Juha Kankkunen i Fred Gallagher guanyaven el Safari Rally la primera vegada que el celebraven, quelcom inèdit fins llavors.

El dilluns 8 d'abril de 1985 finalitzava a la capital de Kènia, Nairobi, el 33è Safari Rally, esdeveniment que suposava la quarta cita del calendari del mundial de l'especialitat. Al ral·li s'hi inscribien fins a un total de 71 equips, sent tots ells el dijous 4 d'abril a la cerimònia de sortida celebrada a la mateixa capital keniana, i dels quals només 20 van aconseguir superar els 5167 km del recorregut programat al llarg de 88 sectors selectius que recorrien pràcticament tot el país. La ronda keniana entregava punts en els certàmens de pilots, constructors així com el de turismes millorats o Grup A.

Problemes d'alternador van impedir que Björn Waldegård i Hans Thorszelius repetissin victòria de la temporada anterior.

La primera etapa de l'edició comprenia el clàssic desplaçament cap a Mombasa, a la costa índica, passant prèviament pels peus del Kilimanjaro, a tocar de la frontera amb Tanzània, així com pels turons de Taita, per un cop arribats a les platges de la ciutat, retornar a la capital tot creuant les plantacions de sisal i desfent en bona part el camí que havien fet hores abans. La sortida es celebrava als peus del Centre Internacional de Conferències el dijous a les 10 del matí, mentre que els primers participants que aconseguissin superar els 1652 km de l'escull, se'ls esperava l'endemà divendres a partir d'1 quart i mig de 8 del matí.

Aquesta distància es programava al llarg de 24 sectors, la peculiar versió de l'esdeveniment dels trams, doncs aquests s'establien entre dos controls horaris i als que els organitzadors els hi assignaven un temps determinat per ser coberts, un temps que sovint era impossible de complir i que per tant generava unes penalitzacions que eren suficients com per establir una classificació. Tanmateix, en les jornades prèvies al ral·li les pluges van caure amb intensitat, amb el que el terreny es mostrava molt variable, en algunes zones aquest estava sec i els cotxes aixecaven autèntiques cortines de pols al seu pas, mentre que en d'altres les precipitacions havien deixat lloc a fangars que eren un mal de cap pels participants i els embragatges dels seus cotxes. En un terme mig, el fang s'havia assecat, deixant lloc a un seguit de roderes que feien patir molt les transmissions dels vehicles participants.

En les jornades d'entrenament, els pilots d'Audi, Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com Stig Blomqvist i Björn Cederberg, havien patit seriosos problemes de sobreescalfament en els seus Sport Quattro, mentre que els seus rivals de Peugeot, que portaven per primera vegada els seus 205 T16 a la cita keniana, veien com pràcticament no patien cap contratemps seriós. Això va fer que els responsables de l'estructura esportiva d'Audi prenguessin la controvertida decisió de portar unes caixes de canvi noves de 6 velocitats per als seus cotxes, unes caixes que amb prou feines s'havien pogut assajar i que ben d'hora van començar a donar problemes als seus 2 pilots que començaven a perdre terreny.

L'helicòpter que Audi havia desplaçat des d'Alemanya, portava una caixa nova per a cadascun dels seus dos cotxes en pista, però no gaire més enllà, la segona caixa de l'Sport Quattro de Stig Blomqvist i Björn Cederberg esclatava, i en deixar un escampall de peces per la pista, obligava als campions mundials en vigència a abandonar quan tot just s'estaven aproximant als peus del Kilimanjaro.

En els 5 primers sectors competitius diversos van ser els pilots que van aconseguir arribar als controls horaris amb el temps que l'organització els hi havia indicat, amb el que no es podia determinar una parella líder única, i no va ser fins que la caravana del ral·li va arribar als turons de Taita, per començar-se a produir una tria. Markku Alén i Ilkka Kivimäki sortien airosos d'aquesta zona i s'eregien com els primers classificats per davant dels seus companys d'equip Attilio Bettega i Maurizio Perissinot. D'altra banda els Peugeot 205 T16 estaven tenint problemes amb les juntes de la vàlvula del turbo, les quals en tornar-se molt rígides es trencaven. Els primers en endarrerir-se per aquesta incidència van ser els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, seguit dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Més avançada l'etapa, els kenians David Horsey i David Williamson, els quals disposaven d'una unitat oficial del Toyota Celica TCT en part en haver aconseguit la corona africana la temporada passada, en part pel seu bon paper la tardor anterior al Ral·li Costa d'Ivori, eren atrapats en pista pels seus compatriotes de Nissan Mike Kirkland i Anton Levitan. Els campions africans en incrementar el ritme per tal de mantenir-se per davant del 240 RS, van patir una sortida de pista que acabava amb revolcada, malgrat que els kenians aconseguien retornar a la competició, el seu cotxe havia patit danys, i una fuita d'aigua acabaria desencadenant en una averia en la culata i per tant en el seu abandonament.

Hannu Mikkola i Arne Hertz patien un conat d'incendi mentre feien un proveïment de carburant en una de les seves assistències, però afortunadament un dels seus mecànics va aconseguir controlar-lo molt ràpidament amb l'ajut d'un extintor, amb el que la parella nòrdica va poder prosseguir la marxa sense danys importants en la seva mecànica i només amb el seu capó cremat. Paral·lelament Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'endarrerien lleugerament a causa d'una averia en l'alternador i els seus companys d'equip, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, heretaven la primera posició pel marge més estret possible, 1 minut.

Els italians entraven al reagrupament del Bambury Beach Hotel, a tocar de Mombasa, com els primers classificats per davant dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dels únics pilots de Peugeot que havien aconseguit esquivar els problemes de la junta de la vàlvula del turbo, el finlandès Ari Vatanen i el britànic Terry Harryman, compartint tots dos equips la mateixa penalització a 1 minut dels transalpins. Els locals Vic Preston i John Lyall certificaven el que era un bon inici de la prova per als Lancia, en trobar-se classificats en la quarta posició provisional i per només 1 minut de demèrit amb els segons classificats, si bé a 1 minut per darrera seu tenien el Toyota Celica TCT dels guanyadors de la darrera edició de la ronda africana, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Rauno Aaltonen, que competia per vint-i-dosena vegada en el Safari Rally, i Lofty Drews compartien la sisena posició a bord del seu Opel Manta 400 amb el Nissan 240RS de Mike Kirkland i Anton Levitan i a 3 minuts de la darrera posició de podi, mentre que a 1 minut d'ells, és a dir a 4 minuts dels dos segons classificats i a 5 dels líders, s'hi trobaven Shekhar Mehta i Rob Combes així com Juha Kankkunen i Fred Gallagher.

Amb unes diferències pràcticament inexistents pels estàndars africans, l'activitat es reprenia de manera frenètica i els primers en caure en aquestes circumstàncies van ser els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els pilots etzibaven un cop molt fort en un sotrac a una de les seves rodes anteriors, provocant que aquesta s'arranqués així com el seu amortidor. Els pilots van mirar de continuar com els hi fos possible sobre 3 rodes per tal d'arribar a les assistències, però no gaire més enllà, abans d'arribar als turons de Taita, el seu motor es trencava i la parella esdevenia la segona baixa d'entitat de l'edició. Vic Preston i John Lyall, amb el tercer dels Lancia 037 Evo, estaven patint problemes amb l'accelerador, havent-lo d'accionar a mà, amb el què el Peugeot 205 T16 d'Ari Vatanen i Terry Harryman es situava en una cómode segona posició.

Els contratemps se seguien acumulant entre els pilots capdavanters i Rauno Aaltonen i Lofty Drews veien com una averia en el seu alternador, acabava amb la corretja de transmissió fora del seu lloc i amb el pilot finlandès i el navegant kenià cedint terreny, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman trencaven un amortidor i la seva copel·la, precisant l'ajuda de les seves assistències ràpides, per a major disgust de Jean Todt, els seus companys a Peugeot, els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, s'havien de retirar després de patir una forta sortida de pista que acabava amb el xassís del seu 205 T16 molt malmès i el radiador foradat.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, que sortien de Mombasa amb 80 minuts més de penalització que no pas els líders provisionals, seguien patint problemes en el seu Audi Sport Quattro, primer quan patien una punxada i després quan el motor d'arranc que no anava i aquests no podien reempendre la marxa amb normalitat. El seu calvari va arribar al final quan el cigonyal del cotxe es trencava a falta de completar 3 sectors per arribar a Nairobi i els nòrdics es veien en l'obligació d'abandonar.

Arribats al breu reagrupament de l'Amboseli Buffalo Lodge, Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien aconseguit rellevar a Attilio Bettega i Maurizio Perissinot de la primera posició per només 2 minuts de diferència, mentre que en tercer lloc hi constaven els alemanys d'Opel Erwin Weber i Gunther Wagner per 3 minuts d'avantatge vers Ari Vatanen i Terry Harryman. En reempendre la marxa, arribava el moment d'afrontar els turons de Machakos amb nocturnitat, amb el que els participants no podien comptar amb l'ajuda aèria.

Attilio Bettega i Maurizio Perissinot s'havien d'aturar per una averia en la bomba de benzina, mentre que els seus companys Vic Preston i John Lyall perdien minuts a la pista a causa d'una averia en el distribuidor. Més tard els problemes van passar de Lancia a Peugeot, Timo Salonen i Seppo Harjanne s'hagueren d'esperar als seus cotxes d'assistència en trencar l'engranatge de l'arbre de lleves, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman hagueren de còrrer a buscar una benzinera quan la bomba que els estava proveïnt de carburant des del camió cisterna, va deixar de funcionar.

Arribats a la capital keniana el divendres a 1 quart i mig de 8 del matí, Björn Waldegård i Hans Thorszelius ocupaven la primera posició per 6 minuts de marge sobre Erwin Weber i Gunther Wagner, que si bé era la primera vegada que els alemanys competien a l'esdeveniment, si que en edicions anteriors havien estat realitzant tasques d'ouvreur i per tant tenien un bon coneixement del terreny. Shekhar Mehta i Rob Combes tancaven les posicions de podi per davant de Juha Kankkunen i Fred Gallagher, i els seus companys i compatriotes Mike Kirkland i Anton Levitan. Rauno Aaltonen i Lofty Drews, Ari Vatanen i Terry Harryman, Alain Ambrosino i Daniel le Saux, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i Vic Preston i John Lyall tancaven en aquest mateix ordre les posicions capdaventeres, si bé a diferència de la sortida de Mombasa, ara entre el primer i el desè hi havia 48 minuts de marge.

La segona etapa del ral·li dibuixava un bucle en sentit oposat al de l'etapa anterior, doncs els 38 participants que restaven en actiu primer es dirigirien cap al Llac Victòria, per un cop allà anar a trobar Kakamega, Kitale, Eldoret, Nakuru i retornar de nou al punt de sortida, el Centre Internacional de Conferències de Kènia. Una sortida que es celebrava el mateix divendres 5 d'abril a les 4 de la tarda, mentre que l'arribada es programava per a 2 quarts d'1 de la nit del diumenge. Així doncs aquesta etapa era sobre el paper la més dura de totes en ser la més llarga amb 1999 km de distància al llarg de 39 controls horaris.

Poc després de sortir de Nairobi, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot trencaven l'amortidor frontal esquerre del seu Lancia 037 Evo i la reparació els suposava endarrerir-se en una hora, malauradament pels seus interessos, el problema es mostrava recurrent i la pèrdua de temps es disparava. Shekhar Mehta i Rob Combes eren uns altres en patir el trencament d'un amortidor, si bé en el seu Nissan 240 RS no es trencava la copel·la i els pilots podien reempendre la marxa amb més celeritat.

Els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una averia d'alternador poc després d'arribar a les plantacions de Kericho, i si bé els suecs van poder seguir competint a base d'anar gastant bateries, el temps que aquests anaven cedint a cada pausa obligada van permetre als novells Erwin Weber i Gunter Wagner accedir al lideratge per davant dels seus companys de formació Rauno Aaltonen i Lofty Drews. El lideratge dels pilots alemanys però no va perdurar massa, doncs al seu Opel Manta 400 se li sortia en dues ocasions, i en un mateix sector, la corretja del ventilador, amb el que els veterans Rauno Aaltonen i Lofty Drews arribaven al reagrupament de Kakamega com els primers classificats per davant dels seus companys de formació.

A part de la parella sueca de Toyota, també Timo Salonen i Seppo Harjanne i Mike Kirkland i Anton Levitan patien averies en els seus alternadors, els finlandesos de Peugeot s'endarrerien en una hora a causa de la reparació, mentre que els kenians de Nissan continuaven en marxa tot i el risc que suposava quedar-se sense llums en quan aquests frenaven per afrontar viratges o les diverses trampes que la nit amagava.

Després de punxar unes rodes, Shekhar Mehta i Rob Combes es van trobar que el seu maleter estava bloquejat i que no hi havia manera de poder agafar les que hi portaven de recanvi, motiu pel que per tal de poder seguir en cursa, decidien muntar unes de sobredimensionades d'un dels seus cotxes d'assistència, el que els va ocasionar uns quants problemes de maniobrabilitat.

Tots aquests contratemps permetien als novells Juha Kankkunen i Fred Gallagher accedir a la tercera posició en arribar a Kitale, on el finlandès que tot just feia 3 dies havia fet els 26 anys, i el britànic van precisar el canvi d'un montant de l'eix posterior que s'havia malmès, amb l'irrisori cost de 2 minuts. Timo Salonen i Seppo Harjanne seguien perdent més temps en trencar-se novament la vàlvula del turbo, si bé els finlandesos conservaven la desena posició provisional, mentre que Attilio Bettega i Maurizio Perissinot ni tan sols hi aconseguien arribar en trencar el motor.

3 sectors més endavant i els participants aconseguien arribar a Eldoret on Rauno Aaltonen i Lofty Drews lideraven la classificació per 5 minuts de marge amb els seus companys Erwin Weber i Gunter Wagner i 10 minuts amb Juha Kankkunen i Fred Gallagher. Shekhar Mehta i Rob Combes restaven a les portes del podi a 3 minuts del Toyota predecessor i amb 3 minuts de marge amb el Peugeot d'Ari Vatanen i Terry Harryman. Vic Preston i John Lyall, a bord de l'únic Lancia 037 Evo que seguia en competició, eren sisens a 27 minuts del lideratge i per 3 minuts de marge amb els seus compatriotes de Nissan Mike Kirkland i Anton Levitan. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, vuitens a 57 minuts del lideratge, gaudien a la seva vegada de 35 i 60 minuts de marge amb els francesos residents a Costa d'Ivori Alain Ambrosino i Daniel le Saux i els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne respectivament, amb el que només els quedava mirar cap endavant.

En la recta final de l'etapa, després del darrer reagrupament a Nakuru, la pluja va començar a fer acte de presència amb una notable intensitat, amb el que el terreny es tornava fangós. Ari Vatanen i Terry Harryman trencaven el seu radiador d'oli i en incrementar-se la temperatura, els pilots havien d'abandonar amb la culata destrossada; uns altres en abandonar en aquest mateix sector van ser Shekhar Mehta i Rob Combes, els pilots es veien sorpresos per un fangar i en accidentar el seu cotxe, la direcció així com la suspensió frontal quedaven tan malmeses, que continuar era un impossible. Vic Preston i John Lyall perdien una roda posterior en trencar-se els espàrrecs que la subjectaven, la reparació va ser tan llarga que quan els kenians de Lancia van arribar al següent control horari fora de plaç i per tant eren exclosos del ral·li.

Sense arribar a l'extrem de l'abandonament, Timo Salonen i Seppo Harjanne patien més endarreriments en trencar-se un amortidor frontal del seu cotxe, mentre que Mike Kirkland i Anton Levitan tenien el seu canvi clavat en tercera velocitat i eren superats per Björn Waldegård i Hans Thorszelius, pilots que hores abans es trobaven a 24 minuts de la seva penalització, i que després dels abandonaments del quart, cinquè i sisè classificat provisional al reagrupament d'Eldoret, situava als guanyadors de la darrera edició del ral·li a les portes del podi.

A Nairobi hi arribaven només 22 equips participants a partir de 2 quarts d'1 de la nit, amb Rauno Aaltonen i Lofty Drews al capdavant de la classificació i per 8 minuts de marge amb els seus companys Erwin Weber i Gunter Wagner. Juha Kankkunen i Fred Gallagher, a 13 minuts del lideratge, donaven una dosi d'histamina extra a les dues formacions d'Opel. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, a 1 hora i 2 minuts dels primers classificats, veien com les seves opcions de trepitjar podi l'endemà pràcticament només passaven per una averia de qualsevol dels tres cotxes que tenien per davant, però a més a més tenien la incomoditat de tenir classificats a només 1 minut del seu temps acumulat a Mike Kirkland i Anton Levitan. Alain Ambrosino i Daniel le Saux es trobaven en terra de ningú i Timo Salonen i Seppo Harjanne eren setens a 3 hores i 40 minuts del lideratge.

La tercera i última etapa del ral·li, formada per 25 sectors selectius de 1543 km de distància, s'iniciava el diumenge a les 4 de la tarda, per tal d'anar cap al nord rodejant el perimetre exterior de Nakuru i passant a prop de les catarates de Nyahururu, per després vorejar Maralal des d'on es dirigien cap al Mont Kenya per fer-hi una volta de rellotge pel nord i retornar així al punt de sortida passant per Meru.

En el si de l'equip Opel la moral era alta, més quan els problemes que estaven patint els seus pilots eren de menor consideració, Erwin Weber i Gunter Wagner patien un lleuger sobreescalfament en el seu motor després de colpejar frontalment contra un voral i el fang que s''acumulava en aquesta part del cotxe, privava al seu radiador d'aire fresc. Mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews semblava que havien pogut solucionar els seus problemes amb la corretja del ventilador que saltava així com amb una fuita d'oli.

Res més lluny de la realitat, l'oli se seguia escapant en l'Opel Manta 400 per un cargol, una fuita menor que no hagués suposat cap mena de problema de no ser que el líquid lubricant queia dins l'embragatge amb la conseqüent pèrdua de transmissió. Com a reparació d'emergència, el contingut de 6 ampolles de Coca-Cola es van drenar per tal d'eliminar qualsevol resta d'oli, mentre que es segellava la fuita per impedir que l'oli tornés a entrar al compartiment. Malgrat tot, quan els participants entraven a Nyahuru a 2 quarts d'11 de la nit, va ser necessari canviar l'embragatge de la unitat de la parella líder, amb el que aquesta posició d'honor passava a ser per als seus companys Erwin Weber i Gunter Wagner per 5 minuts de marge.

Més avançada l'etapa, quan els participants s'acostaven a Maralal, la transmissió de l'Opel Manta 400 del pilot finlandès i el copilot kenià va començar a vibrar de mala manera, amb el que va ser necessari canviar la caixa de velocitats amb un elevat cost de temps, amb el que una vegada més, i ja anaven 5, el veterà pilot finlandès es veia privat de la preuada victòria al ral·li kenià. Malgrat la decepció que suposava l'averia, Erwin Weber i Gunter Wagner encara eren líders i comptaven amb 10 minuts de marge vers uns altres novells, Juha Kankkunen i Fred Gallagher, mentre que els tercers classificats ex-aequo, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, i Mike Kirland i Anton Levitan estaven classificats a gairebé 1 hora del seu temps.

Després de descansar a Meru, Juha Kankkunen i Fred Gallagher trencaven la copel·la d'un amortidor posterior, el que donava més marge de confiança als líders alemanys, un marge que es volatilitzava a manca de 7 sectors per completar l'esdeveniment, quan el seu motor feia un enorme soroll i s'aturava. En una primera inspecció, els pilots trobaven una bugia danyada, i malgrat intentar continuar amb només tres cilindres, els pilots no van poguer anar gaire més enllà i hagueren d'esperar al seu cotxe d'assistència; els mecànics van trobar que un cargol s'havia desprès, danyant un pistó alhora que doblegava diverses vàlvules. Als assistents no els va quedar cap altre remei que treure la culata del seu cotxe per tal de reparar el que estava competint, amb un elevat cost de minuts que enviava a la parella fins llavors líder, a la cinquena posició.

De sobte uns perplexes Juha Kankkunen i Fred Gallagher es trobaven amb la primera posició, una plaça que la parella de Toyota ja no deixaria escapar fins a l'arribada a Nairobi el dilluns de Pasqua de 1985, és a dir el 8 d'abril, unes hores més tard, concretament a 1 quart de 4 de la tarda, moment en el que els 20 equips participants que aconseguien completar el recorregut començaven a fer entrada al parc tancat del Centre Internacional de Conferències de Kènia per tal de tancar edició.

Els pilots cobrien els 5167 km del recorregut programat en un temps de 53 hores i 4 minuts, el que suposava una penalització de 5 hores i 18 minuts sobre el temps establert per l'organització, i el trencament d'una de les normes de l'esdeveniment, mai un debutant hi aconseguia la victòria. Els seus companys d'equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els escudaven en el podi a 34 minuts del seu registre i després d'haver aconseguit desempellegar-se del Nissan 240 RS dels kenians Mike Kirkland i Anton Levitan, els quals tancaven el podi a 9 minuts del seu temps. Rauno Aaltonen i Lofty Drews a 54 minuts dels guanyadors i Erwin Weber i Gunter Wagner a 1 hora i 46 minuts, es classificaven capcots per les circumstàncies en la quarta i cinquena posició final.

En un esdeveniment plegat per les baixes, Kirkland - Levitan tancaven el podi kenià.

Si bé en la classificació final es seguia mantenint viva la norma per la qual mai cap cotxe de tracció integral aconseguia la victòria, en l'apartat reservat als turismes millorats, és a dir el Grup A, aquesta norma seguia carent d'aplicació. Els kenians Carlo Vituli i Robin Nixon van ser els únics participants dels 5 que prenien part a l'edició a bord d'un Subaru RX Turbo 4WD en poder completar tot el recorregut, sens dubte el cotxe més adequat per afrontar les pistes del programa juntament amb l'Audi 80 Quattro dels també locals Basil Criticos i John Rose, obligats a abandonar per averia en el seu motor.

Donat que els protagonistes principals del mundial van abandonar la prova, o en el cas de Walter Röhrl, que ni tan sols s'hi va voler presentar, la classificació general del campionat per a pilots es va quedar pràcticament inalterada al terme del ral·li africà. Només el líder provisional, el finlandès Timo Salonen, era el pilot que sumava punts, 4, gràcies al seu setè lloc final.

Pilot
Punts

Timo Salonen

48

Ari Vatanen

40

Stig Blomqvist

35

En el certamen reservat als constructors es va viure una situació paral·lela a la de la general del de pilots, amb l'excepció de Toyota, la marca nipona gràcies a la victòria de Juha Kankkunen i Fred Gallagher sumava uns valuosos 18 punts, i experimentava una pujada molt important, superant fins i tot en 4 punts a Lancia que es veia desbancada així de la tercera posició provisional.

Constructor
Punts

Peugeot

60

Audi

46

Toyota

28