La fiabilitat va ser clau per a que Mehta guanyés el seu tercer Safari, 2n consecutiu.

El dilluns de Pasqua de 1980, és a dir el 7 d'abril, finalitzava a Nairobi un dels ral·lis, sino el que més, dur de tots el que conformen el calendari del campionat del mòn de l'especialitat, el 28è Safari Rally. La cita era la quarta del calendari i se li donava sortida des de la mateixa capital el dijous 3 d'abril. Les inscripcions van ser de les més baixes de l'època, 58 equips, si bé tots ells van prendre part a l'edició des de la rampa de sortida ubicada a la capital nacional, d'aquests, 24 van aconseguir completar els 5441 km de recorregut repartits al llarg de 93 controls horaris i 3 etapes de competició.

Tot i un ensurt amb la direcció als darrers compassos, Aaltnen-Drews acabaven segons.

El dijous a les 2 en punt de la tarda es donava inici a la primera etapa, la qual era un bucle que primer es dirigia cap al Llac Victòria, situat al nord-oest del país, per un cop allà seguir pujant cap al nord fins arribar a Eldoret, des d'on els participants farien el retorn al punt de sortida, és a dir Nairobi, i on se'ls esperava l'endemà divendres quan les manetes del rellotge indiquessin que faltava 1 minut per a les 6 de la tarda. En total aquest primer escull estava format per 35 controls horaris i 1889 km de distància, en els que l'ordre de sortida, i per tant el dorsal, esdevenia un factor molt important donades les condicions molt seques del terreny, doncs al pas dels participants s'aixecaven denses cortines de pols que dificultaven l'avenç dels pilots que prenien la sortida més tard.

Entre els membres de Datsun hi existia certa decepció en quan aquests van conèixer que la seva culata de 16 vàlvules no s'havia pogut homologar a temps, i per tant calia tornar als vehicles de configuració de Grup 2 i per tant de menor potència, 230 CV del Grup 4 per 160 CV del Grup 2. Per contra, en el sorteig del dorsal, un dels màxims favorits i guanyadors de l'anterior edició, els locals Shekhar Mehta i Mike Doughty resultaven agraciats amb el dorsal número 1, mentre que el número 2 corresponia a l'Opel Ascona 400 de Jean-Pierre Nicolas i Henry Liddon. Per trobar el primer Mercedes-Benz, calia baixar fins al dorsal 3, número que li corresponia a Björn Waldegård i Hans Thorszelius, i que per tant en cas de que els suecs volguessin exprèmer al màxim la potència del seu cotxe, haurien de realitzar abans dos avançaments bastant difícils.

Shekhar Mehta i Mike Doughty avançaven amb pas ferm pels primers controls horaris amb una visibilitat fantàstica, mentre que per darrera seu Jean-Pierre Nicolas i Henry Liddon es veien endarrerits a causa d'uns problemes amb les suspensions del seu Opel Ascona 400, i d'altra banda Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una punxada i s'havien d'aturar momentàniament a canviar una roda del seu Mercedes-Benz 450 SLC, això permetia a Harry Källström i Claes Billstam, agraciats amb el dorsal número 4, ser els segons pilots en pista i amb una traçada pràcticament neta de pols, doncs entre els dos companys d'equip hi havia un gap de 8 minuts.

Gràcies a aquesta situació, entre els controls 8 i 9 els suecs de Datsun van arribar a liderar la taula provisional de la classificació, però en el camí cap al Llac Victòria, Shekhar Mehta i Mike Doughty es recuperaven del temps que havien cedit amb els seus companys de formació a causa d'una punxada i els kenians entraven en el primer reagrupament del ral·li, el de Kisumu als peus de l'esmentat llac, amb 4 minuts d'avantatge vers Harry Källström i Claes Billstam. Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren tercers a 7 minuts del lideratge i amb els seus companys d'equip Andrew Cowan i Klaus Kaiser a 4 minuts del seu temps, superant a la seva vegada per 1 minut els tercers integrants de l'equip Datsun, el finlandès Rauno Aaltonen i el local Lofty Drews.

Hannu Mikkola i Arne Hertz competien amb un dels dorsals més alts entre els favorits, el 7, amb el que a part de limitar la seva visibilitat, la gran quantitat de pols que es trobaven en suspensió sobre la pista, els hi causava un malfuncionament del sistema d'injecció del seu Mercedes-Benz 450 SLC. A més a més, una pinça de fre se'ls hi trencava, amb el que els nòrdics figuraven ja a mitja hora dels primers classificats.

Queia la nit entre els reagrupaments de Kisumu i Eldoret i Jochi Kleint i Gunther Wagner veien com es quedaven sense llums per una averia en l'alternador, mentre que tots els Mercedes-Benz 450 SLC tret del de Joginder Singh i Parker Stevenson que patia una revolcada al poc de sortir del primer reagrupament i del de Vic Preston i John Lyall, que estaven patint problemes de motor, punxades i averies en les suspensions, posaven de manifest la seva superioritat en quan al motor, 300 CV del cotxe alemany per 160 CV del nipó, i tots els seus pilots escurçaven distàncies amb els seus predecessors.

Si bé a l'arribada a Eldoret Shekhar Mehta i Mike Doughty continuaven liderant la classificació, el seu marge s'havia vist reduit fins als 5 minuts amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els quals a la seva vegada havien donat compte de la segona posició dels seus compatriotes a Datsun Harry Källström i Claes Billstam. En el camí fins a Nakuru, següent reagrupament en el programa, la tendència es va seguir perllongant de tal manera que els dos primers equips conservaven les posicions per només 1 minut de diferència favorable als locals de Datsun, mentre que Harry Källström i Claes Billstam eren tercers a 9 minuts dels seus companys d'equip i Andrew Cowan i Klaus Kaiser ocupaven la quarta posició a 3 minuts dels seus predecessors a la classificació. Rauno Aaltonen i Lofty Drews conservaven la cinquena posició, si bé ara tenien a 2 minuts el Mercedes-Benz 450 SLC de Hannu Mikkola i Arne Hertz.

En la recta final de la primera etapa Shekhar Mehta i Mike Doughty van haver-se d'aturar a canviar una llanda espatllada, ocasió d'or que va ser aprofitada per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius per prendre la primera posició provisional i entrar a Nairobi el divendres per la tarda en aquesta plaça, si bé les punxades que patien els campions del món en vigència, feien que la diferència no fos massa important, només 1 minut. Per la seva banda, Andrew Cowan i Klaus Kaiser aconseguien superar a Harry Källström i Claes Billstam en aquests últims sectors del primer escull i entraven a la capital keniana a 9 minuts dels seus companys d'equip i amb 2 minuts de marge vers els suecs de Datsun. Tal i com feien els seus companys d'equip, Hannu Mikkola i Arne Hertz també superaven el Datsun que portaven davant, i completaven l'etapa en la cinquena posició a 29 minuts del lideratge, mentre que els desposseïts Rauno Aaltonen i Lofty Drews ho feien a 4 minuts per darrera del pilot finlandès i el copilot suec. Vic Preston i John Lyall mantenien un ritme com els del cap de cursa gràcies a veure's lliures de més incidents i finalment retornaven al parc tancat en la setena posició provisional a 49 minuts dels seus companys.

La segona etapa del ral·li feia un viatje totalment oposat a l'etapa anterior, els 40 equips participants que abandonaven la capital el dissabte a les 5 en punt de la matinada, es dirigien cap al sud fins arribar a tocar la frontera amb Tanzània als peus del Kilimanjaro, des d'on aquests enllaçarien amb la Costa Índica per anar a trobar Mombasa tot creuant els turons de Taita. Un cop allà, els pilots desfarien el camí per tal de retornar al punt de sortida l'endemà diumenge a 1 quart i mig de sis de la matinada.

Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien donar compte de Harry Källström i Claes Billstam quan ja es trobaven en el sector dels turons de Taita, però al cap de molt poca estona d'aconseguir-ho els pilots veien com se'ls hi trencava l'eix posterior i s'havien de quedar clavats en un lloc de molt mala visibilitat a l'espera de l'arribada de les assistències ràpides. Per tal d'evitar un accident, Arne Hertz es va posar a senyalitzar l'obstacle als participants que venien per darrera, amb tanta mala sort que el retrovisor del Mitsubishi Lancer de Mohamed Noor i Mohamed Din li donava un cop a la mà i li trencava dos dits, la reparació es va realitzar i el cotxe tornava a rodar per les pistes kenianes, però Arne Hertz no podia continuar després de que li haguessin administrat morfina per tal de calmar el dolor i de ser conduit cap a l'hospital de Mombasa per tal de realitzar una cura tal i com era deguda, moment en que el director esportiu de Mercedes-Benz, Erich Waxenberger, va decidir prendre el rol de copilot per tal de prosseguir la competició; en el següent control horari, els organitzadors van rebutjar el canvi de copilot i el pilot finlandès es veia en l'obligació d'abandonar.

Però aquests no serien els únics pilots amb problemes, doncs Jean-Pierre Nicolas i Henry Liddon patien una sortida de pista en trencar-se una bieleta de direcció del seu Opel Ascona 400, i en endarrerir-se per una hora, la parella franco-britànica pràcticament renunciava a fer qualsevol cosa a l'edició més allà de seguir acumulant quilòmetres, amb un cotxe que s'estrenava al continent africà. Rauno Aaltonen i Lofty Drews patien una revolcada i també cedien uns minuts. En general tots els participants hagueren de connectar les calefaccions dels seus cotxes en el sector de Taita, doncs l'ambient era tòrrid i els motors amb prou feines podien abaixar la seva temperatura amb el sistema habitual, el que va provocar un elevat nombre de problemes físics als participants en forma de nàusees, mareigs i lleugera deshidratació.

Arribats a Mombasa al capvespre, Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien aconseguit afegir dos minuts més al gap que tenien amb Shekhar Mehta i Mike Doughty, mentre que en la tercera posició Andrew Cowan i Klaus Kaiser veien com Harry Källström i Claes Billstam els hi aconseguien empatar en les penalitzacions, la peculiar forma keniana de realitzar les classificacions, doncs els cotxes no es cronometraven, sino que se'ls hi donava un temps, sovint impossible, per a cobrir un determinat sector, tot alló que s'endarrerissin, es considerava penalització. Rauno Aaltonen i Lofty Drews, malgrat la croqueta, conservaven la cinquena posició per davant de Vic Preston i John Lyall.

Ja de nit, els pilots abandonaven Mombasa per tornar cap a Nairobi, un viatge que no farien Harry Källström i Claes Billstam quan poc després de prendre la sortida, la culata del seu Datsun 160J es trencava i aquests es veien fora de la competició. Una mica més endavant, quan els pilots tornaven a afrontar els turons de Taita, Björn Waldegård i Hans Thorszelius es veien fora de la pista per uns 45 minuts a causa d'una fallada dels frens, precisament quan els suecs de la formació germànica havien aconseguit un marge de 13 minuts amb Shekhar Mehta i Mike Doughty així com el seus companys d'equip Andrew Cowan i Klaus Kaiser.

L'inicident dels campions del món en vigència doncs, deixava als dos equips ex-aequo al capdavant de la classificació, un empat que es resoldria quan els kenians de Datsun patien dues punxades, si bé Andrew Cowan i Klaus Kaiser tampoc estaven tenint un avenç plàcid a causa d'uns problemes de direcció, uns problemes que van poder ser subsanats quan els controls 63, 64 i 65 eren cancelats i l'enllaç es produia per carretera asfaltada, donant així un temps extra als mecànics.

Quan era 1 quart i mig de 6 de la matinada del diumenge 6 d'abril, els 31 equips que aconseguien superar el segon escull del ral·li començaven a fer entrada al parc tancat de Nairobi, on Andrew Cowan i Klaus Kaiser hi figuraven com els primers classificats després de ser els pilots en acumular menys penalitzacions al llarg d'aquesta segona etapa, 21 minuts. Els guanyadors de la darrera edició, Shekhar Mehta i Mike Doughty, es trobaven classificats a només 1 minut dels líders, mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews, la segona millor tripulació del bucle amb 25 minuts de penalització, tancava el podi provisional a 28 minuts dels primers classificats. Björn Waldegård i Hans Thorszelius acumulaven 1 minut més de penalització que no pas els darrers inquilins del podi, mentre que Vic Preston i John Lyall eren cinquens a 56 minuts dels seus companys campions mundials.

La tercera i última jornada del programa tenia la seva sortida de Nairobi a les 4 de la tarda del mateix diumenge i dibuixava un bucle en el mapa cap al nord del país, en direcció al Mont Kenya, per tal de retornar a la capital 23 hores després d'haver-ne pres la sortida i d'haver competit al llarg de 1677 km i 24 sectors competitius.

Els Datsun, si bé eren menys potents que els Mercedes-Benz, també eren més lleugers i més ràpids de reparar, el que donava més marge als mecànics de la formació nipona a realitzar tasques de manteniment preventiu, quelcom que els d'Stuttgart no podien fer i que ben d'hora va quedar palès en aquesta etapa.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius expremien fort el seu Mercedes-Benz 450 SLC en els primers quilòmetres d'aquesta tercera etapa per tal de fer-se un lloc al podi, però els suecs patien la mateixa averia que Hannu Mikkola i Arne Hertz havien patit amb anterioritat, eix posterior trencat, amb el que la sortida de cavall els va suposar perdre 1 hora i mitja. Poc després Andrew Cowan i Klaus Kaiser perdien una roda del seu cotxe en trencar-se els cargols que la subjectaven, amb el que Shekhar Mehta i Mike Doughty tornaven a accedir al lideratge provisional. Més endavant, l'eix posterior del cotxe del pilot escocès i del copilot alemany també es trencava amb el que el Datsun 160J de Rauno Aaltonen i Lofty Drews accedia a la segona plaça amb molt de marge per davant del 450 SLC de Vic Preston i John Lyall.

En la recta final de l'etapa, tan Björn Waldegård i Hans Thorszelius com Andrew Cowan i Klaus Kaiser van experimentar més contra-temps en els seus cotxes, concretament en les suspensions i en la direcció, i només l'ampliació en 1 hora del marge per a l'exclusió per part dels organitzadors, va permetre a les dues formacions mantenir-se en competició.

Sense més drama, els 24 equips participants que aconseguien completar la tercera etapa quan eren les 3 en punt de la tarda del dilluns de Pasqua de 1980, és a dir, el 7 d'abril, el 28è Safari Rally es donava oficialment per conclòs amb la victòria dels kenians Shekhar Mehta i Mike Doughty. Per al pilot aquesta era tot just la seva tercera victòria en el palmarès de l'esdeveniment, amb el que l'ugandès de naixement, però de passaport kenià, empatava a tres amb el seu compatriota Joginder Singh. La parella cobria els 5441 km del recorregut en 59 hores i 25 minuts, el que significava una penalització de 3 hores i 27 minuts, mentre que els seus companys d'equip, Rauno Aaltonen i Lofty Drews, hi invertien 35 minuts més i pujaven al segon graó del podi. Els també kenians Vic Preston i John Lyall eren els únics pilots de Mercedes-Benz en creuar la línia final en posicions capdaventeres, tercers, si bé aquests ho feien a 1 hora i 40 minuts dels vencedors.

Preston-Lyall eren pràcticament els únics supervivents de la debacle de Mercedes-Benz completant el ral·li en tercera posició.

En el certamen de pilots, Björn Waldegård, que només sumava un punt amb la desena posició aconseguida després dels incomptables problemes mecànics, no podia treure partit de l'absència de Walter Röhrl al ral·li africà, pel que l'alemany seguia comandant la general gràcies a les victòries del Monte-Carlo i Portugal. El seu compatriota Anders Kulläng, es mantenia en la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	40
Björn Waldegård	35
Anders Kulläng	30

En la general del campionat per a constructors Mercedes-Benz feia un important pas endavant gràcies al podi dels kenians Vic Preston i John Lyall pujant fins la segona posició a només 7 punts dels absents FIAT. Opel per la seva banda també guanyava posicions fins la tercera provisional gràcies a la cinquena plaça de Jean-Pierre Nicolas i Henry Liddon.

Constructor	Punts
FIAT	36
Mercedes-Benz	29
Opel	25

Tommi Mäkinen guanyava el Safari Rally en la primera vegada que hi competia.

Segona cita en el reduit calendari del mundial de ral·lis 1996, el diumenge 7 d'abril finalitzava a Nairobi el 44è Safari Rally. La prova africana, que compatava amb un recorregut format per 15 sectors competitius de 1784,40 km de distància, s'iniciava des de la mateixa capital kenyana el divendres 5 d'abril amb els 59 equips inscrits presents a la rampa de sortida, dels que només 18 serien capaços de completar el recorregut celebrat. El ral·li era puntuable pels certamens reservats a pilots, marques i producció.

L'últim sector de la segona jornada va ser definitiu per a Eriksson-Parmander.

Les pluges torrencials prévies a la disputa de la prova van condicionar enormement el transcurs del ral·li, i ja en la primera etapa la organització es va veure obligada a escurçar dos sectors competitius, la versió africana dels trams cronometrats, dels cinc que estaven programats al llarg de divendres, donat el mal estat en el que havien quedat les pistes per les quals els participants hi havien de passar.

Els Subaru Impreza dels escocesos Colin McRae i Derek Ringer i dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander lideraven la general provisional al terme del primer sector selectiu celebrat, amb els campions mundials per davant dels seus companys d'equip, aprofitant que alhora els seus principals rivals hi patien problemes de diferent índole, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, hi trencaven un palier del seu Mitsubishi Lancer Evo III, mentre que l'experimentada parella formada pels suecs Stig Blomqvist i Benny Melander, oficials de Ford per a l'ocasió, hi trencaven un esmortidor posterior.

A continuació Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne escurçaven distàncies primer, i lideraven la general provisional després, gràcies a imposar-se consecutivament en el segon i tercer sector competitiu, mentre que Colin McRae i Derek Ringer s'endarrerien en patir problemes d'embragatge en el seu Impreza. Tot i les llargues distàncies cronometrades dels sectors i els problemes patits, les distàncies eren curtes entre els pilots de Mitsubishi i Subaru pels estàndars kenyans, pel que el liderat dels finlandesos seria efímer en quan els locals de Toyota Ian Duncan i David Williamson reclamaven la seva quota de protagonisme en imposar-se en la quarta prova programada i el liderat passava a ser pels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

El cinqué i últim sector competitiu de la primera etapa, va ser anulat per l'organització en quan es va conéixer la defunció de tres mecànics d'un dels equips privats que viatjaven en un tot-terreny i el qual va ser arrossegat per l'aigua d'un riu que havia vist incrementat el seu cabdal amb les darreres pluges. Així doncs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander feien entrada a Nairobi amb tan sols 22 segons de marge vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, insignificants pels usos de la cita kenyana, mentre que els seus companys d'equip i campions mundials Colin McRae i Derek Ringer eren tercers a 1 minut i 22 segons.

La segona jornada del ral·li estava formada novament per 5 sectors competitius, si bé en aquesta ocasió la corda era de 725,70 km, sent aquesta la jornada que més pes tenia en el programa en quan a quilometratge. A més a més la pluja va fer acte de presència amb una intensitat elevada, el que feia encara més dantesques les condicions delicades de les pistes kenyanes per les que els pilots hi havien de pilotar.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne s'imposaven en el primer sector del dissabte, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi patien una punxada, el que donava pas al liderat a la parella finlandesa de Mitsubishi. En la segona prova sabatina es repetia el mateix guió i els líders aconseguien obrir un tímid forat al capdavant de la taula de temps.

Mentrestant els britànics Colin McRae i Derek Ringer, que sovint portaven més enllà dels límits la ressistència els materials del seu Impreza, s'imposaven en el tercer sector, intentant recuperar quant més temps els hi fos possible després d'haver cedit en el primer sector més de 40 minuts en destrossar tres esmortidors del seu Impreza, amb el que la parella quedava pràcticament descartada de la lluita per la victòria. En el quart sector arribava el torn dels seus companys d'equip suecs, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que en aconseguir-hi el millor temps i produir-se una punxada en el Mitsubishi Lancer Evo III de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, inclinava el liderat del seu favor.

L'ultim sector competitiu del dia, amb 128,60 km de distància, va esdevenir clau en el devenir del ral·li. Les carreteres forestals que formaven el sector eren plenes de sots, unes condicions en les que només els Mitsubishi havien demostrat prèviament la seva fiabilitat restant immutables als problemes mecànics que s'hi poguessin generar. Per aixó Mitsubishi va configurar el Lancer Evo III de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en la versió més lleugera possible i només va programar unes breus aturades al llarg del sector per a proveir de carburant al cotxe i canviar les rodes, mentre que l'opció era impossible per a la competència que havia de fer revisions més exhaustives i carregar amb més pes dalt del cotxe.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne guanyaven el sector i es tornaven a situar al capdavant de la taula provisional de temps amb 2 minuts i 11 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que Colin McRae i Derek Ringer tornaven a patir un contra-temps en haver-se d'aturar després d'atropellar una nena que per sort només havia de lamentar una cama trencada. La parella local formada per Ian Duncan i David Williamson eren els principals beneficiaris dels problemes que patien els escocesos de Subaru, en quan els pilots de l'importador kenyà de Toyota feien entrada al parc tancat de Nairobi en una comfortable tercera posició provisional a 28 minuts i 11 segons dels primers classificats i amb pràcticament la mateixa distància vers els quarts, que no eren altres que els campions mundials de la constelació de les Plèiades.

Tanmateix en aquest darrer sector competitiu es registrava l'única baixa entre els pilots prioritaris al llarg del ral·li; els dos Escort oficials van estar en tot moment afligits pels problemes de sobre-escalfament de motor així com la fragibilitat dels seus esmortidors, i aquesta última va ser la causa principal de la baixa dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. La parella bicampiona patia l'enèssim problema en caure la nit, moment en que l'ajuda aèria i ràpida dels helicòpters no es podia materialitzar, pel que es va haver de recòrrer a l'ajuda sobre la superficie, la qual arribava massa tard per impedir l'abandonament del pilot madrileny i del seu copilot gallec.

Amb 10 sectors competitius celebrats i 15 programats, la jornada dominical estava igualment programada a 5 sectors competitius, que suposaven els últims i definitius 659,05 km cronometrats. Els dos primers peró eren cancelats per la organització donada la impractibilitat del terreny, pel que la lluita entre Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en pos de la victòria final quedava emplaçada als tres últims sectors. Tot quedava ja pràcticament decidit en el primer d'ells, quan la parella de Subaru trencava un palier al seu cotxe i cedien uns 10 minuts vers els líders pel que els dos últims sectors del recorregut van esdevenir pràcticament un tràmit.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien així la seva tercera victòria junts al mundial de ral·lis, mentre que el pilot finlandès hi feia història en igualar al seu compatriota Juha Kankkunen, el qual hi aconseguia la victòria en la seva primera participació a la tan peculiar cita africana l'any 1985. La parella de Mitsubishi completava el recorregut en 12 hores 41 minuts i 12 segons, 14 minuts i 16 segons menys que els seus rivals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Els locals Ian Duncan i David Williamson feien valer el pes de la manca de problemes en or i tancaven el podi a 44 minuts dels guanyadors.

La fiabilitat més que la velocitat va ser clau per a Duncan-Williamson.

La lluita per la victória dins el Grup N, o també anomenat mundial de producció, va ser un assumpte reservat als Subaru Impreza que hi eren presents, no debades sis dels set cotxes d'aquesta categoria que assolien la línia de meta de Nairobi el diumenge per la tarda, eren models de la marca nipona. Al llarg de la primera jornada els locals Patrick Njiru i Rick Mathews lideraven la categoria, peró en el transcurs de la segona, dues punxades per a la parella kenyana i una única roda de recanvi disponible, els obligava a pilotar amb molt menys ritme que el seu company japonès Hideaki Miyoshi i el kenyà Tinu Khan, que passaven a liderar la classe. Diumenge els líders conservaven la plaça i aconseguien així la seva primera victòria de la temporada, amb la que el japonès passava a igualar la puntuació de Kenneth Backlund, guanyador al ral·li de Suècia.

Miyoshi-Kahn s'imposaven en la lluita tancada de Subaru en el Grup N.

Tommi Mäkinen aconseguia la segon victòria de la temporada de dues possibles, amb les que el pilot finlandès es desmarcava de la resta de competidors del campionat de pilots, capitanejats pel seu ex-company d'equip Kenneth Eriksson que alhora superava en un sol punt al seu actual company d'equip i campió mundial Colin McRae.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	40
Kenneth Eriksson	23
Colin McRae	22

En el campionat de constructors, novament la victòria de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne quedava pràcticament en solitari, si bé com havia passat al ral·li de Suècia inaugural, la marca dels tres diamants vermells aconseguia sumar la màxima puntuació entre la competència. Subaru per la seva banda seguia de prop les passes de l'altra firma nipona en quan hi aconseguia el mateix botí de punts, mentre que Ford, amb un ral·li per oblidar, es despenjava de la lluita.

Constructor	Punts
Mitsubishi	97
Subaru	93
Ford	53