La norma de qui recorre més quilómetres guanya, va ser la que va otorgar la victòria del Safari'73 en mans de Mehta-Drews.

Com era tradició, el East African Safari Rally es disputava per Pasqua i el dilluns 23 d'abril de 1973 finalitzava a Nairobi la seva 21ena edició, que en el primer any d'existència del mundial de ral·lis ja gaudia de puntuabilitat mundial tot i les seves pecularietats. El ral·li arrancava en dijous sant, el 19 d'abril, des de la mateix capital kenyana per tal de fer front als gairebé 5300 km de sectors selectius, ja que aquest ral·li no comptava amb trams propiament dits, sino controls horaris als quals s'hi havia de fitxar en un determinat temps des de la sortida. 89 van ser els equips que van pendre la sortida i 18 els que van tornar d'un dels ral·lis més durs del món.

La manca de potència i la descoordinació de les assistències van impedir la victòria de Källström-Billstam.

La situació convulsa que es vivia a Uganda, no feia aconsellable que el ral·li hi passés pel país africà, pel que en l'edició de 1973, el recorregut discòrrer per Tanzània i Kenya. El Safari acostumava a ser un ral·li protagonitzat per les tempestes que suposaven un problema afegit a la circulació per les pistes obertes al trànsit i als animals salvatges que habitaven les sabanes africanes, peró en aquesta ocasió la pluja gairebé no va fer acte de presència pel que majoritariament el ral·li va ser sec i amb molta pols. Va ser en aquestes condicions en la que els britànics de Ford Roger Clark i Jim Porter van alçar-se com a primers líders de la prova.

Un cop travessada la frontera de Tanzània la pluja va fer acte de presència i Hannu Mikkola i John Davenport perdien gairebé una hora en treure el seu Escort del fang, mentre que Bert Shakland i Chris Bates danyaven la suspensió frontal del seu Peugeot 504 en sortir de la pista i Edgar Hermann i Hans Schuller, guanyadors de l'edició de 1971, trencaven el motor del seu Datsun 240Z. Tots aquests contra-temps deixaven a Clark-Porter com a ferms líders amb una distància de gairebé 30 minuts vers Harry Källström i Claes Billstam amb el Datsun 1800SSS a l'arribada a Dar es Salaam, capital de Tanzània.

En el camí de retorn cap a Nairobi els problemes de suspensió i transmissió que patien els Porsche oficials s'aguditzaven i Sobieslaw Zasada i Marian Bien quedaven fora de cursa quan volcaven el seu 911 Carrera RS, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'endarrerien pels problemes abans esmentats que sovint feien saltar les marxes.

Al poc de sortir de Nairobi novament, Roger Clark i Jim Porter havien d'abandonar per problemes mecànics ocasionats per la fusió dels diodes de l'alternador del seu Escort RS1600, mentre que Timo Mäkinen i Henry Liddon, amb idéntica montura volcaven i abandonaven la cursa, aixó afavoria al tercer dels Escort, el de Mikkola-Davenport que pujava fins la tercera plaça per darrera dels suecs de Datsun Källström-Billstam i el 240Z de Rauno Aaltonen i Paul Easter. Tot semblava indicar que es viuria una nova victòria no africana, ja que el primer pilot continental, l'ugandés nacionalitzat kenyà Shekhar Mehta es trobava a 18 minuts de la darrera plaça de podi i a 27 del liderat, peró en arribar les especials ràpides des de les catarates Thompson fins a Meru, la velocitat punta superior del 240Z va permetre a Mehta-Drews recuperar 17 minuts de desaventatge vers Källström-Billstam i Mikkola-Davenport.

De camí cap a Embu la pluja va tornar a fer acte de presència i Rauno Aaltonen i Paul Easter van impactar contra una roca, trencant la direcció del seu Datsun mentre que Mikkola-Davenport, que també impactaven contra la mateixa paret de pedra que els seus oponents, van poder proseguir el seu camí 70 km més, per finalment sucumbir a la mateixa fortuna i haver d'abandonar amb la direcció trencada, el que retornava el liderat a Källström-Billstam per un moment, ja que més tard aquests quedaven atrapats al fang en els darrers quilómetres del ral·li i perdien el liderat per un minut vers els kenyans Shekhar Mehta i Lofty Drews.

En les verificacions posteriors, es va comprobar que faltava un far del Datsun 240Z dels guanyadors pel que aquests se'ls hi va imposar una penalització d'un minut tal i com indicava el reglament particular, pel que deixava el ral·li en un empat entre el Datsun 240Z i el Datsun 1800SSS. El desempat es va decidir en favor del pilot que hagués recorregut més quilòmetres, ja que cal recordar que en el Safari no existien trams sino que s'havia de passar per uns controls horaris en un determinat temps, i aquests van ser Shekhar Mehta i Lofty Drews. En tercera posició, i a 2 hores i 1 minut dels guanyadors es va classificar el Peugeot 504 d'Ove Andersson i Jean Todt, els pilots de més entitat que es posaven en mans del pesat alhora que robust cotxe francès. La parella sueco-francesa es van beneficiar d'uns problemes d'alternador en el Datsun 1800SSS de Tony Fall i Mike Wood, que tanmateix va impedir un triplet del fabricant japonés.

Sense apenes fer soroll, Andersson-Todt van pujar al podi de Nairobi .

L'any 1973 l'únic campionat existent era el de marques, i tot la seva absència a la cita africana, els Alpine seguien manant amb mà de ferro la general després de les seves victòries al Monte-Carlo i Portugal, mentre que Datsun amb la victòria empatava en segona posició amb FIAT a 22 punts i Saab amb la seva victòria a casa es quedava ja en tercera posició amb 20 punts.

Constructor
Punts

Alpine

52

FIAT

Datsun

22

22

Saab

20

Alén-Kivimäki van aconseguir imposar-se al ral·li ibéric en una darrera nit d'infart.

Quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 12è Ral·li de Portugal, finalitzava el diumenge 23 d'abril de 1978 a Estoril amb 20 equips presents en la seva cerimònia de clausura. La prova que donava punts per al campionat mundial de marques així com per la Copa FIA de pilots, portava fins a 112 equips a formalitzar la seva inscripció, estant tots ells presents a la rampa de sortida a Estoril també, el dimecres 19 d'abril per afrontar un recorregut mixt asfalt-terra composat de 46 especials cronometrades i 631,50 km de distància.

Una roda reventada en la darrera cronometrada va impedir a Mikkola-Hertz sumar la victòria.

La prova arrancava amb certa polèmica, quan els comissaris tècnics trobaven que les culates i campanes d'embragatge dels Vauxhall Chevette Grup 4 no eren les corresponents amb la recent fitxa d'homologació, pel que el els cotxes britànics van ser exclosos de la ronda ibèrica. Ja en el camp plenament esportiu, Bernard Darniche i Alain Mahé imposaven el seu Lancia Stratos HF en les dues primeres especials cronometrades d'asfalt celebrades a la Serra de Sintra, el que permetia a la parella francesa ser els primers líders.

En la tercera cronometrada peró el liderat canviaria de mans, passant a ser per als finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que seguien de ben a prop els de Lancia, i es que les distàncies tan curtes de les especials de Sintra, no deixaven lloc a gaires diferències en els temps abans d'afrontar el viatge cap al nord al llarg de la nit entre diumenge i dilluns. Ja de nit, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien encadenar fins a 4 escratxs consecutius, el que permetia a la parella germànica de FIAT superar als seus companys d'equip en la última especial de la jornada al capdavant de la general provisional, arribant a la neutralització de la primera etapa amb un marge de només 21 segons. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, autors de tres escratxs en les quatre últimes especials celebrades tancaven el podi provisional a 47 segons dels alemanys.

Noms ilustres com Hannu Mikkola i Arne Hertz, Sandro Munari i Piero Sodano, que debutaven amb el FIAT 131 Abarth després de la fusió dels plans esportius de FIAT i Lancia, Jean-Pierre Nicolas i Vicent Laverne o Ari Vatanen i Peter Bryant, els haviem d'anar a buscar a gairebé 2 minuts dels líders, estant els darrers esmentats a més de 3 minuts de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Aquesta primera nit va ser dantesca en quan a baixes es refereix, ja que dels 112 participants que sortien d'Estoril el diumenge al migdia, a la neutralització només hi arribaven 47, destacant la baixa del Toyota Celica de Jean-Luc Thérier i Michel Vial, clar favorit en la victòria en Grup 2. Bernard Darniche i Alain Mahé, primers líders de la prova, si bé podien continuar en competició, també eren víctimes de la més que famosa duresa de la prova lusa i per diferents problemes mecànics queien fins la 37ena posició provisional.

Dilluns a mitja tarda arrancava la segona etapa, si bé només comptava amb 6 especials cronometrades, aquestes eren força més llargues que les celebrades en la primera etapa, el que permetia sumar al rutòmetre 108 km més, pràcticament tants com els que els participants duien a les seves esquenes. Els pilots de Ford es llençaren a l'atac, en un primer moment els millors temps van ser per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb 3 escratxs en els 4 primers trams, Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els qui trencaven la ratxa del seus companys en la tercera cronometrada del dia, mentre que Ari Vatanen i Peter Bryant es reivindicaven en les dues últimes especials de la jornada.

L'atac dels pilots de Ford, que sobre les especials de terra es mostraven molt més competitius que en les d'asfalt, van permetre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius prenguessin el liderat a Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la última especial de la jornada. Prèviament, en la tercera especial del dia, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer cedien de cop 4 minuts, el que enviava els líders fins a la setena posició provisional. Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne protagonitzaven un altre dels moviments interessants de la jornada, en superar en els darrers compassos de la mateixa a Sandro Munari i Piero Sodano i a Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que situava als francesos en tercera posició provisional.

Fafe donava el tret de sortida a la tercera etapa el dimarts al matí, una etapa maratoniana que finalitzava el dimecres de matinada després de 18 hores de competició i més de 300 km celebrats. En els primers compassos de la jornada es varen començar a produir tot un seguit d'abandonaments força importants, primer van ser els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer quan el seu embragatge es va desintegrar ocasionant una petita explosió i tot en la tercera especial cronometrada de la jornada, mentre que els seus companys d'equip, Sandro Munari i Piero Sodano, enfilaven també l'abandonament en aquesta mateixa especial en perdre una roda. En la següent especial cronometrada, "Marão" arribava l'hora de la desgràcia pels homes de Ford, quan per un palier trencat abandonaven pràcticament alhora els Escort RS1800 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i d'Ari Vatanen i Peter Bryant.

Aquests moviments deixaven al capdavant de la provisional als francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, guanyadors al gener del Monte-Carlo amb un Porsche i del Safari amb un Peugeot aproximadament un mes abans, alhora que reduia la lluita per la victòria a tres cotxes, els Ford Escort RS1800 dels líders i el de Hannu Mikkola i Arne Hertz i el FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, doncs el quart classificat, Ove Andersson i Henry Liddon amb un Toyota Celica de Grup 2, es veia incapaç de seguir el ritme dels pilots que duia per davant figurant ja a més de 13 minuts vers els primers classificats.

El liderat dels francesos va ser breu peró, ja que a Viseu, darrera especial cronometrada abans d'afrontar les especials nocturnes, aquests patien una sortida de pista, i si bé podien continuar en competició, els danys que inflingien al seu cotxe els obligaven a passar per una reparació d'emergència que els faria cedir 10 minuts i la primera posició que recauria novament en mans dels finlandesos de FIAT. Tanmateix, Hannu Mikkola i Arne Hertz es varen llençar a l'atac en la matinada de dimecres i amb 6 escratxs de 8 possibles la parella escandinava de Ford aconseguia escurçar substancialment les distàncies entre el primer i segon classificat per situar-les en uns exigus 7 segons a manca de celebrar la quarta i última etapa, íntegrament d'asfalt superficie en la que el FIAT era favorit, peró el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki era l'únic cotxe de la marca turinesa en condicions de sumar punts al campionat.

Amb la Serra de Sintra com escenari, el dimecres 22 d'abril a les 22.15 de la nit es donava el tret de sortida a la quarta i última etapa amb 4 passades pels mítics trams de la Serra próxima a Estoril. En aquesta última etapa, els equips de FIAT i Ford sortien amb les espases en alt, com demostra que les distàncies entre els dos primers classificats van anar oscil·lant entre els 14 segons i el segon de diferència, sempre favorable a Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins al moment de la celebració de la penúltima especial cronometrada de l'etapa i per extensió del ral·li, moment en que Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir superar per només 4 segons al FIAT 131 Abarth dels finlandesos.

Quedava doncs només una especial per celebrar-se, la quarta passada per Sintra amb 10,50 km de distància cronometrada, tots dos cotxes van afrontar la darrera especial amb el mínim carburant indispensable per afrontar la distància de l'especial, fins i tot van ser despullats de rodes de recanvi i del gat, ja que aturar-se per canviar una roda punxada significava igualment perdre el ral·li. Per a desgràcia dels homes de Ford, Hannu Mikkola i Arne Hertz tallaven massa una corba i en impactar contra una pedra de la cuneta, reventaven una roda del seu Escort RS1800 cedint de cop més de 4 minuts i la victòria que per tercera vegada era per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki a la ronda portuguesa.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki doncs guanyaven el ral·li en aturar el cronómetre en 7 hores 45 minuts i 33 segons per completar els 631,50 km programats. Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com l'equip Ford que acollien amb gran decepció l'incident de la darrera especial cronometrada, perdien "in extremis" el ral·li, completant el recorregut amb una demora de 4 minuts i 28 segons. El podi era tancat pels francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, a 15 minuts i 38 segons dels guanyadors de la cita.

Nicolas-Laverne pujaven al podi gràcies al gran nombre d'abandonaments.

En la Copa FIA per a pilots, Jean-Pierre Nicolas sumava el seu tercer podi de la temporada en la cinquena prova puntuable per al certàmen, el que permetia al pilot de Marsella distanciar-se al capdavant de la taula provisional. Markku Alén per la seva banda, si bé també comptava amb 3 podis en el campionat, només 1 resultava ser victòria, l'aconseguida a Portugal, el que postulava al pilot finlandès de FIAT com una alternativa al provençal. Hannu Mikkola sumava el seu segon lloc i empatava a 12 punts amb el suec Björn Waldegård en la tercera posició.

Pilot

Punts

Jean-Pierre Nicolas

22

Markku Alén

17

Hannu Mikkola

Björn Waldegård

12

12

Amb la primera victòria de la temporada, FIAT aconseguia així encapçalar la taula provisional del campionat de constructors en sumar els corresponents 18 punts. Porsche que perdia la seva condició de líder, treia bona renda dels 7 punts que li otorgava la novena plaça dels locals Andre Martinho i Antonio Morais, empatant amb Ford en la segona posició del campionat. Mentre que Opel, que no aconseguia guanyar en Grup 2 en classificar-se els seus dos Kadett GT/E just per darrera del Celica d'Ove Andersson i Henry Liddon, tancava el podi provisional.

Constructor
Punts

FIAT

46

Porsche

Ford

41

41

Opel

35

El Toyota Celica TCT començava a forjar-se una llegenda en el ral·lis africans amb la victòria de Waldegård-Thorszelius.

Quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dilluns 23 d'abril de 1984 finalitzava a Nairobi el 32è Safari Rally amb 25 equips presents a la cerimònia de clausura dels 76 que prenien la sortida el dijous 19 d'abril des de la mateix capital kenyana. La cita era puntuable pels certamens de pilots i construictors, el que portava fins a 81 equips per a formalitzar la seva inscripció oficial, els quals tenien per davant el gran repte de superar 5254 km de competició al llarg de 105 controls horaris.

Aaltonen-Drews es van quedar en una altra ocasió a les portes de liderar el ral·li.

La primera etapa es celebrava amb un clima sec, el que en certa manera afavoria al finlandès Hannu Mikkola i al seu copilot suec Arne Hertz, els quals prenien la sortida des de Nairobi a les 10 del matí del dijous en primera posició per afrontar el camí cap a Mombassa passant per Taita Hills en primera posició i per tant sense pols en suspensió per davant seu, ja que en el sorteig de dorsals la fortuna els donava el número 1.

Tanmateix aquest ambient sec unit al fet que la organització evités programar sectors complicats en cas de pluges torrencials, va produir que al llarg dels primers vuit controls horaris cap dels principals candidats a la victòria acumulés cap penalització. En arribar al sector de Taita Hills, dues parelles sueques, la de Toyota formada per Björn Waldegård i Hans Thorszelius i la d'Audi composada per Stig Blomqvist i Björn Cederberg empataven al capdavant de la general, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz s'endarrerien per problemes de diversa índole.

Més entrada la jornada, la francesa Michèle Mouton i la italiana Fabrizia Pons trencaven el para-brises i el turbo del seu Quattro A2, veient com poc després els 5 cilindres del seu motor enmudien, més tard, per allà mateix on s'havien quedat tirades les fémines de les quatre anelles hi passaven molt endarrerits els seus companys Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb una averia en la bomba d'oli, els mecànics van haver de prendre una decisió salomònica i sacrificar el cotxe de les pilots franco-italiana i salvar el del suecs.

En el següent control horari de registrar-se la baixa de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, el suec Per Eklund i el seu copilot britànic Dave Whittock havien de prendre també el camí de l'abandonament en colisionar contra un pont, el que afavoria als seus companys d'equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els quals afrontaven les pistes forestals kenyanes just per darrera d'ells i que per tant amb la seva baixa els hi deixaven un ambient més net de pols en suspensió. Malgrat la millora, a mesura que la caravana s'acostava a la ciutat costanera de Mombasa, Hannu Mikkola i Arne Hertz expremien al màxim el seu Audi Quattro A2, el que els permetia fer-se amb el liderat de la general per poc menys d'1 minut vers la parella de Toyota.

A l'arribada a Mombasa es va produir una de les baixes més extranyes del ral·li, el local, i quan dic local és perque el pilot era nat a Mombasa, Mike Kirkland era embestit per un cotxe que es donava a la fuga quan el kenyà era fora del seu Nissan 240 RS mentre els seus mecànics estaven treballant en el manteniment del seu cotxe, com a conseqüència el pilot havia de ser ingressat a l'hospital de la cuitat amb una cama trencada i per tant la baixa de Mike Kirkland i Anton Levitan obligada.

Des de Mombasa els participants prenien pràcticament el camí oposat per retornar a Nairobi, tornant a passar per Taita Hills i només diferenciant-se del camí pres el dijous al matí en els últims quilómetres al voltant de la capital nacional on hi tenien prevista l'entrada el divendres pel matí. Al poc de sortir de la ciutat costanera els herois locals, Shekhar Mehta i Rob Combes colisionaven contra un minibus amb el seu Nissan 240 RS, deixant-s'hi de l'ordre d'una hora en l'incident que ben bé els hi hagués pogut suposar quedar fora del ral·li.

En el camí de retorn cap a Nairobi, Hannu Mikkola i Arne Hertz s'endarrerien per problemes d'injecció així com de frens, i malgrat que Björn Waldegård i Hans Thorszelius entraven a Nairobi amb el turbo del seu Toyota Celica TCT penjant, el cert és que la parella sueca ho feia en primera posició amb 9 minuts de marge vers els pilots campions mundials d'Audi. Per darrera seu, a 11 minuts dels líders es classificava un veterà del Safari Rally, el finlandès Rauno Aaltonen, que amb aquesta comptabilitzava ja 21 participacions en el ral·li africà i a qui en diverses ocasions la victòria se li havia escapat per ben poc. En aquesta ocasió el pilot anava acompanyat del copilot local Lofty Drews a bord d'un Opel Manta 400 oficial. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, endarrerit en els primers compassos del ral·li per un accident, es trobaven remuntant distàncies i en la quarta posició provisional a 15 minuts del darrer calaix del podi.

Amb unes poques hores pel descans i la reparació de les primeres averies dels respectius cotxes, els 46 equips que seguien en actiu afrontaven a partir de la mitja tarda del mateix divendres la segona etapa del ral·li, la qual rodajava el Mont Kenya mitjançant 23 controls horaris i una corda de 1353 km. Björn Waldegård i Hans Thorszelius tenien l'avantatge de sortir en primera posició de Nairobi i per tant poder controlar millor la situació.

Per darrera, el canvi preventiu que havien realitzat els mecànics de Lancia en les caixes de velocitats en el reagrupament de Nairobi dels cotxes de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Vic Preston i John Lyall, va resultar fatal pels pilots, doncs aquests van començar a experimentar problemes amb aquest element i van anar cedint terreny, fins al punt d'arribar a ser superats per l'Opel Manta 400 de Guy Fréquelin i Bruno Berglund i descendre fins la cinquena i sisena posició respectivament.

Mentrestant Hannu Mikkola i Arne Hertz intentaven donar caça a Björn Waldegård i Hans Thorszelius, peró el constant pilotatge enmig del núvol de pols que aixecava al seu pas la parella de Toyota, els hi acabaria reproduint els problemes d'injecció que anirien arrossegant al llarg del que restava de jornada. Més endavant Markku Alén i Ilkka Kivimäki es quedaven sense benzina en el seu Lancia 037 i havien d'esperar que un helicòpter de l'equip els hi portés, mentre que Vic Preston i John Lyall patien un altre contra-temps quan se'ls hi trencava un semi-eix frontal i s'endarrerien 20 minuts.

Els incidents que patien els pilots de Lancia refermaven les posicions de podi en el retorn a Nairobi per la neutralització de la segona etapa, en les que hi seguien figurant Björn Waldegård i Hans Thorszelius, seguits de Hannu Mikkola i Arne Hertz i finalment per Rauno Aaltonen i Lofty Drews que compensaven les mancances del seu Manta 400 amb la gran experiència acumulada a la prova kenyana.

A les 4 de la matinada del diumenge es donava sortida als 37 equips que havien retornat a Nairobi, i entre els quals no s'hi trobava a faltar cap dels prioritaris, per afrontar la tercera i última etapa, la qual estava prevista que finalitzaria el dilluns a primera hora de la tarda a la mateixa ciutat, després de fer un bucle cap a Eldoret rodejant les aigües del Llac Victòria.

A poc de sortir de la capital kenyana Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'endarrerien per un problema amb l'eix de transmissió, el que donava ales a Hannu Mikkola i Arne Hertz, que en veure opcions de victòria forçaven una mica més el seu Audi Quattro A2, tota opció va acabar peró quan poc després una averia del seu diferencial arruinava les seves opcions a liderar la prova i a més a més enviava la parella escandinava fins la tercera posició, per darrera de l'Opel Manta 400 de Rauno Aaltonen i Lofty Drews.

En la matinada del diumenge es varen produir també les tres últimes baixes de pilots de renom, Guy Fréquelin i Bruno Berglund es veien obligats a abandonar la prova quan el motor del seu Manta 400 es trencava, mentre que paral·lelament l'italià Sandro Munari i el seu copilot kenyà Ian Street es veien obligats a retirar-se després de produir-se un nou problema elèctric en el seu Toyota Celica TCT llogat al Toyota Team Europe. Poc després Stig Blomqvist i Björn Cederberg esdevenien la darrera baixa en trencar el motor del seu Audi Quattro A2.

Superats els incidents inicials de l'última nit, el restant d'etapa va transcòrrer amb una gran tranquilitat, doncs les posicions estaven força definides, amb el que Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien la victòria a la cita africana en completar el recorregut programat amb 2 hores i 2 minuts de penalització, establint-se alhora la menor penalització acumulada per un guanyador de la cita i un récord de velocitat gràcies a que la prova es va celebrar en condicions de sec i no es va perdre temps traient els cotxes del fang. Rauno Aaltonen i Lofty Drews completaven el recorregut en segona posició, a només 9 minuts dels guanyadors mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz tancaven el podi de Nairobi a 23 minuts dels guanyadors.

L'avaricia trenca el sac duien, i Mikkola-Hertz van pagar car el seu intent d'assaltar el liderat.

Entre els regulars al campionat de pilots, Hannu Mikkola era qui aconseguia el millor resultat a la cita africana, gràcies al qual el finlandès superava al seu company d'equip, suec Stig Blomqvist per passar a liderar la general provisional amb 9 punts de marge. Markku Alén, que no quallava una bona actuació degut als problemes mecànics i la poca adaptabilitat del 037 a les pistes kenyanes, superava als absents Attilio Bettega i Walter Röhrl per tal de tancar les places provisionals de podi.

Pilot

Punts

Hannu Mikkola

44

Stig Blomqvist

35

Markku Alén

28

En el campionat de constructors, Audi sumava el seu tercer podi en la tercera cita que es celebrava en el campionat, dos dels quals estaven resolts amb victòria. Lancia per la seva banda es mantenia com la principal rival dels bavaresos tot i perdre dos punts més vers aquests mentre que Toyota superava Renault gràcies a la victòria.

Constructor
Punts

Audi

50

Lancia

38

Toyota

28