Joginder Sinch i David Doig van saber cuidar de la seva mecànica com per arribar victoriosos per tercera vegada a Nairobi.

Amb un recorregut alleugerit de part de la seva duresa i amb uns marges de temps més amplis per a complir amb els controls horaris, el 19 d'abril de 1976 finalitzava a Nairobi el 24è Safari Rally amb només 17 equips participants dels 64 que van empendre el camí des de la rampa de sortida cap als aproximadament 4950 km de recorregut el dimecres 14 d'abril. La prova gaudia un any més de puntuabilitat mundial i n'era la quarta ronda del seu calendari.

Primer podi en el palmarés de Robin Ulyate i Chris Bates.

Ja en el primer vespre es va produir una important escabetxina de pilots, quan una tempesta va provocar que en el camí de Nairobi cap a Mombassa la crescuda de dos torrents no permetés el pas de gairebé la meitat dels pilots concursants i aquests es van veure fora de cursa sense pràcticament competir-hi. La organització en aquesta ocasió, i per raons obvies de seguretat, no va ampliar la tolerància de temps per a la desqualificació en els endarreriments ja que la ruta s'havia de fer servir en el retorn a Nairobi i així impedir que el ral·li s'estigués celebrant en doble sentit.

A aquest enorme número de baixes cal sumar la d'altres pilots candidats a la victòria com els suecs de Lancia Björn Waldegård i Hans Thorszelius, llur motor es va trencar quan només havien disputat un centenar de quilómetres o la del finlandès Hannu Mikkola i el francès Jean Todt, que estrenaven el nou Peugeot 504 V6 Coupé, i els quals després d'estar-se gairebé uns 40 minuts per sortir del fang on s'havien quedat atrapats, veien com la seva junta de la culata es fonia. Tot i competir amb un Datsun Violet de série, els líders a la conclusió de la primera jornada del ral·li van ser els locals Shekhar Mehta i Mike Doughty per davant de favorits com el Lancia Stratos HF dels italians Sandro Munari i Silvio Maiga, o l'altre Peugeot 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Henry Liddon.

La segona jornada, disputada en un terreny més montanyós als voltants del Mount Kenya, la situació va canviar quan el Datsun de Shekhar Mehta i Mike Doughty colisionaven contra un Land-Rover que estava estacionat i els kenyans perdien vora una hora reparant el seu cotxe, la situació va ser aprofitada pels seus compatriotes Joginder Singh i David Doig que a bord del petit Mitsubishi Colt Lancer es feien amb la primera posició provisional seguit dels tres Datsun Violet restants i el Peugeot 504 de Bert Shankland i Brian Barton. Sandro Munari i Silvio Maiga es veien obligats a abandonar en el transcurs d'aquesta segona jornada per problemes de motor.

Ja en la tercera i última jornada, els Datsun van patir diferents contra-temps, per una banda el Datsun Violet de Mehta-Doughty es quedava sense oli en el motor, provocant-se la conseqüent trinxada i abandonament, més tard Harry Källström i Leif Lindqvist amb diversos problemes al seu motor es va veure endarrerit fins caure a la setena plaça, mentre que el tercer Datsun de Zully Remtulla i Nizar Jivani patia un accident a gran velocitat el que va fer rodolar el seu cotxe uns metres, tot i que va poder continuar, perdia el tren del podi i queia fins la vuitena plaça. Aquests incidents deixava a Robin Ulyate i Chris Bates amb un altre Mitsubishi Colt Lancer en segona posició, seguits de Bert Shankland i Brian Barton, peró el Peugeot en els últims quilómetres del ral·li va començar a acusar problemes en els esmortidors posteriors i els britànics especialistes en maratons Andrew Cowan i Johnstone Syer, el qual copilotava amb 4 costelles trencades des del primer dia després que Zemtulla-Jivani els embastís pel darrera quan aquest emputxava el cotxe des de fora la porta, van treure profit amb un ritme molt ràpid per poder avançar als kenyans del lleó per només 10 minuts.

D'aquesta manera Mitsubishi aconseguia un triplet que servia per rendre homentage al director dels mecànics, mort en un accident de cotxe durant la tercera jornada, encapçalats per Joginder Singh, que guanyava per tercera vegada el ral·li, i David Doig, que si bé no van ser els més ràpids, no van perdre gens ni mica de temps en reparacions i només havien de canviar els paracops en les assistències. Si bé la seva victòria va estar compromesa en la tercera jornada, quan els kenyans atropellaven mortalment un indigena, peró un cop fetes les pertinents comprovacions, es va permetre als pilots de Mitsubishi continuar la prova.

Els britànics Andrew Cowan i Johnstone Syer completaven el fantàstic triplet de Mitsubishi .

Malgrat que les principals marques del campionat naufragaven en terres africane, ja que ni Lancia ni Opel sumaven un sol punt en el ral·li, Mitsubishi, Peugeot o Datsun que si van aconseguir puntuar, no eren una amenaça real pels seus interessos i només la marca dels tres diamants vermells gràcies als 20 punts de la victòria, només es retenia el millor resultat, va aconseguir entrar en posicions de podi provisional.

Constructor
Punts

Lancia

50

Opel

34

Saab

Mitsubishi

20

20

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1434 centímetres cúbics (77,00 mm de diàmetre - 77,00 mm de carrera).

Potència

145 CV a 7000 rpm.

Canvi

Manual de 5 velocitats.

Transmissió

A les 4 rodes.

Longitud

3725 mm

Amplada 1590 mm
Alçada 1398 mm
Distància entre eixos 2436 mm
Pes mínim 770 kg

El 19 d’abril de 1984 es donava el tret de sortida al 32è Safari Rally, i amb ell el Citroën Visa 1000 pistes feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial. El cotxe rebia aquest nom en honor a la ronda francesa en la que per primera vegada es posava en competició un any abans. Per al seu debut al mundial Citroën posava sobre la línia de sortida 3 unitats del compacte, un per a Maurice Chomat i Didier Breton, un per a Philippe Wambergue i Peter Tibury i un tercer per a Christian Rio i Jean-Bernard Vieu, completant la ronda africana en 13ena, 18ena i abandonant per averia en les suspensions, respectivament. 

Després d’aquesta primera presa de contacte al mundial, els Citroën Visa 1000 Pistes es van deixar veure una altra vegada al 1000 Llacs finlandès i al Sanremo italià, on els resultats no van millorar massa vers els obtinguts a Kenia. 

Al Monte-Carlo de 1985 els Citroën Visa 1000 pistes van competir per última vegada defensant els colors de la marca, on el sòl lliscant reduïa la manca de potència i Jean-Claude Andruet i Annick Peuvergne aconseguien completar la ronda alpina en la segona posició final entre els Grup B de menor cilindrada; malgrat tot els petits Grup B van retornar al seu mercat habitual, és a dir, entre pilots privats i en els campionats nacionals de terra, on aquests cotxes gaudien d’un bon reconeixement.