L'Ascona 400 es retirava de la competició guanyant el Safari Rally en uns darrers km competitius de bojos.

El dilluns 4 d'abril de 1983 finalitzava davant del Casino de Nairobi el 31è Safari Rally, quarta cita del calendari del campionat del món de ral·lis puntuable per als campionats de pilots i marques. La baixada per la rampa de sortida es produia també des del mateix Casino el dimecres 30 de març i amb el president nacional donant el cop de bandera, d'on els 78 equips que havien formalitzat la seva inscripció a l'edició, començaven a fer front a un total de 5035 km competitius distribuits al llarg de 87 punts de control. Una distància que només 22 participants van aconseguir completar.

Remant tot el ral·li després dels problemes mecànics de la primera jornada, Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir un podi.

La primera etapa del ral·li comprenia un total de 26 punts de control i 1622 km de distància, si bé no tots eren competitius, els quals conduïen la caravana del ral·li des de la capital keniana fins a Mombasa per tal de retornar de nou al punt de sortida passant per Mtito Andrei. La sortida es celebrava el dijous a les 10 en punt del matí i l'arribada dels primers participants estava programada per a partir d'1 quart i 1 minut de 12 de l'endemà divendres.

Audi, competia per primera vegada sobre sól kenià, el que suposava una manca d'experiència de la gestió de la cursa per part dels màxims responsables de la formació bastant important, si bé la tracció integral dels seus cotxes de competició podia ser un valor afegit de produir-se un esdeveniment humit i per tant amb la presència de trampes de fang; tanmateix Hannu Mikkola, el seu cap de files, havia esdeveingut l'any 1972 el primer pilot extranger capaç d'anotar-s'hi la victòria.

Al llarg dels 3 primers controls horaris diversos pilots van aconseguir completar les distàncies competitives amb una penalització nula, és a dir, en el temps que els organitzadors havien establert que s'havien de disputar i que per aquesta entitat era suficient com per a establir la classificació, doncs sovint aquests promitjos eren una quimera.

Malgrat que l'esdeveniment s'estava desenvolupant en condicions de sec, amb les conseqüents cortines de pols i que per tant portar un dorsal alt com el seu 6 de la porta era un handicap afegit, i que a més a més la tracció integral del seu Audi Quattro A1 poc avantatge els hi conferia, Hannu Mikkola i Arne Hertz esdevenien els primers líders en solitari de la cita a partir del quart control horari, alhora que l'Opel Ascona 400 d'Ari Vatanen i Terry Harryman era dels primers en patir contratemps arran d'una punxada i una averia de diferencial, amb el que el pilot finlandès i el copilot britànic havien de lidiar amb les esteles de pols dels pilots més lents que l'havien aconseguit superar en pista i que el privaven d'una bona visibilitat com per a realitzar un avançament amb garanties.

Poc més endavant, en arribar als turons de Taita, als líders se'ls hi trencava la corretja de la bomba d'aigua i una politja, i aquests s'havien d'aturar amb el rellotge de temperatura de motor en la seva part més alta. Per més desgràcia de la parella nòrdica, les assistències ràpides no disposaven dels recanvis necessaris per a realitzar la reparació, i hagueren d'esperar l'arribada de l'helicòpter del director tècnic per tal de poder solucionar la situació, amb un cost de dues hores perdudes i reemprenent la marxa per darrera de pilots força més lents que ells.

Va ser llavors quan Michèle Mouton, qui obertament manifestava que prenia part a l'esdeveniment kenià perque estava obligada per contracte, i Fabrizia Pons rellevaven als seus companys de formació en el lideratge provisional per conservar-lo fins arribar al reagrupament de Mombasa. Sandro Munari, que retornava a la competició mundial navegat pel local Ian Street i de la mà de la formació Autodelta, qui li preparava un Alfa Romeo GTV6 de Grup 2, s'endarrerien en quedar-se sense carburant en el seu cotxe.

Poc després d'abandonar Mombasa, les pilots d'Audi perdien una roda posterior del seu Quattro A1 en afluixar-se els cargols que la subjectaven, i en completar el sector sobre 3 rodes per tal de poder-se retrobar amb el seu equip de mecànics, el cotxe desprenia un seguici de guspires en anar rascant amb el terra, amb els conseqüents desperfectes per a les suspensions. Tot plegat, endarreria en uns 45 minuts a la parella d'Audi en la classificació, que a més a més havia de canviar el diferencial per precaució, i facilitava que els Nissan passessin a ocupar provisionalment les tres primeres posicions de la taula, doncs els Opel Ascona 400 d'Ari Vatanen i Terry Harryman i de Rauno Aaltonen i Lofty Drews s'endarrerien per culpa de les punxades, amb els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne primers, seguits dels locals Shekhar Mehta, guanyador de les últimes 4 edicions de la ronda keniana, i Rob Combes i de Mike Kirkland i Anton Levitan.

Els cotxes japonesos, que hi estrenaven una nova culata de 16 vàlvules, no resultarien ser les fiables màquines amb les que la formació havia aconseguit tants bons resultats en el passat més recent. A mesura que se n'anaven acostant al punt final de la primera etapa, Timo Salonen i Seppo Harjanne van començar a perdre relacions en la seva caixa de canvis, el que va obligar als pilots a aturar-se per tal de canviar-la. Shekhar Mehta i Rob Combes, heretaven així el lideratge, però en el següent sector del programa, aquests veien com es trencava l'arbre de lleves del seu Nissan 240 RS i en no poder reparar l'averia dins el marge de temps disponible, l'abandonament dels kenians era obligat; una sort semblant correrien els seus companys d'equip Mike Kirkland i Anton Levitan, a qui se'ls hi va trencar un pistó del motor.

Els Opel també tenien el seu punt feble, concretament a l'eix posterior dels seus Ascona 400, el qual s'averiava gairebé de manera simultània en les dues unitats del constructor alemany, endarrerint en gairebé 1 hora a l'experimentat Rauno Aaltonen, qui hi prenia part a l'esdeveniment per vintena vegada, i Lofty Drews així com als novells Ari Vatanen i Terry Harryman. Una altra ilustre parella amb problemes era la formada per Sandro Munari i Ian Street, els quals ni tan sols podien completar aquesta primera etapa en veure's obligats a abandonar amb la bobina trencada.

Així doncs, després de tot aquest seguit de desastres, en arribar a Nairobi el divendres 1 d'abril a 1 quart i 1 minut de 12 del migdia, els líders de la provisional eren els locals Vic Preston, fill de qui va guanyar l'esdeveniment l'any 1955, i John Lyall, pilots que a la seva vegada aportaven un xic d'experiència sobre el terreny als debutants bavaresos. A 13 minuts de la seva posició, s'hi trobaven els finlandesos de Nissan Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Fins a 47 formacions feien entrada al parc tancat de Nairobi cap al migdia, els quals a partir de les 7 de la tarda del mateix divendres començarien a disputar la segona etapa, un escull de 1454 km competitius al llarg de 23 controls de pas i que dibuixava un bucle amb inici i final de la mateixa capital, passant per Rumuruti, acostant-se a Maralal i passant per últim per Embu abans d'enfilar el camí cap a Nairobi.

Vic Preston i John Lyall pilotaven amb la serenor necessària per tal de mantenir el lideratge, mentre que per darrera seu els pilots de Nissan Timo Salonen i Seppo Harjanne, es consolidaven com els segons classificats. Per Ari Vatanen i Terry Harryman la situació era totalment oposada, primer atropellaven una zebra i el seu cotxe patia forces danys en la seva part frontal, i després, un cop la jornada es trobava més avançada, els pilots trencaven un segon eix posterior arran d'un impacte amb una roca, amb el que en precisar una altra hora en les reparacions, la parella queia de la sisena fins a la vuitena posició provisional.

Gairebé 24 hores després d'haver pres la sortida des de Nairobi vers la segona etapa, concretament quan les agulles del rellotge marcaven que mancava 1 minut per 1 quart de 7 de la tarda del dissabte 2 d'abril, fins a 36 equips participants van començar a fer entrada al parc tancat de la capital amb Vic Preston i John Lyall al capdavant de la classificació i per un marge de 32 minuts amb Timo Salonen i Seppo Harjanne. Michèle Mouton i Fabrizia Pons eren terceres a 41 minuts dels seus companys de formació, mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews restaven a les portes del podi a 1 hora i 29 minuts dels primers classificats. El kenià Rob Collinge i el sudafricà Stuart Pegg, a bord d'un Range Rover molt millorat, eren cinquens a 2 hores i 1 minut dels líders, precedint a la seva vegada en 7 minuts l'Audi Quattro A1 de Hannu Mikkola i Arne Hertz, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman havien aconseguit guanyar una posició i feien entrada al parc tancat en la setena plaça a 2 hores i 30 minuts del lideratge.

La tercera i última etapa del ral·li era la més llarga i dura de totes, amb 1959 km de distància al llarg de 38 controls horaris en el seu programa, gràcies als quals els participants que seguissin en actiu primer viatjarien cap a l'oest per arribar als peus del Llac Victoria, per després enfilar cap al nord fins arribar a Kepenguria, passat Kitale, des d'on es desplaçarien una mica al sud per trobar Eldoret, ciutat amb la qual l'enllaç fins a Nairobi, punt final de l'etapa i de l'esdeveniment, era directe. La sortida es celebrava a 2 quarts de 5 de la matinada del diumenge 3 d'abril, mentre que l'arribada es programava per quan passessin 10 minuts de les 2 del migdia del dilluns de Pasqua.

En el camí sense pausa entre Nairobi i Kakamega, els Audi Quattro A1 de Vic Preston i John Lyall, així com el de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, van experimentar una caiguda important en el seu rendiment, amb el que l'entrada al primer reagrupament de l'etapa, on els pilots hi descansarien de l'ordre de 7 hores, Timo Salonen i Seppo Harjanne aconseguien classificar-se a 14 minuts del lideratge, alhora que es distanciaven netament de la tercera plaça fins arribar a gaudir de 45 minuts de marge amb les pilots de la firma de les 4 anelles. Per darrera Ari Vatanen i Terry Harryman superaven el Range Rover de Rob Collinge i Stuart Pegg i feien entrada a Kakamega en la sisena posició provisional a 23 minuts de l'Audi Quattro A1 de Hannu Mikkola i Arne Hertz.

En la represa, Vic Preston i John Lyall s'havien d'aturar a canviar el seu turbo, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons també havien de passar per les assistències per tal de reparar els seus injectors. Si bé els kenians encara conservaven el lideratge per molt poc marge quan es tornaven a posar en marxa, el que els obligava a incrementar el seu ritme per seguir ocupant la seva privilegiada posició davant de Timo Salonen i Seppo Harjanne, tenien el gran incovenient d'haver de pilotar enmig de la gran estela de pols que anava deixant al seu pas l'Opel Ascona 400 de Rauno Aaltonen i Lofty Drews. No gaire més enllà de Kakamega, els pilots patien una sortida de pista per aquesta circumstància i en impactar contra una roca, el radiador del seu cotxe es trencava i la culata quedava seriosament danyada, els esforços de les assistències ràpides per tal de que l'Audi Quattro A1 número 10 seguís en marxa, el de Vic Preston i John Lyall, van ser envà, doncs aquests arribaven fora de plaç en el següent control horari.

Timo Salonen i Seppo Harjanne heretaven així el lideratge, amb un marge de confiança que s'eixamplava quan Rauno Aaltonen i Lofty Drews havien de retirar-se amb la bomba d'oli trencada al cap de dos controls horaris del canvi de posició, mentre que les noves segones classificades, Michèle Mouton i Fabrizia Pons, s'endarrerien per una averia en l'alternador i quedaven a gairebé una hora dels líders finlandesos. Hannu Mikkola i Arne Hertz eren tercers a poca distància de les seves companyes, si bé Ari Vatanen i Terry Harryman havien aconseguit retallar el gap amb els nòrdics d'Audi fins als 6 minuts.

Al cap de molt poca estona de sortir d'Eldoret, i quan les primeres pluges començaven a fer acte de presència, el motor del Nissan 240 RS de Timo Salonen i Seppo Harjanne deia prou a causa del mateix defecte de disseny en l'arbre de lleves que havia apartat de la competició a un dels màxims favorits, els kenians Shekhar Mehta i Rob Combes. Paral·lemant Michèle Mouton i Fabrizia Pons tornaven a perdre una roda del seu cotxe i es deixaven una quarentena de minuts en l'incident, mentre que els seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz eren superats en 6 minuts per Ari Vatanen i Terry Harryman, amb el que la parella de l'equip de Hessen passava a liderar la taula classificatòria provisional.

Els sectors competitius que unien el reagrupament de Nakuru amb Nairobi no tenien una duresa tal com per a que Hannu Mikkola i Arne Hertz poguessin pressionar o retallar la distància que els separava del lideratge, de fet l'únic incident registrat en aquests darrers quilòmetres competitius va ser l'abandonament per accident del Range Rover de Rob Collinge i Stuart Pegg. Amb el que Ari Vatanen i Terry Harryman, fent gal·la d'un pilotatge madur i segur, feien entrada a Nairobi el dilluns de Pasqua, tal i com manava la tradició, a partir d'1 quart menys 5 de 3 del migdia com els primers classificats amb una penalització total de 6 hores i 36 minuts.

Amb els mateixos 6 minuts més de penalització que portaven a la sortida de Nakuru, completaven els 5035 km del recorregut Hannu Mikkola i Arne Hertz, mentre que les seves companyes Michèle Mouton i Fabrizia Pons ho feien en la tercera posició final acumulant una penalització total de 7 hores i 35 minuts, és a dir, 59 minuts més que els guanyadors del 31è Safari Rally.

Malgrat ser contrària a participar al Safari, Michèle Mouton i Fabrizia Pons aconseguien un interessant podi per Audi..

Hannu Mikkola es mantenia com a ferm líder de la general provisional del certamen de pilots gràcies a la seva segona plaça aconseguida a la ronda keniana, mentre que l'absent Walter Röhrl veia com tan Michèle Mouton com Ari Vatanen el superaven en la taula provisional del campionat de pilots per 5 i 2 punts respectivament, alhora que el seu màxim rival en la cursa pel títol li doblava la puntuació.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	65
Michèle Mouton	37
Ari Vatanen	34

Tot i no haver guanyat el ral·li, els responsables d'Audi estaven contents doncs la segona plaça i l'absència dels Lancia, permetia als alemanys trencar l'empat entre els dos constructors i obrir una petita escletxa en la general del campionat. Opel per la seva banda, gràcies a la victòria de d'Ari Vatanen i Terry Harryman s'enfilava fins a la segona plaça de la taula, en el que seria el darrer servei de l'Ascona 400 davant l'imminent homologació del Manta 400.

Constructor	Punts
Audi	48
Opel	37
Lancia	32

Finalment Lancia aconseguia guanyar al Safari amb Biasion-Siviero.

El dilluns de Pasqua de 1988, és a dir el 4 d'abril, finalitzava a Nairobi el 36è Safari Rally, quarta cita en el calendari del campionat del món de ral·lis amb 14 equips presents a la cerimònia. Per imposició de la FISA, els organitzadors del ral·li es veien obligats a introduir una novetat, quatre especials cronometrades en el seu programa com a la resta de proves del calendari, si bé aquestes apenes sumaven 100 km i el gruix de la prova seguia estant en els 82 controls horaris de mitjanes impossibles i de 4218 km de distància. La prova, que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció, comptava amb 54 equips en la seva llista d'inscrits, prenent tots ells la sortida des de la rampa ubicada a Nairobi el dijous 31 de març.

Les punxades van ser un martiri per a Kirkland-Nixon.

En les jornades prèvies a la celebració del ral·li unes fortes pluges van caure i van deixar el terreny en força mal estat, tal era la situació que la organització es va veure obligada a cancelar les dues primeres especials cronometrades de la història del Safari amb les que el programa donava sortida a la prova. En els restants controls horaris, el terreny era radicalment diferent de quan l'havien reconegut el que obligava als pilots a conduir amb força cautela doncs les notes servien de ben poc.

En el camí cap a Mombasa, equador de la primera etapa, els problemes entre els equips van ser molt nombrosos i gran part dels favorits es van veure endarrerits. Björn Waldegård i Fred Gallagher per la seva banda, canviaven una roda del seu Toyota Supra massa ràpid i en perdre-la va patir un accident que va danyar diferentes parts del seu cotxe que es van anar reparant sobre la marxa. El seus companys d'equip Juha Kankkunen i Juha Piironen van haver de disputar uns 30 km amb un esmortidor trencat.

Per Eklund i David Whittock, als comandaments d'un Nissan 200 SX, arrossegaven una fuita d'oli en el seu diferencial. Mentrestant els dos equips oficials de Lancia arrosegaven averies de no massa importància, per una banda Massimo Biasion i Tiziano Siviero havien de canviar dues vegades un eix de transmissió, operació que es feia amb màxima celeritat donat que l'equip disposava de dos helicòpters d'assistència. Mentre que els seus companys d'equip, els locals Vic Preston jr i John Lyall es quedaven amb el seu Delta Integrale clavat en cinquena velocitat.

Si bé la pluja ja no queia en el moment de celebrar-se la primera jornada, en certs punts més profunds encara quedaven bassals de fang d'importants dimensions i en un d'ells Hannu Mikkola, pilot alliverat per Mazda per la ocasió, i Seppo Harjanne es quedaven clavats una bona estona amb el seu Opel Kadett GSi de tracció i on només van poder sortir gràcies a l'ajuda del públic.

Tots aquests incidents van permetre que Erwin Weber i Matthias Feltz lideressin la prova amb el seu lleuger Volkswagen Golf GTi amb 4 minuts de penalització, 1 menys que els dos Lancia Delta Integrale de Massimo Biasion i Tiziano Siviero i de Vic Preston jr i John Lyall en l'equador de la primera etapa i dos minuts per davant del Nissan 200 SX dels locals Mike Kirkland i Robin Nixon. En el retorn cap a Nairobi peró, els alemanys trencaven un eix de transmissió del seu cotxe, el que unit als problemes de transmissió i canvi del Lancia Delta Integrale de Vic Preston jr i John Lyall així com la primera d'una série de punxades que plagarien les Dunlop del Nissan 200 SX de Mike Kirkland i Robin Nixon, deixaven a Massimo Biasion i Tiziano Siviero com a líders en solitari.

Miki Biasion i Tiziano Siviero no van entrar com a líders a Nairobi en la neutralització de la primera etapa, ja que una averia en el seu turbo els va fer cedir uns 35 minuts i la primera plaça, que ara passava a estar compartida entre el Nissan 200 SX de Mike Kirkland i Robin Nixon i el Toyota Supra de Kenneth Eriksson i Peter Diekman. Hannu Mikkola i Seppo Harjanne per la seva banda suposaven la primera baixa entre els pilots d'entitat quan els finlandesos patien una sortida de pista en creuar els Taita Hills que trencava el radiador del seu cotxe, el sobreescalfament del motor va ser inveitable i l'abandonament també.

Els ivorians de Nissan Alain Ambrosino i Daniel Le Saux patien una revolcada amb el seu 200 SX quan es trencava la direcció del seu cotxe, afortunadament els pilots no van patir danys i immediatament es varen posar mans a la feina per fixar una nova direcció en el seu cotxe. Tot i perdre 2 hores i mitja en l'incident, els pilots van poder entrar a Nairobi dins el periode màxim permés de retard per la organització abans d'incorrer en una exclusió.

El divendres per la tarda en la sortida de la segona etapa des de Nairobi en direcció nord, una pluja torrencial d'unes tres hores va acompanyar la caravana del ral·li. Kenneth Eriksson i Peter Diekman queien momentaniament de la lluita en haver de reemplaçar tot el sistema d'amortiguació d'una roda del seu Supra, el que deixava en solitari a Mike Kirkland i Robin Nixon en solitari fins que els kenyans, als voltants de Karatina, es varen topar amb unes barricades construides amb troncs i pedres per uns pobletans que presentaven un estat d'embriaguesa considerable i que llençaven pedres al pas dels participants. L'impacte amb la barricada va doblegar la seva direcció i el pilotatge era pràcticament impossible, pel que poc més endavant els pilots es van veure obligats a reemplaçar aquest element cedint uns 20 minuts i el liderat. Unes altres víctimes de la barricada de pedres i troncs van ser els també kenyans Vic Preston jr i John Lyall, els quals en impactar-hi veien com es trencava bona part de la transmissió i del diferencial del seu Lancia Delta Integrale i l'abandonament era inevitable.

Aquests incidents deixaven als voltants del Mount Kenya als finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen a bord del seu Toyota Supra al capdavant dels 22 equips que seguien en competició amb 16 minuts de marge per davant de Mike Kirkland i Robin Nixon els seus més immediats perseguidors. Contemporàniament, Miki Biasion i Tiziano Siviero atropellaven una zebra, si bé el seu cotxe no patia danys de més importància que els llums supletementaris trencats i uns quants bonys a la carrosseria del seu Integrale que limitaven el flux d'aire cap al seu radiador, el que es traduia amb un cert increment de la temperatura del motor, i el problema es va solventar en el següent punt assistència, Massimo es va donar un fort cop en el seu genoll el que va obligar als serveis mèdics de l'equip infiltrar l'articulació per tal de reduir la inflamació.

Erwin Weber i Matthias Feltz, quan s'aproximaven al punt de descans situat a Eldoret, van tenir la desgràcia de veure com una peça de la suspensió frontal del seu Volkswagen Golf GTi cedia, ocasionant que una roda del seu cotxe es perdés, si bé els mecànics de l'equip van acudir en la seva ajuda i van reparar els danys soferts, els pilots alemanys van entrar a Eldoret sobrepassant el retard màxim permès el que suposava la exclusió de l'equip.

En la represa de la competició des d'Eldoret, Juha Kankkunen i Juha Piironen trencaven el turbo del seu Toyota Supra 3.0, element que no va poder ser reemplaçat fins arribar a Nyaru. El que suposava que la parella finlandesa cedís de l'ordre de 32 minuts vers Massimo Biasion i Tiziano Siviero, els pilots més ràpids en el sector i que a partir d'aquell moment passaven a liderar la prova per davant de Mike Kirkland i Robin Nixon que seguien estant martiritzats per les punxades.

De nit Juha Kankkunen i Juha Piironen cedien poc més d'una hora en un segon incident, els pilots de Toyota trencaven un palier del seu Supra així com la suspensió mentre que els seus companys d'equip Kenneth Eriksson i Peter Diekman tornaven a canviar el turbo per enésima vegada.

De retorn a Nairobi el clima sec deixava núvols densos de pols al pas dels competidors, el que es va traduir en diferents equips fitxant abans d'hora per tal d'impedir aquest desagradable company de viatge, tal va ser la incidència d'avançaments que fins i tot Per Eklund i David Whittock van prendre la sortida alhora amb el Toyota Supra de Björn Waldegård i Hans Thorszelius amb resultat favorable als de Toyota en el primer revolt.

Arribats a Nairobi el diumenge al vespre, el liderat de Miki Biasion i Tiziano Siviero era de tan sols 10 minuts per sobre Mike Kirkland i Robin Nixon, una diferència exígua pels estàndars de Kenya tot i que la última etapa era pràcticament un tràmit considerant tot el que s'havia competit fins llavors, si bé el pilot de Lancia partia amb una certa avantatge, i es que disposava de dos helicòpters d'assistència que seguien el seu parcurs.

El dilluns a les 5 del matí els pilots van iniciar la última etapa i si bé Miki Biasion i Tiziano Siviero patien un problema de suspensió que els feia cedir uns 10 minuts, Mike Kirkland i Robin Nixon també es deixaven la mateixa quantitat de temps en conèixer un problema en un esmortidor pel que el balanç es quedava a zero entre els dos aspirants a victòria. Poc més endavant, els kenyans de Nissan van patir una averia en el seu alternador que els va deixar sense bateria, el que aplanava encara més el camí dels italians cap a la primera victòria 100% transalpina al Safari.

En quan Massimo Biasion i Tiziano Siviero arribaven a Nairobi, la primera victòria de Lancia al ral·li més dur del món es va poder celebrar quan els italians acumulaven 2 hores 54 minuts i 4 segons de penalització, 12 minuts i 53 segons menys que els kenyans Mike Kirkland i Robin Nixon classificats en segona posició. Els companys d'equip d'aquests, Per Eklund i David Whittock, completaven el podi amb 47 minuts i 22 segons més de penalització acumulada vers els guanyadors de la prova.

Més que sent ràpid al Safari es guanya temps evitant averies, Eklund-Whittock completaven el podi.

En l'apartat reservat als cotxes de producció, cap participant va ser capaç de completar el recorregut, pel que els punts de la prova van quedar orfes i la general del campionat intacte vers la finalització del Ral·li de Portugal amb el triple empat entre Jorge Recalde, Sören Nilsson i François Chauche al capdavant de la general.

En el campionat reservat a pilots Massimo Biasion sumava la seva segona victòria consecutiva de la temporada, el permetia al pilot italià passar a encapçalar la general amb 40 punts, 10 més que el seu compatriota Alex Fiorio. Markku Alén, inscrit a la prova peró a la que finalment no hi prenia part, baixava fins la tercera posició provisional a 14 punts del seu company d'equip.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	40
Alex Fiorio	30
Markku Alén	26

Lancia seguia avançant amb mà de ferro gràcies a la seva quarta victòria en el campionat de quatre possibles, el que llançava la marca al capdavant de la general amb 80 punts, 53 més que els seus més immediats perseguidors, Ford. Audi per la seva banda, sumava 4 punts gràcies al vuitè lloc de Rudi Stohl i Reinhard Kaufmann el que situava la marca d'Ingolstadt en tercera posició provisional per davant de Mazda.

Constructor	Punts
Lancia	80
Ford	27
Audi	25