Amb aquesta Shekhar Mehta donava a Nissan la seva primera victòria al mundial de ral·lis.
El dilluns 12 d'abril de 1982 es donava per finalitzat a Nairobi, capital de Kènia, el 30è Safari Rally, quarta cita en el calendari del campionat del món de l'especialitat i molt probablement la més dura del mateix. El ral·li, que entregava punts en els certàmens de pilots i de constructors, comptava amb 73 equips inscrits en la seva llista oficial, sent tots ells presents el dijous 8 d'abril a la mateixa ciutat per tal d'intentar superar els 5016,93 km de recorregut repartits al llarg de 83 sectors selectius, una distància que només va poder ser completada amb èxit per 21 formacions participants.
Röhrl-Geistdörfer obtenien un bon resultat per a ells i per a Opel.
La primera etapa de l'edició comptava amb 29 sectors selectius de 1849 km de distància en el seu programa, els quals conduïen als participants des de Nairobi fins a la Costa Índica, des d'on retornarien a la capital després dels reagrupaments de Mtito Andei, per partida doble, i de Mombasa. Aquesta distància es cobria pràcticament resseguint el perimetre de la carretera principal que unia Nairobi amb Mombasa i per tant l'avenç era força directe tot creuant els turons de Taita, Machakos o Shimba i les estepes de Ganza i Rukanga.
Malgrat que durant la setmana anterior a l'inici de la prova algunes pluges havien fet acte de presència, la temporada de les grans precipitacions encara no havia començat i majoritàriament el terreny estava sec tret d'algunes zones de major altitud, així doncs, sota un sol brillant i radiant es donava la sortida als participants vers la primera etapa a les 12 en punt. Si bé per la rampa de sortida ubicada als peus del Centre Internacional de Conferències de Kènia hi baixaven fins a 73 equips, el cert és que només 7 d'ells eren oficials, 5 per a Nissan i 2 per a Opel.
Entre els de Russelheim Walter Röhrl i Christian Geistdörfer no tenien massa experiència en la cita keniana, doncs tot just aquesta era la seva tercera participació en l'esdeveniment, però els alemanys occidentals tenien com a companys d'equip els més que experimentats pilots Rauno Aaltonen i Lofty Drews, els quals havien estat acomiadats de Datsun, marca pertanyent a Nissan, després de tot l'enrenou ocasionat la temporada anterior. Entre els nipons, els kenians Shekhar Mehta i Mike Doughty es feien construir expressament un Nissan Violet GT per a l'ocasió per tal de tenir opcions reals de victòria, doncs el cotxe feia un any que s'havia deixat de fabricar i el nou Violet GTS no havia aconseguit resultats esperançadors en els diferents ral·lis africans en els que havia participat prèviament, sense sortir de la formació del sol naixent, Tony Pond i Terry Harryman tot just era la primera vegada que trepitjaven sòl kenià, mentre que per a Timo Salonen i Seppo Harjanne era la segona.
La cita keniana arrancava amb bon temps, amb el què davant l'absència de penalitzacions de la majoria dels participants, no va ser fins arribar al cinquè control horari que no es va poder establir un lideratge, el qual era ex-aequo entre els dos pesos pesants de l'edició, és a dir Shekhar Mehta i Mike Doughty, copilot que hi competia per darrera vegada en haver acceptat la direcció de la prova a partit de la temporada següent, i Rauno Aaltonen i Lofty Drews, als quals se'ls hi unia el Ford Escort RS1800 dels locals George Barbour i Rob Combes.
En caure la nit, les primeres pluges van fer acte de presència i dos dels equips més novells, com eren Tony Pond i Terry Harryman així com Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, s'hi endarrerien força en quedar atrapats en el fang, una trampa de la que en va sortir airosos Rauno Aaltonen i Lofty Drews per tal d'esdevenir els primers líders en solitari de la classificació provisional per davant dels Nissan de Shekhar Mehta i Mike Doughty i de Mike Kirkland i Anton Levitan, aquests últims dotats del nou Violet GTS. Tanmateix aquestes precipitacions convertien els camins de terra en unes pistes molt lliscants, un terreny en el que el Subaru Leone 4WD de Grup 2 de Vic Elford i Chris Bates s'hi desenvolupava molt bé i que permetia al pilot britànic i al copilot tanzanès assolir la cinquena posició provisional a partir del novè control horari.
La gesta dels pilots de la marca de la Constel·lació de les Plèiades tocaria final una mica abans d'arribar a veure l'oceà índic, quan una sortida de pista de Vic Elford i Chris Bates es traduïa en diverses voltes de campana i el seu Leone 4WD quedava per anar al desguàs, una mica més avançat el recorregut, just abans d'arribar a Mombasa, un problema amb un amortidor frontal, endarreria en 38 minuts a la parella líder d'Opel, amb el què les dues formacions locals de Nissan passaven a encapçalar la taula provisional en arribar al regarupament de la localitat costanera.
En el camí de retorn cap a Nairobi però, els diferencials dels Nissan Violet GT i GTS van començar a perdre oli i van acabar defallint, Shekhar Mehta i Mike Doughty necessitaven canviar en dues ocasions el seu diferencial en el sector dels turons de Taita, mentre que en el cas de Mike Kirkland i Anton Levitan el seu diferencial es partia en dues parts i acabava caient al terra, precisant d'una reparació suficientment llarga com per deixar de nou a Rauno Aaltonen i Lofty Drews al capdavant de la classificació. L'ansietat creixia entre els responsables de Nissan quan Tony Pond i Terry Harryman corrien la mateixa sort que els seus companys de formació, amb el que l'equip es va afanyar en distribuir diferencials de recanvi en tots els seus cotxes que estaven implicats en el ral·li, ja fossin d'assistència o no.
Tots aquests incidents permetien als japonesos Yoshio Iwashita i Yoshimasa Nakahara assolir la tercera posició provisional a bord del seu Nissan Bluebird Turbo oficial de Grup 2, just per darrera dels seus companys Shekhar Mehta i Mike Doughty i per davant de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, però una mica abans d'arribar a la capital keniana, els nipons s'endarrerien i cedien el seu lloc en el podi a la parella germànica, la qual faria entrada al parc tancat a 31 minuts dels seus companys de formació i a 15 minuts del Nissan Violet GT dels guanyadors de les tres darreres edicions de la ronda, és a dir Shekhar Mehta i Mike Doughty. Mike Kirkland i Anton Levitan eren quarts a 6 minuts de la darrera posició del podi, mentre que Robert Collinge i Mike Fraser eren cinquens amb el seu Range Rover privat, tot aprofitant que les seves suspensions eren de les millors, sino les millors, de tot el parc tancat, a 1 hora i 18 minuts del lideratge.
Fins a 45 equips participants entraven en el parc tancat de Nairobi quan el rellotge indicava quan eren 2 quarts i mig de 2 de la tarda del divendres 9 d'abril, uns equips entre els que no s'hi trobaven els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne o Sandro Munari i Ian Street, pilots que tornaven a la màxima competició mundial i de la mà d'un Porsche 911 SC dels germans Almèras. Tots dos equips prenien la decisió d'abandonar després d'acumular tot un seguit de contra-temps mecànics de diversa índole, que es traduïen amb unes penalitzacions que fregaven l'exclusió, un motiu que també empenyia als locals John Hellier i Rob Anderson després de patir un seguit de problemes de motor en el seu Nissan Bluebird Turbo oficial de Grup 2.
La segona etapa feia un dibuix diamatralment oposat al de la primera en el mapa de Kènia, els participants que restaven en actiu sortien de Nairobi a les 2 en punt de la matinada del dissabte 10 d'abril per dirigir-se primer als peus del Llac Victòria, passant per Narok, Molo i Kericho, des d'on es dirigirien fins al reagrupament de Kakamega, un cop allà es desplaçarien en direcció nord per arribar a Kapenguria, per després de creuar els turons de Cherengani arribar al següent reagrupament, el d'Eldoret, ciutat que enllaçava amb Nairobi novament on el seu retorn estava previst per a partir d'1 quart de 3 de la matinada del diumenge 11 d'abril. En total aquesta etapa permetia als organitzadors afegir 1686 km competitius al rutòmetre, distribuits novament al llarg de 29 controls horaris.
La primera meitat de la segona etapa es desenvolupava amb total normalitat per part dels dos primers classificats, el que els permetia rodar a un bon ritme i que Rauno Aaltonen i Lofty Drews aconseguissin afegir uns insignificants 2 minuts en el seu marge de confiança que tenien vers Shekhar Mehta i Mike Doughty a l'arribada a Kakamega. No podien afirmar el mateix Mike Kirkland i Anton Levitan, llur Nissan Violet GTS tornava a trencar el diferencial abans d'arribar al control horari de Narok, a mig camí del llac Victòria, i cedien la seva posició en el podi a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
Yoshio Iwashita i i Yoshimasha Nakahara tornaven a tenir problemes amb el turbo del seu Nissan Bluebird i s'endarrerien de nou en la classificació, mentre que el capó del Range Rover de Robert Collinge i Mike Fraser s'obria sobtadament a les portes del reagrupament de Kakamega i provocava el trencament del parabrises; amb una visibilitat molt reduida, els kenians acabaven patint una sortida de pista que es cobrava l'integritat de l'eix frontal, endarrerint a la parella fins a la sisena posició i amb només 2 minuts de marge vers el Nissan Violet GTS de Tony Pond i Terry Harryman.
Qui en sortia beneficiat de tots aquests incidents eren els locals Jayant Shah i Aslam Khan, els quals entraven al reagrupament de Kakamega ocupant la quarta posició provisional, si bé el seu antic Datsun 160J de Grup 2, ara anomenat Nissan, es trobava a gairebé 1 hora de la darrera posició de podi ocupada per l'Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui tanmateix es trobaven classificats a 51 minuts dels seus companys de formació, i amb la pressió afegida d'estar talonant a Mike Kirkland i Anton Levitan.
Entre els reagrupaments de Kakamega i Eldoret, tot creuant els turons de Cherengani, les posicions entre els 5 primers classificats es varen mantenir amb l'excepció de l'intercanvi de posicions entre Mike Kirkland i Anton Levitan amb Jayant Shah i Aslam Khan, però poc després d'abandonar Eldoret, Rauno Aaltonen i Lofty Drews trencaven l'eix posterior del seu Opel Ascona 400, una averia que tenia els per llavors líders del ral·li fins a 1 hora aturats en la pista i que els suposava baixar en la classificació fins a la tercera plaça provisional per darrera dels seus companys d'equip Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que els guanyadors de les tres últimes edicions de la ronda keniana, Shekhar Mehta i Mike Doughty, passaven a comandar la taula de penalitzacions.
Una mica més avall en la classificació, el tractament preventiu que estaven rebent els Nissan, els quals cada 800 km se'ls hi estava canviant el diferencial, permetia als britànics Tony Pond i Terry Harryman superar l'antic 160 J de Jayant Shah i Aslam Khan i entrar a la capital keniana en la matinada del diumenge ostentant la cinquena posició provisional.
Fins a 37 equips tornaven a entrar al parc tancat de Nairobi, el que suposava un total de 8 baixes al llarg de tota l'etapa, quan les manetes del rellotge indicaven que passava 1 quart de 3 de la matinada, o el que és el mateix, 1 dia i 15 minuts després d'haver-ne sortit, amb Shekhar Mehta i Mike Doughty en la primera posició per 53 minuts de marge amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Rauno Aaltonen i Lofty Drews, líders durant bona part del recorregut, eren tercers a 1 hora i 21 minuts dels primers classificats, mentre que en quarta, cinquena i sisena posició s'hi trobaven formant un grup bastant compacte els Nissan Violet GTS oficials de Mike Kirkland i Anton Levitan i de Tony Pond i Terry Harryman i el Nissan 160 J privat de Jayant Shah i Aslam Khan a 2 hores i 3 minuts, 2 hores i 7 minuts i 2 hores i 18 minuts dels líders respectivament. Robert Collinge i Mike Fraser accedien a la capital en la setena posició provisional a 3 hores i 33 minuts del temps dels seus compatriotes i amb la relativa tranquilitat que suposava la mica més d'1 hora de marge que tenien amb George Barbour i Rob Combes, vuitens.
La tercera i última etapa del ral·li la conformaven 27 controls horaris d'una distància total competitiva de 1477 km, resultant així en l'escull més curt, i a priori més assequible, de tot el programa. Els 37 equips participants que restaven en actiu abandonaven el parc tancat de Nairobi el diumenge 11 d'abril a 2 quarts d'1 del migdia, mentre que el seu retorn al punt de sortida estava previst per a partir de 3 quarts de 2 de la tarda de l'endemà dilluns després d'haver-se dirigit cap al nord fins a trobar el Mont Kenya, fer-hi una volta en el seu perimetre en el sentit contrari de les agulles del rellotge i retornar a la capital tot passant pels reagrupaments de Nyeri, Nanyuki i Nakuru.
Opel donava instruccions a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer d'atacar la posició de Shekhar Mehta i Mike Doughty, doncs en cas de produir-se qualsevol incident i que es veiessin endarrerits o en l'obligació d'abandonar, els seus companys Rauno Aaltonen i Lofty Drews passarien a ocupar la seva segona plaça, amb el que la marca no hi perdia res. Els pilots germànics acataven les instruccions, si bé no hi estaven del tot d'acord, i així en arribar al reagrupament de Nyeri al vespre, el gap entre els dos primers classificats s'havia vist reduit en 4 minuts, mentre que una averia en el diferencial del cotxe dels líders, permetia arribar en el següent de mitjanit amb 16 minuts menys de distància.
Tanmateix en aquests compassos inicials de l'etapa, després d'haver superat els 3 primers controls horaris, i per tant poc abans d'arribar al reagrupament de Nyeri, els britànics Tony Pond i Terry Harryman aconseguien retallar els 4 minuts de desavantatge amb els que partien de Nairobi i superar així als seus companys d'equip Mike Kirkland i Anton Levitan en la quarta posició provisional, mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews, tercers, anirien retallant distàncies amb els dos primers classificats gràcies a imprimir un ritme molt alt, fins que després d'haver donat la volta al voltant del Mont Kenya el seu motor defallia i el veterà pilot finlandès i el navegant kenià havien d'abandonar la competició, cedint la seva plaça al podi a la parella britànica de la formació nipona.
No va ser l'única baixa rellevant de l'etapa, doncs poc abans d'arribar a rodejar el Mont Kenya, els kenians George Barbour i Rob Combes patien un accident i es veien apartats de la competició.
En el tercer i últim reagrupament de l'etapa, el de Nakuru, es va poder veure com les vàlvules de l'Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s'havien desgastat, el que unit amb la baixa dels seus companys, va empènyer als pilots alemanys a prendre's el que restava de recorregut amb calma per tal d'arribar a Nairobi conservant la segona posició. Plaça que no van poder conservar Tony Pond i Terry Harryman, quan a mig camí entre Nakuru i Nairobi les seves suspensions frontals colapsaven en trencar-se un amortidor, i la conseqüent reparació de 45 minuts situava en el darrer graó del podi a Mike Kirkland i Anton Levitan quan mancaven uns 300 km per completar el recorregut, distància prou curta com per prevenir qualsevol canvi més en la part més alta de la classificació.
Quan tocaven 3 quarts de 2 de la tarda del dilluns 12 d'abril de 1982, el dilluns de Pasqua, els 21 equips que aconseguien completar tot el recorregut començaven a fer entrada al parc tancat de Nairobi, donant-se així per finalitzat el 30è Safari Rally, edició que donava per cinquena vegada com a guanyador a Shekhar Mehta i quarta vegada consecutiva al copilot Mike Doughty, qui assumiria la direcció de l'esdeveniment la temporada següent. Els kenians completaven els 5016,93 km competitius amb una penalització de 4 hores i 26 minuts, és a dir, 41 minuts menys que els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui tanmateix obtenien un bon resultat en la seva cursa vers el títol, així com un bon resultat per a Opel, que trencava així l'hegemonia de Datsun-Nissan a la ronda africana després de que la marca hagués aconseguit un doblet l'any 1980 i d'haver copat les 4 primeres posicions l'edició anterior. Uns altres locals, Mike Kirkland i Anton Levitan, tancaven el podi kenià a 1 hora i 50 minuts del temps dels seus companys.
En una tercera jornada cebada per la desgràcia Kirkland-Levitan aconseguien el tercer calaix del podi.
La victòria de Shekhar Mehta al ral·li va ser pràcticament neutre a efectes del campionat de pilots, ja que tan ell com Nissan no competien al llarg de tota la temporada, mentre que per a Walter Röhrl, el seu tercer podi de la temporada, unit a l'absència de pilots d'Audi, els seus rivals més importants en la cursa pel títol, suposava un resultat excel·lent per al pilot alemany que incrementava les distàncies al capdavant de la taula provisional.
|
Punts |
 Walter Röhrl
|
|
 Michéle Mouton |
|
 Per Eklund
|
|
En el certamen de constructors, l'absència d'Audi va permetre que Opel els superés al capdavant de la general provisional empatant a una victòria i un segon lloc, però la victòria en Grup 2 pels de Russelheim a Portugal, marcava les diferències. Nissan per la seva banda, i gràcies a la seva primera victòria al mundial, entrava posicions de podi per davant de Toyota que només comptava en el seu haver els 16 punts del segon lloc aconseguit a Portugal.
Constructor |
Punts |
 Opel
|
|
 Audi
|
|
 Nissan |
|
Juha Kankkunen 
Massimo Biasion 
Toyota
Ford
Mitsubishi