Sisena vegada que Bernard Darniche s'imposava a l'illa corsa.

El 2 de maig de 1981 es donava per finalitzat a Ajaccio el 25è Tour de Corse, cinquena prova del calendari del campionat del món de ral·lis amb puntuabilitat pels campionats de pilots i marques que aplegaba un total de 120 equips participants dels 126 inscrits, completant la ronda francesa del mundial tan sols 42 equips. La prova estava composada per 24 especials cronometrades amb un recorregut de 1144,60 km al llarg de dues jornades de competició que s'iniciaven des d'Ajaccio el dijous 30 d'abril a les 22h de la nit per arribar a Bastia a les 16h del divendres 1 de maig. Des de Bastia a les 2h els cotxes reprenien la competició per completar el recorregut cap a les 19.30 del mateix dissabte.

El podi de Fréquelin-Todt va facilitar que els francesos lideressin la general per pilots i Talbot la de constructors

De les 24 especials que composaven la prova, 9, amb una corda de 218,2 km, eren especials cronometrades, és a dir el concepte que tenim avui en dia d'anar a l'esprint, mentre que les 15 restants eren de promig impartit, és a dir més properes a la regularitat, si bé la velocitat promig marcada en els 926,4 km restants era elevada.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié van ser els primers líders del ral·li a bord del seu Renault 5 Turbo peró en la segona especial patien una sortida de carretera que els feia baixar fins la vuitena posició general, cedint el testimoni i el protagonisme als seus compatriotes Jean-Claude Andruet i Michéle Petit, els quals afrontaven la prova dalt d'un Ferrari 308 GTB. Andruet-Petit van imposar un ritme molt fort i un cop disputades les quatre primeres especials, gaudia d'una important avantatge vers el Porsche 911 SC de Jean-Luc Thérier i Michel Vial i el Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé.

Peró en la cinquena especial cronometrada la bomba de benzina va deixar a l'estacada el Ferrari dels líders, Thérier-Vial recollien el liderat i l'infortuni ja que després de patir dues punxades, la segona ja sense roda de recanvi en un dels trams llargs, els francesos del Porsche dels germans Alméras havien d'abandonar. Bernard Darniche i Alain Mahé es feien així amb el liderat de la prova que mantindrien ja fins a la conclusió de la primera jornada, arribant a Bastia amb només 1 minut d'avantatge vers el Renault 5 Turbo dels locals Jean-Pierre Manzagol i Georges Monti i el Talbot Sunbeam Lotus de Guy Fréquelin i Jean Todt.

Altres baixes d'entitat que es van succeir en aquesta primera jornada van ser les de l'Audi Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz, la parella escandinava va començar amb mal peu degut a una punxada i després al terme de la setena cronometrada havia d'abandonar amb el motor trencat. Similar sort van córrer les seves companyes d'equip, quan a la novena especial es certificava l'abandonament de Michèle Mouton i Fabrizia Pons amb l'arbre de lleves trencat. Björn Waldegård i Hans Thorszelius a penes van poder agafar el gust a la cita corsa i ja en la segona especial havien d'abandonar amb el diferencial trencat.

La segona jornada va començar amb un interessant duel per la segona plaça entre Manzagol-Monti i Fréquelin-Todt, els quals van acabar la primera jornada separats per només 11 segons, peró en la tercera especial del dissabte, una fallada en l'alternador del Renault 5 Turbo dels cors va finalitzar el duel, emplaçant llavors a la lluita per la segona posició al Datsun 160J de Tony Pond i Ian Grindord. Un altre Renault 5 Turbo caigut, va ser l'oficial de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, els quals si bé estaven lluny del cap de cursa per la sortida de la segona especial, estaven realitzant una fantàstica prova en la represa amb 4 escratxs consecutius fins que finalment una fallada eléctrica va deixar mut el seu "cul gros".

Bernard Darniche i Alain Mahé no es veien afectats per cap mena de problema com els que els van fer perdre temps a les acaballes de la primera jornada el que unit a l'abandonament de molts dels pilots favorits va permetre als francesos pilotar amb tranquilitat cap a la victória a la ronda de Córsega o com es coneixia popularment, el ral·li dels 10.000 revolts, que amb aquesta eren sis les vegades que Darniche s'imposava a la cita, si bé en dues ocasions la victòria va ser abans de l'existència del mundial de ral·lis. En segona posició va completar el recorregut a 16 minuts i 2 segons dels guanyadors el Talbot Sunbeam Lotus de Guy Fréquelin i Jean Todt deixant en tercera posició el Datsun 160J de Tony Pond i Ian Grindord a 19 minuts i 6 segons del millor registre, sent aquesta la primera vegada que els britànics pujaven a un podi del mundial de ral·lis.

Debutants en un podi mundial, Pond-Grindord sorprenien amb el seu tercer lloc.

A Bernard Darniche la victòria li va servir per escalar posicions fins la segona plaça de la general per a pilots, si bé aquesta no era la seva batalla ja que a penes seguia el mundial, mentre que el seu compatriota Guy Fréquelin, la segona posició marcada l'apujava fins al liderat de la taula, deixant al per fins llavors lider de la taula, el finlandés Markku Alén, en tercera posició.

Pilot

Punts

Guy Fréquelin

36

Bernard Darniche

26

Markku Alén

24

En el campionat per marques Talbot aconseguia el seu tercer segon lloc, el que permteia als francesos, tot i disposar d'un cotxe categoria Grup 2, pujar fins la primera posició de la general, aventatjant en 5 punts els fins llavors líders, Opel, que només en sumaven 8 a la cita gràcies a la victòria en Grup 1 del francesos Farrucci-Gori. Els nipons de Datsun per la seva banda treien partit del seu podi, segon consecutiu després de la victória a Kenya, i empatava a la general amb els alemanys. Lancia per la seva banda, ja en hores baixes, treia novament petroli del bon fer de Darniche i escalava fins la tercera posició provisional per davant dels absents FIAT.

Constructor
Punts

Talbot

51

Opel

Datsun

46

46

Lancia

28

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1775 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 82,00 mm de carrera) amb turbo i compressor.

Potència

550 CV a 7600 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats.

Transmissió

A les 4 rodes.

Longitud

3825 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1330 mm
Distància entre eixos 2540 mm
Pes mínim 1000 kg

 

Títols
Constructors 1985 i 1986
Pilots Timo Salonen: 1985; Juha Kankkunen: 1986

L’any 1985 Peugeot donava una volta de rosca més al seu 205 Turbo 16 amb la previsió de que en un futur no massa llunyà la competència deixés obsolet el seu màxim exponent de competició, i posava sobre un tram del mundial per primera vegada el nou Peugeot 205 Turbo 16 Evo2 el dijous 2 de maig a Còrsega, escenari del debut de la primera evolució un any abans.

El nou model presentava un morro nou, construït integrament en fibra i kevlar i d’una sola peça, mentre que en el paracops frontal s’hi afegien uns petits apèndixs aerodinàmics per tal de donar més suport. En la seva part posterior també s’hi introduien canvis, desapareixia la cunya que sostenia el motor per a passar a tenir-hi un xassís completament tubular. Tanmateix s’incrementava la pressió del turbo per poder entregar més potència als seus pilots, el que comportava un increment dels frens.

De les 3 formacions que Peugeot Talbot Sport posava sobre la línia de sortida de la primera cronometrada del 29è Tour de Corse, només Bruno Saby i Jean-François Fauchille gaudien del nou model de la marca del lleó, sent a més a més els únics capaços de completar la ronda francesa en la segona posició final a 12 minuts i 32 segons dels guanyadors, mentre que tan Ari Vatanen i Terry Harryman com Timo Salonen i Seppo Harjanne es veien obligats a abandonar per accident els primers i per averia elèctrica els segons.

Així doncs a la ronda de debut, arribava el primer podi del model, mentre que per a la primera victòria va ser necessari esperar al 1000 Llacs finlandès del mes d’agost, ral·li on l'evolució reapareixia i tan la marca com Timo Salonen aconseguirien els seus respectius títols. En total el Peugeot 205 T16 E2 va estar en actiu al llarg de 16 rondes del mundial, en les que els seus pilots hi aconseguiren 15 podis i 7 victòries generant així una relació de victòries per participacions del 43,75 %.

Timo Salonen:

1000 Llacs 1985, 1000 Llacs 1986, RAC Rally 1986.

Juha Kankkunen:

Suècia 1986, Acròpolis 1986, Nova Zelanda 1986.

Bruno Saby:

Tour de Corse 1986.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1527 centímetres cúbics (76,00 mm diàmetre 82,00 mm carrera), amb turbo

Potència

360 CV a 6500 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats

Transmissió

Propulsió a les rodes posteriors

Longitud

3700 mm

Amplada 1769 mm
Alçada 1350 mm
Distància entre eixos 2430 mm
Pes mínim 905 kg

 

L'escalada que estaven tenint els Grup B, obligava als responsables de Renault Sport a evolucionar el seu cotxe per tal de satisfer les demandes dels seus clients. Les principals millores es produien en el motor, augmentant-li la cilindrada en donar un recorregut més llarg als pistons, alhora que es treballava en reduir el retard del turbo, tot plegat suposava arribar als 350 CV de potència en apenes 900 kg de pes. Tanmateix, i per controlar aquesta entrega de potència, l'eix posterior s'eixamplava i es milloraven també les suspensions, així com l'aerodinàmica es renovava per complet en relació a l'anterior "Tour de Corse".

L'evolució, que s'anomenava 5 Maxi Turbo, rebia l'homologació l'1 de març de 1985, però no va ser fins després d'haver rodat al llarg de 3 esdeveniments del Campionat Nacional Francès, que arribaria la seva estrena en l'escenari mundial; aquest es produia el dijous 2 de maig de 1985 en motiu de l'inici de les cronometrades del 29è Tour de Corse i Jean Ragnotti i Pierre Thimonier eren els pilots encarregats de pilotar l'unitat oficial, si bé altres formacions gaudien també ja per llavors de la darrera evolució del compacte francès, una estrena que tanmateix suposava la primera i única victòria del mundial.

Com a cotxe oficial de Renault, el 5 Maxi Turbo només va competir al 29è Tour de Corse, si bé un any més tard es van poder tornar a veure 2 unitats més a les revirades carreteres corses, on François Chatriot i Michel Périn aconseguien completar el recorregut programat en la segona posició final.

Jean-Ragnotti:

Tour de Corse 1985.