La fiabilitat mecànica va ser clau en la victòria del Datsun de Shekhar Mehta i Lofty Drews .

El dilluns 16 d'abril de 1979 finalitzava a Nairobi la quarta cita del calendari mundial de ral·lis, el 27è Safari Rally, esdeveniment que com era tradicional, s’iniciava des de la mateixa capital keniana el dijous sant, que en el calendari de 1979 es corresponia amb el dijous 12 d’abril, per tal de finalitzar el dilluns de Pasqua. A la cita, la qual era puntuable pels certàmens de pilots i marques s'hi donaven cita fins a 66 equips, dels quals només 21, i gràcies a que la organització del ral·li va incrementar la tolerància per a l'exclusió, van aconseguir superar els prop de 5031 km del recorregut programat.

Tot i que Mercedes-Benz va fer un desplegament de medis espectacular, a Hannu Mikkola i Arne Hertz la victòria se'ls hi va escapar a última hora.

La primera etapa del ral·li tenia un total de 35 controls horaris, els quals dibuixaven un bucle cap al nord-oest de la nació per arribar fins a Eldoret i retornar a la capital keniana tot passant pels reagrupaments de Kisumu, la mateixa Eldoret, i Nakuru. Aquest primer escull tenia un total de 1962 km de distància, dels quals 1478 eren en pista i als que se’ls hi donava inici a les 2 de la tarda del dijous Sant.

Els primers sector selectius del programa no van generar massa problemes entre els pilots capdavanters, els quals aconseguien assolir la mitjana imposada per l’organització de 95 km/h i el quart sector es completava amb un triple empat en la primera posició entre el Mercedes-Benz 450 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, el Datsun 160J de Shekhar Mehta i Mike Doughty i el FIAT 131 Abarth, cotxe que debutava a la cita africana, de Sandro Munari i Silvio Maiga.

Amb l’acumulació de quilòmetres sobre les seves espatlles les diferències començaven a ser més importants i finalment restaven com a líders en solitari els pilots suecs de Mercedes-Benz, seguits dels seus companys de formació nòrdics, Hannu Mikkola i Arne Hertz, i pels Datsun 160J de Shekhar Mehta i Mike Doughty i de Rauno Aaltonen i Lofty Drews respectivament.

Queia la nit i Shekhar Mehta i Mike Doughty es mostraven molt lluitadors, aconseguint arrabassar el lideratge a Björn Waldegård i Hans Thorszelius instantàniament, concretament en el novè sector selectiu, arribant els suecs als peus del Llac Victòria, en el reagrupament de Kisumu, de nou com els primers classificats. 

Després d’un descans de 3 hores, els pilots es dirigien cap a Eldoret tot passant per Kitale, on els pilots de Peugeot, Timo Mäkinen i Jean Todt, aconseguien el lideratge ex-aequo amb la parella sueca de l’estrella després de forçar el ritme, mentre que un altre parella de la casa del lleó, Jean-Pierre Nicolas, guanyador de la darrera edició, i Henry Liddon es veien obligats a abandonar la competició després de que una biela foradés el bloc del motor.

No serien els únics pilots amb problemes en aquell sector, doncs Sandro Munari i Silvio Maiga donaven caça al Mercedes-Benz 450 SLC dels locals Vic Preston i John Lyall, i en intentar-los superar, els transalpins patien una doble punxada arran de picar contra una roca, amb el que aquests descendien fins a la vuitena posició, mentre que poc després d’aquest incident, la parella local de la firma de l’estrella, es veuria obligada a abandonar per una averia de transmissió.

Un cas similar van patir Shekhar Mehta i Mike Doughty amb Timo Mäkinen i Jean Todt, els pilots locals van donar caça a la parella de Peugeot sobre la pista en el sector selectiu previ a l’arribada d’Eldoret, i aquests en barrar-lis el pas, van provocar una sortida de pista a la parella de Datsun que s’endarreria en la general provisional en haver de canviar les suspensions del seu cotxe.

En el segon reagrupament de l’etapa els participants hi feien cap sobre les 5 de la matinada, amb Timo Mäkinen i Jean Todt al capdavant de la classificació empatats a penalitzacions amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Rauno Aaltonen i Lofty Drews tancaven les places de podi provisionals a 4 minuts dels dos líders, mentre que els seus companys de formació, Shekhar Mehta i Mike Doughty, restaven a les portes del mateix a 15 minuts de la seva penalització i empatant a temps amb el Mercedes-Benz 450 SLC de Hannu Mikkola i Arne Hertz.

Simo Lampinen i Atso Aho, amb el segon millor classificat Peugeot 504 V6 Coupé, eren sisens a 31 minuts dels seus companys d’equip i amb 8 minuts d’avantatge amb el Mercedes-Benz 280 E d’Andrew Cowan i Johnstone Syer. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que competien per primera vegada a la ronda africana, eren vuitens empatats a temps amb els seus companys d’equip Sandro Munari i Silvio Maiga.

Al llarg de la nit alguns ruixats van fer acte de presència a la zona, amb el que els sectors entre Eldoret i Nakuru alternaven les zones seques amb les zones enfangades, en aquestes condicions Björn Waldegård i Hans Thorszelius van aconseguir superar netament a Timo Mäkinen i Jean Todt per tal d'esdevenir els líders en solitari, però l’alegria els va durar ben poc als pilots de Mercedes-Benz, doncs posteriorment es produïa una averia en les suspensions del seu cotxe, la qual obligava als seus mecànics a canviar tot el tren posterior. La reparació es va perllongar molt, prop de 2 hores i mitja, doncs en un primer moment les furgonetes d’assistència portaven el recanvi per a un Mercedes-Benz 280 E i no per a un 450 SLC com el seu, pel que finalment es va haver de desproveir d’aquest element a un dels cotxes d’entrenaments que al llarg del ral·li feien de cotxes d’assistència ràpida i de mans del cap d’enginyers de la formació d’Stuttgart, Erich Waxenberger. 

Rauno Aaltonen i Lofty Drews també trencaven un amortidor del seu Datsun 160J, així com un component de la transmissió, amb el que el pilot finlandès i el copilot kenià s’endarrerien en 1 hora i mitja, i perdien forces enters en la seva cursa per la victòria final. Pitjor els hi anava a Simo Lampinen i Atso Aho en aquests sectors, doncs quan els finlandesos havien assolit la quarta posició provisional, aquests donaven un fort cop als baixos del seu Peugeot 504 V6 Coupé contra una pedra, en tenir el manòmetre de l’oli inoperatiu des d’un bon inici del ral·li, no es van poder adonar de la caiguda en picat de la pressió d’oli i els pilots es veien obligats poc després a engruixir la llista d’abandonaments amb el motor del seu cotxe clavat.

Després de tots aquests problemes, Timo Mäkinen i Jean Todt assolien Nakuru ocupant la primera posició provisional per un marge d'11 minuts amb Hannu Mikkola i Arne Hertz i 16 minuts en relació a Shekhar Mehta i Mike Doughty.

El divendres per la tarda, els pilots disputaven els darrers quilòmetres de l’etapa, els que unien Nakuru amb Nairobi i on Timo Mäkinen i Jean Todt arran d’haver de reparar el seu càrter, veien esfumar-se bona part del seu coixí vers els seus perseguidors, entrant a la capital keniana quan mancaven 3 minuts per a 2 quarts de 6 de la tarda del divendres 13 d’abril, amb 3 minuts de marge amb Hannu Mikkola i Arne Hertz i 11 minuts en relació a Shekhar Mehta i Mike Doughty. Sandro Munari i Silvio Maiga restaven a les portes del podi a 29 minuts del lideratge, sorprenent a molts dels experts que no otorgaven al cotxe transalpí massa enters de cara a un bon resultat, doncs el FIAT 131 Abarth, malgrat tenir a 4 grans pilots als respectius volants, s’havia mostrat especialment fràgil al llarg de les jornades prèvies d’entrenament. Andrew Cowan i Johnstone Syer eren cinquens a 10 minuts del 131 Abarth dels italians i amb 5 i 11 minuts d'avantatge amb les unitats que pilotaven Walter Röhrl i Christian Geistdörfer així com Markku Alén i Ilkka Kivimäki. La llista de classificats la completaven 30 formacions més, el que suposava un total de 29 abandonaments al llarg d’aquesta primera etapa.

El dissabte 14 d’abril a les 7 en punt del matí es donava la sortida a la segona etapa, la qual dibuixava en el mapa de Kenia un bucle totalment oposat al dibuixat en l’etapa anterior. Els pilots abandonaven Nairobi per dirigir-se cap al sud-est fins arribar a la costa Índica, concretament fins a Mombasa, des d’on retornarien vers la capital desfent bona part del camí fet hores abans. En total doncs aquesta etapa tenia una corda de 1697 km de distància, dels que 1020 eren en pista, al llarg de 24 controls horaris.

Els primers quilòmetres de l’etapa no suposaven cap dificultat per als participants, doncs es disputaven en carretera asfaltada, però en arribar als turons de Taita, els contratemps van començar a fer acte de presència. La corretja del ventilador del Peugeot 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Jean Todt es trencava, i els pilots cedien la primera posició en pista així com a la classificació a Hannu Mikkola i Arne Hertz en sumar 10 minuts en penalitzacions.

Més avançada l’etapa, un pern de la suspensió frontal cedia i l’eix frontal del seu Peugeot resultava seriosament danyat, requerint en aquesta ocasió una reparació més seriosa i llarga que no pas l’anterior que els hi feien perdre 2 posicions més a la general entrant així a Mombasa a 40 minuts del lideratge de Hannu Mikkola i Arne Hertz. Shekhar Mehta i Mike Doughty assolien la segona posició a 13 minuts dels nòrdics de Mercedes-Benz, mentre que Sandro Munari i Silvio Maiga tancaven les posicions provisionals de podi a 26 minuts dels primers classificats. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer per la seva banda superaven a Andrew Cowan i Johnstone Syer i eren cinquens a 9 minuts del 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Jean Todt. Mentre que 1 minut per darrera del pilot escocès i el navegant kenià s’hi trobava l’altre FIAT 131 Abarth, el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

En la segona part de l’etapa, Peugeot s’acomiadava de qualsevol opció a revalidar la victòria de la temporada passada, doncs en el segon pas pels turons de Taita, una biela del motor del 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Jean Todt cedia per manca de lubricació i la parella s’havia d’acomiadar de la competició, amb el què només restava en actiu l’unitat que pilotava Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier, força endarrerida per llavors.

Mercedes-Benz perdia poc després el 280E confiat en mans dels polonesos Sobieslaw Zasada i Blazej Krupa, els quals no van arribar a topar-se amb el gran incident de l’etapa. Les pluges torrencials van fer acte de presència després de superar el control horari de Kibwezi, amb el que les habituals crescudes sobtades del cabdal dels rius va fer de les seves, els suecs Bjorn Waldegård i Hans Thorszelius van ser els darrers pilots en poder travessar el riu pels seus propis mitjans, si bé de ben poc que la corrent no se’ls emportava per endavant, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es van haver de servir d’una corda per tal de poder arribar a l’altra banda de la riba; a partir dels alemanys federals, el pas es trobava barrat i només gràcies a la reconeguda labor de Joginder Singh i David Doig en aquestes situacions a bord d’un Mercedes-Benz 280E oficial, la resta de pilots van aconseguir continuar el seu camí vers Nairobi pagant l’elevat peatge de donar un rodeig prou important.

En vistes de l’ocorregut, els organitzadors van decidir cancelar aquest sector selectiu, el que donava una segona oportunitat a Sandro Munari i Silvio Maiga, els quals en aquest sector havien penalitzat 90 minuts en haver de reparar les seves suspensions.

La segona etapa del ral·li finalitzava en quan els participants retornaven al punt de sortida quan faltaven 2 minuts per a 3 quarts de 3 de la matinada amb Hannu Mikkola i Arne Hertz en la primera posició per 9 minuts de marge amb Shekhar Mehta i Mike Doughty i 22 minuts amb Sandro Munari i Silvio Maiga, uns marges ínfims pels estàndards kenians. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer restaven a les portes del podi a 40 minuts dels seus companys italians d’equip tot i haver-se accidentat contra un minibus, topada que deixava la carrosseria del seu 131 Abarth força malmesa. Andrew Cowan i Johnstone Syer conservaven la cinquena posició a 4 minuts dels pilots germànics i per 5 minuts de marge amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Rauno Aaltonen i Lofty Drews, sisens classificats ex-aequo.

La tercera i última etapa del ral·li tornava a portar els pilots cap al nord de Kenia, concretament fins a trobar el Mont Kenya, on hi farien una volta en sentit contrari a les agulles del rellotge per retornar al punt de sortida, la capital nacional, Nairobi. El tret de sortida de l’etapa es donava el diumenge 15 d’abril a les 4 en punt de la tarda per tal d’afrontar un total de 23 controls horaris en el programa d’una distància de 1373 km, dels que 1053 eren en pista i als que el seu punt final arribava a les 12 en punt del migdia de l’endemà, el dilluns de Pasqua, 16 d’abril, previ pas pels reagrupaments de Nyahururu, Meru i Nyeri.

Malgrat tenir una menor corda competitiva, aquesta etapa era considerada per molts com la més difícil de totes 3 que estaven programades, motiu pel qual Hannu Mikkola i Arne Hertz van sortir a per totes i en atacar fort en els primers sectors selectius, els nòrdics aconseguien incrementar el seu marge vers Shekhar Mehta i Mike Doughty fins als 13 minuts, si bé els kenians de Datsun el reduïen fins als 11 minuts en arribar el primer reagrupament, el de Nyahururu.

Just després de sortir d’aquest reagrupament, el radiador del Mercedes-Benz 450 SLC dels líders es foradava i aquests es veien obligats a aturar-se, per a més desgràcia, la seva ràdio no funcionava i la parella no va poder alertar als serveis d’assistència fins que els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius van arribar al lloc de l’incident. Abans que el cotxe número 14 no es tornés a posar en marxa, 1 hora ja havia passat, amb el què Shekhar Mehta i Mike Doughty passaven a ocupar el lideratge de la classificació provisional. Paral·lelament, Sandro Munari i Silvio Maiga patien problemes de transmissió que els feien caure 2 hores a la taula, i per tant el seu lloc al podi el passava a ocupar el 131 Abarth dels seus companys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

En el següent sector selectiu, just abans d’arribar a Meru, uns problemes de direcció feien caure hora i mitja i 3 posicions en la taula a la parella alemanya federal de FIAT, permetent que el seu lloc al podi el passés a ocupar el Mercedes-Benz 280E d’Andrew Cowan i Johnstone Syer, els quals es trobaven amenaçats pel tercer 131 Abarth en lliça, el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals entraven al reagrupament de Meru a 6 minuts de la darrera posició de podi i a 1 hora i 18 minuts de Shekhar Mehta i Mike Doughty. Hannu Mikkola i Arne Hertz, a 48 minuts del lideratge, tenien difícil recuperar la posició perduda.

Amb aquestes distàncies assolides, Shekhar Mehta i Mike Doughty decideixen afrontar els darrers quilòmetres del recorregut amb un ritme més tranquil i segur, una labor facilitada per una nova averia en el Mercedes-Benz 450 SLC de Hannu Mikkola i Arne Hertz, concretament en els amortidors posteriors, que endarrerien en uns 12 minuts a la parella i fins i tot exposava als pilots a l’amenaça de Markku Alén i Ilkka Kivimäki un cop aquests havien aconseguit superar a Andrew Cowan i Johnstone Syer.

Sense més espai per al drama, i quan les manetes del rellotge indicaven que eren les 12 en punt del migdia del dilluns 16 d’abril, els 21 equips participants que aconseguien completar els 5031 km de recorregut començaven a entrar al parc tancat de Nairobi. Shekhar Mehta i Mike Doughty ho feien ocupant la primera posició amb un temps final de 54 hores i 2 minuts, o el que és el mateix, amb 6 hores i 27 minuts de penalització. Hannu Mikkola i Arne Hertz eren segons a 48 minuts dels guanyadors de l’edició i amb un marge de 5 minuts amb els debutants a la cita keniana Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Markku Alén i Ilkka Kilvimäki debutaven al Safari amb un podi.

La victòria de Shekhar Mehta va ser pràcticament estèril en el campionat de pilots, i només va facilitar que el pilot kenyà empatés en la tercera posició del podi provisional a 20 punts amb altres especialistes com Bernard Darniche o Stig Blomqvist que havien guanyat el Monte-Carlo i Suècia respectivament. En la part alta de la taula també s'hi vivia un empat, en aquesta ocasió entre els companys d'equip Hannu Mikkola i Björn Waldegård mentre que darrera d'ells romania Markku Alén a 17 punts de distància.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola Björn Waldegård	51 51
Markku Alén	34
Bernard Darniche Stig Blomqvist Shekhar Mehta	20 20 20

En el campionat reservat a constructors, Ford, tot i no concórrer a la prova, ja que els seus pilots ho feien sota l'estructura de Mercedes-Benz, treia profit del coixí que tenia i es mantenia al capdavant de la taula tot i els 15 punts que retallava FIAT. Datsun per la seva banda, gràcies a la victòria aconseguida, pujava fins la tercera plaça provisional a 1 punt dels italians.

Constructor	Punts
Ford	50
FIAT	41
Datsun	40

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1998 centímetres cúbics (86,00 mm de diàmetre - 86,00 mm de carrera).
Potència	190 CV a 7200 rpm.
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats.
Transmissió	Tracció a les rodes frontals.
Longitud	3992 mm
Amplada	1663 mm
Alçada	1395 mm
Distància entre eixos	2520 mm
Pes mínim	980 kg

Amb un gran dèficit de potència vers les màquines punteres del mundial i sense disposar de tracció integral, el dijous 16 d’abril de 1987 Opel posava a rodar per primera vegada per una cronometrada del mundial el seu nou Kadett GSi. El debut tenia lloc en el marc del mític Safari Rally, confiant el seu nou cotxe a uns experts de la ronda africana com eren Rauno Aaltonen i Lofty Drews, qui retornarien a Nairobi amb la 9a posició final.

Opel no es volcava completament en el projecte dins el mundial, i només feia competir els seus cotxes en comptades ocasions, 11 en total al llarg de les dues temporades en les que la formació germànica va competir, aconseguint una única victòria absoluta al peculiar Ral·li de Nova Zelanda 1988; pel que la seva relació de victòries per participacions s’establia en un 9,1 %.

Sepp Haider:

Nova Zelanda 1988.

Especificacions tècniques
Motor	6 cilindres en línia de 2954 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 91,00 mm de carrera).
Potència	260 CV a 6600 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats.
Transmissió	Propulsió a les rodes posteriors.
Longitud	4620 mm
Amplada	1752 mm
Alçada	1330 mm
Distància entre eixos	2595 mm
Pes mínim	1350 kg

Amb la sortida celebrada a Nairobi el dijous 16 d’abril de 1987 a les 14 hores en punt del 35è Safari Rally, el Toyota Supra 3.0i feia el seu debut oficial al Campionat del Món de ral·lis. Amb un sobrepes i una sobredimensió vers els altres cotxes de la competencia, el cotxe naixia amb l’única missió de mantenir la marca en el campionat, mentre que els enginyers de Colònia desenvolupaven un altre de més adequat, el Celica GT-4.

A nivell de potència, el Toyota estava en la part alta de les taules d’especificacions, pel que la ronda africana era un bon escenari pel seu debut, més quan la marca nipona tenia un do especial a les cites del continent, on hi havia guanyat en 6 de les seves últimes 7 participacions. El debut va ser portat a terme per Björn Waldegård i Fred Gallagher, Lars-Erik Torph i Benny Melander i els locals Robin Ulyate i Ian Street. Els primers es veien obligats a abandonar la prova quan es trobaven classificats a la part alta de la provisional, fins i tot havien arribat a liderar la prova amb un coixi important, però una averia de transmissió va fer que els seus mecànics necessitessin gairebé una hora per la reparació, privant-los del liderat provisional, mentre que els segons marcaven el primer i únic podi del model per darrera dels dos altres gegants presents a la cita, els Audi 200 Quattro. Robin Ulyate i Ian Street completaven la cita local en la sisena posició final.

Amb una forta presència al mercat nord-americà, els Supra 3.0i van ser presents també a la rampa de sortida del 22è Ral·li Olympus, on els resultats van ser força discrets.

A l’arribada al calendari del 19è Ral·li Costa d’Ivori, a finals de la mateixa temporada 1987, arribava el relleu en forma de Toyota Supra Turbo, una decisió controvertida per part del màxim organisme regulador, la FISA doncs el nou cotxe tranquilament superaria el sostre de potència de 300 CV, si bé Robin Ulyate i Ian Street van seguir pilotant l'antic Toyota Supra 3.0i, pel que el cotxe va estar present en només 3 ral·lis del mundial, en els que els seus pilots només hi aconseguiren una plaça de podi.

En la primera participació d'un Toyota 4WD al Safari, Waldegård amb 47 anys esdevenia el pilot més veterà en guanyar un ral·li mundial.

Quarta prova programada en el calendari del campionat del món de ral·lis, tercera a la pràctica després de la cancelació del Ral·li de Suècia per manca de neu, el 38è Safari Rally finalitzava el dilluns 16 d'abril de 1990. A la prova africana s'hi inscribien 59 equips, estant tots ells presents a la rampa de sortida el dimecres 11 d'abril per tal d'afrontar un recorregut composat per 4131,4 km de pura competició repartits en 77 sectors competitius. Només 10 equips van aconseguir superar el recorregut i finalitzar el ral·li que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

Lancia desplaçava a Kenya els vells Integrale buscant fiabilitat, to i així només Kankkunen-Piironen acabaven el ral·li.

El ral·li s'iniciava el dimecres amb la celebració de l'etapa pròleg a l'hipòdrom de N'Gong, on els pesants cotxes preparats per afrontar la competició, progressaven de manera molt feixuga i el fang va començar a fer els primers estralls com els 45 segons que perdien els debutants Carlos Sainz i Luis Moya en els apenes 12 km disputats. L'altra cara de la moneda era pels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals marcaven el millor registre amb el debutant Subaru Legacy RS de Grup A.

L'endemà dijous arribava l'hora de l'essència del ral·li, amb els seus sectors competitius de velocitat promig impossibles a través de la natura kenyana, on Markku Alén i Ilkka Kivimäki van seguir extenent el seu liderat en els cinc primers controls horaris fins que una averia en els seus frens els va obligar a aturar-se per a una reparació facilitant que Björn Waldegård i Fred Gallagher així com els companys d'aquests a Toyota Mikael Ericsson i Claes Billstam i per últim els seus companys kenyans de Subaru Ian Duncan i Ian Munro els superessin, deixant un interessant duel en els primers compassos entre els Toyota i els Subaru.

A partir de llavors el fang i les crescudes dels torrents d'aigua van començar a ser constants, ja que en les jornades prèvies a la celebració del ral·li les pluges havien estat constants i abundants que per exemple a Taita Hills va obligar a la organització passar del novè control fins al dotzè. El fang també va castigar seriosament les mecàniques de molts cotxes participants que en intentar sortir-ne patien sobreescalfaments o bé fonien l'embragatge contribuint enormement en les 39 baixes enregistrades en la primera jornada tot i el major marge per a la exclusió facilitat pels organitzadors.

Les baixes més destacables de la primera jornada eren les dels Subaru Legacy RS de Markku Alén i Ilkka Kivimäki així com el dels neozelandesos Possum Bourne i Rodger Freeth, els finlandesos es retiraven per un cúmul de fang en el seu radiador que va provocar un sobreescalfament del seu motor, mentre que els neozelandesos ho feien per un accident vers una roca, abortant així un duel que s'havia declarat entre les dues marques nipones, Subaru i Toyota, a les acaballes de la primera jornada, el Legacy RS més ben classificat, el de Ian Duncan i Ian Munro abandonava per problemes de motor el que deixava als kenyans Mike Kirkland i Surinder Thatthi, així com Jim Heather-Hayes i Anton Levitan en solitari per defensar els interessos de la marca.

Per darrera dels cotxes japonesos s'hi trobaven els Lancia oficials, la marca buscant una major fiabilitat i coneixença de les seves màquines, va desplaçar al ral·li els antics Lancia Delta Integrale equipats amb motor de 8 vàlvules, el que suposava perdre de l'ordre d'uns 10 o 15 CV de potència. Als cotxes italians fins i tot els debutants al ral·li Carlos Sainz i Luis Moya, que pilotaven el muleto de Björn Waldegård i Fred Gallagher, els superaven en la provisional, fins que poc abans d'arribar a Taita Hills la parella espanyola de Toyota penalitzava fortament en haver trencat les dues torretes frontals de la suspensió.

Divendres els 20 equips que restaven en competició inciaven la segona etapa, un bucle cap als peus del Mount Kenya de 615 km de distància i 13 controls horaris amb sortida i arribada a Nairobi. En ella Carlos Sainz i Luis Moya eren els protagonistes en negatiu quan el seu Celica GT-4 relliscava en entrar en un fangar i colisionava frontalment contra un arbre, l'impacte era fort i el seu frontal quedava fortament malmés, peró per sort no arribava a afectar les suspensions, el que hagués suposat l'abandonament de la parella. Abandonament del que no podia escapar Mike Kirkland i Surinder Thatthi per problemes de motor a la que només s'hi afegiria una altra baixa més.

La matinada del dissabte, els 18 equips participants que restaven iniciaven la tercera etapa que els conduiria fins a Eldoret a través de 14 controls horaris i 685 km de distància, on estava previst que els pilots hi arribessin al matí del mateix dissabte. L'etapa va ser un domini aclaparador dels Toyota, Björn Waldegård i Fred Gallagher eren qui menys penalitzaven amb 1 hora i 55 minuts, seguits de Carlos Sainz i Luis Moya a 24 minuts del temps dels seus companys d'equip i de Mikael Ericsson i Claes Billstam a 28 minuts. I es que en els primers controls horaris els tres Lancia oficials així com el cotxe d'assistència ràpida, conegut entre els anglesos com "chase-car", quedaven atrapats en el fang pel que els cotxes italians perdien de l'ordre d'una hora vers els japonesos. Pitjor va ser el cas de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo els quals poc després es veurien obligats a abandonar la prova a causa del sobreescalfament patit pel motor del seu Delta Integrale en intentar sortir del fang, pel que a partir de llavors els italians desenvoluparien un paper de "chase-car".

Aquesta incidència dels Lancia, va permetre als membres de Toyota realitzar una llarga assistència abans d'entrar a Eldoret per tal de posar en perfecte estat els seus 3 Celica GT-4, el que permetia als Lancia minimitzar el temps perdut en els primers compassos de la jornada per situar-lo en una mitja hora i que Miki Biasion i Tiziano Siviero arribessin a la neutralització d'etapa en segona posició a 39 minuts dels líders i Juha Kankkunen i Juha Piironen en quarta a 4 minuts de Mikael Ericsson i Claes Billstam, tercers provisionals.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda treien renda de l'abandonament de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo així com dels problemes mecànics del Legacy RS de Jim Heather-Hayes i Anton Levitan per tal de situar-se a menys de 15 minuts de la cinquena posició provisional que ocupaven els kenyans, ja que donar caça a Juha Kankkunen i Juha Piironen semblava a priori impossible amb els finlandesos a 2 hores i mitja.

Un bucle amb arribada i sortida a Eldoret formava la quarta etapa, la qual s'iniciava el vespre del dissabte i finalitzava el diumenge de matinada. Björn Waldegård i Fred Gallagher trencaven un palier del seu cotxe en els primers controls horaris, necessitant ajuda del cotxe d'assistència ràpida per tal de pujar un turó i reparar l'averia, el temps que perdien en l'incident permetia als seus més immediats perseguidors italians situar-se a només 6 minuts d'ells, mentre que Mikael Ericsson i Claes Billstam es veien superats pels seus perseguidors finlandesos en haver de canviar el seu embragatge.

Peró novament el fang era protagonista de la prova, especialment en el control de Lurambi, quan altre cop els Lancia Delta Integrale oficials de Miki Biasion i Tiziano Siviero i de Juha Kankkunen i Juha Piironen així com el cotxe d'assistència ràpida de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo quedaven atrapats en un fangar. Els Toyota en veure l'incident, van donar mitja volta i van proseguir el seu camí per una altra ruta no establerta en el programa, cosa penalitzada amb l'exclusió, el que els va portar a penalitzar uns 20 o 30 minuts segons l'equip.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero en veure com els Toyota giraven cua, van treballar per treure el seu cotxe marxa enrera i seguir el camí que seguien els cotxes nipons, el que portaria als campions del món a penalitzar poc més d'una hora, mentre que la parella finlandesa de Lancia que seguia el rutómetre penalitzava poc menys d'una hora. Amb tot Lancia va presentar una reclamació als organitzadors per tal de que es cancelés el control 56, corresponent a Lurambi, ja que de solicitar l'exclusió dels tres Toyota oficials, suposaria també demanar-la per a Miki Biasion i Tiziano Siviero. De prosperar la reclamació, els italians passarien a liderar la prova i els finlandesos serien tercers a 25 minuts de Björn Waldegård i Fred Gallagher, peró finalment la queixa no va progressar en ser desestimada pels comissaris l'endemà inciada la cinquena etapa.

Sense registrar-se cap baixa en la quarta etapa, el diumenge a les 10 del matí els 12 equips que havien arribat a Eldoret just 24 hores abans, iniciaven el seu camí cap a Nakuru per tal de disputar la cinquena etapa programada. El cop d'efecte arribaria en els primers controls horaris quan sobtadament el Lancia Delta Integrale de Miki Biasion i Tiziano Siviero quedava mut. Els seus companys, i ara pilots del cotxe d'assistència ràpida, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo acudien al seu rescat i remolcaven el seu cotxe fins al següent punt d'assistència on dos helicòpters de l'equip els esperaven. Malhauradament es va poder certificar que una biela del seu motor s'havia trencat i l'abandonament era inevitable, sent aquesta a més a més la única baixa de l'etapa.

Els Toyota per la seva banda patien problemes de sobreescalfament així com una baixada de rendiment dels seus turbo el que permetia els ara classificats en segona posició Juha Kankkunen i Juha Piironen, situar-se a 40 minuts exactes de Björn Waldegård i Fred Gallagher, mentre que Mikael Ericsson i Claes Billstam perdien pràcticament tota opció de contactar amb la parella de Lancia en haver de reparar a més a més la direcció i les suspensions posteriors del seu Celica.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda, superat ja al Subaru Legacy RS de Jim Heather-Hayes i Anton Levitan, s'aprofitaven de la baixa dels campions del món per tal de situar-se ja en quarta posició provisional alhora que ja estaven una mica més habituats a les peculiaritats de la ronda africana. Tot i aixó la parella espanyola va decidir llavors pilotar amb molta més cautela, i assegurar d'aquesta manera el que es podria classificar com un bon resultat.

Tot i la extrema duresa de la sisena i última etapa, amb els temuts passos per Kiambogo Hills i Nogong Hills, l'actitud conservadora de Juha Kankkunen i Juha Piironen, únics pilots Lancia en actiu, va fer dels 370 km que separaven Nakuru de Nairobi un mer tràmit per tal de certificar la victòria de Björn Waldegård, el pilot més veterà en guanyar un ral·li del mundial amb 47 anys, i Fred Gallagher, en el que era el primer cop que Toyota desplaçava un cotxe de tracció integral al continent africà. Juha Kankkunen i Juha Piironen completaven la prova a 38 minuts i 12 segons dels guanyadors, mentre que els debutants a Kenya Mikael Ericsson i Claes Billstam tancaven el podi a 2 hores 47 minuts i 47 segons dels seus companys d'equip.

Debutants al ral·li, Ericsson-Billstam tancaven el podi.

Els kenyans Patrick Njiru i David Williamson eren els únics pilots capaços de finalitzar la prova dins la categoria de Grup N, per tant en bona lògica els locals guanyaven la categoria reservada als cotxes de producció empatant així en la provisional del campionat amb Bertrand Balas i Jorge Recalde, guanyadors de les dues rondes anteriors i un punt per darrera d'Alain Oreille, líder provisional.

Njiru-Williamson eren els únics N en finalitzar la prova.

En el campionat de pilots, l'abandonament de l'italià i vigent campió mundial Miki Biasion permetia al seu company d'equip absent a la prova, el francès Didier Auriol, seguir extenent el seu liderat en la provisional uns quants dies més, mentre que Juha Kankkunen feia bons els 15 punts obtinguts per escalar fins la tercera posició provisional de la taula, dos punts per davant de Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Didier Auriol	35
Miki Biasion	32
Juha Kankkunen	27

En el campionat reservat a constructors, Toyota aconseguia la primera victòria de la temporada i salvava així els mobles trencats a Portugal. Lancia per la seva banda cremava etapes amb pas ferm al capdavant de la taula gràcies al segon lloc de Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que Mazda, absent a la prova es començava a despanjar més i més.

Constructor	Punts
Lancia	57
Toyota	37
Mazda	12

Mäkinen-Harjanne guanyaven per primera vegada en asfalt.

La 33ena edició del Ral·li Catalunya - Costa Brava suposava la cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens reservats a pilots, constructors, vehicles de producció i FIA 2-L aplegava fins a 94 equips en la seva llista d'inscrits, estant tots ells presents a la rampa de sortida de Lloret de Mar el diumenge 13 d'abril. El ral·li, que tenia un recorregut composat per 18 especials cronometrades de 387,72 km de distància, finalitzava el dimecres 16 d'abril de 1997 a la mateixa població de Lloret de Mar amb només 30 equips presents a la cerimònia.

Per segon any consecutiu la victòria se li escapava per ben poc a Liatti-Pons.

La primera jornada estava composada per sis trams diferents de 115,09 km de distància a cavall entre les comarques barcelonines i gironines, amb la tradicional pujada a La Trona, el tram d'Alpens, Cladells o el Coll de Bracons entre d'altres. Ja en La Trona, primer tram del ral·li, els dos Peugeot 306 Maxi oficials sorprenien a tots quan empataven a l'escratx, ja que els seus cotxes només tenien dues rodes motrius i els seus motors eren atmosfèrics, peró pesaven gairebé 300 kg menys, la sorpresa no venia tant per part de François Delecour i Daniel Grataloup, guanyadors de la cita en 1993, sino sobretot per part dels debutants al mundial com eren els campions de França de ral·lis Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

A Alpens, segona especial cronometrada, els dos Peugeot copaven les dues primeres posicions altre cop, peró en aquest cas l'empat es desfeia per 5 segons en favor de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, mentre que en la tercera especial cronometrada del dia, François Delecour i Daniel Grataloup patien una sortida de pista i cedien de cop 3 minuts, la ocasió permetia als finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, autors del millor temps en la tercera especial ex-aequo amb els germans Panizzi i Piero Liatti i Fabrizia Pons, pujar fins la segona plaça per davant dels dos Subaru Impreza WRC pilotats pels britànics Colin McRae i Nicky Grist i els italians abans esmentats Piero Liatti i Fabrizia Pons, cotxes que fins al moment s'havien mostrat com l'alternativa als dos Peugeot.

Gilles Panizzi i Hervé Panizzi sumaven un quart escratx consecutiu al Coll de Bracons, ara en solitari, i seguien extenent el seu liderat fins el penúltim tram del dia, l'Enclusa, on els dos Subaru Impreza WRC oficials avançaven el Mitsubishi Lancer Evo IV de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne; ja que a Cladells la debutant parella francesa cedia dos minuts a causa d'una punxada i servia el liderat als britànics Colin McRae i Nicky Grist que superaven per només 1 segon a Piero Liatti i Fabrizia Pons i en 12 a la parella campiona del món de Mitsubishi.

Dimarts l'acció es desplaçava fins a les comarques tarragonines, on l'asfalt molt més abrasiu i les temperatures més altes haurien d'imposar la seva llei. Tot i aixó els Peugeot 306 Maxi van seguir marcant bons temps, fins i tot 3 escratxs, dos per als germans Panizzi i dos per a François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que per davant la lluita entre els dos Subaru Impreza WRC i el Mitsubishi Lancer Evo IV s'estrenyia, arribant a La Figuera, pràcticament a l'equador de la jornada els tres cotxes separats per 2 i 3 segons amb Piero Liatti i Fabrizia Pons al capdavant.

Precisament a La Figuera, Carlos Sainz i Luis Moya es van veure fora de les posicions de punts després de perdre de cop més de cinc minuts en malmetre la transmissió a causa del desprendiment del tub d'escapament, el que a més a més va omplir el cotxe de fum obligant al pilot madrileny a anar obrint la porta. Precisament aquesta mateixa averia de transmissió pel tub d'escapament perdut, habia deixat fora de concurs una especial abans els seus companys d'equip l'alemany Armin Schwarz i el seu copilot francés Denis Giraudet.

A la Bisbal de Falset, cinquena especial del dia, Colin McRae i Nicky Grist es queien de la lluita per les primeres posicions en patir una punxada que els obligà a aturar-se per bescanviar la roda afectad; el que endosava a la parella britànica 3 minuts i mig més en el seu compte particular i deixava la lluita per la victòria en un assumpte de dos, de Piero Liatti i Fabrizia Pons i Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne els quals per llavors es trobaven empatats a temps en la general provisional.

A Escaladei Piero Liatti i Fabrizia Pons marcaven l'escratx i superaven per 1 segon als seus rivals finlandesos, els quals a La Riba, especial que tancava la jornada, aconseguien recuperar el segon perdut en l'especial anterior i retornaven la igualada entre els dos equips a falta de repetir les especials de la primera jornada per tal de finalitzar el ral·li. Mentrestant per darrera d'ells i a base de marcar bons registres, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi es tornaven a situar en posicions de podi si bé ho feien a 2 minuts i mig dels líders peró amb un marge cómode d'1 minut vers els quarts classificats que eren els britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist.

Ja en la darrera jornada de dimecres, es repetien els trams celebrats el dilluns entre les comarques barcelonines i gironines llevat de Cladells. En les tres primeres especials Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne van anar distanciant-se progressivament de Piero Liatti i Fabrizia Pons fins assolir un marge de 10 segons després del Coll de Santigosa, el que va fer reaccionar a la parella italiana al Coll de Bracons, on marcaven l'escratx i de cop recuperaven 6 segons vers els primers classificats el que deixava als dos equips, esgotats per l'esforç acumulat al llarg del ral·li, separats per tan sols 4 segons de diferència i amb l'especial llarga del dia, L'Enclusa, per davant.

A L'Enclusa Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien marcar l'escratx i incrementar en 3 segons més les distàncies vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, els quals es lamentaven del comportament dels seus Pirelli, els quals s'escalfaven ràpid i es degradaven abans que els de la competència, obligant-los a baixar el seu rendiment. Així doncs arribats de nou a Lloret de Mar, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne certificaven la seva primera victòria en asfalt en completar el recorregut en 4 hores 8 minuts i 46 segons, 7 menys que Piero Liatti i Fabrizia Pons.

Finalment, tot i l'atac de Colin McRae i Nicky Grist que els portà a aconseguir 3 escratxs de 5 possibles al llarg de la darrera jornada, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi tancaven el podi a 3 minuts i 9 segons dels guanyadors de la prova, en el que era el seu primer podi en el mundial, alhora que guanyaven la prova en l'apartat reservat als FIA 2-L.

Debutants al ral·li els germans Panizzi sorpenien a molts.

En la categoria reservada a vehicles de producció un interessant duel entre els sudamericans Gustavo Trelles i Jorge del Buono es va servir amb els espanyols Luis Climent i Daniel Muñoz, fins que aquests van haver-se d'aturar a canviar una roda punxada facilitant així la tercera victòria de la temporada del pilot uruguaià que es començava a desmarcar al capdavant de la general provisional del campionat amb 42 punts per 17 del seu més immediat perseguidor, l'austríac Manfred Stohl.

Tercera victòria de la temporada per a Trelles-del Buono.

Entre els cotxes FIA 2-L la victòria va ser per a Gilles Panizzi i Hervé Panizzi tal i com haviem comentat anteriorment, si bé en certs compassos de la prova, arrel de la punxada soferta pels provençals en la darrera cronometrada del primer dia, la condició de líder va recaure en mans del pilot navarrès Jaime Azcona i el seu copilot alemany Julius Billmaier els quals en l'equador de la segona jornada no van poder contenir l'atac dels germans Panizzi, més quan a continuació una averia en la seva direcció assistida els allunyava encara més de la primera posició. SEAT, tot i presentar dues unitats del nou Ibiza KitCar Evo2, amb una roda més gran que permetia ubicar frens de majors dimensions i un nou eix posterior, naufragava en la prova de casa per diverses averies en la primera jornada, deixant en solitari a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, amb un Evo1 el qual abandonaria en la segona jornada. Tot i la contundent victòria i segona posició aconseguida, Peugeot no aconseguia atrapar a Volkswagen per un 1 sol punt restant en segona posició provisional.

Domini aclaparador el de Peugeot en terres catalanes davant els debutants Ibiza KitCar Evo2.

En la general de pilots Tommi Mäkinen aconseguia la seva segona victòria consecutiva, el que permetia al campió finlandès en vigència comerçar-se a distanciar dels seus perseguidors en el campionat, que ara eren empatats a punts els companys d'equip a Subaru Piero Liatti i Colin McRae. Carlos Sainz per la seva banda no sumava cap punt a la prova catalana i romania en tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	28
Piero Liatti Colin McRae	16 16
Carlos Sainz	12

Mitsubishi aconseguia afegir 10 punts en el seu compte particular a la general del campionat de constructors gràcies a la victòria de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, el que permetia a la marca dels tres diamants vermells distanciar-se dels Ford que sortien en blanc de la ronda catalana. Subaru per la seva banda, sumava 9 punts arrel del segon i tercer lloc en l'apartat de constructors i es mantenia al capdavant de la taula.

Constructor	Punts
Subaru	42
Mitsubishi	36
Ford	23

Ogier-Ingrassia van aconseguir la victòria en un trepidant ral·li jordà.

Quarta cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dissabte 16 d'abril de 2011 finalitzava a les platges del Mar Mort el 3r Ral·li de Jordània, prova que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial de cotxes amb homologació S2000. El ral·li del Próxim Orient comptava amb 20 proves cronometrades de 333,04 km de distància en el seu recorregut, previstes que s'iniciessin el dijous 14 d'abril en la mateixa plataja del Mar Mort amb 29 equips presents dels 31 que prèviament s'hi havien inscrit. 23 dels equips participants aconseguirien completar la prova.

2 dècimes de segon van privar a Latvala-Anttila de la victòria.

La celebració del ral·li jordà va estar durant diversos dies en la corda fluixa, doncs el clima que es vivia en diferents paisos limitrofs, complicava enormement l'enviament del material fins a la regió. Finalment es va optar a última hora per fletar un vaixell des d'Itàlia en direcció Israel, peró per desgràcia aquest patia dues averies en el seus motors, el que endarreria uns plaços que no tenien cap marge.

Tal va ser l'endarreriment que els equips van haver de fer els reconeixements amb tot-terrenys de lloguer enlloc dels seus habituals cotxes i a més a més la organització va haver de suspendre la primera etapa ja que no va ser fins la matinada del dijous, dia en que s'havia programat la jornada de competició, que els camions feien entrada al parc tancat amb el material dels equips.

Amb la primera etapa anulada, la jornada del dijous es va dedicar a les verificacions técniques dels cotxes, així com al tram de proves, en el que Petter Solberg i Chris Patterson hi aconseguien marcar el millor temps; posposant l'inici de la competició fins l'endemà divendres amb el programa de la segona etapa. Aquesta estava comptava amb sis proves especials repartides al llarg de tres trams a doble passada, el que generava un total de 144,30 km de lluita contra el cronòmetre.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s'alçaven com els primers líders de la prova en quan marcaven el millor registre en la primera especial programada, per davant dels seus companys d'equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Els francesos de Citroën repetien l'autoria del segon millor temps en la segona especial cronometrada, si bé ara ho feien per darrera dels pilots privats Petter Solberg i Chris Patterson, mentre que els líders hi aconseguien el quart millor registre i veien com en la taula de temps, els seus companys els hi empataven en el liderat.

En el tercer i últim tram del bucle arribava finalment l'hora de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que en aconseguir el seu primer escratx al ral·li, la parella provençal s'alçava amb el liderat provisional per davant dels privats amb idèntica montura Petter Solberg i Chris Patterson, que en aquesta especial aconseguien el segon millor temps. Per la seva banda, els anteriors líders, Sébastien Loeb i Daniel Elena, baixaven fins la tercera posició a només 2 dècimes de segon de la plaça immediatament anterior.

Un cop els participants havien fet el pertinent pas per les assistències, es reprenia l'activitat per les pistes de grava i pedra per les que els participants ja hi havien fet el seu pas al matí. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'imposaven en la primera d'elles i donades les distàncies tan curtes que exisitien entre els participants, els finlandesos de Ford accedien a les places de podi, d'on en marxava Petter Solberg i Chris Patterson. Un segon escratx consecutiu de la parella els permetia situar-se en segona posició, superant a Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals van jugar a despistar en el sisè i últim tram del dia, quan enlloc de fer les habituals aturades cap al final del tram per evitar obrir pista, ho van fer al principi de l'especial i així no servir de referència a la resta de participants.

Tot i aixó, tan Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila com Petter Solberg i Chris Patterson van cuidar-se molt de no superar en la general a Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals tot i l'estrategia pujaven fins la segona posició provisional, mentre que els seus companys d'equip i líders de la provisional, els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, optaven per expremer sense contemplacions l'accelerador i completaven l'etapa amb 31,6 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila conservaven una plaça al podi en fer l'entrada al parc tancat a 33,1 segons dels líders, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson mantenien vives les seves opcions al podi a 35,3 segons dels líders. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, molt penalitzats al llarg de la jornada per haver hagut d'obrir pista, perdien prop de minut i mig en l'última prova especial a causa d'una averia en la seva direcció assistida i si bé entraven en la neutralització en cinquena posició, ho feien a 2 minuts i 30,9 segons.

En el programa de la tercera i última etapa hi figuraven un total de 8 proves especials de 115,26 km cronometrats, repartides al llarg de quatre trams diferents que es celebraven en dues ocasions cadascun. Sébastien Loeb i Daniel Elena sortien disposats a atacar la posició dels líders, i amb el millor temps en la primera prova de la jornada sabatina, començaven a escurçar distàncies. Peró una sortida de pista en la segona especial i un recte en una paella de la tercera cronometrada, frenaven les aspiracions dels campions mundials, que a sobre veien com Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, amb tres segons millors temps consecutius en tots tres trams, els hi prenien la segona posició provisional.

Sébastien Loeb i Daniel Elena es tornaven a imposar en la quarta prova cronometrada, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tornaven a sumar-hi el segon millor temps, amb el que les posicions s'estrenyien entre els integrants provisionals del podi de cara a les segones passades per les especials, peró no es produia cap canvi.

Petter Solberg i Chris Patterson s'accidentaven en la represa i es veien obligats a abandonar la prova, mentre que els finlandesos Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila superaven a les dues parelles de Citroën refermant la seva segona posició així com les seves opcions a liderar el ral·li. Un segon i tercer escratx consecutiu dels pilots de Ford, els donava accés al liderat per tan sols 5 décimes de segon vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i quan només restava per celebrar-se l'últim tram cronometrat que a més a més era el Power Stage.

En aquesta última especial, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es van esmerar a fons en quan hi aconseguien marcar el millor temps i superaven per 7 dècimes de segon a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb el que la parella finlandesa de Ford es veia privada de la victòria per tan sols 2 dècimes de segon. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen marcaven el mateix temps que la parella provençal de Citroën, peró en ser els segons en aconseguir el mateix registre, els finlandesos rebien 2 punts del Power Stage enlloc dels 3 amb els que eren agraciats els seus rivals francesos.

Amb aquest final de ral·li tan apretat, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia esdevenien els primers pilots capaços de repetir victória en la temporada en completar el recorregut abreujat del ral·li jordà en 2 hores 48 minuts i 28,2 segons, 2 dècimes de segon menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Sébastien Loeb i Daniel Elena, disgustats pel resultat obtingut i sobretot perque la victòria anava a parar en mans dels seus companys d'equip i principals rivals al campionat, tancaven el podi a 27,7 segons de la primera posició.

Per a Loeb-Elena el tercer calaix del podi no era suficient.

En el campionat SWRC, el qatarí Nasser Al-Attiyah i l'italià Giovanni Bernacchini dominaven claríssimament la primera jornada "de facto" del ral·li del Pròxim Orient, amb 5 temps escratxs i un segon millor temps en les 6 proves cronometrades que formaven l'etapa, amb el que la parella entrava al parc tancat amb prop de 2 minuts d'avantatge vers els portuguesos Bernardo Sousa i António Costa. En la primera especial del dissabte tot l'avantatge dels líders s'esfumava en quan una averia enmudia el motor del seu Ford Fiesta S2000, permetent als portuguesos amb mateix cotxe accedir a la primera posició d'on no es van moure tot i no haver guanyat cap especial.

En clau de campionat Bernardo Sousa sumava els seus primers punts al campionat, mentre que l'estoni Karl Kruuda, que comptava amb dues participacions al llarg de la temporada saldades amb un quart i un segon lloc, passava a liderar la general per 5 punts de marge vers els dos guanyadors, el txec Martin Prokop i el propi Bernardo Sousa.

Sousa-Costa s'adjudicaven la victòria sense haver guanyat cap especial.

En el campionat de pilots, tot i el descontament que mostrava Sébastien Loeb pel resultat obtingut, l'alsacià passava a liderar en solitari la taula del certàmen en quan es classificava per davant del finlandès Mikko Hirvonen, pilot amb qui compartia la primera posició des de la sortida de Portugal. Sébastien Ogier per la seva banda, amb la seva segona victòria consecutiva pujava fins la tercera posició a 3 punts del segon lloc i a 5 del liderat.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	74
Mikko Hirvonen	72
Sébastien Ogier	69

L'emoció que hi havia en el campionat de pilots es traslladava al campionat de contructors, i gràcies als 10 punts que els dels dos galons aconseguien escurçar als de l'oval, es produia un empat en el liderat de la taula provisional entre Ford i Citroën. Stobart, tot i sumar pocs punts, seguia avançant i treia molta renda del zero de l'equip de Petter Solberg que se n'anava amb les mans buides de Jordània tot i el bon rendiment demostrat fins l'accident.

Constructor	Punts
Ford Citroën	130 130
Stobart	43
Petter Solberg WRT	22