Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm de diàmetre - 90,00 mm de carrera) amb compressor.
Potència	260 CV a 7000 rpm - 310 CV a 8000 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	Propulsió
Longitud	3967 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1245 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	980 kg

 

Títols
Constructors	1983

Lancia en desenvolupar el 037, inicialment anomenat Rally 037, el que estava fent era un cotxe concebut especificament per l’especialitat, doncs en el seu disseny s’hi unia la lleugeresa d’un xassís tubular amb la fantàstica repartició de pesos d’un motor central, que a més a més estava dotat de 16 vàlvules i disposava d’un compressor per tal de tenir més baixos. Lancia només va descuidar en la seva eqüació el turbo i la tracció integral, un component que si bé encara estava verd a l’any 1982, Audi ja havia demostrat la seves enormes virtuts en sòls lliscants.

El debut del nou cotxe tenia lloc a Còrsega, concretament el dijous 6 de març de 1982 i dins el marc del 26è Tour de Corse, un terreny que a priori era ideal per al coupé italià, doncs l’asfalt abrasiu de les revirades carreteres corses permetia als seus pilots, els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, esprémer al màxim els 260 CV de les seves respectives unitats, els primers patien un accident quan es trobaven batallant per la segona plaça, mentre que els segons tenien una averia en la injecció del cotxe i cedien de cop 4 minuts i mig, caient a posicions molt endarrerides.

Tres mesos més tard, i després del desastre a l’Acròpolis on cap unitat acabaria la prova, a Finlàndia Lancia presentava una primera evolució, en la que s’incrementava en 50 CV la potència del motor, aquesta primera evolució suposava també uns petits canvis en la carrosseria, d’una banda la reixeta de ventilació posterior es feia més gran, el que suposava canviar els conjunts òptics de la presentació per uns de més petits i rodons heretats del FIAT 850. Tanmateix s’arrodonien les formes del morro, perdent qualsevol rastre que el pogués seguir vinculant amb el Beta Montecarlo, unes noves formes que portaven als responsables de Lancia a instal·lar-hi unes òptiques del FIAT 131.

Amb el fitxatge de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer l’any 1983 i un projecte molt més madurat, arribaria per fi la primera victòria del cotxe, amb el valor afegit de produir-se en el mític Ral·li Monte-Carlo. Al Sanremo de 1983, on a més a més els coupés italians copaven les tres posicions del podi i aconseguien el guardó de campions del món, seria la darrera prova en la que el Lancia 037 defensaria oficialment els interessos de la marca al mundial; pel que el model va estar en actiu al llarg de 14 rondes del campionat, en les que els seus pilots hi aconseguirien acumular un total de 14 places de podi i 5 victòries, 2 d’elles en forma de triplet i unes altres 2 en forma de doblet, pel que la seva relació de victòries per participacions esdevenia del 35,7%.

Walter Röhrl:

Monte-Carlo 1983, Acròpolis 1983 i Nova Zelanda 1983.

Markku Alén:

Tour de Corse 1983 i Sanremo 1983.

Una victòria que va significar la primera per a Auriol, la primera per a Ford en 7 anys i la última d'un cotxe de propulsió.

El 32è Tour de Corse, cinquena prova en el campionat del món de ral·lis, finalitzava en la seva capital, Ajaccio, el divendres 6 de maig de 1988, ciutat des de la qual es donava el tret de sortida a l’edició el dimarts 3 de maig amb els 93 equips inscrits baixant per la pertinent rampa de sortida. El recorregut de la ronda corsa era íntegrament sobre asfalt, sent a més a més aquesta cita l’única del calendari que es celebrava sobre aquest element; un itinerari que estava composat per 30 proves especials cronometrades d'una distància total de 627,20 km, una corda que només va ser completada per 42 equips. Tanmateix el ral·li entregava punts en els certàmens de pilots, constructors i mundial de producció.

Tot i ser els més ràpids en els trams, una averia insólita va arruinar el ral·li de Loubet-Vieu.

Els organitzadors de la cita cedien a les pressions de la FISA i finalment el ral·li arrancava amb una especial espectacle televisada el dimarts a la tarda de 2,86 km competitius en les immediacions d'Ajaccio, on a més a més s'hi va aplegar poc públic doncs aquesta era poc transcendent. 

Donada la poca distància de l’especial, les diferències en la general van ser irrisories, sent els francesos de Lancia Bruno Saby i Jean-François Fauchille els més ràpids i per tant els primers líders, amb només un segon d'avantatge vers els seus companys alhora que compatriotes Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, mentre que a continuació a 2 segons s’hi classificaven els BMW M3 de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne i de François Chatriot i Michel Perin. A 3 i 4 segons del registre de referència completaven l’especial els Ford Sierra RS Cosworth de Didier Auriol i Bernard Occelli i de Carlos Sainz i Luis Moya respectivament.

Tanmateix en aquesta especial espectacle es va gestar el debut oficial en competició del nou cotxe de ral·lis de Toyota, el Toyota Celica GT-4; si bé donat que conceptualment el cotxe no estava enfocat per a les cites d'asfalt i que els seus pilots no eren especialistes en aquesta superfície, poguent-s’hi afegir els possibles problemes de joventut de la mecànica, no calia esperar massa cosa de la seva actuació.

Completada aquesta especial televisada, els participants començaven a entrar al parc tancat d’Ajaccio a partir de les 5 de la tarda, on hi romandrien neutralitzats fins l’endemà dimecres a les 8 del matí, moment en el que el ral·li tenia la seva arrancada de facto. Aquesta segona etapa suposava el tradicional viatge des de la capital insular fins a Bastia a través de 10 proves especials de 206,26 km de distància. Però aquesta edició era una edició de canvis i en aquesta ocasió el punt final de la jornada es canviava per Alba Serena, on els primers participants hi començarien a entrar a partir de les 7 de la tarda un cop superats els reagrupaments de Porto Vecchio, Zonza i Corte.  

En quan els trams genuins es van iniciar, la parella local de Lancia formada per Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, juntament amb la parella francesa de Ford composada per Didier Auriol i Bernard Occelli es van engrescar en un duel molt interessant. Els de l’oval s’imposaven en les dues primeres proves especials de la jornada, amb el que al terme de la primera especial eren els de Lancia els qui rellevaven als seus companys d’equip Bruno Saby i Jean-François Fauchille al capdavant de la classificació, mentre que un cop completada la segona prova especial, les dues tripulacions compartien el lideratge ex-aequo.

Paral·lelament Marc Duez i Pierre Thimonier tenien un mal inici de ral·li en quan aquests punxaven als 3 km d’iniciar la primera prova especial, el canvi es produïa en tota celeritat, però en el moment de reprendre la marxa, el motor del seu BMW M3 refusava engegar, amb el que el pilot belga i el navegant francès a bord del tercer cotxe de Prodrive s’endarreria en uns 15 minuts.

En el transcurs de la tercera prova especial, segona del dia, una rotula de direcció del Ford Sierra RS Cosworth que pilotaven Carlos Sainz i Luis Moya s’afluixava, el madrileny, desconcentrat pel soroll d’aquesta, picava contra una roca i punxava una roda el que els portava a cedir de l’ordre de 3 minuts, tanmateix el tren anterior quedava obert i la parella espanyola de Ford no podia afrontar les cronometrades amb la mateixa convicció que els seus companys francesos.

A mesura que el recorregut s’acostava al reagrupament de Porto Vecchio, ciutat en la qual tenia la residència Yves Loubet, la parella de Lancia invertia la tendència i amb dos escratxs consecutius el pilot cors i Jean-Bernard Vieu entraven al primer regarupament de la jornada amb 12 segons de marge al capdavant de la classificació vers Didier Auriol i Bernard Occelli, malgrat que la parella de Lancia s’envirollava en la darrera especial del bucle. François Chatriot i Michel Perin, amb 3 tercers millors temps i un quart per darrera dels seus companys i guanyadors de l’anterior edició, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, eren tercers a la provisional a 34 segons del lideratge.

Sense arribar a entrar al reagrupament de Porto Vecchio, en la cinquena prova especial del programa i quarta del dia, Carlos Sainz i Luis Moya es lamentaven de problemes en el seu pont posterior, amb el que aquest element era bescanviat en el reagrupament de la vila costanera.

Un cop fora del reagrupament, en l’enllaç que unia Porto Vecchio amb Zonza, on de fet s’iniciava el segon bucle de la jornada que els conduiria fins a Corte, un cable elèctric en el BMW M3 de François Chatriot i Michel Perin es trencava i la parella francesa rebia una penalització de 3 minuts per retard sobre l’horari. No serien els únics amb problemes, doncs el via crucis de la parella espanyola de Ford prosseguia quan just després d’abandonar Porto Vecchio el seu turbo es trencava i aquests havien d’afrontar les 4 següents proves especials sense ell. 

Per davant Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu seguien deixant constància de les millores que el Lancia Delta Integrale tenia vers l’HF 4WD de la temporada anterior, i en imposar-se en 3 de les 4 proves especials del bucle, sent l’altre millor temps per a Didier Auriol i Bernard Occelli, el gap entre els dos principals aspirants a victòria es doblava. 

Tanmateix i com a conseqüència de l’averia en el BMW M3 de François Chatriot i Michel Perin, la tercera plaça passava a estar disputada entre el cotxe homòleg de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne amb el Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, si bé cap dels dos equips estava satisfet amb les reaccions dels seus respectius autos fins aquell moment. Però l’esperat duel realment no va arribar a existir, doncs en el transcurs de la primera prova especial del bucle, cinquena del dia i sisena de l’itinerari de l’edició, els pilots de Lancia sortien a competir amb els pneumàtics freds i els pilots picaven posteriorment contra un mur, el que els provocava una punxada i la pèrdua de 4 minuts en haver de canviar la roda.

Ja en les dues darreres proves especials de la jornada, les que unien Corte amb Alba Serena, els líders i els segons classificats es repartien els dos millors registres per deixar les distàncies entre les dues formacions tal i com estaven a la sortida del segon reagrupament del dia, mentre que Marc Duez i Pierre Thimonier es veien sorpresos per la grava sobre la pista en la primera d’elles i patien una sortida de carretera en perdre el control del seu BMW M3. El cotxe en quedar apoiat sobre el morro en el voral en un angle recte, feia impossible el retorn de la parella a la pista, amb el que el seu abandonament era obligat. Per a Carlos Sainz i Luis Moya els problemes continuaven i en tenir el seu tren anterior totalment inútil, els espanyols de Ford seguien cedint temps i posicions.

Sense més trams en el programa de la jornada i quan les manetes del rellotge indicaven que eren les 7 de la tarda, els 66 equips que aconseguien completar la segona etapa començaven a fer entrada al parc tancat que s’ubicava a Alba Serena. Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu hi lideraven la classificació per 25 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que els vencedors de l’anterior edició, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, eren tercers a 3 minuts i 7 segons de la primera posició. François Chatriot i Michel Périn, els tercers homes més ràpids a final de tram en 7 de les 10 cronometrades de l’etapa restaven a les portes del podi a 1 minut i 43 segons del temps dels seus companys d’estructura. Gràcies a evitar qualsevol mena de contratemps, els debutants Toyota Celica GT-4 eren cinquè i sisè classificats a la taula provisional de mans de Juha Kankkunen i Juha Piironen a 6 minuts i 7 segons i de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann a 7 minuts i 3 segons del lideratge respectivament, precedint aquests últims per només 6 segons el Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille.

La tercera etapa del ral·li, si es que l’especial espectacle del dimarts es pot entendre com una etapa, feia el tradicional viatge d’est a oest de l’illa, és a dir d’Alba Serena fins a Calvi tot passant pel reagrupament de Corte. Un desplaçament de la caravana de participants que es produïa mitjançant 10 proves especials programades de 214,91 km cronometrats i a les quals se’ls hi donava el tret de sortida a les 9 del matí del dijous 5 de maig i trobar el seu punt final 9 hores i mitja més tard.

L’etapa s’iniciava amb l’especial més llarga de tot el programa, és a dir la cronometrada reina de 32,62 km de distància, i en ella es produïa un fet excepcional quan Yves Loubet es quedava amb la palanca del seu canvi de marxes a la mà i el seu cotxe en punt mort, ràpidament el pilot cors va saltar a la part posterior del cotxe i va prendre el gat per tal de fer-lo servir com a palanca i poder engranar així una marxa. L’incident tenia lloc en les immediacions de la mítica esglèsia de “La Porta” i malgrat poder prosseguir amb la competició a menor ritme, aquest li va suposar perdre 6 minuts i totes les possibilitats de victòria.

En veure el cotxe aturat a la carretera, Didier Auriol i Bernard Occelli eren conscients que passaven a liderar la classificació, però la parella no es veuria lliure dels incidents i a manca de 500 metres per a completar l’especial, picava posteriorment el seu Ford Sierra RS Cosworth contra un mur trencant el diferencial posterior. Malgrat tot, els pilots de Ford aconseguien la victòria parcial de tram per 3 segons de marge amb Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, i si bé el programa horari era molt apretat, els seus mecànics podien fer la pertinent reparació d’urgència evitant caure en penalitzacions, si bé el cotxe no estava alineat. 

Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, heretaven llavors la segona plaça i els seus companys d’estructura, François Chatriot i Michel Perin, passaven a tancar les posicions de podi. Tot aprofitant que el Ford Sierra RS Cosworth dels líders no estava en plenes facultats, i que els segons classificats havien canviat els amortidors del seu BMW M3, els darrers pilots en inscriure el seu nom en el palmarès de la ronda corsa aprofitaven l’ocasió per retallar distàncies amb el lideratge, mentre que Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu ho donaven el tot pel tot incrementant al màxim la pressió del turbo. En tornar a mostrar una velocitat superior a la resta, els pilots s’adjudicaven les dues proves especials següents i començaven la dificil missió que tenien per davant.

Els riscos tenien les seves conseqüències i Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu s’envirollaven en la quarta prova especial del dia, permetent a Bruno Saby i Jean-François Fauchille aconseguir la seva segona victòria de tram. D’altra banda François Chatriot i Michel Perin punxaven en dues ocasions en aquesta prova especial i així Juha Kankkunen i Juha Piironen passaven a ocupar la tercera plaça provisional i Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu la quarta a 9 segons dels finlandesos de Toyota.

Un tub trencat en el turbo dels aspirants a les posicions de podi, endarrerien en 1 minut i 14 segons a la parella, mentre que els seus companys sumaven el seu tercer escratx a l’edició gràcies a muntar els antics Michelin S4; la conjunció dels dos fets va desencadenar en un canvi de posicions entre els dos companys de la firma torinesa, estant ara Bruno Saby i Jean-François Fauchille a 1 segon de la posició de podi que delimitava Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Sense lamentar incidents, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu tornaven a esdevenir la referència en la taula de temps entre els competidors en les restants cronometrades de l’etapa, mentre que els seus companys d’equip superaven el Toyota Celica GT-4 de Juha Kankkunen i Juha Piironen per fer-se un lloc en el podi al terme de la sisena prova especial. D’altra banda la gesta dels pilots de Lancia al llarg de la jornada, sobreposant-se a dos importants contratemps, tindria la seva recompensa quan aquests accedien a la quarta posició provisional en la penúltima prova especial programada.

Així doncs a Calvi s’hi arribava amb Didier Auriol i Bernard Occelli al capdavant de la classificació per 2 minuts i 23 segons de marge amb Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille eren tercers a 5 minuts i 58 segons dels pilots de l’oval, precedint en només 12 segons als seus companys d’equip Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu. Juha Kankkunen i Juha Piironen eren cinquens, però ja a 2 minuts i 38 segons de la darrera posició de podi i amb un coixí de 91 segons vers el BMW M3 de François Chatriot i Michel Perin.

Kenneth Eriksson i Peter Diekmann tenien una averia en el seu arbre de transmissió a manca de dues proves especials per a completar la jornada, i en quedar-se amb només dues rodes motrius, les anteriors, el pilot suec i el navegant germànic es veien superats en 6 segons a l’entrada al parc tancat per la parella espanyola de Ford formada per Carlos Sainz i Luis Moya.

Els 49 equips arribats a Calvi el dijous al vespre, l’endemà divendres a partir de les 9 del matí s’afrontaven a la quarta i última etapa del ral·li, la qual en el seu itinerari hi constaven 9 proves especials cronometrades de 199,79 km de distància, una corda competitiva que es completaria a partir de 2 quarts de 5 de la tarda del mateix dia i que serviria per retornar als participants al punt de sortida, és a dir Ajaccio.

Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu tornaven a volar per les carreteres corses i en aconseguir la victòria de tram per 12 segons vers els seus companys Bruno Saby i Jean-François Fauchille en la primera prova especial del dia, s’establia una igualada entre els dos equips Lancia en la tercera posició provisional. Paral·lelament Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne es començaven a lamentar de problemes amb la selectora del canvi i els pilots del BMW M3 començaven a cedir segons.

Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu s’adjudicaven també el millor temps en la segona prova especial del dia, així com en les restants proves especials del programa de la jornada, però retornant a la segona prova especial es produïen dos incidents rellevants, per una banda Juha Kankkunen i Juha Piironen causaven baixa del ral·li per avaria electrònica i feien el camí cap a la capital insular dalt de la grua, mentre que per una altra, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, intentant mantenir a ratlla els Lancia, patien una sortida de pista i colpejaven violentament el seu cotxe contra una roca. 

Com a conseqüència de l’accident, la carrosseria del BMW M3 dels guanyadors de l’anterior edició del ral·li quedava totalment deformada en la seva part posterior, amb el què el pneumàtic esquerra d’aquesta part del cotxe fregava amb el pas de roda i els pilots es deixaven 10 minuts a final de tram amb els homes més ràpids, al que hi seguirien 8 minuts més per retard en el programa, facilitant que les dues parelles oficials de Lancia passessin a tancar les posicions provisionals de podi a 5 minuts i 23 segons i 5 minuts i 26 segons dels líders respectivament.

Malgrat que les dues parelles de Lancia esdevenien més ràpides que no pas els líders, amb l’excepció de la penúltima prova especial del recorregut, en la que Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien aturar el cronòmetre abans que no pas Bruno Saby i Jean-François Fauchille, aquestes no aconseguien res més enllà que un maquillatge de les distàncies.

Així doncs, quan el rellotge mostrava que eren 2 quarts de 5 de la tarda, els 42 equips que aconseguien completar els 627,20 km cronometrats del programa començaven a entrar al parc tancat de la capital corsa, Ajaccio, moment en el que es certificava la conclusió de la 32ena edició. En ella Didier Auriol i Bernard Occelli s’hi anotaven la victòria autrant el cronòmetre amb un temps de 7 hores 12 minuts i 4 segons, una victòria que suposava la primera de la parella francesa al mundial, així com la primera per a la marca de l’oval des del 1000 Llacs de 1981 i la primera, i única, del Ford Sierra RS Cosworth al certamen. A 3 minuts i 5 segons del temps dels guanyadors, completaven l’itinerari els francesos Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, mentre que els seus companys Bruno Saby i Jean-François Fauchille hi acumulaven un retard de 4 minuts i 49 segons amb els guanyadors de l’edició.

Una punxada en el sisé tram, va obligar als francesos Saby-Fauchille a passar-se bona part del ral·li remant.

Entre els vehicles amb homologació de Grup N, és a dir, els de producció, Pierre-César Baroni i Michel Rousseau esdevenien els homes més ràpids de la classe en l’especial espectacle de les afores d’Ajaccio i esdevenien els primers líders de la categoria per 2 segons de marge amb el matrimoni format per Alain Oreille i Sylvie Oreille.

L’endemà, en quan les especials genuïnes entraven en acció, els alsacians Oreille es feien amb el lideratge ex-aequo amb els corsos, en quan aquests guanyaven la primera prova especial del dia per precisament els 2 segons de demèrit que aquests portaven, però Jean-Pierre Deriu i Joël Mariani s’imposaven en les tres següents proves especials del programa i els locals es feien amb un coixí d’uns 30 segons en relació als dos màxims favorits.

Malauradament l’embragatge del seu Renault 5 GT Turbo deia prou en el transcurs de la sisena prova especial del programa, equador de la segona jornada, i els pilots es veien en l’obligació d’abandonar. Alain Oreille i Sylvie Oreille recuperaven així la primera posició provisional i en imposar-se en 3 de les 6 proves especials restants, la conservaven per 20 segons de marge vers Pierre-César Baroni i Michel Rousseau a l’entrada al parc tancat d’Alba Serena.

Al llarg de la tercera jornada, a mesura que els participants anaven avançant cap a Calvi, els segons classificats es mostraven regularment més ràpids que no pas els líders, però aquests es veien obligats a canviar un amortidor del seu Ford Sierra RS Cosworth i en arribar tard al següent control horari, l'equip rebia una penalització d’1 minut que suposava d’un globus d’aire a la parella líder, la qual entrava al parc tancat amb un coixí de 45 segons vers els seus perseguidors. 

La tendencia de la tercera jornada es mantenia en la quarta i última etapa del programa i finalment Pierre-César Baroni i Michel Rousseau amb 8 victòries parcials de tram sobre 9 possibles dins de la seva classe, aconseguien fer-se amb la primera posició i entrar al parc tancat d’Ajaccio com a guanyadors de l’edició per un marge de 45 segons.

A efectes de campionat, cap dels pilots que hi competien havien aconseguit puntuar en més d’una cita, amb l’excepció del francès Richard Frau, que en completar el Monte-Carlo en tercer lloc i la cita corsa en quarta posició, acumulava un total de 12 punts; amb el que el certamen acumulava quatre guanyadors diferents, François Chauche, Sören Nilsson, Jorge Recalde i el propi Pierre-César Baroni, els quals empataven a 13 punts alhora que poseïen 1 punt més que el pilot francès abans esmentat que combinava dos resultats.

Alegria doble la de Ford en el Tour de Corse ja que amb Baroni-Rousseau també aconseguien la victòria en Grup N.

Tot i no competir en l’edició del ral·li a causa d'una lesió, Massimo Biasion es mantenia al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots gràcies a les dues victòries que acumulava fins llavors. Sense abandonar la formació torinesa, Bruno Saby, arran del segon podi de la temporada, pujava fins la segona posició provisional, desplaçant-ne el transalpí i fill del màxim dirigent esportiu de la marca, Alex Fiorio.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	40
Bruno Saby	32
Alex Fiorio	30

En la provisional del campionat per a constructors, malgrat que Lancia veia interrompuda la seva ratxa de victòries per participacions, la marca italiana seguia dominant plàcidament la taula amb 50 punts de marge amb Ford, marca que gràcies a la victòria de Còrsega, sense moure’s de la segona posició, es distanciava netament d'Audi. Els bavaresos, que no sumaven ni un sol punt a l’illa mediterrània, veien com arran del quart lloc final de François Chatriot i Michel Perin, l’altra marca bavaresa per excel·lència, BMW, els hi empatava a punts en la tercera plaça.

Constructor	Punts
Lancia	97
Ford	47
Audi BMW	25 25

Auriol-Occelli van pulveritzar récords en la seva vuitena victòria mundial, quarta a Còrsega.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 36è Tour de Corse finalitzava el dimecres 6 de maig de 1992 a Ajaccio, ciutat des d'on es donava la sortida als 107 equips participants el diumenge 3 de maig. La prova, que era puntuable per als certàmens reservats a pilots, constructors i producció, comptava amb un recorregut composat per 27 especials cronometrades de 618,37 km de distància, que la tragedia en l'estadi de futbol de Bastia va obligar a reduir a 23 i 509,64 km cronometrats. 47 dels equips participants van poder finalitzar la prova corsa.

La manca de potencia no va permetre a Delecour-Grataloup aspirar a la victòria.

La primera etapa del ral·li, celebrada en diumenge, es podria definir pràcticament com un pròleg, ja que només comptava amb quatre especials programades de 64,68 km de distància. Tot i aixó en aquests primers trams ja es va poder veure on es centraria l'atenció per a la resta de la prova quan Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien impsar el seu Lancia Delta HF Integrale en tots els trams, empatant a temps en el segon amb el seus compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup.

De fet tan Didier Auriol i Bernard Occelli com François Delecour i Daniel Grataloup van punxar en la tercera especial del dia, peró gràcies al sistema ATS de les seves Michelin, aquest contra-temps no va ser suficient per impedir el millor registre pels pilots de Lancia i el segon temps escratx a 2 segons dels guanyadors de l'especial per a la dupla de Ford.

Per darrera d'ells es començaven a viure els primers problemes, especialment per a Carlos Sainz i Luis Moya, quan un problema amb el seu canvi que en posar segona saltava a quarta, els feia perdre molt temps en la segona cronometrada i deixava als guanyadors de l'anterior edició a 59 segons dels primers classificats a la neutralització de la primera jornada. Tanmateix, els seus companys d'equip a Toyota, els sempre ràpids sobre asfalt Armin Schwarz i Arne Hertz, eren incapaços de superar als Lancia i restaven en cinquena posició provisional a 43 segons dels líders provisionals.

La segona etapa, que unia les ciutats d'Ajaccio amb Bastia a través de 9 especials cronometrades de 206,68 km de distància total, va servir per deixar palesa la superiorietat dels Lancia vers la competència quan Didier Auriol i Bernard Occelli s'imposaven en 8 d'elles i els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia ho feien en la restant, el que va permetre als primers classificats clavar 1 minut a François Delecour i Daniel Grataloup, els quals es lamentaven d'uns problemes de frens en el seu Ford Sierra RS Cosworth 4x4. Tot i aixó els de l'oval aconseguien mantenir a ratlla els Lancia Martini oficials de Philippe Bugalski i Denis Giraudet, tercers, i el d'Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, quarts, a 43 segons i 1 minut i 4 segons d'ells respectivament a l'arribada a Bastia.

Solucionat el problema amb el canvi, Carlos Sainz i Luis Moya superaven als seus companys d'equip així com al segon Ford, pilotat pels italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, el que situava a la parella espanyola en cinquena posició provisional a poc més de dos minuts i mig de Didier Auriol i Bernard Occelli. I es que si bé els pilots de Toyota havien solucionat el problema del canvi, se'ls hi apareixia un altre nou. No exisitia una comunió entre els pneumàtics Pirelli i el nou Toyota Celica Turbo 4WD, el que suposava que en les especials superiors als 20 km, les gomes acabessin sobre les lones i els pilots de Toyota perdent força temps vers els pilots capdavanters.

Dimarts es celebrava la tercera etapa que unia les ciutats de Bastia amb Calvi, en la que Didier Auriol i Bernard Occelli van proseguir amb el seu recital adjudicant-se cinc de les set especials cronometrades celebrades, sent els altres dos millors temps per als seus màxims oponents, François Delecour i Daniel Grataloup. Tot i marcar dos temps escratx, François Delecour i Daniel Grataloup patien uns problemes de transmissió en el tren davanter alhora que es mostraven resignats en declarar que no podien correr més, i es que Didier Auriol i Bernard Occelli, tot i la nova brida del turbo més restrictiva pels cotxes de Grup A, es trobaven pulveritzant récords d'edicions anteriors amb velocitats promig fins i tot superiors als 100 km/h.

Andrea Aghini i Sauro Farnocchia punxaven en impactar contra una pedra en l'especial llarga del ral·li, Linguizzetta de 44,81 km, el que feia perdre de l'ordre de 4 minuts a la parella italiana que arribava a la línia de meta sobre la llanda i enviava el tercer cotxe oficial de l'equip Martini Racing a la setena posició provisonal. Carlos Sainz i Luis Moya, tot i seguir patint el seu via crucis particular amb les Pirelli, passaven a ocupar a partir de llavors la quarta posició provisional, arribant a Calvi amb 1 minut i 20 segons més vers Didier Auriol i Bernard Occelli de com havien començat l'etapa, és a dir 3 minuts i 55 segons de distància.

La quarta i última etapa, havia d'unir Calvi amb Ajaccio a través de set especials cronometrades de 178,17 km de distància, peró aquesta es va veure interrompuda al terme de la tercera especial quan es va conèixer que una graderia plena d'espectadors a l'estadi de fútbol de Bastia es va esfondrar causant una vintena de morts i més de 700 ferits, el que va obligar a tots els serveis d'emergències disponibles desplaçar-se fins allà i per tant aturar i donar per finalitzava la prova.

Les tres especials celebrades pocs canvis van aportar a la general, ja que amb un escratx per a Didier Auriol i Bernard Occelli en el primer tram, un altre per a François Delecour i Daniel Grataloup en el segon, i un altre per a Andrea Aghini i Sauro Farnocchia en el tercer, ex-aequo amb els altres dos mencionats anteriorment, mantenien el status-quo del podi si bé Carlos Sainz i Luis Moya es mostraven contrariats en haver trobat en un altre compost de Pirelli una solució parcial al seu principal mal de cap i poder aspirar així a una plaça de podi.

Finalitzada la prova prematurament després de la 23ena especial cronometrada, Dider Auriol i Bernard Occelli aconseguien la seva quarta victòria a la illa i vuitena en el mundial en completar el recorregut en 5 hores 34 minuts i 49 segons, per darrera d'ells es classificaven François Delecour i Daniel Grataloup a 1 minut i 26 segons del seu registre, mentre que el podi el tancaven uns debutants en els calaixos mundials, Philippe Bugalski i Denis Giraudet a 3 minuts i 15 segons dels seus companys d'equip.

Bugalski-Giraudet debutaven en un podi mundial.

Entre els cotxes de producció, la victòria va ser pels locals Jean-Marie Santoni i Pierre Cesarini, els quals van saber conservar la seva mecànica per acabar-se imposant després dels abandonaments registrats de Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez, primers líders de la categoria, o de Carlos Menem i Victor Zucchini, principals favorits a victòria després de l'aconseguida a Portugal. Amb aquesta victòria de Jean-Marie Santoni eren ja cinc els pilots que havien aconseguit guanyar una prova en el mundial de producció, i per tant cinc els pilots que lideraven la categoria empatats a 13 punts.

Santoni-Cesarini van saber conservar la mecànica per guanyar a casa.

Tot i no estar satisfet amb el paper fet a Còrsega, Carlos Sainz treia renda dels 10 punts obtinguts al ral·li per passar a liderar en solitari la provisional del campionat, desfent així l'empat que tenia amb Juha Kankkunen, absent a la cita corsa. Didier Auriol per la seva banda, amb la segona victòria de la temporada, es ficava de ple en la lluita pel títol recuperant-se així de l'ensopegada soferta a Portugal.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	57
Juha Kankkunen	47
Didier Auriol	40

En el campionat de constructors, Lancia seguia obrint forat al capdavant de la provisional amb la tercera victòria de la temporada de quatre possibles, mentre que Toyota perdia la inercia aconseguida a Kenya deixant-s'hi vuit punts més vers els seus màxims rivals en el campionat. Ford feia bo el segon lloc per mantenir-se en tercera posició amb un bon marge de tranquilitat vers Mitsubishi, quarts a 26 punts dels de l'oval.

Constructor	Punts
Lancia	77
Toyota	63
Ford	46

Victòria amb polèmica a Còrsega, peró victòria al cap i a la fi per a McRae-Grist.

Amb la capital corsa com escenari de la cerimònia, el dimecres 6 de maig de 1998 es donava per conclós el 42è Tour de Corse, sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens reservats per a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, portava a 80 equips a formalitzar la seva inscripció. Tots ells van estar presents a la cerimònia de sortida celebrada el diumenge 3 de maig a Ajaccio també per tal d'iniciar l'endemà un recorregut composat per 18 especials cronometrades de 399,18 km de distància que 45 dels participants aconseguirien completar.

Quan el terreny estava sec, Delecour-Grataloup feien volar el seu 306 Maxi.

Dilluns es celebrava la primera etapa del ral·li, composada per 6 trams cronometrats de 134,65 km de distància, la qual va ser un tant boja amb constants canvis al capdavant de la taula de temps com en les condicions climatològiques. Colin McRae i Nicky Grist esdevenien els primers líders de la prova en marcar el primer escratx del ral·li, peró en la segona especial celebrada els britànics patien una punxada en els primers quilòmetres. Gràcies a l'escuma EMI de les seves Pirelli no perdien massa temps i només queien fins la segona posició a la general, cedint el liderat als finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, peró aquesta punxada portaria cua, ja que aquesta a la línia de meta de l'especial dos dels seus pneumàtics arribarien completament llisos, sense el menor indici de dibuix, mentre que un tercer no arribava al mínim establert pel reglament, el que suposava l'exclusió de la prova.

Els comissaris van prendre nota d'aquest incident i van fer pràctica l'exclusió de la parella britànica a la neutralització de la primera etapa, al que Subaru va presentar alegacions, ja que la punxada en haver-se produit en fred, havia provocat que l'escuma EMI es solidifiqués i aixó que el desgast dels pneumàtics fos anormal. L'apelació de Subaru va ser acceptada pels comissaris pel que els britànics van poder continuar participant al ral·li.

Retornant a la competició en el punt on l'haviem deixat, Carlos Sainz i Luis Moya gràcies a una elecció de pneumàtics més tova, van aconseguir el millor registre en la tercera especial del dia i fer-se amb el liderat provisional de la prova, condició que perdrien al terme de la cinquena prova cronometrada quan una intensa pluja va agafar a tots els participants en pista. Els espanyols de Toyota van errar la munta de pneumàtics, doncs van seguir confiant amb els pneumàtics tous i de dibuix escàs, quan a postieriori es va veure que un compost més dur i amb major dibuix hagués estat el més adequat per evacuar l'aigua que s'acumulava a la carretera. Aquesta errada els va fer cedir de cop 36 segons vers Colin McRae i Nicky Grist, els homes més ràpids en el tram, el que enviava als espanyols a la tercera posició provisional mentre que els de la Constelació de les Plèiades tornaven a liderar la prova.

En condicions de mullat, els Pirelli de Subaru funcionaven a la perfecció, situació que van aprofitar Piero Liatti i Fabrizia Pons per marcar el darrer escratx de la jornada i situar-se en la darrera posició de podi a només 2,9 segons del Peugeot 306 Maxi dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup. Si bé els pilots no van ser els homes amb cotxe FIA 2-L més ràpids en els trams, si que van ser els únics en estar regularment en les primeres posicions i els únics en no patir cap mena de problema, el que els va valer arribar a la neutralització en segona posició a 20,7 segons de Colin McRae i Nicky Grist.

Entre les baixes de la primera etapa, cal destacar la de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els finlandesos al terme de la quarta cronometrada es trobaven en segona posició a 9,1 segons de Carlos Sainz i Luis Moya, quan en iniciar la cinquena especial de la jornada el seu Mitsubishi Lancer Evo V es va negar a arrancar. Més tard es va trobar una fallada en una connexió eléctrica, peró per llavors ja era massa tard ja que l'abandonament del pilot campió mundial en vigència era un fet.

Dimarts al matí es donava el tret de sortida a la segona etapa, que com la primera també estava composada per sis trams d'una distància total de 129,88 km. Colin McRae i Nicky Grist van aprofitar que els primers trams del matí encara tenien restes d'humitat i bruticia per tal d'adjudicar-se els dos primers escratxs, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup, llur Peugeot 306 Maxi era dues rodes motrius, es van veure força perjudicats per les condicions lliscants del ferm, primer cedint la seva segona posició a Piero Liatti i Fabrizia Pons i després la tercera a Carlos Sainz i Luis Moya.

Aquests últims, aprofitant que el ferm estava sec i que en aquestes condicions les Michelin treballaven millor que les Pirelli, marcarien els dos següents escratxs de manera consecutiva, el que situava a la parella espanyola de Toyota en segona posició provisional, enmig dels Subaru Impreza WRC de Colin McRae i Nicky Grist i de Piero Liatti i Fabrizia Pons. Els homes de Subaru es repartirien els dos trams que quedaven per completar la jornada, el que deixava a la parella britànica amb 47,1 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya en arribar a la neutralització, mentre que els de Toyota conservaven la segona posició per 4,7 segons en relació a Piero Liatti i Fabrizia Pons.

La baixa que es registrava de Richard Burns i Robert Reid en la segona jornada, deixava a l'equip Mitsubishi sense efectius i per tant sense sumar cap punt a la ronda corsa. La parella britànica dels tres diamants vermells va patir una punxada en la cinquena especial cronometrada, a conseqüència de la qual la suspensió del seu Mitsubishi Carisma GT Evo V es va danyar. Completada la penúltima especial del dia, es va comprovar que un triangle de suspensió estava trencat i els pilots no tenien cap altra opció que abandonar el ral·li.

A la tercera i última etapa, que era una repetició de la primera, Carlos Sainz i Luis Moya van decidir sortir amb pneumàtics sense mousse, ja que aquest sistema antipunxades provocava perdre de l'ordre de mig segon per quilòmetre, i la seva segona plaça vers Piero Liatti i Fabrizia Pons estava molt justa. A més a més, els obridors de pista informaven que la carretera era neta i per tant el risc de punxar ínfim.

Tot i els riscs que corrien els pilots, Carlos Sainz i Luis Moya cedien la segona plaça per tres décimes a Piero Liatti i Fabrizia Pons en la segona especial cronometrada del dimecres i amb François Delecour i Daniel Grataloup apretant fort per darrera amb el millor registre al tram, pel que de cara a la tercera van haver d'assumir més riscs. Els homes de Toyota van haver de tallar més els revolts en la tercera cronometrada, i en un d'ells van doblegar una llanda, amb tan mala fortuna que un espàrrec de la suspensió va fer d'obre-llaunes tallant la llanda i deixant que tota la pressió de l'aire s'escapés. Obligats a parar-se per canviar la roda, els espanyols perdien 3 minuts i mig i baixaven fins la setena posició, just per darrera dels seus companys d'equip Didier Auriol i Denis Giraudet que en les dues especials anteriors s'havien quedat sense turbo per una fuita de l'intercooler.

Per davant Colin McRae i Nicky Grist seguien administrant el seu avantatge mentre que François Delecour i Daniel Grataloup amb el seu segon escratx consecutiu aspiraven seriosament a prendre la plaça a Piero Liatti i Fabrizia Pons en situar-se a 11,2 segons per darrera d'ells a falta de celebrar-se encara mitja jornada. L'acumulació de públic al salt de Calvese, va obligar a la organització a anular la quarta especial del dia, el que donava un petit respir als italians.

Bruno Thiry i Stéphane Prévot aconseguien marcar el seu segon escratx de la jornada a la cinquena especial cronometrada, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup escurçaven distàncies vers els seus predecessors en completar l'especial en 2,8 segons menys que la dupla italiana de Subaru, el que deixava la general a falta d'una cronometrada amb moltes opcions obertes entre el segon i el cinqué classificat, que eren els també francesos de Peugeot Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

En la darrera especial cronometrada els dos Peugeot 306 Maxi van marcar el primer i segon millor temps, amb Gilles i Hervé Panizzi al capdavant, el que suposava que d'entrada els germans provençals es fessin amb la quarta plaça per davant dels belgues de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot, i per altra banda que François Delecour i Daniel Grataloup finalment aconseguissin la segona posició.

Colin McRae i Nicky Grist, amb un pilotatge segur, sense assumir riscs van deixar-se eixugar pràcticament 1 minut de l'avantatge aconseguit en les dues primeres jornades, peró aquest cúmul era suficient com per acabar guanyant la prova per 27,2 segons de diferència vers François Delecour i Daniel Grataloup amb un temps total de 4 hores 2 minuts i 46,9 segons. Els seus companys d'equip, Piero Liatti i Fabrizia Pons tancaven doncs el podi a 30 segons d'ells.

Liatti-Pons no van poder aturar la inercia dels Peugeot en la darrera jornada caient al tercer calaix del podi.

En la categoria de cotxes de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller van liderar la prova des d'un primer instant amb dos escratxs consecutius en les dues primeres especials cronometrades. A més a més, els centre-europeus es van veure lliures de qualsevol incident, cosa que no podien dir els seus oponents locals quan intentaven acostar-se a la seva posició. Amb tres temps escratx més en la segona jornada, els pilots de Mitsubishi es varen dedicar a administrar el seu avantatge en la tercera i última jornada, on tot i així encara sumarien un escratx més. Per darrera d'ells es classificaria l'uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Martin Christie, els quals en tres participacions acumularien 34 punts per 50 que portaven al capdavant de la general els austríacs i en 5 aparicions mundialistes.

Stohl-Müller van tenir en tot moment sota control la categoria.

En l'apartat reservat als cotxes FIA 2-L, SEAT donada la seva poca competivitat sobre asfalt del seu Ibiza KitCar i en vistes a ultimar els detalls del futur SEAT Córdoba WRC, va decidir no participar a la prova, i raó no els faltava, doncs els pilots de Peugeot, amb un pilotatge ràpid i absent d'incidents van aconseguir finalitzar en primera i segona posició de la categoria entreficant-se amb els WRCar. Tercers en la categoria eren els veterans locals Jean-Pierre Manzagol i Dominique Savignoni que amb un altre Peugeot 306 Maxi a 12 minuts dels guanyadors, complien a la perfecció el paper de restar punts a la competència. Peugeot sumava 16 punts a la ronda corsa, el que ara els permetia superar a SEAT per 19 punts al capdavant de la provisional.

Peugeot sortia més líder gràcies al triplet i l'absència de SEAT.

Dels pilots situats al capdavant de la taula provisional, o que en principi estaven cridats a competir en tot el campionat, només l'escocès Colin McRae i el francès Didier Auriol sumaven punts a Còrsega. Si bé tots dos estaven empatats a 14 punts i en quarta posició abans d'arribar a la illa, Colin gràcies a la victòria passava a liderar la taula amb 2 punts de marge en relació al madrileny Carlos Sainz, sent a més a més el primer pilot en aconseguir dues victòries en la temporada, mentre que Didier només sumava un punt i restava en cinquena posició.

Pilot	Punts
Colin McRae	24
Carlos Sainz	22
Richard Burns	18

En el campionat de constructors Subaru sumava un doblet, ja que Peugeot no puntuava en aquest certàmen, el que permetia als de la Constelació de les Plèiades fer una forta pujada i passar a liderar la provisional del campionat en solitari. Per darrera, Toyota sumava un sol punt gràcies a Didier Auriol i Denis Giraudet el que deixava la marca nipona empatada a punts amb els seus compatriotes de Mitsubishi. Ford sumava dos punts gràcies a Bruno Thiry i Stéphane Prévot i seguia tancant la taula

Constructor	Punts
Subaru	35
Mitsubishi Toyota	32 32
Ford	25

McRae-Grist aconseguien amb la victòria argentina els seus primers punts al campionat..

El 21è Ral·li d'Argentina, cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, finalitzava el diumenge 6 de maig de 2001 en el seu lloc natural, la Villa Carlos Paz amb 32 equips presents en la corresponent cerimónia de clausura. La cita sud-americana era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundial de producció, el que permetia a la organització presentar una llista d'inscrits formada per 72 equips. D'aquests, 65 es van personar a la rampa de sortida el dijous 3 de maig per tal d'afrontar un recorregut programat amb 21 proves especials de 389,58 km cronometrats.

Burns-Reid ho van intentar a igualtat de condicions, peró atrapar McRae-Grist va ser un impossible.

El mateix dijous al capvespre, després de celebrar-se la cerimónia de sortida des de la pertinent rampa, la organització programava dues passades per una especial espectacle al Complex Pro Racing en la que els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien marcar els respectius millors temps, just per davant dels seus companys d'equip espanyols Carlos Sainz i Luis Moya que entraven al parc d'assistències de Villa Carlos Paz a 5,3 segons del seu temps. El pilot norueg de Subaru Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills aconseguien el tercer temps escratx en les dues passades per l'especial espectacle, amb el que els de la Constelació de les Plèiades entraven en aquesta posició al parc tancat a 7,6 segons dels líders.

La primera etapa es complementava a partir de l'endemà divendres amb l'entrada en escena dels trams autèntics de ral·li. En total es programaven sis especials que elevaven la distància cronometrada fins als 150,59 km. Colin McRae i Nicky Grist aprofitaven la seva posició endarrerida en les especials, ja que els britanics encara no comptaven amb cap punt en el campionat de pilots en no haver acabat encara cap ral·li en el que es portava de temporada, per tal de guanyar consecutivament en les tres primeres especials del dia aconseguint un avantatge acumulat de 47,5 segons vers els seus compatriotes de Subaru Richard Burns i Robert Reid.

Precisament aquests van ser els pilots que posaven final al monòleg de Colin McRae i Nicky Grist en guanyar el quart tram del dia, mentre que en el cinquè el millor temps anava a parar en mans de Carlos Sainz i Luis Moya, que d'aquesta manera aconseguien tornar a entrar en les places de podi en superar als finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que en els primers compassos de la jornada havien estat els més immediats perseguidors dels líders, peró que en patir una punxada i haver de fer una maniobra evasiva per evitar uns expectadors mal ubicats els va anar fent perdre posicions.

Colin McRae i Nicky Grist tornaven a imposar-se en la última prova cronometrada del dia amb el que els de Ford arribaven a la neutralització de la primera etapa amb 41,4 segons d'avantatge vers els seus compatriotes Richard Burns i Robert Reid de Subaru. Per la seva banda Carlos Sainz i Luis Moya, incrementaven en 1,7 segons el gap que tenien amb els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i completaven la jornada a 57,3 segons dels seus companys d'equip i amb un coixí de tan sols 3,6 segons per conservar la seva plaça de podi.

En quan als Peugeot, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen es veien obligats a abandonar per un problema amb les suspensions quan eren els cinquens classificats i mentre completaven la darrera especial del dia, problema que també portava de corcoll als francesos Didier Aurioli Denis Giraudet, que si bé no van arribar a abandonar, uns sorolls sospitosos en les suspensions els amoïnaven força. Els caps de files de l'equip i actuals campions mundials, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, veien com un problema amb el turbo manifestat en les dues primeres especials del divendres, l'enfonsaven en la classificació.

Els catalans Marc Blazquez i Jordi Mercader acompanyaven als finlandesos de Peugeot en l'apartat de baixes, en quan patien una revolcada amb el seu SEAT Córdoba WRC Evo3 quan disputaven la sisena especial cronometrada del ral·li que provocava una fuita d'oli i els enviava directament a la grúa.

El programa de la segona etapa del ral·li afegia 120,43 km cronometrats al recorregut repartits al llarg de 7 proves especials, en les que es va poder veure un estira i arronsa entre Richard Burns i Robert Reid amb Colin McRae i Nicky Grist en la lluita per liderar el ral·li. Els de Subaru s'imposaven en la primera, tercera, cinquena i sisena especial cronometrada de la jornada, mentre que els de Ford ho feien en la segona i quarta, amb el qué els segons que un aconseguia retallar en una especial, l'altre els tornava a posar en la següent sent doncs pràcticament les diferències assolides entre la primera i la segona etapa entre els dos equips britànics, els segons que Richard Burns i Robert Reid aconseguien retallar en la sisena especial.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki posaven final al domini britànic en quan aconseguien marcar el millor temps en la setena i última prova especial cronometrada, si bé els finlandesos es trobaven totalment despenjats de les primeres posicions en trencar un palier posterior en la primera prova cronometrada del dia i cedir minut i mig en l'inicident. Incident que facilitava el concurs de Carlos Sainz i Luis Moya, doncs el pilot madrileny portava dies afligit per un fort dolor lumbar, que fins i tot havia fet planar la opció de l'abandonament, més quan el doble campió mundial va precissar dels serveis mèdics a quarts de tres de la matinada doncs la intensitat del dolor li impedia fins i tot dormir.

Un problema amb el turbo feia cedir dos minuts a Didier Auriol i Denis Giraudet quan els francesos acabaven d'acomodar-se en la quarta plaça provisional, just per darrera de la parella espanyola de Ford, cedint la plaça els seus companys d'equip finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que a la seva vegada més endavant es veurien endarrerits per un problema de diferencials deixant en la quarta plaça al Subaru de Petter Solberg i Phil Mills que alhora estava fortament pressionat pel Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Peró si un incident s'havia de destacar per sobre de tots, era el que passava en la sortida de la tercera prova especial cronometrada sabatina, Amboy. Una de les moltes barbacoes que els aficionats argentins feien mentre es desenvolupava el ral·li, causava un incendi que es propagava ràpidament, lógicament l'incendi va obligar a mobilitzar un camió de bombers que en arribar massa ràpid al lloc dels fets volcava i perdia la seva cisterna d'aigua. L'incident deixava l'equip Škoda molt mermat, doncs obligava a abandonar els dos Octavia WRC Evo2 que resultaven danyats per l'accident mentre esperaven el seu torn per prendre la sortida a l'especial i alhora enviava al director esportiu de l'equip, Jes Pohlman, a l'hospital amb el meluc trencat.

Aquest accident dels bombers deixava l'equip Škoda sense efectius.

Tota l'acció registrada al llarg de la segona etapa mantenia a Colin McRae i Nicky Grist al capdavant de la taula provisional de temps a l'entrada al parc tancat de la Villa Carlos Paz amb 37,1 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid. Els seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya entraven a la neutralització de la segona etapa a 1 minut i 26,2 segons d'ells, i alhora gaudien d'un marge d'1 minut i 15,7 segons vers Petter Solberg i Phil Mills.

L'etapa dominical posava els últims 118,56 km cronometrats al ral·li al llarg de les sis proves cronometrades que la organització hi programava. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi sortien disposats a guanyar la quarta posició que ostentava Petter Solberg i Phil Mills, un fet que la parella finlandesa de Mitsubishi ho aconseguia gràcies a marcar el millor temps en la primera especial del dia i un segon millor temps en la tercera, moment en que els seus rivals cedien una mica més de mig minut en els 24,60 km del tram cronometrat.

Paral·lelament Richard Burns i Robert Reid escurçaven distàncies amb els primers classificats gràcies a imposar-se en la tercera i quarta especial dominical, el que va obligar a canviar de ritme a Colin McRae i Nicky Grist per imposar-se en les dues últimes proves cronometrades del ral·li i reestablir parcialment les distàncies amb els seus compatriotes.

Així doncs s'arribava a la neutralització de la tercera etapa i per tant al final del ral·li, al que s'hi arribava amb la victòria dels britànics Colin McRae i Nicky Grist, els quals invertien un temps total de 4 hores 18 minuts i 25,3 segons per completar els 389,58 km del recorregut. A 26,9 segons per darrera seu es classificaven els també britànics peró de Subaru Richard Burns i Robert Reid, mentre que els seus companys d'equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya ho feien amb una demora d'1 minut i 46,4 segons del seu registre.

Amb el pilot madrileny afligit per una lesió, la tercera posició de Sainz-Moya era una victòria.

En el campionat reservat als cotxes de producció, els locals Gabriel Pozzo i Daniel Stillo van dominar la categoria plàcidament en quan les especials de la serra cordobesa van entrar en escena. Els argentins s'imposaven en les sis cronometrades del divendres i només una sanció aplicada per haver arribat 2 minuts tard al control horari, donava certes opcions als seus companys d'equip Marcos Ligato i Rubén Garcia.

Al llarg del dissabte proseguia el domini aclaparador de Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, els quals vencien en totes les cronometrades del dia tret de dues, amb el que el seu marge al capdavant de la categoria superava als 3 minuts, permetent-los afrontar la jornada dominical amb un ritme força més relaxat, administrant les distàncies per acabar-se assegurant la victòria amb més de 2 minuts de marge vers Gustavo Trelles i Jorge del Buono.

Gabriel Pozzo aconseguia amb aquesta la segona victòria consecutiva de la temporada, amb la que el pilot cordobès incrementava distàncies vers la resta de rivals en la cursa del campionat, establint-se un quadruple empat a 13 punts de la seva posició, si bé només Gustavo Trelles semblava estar disposat seguir en la lluita.

Pozzo-Stillo no tenien rivals a casa seva.

En el campionat de pilots, la victòria que aconseguia l'escocès Colin McRae a l'Argentina, deixava un triple empat a 10 punts en la tercera plaça de la taula provisional, mentre que per davant Tommi Mäkinen veia com Carlos Sainz li aconseguia retallar un punt de distància en la cursa per liderar la general, sent el pilot madrileny l'únic que havia aconseguit puntuar en totes les cites celebrades.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	27
Carlos Sainz	22
Harri Rovanperä Didier Auriol Colin McRae	10 10 10

En el campionat de constructors Ford retallava en 10 punts el gap que els separava de la posició líder de Mitsubishi, alhora que els de l'òval es distanciaven netament de Peugeot, els quals tornaven a Paris amb les mans buides doncs cap dels seus cotxes finalitzaven el ral·li. Subaru per la seva banda sumava 8 punts, doblant la puntuació aconseguida fins llavors i s'acostava als del lleó.

Constructor	Punts
Mitsubishi	44
Ford	36
Peugeot	20

Loeb-Elena dominaven a plaer la cita argentina.

Amb la Villa Carlos Paz d'escenari com mana la tradició, el diumenge 6 de maig de 2007 finalitzava el 27è Ral·li d'Argentina, sisena ronda de l'apretat calendari mundial de ral·lis. La cita sud-americana es presentava amb 23 proves especials cronometrades en el seu recorregut, d'una corda de 370,36 km entre les que destacava una esbojarrada superespecial espectacle dins l'estadi del "River Plate" a Buenos Aires. El ral·li, que era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundial de producció, gaudia d'un total de 77 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 70 van prendre la sortida des de la pertinent rampa. D'aquests, 41 van arribar a la cerimònia de clausura.

Res van poder fer Grönholm-Rautiainen per impedir la victòria dels seus principals rivals.

Un cop s'havia celebrat el tram de proves, algú de l'organització li va semblar una fenomenal idea desplaçar més de 700 km a tots els equips fins a la capital argentina, Buenos Aires, per celebrar-hi una especial espectacle en l'interior de l'Estadi del River Plate, on les grades no van quedar ni de bon troç plenes i els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi aconseguien el millor temps en superar per 6 dècimes de segon als seus companys d'equip i compatriotes Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els espanyols Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda hi invertien 8 dècimes de segon més i pujaven el seu Citroën C4 WRC dalt dels camions que l'havien de conduir de nou fins a Còrdoba en la tercera plaça provisional.

Mentre que els cotxes eren conduits per terra durant la nit de dijous a divendres fins a Villa Carlos Paz, on a partir de l'endemà pel matí estava previst que es completés la primera etapa amb 8 cronometrades més que permetien assolir els 126,90 km de lluita contra el cronòmetre programats; els pilots, mecànics i personal FIA ho feien en avió per a facilitar el descans dels mateixos. Peró un dels tres aparells noliejats per a l'ocasió no podia aterrar a l'aeroport de Córdoba a causa d'unes condicions climatològiques adeverses i retornava fins a Buenos Aires.

La boira present va endarrerir encara més el retorn del personal al lloc natural del ral·li, pel que aquest contra-temps va obligar als organització a cancelar tota la primera jornada llevat de la superespecial espectacle de Córdoba que tancava l'etapa, així com reprogramar la tercera etapa amb una segona passada pel tram Mina Clavero-Giulio Cesare per tal d'arribar al quilometratge mínim requerit per la FIA per a que la prova pogués repartir tots els punts que a priori estava cridada a repartir.

A l'estadi de Córdoba Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar amb el seu Ford Focus RS WRC, ara per davant dels espanyols Dani Sordo i Marc Martí que pujaven una plaça fins el segon lloc, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en baixaven dues, entrant al parc tancat Villa Carlos Paz a 1 dècima de segon de Sébastien Loeb i Daniel Elena, tercers provisionals.

La segona etapa esdevenia doncs de facto en la primera, amb 9 proves especials cronometrades fora dels estadis i amb una corda de 159,16 km. Els oficials de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la primera d'elles per tal de passar a liderar la provisional del ral·li amb el Subaru Impreza S12B de Petter Solberg i Phil Mills just per darrera seu, els quals en la segona especial eren superats per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen mentre que els líders repetien en l'escratx.

A partir d'aquell moment les posicions van quedar bastant definides, tret d'un estira-i-arronsa entre Dani Sordo i Marc Martí amb el Subaru de Chris Atkinson i Stéphane Prévot per la cinquena plaça fins a les acaballes de l'etapa sabatina, moment en que el motor bóxer del cotxe de Petter Solberg i Phil Mills cedia i obligava als pilots a acollir-se al superally per tal de poder seguir participant l'endemà. Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda cedien 2 minuts en la última especial del dia a causa dels danys que portaven en el seu C4 WRC, amb el que la parella cantabro-catalana baixava de la quarta plaça que ocupaven des de la baixa de Petter Solberg i Phil Mills fins la vuitena.

Per davant Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en totes les especials cronometrades llevat de les dues passades pel tram de Santa Rosa-San Agustín, on el millor temps anava a parar a mans dels seus principals rivals en la cursa pel títol, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, amb el que a la neutralització de la segona etapa s'hi arribava amb els pilots de Ford a 19,2 segons per darrera dels campions mundials en vigència, mentre que els seus companys d'equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren cómodes tercers classificats després dels incidents registrats per la resta de pretendents a les places de podi.

L'etapa final dominical es reprogramava a 5 proves especials per tal d'aconseguir afegir 84,30 km cronometrats al recorregut i que així la prova otorgués el 100 % dels seus punts. Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en les dues passades per l'especial Mina Clavero-Giulio Cesare, corresponents a la primera i tercera cronometrada del dia, mentre que els seus companys d'equip ho feien en la segona i quarta, és a dir les dues passades pel mític tram "El Cóndor-Copina" amb el que la parella espanyola assolia la sisena posició.

Per la seva banda, Sébastien Loeb i Daniel Elena, que havien passat a assegurar el seu pilotatge en la quarta especial dominical, s'imposaven en la segona i última passada per l'especial espectacle de l'estadi de Córdoba, la qual tancava la 27ena edició del ral·li argentí amb el que la parella franco-monegasca pujava al calaix més alt del podi ubicat a Villa Carlos Paz. Els pilots invertien un total de 2 hores 52 minuts i 3,8 segons en recòrrer els 248,26 km que s'acabaven celebrant, mentre que els de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen ho feien amb 36,7 segons de demora. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda tancaven el podi argentí a 2 minuts i 15,2 segons dels guanyadors.

Hirvonen-Lehtinen es quedaven sols en la lluita per la tercera plaça

Entre els inscrits en el campionat de producció, els locals Federico Villagra i Diego Curletto en quan van entrar en escena els trams propis del ral·li argentí, ben d'hora aconseguien fer-se amb el liderat de la categoria, per més entrada la jornada sabatina, en el seu bucle post-meridional, entregar-lo al japonés Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe. Lluny de rendir-se, els pilots argentins recuperaven la primera posició en la última cronometrada del segon dia per només 2,6 segons de marge vers la parella de l'asia-pacific.

Al llarg del diumenge pilots de Mitsubishi i pilots de Subaru van mantenir el seu duel particular estirant i escurçant segons, el qual no va ser impediment per a que Federico Villagra i Diego Curletto acabessin aconseguint la victòria de la classe i sumar així els seus primers punts al certamen. Per la seva banda Toshi Arai comptava ja amb dues segones posicions en les seves tres participacions en el present campionat, amb qué el pilot nipó arribava fins als 19 punts, superant així amb 7 punts al finlandès Kristian Sohlberg, segon classificat.

Villagra-Curletto guanyaven a casa.

En la taula provisional del campionat reservat a pilots, l'alsacià Sébastien Loeb obria en dos punts més el forat que tenia vers el finlandès Marcus Grönholm en aconseguir la seva quarta victòria de la temporada, tercera consecutiva, arribant fins als tres punts de distància entre els dos principals aspirants a títol. Una distància que era curta gràcies a que el pilot de Ford, així com el seu company d'equip Mikko Hirvonen que tancava les places de podi provisionals, eren els dos únics pilots que aconseguien puntuar en totes les sis proves que s'havien disputat fins al moment.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	48
Marcus Grönholm	45
Mikko Hirvonen	36

En el campionat de constructors la distància entre Ford i Citroën, els dos principals contendents per la corona, només variava en 1 punt a favor dels líders de l'oval, gràcies a que aquests situaven els seus dos Ford Focus RS WRC'06 en les places de podi. Per la seva banda, Stobart sumava 9 punts gràcies al 4t lloc dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i el 5è dels noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud, amb el que els transportistes més rapids del món superaven als oficials de Subaru per 1 punt.

Constructor	Punts
Ford	81
Citroën	72
Stobart	30

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1598 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 73,80 mm de carrera) amb turbo i brida de 33 mm.
Potència	310 CV a 6200 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4110 mm
Amplada	1820 mm
Alçada
Distància entre eixos	2480 mm
Pes mínim	1200 kg

Fruit de l'associació entre Prodrive i BMW, propietària ja per llavors de la mítica marca britànica, el divendres 6 de maig de 2011 debutava en el mundial de ral·lis el Mini John Cooper Works WRC, tot coincidint amb l'inici de les cronometrades corresponents al 8è Ral·li de Sardenya.

Si bé el debut del cotxe es produia en la cinquena ronda del calendari mundial, i a més a més l'associació entre Prodrive i BMW no estaria present en totes les rondes que restaven el certamen, si que per a l'estrena s'hi desplaçaven les seves dues parelles de pilots oficials, els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio i els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle. Els primers completarien la ronda mediterrània en sisena posició, mentre que els segons es veurien obligats a abandonar per averia.

Si bé altres equips van fer córrer Mini JCW WRC de manera privada, no va ser fins a Alemanya, tercera prova en la que els cotxes competien com a constructor, quan un dels seus pilots aconseguiria una plaça de podi; aquesta vindria de la mà de Dani Sordo i Carlos del Barrio, qui pujaven al calaix més baix del podi, mentre que unes setmanes més tard, al 2n Ral·li d'Alsàcia, els càntabres van estar en disposició de lluitar per la primera victòria del model, però l'honor finalment es va escapar.

L'any 2012 les desavinències entre Prodrive i BMW es van accentuar, i el projecte va acabar defallint a mitja temporada sense cap victòria i amb només 3 podis al llarg de les 10 proves en les que els Mini John Cooper Works WRC van competir de forma oficial.