La robustesa de la berlina francesa va servir per donar la primera victòria mundialista a Peugeot i Ove Andersson.
El diluns 31 de març de 1975 finalitzava a Nairobi el 23è Safari Rally, un esdeveniment que amb recorregut dur i exigent de 5927 km de distància a través dels camps kenians, era una autèntica cita de ressistència per a pilots i màquines. La sortida, celebrada a la mateixa ciutat el dijous 27 de març, s'hi donaven cita fins a un total de 79 equips inscrits, dels que només 14 aconseguirien superar tot el programa i ser presents a la cerimònia de clausura.
Els potents alhora que atípics Stratos no van aconseguir véncer, Munari-Drews creuaven un riu.
Quan eren les 4 de la tarda del dijous 27 març, el president de la nació, Jomo Kenyatta, donava el cop de bandera per a que Timo Mäkinen i Henry Liddon, pilots portadors del dorsal número 1, prenguessin la sortida a la primera etapa; un escull que dibuixava un bucle cap a la costa índica, concretament fins a Mombasa, per a retornar a la capital creuant els mítics turons de Taita.
La setmana prèvia a la disputa del ral·li, les tempestes van afectar amb certa intensitat a la capital keniana així com les regions més properes a la ciutat, precisament per on els participants hi havien de passar, però arribats al moment de prendre la sortida a l'edició, les condicions van canviar per complet, deixant un ambient sec, caluròs i amb molta pols en suspensió al pas dels cotxes participants. Tanmateix un altre fet rellevant produit en les jornades prèvies a la disputa del ral·li, era l'accident que patia el pilot Jean-Pierre Nicolas mentre s'entrenava per preparar-lo, el marsellès s'hi lesionava i havia de ser repatriat a França, obligant a l'estructura de Dieppe a confiar el Renault-Alpine A110 que en principi havia de pilotar, als locals Robert Collinge i Robert Coombes.
En els primers controls horaris el lideratge el reclamaven el finlandès Hannu Mikkola i el francès Jean Todt a bord d'un dels quatre Peugeot 504 Grup 2 oficials, però aquests en el quart control horari de l'etapa cedien el seu lloc davant la potència del Lancia Stratos HF dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que els seus companys d'equip amb idèntica montura, l'italià Sandro Munari i el kenià Lofty Drews, s'endarrerien a causa d'una punxada patida quan intentaven superar el Peugeot 504 de Timo Mäkinen i Henry Liddon.
Poc més endavant, l'estela de pols que deixaven al seu pas els locals de Mitsubishi Joginder Singh i David Doig, impedia a Hannu Mikkola i Jean Todt veure correctament un revolt que es tancava, el qual en ser afrontat a massa velocitat, provocava l'accident i posterior abandonament dels que foren els primers líders del ral·li.
Timo Mäkinen i Henry Liddon ocupaven llavors el forat a la classificació que hi deixaven els seus companys d'equip, i de mica en mica el finlandès i el britànic anaven retallant distàncies amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els quals a la seva vegada estaven tenint problemes amb l'enllumenat en el seu Stratos HF. Poc abans d'arribar al control de Maungu, els pilots de Peugeot rellevaven de la primera posició als pilots de Lancia, però quan aquests estaven arribant a la costa índica, una biela es trencava i obligava a la parella a abandonar també, amb el que la marca del lleó ja havia perdut a dos dels seus efectius quan només s'havia disputat la meitat de la primera etapa.
Paral·lelament els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial també hagueren d'abandonar la competició en trencar el motor del seu Renault-Alpine A110, just en el moment en el que aquests es recuperaven dels problemes inicials amb l'alternador i havien assolit la tercera posició provisional.
Malgrat ser un esdeveniment sec, l'organització va haver d'ampliar el marge per a l'exclusió en arribar al reagrupament de Mombasa per tal d'impedir perdre un bon grapat d'equips participants, mentre que la classificació estava comandada novament per Björn Waldegård i Hans Thorszelius, seguits dels locals Joginder Singh i David Doig i del Peugeot 504 dels seus compatriotes Ove Andersson i Arne Hertz, els quals gràcies a tenir un ral·li molt regular, es podien anar recuperant de l'accident patit amb un conductor a l'inici de l'etapa.
En el retorn cap a la capital keniana, Joginder Singh i David Doig decidien passar a l'atac i aconseguien així prendre la primera posició a Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Els pilots de Mitsubishi, vencedors de l'anterior edició de la ronda africana amb idèntica mecànica, entraven al parc tancat ubicat al Mount Kenya Safari Club el divendres 28 de març amb 12 minuts d'avantatge vers la parella sueca de Lancia, mentre que Ove Andersson i Arne Hertz eren tercers a 42 minuts dels kenians. Els tanzans Zully Remtulla i Nizar Jivani eren quarts amb un Datsun Violet a 1 hora i 23 minuts dels líders i per l'estret marge de 2 minuts amb els companys d'equip dels líders, l'escocès Andrew Cowan i el zimbabuè John Mitchell.
Altres baixes que es produien abans d'entrar al parc tancat del Mount Kenya Safari Club, eren les dels suecs Harry Källström i Sture Bostrom, a qui se'ls hi trencava una vàlvula en el seu Datsun Violet, i la dels locals Robert Collinge i Robert Coombes, quan aquests cremaven l'embragatge del seu Renault-Alpine A110 en intentar treure el seu cotxe del fangar en el que hi havia quedat atrapat, amb el que tanmateix l'equip de Dieppe es quedava en blanc.
El dissabte 29 de març, els pilots abandonaven el parc tancat després d'una nit curta de descans per tal d'afrontar la segona etapa del ral·li, la qual dibuixava un bucle en direcció nord per arribar al Mount Kenya i retornar de nou a Nairobi passant per Kitale, a l'oest. Els primers quilòmetres de l'etapa es mostren prou favorables als líders, els quals arriben a Kitale mantenit les distàncies amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius, concretament 11 minuts, mentre que Ove Andersson i Arne Hertz s'endarrerien amb els seus predecessors, si bé conservaven la tercera plaça a gairebé 1 hora dels líders.
Sandro Munari i Lofty Drews aconseguien fer-se seva la quarta posició provisional en tenir un avenç força net d'incidents, mentre que per darrera seu s'establia una interessant lluita a tres bandes per la cinquena posició entre Andrew Cowan i John Mitchell amb el Renault 17 Gordini de Jean-François Piot i Jean de Alexandris i el Peugeot 504 dels tanzans Bert Shankland i Chris Bates.
Uns 300 km més endavant, a la Vall de Kerio, el ral·li tindria un dels seus habituals cops de teatre, quan una vàlvula del Mitsubishi Colt Lancer de Joginder Singh i David Doig es trencava i els kenians havien de seguir competint amb el motor del seu cotxe treballant amb només tres cilindres, més endavant la junta de culata es va fondre i després de perdre unes 5 hores en la reparació, els pilots continuaven en la novena posició.
Björn Waldegård i Hans Thorszelius recuperaven així el lideratge de la classificació, i ho feien per 1 hora i 4 minuts de marge amb Ove Andersson i Arne Hertz i 1 hora i 24 minuts en relació als seus companys Sandro Munari i Lofty Drews, tercers. Els francesos Jean-François Piot i Jean de Alexandris, després d'haver superat a Andrew Cowan i John Mitchell, aconseguien ascendir així fins a la quarta plaça.
Però una fuita d'oli en l'Stratos HF de Björn Waldegård i Hans Thorszelius als voltants de Nakuru, igualava la classificació, doncs els suecs de Lancia s'endarrerien en una hora a causa de l'inicident, i si bé aquests mantenien la seva posició de privilegi, ho feien per només 1 minut de marge amb els seus compatriotes de Peugeot. Paral·lelament, Joginder Singh i David Doig es veien obligats a abandonar la competició amb el motor del seu cotxe totalment exhaust.
Posteriors contratemps per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius en forma de punxades, donaven el lideratge a Ove Andersson i Arne Hertz per 18 minuts de marge quan aquests es disposaven a afrontar el darrer pas pels peus del Mont Kenya. Els de Lancia estaven disposats a guanyar a qualsevol preu i en atacar fort, aquests arribaven a Meru, al nord-est de la muntanya, havent reduit a la meitat el gap que els separava de la primera posició. Però novament una averia s'interposava en el seu camí, la bomba d'aigua del seu cotxe perdia les pales, i si bé Vic Preston i John Lyall, que pràcticament ja no comptaven per a res, li cedien la seva als suecs per a que aquests poguessin seguir fent de llebrers, els pilots havien cedit ja 30 minuts.
Més endavant els propis pilots van començar a tenir problemes amb la selectora del canvi, precisant l'ajuda de l'helicòpter de l'equip, amb el que Björn Waldegård i Hans Thorszelius acumulaven ja un retard de 2 hores amb Ove Andersson i Arne Hertz; aquest retard de la formació sueca de Lancia, va permetre que els seus companys Sandro Munari i Lofty Drews ascendissin fins a la segona posició provisional, des d'on el transalpí i el kenià van començar a pressionar als suecs de Peugeot escurçant-los les distàncies. Però tres punxades consecutives en la zona del Mont Kenya, van endarrerir als pilots del Lancia Stratos HF número 3 i els convidaven a prendre com a bona la segona posició que per llavors ocupaven.
Per sort dels pilots suecs de Lancia, Jean-François Piot i Jean de Alexandris causaven baixa del ral·li a manca de 300 km per a completar el recorregut, quan aquests cremaven l'embragatge del seu Renault 17 Gordini en intentar sortir del punt en el que havien quedat atrapats, amb el que la seva posició de podi estava bastant assegurada malgrat tot.
En arribar a Nairobi el dilluns 31 de març de 1975, dilluns de Pasqua tal i com manava la tradició, el 23è Safari Rally es donava oficialment per conclòs, moment en que Ove Andersson i Arne Hertz feien realitat la faula de la llebre i la tortuga. Els suecs guanyaven l'esdeveniment en esquivar les averies i havent acumulat només 2 punxades en tot el seu recorregut, el que els permetia completar els 5927 km del recorregut acumulant un retard d'11 hores i 58 minuts. Tanmateix aquesta victòria era la primera per al pilot, segona en el cas del copilot, així com per a Peugeot, la qual s'aconseguia per un marge de 38 minuts i d'1 hora i 59 minuts per davant dels potents, alhora que fràgils, Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Lofty Drews i de Björn Waldegård i Hans Thorszelius respectivament.
Tot i ser molt ràpid a les pistes, el temps perdut reparant la mecànica va deixar Waldegård-Thorszelius en la darrera plaça de podi.
Per llavors només es disputava el campionat de constructors, certamen que gràcies al segon lloc marcat per Sandro Munari i Lofty Drews a la ronda africana, no feia més que refermar al constructor italià al capdavant de la general amb dues victòries i un segon lloc en els tres esdeveniments celebrats. Per la seva banda, la victòria marcada per Peugeot a Kenya, permetia als del lleó acostar-se a la posició de FIAT que es mantenia en el segon lloc amb 23 punts davant la seva absència a la cita.
Constructor |
Punts |
 Lancia
|
|
 FIAT
|
|
 Peugeot
|
|
Especificacions tècniques 
Títols