Inscrits a última hora, Duncan-Williamson trencaven amb 12 anys de sequera de victòries locals.

Tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 42è Safari Rally finalitzava a Nairobi el diumenge 3 d'abril de 1994 amb 14 equips participants en la seva cerimònia. La prova, famosa per la seva duresa i l'elevat cost que suposava per les marques la seva preparació i concurs, presentava la menor llista d'inscrits registrada fins al moment, amb només 43 equips, els quals farien front a un recorregut programat de 58 sectors competitius i de 2393,10 km de distància. El tret de sortida de l'edició tenia lloc el dijous 31 de març a la mateixa capital keniana, Nairobi, i aquesta entregava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i de producció.

Shinozuka-Kuukala van ser la única alternativa als Toyota.

Respecte a edicions anteriors, la cita africana del calendari presentava com a principal novetat l'eliminació d'1 de les tradicionals 5 etapes del ral·li, amb el que la present 42ena edició es quedava amb 4 en el seu programa. Aquesta reducció comportava un retall de 650 km del recorregut, si bé la seva distància competitiva es veia incrementada en 200 km vers la de l'any anterior. Un altre canvi important en l'ADN de l'esdeveniment kenià venia quan s'abandonaven les mitjanes imposades i les seves penalitzacions, per simplement passar a cronometrar als pilots. Tanmateix també s'eliminava qualsevol sector competitiu nocturn, amb el que els pilots a priori gaudirien d'una millor visibilitat pagant el peatge d'un increment en les temperatures ambientals.

Tots i aquests canvis per a facilitar les coses als equips del mundial, només Toyota seguia un any més apostant fort per la victòria en la prova i hi desplaçava 3 unitats oficials dels seus Celica Turbo 4WD, als que a darrera hora s'hi afegiria un quart pels kenians Ian Duncan i David Williamson i a càrrec de l'importador local de la firma japonesa; Mitsubishi mantenia el plantejament de la temporada anterior amb un únic Lancer Evo I semioficial per a Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala, mentre que Subaru aparcava els Vivio i desplaçava dos unitats de l'Impreza de Grup N per als kenians Patrick Njiru i Abdul Sidi i els britànics Richard Burns i Robert Reid, deixant els seus cotxes i pilots oficials descansant a casa.

Un altre canvi en aquesta edició tenia lloc en la primera etapa del ral·li, la qual no arribava fins a la Costa Índica tal i com era habitual, és a dir fins al tradicional reagrupament de Mombasa, sinó que els participants es quedaven a mig camí, concretament només es desplaçaven fins a Voi, des d'on retornarien cap a la capital keniana després d'una mica més de 7 hores i mitja de competició. Així doncs, els 43 equips participants que prenien la sortida des de Nairobi el dijous 31 de març a 2 quarts d'11 del matí, afrontarien un total de 469,75 km competitius distribuits al llarg de 6 sectors.

Didier Auriol i Bernard Occelli, que competien per primera vegada al Safari, afrontaven els primers compassos del programa a ritme d'esprint europeu enlloc de l'adient maratonià africà, amb el que els francesos prenien les regnes de la classificació a les primeres de canvi, però ràpidament patirien dos accidents que els apartarien de les posicions capdaventeres. Primer trencaven un amortidor malmetent suspensions i transmissió, motiu pel qual la parella de Toyota va haver de demanar auxili al seu helicòpter, i poc després de reiniciar la marxa, trencaven un triangle de suspensió i es quedaven sense servodirecció, perdent més d'una hora amb tots aquests incidents i classificant-se en la desena posició provisional.

Els francesos no serien els únics debutants amb problemes, doncs els japonesos Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino, pilots els quals prenien part a l'edició, en detriment en un primer instant d'Ian Duncan i David Williamson, en guanyar un programa de caça de talents nipó, patien tres accidents al llarg d'aquest primer escull competitiu, arran dels quals el copilot va haver de ser conduit a l'hospital i l'abandonament de la fogosa parella obligat.

Juha Kankkunen i Nicky Grist, amb un ritme més adequat a l'idiosincràsia de l'esdeveniment kenià, prenien llavors la primera plaça a la classificació seguit dels seus, en certa manera, companys d'equip Ian Duncan i David Williamson, doncs els pilots havien dut a terme els preparatius de la marca durant 3 mesos, per conservar les places fins a la conclusió d'aquesta primera etapa. Ambdós formacions de Toyota feien entrada al parc tancat de Nairobi quan passaven 5 minuts de les 6 de la tarda separades en 6 minuts, mentre que per darrera seu s'hi trobava el Mitsubishi Lancer Evo de Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala, molt conservadors amb la seva mecànica, a 22 minuts dels líders, precedint a la seva vegada en 2 i 4 minuts els dos Subaru Impreza WRX-RA de Patrick Njiru i Abdul Sidi i de Richard Burns i Robert Reid.

La segona etapa era també un bucle amb inici i final a Nairobi, el qual estava composat per 5 sectors competitius de 547,80 km de corda. Els 33 equips supervivents de la primera etapa hi començaven a prendre part el divendres 1 d'abril a partir de les 7 del matí, mentre que aquests se'ls esperava a la mateixa ciutat a partir de 2 quarts de 6 de la tarda del mateix dia.

Va ser en aquest segon escull quan el ral·li vivia un canvi brusc dels aconteixaments quan Juha Kankkunen i Nicky Grist patien un espectacular accident a alta velocitat en una zona inundada per un ruixat, una incidència sobre la ruta que els seus "ouvreurs" els hi haurien d'haver alertat. A conseqüència de l'accident, el cotxe quedava en un estat bastant deplorable, i si bé els pilots només patien unes rascades i contusions de baixa importància, aquests van ser evacuats fins a Nairobi en helicòpter per a un xequeig, amb el que el seu abandonament era obligat.

Ian Duncan i David Williamson evitaven aquesta trampa i per tant després de la baixa dels campions del món en vigència, els kenians passaven a estar al capdavant de la classificació provisional de la prova, paral·lelament, Didier Auriol i Bernard Occelli trobaven el ritme adequat per al ral·li, i si bé no aconseguien escurçar distàncies amb el cotxe homòleg dels líders, si que almenys anaven guanyant posicions en esquivar els contratemps.

Després de competir al llarg de 547,80 km de distància el divendres, el retorn al parc tancat de Nairobi es feia amb Ian Duncan i David Williamson en la primera posició per un marge de 16 minuts vers el Mitsubishi Lancer Evo de Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala i de 48 minuts en relació al Subaru Impreza WRX de Patrick Njiru i Abdul Sidi, els quals compensaven el dèficit d'una quarentena de cavalls de potència del seu cotxe amb una fiabilitat exquisita. Els seus companys Richard Burns i Robert Reid, patien el trencament del pedal del fre, amb el que els britànics s'endarrerien vers els seus companys en 13 minuts, fent entrada així al parc tancat a 1 hora i 3 minuts del lideratge i amb només 2 minuts de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

A 2 quarts de 7 en punt del matí del dissabte 2 d'abril, es donava sortida als 25 equips participants que restaven en actiu en el parc tancat de Nairobi, per a que aquests afrontessin la tercera etapa, l'escull més dur de tot l'esdeveniment que comprenia 8 sectors competitius de 855 km de distància,i els quals els conduirien fins a Eldoret, al nord-oest del país.

Al cap de poca estona de prendre la sortida, Patrick Njiru i Abdul Sidi patien una sortida de pista amb el seu Impreza WRX-RA, doncs aquest model en estar desprovist d'aleró posterior, era una mica més inestable en velocitats superiors als 150 km/h, el que els suposava cedir a la parella keniana un total de 18 minuts, una ocasió que no va poder ser aprofitada pels seus companys Richard Burns i Robert Reid per a liderar la classificació en l'apartat de producció, doncs aquests s'havien d'aturar immediatament després de sortir del parc tancat per tal de completar la reparació de la seva averia en el seu sistema de frens; els britànics cedien uns 40 minuts en les assistències i es veien obligats a reempendre la marxa per darrera dels núvols de pols que aixecaven els cotxes més lents que els havien avançat en pista.

Els incidents soferts pels dos Subaru, van facilitar que Didier Auriol i Bernard Occelli guanyessin dues posicions i passessin a ocupar un lloc en el podi provisional, en la seva tercera plaça concretament, si bé els francesos se seguien mantenint a gairebé una hora del registre marcat per Ian Duncan i David Williamson.

Els kenians per la seva banda coneixien el seu primer contratemps seriós, quan després d'atropellar un impala, aquests es veien obligats a canviar els quatre amortidors del seu Toyota Celica Turbo 4WD, però malgrat aquest incident, el temps que els líders havien aconseguit guanyar en pista vers Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala, permetien als pilots entrar a Eldoret amb 15 minuts de coixí, quan les manetes del rellotge marcaven que faltaven 5 minuts per a les 6 de la tarda; per tant la parella de Toyota Kènia només havia cedit 1 minut amb els segons classificats. Didier Auriol i Bernard Occelli es trobaven a 55 minuts del lideratge, mentre que els Subaru de Grup N es trobaven ja per sobre de les 2 hores vers els líders.

La quarta i última etapa portava als participants des d'Eldoret fins a Nairobi, una etapa que a diferència d'edicions anteriors no era un pur tràmit, sino que en el seu programa hi constaven 4 sectors competitius d'un total de 520,55 km de distància. Els 17 equips participants que havien aconseguit arribar a Eldoret el dissabte a la tarda, iniciaven aquesta darrera etapa dominical a 2 quarts de 7 del matí per tal de començar a entrar a la capital keniana 10 hores més tard.

Donat que Didier Auriol i Bernard Occelli estaven en terra de ningú i que un altre ensurt com el de la jornada anterior podia posar en perill la victòria d'Ian Duncan i David Williamson, Toyota feia sortir als francesos per davant dels líders provisionals i així aquests els poguessin prevenir de qualsevol imprevist que pogués haver en la pista. Malauradament el plantejament es va esgarrar quan els francesos tornaven a patir problemes amb la suspensió, amb el que Ian Duncan i David Williamson havien d'obrir pista una altra vegada i quedaven més exposats als incontables perills que suposava pilotar a altes velocitats en pistes obertes al trànsit.

La resta de la jornada es va desenvolupar sense incidents de major importància entre els equips situats en les primeres posicions, amb el que arribats a Nairobi a 2 quarts de 5 de la tarda, el 42è Safari Rally es donava oficialment per conclòs. En ell els pilots locals Ian Duncan i David Williamson hi aconseguien finalment la victòria, trencant així amb 12 anys sense una victòria keniana a l'esdeveniment; els locals completaven els 2393,10 km cronometrats del recorregut en un temps final de 20 hores i 49 minuts. Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala completaven la prova amb 25 minuts de retard vers el temps dels guanyadors i pujaven al segon graó del podi, mentre que els debutants a la cita africana, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, el tancaven a 1 hora i 10 minuts del temps dels seus companys d'equip.

Debutants al Safari, Auriol-Occelli acabaven en tercera posició.

En la categoria de producció els pilots locals Patrick Njiru i Abdul Sidi van tenir un ral·li relativament plàcid, doncs els seus companys d'equip, els britànics Richard Burns i Robert Reid, només van poder arribar a inquietar a la parella keniana al llarg de la primera etapa del ral·li. Després en aparèixer els problemes amb els frens, els britànics van cedir un temps preciós que els impedia aspirar a poc més que el segon lloc per mèrtis propis. Tanmateix la resta de pilots de la llista d'inscrits, amb un cotxe homologat com a Grup N, no donaven el nivell de la parella de Subaru, ja fora per mans o per sofisticació mecànica, amb el que Patrick Njiru i Abdul Sidi aconseguien finlament la victòria per 10 minuts de marge amb els britànics i ocupant la quarta posició absoluta.

A efectes de campionat, el resultat de la prova era instrascendent, ja que els principals competidors no s'hi van donar cita i Patrick Njiru no tenia com objectiu competir en cap altre ronda del calendari, amb el que la general seguia comandada pel pilot càntabre Jesús Puras amb 23 punts seguit de Pierre Jenot i el propi Njiru amb 13.

Njiru-Sidi van tenir una victòria cómoda en producció.

En el campionat de pilots el zero que sumava Juha Kankkunen era un revés important pels seus interessos en la cursa pel títol, si bé el campió finlandès seguia ocupant la primera plaça ara per davant del seu company d'equip Didier Auriol, qui amb els 12 punts obtinguts al ral·li, superava a Massimo Biasion i Carlos Sainz, ambdos empatats a 22 punts.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	35
Didier Auriol	27
Massimo Biasion Carlos Sainz	22 22

En quan a la taula provisional del certamen de constructors, Toyota es desmarcava amb la segona victòria consecutiva del campionat, mentre que per a Subaru la jugada de desplaçar dos cotxes de Grup N a Kenya va donar uns interessants fruits, doncs la victòria en producció es traduia en 15 punts que permetien als de la constelació de les Plèiades superar a Ford en la general per 7 punts.

Constructor	Punts
Toyota	57
Subaru	41
Ford	34

Loeb, disconforme amb els ordres de sortida, va marcar la segona victòria de la temporada.

El dissabte 3 d'abril de 2010 finalizava al Mar Mort el 2n Ral·li de Jordània, tercera cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis i la qual otorgava punts en els certàmens reservats per a pilots, marques, producció i S2000. A la cerimònia de sortida, celebrada el dijous 31 de març, s'hi donaven cita fins a 33 equips dels 36 que havien oficialitzat la seva inscripció prèviament; dels que 27 van aconseguir ser presents a la cerimònia de clausura superant en més o menys realitat els 339,48 km cronometrats del programa repartits al llarg de 21 trams.

Obrir pista el divendres no va ser fàcil i mantenir el liderat fou impossible per Latvala-Anttila.

Per tal d'adaptar-se al cap de setmana islàmic, la primera etapa es celebrava en dijous, constant en el seu programa fins a un total de 7 proves especials cronometrades de 95,70 km de distància, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams als que se'ls hi afegia a primera hora del matí, una especial que passava molt propera a uns antics vestigis romans com en els que es donava el tret de sortida a l'edició, motiu pel qual tot el circ s'envoltava d'atrezzo de legionari romà o fins i tot es portaven als pilots en quàdrigues.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien el millor registre en les dues primeres proves especials de la jornada per davant dels Citroën C4 WRC de Petter Solberg i Phil Mills i de Dani Sordo i Marc Martí respectivament, si bé el seu marge de temps aconseguit era de tan sols 4,3 i 5,3 segons. El pilot càntabre i el copilot català de Citroën aconseguien el temps de referència en la tercera prova especial matinal, la més llarga del dia, i d'una tacada superaven els dos cotxes que els precedien per tal d'accedir al lideratge provisional per 8 dècimes de diferència amb la parella finlandesa de Ford.

Petter Solberg i Chris Patterson marcaven el registre més baix en la quarta i última prova especial del bucle matinal, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila superaven per 1,2 segons el temps de Dani Sordo i Marc Martí, tot plegat situava als finlandesos de Ford de nou en la primera plaça provisional a l'entrada al parc d'assistències per 4 dècimes de segon, mentre que Petter Solberg i Phil Mills eren tercers a només 1,5 segons del lideratge. Els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia restaven a les portes del podi a 14 segons del lideratge, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena així com Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen pagaven car el peatge d'obrir pista en figurar en la cinquena i sisena posició a 21,1 segons i 28,0 segons dels primers classificats respectivament, i es que durant l'hivern les pluges havien estat molt intenses a la zona, el que deixava els camins en molt mal estat i obligava als ents públics així com als organitzadors a fer intensos treballs d'acondicionament de les pistes per fer-es aptes per a la competició, el que suposava molta presència de grava a la pista.

A la represa, Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila tornaven a esdevenir la referència de temps una altra vegada, mentre que Dani Sordo i Marc Martí, amb problemes amb el seu accelerador hi cedien 8,7 segons en 8,65 km cronometrats i eren superats per Petter Solberg i Phil Mills, molt més satisfets amb la posada a punt del seu cotxe. En la prova cronometrada següent, la més llarga de la jornada, el pilot noruec i el copilot britànic marcaven el millor temps i es situaven a 5,6 segons de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Dani Sordo i Marc Martí es lamentaven d'unes suspensions molt baixes que els hi impedien repetir el resultat de la primera passada.

Tots aquests esforços però no servien per a res, doncs en la setena i última prova especial del dia, les baixades de ritme o aturades van tornar a estar a l'ordre del dia. Petter Solberg i Phil Mills s'endarrerien en 28,6 segons per tal de perdre 2 posicions, mentre que Dani Sordo i Marc Martí ho feien en 35,6 segons per baixar fins a la sisena posició. En aquest context, en el que ningú volia ser el més ràpid, Sébastien Loeb i Daniel Elena esdevenien els homes més ràpids en pista seguits de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Quan tocaven els 2 quarts de 6 de la tarda, els participants començaven a entrar al parc tancat del Mar Mort, on Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren els primers classificats per 30,2 segons de marge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i per 31,8 segons en relació a Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els murris Petter Solberg i Phil Mills calculaven molt bé el temps a cedir i restaven a les portes del podi per tan sols 7 dècimes de segon, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen guanyaven una plaça i eren cinquens a 42,2 segons dels seus companys d'equip i amb un marge de 3,2 segons en relació a Dani Sordo i Marc Martí.

El divendres 2 d'abril el programa acollia la segona jornada del ral·li, la més llarga de tota l'edició amb 138,28 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, resultants un cop més de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. L'activitat es reprenia a 2 quarts de 8 del matí amb l'entrada a les assistències, mentre que la primera prova especial del dia tindria lloc 40 minuts més tard. En ella Sébastien Loeb i Daniel Elena marcaven el millor temps i superaven a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la classificació, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s'hi veien obligats a abandonar la jornada després de colisionar frontalment amb una paret i trencar les suspensions d'aquest eix en el seu Ford Focus RS WRC'09.

Petter Solberg i Phil Mills s'imposaven en la següent prova especial i superaven d'una tacada als dos cotxes homòlegs que els precedien, és a dir el de Sébastien Loeb i Daniel Elena i el de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals guardaven goma de cara a la tercera i última prova especial matinal, la més llarga de tot el ral·li amb 41,45 km de lluita contra el cronòmetre. En ella l'alsacià i el monegasc i la parella provençal hi aconseguien els dos millors registres i totes dues formacions recuperaven la posició perduda minuts abans, amb el que Petter Solberg i Phil Mills tornaven a quedar de nou fora del podi. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es mantenien en el lideratge a l'entrada al reagrupament de mitja jornada, si bé el seu marge s'havia vist reduit fins a només 4,7 segons en relació als campions mundials en vigència.

En la primera prova especial del bucle de la tarda, quarta prova cronometrada de la jornada i onzena en el còmput global del ral·li, Sébastien Loeb i Daniel Elena marcaven el seu quart escratx al ral·li i en llevar 4,7 segons a Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, els pilots de Ford i els de Citroën passaven a compartir el lideratge. Un empat que es trencava en la següent prova especial a favor del pilot francès i del copilot monegasc per 5,4 segons de diferència i sota l'escratx de Petter Solberg i Phil Mills.

Tal i com ja havia passat en la primera passada per la cronometrada reina de l'esdeveniment, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el registre més baix a l'especial i concloïen la segona etapa del ral·li al capdavant de la classificació provisional per un marge de 24,6 segons vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, qui en aquesta darrera prova especial superaven a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la classificació; mentre que els pilots de Ford s'havien de conformar en tancar el podi provisional a 27,7 segons del lideratge. Petter Solberg i Phil Mills restaven a les portes del podi a 43,2 segons dels pilots oficials de Citroën, mentre que els companys d'equip d'aquests, els espanyols Dani Sordo i Marc Martí, demostraven que la pèrdua voluntària de posicions de la jornada anterior havia estat del tot inútil, en quan aquests no guanyaven cap plaça i després de cedir un mig minut amb els seus caps de files, entraven a 48,8 segons del seu registre.

Per tancar edició el dissabte, es programava un bucle de 4 trams pel qual s'hi passava matí i tarda totalitzant 8 proves especials de 105,50 km de distància. La jornada arrancava amb espectacle un tan lamentable quan Sébastien Ogier i Julien Ingrassia decidien penalitzar en les assistències per tal de prendre la sortida per darrera de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. En veure aquesta maniobra, Ford oredenava als reenganxats Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen prendre la sortida per davant dels seus companys, doncs aquests ja portaven 30 minuts acumulats en penalitzacions i ben poca cosa podien fer ja. A la seva vegada Citroën tornava a moure fitxa i sacrificava als seus joves talents provençals per a que surtissin primers i netegessin la pista als caps de files de la formació, és a dir a Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb el que els francesos perdien fins a un total de 6 posicions a la general.

Un cop sobre els trams, Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en tres dels quatre trams del bucle matinal, cedint el millor temps per només 3 dècimes de segon a Petter Solberg i Phil Mills en la segona cronometrada de l'escull, amb el que l'entrada al regarupament de mig matí es feia amb la mateixa classificació que resultava d'aplicar les penalitzacions després del primer tram sabatí.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila reaccionaven tímidament en les segones passades pel bucle i aconseguien marcar 2 registres escratx alhora que retallaven en 2 segons el gap als líders, insuficients com per arribar a inquietar-los que marxaven impassibles cap a la seva 56ena victòria mundial.

Quan mancaven 5 minuts per arribar a 3 quarts de 3 de la tarda, els 27 equips participants que aconseguien completar la tercera i última etapa començaven a entrar al parc tancat del Mar Mort, donant així per finalitzat l'oficialment anomenat 2n Ral·li de Jordània en honor a les seves dues puntuabilitats en el calendari mundial. Sébastien Loeb i Daniel Elena hi aconseguien la victòria final en completar els 339,48 km cronometrats del programa amb un temps de 3 hores 51 minuts i 35,9 segons, mentre que a 35,8 segons del seu registre s'hi classificaven Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Completant el podi podi jordà, s'hi trobava el Citroën C4 WRC privat de Petter Solberg i Phil Mills a 36,0 segons del segon lloc i a 1 minut i 11,8 segons del millor temps.

Sense fer massa soroll, el campió del món de 2003, marcava un altre podi davant un Citroën oficial.

En la categoria S2000, el SWRC, els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson sortien com una exhalació del parc tancat per afrontar les primeres proves especials del ral·li, guanyant els dos primers trams del programa per davant de Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini. La parella sueca però havia d'abandonar la competició en la seva tercera prova especial en aturar-se en el segon quilòmetre cronometrat del tram, cedint així el testimoni del lideratge al pilot qatarí i al navegant italià, els quals gaudien d'un major coneixement de l'esdeveniment, en quan era cita del campionat d'Orient Mitjà.

Els nous líders completaven el bucle matinal amb dos escratxs, però a la represa aquests patien una sortida de pista i deixaven la primera posició en mans dels polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak, mentre que els catalans Xevi Pons i Alex Haro, amb dos escratxs consecutius, començaven a posar setge al lideratge dels centre-europeus. En la setena i última prova especial del dijous, primer dia de competició, els polonesos es veien obligats a abandonar la jornada, i els portuguesos Bernardo Sousa i Nuno Rodrigues da Silva feien entrada al parc tancat del Mar Mort com a líders provisionals per 12,1 segons de marge amb els catalans Xevi Pons i Alex Haro. Per darrera dels quals hi havia un gran buit, en quan tota la resta del parc tancat de la categoria s'havia acollit al superally.

Divendres Xevi Pons i Alex Haro seguien pilotant amb seny, doncs el risc d'averia era molt elevat, i els punts que els hi otorgaven la segona plaça ja eren prou bons després de la victòria aconseguida a Mèxic. L'opció es mostrava com a bona quan els líders portuguesos danyaven la direcció del seu Ford Fiesta S2000 en la segona prova especial del matí i al final de la tercera hi arribaven amb els pneumàtics destrossats i cedint el lideratge als catalans per 8,1 segons.

Ja en la darrera prova especial cronometrada del dia, els portuguesos també s'havien d'acollir al superally en patir una sortida de pista arran d'una roda punxada, amb el que els catalans en ser els únics pilots capaços d'haver completat totes les 13 proves especials celebrades fins aquells instants, gaudien de més de 9 minuts de marge amb els segons classificats.

Sense cap mena de pressió, els liders van pilotar amb encara més cautela al llarg de la jornada sabatina, resultant tot sovint en uns dels pilots més lents de la categoria a cada prova especial individual. Però en ser els únics pilots capaços de completar tot el programa per la seva pròpia roda, Xevi Pons i Alex Haro es feien amb la seva segona victòria de la temporada per davant dels noruecs Eyvind Brynildsen i Cato Menkerud i dels suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson.

En clau de campionat, Xevi Pons se situava líder de la taula provisional en sumar 50 punts, superant així en 17 punts a l'absent Martin Prokop, qui també resultava ser superat pel noruec Eyvind Brynildsen per 7 punts, si bé aquest últim ja comptava amb 3 participacions al llarg de la temporada per 2 del català i del txec.

Amb una tàctica conservadora, Pons-Haro van ser els únics en completar totes les proves especials.

En la categoria de Producció, la lluita per la victòria va estar molt oberta al llarg de la primera jornada entre els suecs Patrik Flodin i Göran Bergsten, els portuguesos Armindo Araújo i Miguel Ramalho, així com els txecs Martin Semerad i Bohuslav Ceplecha; si bé aquests últims no van arribar a ocupar la primera posició provisional en cap moment, sempre es van mantenir molt pròxims a aquesta posició d'honor que s'anaren intercanviant els uns i altres.

Una averia en el diferencial arruinava el progrès dels pilots txecs en l'equador del bucle matinal del divendres, els quals es veien obligats a abandonar la jornada per intentar sumar experiència l'endemà dissabte, mentre que entre els dos contendents que quedaven sobre els pedregosos camins jordans, les distàncies s'eixamplaven tímidament a favor de la parella nòrdica. L'encert de Patrik Flodin i Göran Bergsten quedava inqüestionat quan aquests s'imposaven en les tres últimes especials del divendres per retornar al Mar Mort amb un marge de confiança de 23,6 segons amb els seus perseguidors portuguesos.

Ja en la jornada sabatina final, Patrik Flodin i Göran Bergsten donaven el cop de gràcia final, i al llarg de les 4 proves especials del bucle matinal, els suecs aconseguien incrementar en 1 minut el seu gap vers els segons classificats. Lluny d'aminorar, els suecs van prosseguir amb el seu elevat ritme fins assolir un altre minut de marge a manca de celebrar-se la darrera prova especial del programa. Moment en que una trencadissa en les suspensions, obligava als suecs a afluixar el ritme per tal d'arribar a meta, ocasió que era aprofitada per Armindo Araújo i Miguel Ramalho per anotar-se el primer escratx del dia i maquillar el resultat final i completar l'esdeveniment a 1 minut i 56,6 segons dels guanyadors finals.

En quan a la classificació provisional del campionat de producció, la segona victòria de la temporada de Patrik Flodin després de l'aconseguida en la seva cita domèstica, permetia al pilot suec retallar distàncies amb el portuguès Armindo Araújo, qui el superava per 8 punts a la taula amb una participació més al calendari.

Patrik Flodin posava emoció al campionat de producció amb la segona victòria de la temporada.

En el campionat de pilots, Sébastien Loeb es feia més fort al capdavant de la general gràcies a la seva segona victòria consecutiva de la temporada en les tres cites disputades fins aquell moment, deixant el seu màxim perseguidor, ara Jari-Matti Latvala després del zero de Mikko Hirvonen, a 25 punts. El pilot de Kannonkoski per la seva banda queia fins al tercer lloc de la general, estant a partir de llavors pressionat pel noruec Petter Solberg, classificat a 2 punts del de Ford.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	68
Jari-Matti Latvala	43
Mikko Hirvonen	37

En el campionat de constructors Citroën prenia el liderat a Ford gràcies a la victòria i al tercer lloc de Dani Sordo i Marc Martí, doncs Petter Solberg i Phil Mills no hi estaven registrats en aquest certamen. D'altra banda, el Citroën Junior i l'equip Stobart sumaven els mateixos punts, pel que aquestes dues formacions seguien estant separades per 4 punts favorables als dels dos xevrons.

Constructor	Punts
Citroën	101
Ford	87
Citroën Junior	48