Victòria plàcida la de Munari-Maiga a Portugal'76 sense gairebé rivals.

El 10è Ral·li de Portugal, tercera cita puntuable en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, es donava per finalitzat el diumenge 14 de març de 1976 a Estoril, ciutat des d'on s'iniciava amb la totalitat dels 59 equips inscrits el dimecres 10 de març. El recorregut de l'esdeveniment estava composat per un traçat mixt de terra i asfalt que suposaven 468,70 km cronometrats repartits al llarg de 39 proves especials, una distància que només 21 equips van aconseguir completar.

Director i pilot de l'equip, Ove Andersson es feia amb el seu cinquè podi.

La situació de transició política que vivia el país, unit a un traçat molt trencador, va acabar desencadenant en que dels 59 equips que prenien la sortida a la primera etapa del ral·li el dimecres 11 de març, només 7 es podien considerar professionals o de talla internacional. Una etapa que estava formada per 12 proves especials de 99,50 km, les quals conduïen als participants fins a la segona ciutat més important del país, Porto.

Les dues primeres proves cronometrades es disputaven sobre asfalt, el que va permetre a les dues formacions oficials de Lancia, composades per Sandro Munari i Silvio Maiga, i per Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, esprèmer al màxim els motors Ferrari de les seves respectives unitats i encapçalar la classificacó provisional en aquest mateix ordre.

Paral·lelament el ral·li ja perdia a 2 de les 7 formacions professionals en aquests dos primers trams, el més breu de tots va ser l'equip format per Walter Röhrl i Claes Billstam, quan al cap de 200 metres de prendre la sortida en el primer tram, la transmissió del seu Opel Kadett GT/E es trencava i els portava a abandonar l'esdeveniment. La segona baixa il·lustre era la de Jean Ragnotti i Jacques Jaubert, els francesos havien llogat un Alpine-Renault A310 a la central de Dieppe gràcies al suport de la tabaquera Gitanes, i després de marcar el tercer millor temps per darrera dels dos Lancia en la primera prova especial, els pilots van veure com en un canvi de rasant de la segona cronometrada perdien el control del cotxe i destrossaven la part frontal esquerre d'aquest.

La tercera cronometrada es disputava sobre terra, i si bé Sandro Munari i Silvio Maiga tornaven a ser la referència en quan als temps, els seus companys de formació eren superats pel Toyota Corolla de Hannu Mikkola i Jean Todt i pel Toyota Celica d'Ove Andersson i Arne Hertz. Però una especial més tard, Hannu Mikkola i Jean Todt negociant l'entrada d'un pont van picar la vorera amb el seu cotxe, el que els escopia contra un parapet de pedra i destrava el seu Toyota que quedava pel desguàs, amb el que després de 4 proves especials, el ral·li comptava ja amb 3 baixes d'equips de renom.

Sandro Munari i Silvio Maiga, que també guanyaven aquesta quarta prova especial, disposaven ja de 23 segons de marge amb els segons classificats, Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que els seus companys es trobaven en la tercera posició a 26 segons d'ells. Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson, a bord d'un Opel Kadett GT/E Grup 4, tancaven el quartet de formacions de fàbrica a 49 segons dels líders, mentre que a una mica més d'1 minut per darrera seu s'hi classificava l'Opel Kadett GT/E en configuració de Grup 1, és a dir de sèrie, dels locals Mêquêpê, acrónim popular de Manuel Queirós Pereira, i João Batista.

Els líders s'imposaven també en la cinquena prova especial, però una averia en la caixa de canvis en el transcurs de la sisena prova cronometrada, quan aquesta es quedava bloquejada en la segona velocitat, posava final a la ratxa triomfant dels italians; si bé tot quedava a casa, doncs l'autoria del millor temps era per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, que d'aquesta manera superaven a Ove Andersson i Arne Hertz. Un altre escratx dels pilots de Lancia en la setena prova especial confirmava als transalpins en la segona posició.

Un cop reparada l'averia de la caixa de canvis, Sandro Munari i Silvio Maiga tornaven a ser els homes més ràpids a final de tram en la vuitena prova especial, on el ral·li tindria la quarta baixa professional; una pedra es projectava contra el radiador de l'Opel Kadett GT/E d'Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson, i aquest en foradar-se, enviava als suecs a la llista d'abandonaments amb el seu cotxe fumejant. Ove Andersson i Arne Hertz s'imposaven a continuació en la novena i desena prova especial per tal d'estrènyer posicions amb Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, mentre que l'activitat de l'etapa es completava amb dos escratxs més de Sandro Munari i Silvio Maiga.

L'entrada al parc tancat de Porto doncs es feia passada la mitjanit del divendres 12 de març amb els dos Lancia Stratos HF oficials ocupant les dues primeres posicions i separats per 56 segons favorables Sandro Munari i Silvio Maiga. A 2 segons de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini s'hi trobaven Ove Andersson i Arne Hertz, donant bona senyal de com era la disputa de la posició entre aquestes dues formacions, mentre que Mêquêpê i João Batista estaven ja totalment despenjats de la lluita per les posicions de podi a 6 minuts i 38 segons dels líders. Els gallecs Benigno Fernández i Miguel Brasa eren cinquens a bord d'un BMW 2002 Grup 1 a 48 segons dels seus predecessors.

Divendres al matí arrancava la segona etapa amb un clima plujós i enboirat. 46 formacions prenien la sortida des del parc tancat de Porto per tal de retornar cap a Estoril mitjançant 15 proves especials cronometrades de 288,30 km de distància. La lluita entre Ove Andersson i Arne Hertz amb Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini se seguia perllongant, i si el primer cop el donaven els suecs amb l'escratx en la primera prova especial de l'etapa, Fafe, a Cabreira, següent, els italians se'n tornaven amb la mateixa moneda.

La cancel·lació de l'onzena i dotzena prova especial escurçava l'etapa a 13 proves especials, sent els restants 11 millors temps per a Sandro Munari i Silvio Maiga que s'escapaven irremeiablement al capdavant de la classificació, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ara patien les conseqüències d'un bloqueig en la seva caixa de velocitats; en aquesta ocasió el canvi es quedava bloquejat en la tercera marxa, el que facilitava que Ove Andersson i Arne Hertz els hi poguessin prendre la segona plaça.

Els participants arribaven a Estoril el migdia del dissabte 10 de març, sent especialment dures les proves especials cronometrades celebrades de nit, on nombroses van ser les baixes en el ral·li. Sandro Munari i Silvio Maiga entraven al parc tancat amb 4 minuts i 4 segons de marge vers Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini dipositaven les seves esperances en retallar el minut i 19 segons de desavantatge que tenien vers el Toyota que tenien davant, en les cronometrades asfaltes de la darrera jornada. Mêquêpê i João Batista conservaven la quarta posició amb la que sortien de Porto, si bé els locals es trobaven ja a 41 minuts i 14 segons dels líders italians.

Dotze especials cronometrades de 80,9 km asfaltats, tancaven la desena edició del ral·li portuguès, les quals es disputaven en les immediacions d'Estoril al llarg de la nit entre dissabte i diumenge. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini atacaven fort d'entrada i en imposar-se en les 3 primeres proves especials, els italians escurçaven distàncies amb la parella sueca de Toyota fins a situar-se a 33 segons d'ells, tot fent indicar que el doblet de Lancia era més que probable. Malauradament per als interessos de la marca i dels pilots, en la segona passada per Lagoa Azul, quarta especial de l'etapa, la bobina s'averiava, el que els suposava una fallada en l'encès que es traduia en la pèrdua de 50 minuts per part de la parella, amb el que no només s'acomodiaven de la segona posició, sinó que a més a més ho feien d'ocupar una plaça de podi.

Tot el joc ja estava decidit, amb el que la recta final de l'esdeveniment va esdevenir una bassa d'oli en la que ningú assumia cap mena de riscs i així a trenc d'alba del diumenge 14 de març de 1976, Sandro Munari i Silvio Maiga esdevenien vencedors del 10è Ral·li de Portugal. Els italians cobrien els 435,40 km cronometrats disputats en un temps total de 5 hores 41 minuts i 26 segons, el que suposava un marge final de 2 minuts i 58 segons vers el Toyota Celica 2000 GT d'Ove Andersson i Arne Hertz. Els locals Manuel Queirós Pereira "Mêquêpê" i João Batista tancaven el podi d'Estoril a 45 minuts i 11 segons dels guanyadors.

Tot i pilotar un modest Grup 1, les averies dels altres competidors va permetre que Manuel Queiros i João Batista aconseguissin el seu primer podi al mundial.

Si bé no hi va haver canvis en la part alta de la classificació del Campionat del Món, si que Lancia gràcies a la seva segona victòria de la temporada en la tercera cita del calendari, aconseguia desmarcar-se al capdavant de la classificació, sent ja 18 els punts que els separava del fabricant alemany Opel. Saab, que tenia un rol residual al certamen, romania inalterat en la tercera posició amb 20 punts, si bé Toyota es classificava a 5 punts de la seva posició.

Constructor	Punts
Lancia	50
Opel	32
Saab	20

Els Grup A van mostrar les seves mancances, tot i així Alén-Kivimäki s'adjudicaven la 5ena victòria portuguesa.

El dissabte 14 de març de 1987 finalitzava a l'Autodrom d'Estoril el 21è Ral·li de Portugal, tercera ronda del mundial de ral·lis que amb puntuabilitat pels calendaris de pilots, marques i producció portava fins a 94 equips a formalitzar la seva inscripció.Tots ells estaven presents a la rampa de sortida del ral·li el dimecres 11 de març per tal d'afrontar un recoregut mixt asfalt-terra composat per 37 especials cronometrades de 603,50 km de distància repartides en 4 jornades de competició i que només 36 equips aconseguirien completar.

Ragnotti-Thimonier van fer bones les febleses dels Lancia per donar emoció a la prova.

El ral·li arrancava dimecres amb la celebració d'una especial espectacle al traçat de l'Autodrom d'Estoril on s'hi donaven tres voltes, l'especial substituia el tradicional "Bucle de Sintra" on habitualment s'hi aplegava grans multituds de públic i precisament l'any anterior es va registrar l'accident de Joaquim Santos i Miguel Oliveira que acabava amb la vida de dos espectadors i feria de gravetat a 25. A Estoril saltava la sorpresa quan un jove debutant al mundial, el pilot espanyol Carlos Sainz acompanyat del veterà Antonio Boto, aconseguien imposar-se a l'especial traient un bon rendiment de la major potència del seu Ford Sierra RS Cosworth.

De cami cap a Povoa de Varzim, tot i fer-ho sobre especials d'asfalt, la parella espanyola cedia la posició de líders en la primera especial cronometrada que es celebrava al Lancia Delta HF 4WD dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, autors del millor temps en la segona i tercera especial cronometrada. Jean Ragnotti i Pierre Thimonier peró, aviat van mostrar el seu pilotatge tan espectacular sobre asfalt, i tot i pilotar un Renault 11 Turbo amb 60 CV menys de potència que els Lancia o 120 CV menys que el Ford, aquest era molt més lleuger, el que permetia a la parella francesa marcar el millor temps en la quarta cronometrada i situar-se en primera posició.

Carlos Sainz i Antonio Boto quan eren tercers classificats a 30 segons del Renault 11 Turbo dels líders, tornaven a fer un escratx en la sisena especial cronometrada peró una punxada en la setena arruinava el ral·li de la parella debutant al mundial que tan bona impressió havia causat. Precisament en la setena especial cronometrada es va produir el darrer canvi de líder, quan Markku Alén i Ilkka Kivimäki passaven a l'atac i s'adjudicaven de nou la primera posició

Tot i els esforços de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier per revertir la situació abans d'arribar a la neutralització de la primera etapa ja dijous de matinada, aquest canvi no va arribar, peró si més no va servir a la parella francesa per situar-se per davant dels dos Lancia Delta HF 4WD oficials pilotats per Juha Kankkunen i Juha Piironen i per Miki Biasion i Tiziano Siviero. A Freita, vuitena especial cronometrada del ral·li i primera de superficie mixta, una averia en el Turbo del Ford Sierra RS Cosworth de Carlos Sainz i Antonio Boto obligava a la parella espanyola a abandonar la prova del país veí.

Des de Povoa de Varzim es donava la sortida a la segona jornada el dijous a mig matí, l'etapa era la més curta de totes, amb només 6 especials cronometrades d'uns 90 quilòmetres de distància celebrades ja sobre terra, bastant lliscant a causa de la presència de pluja, el que va permetre als tres Lancia Delta oficials situar-se al terme de les especials de Fafe en les tres primeres posicions del ral·li. Peró en la catorzena prova del ral·li, quarta de la jornada, el Delta de Miki Biasion i Tiziano Siviero es va endarrerir més de 3 minuts per uns problemes amb la bomba de gasolina, mentre que una especial més tard, una averia en els esmortidors del cotxe de Juha Kankkunen i Juha Piironen, permetia al Renault 11 Turbo de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier situar-se de nou en segona posició provisional per darrera de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Ja en la darrera especial cronometrada de l'etapa una averia en el diferencial central del Delta HF 4WD dels campions del món en vigència, Juha Kankkunen i Juha Piironen, enfonsava una mica més a la parella finlandesa en la taula general provisional, que baixaven fins la cinquena posició provisional a més de 5 minuts dels seus companys d'equip i per darrera del Volkswagen Golf GTi dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. En aquesta última especial cronometrada es va registrar també l'abandonament d'un dels altres equips cridats a ser protagonistes, el Mazda 323 4WD dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, després que aquests haguessin estat arrossegant problemes de sobreescalfament en la seva transmissió, aquesta deia prou.

Els alemanys Erwin Weber i Mathias Feltz també s'acomiadaven de la prova portuguesa en aquesta última especial cronometrada, quan després de patir una sortida de pista, amb l'ajuda del públic, aconseguien treure el seu Volkswagen Golf GTi del barranc on havia caigut i el situaven de nou sobre la pista, moment en que eren envestits per un altre participant que els enviava de nou barranc avall on defintivament el públic ja no els podia ajudar.

Divendres a trenc d'alba arrancava la tercera etapa, la qual conduiria als 45 equips que restaven en competició fins a Viseu, on s'hi arribava al capvespre del mateix dia. Els problemes amb els esmortidors es van seguir manifestant al llarg de la tercera jornada, el que va permetre a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier amb tres escratxs en les primeres especials del dia situar-se a només 24 segons dels líders. Peró quan mancaven només 4 especials per completar la jornada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki es varen poder tornar a distanciar en la general gràcies a la major potència del cotxe torinès i la seva tracció integral tot i haver de pilotar amb major cautela donada la fragilitat dels esmortidors.

La creu de Lancia eren els transalpins Miki Biasion i Tiziano Siviero, quan el canvi del seu cotxe es quedava bloquejat en segona velocitat, havent de fer fins a sis especials cronometrades en aquestes pèssimes condicions que provacaren un sobreescalfament al motor de l'utilitari italià. Més endavant, en unes llargues assistències, els pilots italians van poder canviar la caixa de velocitats del seu Delta HF 4WD, el que va facilitar que el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es situès en tercera posició provisional amb poc més d'un minut d'avantatge per davant seu.

Davant el desastre amb els esmortidors, l'equip Lancia pràcticament es va quedar sense recanvis per tal d'afrontar la darrera jornada, pel que Cesare Fiorio, director esportiu de Lancia, va haver de disposar un avió per tal de fer arribar des d'Itàlia més recanvis que permetessin als seus mecànics reemplaçar aquells que s'anessin trencant.

El dissabte de matinada des de Viseu Jean Ragnotti i Pierre Thimonier van sortir disposats anar a l'atac aprofitant la cautela que imperava a Lancia, el que va permetre als francesos escurçar les distàncies vers els líders provisionals fins a només 4 segons de distància, moment en que van arribar els nous esmortidors des d'Itàlia i Markku Alén i Ilkka Kivimäki van poder tornar a atacar a fons les especials que restaven fins arribar a Estoril distanciant-se irremeiablement de la parella de Renault.

Miki Biasion i Tiziano Siviero per la seva banda van tenir una darrera jornada plena d'incidents, el que va impedir a la parella italiana atacar la darrera posició de podi que ocupaven Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Primer una conducció de combustible es desprenia i poc després patien una punxada que desencadenava en un eix de transmissió trencat. Més endavant se'ls hi trencava la direcció amb el que finalment els pilots italians recollien un total de 29 minuts en penalitzacions completant el recorregut en vuitena posició a més de 34 minuts dels seus companys d'equip.

Completades les 37 especials cronometrades del ral·li Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien guanyar per cinquena vegada la prova portuguesa en aturar el cronómetre en 7 hores 9 minuts i 39 segons, 2 minuts i 53 segons per davant dels sorprenents pilots de Renault Jean Ragnotti i Pierre Thimonier que completaven el ral·li en segona posició. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tancaven el podi a 4 minuts i 58 segons dels guanyadors, en el que suposava el primer podi mundial de la parella escandinava.

Eriksson-Parmander debutaven en un podi del mundial.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el fill del director esportiu de Lancia, el pilot Sandro Fiorio acompanyat del seu compatriota Luigi Pirollo aconseguien la primera victòria de la temporada a la ronda ibèrica, que combinada amb els dos segons llocs marcats en les dues rondes anteriors, llançaven als italians al capdavant de la provisional del campionat amb 33 punts, 20 més que els dos guanyadors de les dues proves anteriors que no semblaven estar interessats en competir en tot el campionat.

Primera victòria per a Fiorio-Pirollo que marxaven destacats en Grup N.

En la general provisional del campionat de pilots, la victòria que aconseguia Markku Alén a Portugal, permetia als pilots de Lancia repartir-se les tres primeres posicions de la taula. Si bé Juha Kankkunen encara no havia guanyat cap prova, si que havia participat en les tres primeres rondes del campionat, el que permetia al pilot finlandès campió del món liderar la taula amb 9 punts de marge vers els seu compatriota i company Markku Alén. Massimo Biasion tot i tenir un ral·li ple d'incidents es mantenia en posicions capdaventeres empatat a punts amb Kenneth Eriksson.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	37
Markku Alén	28
Massimo Biasion Kenneth Eriksson	23 23

En el campionat per a constructors, Lancia gràcies a la seva segona victòria de la temporada combinada amb el zero de Mazda, permetia als torinesos desmarcar-se al capdavant de la provisional en 25 punts. Volkswagen, que sumava el seu primer podi de la temporada, empatava amb el seu soci de grup, Audi, si bé la marca d'Ingolstadt no competia oficialment al ral·li.

Constructor	Punts
Lancia	57
Mazda	32
Volkswagen Audi	28 28

Märtin-Park aconseguien la seva tercera victòria mundial gràcies a no cometre gaires errades.

Figurant per primera vegada en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 14 de març de 2004 León era escenari de la finalització del 18è Ral·li de Mèxic, tercera cita del certamen mundial. La prova que era puntuable per als campionats reservats a pilots, marques i mundial de producció, comptava amb 58 equips en la seva llista oficial d'inscrits, dels que 54 emprengueren des de la rampa de sortida el camí cap a les 15 proves especials cronometrades de 394,43 km que la organització havia programat i que només 26 d'ells aconseguiren completar.

Duval-Prévot brindaven un doblet a Ford en la participació número 100 de M-Sport.

El ral·li s'iniciava divendres 12 de març amb 4 proves especials en el seu programa, les quals estaven lleugerament enfangades per les pluges caigudes al llarg de la nit anterior i que totalitzaven 108,03 km de lluita contra el cronòmetre, de les que només la primera es repetia a la conclusió de la jornada. Els campions mundials Petter Solberg i Phil Mills, que hi estrenaven una nova evolució del Subaru Impreza WRC, l'anomenada S10, s'adjudicaven la primera prova cronometrada del dia, motiu pel qual la parella noruego-britànica es feia amb el liderat provisional.

En la següent cronometrada i amb els pneumàtics més deteriorats, el millor temps era per a Sébatien Loeb i Daniel Elena, els quals havien conservat millor les gomes en la primera especial, completant el tram en 7,0 segons menys que els líders provisionals, que hi marcaben el segon millor temps. Gràcies a l'escratx, la parella franco-monegasca de Citroën pujava dues posicions en la general i es situaven en segona posició a 7,1 segons dels líders.

L'activitat es reprenia a primera hora de la tarda després de passar per les assistències, on novament amb pneumàtics frescos el millor temps era per a Petter Solberg i Phil Mills que es confirmaven com a líders provisionals. Per darrera, tot i que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'acostaven a la posició de Sébastien Loeb i Daniel Elena, no es produien canvis en la taula general de temps en la seva part més alta.

Ja en l'última cronometrada del dia i amb els pneumàtics més delicats, de nou el millor temps tornava a ser per Sébastien Loeb i Daniel Elena, just per davant de Petter Solberg i Phil Mills, els quals mantenien el seu liderat per una mica més de 5 segons de marge, peró en el darrer control horari el seu Subaru Impreza S10 WRC es va negar a arrancar. Els campions mundials van rebre ajuda irregular en quan van ser empesos fins l'entrada al parc tancat, on hi entraven 7 minuts tard, motiu pel qual rebien 5 minuts i 40 segons de penalització i els líders queien fins la tretzena posició.

Aquest incident a l'entrada del parc tancat, deixava com a líder el Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena, seguit a 8,1 segons pel Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals manifestaven tenir problemes amb la seva caixa de canvis així com els seus companys d'equip i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Petiläinen. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven les places de podi a 29,2 segons dels seus companys d'equip i precedint en 14,1 segons el Ford Focus RS WRC'03 oficial de Markko Märtin i Michael Park.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, en quan comptava amb 154,34 km cronometrats al llarg de 6 proves especials programades en un bucle de tres trams que es celebraven en dues ocasions. El major quilometratge donava més opcions als errors i a les averies a ocòrrer, tal i com acabaria passant. Ja en la primera cronometrada, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen cedien prop de minut i mig i queien quatre posicions en la general en quan al seu Peugeot 307 WRC se li averiava la direcció assistida, el que habilitava a Carlos Sainz i Marc Martí a ocupar la segona plaça provisional. Plaça que els pilots de Citroën perdrien a continuació en ser superats per l'estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park.

En la tercera i última especial del bucle matinal, un nou drama es produia en quan els líders Sébastien Loeb i Daniel Elena trencaven el càrter del seu Citroën Xsara WRC, obligant al pilot alsacià i al seu copilot monegasc a abandonar la cita centre-americana i situar a Markko Märtin i Michael Park en la primera posició provisional seguits de Carlos Sainz i Marc Martí. Entretant, Petter Solberg i Phil Mills marcaven el seu tercer escratx consecutiu del dia, gràcies al que la parella de Subaru s'enfilava fins la cinquena posició provisional.

Per la tarda arribava l'hora de tornar a passar per les mateixes tres proves especials del matí, per les que Carlos Sainz i Marc Martí a causa d'una errada del seu enginyer a l'hora de codificar les Michelin, van haver d'afrontar-les amb el mateix joc de pneumàtics que l'emprat en la primera passada. Aquest handicap va minvar les opcions de la parella de Citroën, que veien com en la primera prova del bucle, cedien uns 20 segons vers els Ford que tenien tan per davant com per darrera, el que suposava que la primera posició s'allunyés i que la parella belga formada per François Duval i Stéphane Prévot s'acostsés perillosament a la seva posició.

En la segona cronometrada, els belgues aconseguien superar la parella espanyola per l'estret marge d'1 dècima de segon, marge ínfim que no va ser entrebanc per a que Carlos Sainz i Marc Martí recuperessin la posició perduda en sumar el segon millor registre en la última especial de la jornada.

Entretant, tot i que les possibilitats de Petter Solberg i Phil Mills per a seguir guanyant places passaven per incidències en els quatre participants que duien per endavant en la taula general de temps, la parella de Subaru seguia amb un ritme endimoniat en quan sumava tres escratxs més i s'adjudicava així tots els trams de la segona jornada, el que situava als campions del món a l'entrada del parc tancat de León a 3 minuts i 41,7 segons dels líders provisionals, l'estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park.

Carlos Sainz i Marc Martí fitxaven a 14,4 segons de la parella estonio-britànica de Ford, mentre que els belgues François Duval i Stéphane Prévot ho feien a 18,1 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el segon dels Subaru Impreza S10 WRC oficials, completaven la segona etapa en quarta posició peró força allunyats de la lluita per les posicions de podi, doncs el seu registre es trobava a 2 minuts i 40,8 segons del temps dels líders.

La tercera i última etapa comptava amb 5 proves especials que suposaven afegir els últims 132,06 km cronometrats al recorregut del ral·li. La jornada s'iniciava amb estira i arronsa entre Markko Märtin i Michael Park amb Carlos Sainz i Marc Martí, i si primer eren els de Ford els qui aconseguien incrementar lleugerament les distàncies gràcies al millor temps en la primera especial dominical, en la segona era la parella de Citroën els qui s'emportaven el millor registre i retallaven en gairebé 3 segons el marge vers el liderat.

Malhauradament l'emoció va trobar el seu final en l'equador de la jornada, quan el madrileny Carlos Sainz premia fort els frens del seu Xsara WRC i aquest veia com el pedal tocava fons sense que el cotxe semblés aminorar la velocitat. En conseqüència el seu cotxe queia pel voral de la pista i quedava reposat sobre les portes, sense més ajuda que la d'un fotograf, la parella espanyola de Citroën invertia una mica més d'1 minut en tornar a rodar, amb el que no només es volatilitzaven les seves opcions a victòria, sino també la segona posició a favor de François Duval i Stéphane Prévot.

En la penúltima cronometrada Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el seu últim guany de posicions, quan per només 1 dècima de segon, prenien la quarta plaça als seus companys d'equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, plaça que els campions mundials s'encarregarien de confirmar en superar-los en la última especial per una vintena de segons.

Sense més temps per als cops de teatre es tornava a entrar al parc tancat de León, on el pilot estoni Markko Märtin i el seu copilot britànic Michael Park certificaven la seva tercera victòria al mundial de ral·lis en completar el recorregut en un temps total de 4 hores 6 minuts i 46,2 segons. A 42,5 segons del seu temps, fitxaven els seus companys d'equip, els belgues François Duval i Stéphane Prévot, brindant així un fantàstic doblet a Ford en la que precisament era la seva participació número 100 sota l'estructura de Malcolm Wilson, M-Sport. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven el podi mexicà a 1 minut i 20,9 segons dels temps dels guanyadors.

Aquest accident del diumenge privava a Sainz-Martí de lluitar per la victòria.

En el mundial de producció, el japonès Toshi Arai i el neozelandès Tony Sircombe marcaven el millor temps en la primera especial del recorregut amb el seu Subaru Impreza WRX STi, el que en bona lògica els donava dret a liderar la classe, peró ràpidament arribava la reacció dels catalans Dani Solà i Xavier Amigó, que després d'aconseguir el segon millor temps en la primera prova, els pilots amb Mitsubishi Lancer Evo VII, marcaven el millor temps en la segona cronometrada i passaven a liderar la general. Un altre escratx i un segon millor temps en les dues proves que restaven, confirmaven a la parella catalana en la part més alta de la taula provisional de temps.

Amb 6 escratxs de 6 possibles al llarg de la jornada sabatina, el pilot de Vic i el copilot de Caldes de Malavella incrementaven les distàncies vers els seus perseguidors en gairebé 3 minuts, el que els conferia un coixí de 3 minuts i mig en el liderat. Tot i que els catalans encara eren a temps de guanyar la primera especial de la tercera etapa, a partir de llavors es van dedicar a pilotar de forma molt segura, cedint un minut i mig a Toshi Arai i Tony Sircombe, els quals eren massa lluny com per impedir la victòria de Dani Solà i Xavier Amigó.

En clau de campionat, la victòria del pilot osonenc es combinava amb el tercer lloc aconseguit a la ronda inaugural sueca, el que permetia a Dani Solà passar a liderar la provisional del certamen amb 5 punts de marge vers Toshi Arai. Jani Paasonen, guanyador a Suècia, queia fins la tercera posició en haver d'abandonar la competició mexicana i no sumar cap punt.

Solà-Amigó aconseguien una victòria inqüestionable.

En el campionat de pilots, la victòria de Markko Märtin així com l'abandonament de Sébastien Loeb, habilitava un empat a 20 punts en la primera posició provisional del certamen entre el pilot estoni i el francès. Marcus Grönholm, tot i el malfuncionament constant del seu 307 WRC aconseguia completar el ral·li en sisena posició, es situava segon a 4 punts dels seus rivals, mentre que el belga François Duval sumava el seu segon podi de la temporada per enfilar-se fins al tercer lloc.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb Markko Märtin	20 20
Marcus Grönholm	16
François Duval	14

En quan a constructors, el doblet que brindaven els seus pilots a Ford, permetia a la marca de l'oval passar a liderar la provisional del campionat amb 10 punts de marge vers Citroën, anteriors líders de la taula. Peugeot, tot i el mal ral·li que experimentaven en terres mexicanes, mantenien la tercera posició provisional per només 2 punts de marge vers Subaru.

Constructor	Punts
Ford	40
Citroën	30
Peugeot	21

Ogier-Ingrassia aconseguien la primera victòria des de que pilotaven per a Toyota.

Inicialment programat per acabar el diumenge 15 de març de 2020, l’esclafit de la pandèmia de la Covid-19 a Europa, i les restriccions a la mobilitat que aquesta comportava al continent en el què la majoria d’equips i pilots s’hi trobaven afincats, el dissabte 14 març de 2020 finalitzava a León precipitadament el 34è Ral·li de Mèxic. La prova, que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, presentava una llista d’inscrits de 40 formacions, de les que 35 prendrien la sortida el dijous 12 de març cap a les 24 proves especials disposades sobre el programa. D'aquestes se n’acabarien celebrant 21 amb una distància total cronometrada de 251,60 km; corda que era superada per 21 formacions participants.

Després d’una gran remuntada, a Tänak-Järveoja els hi va mancar la jornada dominical per a més. 

Un any més l’especial espectacle que discorria pels carrers i túnels de Guanajuato tornava a obrir l’edició del ral·li mexicà; per a l’ocasió es disposaven d’1,12 km de corda del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco, pel qual s’hi passava en dues ocasions el dijous al vespre. Els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s’hi imposaven en totes dues ocasions per davant dels britànics de Toyota Elfyn Evans i Scott Martin, amb el què tots dos equips feien cap al parc tancat de León quan passaven 6 minuts de les 10 de la nit, amb un gap d’1,1 segons favorables als primers. Ott Tänak i Martin Järveoja, amb un altre Hyundai i20 Coupé WRC, era tercer a 1,9 segons dels seus companys i per 1 de dècima de segon amb el Ford Fiesta RS WRC de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

La competició seriosa s’iniciava l’endemà divendres amb la sortida dels cotxes del parc tancat de León a partir de 3 quarts de 8 del matí. Un bucle de 3 trams, entre els que hi figurava el més llarg de l’edició, “El Chocolate” es disputava en dues ocasions, és a dir al matí i a primera hora de la tarda. El bucle matinal era guarnit amb una especial espectacle a Guanajuato, mentre que el post meridional es tancava amb una doble passada per l’especial espectacle de l’Autodrom de León a la que se li afegia una tercera cronometrada enfocada a apropar el ral·li als menys sacrificats als mateixos carrers de León. En total l’escull suposava 10 proves especials cronometrades d’una corda total competitiva de 132,86 km.

Sisens sobre la grava, els estonis Ott Tänak i Martin Järveoja aconseguien el millor temps en la primera especial del dia, “El Chocolate” i la parella campiona mundial es feia amb el lideratge de la taula per davant de Teemu Suninen i Mikko Markkula i de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, segons a final de tram. 

Tanmateix però, els pilots de Hyundai es lamentaven d’haver completat l’especial amb la temperatura del seu motor molt a prop de la zona vermella, quelcom al que no hi ajudava gens ni mica les elevades temperatures ambientals. Pitjor els hi anava als seus companys d’equip, Dani Sordo i Carlos del Barrio, qui acostumaven a fer una bona primera etapa a l’esdeveniment mexicà, més quan eren novens en pista. Els càntabres veien com una conducció fluixa en el radiador del seu i20 Coupé WRC, els limitava les prestacions i aquests aturaven el cronòmetre concedint prop de 5 minuts i mig amb els seus companys d’estructura.

Sense solucionar els problemes de temperatura, Ott Tänak i Martin Järveoja no es podien entregar amb la mateixa energia en la prova següent quan arran d’un problema amb les suspensions, aturanven el cronòmetre a 45,9 segons del millor temps de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, el que provocava que els estonis baixessin set posicions en la taula mentre que els provençals accedien a la primera plaça.

Dani Sordo i Carlos del Barrio deixaven palesa la seva velocitat imposant-se en la darrera prova especial campestre del bucle matinal, tot just després d’haver marcat el segon millor temps en la central, però els espanyols estaven ja massa lluny com per aspirar a fer massa gran cosa. Ott Tänak i Martin Järveoja també dissipaven dubtes amb el segon millor temps i guanyaven una plaça com els seus companys, mentre que en la part alta de la classificació general pràcticament res es movia i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, Teemu Suninen i Mikko Markkula i Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul feien cap al parc d’asstistències ocupant les tres primeres posicions.

Per la tarda Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en les 2 proves especials serranes que s’acabaven disputant, doncs la segona d’elles era cancelada arran de l’incendi del Ford Fiesta RS WRC dels finlandesos Esapekka Lappi i Janne Ferm, amb el que els campions del món en vigència grimpaven fins la tercera plaça provisional, si bé per un marge bastant estret, 5 dècimes de segon amb els quarts classificats, Elfyn Evans i Scott Martin, i 1,5 segons amb els cinquens, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

La creu en el si de l’equip coreà arribava de mans de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i de Dani Sordo i Carlos del Barrio, els belgues cursaven baixa de la jornada en la darrera prova especial campestre a causa d’una avaria, mentre que els espanyols ho feien en la primera del bucle post meridional per sobre escalfament del motor.

Els líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en les dues especials espectacle de l’Autodrom de León, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen ho feien en la urbana. Tanmateix els tercers integrants de la formació nipona, els britànics Elfyn Evans i Scott Martin, veien com ara aquí l’ordre de sortida ja no era tan perjudicial com a la serra i amb 3 segons millors registres, aconseguien llevar en el darrer sospir la tercera plaça a Ott Tänak i Martin Järveoja.

Mancava 1 minut per a 3 quarts de 9 del vespre quan els primers participants començaven a endinsar-se al parc tancat de León amb la classificació comandada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. La parella francesa ho feia amb un marge de 13,2 segons amb Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen i de 33,2 segons amb els seus companys Elfyn Evans i Scott Martin. Ott Tänak i Martin Järveoja, a 2 dècimes de segons de la parella britànica de Toyota, i Kalle Rovanperä i Janne Halttunen a 2,5 segons dels seus companys, restaven impacients a la represa de la competició l’endemà dissabte.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot el recorregut programat a l’edició per molt poca distància vers l’anterior, concretament tenia 133,74 km competitius al llarg de 9 proves especials. Novament els organitzadors disposaven un bucle de 3 trams pels quals s’hi passaven en dues ocasions, per posteriorment al capvespre disputar en dues ocasions l’especial de l’Autodrom de León així com una segona prova especial espectacle a tocar de l’Estadi de León.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aturaven el cronòmetre abans que ningú en la primera prova especial sabatina, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja, en marcar-hi el segon millor registre a 8,2 segons dels provençals, recuperaven la plaça de podi perduda el vespre anterior.

Els estonis es refermaven en la plaça recuperada en marcar el temps de referència en les dues següents proves especials, en el cas de la cronometrada central del bucle entre aquells pilots que no s’havien acollit a la fórmula de rally2, doncs Ott Tänak i Martin Järveoja eren superats per 2,9 segons pels seus companys Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, amb el què no només s’afermaven en la dutxa d’escumós, sino que a més a més començaven a amenaçar la segona plaça de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

Sortint del parc d’assistències els resultats individuals es repetien, és a dir Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien la victòria de tram en la primera especial del bucle entre aquells que no havien abandonat la competició en cap instant, i Ott Tänak i Martin Järveoja ho feien en les dues següents. Aquestes dues victòries parcials permetien als campions mundials en vigència accedir a la segona posició en detriment de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

La poca corda cronometrada de les tres últimes proves especials espectacle del programa de la jornada, poc o res oferien més enllà dels 3 escratxs consecutius de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, amb el que els belgues esdevenien els pilots amb més victòries de tram a l’edició, 8.

L’agreujament de la pandèmia per la Covid-19 a Europa i les restriccions a la mobilitat que s’estaven imposant al continent, va obligar als organitzadors del ral·li a cancel·lar la tercera i última etapa, de només 56,01 km cronometrats al llarg de 3 proves especials, a fi i efecte de que els pilots i membres dels diferents equips, majoritàriament europeus, poguessin tornar a casa seva.

Així doncs, sense celebrar-se el “Power Stage” ni entregar-se els seus punts extra, el dissabte al vespre es celebrava la clausura del 34è Ral·li de Mèxic, cerimònia en la que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per fi podien pujar al graó més alt del podi des de que eren pilots de Toyota. Els provençals cobrien els 251,60 km del programa disputats en un temps final de 2 hores 47 minuts i 47,6 segons, el que els conferia un marge final de 27,8 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja i de 37,9 segons amb Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

Suninen-Lehtinen s’espolsaven temporalment la pressió amb un podi.

Si en l’edició anterior de la ronda mexicana la llista d’inscrits en la categoria WRC2Pro no estava massa nodrida, en la de 2020, la classe, ara anomenada WRC2, no presentava una llista gaire més extensa en comptar amb tan sols 3 formacions.

D’entre ells els suecs Pontus Tidemand i Patrik Barth es forjaven un ferri lideratge en imposar-se en totes i cadascuna de les cronometrades del dijous i del divendres, especials espectacle incloses, entrant els pilots al parc tancat de León el divendres al vespre per davant dels dos Hyundai i20 R5 oficials amb 1 minut i 10,1 segons de marge amb els russos Nikolay Gryazin i Yaroslav Fedorov i gairebé 6 minuts amb els escandinaus Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson.

Dissabte al matí, en no estar plenament convençuts en l’elecció de pneumàtics feta, els líders relaxaven lleugerament el seu ritme, concedint uns quants segons amb Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson, si bé en relació als russos segons classificats, Nikolay Gryazin i Yaroslav Fedorov, el gap s’eixamplava en uns tímids 5 segons.

Havent dinat, la convicció retornava en la parella líder, i si bé una punxada lenta esbiaixava les prestacions dels suecs, aquests s’imposaven en les últimes 4 proves especials cronometrades que s’acabaven celebrant en l’edició i Pontus Tidemand i Patrik Barth s’anotaven la victòria per 1 minut i 57,7 segons de marge amb Nikolay Gryazin i Yaroslav Fedorov i 5 minuts i 2,9 segons en relació a Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson.

Pontus Tidemand combinava els 25 punts de la victòria amb els 15 del tercer lloc a Suècia i saltava fins a la tercera plaça del certamen a 1 punt de Nikolay Gryazin, mentre que per al pilot rus, la segona plaça mexicana, i amb un resultat més, li permetia situar-se a 9 punts del lideratge inqüestionable del noruec Mads Østberg, vencedor de les dues rondes prèvies del calendari.

Tidemand, acompanyat de Barth, aconseguia una contundent primera victòria en el seu retorn a la classe intermitja.

En la categoria reservada als privats, el WRC3, Oliver Solberg i Aaron Johnston contentaven als seus seguidors així com aquells mitjans que cobrien el seu avenir a l’esdeveniment, quan el suec i l’irlandès s’imposaven en les dues especials espectacle del dijous al vespre.

Però emprant l’expressió pròpia de l’atletisme, i més concretament de les maratons, la parella va fer una sortida de cavall i una arribada de burro, doncs en la primera cronometrada vera del ral·li, aquests s’havien d’acomiadar de la competició en trencar el càrter del seu Volkswagen Polo R5 després de menjar-se un roc.

Alberto Heller i José Diaz guanyaven la cronometrada en qüestió i s’alçaven com els líders de la classe per 6 dècimes de segon de marge amb Marco Bulacia i Giovanni Bernacchini, una distància molt estreta i que comportava una certa assumpció de riscos. La pressió esclatava ben ràpid i el pilot xilè i el navegant argentí havien d’abandonar la jornada en la següent prova especial, concedint la primera plaça al bolivià i a l’italià.

Un cop fets amb la primera plaça, Marco Bulacia i Giovanni Bernacchini seguien mostrant-se intractactables i la parella es feia amb 5 victòries de tram i 2 segons millors temps en les 7 proves especials que restaven a la jornada, amb el que el jove bolivià i l’experimentat navegant transalpí feien cap al parc tancat de León amb 2 minuts i 45,5 segons de marge amb Emilio Fernández i Rubén García.

Dissabte, en la primera prova especial del dia, els líders adoptaven una actitud un xic conservadora, muntant compostos durs en el seu Citroën C3 R5 i pilotant per la part més neta de la pista per tal de minimitzar qualsevol eventual punxada. En no sentir-se còmodes amb al ritme adoptat, aquests tornaven al ritme guanyador que els havia portat fins on eren i Marco Bulacia i Giovanni Bernacchini s’imposaven en 4 de les 8 proves especials que restaven per celebrar-se, aturant el cronòmetre amb el segon millor temps en les altres 4, per tal de certificar per la porta gran la seva victòria al ral·li.

El bolivià i l’italià completaven el recorregut escapçat amb un marge de 4 minuts i 11,1 segons amb Emilio Fernández i Rubén Garcia i de 8 minuts i 22,9 segons amb el local Ricardo Triviño i el català Marc Martí. A efectes de certamen, Marco Bulacia inciava la seva temporada amb una victòria a l’esdeveniment americà, i per tant el pilot passava a compartir el lideratge a 25 punts amb els dos vencedors previs, Eric Camilli i Jari Huttunen.

Bulacia-Bernacchini demostraven maneres al volant del C3 R5..

Per a Sébastien Ogier, la primera victòria d’ençà que portava el mono de Toyota tenia una doble recompensa, doncs el provençal passava a encapçalar la general provisional del certamen per a pilots per davant del seu company Elfyn Evans i de Thierry Neuville, líders ex-aequo a la sortida del Ral·li de Suècia previ. D’altra banda el belga s’emportava un 0 en la seva visita mexicana i aquest veia com el tercer pilot de la firma nipona, Kalle Rovanperä, el collava per darrera a 2 punts.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	62
Elfyn Evans	54
Thierry Neuville	42

Per segon ral·li consecutiu Toyota era la marca que més punts sumava a l’esdeveniment, amb el què els líders es refermaven en la seva posició d’honor, eixamplant el seu gap amb Hyundai fins als 21 punts. La creu tornava a ser per a M-Sport, que per tercera vegada era la marca que menys punts obtenia en la seva participació.

Constructor	Punts
Toyota	110
Hyundai	89
M-Sport	65