Primera victòria per a Mitsubishi i per a Singh-Doig al mundial de ral·lis.

El 22è East African Safari, conegut d'ara en endavant com el Safari Rally, va finalitzar el dilluns 15 d'abril de 1974 a la capital keniana, Nairobi amb només 16 equips presents a la cerimonia de clausura i que van aconseguir superar els sempre dificils 5200 km de recorregut al llarg de tres jornades de competició maratoniana. La prova, que degut a la crisis del petroli era la quarta cita del calendari mundial peró segona de facto després de la cancelació del Monte-Carlo i Suècia, veia com arrancava el dijous 11 d'abril des de la mateixa ciutat amb 99 equips inscrits.

Segurament van ser els pilots més ràpids, peró el temps perdut en reparacions, no va permetre a la parella sueca guanyar el ral·li.

El recorregut de la prova patia d'entrada una série de modificacions importants, els conflictes que es vivien a Uganda va obligar als organitzadors a retallar el bucle que passava pel pais, després les condicions imposades per les autoritats tanzaneses que volien que el ral·li comencés i acabés en la seva capital, Dar es Salaam, va portar també als organitzadors de la prova a treure el bucle que passava per sòl tanzà, deixant así el ral·li des d'aquest moment i ja en les futures edicions exclusivament en territori kenyà.

Les dures condicions climatológiques van ser protagonistes al llarg ja dels reconeixements de la prova, impedint a gran part dels protagonistes dur a terme la labor amb qualitat, peró a més a més, aquestes condicions van ser presents també en el transcurs de la prova, provocant una esllavissada de fang i pedres a la carretera que unia Embu amb Meru, situada just als peus del "Mount Kenya". L'esllavissada va afectar al 80 % dels participants que s'hi quedaren clavats al fang, una situació paral·lela si es vol veure així a la viscuda al Burzet en el Monte-Carlo de 1973, si en aquella ocasió les crítiques van ploure per excloure a tots els qui no van poder pendre part al tram per la gran nevada que bloquejava la carretera, en aquesta ocasió les crítiques van ploure per part dels dorsals més baixos que van aconseguir superar el tram precisament per retirar totes les penalitzacions i no excloure a ningú.

El primer líder de la prova va ser el finlandès Timo Mäkinen i el britànic John Davenport, a bord d'un Peugeot 504 per davant del Lancia Fulvia de Sanro Munari i Lofty Drews i el Porsche 911 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, peró més endavant el motor del cotxe francés va explotar i Vic Preston i Roger Barnard, amb l'únic Ford Ecort RS present a la cita, van quedar atrapats, deixant el liderat en mans d'un dels altres Peugeot 504, el pilotat pels suecs Ove Andersson i Arne Hertz, que més endavant el perdrien en favor d'un tercer Peugeot 504, el pilotat per Hannu Mikkola i Jean Todt.

Joginder Singh i David Doig, que pilotaven un Mitsubishi Lancer preparat a les instal·lacions del pilot kenyà amb materials vinguts del Japó, ja que Mitsubishi no tenia un programa de competició propi, van treure poc després la segona plaça a la parella sueca de Peugeot.

Ja inmersos en la segona etapa i amb un recorregut molt més sec que en la primera, quan els Peugeot semblaven poder mantenir les seves posicions d'honor, un problema de vàlvules es reproduiren en els dos cotxes presents en cursa, problema similar al patit en la primera jornada per Timo Mäkinen i John Davenport, el que va portar a la parella finlandeso-francesa primer i sueca després a l'abandonament de la prova, deixant via lliure a Björn Waldegård i Hans Thorszelius que aconseguien completar la segona jornada com a líders de la prova amb 36 minuts d'avantatge vers el Mitsubishi de Singh-Doig i 1 hora i 47 minuts amb el Lancia Fulvia de Munari-Drews. En aquesta segona jornada també, l'equip oficial FIAT veuria com perdria dos enters, Sergio Barbasio i Piero Sodano i Alcide Paganelli i Ninni Russo abandonaven amb els seus respetius embragatges cremats, ja que aquests elements no van ser substituits després de la dura primera jornada fangosa i que tant va fer treballar aquest element dels autos.

Gran part de la tercera jornada va ser cancelada per culpa de les riuades, donant-se finalment la sortida a la carretera de Taita Hills on els líders, Waldegård-Thorszelius, trencaven per segona vegada la seva suspensió posterior del Porsche 911 "llogat amb mecànics" a l'equip oficial. La reparació els va suposar perdre gairebé una hora i quart i per tant el liderat de la cita, que ara queia en mans dels pilots locals Joginder Singh i David Doig. Amb tot Waldegård-Thorszelius no es van rendir i van seguir atacant fins a l'arribada a Nairobi on van arribar amb 28 minuts més de penalització vers els guanyadors Singh-Doig, que ho feren amb 11 hores i 18 minuts de penalització. L'italià Sandro Munari i el kenyà Lofty Drews completaven el podi a 1 hora i 4 minuts dels guanyadors de la prova tot i pilotar un petit Lancia Fulvia de 1600 cc.

Fantàstic ral·li el de Munari-Drews que va portar a la parella italo-kenyana a pujar al tercer calaix del podi.

Per marques, l'únic campionat que es celebrava per llavors, Mitsubishi gràcies a la seva primera victòria al mundial protagonitzava una pujada fins la segona posició provisional, només un punt per darrera de FIAT, que després del triplet portugués, només aconseguia treure un punt gràcies als locals Robin Ulyate i Ivan Smith que van finalitzar en desena posició. Datsun, que estrenava els 260 Z en competició, equipats amb discs de fre al davant i al darrera, aconseguia un quart i un cinquè lloc al ral·li, sumant només els 10 punts de la quarta plaça de Harry Källström i Claes Billstam que permetia als japonesos mantenir-se en la part alta de la taula tot i perdre la segona plaça.

Constructor
Punts

FIAT

21

Mitsubishi

20

Datsun

18

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1998 centímetres cúbics (85,50 mm de diàmetre - 87,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats.

Transmissió

A les 4 rodes.

Longitud

4167 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1390 mm
Distància entre eixos 2550 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Títols
Constructors 2004 i 2005
Pilots Sébastien Loeb: 2004, 2005 i 2006

La celebració de l’especial espectacle de Manukau suposava l’inici del 34è Ral·li de Nova Zelanda, i amb ell el Citroën Xsara WRC’04 feia el seu debut oficial el dijous 15 d’abril de 2004. Respecte a l’evolució anterior el principal canvi venia donat per una modificació en la normativa FIA que regia aquests tipus de cotxes. El màxim organisme regulador permetia una reducció del pes de les carrosseries de 10 kgs, pel que a Versalles van optar per emprar unes aletes frontals de plàstic i redistribuir els pesos al llarg de tot el cotxe per tal d’acostar-se a l’ideal 50-50, doncs el pes màxim en ordre de marxa quedava inalterat. L’altra evolució important residia en el motor, el qual veia augmentada la seva cilindrada en modificar el diàmetre dels cilindres i el seu recorregut, mentre que altres canvis de menor rellevància es trobaven a les suspensions i als frens.

En la prova del seu debut Sébastien Loeb i Daniel Elena es quedaven a les portes del podi, però ja a Xipre, següent ronda del calendari, les dues formacions oficials deixaven palesa que la feina que s’havia fet, s’havia dut en la bona direcció en guanyar Sébastien Loeb i Daniel Elena la ronda del mediterrani oriental, i veure com Carlos Sainz i Marc Martí tancaven el podi de Limassol. 

Aquestes van ser les primeres places de podi d’un total de 35, de les que 16 es corresponien a victòries, que els Xsara WRC’04 van aconseguir mentre competien dins l’estructura de Citroën Sport en 29 rondes del mundial, donant una relació de victòries per participacions del 45,7%. 

L’abandonament per part de la marca dels dos galons del programa WRC a la conclusió de la temporada de 2005, va portar a Kronos a fer un pas endavant, i rebent el suport d’una part dels enginyers de Citroën, així com comptar amb Sébastien Loeb i Daniel Elena entre les seves files, els belgues van permetre afegir al palmarès del compacte francès 8 victòries i 16 places de podi més durant la campanya de 2006 i un darrer podi al Ral·li d’Alemanya 2007 de mans de François Duval i Patrick Pivato.

Sébastien Loeb:

Xipre 2004, Turquia 2004, Alemanya 2004, Austràlia 2004, Monte-Carlo 2005, Nova Zelanda 2005, Sardenya 2005, Xipre 2005, Turquia 2005, Acròpolis 2005, Argentina 2005, Alemanya 2005, Tour de Corse 2005, Catalunya-Costa Daurada 2005, Mèxic 2006, Catalunya-Costa Daurada 2006, Tour de Corse 2006, Argentina 2006, Sardenya 2006, Alemanya 2006, Japó 2006, Xipre 2006.

Carlos Sainz:

Argentina 2004.

François Duval:

Austràlia 2005.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1995,5 centímetres cúbics (84,96 mm de diàmetre - 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 6500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats.

Transmissió

A les 4 rodes.

Longitud

4422 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1380 mm
Distància entre eixos 2615 mm
Pes mínim 1230 kg

Després de la revolució viscuda en el Ford Focus RS WRC’03, la revisió duta a terme per tal de gestar el Ford Focus RS WRC’04 va ser molt menor. La FIA permetia una reducció del pes de la carrosseria en 10 kgs per arribar fins als 320 kgs totals, el que obria lleugerament les portes als enginyers de M-Sport, encarregats de gestionar el projecte de Ford al mundial, per a que planifiquessin un nou repartiment de pesos dels components reubicant-los. Cosworth també va treballar en l’evolució, aportant un nou turbo més lleuger; sent doncs el canvi més visible pels aficionats de cuneta, el que afectava als nous para-cops tan frontals com posteriors.

El debut tenia lloc a partir del dijous 15 d'abril de 2004 a Nova Zelanda, on Markko Märtin i Michael Park aconseguien un resultat millor que el de la temporada passada en pujar al podi final d’Auckland en la tercera posició després d’haver arribat a liderar la cita, però per a la primera victòria d’aquesta evolució caldria esperar una mica més, concretament fins al Tour de Corse. 

Sense cap evolució a l’any 2005, el Ford Focus RS WRC’04 va estar en actiu fins a la penúltima ronda de la temporada 2005, doncs al Ral·li d’Austràlia 2005 els de l’oval feien debutar la seva nova arma, el totalment nou Focus RS WRC’06. Així doncs el cotxe va estar en actiu al llarg de 28 esdeveniments de primera línia mundial, en els que els seus pilots els hi retornaren 14 podis i 2 victòries, pel que la seva relació de victòries per participacions era del 7,1 %.

Markko Märtin:

Tour de Corse 2004, Catalunya-Costa Brava 2004.