Especificacions tècniques
Motor

5 cilindres en línia de 2110 centímetres cúbics (79,51 mm de diàmetre - 85,00 mm de carrera) amb turbo.

Potència

450 CV a 7500 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4160 mm

Amplada 1790 mm
Alçada 1340 mm
Distància entre eixos 2224 mm
Pes mínim 1100 kg

 

Títols
Constructors 1984
Pilots Stig Blomqvist 1984

El sub-viratge era un mal endèmic dels Audi Quattro d’ençà que varen començar a rodar per pistes a les acaballes de 1980, ja fora en tests com de cotxe zero a l’Algarve. Els enginyers de la marca, buscant millorar aquesta contra-partida que havien de patir els seus pilots, així com millorar la maniobrabilitat en general de l’auto, van decidir escurçar la carrosseria en uns 30 cm, patint principalment aquesta retallada la distància entre eixos i augmentant-se lleugerament els voladissos posterior i anterior. L’altra novetat important suposava afegir 2 vàlvules per cilindre, el que permetia arribar a un total de 20 vàlvules i incrementar així la potència del propulsor.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer entraven a l’equip bavarès l’any 1984 amb dos títols mundials i un sub-campionat en les tres darreres campanyes que estigueren en actiu, i foren els alemanys els qui varen pressionar a l’equip per tal de posar a rodar la nova evolució del cotxe de les 4 anelles quan abans millor, motiu pel qual al 28è Tour de Corse, cita del seu debut, només aquests s’hi posaren al volant d’una unitat del model, mentre que els seus companys de formació, seguien confiant en l’anterior Quattro A2. 

El debut no va ser massa brillant, doncs Walter Röhrl i Cristian Geistdörfer no varen poder completar la primera jornada del ral·li en trencar el motor del seu Sport Quattro; de fet la manca de fiabilitat va portar de corcoll als seus pilots en les primeres sortides que aquests feien, i no va ser fins al Costa d’Ivori del mes de novembre en que Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien finalitzar un recorregut programat, fent-ho a més a més amb victòria i proclamant-s’hi campions del món.

En total l’Sport Quattro va ser el cotxe oficial d’Audi al llarg de 14 rondes del mundial, on hi aconseguiria acumular només un total de 6 podis i 1 victòria.

Stig Blomqvist

Costa d'Ivori 1984.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1775 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 82,00 mm de carrera) amb turbo i compressor.

Potència

350 CV a 8000 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

3825 mm

Amplada 1674 mm
Alçada 1330 mm
Distància entre eixos 2540 mm
Pes mínim 980 kg

 

Títols
Constructors 1985
Pilots Timo Salonen 1985

Peugeot passava per hores baixes a principis dels anys 80, i amb el 205 la marca hi posava tota la carn a la graella; aquesta aposta anava acompanyada d’un important programa esportiu, i sota la batuta de Jean Todt, els del lleó feien un cotxe total unint totes les virtuts dels seus predecessors, és a dir la lleugeresa del xassís tubular i el compressor per evitar el turbo-lag dels Lancia, i la tracció integral amb turbo dels Audi.

Dijous 3 de maig de 1984, tot coincidint amb l’inici de les hostilitats vers el cronòmetre del 28è Tour de Corse, el Peugeot 205 T16 feia el seu debut oficial en la màxima competició, comptant entre les seves files amb els pilots  Ari Vatanen i Terry Harryman, i Jean-Pierre Nicolas i Charley Pasquier, aconseguint els primers liderar la ronda francesa durant un terç del recorregut fins que l’aqua-planning enviava el seu cotxe a fora de la carretera, mentre que els segons es quedaven a les portes de les places de podi.

A Grècia els problemes de joventut deixaven de nou els dos cotxes del lleó fora de combat, però al 1000 Llacs arribaria finalment la primera victòria de mans d’Ari Vatanen i Terry Harryman, un resultat que es repetiria en les dues següents participacions dels pilots de Peugeot. La següent temporada, participant ara si des del Monte-Carlo inaugural, la marca aconseguia el doblet, és a dir el títol de constructors i de pilots tot i el fort acccident d’Ari Vatanen i Terry Harryman a l’Argentina i el rol d’escuder que en un principi s’havia otorgat a Timo Salonen.

En total, el compacte francès va estar en actiu al llarg de 13 rondes del mundial, en les que els seus pilots hi aconseguien acumular un total de 9 victòries, 2 d’elles en forma de doblet, i 13 places de podi, amb el que el rendiment que Peugeot n’obtenia era del 69,2%

Ari Vatanen

1000 Llacs 1984, Sanremo 1984, RAC Rally 1984, Monte-Carlo 1985 i Suècia 1985.

Timo Salonen

Portugal 1985, Acròpolis 1985, Nova Zelanda 1985 i Argentina 1985.

Bruno Saby i Jean-François Fauchille aconseguien la seva primera victòria en unes condicions molt tristes.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis i puntuable per als certàmens de pilots, constructors, així com del Grup A, el dissabte 3 de maig de 1986 i sota un estricte dol finalitzava a Ajaccio el 30è Tour de Corse. El ral·li s'iniciava el dijous 1 de maig des de la mateixa ciutat corsa amb la presència de 123 equips, d’un total de 128 inscrits, que baixaven per la pertinent rampa de sortida, a qui els organitzadors els hi havien disposat un recorregut de 1053,26 km cronometrats al llarg de 30 proves especials, una distància competitiva que només 31 equips, gairebé una quarta part dels que hi participaven, van aconseguir completar i ser de nou al punt de sortida.

François Chatriot i Michel Périn vivien una situació similar als altres integrants del podi, debut en un podi en situació de dol.

Abans d'iniciar-se el ral·li hi havia certa mala maror entre els pilots, doncs durant els reconeixements aquests van poder comprovar que algunes especials eren molt llargues, alguna de fins i tot 83 quilòmetres de longitud; aquests van sol·licitar que es partissin en dues especials o d'altres que es cancelessin, peró Jean-Marie Balestre, president per llavors de la FISA va negar qualsevol tipus de concessió als pilots.

Així doncs el ral·li s’iniciava amb el recorregut programat el dijous a les 8 en punt del matí, el que suposava que la primera etapa tingués en el seu programa un total d'11 proves especials de 420,31 km cronometrats llur punt final es trobava a Bastia 12 hores més tard, previ reagrupament a Quenza i Migliacciaro.

Els francesos de Peugeot Bruno Saby i Jean-François Fauchille esdevenien els homes més ràpids a bord del seu 205 T16 Evo2 en la primera prova especial de l’edició, el que lògicament els suposava ser els primers líders del ral·li per un marge de 6 segons amb els seus companys d’equip, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne i per 7 segons amb les seves noves companyes Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, guanyadors en les edicions de 1983 i 1984, es lamentaven d’un mal funcionament dels seus frens i s’endarrerien en 1 minut i 5 segons vers els líders, mentre que molt pitjor era aquesta especial per a Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals es veien obligats a abandonar la competició al terme d’aquesta primera prova especial, la qual completaven al ralentí, en trencar una canalització del seu Metro 6R4 i deixar un raig d’oli sobre la carretera.

Per a major joia dels responsables de Peugeot, en la segona cronometrada Timo Salonen i Seppo Harjanne inscrivien el seu nom com els autors del registre de referència, amb el què els pilots finlandesos i francesos de la firma del lleó passaven a compartir el lideratge. Una especial més tard, i sota l’escratx del Lancia Delta S4 d’Henri Toivonen i Sergio Cresto, Timo Salonen i Seppo Harjanne restarien com a líders en solitari per 3 segons de diferència, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons seguien delimitant les posicions de podi a 7 segons dels finlandesos.

L'alegria dels homes de Peugeot els duraria ben poc, doncs Henri Toivonen i Sergio Cresto estaven disposats a rendir homenatge a Attilio Bettega en el recorregut en el què un any abans havia perdut la vida, i el finlandès i l’italo-americà amb un atac desbocat es van fer amb el lideratge de la prova a la conclusió de la quarta cronometrada, entrant així al reagrupament de Quenza amb un marge de 8 segons amb Bruno Saby i Jean-François Fauchille, de 16 segons amb Timo Salonen i Seppo Harjanne i de 25 segons amb Michèle Mouton i Fabrizia Pons que es veien així fora de les posicions de podi.

A la represa de l’activitat als trams els pilots de Lancia seguien exercint el seu domini en la lluita contra el cronòmetre, elevant el seu gap fins a gairebé mig minut amb els seus més immediats perseguidors, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons baixaven el seu rendiment a causa d’una averia en el seu turbo que perdia pressió. Timo Salonen i Seppo Harjanne privaven per 1 segon d’un altre escratx a Henri Toivonen i Sergio Cresto, el que hagués suposat el quart consecutiu per als pilots de Lancia, qui seguidament recuperaven la ratxa imposant-se en les 5 proves especials que restaven per entrar al parc tancat de Bastia.

En aquest trajecte, en el transcurs de la vuitena prova especial cronometrada, Timo Salonen i Seppo Harjanne es trobaven amb el Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki en ple tram, i després d’anar 1 quilòmetre a la seva roda, en intentar-lo avançar, els finlandesos del lleó patien una derrapada i havien d'abandonar el ral·li en patir una sortida de pista. Més endavant, els bons auguris matiners per als responsables de Peugeot es tornaven foscos quan Michèle Mouton i Fabrizia Pons también havien de retirar-se en la desena prova especial amb la caixa de velocitats trencada.

Malcolm Wilson i Nigel Harris també eren baixa en aquesta desena prova especial després de trencar el radiador del seu cotxe, si bé en el cas dels pilots britànics, la seva arrencada amb el MG Metro 6R4 oficial havia estat força discreta i pràcticament eren els últims de la seva categoria, cotxe de Grup B i amb rang d’oficial. 

12 hores més tard de sortir d’Ajaccio, els 70 equips que restaven en cursa començaven a fer entrada al parc tancat de Bastia, certificant-se així la finalització de la primera etapa. Malgrat estar exhaustos, doncs el pilot finlandès estava convalescent de la grip, Henri Toivonen i Sergio Cresto eren els líders indiscutibles de la classificació provisional per 1 minut i 42 segons de marge amb Bruno Saby i Jean-François Fauchille mentre que els companys italians dels primers, Miki Biasion i Tiziano Siviero, eren tercers a 3 minuts i 18 segons. François Chatriot i Michel Perin es trobaven en la quarta posició a 8 minuts i 21 segons de la primera plaça i a bord del cotxe que havia guanyat la darrera edició de la prova francesa, el Renault 5 MaxiTurbo, mentre que els finlandeos Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el grup dels 5 primers a 10 minuts i 55 segons dels seus companys després d’acumular tot un seguit de contra temps.

La segona etapa del ral·li era la més curta de totes 3 programades en tenir 9 proves especials en el seu itinerari d’una corda cronometrada de 295,91 km de distància. Els participants abandonaven el parc tancat de Bastia el divendres a partir de les 9 del matí, mentre que el punt final de l’escull l’anirien a trobar a Calvi tot passant prèviament pel reagrupament de Corte. Més curta esdevenia la jornada quan la dotzena prova especial cronometrada, primera de l’etapa, era cancelada abans de fins i tot iniciar l'edició per motius de seguretat, amb el què l’activitat es reprenia en la següent prova especial, on havent corregit els problemes de subviratge del seu Peugeot 205 T16 Evo2, els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille esdevenien els homes més ràpids a final de tram.

Ràpidament però els líders es van encarregar d’abaixar els ànims entre els integrants de l’equip Peugeot, en quan aquests aconseguien les següents 4 victòries parcials de tram possibles que els permetien entrar al reagrupament de Corte amb un marge de 2 minuts i 45 segons en relació a Bruno Saby i Jean-François Fauchille. Els pilots de Peugeot a la seva vegada feien un joc semblant en relació a Miki Biasion i Tiziano Siviero, doncs en superar als italians en 4 de les 5 proves especials matinals, els francesos entraven al parc d’assistències havent elevat el gap amb els transalpins de Lancia fins a situar-lo en 2 minuts i 7 segons. Un parc en el que no hi arribava el MG Metro 6R4 de Tony Pond i Rob Arthur, doncs els britànics eren baixa en trencar la corretja de distribució en la quarta prova especial, tercera de facto, del programa.

Després d’una pausa per a poder recuperar forces, els pilots abandonaven Corte cap als volts de la 1 de la tarda per reprendre la competició, moment en el qual es produïa la tragèdia que convertia a Henri Toivonen i Sergio Cresto en immortals en el nostre record. El finlandès i el novayorqués se sortien en una corba ràpida d'esquerres a uns 7 km de l’inici de la divuitena prova especial programada, corresponent al tram entre Corte i Taverna, en sortir de la carretera, el seu Lancia Delta S4 impactava contra un arbre i el cotxe explotava.  L’esclafit era immediat, doncs Bruno Saby i Jean-François Fauchille, que sortien un minut més tard al tram que els líders, en arribar al lloc de l'accident no van poder fer res més que veure impotents com el Lancia Delta S4 cremava amb els dos pilots en el seu interior.

L'organització va decidir llavors aturar la prova i neutralitzar-la fins a l’arribada al parc tancat de Calvi, reprenent-la així ja l'endemà dissabte amb la disputa de la 21ena especial cronometrada, mentre que Cesare Fiorio, director esportiu de l'equip Lancia va ordenar que es retiressin tots els Lancia de la prova alhora que llençava un missatge: "s'haurà de prendre mesures per evitar que persisteixi aquest desequilibri de forces entre els vehicles, la carretera i els pilots. Cap dels tres elements es responsable de les tragèdies com aquesta per separat, sinó en conjunt i degut al desequilibri que assenyalo. Una bona mesura a prendre seria limitar la potència dels motors".

La classificació que en resultava d’aquest accident, deixava a Bruno Saby i Jean François Fauchille com a líders provisionals per un marge de 9 minuts i 12 segons amb François Chatriot i Michel Perin, els quals a la seva vegada superaven per 25 minuts i 21 segons l’Alfa Romeo GTV6 d’Yves Loubet i Jean-Marc Andrié, mentre que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, eren segons en Grup A i quarts absoluts amb el Renault 11 Turbo oficial a 5 minuts i 12 segons dels seus predecessors, unes diferències pràcticament definitives.

Emplaçats doncs en la tercera i última jornada de competició, aquesta conduïa als 49 equips que restaven dins al parc tancat de Calvi fins al punt de sortida de l’edició, és a dir Ajaccio, tenint en el seu programa 10 proves especials de 423,28 km cronometrats que s’iniciaven a les 6 del matí del dissabte 3 de maig. 

Els quatre primers classificats acordaven un pacte de no agressió de les seves posicions, una entesa que quedava ben palesa i certificada quan els líders Bruno Saby i Jean-François Fauchille, van aconseguir marcar tots els registres de referència del dia tret de l'últim tram, on el millor temps va ser per als segons classificats François Chatriot i Michel Perin.

Quan eren les 6 de la tarda, els primers equips participants d’un total de 31 que aconseguien arribar a Ajaccio, començaven a fer entrada al parc tancat de la capital insular, moment en el que Bruno Saby i Jean-François Fauchille signaven la seva primera victòria al mundial en un ambient trist i gens propici per a les celebracions. Els francesos de Peugeot cobrien els 1022,8 km cronometrats que s’acabaven disputant en un temps final de 10 hores 44 minuts i 26 segons, és a dir, en 13 minuts i 48 segons menys que el Renault 5 MaxiTurbo dels segons classificats François Chatriot i Michel Perin. Yves Loubet i Jean-Marc Andrié tancaven el podi cors a 53 minuts i 15 segons dels guanyadors de l’edició.

Un cop finalitzada la prova, Jean-Marie Balestre, president de la FISA va anunciar que de cara a la següent temporada quedaven totalment prohibits els vehicles de Grup B, amb l’excepció dels de menor potència, així com els prototips encara en fase de desenvolupament del futur especial Grup S, amb el què de cara a l’any 1987 el campionat del món quedava reservat a turismes millorats del Grup A, dels que com a mínim s'havien de construir 5000 unitats. Amb efecte immediat, també s'ordenava l'aturada de tota evolució en els prototips Grup B així com dels turismes per a ral·lis del Grup A i s'obligava a dotar d'un sistema d'extinció automàtic en els vehicles, tant en el compartiment del motor, com en l'interior de l'habitacle. En quan als organitzadors de ral·lis es limitava des d’aquell instant la durada de les etapes tant en quilometratge, com en temps.

Tercera plaça absoluta i primera dins del Grup A per a Yves Loubet i Jean-Marc Andrié en el ral·li de casa .

En la categoria reservada als turismes del Grup A, el cors Yves Loubet i Jean-Marc Andrié prenien l’iniciativa des d’un primer moment i en imposar-se en la primera prova especial del programa, els pilots aconseguien un marge de 31 segons amb els oficials de Renault i guanyadors absoluts de la darrera edició Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Alain Oreille i Sylvie Oreille, amb un Renault 11 Turbo com el seus predecessors, tancaven les posicions de podi provisionals a 1 segon dels oficials.

Una especial més tard, els tercers classificats es veien obligats a abandonar la competició per sortida de pista, mentre que els líders començaven a eixamplar distàncies al capdavant de la classificació de manera progressiva amb el seu Alfa Romeo GTV6, doncs l’Alfa Romeo 75 que en un principi havien de pilotar no arribava amb prou temps com per afrontar amb garanties la ronda del mundial, fins assolir el gap del què gaudien a l’arribada al reagrupament de Quenza d’1 minut i 11 segons amb Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Bertrand Balas i Eric Lainé, amb un altre Alfa Romeo GTV6, eren tercers a 1 minuts i 58 segons del lideratge.

El bucle matinal esdevenia la tónica de la jornada en quan les especials de la tarda mostraven uns resultats individuals que s’anaven succeint seguint el mateix patró, amb el què Yves Loubet i Jean-Marc Andrié accedien al parc tancat de Bastia amb un marge de 3 minuts i 23 segons vers Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Bertrand Balas i Eric Lainé eren baixa en el transcurs de la vuitena prova especial en trencar-se el motor del seu Alfa Romeo i per tant els locals Laurent Poggi i Jean-Paul Chiaroni, a bord d’un Volkswagen Golf GTi privat, tancaven les posicions de podi a 14 minuts i 50 segons dels líders, precedint a la seva vegada en 1 minut i 16 segons l’unitat oficial de la marca germànica en mans de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann.

La part més septentrional de l’illa no modificava l’avenir dels fets, i diversos problemes en carretera impedien a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier escurçar distàncies amb Yves Loubet i Jean-Marc Andrié, els quals entraven a Corte, població en la que la segona etapa del ral·li trobava el seu final precipitat i abrupte, amb 5 minuts i 12 segons de coixí. Per la seva banda Laurent Poggi i Jean-Paul Chiaroni patien un problema amb la seva bateria en la darrera prova especial del bucle matinal i es veien superats per l’unitat oficial de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, els quals es trobaven ja a 20 minuts exactes dels primers classificats de la classe, mentre que els locals ho feien 3 minuts i mig més avall.

Amb el Volkswagen Golf GTi oficial més ben posat a punt, Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, que competien a Còrsega per primera vegada en la seva carrera, començaven a millorar els seus registres individuals i fins i tot marcaven un segon temps escratx absolut, amb el que la possible remontada dels locals Laurent Poggi i Jean-Paul Chiaroni es dissipava ràpidament, sent aquest de fet pràcticament l’únic punt d’interés de la jornada sabatina després de l’acord de no agressió entre els dos primers classificats, és a dir entre Yves Loubet i Jean-Marc Andrié, amb Jean Ragnotti i Pierre Thimonier.

Arribats a Ajaccio, Yves Loubet i Jean-Marc Andrié certificaven la seva victòria a la classe per 10 minuts i 13 segons de marge amb Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, mentre que Kenneth Eriksson i Peter Diekmann tancaven el podi a 35 minuts i 22 segons dels guanyadors, un tercer lloc final que permetia al pilot suec desmarcar-se al capdavant de la classificació provisional per 11 punts de marge vers el seu company Franz Wittmann, qui debia abandonar en la penúltima prova especial per una averia en la junta de culata.

Juha Kankkunen, absent en el ral·li cors, veia com el seu lideratge no es posava en compromís pel seu màxim oponent en la cursa pel títol del campionat de pilots, el seu compatriota Markku Alén, qui amb el decès del seu company Hanri Toivonen, prenia el camí de l'abandonament, mentre que Bruno Saby, amb la seva victòria amarga aconseguia pujar fins la tercera posició provisional a només un punt del pilot finlandès de Lancia.

Pilot

Punts

Juha Kankkunen

36

Markku Alén

27

Bruno Saby

26

En el campionat de constructors la victòria de Peugeot i la retirada en bloc dels Lancia va permetre als del lleó instal·lar-se al capdavant de la classificació provisional, mentre que Audi, absents novament en la ronda francesa, quedaven en tercera posició cada cop més despenjats del tren de la competició i veient-se compromesos per marques de Grup A com Volkswagen.

Constructor
Punts

Peugeot

67

Lancia

51

Audi

29

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1998,2 centímetres cúbics (86,00 mm de diàmetre - 86,00 mm de carrera) amb turbo; brida de 40 mm els anys 1990 i 1991, de 38 mm del 1992 al 1994.

Potència

260 - 300 CV a 7000 rpm

Canvi

Manual de 5 o 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4365 mm

Amplada 1700 mm
Alçada 1300 mm
Distància entre eixos 2525 mm
Pes mínim 1150 kg

 

Títols
Pilots Carlos Sainz 1990

El dijous 3 de maig de 1988 es celebrava una curta especial espectacle dins el marc del 32è Tour de Corse, i amb ella el Toyota Celica GT-4 feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial de mans dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen i del suec Kenneth Eriksson i del seu copilot alemany Peter Diekmann. El cotxe, que era el primer auto que els nipons afincats a Colònia feien amb tracció integral, tenia un debut discret a la ronda francesa, amb el sisè lloc de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann com el millor resultat de la marca.

Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien el primer escratx del cotxe a la següent sortida, el Ral·li Acròpolis, i en la seva tercera aparacició mundial, els finlandesos van estar lliurant una gran lluita amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki per aconseguir la primera victòria al Ral·li 1000 Llacs de 1988, una averia de motor deixava als campions mundials en vigència fora de joc i posposava la fita fins a les acaballes de la següent temporada, concretament al Ral·li d’Austràlia 1989, obra també dels pilots finlandesos.  I es que la manca d’experiència de Toyota amb la tracció integral va ser un mal de cap constant pels seus enginyers en els seus primers passos, comptabilitzant-se múltiples abandonaments per averia de transmissió. Malgrat tot, Björn Waldegård i Fred Gallagher aconseguien al terme del RAC Rally 1988 el primer podi del cotxe amb el seu tercer lloc.

Amb el projecte més madurat, Björn Waldegård es convertia en el pilot més veterà en anotar-se una victòria mundial, mentre que el madrileny Carlos Sainz i el seu navegant gallec Luis Moya aconseguien la seva primera victòria en el mundial, així com el seu primer guardó l’any 1990, escapant-se’ls-hi la revàlida la temporada següent quan a l’equador de la mateixa semblava estar fet.

Representant els interessos de Toyota, el Celica GT-4 va estar present al llarg de 37 esdeveniments de categoria mundial, al llarg dels quals els seus pilots hi aconseguiren acumular un total de 30 places de podi i 13 victòries, 32 i 14 si comptabilitzem les inscripcions dels importadors locals, amb el que la seva relació de victòries per participacions arribava fins al 35,13 %.

Juha Kankkunen

Austràlia 1989.

Björn Waldegård

Safari Rally 1990

Carlos Sainz

Acropolis 1990, Nova Zelanda 1990, 1000 Llacs 1990, RAC Rally 1990, Monte-Carlo 1991, Portugal 1991, Tour de Corse 1991, Nova Zelanda 1991 i Argentina 1991.

Armin Schwarz

Catalunya-Costa Brava 1991

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre - 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 6000 rpm

Canvi

Manual de 5 o 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4310 mm

Amplada 1695 mm
Alçada 1420 mm
Distància entre eixos 2500 mm
Pes mínim 1200 kg

 

Títols
Pilots Tommi Mäkinen 1996

El dimecres 3 de maig de 1995 s’iniciava el 39è Tour de Corse, i amb ell el Mitsubishi Lancer Evo III feia el seu debut en la màxima competició oficial mundial. L’evolució era la tercera que es feia sobre la mateixa carrosseria i era fàcilment diferenciable dels seus predecessors per un aleró de majors dimensions, així com un nou paracops amb entrades d’aire més generoses. Altres canvis menys visibles pels aficionats de peu de tram afectaven als diferencials, que per primera vegada s’instal·laven al davant i al darrera, així com un intercooler més gran que els donava certa avantatge vers els seus rivals.

El debut es saldava amb una plaça de podi per als italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals completaven els 481,17 km programats en el recorregut en tercera posició i a 57 segons dels guanyadors, mentre que per a la primera victòria del model, va caldre esperar fins a la tercera participació oficial dels pilots dels 3 diamants vermells, concretament a Austràlia, on els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la seva segona victòria de la temporada.

Arribats al mes de gener de 1997, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne gaudien ja del nou Mitsubishi Lancer Evo IV, pel que la tercera evolució del model nipó va estar defensant l’oficialitat de la marca al llarg de 14 esdeveniments mundials, en els que els seus pilots hi aconseguien acumular un total de 8 places de podi i 6 victòries, amb el que el seu rendiment esdevenia del 42,9 %.

Kenneth Eriksson

Austràlia 1995.

Tommi Mäkinen

Suècia 1996, Safari Rally 1996, Argentina 1996, 1000 Llacs 1996 i Austràlia 1996.