Victòria molt lluitada tot i les bondats del Quattro A2 sobre terra per a Mikkola-Hertz.

Amb el Casino d'Estoril com escenari, el diumenge 11 de març de 1984 finalitzava el 18è Ral·li de Portugal, tercera prova del calendari del campionat del món de ral·lis. Amb puntuabilitat per als certàmens de pilots, constructors i pilots de cotxes Grup A, la prova copçava l'atenció de 79 equips per a formalitzar la seva inscripció oficial, dels que 70 van prendre la sortida des de la pertinent rampa, ubicada també a Estoril, el dimecres 7 de març. La cita portuguesa, caracteritzada per un recorregut mixte d'asfalt i terra, comptava amb 45 proves especials cronometrades de 685 km que només 20 equips van aconseguir finalitzar.

Alén-Kivimäki van vendre cara la seva pell a la terra tot i el joc brut d'Audi.

El ral·li s'iniciava amb 15 proves especials asfaltades en el seu programa, les quals suposaven una distància total cronometrada de 137,50 km. 9 d'elles es corresponien al bucle de Sintra, on en passar fins a 3 ocasions pels seus 3 trams, es generava un total de 66 km cronometrats, per després de descansar un parell d'hores a Estoril, empendre la segona part de l'etapa amb caràcter nocturn i enfilar el camí cap al nord, concretament fins a Povoa de Varzim on els participants hi arribarien a les 5 del matí.

Al bucle de Sintra es va poder veure, tal i com era d'esperar, el domini aclaparador dels àgils Lancia 037 Evo. En un primer moment la referència la van marcar uns nous vinguts a l'estructura torinesa, els finlandesos Henri Toivonen i Juha Piironen, els quals aconseguien marcar consecutivament els 5 primers escratxs del ral·li i llaurar-se així un inqüestionable lideratge, peró en la sisena cronometrada els pilots superaven els límits del seu cotxe i aquest s'envirollava i colisionava contra un arbre, per acabar impactant violentament contra un mur, amb el que la seva unitat quedava inoperativa.

El lideratge a la taula provisional el recollien els seus companys d'equip i compatriotes Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui marcaven tres millors registres en les quatre especials que restaven per disputar-se en el bucle, això era sisena, setena i novena prova especial, sent l'altre millor temps pels italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, pilots oficials de Lancia també.

La d'Henri Toivonen i Juha Piironen no va ser l'única baixa d'un equip oficial del ral·li, els sudafricans Sarel van der Merwe i Franz Boshoff, enrolats dins l'equip oficial Audi, patien un accident en el transcurs de la cinquena prova especial, a conseqüència del qual el seu concurs a l'edició es donava per finalitzat. Tanmateix en aquest bucle inicial es va enregistrar un altre incident, però sense arribar a causar baixa, els alemanys d'Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una lleugera sortida de pista en l'enllaç entre la setena i vuitena prova especial quan el pilot s'intentava descordar el casc, en impactar contra una roca, una llanda del seu Quattro A2 es trencava i la demora per les reparacions posteriors, els suposava rebre una penalització de 7 minuts i caure fins la vintena posició provisional, amb l'agreujant que això suposava de cara a les futures seccions de terra.

Després de descansar dues hores a Estoril, els pilots es disposaven a afrontar les sis darreres proves especials cronometrades d'asfalt del primer escull del ral·li, per tal d'arribar a Povoa de Varzim on els mecànics de les respectives formacions canviarien els reglatges d'asfalt pels de terra.

Lancia cremava els darrers cartutxos en el terreny que millor s'adequava a les característiques del seu cotxe per tal de seguir incrementant les distàncies al capdavant de la taula provisional, si bé el protagonista en aquesta segona secció de l'etapa serien els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, els campions d'Europa en vigència i membres de l'equip semioficial del Jolly Club, gaunyaven totes i cadascuna de les 6 cronometrades del programa, 2 d'elles ex-aequo amb els seus compatriotes de la formació oficial Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, amb el que els transalpins es feien amb el lideratge al terme de la dotzena prova especial.

A les 5 en punt del matí del dijous 8 de març, els pilots entraven al parc tancat de Povoa de Varzim amb la classificació general provisional comandada per Miki Biasion i Tiziano Siviero amb només 2 segons d'avantatge vers els seus compatriotes Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren tercers a 1 minut i 40 segons després d'haver-se vist endarrerits per una punxada. Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els pilots d'Audi més ben classificats en la general ocupant la quarta posició a 2 minuts i 35 segons dels líders, mentre que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, convidats per l'importador local de la marca del rombe, eren cinquens a 28 segons dels nòrdics. Stig Blomqvist i Björn Cederberg eren sisens a 3 minuts i 22 segons dels primers classificats a causa d'un problema elèctric en el comandament del seu embragatge, el qual obligava al pilot suec a emprar el pedal i no poder així frenar amb el peu esquerre.

Dijous a 2 quarts de 3 del migdia es donava el tret de sortida a la segona etapa, la qual suposava afegir 166 km competitius al programa, en passar en 2 ocasions per un bucle de 5 proves especials de grava. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer incorrien en penalitzacions saltant-se l'ordre de sortida per tal d'evitar haver d'avançar a pilots més lents al llarg de la cronometrada, i els alemanys s'imposaven en les 4 primeres proves especials del bucle, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg ho feien en la cinquena. Per davant Attilio Bettega i Maurizio Perissinot donaven compte de la primera posició al terme de la segona especial cronometrada.

En tornar a passar pel bucle al vespre, els papers es canviaven i ara era el Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki el cotxe més ràpid en les 4 primeres proves especials, el que permetia als finlandesos passar a comandar la classificació provisional rellevant als seus companys d'equip Attilio Bettega i Maurizio Perissinot d'aquesta posició. Els campions mundials en vigència, Hannu Mikkola i Arne Hertz, marcaven el seu primer escratx a l'edició en la desena i última prova especial de la jornada, mentre que els seus companys d'equip seguien acumulant problemes. Stig Blomqvist i Björn Cederberg, trencaven la suspensió frontal dreta del seu Audi Quattro A2, el que obligava als pilots a conduir pràcticament sobre tres rodes, demorant-los en uns 8 minuts a la general; tanmateix Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, que venien per darrera dels pilots suecs, van mostrar un gran sentit d'equip en aturar-se per veure si podien donar un cop de mà als seus companys, però la labor era impossible.

Al retorn a Povoa de Varzim quan just era la mitjanit del divendres 9 de març, els 3 Lancia 037 seguien comandant la taula general provisional, si bé ara l'ordre era Markku Alén i Ilkka Kivimäki primer, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot es mantenien segons i el podi provisional el tancaven Miki Biasion i Tiziano Siviero. Hannu Mikkola i Arne Hertz eren quarts a 1 minut dels líders, mentre que els seus companys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, i Stig Blomqvist i Björn Cederberg ocupaven la cinquena i sisena plaça respectivament, tot aprofitant els problemes que també acumulaven els seus rivals en aquesta secció tan dura de la prova, però a un món de les posicions de podi.

En l'apartat de baixes destacava la del Nissan 240 RS d'Erkki Pitkänen i Seppo Harjanne, de fet el pilot finlandès acudia a la prova a última hora en substitució del seu compatriota lesionat Timo Salonen, si bé els nipons mantenien al copilot dins del cotxe, doncs la lesió es produia a les acaballes dels reconeixements i no hi havia temps material per a unes notes noves. La parella finlandesa, que ja figurava endarrerida en la classificació després d'uns problemes de canvi que obligaren a les assistències a canviar la caixa, abandonaven finalment el ral·li quan la transmissió del seu Nissan 240 RS deia prou en la primera prova cronometrada del dia.

Divendres a 1 quart de 10 del matí es donava la sortida des de Povoa de Varzim a la tercera etapa, un escull que estava composat per 12 especials cronometrades de 205 km de distància i que desplaçava als 38 equips que restaven en actiu fins a Viseu on hi arribarien a 3 quarts de 9 del vespre, reagrupament previ a Regua.

Aprofitant unes primeres especials un tan lliscants, Hannu Mikkola i Arne Hertz superaven als dos Lancia 037 pilotats per italians en la primera especial cronometrada, Fafe-Lameirinha, el que permetia a la parella campiona del món ascendir des de la quarta plaça fins a la segona. Al terme de la tercera especial de l'etapa, Cabreira, els pilots d'Audi ja havien superat a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i lideraven ja la provisional. El terreny era l'ideal per l'Audi Quattro A2, i les seves 3 formacions s'imposaven en les cinc cronometrades que separaven el parc tancat de Povoa de Varzim amb el de Regua, amb dos millors temps per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, dos més per a Hannu Mikkola i Arne Hertz i un altre per a Stig Blomqvist i Björn Cederberg, però tot i aixó Markku Alén i Ilkka Kivimäki es mostraven molt competitius i es trobaven a només 24 segons dels líders.

Paral·lelament l'equip Toyota es quedava en blanc en el camí cap a Regua, en primera instància a la quarta prova cronometrada de l'etapa, el jove finlandès Juha Kankkunen i el britànic Fred Gallagher, els quals després d'estar fent un ral·li molt més competitiu que no pas els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius, veien com la suspensió posterior del seu Celica TCT cedia després d'haver malmès la de l'eix anterior, el que poc després s'hi uniria una trencadissa en la direcció, amb el que la parella es veia obligada a abandonar la competició. Poc després Björn Waldegård i Hans Thorszelius trencaven l'arbre de transmissió del seu cotxe en plena especial, motiu pel qual els responsables del Toyota Team Europe enviaven un mecànic amb el recanvi penjat del coll a socòrrer als pilots suecs, aquest arribava al lloc de l'averia gràcies a convèncer a un motociclista local, i després de fer la pertinent reparació, el Toyota tornava a rodar, malauradament tot l'esforç era envà quan la parella sueca arribava al següent punt de control fora de la màxima demora permesa i aquests eren exclosos.

Per tal de que Hannu Mikkola i Arne Hertz tinguessin una millor visibilitat de cara a les cronometrades que restaven al llarg de la tarda i el vespre, doncs malgrat que lideressin la general, els pilots havien de seguir sortint darrera dels 3 Lancia; el copilot Christian Geistdörfer va trobar en una vella tàctica del seus dies entre els transalpins la solució que calia, avançar-se a la sortida per poc després d'iniciar el tram, aminorar deliberadament el seu ritme i facilitar que Hannu Mikkola i Arne Hertz els superessin i trobessin la traçada més neta de pols, Roland Gumpert, el màxim responsable de la formació bavaresa va accedir i així ho van fer.

Però el que era un benefici per a Hannu Mikkola i Arne Hertz, era un contratemps per a Stig Blomqvist i Björn Cederberg, doncs els suecs en el seu interval d'1 minut entre competidors, tenien l'estela de pols de dos cotxes. En un revolt que es tancava en la novena prova especial, celebrada a quarts de 7 de la tarda, la manca de visibilitat privava als pilots de fer una avaluació correcta de com afrontar-lo i aquests patien un accident amb dues voltes de campana incloses. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer també patien un problema similar al dels seus companys suecs, però afortunadament pels germànics, la seva revolcada era de menor intensitat i el públic els ajudava a posar el seu Quattro A2 sobre les quatre rodes.

Tot i aixó la parella finlandesa de Lancia no es rendia, i a base d'assumir riscs, tal i com demostraven els danys que patia el seu 037 en la seva part posterior esquerra, Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien entrar al parc tancat de Viseu a 43 segons del temps de Hannu Mikkola i Arne Hertz. Uns 2 minuts més endarrera s'hi trobaven els dos Lancia 037 en mans dels pilots italians, amb molt poca distància entre ells i encapçalats per l'oficial d'Attilio Bettega i Maurizio Perissinot.

A les 5 del matí es donava la sortida des de Viseu per tal de finalitzar el ral·li a Estoril ja de nit, 8 especials cronometrades d'una corda de 176 km separaven als 22 equips que restaven en competició del final del ral·li, peró aquesta última etapa distava molt de ser fàcil, amb la presència dels duríssims trams d'Arganil, Candosa i Lousa que s'havien de disputar en fins dues ocasions.

Malgrat que de cara a aquesta última etapa el marge entre cotxes s'incrementava fins als 2 minuts, Lancia decidia fer el mateix joc que Audi al llarg de la recta final de l'etapa anterior, i tant Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, com Miki Biasion i Tiziano Siviero, sortien abans d'hora per immiscir-se entre Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Pocs metres més endavant de prendre la sortida, les dues formacions italianes s'esperaven al pas dels seus caps de files, de tal manera que aquests gaudien d'una visibilitat neta de pols.

A Arganil, primera prova especial de l'etapa, un suport del diferencial de l'Audi Quattro A2 dels líders s'afluixava i Markku Alén i Ilkka Kivimäki en aconseguir-hi el millor registre, aconseguien reduir les diferències entre les dues formacions fins als 11 segons. La situació es repetia a Candosa, si bé els 6,50 km cronometrats de l'especial, només permetia estrènyer en 2 segons la taula de temps. Amb només 9 segons entre Hannu Mikkola i Arne Hertz vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, la tensió entre Audi i Lancia assolia cotes com les de la temporada anterior, però finalment els líders posaven pau en guanyar les 6 cronometrades que restaven fins entrar a Estoril.

Així doncs, un cop completades les 45 especials programades, els pilots feien entrada al parc tancat d'Estoril a partir de 2 quarts d'11 de la nit, moment i lloc en el que Hannu Mikkola i Arne Hertz es convertien en els guanyadors del 18è Ral·li de Portugal, revalidant així la victòria de la temporada anterior. Els nòrdics d'Audi, després de disputar els 685 km del programa aturaven el cronòmetre en un temps de 7 hores 35 minuts i 32 segons, o el que és el mateix, 27 segons abans que no pas Markku Alén i Ilkka Kivimäki, donant així bona senyal de com va ser de tancada la lluita entre les dues formacions, com també ho era els 13 millors temps que aconseguien els guanyadors de l'esdeveniment, pels 12 que acumulaven els segons classificats. Attilio Bettega i Maurizio Perissinot per la seva banda, completaven el podi havent acumulat 6 minuts de penalitzacions a 22 minuts i 49 segons dels guanyadors, 1 minut menys que els seus compatriotes Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

En arribar la terra els italians Bettega-Perissinot van anar enfonsant-se.

El pilot suec Kalle Grundel i el seu navegant alemany Peter Diekmann tenien un esdevenir en el ral·li net de problemes, pel que, malgrat que l'estructura de Volkswagen Motorsport tenia un pressupost molt reduit, la parella completava el recorregut programat en la setena posició absoluta i amb un marge proper als 45 minuts vers els segons classificats, els loals Jorge Otrigão i João Batista.

Grundel-Diekmann guanyaven la classe amb soltura.

En la classificació general del campionat per a pilots, tot i el zero que s'emportava Stig Blomqvist a la ronda portuguesa, el pilot suec seguia encapçalant provisionalment la taula gràcies als 35 punts aconseguits en les dues primeres rondes del campionat. Hannu Mikkola per la seva banda, experimentava una forta pujada arran de la victòria i esdevenia el màxim perseguidor del seu company a només 3 punts d'aquest, mentre que Walter Röhrl, tot i el ral·li de sacrifici que feia, acabava la prova en sisena posició i sumava 6 punts, el que permetia al pilot alemany conservar una posició en el podi provisional.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	35
Hannu Mikkola	32
Walter Röhrl	26

El domini dels pilots d'Audi en la provisional de pilots, es reflexava també a la general de constructors, doncs la marca d'Ingolstadt aconseguia la seva segona victòria en la temporada de dues possibles, incrementant així les distàncies vers el grup dels seus perseguidors encapçalats ara per Lancia gràcies als 16 punts que aconseguien amb la segona posició de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Renault, que sumava 10 punts gràcies al cinquè lloc de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier tancaven el podi provisional.

Constructor	Punts
Audi	36
Lancia	26
Renault	22

Amb aquesta, Miki Biasion i Tiziano Siviero marcaven un hat-trick a Portugal.

Iniciat 4 dies abans, el 10 de març de 1990 finalitzava el 24è Ral·li de Portugal, prova que a més a més tenia l'honor de ser la cita número 200 del calendari del campionat del mòn de ral·lis. La cita estava composada per 39 especials d'una corda cronometrada de 556,10 km als que 100 dels 108 equips inscrits havien de fer front. 34 van ser els equips que van arribar a la ceremonia de clausura d'un ral·li que era puntuable pels campionats de pilots, marques i grup N.

De menys a més es pot definir el ral·li de Auriol-Occelli.

El ral·li començava el 6 de març amb la disputa d'una especial espectacle a la vora de l'estadi de Jamor, on un traçat molt revirat i estret va donar com a primer líder a Miki Biasion i Tiziano Siviero i va veure ja el primer abandonament, el del Mazda 323 4WD de Timo Salonen i Voitto Silander que amb l'accelerador travat a fons va veure com el motor es trencava.

Els trams de debò començaven l'endemà, que amb un ferm d'asfalt o mixte cabia esperar un domini aclaparador dels Lancia, però la dificil meteorologia amb ruixats intensos va agafar desprevinguts als Lancia i Carlos Sainz a "Figueira dos Vinhos" que sortien amb pneumàtics llisos, no va ser així en el cas dels Mitsubishi o el Toyota de Schwarz-Wicha, el qual gràcies a que duia el dorsal 15, va poder canviar la munta de rodes per mixtes abans de pendre part en el tram. Ari Vatanen i Bruno Berglund en sortien líders d'aquest tram, però la tenacitat d'Armin Schwartz i Klaus Wicha els portà a arrebatre aquesta posició tres trams més tard. Schwartz-Wicha es van mantenir al capdavant de la prova fins que a la dotzena especial, la penúltima de la jornada, on es van sortir de la carretera obligant-los a abandonar, el liderat el prenien els seus companys d'equip, Carlos Sainz i Luis Moya que tancaven la primera jornada com a líders.

Ja immersos en la segona jornada el ferm estava molt delicat, mab presència de molt fang, tan que en el tram de San Lourenço, divuitena cronometrada, els cotxes es podien arribar a enfonsar. Sainz-Moya van decidir llavors muntar els pneumàtics més estrets possibles, un tipus de gomes que s'empraven al RAC britànic, però que aquí no van acabar de funcionar del tot bé, ja que la motricitat que otorgaven era inferior i no només van perdre la primera plaça del ral·li sino que es van veure superats també pel Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. L'altre Mitsubishi, el de Vatanen-Berglund patia una sortida de pista en aquesta especial i es veia obligat a abandonar, el mateix incident però amb diferent fortuna va viure Didier Auriol i Bernard Occelli, a qui l'excursió pel prat només els suposà un minut i mig perdut.

Només arrancar la tercera jornada Eriksson-Parmander es mostraven tremendament preocupats doncs el seu embragatge començava a mostrar senyals de fatiga fins que finalment en la tercera cronometrada del dia aquest element el deixava a l'estacada. Sainz-Moya havien pogut retallar distàncies amb Biasion-Siviero, líders indiscutibles, fins als 13 segons però el tram de Cabeceiras, un tram un tan peculiar ja que combinava terra, asfalt i llambordes, va ser fulminant per les aspiracions de la parella espanyola de Toyota. Una errada en el xip que governa el diferencial central, va fer que tota la transmissió anès a l'eix posterior el que provocà dues virolles deixant les distàncies amb els liders italians a gairebé 1 minut. A les assistències es va substituir el xip, però més endavant el problema es va tornar a reproduir pel que no solsament s'escapaven Biasion-Siviero, sino que ara notaven la pressió d'Auriol-Occelli a només 5 segons de distància.

Finalment arribava la quarta i definitiva jornada i la transmissió tornava a lapidar les aspiracions de Sainz-Moya, una averia en la junta de l'arbre central el feia perdre tan temps que no solsament el superava Auriol-Occelli, sino que també ho feia Kankkunen-Piironen que en cap moment semblaven estar centrats en el ral·li. Aquesta averia precisava mitja hora per ser reparada i entre trams només es disposaven d'uns 6 minuts, un retard de 20 minuts, suposava l'exclusió, pel que la opció va ser deixar el cotxe només amb tracció davantera, finalment a Arganil Sainz-Moya van acabar empenyent el cotxe i sense temps de poder reparar el cotxe, l'abandonament era un fet. Hannu Mikkola i Arne Hertz arrossegaven problemes amb la culata del seu Mazda el que va facilitar que no solsament l'avancés Dario Cerrato i Guiseppe Cerri, sinó que també ho fes el local Carlos Bica i Fernando Prata a qui Lancia els hi havia cedit el muleto de Juha Kankkunen el que suposava que Lancia instalava cinc cotxes en les cinc primeres posicions.

Tot i estar absents del ral·li, afavorits pels abandonaments dels demés Kankkunen-Piironen aconseguien un nou podi.

En la categoria de Grup N la lluita va estar en tot moment molt tancada entre tres Lancia Delta Integrale, pilotats per tres equips sudamericans, Jorge Recalde-Martin Christie, Gustavo Trelles-Daniel Muzio i Ernesto Soto-Jorge del Buono d'entre els que el primer mencionat en sortiria vencedor gràcies també a un problema del Turbo sofert pels uruguais Trelles-Muzio que anteriorment havien patit problemes de suspsensió. Amb tot el líder de la general seguia sent el francés Alain Oreille el qual va acabar en cinquena posició dins la categoria.

En la taula general per pilots, Didier Auriol mantenia el liderat gràcies al segon lloc obtingut, mentre que Miki Biasion pujava una plaça. Dario Cerrato, arrel del seu segon quart lloc conseguit també pujava una plaça a la general, mentre que Carlos Sainz en perdia dues i queia fins al 4t lloc.

Pilot	Punts
Didier Auriol	35
Massimo Biasion	32
Dario Cerrato	20

En el campionat de marques Lancia començava a desenganxar-se dels seus rivals amb la segona victòria de dues possibles i sobretot amb el zero de Toyota. Mazda per la seva banda s'acostava timidament a la posició dels seus compatriotes gràcies al sisè lloc de Hannu Mikkola.

Constructor	Punts
Lancia	40
Toyota	17
Mazda	12

La pluja va permetre que Sainz-Moya guanyessin a Portugal.

El divendres 10 de març de 1995 finalitzava a Figueira da Foz el 28è Ral·li de Portugal, tercera cita del mundial de ral·lis que amb puntuabilitat per als calendaris dels campionats de pilots, constructors i producció movia fins a 120 equips a formalitzar la seva inscripció a la prova. D'aquests, 114 prenien la sortida des de la mateixa ciutat central costanera de Portugal el dimecres 8 de març per dirigir-se cap a les 33 especials cronometrades de 482,89 km de distància programades les quals 39 d'ells aconseguien superar.

Malgrat liderar bona part de la prova, Kankkunen-Grist van perdre el ral·li a última hora. / Foto: Motorsport Images.

La nova normativa FIA va obligar als organitzadors de la prova a perdre part del seu ADN, és a dir, el caràcter mixt del terreny en el que es celebraven les especials cronometrades per passar a ser una prova íntegrament de terra. La prova també perdia la presència de l'equip Mitsubishi, deixant la representació de la marca dels tres diamants vermells en mans dels cotxes de Grup N perdent així la opció de defensar el liderat de la marca i de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en la provisional dels campionats.

La primera etapa, composada per 11 especials cronometrades de 177,32 km, s'iniciava el dimecres a primera hora del matí per tal de finalitzar al vespre del mateix dia a Povoa de Varzim, més al nord del país ibèric. La primera meitat de l'etapa va certificar que l'equip Toyota havia treballat seriosament per solucionar els problemes de potència que havien fet desaperèixer els cotxes nipons de les primeres posicions en les dues primeres cites del calendari per manca de potència. Destacant especialment el Celica GT-Four de Juha Kankkunen i Nicky Grist, autors de 5 escratxs en les 6 primeres especials cronometrades, superant per ben poc l'Impreza de Carlos Sainz i Luis Moya. Didier Auriol i Bernard Occelli per la seva banda es trobaven just per darrera de la parella espanyola exercint una fantàstica tasca de pressió, inclús aconseguint superar-los en alguna especial en concret.

A partir de l'equador de l'etapa, els pilots de Subaru es varen llençar a l'atac i amb tres millors registres de 5 possibles, la parella espanyola van anar esgarrapant segons fins aconseguir alçar-se amb la primera posició provisional just en la última cronometrada que tancava l'etapa, la respectable cronometrada de San Lourenço on superaven a Juha Kankkunen i Nicky Grist per 14 segons, el que obligaria a la parella de la constelació de les Plèiades obrir pista l'endemà. El marge amb el que Carlos Sainz i Luis Moya se n'anaven a dormir no era massa ampli, només 6 segons vers els segons classificats, mentre que Didier Auriol, afligit per una luxació de clavícula, no podia seguir el ritme tan alt de les primeres cronomerades i perdia terreny acabavant la jornada a 44 segons dels líders provisionals.

Les pluges que havien caigut en les jornades prèvies a la competició, havien deixat les especials molt lliscants, propiciant que només 70 cotxes aconseguessin retornar pel seu propi peu al parc tancat. Entre les baixes destacava la dels francesos de Ford François Delecour i Catherine François, autors de l'escratx compartit amb Juha Kankkunen i Nicky Grist en la segona especial del ral·li, els quals deixaven el seu Escort RS Cosworth molt malmés després d'una volcada en la següent especial a l'escratx, per ja en la cinquena cronometrada una fuita d'oli deixar el Ford totalment fora de cursa.

La segona jornada, un xic més curta que l'anterior, conduia els equips que restaven en actiu des de Povoa de Varzim fins a Viseu a través de 10 especials cronometrades de 147,91 km de distància que s'inciaven el dijous a primera hora del matí per finalitzar la jornada al capvespre del mateix dia. Carlos Sainz i Luis Moya, encarregats d'obrir pista en la jornada, es queixaven a més a més d'una manca de potència en el seu Subaru Impreza que els impedia seguir el fort ritme que imprimia Juha Kankkunen i Nicky Grist, pel que la parella espanyola només va poder mantenir la primera posició a l'especial espactacle de Lousada que inaugurava la jornada, per deixar pas al liderat a la parella finlandeso-britànica de Toyota ja en el primer tram autèntic.

Tot i aixó Carlos Sainz i Luis Moya marcaven temps similars als dels líders, fins i tot dos escratxs, el que deixava als segons classificats no massa lluny de Juha Kankkunen i Nicky Grist en la taula general de temps, fins que a Viseu, especial que tancava la jornada, els líders aconseguien marcar un altre escratx i doblar l'avantatge que disposaven fins a situar-lo en 22 segons a la neutralització de l'etapa.

La creu en l'equip Toyota era Didier Auriol i Bernard Occelli, quan els francesos que venien marcar el millor temps en la segona cronometrada del dia, volcaven a l'especial de Fafe. Si bé el cotxe no va quedar massa malmés, aterrava sobre el sostre, perdent un temps preciós en tornar-lo a posar sobre les quatre rodes, el que va permetre que els escosesos Colin McRae i Derek Ringer situessin el seu Subaru Impreza en tercera posició provisional. Els britànics conservaven la posició en arribar a Viseu per un marge de 25 segons vers el Celica GT-Four número 1, peró aquests estaven ja a 1 minut i 27 segons dels líders provisionals i a poc més d'un minut vers els seus companys d'equip.

Des de Viseu es donava la sortida a la tercera etapa de competició, la qual retornava als 55 equips que restaven en actiu de nou cap a Figueira de Foz a través de 157,66 km cronometrats repartits en 12 especials. En elles Carlos Sainz i Luis Moya van sortir decidits a guanyar la prova i atacant des d'un primer moment la parella de Subaru aconseguia dos escratxs que els deixaven a només 4 segons de Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals van reaccionar per adjudicar-se els dos escratxs següents.

La cancelació de les dues passades per l'especial de Secarias reduia el nombre de possibilitats de remuntar, peró llavors va arribar la pluja, deixant el terreny tan lliscant com si fos gel; l'encert que van tenir Carlos Sainz i Luis Moya a l'hora de tallar les rodes van permetre que la parella de Subaru aconseguís encadenar els últims 4 escratxs de la prova i guanyar-la. En el primer dels escratxs, els espanyols retallaven 11 segons als líders malgrat pilotar amb una roda punxada que la "mousse" s'encarragava de minimitzar les contra-prestacions, el que deixava als de Toyota i Subaru empatats a temps al capdavant de la taula.

Ja amb el segon escratx, el liderat era en solitari per a la parella espanyola, peró els de Subaru creien que tot se n'anava en orris en la darrera especial cronometrada quan patien una lleugera sortida de pista i en colisionar en el voral de la pista, una pinça de fre es trencava. Sense pràcticament frens, Carlos Sainz va haver d'afrontar els quilòmetres que restaven de l'especial virada emprant el fre de mà arribant a final de tram amb dos segons més d'avantatge vers la parella finlandeso-britànica de Toyota.

Així doncs, un cop completat el recorregut del ral·li ibèric, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien guanyar la prova amb un temps total de 5 hores 32 minuts i 37 segons, només 12 segons per davant de Juha Kankkunen i Nicky Grist. Colin McRae i Derek Ringer, que fins i tot es van permetre marcar un escratx en la última jornada, perdien terreny en la tercera etapa i tancaven el podi a 3 minuts i 14 segons dels seus companys d'equip, gràcies en part també que Didier Auriol i Bernard Occelli es quedaven sense la segona velocitat en el seu Celica GT-Four i lluny d'assetjar als escosesos perdien una plaça vers els seus companys d'equip alemanys Armin Schwarz i Klaus Wicha.

McRae-Ringer sumaven els seus primers punts a Portugal.

En la categoria de producció l'equip Mitsubishi Ralliart Alemanya copava les tres posicions de podi, sent la primera d'elles pels locals Rui Madeira i Nuno Rodrigues da Silva que completaven el recorregut en 6 hores 3 minuts i 36 segons, per darrera d'ells s'hi trobaven classificats els argentins Jorge Recalde i Martin Christie i la alemanya Isolde Holderied i la sueca Tina Thörner. La victòria que aconseguien a casa els pilots portuguesos, els situava en solitari al capdavant de la provisional amb 20 punts, 3 més que la germànica Holderied.

Victòria i liderat en la provisional per a Madeira-da Silva.

La segona victòria que Carlos Sainz aconseguia en la temporada, situava al pilot madrileny al capdavant de la taula provisional amb 3 punts d'avantatge vers el seu amic finlandès Juha Kankkunen. Tommi Mäkinen, líder fins llavors de la provisional, pagava cara l'absència de Mitsubishi a la cita i baixava fins la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	40
Juha Kankkunen	37
Tommi Mäkinen	25

En el campionat de marques la victòria en producció de Mitsubishi, permetia a la marca dels tres diamants vermells mantenir-se al capdavant de la taula amb 11 punts d'avantatge vers els seus compatriotes de Toyota. Subaru superava a Ford gràcies al 1-3 dels seus pilots i tancava el podi provisional.

Constructor	Punts
Mitsubishi	132
Toyota	121
Subaru	106

Els germans Panizzi seguien incrementant la seva llegenda sobre asfalt.

Tercera cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis, el 46è Tour de Corse finalitzava el diumenge 10 de març de 2002 a la ciutat d'Ajaccio amb 37 equips presents a la seva cerimònia de clausura. La ronda francesa, que era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i mundial de producció, comptava amb 16 proves especials cronometrades en el seu programa, d'una distància total de 357,70 km de lluita contra el temps, a les que els 61 equips participants dels 68 que oficialment s'hi havien inscrit, començarien a fer front a partir del divendres 8 de març.

Sense massa estridències, Grönholm-Rautiainen pujaven al segon calaix del podi.

Donat que l'anterior edició de la ronda francesa s'havia celebrat gairebé 5 mesos abans, aixó donava molt poc marge de millora per a la organització, que centrava els seus esforços en la seguretat, deixant el recorregut exactament igual com en l'edició de 2001. Així doncs, la primera etapa del ral·li estava formada per 5 proves especials de 95,47 km cronometrats, que es repartien en dos trams que es celebraven en dues ocasions cadascun, més un tercer tram més llarg just en l'equador de la jornada.

Peugeot comptava en les seves files amb els dos últims campions mundials, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i els britànics Richard Burns i Robert Reid, més tot uns astres sobre l'asfalt com eren els provençals Gilles Panizzi i Hervé Panizzi. Precisament la parella francesa ocupava la primera plaça des d'un primer instant, gràcies a aconseguir ja el millor registre en la primera especial que es celebrava, amb els seus dos companys d'equip per darrera seu i amb la parella de Subaru formada per Petter Solberg i Phil Mills, intercalant-s'hi per impedir el triplet.

En la segona prova cronometrada, els germans Panizzi tornaven a repetir l'autoria de l'escratx, mentre que en aquesta ocasió el segon millor registre era obra de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que d'aquesta manera aconseguien superar l'Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, tercers al tram i a la general a partir de llavors.

Petreto, tot i ser el tram més llarg del dia així com del ral·li, no va aportar massa canvis en la general més enllà de l'escalada de vuit posicions que experimentaven els francesos Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni en quan els pilots de Citroën, al volant d'una unitat semi-oficial de Piedrafita Sport, marcaven el segon millor registre després d'un inici caut. Per la seva banda la parella líder aconseguia el seu tercer escratx consecutiu i doblava el coixí de segons que tenia en relació als seus més immediats perseguidors.

A primera hora de la tarda es tornaven a passar pels dos trams del matí. En el primer d'ells Petter Solberg i Phil Mills patien una sortida de pista visible als ulls de molts expectadors en quan els pilots hi perdien el para-cops posterior i que els suposava perdre gairebé 1 minut vers els líders. L'inicident enviava a la parella de Subaru fins la sisena posició provisional, just per darrera dels espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, facilitant ara si el triplet de Peugeot.

En el cinqué i últim tram del dia, una pluja fina va fer acte de presència, motiu pel qual els germans Panizzi van optar per un estil de pilotatge més conservador trencant així la seva ratxa d'escratxs, mentre que els seus companys d'equip, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, no alçaven tan el peu de l'accelerador com els líders i aconseguien el millor temps alhora que podien retallar en 13,3 segons la diferència que aquests els hi portaven.

Així doncs es tornava a entrar al parc tancat d'Ajaccio, amb Gilles Panizzi i Hervé Panizzi com a líders provisionals amb 3 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que els britànics Richard Burns i Robert Reid tancaven el podi provisional a 25,1 segons dels seus companys d'equip francesos. Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, amb el debutant Subaru Impreza S8 WRC, eren quarts classificats a 39,3 segons de la primera plaça.

La segona jornada del ral·li s'iniciava amb una segona passada per l'especial llarga de l'etapa anterior, a la que hi seguien 3 trams cronometrats més a doble passada cadascún i que elevaven la distància competitiva fins als 150,23 km. La pluja va acompanyar als participants de manera intermitent al llarg de la jornada, el que dificultava enormement l'elecció dels pneumàtics.

Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el millor registre en la primera especial cronometrada del dia, per davant dels seus companys d'equip Tommi Mäkinen i Kaj Lindström i dels germans Panizzi que optaven per gomes de sec. Richard Burns i Robert Reid per la seva banda cedien pràcticament mig minut, el que permetia a la parella finlandesa de Subaru situar-se en posicions de podi en superar la britànica de Peugeot. Tanmateix els autors de l'escratx superaven a Carlos Sainz i Luis Moya i es situaven en cinquena posició.

Gilles Panizzi i Hervé Panizzi recuperaven el fil victoriós en imposar-se en la segona i tercera especial cronometrada sabatina, mentre que Richard Burns i Robert Reid feien el propi en el quart tram cronometrat, l'últim abans de l'aturada per les assistències. Aquest escratx dels britànics restablia el triplet de Peugeot, mentre que pel que fa als interessos de Subaru, era una especial per oblidar, doncs un esmortidor trencat en el cotxe de Petter Solberg i Phil Mills, els feia perdre 35 segons i 2 posicions a la general, caient darrera del Citroën Xsara WRC de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni.

Ja per la tarda, en tornar a passar pel bucle de tres especials, Petter Solberg i Phil Mills guanyaven tres posicions gràcies a marcar el millor registre en la primera de les cronometrades i al fet que els seus companys d'equip, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, es veiessin fora de la competició en trepitjar-hi un bassalt i perdre el control del nou Impreza S8 WRC.

Els líders tancaven l'etapa adjudicant-se les dues cronometrades que restaven per adjudicar-se, sempre per davant dels britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist, a qui unes muntes de pneumàtics un tan arriscades els va donar molt bon rendiment, doncs consecutivament guanyaven una plaça en cadascuna de les cronometrades permetent-lis arribar a les portes de les places de podi. Cert és que l'últim guany de posicions va ser facilitat per una punxada soferta per Petter Solberg i Phil Mills, que en perdre una mica més de mig minut queien fins la setena posició, novament per darrera de Carlos Sainz i Luis Moya.

En termes generals, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi eren els homes més ràpids de la jornada, seguits a més de mig minut pels seus dos parells de companys d'equip que completaven una etapa tranquila, sense estridències. Tot plegat permetia als provençals fer entrada al parc tancat d'Ajaccio amb 41,7 segons d'avantatge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que el marge vers Richard Burns i Robert Reid era d'1 minut i 2,1 segons. El triplet de Peugeot semblava estar ja decidit, en quan Colin McRae i Nicky Grist, quarts classificats, es trobaven ja a 1 minut i 54,9 segons dels líders i el seu marge vers el Citroën Xsara WRC de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni era de només 4,6 segons.

La jornada dominical comptava amb 4 proves especials cronometrades en el seu programa, repartides al llarg de dos trams que es celebraven en dues ocasions cadascun i que suposaven els darrers 112,00 km de lluita contra el cronòmetre. Colin McRae i Nicky Grist, gràcies a l'escratx de la primera prova cronometrada, es desempallegaven de la pressió dels francesos de Citroën, si bé en la segona especial, i sota l'escratx dels seus compatriotes campions mundials de Peugeot perdien 10 segons dels 20 aconseguits en l'especial anterior, el balanç seguia sent positiu als de Ford.

En tornar a passar per les dues especials després del pertinent pas per les assistències, Colin McRae i Nicky Grist patien un fort accident en la primera d'elles, a conseqüència del qual el pilot britànic es donava un fort cop al cap amb el seu volant i es trencava un dit, motiu pel qual el concurs del pilot escocès en el próxim Ral·li Catalunya, quedava en l'aire.

L'accident permetia guanyar una plaça a tots els participants llevat del trio capdaventer, lògicament, i de Carlos Sainz i Luis Moya així com de Petter Solberg i Phil Mills. La parella noruego-britànica de Subaru guanyava dues posicions en aquesta especial en aconseguir superar a la parella espanyola de Ford, motiu pel qual els de l'òval es quedaven tal i com estaven a les assistències. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren els autors del millor temps, i els seus companys d'equip francesos, que no podien sortir a disputar l'especial per l'accident dels britànics, se'ls hi atribuia el mateix millor registre, en una decisió dels comissaris incompresa per molts, peró que buscava no perjudicar als líders.

Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, en un ral·li que havien començat cautelosos donats els darrers abandonaments soferts en proves del mundial, tancaven la seva participació a la ronda corsa amb el seu primer i tanmateix únic escratx a la última prova cronometrada per davant dels seus compatriotes Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

Sense més finalitzava el 46è Tour de Corse amb la clara victòria de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, els quals invertien un temps total de 3 hores 54 minuts i 40,3 segons en completar el recorregut de l'edició, 40,5 segons menys que els seus companys d'equip finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Richard Burns i Robert Reid completaven el podi i el triplet a 52,4 segons del millor registre.

Burns-Reid tancaven un fantàstic triplet per a Peugeot a Córsega.

En la categoria reservada al campionat de cotxes de producció, el pilot peruà Ramon Ferreyros i el copilot gallec Diego Vallejo van mantenir un estira i arronsa al llarg de la primera jornada amb l'omanita Hamed Al-Wahaibi i el britànic Michael Orr al llarg de la primera jornada, gràcies al qual els segons van liderar la classe al terme de la segona prova cronometrada, mentre que els primers la lideraren en les restants cronometrades de l'etapa si bé el seu liderat a l'entrada del parc tancat era de tan sols 1,1 segons.

Ja en la segona jornada, el frec a frec es va mantenir en els compassos inicials de l'etapa, peró un petit accident en la quarta prova cronometrada, feia perdre gairebé 12 minuts a Hamed Al-Wahaibi i Michael Orr, els quals es veurien obligats a abandonar acte seguit en quan patien un segon accident en la carretera d'enllaç. Aixó donava un marge ampli a Ramon Ferreyros i Diego Vallejo, el qual la parella peruano-espanyola incrementarien gràcies a dos escratxs consecutius a les acaballes de l'etapa i la manca d'adaptabilitat a les condicions variants dels seus rivals més próxims.

Al llarg de l'etapa dominical, els líders van sortir a pilotar de forma segura, sense assumir riscs, tot i així els líders ampliaren el seu marge en quan el protagonisme el va assolir un desaparescut fins llavors, Gustavo Trelles i Jorge del Buono.

En clau de campionat, la victòria que aconseguia Ramon Ferreyros, permetia al pilot peruà empatar a 10 punts al capdavant de la taula provisional del certamen amb el finlandès Kristian Sohlberg, guanyador de l'anterior ronda el ral·li de Suècia.

Ferreyros-Vallejo van dominar pràcticament tot el ral·li .

En el campionat reservat a pilots, el segon podi consecutiu que aconseguia Marcus Grönholm, permetia al finlandès incrementar el seu marge en la primera posició provisional de la taula del certamen, en quan Tommi Mäkinen no aconseguia completar el ral·li per segona vegada consecutiva. Tanmateix la victòria de Gilles Panizzi a Còrsega, situava al provençal empatat a 10 punts amb el finlandès de Subaru mentre que l'espanyol Carlos Sainz tancava les places d'honor a 1 punt del dos anteriors.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	18
Tommi Mäkinen Gilles Panizzi	10 10
Carlos Sainz	9

En el campionat de marques el progrés de Peugeot era envejable, i amb el segon doblet consecutiu de la temporada, els del lleó començaven a distanciar-se netament dels seus rivals, capitanejats per Ford i seguits de Subaru a 16 i 20 punts respectivament dels líders i quan només s'havien celebrat tres cites del calendari.

Constructor	Punts
Peugeot	36
Ford	20
Subaru	16

Ogier-Ingrassia guanyaven les especials amb contundència mentre els rivals queien.

Amb 20 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura, el diumenge 10 de març de 2013 finalitzava a León, dins l'estat de Guanajuato, el 27è Ral·li de Mèxic, tercer esdeveniment en el calendari del campionat del món de l'especialitat. Malgrat atorgar punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC-2 i WRC-3, l'elevat cost de traslladar el material fins al continent americà, provocava que només 27 equips hi formalitzessin la seva inscripció oficial i que d'aquests 25 iniciessin el dijous 7 de març a competir per un recorregut programat a 23 proves especials de 394,88 km de distància.

Hirvonen-Lehtinen van haver de patir per a conservar la segona plaça.

Dijous al vespre es programaven dues especials espectacle per tal de donar el tret de sortida llur corda competitiva arribava fins als 3,65 km i la primera de les quals es desenvolupava dins l'espectacular marc dels carrers i túnels de Guanajuato. Els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú per tal d'esdevenir els primers líders de la prova, mentre que en l'especial següent eren els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia els qui aconseguien marcar el millor temps rellevant a la parella del Qatar World Rally Team de la primera plaça. Així doncs s'entrava al parc tancat de León, amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició, seguits dels Ford Fiesta RS WRC de Mads Østberg i Jonas Andersson i de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul a 3 i 6 dècimes de segon respectivament.

La competició real s'iniciava l'endemà divendres, amb un bucle de 4 trams pel que els participants hi passaven en dues ocasions, si bé el bucle matinal es completava amb una especial espectacle pels carrers de León, mentre que el de la tarda es tancava amb una doble passada per una especial espectacle a les afores de la ciutat, assolint així les 11 proves especials cronometrades de la jornada, que sumant el competit el dijous al vespre, donava els 164,40 km competitius de la primera etapa.

En la primera especial de la jornada, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aturaven el cronòmetre just per davant de Mads Østberg i Jonas Andersson, amb el que les dues parelles confirmaven posicions, però acte seguit, els escandinaus de M-Sport responien amb dos escratxs consecutius; el primer d'ells els donava accés al liderat, mentre que el segon els conferia un marge màxim d'1,9 segons.

Amb una distància tan curta entre els dos principals aspirants a victòria i un quart tram per endavant, que alhora era el més llarg de tota la jornada, el canvi era presumible. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'anotaven el millor temps en el tram rei del dia i amb ell els de Volkswagen recuperaven el liderat, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, gràcies a aconseguir-hi el segon millor registre, acostaven el seu Citroën DS3 WRC al Ford Fiesta RS WRC dels escandinaus.

L'especial espectacle de León no oferia canvis en la taula, amb el que el pes de les lluites per les places es depositava de nou sobre els trams serrans. Com havia passat al matí, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'imposaven en el primer i quart tram de bucle, ara sisena i novena especial cronometrada del dia, mentre que en els altres dos trams, el millor temps era obra de Mads Østberg i Jonas Andersson, sense que això comportés cap canvi en les posicions entre els dos equips.

Les dues passades per l'especial espectacle de les afores de León servien pel lluïment de les capacitats tractores del Volkswagen Polo R WRC, en quan el cotxe alemany donava dos contundents millors temps consecutius als líders provisionals davant l'absència dels seus companys finlandesos, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, després que aquests es mengessin una roca enmig del camí en la primera prova especial del matí i per tant es veiessin obligats a abandonar amb la direcció trencada.

Amb el retorn dels participants al parc tancat de León doncs, la primera etapa del ral·li es donava per finalitzada, on s'hi arribava amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició per 33 segons de marge vers Mads Østberg i Jonas Andersson. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, 9 segons per darrera de la parella de M-Sport, tancaven les places de podi amb un coixí de 25,1 segons vers els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio, a 2 minuts i 40,1 segons dels líders, eren els cinquens classificats però ja sense opcions de lluitar per un lloc al podi per mitjans propis.

La segona etapa tenia en el seu programa menys proves especials i menys distància cronometrada; en total s'hi programaven 150,07 km al llarg de 7 cronometrades, 3 corresponent-se a les especials de León i de les afores de la ciutat i les 4 restants a 2 trams pels que, lògicament, s'hi passaven en dues ocasions.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'imposaven en els dos primers trams cronometrats sabatins, mentre que els seus principals rivals, Mads Østberg i Jonas Andersson, patien un problema d'embragatge en el primer d'ells que derivava amb l'alternador trencat en l'enllaç cap al segon tram, obligant als escandinaus a abandonar. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es convertien així en els segons classificats, però el seu gap vers els líders era superior al minut, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gisoul passaven a tancar les places de podi fregant els 3 minuts. Precisament els pilots de Citroën guanyaven l'especial espectacle de León, si bé la parella finlandesa només retallava 2 dècimes de segon als líders.

Després d'aquesta especial espectacle, els participants es dirigien cap a un re-agrupament per a les assistències, d'on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en sortien amb les mateixes ànsies de victòria que amb les que havien entrat, ja que la parella francesa de Volkswagen tornava a marcar el millor temps en tots dos trams, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen perdien una mica més de 2 minuts en el segon d'ells per una punxada, amb el que el camí cap a la victòria s'aplanava pels líders i els de Citroën es complicaven fins i tot la segona plaça.

Tal i com havia passat en la jornada anterior, la parella líder es tornava a imposar en les dues passades per l'especial de les afores de León, amb el que els gals tancaven una jornada pràcticament perfecta i feia entrada al parc tancat amb 3 minuts i 32,4 segons de marge vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul es trobaven a només 7,5 segons de la parella de Citroën. Dani Sordo i Carlos del Barrio, que havien guanyat una posició arrel de l'abandonament de Mads Østberg i Jonas Andersson, seguien perdent terreny amb els equips que duien al davant i es trobaven ja a 5 minuts i 25,2 segons del liderat.

L'etapa dominical, amb la que el ral·li tocava final, comptava amb 80,41 km cronometrats al llarg de tres proves especials en el seu programa, sent molt important la primera d'elles, Guanajuatito, la més llarga de tot el recorregut amb 54,85 km competitius, en el que els pressionats Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s'hi esforçaven de valent per tal de marcar el millor temps per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

La tensió es relaxava, en quan Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul patien una lleugera sortida de pista en la segona cronometrada, el que els suposava perdre mig minut, temps més que suficient davant els 4,42 km cronometrats de la darrera especial espectacle que servia per a que Dani Sordo i Carlos del Barrio s'emportessin una alegria cap a Cantabria en anotar-s'hi el seu primer escratx.

Completat el recorregut programat, i amb tot els participants de nou al parc tancat, finalitzava el 27è Ral·li de Mèxic amb l'imponent victòria de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els provençals invertien un temps total 4 hores 30 minuts i 31,2 segons per a recórrer els 394,88 km del recorregut, 3 minuts i 26,8 segons menys que els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que els escortaven per la dreta al podi. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul completaven el podi a 4 minuts i 19,6 segons dels guanyadors en el que era la primera vegada que els belgues hi pujaven en un esdeveniment del mundial.

Neuville-Gilsoul aconseguien el seu primer podi al mundial.

En el campionat WRC-2 el qatarià Abdulaziz Al-Kuwari i l'irlandès Killian Duffy aprofitaven la superioritat mecànica del seu Ford Fiesta RRC per tal d'imposar-se en totes i cadascuna de les especials cronometrades del recorregut tret del primer tram del divendres, on l'escratx se'ls hi escapava per només 8 dècimes de segon, i en la segona passada per l'especial espectacle de les afores de León on aquí eren un xic més generosos i perdien 2,2 segons.

El pilot qatarià aconseguia una inqüestionable victòria a Mèxic, el que li suposava els seus primers 25 punts al certamen, un xic lluny encara dels 40 que per llavors acumulava l'absent líder provisional, l'alemany Sepp Wiegand.

Amb un RRC, la victòria de Kuwari-Duffy va ser bufar i fer ampolles.

En la classificació provisional del campionat reservat a pilots, Sébastien Ogier aconseguia, gràcies al seu segon ral·li perfecte consecutiu, distanciar-se clarament al capdavant de la general, mentre que Mikko Hirvonen, segon a la ronda americana, escurçava distàncies vers el seu company d'equip semi retirat Sébastien Loeb.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	74
Sébastien Loeb	43
Mikko Hirvonen	30

En el campionat de constructors Citroën aconseguia sumar 4 punts més que Volkswagen gràcies a que els dels dos galons situaven els seus dos cotxes en segona i quarta posició a l'arribada del ral·li, mentre que la victòria del Polo R WRC de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, a penes es veia complementada davant el nou accident de la parella finlandesa de l'equip. Per darrera, l'equip del Qatar World Rally Team es llençava pràcticament al damunt de l'equip pare, M-Sport, quedant tots dos equips separats per tant sols 2 punts.

Constructor	Punts
Citroën	87
Volkswagen	81
M-Sport	37

Pràcticament tot els rivals d’Ogier-Ingrassia es van anar eliminant per si sols.

Tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 33è Ral·li de Mèxic tancava edició el diumenge 10 de març de 2019 amb 15 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura. El ral·li, que entregava punts en els certàmens de pilots, marques, així com WRC2Pro i WRC2, només tenia 24 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 22 iniciarien des de la pertinent rampa de sortida el dijous 7 de març, el camí cap a les 21 proves especials de 313,87 km de distància que els organitzadors havien disposat sobre el programa.

Tot i obrir pista divendres, Tänak-Järveoja feien bo el segon lloc.

Un any més, els carrers i túnels de Guanajuato acollien el dijous al vespre l’especial espectacle inaugural de l’edició. Al llarg dels seus 1,14 km cronometrats, alguns d’ells patrimoni de l’Unesco, donaven com a guanyadors als finlandesos de Citroën Esapekka Lappi i Janne Ferm, els quals aturaven el cronòmetre per la mínima distància mesurable, és a dir 1 dècima de segon, per davant d’Andreas Mikkelsen i Anders Jæger. Emperò, un salt artificial esdevenia massa perillós, amb el què l’especial era cancelada i fins a 5 formacions passaven a compartir la tercera plaça a 6 dècimes de segons dels líders finlandesos, entre els que s'hi trobaven noms com els companys d’equip dels líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, guanyadors de la darrera edició de la ronda mexicana, els Toyota de Kris Meeke i Sebastian Marshall i d’Ott Tänak i Martin Järveoja, el Ford d’Elfyn Evans i Scott Martin i el Hyundai de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Divendres, a partir de les 9 en punt del matí, es reprenia la competició amb la sortida dels participants del parc tancat de León. Aquests tenien per davant les 8 proves especials de 114,19 km cronometrats que els organitzadors havien disposat sobre el programa, una distància que sortia de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams, més una passada per l’especial espectacle dels carrers de León al migdia, una primera passada per la cronometrada de Las Minas, que esdevindria el Power Stage el diumenge a la tarda, així com dues passades per l’especial espectacle de l’Autodrom de León, ara anomenada en honor al seu esponsor, V-Power Shell, que novament tancaven l’activitat del dia.

Setè en pista, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger s’imposaven en la primera prova especial de l’etapa, la més llarga de tot el dia, per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, tercers en pista, i dels seus companys d’equip càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio, desens sobre la grava; amb el què les tres tripulacions passaven a ocupar, i per aquest ordre, les tres posicions de podi.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la cronometrada següent, última serrana del bucle matinal, i els francesos de Citroën restaven a 7 dècimes de segon del lideratge d’Andreas Mikkelsen i Anders Jæger. Precisament la parella noruega de Hyundai s’imposava en l’especial espectacle dels carrers de León i aquests entraven a les assistències de mitja jornada conservant el lideratge per 1,6 segons de marge amb els campions mundials en vigència i 2,7 segons amb els seus companys de formació.

En sortir de la neutralització de mitja jornada, tornant a passar per l’especial més llarga del dia, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger trencaven la suspensió posterior del seu i20 WRC i els noruecs es veien obligats a abandonar l’etapa. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que eren els més ràpids a final de tram per 8 dècimes de segon de marge amb Dani Sordo i Carlos del Barrio, esdevenien així en els nous líders de la classificació provisional, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin passaven a ocupar el graó més baix del podi a 10,4 segons dels qui havien estat els seus companys d’equip uns mesos abans i per davant dels seus compatriotes Kris Meeke i Sebastian Marshall.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia sortien airosos de la pressió que intentaven exercir Dani Sordo i Carlos del Barrio en la següent prova especial del programa, doncs els pilots tornaven a anotar-se la victòria de tram, i novament per davant de la parella espanyola de Hyundai. Malauradament en l’enllaç cap a “Las Minas” una avaria elèctrica noquejava a la parella càntabra, la qual es veia obligada a abandonar la jornada tal i com instants abans havien fet els seus companys noruecs.

Tot i fer de cotxe escombra, però en sentit literal, Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en la primera passada de “Las Minas” per tal d’estrenyer les distàncies amb aquells que tancaven la pinça dels 5 primers classificats, els finlandesos Esapekka Lappi i Janne Ferm, mentre que els britànics Kris Meeke i Sebastian Marshall passaven a tancar les places provisionals de podi amb la baixa del Hyundai número 6.

Ott Tänak i Martin Järveoja s’anotaven una altra victòria de tram així com un segon millor temps en les dues passades per l’especial espectacle de l’Autodrom de León, el que combinat amb la baixa de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en l’enllaç cap aquestes especials, permetia als estonis entrar al parc tancat de la ciutat quan mancaven 2 minuts per a 1 quart de 9 del vespre ocupant la quarta posició a 37,1 segons dels líders, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. 

Els francesos de Citroën completaven l’etapa amb 14,8 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin i de 21,1 segons en relació a Kris Meeke i Sebastian Marshall. Mentre que els seus companys de formació, Esapekka Lappi i Janne Ferm, ocupaven la cinquena plaça a 2,0 segons dels estonis de Toyota, gaudint de 21,6 segons de marge amb els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

L’etapa sabatina era la més llarga de tot el programa amb 138,37 km cronometrats al llarg de 9 proves especials, les quals s’iniciaven a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 7 del matí. Aquestes especials resultaven de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, així com dues vegades per l’especial de l’Autodrom de León i una vegada per l’especial urbana de la capital al vespre.

Esapekka Lappi i Janne Ferm patien un accident en la primera prova especial del dia, i en quedar el seu cotxe travessat en la pista, els organitzadors decidien aturar la cronometrada i impartir temps nocionals aquells que no havien aconseguit completar el tram. Kris Meeke i Sebastian Marshall s’anotaven així la victòria de tram, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que havien punxat instants abans que s’onegés la bandera vermella, rebien un temps 22,4 segons pitjor que el dels britànics de Toyota, amb el que els de la firma japonesa passaven a comandar la taula de temps per 1,3 segons de marge amb els campions mundials.

Tan d’hora com Sébastien Ogier i Julien Ingrassia perdien el lideratge, aquests el recuperaven, doncs Kris Meeke i Sebastian Marshall danyaven una roda del seu Yaris WRC en la segona especial sabatina arran de no parar-se a canviar-la quan s’havia punxat. En endarrerir-s’hi una mica més de minut i mig i danyar les suspensions, aquests baixaven fins la cinquena posició i afrontaven el que quedava d’etapa amb el cotxe mermat. L’incident beneficiava als seus companys Ott Tänak i Martin Järveoja, que passaven a ocupar la tercera posició per darrera d’Elfyn Evans i Scott Martin.

El bucle matinal es completava amb la segona victòria de tram consecutiva de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia entre aquells que no s’havien acollit al reinici d’etapa o el “rally2”, amb el què els líders entraven a les assistències de mitja etapa amb 19,2 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin i 41,0 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja.

Ja en el bucle de la tarda, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tornaven a ampliar distàncies en imposar-se en la primera especial cronometrada del bucle, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja escurçaven distàncies amb el segon graó del podi en marcar el millor temps en les dues especials campestres següents.

Com en altres ocasions, les especials espectacle de León no oferien pràcticament res interessant als seguidors telemàtics del ral·li ni tampoc als participants, els quals quan mancaven 4 minuts per a que les manetes del rellotge indiquessin que eren les 8 en punt del vespre del dissabte 9 de març de 2019, aquests començaven a entrar al parc tancat de la ciutat.

En ell Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi ocupaven la primera posició per 27,0 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin i per 29,2 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja. Els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, a 1 minut i 15,7 segons del lideratge i amb 3 minuts i 21,4 segons de marge amb Kris Meeke i Sebastian Marshall, se’ls hi plantejava una jornada dominical força plàcida, sense res a guanyar i res a perdre.

L’última etapa arrancava a les 8 en punt del matí i aquesta estava novament formada per només 3 proves especials cronometrades d’una corda competitiva total de 60,17 km. Unes especials per les que, a diferència d’anys anteriors, només s’hi passaria una vegada per cadascuna i que per tant sorgien de 3 trams diferents.

Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en la primera especial dominical i llevaven la segona plaça a Elfyn Evans i Scott Martin, una posició que els estonis s’encarregaven d’afermar amb una altra victòria de tram en la cronometrada següent. Al Power Stage, segona passada per l’especial de “Las Minas”, tot canviava i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’asseguraven la màxima puntuació possible en aturar el cronòmetre abans que ningú en aquest tram, emportant-se així els 5 punts extra que aquesta especial entregava, per davant de Kris Meeke i Sebastian Marshall i de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Quan passaven 3 minuts de les 2 de la tarda, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia entraven al parc tancat de León, per 58 minuts més tard, és a dir a les 3 de la tarda, pujar al graó més alt del podi del 33è Ral·li de Mèxic i certificar així la seva cinquena victòria a l’esdeveniment. Els francesos completaven els 312,73 km cronometrats disputats amb un temps de 3 hores 37 minuts i 8 segons, 30,2 segons menys que els estonis Ott Tänak i Martin Järveoja i 49,9 segons menys que Elfyn Evans i Scott Martin.

Evans-Martin no van poder resistir la pressió i finalment eren tercers

En categoria WRC2Pro els polonesos d’M-Sport Lukasz Pieniazek i Kamil Heller eren els únics en formalitzar la seva inscripció a l’esdeveniment americà. Malgrat que aquests patien un accident en la sisena prova especial del programa, segona cronometrada en el bucle post meridional del divendres, aquests podien reiniciar la competició l’endemà dissabte i ser així a la cerimònia de clausura del diumenge al migdia, moment en el que aquests s’alçaven com els vencedors de la classe i s’anotaven així els pertinents 25 punts en el seu comptador.

Uns punts que permetien al pilot polonès superar a Kalle Rovanperä en la clasificació provisional del certamen per 1 sol punt i restar així en la segona posició a 3 punts del seu company d’estructura britànic Gus Greensmith.

El mèrit de Pieniazek i Heller era anar fins a Mèxic.

En la categoria WRC2, la llista d’inscrits estava força més nodrida que no pas en la classe reservada als oficials. Després de l’especial espectacle inaugural de Guanajuato, en la que el xilè Alberto Heller i l’argentí José Díaz hi aturaven el cronòmetre abans que ningú, la segona jornada es presentava com un duel a dues bandes entre el bolivià Marco Bulacia i l’argentí Fabian Cretu amb els locals Benito Guerra i Jaime Zapata. Els primers s’anotaven 5 victòries de tram en les 8 cronometrades de la jornada, mentre que els segons 3, amb el què ambdues tripulacions feien cap al parc tancat de León a 1 quart menys 2 minuts de 9 del vespre amb una distància de 9,8 segons favorables al jove bolivià i a l’argentí.

Dissabte, els locals Benito Guerra i Jaime Zapata feien una passa endavant per tal de revertir la situació, i si bé la primera prova especial de la jornada cap dels pilots de la classe l’arribaven a disputar arran de l’accident dels finlandesos Esapekka Lappi i Janne Ferm, en la següent aquests hi marcaven el millor temps i amb ell es feien amb el lideratge de la categoria. Benito Guerra i Jaime Zapata encadenaven llavors dos millors temps per afermar-se en la condició recentment assolida, els quals units amb els gairebé 4 minuts perduts per Marco Bulacia i Fabian Cretu amb un toc a la llanda en el seu Škoda Fabia R5 en la primera especial de la tarda, deixaven als mexicans amb un marge molt còmode al capdavant de la classificació.

Tot i que els germans xilens Pedro i Alberto Heller, i els seus respectius copilots, havien de recórrer a la fórmula del rally2 al llarg de la jornada, Benito Guerra i Jaime Zapata no relaxaven el ritme i aquests feien entrada al parc tancat de León amb un coixí de 3 minuts i 43,6 segons vers Marco Bulacia i Fabian Cretu.

Una distància que ara si convidava als líders a prendre’s amb calma la jornada dominical i acabar aconseguint la victòria final per 3 minuts i 16,0 segons amb Marco Bulacia i Fabian Cretu i per 37 minuts i 6,7 segons amb Alberto Heller i José Díaz. Pedro Heller i el català Axel Coronado, es veien obligats a abandonar el diumenge al matí i no podien completar així la classificació de la classe.

A efectes de campionat, Benito Guerra aconseguia els seus primers punts al certamen i el mexicà empatava a 25 punts en la segona plaça amb Yoann Bonato, guanyador al Monte-Carlo, i restaven així a 15 punts del lideratge del noruec Ole-Christian Veiby.

Guerra-Zapata guanyaven a casa.

En el campionat de pilots, Sébastien Ogier seguia pagant cara l’errada del Ral·li de Suècia, i malgrat sumar la segona victòria de la temporada, el provençal restava en segona posició a 4 punts del lideratge d’Ott Tänak, qui comptava les seves participacions per podis. Tot i tenir un esdeveniment per oblidar, Thierry Neuville no perdia massa terreny i restava a 10 punts del pilot estoni.

Pilot	Punts
Ott Tänak	65
Sébastien Ogier	61
Thierry Neuville	55

En quan a marques, Citroën sumava 3 punts més que Toyota a l’esdeveniment americà i els de Versalles escurçaven fins als 8 punts el gap que tenien amb la marca nipona establerta al garatge de Tommi Mäkinen a Finlàndia. Hyundai, que només aconseguia afegir 20 punts en el seu comptador particular, perdia una plaça amb els dels dos galons per restar en tercer lloc del certamen.

Constructor	Punts
Toyota	86
Citroën	78
Hyundai	77