La norma de qui recorre més quilómetres guanya, va ser la que va otorgar la victòria del Safari'73 en mans de Mehta-Drews.

Com era tradició, l'East African Safari Rally es disputava per Pasqua i el dilluns 23 d'abril de 1973 finalitzava a Nairobi la seva 21ena edició, la qual, tot i les seves pecularietats, ja en el primer any d'existència del calendari del mundial de ral·lis gaudia de puntuabilitat en aquest certamen. El ral·li arrancava en dijous sant, 19 d'abril, des de la mateix capital kenyana per tal de fer front als gairebé 5300 km competitius repartits al llarg de 56 sectors selectius, l'equivalent africà als trams cronometrats, que consistien en controls horaris situats entre dos punts i als quals s'hi havia de fitxar en un determinat temps des de la sortida. 89 van ser els equips que van pendre la sortida i 18 els que van completar un dels ral·lis més durs del món.

La manca de potència i la descoordinació de les assistències van impedir la victòria de Källström-Billstam.

La situació convulsa que es vivia a Uganda, no feia aconsellable que el ral·li hi passés pel país africà, pel que en l'edició de 1973, el recorregut discòrrer per Tanzània i Kenya. El Safari acostumava a ser un ral·li protagonitzat per les tempestes que suposaven un problema afegit a la circulació per les pistes obertes al trànsit i als animals salvatges que habitaven les sabanes africanes, peró en aquesta ocasió la pluja gairebé no va fer acte de presència pel que majoritariament el ral·li va ser sec i amb molta pols.

La primera etapa conduïa als intrèpids participants des de la capital de Kenya, Nairobi, fins a la de Tanzània, o sigui Dar es Salaam, previ reagrupament a Mombasa per tal de recuperar forces i mecàniques, completant així la primera meitat del bucle sud i l'escull de major distància de tot el programa, amb 1650 km competitius. La cerimònia de sortida es celebrava a les 4 de la tarda del dijous i els primers quilòmetres de l'etapa es desenvolupaven sense massa complicacions doncs el clima sec així ho permetia.

No va ser fins a l'arribada dels Turons de Taita, en el que les seves sinuoses i pedregoses pistes suposaven un problema seriós per als pilots, doncs els 80 km de distància que s'havien de completar fins arribar al seu cim, s'havien de disputar a una mitjana imposada de 120 km/h. Cap dels participants aconseguia completar el sector selectiu en el temps indicat pels organitzadors, sent els més ràpids i per tant primers líders en solitari de la prova els britànics Roger Clark i Jim Porter amb 10 minuts de penalització i per 2 minuts de marge sobre els seus companys de formació a Ford, Hannu Mikkola i John Davenport, i el Porsche 911 Carrera RS dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

En el descens vers la Costa Índica, els guanyadors de les edicions de 1970 i 1971, els alemanys Edgar Herrmann i Hans Schüller, es veien obligats a abandonar la competició en trencar-se el motor del seu Datsun 240 Z, mentre que Timo Mäkinen i Henry Liddon s'endarrerien en uns 20 minuts a causa d'uns problemes en el seu Ford Escort RS1600 amb la corretja del ventilador així com en el distribuidor.

Passades les 3 de la matinada s'arribava a Mombasa amb la classificació capitanejada per Roger Clark i Jim Porter amb el mateix marge de 2 minuts sobre Hannu Mikkola i John Davenport així com Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Rauno Aaltonen i Paul Easter eren quarts a bord d'un Datsun 240 Z a 9 minuts dels líders i amb un marge de 4 minuts amb el Ford Escort RS1600 dels kenyans Vic Preston i Bev Smith i el Porsche 911 Carrera RS dels polonesos Sobieslaw Zasada i Marian Bien. Uns altres kenyans, Shekhar Mehta i Lofty Drews, eren setens 1 minut més avall a dord d'un altre Datsun 240 Z.

Havent recorregut la costa en direcció sud durant una estona, i concretament en arribar a les muntanyes d'Usumbara després de creuar la frontera amb Tanzània, la pluja va fer acte de presència i la pista quedava absolutament enfangada. En aquest context pocs van ser els pilots que es podien salvar dels retards i per exemple Hannu Mikkola i John Davenport perdien gairebé una hora en treure el seu Escort RS1600 del fang, mentre que Bert Shakland i Chris Bates danyaven la suspensió frontal del seu Peugeot 504 en sortir de la pista, i Rauno Aaltonen i Paul Easter perdien molt temps en intentar-se proveïr de carburant, quelcom que per exemple no els va passar als seus companys de formació Shekhar Mehta i Lofty Drews.

Vic Preston i Bev Smith es deixaven prop de 4 hores en haver de reparar la culata del seu Ford Escort RS1600, mentre que els Porsche 911 Carrera RS de Björn Waldegård i Hans Thorszelius així com de Sobieslaw Zasada i Marian Bien coneixien problemes a la caixa de canvis, uns problemes que en el cas dels pilots polonesos es van veure incrementats quan després de patir una sortida de pista van haver de realitzar reparacions per un periode de 45 minuts i en el cas dels suecs quan les suspensions van fallar i aquests havien de realitzar esforços suplementaris per mantenir-se a pista.

Tots aquests contra-temps deixaven a Roger Clark i Jim Porter com a ferms líders de la taula provisional a l'entrada del parc tancat de Dar es Salaam, punt final de la primera etapa, amb una distància de 31 minuts en relació al Datsun 1800 SSS de Harry Källström i Claes Billstam, els quals després d'haver realitzat una segona meitat d'etapa molt regular havien pujat 7 places, i de 42 minuts amb Timo Mäkinen i Henry Liddon, qui en guanyaven 8 en aquesta mateixa part de l'etapa per tancar el podi provisional. 2 minuts més avall del pilot finlandès i del copilot britànic de Ford, s'hi trobaven empatats a penalització Rauno Aaltonen i Paul Easter i Björn Waldegård i Hans Thorszelius, superant a la seva vegada en 7 minuts el registre dels primers africans, els kenyans Shekhar Mehta i Lofty Drews.

Fins a la capital tanzanesa hi arribaven un total de 57 equips participants dels 89 que prenien la sortida dijous a primera hora de la tarda, els quals amb nocturnitat prenien la sortida vers la segona etapa del ral·li, un escull que de superar-lo els permetria retornar a Nairobi, tot passant pel Kilimanjaro i després de competir al llarg de 1050 km programats.

Els primers quilòmetres d'aquest retorn cap a Nairobi es realitzen sobre pistes amb molta pols, i quan només s'havien celebrat unes desenes d'aquests, el ral·li patia una baixa ilustre, Sobieslaw Zasada i Marian Bien que ja prenien la sortida en aquesta etapa amb el seu cotxe força malmés, quedaven fora de cursa quan trencaven la caixa de canvis del seu Porsche 911 Carrera RS, mentre que els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'endarrerien a la taula classificatòria en aguditzar-se els problemes de suspensió i de transmissió que sovint li feien saltar les marxes.

Les pistes tanzaneses que portaven fins als peus del Kilimanjaro, on la pluja i el fang van tornar a cobrar protagonisme, eren molt ràpides i en aquests primers sectors va ser on Hannu Mikkola i John Davenport van poder remuntar posicions en assolir mitjanes lleugerament superiors als 190 km/h, mentre que els pilots de Datsun Rauno Aaltonen i Paul Easter, així com Shekhar Mehta i Lofty Drews s'endarrerien lleugerament a causa de problemes amb les suspensions posteriors dels seus respectius 240 Z.

Amb només 8 baixes al llarg d'aquesta segona etapa, els 49 equips participants que superaven l'equador del ral·li començaven a entrar a Nairobi, on gràcies a esquivar els problemes, la taula seguia mostrant com a líders provisionals a Roger Clark i Jim Porter per 31 minuts de marge amb els suecs Harry Källström i Claes Billstam i 36 minuts vers els seus companys d'equip Timo Mäkinen i Henry Liddon. Hannu Mikkola i John Davenport, a bord d'una tercera unitat de Ford Escort RS1600, eren quarts a 59 minuts dels seus companys líders en el que era un bon inici per a la casa de l'oval, alhora que precedien en 5 i 6 minuts els Datsun 240 Z de Shekhar Mehta i Lofty Drews i de Rauno Aaltonen i Paul Easter respectivament. Els britànics Tony Fall i Mike Wood amb un Datsun 1800 SSS eren setens a 1 hora i 33 minuts dels líders amb un marge de 2 minuts vers el temps d'Ove Andersson i Jean Todt, qui pilotaven un Peugeot 504.

Dissabte a primera hora de la tarda es donava la sortida als participants vers la tercera etapa del ral·li, la qual ja formava part del bucle nord del ral·li i en llur programa hi figuraven 1530 km competitius que conduïen fins a Nakuru tot passant pel Mont Elgon.

Al poc de sortir de Nairobi, quan només s'havien disputat uns 15 km, Roger Clark i Jim Porter, els autèntics llebrers del ral·li fins llavors, s'havien d'aturar en danyar un amortidor frontal del seu cotxe, afortunadament els tècnics reparaven el pont anterior en una mitja hora i els britànics podien reempendre la marxa sense haver perdut el lideratge. Més entrada l'etapa però, el col·lector d'escapament del seu Ford Escort RS1600, que ja havia estat soldat abans, es tornava a trencar i els fums de l'escapament acabaven fonent els diodes de l'alternador del seu cotxe. Si bé els pilots arribaven al control horari com els primers classificats, aquests es veien obligats a abandonar a continuació.

Harry Källström i Claes Billstam prenien així el comandament de la taula provisional per uns minuts de marge vers Timo Mäkinen i Henry Liddon, els quals decidien passar a l'atac al Gran Rift Valley per tal de prendre la preuada posició. En arribar a Gilgil, tots dos equips compartien el lideratge, mentre que a Elmentaita el finlandès i el britànic de l'oval lideraven la classificació per 1 minut de marge. El seu lideratge però no seria massa longeu, doncs poc abans d'arribar a Narok la parella es veia sorpresa per una placa de fang enmig d'una pista en descens i molt polsegosa; Timo Mäkinen perdia el control del seu Ford Escort RS1600 i la parella patia una sortida de pista que acabava provocant una rebolcada i la inoperabilitat del cotxe.

Així els suecs Harry Källström i Claes Billstam recuperaven la primera posició per davant de Hannu Mikkola i John Davenport i de Rauno Aaltonen i Paul Easter, força més ràpids que no pas ells en aquells sectors, per tant no gaire més enllà, concretament en sortir de Narok, el pilot finlandès i el copilot britànic de Ford prenien la primera posició per 3 minuts de marge. De mica en mica els nous líders anaven assolint un marge de confort en la seva condició, però poc abans d’arribar a la neutralització de Kericho, una penalització de 20 minuts que els hi suposava els treballs de reparació sobre els amortidors del seu Ford Escort RS1600, produïa un nou un canvi de líders, que passaven a ser el pilot finlandès i el copilot britànic de Datsun, Rauno Aaltonen i Paul Easter, en detriment dels de la mateixa nacionalitat de la firma de l’oval.

Uns treballs de manteniment en el Datsun 240 Z dels líders en el transcurs d’unes assistències posteriors, facilitava que el frec a frec entre Rauno Aaltonen i Paul Easter amb Hannu Mikkola i John Davenport per la primera posició tornés a ser vigent, el qual, tot sigui dit, es desenvolupava amb molta camaraderia entre pilots, que no només no es feien la guitza entre ells, sinó que fins i tot els de Datsun van ajudar als de Ford a sortir d’un gual en el que s’hi havien quedat clavats.

En arribar a Nakuru, punt final de la tercera etapa i equador del bucle nord, Rauno Aaltonen i Paul Easter lideraven la taula de temps amb 3 minuts de marge per davant dels seus companys Harry Källström i Claes Billstam, els quals s’aprofitaven del reguitzell de punxades que patien Hannu Mikkola i John Davenport, per superar-los per 6 minuts en la segona posició del podi provisional. Shekhar Mehta i Lofty Drews restaven a les portes del podi a 27 minuts dels seus companys de formació, sent a més a més els primers locals de la classificació. Tony Fall i Mike Wood estaven en terra de ningú ocupant la cinquena posició, després de que Ove Andersson i Jean Todt es veiessin endarrerits en perdre els cargols d’una roda quan precisament ocupaven aquesta posició després de protagonitzar una gran remuntada.

A les 8 en punt del vespre del diumenge, la quarta i última etapa es donava inici des de Nakuru, la qual tenia 1070 km de distància i retornava als participants fins a Nairobi tot passant pel Mont Kenya com a punt més emblemàtic. Havent plogut, el fang torna a cobrar protagonisme i en aquestes condicions Rauno Aaltonen i Paul Easter es distanciaven de Hannu Mikkola i John Davenport, un cop aquests havien superat a Harry Källström i Claes Billstam. L’increment del gap esdevenia encara més evident quan els pilots de Ford tenien problemes d’il·luminació als voltants de Mont Kenya i punxaven en dues ocasions.

Els primers quilòmetres entre els controls de Meru i Embu són asfaltats per acte seguit deixar pas a dos viratges de terra, Rauno Aaltonen i Paul Easter abordaven aquest canvi de superficie a massa velocitat i el seu Datsun 240 Z s’envirollava, atziant un fort cop contra una roca a la part posterior del seu coupé, en conseqüència les seves suspensions es trencaven i aquests es veien obligats a abandonar; en el temps que aquests evaluaven els danys soferts i intentaven assenyalar el lloc de l’accident, Hannu Mikkola i John Davenport arribaven i també hi patien una sortida de pista en aquest indret, si bé en el seu cas l'impacte va ser frontal.

Malgrat tenir la direcció danyada del seu Ford Escort RS1600, Hannu Mikkola i John Davenport prosseguien amb la competició ocupant la primera posició provisional, fins que aquesta finalment va acabar cedint al cap d’una setantena de quilòmetres i el finlandès i el britànic de Ford passaven a engruixar la llista d’abandonaments com instants abans havien fet els seus respectius compatriotes de Datsun.

Shekhar Mehta i Lofty Drews, que també s’envirollaven en el punt del canvi de superficie, però sense arribar a llastimar el seu cotxe en afrontar-lo a menor velocitat, veien fora de competició als seus rivals, amb el que els locals eren conscients de que ocupaven la segona posició a no massa distància del lideratge. Concretament en el reagrupament d’Embu la distància entre Harry Källström i Claes Billstam amb els kenyans era d’11 minuts, i aquests en gaudir d’una major potència en el seu 240 Z que no pas en la berlina 1800 SSS dels seus companys d’equip suecs, decidien abordar els darrers 250 quilòmetres del recorregut com un atac a fons.

Assumint forces riscs, Shekhar Mehta i Lofty Drews en una mica més de 200 km recuperaven 9 minuts de penalització vers Harry Källström i Claes Billstam, així doncs en els últims 21 km del programa abans d’arribar a la secció neutralitzada que conduïa als participants fins a la capital kenyana, calia recuperar 2 minuts. Els suecs intentaven fer el mateix joc que els seus companys de formació locals, però malgrat tot en arribar al control de Ngalani, aquests veien com havien cedit 3 minuts més en quedar-se atrpats al fang i la primera posició era per a Shekhar Mehta i Lofty Drews per 1 minut d’avantatge.

Paral·lelament el distribuidor del Datsun 1800 SSS de Tony Fall i Mike Wood fallava i el triplet per a la firma nipona que s’havia assolit en el darrer reagrupament, s'esvaia, doncs el seu lloc al podi passava a estar ocupat pel Peugeot 504 d’Ove Andersson i Jean Todt. Mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius es veien obligats a abandonar la competició, tot i els esforços dels suecs per portar fins a la meta el seu malmès Porsche 911 Carrera RS, quan aquests ocupaven la cinquena posició provisional i el motor boxer del seu cotxe defallia a manca de 150 km.

En les verificacions posteriors de Nairobi però, es va trobar que en el Datsun 240 Z de Shekhar Mehta i Lofty Drews li mancava un far, com a conseqüència d’un impacte amb un gos, pel que els pilots kenyans rebien una penalització d’1 minut tal i com estava regulat en el reglament particular, amb el que al capdavant de la classificació s’hi establia un empat entre tots dos equips. 

Per tal de poder nomenar a un guanyador, s’emprava l’antiga norma de qui hagués disputat més quilòmetres sense rebre una penalització des del moment en que s’entrava al parc tancat de Nairobi, ho era. Aquest no va ser un altre que Shekhar Mehta i Lofty Drews, que d’aquesta manera guanyaven el seu primer Safari Rally. Harry Källström i Claes Billstam s’havien de conformar amb ocupar el segon graó del podi a 0 minuts dels guanyadors, mentre que Ove Andersson i Jean Todt el tancaven a 2 hores i 1 minut del temps dels vencedors.

Sense apenes fer soroll, Andersson-Todt van pujar al podi de Nairobi .

En el campionat de constructors, únic certamen oficial a l'época, tot i la seva absència a la cita africana, els Alpine seguien manant amb mà de ferro la taula provisional després de les seves victòries al Monte-Carlo i Portugal. FIAT afegia 3 punts gràcies al vuitè lloc del 125 S dels kenyans Robin Ulyate i Ivan Smith i mantenien posició al certamen amb idèntic marge vers Datsun, marca que amb la victòria africana experimentava una forta pujada a la taula per establir-se en tercer lloc.

Constructor	Punts
Alpine	52
FIAT	25
Datsun	22

Alén-Kivimäki van aconseguir imposar-se al ral·li ibéric en una darrera nit d'infart.

Quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 12è Ral·li de Portugal, finalitzava el diumenge 23 d'abril de 1978 a Estoril amb 20 equips presents en la seva cerimònia de clausura. La prova que donava punts per al campionat mundial de marques així com per la Copa FIA de pilots, portava fins a 112 equips a formalitzar la seva inscripció, estant tots ells presents a la rampa de sortida a Estoril també, el dimecres 19 d'abril per afrontar un recorregut mixt asfalt-terra composat de 46 especials cronometrades i 631,50 km de distància.

Una roda reventada en la darrera cronometrada va impedir a Mikkola-Hertz sumar la victòria.

La prova arrancava amb certa polèmica, quan els comissaris tècnics trobaven que les culates i campanes d'embragatge dels Vauxhall Chevette Grup 4 no eren les corresponents amb la recent fitxa d'homologació, pel que el els cotxes britànics van ser exclosos de la ronda ibèrica. Ja en el camp plenament esportiu, Bernard Darniche i Alain Mahé imposaven el seu Lancia Stratos HF en les dues primeres especials cronometrades d'asfalt celebrades a la Serra de Sintra, el que permetia a la parella francesa ser els primers líders.

En la tercera cronometrada peró el liderat canviaria de mans, passant a ser per als finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que seguien de ben a prop els de Lancia, i es que les distàncies tan curtes de les especials de Sintra, no deixaven lloc a gaires diferències en els temps abans d'afrontar el viatge cap al nord al llarg de la nit entre diumenge i dilluns. Ja de nit, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien encadenar fins a 4 escratxs consecutius, el que permetia a la parella germànica de FIAT superar als seus companys d'equip en la última especial de la jornada al capdavant de la general provisional, arribant a la neutralització de la primera etapa amb un marge de només 21 segons. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, autors de tres escratxs en les quatre últimes especials celebrades tancaven el podi provisional a 47 segons dels alemanys.

Noms ilustres com Hannu Mikkola i Arne Hertz, Sandro Munari i Piero Sodano, que debutaven amb el FIAT 131 Abarth després de la fusió dels plans esportius de FIAT i Lancia, Jean-Pierre Nicolas i Vicent Laverne o Ari Vatanen i Peter Bryant, els haviem d'anar a buscar a gairebé 2 minuts dels líders, estant els darrers esmentats a més de 3 minuts de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Aquesta primera nit va ser dantesca en quan a baixes es refereix, ja que dels 112 participants que sortien d'Estoril el diumenge al migdia, a la neutralització només hi arribaven 47, destacant la baixa del Toyota Celica de Jean-Luc Thérier i Michel Vial, clar favorit en la victòria en Grup 2. Bernard Darniche i Alain Mahé, primers líders de la prova, si bé podien continuar en competició, també eren víctimes de la més que famosa duresa de la prova lusa i per diferents problemes mecànics queien fins la 37ena posició provisional.

Dilluns a mitja tarda arrancava la segona etapa, si bé només comptava amb 6 especials cronometrades, aquestes eren força més llargues que les celebrades en la primera etapa, el que permetia sumar al rutòmetre 108 km més, pràcticament tants com els que els participants duien a les seves esquenes. Els pilots de Ford es llençaren a l'atac, en un primer moment els millors temps van ser per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb 3 escratxs en els 4 primers trams, Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els qui trencaven la ratxa del seus companys en la tercera cronometrada del dia, mentre que Ari Vatanen i Peter Bryant es reivindicaven en les dues últimes especials de la jornada.

L'atac dels pilots de Ford, que sobre les especials de terra es mostraven molt més competitius que en les d'asfalt, van permetre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius prenguessin el liderat a Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la última especial de la jornada. Prèviament, en la tercera especial del dia, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer cedien de cop 4 minuts, el que enviava els líders fins a la setena posició provisional. Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne protagonitzaven un altre dels moviments interessants de la jornada, en superar en els darrers compassos de la mateixa a Sandro Munari i Piero Sodano i a Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que situava als francesos en tercera posició provisional.

Fafe donava el tret de sortida a la tercera etapa el dimarts al matí, una etapa maratoniana que finalitzava el dimecres de matinada després de 18 hores de competició i més de 300 km celebrats. En els primers compassos de la jornada es varen començar a produir tot un seguit d'abandonaments força importants, primer van ser els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer quan el seu embragatge es va desintegrar ocasionant una petita explosió i tot en la tercera especial cronometrada de la jornada, mentre que els seus companys d'equip, Sandro Munari i Piero Sodano, enfilaven també l'abandonament en aquesta mateixa especial en perdre una roda. En la següent especial cronometrada, "Marão" arribava l'hora de la desgràcia pels homes de Ford, quan per un palier trencat abandonaven pràcticament alhora els Escort RS1800 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i d'Ari Vatanen i Peter Bryant.

Aquests moviments deixaven al capdavant de la provisional als francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, guanyadors al gener del Monte-Carlo amb un Porsche i del Safari amb un Peugeot aproximadament un mes abans, alhora que reduia la lluita per la victòria a tres cotxes, els Ford Escort RS1800 dels líders i el de Hannu Mikkola i Arne Hertz i el FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, doncs el quart classificat, Ove Andersson i Henry Liddon amb un Toyota Celica de Grup 2, es veia incapaç de seguir el ritme dels pilots que duia per davant figurant ja a més de 13 minuts vers els primers classificats.

El liderat dels francesos va ser breu peró, ja que a Viseu, darrera especial cronometrada abans d'afrontar les especials nocturnes, aquests patien una sortida de pista, i si bé podien continuar en competició, els danys que inflingien al seu cotxe els obligaven a passar per una reparació d'emergència que els faria cedir 10 minuts i la primera posició que recauria novament en mans dels finlandesos de FIAT. Tanmateix, Hannu Mikkola i Arne Hertz es varen llençar a l'atac en la matinada de dimecres i amb 6 escratxs de 8 possibles la parella escandinava de Ford aconseguia escurçar substancialment les distàncies entre el primer i segon classificat per situar-les en uns exigus 7 segons a manca de celebrar la quarta i última etapa, íntegrament d'asfalt superficie en la que el FIAT era favorit, peró el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki era l'únic cotxe de la marca turinesa en condicions de sumar punts al campionat.

Amb la Serra de Sintra com escenari, el dimecres 22 d'abril a les 22.15 de la nit es donava el tret de sortida a la quarta i última etapa amb 4 passades pels mítics trams de la Serra próxima a Estoril. En aquesta última etapa, els equips de FIAT i Ford sortien amb les espases en alt, com demostra que les distàncies entre els dos primers classificats van anar oscil·lant entre els 14 segons i el segon de diferència, sempre favorable a Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins al moment de la celebració de la penúltima especial cronometrada de l'etapa i per extensió del ral·li, moment en que Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir superar per només 4 segons al FIAT 131 Abarth dels finlandesos.

Quedava doncs només una especial per celebrar-se, la quarta passada per Sintra amb 10,50 km de distància cronometrada, tots dos cotxes van afrontar la darrera especial amb el mínim carburant indispensable per afrontar la distància de l'especial, fins i tot van ser despullats de rodes de recanvi i del gat, ja que aturar-se per canviar una roda punxada significava igualment perdre el ral·li. Per a desgràcia dels homes de Ford, Hannu Mikkola i Arne Hertz tallaven massa una corba i en impactar contra una pedra de la cuneta, reventaven una roda del seu Escort RS1800 cedint de cop més de 4 minuts i la victòria que per tercera vegada era per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki a la ronda portuguesa.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki doncs guanyaven el ral·li en aturar el cronómetre en 7 hores 45 minuts i 33 segons per completar els 631,50 km programats. Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com l'equip Ford que acollien amb gran decepció l'incident de la darrera especial cronometrada, perdien "in extremis" el ral·li, completant el recorregut amb una demora de 4 minuts i 28 segons. El podi era tancat pels francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, a 15 minuts i 38 segons dels guanyadors de la cita.

Nicolas-Laverne pujaven al podi gràcies al gran nombre d'abandonaments.

En la Copa FIA per a pilots, Jean-Pierre Nicolas sumava el seu tercer podi de la temporada en la cinquena prova puntuable per al certàmen, el que permetia al pilot de Marsella distanciar-se al capdavant de la taula provisional. Markku Alén per la seva banda, si bé també comptava amb 3 podis en el campionat, només 1 resultava ser victòria, l'aconseguida a Portugal, el que postulava al pilot finlandès de FIAT com una alternativa al provençal. Hannu Mikkola sumava el seu segon lloc i empatava a 12 punts amb el suec Björn Waldegård en la tercera posició.

Pilot	Punts
Jean-Pierre Nicolas	22
Markku Alén	17
Hannu Mikkola Björn Waldegård	12 12

Amb la primera victòria de la temporada, FIAT aconseguia així encapçalar la taula provisional del campionat de constructors en sumar els corresponents 18 punts. Porsche que perdia la seva condició de líder, treia bona renda dels 7 punts que li otorgava la novena plaça dels locals Andre Martinho i Antonio Morais, empatant amb Ford en la segona posició del campionat. Mentre que Opel, que no aconseguia guanyar en Grup 2 en classificar-se els seus dos Kadett GT/E just per darrera del Celica d'Ove Andersson i Henry Liddon, tancava el podi provisional.

Constructor	Punts
FIAT	46
Porsche Ford	41 41
Opel	35

El Toyota Celica TCT començava a forjar-se una llegenda en el ral·lis africans amb la victòria de Waldegård-Thorszelius.

Quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dilluns 23 d'abril de 1984 finalitzava a Nairobi el 32è Safari Rally amb 25 equips presents a la cerimònia de clausura dels 76 que prenien la sortida el dijous 19 d'abril des de la mateix capital kenyana. La cita era puntuable pels certamens de pilots i construictors, el que portava fins a 81 equips per a formalitzar la seva inscripció oficial, els quals tenien per davant el gran repte de superar 5254 km de competició al llarg de 105 controls horaris.

Aaltonen-Drews es van quedar en una altra ocasió a les portes de liderar el ral·li.

La primera etapa es celebrava amb un clima sec, el que en certa manera afavoria al finlandès Hannu Mikkola i al seu copilot suec Arne Hertz, els quals prenien la sortida des de Nairobi a les 10 del matí del dijous en primera posició per afrontar el camí cap a Mombassa passant per Taita Hills en primera posició i per tant sense pols en suspensió per davant seu, ja que en el sorteig de dorsals la fortuna els donava el número 1.

Tanmateix aquest ambient sec unit al fet que la organització evités programar sectors complicats en cas de pluges torrencials, va produir que al llarg dels primers vuit controls horaris cap dels principals candidats a la victòria acumulés cap penalització. En arribar al sector de Taita Hills, dues parelles sueques, la de Toyota formada per Björn Waldegård i Hans Thorszelius i la d'Audi composada per Stig Blomqvist i Björn Cederberg empataven al capdavant de la general, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz s'endarrerien per problemes de diversa índole.

Més entrada la jornada, la francesa Michèle Mouton i la italiana Fabrizia Pons trencaven el para-brises i el turbo del seu Quattro A2, veient com poc després els 5 cilindres del seu motor enmudien, més tard, per allà mateix on s'havien quedat tirades les fémines de les quatre anelles hi passaven molt endarrerits els seus companys Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb una averia en la bomba d'oli, els mecànics van haver de prendre una decisió salomònica i sacrificar el cotxe de les pilots franco-italiana i salvar el del suecs.

En el següent control horari de registrar-se la baixa de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, el suec Per Eklund i el seu copilot britànic Dave Whittock havien de prendre també el camí de l'abandonament en colisionar contra un pont, el que afavoria als seus companys d'equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els quals afrontaven les pistes forestals kenyanes just per darrera d'ells i que per tant amb la seva baixa els hi deixaven un ambient més net de pols en suspensió. Malgrat la millora, a mesura que la caravana s'acostava a la ciutat costanera de Mombasa, Hannu Mikkola i Arne Hertz expremien al màxim el seu Audi Quattro A2, el que els permetia fer-se amb el liderat de la general per poc menys d'1 minut vers la parella de Toyota.

A l'arribada a Mombasa es va produir una de les baixes més extranyes del ral·li, el local, i quan dic local és perque el pilot era nat a Mombasa, Mike Kirkland era embestit per un cotxe que es donava a la fuga quan el kenyà era fora del seu Nissan 240 RS mentre els seus mecànics estaven treballant en el manteniment del seu cotxe, com a conseqüència el pilot havia de ser ingressat a l'hospital de la cuitat amb una cama trencada i per tant la baixa de Mike Kirkland i Anton Levitan obligada.

Des de Mombasa els participants prenien pràcticament el camí oposat per retornar a Nairobi, tornant a passar per Taita Hills i només diferenciant-se del camí pres el dijous al matí en els últims quilómetres al voltant de la capital nacional on hi tenien prevista l'entrada el divendres pel matí. Al poc de sortir de la ciutat costanera els herois locals, Shekhar Mehta i Rob Combes colisionaven contra un minibus amb el seu Nissan 240 RS, deixant-s'hi de l'ordre d'una hora en l'incident que ben bé els hi hagués pogut suposar quedar fora del ral·li.

En el camí de retorn cap a Nairobi, Hannu Mikkola i Arne Hertz s'endarrerien per problemes d'injecció així com de frens, i malgrat que Björn Waldegård i Hans Thorszelius entraven a Nairobi amb el turbo del seu Toyota Celica TCT penjant, el cert és que la parella sueca ho feia en primera posició amb 9 minuts de marge vers els pilots campions mundials d'Audi. Per darrera seu, a 11 minuts dels líders es classificava un veterà del Safari Rally, el finlandès Rauno Aaltonen, que amb aquesta comptabilitzava ja 21 participacions en el ral·li africà i a qui en diverses ocasions la victòria se li havia escapat per ben poc. En aquesta ocasió el pilot anava acompanyat del copilot local Lofty Drews a bord d'un Opel Manta 400 oficial. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, endarrerit en els primers compassos del ral·li per un accident, es trobaven remuntant distàncies i en la quarta posició provisional a 15 minuts del darrer calaix del podi.

Amb unes poques hores pel descans i la reparació de les primeres averies dels respectius cotxes, els 46 equips que seguien en actiu afrontaven a partir de la mitja tarda del mateix divendres la segona etapa del ral·li, la qual rodajava el Mont Kenya mitjançant 23 controls horaris i una corda de 1353 km. Björn Waldegård i Hans Thorszelius tenien l'avantatge de sortir en primera posició de Nairobi i per tant poder controlar millor la situació.

Per darrera, el canvi preventiu que havien realitzat els mecànics de Lancia en les caixes de velocitats en el reagrupament de Nairobi dels cotxes de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Vic Preston i John Lyall, va resultar fatal pels pilots, doncs aquests van començar a experimentar problemes amb aquest element i van anar cedint terreny, fins al punt d'arribar a ser superats per l'Opel Manta 400 de Guy Fréquelin i Bruno Berglund i descendre fins la cinquena i sisena posició respectivament.

Mentrestant Hannu Mikkola i Arne Hertz intentaven donar caça a Björn Waldegård i Hans Thorszelius, peró el constant pilotatge enmig del núvol de pols que aixecava al seu pas la parella de Toyota, els hi acabaria reproduint els problemes d'injecció que anirien arrossegant al llarg del que restava de jornada. Més endavant Markku Alén i Ilkka Kivimäki es quedaven sense benzina en el seu Lancia 037 i havien d'esperar que un helicòpter de l'equip els hi portés, mentre que Vic Preston i John Lyall patien un altre contra-temps quan se'ls hi trencava un semi-eix frontal i s'endarrerien 20 minuts.

Els incidents que patien els pilots de Lancia refermaven les posicions de podi en el retorn a Nairobi per la neutralització de la segona etapa, en les que hi seguien figurant Björn Waldegård i Hans Thorszelius, seguits de Hannu Mikkola i Arne Hertz i finalment per Rauno Aaltonen i Lofty Drews que compensaven les mancances del seu Manta 400 amb la gran experiència acumulada a la prova kenyana.

A les 4 de la matinada del diumenge es donava sortida als 37 equips que havien retornat a Nairobi, i entre els quals no s'hi trobava a faltar cap dels prioritaris, per afrontar la tercera i última etapa, la qual estava prevista que finalitzaria el dilluns a primera hora de la tarda a la mateixa ciutat, després de fer un bucle cap a Eldoret rodejant les aigües del Llac Victòria.

A poc de sortir de la capital kenyana Björn Waldegård i Hans Thorszelius s'endarrerien per un problema amb l'eix de transmissió, el que donava ales a Hannu Mikkola i Arne Hertz, que en veure opcions de victòria forçaven una mica més el seu Audi Quattro A2, tota opció va acabar peró quan poc després una averia del seu diferencial arruinava les seves opcions a liderar la prova i a més a més enviava la parella escandinava fins la tercera posició, per darrera de l'Opel Manta 400 de Rauno Aaltonen i Lofty Drews.

En la matinada del diumenge es varen produir també les tres últimes baixes de pilots de renom, Guy Fréquelin i Bruno Berglund es veien obligats a abandonar la prova quan el motor del seu Manta 400 es trencava, mentre que paral·lelament l'italià Sandro Munari i el seu copilot kenyà Ian Street es veien obligats a retirar-se després de produir-se un nou problema elèctric en el seu Toyota Celica TCT llogat al Toyota Team Europe. Poc després Stig Blomqvist i Björn Cederberg esdevenien la darrera baixa en trencar el motor del seu Audi Quattro A2.

Superats els incidents inicials de l'última nit, el restant d'etapa va transcòrrer amb una gran tranquilitat, doncs les posicions estaven força definides, amb el que Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien la victòria a la cita africana en completar el recorregut programat amb 2 hores i 2 minuts de penalització, establint-se alhora la menor penalització acumulada per un guanyador de la cita i un récord de velocitat gràcies a que la prova es va celebrar en condicions de sec i no es va perdre temps traient els cotxes del fang. Rauno Aaltonen i Lofty Drews completaven el recorregut en segona posició, a només 9 minuts dels guanyadors mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz tancaven el podi de Nairobi a 23 minuts dels guanyadors.

L'avaricia trenca el sac duien, i Mikkola-Hertz van pagar car el seu intent d'assaltar el liderat.

Entre els regulars al campionat de pilots, Hannu Mikkola era qui aconseguia el millor resultat a la cita africana, gràcies al qual el finlandès superava al seu company d'equip, suec Stig Blomqvist per passar a liderar la general provisional amb 9 punts de marge. Markku Alén, que no quallava una bona actuació degut als problemes mecànics i la poca adaptabilitat del 037 a les pistes kenyanes, superava als absents Attilio Bettega i Walter Röhrl per tal de tancar les places provisionals de podi.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	44
Stig Blomqvist	35
Markku Alén	28

En el campionat de constructors, Audi sumava el seu tercer podi en la tercera cita que es celebrava en el campionat, dos dels quals estaven resolts amb victòria. Lancia per la seva banda es mantenia com la principal rival dels bavaresos tot i perdre dos punts més vers aquests mentre que Toyota superava Renault gràcies a la victòria.

Constructor	Punts
Audi	50
Lancia	38
Toyota	28