Björn Waldegård i Hanst Thorszelius sumaven la seva primera victòria amb Ford.
Iniciat el dijous 7 d'abril de 1977 a les 4 de la tarda des de Nairobi, la quarta cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis de l'any 1977, el 25è Safari Rally, finalitzava el dilluns 11 d'abril a la mateixa capital keniana. L'esdeveniment s'organitzava per honorar la coronació de la Reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1953, i per tant en l'ocasió es celebrava l'edició de plata, el que va copçar l'interès de fins a 73 equips a inscriure's. D'aquests, 61 van prendre la sortida des de la pertinent rampa, des d'on començarien a afrontar els 5999 km competitius previstos en el programa al llarg de 82 controls horaris; una distància que només 12 equips van aconseguir completar després de dues maratonianes etapes de competició.
Malgrat l'esforç de la segona etapa, Aaltonen-Drews es van haver de conformar amb la segona plaça.
La 25ena edició es presentava especialment humida, doncs la temporada de pluges s'iniciava dues setmanes abans de l'arrencada de l'esdeveniment, amb el que els pilots que podien fer jornades d'entrenaments, ja ho podien fer en aquestes circumstàncies. La pluja va ser tan intensa però, que sovint tot un sector competititu, la versió keniana del trams que es definien per estar situats entre dos controls horaris, estava pràcticament cobert de fang d'inici a final, mentre que les zones inundades tenien un centenar de metres, amb el greuge que això suposava per a les mecàniques i els seus components elèctrics.
Tanmateix en aquesta vint-i-cinquena edició, el ral·li retornava una mica al seu concepte inicial, és a dir, un bucle pel nord i un altre pel sud amb una única parada a Nairobi; i si bé en cadascun dels bucles es programaven fins a tres reagrupaments de 4 hores per a facilitar la recuperació de forces i de mecàniques, sovint els endarreriments dels participants convertien aquests petits oasis en una qüestió de minuts.
El ral·li arrancava el dijous sant a les 4 de la tarda amb el bucle nord, el qual tenia en el seu programa un total de 2892 km, que resultaven de conduir als participants des de la capital nacional fins als peus del Llac Victòria, concretament a Kisumu, des d'on enllaçarien amb Eldoret creuant els turons de Cherengani per acabar arribant a Nakuru, ciutat des de la que els participants partirien per retornar al punt de sortida el dissabte al matí. Les inundacions però van obligar als organitzadors a reduir en un 10 % aquesta distància, amb el que l'etapa restava en uns respectables 2625 km competitius al llarg de 41 controls horaris.
En el moment de la sortida, celebrada com era habitual als peus del Centre Internacional de Conferències Kenià, la pluja va fer acte de presència de forma abundant, tant que sovint els eixugaparabrises no donaven a l'abast a evacuar tanta aigua i que a més a més poc després va acabar desencadenant en un altre problema, en realitzar-se l'esdeveniment a carretera oberta, els cotxes dels vilatans, que passaven per la zona més bona de la pista, sovint s'hi quedaven clavats en el fangar que aquesta havia esdevingut, amb el que els participants es veien obligats a pilotar per la zona més humida i trencada de la mateixa.
En aquestes condicions tan díficils, els problemes van començar a afectar als principals pilots de la llista d'inscrits ben d'hora i per exemple al tercer control horari, a Narok, Hannu Mikkola i Arne Hertz lideraven amb el seu Peugeot 504 per davant del Ford Escort RS 1800 de Vic Preston i John Lyall i del Peugeot 504 Coupé V6 de Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt i del Datsun Violet de Rauno Aaltonen i Lofty Drews. Mentre que d'altres formacions favorites, com és el cas dels suecs de Ford Björn Waldegård i Hans Thorszelius o els italians de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano ja acumulaven 27 i 42 minuts de retard respectivament.
Timo Mäkinen i Henry Liddon també encallaven al fang el seu Peugeot 504 Coupé V6, tal i com havien fet per partida doble els italians de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano, però si bé el pilot finlandès i el copilot britànic acumulaven un menor retard que els pilots de la marca turinesa, 25 minuts vers els seus companys de formació nòrdics dotats d'una berlina enlloc de la Coupé més potent, aquests es veurien obligats a abandonar poc després arran d'una fuita d'oli, fent saltar així les alarmes entre els màxims responsables esportius de la marca del lleó.
En les immediacions del regarupament de Kisumu arribava el segon pal per als responsables de Peugeot, quan una averia en la distribució deixava a Hannu Mikkola i Arne Hertz fora de concurs, si bé no tot estava perdut per la marca, doncs els seus companys de formació, Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, heretaven la condició de líders.
Els francesos entraven a Kisumu amb l'estret marge de 3 minuts vers el Lancia Stratos HF de Simo Lampinen i Sölve Andreasson i el Ford Escort RS1800 d'Ari Vatanen i Atso Aho, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius, després de fer una espectacular remuntada, es trobava ja en la quarta posició a 6 minuts de la parella francesa. Vic Preston i John Lyall, endarrerits a causa d'un parabrises trencat, eren els primers pilots kenians en la cinquena posició provisional,i Roger Clark i Jim Porter eren sisens amb un quart Ford Escort RS1800, mentre que Sandro Munari i Piero Sodano se seguien endarrerint quan a causa del fang acumulat a les pinces del fre, els transalpins realitzaven uns 300 km sense aquest element tan vital.
Amb 18 baixes entre els participants, els participants que restaven en actiu abandonaven Kisumu per dirigir-se cap a Eldoret. El terreny estava molt fangós, i si bé en aquestes condicions els Ford Escort RS 1800 s'hi desenvolupaven molt bé, tal i com quedava palès a la classificació provisional amb 4 cotxes de la marca de l'oval entre els 6 primers classificats, aquests hagueren d'alçar una mica el peu de l'accelerador davant el risc de sobreescalfament del propulsor per acumulació de fang al radiador.
Malgrat tot les distàncies entre Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt es mantenien en relació amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius i amb Vic Preston i John Lyall, però els britànics Roger Clark i Jim Porter s'endarrerien a causa d'una averia en la bomba d'aigua i els finlandesos Ari Vatanen i Atso Aho cedirien molt temps a les portes dels turons de Cherengani, quan trencaven dues vegades un palier del seu cotxe i en quedar afectat el diferencial, aquest també s'havia de canviar, en definitiva una reparació molt llarga.
Simo Lampinen i Sölve Andearsson tampoc quedaven lliures dels contratemps, primer a causa d'un suport de l'alternador trencat i després pel fang acumulat al radiador, amb el què els nòrdics de Lancia queien fora de les posicions de podi, unes places que passarien a ocupar, i en aquest ordre, Björn Waldegård i Hans Thorszelius i els seus companys kenians Vic Preston i John Lyall.
Amb els radiadors nets de fang, les dues formacions capdaventeres de Ford, és a dir Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Vic Preston i John Lyall, van començar a retallar distàncies progressivament amb els líders Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, els quals optaven per un pilotatge més conservador en aquesta fase de l'etapa. Tant conservador van ser els francesos que en arribar al control horari d'Iten, després d'uns 120 km de sector, Björn Waldegård i Hans Thorszelius superaven en 18 minuts als pilots del lleó i els suecs passaven a liderar la prova. En el camí cap a Eldoret, Vic Preston i John Lyall també aconseguien superar a la parella de Peugeot, que començaven a tenir problemes d'embragatge.
Així, i després de 25 controls horaris, els participants assolien el reagrupament d'Eldoret, amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius al capdavant de la classificació per 23 minuts de marge amb Vic Preston i John Lyall. Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt encara hi conservaven una posició de podi, si bé el Datsun Violet de Rauno Aaltonen i Lofty Drews venia apretant fort per darrera després d'una important remuntada. Simo Lampinen i Sölve Andearsson eren els primers pilots de Lancia a la classificació en cinquena posició, si bé els seus companys es trobaven ja en la setena plaça per darrera dels britànics de Mitsubishi Andrew Cowan i Paul White.
En la segona meitat de l'etapa, la que unia Eldoret amb Nairobi, els organitzadors van introduir petits canvis en el recorregut per tal d'evitar les zones més inundades i el degoteig constant d'abandonaments, malgrat tot el Ford Escort RS1800 de Roger Clark i Jim Porter abandonaven quan la segona bomba d'aigua fallava i el motor assolia temperatures superiors al seu rang màxim, mentre que el Lancia Stratos HF de Simo Lampinen i Sölve Andearsson eren baixa també a causa d'un sobreescalfament del motor, i posterior deformació de culata.
Dues baixes a les que poc després se'ls hi afegiria la dels kenians Shekhar Mehta i Mike Doughty, una parella que si bé per llavors ja figurava bastant endarrerida a la taula a causa d'uns problemes elèctrics, no es podia descartar en quan havien aconseguit la victòria 4 anys abans. Una biela del seu Datsun Violet es trencava, i aquesta en perforar el bloc del motor, els enviava cap a casa abans d'hora. En contrapartida, els dos Ford capdaventers avancen sense conèixer pràcticament cap problema, mentre que l'embragatge del Peugeot 504 Coupé V6 de Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt cada cop va a pitjor, si bé els francesos mantenien la tercera posició.
Malgrat el canvi en el rutòmetre, en les immediacions de Sagana els participants es topen amb un gual d'uns 200 metres de llarg i d'aproximadament 1 metre de fondària, un escull que només els locals i guanyadors de les edicions de 1974 i 1976, Joginder Singh i David Doig, aconseguirien creuar-lo pilotant amb certa normalitat, els restants van haver de ser guiats punt a punt. Un avenç molt lent que va suposar l'exclusió d'aquells que es trobaven en el llindar del retard màxim permés, com va acabar sent el cas dels finlandesos Ari Vatanen i Atso Aho. Molt més pintoresc va ser el cas de Sandro Munari i Piero Sodano, qui el creuaven com si pilotessin un submarí, amb la conseqüent entrada d'aigua i fang al compartiment, mentre que els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren ajudats pel Range Rover de Vic Preston pare. Llur fill i el copilot John Lyall es veien endarrerits per problemes elèctrics.
Després d'aquest pas, molts van ser els que van decidir canviar l'oli dels seus cotxes per precacució, amb el que el retorn a Nairobi es produïa el dissabte al matí amb un important retard sobre l'horari previst. Els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius tenien ja una penalització superior a les 7 hores, però els suecs encapçalaven la taula classificatòria provisional, en la que només s'hi podien trobar 15 equips participants en actiu, amb un marge d'1 hora i 14 minuts sobre el Datsun Violet de Rauno Aaltonen i Lofty Drews. Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt conservaven la tercera plaça per 1 minut de marge, o sigui res, amb el Mitsubishi Colt Lancer d'Andrew Cowan i Paul White i a 1 hora i 36 minuts del lideratge, mentre que Sandro Munari i Piero Sodano, gràcies a no conèixer més problemes, eren cinquens tancant un grup compacte a 4 minuts de la darrera posició de podi, mentre que per darrera seu s'hi trobaven 4 equips d'especialistes locals, Joginder Singh i David Doig, Vic Preston i John Lyall, Davinder Singh i Chris Bates, i per últim Robin Ulyate i Ian Street en un rang que comprenia dels 40 minuts fins a 1 hora i 40 minuts dels transalpins de Lancia.
En la nit de dissabte a diumenge els 15 equips participants que seguien en competició abandonaven la capital keniana, Nairobi, per afrontar el bucle sud, un escull que com l'anterior també estava conformat per 41 controls horaris d'una distància de 3107 km dels que finalment s'acabarien disputant 2875 després de passar pels reagrupaments de Mombasa, Embu i Meru.
Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt van ser dels primers equips capdaventers en tenir problemes amb la seva mecànica, els francesos primer havien de canviar l'eix posterior del seu Peugeot 504 Coupé V6, per després de reiniciar la marxa i haver aconseguit arribar a la Costa Índica a l'alçada de Malindi, veure's obligats a abandonar la competició amb la junta de culata trencada. Els kenians de Lancia, Robin Ulyate i Ian Street, també abandonarien quan havien assolit la setena posició en el sector que unia Malindi amb Mombasa a causa d'un sobreescalfament de motor provocat per l'acumulació de fang en el radiador, mentre que una altra parella local, la de Ford formada per Vic Preston i John Lyall, es veurien fora de la competició en trencar la caixa de canvis a mitja etapa.
Tanmateix Björn Waldegård i Hans Thorszelius reportaven problemes amb els seus frens en el sector dels turons de Taita, amb el que Rauno Aaltonen i Lofty Drews aconseguien retallar en 6 minuts el gran gap que tenien vers els líders suecs, alhora la baixa dels francesos Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, deixava en la darrera posició de podi al Mitsubishi Colt Lancer d'Andrew Cowan i Paul White seguit del Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Piero Sodano i dels seus companys de formació i primers pilots locals, Joginder Singh i David Doig.
La pluja no deixava de caure, amb el que el sector que unia Mombasa amb Embu es cancelava i els pilots feien el camí cap al següent reagrupament per carretera nacional. Entre Embu i Meru Björn Waldegård i Hans Thorszelius van optar per pilotar amb un ritme segur, el que va permetre a Rauno Aaltonen i Lofty Drews retallar distàncies i situar els dos cotxes en un interval d'una quarantena de minuts, una retallada però que a poc d'arribar a Meru se'n va anar en orris, quan els pilots de Datsun invertien més temps que no pas els de Ford en superar el darrer control horari i les distàncies es tornaven a situar per sobre de l'hora. Mentrestant, per darrera seu, uns problemes amb l'escapament del seu Mitsubishi, permetien a Sandro Munari i Piero Sodano superar a Andrew Cowan i Paul White per un estret marge.
En la recta final de l'esdeveniment Rauno Aaltonen i Lofty Drews van fer un darrer esforç per tal d'intentar inquietar a la parella sueca de l'oval, però l'esforç va ser insuficient com per aconseguir l'objectiu, mentre que la lluita per la darrera posició de podi es va mostrar molt intensa en els últims controls horaris entre els britànics de Mitsubishi i els italians de Lancia.
Finalment, i quan ja era el dilluns de Pasqua de 1977, els 12 pilots que havien aconseguit completar tot el recorregut, començaven a entrar a Nairobi amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius al capdavant de la classificació acumulant un total d'11 hores i 5 minuts de penalitzacions, sent aquesta la primera victòria al mundial per als pilots escandinaus des de que pilotaven per a Ford. Per darrera seu, a 35 minuts del temps de la formació sueca, hi feien entrada al parc tancat de la capital Rauno Aaltonen i Lofty Drews, mentre que Sandro Munari i Piero Sodano tancaven el podi kenià a 2 hores i 9 minuts del registre dels guanyadors i per l'infim marge de només 2 minuts amb Andrew Cowan i Paul White.
Afavorits per les averies dels demés, Sandro Munari i Piero Sodano aconseguien pujar al podi en els últims controls del ral·li.
En la Copa FIA per a pilots, Björn Waldegård combinava la seva victòria africana amb el segon lloc aconseguit en la ronda anterior, el Ral·li de Portugal, amb el què el suec passava a encapçalar la taula provisional en solitari. Un altre en combinar resultats era l'italià Sandro Munari, que es situava a 2 punts de la posició que abans compartia amb els que a partir de llavors esdevenien els nous tercers classificats de la taula provisional.
Pilot |
Punts |
 Björn Waldegård
|
|
 Sandro Munari
|
|
 Ari Vatanen
Stig Blomqvist
Markku Alén
 Jean-Claude Andruet
|
|
En la cursa pel campionat de constructors, Ford aconseguia amb aquesta victòria igualar els resultats dels absents FIAT i compartir així ambdues marques la primera posició provisional, Opel, que no sumava ni un sol punt després dels abandonaments de la primera jornada, es veia superada per la marca de l'oval en la taula, mentre que Lancia, gràcies al podi de Sandro Munari i Piero Sodano, s'enfilaven fins al tercer lloc provisional.
Constructor |
Punts |
 FIAT
 Ford
|
|
 Opel
|
|
 Lancia |
|
Especificacions tècniques