dues de les quals es corresponien a la de les afores de León, i una altra per la urbana, a les que se'ls hi afegien 3 trams cronometrats a doble passada enmig de la naturalesa mexicana per tal de totalitzar 152,40 km, la distància més llarga de tot el programa per a una etapa, al llarg de 9 proves especials.

Amb el mateix ordre de sortida que en la jornada anterior, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien traient petroli de tenir el compte a 0 en la general provisional del campionat per tal d'imposar-se consecutivament en les 6 primeres especials celebrades a les serres del voltant de León.

Amb aquest excel·lent rendiment, els finlandesos aconseguien posar 1 minut per mig amb els seus companys d'equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que vers Dani Sordo i Marc Martí, el forat s'incrementava en minut i mig, amb el que les posicions s'afermaven, sobretot perquè quan semblava que Andreas Mikkelsen i Anders Jager podien pressionar la parella espanyola de Hyundai, primer els noruecs rebien 1 minut de penalització en avançar-se a l'entrada del control horari, el que els allunyava del darrer graó del podi, i després en patir un accident en el transcurs de la cinquena especial cronometrada, els pilots quedaven definitivament fora de la competició.

Les tres especials espectacle que tancaven la jornada, van permetre als altres dos equips integrants del podi provisional trencar la ratxa victoriosa de la parella finlandesa de Volkswagen, sent en primer terme els espanyols Dani Sordo i Marc Martí els qui aconseguien la fita, per després venir dos millors temps consecutius de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que donaven pas a la neutralització de la tercera jornada, a la que s'hi arribava amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb 1 minut i 35,7 segons de marge vers els seus companys d'equip francesos, i 2 minuts i 40,4 segons vers Dani Sordo i Marc Martí. Malgrat la pèrdua de ritme, la parella espanyola podia competir amb la tranquil·litat de gaudir d'una mica més de 2 minuts de marge vers el Ford Fiesta RS WRC dels noruecs Mads Ostberg i Ola Floene, quarts classificats.

L'etapa final dominical només tenia 2 trams cronometrats en el seu programa, si bé el primer d'ells tenia ni més ni menys que 80 km cronometrats, mentre que el segon amb una corda més normal de 16,47 km, permetia assolir així els 96,47 km de la jornada. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia ja no havien d'obrir pista, i els provençals aconseguien marcar el millor temps al tram rei del ral·li, retallant-hi gairebé mig minut als seus companys d'equip, un resultat que els campions mundials aconseguien repetir en l'última prova especial de l'esdeveniment i emportar-se així al seu compte particular els 3 punts extra del Power Stage.

Completades les 21 proves especials programades, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'anotaven una inqüestionable victòria amb un temps total de 4 hores 25 minuts i 57,4 segons, 1 minut i 5 segons menys que els seus companys d'equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Dani Sordo i Marc Martí tancaven el podi mexicà a 3 minuts i 37,9 segons de la parella finlandesa, però quan la cerimònia del podi ja s'havia celebrat i els pilots havien fet el pertinent brindis, la parella de Hyundai rebia una penalització de 2 minuts per part dels comissaris en comprovar-se que els espanyols havien emprat 1 pneumàtic més dels permesos en tot el ral·li, una errada del seu enginyer que privava al pilot càntabre i al copilot català de la seva plaça al podi per 1,5 segons, deixant aquest honor pels noruecs de M-Sport Mads Ostberg i Ola Floene.

Una errada de càlcul, donava pas al podi a Ostberg-Floene.

En el campionat WRC-2 la lluita per la victòria només va existir en els seus primers compassos entre la jove perla finlandesa Teemu Suninen, el veterà alemany Armin Kremer i el peruà Nicolás Fuchs acompanyats respectivament pels seus copilots Mikko Markkula, Pirmin Winklhofer i Fernando Mussano. Els tres equips van rotar en la primera posició de la seva classe, i no va ser fins la quarta prova especial del divendres, que Teemu Suninen i Mikko Markkula es desmarcaven al capdavant de la general.

En el que restava de prova tots o gairebé tots els equips que participaven a la prova van anar caient víctimes de diversos incidents tret de Teemu Suninen i Mikko Markkula, amb el que els finlandesos s'acabaven imposant a la prova per un marge superior als 20 minuts vers els segons classificats, els polonesos Hubert Pt. Per al pilot finlandès aquesta victòria tot just suposaven els seus primers 25 punts al campionat, restant doncs a idèntica distància del gal·lès Elfyn Evans, el qual després de guanyar les dues primeres rondes del calendari, a Mèxic es prenia un respir.

Velocitat i absència d'incidents, la clau de la victòria de Suninen-Markkula.

Si la lluita per la victòria en la categoria WRC-2 va durar poc, en el WRC-3 va ser totalment inexistent. Els francesos Michel Fabre i Maxime Vilmot tornaven a aprofitar que la cita estava molt poc concorreguda en no coincidir amb el calendari del mundial junior, de fet els veterans pilots eren els únics que s'hi inscrivien dins el certamen, pel que aquests només els va caldre portar el seu cotxe a la línia d'arribada per aconseguir la victòria, la qual era segona de la temporada i permetia al pilot acumular ja 50 punts en la taula provisional, 25 més que el noruec Ole-Christian Veiby que havia guanyat al Monte-Carlo.

Fabre-Vilmot tornaven a aprofitar la manca de rivals per anotar-se la victòria.

En el campionat de pilots, el campió del món en vigència, el francès Sébastien Ogier, acumulava ja dues victòries i un segon lloc en les tres cites celebrades de la temporada, amb el que el pilot acumulava ja 77 punts, 35 més que el noruec Mads Ostberg, el qual tanmateix superava al seu compatriota Andreas Mikkelsen en la segona posició provisional, que de Mèxic en sortia amb les mans buides.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	77
Mads Østberg	42
Andreas Mikkelsen	33

En el campionat de constructors Volkswagen en sortia amb el millor resultat possible de la seva visita a l'altra banda de l'Atlàntic amb un doblet que llençava a la marca de Wolfsburg al capdavant de la general per 36 punts de marge vers els seus principals rivals de Hyundai. En un altre pla, M-Sport aprofitava el zero del segon equip de Volkswagen per tirar una mica de terra per mig i afermar la seva tercera posició.

Constructor	Punts
Volkswagen	97
Hyundai	61
M-Sport	46