Amb una última jornada molt afortunada, Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre aconseguien la victòria.

Tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el Safari Rally de 1978 posava punt i final a la seva 26ena edició el dilluns 27 de març de 1978 a Nairobi, capital keniana, d'on els 72 equips inscrits van iniciar el tan dur alhora que atípic ral·li quatre dies abans, el dijous 23 de març. En baixar per la rampa de sortida, els participants començaven a fer front a tres jornades de competició que recorrerien pràcticament tot el país al llarg de 5016 km de lluita contra el cronómetre, una distància que només va ser completada per 13 equips participants. L'esdeveniment kenià otorgava punts en el campionat de marques així com la Copa FIA per a pilots.

L'aport económic de Martini va acabar de convèncer a Porsche per aventurar-se a competir al Safari.

Quan eren les 2 en punt del migdia, es donava sortida als participants cap a la primera etapa del ral·li, la qual dibuixava un bucle cap al nord-oest per després de passar per Nakuru, Maralal, Eldoret i Kitali, retornar a la capital de la nació havent disputat ni més ni menys que 1829 km competitius.

La nit prèvia a l'inici de la competició, l'equip Peugeot es va topar ja amb el primer problema, quan el motor del 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Jean Todt es trencava i aquest havia de ser reemplaçat pel que es trobava instal·lat en la unitat de Simo Lampinen i Henry Liddon, donant a aquests últims un motor d'una unitat d'entrenaments renovat. Abans d'arrancar el ral·li, tot feia preveure una lluita tancada entre els màxims favorits, Datsun, Peugeot i Porsche, amb el dubte de a quin nivell estarien els Mercedes-Benz, llurs 280 SE resultaven un tant pesants per a l'esdeveniment africà, si bé Andrew Cowan i Johnstone Syer arribaven al ral·li havent guanyat la maratoniana Londres - Sydney.

Les previsions es complien quan el primer sector competitiu, el que unia Nairobi amb Nakuru, es completava amb els locals Vic Preston i John Lyall en la primera posició amb el temps que els organitzadors havien establert, és a dir amb una penalització 0. Malgrat que els locals de Porsche portaven un dorsal alt, el 14, i que les condicions seques amb les que es disputaven els primers quilòmetres competitius provocaven grans quantitats de pols en suspensió, aquests sortien a l'atac des d'un inici i aconseguien superar per només 3 minuts els Datsun 160J de Rauno Aaltonen i Lofty Drews i en 4 minuts el Porsche 911 SC dels seus companys d'equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, a qui Ford havia autoritzat per a competir amb els d'Stuttgart. 6 minuts més avall s'hi trobaven Timo Mäkinen i Jean Todt, Harry Källström i Claes Billstam amb l'anterior evolució del Datsun 160J i els locals George Barbour i Rob Combes amb un Ford Escort RS1800.

Si bé per llavors només calia lamentar la baixa dels locals Robert Collinge i Anton Levitan per accident i quan aquests només havien disputat uns pocs quilòmetres del primer sector cronometrat a bord d'un Peugeot 504, en sortir de Nakuru la pluja va començar a fer acte de presència i amb ella els incidents van aparèixer. Els 5 primers equips van poder creuar sense major dificultat un riu, però la crescuda del torrent va atrapar als següents participants. Els kenians Joginder Singh i David Doig van intentar creuar-lo amb el seu Mercedes-Benz 280 SE, però aquest en entrar-li aigua per l'admissió, trencava el motor, sent així la segona baixa d'entitat de l'edició, mentre que els seus companys de formació, Andrew Cowan i Johnstone Syer i Tony Fowkes i Klaus Kaiser s'hi deixaven mitja hora per ensortir-se'n. Rauno Aaltonen i Lofty Drews també tenien problemes en aquest sector i baixaven des de la segona fins a la desena posició provisional.

Paral·lelament, Björn Waldegård i Hans Thorszelius començaven a imposar el seu ritme i en el camí cap a Maralal, els suecs es feien amb el lideratge de la taula classificatoria provisional i arribaven a la neutralització d'Eldoret amb un marge de 2 minuts amb els seus companys de formació Vic Preston i John Lyall. A 21 minuts per darrera dels suecs es formava un grup molt compacte, capitanejat pel nou Datsun 160J de Shekhar Mehta i Mike Doughty, seguit dels seus companys a la firma japonesa Harry Källström i Claes Billstam, Rauno Aaltonen i Lofty Drews, els quals es classificaven per davant dels dos Peugeot 504 V6 Coupé de Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefébvre i de Timo Mäkinen i Jean Todt; Simo Lampinen i Henry Liddon, amb la tercera unitat dels cotxes del lleó, es trobaven classificats 6 minuts més avall dels seus companys, lamentant-se de problemes de motor.

Emperò, i deixant cosntància dels múltiples problemes que estaven patint tots els participants en aquests sectors, els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius feien entrada al reagrupament d'Eldoret acumulant ja 1 hora i 48 minuts de penalització, el que va obligar als organitzadors a moure's i ampliar en 2 hores el marge per a l'exclusió de la prova, situant-lo a partir de llavors en 4 hores.

A la sortida d'Eldoret però, les pistes es van assecar per complet, permetent als participants tenir un avenç molt més net de contratemps, tret de Vic Preston i John Lyall, qui en danyar les suspensions del seu Porsche 911 SC, perdien un bon grapat de minuts. Björn Waldegård i Hans Thorszelius es convertien en la parella més ràpida en el sector que unia Eldoret amb Kitale, mentre que en el següent sector de Kisumu, els suecs alçaven lleugerament el peu de l'accelerador per precaució, permetent als Datsun oficials escurçar distàncies amb els líders.

El següent sector de Narok estava impracticable a causa de les plujes caigudes, el que va obligar als organitzadors a retallar en un centenar de quilòmetres el recorregut programat i dirigir als participants per carreteres asfaltades directament cap a Nairobi, on Björn Waldegård i Hans Thorszelius hi arribaven amb 43 minuts de marge vers els Datsun 160J de Rauno Aaltonen i Lofty Drews i de Harry Källström i Claes Billstam. Timo Mäkinen i Jean Todt eren quarts a 45 minuts dels pilots de Porsche i tenien un marge de 3 i 6 minuts per davant de Shekhar Mehta i Mike Doughty i de Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre respectivament, aquests últims endarrerits a les acaballes de l'etapa a causa d'una punxada.

Alhora Mercedes-Benz perdia un segon 280 SE, el que pilotaven els britànics Andrew Cowan i Johnstone Syer, i pel mateix motiu que els seus companys de formació kenians, entrada d'aigua en el motor quan intentaven creuar un riu, amb el que només restava en actiu el que pilotaven els polonesos Sobieslaw Zasada i Blazej Krupa, qui prevenien aquest problema en reconduir el tub de l'admissió de l'aire des de sobre del radiador fins al capó, on s'hi havia fet uns talls en forma de U per tal de que el tub respirés en una posició més superior.

La segona jornada del ral·li dibuixava un bucle cap a la costa índica, concretament fins a Mombasa, d'on en retornarien fins a la capital nacional per tal de tancar l'escull. Els 45 equips supervivents de la primera jornada, van prendre la sortida el dissabte 25 de març, disputant-se els primers 75 quilòmetres de l'etapa que servien per unir Nairobi amb Ndi, per una pista diferent a la prevista sobre el programa degut al mal estat de la mateixa. Aquesta distància era completada per tots els participants sense incidents tret de Simo Lampinen i Henry Liddon, llur motor V6 treballava només en 3 cilindres, endarrerint en una 1 hora a la parella de Peugeot, una incidència que es solventava en canviar un carburador del seu cotxe.

Ja més al sud, la pista era totalment seca i Timo Mäkinen i Jean Todt es llençaven a l'atac en el sector de Taita per tal d'arribar a superar als Datsun 160 que els precedien, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una sortida de pista danyant un dels triangles de les suspensions del seu Porsche 911 SC, el que els suposava cedir una mica més d'1 hora i el lideratge, que anava a parar a mans de Timo Mäkinen i Jean Todt. Els pilots de Peugeot però, abans d'arribar al reagrupament de Mombasa decidien canviar el diferencial del seu cotxe, una operació que els suposava cedir 10 minuts en la classificació i amb ells la primera plaça.

Tot plegat permetia que a l'arribada a Mombasa els líders fossin els suecs Harry Källström i Claes Billstam, amb l'antic Datsun 160J Coupé, i per 1 minut de marge amb els seus companys Rauno Aaltonen i Lofty Drews. Timo Mäkinen i Jean Todt, tancaven el podi provisional a 5 minuts del lideratge, mentre que els seus companys d'equip, Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre, els seguien a 5 minuts dels seu temps i amb 5 minuts de marge vers el Porsche 911 SC dels locals Vic Preston i John Lyall. Uns altres locals, Shekhar Mehta i Mike Doughty, tancaven el grup capdavanter a 19 minuts dels líders i amb 15 minuts de marge sobre Björn Waldegård i Hans Thorszelius, setens classificats.

En el camí de retorn cap a Nairobi, el sector que discorria per Taita Hills era cancelat a causa de les inundacions, mentre que la resta del recorregut estava totalment sec. Harry Källström i Claes Billstam, així com Rauno Aaltonen i Lofty Drews, aprofitaven que obrien pista per tal de tenir una cursa neta de pols en suspensió, obrint així forat amb els seus rivals, els quals anaven coneixent els seus respectius contratemps. Timo Mäkinen i Jean Todt trencaven una bareta de direcció i en deixar-s'hi més de mitja hora, veien esfumar-se bona part de les seves opcions a victòria, alhora que Björn Waldegård i Hans Thorszelius danyaven un amortidor i sense assistències properes, els suecs se les van haver de manegar amb el que portaven a sobre, cedint-hi uns 25 minuts més en l'operació.

En la recta final de la segona etapa, Björn Waldegård i Hans Thorszelius es tornaven a mostrar com els pilots més ràpids en pista, però malgrat tot la parella sueca entrava a Nairobi el diumenge 26 de març ocupant la sisena posició provisional a 47 minuts del lideratge, un honor que per llavors estava reservat per a Rauno Aaltonen i Lofty Drews i per 3 minuts de diferència sobre els seus companys Harry Källström i Claes Billstam. Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre empataven en la tercera posició amb Vic Preston i John Lyall a 19 minuts del temps dels líders, mentre que Shekhar Mehta i Mike Doughty eren cinquens a 30 minuts dels seus companys d'equip i líders provisionals. Timo Mäkinen i Jean Todt eren setens a 1 hora i 2 minuts de la posició que al llarg del dissabte havien arribat a ocupar.

La tercera i última etapa del ral·li tornava a tenir la sortida i l'arribada a Nairobi, sent la primera acció celebrada el diumenge 26 de març per la tarda i la segona l'endemà dilluns; si bé en aquesta ocasió la distància competitiva era la més curta de totes les etapes de l'edició, amb 1151 km de distància sobre el mapa, que dibuixaven un bucle cap al nord per arribar al Mount Kenya.

Els primers quilòmetres de l'etapa, els que unien Nairobi amb Abderdare, es mostraven molt beneficiosos per als Porsche 911 SC, i així Vic Preston i John Lyall aconseguien posar-se al nivell dels dos Datsun que els precedien. Mentre que al cap d'un centenar de quilòmetres d'havés pres la sortida, Rauno Aaltonen i Lofty Drews quedaven atrapats en una rasa enfangada, habilitant als seus companys Harry Källström i Claes Billstam a liderar la classificació provisional; no seria l'única mala noticia per als responsables de la firma japonesa, doncs Shekhar Mehta i Mike Doughty havien d'abandonar el ral·li en trencar el motor del seu cotxe.

Després d'aquest abandonament, Björn Waldegård i Hans Thorszelius assolien la cinquena posició provisional al control de Hell's Gate, els quals, com els seus companys de formació kenians, estaven tenint un avenç molt notori, però els suecs es tornaven a endarrerir en la classificació en trencar-se un palier del seu Porsche 911 SC, amb el que definitivament s'acomiadaven de qualsevol opció remota a victòria. Timo Mäkinen i Jean Todt també patien el trencament d'un palier, però a més a més el pilot finlandès i el copilot francès trencaven un amortidor, amb el que la parella es veia obligada a abandonar la competició, en contrapartida un altre Peugeot 504 V6 Coupé, el pilotat per Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre, aconseguien empatar a temps amb Vic Preston i John Lyall en la tercera posició provisional.

En caure la nit, Vic Preston i John Lyall quedaven atrapats al fang, habilitant a Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre a ocupar la tercera posició en solitari. Posteriorment, Rauno Aaltonen i Lofty Drews patien un accident amb un camió quan intentaven rebassar un comboi, el que suposava la pèrdua de 15 minuts per part de la parella de Datsun i el guany d'una posició pels pilots del lleó.

Arribats al reagrupament de Nyahururu, Harry Källström i Claes Billstam lideraven per 12 minuts de marge vers Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre, mentre que a 23 i 25 minuts dels pilots suecs s'hi trobaven els seus companys Rauno Aaltonen i Lofty Drews i Vic Preston i John Lyall respectivament. Els seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius conservaven la cinquena posició, però aquests es trobaven a 1 hora i 36 minuts del seu temps, si bé per sort seva Simo Lampinen i Henry Liddon acumulaven 3 hores més de penalització que no pas ells i Sobieslaw Zasada i Blazej Kupa, amb l'únic Mercedes-Benz 280 SE supervivent, eren setens a gairebé 5 hores del lideratge.

En sortir de Nyahururu, els pilots es dirigien cap a Embu, en llurs primers sectors selectius d'aquesta subetapa, les distàncies entre els 2 primers classificats es mantenia pràcticament igual, mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews aconseguien retallar lleugerament les distàncies amb els 2 equips predecessors. Quan faltava poc per arribar al reagrupament d'Embu però, el ral·li tindria un nou cop de teatre, Harry Källström i Claes Billstam arrancaven un trapeci de suspensió en colisionar contra una roca, amb el que el seu Datsun 160J Coupé restava inoperatiu i així Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre entraven a l'esmentat reagrupament com a líders provisionals per 8 minuts de marge amb Rauno Aaltonen i Lofty Drews i 34 minuts amb Vic Preston i John Lyall.

En el retorn des d'Embu cap a Nairobi, Rauno Aaltonen i Lofty Drews intentaven pressionar als líders retallant-los uns 2 minuts en la classificació, però malauradament per als seus interessos, la direcció va començar a fallar, amb el què el pilot finlandès i el copilot kenià van començar a endarrerir-se paulatinament, obligant-los a canviar la caixa de direcció i el pont posterior en les últimes assistències. Malgrat que els seus mecànics van ser molt ràpids, tot plegat suposava un retard d'uns 40 minuts per als pilots de Datsun, amb el que no només s'acomiadaven de la lluita per la victòria, sino que també ho feien de la segona posició, que passava a ser per a Vic Preston i John Lyall.

Quan pràcticament s'estava arribant a Nairobi, Jean-Pierre Nicolas i Jean Claude Lefèbvre van patir un xoc frontal amb un altre cotxe en un encreuament, si bé per sort seva darrera hi havia el cotxe d'assistència ràpida, el qual els hi va canviar el radiador en molt poc temps, permetent als pilots de Marsella i de Nanterre que per llavors exercia de copilot, entrar a la capital keniana conservant la primera posició.

Arribats al dilluns 27 de març, i després d'haver-se disputat les 3 etapes programades del ral·li, al llarg de les quals es celebraven 4691 km competitius dels 5016 que prèviament s'havien fet constar al recorregut, Jean-Pierre Nicolas i Jean-Claude Lefèbvre aconseguien la victòria al 26è Safari Rally amb una penalització total de 8 hores i 18 minuts, sent a més a més aquesta la sisena victòria de la marca en la història de l'esdeveniment kenià des de 1953 i la primera íntegrament francesa. Vic Preston i John Lyall invertien 37 minuts més que els guanyadors de l'edició i pujaven al segon graó del podi, mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews el tancaven a 52 minuts dels vencedors.

.Altibaixos van portar a Aaltonen-Drews finalment fins la tercera plaça

Jean-Pierre Nicolas sumava la segona victòria de la temporada dins la Copa FIA de pilots, amb el què el marsellès aconseguia un total de 18 punts i situar-se al capdavant de la classificació. Per darrera seu, Björn Waldegård, combinava els 9 punts de la victòria a l'anterior Ral·li de Suècia amb els 3 punts que li brindava el seu quart lloc final a la ronda keniana, amb el que el suec aconseguia superar per un sol punt al jove Ari Vatanen, absent a la prova africana.

Pilot	Punts
Jean-Pierre Nicolas	18
Björn Waldegård	12
Ari Vatanen	11

En el campionat de marques, l'absència dels FIAT a l'esdeveniment unit al segon lloc que hi aconseguia Porsche, permetia a la marca d'Stuttgart superar als torinesos al capdavant de la general provisional per 6 punts de marge. Ford, tot i no ser al ral·li de manera oficial, sumava set punts gràcies al 8è lloc de l'equip local composat per Frank Tundo i Dave Haworth, amb el què els de l'oval es situaven en tercera posició a 3 punts dels seus rivals italians.

Constructor	Punts
Porsche	34
FIAT	28
Ford	25

Biasion-Siviero tornaven a guanyar a Kenya per segon any consecutiu.

El dilluns 27 de març de 1989 finalitzava a Nairobi el 37è Safari Rally, quarta cita del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb un recorregut allargat fins als 4538,8 km repartits en una superespecial de gairebé 6 km i 85 controls horaris, portava fins a 57 equips a formalitzar la seva inscripció sortint tots ells des de la mateixa capital kenyana dijous 23 de març. D'aquests, només 13 van aconseguir finalitzar el ral·li que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Kirkland-Nixon tenien la ilusió de guanyar el Safari, en aquesta edició tampoc va poder ser.

Les pluges intermitents caigudes en les jornades prèvies a la celebració del ral·li van deixar les pistes forestals en força mal estat a causa de les profundes roderes que generaven els camions en el seu pas per les pistes enfangades, pistes que en brillar el sol s'assecaven ràpid deixant les roderes dures com el ciment. El caràcter intermitent de les pluges no va permetre a les autoritats arranjar les pistes pel que el terreny d'entrada es presentava com un autèntic trenca-cotxes.

La primera etapa era un bucle amb sortida i arribada de Nairobi per dirigir-se cap al sud del país passant pels peus del Kilimanjaro i creuant els Taita Hills. La sortida als 57 equips participants es va donar el dijous 23 març a les 10 del matí on la manca de pluja, que havia caigut amb intensitat dies abans a la celebració del ral·li i havia deixat les pistes en força mal estat, va ser la principal senya, el que afavoria el Nissan 200 SX de Per Eklund i David Whittock, que amb el dorsal número 1 sortien per davant dels tres Lancia Delta Integrale i per tant tenien la pista neta de pols.

Tot i així els argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono, que havien passat vora dos mesos entrenant-se i exprimint al màxim el seu Lancia Delta Integrale, i que competien amb el número 3, van fer-se amb el liderat de la prova ja en el primer control horari, peró en arribar a l'equador de l'etapa, en la primera passada per Taita Hills, el Nissan 200 SX pilotat pels locals Mike Kirkland i Robin Nixon, passava a liderar la prova per tan sols un minut de diferència amb els pilots sudamericans de Lancia.

En el segon pas per Taita Hills, de retorn cap a Nairobi, Per Eklund i David Whittock revolcaven el seu cotxe el que va deixar la pista més neta de pols als Lancia Delta Integrale, facilitant que Jorge Recalde i Jorge del Buono tornessin a liderar la prova amb els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero enganxats darrera d'ells. Per darrera dels dos Lancia oficials s'establia una lluita per la darrera plaça de podi entre els kenyans Mike Kirkland i Robin Nixon i el Toyota Supra Turbo de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, cotxe que Toyota preferia desplaçar fins al continent africà enlloc del Toyota Celica GT-4 conèixer més la seva fiabilitat tot i ser de propulsió.

Les exigències i la duresa de la prova van ocasionar fins a 30 baixes en la primera etapa, la majoria dels quals corresponents a pilots amateurs o amb cotxes no oficials i per tant d'una preparació menor.

Amb unes hores de descans entremig, el divendres a mig matí, a les 11, es donava la sortida a la segona etapa, la més llarga de totes que portaria als 27 equips que continuaven en competició cap a la regió nord de la capital kenyana, per retornar a la capital el diumenge a primera hora de la tarda. La tónica de la primera etapa es mantenia quasi bé igual en arribar a la neutralització de Kabernet, equador de la jornada, amb els dos Lancia Delta Integrale oficials separats per tan sols 6 minuts i 26 segons, mentre que el tercer classificat, el Toyota Supra de Björn Waldegård i Hans Thorszelius l'haviem d'anar a buscar a 44 minuts i 22 segons dels argentins fortament pressionats pel Nissan 200 SX dels locals Mike Kirkland i Robin Nixon que es trobaven a 6 minuts dels suecs tot i haver trencat un esmortidor posterior.

La sensació de superioritat dels Lancia es va maximitzar quan en un sector no competitiu del ral·li ambdos cotxes oficials es varen quedar sense carburant, peró ràpidament un helicòpter d'assistència els va portar la quantitat suficient per tal de poder continuar el seu camí sense apenes perdre temps. Peró contradictòriament, la superiotat de l'equip va suposar l'abandonament dels líders Jorge Recalde i Jorge del Buono; un helicòpter seguia el concurs del cotxe número 3 i en divisar que s'acostava un tot-terreny en sentit contrari, aquest va fer una maniobra de descens per tal d'alertar als conductors que de cara els hi vindria un cotxe de ral·lis a alta velocitat, la maniobra va espantar unes ovelles que hi havia als voltants de la pista que van arrancar a còrrer amb tan mala fortuna que van colisionar contra el cotxe dels pilots argentins. Com a conseqüència de l'impacte es va malmetre el radiador de l'oli i de l'aigua del seu cotxe veient-se obligats a abandonar uns quilòmetres més enllà quan les assistències eren incapaces de reparar els danys soferts per haver seguit circulant amb els dos radiadors malmesos.

Contemporàniament aquest incident, en el camí de retorn cap a Nairobi, Björn Waldegård i Hans Thorszelius trencaven una bieleta de la direcció, el que va ocasionar que la parella sueca hagués de fer una reperació d'emergència i circular a una velocitat força reduida per tal d'arribar a les assistències, missió que aconseguirien però havent deixat molt temps en ella.

Així doncs els incidents deixaven a Miki Biasion i Tiziano Siviero en primera posició abans de celebrar-se la última etapa amb un marge de gairebé 40 minuts vers el Nissan 200 SX de Mike Kirkland i Robin Nixon i de 1 hora i 37 minuts vers el mateix cotxe japonès dels també locals Vic Preston jr i John Lyall. Els kenyans gaudien d'una hora de marge vers el Volkswagen Golf GTi 16V de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, endarrerits en els primers compassos de la prova per una caixa de canvis trencada així com un para-brises trencat en colisionar contra un animal.

La victòria dels italians peró no era segura, doncs aquests començaven arrossegar problemes d'embragatge i caixa de canvis. La substitució d'aquests elements comportaria una hora de feina, el que deixaria als pilots de Lancia uns 15 o 20 minuts per darrera de Mike Kirkland i Robin Nixon i per tant obligats a forçar el ritme per intentar recuperar la condició de líders, donada aquesta situació, Claudio Lomardi, nou director de l'equip en substitució de Cesare Fiorio que havia marxat a Ferrari, va decidir no intervenir en el Lancia Delta Integrale número 2 i confiar en el bon fer dels seus campions del món.

Els transalpins no només van saber cuidar la seva mecànica en els 17 controls horaris de 873,65 km de distància que restaven per celebrar-se en la tercera i última etapa, sinó que a més a més es varen beneficiar d'una averia en els dos Nissan 200 SX que el seguien. Mike Kirkland i Robin Nixon, principals rivals dels líders, cedien uns 20 minuts en trencar una rótula del seu cotxe, mentre que Vic Preston jr i John Lyall patien una averia en el canvi de velocitats, amb tan mala fortuna que no van poder baixar del cotxe per començar a desmuntar peces abans no arribessin les assistències doncs un lleó rondava pels voltants.

Si bé el segon Nissan 200 SX va poder continuar en competició i retornar a Nairobi a primera hora de la tarda del dilluns 27 de març, quan el ral·li s'acabava, els locals perdien molt de temps, cedint tres posicions i el més important, la darrera plaça de podi que anava a parar en mans de Stig Blomqvist i Björn Cederberg a bord del Volkswagen Golf GTi 16V.

Així doncs els pilots italians campions del món Miki Biasion i Tiziano Siviero revalidaven la seva victòria aconseguida la temporada anterior amb 6 hores 55 minuts i 27 segons de penalització, 1 hora 20 minuts i 44 segons per davant dels locals Mike Kirlkand i Robin Nixon, que pujaven al podi cap-cots doncs aquesta temporada tenien dipositades moltes esperances en superar la segona plaça de l'any anterior peró que finalment no va poder ser. Stig Blomqvist i Björn Cederberg tancaven el podi a 2 hores 22 minuts i 12 segons del temps dels guanyadors de la prova de pasqua.

En la darrera jornada Stig Blomqvist es va guanyar el seu penúltim podi al mundial.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el belga i líder de la provisional Grégoire de Mevius era el principal favorit a la victòria final; inscrit amb un Mazda 323 4WD de l'equip Mazda Italia i acompanyat del local Abdul Sidi, el pilot era l'únic supervivent de la classe en prendre la sortida a la tercera i última etapa peró en ella la caixa de canvis va cedir i la categoria va quedar órfena d'equips pel que la general romania igual com va acabar el Ral·li de Portugal, amb de Mevius al capdavant amb 27 punts.

Miki Biasion aconseguia a Kenya la seva tercera victòria consecutiva de la temporada, el que disparava al pilot italià al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots amb 60 punts. Stig Blomqvist, que sumava 12 punts arrel del seu tercer lloc, aconseguia empatar a 20 punts en segona posició amb el seu compatriota Ingvar Carlsson, guanyador del Ral·li de Suècia inaugural. En la tercera posició provisional s'establia un quadruple empat entre els 4 pilots que varen finalitzar segons en els 4 ral·lis celebrats.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	60
Ingvar Carlsson Stig Blomqvist	20 20
Per Eklund Didier Auriol Markku Alén Mike Kirkland	15 15 15 15

En el campionat de marques Lancia marxava vent en popa gràcies a la tercera victòria de tres possibles dels seus pilots campions mundials, ja que Suècia no era puntuable en marques. Mazda, tot i sortir amb el compte a zero de la seva visita a terres africanes, es mantenia en segona posició superant per només 2 punts a Toyota que sumava 12 punts gràcies al quart lloc de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

Constructor	Punts
Lancia	60
Mazda	24
Toyota	22

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1998,2 centímetres cúbics (86,00 mm de diàmetre - 86,00 mm de carrera) amb compressor, turbo i brida de 40 mm.
Potència	300 CV a 6400 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	3975 mm
Amplada	1695 mm
Alçada	1400 mm
Distància entre eixos	2430 mm
Pes mínim	1100 kg

El dimecres 27 de març de 1991 es donava el tret de sortida al 39è Safari Rally des de la capital keniana, Nairobi, i amb ell el Nissan Sunny GTi-R feia el seu debut oficial en la màxima competició de les mans dels suecs Stig Blomqvist i Benny Melander, dels locals Mike Kirkland i Surinder Thatthi i del britànic David Llewellin i l'alemany Peter Diekmann. Els primers aconseguiren completar el recorregut programat en cinquena posició a més de 3 hores dels guanyadors, mentre que els segons ho feien en setena posició i els tercers causaven baixa per accident.

Malgrat tot, aquests van ser els millors resultats pel cotxe en la seva primera temporada de vida, en la que va participar en un total de 4 rondes mundialistes. L’any 1992 arribaria el primer i únic podi del cotxe, si bé aquest es produïa al 41è Ral·li de Suècia, un esdeveniment que per llavors només otorgava punts al campionat de pilots, i al que per tant diversos constructors hi giraven l’esquena aprimant la seva llista d’inscrits.

Sense uns resultats massa esperançadors, Nissan decidia abandonar el projecte en acabar la temporada, deixant els seus cotxes de Grup A en mans de pilots privats.

Ogier-Ingrassia revalidaven la victòria de Portugal gràcies a veure's lliures de tot incident.

Tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 45è Ral·li de Portugal finalitzava el diumenge 27 de març de 2011 a Faro, a la regió de l'Algarve. La cita, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors, mundial de producció, així com la WRC Academy, elevava fins a 75 la xifra d'equips que oficialment s'hi inscribien, dels que 72 es varen personar a la cerimònia de sortida celebrada a la capital portuguesa, Lisboa, als peus del Monestir dels Jeronims del barri de Belem. 17 proves especials cronometrades de 385,37 km de distància formaven el recorregut programat, els quals, tenint en compte que els participants de la WRC Academy no participaven en la jornada dominical per reglament particular, eren superats per 38 participants.

L'estrategia va jugar una mala passada a Loeb-Elena.

Una superespecial espectacle organitzada a Lisboa, a tocar de la rampa de sortida, donava el tret de sortida el dijous 24 de març a quarts de quatre de la tarda. L'especial, amb el marc inconfusible del Monestir dels Jerónims i enfocada pel goig del públic lisboeta, donava la opció als finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen de situar-se com els primers líders del ral·li en quan hi marcaven el millor registre, mentre que la cara amarga de la competició era pels escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson, els quals perdien una roda en sortir-se en un revolt i completaven l'especial amb dos minuts de retard i un expectador evacuat en ambulància per l'impacte de la roda perduda.

La primera etapa es completava l'endemà divendres a la regió de l'Algarve amb la celebració de tres trams a doble passada, el que generava un total de sis proves especials que elevaven la corda cronometrada fins als 132,41 km. Mads Østberg i Jonas Andersson continuaven amb el seu infortuni a la cita ibérica quan en la primera de les especials de la jornada es veien obligats a abandonar en trencar-se la seva caixa de velocitats, engreixant així una llista en la que ja s'hi trobaven el nord-americà Ken Block i el seu copilot italià Alex Gelsomino per accident en el tram de proves.

Petter Solberg i Chris Patterson s'imposaven en la primera prova del dia i es quedaven a només 1 dècima del registre acumulat per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que conservaven així la primera plaça a la taula provisional, mentre que en la segona especial del dia, la parella privada amb Citroën patia la primera de les punxades que anirien acumulant al llarg de la jornada i que els suposava perdre 1 minut i quatre places a la general. D'altra banda els dos equips oficials de Citroën, Sébastien Loeb i Daniel Elena així com Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, marcaven l'escratx ex-aequo i acostaven els seus registres al de la parella líder de Ford.

En el tercer i últim tram del bucle matinal, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia repetien autoria d'escratx i la parella provençal de la marca dels dos galons passava a liderar la provisional del ral·li per davant dels seus companys d'equip, mentre que els anteriors líders, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, queien fins la tercera plaça perjudicats pel fet d'haver d'obrir pista.

Per la tarda arribava l'hora de tornar a passar per les cronometrades del matí. En la primera d'elles, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila empataven en el millor temps amb els líders, el que donava accés a la segona parella finlandesa de Ford fins la segona plaça. Un segon escratx consecutiu dels finlandesos, els situava de ple en la lluita per la victòria amb només 1,8 segons de demèrit vers els líders, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, quarts, es trobaven a només 6,9 segons.

Tan poc era el coixí de segons aconseguit fins al moment, que els dos equips oficials de Citroën van decidir alçar descaradament el peu de l'accelerador per tal d'habilitar els dos Ford davant seu de cara a que aquests fossin els encarregats d'obrir pista el dissabte. Així doncs amb aquesta maniobra de dubtosa esportivitat, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien entrada al parc tancat com a líders amb 11,5 segons de marge vers els seus companys, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena romanien en la tercera posició amb 13,7 segons de diferència vers els líders. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia baixaven fins la quarta posició a 16,7 segons, mentre que en la cinquena posició, i totalment fora de la lluita doncs fitxaven l'entrada al parc tancat amb més de 2 minuts de demora, s'hi trobaven Hennig Solberg i Ilka Minor.

La jornada sabatina seguia un model igual al de l'anterior, és a dir tres trams que es celebraven a doble passada, peró en aquesta ocasió per si sols conformaven els 148,10 km cronometrats de la segona etapa, sense superespecials espectacle. Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor registre en la primera especial de la jornada amb 8 dècimes de segon de marge vers els seus companys d'equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que els dos equips de Ford, encarregats d'obrir pista, s'hi deixaven de l'ordre de 9 segons. Si bé Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila conservaven el liderat, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es veien fora de les places de podi en baixar fins al quart lloc.

Petter Solberg i Chris Patterson s'imposaven en la segona especial del dissabte, en la que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi patien una punxada. Els finlandesos que s'aturaven a canviar la roda punxada, perdien poc menys de 2 minuts en la operació, el que va suposar que Sébastien Loeb i Daniel Elena, que venien just al darrera, es topessin amb el núvol de pols que aixecava al seu pas el Ford Fiesta RS WRC. Aixó va desesperar a la parella franco-monegasca, que veien com de cop es deixaven mig minut vers els seus companys d'equip, arribant fins i tot a mostrar un comportament poc adequat amb els pilots del Ford número 3.

Després de marcar dos segons temps escratx, finalment en el tercer i últim tram del bucle matinal, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien marcar el millor registre, el que els donava dret a liderar la classificació general del ral·li per davant dels anteriors líders, els finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que malgrat tot es trobaven a només 6,9 segons de la primera plaça.

En les segones passades, tot i que la importància d'obrir pista és relativament inferior doncs l'escombrat de grava està fet, els pilots de Citroën es classificaven sístemàticament per davant dels de Ford, festa en el que també s'hi afegien els privats Petter Solberg i Chris Patterson en les dues últimes especials del dia en el seu intent d'acostar-se a la zona de punts.

Si bé Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila conservaven la segona plaça al terme de la quarta especial sabatina, el trencament d'un palier en la penúltima especial arruinava les opcions dels finlandesos, que veien com perdien mig minut i la segona plaça en la cinquena especial i 3 minuts i mig adicionals en l'última cronometrada. Per sort seva, els seus companys d'equip corrien una sort similar en la sisena prova cronometrada, quan després de colisionar contra una roca, es deixaven tres minuts i una posició en la general, el que permetia a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguir conservant la tercera posició provisional.

A la neutralització de la segona etapa hi arribava Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en primera posició provisional amb 37,6 segons de coixí vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila restaven a 4 minuts i 14,6 segons dels líders en la darrera posició de podi. Els britànics de l'equip Stobart Matthew Wilson i Scott Martin, feien entrada al parc tancat en la quarta posició a 5 minuts i 26,8 segons dels líders i superant per 5,7 segons a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

La tercera i última jornada del ral·li comptava només amb dos trams, entre els que s'hi trobava el més llarg de tot el programa i el que a més a més en la seva segona passada, donava els punts extra corresponents al "Power Stage". En total doncs, l'etapa dominical estava programada a quatre proves especials cronometrades de 104,86 km de distància.

Sébastien Loeb i Daniel Elena van decidir no intentar atacar la posició líder dels seus companys d'equip i reservar-se de cara als punts extra del Power Stage, el que va suposar una jornada en termes generals trànquila en la part més alta de la classificació, doncs els provençals optaven per una opció igualment conservadora.

D'altra banda, si bé Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen recuperaven la quarta posició provisional al terme de la primera cronometrada, els finlandesos la tornaven a perdre en la següent a causa del trencament d'un palier. Matthew Wilson i Scott Martin no eren rivals pels oficials de Ford, que en tan bon punt el ral·li es tornava a posar en marxa després de les assistències, els pilots tornaven a ocupar la quarta plaça, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson amb el seu segon millor registre consecutiu del dia, arribaven fins la setena posició.

En el Power Stage que tancava el recorregut programat, el millor temps va ser per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, que superava en 1,7 segons el registre de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Petter Solberg i Chris Patterson, autors del quart millor temps, superaven en la general als finlandesos Kimi Räikkönen i Kaj Lindström i completaven el ral·li en sisena posició.

Completats doncs els 385,37 km cronometrats programats, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia revalidaven la victòria aconseguida la temporada anterior i que suposava la primera per a la parella provençal en el mundial de ral·lis, els pilots invertien un temps total de 4 hores 10 minuts i 53,4 segons en recòrrer les 17 proves especials, 31,8 segons menys que Sébastien Loeb i Daniel Elena. Tancant el podi portugués s'hi trobaven Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, a 3 minuts i 22,4 segons del millor temps.

El trencament d'un palier va posar final a les opcions de Latvala-Anttila.

En el mundial de producció, els neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard aconseguien entrar al parc tancat de Faro com a líders el divendres al vespre gràcies a imposar-se en cinc dels set primers trams cronometrats amb poc més de 43 segons de marge vers els noruegs Anders Grøndal i Veronika Engan, guanyadors de les dues especials restants. Els oceànics seguien imprimint un ritme superior, i amb tres escratxs de tres possibles en les primeres passades per especials del dissabte, els líders aconseguien un marge superior als 3 minuts vers els noruegs, els quals es veien forçats a abandonar en la penúltima especial en quan volcaven el seu Subaru Impreza. L'incident deixava en segona posició al mexicà Benito Guerra i al madrileny Borja Rozada, si bé aquests es trobaven ja a 6 minuts dels líders.

Diumenge Hayden Paddon i John Kennard marcaven el millor temps en la primera especial, peró en la segona els líders trencaven la suspensió posterior esquerra. Malgrat aquest contra-temps, els líders van veure com la seva posició no corria perill en quan Benito Guerra i Borja Rozada hi trencaven el turbo, el que els feia perdre més de 6 minuts i mig i baixar fins la cinquena posició, situant en la posició més immediata als líders als finlandesos Jukka Ketomäki i Kai Risberg, els quals es trobaven a més de 8 minuts dels neozelandesos. Les dues últimes especials van ser proves per a cuidar les mecàniques, permetent així a Hayden Paddon i John Kennard aconseguir una meritosa victòria i sumar els seus primers punts al campionat, 25 i situar-se així a 15 punts del líder el txec Martin Semerad, que a Portugal completava el recorregut en tercera posició i aconseguia la puntuació que li conferia el marge.

Paddon-Kennard feien una demostració de poder a Portugal.

A Portugal hi debutava el campionat dirigit als pilots més joves, el conegut com WRC Academy. Un campionat en el que tots els menors de 28 anys que volguessin hi podien competir al volant d'un Ford Fiesta R2 preparat en les instal·lacions de M-Sport al llarg de les dues primeres etapes de les cites designades per la FIA.

En la superespecial de Lisboa, els canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate aconseguien marcar el millor registre per 7 dècimes de segon vers l'irlandès Craig Breen i el galès Gareth Roberts. Marge que els de les illes britàniques van volatilitzar en arribar a la primera especial del divendres per fer-se amb el liderat gràcies a aconseguir-hi el millor temps i afiançar-lo amb dos escratxs més consecutius. Per la tarda la fatiga a la que sometien els pilots a les seves montures van començar a generar els primers incidents, entre els que s'hi trobaven Yeray Lemes i Rogelio Peñate. Els líders per la seva banda marcaven un quart escratx consecutiu en el quart tram i després passaven a controlar la prova.

Dissabte es celebrava la última jornada del ral·li i en la seva tercera especial, un accident obligava a Craig Breen i Gareth Roberts a abandonar un ral·li que tenien força controlat, deixant en la primera posició als britànics Alastair Fisher i Daniel Barritt. Per la tarda, dos escratxs consecutius dels estonis Egon Kaur i Mait Laidvee així com una volcada dels líders britànics, deixava a falta d'una especial als estonis en primera posició, els quals no assumien cap risc en la sisena i última especial per aconseguir la primera victòria en la història del campionat.

Kaur-Laidvee esdevenien els primers guanyadors del WRC Academy.

En el campionat reservat a pilots, la cita ibérica deixava un empat al capdavant de la taula entre Sébastien Loeb, que hi aconseguia 21 punts gràcies a combinar el segon lloc amb la victòria del Power Stage, amb Mikko Hirvonen, que hi sumava 12 punts. Jari-Matti Latvala per la seva banda perdia terreny vers l'alsacià peró escurçava distàncies amb el seu company d'equip, restant a 10 punts de tots dos, mentre que Sébastien Ogier es recuperava de la millor manera possible del seu abandonament a Mèxic i superava en la provisional al norueg Petter Solberg.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen Sébastien Loeb	58 58
Jari-Matti Latvala	48
Sébastien Ogier	41

En el campionat de constructors Citroën aconseguia el seu primer doblet de la temporada i escurçava distàncies vers els líders, Ford, que en les tres primeres cites del calendari sempre havia aconseguit situar un dels seus cotxes al podi. Stobart per la seva banda era l'estructura privada més forta i tancava les places de podi amb 18 punts de marge vers l'equip privat de Petter Solberg.

Constructor	Punts
Ford	100
Citroën	90
Stobart	40