Pràcticament sense rival, Mikkola-Hertz van guanyar per cinquena vegada un ral·li del mundial .

El 13è Ral·li de Portugal era la tercera cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis de 1979, i aquest concloïa el diumenge 11 de març a Estoril amb la presència de 16 equips supervivents dels 88 que iniciaven l'esdeveniment el dimarts 6 de març des de la mateixa ciutat costanera portuguesa. El ral·li comptava en el seu recorregut mixt d'asfalt i terra amb un total de 45 proves especials cronometrades que suposaven 737,50 km competitius, i en el que els primers classificats serien premiats amb punts pels certàmens de constructors així com el recentment creat per a pilots.

Superats pels seus companys d'equip, la competència no era tal com per perillar la segona posició.

El primer escull del programa suposava un total de 12 proves especials, de les que 4 eren d'asfalt i les 8 restants de terra, llur corda cronometrada ascendia fins als 212 km. Els pilots sortien d'Estoril a les 10 del matí per enfilar el camí cap a Povoa de Varzim, previ reagrupament a Figueira de Foz, on la seva arribada estava programada per l'endemà dijous a 2 quarts de 8 del matí.

La Serra de Sintra acollia les 2 primeres proves especials del programa, les quals en ser asfaltades, permetien veure en el seu màxim rendiment el Lancia Stratos HF que pilotaven Bernard Darniche i Alain Mahé. Els francesos hi marcaven el millor temps en totes 2 especials i per tant es convertien en els primers líders de l'edició per davant de l'Opel d'Anders Kullang i Bob de Jong així com els Ford de Hannu Mikkola i Arne Hertz i de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Sense moure'ns de la formació oficial de l'oval, Ari Vatanen i Peter Bryant eren la cara amarga, doncs en la primera cronometrada se'ls hi trencava la vareta de l'accelerador i hi cedien 6 minuts.

La tercera cronometrada era de terra, el que permetia a Hannu Mikkola i Arne Hertz ascendir fins a la segona posició provisional gràcies al seu primer millor registre, mentre que en la següent prova especial, els líders es tornaven a adjudicar el millor registre per tal d'entrar al regarupament de Figueira da Foz com a inqüestionables primers classificats. Tanmateix en aquest reagrupament va ser on Ari Vatanen i Peter Bryant decidien abandonar el ral·li, ja que als 6 minuts de retard per l'averia de la primera prova especial, calia afegir els intensos dolors d'esquena que estava patint el pilot finlandès quan a l'anterior ral·li de Suècia va intentar treure el seu cotxe d'un banc de neu, una lesió que es va veure agreujada després de patir un accident durant els reconeixements del ral·li ibèric, motiu pel qual Peter Aschroft, cap de Ford, decidia que era millor que fes repòs.

A la represa de la competició, Bernard Darniche i Alain Mahé continuaven sent els homes més ràpids i aquests marcaven tres escratxs consecutius amb el que aconseguien llaurar un marge de 32 segons vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, i d'1 minut i 2 segons amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Un coixí però que s'esbaïa quan al cap d'un quilòmetre d'iniciar la vuitena cronometrada de l'etapa, Arganil, el seu Lancia patia un curt-circuit a l'amperimetre que el deixava sense alternador i que poc després els obligaria a abandonar en quedar-se sense bateria.

Hannu Mikkola i Arne Hertz per la seva part, aconseguien el millor temps a Arganil, amb el que no només es feien amb el lideratge del ral·li, sinó que a més a més eixamplaven el marge sobre els seus companys de formació per sobre del minut. Els nòrdics s'imposaven en 3 de les 4 cronometrades restants, sent un dels millor temps ex-aequo amb els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui esdevenien els autors del millor temps en l'última prova especial prèvia a l'entrada al parc tancat de Povoa de Varzim.

Per darrera, l'absència de l'equip FIAT, així com les baixes de Bernard Darniche i Alain Mahé i d'Ari Vatanen i Peter Bryant, facilitava que la lluita per la primera posició en el Grup 2, esdevingués una lluita per l'última plaça del podi; un duel molt tancat entre l'Opel Kadett GT/E d'Anders Kulläng i Bob de Jong amb el Toyota Celica 2000 GT de Jean-Luc Thérier i Michel Vial. Aprofitant unes assistències, el pilot suec decidia posar un eix de transmissió més curt en el seu Kadett GT/E per tal d'intentar obrir bretxa amb els seus rivals francesos, però mentre ell i el navegant neerlandès es trobaven disputant la desena prova especial de l'etapa, la transmissió es bloquejava i la parella havia de retirar-se.

Així doncs a l'entrada a Povoa de Varzim, Hannu Mikkola i Arne Hertz eren clars líders amb 1 minut i 28 segons de marge vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial eren tercers a 7 minuts i 33 segons dels nòrdics de Ford. Ove Andersson i Henry Liddon, companys de formació dels tercers, eren quarts a 1 minut i 49 segons dels seus companys, mentre que Andy Dawson i Martin Holmes, tercers en Grup 2 i cinquens absoluts, es trobaven ja a 15 minuts i 11 segons de la parella de l'oval.

La segona etapa del programa estava composada per 6 proves especials de terra de 121 km cronometrats, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams situats una mica més al nord de Povoa de Varzim. Amb sortida del parc tancat el dijous a 2 quarts de 5 de la tarda, el retorn seria a partir de 3 quarts d'1 de la matinada de l'endemà divendres.

Els líders, Hannu Mikkola i Arne Hertz, es refermaven en la seva condició en esdevenir els pilots més ràpids en les dues primeres proves especials de l'etapa, el que permetia als nòrdics doblar pràcticar les distàncies amb els seus companys d'equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, aquests reaccionaven en la darrera cronometrada del bucle, i per 3 segons privaven a Hannu Mikkola i Arne Hertz de fer el complet.

En tornar a passar per les mateixes cronometrades, Jean-Luc Thérier i Michel Vial es recomposaven dels problemes amb els coixinets que els havien fet caure per darrera dels seus companys de formació, imposant-se en la quarta prova especial de la jornada, mentre que les dues darreres cronometrades programades tornarien a tenir als pilots de Ford com a protagonistes amb un escratx per a cadascun. Tanmateix en l'última prova especial, Jean-Luc Thérier i Michel Vial es veurien obligats a abandonar el ral·li en sortir una biela pel bloc del motor del seu Toyota Celica 2000 GT; mentre que en una escala inferior de drama, Hannu Mikkola i Arne Hertz haurien de pilotar amb una roda punxada i Björn Waldegård i Hans Thorszelius arrossegaven problemes amb la pressió d'oli així com de transmissió.

L'entrada al parc tancat doncs es feia amb un gap de 2 minuts i 11 segons entre les dues formacions de Ford, mantenint-se el mateix ordre en el que aquests havien abandonat el recinte a primera hora de la tarda, mentre que fins a la tercera plaça s'hi enfilava Ove Andersson i Henry Liddon. Els pilots de Toyota acumulaven ja un retard d'11 minuts i 36 segons amb els líders, però en contrapartida el seu marge en relació al Datsun 160J d'Andy Dawson i Martin Holmes, quarts, pràcticament es duplicava, i arribava ja als 13 minuts i 52 segons.

Amb 316,5 km cronometrats al llarg de 15 proves especials cronometrades, la tercera etapa esdevenia la més important de tot el ral·li, amb la sortida celebrada des de Povoa de Varzim el divendres 9 de març a les 10 en punt del matí, el seu punt final es programava per l'endemà dissabte a les 12 del migdia a Estoril, previs reagrupaments a Viseu i Tomar.

En el seu camí cap al centre de la nació portuguesa, els Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz així com de Björn Waldegård i Hans Thorszelius se seguien repartint les autories dels millors temps, però en arribar a la zona d'Arganil, el diferencial central de l'Escort RS1800 dels líders va començar a emetre uns sorolls sospitosos alhora que s'escalfava molt. Els mecànics van localitzar una dent del pinyó trencada, però sense temps per poder reemplaçar el diferencial, només es va poder soldar la dent trencada, afegir tot l'oli que s'havia consumit al diferencial i creuar els dits per a que el cotxe acabés el bucle i retornés a les assistències, i així va ser.

A partir d'aquell moment a cada final de tram s'ubicava una Ford Transit d'assistència ràpida, una maniobra tanmateix facilitada per l'abandonament matiner d'Ari Vatanen i Peter Bryant, i a cadascuna d'aquestes furgonetes, hi havia un recanvi del diferencial, així quan Björn Waldegård va avisar per ràdio que el seu diferencial començava a fumejar alhora que feia sorolls extranys, la reparació es va poder fer en molt poc temps evitant que qualsevol penalitació fes acte de presència.

A les acaballes de la tercera etapa, la vareta de l'accelerador que s'havia trencat en el cotxe d'Ari Vatanen i Peter Bryant, també es va trencar en l'unitat dels suecs, amb el que aquests encara cedien més temps vers els seus companys líders; afortunadament per a ells, des de l'incident de la parella finlandeso-britànica, a cada Ford Escort RS1800 s'hi emplaçava una vareta de recanvi i els pilots podien reparar el cotxe en poc temps.

A Estoril hi arribaven fins a 27 equips participants el dissabte al migdia, moment en el que el ral·li pràcticament ja estava decidit, doncs entre Hannu Mikkola i Arne Hertz i Björn Waldegård i Hans Thorszelius existia un gap de 3 minuts i 51 segons, mentre que si la distància s'evaluava amb Ove Andersson i Henry Liddon, tercers classificats provisionals, aquesta era de 20 minuts i 25 segons. Andy Dawson i Martin Holmes eren quarts a 41 minuts dels líders, mentre que l'únic punt calent de la taula era el segon que separava el cinquè del sisè classificat, és a dir, el Ford Escort RS200 de Grup 1 dels locals Carlos Torres i Pedro de Alméida amb l'Audi 80 Grup 4 de Harald Demuth i Arwed Fischer.

La competició retornava a la Serra de Sintra en la quarta i última etapa del ral·li, on s'hi programaven 4 passades nocturnes pels 3 trams del bucle, amb el que es generava un total de 12 proves especials de 88 km de distància sobre asfalt i nocturns. Els líders Hannu Mikkola i Arne Hertz van optar per la prudència, més quan l'elevada presència d'espectadors els privava d'una visibilitat nítida de la traçada, el que tanmateix va facilitar que Björn Waldegård i Hans Thorszelius marquessin 10 escratxs dels 12 possibles i maquillessin una mica els resultats.

Un cop completat el recorregut programat i amb la pertinent entrada al parc tancat ubicat a Estoril el diumenge 11 de març a 1 quart de 6 del matí, el 13è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs. En ell Hannu Mikkola i Arne Hertz s'hi adjudicaven la victòria en completar els 737,50 km cronometrats en un temps total de 9 hores 13 minuts i 52 segons, traient-se així el mal gust de boca que els va quedar la temporada anterior quan perdien el ral·li a causa d'una punxada a la darrera especial. Aquest temps tanmateix suposava un marge final de 2 minuts i 44 segons vers els segons classificats, els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Ove Andersson i Henry Liddon tancaven el podi amb el primer cotxe de Grup 2 a 21 minuts i 8 segons del temps aconseguit pels guanyadors de la prova.

Sense poder donar caça als Grup 4, Andersson-Liddon van fer un ral·li excel·lent, molt per davant de la resta d'equips

La taula del campionat per a pilots, veia com Björn Waldegård marcava el seu tercer segon lloc consecutiu, el que permetia al pilot suec mantenir-se al capdavant de la classificació provisional amb 45 punts, mentre que per darrera seu, el seu company d'equip i guanyador de la prova portuguesa, el finlandès Hannu Mikkola, experimentava una forta pujada fins al segon lloc de la general per davant d'un altre finlandès, Markku Alén, qui no va pendre part a la prova tot i els rumors que ho faria amb un FIAT 131 Abarth patocinat per les aerolinees portugueses "TAP" .

Pilot
Punts

Björn Waldegård

45

Hannu Mikkola

36

Markku Alén

22

En el certamen de constructors, Ford tot just aconseguia la seva primera victòria de la temporada i amb només tres cites celebrades, pràcticament ja doblava la puntuació amb FIAT, el seu més immediat perseguidor. Per darrera Datsun i Opel empataven a 22 punts gràcies al 2n i 3r lloc respectius en la classificació de Grup 2.

Constructor
Punts

Ford

50

FIAT

26

Opel

Datsun

22

22

Lluita tancada fins últim moment que donava la victòria a Mäkinen en el seu ral·li número 100.

Amb la població de Santa Maria da Feira com a centre neuràlgic de la prova, el diumenge 11 de març de 2001 finalitzava el 35è Ral·li de Portugal, tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita, que tenia un recorregut composat de 22 especials cronometrades de 390,14 km de distància, s'iniciava el dijous 8 de març i era puntuable pels campionats de pilots, constructors i producció, el que portava a 97 equips a formalitzar la seva inscripció al ral·li. D'aquests, 94 van iniciar el recorregut i només 24 van aconseguir completar-lo.

Sainz-Moya perdien el ral·li en la última cronometrada.

El ral·li s'iniciava el dijous al vespre amb la celebració de la tradicional superespecial espectacle, en aquesta ocasió l'escenari escollit era el circuit de rallycross de Baltar, on el fang i la pluja van ser la nota predimonant, augurant als pilots el que els hi venia per davant després d'unes intenses pluges caigudes a la regió nord del país i que si bé havia minvat la seva intensitat, encara no cesaven de caure.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van aconseguir marcar el millor registre a Baltar i convertir-se així en el primer líder de la prova, superant en només 1 segon i 4,1 segons als seus compatriotes oficials de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen respectivament, els quals es presentaven a les verificacions prévies de la prova amb una roda més estreta que la resta de la competència, un pneumàtic que s'havia d'escollir amb 4 setmanes d'antelació segons la normativa FIA i que donades les condicions enfangades de les especials, semblaven els ideals.

Divendres es donava el tret de sortida al ral·li propiament dit, i amb una pluja que no cesava de caure, els pilots finlandesos de Peugeot Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen aconseguien marcar el millor registre en la primera cronometrada, el que situava als pilots del lleó en la primera posició provisional. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki peró es varen posar ben d'hora a treballar per recuperar la primera posició, fita que aconseguirien després de la celebració de la tercera especial cronometrada de la jornada, on gràcies a que surtien en primera posició als trams i per tant no se'ls trobaven tan trencats ni amb les marques de les roderes al fang, els pilots dels tres diamants vermells donaven un cop d'efecte endosant 26 segons a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i 39 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, deixant a la resta del parc tancat a més d'1 minut, i tot i aixó malgrat patir una lleugera sortida de pista i tres punxades, que la mousse van neutralitzar.

A partir de llavors el ral·li va quedar en un assumpte de tres, ja que altres favorits com podien ser Richard Burns i Robert Reid, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen o Colin McRae i Nicky Grist, la seva posició de sortida endarrerida enlloc de ser un avantatge en especials de terra, es convertia en un handicap afegit ja que quan hi passaven les roderes que havien deixat els pilots anteriors, convertien el pilotatge en un impossible i la sangria de temps una constant.

Carlos Sainz i Luis Moya, així com Harri Rovanperä i Risto Pietliäinen es varen posar mans a la feina per mirar d'escurçar distàncies, i els espanyols marcaven tres escratxs en el que restava de jornada per un dels finlandesos de Peugeot, peró la neutralització de la sisena especial cronometrada per reagrupar als pilots, així com l'anulació de la setena per causes de seguretat, la boira impedia a l'helicòpter sobrevolar l'especial, van tallar les opcions d'aquests que completaven la primera etapa a 17,4 segons pels de Ford i 26,3 segons per part dels finlandesos, dels líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els pilots de Peugeot haguessin acabat la jornada en segona posició de no ser per una penalització imposada de 10 segons per arribar 1 minut tard en el penúltim control horari.

En l'etapa del dissabte la pluja seguia acompanyant als pilots, peró en aquesta etapa el terreny era més compacte que en l'anterior i per tant amb menys presència de fang. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s'adjudicaven sota aquestes condicions els dos primers escratxs del dia, sent especialment important el segon, aconseguit en el dur tram d'Arganil, on els finlandesos de Mitsubishi incrementaven distàncies vers els seus perseguidors. La gran majoria d'aquests en veure unes llums d'emergencia en mig d'una boira espessa aixecaven el peu de l'accelerador, per comprovar en passar pel seu costat que només es tractava del cotxe d'un comissari de la FIA que s'havia quedat aturat en un voral, el que va provocar l'enuig i reclamació de molts d'ells.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen completaven l'especial d'Arganil amb el seu 206 WRC a tres cilindres, per en la següent especial cronometrada, Gois, haver d'abandonar el ral·li amb el motor trencat el que per una banda deixava la lluita per la victòria en un assumpte de dos cotxes, el de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i el de Carlos Sainz i Luis Moya, alhora que situava el 206 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en posicions de podi peró ja a més de 2 minuts dels seus compatriotes.

Carlos Sainz i Luis Moya van aconseguir llimar diferències entre la tercera i cinquena especial cronometrada del dissabte, destacant l'escratx en la segona passada per Arganil, peró en la repetició de Gois els espanyols de Ford arribaven massa forts en unes corbes enllaçades esquerra-dreta, el que provocava que la parella espanyola patís una lleugera sortida de pista i perdrés pràcticament tot alló que havien aconseguit escurçar vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que a més eren els autors del millor temps.

Els finlandesos de Mitsubishi aconseguien de nou l'escratx en la següent especial cronometrada, penúltima de la jornada, superant per només 1 segon el Ford Focus WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals retornaven el cop en la darrera prova cronometrada del dissabte, on retallaven gairebé 17 segons per deixar les diferencies entre els dos equips en 13 segons a la neutralització de la segona etapa. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per la seva banda, eren sólids tercers classificats a 2 minuts i 12,1 segons, un cop havien aconseguit desempallegar-se de la pressió que exercien els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid, els quals havien arribat a estar a només 5 segons dels pilots de Peugeot peró que en les dues darreres especials celebrades cedien molt temps.

La jornada dominical, tercera i última del ral·li, composada per tan sols tres especials cronometrades, es veia reduida a dues en comprovar que l'ambulància no podia passar per la primera d'elles, una especial que a priori era més favorable al Ford Focus WRC que no pas al Mitsubishi Lancer Evo 6.5 donades les quantitats de paelles que hi havia. Carlos Sainz i Luis Moya van sortir a per totes en la segona especial programada, primera que es celebrava i els pilots espanyols aconseguien superar en 13,3 segons als finlandesos de Mitsubishi, pel que la parella de l'oval passava a liderar la prova per només 3 dècimes de segon a falta de celebrar una única especial cronometrada on s'ho jugarien tot.

En la última cronometrada, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van sortir a per totes, tallant tots i cadascun dels revolts, el que suposava que en una pista estreta com era la de la última especial cronometrada, Carlos Sainz i Luis Moya que venien justament per darrera dels pilots de Mitusbishi es trobessin la pista bruta havent-se d'apartar en alguna ocasió de la traçada ideal per evitar les pedres patint fins i tot dues lleugeres sortides de pista, el que en un comput global es va traduir en 8,9 segons d'avantatge per a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que d'aquesta manera recuperaven el liderat i guanyaven el ral·li, en el que era la participació número 100 al mundial de ral·lis per part del pilot quatre vegades campió mundial.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen disputaven la darrera cronometrada amb l'objectiu d'assegurar la tercera plaça després dels dos zeros amb els que havien iniciat la temporada i d'haver quasi empatat a temps amb Richard Burns i Robert Reid en l'anterior, el que suposava que els britànics escurcessin uns 26 segons les distàncies que els separaven dels campions del món en vigència, insuficients com per prendre'ls-hi la posició de podi.

Afligits per l'ordre de sortida, Grönholm-Rautiainen no van poder fer més que tercers.

En la categoria de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller pujaven al primer calaix del podi seguits pels argentins Marcos Ligato i Ruben Garcia, peró dies després tan austríacs com argentins eren desqualificats del ral·li per unes irregularitats en la carcassa de les seves transmissions pel que la victória la heredava llavors els locals Pedro Dias da Silva i Mario Castro que superaven en poc més de 15 minuts els segons classificats, els seus compatriotes Vitor Pascoal i Duarte Costa. Competir en el mundial no entrava en el programa dels pilots portuguesos, peró si més no empataven al capdavant de la provisional amb els altres dos guanyadors del Monte-Carlo i Suècia.

L'esclusió de Stohl-Müller i Ligato-Garcia, donava la victòria a Dias da Silva-Castro.

En la classificació general de pilots, el resultat de la cita lusa trencava el triple empat que hi havia al capdavant de la provisional, Tommi Mäkinen es situava líder solitari gràcies a la segona victòria de la temporada, mentre que Carlos Sainz queia a la segona posició per idéntic resultat al ral·li. El zero de Harri Rovanperä, feia baixar al pilot finlandès fins la tercera plaça provisional.

Pilot
Punts

Tommi Mäkinen

20

Carlos Sainz

16

Harri Rovanperä

10

En el campionat de constructors, Mitsubishi sumava la tercera victòria consecutiva el que permetia a la marca dels tres diamants vermells obrir un cert forat vers Ford, els més immediats perseguidors donats els tres podis que acumulaven els seus pilots espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Hyundai sumava tres punts gràcies al cinquè i sisè lloc en constructors d'Alister McRae i David Senior i de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, el que permetia a la marca coreana situar-se en tercera posició provisional un punt per davant de Subaru i dos d'Škoda

Constructor
Punts

Mitsubishi

33

Ford

20

Hyundai

8

Especificacions tècniques
Motor

 4 cilindres en línia de 1999 centímetres cúbics (82,50 mm de diàmetre - 93,50 mm de carrera) amb turbo

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4002 mm

Amplada 1800 mm
Alçada 1451 mm
Distància entre eixos 2462 mm
Pes mínim 1230 kg

La nova versió del compacte txec bàsicament consistia en una millora de l’aspecte aerodinàmic després de treballar un bon grapat d’hores al tunel del vent d’Audi. Aquests canvis eren fàcilment reconeixibles en un nou aleró posterior, així com unes noves entrades d’aire al para-cops frontal. Un altre canvi important venia de la mà d'un canvi en la normativa FIA, el màxim organisme regulador permetia una amplada màxima de 1800 mm, mesura que el Fabia WRC'05 assolia. Altres treballs duts a terme per part de Škoda Motorsport, i menys visibles, consisitien en la millora del pes dels components del cotxe així com una revisió del seu turbo.

De la mà d’Armin Schwarz i Klaus Wicha i de Jani Paasonen i Jani Vainikka el cotxe debutava el divendres 11 de març de 2005 tot coincidint amb l’inici de les proves cronometrades del 19è Ral·li de Mèxic, prova en la que els pilots de la marca aconseguien uns resultats similars als de l’anterior versió com són un 9è i 13è lloc final respectivament.

Sense uns resultats que copcessin l'interès de patrocinadors i en un context de crisi, Škoda va decidir abandonar el mundial de ral·lis a finals de la temporada 2005, i si bé el cotxe va seguir competint en mans privades així com de l’equip txec de ral·lis d’Škoda, el model no va marcar cap podi, sent el 5è lloc aconseguit per Jan Kopecký i Filip Schovánek al Ral·li Catalunya-Costa Daurada de 2006 i al Ral·li d'Alemanya 2007, els millors resultats del cotxe.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres oposats de 1994 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre - 75,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Semi-automàtic de 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4415 mm

Amplada 1800 mm
Alçada 1390 mm
Distància entre eixos 2540 mm
Pes mínim 1230 kg

La nova normativa que regulava els “World Rally Car” permetia una amplada de les carrosseries superior, arribant als 1800 mm, una mesura que el Subaru desenvolupat a les instal·lacions de Prodrive assolia. Altres canvis introduïts es centraven en el para-cops frontal, un dels punts febles de l’anterior S10 de quan creuar passos d’aigua es tractava.

El model feia el seu debut en competició el divendres 11 de març de 2005, dia en que es celebrava la primera jornada del 19è Ral·li de Mèxic, tercera ronda en el calendari del campionat del món. Subaru confiava dos dels seus flamants cotxes als pilots oficials, Petter Solberg i Phil Mills, i Chris Atkinson i Glenn MacNeall, i si bé els segons no podien completar el recorregut programat per accident, els primers ho feien amb victòria, resultat que també es va repetir al Ral·li de Gales, si bé aquest resultat es va veure adulterat pel malaurat accident mortal de Michael Park.

Així doncs al llarg de 14 participacions en la temporada 2005, la versió S11 de l’Impreza WRC va aconseguir acumular un total de 7 podis i 2 victòries, el que li donava una relació de victòries per participacions del 14,3 %.

Petter Solberg:

Mèxic 2005, Gales 2005.

A Mèxic Loeb-Elena aconseguien la seva victòria número 30 i el 50è podi.

Quarta ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis 2007, el diumenge 11 de març finalitzava a León el 21è Ral·li de Mèxic, cita que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció i que aconseguia atreure fins a 49 equips per a formalitzar la seva inscripció oficial. D'aquests, 47 es varen personar a la rampa de sortida el dijous 8 de març de 2007, per des d'allà fer front a un recorregut programat de 20 proves especials cronometrades de 366,06 km de distància i que 36 equips participants aconseguirien completar.

Solventat el problema amb el sensor, Grönholm-Rautiainen remontaven fins la segona plaça.

El ral·li arrancava divendres al matí amb 8 proves especials programades que totalitzaven 145,62 km de lluita contra el cronòmetre i que es repartien en tres trams a doble passada més dues passades per una superespecial espectacle a la fi de la jornada. Petter Solberg i Phil Mills contentaven els enginyers de Subaru en quan el pilot norueg i el seu copilot britànic s'imposaven en les tres primeres passades pels trams de forma consecutiva a bord del debutant Impreza S12B WRC.

En tornar a passar per les cronometrades i la pista estar més escombrada, el domini de la parella de Subaru es va anar diluint, i primer un escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena amb el Citroën C4 WRC i a continuació un millor temps dels austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor amb el Citroën Xsara WRC de l'equip Kronos, anaven posant contra les cordes als líders, els quals es veurien forçats a abandonar el ral·li en la sisena especial programada en quedar-se sense pressió d'oli.

El liderat el prenien llavors Sébastien Loeb i Daniel Elena, que a la seva vegada sumaven el seu segon escratx a la prova en aquest últim tram de la jornada, seguits dels companys d'equip dels anteriors líders, els australians Chris Atkinson i Glenn MacNeall els quals afrontaven les dues passades per la superespecial espectacle amb només 4 dècimes de segon vers els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que Dani Sordo i Marc Martí eren quarts a gairebé 5 segons de la segona plaça.

Chris Atkinson i Glenn MacNeall marcaven el segon millor registre en la primera passada per la superespecial espectacle i el millor temps en la segona passada, el que permetia a la parella oceànica incrementar el seu marge vers els finlandesos de Ford, que de caçar als australians ara passaven a haver de vigilar no ser caçats pels espanyols de Citroën doncs completaven l'etapa a 2 segons del seu registre.

A la neutralització de la primera jornada doncs, el marge en el liderat de Sébastien Loeb i Daniel Elena era de 26,3 segons en relació a Chris Atkinson i Glenn MacNeall i de 30,1 segons vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Els seus companys d'equip, Dani Sordo i Marc Martí, eren quarts a 32,1 segons del seu temps acumulat precedint per 11 segons a uns desconeguts pel seu baix rendiment a la prova centre-americana Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

En les assistències els tècnics de Marcus Grönholm i Timo Rautainen van poder canviar un sensor que fallava i que estava minvant les prestacions de la parella bicampiona mundial, la qual va poder afrontar amb totes garanties les 8 especials cronometrades de 158,38 km de distància que formaven la segona jornada i que seguien un model similar a la de la primera etapa, és a dir, amb tres trams a doble passada més dues passades per la superespecial espectacle a la finalització de l'activitat sabatina.

En la primera especial de la segona jornada, i sota l'escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena, per darrera seu es produien els primers canvis en quan Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen reemplaçaven de la segona plaça a Chris Atkinson i Glenn MacNeall. La calma va imperar a la taula classificatoria fins la tercera especial del dia, última del bucle matinal, moment en que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el seu primer escratx en un tram, segon si tenim en compte el de la superespecial del divendres, que permetia a la parella finlandesa de Ford pujar tres posicions d'una vegada i arribar fins la segona plaça.

En repetir el bucle matinal per la tarda els moviments es van anar produint per darrera, primer Dani Sordo i Marc Martí superaven el Subaru Impreza 12B WRC de Chris Atkinson i Glenn MacNeall en la primera cronometrada del bucle, mentre que en la segona la parella espanyola de Citroën feien el mateix amb els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i passaven a ocupar places de podi.

En l'ultim tram de la jornada, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen recuperaven la plaça de podi perduda en marcar el segon millor registre per darrera de Sébastien Loeb i Daniel Elena, que amb dos escratxs al llarg de la tarda i quatre en el comput de tota la jornada seguien escapant-se al capdavant de la taula provisional.

Dani Sordo i Marc Martí aconseguien el seu primer escratx, ex-aequo amb els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, en la primera passada per la superespecial espectacle de la jornada, el que tornava a situar la parella cantabro-catalana en l'última plaça de podi, mentre que el segon temps escratx aconseguit en la segona passada, a 1 dècima de segon de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, confirmava als de Citroën en la tercera plaça, els quals feien entrada al parc tancat a 1 minut i 35,3 segons dels seus companys d'equip i líders indiscutibles de la cita. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, tot i haver guanyat tres posicions al llarg de l'etapa, es trobaven ja a 1 minut i 8 dècimes de segon de Sébastien Loeb i Daniel Elena, pel que la lluita per la victòria amb només 4 especials per endavant era pura ficció. On si que hi havia un punt calent en la provisional era en la lluita per la tercera plaça del podi, ja que el marge que tenia Dani Sordo i Marc Martí vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen era de tan sols 2,8 segons i de 12,4 segons en relació a Chris Atkinson i Glenn MacNeall.

La tercera i última etapa del ral·li comptava amb només 62,06 km de lluita contra el cronómetre al llarg de 4 proves especials, de les quals una, l'última altre cop, era una cinquena passada per la superespecial espectacle. La parella franco-monegasca líder, es va dedicar a administrar el seu avantatge al capdavant de la taula per tal d'assegurar-se la victòria, mentre que per darrera seu les dues parelles finlandeses de Ford prenien la iniciativa.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen guanyaven la primera especial del dia per tal de recuperar la plaça de podi perduda a les acaballes de la jornada anterior, mentre que en la segona cronometrada el millor registre era per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. De nou Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar en la tercera especial, l'última celebrada en un tram autèntic de ral·li, amb el que la parella finlandesa deixava pràcticament assegurada la seva plaça al podi de León, doncs Dani Sordo i Marc Martí es trobaven ja a 15,9 segons dels pilots de Ford.

La cinquena i última passada per l'especial espectacle va servir per a que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguissin el seu sisè escratx i empatar així en número d'especials guanyades amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals feien entrada al parc tancat de León mantenint la primera posició i sumar així en el seu palmarés particular la seva trentena victòria al mundial de ral·lis.

Sébastien Loeb i Daniel Elena invertien un temps total de 3 hores 48 minuts i 13,3 segons per a recòrrer els 366,06 km cronometrats, 55,8 segons menys que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que veien com el temps cedit al llarg de la primera jornada per un malfuncionament del seu Ford Focus RS WRC'06 els impedia picar fites més altes. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el segon dels Ford, tancaven el podi mexicà a 1 minut i 27,7 segons dels guanyadors de la prova.

Hirvonen-Lehtinen es van passar tot el ral·li lluitant per alguna de les posicions del podi.

Entre els cotxes de producció, els britànics Mark Higgins i Scott Martin van fer-se amb el liderat des de la primera cronometrada del divendres, si bé en els primers compassos de la jornada el seu marge vers Mirco Baldacci i Giovanni Agnese era molt just, i amb prou feines aconseguien entrar al parc tancat amb 10 segons de marge. En els primers compassos de la segona etapa del ral·li el pilot sanmarinès i el seu copilot italià aconseguien finalment la primera posició en la categoria, peró el seu liderat era efímer, doncs acte seguit Mark Higgins i Scott Martin recuperaven la plaça perduda.

L'estira i arronsa es va mantenir entre britànics i itàlics fins l'últim tram del dia, moment en que els segons perdien més de minut i mig i deixaven el camí planer a Mark Higgins i Scott Martin que finalment aconseguien la victòria en la classe i sumar així els seus primers punts a la classificació. En clau de campionat, el finlandès Kristian Sohlberg sumava el seu segon tercer lloc consecutiu al certàmen i passava a liderar la taula per 1 punt de marge vers Toshi Arai, segon a Mèxic.

Higgins-Martin van liderar pràcticament tot el ral·li.

La victòria que aconseguia Sébastien Loeb a Mèxic, permetia al pilot alsacià recuperar-se en part del sotrac que li havia suposat la mala actuació a Noruega i que li havia costat perdre el liderat de la provisional del campionat per a pilots per baixar fins la tercera posició del certàmen. Marcus Grönholm es mantenia líder per 4 punts, si bé ara era aquest marge era vers Sébastien Loeb i no pas amb el seu company d'equip Mikko Hirvonen com va passar a la sortida de la ronda noruega.

Pilot
Punts

Marcus Grönholm

32

Sébastien Loeb

28

Mikko Hirvonen

26

En el campionat de constructors, Citroën aconseguia sumar 1 punt més que els seus principals rivals de Ford, peró en el comput global del certamen encara pesava molt la baixa puntuació que els dels dos galons aconseguien en les dues cites de neu, amb el que els de l'oval es mantenien líders per 15 punts de marge. El debut del nou Impreza S12B WRC no va fer més que permetre a Subaru empatar amb Stobart en la tercera posició provisional del campionat a 19 punts, força lluny ja dels dos altres equips oficials.

Constructor
Punts

Ford

58

Citroën

43

Stobart

Subaru

19

19

Loeb-Elena guanyaven per sisena vegada el ral·li americà.

El diumenge 11 de març de 2012 finalitzava a León el 26è Ral·li de Mèxic, tercera ronda en el calendari del campionat del món de l'especialitat, la qual malgrat tenir l'opció d'atorgar punts en els certàmens de pilots, constructors i producció, només aconseguia copsar l'interès de fins a 31 equips per a formular la seva inscripció oficial. D'aquests, 27 es personaven a la rampa de sortida el dijous 8 de març, per des d'allà afrontar un recorregut format per 24 proves especials amb 406,82 km cronometrats de corda, una distància que 19 equips aconseguien completar.

Hirvonen-Lehtinen escortaven als ara seus companys d'equip.

Dijous al vespre es donava el tret de sortida al ral·li amb la celebració d'una especial espectacle pels carrers i túnels de Guanajuato, en la que el Ford Fiesta RS WRC oficial pilotat pel noruec Petter Solberg i el britànic Chris Patterson hi aconseguia el millor registre 4 dècimes de segon per davant dels campions mundials en vigència Sébastien Loeb i Daniel Elena i per tant convertia la parella de l'oval en els primers líders. L'especial era l'única en el programa per a la jornada, amb el que es donava pas als participants al parc tancat per tal de descansar de cara a la competició real de l'endemà.

La primera etapa doncs es completava l'endemà divendres amb la celebració d'11 proves especials, 3 de les quals es corresponien a especials espectacle llur distància cronometrada que no arribava ni als 6 km en total; per tant les 8 cronometrades restants es repartien al llarg de 4 trams que es celebraven en dues ocasions, matí i tarda, assolint així els 148,26 km del programa de la primera etapa.

A Petter Solberg i Chris Patterson l'alegria del liderat els hi durava ben poc, ja que malgrat haver escollit sortir els últims a les especials cronometrades en virtut d'haver obtingut el millor temps en el tram de qualificació, la parella de Ford patia una punxada en la primera especial, deixant el seu lloc al capdavant de la general per als finlandesos de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, autors del millor temps en l'especial inaugural de la jornada.

Els nous líders però només gaudien d'un marge d'1 segon vers els seus ex-companys d'equip, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals en imposar-se en la segona especial del divendres, els rellevaven com a primers classificats. Sébastien Loeb i Daniel Elena posaven la seva dosi de pebre a la prova mexicana imposant-se en les dues proves especials que restaven per celebrar-se en el bucle matinal, el que permetia a la parella francòfona situar-se a només 6 dècimes de segon dels seus companys d'equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Tanmateix la parella finlandesa de Citroën tornava a accedir al liderat provisional en aquesta darrera prova especial matutina en quan Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila etzibaven un cop al seu Ford Fiesta RS WRC en una zona de sisena a fons, el que provocava que la suspensió frontal del seu cotxe es trenquessin i amb el minut i mig que els finlandesos de Ford hi perdien, es dissipessin totes les seves opcions a victòria en caure fins la vuitena posició. Per la seva banda Mads Østberg i Jonas Andersson aprofitaven els incidents ocorreguts per situar-se en places de podi, l'última per a més concreció.

Després del pas per a les assistències, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila iniciaven la seva recuperació accelerada de posicions guanyant totes les proves especials que es celebraven enmig de la natura mexicana, tres després de la cancel·lació de la vuitena prova especial. Mentrestant per davant, Sébastien Loeb i Daniel Elena amb el segon millor temps en la cinquena prova especial, prenien el liderat als seus companys d'equip, i a base de classificar-se just per davant seu en les dues cronometrades següents, els campions mundials aconseguien un petit coixí de 4,5 segons.

El protagonisme en les tres proves especials espectacle que tancaven la jornada va estar repartit en diversos equips, però si més no van servir per a que Sébastien Loeb i Daniel Elena incrementessin distàncies amb els seus rivals i fessin entrada al parc tancat de León amb 11,2 segons de marge vers els seus companys d'equip finlandesos. En la tercera posició s'hi mantenien Mads Østberg i Jonas Andersson a 1 minut i 11,9 segons dels primers classificats, si bé aquests veien amb preocupació com Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila havien aconseguit passar de gairebé 1 minut de retard i la vuitena plaça a l'entrada al re-agrupament del migdia, fins trobar-se a només 16 segons del seu temps i en la quarta posició.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, quelcom habitual en els programes contemporanis dels esdeveniments mundials, amb 183,80 km de lluita contra els cronòmetres al llarg de sis proves especials veres i dues noves passades més per una de les especials espectacle. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'imposaven en la primera

especial sabatina per tal d'accedir a la darrera de les places de podi, mentre que en la segona, la més llarga del dia, els finlandesos de l'oval fiançaven la seva plaça en aconseguir el segon millor registre per darrera de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Després d'un breu descans que era aprofitat per a les assistències, els pilots tornaven a afrontar les dues primeres proves especials de la jornada, en les que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi coneixien la cara amarga i alegre de la competició. En primera instància els finlandesos eren víctimes d'una punxada, el que els feia perdre prop d'1 minut i una plaça a la general, habilitant als seus companys d'equip Petter Solberg i Chris Patterson a ocupar l'última posició de podi; però acte seguit els finlandesos responien marcant el millor temps, el qual coincidia amb un problema de frens per part dels seus companys a Ford, permetent a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila recuperar la tercera posició mentre que els dos Citroën s'escapaven irremeiablement.

La jornada es completava amb dos nous escratxs per part de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en els dos trams que restaven, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena imposaven el seu temps en la quarta passada per l'especial espectacle, amb el que els equips participants feien novament entrada al parc tancat de León amb els campions mundials en la primera posició per 36,2 segons de marge vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila ho feien en la tercera posició a 1 minut i 53 segons de la parella líder.

El ral·li es completava diumenge amb 4 trams més, entre els que hi destacava Guanajuatito de 54,30 km de distància, el més llarg de tot el recorregut programat i que suposava gairebé tres quartes parts de la distància cronometrada de la jornada. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi aconseguien el millor registre 7 dècimes de segon per davant dels seus companys d'equip i líders provisionals, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi cometien una de les seves habituals “Latvalades” en quan hi patien una sortida de pista que es saldava amb una croqueta que malmetia l'arc de seguretat del seu Fiesta RS WRC i que comportava la prohibició per part dels comissaris a prendre la sortida a la següent prova especial.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la penúltima especial cronometrada, mentre que en el Power Stage el millor temps corresponia a Petter Solberg i Chris Patterson, que s'enduien així els 3 punts extra de la cronometrada.

Diumenge al migdia, amb l'entrada dels 19 equips participants que restaven en actiu al parc tancat de León, finalitzava oficialment el 26è Ral·li de Mèxic amb la victòria per sisè any consecutiu de Sébastien Loeb i Daniel Elena. La parella de Citroën completava els 380,92 km que es celebraven en un temps total de 4 hores 15 minuts i 32,7 segons, 42,4 segons menys que els seus companys d'equip i fins uns mesos enrere els seus màxims rivals en el campionat, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Petter Solberg i Chris Patterson completaven el podi a 2 minuts i 11,4 segons dels guanyadors.

Solberg-Patterson només tenien un bon ral·li dijous, malgrat tot pujaven al podi per errades alienes.

En el campionat de producció el peruà Nicolás Fuchs i l'argentí Fernando Mussano s'imposaven en l'especial urbana i nocturna inaugural del dijous al vespre, però en tan bon punt els participants van enfilar-se cap a les muntanyes mexicanes, es va poder viure un estira i arronsa entre el local Benito Guerra, copilotat pel madrileny Borja Rozada i els polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak del que en sortien guanyadors els primers per mig minut de diferència a l'entrada al parc tancat.

Cara l'etapa sabatina, la lluita per la victòria es va començar a clarificar en l'equador de la jornada, sobretot en quan els polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak feien 23 minuts tard al control horari, el que els suposava una penalització de 3 minuts i 50 segons. Els europeus baixaven fins la tercera plaça a 4 minuts i mig dels líders, mentre que Nicolás Fuchs i Fernando Mussano, que heredaven el paper de màxims perseguidors dels líders, acumulaven ja minut i mig de retard, un marge que Benito Guerra i Borja Rozada s'encarregarien d'ampliar en 1 minut més en la segona meitat d'etapa.

Tot i que el marge acumulat fins llavors invitava a la calma i serenor cara a l'etapa dominical, els líders s'imposaven en les 4 proves cronometrades que tenien per endavant aconseguint la victòria per 4 minuts i escaig de marge. En clau de campionat, per a Benito Guerra aquesta era la seva primera aparició de la temporada, pel que el pilot mexicà sumava els seus primers 25 punts en la taula del certamen, mentre que el polonès Michal Kosciuszko, guanyador al Monte-Carlo, finalitzava el ral·li americà en tercera posició i elevava la seva puntuació particular fins als 40 punts.

Fins a l'equador del ral·li va existir certa emoció, la segona meitat va ser un passeig triomfal de Guerra-Rozada.

En la taula provisional del campionat de pilots, Sébastien Loeb tot just aconseguia la seva segona victòria de la temporada de tres possibles, amb el que l'alsacià aconseguia ja un marge de 16 punts vers el seu company d'equip finlandès Mikko Hirvonen i de 19 en relació al noruec Petter Solberg. Un altre noruec, Mads Ostberg, sumava 13 punts a la ronda mexicana, els justos i necessaris per enviar a Jari-Matti Latvala a la cinquena posició provisional i a 40 punts del liderat.

Pilot
Punts

Sébastien Loeb

66

Mikko Hirvonen

50

Petter Solberg

47

En quan a marques, Citroën tot just sumava el seu primer doblet de la temporada, mentre que els seus únics rivals de Ford només aconseguien fer arribar un dels seus cotxes a la línia de meta, amb el que els dels dos galons passaven dels 10 punts de marge a l'arribada a Mèxic fins als 38 a la sortida. M-Sport, estructura satèl·lit dels Ford, sumava 10 punts més al seu compte particular i començava a allunyar-se dels absents de Mini.

Constructor
Punts

Citroën

108

Ford

70

M-Sport

38