Moutinho-Fortes van ser qui millor es van recompondre del drama, traient un avantatge important en el reinici que els portaren a guanyar el ral·li.

El ral·li número 150 de l'Història del Mundial de Ral·lis, acabava el dissabte 8 de març de 1986, si bé per molts ja havia acabat en la seva jornada inaugural, el dimecres 5 de març a la Serra de Sintra. El 20è Ral·li de Portugal era la tercera cita del calendari del campionat i es presentava amb un recorregut menys dur en relació a edicions anteriors de 48 especials cronometrades d'una distància total de 703,50 km competitius. A la ronda portuguesa, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i pilots de Grup A, s'hi presentaren els 110 equips inscrits dels que només 35 van acabar la prova.

Carlos Bica i Candido Junior van haver de remuntar posicions per arribar aconseguir el seu primer podi de la història en el mundial.

Per cinquè any consecutiu, el ral·li s'iniciava amb la triple passada pel bucle de Sintra pel matí, a les que després s'hi afegirien a partir del vespre 8 cronometrades més asfaltades per tal d'arribar a Povoa de Varzim, al nord. Això eren un total de 17 proves especials de 185,50 km cronometrats.

Molts eren els pilots que mostraven les seves inquietuts per còrrer a Portugal, on la temerositat del públic, que literalment envaïa la traçada per apartar-se just uns segons abans no passés el cotxe a altes velocitats, suposava una situació de risc molt elevada donades les velocitats que assolien els Grups B i les curtes distàncies de frenada d'aquests, un comportament que anava en auge i que els organitzadors no semblaven estar disposats a aportar solucions, a més a més, aquesta pràctica d'esquivar cotxes de ral·li, s'estava extenent a d'altres països com Itàlia. I finalment la tragedia va arribar en el primer tram, Lagoa Azul, quan Joaquim Santos i Miguel Oliveira en sortir d'un rasant es van trobar un seguit d'aficionats a la pista, en la maniobra per intentar esquivar-los, es van sortir rectes amb el seu Ford RS200 en una corba tancada, provocant la mort d'una mare de 36 anys i el seu fill de només 10, ferint a més a més de gravetat uns 25 espectadors més.

La prova es va interrompre immediatament i els pilots van ser reconduits cap Estoril neutralizant les restants proves especials de Sintra; per llavors, els caps de série ja havien disputat la primera passada pel bucle, és a dir, tres trams sent els pilots italians de Lancia Massimo Biasion i Tiziano Siviero els més ràpids amb un segon de ventatge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dos segons en relació als tercers integrants de l'equip italià, Henri Toivonen i Sergio Cresto.

Només conèixer la noticia, els membres de l'equip Ford, és a dir, els pilots suecs Stig Blomqvist i Bruno Berglund, i Kalle Grundel i Benny Melander, es van retirar per ordre expressa del seu director d'equip, Peter Ashcroft, doncs al cap i a la fi l'accident s'havia produit amb una unitat privada dels seus cotxes. Mentre l'organització decidia reempendre la marxa cap al nord a mitja tarda, la resta d'equips oficials es reunien per una bona estona a l'Hotel Estoril-Sol, on malgrat les reticències incials de Jean Todt, director esportiu de Peugeot, tots els equips oficials van decidir retirar-se de la competició, amb el següent comunicat manuscrit:

Els pilots que signen el present comunicat han optat per no continuar amb la cursa alegant el següents motius:

1. Per respecte a les families del espectadors morts i ferits.

2. Perque la situació a Portugal és molt especial, creiem que és impossible garantir la seguretat del espectadors

3. L'accident en aquesta primera prova va ser degut a que el pilot portugès va intentar esquivar unes persones que es trobaven enmig de la traçada. En cap moment es va deure al seu vehicle o a la velocitat a la que circulava.

4. Esperem que aquest comunicat beneficii al nostre esport

Probablement un dels moments que més va marcar la història dels ral·lis i que va començar a condemnar els cotxes Grup B.

Així doncs, en la represa des d'Estoril al vespre, en sortiren 75 equips cap al nord, d'entre els que Joaquim Moutinho i Edgar Fortes a bord d'un Renault 5 Turbo, van ser el més ràpids aconseguint un total de 7 escratxs dels 8 possibles, el que donava als locals un marge de 5 minuts i 36 segons sobre el per llavors segon classificat, el FIAT Uno Turbo de Grup A dels italians Giovanni del Zoppo i Loris Roggia. Tchine i Gilles Thimonier eren tercers amb un Opel Manta 400 a 3 minuts exactes de la parella italiana predecessora.

La segona etapa del programa mantenia l'asfalt com la superfície sobre la que disputar-se, programant-s'hi un total de 10 proves especials de 151 km competitius. La sortida des de Povoa de Varzim es produia a 2 quarts de 3 de la tarda del dijous 6 de març, el que suposava un descans d'una mica més de 8 hores pels pilots, mentre que l'arribada a la mateixa ciutat es programava per a 3 quarts de 12 de la nit.

Carlos Bica i Candido Junior prenien el millor temps per només 2 segons a Joaquim Moutinho i Edgar Fortes en la primera especial de la jornada, mentre que en les següents 9 proves especials de l'etapa, es retornava al domini aclaparador de la parella de Renault Portugal que marcava la referència en totes i cadascuna d'elles. Així doncs, quan mancaven minuts per arribar a la mitjanit, els líders gaudien de 12 minuts i 45 segons de marge vers Giovanni del Zoppo i Loris Roggia, mentre que Carlos Bica i Candido Junior remuntaven des de la desena plaça que ocupaven a la sortida del parc tancat al migdia, fins a la tercera, després d'haver aconseguit marcar el segon millor temps en totes i cadascuna de les cronometrades guanyades pels líders, amb el que els pilots feien entrada al parc tancat a 14 minuts i 57 segons dels primers classificats.

Amb l'arribada de la tercera etapa, les especials de terra començaven a fer acte de presència al programa. L'etapa era la més llarga i dura de totes, amb 13 proves especials de 191 km competitius, les quals permetien als participants que seguien en actiu, 52, inciar el retorn cap al centre del país. Joaquim Moutinho i Edgar Fortes seguien obrint bretxa, i els liders s'imposaven en totes i cadascuna de les 6 proves especials que conduien als participants fins al reagrupament de Regua, on aquests hi gaudien d'un marge una mica superior als 16 minuts vers Giovanni del Zoppo i Loris Roggia.

Els italians, malgrat cedir 2 minuts a Marão, quarta prova especial cronometrada de la jornada, aconseguien el segon millor temps en les restants 5 proves especials matinals i conservaven la segona plaça provisional a la taula de temps, si bé el seu marge vers el Lancia 037 Evo de Carlos Bica i Candido Junior s'havia vist reduit fins a 1 minut i 25 segons.

A la represa de la competició, els locals amb el Lancia antiquat aconseguien el millor temps i establien un gap inferior al minut amb els seus predecessors transalpins, però dos segons millors temps d'aquests en les dues següents proves especials per dos quarts per part de Carlos Bica i Candido Junior, deixava la distància entre les dues parelles en 1 minut exacte.

El duel que mantenien les dues formacions al llarg del que restava de tercera etapa, era pràcticament l'únic punt d'interès de l'esdeveniment, sent especialment important l'escratx que Carlos Bica i Candido Junior aconseguien en la darrera prova especial , doncs en retallar 42 segons als italians, aquests feien entrada al parc tancat de Viseu a les 9 de la nit a només 10 segons de la segona posició. Joaquim Moutinho i Edgar Fortes eren cómodes líders 16 minuts i 55 segons per davant.

La cel·lebració de la quarta i última etapa del ral·li suposava els últims 176 km cronometrats de l'edició, els quals es distribuien al llarg de 8 proves especials entre les que hi destacava la presència en dues ocasions del tram d'Arganil. Carlos Bica i Candido Junior marcaven el millor temps en la primera passada per Arganil, especial inaugural de l'etapa, amb el que els portuguesos accedien a la segona posició. Tres escratxs més a continuació, entre els que hi calia comptar amb la segona passada per Arganil, deixava als locals amb 2 minuts i 43 segons de marge amb Giovanni del Zoppo i Loris Roggia.

Amb 4 proves especials per endavant, que amb prou feines arribaven a la cinquantena de quilòmetres cronometrats, la competició es va donar oficiosament per acabada, fita que es va aconseguir en quan els 35 equips supervivents van arribar a l'Autodrom d'Estoril el dissabte a partir de 2 quarts d'11 de la nit; moment en que Joaquim Moutinho i Edgar Fortes esdevenien en els guanyadors del 20è Ral·li de Portugal. Els pilots completaven els 659,50 km cronometrats que s'acabaven disputant, en un temps de 7 hores 50 minuts i 44 segons, sent a més a més els primers pilots portuguesos en inscriure el seu nom en el palmarès de la prova d'ençà de 1969, si bé les condicions en les que s'aconseguia la fita eren un tan anòmeles. Carlos Bica i Candido Junior invertien 13 minuts i 11 segons més que els seus compatriotes i completar el ral·li en la segona posició, mentre que els italians Giovanni del Zoppo i Loris Roggia eren tercers absoluts i guanyadors del Grup A a 14 minuts i 52 segons del temps dels primers classificats.

L'agilitat de seu FIAT Uno, va permetre a la parella transalpina marcar el seu primer podi de la història.

En la categoria reservada al Grup A, en els compassos inicials de la prova es va viure un duel a 2 bandes entre el FIAT Uno Turbo dels italians Michele Rayneri i Carlo Cassina amb el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i en el que un altre FIAT Uno Turbo, el dels també italians Giovanni del Zoppo i Loris Roggia, no en quedava massa despenjat amb dos millors registres i un tercer.

Després de l'accident de Lagoa Azul però, entre les baixes dels equips oficials calia compatibilitzar la de Volkswagen, amb el que els tres FIAT Uno Turbo del Jolly Club quedaven al capdavant de la classificació. Michele Rayneri i Carlo Cassina s'imposaven en la primera prova especial de la represa per restar a 1 segon per darrera dels seus companys de formació, però en la segona aquests patien un accident i debien abandonar la competició, deixant a Giovanni del Zoppo i Loris Roggia pràcticament en solitari, doncs el seu marge per llavors amb Alessandro Fiorio i Arles Montenesi era de 99 segons.

Marcant sempre el millor temps entre els Grup A, i fins i tot permetent-se alguns segons millors temps absoluts, els italians gaudien d'un marge superior als 3 minuts i mig amb el Toyota Corolla GT de l'alemany Klaus Fritzinger i el belga Leon Lejeune, mentre que els locals Pedro Sena i António Guerra estaven molt aprop de la segona posició amb un Peugeot 205 1.6 GTi.

Amb l'esdevenir de la segona etapa, els líders seguien obrint bretxa al capdavant de la classificació, mentre que la parella local amb Peugeot, ràpidament donava compte de la segona posició per retornar a Povoa de Varzim amb 1 minut i 47 segons de marge amb Klaus Fitzinger i Leon Lejeune, un marge però que s'esbaïa en l'especial de Fafe, quan els pilots causaven baixa al ral·li.

Per davant Giovanni del Zoppo i Loris Roggia seguien marcant la referència, mentre que per darrera, els guanyadors de la categoria en la darrera edició, els locals Jorge Ortigão i Pedro Perez, mostraven un excel·lent rendiment en les cronometrades de Fafe i Marão per tal de retallar el minut i mig de gap que tenien amb Klaus Fitzinger i Leon Lejeune i rellevar-los de la segona posició. En el camí cap a Viseu, els portuguesos es distanciaven netament del pilot alemany i el copilot belga, qui en els compassos inicials de la quarta i última etapa del ral·li haurien d'engruixar la llista d'abandonaments per tal de deixar les tres primeres posicions de la classe pràcticament definitives.

Finalment la victòria corresponia a Giovanni del Zoppo i Loris Roggia, amb el que l'italià s'unia a l'empat en la segona posició amb els dos guanyadors previs, el francès Alain Oreille i el suec Mikael Ericsson, mentre que el retirat per consciència, el també suec Kenneth Eriksson, seguia comandant la classificació amb 19 punts i cap victòria.

Del Zoppo - Roggia guanyaven amb molt de marge el Grup A i presentaven batalla en la general absoluta.

La general en el campionat per a pilots seguia estant comandada pel finlandès Juha Kankkunen, mentre que per darrera seu, Joaquim Moutinho, gràcies a la victòria aconseguida a casa, empatava en la segona posició amb el també finlandès Henri Toivonen, si bé aquesta posició era merament anecdòtica doncs al pilot portuguès no se l'esperava veure més al llarg de la temporada. En la tercera plaça també es produïa un empat entre els tres classificats amb una segona posició, és a dir, els finlandesos Timo Salonen, Markku Alén i ara el portuguès Carlos Bica.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	28
Henri Toivonen Joaquim Moutinho	20 20
Timo Salonen Markku Alén Carlos Bica	15 15 15

En el campionat de marques, la general es va mostrar inalterada, ja que cap dels constructors havia inscrit prèviament a cap dels privats que acabaven la ronda ibèrica per a poder puntuar, i per tant Lancia i Peugeot seguien empatant amb una victòria i un segon lloc per davant d'Audi i de Volkswagen.

Constructor	Punts
Lancia Peugeot	37 37
Audi	29
Volkswagen	19

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en linia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm diàmetre - 90,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5300 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4200 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1332 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	1230 kg

L'especial espectacle del circuit de Baltar donava el tret de sortida al 35è Ral·li de Portugal el dijous 8 de març de 2001, i amb ella el Hyundai Accent WRC2 feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial. Amb els erros apresos de la primera generació de l'Accent WRC al llarg d'una mica més d'una temporada en actiu, MSD, el preparador britànic encarregat d'evolucionar i mantenir els cotxes coreans, presentava tot un paquet d'evolucions que donaven com a fruit el nou cotxe.

Aquests canvis afectaven principalment a les suspensions, les quals a partir de llavors tenien un recorregut molt més llarg que les feia més eficients en el tipus de competició en la que es trobaven, així com a l'aerodinàmica, amb un nou aleró posterior, un nou para-cops anterior i una nova calandra, alhora que es modificava l'entrada d'aire al compartiment del sostre. Tanmateix s'introduïa un diferencial actiu en l'eix anterior, reemplaçant el passiu que portaven fins llavors.

Malgrat tots els canvis introduits a l'Accent WRC, els resultats del compacte coreà no van millorar substancialment vers els de la versió anterior, sent el 4t lloc aconseguit pels britànics Alister McRae i David Senior al RAC Rally 2001, el millor resultat del cotxe en els 13 esdeveniments mundials en els que va estar defensant els colors de la marca.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en linia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm diàmetre - 90,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5300 rpm
Canvi	Manual seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4200 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1332 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	1230 kg

Les revirades i trencades carreteres corses del 46è Tour de Corse eren testimoni el divendres 8 de març de 2002 del debut oficial en la màxima competició mundial de la segona evolució Hyundai Accent WRC, anomenada oficialment Accent WRC3. Una evolució que treballava sobretot en els esmortidors, direcció assistida i un nou cigonyal, a part de desenvolupar el motor dins de MSD, estructura encarregada de l'equip WRC.

Malgrat comptar amb pilots de renom com Armin Schwarz, Freddy Loix, i en un número menor de rondes del quadruple campió mundial Juha Kankkunen, el cotxe no va aconseguir cap podi al llarg de la seva trajectòria, ni cap resultat de rellevància més enllà d’un aïllat 5è lloc marcat per Juha Kankkunen i Juha Repo al plegat d’abandonaments Ral·li de Nova Zelanda 2002, això unit a la no renovació del patrocini per part de la marca de lubricants Castrol a finals de 2002, va portar a la firma coreana a abandonar el seu projecte WRCar a la conclusió de la temporada 2003 amb 22 esdeveniments mundials a les seves esquenes.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres oposats de 1997 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre - 75,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Semi-automàtic de 6 velocitats o manual de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4405 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1440 mm
Distància entre eixos	2525 mm
Pes mínim	1230 kg

Amb Tommi Mäkinen i Kaj Lindström als seus comandaments, el Subaru Impreza S8 WRC feia el seu debut oficial al mundial de ral·lis el divendres 8 de març de 2002, tot coincidint amb l’inici del 46è Tour de Corse. Un ral·li en el que la parella finlandesa es va veure en l'obligació d'abandonar, quan estaven disputant un lloc al podi, per accident.

Al llarg de la temporada 2002, l'evolució S8 va anar combinant participacions amb l’anterior, la S7, doncs els canvis entre ambdues evolucions eren pràcticament inexistents, petits canvis en el turbo, en el circuit refrigerant. així com en el para-cops frontal per fer-lo més ressistent al tall de corbes en l'asfalt; motiu principal pel qual el primer podi no va arribar fins ben entrada la temporada, al mes de setembre i en el marc Ral·li de Sanremo, de la mà de Petter Solberg i Phil Mills, pilots que aconseguiren el segon i últim podi de l’evolució del cotxe de la Constel·lació de les Plèiades a la cita australiana d’octubre.

Amb un canvi en l’estètica dels models de carrer i uns resultats no massa esperançadors comparats amb els que el S7 seguia anotant, com la victòria al RAC Rally britànic que tancava la temporada, al mes de gener de 2003 l’evolució va ser substituida finalment pel S9 amb només 7 unitats fabricades.

Tot i obrir pista, Ogier-Ingrassia van dominar de cap a peus el ral·li.

León era un any més l'epicentre del Ral·li de Mèxic, que en la seva 29ena edició suposava la tercera cita del campionat del món de ral·lis de 2015. La prova americana, caracteritzada per l'alçada a la que es celebren les especials cronometrades, era puntuable per als calendaris de pilots, marques, WRC2 i WRC3 si bé en aquesta última categoria cap equip s'hi inscribia deixant la llista d'inscrits en 35 equips. D'aquests, 30 empendrien la marxa des de la rampa de sortida el dijous 5 de març per talde fer front a un recorregut composat per 21 especials cronometrades de 394,21 km de distància. El ral·li que finalitzava el diumenge 8 de març va tenir a 23 equips en la seva cerimònia de clausura.

Amb Ogier-Ingrassia fora d'abast, la lluita per la segona plaça va ser el més interessant i Østberg-Andersson la varen guanyar.

Una especial espectacle televisada pels carrers i túnels de Guanajuato donava el tret de sortida a la prova el dijous al vespre, en la que els pilots belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul aconseguien imposar el seu i20 WRC i esdevenir així els primers líders de la ronda. Peró el seu liderat va ser efímer, doncs en una segona especial espectacle, ara a León, els francesos campions del món Sébastien Ogier i Julien Ingrassia marcaven el millor registre i se n'anaven a dormir líders.

Divendres al matí s'iniciaven les especials genuines que hom espera d'un ral·li amb la celebració de "Los Mexicanos" on els pilots estonis de M-Sport Ott Tänak i Kuldar Sikk donaven un gran ensurt quan el seu Ford Fiesta RS WRC després de colpejar en l'interior d'una corba queia en un llac i el cotxe ràpidament s'enfonsava a l'aigua. Afortunadament els dos pilots van sortir ilesos nadant i després que el cotxe estigués enfosat per 10 hores, els mecànics van aconseguir que aquest tornés a funcionar per tal que els seus pilots es poguessin acollir al superally l'endemà.

En el terreny esportiu els pilots de Citroën Kris Meeke i Paul Naugle presentaven la seva canditatura a la victòria en guanyar la primera especial del dia, el que els situava a 1,2 segons de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, líders ex-aecquo de la prova per llavors. Peró la duresa del Ral·li de Mèxic va començar a imperar la seva llei i en la següent especial cronometrada "El Chocolate", la prova llarga del dia, on Kris Meeke i Paul Nagle patien un accident que els obligaven a abandonar la competició pel que restava de jornada, així com els neozelandesos de Hyundai Hayden Paddon i John Kennard i els polonesos Robert Kubica i Maciej Szczpaniak, mentre que una excursió per fora de les pistes dels belgues de Hyundai deixava al Volkswagen de Sébstien Ogier i Julien Ingrassia com a líders en solitari.

En la segona passada per "El Chocolate" Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul patien una punxada que els provacava un accident i per tant l'abandonament de la jornada, deixant la lluita per la victòria en un assumpte entre els Volkswagen Polo R WRC dels francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, separats llavors per 12,1 segons. La distància entre els dos membres de l'equip es mantindria pràcticament igual fins a la conclusió de la jornada, dues especials més tard, mentre que els pilots de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson eren tercers a 29,5 segons i la parella noruega de Volkswagen compsada per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene restaven en quarta posició a 45,2 segons dels líders provisionals.

La gran quantitat de pilots que s'acollien al superally, evitava que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia haguessin d'obrir pista el dissabte, pel que els francesos ja no haurien d'escombrar la traçada. Una errada de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la segona especial cronometrada de la jornada acabava en una roda arrancada del seu Polo R WRC, el que aplanava encara més el camí de la parella provençal de Volkswagen, els quals amb 4 escratxs de 8 possibles s'escapaven de l'abast dels seus més immediats perseguidors deixant les distàncies per sobre del minut, si bé entre ells inciaven llavors una autèntica lluita per la segona posició.

Mads Øtsberg i Jonas Andersson aconseguien tallar l'hemorragia que estaven patint vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en marcar l'escratx en la segona passada per l'especial llarga, si bé el temps que endosaven era poc i els de Volkswagen tornaven el cop en la darrera cronometrada per tal de deixar les distàncies entre els dos equips en 4,5 segons a la neutralització de la jornada i amb només tres especials cronometrades per davant l'endemà.

En les dues primeres especials cronometrades del diumenge Mads Østberg i Jonas Andersson van ser capaços de situar el seu Citroën DS3 WRC per davant del VW Polo R WRC d'Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, els quals es queixaven que el comportament del seu auto no els hi donava la confiança suficient. La celebració de la tercera especial cronometrada de la jornada, i la última del ral·li, la coneguda com "Power Stage", donava el premi màxim a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que marcaven el millor temps, mentre que la batalla entre escandinaus finalitzava a favor dels de Citroën si bé els de VW eren els qui marcaven el segon millor registre i obtenien dos punts extra.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia finalitzaven la prova amb un temps total de 4 hores 19 minuts i 13,4 segons, 1 minut i 18,8 segons per davant dels pilots de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb el tercer dels Volkswagen completaven el podi a 1 minut i 25,1 segons dels seus companys d'equip i guanyadors de la prova.

Mikkelsen-Fløene no varen poder retallar els 4,5 segons de desavantatge que partien el tercer dia.

En la categoria WRC2 els ucranians Yuri Protasov i Pavlo Cherepin tornaven a la categoria després de l'experiment fallit a la màxima categoria tan en un Citroën DS3 WRC com en un Ford Fiesta RS WRC, i ho feien liderant la prova fins que en la segona passada per Otates, l'especial llarga del dissabte, una sortida de pista els va trencar el radiador i deixava als pilots de l'est abocats a abandonar la jornada. El pilot qatarí Nasser Al-Attiyah i el copilot francés Matthieu Baumel heredaven llavors la primera posició amb idèntica montura que els ucranians, un Ford Fiesta RRC, conservant el liderat fins a la conclusió de la prova. Jari Ketomaa i Kaj Linström finalitzaven la prova en tercer lloc, el que permetia als finlandesos posar-se líders en solitari en la provisional del campionat després de la victòria llaurada a Suècia.

Al-Attiyah tornava al WRC i ho feia guanyannt amb Baumel al seu costat.

Sébastien Ogier avançava en el campionat del món de pilots amb mà de ferro aconseguint la tercera victòria de tres possibles i el més important, obtenint la puntuació màxima per segona vegada consecutiva en guanyar la segona "Power Stage". El norueg Andreas Mikkelsen desfeia la igualada amb Thierry Neuville gràcies al seu tercer tercer lloc consecutiu mentre que el belga s'emportava de Mèxic el curt bagatge de 5 punts.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	81
Andreas Mikkelsen	47
Thierry Neuville	35

En taula del campionat de constructors el domini de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en l'inici del campionat, es veia reflexat amb el liderat de Volkswagen, si bé Hyundai no queia massa lluny dels alemanys. M-Sport, tot i el Fiesta RS WRC que van anomenar com Titänak, aconseguia mantenir la tercera posició en la provisional amb només 6 punts per davant de Citroën.

Constructor	Punts
Volkswagen	99
Hyundai	75
M-Sport	48