Singh-Doig brindaven a Mitsubishi la seva primera victòria al mundial de ral·lis.
El 22è East African Safari, conegut d'ara en endavant com el Safari Rally, finalitzava el dilluns 15 d'abril de 1974 a la capital keniana, Nairobi, amb només 16 equips participants presents a la cerimonia de clausura, un cop aquests havien pogut superar l'exigència dels 5200 km de recorregut al llarg de tres jornades de competició maratoniana. La prova, que sobre el paper era la quarta cita del calendari mundial perè que degut a la crisis del petroli esdevenia la segona de facto després de la cancelació del Ral·li Monte-Carlo i del Ral·li de Suècia, s'iniciava el dijous 11 d'abril des de la mateixa ciutat amb els 99 equips inscrits baixant la rampa de sortida.
Van ser els pilots més ràpids, peró el temps perdut en reparacions, no va permetre a la parella sueca guanyar el ral·li.
Si en l'edició anterior els conflictes armats que es registraven a Uganda van obligar als organitzadors a descartar el pas dels participants en aquest país, conflictes que seguien actius, en aquesta edició el recorregut patia una nova modificació important; les autoritats tanzaneses exigien que el ral·li comencés i acabés en la seva capital, Dar es Salaam, per tal de permetre la competició sobre el seu sòl sobirà, el que va desencadenar que ja des d'aquell moment, així com en futures edicions, el ral·li es disputés exclusivament en territori kenià.
Els participants abandonaven Nairobi amb un ordre de sortida, el dorsal, decidit per sorteig, si bé el número dels pilots prioritaris estaven en un altre sac i es sortejaven primer. Per davant els intrèpids concurrents tenien dues voltes al voltant del Mont Kenya d'un miler de quilòmetres cadascuna de distància, i si les condicions climatológiques ja van ser dures al llarg dels reconeixements de la prova, en forma de pluges torrencials que impedien a gran part dels protagonistes dur a terme la labor amb qualitat, el fang i la pluja van ser també presents en els primers compassos de la prova, amb el que el compliment de les mitjanes imposades pels organitzadors esdevenia infactible.
Vic Preston i Roger Barnard, a bord d'un Ford Escort RS1600, esdevenien els primers líders de la prova en ser els pilots en acumular menys retards en aquests primers compassos del recorregut, però més endavant, quan ja s'havien disputat uns 300 km de l'etapa, una esllavissada de fang i pedres afectava la carretera que unia Embu amb Meru, situada als peus del Mont Kenya. Els 13 primers equips participants van poguer fer el pas amb total normalitat, mentre que els 7 següents ja van començar a patir certs retards de consideració, finalment la resta d'equips participants es van trobar amb la impossibilitat de passar, per tant amb una esllavissada que afectava al 80 % dels participants, així com les comunicacions dels organitzadors tan per ràdio com per telèfon, aquests van decidir anular el sector i prosseguir la marxa per un pas alternatiu, el que va generar certes crítiques per part dels dorsals més baixos que havien aconseguit arribar el següent control horari sense problema.
El fang que hi havia en pista en aquells compassos de la prova afavoria el Peugeot 504 del finlandès Timo Mäkinen i del britànic John Davenport, els quals prenien el lideratge de la classificació provisional per davant del cotxe homòleg dels seus companys d'equip Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que Vic Preston i Roger Barnard s'endarrerien en quedar clavats al fang. Amb un gap de 28 minuts entre els dos Peugeot, Timo Mäkinen i John Davenport van incrementar el ritme per tal de seguir obrint bretxa amb la resta de participants, el que va acabar desencadenant el trencament de la distribució del seu cotxe i per tant en el seu obligat abandonament de la competició.
Els suecs Ove Andersson i Arne Hertz prenien la primera posició momentàniament, doncs aquests van ser poc després superats per l'Alpine A110 dels francesos Jean-Luc Thérier i Vincent Laverne, molt ràpids en aquells instants, així com el FIAT 124 Abarth Spider dels italians Alcide Paganelli i Ninni Russo. Els francesos després d'haver aconseguit acumular un marge de 20 minuts amb els transalpins, veien com en perdre una roda del seu cotxe acabaven patint una sortida de pista, mentre que els pilots de la marca torinesa patien problemes amb l'embragatge, el que donava pas al lideratge als tercers integrants de l'equip Peugeot, el finlandès Hannu Mikkola i el francès Jean Todt, els quals completaven la primera etapa ocupant aquesta posició.
Amb 2019 km competitius sobre les seves espatlles, fins a 64 formacions participants aconseguien retornar a la capital keniana el divendres 12 d'abril. Hannu Mikkola i Jean Todt lideraven amb 9 minuts de marge vers els locals Joginder Singh i David Doig, pilots que en portar el dorsal número 46 sobre les portes del Mitsubishi Colt Lancer, un cotxe que ells mateixos s'havien preparat amb els materials arribats des de Japó, s'havien endarrerit en unes 3 hores en l'esllavissada abans esmentada. Ove Andersson i Arne Hertz eren tercers a Nairobi a 13 minuts dels seus companys d'equip i amb 10 minuts de marge vers els seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius, quarts classificats a bord d'un Porsche 911 Carrera RS, llogat a fàbrica juntament amb els mecànics, un cop aquests havien remontat part dels 40 minuts perduts en trencar-se un dels protectors del motor. Alcide Paganelli i Ninni Russo eren cinquens a 1 minut dels seus predecessors suecs, mentre que uns altres suecs, Harry Källström i Claes Billstam, eren sisens amb el Datsun 260Z a 37 minuts dels líders i amb 1 minut de marge amb el Lancia Fulvia HF de Sandro Munari i Lofty Drews.
Un dels grans favorits a la victòria, els kenians Shekhar Mehta i Mike Doughty, es trobaven molt endarrerits en la classificació després de patir un seguit de problemes en el seu Lancia Fulvia HF, el qual no s'adapatava massa bé al terreny, als que hi calia afegir la manca de ritme del pilot guanyador de la darrera edició en trobar-se encara convalescent d'una malaltia. Tanmateix, entre les absències del parc tancat eren destacables les dels Renault 17 Gordini de Jean-François Piot i Jacques Jaubert així com el de Jean-Pierre Nicolas i Christian Delferrier, després de patir uns respectius sobreescalfaments de motor per acumulació de fang en els seus radiadors.
La segona etapa s'iniciava el dissabte 13 d'abril i finalitzava l'endemà diumenge a la mateixa capital keniana, tot dibuixant un bucle de 1753 km de distància en direcció nord-oest. El terreny estava molt més sec que no pas en la primera etapa, el que va permetre a Björn Waldegård i Hans Thorszelius sortir a l'atac i exprèmer fort el motor del seu Porsche 911 Carrera RS. Al llarg dels primers quilòmetres de competició d'aquest escull, semblava que els Peugeot podien presentar batalla al coupé alemany, però finalment totes dues berlines franceses van acabar patint la mateixa averia que Timo Mäkinen i John Davenport, distribució trencada, amb el que el seu abandonament era obligat.
Amb la baixa dels dos Peugeot 504 i havent superat sobre la pista als locals Joginder Singh i David Doig, Björn Waldegård i Hans Thorszelius accedien així al lideratge de la classificació. Els suecs van seguir imprimint un ritme fort al llarg de tot el bucle, amb el que l'arribada a Nairobi l'endemà diumenge es produia amb 36 minuts d'avantatge vers el Mitsubishi Colt Lancer dels locals.
Els Peugeot no van ser els únics en abandonar la competició en aquest segon escull de la competició, a FIAT no van substituir els embragatges dels seus 124 Abarth Spider després de l'enfangada primera etapa, on aquests hi havien patit molt, amb el què al llarg d'aquesta segona etapa tots dos coupés italians es veien fora de la competició per averia en aquest element, l'embragatge; una sort que també corrien els dos Alpine A110 presents a la cita keniana, el de Jean-Luc Thérier i Vincent Laverne i el de Bernard Darniche i Alain Mahé després d'acumular tot un seguit de problemes mecànics.
Així doncs, amb tot aquest seguit d'abandonaments, no era d'extranyar que, malgrat haver perdut 2 hores en el sector de Cesoy, Sandro Munari i Lofty Drews tanquessin les posicions de podi a 2 hores i 23 minuts del lideratge, una distància però massa gran com per poder somiar amb una hipotètica victòria. A 31 minuts del pilot italià i el copilot kenià s'hi trobaven classificats ex-aequo Rauno Aaltonen i Wolfgang Stiller així com Robin Ulyate i Ivan Smith, els primers amb un Datsun 1800 SSS i els segons amb l'únic FIAT 124 Abarth Spider oficial supervivent, mentre que a 10 i 12 minuts de la quarta posició compartida, s'hi trobaven els Datsun 260 Z dels tanzans Zully Remtulla i Nizar Jivani i dels suecs Harry Källström i Claes Billstam.
Dels 64 equips participants que havien sortit de Nairobi el dissabte, només 20 hi aconseguien retornar l'endemà, els quals el mateix diumenge al vespre es disposaven a afrontar la tercera i última etapa del ral·li, programada en direcció sud i amb una corda competitiva prevista de 2050 km de distància i que finalitzaria el dilluns de Pasqua a la mateixa capital. Les pluges, i per tant les riuades, van obligar als organitzadors a retallar en uns 600 km l'etapa, amb el que aquesta finalment tindria 1450 km de corda.
Havent assolit un avantatge prou important al llarg de l'etapa anterior, Björn Waldegård i Hans Thorszelius optaven per un pilotatge segur, que no posés en perill la seva privilegiada posició, malgrat tot, en el transcurs de la nit, abans d'arribar al control horari de Marianaki, un braç de suspensió del seu Porsche 911 Carrera RS cedia i els suecs precisaven de 72 minuts per tornar posar a rodar sobre la pista el seu cotxe, amb el què els pilots cedien el testimoni del lideratge a Joginder Singh i David Doig.
Els nous líders intentaven per totes les maneres possibles evitar qualsevol mena de problema en el seu Mitsubishi Colt Lancer, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius es tornaven a veure en l'obligació de passar a l'atac, i malgrat que els pilots suecs van aconseguir retallar 13 minuts de penalització als seus predecessors, el relleu de posicions no es va acabar produint.
A Nairobi hi arribaven només 16 equips participants el dilluns 15 d'abril de 1974, moment en el què el 22è Safari Rally es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Joginder Singh, pilot que ja hi havia aconseguit la victòria l'any 1965 al volant d'un Volvo PV544, i David Doig. Els locals completaven el recorregut amb una penalització total d'11 hores i 18 minuts, el que els conferia un avatantge final de 28 minuts vers el Porsche 911 Carrera RS de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui s'havien de conformar amb la segona posició, alhora que suposava la primera victòria de la marca dels tres diamants vermells a la cita africana així com al mundial de ral·lis. Sandro Munari i Lofty Drews tancaven el podi a 1 hora i 4 minuts del registre dels guanyadors, en el que era l'última sortida oficial del petit Lancia Fulvia HF.
Munari-Drews tancaven amb un podi l'oficialitat del Lancia Fulvia HF
En el certamen de constructors, l'únic campionat que es celebrava per llavors, Mitsubishi protagonitzava una pujada fins la segona posició provisional gràcies a la seva primera victòria al mundial, classificant-se només un punt per darrera de FIAT, punt que la marca torinesa obtenia a la cita keniana gràcies als locals Robin Ulyate i Ivan Smith, els quals completaven el ral·li en la desena posició final. Datsun, que hi estrenava els 260 Z en competició, equipats amb discs de fre al davant i al darrera, sumava els 10 punts de la quarta plaça de Harry Källström i Claes Billstam, amb el què els japonesos es mantenien en la part alta de la taula tot i perdre la segona plaça.
Constructor |
Punts |
 FIAT
|
|
 Mitsubishi
|
|
 Datsun |
|
Especificacions tècniques 
Títols 
