Desena victòria per a Sainz-Moya la que aconseguien al Safari.
Quarta cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 40è Safari Rally finalitzava a Nairobi el dimecres 1 d'abril de 1992 amb 21 equips participants en la seva cerimònia de clausura. La prova, que era puntuable per als certàmens mundials de pilots, constructors i producció, aconseguia un total de 47 inscripcions, estant tots els equips inscrits presents el dimecres 27 de març a la rampa de sortida ubicada a la mateixa capital nacional, per tal d'afrontar un recorregut composat per 2827,59 km competitius al llarg de 105 controls horaris.
Pensant en clau de campionat, Lancia va determinar que Kankkunen-Piironen finalitzaessin segons.
Si ja en l'edició anterior de 1991 el ral·li havia perdut part de la seva essència, en allargar-se les jornades de l'esdeveniment fins a 6 per tal de permetre un major descans per als pilots, en la 40ena edició aquesta reconversió de la ronda keniana continuava, i ara veia com s'havia de celebrar fora de les seves tradicionals dates de Pasqua. D'haver-se celebrat en aquest periode, el ral·li hauria tingut lloc a dues setmanes de la ronda següent, el Tour de Corse, quelcom que la FIA no va admetre obligant als organitzadors a programar la present edició en pràcticament les mateixes dates que la de l'any precedent, amb el que el ral·li tindria lloc entre setmana amb el conseqüent risc de poder tenir més camions i autobusos a la carretera.
Al llarg de la primera etapa del ral·li, el recorregut feia el seu habitual desplaçament cap a Mombasa, a la costa sud-oest del país, resseguint la principal carretera asfaltada que unia les dues ciutats, mitjançant 16 controls horaris, dels que 5 eren competitius, distribuits en ambdos costats de la via. La principal preocupació dels participants era la densa estela de pols que s'aixecava al seu pas, doncs des de feia pràcticament un any que no plovia a Kènia, i per tant d'haver de conduir enmig d'aquesta boira artificial, podia arribar a suposar la pèrdua de fins a 10 minuts per als pilots. En aquest context el sorteig del dorsal que tenia lloc abans de la sortida, cobrava un protagonisme excepcional, i a Carlos Sainz i Luis Moya els hi tocava el pitjor, el 8, just per darrera del solitari Mitsubishi Galant VR-4 de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen eren agraciats amb el dorsal número 1.
La sortida tenia lloc al Centre Internacional de Conferències de Kènia i de mans del seu president nacional, Daniel Arap Moi, el divendres a les 11 del matí per tal d'arribar a la costa índica 9 hores i 25 minuts després. Jorge Recalde i Martin Christie, pilots que un any més havien estat al càrrec de desenvolupar la majoria d'assaigs de cara a la ronda africana, prenien ràpidament les regnes de la classificació per 1 minut de marge amb el Toyota Celica Turbo 4WD de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que d'altra banda, i afortunadament per als seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, Kenjiro Shinozuka i John Meadows penalitzaven 4 minuts en el primer control horari i els espanyols passaven físicament per davant del seu Galant VR-4, desempellegant-se així de la seva molesta estela de pols.
Al llarg de l'etapa els contratemps es van anar succeint, Björn Waldegård i Fred Gallagher, els quals pilotaven un Lancia Delta HF Integrale després de que el seu programa amb Toyota s'hagués anat reduint paulatinament amb el pas de les temporades fins al punt d'extinguir-se per complet, i que a més a més pilotava amb un braç envenat quan arran d'un accident en els entrenaments del ral·li, el pilot suec patia 7 petites fractures en el radi així com una en el canell, els pilots patien una punxada. Carlos Sainz i Luis Moya tenien una fuita d'oli en el seu Celica Turbo 4WD, mentre que la direcció assistida dels seus companys, Mikael Ericsson i Nicky Grist, va compençar a perdre líquid.
Més avançada l'etapa, Mikael Ericsson i Nicky Grist van patir una fuita en el diferencial posterior del seu Toyota, requerint atenció mecànica per posar el cotxe en ordre en arribar a Bura, just abans d'afrontar els Taita Hills. Una atenció que també van precisar Carlos Sainz i Luis Moya en haver de canviar la seva junta d'estanquitat del diferencial posterior. Ja dins el sector de Taita Hills, Markku Alén i Ilkka Kivimäki es lamentaven d'un comportament molt sobrevirador del seu Toyota Celica Turbo 4WD, sense poder posar-hi remei, els finlandesos van haver de seguint arrossegant aquest problema fins pràcticament a la tercera etapa.
Com ja havia passat l'edició precedent, Jorge Recalde i Martin Christie perdien el seu lideratge a causa de les punxades, cedint el testimoni a Carlos Sainz i Luis Moya, si bé a diferència de l'any anterior, els argentins ja no tenien la sort de portar el número 1 a la seva porta i havien de lidiar amb la pols en suspensió que deixaven altres equips al seu pas. A més a més, els debutants al ral·li kenià Lancia Delta HF Integrale de l'equip Martini Racing, estaven patint constants problemes amb els seus amortidors posteriors, els quals endarrerien a totes 3 formacions presents a la cita.
Juha Kankkunen i Juha Piironen, tenien un moment delicat quan s'estaven acostant a Mombasa, on perdien la banda de rodadura d'una de les seves rodes pilotant a més de 150 km/h. Més díficil va ser el moment de Mikael Ericsson i Nicky Grist a Bamba, a tocar de la costa índica, quan els pilots rodolaven diverses voltes amb el seu cotxe, deixant-lo força malmés de txapa amb la conseqüent entrada constant de pols dins l'habitacle.
Arribats a Shanzu, a les afores de Mombasa, a 2 quarts menys 5 de 9 del vespre del mateix dimecres, la primera etapa del ral·li es donava per finalitzada, amb la classificació comandada per Carlos Sainz i Luis Moya i per 2 minuts de marge amb els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com Jorge Recalde i Martin Christie. Juha Kankkunen i Juha Piironen els seguien a continuació a 3 minuts dels espanyols, empatant també a temps amb els locals Ian Duncan i David Williamson, els quals pilotaven el Toyota Celica GT-4 que un any abans Mikael Ericsson i Claes Billstam havien emprat com a "muleto" per a preparar el ral·li. Els veterans Björn Waldegård i Fred Gallagher eren sisens a 18 minuts del lideratge, superant en 14 minuts el Mitsubishi Galant VR-4 de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, mentre que Mikael Ericsson i Nicky Grist eren els darrers pilots a bord d'un Grup A de primera fila, ocupant la vuitena posició a 42 minuts dels seus companys d'equip i seguits de ben aprop pels dos primers classificats en producció Patrick Njiru i Ian Munro i Per Eklund i Johnny Johansson.
38 equips participants prenien la sortida vers la segona etapa el dissabte a les 9 del matí, un escull que portaria la caravana del ral·li de nou cap a Nairobi mitjançant 17 sectors selectius dels que 6 eren competitius i llur corda cronometrada era de 387,32 km. Atenent les queixes dels pilots per l'enorme quantitat de pols aixecada al pas dels participants, l'organització incrementava el període entre cotxes de 2 a 3 minuts, una decisió que unida al lleuger vent que bufava, dissipava per complet aquest handicap afegit pels participants més endarrerits.
En els inicis de l'etapa, Markku Alén i Ilkka Kivimäki es seguien queixant del sobreviratge del seu cotxe, mentre que Mikael Ericsson i Nicky Grist havien de conviure amb la gran quantitat de pols que els hi seguia entrant en el compartiment. Una mica més endavant, quan els pilots tornaven a afrontar els Taita Hills, el turbo del Celica Turbo 4WD de Carlos Sainz i Luis Moya es trencava, el que requeria assistència mecànica, però els seus rivals no van poder treure renda d'aquesta incidència en no tenir gaire més fortuna, Juha Kankkunen i Juha Piironen punxaven en dues ocasions, una roda frontal i una de posterior, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tenien la desagradable sorpresa de veure com es disparava el seu extintor interior.
Per tal d'evitar penalitzar gaire més a l'arribada del control de Mtito, Carlos Sainz i Luis Moya van sortir com una exhalació de Ndi, població on el canvi del turbo havia tingut lloc, tan que una roda del seu Toyota Celica Turbo 4WD es cremava. Per sort seva, el seu helicòpter d'assistència no era massa lluny d'ells i l'assistència va arribar per l'aire de forma immediata. Malgrat tot, la parella espanyola arribava 4 minuts tard a Mtito i el lideratge tornava a estar en mans de Jorge Recalde i Martin Christie, mentre que en la segona posició s'hi situava Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i es que Carlos Sainz i Luis Moya havien caigut fins a la tercera posició.
El següent secor competitiu s'iniciava a Makindu, i aquí és on l'averia en el turbo li va tocar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el que els finlandesos s'hi deixaven uns 30 minuts. Ian Duncan i David Williamson hi trencaven un palier just abans d'iniciar-lo, però feien sort de veure com una furgoneta d'assistències de l'equip Toyota arribava en aquell precís moment, reincorporant-se així a la competició immediatament.
Amb l'avenç de les hores, i el conseqüent increment de les temperatures, els amortidors dels 3 Lancia Delta HF Integrale perdien eficiència, fins al punt que els posteriors de tots 3 equips s'acabaven trencant. Martini Racing només disposava de 2 helicòpters per cobrir els seus 3 cotxes, pel que Juha Kankkunen i Juha Piironen en ser els últims en patir aquesta averia, es van quedar una estona sense el prodigiós servei aeri durant una estona cedint més temps que no pas els seus companys d'equip.
Ja en el sector dificil de Mbooni Hills, va ser on Carlos Sainz i Luis Moya van desencadenar el seu atac tot aprofitant els problemes que estaven tenint la resta de participants, els de Toyota cobrien el sector amb només 10 minuts de penalització, mentre que Jorge Recalde i Martin Christie n'hi afegien 17 al seu compte particular, els locals Ian Duncan i David Williamson 19 i Juha Kankkunen i Juha Piironen 24. Tot plegat permetia als pilots espanyols recuperar el liderat provisional de la taula per davant dels argentins Jorge Recalde i Martin Christie i els kenians Ian Duncan i David Williamson.
Superat aquest sector, els pilots disposaven d'un periode breu de temps per a canviar rodes i reomplir els seus dipòsits de carburant d'octanatge elevat, i va ser en aquesta maniobra quan Björn Waldegård i Fred Gallagher s'acomiadaven del ral·li, i de retruc de la seva carrera al mundial de ral·lis. Possiblement una gota de carburant queia sobre l'escapament ben calent, amb el que es produia una sorollosa deflegeració i el seu Lancia Delta HF Integrale quedava envoltat de flames fins a la seva destrucció total. Afortunadament els dos pilots van poder sortir del cotxe a temps, Fred amb l'ajuda de Björn, però un dels seus mecànics, el local Trevor Jones, va patir algunes cremades al seu cos, havent de ser desplaçat amb helicòpter fins a l'hospital de Nairobi.
Fins a 34 equips entraven a la capital el mateix dissabte a partir de 3 quarts menys 1 minut de 6 de la tarda, amb la classificació comandada per Carlos Sainz i Luis Moya per 7 minuts de marge vers Jorge Recalde i Martin Christie. Ian Duncan i David Williamson conservaven la tercera plaça per 2 minuts de marge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i a 16 minuts dels líders. Mentre que els dos altres Toyota Celica Turbo 4WD oficials, en mans de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Mikael Ericsson i Nicky Grist, eren cinquens i sisens respectivament a 23 i 38 minuts dels seus companys d'equip espanyols i amb un important marge amb els seus perseguidors, els Subaru Legacy RS de Grup N de Patrick Njiru i Ian Munro i de Per Eklund i Johnny Johansson.
La jornada dominical era un bucle amb arribada i sortida de Nairobi format per 8 sectors competitius de 442,91 km de distància, els quals en primera instància viatjaven cap al sud fins a Kajiado, d'on feien un gir cap al nord per arribar a peus del Mont Kenya, concretament a Embu, per a retornar cap a la capital on els primers pilots participants hi farien entrada a les 2 en punt del migdia després de 6 hores i mitja de competició.
Ian Duncan i David Williamson patien una punxada lenta durant uns 15 km en els primers sectors de l'etapa, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'havien d'aturar per canviar l'embragatge i la caixa de velocitats. Carlos Sainz i Luis Moya tampoc es lliuraven dels contratemps, si bé en el seu cas només havien de canviar una pinça de fre.
A mitja jornada, els Lancia van patir els seus endèmics problemes amb les suspensions, i així tan Jorge Recalde i Martin Christie com Juha Kankkunen i Juha Piironen, cedien més temps amb els líders en haver de canviar els amortidors posteriors, agreujant-se el problema en el cas de la parella argentina que també havien de canviar la suspensió anterior, si bé el seu major coneixement del terreny, després de les intenses jornades d'entrenaments, els va permetre atacar fort i compensar així el temps perdut.
D'altra banda Ian Duncan i David Williamson s'endarrerien en aixafar el seu tub d'escapament, precisant un de nou, mentre que Mikael Ericsson i Nicky Grist seguien patint la constant entrada de pols a dins del cotxe. Kenjiro Shinozuka i John Meadows havien de canviar la junta de culata, i Markku Alén i Ilkka Kivimäki van començar a acusar una vibració excessiva en el seu Toyota Celica Turbo 4WD per culpa d'un equilibri de pes caigut, pel que si bé els Lancia veien com la possibilitat de victòria es reduia, almenys aquests no perdien plaça davant els problemes que també patien la resta de participants.
Així doncs, completada la jornada dominical del ral·li, la tercera, la classificació quedava en quan a posicions pràcticament igual a com estava abans d'iniciar-se a primera hora del matí, amb l'excepció de l'intercanvi de posicions entre Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb Mikael Ericsson i Nicky Grist. Carlos Sainz i Luis Moya mantenien intacte el seu marge amb Jorge Recalde i Martin Christie, és a dir, 7 minuts, mentre que en relació amb Ian Duncan i David Williamson aquest s'ampliava en 5 minuts fins arribar a un total de 21, Juha Kankkunen i Juha Piironen restaven a les portes del podi a 27 minuts del lideratge i a continuació es trobaven classificats els altres dos Toyota oficials anteriorment esmentats acumulant un retard de 39 i 41 minuts respectivament vers els seus companys d'equip.
Tanmateix en el transcurs d'aquesta jornada va tenir lloc un incident molt trist en una de les assistències, els vilatans sentien una enorme curiositat per veure els helicòpters en acció, el que provocava que una gran quantitat d'aquests s'acostessin molt a les aeronaus en quan aquestes tocaven terra per portar a terme alguna de les seves funcions. En una d'aquestes, un espectador es va acostar massa a les pales del rotor posterior, que en donar-li un fort cop al cap, li causà la mort de manera immediata.
Malgrat aquests incidents relacionats amb la inseguretat que acompanyava al ral·li, així com alguns disturbis tribals que s'estaven produint cap al nord per raons polítiques, en la matinada del dilluns es donava la sortida als 33 equips que havien aconseguit superar l'equador del ral·li per tal de dirigir-se fins a Eldoret, al nord-oest del país, on hi arribarien a 2 quarts i 1 minut d'1 del migdia, després d'haver estat competint durant 9 hores i mitja i d'haver creuat els N'Gong Hills i la Vall de Kedong.
Carlos Sainz i Luis Moya van gaudir d'una quarta etapa tranquila, sense conèixer cap incident, mentre que pel seus rivals, sobretot en la primera part celebrada de nit, el pilotatge era tot un calvari, doncs la pols en suspensió es convertia en una mena de densa boira, obligant-los a pilotar amb més cautela que no pas els espanyols. Ian Duncan i David Williamson trencaven la suspensió anterior del seu Celica GT-4 en un absurd salt a alta velocitat, doncs aquest contratemps es produia en una secció d'enllaç per carretera asfaltada, amb el que els kenians perdien 20 minuts, tres posicions i queien fora de les places de podi.
A la Vall de Kedong, el Toyota Celica Turbo 4WD de Mikael Ericsson i Nicky Grist s'aturava repentinament i sense motiu aparent, davant la negativa del seu motor de tornar-se a posar en marxa, als mecànics del cotxe d'assistència ràpida no els va quedar més remei que empenyer el cotxe de competició amb el seu uns metres, una maniobra que va donar resultat permetent al pilot suec i al copilot britànic reincorporar-se a la competició. Tot i aixó el seu cotxe no pujava tan de règims com abans feia, pel que en entregar menys potència, aquests eren atrapats per Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos van intentar demanar per ràdio als seus companys que s'aturessin per a deixar-los passar, doncs els estaven fent reduir el ritme en uns 20 km/h, però aquests no atenien a la seva trucada per ràdio ni tampoc la que feia l'emissora de ràdio aèria de l'equip.
Fins i tot un cotxe d'assistència ràpida va ser enviat per aturar als pilots, però ni amb aquestes el suec i el britànic se n'adonaven de quan estaven perjudicant als seus companys d'equip finlandesos, els quals en un cert moment fins i tot van haver de recorrer a una llanterna per arribar a veure per on passava la pista. Finalment, quan tots dos equips van aconseguir emergir del sector, ho feien amb unes cares ben llargues.
Davant la sorpresa de ningú, Juha Kankkunen i Juha Piironen havien de canviar els seus amortidors posteriors abans de Seyabei, on el pilot finlandès manifestava que malgrat tenir un gap de 6 minuts amb els seus companys Jorge Recalde i Martin Christie, davant els problemes d'Ian Duncan i David Williamson amb el seu escapament, assegurava que l'hi era molt dificultós conduir enmig de l'estela de pols i de nit. Més endavant, a Eldama Ravine, la parella requeria un segon joc d'amortidors posteriors i on Carlos Sainz i Luis Moya van tenir un moment còmic; els líders abandonaven el punt d'assistència després d'haver proveit de carburant el seu cotxe, per instants més tard haver de retornar en descobrir que no els hi havien posat prou carburant.
En la recta final de l'etapa, Carlos Sainz va començar a experimentar els seus habituals dolors d'esquena, mentre que en el si de l'equip Toyota les tornes es canviaven i ara era Mikael Ericsson i Nicky Grist els qui havien de pilotar enmig de l'estela de pols que aixecava Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que poc més endavant s'havien d'aturar amb una boixa trencada a l'espera de l'arribada del seu helicòpter. Un nou contratemps per als components de l'equip Toyota es va descobrir quan a pocs quilòmetres d'arribar a Eldoret, la pluja va començar a fer acte de presència, però a Mikael Ericsson i Nicky Grist el seu neteja parabrises no funcionava. Ian Duncan i David Williamson canviaven els seus amortidors i molles del seu Celica GT-4 abans d'arribar al parc tancat, però un d'ells va costar molt de fixar, fent perdre als locals uns 8 minuts.
Tot aquestes incidències en el si de l'equip Toyota, van fer que una vegada més Carlos Sainz i Luis Moya es quedessin en solitari davant dels seus rivals de Lancia, els espanyols tenien un marge en el lideratge de 18 minuts vers Jorge Recalde i Martin Christie mentre que en relació als seus màxims oponents en el campionat, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, el marge era de 42 minuts. Mikael Ericsson i Nicky Grist es quedaven a les portes del podi a 1 hora i 11 minuts del registre dels líders, mentre que els kenians Ian Duncan i David Williamson intercalaven el seu Toyota antic entre els dos oficials nous a 10 minuts de la quarta posició i a 9 de la sisena.
La cinquena etapa estava considerada per molts com la més difícil de totes, no només per la seva major distància, sino per que la duresa del recorregut era extrema en el seu camí des d'Eldoret fins Aberdare. Novament la sortida es donava de nit, a les 2 de la matinada del dimarts 31 de març, el que va permetre a la parella líder incrementar distàncies vers els seus rivals en gaudir de millor visibilitat, i es que si bé les primeres pluges començaven a fer acte de presència, el terreny estava tan sec després d'un any sense caure ni una gota, que amb prou feines es reduia l'estela de pols al pas dels participants.
En un sector de corves lentes i forquilles, en les que s'hi acumulaven grans quantitats de pols en suspensió, Juha Kankkunen i Juha Piironen volcaven el seu Lancia Delta HF Integrale, el qual quedava apoiat sobre el seu costat dret, deixant el parabrises trencat i el sostre del cotxe abonyegat, si bé els campions del món en vigència no havien de lamentar danys d'importància en la seva mecànica, els pilots es deixaven uns 12 minuts en l'incident.
Més avançat l'escull, en passar pels turons de Cherengani, Carlos Sainz i Luis Moya es van trobar amb una petita alerta que venia del seu turbo, si bé els líders van decidir esperar arribar a Maralal per tal de poder-lo canviar, on tindrien més marge de temps per fer la reparació sense penalitzar en excès. Juha Kankkunen i Juha Piironen havien de tornar-se a aturar a canviar els maleïts amortidors posteriors després de Marich Pass, on també va ser necessari canviar un semi-eix i una roda punxada.
Mikael Ericsson i Nicky Grist, que venien per darrera dels homes de Lancia, no van poder treure partit dels incidents que els finlandesos estaven patint, doncs els pilots es deixaven 23 minuts per uns problemes de frens mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tampoc podien en conèixer una averia en el seu turbo que els enderreriria en gairebé 1 hora en la cinquena etapa. Per acabar de rematar, el Toyota de Ian Duncan i David Williamson necessitava una nova barra de direcció, fent perdre encara més temps a la parella local quan la de recanvi, no funcionava. Més avançada l'etapa, el seu Celica GT-4 va patir una averia de frens, obligant als seus mecànics a canviar el cilindre mestre del seu servo, endarrerint-los una barbaritat.
Després d'una important tempesta a Barsalinga, Carlos Sainz i Luis Moya van patir un incident que els hagués pogut costar el ral·li, els pilots s'aturaven al control horari per al pertinent control de pas, després d'estar de l'ordre de minut i mig esperant a que els retornessin el carnet de ruta, Luis Moya va baixar del cotxe per reclamar-lo, un cop en les seves mans, els líders van sortir com una exhalació de camí al següent control, per no massa més tard, adonar-se'n que no els hi havien segellat ni signat el carnet en la taula, amb el que els pilots de Toyota van haver de retornar i exigir que els comissaris fessin bé la seva feina.
Paral·lelament, Jorge Recalde i Martin Christie van haver de pilotar amb només 2 rodes motrius, les posteriors, al llarg d'un centenar de quilòmetres, una incidència de la que els líders en tenien constància immediata, i es que per llavors el seu avenç en l'etapa estava sent monitoritzat per un dels helicòpters de l'equip Toyota, en sacrifici de l'assistència aèria de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Més endavant, les bombes per al proveïment de carburant que portaven els helicòpters de Martini Racing, van fallar.
A l'arribada a l'Aberdare Club, punt final de la cinquena etapa, el dimarts quan passaven 5 minuts de les 5 de la tarda, es va realitzar un exhaustiu treball de manteniment en els cotxes que hi anaven arribant, sent més notori aquest treball en el Celica Turbo 4WD de Carlos Sainz i Luis Moya a qui se'ls hi canviava la caixa de velocitats. Per tant, si bé tots els participants havien patit contratemps al llarg de la jornada, els espanyols de la firma nipona eren els qui menys, amb el que aquests veien incrementat el seu marge en el lideratge en una desena de minuts més vers els seus més immediats rivals, arribant a ser de 28 minuts amb Jorge Recalde i Martin Christie i de 54 minuts amb Juha Kankkunen i Juha Piironen. Mikael Ericsson i Nicky Grist eren quarts a 1 hora i 34 minuts dels seus companys i Markku Alén i Ilkka Kivimäki ocupaven la cinquena posició a 2 hores i 28 minuts dels espanyols, després de superar als locals Ian Duncan i David Williamson, els quals s'acomiadaven de tota opció de pujar al podi en trobar-se a 3 hores i 57 minuts del lideratge.
La sisena i última etapa conduia als pilots de nou cap a Nairobi, celebrant-se la sortida de l'Aberdare Club a les 5 en punt de la matinada i esperant-se l'arribada a la capital a partir de 3 quarts i 5 minuts de 10 del matí. L'etapa era pràcticament un tràmit, doncs només tenia 6 sectors competitius i la seva distància cronometrada era la més curta de totes, 242,87 km.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki patien una revolcada en el primer sector competitiu de l'etapa, però sense que aixó li suposès massa problema, d'altra banda, els seus companys Carlos Sainz i Luis Moya pilotaven amb cautela sabedors que hi tenien molt poc a guanyar i molt a perdre, més quan els espanyols percevien un soroll que venia de la seva caixa de canvis. La caixa va ser canviada en el següent punt possible i sense que els seus mecànics mostressin cap mena d'angoixa o preocupació, amb el que els pilots es dirigien així cap a la victòria.
De fet l'únic incident rellevant que es va produir va venir en forma d'ordres d'equip. Martini Racing, pensant en clau de campionat, va ordenar a Jorge Recalde i Martin Christie que es deixessin passar pels seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen; els argentins van comprendre perfectament les ordres, doncs la consecució del títol no era pas la seva guerra i aquests preferien assegurar-se el concurs al Ral·li d'Argentina, la cita de casa, amb un Lancia Delta HF Integrale oficial, pel que els sudamericans es van aturar molt temps abans d'entrar al darrer control horari, el suficient com per a que els seus companys de formació els hi poguessin prendre la segona posició.
Completats els 2827,59 km competitius del recorregut, Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven per primera i única vegada el Safari Rally, el que tanmateix els suposava la seva desena victòria en el campionat del món de ral·lis. Els espanyols acumuvalen una penalització de 2 hores i 35 minuts en arribar a Nairobi a 3 quarts i 5 minuts de 10 del matí del dimecres 1 d'abril de 1992, pel que la seva victòria es produia per 52 minuts de marge vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, i de 59 minuts amb els seus autèntics rivals al llarg de tot l'esdeveniment, els argentins Jorge Recalde i Martin Christie.
Recalde-Christie van ser els únics capaços de seguir el ritme dels líders, peró al final van cedir el seu lloc als seus companys.
En la categoria de producció, pràcticament els únics en prendre's amb caràcter oficial el ral·li i dotar els seus cotxes de recursos van ser els homes de Subaru, i es que el local Patrick Njiru, que havia estat residint i competint una temporada al Japó, va saber seduir als responsables de la marca per a tal empresa. Per la rampa de sortida baixaven dos Subaru Legacy 4WD Turbo, un per a Patrick Njiru i Ian Munro, i un altre per a Per Eklund i Johnny Johansson.
En la primera etapa, la parella sueca coneixia problemes amb la seva direcció assistida, la qual patia una fuita de líquid, el que permetia que els seus companys lideressin la categoria per tan sols 4 minuts de marge a l'arribada a Mombasa. En el retorn cap a la capital, ja en la segona etapa, Patrick Njiru i Ian Munro patien una sortida de pista enmig de les plantacions de sisal que es trobaven en els primers sector de l'escull, però aquesta incidència només els provocava danys en la seva carrosseria, doncs a l'arribada a Nairobi, el seu marge s'havia incrementat fins als 11 minuts.
En l'equador de la tercera etapa, els líders patien un accident frontal amb el cotxe d'un vilatà i aquests perdien la seva posició en favor dels seus companys Per Eklund i Johnny Johansson, però la fortuna es tornava aliar amb Patrick Njiru i Ian Munro, doncs l'accident només provocava alguns danys en la seva carrosseria, a part de fer-lis canviar la corretja del ventilador. L'endemà, amb la disputa de la quarta etapa del ral·li, Per Eklund i Johnny Johansson van patir uns problemes amb el turbo que els obligaren a pilotar a menor ritme durant una setantena de quilòmetres, amb el que Patrick Njiru i Ian Munro tornaven a ocupar la primera posició provisional de la categoria per una mica més de 30 minuts de marge.
En la penúltima etapa, la cinquena, Patrick Njiru i Ian Munro hagueren de canviar els semieixos posteriors i anteriors del seu Subaru, mentre que Per Eklund i Johnny Johansson s'endarrerien en uns 10 minuts per culpa d'un problema d'encès. A les acaballes de la jornada, la parella sueca avançava sobre la pista, que no en la classificació, a la keniana, quan aquesta patia una punxada en el seu cotxe, per més endavant produir-se l'acció a la inversa quan Per Eklund i Johnny Johansson tornaven a patir problemes amb el turbo, amb el que les dues parelles de la Constel·lació de les Plèiades es trobaven separades en gairebé 1 hora a l'arribada a Aberdare.
Amb aquestes distàncies tan importants entre els dos companys de formació, la sisena i última etapa del ral·li era un mer tràmit, en el que Patrick Njiru i Ian Munro pilotaven amb la calma suficient com per poder certificar la seva victòria a la ronda domèstica per 47 minuts de marge amb Per Eklund i Johnny Johansson.
En clau de campionat, Patrick Njiru s'afegia a la llista de guanyadors de proves del certamen i s'establia així un quadruple empat al capdavant de la taula provisional a 13 punts entre el monegasc Christiophe Spiliotis, el suec Sören Nilsson, l'argentí Carlos Menem i el mateix pilot kenià.
Patrick Njiru esdevenia el quart guanyador diferent en el campionat de producció.
La victòria que obtenia el pilot madrileny al continent africà, juntament amb el segon lloc de Juha Kankkunen a l'esdeveniment, situava ambdós pilots empatats al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots amb 47 punts, 19 més que no pas el seu company o compatriota Markku Alén, que gràcies a finalitzar la prova en cinquena posició desfeia la igualada que mantenia amb Didier Auriol i Mats Jonsson a la sortida del Ral·li de Portugal.
Pilot |
Punts |
 Carlos Sainz
 Juha Kankkunen
|
|
Markku Alén
|
|
 Didier Auriol
 Mats Jonsson
|
|
En el campionat de constructors, Lancia es mantenia al capdavant de la general provisional de la mà de Martini Racing, si bé els seus màxims rivals, Toyota, escurçaven distàncies gràcies a la victòria dels seus caps de files per deixar-les en 6 punts de marge. Per darrera dels dos tenors del mundial, Ford es mantenia com a tercera marca, ja que el bagatge que obtenia Mitsubishi de la seva visita a Kenya era molt pobre.
Constructor |
Punts |
 Lancia
|
|
 Toyota
|
|
 Ford
|
|
Massimo Biasion 
Subaru
Citroën
Petter Solberg 
Citroën
M-Sport