Tercer Safari consectutiu i quart en el seu palmarés per a Shekhar Mehta.

La 29ena edició del Safari Rally finalitzava el dilluns 20 d'abril de 1981 a la capital keniana, Nairobi, des d'on havia arrancat de manera protocolària el dijous 16 d'abril. A la cita africana, que com manava la tradició es disputava per pasqua, s'hi donaven cita tots els 70 equips que havien formalitzat la seva inscripció, dels que només 21, ni una tercera part, van aconseguir superar els 4750 km de recorregut al llarg de 84 controls horaris. D'altra banda, la prova era la quarta ronda del calendari del campionat del món de ral·lis, i aquesta entregava punts en els campionats de pilots i marques.

Rauno Aaltonen va intentar guanyar el ral·li per totes les vies per li fou impossible.

Quan el rellotge indicava que eren les 12 en punt del dijous 16 d'abril, es donava sortida des dels peus del Centre Internacional de Conferències Kenià als 70 equips inscrits que s'havien donat cita a la pertinent rampa per tal d'afrontar els primers 23 sectors selectius del programa de 1519 km de distància que condiurien als participants cap al nord-oest del país per arribar als peus del Llac Victòria, enfilar vers a Eldoret i després de passar per la Vall del Rift retornar cap a la capital keniana on se'ls esperava a partir de 3 quarts i mig de 2 del migdia de l'endemà divendres.

Amb una setmana santa tardana però, les pluges eren molt més intenses que no pas en edicions anteriors, el que va suposar un problema per a diversos participants ja en les jornades prèvies de reconeixements i que per tant donava un bon feix de feina extra per als organitzadors que havien de cercar passos alternatius constantment. La sortida se celebrava protocolàriament a Nairobi a l'hora programada, però les condicions en les que es trobaven els 4 primers controls horaris, va desencadenar en la neutralització d'aquests i una sortida efectiva dels participants en el cinquè control horari, el de Kapkurgerwet.

Malgrat que l'inici de l'edició no va ser gens ni mica competitiu, Sandro Munari i Piero Sodano eren la primera baixa del ral·li en quan la caixa de canvis del seu Dodge Ramcharger es trencava abans d'arribar a Kapkurgerwet. En el camí vers Kisumu, les punxades van ser una constant entre els participants i els pilots suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund, que imprimien un ritme molt fort amb el seu Opel Ascona 400, per a molts experts massa ràpid per a les condicions maratonianes de la ronda africana, disputaven fins a un parell de quilòmetres amb una ronda punxada per tal d'arribar als peus del Llac Victòria amb la primera posició provisional en el seu haver.

El lideratge dels pilots d'Opel no era massa ampli, doncs a 1 minut del seu temps s'hi trobaven Timo Salonen i Seppo Harjanne, uns altres debutants al ral·li, i a 2 minuts hi havien els francesos Guy Fréquelin i Jean Todt, els quals per un moment s'havien baixat del seu Talbot Sunbeam Lotus per pujar al cotxe de la casa mare, el Peugeot 504 V6 Coupé, un cotxe que s'havia revisat en quan a potència per al seu darrer concurs al mundial. 1 minut més avall, Rauno Aaltonen i Lofty Drews eren quarts amb el seu Datsun Violet GT, versió de 16 vàlvules i Grup 4 del 160J, empatats a temps amb el Peugeot 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Atso Aho. Shekhar Mehta i Mike Doughty, els principals candidats a victòria en haver guanyat les dues darreres edicions, eren onzens provisionals a 10 minuts del lideratge després de veure's molt endarrerits per culpa de les punxades.

Queia la nit i amb una pluja que no cesava, els pilots abandonaven Kisumu per dirigir-se al següent reagrupament, el de Nakuru, un trajecte en el que la boira també va fer acte de presència per complicar encara més el pilotatge. Shekhar Mehta i Mike Doughty aprofitaven aquestes condicions tan difícils per, unit amb el seu major coneixement del terreny, enfilar-se fins a la tercera posició provisional.

Paral·lelament Timo Salonen i Seppo Harjanne es feien momentàniament amb la primera posició provisional, però ràpidament aquesta plaça va ser recuperada per Anders Kulläng i Bruno Berglund. A partir de llavors la parella sueca va anar incrementant distàncies vers els seus rivals d’una manera constant i progressiva fins al punt d’entrar a Nakuru amb un marge d’11 minuts sobre el Datsun Silvia de Timo Salonen i Seppo Harjanne. Shekhar Mehta i Mike Doughty eren tercers amb el segon dels Datsun Violet GT, seguits de ben a prop pels seus companys de formació Rauno Aaltonen i Lofty Drews. Guy Fréquelin i Jean Todt tancaven el grup de 5 equips capdavanters per davant dels seus companys d’equip Timo Mäkinen i Atso Aho. 

Tanmateix a l’entrada d'aquest segon reagrupament, els Datsun feien un canvi preventiu de l’eix posterior, una operació que es portava a terme molt ràpid donades les característiques idònies del cotxe nipó per a la ronda keniana, concretament el canvi es feia en uns 15 minuts, el que només suposava als pilots rebre 2 minuts de penalització addicionals.

En quan els participants abandonaven Nakuru després d’haver-hi descansat per un període de 3 hores, el sol va començar a fer acte de presència, però en quan la caravana del ral·li arribava a Naivasha les pluges torrencials tornaven a acompanyar als participants, posant-los altre vegada en dificultats. 

Els 4 primers equips en passar per la pista no acumulaven massa retards, mentre que Timo Mäkinen i Atso Aho patien problemes de frens i d’embragatge a causa del fang que s’hi acumulava. Els seus companys d’equip a Peugeot corrien una sort semblant o pitjor, i per exemple els francesos Guy Fréquelin i Jean Todt fregaven l’exclusió en trencar una barra de suspensió així com una biela de suspensió a alta velocitat, ja que les reparacions es van allargar per gairebé una hora. Per la seva banda, Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier primer es quedaven sense carburant i cedien prop de mitja hora, mentre que uns problemes posteriors amb els amortidors, els endarrerien encara més. Per últim, Alain Ambrosino i Jean-François Fauchille es quedaven encallats al fang després de patir diverses punxades, amb el que la parella cedia també un bon grapat de minuts.

A 3 quarts i mig de 2 de la tarda els 44 equips participants que aconseguien arribar a Nairobi, començaven a fer entrada al parc tancat que s’hi ubicava, on els suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund hi certificaven un marge de 14 minuts vers els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, mentre que els seus companys d’equip a Opel, els alemanys Jochi Kleint i Gunther Wagner, queien fins la desena posició provisional en cedir hora i mitja en el sector de Naivasha en trencar una biela de direcció.

Els locals Shekhar Mehta i Mike Doughty tancaven les posicions de podi a 19 minuts del lideratge, superant a la seva vegada als seus companys Rauno Aaltonen i Lofty Drews per 2 minuts de marge. Timo Mäkinen i Atso Aho eren cinquens a 26 minuts dels primers classificats, mentre Mike Kirkland i Dave Haworth amb el Datsun 160J de Grup 2 eren sisens a 49 minuts, gaudint a la seva vegada d’un marge de més d’una hora amb Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier.

A manca de mitja hora per la mitjanit del dissabte, la segona etapa del ral·li es donava per iniciada, un escull que dibuixava un bucle cap al sud-est per arribar a la costa índica, concretament fins a Mombasa, des d’on els equips que seguissin en actiu desfarien el camí fet per retornar a la capital keniana; on l’entrada estava prevista per gairebé a 2 quarts de 2 de la matinada del diumenge, un cop superats els 1735 km competitius al llarg de 36 controls horaris programats. 

Els primers quilòmetres de l’etapa estaven inundats, amb el que l’organització es va veure obligada a fer uns 70 km de la mateixa per carretera nacional. Arribats a Emali la pista estava totalment seca i el panorama canviava diametralment, doncs la polseguera prenia el seu protagonisme. Timo Mäkinen i Atso Aho no arribarien gaire més enllà d’aquest punt per una averia en l’embragatge del seu 504 Coupé V6, la resta de favorits però avançaven sense lamentar incidències.

Amb l’avenç de l’etapa els pilots feien cap als turons de Taita, on el fang tornava a ser present a pista; Jochi Kleint i Gunther Wagner s’endarrerien per problemes amb la caixa de canvis, mentre que Timo Salonen i Seppo Harjanne patien una sortida de pista en trobar-se dos tot terrenys enmig de la pista. L’incident feia perdre uns 10 minuts a la parella finlandesa que es veia superada pels seus companys de formació Shekhar Mehta i Mike Doughty i Rauno Aaltonen i Lofty Drews.

Precisament els integrants de l’equip Datsun, canviaven les suspensions abans d’arribar a Mombasa, reagrupament de mitja etapa, on Anders Kulläng i Bruno Berglund mantenien la primera posició per 23 minuts de marge amb Shekhar Mehta i Mike Doughty i amb Rauno Aaltonen i Lofty Drews, tots dos empatats en la segona posició provisional.

En el camí de retorn cap a Nairobi les condicions de pista són idèntiques a les que els participants s’havien trobat en el camí d’anada, és a dir, pista seca tret dels sectors dels turons de Taita. Per tant amb una posició de sortida més avançada que no pas els seus companys, Shekhar Mehta i Mike Doughty aconseguien distanciar-se lleugerament de Rauno Aaltonen i Lofty Drews tot aprofitant que es formaven densos núvols de pols.

Paral·lelament Anders Kulläng i Bruno Berglund es topaven amb un ramat de vaques enmig de la pista, les quals en no poder ser esquivades per la parella sueca d’Opel, acabava per desencadenar un accident frontal que deixava el seu Ascona 400 bastant malmès. Els pilots s’endarrerien en uns 45 minuts a causa de l’incident i en conseqüència, de liderar la classificació provisional superat l'equador de la prova, passaven a restar a les portes del podi per darrera de Timo Salonen i Seppo Harjanne. En les següents assistències, els técnics van haver de realitzar reparacions d’emergència sobre la direcció, les suspensions així com el radiador, el que suposava un retard suplementari d'uns 35 minuts per a la parella, amb el què Mike Kirkland i Dave Haworth també els superaven i els Datsun oficials copaven les 4 primeres posicions provisionals.

Quan les manetes del rellotge indicaven que mancaven 3 minuts per a 2 quarts de 2 de la matinada del diumenge, Shekhar Mehta i Mike Doughty procedien a fer entrada al parc tancat de Nairobi amb la primera posició provisional en el seu haver, on els kenians ho feien amb un avantatge de 5 minuts vers els seus companys Rauno Aaltonen i Lofty Drews i de 13 minuts amb Timo Salonen i Seppo Harjanne. Mike Kirkland i Dave Haworth eren quarts a 1 hora i 1 minut dels seus compatriotes i companys d’equip, mentre que Anders Kulläng i Bruno Berglund eren cinquens a 49 minuts dels seus predecessors, però amb el confort que els hi suposava el tenir prop d’hora i mitja de marge amb Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier.

Pels 28 equips participants que havien aconseguit completar la segona etapa, entre els que no s'hi trobaven els Peugeot 504 V6 Coupé de Guy Fréquelin i Jean Todt ni de Timo Mäkinen i Atso Aho, retirats per problemes d'embragatge, el diumenge a 2 quarts d’11 del matí se’ls hi donava el tret de sortida per a disputar la tercera i última etapa del programa del ral·li, una etapa que era la més muntanyosa de totes i que es trobava formada per 25 controls horaris de 1478 km competitius, dels quals s’cabaven celebrant 1446 km al llarg de 23 controls horaris i que conduïen als participants cap al nord del país, per tal de retornar al punt de sortida l’endemà el dilluns de Pasqua a primera hora de la tarda.

Com ja avançavem, el mal estat de les pistes de la primera anella de la capital keniana, obligava als organitzadors a celebrar els primers quilòmetres de l’etapa sobre carretera asfaltada, mentre que en el punt més calent de la taula, la lluita per la victòria, els membres de Datsun no donaven cap consigna als seus pilots, amb el que tan Shekhar Mehta i Mike Doughty així com Rauno Aaltonen i Lofty Drews sortien amb el ganivet entre les dents; el que tanmateix permetia als pilots de la formació nipona distanciar-se dels seus principals rivals.

En caure la nit, en el sector que unia les ciutats de Marigat amb Baringo, només els primers equips classificats poden creuar un gual sense trobar-se amb una sobtada crescuda del riu. Alain Ambrosino i Jean-François Fauchille van ser un dels afectats en aquest punt, l'única parella de Peugeot que seguia en cursa, si bé molt endarrerida per llavors, s’hi quedava atrapada i en entrar aigua dins del seu cotxe, perdien el seu carnet de ruta entre d’altres pertinences; malgrat ser remolcats i sortir d’aquesta trampa, els pilots serien desqualificats en acabar el recorregut en no disposar d’aquest document tan vital. Els de Peugeot no serien els únics afectats en aquest gual, doncs Anders Kulläng i Bruno Berglund patien un problema en el circuit elèctric del seu malmès Opel i en no poder tornar a posar en marxa l’Ascona 400, els suecs es veien fora de la competició.

En la part alta de la classificació, Shekhar Mehta i Mike Doughty s’endarrerien en uns 15 minuts quan se’ls hi trencava una biela de direcció en travessar un forat, amb el que Rauno Aaltonen i Lofty Drews prenien el lideratge de la taula classificatòria provisional, però aquest rol va ser momentani, doncs alegant que gairebé tots els participants que seguien en actiu havien precissat ajuda per travessar el riu, els organitzadors decidien cancelar el sector i el retard deixava d’existir.

Enfurismat per la decisió, Rauno Aaltonen i Lofty Drews atacaven encara més fort el següent sector selectiu, el que unia Archer's Post amb Isiolo, per tal d'intentar revertir els 4 minuts de demèrit que tenien amb els seus companys de formació, però aquest increment en el ritme els va comportar una petita sortida de pista que els va suposar danyar la direcció i la transmissió, i el pilot finlandès i el copilot kenià s’endarrerien en una mitja hora vers els líders. Alhora, Timo Salonen i Seppo Harjanne havien de canviar la junta de culata del seu Datsun Silvia i en perdre 2 hores en la reparació, els finlandesos eren superats per Mike Kirkland i Dave Haworth a l’arribada del reagrupament de Colcheccio.

Després de descansar per unes hores a Colcheccio, els pilots afrontaven els darrers quilòmetres del programa per tal de retornar a Nairobi, uns compassos que van estar especialment animats. Per una banda Shekhar Mehta i Mike Doughty adoptaven un ritme pausat i segur, mentre que Rauno Aaltonen i Lofty Drews expremien al màxim el seu Datsun Violet GT en vistes d’aconseguir la tan anhelada victòria a la ronda keniana. Poc abans d’arribar a Nyeri, els segons classificats s’acostaven molt a l’obejctiu i sobre la pista els dos Datsun colisionaven sense majors conseqüències mecàniques, però que si més no deixaven un ambient molt tens en el si de l’equip.

En aquest punt és quan les ordres d’equip van arribar i els dos equips acordaven no atacar-se per fer entrada a Nairobi a partir de les 2 en punt de la tarda del dilluns 20 d’abril mantenint les posicions. Shekhar Mehta i Mike Doughty completaven el recorregut amb 3 hores i 39 minuts de penalització, el que els conferia 5 minuts de marge amb Rauno Aaltonen i Lofty Drews, però no tot estava dit, doncs el pilot finlandès va presentar dues reclamacions, una primera contra la cancel·lació del sector entre Marigat i Baringo, on els guanyadors s’hi havien deixat una mica més d’una desena de minuts en una averia en el seu cotxe, però la queixa va ser desestimada ràpidament pel jurat del ral·li. La segona era relativa al sector en el que els propis pilots s’hi havien deixat una mitja hora arran d’una sortida de pista, al·legant que el rutòmetre estava equivocat i la distància d’aquest sector era superior a la programada; en aquest cas les deliveracions es van perllongar durant hores, però finalment els comissaris esportius kenians van fallar a favor de Shekhar Mehta i Mike Doughty que guanyaven per tercera temporada consecutiva la ronda domèstica. Aliens a tot aquest enrenou que acabaria suposant la finalització del contracte de Rauno Aaltonen amb Datsun, Mike Kirkland i Dave Haworth, tancaven el podi del ral·li a 1 hora i 12 minuts dels seus companys i compatriotes, finalment vencedors.

Amb el Datsun Gr 2, Kirkland-Haworth tancaven un podi copat de cotxes nipons.

El resultat del ral·li va ser pràcticament estèril en la cursa pel campionat de pilots, doncs tant Guy Fréquelin com Anders Kulläng, els únics pilots habituals del calendari mundial, abandonaven la prova i en no afegir cap punt en el seu comptador, la classificació provisional seguia tal i com havia quedat després del Ral·li de Portugal, encapçalada per Markku Alén seguit de Henri Toivonen i finalment Guy Fréquelin.

Pilot

Punts

Markku Alén

24

Henri Toivonen

23

Guy Fréquelin

21

En el certamen de constructors, Datsun gràcies a la victòria de Shekhar Mehta i Mike Doughty aconseguia situar-se en el podi provisional del campionat a només tres punts dels absents Talbot i a 7 dels nous líders, Opel, que gràcies a la cinquena plaça obtinguda per Jochi Kleint i Gunther Wagner sumaven uns 12 punts vitals pels interessos dels alemanys.

Constructor
Punts

Opel

38

Talbot

34

Datsun

31

Mikkola-Hertz aconseguien la seva última victòria al mundial alhora que donaven la última a la marca de les quatre anelles.

Quarta cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 35è Safari Rally es mantenia ferm a la tradició celebrant-se durant la setmana santa, pel que el ral·li s'iniciava des de la capaital kenyana s'iniciava el dijous sant dia 16 d'abril de 1987, per finalitzar quatre dies després a la mateixa ciutat, el dilluns de pasqua 20 d'abril. On si van haver canvis, introduits per la FISA amb la seguretat com a principal motiu, va ser en el recorregut, ampliant els periodes de descans pels pilots i escurçant la distància a recòrrer, que en aquesta edició era de 1542,35 km al llarg de 83 controls horaris. La prova, que era puntuable pels campionats de pilots i constructors aplegava fins a 53 equips en la seva llista d'inscrits, els quals tots ells prendrien la sortida per 23 d'ells completar el recorregut.

La reacció de Röhrl-Geistdörfer es va donar tard havent-se de conformar amb el segon lloc.

Abans d'iniciar-se la prova, aquesta ja va començar amb cops de teatre, quan el cap de mecànics que conduia des de Mombassa fins a Nairobi el Ford Sierra RS Cosworth destinat a Stig Blomqvist i Bruno Berglund, colisionava contra el cadàver d'una vaca i deixava en força mal estat el cotxe de curses. L'incident va obligar a la parella sueca a agafar el Ford Sierra RS Cosworth que en principi estava destinat als locals John Hellier i David Williamson, reconvertint per als kenyans un cotxe d'assistència ràpida en un de curses quan mancaven poques hores per iniciar la prova.

Després de dues setmanes d'intenses pluges, dijous s'iniciava la primera de les dues etapes que composaven la prova amb un sol radiant a l'ambient. En els primers controls horaris, que conduirien els pilots a voltejar el Mount Kenya, Stig Blomqvist i Bruno Berglund van esdevenir els primers líders de la prova fins que la parella sueca es va quedar sense benzina en un control horari, veient-se obligats a comprar 10 litres a les assistències d'Opel per tal de proseguir la marxa.

El relleu al capdavant de les taules de penalitzacions el prenia llavors el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann per uns instants, ja que un palier trencat i el temps perdut en la reparació, permetia als seus companys d'equip, els alemanys Erwin Weber i Matthias Feltz rellevar-los en la primera posició fins que una averia en la seva caixa de canvis i l'obligat reemplaçament d'aquest element van deixar el liderat en mans del Toyota Supra de Björn Waldegård i Fred Gallagher seguits per l'Audi 200 Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz a molts pocs segons.

Per llavors el ral·li ja comptava amb dues baixes ilustres, la primera va ser la dels kenyans Shekhar Mehta i Rob Combes, els quals ben poc van poder impressionar amb el seu Nissan 200 SX quan en el setè control horari veien com es trencava el diferencial del seu cotxe provocant un incendi. Mike Kirkland i Robin Nixon, els seus compatriotes i companys d'equip, patien la mateixa averia amb mateix resultat però afortunadament van poder posar el cotxe en un riu proper per apagar el foc i proseguir la competició. L'altra baixa d'entitat era la de Stig Bloqmvist i Bruno Berglund, els quals després d'haver trencat el diferencial i d'haver patit un sobreescalfament dels seus frens, veient com un incendi d'origen elèctric, deixava a la parella sueca fora de concurs.

Arribats als controls nocturns de divendres, als voltants de Kisumu per enfilar ja el camí de retorn a Nairobi, els líders provisionals Björn Waldegård i Fred Gallagher patien dues punxades consecutives, el que els suposava perdre uns deu minuts que superaven amb escreix la diferència que tenien vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, que ara passaven a liderar la prova. El liderat dels pilots d'Audi no va ser massa llarg, ja que poc després d'assolir la primera posició, la parella escandinava patia una averia en el seu turbo que els obligava a passar per les assistències i cedir més de mitja hora, el que els situava en tercera posició per darrera dels seus companys d'equip Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i el Toyota de Björn Waldegård i Fred Gallagher novament al capdavant.

En els darrers controls horaris de la primera etapa, Hannu Mikkola i Arne Hertz van passar a l'atac, el que els permetia superar a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, i situar-se a només 9 minuts dels líders provisionals aprofitant també una punxada dels de Toyota. Just abans de finalitzar la primera etapa i entrar a Nairobi, Björn Waldegård i Fred Gallagher van preferir passar per les assistències i refer el seu Supra de cara a la segona i última etapa, que comptava en el seu rutòmetre dues passades pels temuts Taita Hills.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer per la seva banda estaven mantenint un pilotatge força conservador, pel que també es veurien superats, si bé per poc marge, pel Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann. Arribats al vespre de dissabte, moment en que finalitzava la llarguíssima primera etapa, Hannu Mikkola i Arne Hertz es trobaven liderant la taula de penalitzacions amb 2 hores 30 minuts i 19 segons acumulats, seguits de Björn Waldegård i Fred Gallagher a 9 minuts i 37 segons, a 15 minuts i 26 segons d'aquest temps s'hi trobaven Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer a continuació amb 16 minuts i 25 segons més. La lluita per la victòria doncs semblava estar entre aquests quatre cotxes, ja que els cinquens classificats, els suecs de Toyota Lars-Erik Torph i Benny Melander, es trobaven ja a 47 minuts i 26 segons.

Els 26 equips que seguien en actiu prenien la sortida de la segona etapa el diumenge pel matí. En els primers controls horaris, en plena sabana africana, Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir incrementar en 4 minuts les diferències que els separaven vers Björn Waldegård i Fred Gallagher, els quals més endavant van defallir definitivament en el seu intent de donar caça a l'Audi dels líders quan el motor V6 del seu Supra es trencava.

L'altra cara de la moneda era el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, probablement el Grup A més rodat com ho demostra el títol de la categoria aconseguit la temporada anterior. La parella sueco-germànica va ser la més ràpida en el sectors de la sabana així com els de pujada als Taita Hills, el que permetia als segons classificats escurçar en una mica més de 9 minuts les diferencies que els separaven vers Hannu Mikkola i Arne Hertz els quals patien problemes amb el seu alternador per les herbes altes acumulades durant els controls de la sabana.

Després de descansar al Voi Safari Lodge i malgrat que els llums de llarga distància no estaven perfectament aliniats, els líders Hannu Mikkola i Arne Hertz no volien deixar lloc a les sorpreses d'última pel que aquests van fer un últim esforç per primer mantenir a ratlla els seus perseguidors i poc després distanciar-se de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann quan aquests començaven a patir problemes amb el seu canvi de marxes. Mentrestant Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es tiraven a sobre de la parella de VW en ser els pilots més ràpids en la represa, aconseguint escurçar la diferència fins a només 2 minuts.

Quan només quedaven uns 200 km per finalitzar la prova, pràcticament res pels estàndards de la prova africana, l'embragatge del Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann cedia i obligava als pilots a engruixar la llista d'abandonaments. L'incident permetia a Hannu Mikkola i Arne Hertz respirar més trànquils i fer camí cap a la victòria en la prova que suposava la seva reaparació en el mundial després d'un any i escaig fora des del fatídic Ral·li de Portugal 1986. Amb 3 hores 39 minuts i 44 segons de penalitzacions acumulades, la parella finlandeso-sueca guanyaven la prova, en el que suposava la primera victòria per a un cotxe de quatre rodes motrius en la prova kenyana. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, que van reaccionar tard, completaven la prova amb 17 minuts i 15 segons més de penalització vers els seus companys d'equip, mentre que els suecs de Toyota Lars-Erik Torph i Benny Melander treien profit de l'abandonament d'ultima hora de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann per anotar-se un nou podi al mundial a 51 minuts i 25 segons dels guanyadors.

Torph-Melander van aconseguir el seu tercer podi al ral·li

En la taula provisional del campionat de pilots, el segon lloc que obtenia Walter Röhrl, permetia al pilot alemany situar-se en tercera posició provisional, un punt per darrera de Markku Alén, absent a la prova africana com tot l'equip habitual oficial de Lancia. El seu company i compatriota Juha Kankkunen, absent també a la prova del continent negre, seguia liderant la taula amb 10 punts de marge vers l'alemany.

Pilot

Punts

Juha Kankkunen

37

Markku Alén

28

Walter Röhrl

27

En el campionat de constructors, l'absència de Lancia i Mazda a la prova, a priori els equips a batre al llarg de la temporada, va permetre que Audi i Volkswagen prenguessin quotes de protagonisme i pugessin posicions en la taula provisional. Els 20 punts que sumaven els d'Ingolstadt permetia situar als de les 4 anelles en segona posició a 9 punts del clar dominador del campionat, Lancia, mentre que Volkswagen sumava 12 per la quarta plaça d'Erwin Weber i Matthias Feltz i superava a Mazda temporalment.

Constructor
Punts

Lancia

57

Audi

48

Volkswagen

40

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1997 centímetres cúbics (85,00 mm diàmetre 88,00 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm

Potència

300 CV a 6000 rpm

Canvi Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4350 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1395 mm
Distància entre eixos 2510 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Títols
Constructors 1998
Pilots

Tommi Mäkinen 1998.

L’especial cronometrada de La Trona obria la 34ena edició del Ral·li Catalunya-Costa Brava el dilluns 20 d’abril de 1998, i amb ella el Mitsubishi Lancer Evo V feia el seu debut oficial en el campionat del món de l’especialitat.

Vers el seu predecessor, el Mitsubishi Lancer Evo IV, la carrosseria s’incrementava 8 cms en amplada per tal d’arribar als 1770 mm permesos com a màxim en el reglament, el paracops frontal i l’aleró posterior, que ara es podia ajustar en diferents posicions, també es modificaven vers l’anterior evolució de la berlina nipona, uns canvis que units a la pintura vermella present en els baixos del cotxe, ajudaven als aficionats a veure la novetat. 

Altres canvis impossibles de percebre afectaven al capó, que passava a estar fabricat en alumini per tal de reduir pes, així com alguns components del motor i de la transmissió, que patien la seva petita evolució natural. La suspensió posterior també es modificava, si bé no s’assolia el recorregut màxim desitjat del que ja en gaudien els World Rally Car.

L’estrena va ser duta a terme pels campions mundials en vigència, els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, així com els britànics Richard Burns i Robert Reid, els primers completarien la ronda catalana amb la darrera plaça a dret a dutxa de cava, mentre que els britànics es quedaren a les portes del podi amb el 4t lloc final. A Còrsega les dues unitats s’havien de retirar per diverses averies, mentre que al Ral·li d’Argentina, tercera sortida del nou cotxe, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguirien la primera victòria de l’evolució.

Amb el relleu arribat en iniciar la temporada següent, el Mitsubishi Lancer Evo V va baixar per la rampa de sortida al llarg de 9 esdeveniments mundials, aconseguint en ells un total de 5 victòries i 7 places de podi, el que generava una relació de victòries per participacions del 55,6 %.

Tommi Mäkinen:

Argentina 1998, 1000 Llacs 1998, Sanremo 1998 i Austràlia 1998.

Richard Burns:

RAC Rally 1998.