Juha Kankkunen i Fred Gallagher guanyaven el Safari Rally la primera vegada que el celebraven, quelcom inèdit fins llavors.

El dilluns 8 d'abril de 1985 finalitzava a la capital de Kènia, Nairobi, el 33è Safari Rally, esdeveniment que suposava la quarta cita del calendari del mundial de l'especialitat. Al ral·li s'hi inscribien fins a un total de 71 equips, sent tots ells el dijous 4 d'abril a la cerimònia de sortida celebrada a la mateixa capital keniana, i dels quals només 20 van aconseguir superar els 5167 km del recorregut programat al llarg de 88 sectors selectius que recorrien pràcticament tot el país. La ronda keniana entregava punts en els certàmens de pilots, constructors així com el de turismes millorats o Grup A.

Problemes d'alternador van impedir que Björn Waldegård i Hans Thorszelius repetissin victòria de la temporada anterior.

La primera etapa de l'edició comprenia el clàssic desplaçament cap a Mombasa, a la costa índica, passant prèviament pels peus del Kilimanjaro, a tocar de la frontera amb Tanzània, així com pels turons de Taita, per un cop arribats a les platges de la ciutat, retornar a la capital tot creuant les plantacions de sisal i desfent en bona part el camí que havien fet hores abans. La sortida es celebrava als peus del Centre Internacional de Conferències el dijous a les 10 del matí, mentre que els primers participants que aconseguissin superar els 1652 km de l'escull, se'ls esperava l'endemà divendres a partir d'1 quart i mig de 8 del matí.

Aquesta distància es programava al llarg de 24 sectors, la peculiar versió de l'esdeveniment dels trams, doncs aquests s'establien entre dos controls horaris i als que els organitzadors els hi assignaven un temps determinat per ser coberts, un temps que sovint era impossible de complir i que per tant generava unes penalitzacions que eren suficients com per establir una classificació. Tanmateix, en les jornades prèvies al ral·li les pluges van caure amb intensitat, amb el que el terreny es mostrava molt variable, en algunes zones aquest estava sec i els cotxes aixecaven autèntiques cortines de pols al seu pas, mentre que en d'altres les precipitacions havien deixat lloc a fangars que eren un mal de cap pels participants i els embragatges dels seus cotxes. En un terme mig, el fang s'havia assecat, deixant lloc a un seguit de roderes que feien patir molt les transmissions dels vehicles participants.

En les jornades d'entrenament, els pilots d'Audi, Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com Stig Blomqvist i Björn Cederberg, havien patit seriosos problemes de sobreescalfament en els seus Sport Quattro, mentre que els seus rivals de Peugeot, que portaven per primera vegada els seus 205 T16 a la cita keniana, veien com pràcticament no patien cap contratemps seriós. Això va fer que els responsables de l'estructura esportiva d'Audi prenguessin la controvertida decisió de portar unes caixes de canvi noves de 6 velocitats per als seus cotxes, unes caixes que amb prou feines s'havien pogut assajar i que ben d'hora van començar a donar problemes als seus 2 pilots que començaven a perdre terreny.

L'helicòpter que Audi havia desplaçat des d'Alemanya, portava una caixa nova per a cadascun dels seus dos cotxes en pista, però no gaire més enllà, la segona caixa de l'Sport Quattro de Stig Blomqvist i Björn Cederberg esclatava, i en deixar un escampall de peces per la pista, obligava als campions mundials en vigència a abandonar quan tot just s'estaven aproximant als peus del Kilimanjaro.

En els 5 primers sectors competitius diversos van ser els pilots que van aconseguir arribar als controls horaris amb el temps que l'organització els hi havia indicat, amb el que no es podia determinar una parella líder única, i no va ser fins que la caravana del ral·li va arribar als turons de Taita, per començar-se a produir una tria. Markku Alén i Ilkka Kivimäki sortien airosos d'aquesta zona i s'eregien com els primers classificats per davant dels seus companys d'equip Attilio Bettega i Maurizio Perissinot. D'altra banda els Peugeot 205 T16 estaven tenint problemes amb les juntes de la vàlvula del turbo, les quals en tornar-se molt rígides es trencaven. Els primers en endarrerir-se per aquesta incidència van ser els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, seguit dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Més avançada l'etapa, els kenians David Horsey i David Williamson, els quals disposaven d'una unitat oficial del Toyota Celica TCT en part en haver aconseguit la corona africana la temporada passada, en part pel seu bon paper la tardor anterior al Ral·li Costa d'Ivori, eren atrapats en pista pels seus compatriotes de Nissan Mike Kirkland i Anton Levitan. Els campions africans en incrementar el ritme per tal de mantenir-se per davant del 240 RS, van patir una sortida de pista que acabava amb revolcada, malgrat que els kenians aconseguien retornar a la competició, el seu cotxe havia patit danys, i una fuita d'aigua acabaria desencadenant en una averia en la culata i per tant en el seu abandonament.

Hannu Mikkola i Arne Hertz patien un conat d'incendi mentre feien un proveïment de carburant en una de les seves assistències, però afortunadament un dels seus mecànics va aconseguir controlar-lo molt ràpidament amb l'ajut d'un extintor, amb el que la parella nòrdica va poder prosseguir la marxa sense danys importants en la seva mecànica i només amb el seu capó cremat. Paral·lelament Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'endarrerien lleugerament a causa d'una averia en l'alternador i els seus companys d'equip, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, heretaven la primera posició pel marge més estret possible, 1 minut.

Els italians entraven al reagrupament del Bambury Beach Hotel, a tocar de Mombasa, com els primers classificats per davant dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dels únics pilots de Peugeot que havien aconseguit esquivar els problemes de la junta de la vàlvula del turbo, el finlandès Ari Vatanen i el britànic Terry Harryman, compartint tots dos equips la mateixa penalització a 1 minut dels transalpins. Els locals Vic Preston i John Lyall certificaven el que era un bon inici de la prova per als Lancia, en trobar-se classificats en la quarta posició provisional i per només 1 minut de demèrit amb els segons classificats, si bé a 1 minut per darrera seu tenien el Toyota Celica TCT dels guanyadors de la darrera edició de la ronda africana, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Rauno Aaltonen, que competia per vint-i-dosena vegada en el Safari Rally, i Lofty Drews compartien la sisena posició a bord del seu Opel Manta 400 amb el Nissan 240RS de Mike Kirkland i Anton Levitan i a 3 minuts de la darrera posició de podi, mentre que a 1 minut d'ells, és a dir a 4 minuts dels dos segons classificats i a 5 dels líders, s'hi trobaven Shekhar Mehta i Rob Combes així com Juha Kankkunen i Fred Gallagher.

Amb unes diferències pràcticament inexistents pels estàndars africans, l'activitat es reprenia de manera frenètica i els primers en caure en aquestes circumstàncies van ser els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els pilots etzibaven un cop molt fort en un sotrac a una de les seves rodes anteriors, provocant que aquesta s'arranqués així com el seu amortidor. Els pilots van mirar de continuar com els hi fos possible sobre 3 rodes per tal d'arribar a les assistències, però no gaire més enllà, abans d'arribar als turons de Taita, el seu motor es trencava i la parella esdevenia la segona baixa d'entitat de l'edició. Vic Preston i John Lyall, amb el tercer dels Lancia 037 Evo, estaven patint problemes amb l'accelerador, havent-lo d'accionar a mà, amb el què el Peugeot 205 T16 d'Ari Vatanen i Terry Harryman es situava en una cómode segona posició.

Els contratemps se seguien acumulant entre els pilots capdavanters i Rauno Aaltonen i Lofty Drews veien com una averia en el seu alternador, acabava amb la corretja de transmissió fora del seu lloc i amb el pilot finlandès i el navegant kenià cedint terreny, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman trencaven un amortidor i la seva copel·la, precisant l'ajuda de les seves assistències ràpides, per a major disgust de Jean Todt, els seus companys a Peugeot, els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, s'havien de retirar després de patir una forta sortida de pista que acabava amb el xassís del seu 205 T16 molt malmès i el radiador foradat.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, que sortien de Mombasa amb 80 minuts més de penalització que no pas els líders provisionals, seguien patint problemes en el seu Audi Sport Quattro, primer quan patien una punxada i després quan el motor d'arranc que no anava i aquests no podien reempendre la marxa amb normalitat. El seu calvari va arribar al final quan el cigonyal del cotxe es trencava a falta de completar 3 sectors per arribar a Nairobi i els nòrdics es veien en l'obligació d'abandonar.

Arribats al breu reagrupament de l'Amboseli Buffalo Lodge, Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien aconseguit rellevar a Attilio Bettega i Maurizio Perissinot de la primera posició per només 2 minuts de diferència, mentre que en tercer lloc hi constaven els alemanys d'Opel Erwin Weber i Gunther Wagner per 3 minuts d'avantatge vers Ari Vatanen i Terry Harryman. En reempendre la marxa, arribava el moment d'afrontar els turons de Machakos amb nocturnitat, amb el que els participants no podien comptar amb l'ajuda aèria.

Attilio Bettega i Maurizio Perissinot s'havien d'aturar per una averia en la bomba de benzina, mentre que els seus companys Vic Preston i John Lyall perdien minuts a la pista a causa d'una averia en el distribuidor. Més tard els problemes van passar de Lancia a Peugeot, Timo Salonen i Seppo Harjanne s'hagueren d'esperar als seus cotxes d'assistència en trencar l'engranatge de l'arbre de lleves, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman hagueren de còrrer a buscar una benzinera quan la bomba que els estava proveïnt de carburant des del camió cisterna, va deixar de funcionar.

Arribats a la capital keniana el divendres a 1 quart i mig de 8 del matí, Björn Waldegård i Hans Thorszelius ocupaven la primera posició per 6 minuts de marge sobre Erwin Weber i Gunther Wagner, que si bé era la primera vegada que els alemanys competien a l'esdeveniment, si que en edicions anteriors havien estat realitzant tasques d'ouvreur i per tant tenien un bon coneixement del terreny. Shekhar Mehta i Rob Combes tancaven les posicions de podi per davant de Juha Kankkunen i Fred Gallagher, i els seus companys i compatriotes Mike Kirkland i Anton Levitan. Rauno Aaltonen i Lofty Drews, Ari Vatanen i Terry Harryman, Alain Ambrosino i Daniel le Saux, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i Vic Preston i John Lyall tancaven en aquest mateix ordre les posicions capdaventeres, si bé a diferència de la sortida de Mombasa, ara entre el primer i el desè hi havia 48 minuts de marge.

La segona etapa del ral·li dibuixava un bucle en sentit oposat al de l'etapa anterior, doncs els 38 participants que restaven en actiu primer es dirigirien cap al Llac Victòria, per un cop allà anar a trobar Kakamega, Kitale, Eldoret, Nakuru i retornar de nou al punt de sortida, el Centre Internacional de Conferències de Kènia. Una sortida que es celebrava el mateix divendres 5 d'abril a les 4 de la tarda, mentre que l'arribada es programava per a 2 quarts d'1 de la nit del diumenge. Així doncs aquesta etapa era sobre el paper la més dura de totes en ser la més llarga amb 1999 km de distància al llarg de 39 controls horaris.

Poc després de sortir de Nairobi, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot trencaven l'amortidor frontal esquerre del seu Lancia 037 Evo i la reparació els suposava endarrerir-se en una hora, malauradament pels seus interessos, el problema es mostrava recurrent i la pèrdua de temps es disparava. Shekhar Mehta i Rob Combes eren uns altres en patir el trencament d'un amortidor, si bé en el seu Nissan 240 RS no es trencava la copel·la i els pilots podien reempendre la marxa amb més celeritat.

Els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una averia d'alternador poc després d'arribar a les plantacions de Kericho, i si bé els suecs van poder seguir competint a base d'anar gastant bateries, el temps que aquests anaven cedint a cada pausa obligada van permetre als novells Erwin Weber i Gunter Wagner accedir al lideratge per davant dels seus companys de formació Rauno Aaltonen i Lofty Drews. El lideratge dels pilots alemanys però no va perdurar massa, doncs al seu Opel Manta 400 se li sortia en dues ocasions, i en un mateix sector, la corretja del ventilador, amb el que els veterans Rauno Aaltonen i Lofty Drews arribaven al reagrupament de Kakamega com els primers classificats per davant dels seus companys de formació.

A part de la parella sueca de Toyota, també Timo Salonen i Seppo Harjanne i Mike Kirkland i Anton Levitan patien averies en els seus alternadors, els finlandesos de Peugeot s'endarrerien en una hora a causa de la reparació, mentre que els kenians de Nissan continuaven en marxa tot i el risc que suposava quedar-se sense llums en quan aquests frenaven per afrontar viratges o les diverses trampes que la nit amagava.

Després de punxar unes rodes, Shekhar Mehta i Rob Combes es van trobar que el seu maleter estava bloquejat i que no hi havia manera de poder agafar les que hi portaven de recanvi, motiu pel que per tal de poder seguir en cursa, decidien muntar unes de sobredimensionades d'un dels seus cotxes d'assistència, el que els va ocasionar uns quants problemes de maniobrabilitat.

Tots aquests contratemps permetien als novells Juha Kankkunen i Fred Gallagher accedir a la tercera posició en arribar a Kitale, on el finlandès que tot just feia 3 dies havia fet els 26 anys, i el britànic van precisar el canvi d'un montant de l'eix posterior que s'havia malmès, amb l'irrisori cost de 2 minuts. Timo Salonen i Seppo Harjanne seguien perdent més temps en trencar-se novament la vàlvula del turbo, si bé els finlandesos conservaven la desena posició provisional, mentre que Attilio Bettega i Maurizio Perissinot ni tan sols hi aconseguien arribar en trencar el motor.

3 sectors més endavant i els participants aconseguien arribar a Eldoret on Rauno Aaltonen i Lofty Drews lideraven la classificació per 5 minuts de marge amb els seus companys Erwin Weber i Gunter Wagner i 10 minuts amb Juha Kankkunen i Fred Gallagher. Shekhar Mehta i Rob Combes restaven a les portes del podi a 3 minuts del Toyota predecessor i amb 3 minuts de marge amb el Peugeot d'Ari Vatanen i Terry Harryman. Vic Preston i John Lyall, a bord de l'únic Lancia 037 Evo que seguia en competició, eren sisens a 27 minuts del lideratge i per 3 minuts de marge amb els seus compatriotes de Nissan Mike Kirkland i Anton Levitan. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, vuitens a 57 minuts del lideratge, gaudien a la seva vegada de 35 i 60 minuts de marge amb els francesos residents a Costa d'Ivori Alain Ambrosino i Daniel le Saux i els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne respectivament, amb el que només els quedava mirar cap endavant.

En la recta final de l'etapa, després del darrer reagrupament a Nakuru, la pluja va començar a fer acte de presència amb una notable intensitat, amb el que el terreny es tornava fangós. Ari Vatanen i Terry Harryman trencaven el seu radiador d'oli i en incrementar-se la temperatura, els pilots havien d'abandonar amb la culata destrossada; uns altres en abandonar en aquest mateix sector van ser Shekhar Mehta i Rob Combes, els pilots es veien sorpresos per un fangar i en accidentar el seu cotxe, la direcció així com la suspensió frontal quedaven tan malmeses, que continuar era un impossible. Vic Preston i John Lyall perdien una roda posterior en trencar-se els espàrrecs que la subjectaven, la reparació va ser tan llarga que quan els kenians de Lancia van arribar al següent control horari fora de plaç i per tant eren exclosos del ral·li.

Sense arribar a l'extrem de l'abandonament, Timo Salonen i Seppo Harjanne patien més endarreriments en trencar-se un amortidor frontal del seu cotxe, mentre que Mike Kirkland i Anton Levitan tenien el seu canvi clavat en tercera velocitat i eren superats per Björn Waldegård i Hans Thorszelius, pilots que hores abans es trobaven a 24 minuts de la seva penalització, i que després dels abandonaments del quart, cinquè i sisè classificat provisional al reagrupament d'Eldoret, situava als guanyadors de la darrera edició del ral·li a les portes del podi.

A Nairobi hi arribaven només 22 equips participants a partir de 2 quarts d'1 de la nit, amb Rauno Aaltonen i Lofty Drews al capdavant de la classificació i per 8 minuts de marge amb els seus companys Erwin Weber i Gunter Wagner. Juha Kankkunen i Fred Gallagher, a 13 minuts del lideratge, donaven una dosi d'histamina extra a les dues formacions d'Opel. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, a 1 hora i 2 minuts dels primers classificats, veien com les seves opcions de trepitjar podi l'endemà pràcticament només passaven per una averia de qualsevol dels tres cotxes que tenien per davant, però a més a més tenien la incomoditat de tenir classificats a només 1 minut del seu temps acumulat a Mike Kirkland i Anton Levitan. Alain Ambrosino i Daniel le Saux es trobaven en terra de ningú i Timo Salonen i Seppo Harjanne eren setens a 3 hores i 40 minuts del lideratge.

La tercera i última etapa del ral·li, formada per 25 sectors selectius de 1543 km de distància, s'iniciava el diumenge a les 4 de la tarda, per tal d'anar cap al nord rodejant el perimetre exterior de Nakuru i passant a prop de les catarates de Nyahururu, per després vorejar Maralal des d'on es dirigien cap al Mont Kenya per fer-hi una volta de rellotge pel nord i retornar així al punt de sortida passant per Meru.

En el si de l'equip Opel la moral era alta, més quan els problemes que estaven patint els seus pilots eren de menor consideració, Erwin Weber i Gunter Wagner patien un lleuger sobreescalfament en el seu motor després de colpejar frontalment contra un voral i el fang que s''acumulava en aquesta part del cotxe, privava al seu radiador d'aire fresc. Mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews semblava que havien pogut solucionar els seus problemes amb la corretja del ventilador que saltava així com amb una fuita d'oli.

Res més lluny de la realitat, l'oli se seguia escapant en l'Opel Manta 400 per un cargol, una fuita menor que no hagués suposat cap mena de problema de no ser que el líquid lubricant queia dins l'embragatge amb la conseqüent pèrdua de transmissió. Com a reparació d'emergència, el contingut de 6 ampolles de Coca-Cola es van drenar per tal d'eliminar qualsevol resta d'oli, mentre que es segellava la fuita per impedir que l'oli tornés a entrar al compartiment. Malgrat tot, quan els participants entraven a Nyahuru a 2 quarts d'11 de la nit, va ser necessari canviar l'embragatge de la unitat de la parella líder, amb el que aquesta posició d'honor passava a ser per als seus companys Erwin Weber i Gunter Wagner per 5 minuts de marge.

Més avançada l'etapa, quan els participants s'acostaven a Maralal, la transmissió de l'Opel Manta 400 del pilot finlandès i el copilot kenià va començar a vibrar de mala manera, amb el que va ser necessari canviar la caixa de velocitats amb un elevat cost de temps, amb el que una vegada més, i ja anaven 5, el veterà pilot finlandès es veia privat de la preuada victòria al ral·li kenià. Malgrat la decepció que suposava l'averia, Erwin Weber i Gunter Wagner encara eren líders i comptaven amb 10 minuts de marge vers uns altres novells, Juha Kankkunen i Fred Gallagher, mentre que els tercers classificats ex-aequo, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, i Mike Kirland i Anton Levitan estaven classificats a gairebé 1 hora del seu temps.

Després de descansar a Meru, Juha Kankkunen i Fred Gallagher trencaven la copel·la d'un amortidor posterior, el que donava més marge de confiança als líders alemanys, un marge que es volatilitzava a manca de 7 sectors per completar l'esdeveniment, quan el seu motor feia un enorme soroll i s'aturava. En una primera inspecció, els pilots trobaven una bugia danyada, i malgrat intentar continuar amb només tres cilindres, els pilots no van poguer anar gaire més enllà i hagueren d'esperar al seu cotxe d'assistència; els mecànics van trobar que un cargol s'havia desprès, danyant un pistó alhora que doblegava diverses vàlvules. Als assistents no els va quedar cap altre remei que treure la culata del seu cotxe per tal de reparar el que estava competint, amb un elevat cost de minuts que enviava a la parella fins llavors líder, a la cinquena posició.

De sobte uns perplexes Juha Kankkunen i Fred Gallagher es trobaven amb la primera posició, una plaça que la parella de Toyota ja no deixaria escapar fins a l'arribada a Nairobi el dilluns de Pasqua de 1985, és a dir el 8 d'abril, unes hores més tard, concretament a 1 quart de 4 de la tarda, moment en el que els 20 equips participants que aconseguien completar el recorregut començaven a fer entrada al parc tancat del Centre Internacional de Conferències de Kènia per tal de tancar edició.

Els pilots cobrien els 5167 km del recorregut programat en un temps de 53 hores i 4 minuts, el que suposava una penalització de 5 hores i 18 minuts sobre el temps establert per l'organització, i el trencament d'una de les normes de l'esdeveniment, mai un debutant hi aconseguia la victòria. Els seus companys d'equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els escudaven en el podi a 34 minuts del seu registre i després d'haver aconseguit desempellegar-se del Nissan 240 RS dels kenians Mike Kirkland i Anton Levitan, els quals tancaven el podi a 9 minuts del seu temps. Rauno Aaltonen i Lofty Drews a 54 minuts dels guanyadors i Erwin Weber i Gunter Wagner a 1 hora i 46 minuts, es classificaven capcots per les circumstàncies en la quarta i cinquena posició final.

En un esdeveniment plegat per les baixes, Kirkland - Levitan tancaven el podi kenià.

Si bé en la classificació final es seguia mantenint viva la norma per la qual mai cap cotxe de tracció integral aconseguia la victòria, en l'apartat reservat als turismes millorats, és a dir el Grup A, aquesta norma seguia carent d'aplicació. Els kenians Carlo Vituli i Robin Nixon van ser els únics participants dels 5 que prenien part a l'edició a bord d'un Subaru RX Turbo 4WD en poder completar tot el recorregut, sens dubte el cotxe més adequat per afrontar les pistes del programa juntament amb l'Audi 80 Quattro dels també locals Basil Criticos i John Rose, obligats a abandonar per averia en el seu motor.

Donat que els protagonistes principals del mundial van abandonar la prova, o en el cas de Walter Röhrl, que ni tan sols s'hi va voler presentar, la classificació general del campionat per a pilots es va quedar pràcticament inalterada al terme del ral·li africà. Només el líder provisional, el finlandès Timo Salonen, era el pilot que sumava punts, 4, gràcies al seu setè lloc final.

Pilot	Punts
Timo Salonen	48
Ari Vatanen	40
Stig Blomqvist	35

En el certamen reservat als constructors es va viure una situació paral·lela a la de la general del de pilots, amb l'excepció de Toyota, la marca nipona gràcies a la victòria de Juha Kankkunen i Fred Gallagher sumava uns valuosos 18 punts, i experimentava una pujada molt important, superant fins i tot en 4 punts a Lancia que es veia desbancada així de la tercera posició provisional.

Constructor	Punts
Peugeot	60
Audi	46
Toyota	28

Ogier-Ingrassia marcaven les diferències el divendres.

Quarta ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 8 d’abril de 2018 finalitzava el 61è Tour de Corse a Ajaccio. Edició que comptava amb 12 proves especials en el seu programa d’una corda total cronometrada de 333,48 km de distància, i a la que els 87 equips participants, dels 92 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començaven a fer front a partir del divendres 6 d’abril des de Bastia. L'esdeveniment, que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2, WRC3, així com pel campionat junior i el R-GT, era superat per 71 tripulacions.

Tänak-Järveoja van haver de remuntar en la segona meitat de ral·li.

La primera etapa del ral·li es desenvolupava en les immediacions de Corte, amb un bucle de 2 trams que es disputava en dues ocasions, és a dir matí i tarda, amb el que s’assolien els primers 125,16 km competitius del programa. Tanmateix el tret de sortida a l’edició el donava el segon tram més llarg de tot l’itinerari, La Porta - Valle di Rosino, amb 49,03 km de distància competitiva.

En ells Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’hi entregaven al màxim per tal de marcar el registre de referència per a la resta del parc tancat i aconseguir així la primera posició des d’un bon inici per 9,7 segons amb Sébastien Loeb i Daniel Elena i per 18,1 segons de diferència amb Ott Tänak i Martin Järveoja.

Molts eren els que anhelaven reviure la lluita dels “Sébs” per les carreteres corses, però els més experimentats de Citroën patien una sortida de carretera en el següent tram del programa i en caure al voral sense poguer-hi sortir, es veien obligats a abandonar. D’altra banda Sébastien Ogier i Julien Ingrassia repetien victòria de tram i eixamplaven distàncies amb els seus perseguidors a l’entrada al parc d’assistències ubicat a l’aeroport de Bastia, un rol que després d’alguns problemes amb la part posterior del Toyota Yaris WRC d’Ott Tänak i Martin Järveoja, passava a estar capitanejat pels irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle seguit dels belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Els líders repetien resultat en el tram dofí de l’edició, mentre que els guanyadors de la darrera edició, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, en aturar el cronòmetre per darrera de la parella provençal de M-Sport, rellevaven a Kris Meeke i Paul Nagle del segon graó del podi provisional.

Els finlandesos de Toyota Esapekka Lappi i Janne Ferm posaven punt i final a la ratxa de victòries de tram dels campions mundials en vigència en la quarta i última prova especial del dia, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en tornar a ser els segons més ràpids a final de tram, s’aferraven a la segona posició assolida.

En passar 6 minuts de 3 quarts de 7 de la tarda, els pilots començaven a fer cap al parc tancat de Bastia amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició per un marge de 33,6 segons amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i de 38,7 segons amb Kris Meeke i Paul Nagle. Ott Tänak i Martin Järveoja eren quarts a 5,5 segons del darrer graó del podi i per 29,3 segons de marge amb els seus companys Esapekka Lappi i Janne Ferm, qui arran de l’escratx desplaçaven a Elfyn Evans i Phil Mills fora de la pinça dels 5 primers classificats per 3 dècimes de segon. Els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio, a 9 dècimes de segon de la parella finlandesa de Toyota, conservaven bastants enters per accedir a una d’aquestes places de major puntuació.

La segona etapa no fallava en la seva cita amb la major longevitat i aquesta amb 136,90 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, es celebrava en la zona costanera més septentrional. El tret de sortida de Bastia es donava a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 7 del matí, mentre que l’arribada es programava per a les 8 del vespre per als primers participants.

En modalitat de re-enganxats, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en les dues primeres proves especials del bucle matinal, mentre que entre els que no s’havien acollit a aquest controvertit dret, Esapekka Lappi i Janne Ferm marcaven el ritme en el primer i Ott Tänak i Martin Järveoja en el segon i el tercer, sent a més a més en aquesta última prova del bucle pre meridional, l’escratx absolut.

La classificació s’estrenyia, però les posicions no variaven amb l’excepció del sisè lloc, que ara passava a ser per a Dani Sordo i Carlos del Barrio un cop superaven per 4,6 segons en el darrer tram del bucle als gal·lesos Elfyn Evans i Phil Mills, copilot que retornava a la màxima competició mundial després de 8 anys d’absència en substitució del lesionat a Mèxic Daniel Barritt.

A la represa de l’activitat competitiva, Esapekka Lappi i Janne Ferm s’imposaven en les dues primeres proves especials del bucle de la tarda, en la segona a 7 dècimes de segon de la victòria de tram de Sébastien Loeb i Daniel Elena. Mentre que l’encert en la posada a punt del seu C3 WRC i l’errada en els ajustos dels reglatges del seu Hyundai per part de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, facilitava que Kris Meeke i Paul Nagle passessin a compartir la segona posició amb els pilots belgues al terme d’aquesta cinquena prova especial sabatina.

En la sisena i última però, els irlandesos de Citroën entraven passats en un revolt i en patir l'enèsima sortida de pista, els pilots es veien obligats a abandonar la competició i reprendre la sortida l’endemà penalitzant 10 minuts. Esapekka Lappi i Janne Ferm tornaven a marcar el millor temps, si bé en aquesta ocasió l’honor era compartit amb els seus companys Ott Tänak i Martin Järveoja, els quals passaven a ocupar la segona plaça provisional per 1 dècima de segon amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Completada l’activitat programada de la jornada, els pilots retornaven al punt de sortida amb la classificació comandada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per 44,5 segons de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja. Com ja hem comentat en les línies anteriors, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul seguien a la parella estonia per la mínima distància temporal mesurable, és a dir, 1 dècima de segon, mentre que després d’una gran jornada, Esapekka Lappi i Janne Ferm restaven a 10,3 segons de la darrera posició de podi. Dani Sordo i Carlos del Barrio, a 1 minut i 46,7 segons dels líders provisionals, tancaven la pinça dels 5 primers classificats sense pràcticament opcions a guanyar res l’endemà diumenge, però havent de controlar a Elfyn Evans i Phil Mills que estaven a 3,1 segons del seu registre.

La tercera i última etapa del ral·li es desenvolupava en la zona més austral de l’illa, és a dir, en les immediacions de la seva capital, Ajaccio, i malgrat comptar amb només 2 proves especials en el seu itinerari, que suposaven els darrers 71,42 km cronometrats del programa, aquestes tenien el principal handicap de portar-se a terme sense assistències, figurant a més a més entre elles la més llarga de tota l’edició, Vero - Carcopino de 55,17 km de longitud, just abans del "Power Stage".

Esapekka Lappi i Janne Ferm veien com les seves opcions a podi s’esfumaven quan en afrontar amb massa ímpetu un revolt amb les gomes fredes, aquests perdien el control del tren posterior del seu Yaris WRC i acabaven per punxar una roda, el que els portava a concedir aproximadament 2 minuts. L’altra cara de la moneda dels riscos i de la competició eren els seus companys d’equip Ott Tänak i Martin Järveoja; els estonis aconseguien la victòria de tram en aquesta primera especial dominical i la parella incrementava en 13,2 segons el seu gap amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, tercers a final de tram després de masegar una llanda; un marge pràcticament definitiu tenint en compte els 16,25 km del “Power Stage” final.

Esapekka Lappi i Janne Ferm esmenaven l’errada anterior guanyant el “Power Stage”, una victòria de tram que a més a més els suposava superar als noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger en la setena plaça, mentre que entre el trio capdavanter, les distàncies entre els 3 cotxes s’incrementaven, sobretot perquè la parella de Hyundai semblava tenir-hi problemes de motor, el que els portava a no voler fer declaracions a final de tram, així com concedir prop de mig minut amb els finlandesos de Toyota.

Completats doncs els 333,48 km cronometrats de l’itinerari, els primers participants començaven a fer entrada al parc tancat d’Ajaccio quan passaven 3 minuts de 2 quarts de 2 de la tarda, moment en el que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia certificaven la seva victòria en el 61è Tour de Corse. La parella provençal cobria la distància programada en un temps final de 3 hores 26 minuts i 52,7 segons, un registre que rebaixava en 36,1 segons l'aconseguit per Ott Tänak i Martin Järveoja, segons al podi. Els guanyadors de l’edició anterior, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, cobrien aquesta distància precisant 1 minut i 7,5 segons més que els guanyadors, i aquests s’havien de conformar amb el graó més baix del podi cors.

Neuville-Gilsoul eren possiblement els homes menys feliços al podi cors.

En la classe intermitja, el WRC2, els txecs Jan Kopecký i Pavel Dresler s’imposaven en les dues passades per l’especial llarga del divendres, mentre que els francesos Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau ho feien en les dues passades per la segona especial del bucle, alhora que els txecs s’hi anotaven els corresponents dos segons millors temps. 

Amb aquests resultats parcials tan bons, Jan Kopecký i Pavel Dresler feien entrada al parc tancat de Bastia el divendres al vespre amb un marge de 20,8 segons vers els campions francesos sobre asfalt en vigència, o sigui Yoann Bonato i Benjamin Boulloud, mentre que els companys d’equip noruecs dels primers, Ole-Christian Veiby i Stig-Rune Skjærmoen, tancaven el podi provisional a 1 minut i 7,9 segons d’ells i per 2,5 segons de marge amb Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau, parella que veia hipotecada la seva participació a l’edició en haver perdut prop d’1 minut en l’especial inaugural, després de quedar-s'hi sense frens passats els primers 15 km de la cronometrada.

El duel que molts pronosticaven de cara a la jornada sabatina en la lluita per la darrera plaça de podi, finalment no es produïa en quan Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau patien una sortida de pista en la primera cronometrada del dia i en conseqüència de la mateixa, els eixos del flanc esquerre del seu Citroën C3 R5 quedaven totalment inoperatius, portant-los a l’abandonament del dia. 

D’altra banda, Ole-Christian Veiby i Stig-Rune Skjærmoen aturaven el cronòmetre amb el millor registre en aquesta primera prova especial, així com a la següent, mentre que en la darrera cronometrada del bucle, els noruecs marcaven el segon millor temps per darrera dels seus companys Jan Kopecký i Pavel Dresler, amb el què els primers s’aferraven en la posició de podi aconseguida la jornada prèvia i els segons en el lideratge.

En sortir de les assistències per la tarda, Jan Kopecký i Pavel Dresler s’imposaven en totes 3 especials del bucle, mentre que els seus companys de formació nòrdics, amb dos segons millors temps consecutius en les dues primeres cronometrades de l'escull, desplaçaven a Yoann Bonato i Benjamin Boulloud de la segona plaça. Emperò l’alegria seria efímera per a la firma txeca, doncs en la darrera prova especial del bucle post meridional, el canvi de velocitats de l’Škoda Fabia R5 de la tripulació noruega es quedava clavat en la primera velocitat, provocant que Ole-Christian Veiby i Stig-Rune Skjærmoen es deixessin una mica més de 2 minuts i mig amb els homes més ràpids a final de tram, i amb ells 2 posicions a la taula.

L’incident, habilitava a Yoann Bonato i Benjamin Boulloud a retornar al parc tancat de Bastia ocupant la mateixa plaça amb la qual n’havien sortit hores abans, mentre que els transalpins Fabio Andolfi i Simone Scattolin tancaven el podi provisional a 2 minuts i 54,3 segons de Jan Kopecký i Pavel Dresler i a 1 minut i 29,9 segons de la parella francesa que els precedia.

Ole-Christian Veiby i Stig-Rune Skjærmoen es negaven a llençar la tovallola i la parella s’imposava en totes dues cronometrades de la jornada dominical, uns fantàstics resultats però que no els permetia tornar-se a immiscir en les posicions de podi restant a 1,8 segons del registre de Fabio Andolfi i Simone Scattolin.

Encara més amunt en la taula provisional, Jan Kopecký i Pavel Dresler aturaven el cronòmetre just després que els seus companys d’estructura en totes dues proves especials programades al llarg de l’etapa, amb el què els txecs certificaven així una contundent victòria en la classe intermitja amb 6 victòries de tram, 5 segons millors temps i un tercer temps escratx, uns resultats que els concedia un marge final d’1 minut i 35,5 segons amb els campions francesos sobre asfalt Yoann Bonato i Benjamin Boulloud i de 3 minuts i 4,8 segons amb Fabio Andolfi i Simone Scattolin.

La victòria que aconseguia a Còrsega Jan Kopecký, s’afegia a la sumada al Monte-Carlo inaugural, i en conseqüència el pilot txec passava a encapçalar la taula provisional del certamen amb 50 punts, 7 més que no pas el suec Pontus Tidemand. Takamoto Katsuta, que se sortia de la carretera en l'especial inaugural de La Porta, es despenjava de la lluita per les primeres places.

Kopekcý-Dresler volaven per les carreteres corses.

Cap dels participants amb vehicles de 2 rodes motrius, és a dir el WRC3, arribava a prendre la sortida en la primera prova especial de l’itinerari després de que els organitzadors decidissin cancelar-la davant els nombrosos retards acumulats degut a les diferents sortides de pista que s’hi produïen, i en conseqüència a aquests se’ls hi atorgava el mateix temps nocional. 

Emplaçats ja a la segona prova especial del rutòmetre, els francesos Terry Folb i Christopher Guieu s’hi anotaven el millor temps i amb aquest escratx, els pilots passaven a comandar la taula provisional de temps. Una posició que la parella s’encarregava de perllongar amb la victòria de tram en la segona passada, primera de facto per a ells, per la cronometrada llarga del dia “La Porta”. 

Jean-Baptiste Franceschi i Romain Courbon posaven final a la ratxa dels seus compatriotes líders, però aquests només hi cedien 3,7 segons en marcar-hi el segon millor temps, amb el què amb 3 de les 4 proves especials programades celebrades, Terry Folb i Christopher Guieu feien entrada al parc tancat de Bastia amb 10,8 segons de marge vers Jean-Baptiste Franceschi i Romain Courbon. Els escandinaus Emil Bergkvist i Ola Fløene tancaven les posicions de podi a 49,5 segons dels líders i per 8,1 segons de marge amb els irlandesos Callum Devine i Keith Moriarty i per 9,6 segons amb els suecs Dennis Rådström i Johan Johansson.

L’escull sabatí era el més llarg de tots i les distàncies entre els dos grups capdavanters eren curtes, pel que l’interès per l’avenir de la classe era màxim. Amb 3 escratxs matinals consecutius, Jean-Baptiste Franceschi i Romain Gourbon es feien amb la primera posició de la classe, mentre que Callum Devine i Keith Moriarty foragitaven a Emil Bergkvist i Ola Fløene de les posicions de podi a la primera de canvi.

Els resultats individuals de les proves especials no variaven massa en les seves respectives segones passades, pel que novament Jean-Baptiste Franceschi i Romain Gourbon es tornaven a fer amb les 3 victòries de tram possibles, i per tant la parella feia un ple de victòries al llarg del dia i aquests feien la seva última entrada al parc tancat de Bastia amb 17,9 segons de coixí amb Terry Folb i Christopher Guieu i 2 minuts i 30,8 segons amb Callum Devine i Keith Moriarty.

Entre les dues tripulacions franceses les distàncies encara no eren definitives, però en ple estat de gràcia, els líders es feien amb la victòria de tram a la cronometrada reina de l’edició i aquests pràcticament doblaven el seu marge amb Terry Folb i Christopher Guieu, mentre que Callum Devine i Keith Moriarty patien una punxada i reculaven dues posicions a la taula, entregant el seu lloc al podi a Emil Bergkvist i Ola Fløene.

Amb unes distàncies pràcticament definitives, la darrera prova especial esdevenia un mer tràmit per a que Jean-Baptiste Franceschi i Roumain Courbon certifiquessin la seva victòria a l’esdeveniment cors per 33,7 segons de diferència amb Terry Folb i Chistopher Guieu i per 3 minuts i 28,6 segons amb Emil Bergkvist i Ola Fløene.

La victòria del provençal i el quart lloc del suec Dennis Rådström desencadenava una igualada a 37 punts al capdavant de la taula provisional del campionat, mentre que Emil Bergkvist, amb dos podis en les seves dues participacions en el que es portava de temporada, aconseguia situar-se a només 4 punts dels co-líders.

En el campionat junior, certamen que pràcticament representava el total de les participacions en categoria WRC3, el còmput de punts era lleugerament diferent, doncs es tenien en compte les victòries de tram. Per aquest motiu, Dennis Rådström liderava la taula amb 1 punt més que no pas Jean-Baptiste Franceschi, mentre que Emil Bergkvist restava a 8 punts del seu compatriota.

Franceschi-Courbon creien en la victòria i van lluitar fins aconseguir-la.

En el R-GT fins a 6 equips formaven la llista d’inscrits, si bé dos d’ells ja s’acollien a la fórmula de reinici de la competició en la primera prova especial del programa i per tant la llista de contendents quedava pràcticament reduïda a 4.

Els italians Andrea Nucita i Marco Vozzo s’imposaven en les 4 proves especials programades al llarg del divendres i gràcies a aquests tan bons resultats, els transalpins completaven el primer escull de l’itinerari amb 55,4 segons de marge amb els francesos Raphaël Astier i Frédéric Vauclare. Uns altres francesos i a bord també d’un FIAT 124 Abarth RGT, Philippe Gache i Nicolas Riviere, eren tercers però ja a gairebé 5 minuts del lideratge.

La gran actuació dels pilots italians se seguia estenent al llarg de la jornada sabatina amb 4 victòries de tram i 1 segon millor temps en les 5 primeres proves especials que figuraven en l'itinerari, però en la sisena i última, la parella líder patia una sortida de pista i en perdre-hi una mica més de 7 minuts, aquests cedien la primera posició a Raphaël Astier i Frédéric Vauclare, els quals tancaven la jornada amb dues victòries de tram i prop de 5 minuts i mig de marge vers Andrea Nucita i Marco Vozzo, un gap que deixava sentenciats els 71,42 km cronometrats del diumenge, si bé tot i l'errada de la parella, aquesta encara era segona a la classificació.

Amb un repartiment de victòries de tram en les dues especials dominicals entre francesos i italians, l’edició es tancava per als R-GT amb la victòria de Raphaël Astier i Frédéric Vauclare per 5 minuts i 25,0 segons de marge amb Andrea Nucita i Marco Vozzo, mentre que Philippe Gache i Nicolas Riviere tancaven el podi a 14 minuts i 30,9 segons dels seus compatriotes.

Donat que al Monte-Carlo inaugural cap de les dues formacions presents a la rampa de sortida aconseguia completar l’itinerari programat, la classificació del certamen era un reflex de la classificació a final de ral·li i per tant Raphaël Astier liderava la taula amb 25 punts, 7 més que no pas Andrea Nucita i 10 més que Philippe Gache.

Pràcticament de rebot, Astier-Vauclare guanyaven en la R-GT

Sébastien Ogier tenia un inici de temporada francament bo de cara a revalidar el seu títol mundial de pilots, acumulant un total de 3 victòries en les 4 primeres rondes del calendari, el que conferia al provençal un marge de 17 punts amb el belga Thierry Neuville i de 39 punts amb l'estoni Ott Tänak, qui a la seva vegada superava en la classificació a un gris Andreas Mikkelsen per situar-se en posicions de podi.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	84
Thierry Neuville	67
Ott Tänak	45

M-Sport sumava 8 punts més que no pas Hyundai i 9 més que Toyota, gràcies a la victòria de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i el 5è lloc d'Elfyn Evans i Phil Mills. El que per una banda apropava a la formació britànica al lideratge que seguien marcant els coreans afincats a Alzenau i d'una altra banda els distanciava dels japonesos establerts a Jyväskylä.

Constructor	Punts
Hyundai	111
M-Sport	107
Toyota	93