Primera victòria i primer podi per a Fulvio Bacchelli en el campionat del món que donava a FIAT uns punts d'or.

Cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dissabte 7 de maig de 1977 finalitzava el 8è Ral·li del Pacífic Sud a la ciutat d'Auckland. El ral·li estava composat per un total de 75 proves especials cronometrades, majoritàriament sobre terra, doncs només 6 d’elles estaven programades sobre asfalt, d’una corda de total de 2157,36 km. Una distància a la que els 100 equips participants dels 102 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començaven a afrontar des de la pertinent rampa de sortida ubicada a Wellington a partir del diumenge 1 de maig i que només 35 d’ells van aconseguir superar-los.

Ari Vatanen aconseguia també el seu primer podi al ral·li neozelandés permetent a Ford no perdre massa terreny.

La primera etapa del ral·li estava composada per 17 proves especials de 359,53 km de distància que unien el punt de sortida, Wellington, amb Palmerston, estant el seu inici programat pel diumenge 1 de maig i el seu final per a l’endemà dilluns.

Els primers líders del ral·li van ser Ari Vatanen i el seu copilot local Jim Scott a bord d'un Ford Escort RS1800 de l'equip neozelandès Masport, seguits dels FIAT 131 Abarth dels italians Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti i dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki. El tercer cotxe italià, en mans de Simo Lampinen i Solve Andearsson no entrava en la lluita, doncs la marca preferia reservar un cotxe per assegurar resultats.

Els italians de FIAT aconseguien la victòria de tram en la segona prova especial, mentre que en la tercera aquesta era per als seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el que al terme d’aquesta cronometrada es produïa un relleu en el lideratge, Ari Vatanen i Jim Scott baixaven fins la tercera posició a 7 segons dels primers classificats, mentre que aquesta posició passava a estar compartida per Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti i per Markku Alén i Ilkka Kilvimäki. 

Les abundants pluges caigudes, obligaven als organitzadors a cancelar les dues següents proves especials del programa, i per tant la lluita contra el cronòmetre es reprenia en la sisena prova especial, la qual en disputar-se sobre asfalt, conferia un lleuger avantatge a Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti. Els italians no desaprofitaven l’ocasió i en aconseguir el millor temps, reduint en 1 segon el registre dels seus companys de formació, passaven a liderar la classificació en solitari.

El lideratge de la parella italiana seria breu, doncs en la setena prova especial de l’itinerari, Orongorongo de 41,22 km de distància sobre grava, Ari Vatanen i Jim Scott hi aconseguien la seva segona victòria parcial de tram en el que portaven d’esdeveniment i el pilot finlandès i el copilot local rellevaven als transalpins de la posició d’honor. 

Queia la nit, i en els 49,95 km de distància de la vuitena prova especial cronometrada de l’itinerari es donaven dos fets molt transcendents en l’avenir del ral·li, per una banda Ari Vatanen i Jim Scott patien una sortida de pista i perdien prop de 20 minuts en tornar a posar el cotxe a pista. D’altra banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki arran d’una conducció defectuosa havien d’aturar-se en dues ocasions al llarg de l’especial per tal de proveir-se de carburant, quelcom que els feia endarrerir-se en uns 15 minuts. Qui pescava en aquestes aigües turbulentes eren Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, que amb el millor temps a final de tram, es tornaven a convertir en els líders de la classificació provisional.

En les assistències posteriors, la peça defectuosa del FIAT 131 Abarth de la parella finlandesa era reemplaçada, però la intervenció dels mecànics era molt llarga. Per tal d’impedir caure en penalitzacions, els pilots superaven en escreix el límit de velocitat per tal d'arribar al següent control, els finlandesos eren interceptats per la policia circulant a 130 km/h quan el límit era de 80 km/h. La denúncia policial era sinònim d’exclusió segons el reglament particular, però aquest tenia unes quantes llacunes donada la manca d’experiència dels organitzadors en una cita del màxim nivell mundial; Daniele Audetto, director esportiu de la formació italiana, presentava un recurs a la sanció i la parella podia seguir competint fins a la conclusió de la prova, moment en el que es reunirien els comissaris esportius.

Aquests dos incidents deixaven en segona posició als nòrdics Simo Lampinen i Solve Andearson amb el tercer dels 131 Abarth  a uns 6 minuts dels seus companys líders, mentre que tancant el podi, a una dotzena de minuts del lideratge, hi figurava el pràcticament immaculat Mazda RX3 dels neozelandesos Rod Millen i Mike Franchi, superant per ben poc el Ford Escort RS1800 dels també locals Mike Marshall i Arthur McWatt.

Ari Vatanen i Jim Scott sortien disposats a recuperar tot el temps que els fos possible, i el pilot finlandès i el navegant amateur local s’imposaven en totes les proves especials que restaven per arribar fins a Palmerston just abans del trenc d’alba, punt final de la primera etapa, on hi feien entrada dins de les 10 primeres posicions i a 18 minuts del registre de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti. Per la seva banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki entraven al parc tancat en la cinquena posició provisional a 14 minuts dels seus companys de formació líders, mentre que els tercers integrants de l’escuderia, Simo Lampinen Solve Andreasson eren segons a 5 minuts i 34 segons dels italians.

La segona etapa del ral·li era la més curta de totes les que estaven programades, amb 10 proves especials cronometrades de 238,20 km de distància en el seu itinerari, les quals seguien desplaçant als participants cap al nord, concretament fins a Napier.

Dilluns al vespre els participants abandonaven Palmerston i ja de nit tancada començaven a disputar les primeres proves especials del segon escull. Ari Vatanen i Jim Scott sortien a l’atac de nou, però la parella patia una sortida de pista en la primera prova especial de la jornada, endarrerint-se en 5 minuts més. Tanmateix el seu Ford Escort RS1800 quedava força malmès arran de l’incident i els seus mecànics l’anaren adequant a mesura que la jornada avançava.

No seria l’únic incident entre els Ford - Masport, doncs els locals Mike Marshall i Arthur McWatt hi patien una sortida de pista en el transcurs de l’etapa i en conseqüència perdien forces posicions a la classificació general provisional.

Amb aquests condicionants l’etapa va tenir un clar color FIAT, amb 3 victòries de tram per a Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, 3 victòries per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i una altra per a Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Ari Vatanen i Jim Scott n’aconseguirien 2, per tal de grimpar fins a la cinquena posició provisional.

Així doncs, en arribar a Napier, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti conservaven la seva primera plaça per 3 minuts i 37 segons de marge amb Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el triplet provisional de FIAT, quelcom que els italians ja hi comptaven donat el desplegament de medis que aquests hi feien. Els incidents dels dos Ford - Masport deixaven en quarta posició un altre Escort RS1800, el que pilotaven els locals Blair Robson i Chris Porter, si bé a no massa distància d’ells s’hi trobaven Ari Vatanen i Jim Scott, els quals acumulaven per llavors un retard de 19 minuts amb els líders provisionals.

De Napier en sortien el dimarts al vespre per tal de prosseguir el seu viatge cap al nord i així anar a trobar Grisborne, un desplaçament que es realitzava mitjançant 11 proves especials d’una corda de 334,12 km competitius.

En la neutralització de Napier, els mecànics de Masport treballaven de valent per tal de reacondicionar el Ford Escort RS1800 d’Ari Vatanen i Jim Scott, i els pilots en tenir el seu cotxe en perfecte estat, atacaven les especials de l’etapa amb una convicció i una velocitat que no s’havia vist mai fins llavors en les pistes neozelandeses. La parella aconseguia el temps de referència en 9 de les 11 proves del bucle i en retallar 3 minuts als líders, qui a la seva vegada guanyaven les altres 2 proves especials, aquests escalaven fins a la quarta posició provisional.

D’altra banda els nòrdics Simo Lampinen i Solve Andreasson es veien afectats per problemes mecànics en el seu FIAT 131 Abarth, i si bé conservaven la segona posició a l’arribada a Gisborne, aquests es trobaven ja a 8 minuts i 28 segons dels seus companys líders Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, alhora que amenaçats pels seus altres companys, Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La quarta etapa s’iniciava dimecres a la tarda, i aquesta comprenia 11 proves especials de 555,59 km cronometrats, figurant entre elles la cronometrada reina de l’edició, Pehira to Rakauroa de 102,40 km competitius. La disputa d’aquesta etapa permetia aquells qui la completessin arribar a Rotorua l’endemà dijous 5 de maig.

Simo Lampinen i Solve Andreasson iniciaven l’escull imposant-se en les dues primeres proves especials de l’etapa, mentre que Ari Vatanen i Jim Scott punxaven en la segona d’elles i tornaven a cedir minuts. Immediatament la parella recuperava el ritme superior que havien mostrat al llarg de l’etapa anterior per tornar-se a imposar en totes les cronometrades que restaven en el programa. Precisament en l’especial reina, el finlandès i el neozelandès avançaven sobre la pista els 3 FIAT 131 Abarth que els precedien, quelcom que també aconseguien fer Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb els seus dos companys de formació.

En el transcurs de la quarta jornada, tots els cotxes italians tenien els seus dimonis propis quan arran d’uns respectius canvis d’oli, el tap no quedava ben fixat i tan Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com Simo Lampinen i Solve Andreasson havien d’aminorar el ritme per manca de pressió del líquid lubricant, amb el conseqüent dany al motor dels seus cotxes. Afortunadament les dues parelles podien completar les respectives cronometrades en afegir-hi oli i arribar així al parc tancat de Rotorua dijous al migdia. 

El tercer dels FIAT presents, el que pilotaven els líders Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti patia una sortida de pista i els pilots es deixaven 4 minuts en l’incident, amb el què els italians entraven a la neutralització de l’etapa conservant la seva posició però amb 7 minuts i 44 segons de marge amb els seus companys Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Ari Vatanen i Jim Scott veien recompensada la seva tenacitat assolint la tercera plaça a 1 minut i 19 segons dels seus precursors. Markku Alén i Ilkka Kivimäki doncs quedaven a les portes del podi.

Després de descansar durant pràcticament 1 dia, divendres a primera hora del matí els pilots abandonaven el parc de Rotorua per afrontar-se a la jornada més llarga de totes les del programa en tenir 722,62 km competitius al llarg de 26 proves especials; les quals trobaven el seu punt final a Auckland l’endemà dissabte a primera hora de la tarda, on tanmateix s’hi esperava la presencia del primer ministre neozelandès per a la conclusió de l’edició.

Ari Vatanen i Jim Scott seguien imprimint un ritme impossible per a la resta de pilots professionals presents a la cita austral, i així de les 22 proves especials cronometrades que s’acabaven celebrant, doncs 4 eren cancelades pels organitzadors, els primers classificats hi aconseguien 2 victòries parcials de tram, els locals Rod Millen i Mike Franchi a bord d’un Mazda RS3 hi aconseguien el seu primer i únic millor temps en l’edició, mentre que en les restants 19 proves especials de l’etapa, donaven com a guanyadors a Ari Vatanen i Jim Scott, que d’aquesta manera ben d’hora donaven compte de la posició de Simo Lampinen i Solve Andreasson alhora que escurçaven distàncies amb el lideratge, però tot i l’esforç sense defallir, finalment la parella de Ford es quedava sense l’objectiu per excel·lència, guanyar.

Paral·lelament Markku Alén i Ilkka Kivimäki superaven als seus companys de formació nòrdics i els finlandesos passaven a tancar el podi provisional tot esperant la resolució de la reclamació interposada per Daniele Audetto.

En el moment de celebrar-se la cerimònia de clausura del 8è Ral·li del Pacífic Sud a Auckland es van produir moments de tensió quan el cotxe guanyador de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti no hi apareixia, si bé en el reglament particular no s’hi estipulava cap marge concret un cop el recorregut estava completat, si que estava regulat que el retard màxim abans de l’exclusió era d’1 hora. A manca d’1 minut per a superar aquest interval, finalment el 131 Abarth dels italians apareixia tot fent un soroll molt poc ortodox, alhora que vessava oli i emetia una forta olor d’additius de molibdè com a conseqüència d’una avaria en la seva bomba d’oli. D’altra banda, en el document d’exclusió de Markku Alén es comprovava que hi figurava la firma del Director de Cursa i no dels Comissaris Esportius, un formalisme que invalidava l’exclusió i permetia a la parella finlandesa pujar al podi final.

Així doncs, després de competir al llarg de 6 jornades i 69 proves especials, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti aconseguien la seva primera victòria mundial en completar els 2092,59 km del recorregut en un temps final de 24 hores 29 minuts i 55 segons. A 1 minut i 34 segons del seu registre completaven l’esdeveniment Ari Vatanen i Jim Scott, el que suposava el primer podi en el mundial per al finlandès de Ford, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi oceànic a 21 minuts i 59 segons del temps dels seus companys d’equip.

Només una signatura va lliurar Alén-Kivimäki de l'exclusió.

En la Copa FIA de pilots, el primer podi en el mundial combinat amb la victòria de l’Arctic europeu al mes de febrer, permetia a Ari Vatanen igualar els 15 punts que tenia per llavors el suec Björn Waldegård al certamen i compartir així els dos pilots el lideratge provisional. Per darrera d’ells es produïa el mateix fet quan Markku Alén igualava resultats i per tant punts amb Sandro Munari i els dos pilots compartien la segona posició a 2 punts del lideratge. Fulvio Bacchelli per la seva banda, arran de la victòria, s’afegia a la llista de pilots amb 9 punts i es mantenia també un empat en aquesta puntuació.

Pilot	Punts
Björn Waldegård Ari Vatanen	15 15
Sandro Munari Markku Alén	13 13
Stig Blomqvist Fulvio Bacchelli Jean-Claude Andruet	9 9 9

En el campionat de constructors, la victória de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti a l’altra banda del món, permetia a FIAT trencar la igualada que hi havia amb Ford després de la disputa del Safari Rally, i aquests lideraven la taula per 2 punts de distància. Opel per la seva banda, en no poder anar a la prova oceànica, començava a perdre el contacte amb els dos gegants del campionat en sumar el seu segon zero consecutiu de la temporada.

Constructor	Punts
FIAT	66
Ford	64
Opel	39

Alén-Kivimäki sorprenien a propis i aliens amb un rendiment fantàstic sobre asfalt on aconseguien la desena victòria mundial.

Dissabte 7 de maig de 1983, finalitzava a Ajaccio el 27è Tour de Corse, cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens de pilots i constructors portava fins a 178 equips a formalitzar la seva inscripció a la prova. Tots ells van prendre la sortida des de la pertinent rampa ubicada a Ajaccio el dijous 5 de maig, per tal de fer front a un recorregut composat per 32 especials cronometrades de 1066,10 km de distància que només 57 equips aconseguirien completar.

Una punxada i les ordres d'equip van impedir la probable victòria de Röhrl-Geistdörfer.

La primera etapa s'iniciava el dijous el matí per conduir als participants del ral·li a través de 12 especials cronometrades des d'Ajaccio fins a Bastia, on els primers equips hi arribarien a gairebé mitjanit del mateix dia. Tot i que Audi havia desplaçat fins a la illa una nova versió del seu Quattro, anomenada A2, amb un diàmetre dels seus cilindres menor que desencadenava en un motor més lleuger sent capaç de rendir 360 CV potència, des d'un primer moment va quedar palés que la victòria seria un afer Lancia.

Immersos en una lluita fraticida, tres dels quatre pilots oficials de Lancia van anar alternant-se en la condició de líder del ral·li al llarg de la primera jornada. Els primers en fer-ho van ser els pilots Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, autors del primer temps escratx del ral·li, peró ràpidament els alemanys cedirien el relleu als seus companys francesos Jean-Claude Andruet i Michèle Petit que a la vegada, una especial més tard, cedirien el seu rol de líders provisionals als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, autors de dos escratxs consecutius al que hi seguiria un tercer.

Completada la cinquena especial cronometrada Walter Röhrl i Christian Geistdörfer recuperaven el liderat de la prova per només un segon de marge vers Jean-Claude Andruet i Michèle Petit i dotze en relació a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. La suspensió de la sisena cronometrada i l'escratx en la setena per part dels alemanys, va perllongar el liderat dels campions del món, moment en que es va produir una punxada en el vuitè tram, deixant el 037 dels fins llavors líders en quarta posició provisional a 2 minuts i mig de la tercera plaça per llavors ocupada pel Lancia 037 del Jolly Club dels italians Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo.

Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, popularment coneguda com Biche, aconseguien mantenir la condició de líders a l'arribada a Bastia, en el que suposava la neutralització de la primera etapa. Encapçalant així una magnifica arrancada de Lancia, només alterada per la presència en cinquena posició de l'Audi Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz, que superaven per ben poc al retrovat al món dels ral·lis Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, pilots que un any abans en aquesta mateixa prova patiren un fort accident.

A Bastia no hi arribaven dos dels cotxes debutants al mundial en trencar-se el seu motor en la sisena especial cronometrada, parlem del BMW M1 de Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne i de l'Opel Manta 400 de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille. Mentre que una altra baixa destacada de la jornada era el Renault 5 Turbo que Jean-Luc Thérier i Michel Vial veient impotents com era consumit per les flames.

Els 109 equips que havien arribat a Bastia la nit anterior, el divendres a primera hora del matí es van dirigir de nou cap Ajaccio a través d'11 especials cronometrades que en total sumaven 356,90 km més. Jean-Claude Andruet i Michele Petit patien una punxada en la tercera especial cronometrada el que baixava als francesos fins la quarta posició provisional, deixant en condició de líder el Lancia 037 dels seus companys d'equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer assolien la segona plaça.

Cesare Fiorio, patró de Lancia, veient que els seus rivals estaven lluny i que el duel que estaven mantenint els seus pilots podien posar en perill l'objectiu de l'equip, és a dir sumar una victòria i que Audi sumés quants menys punts millor, va decidir llavors ordenar que es respectessin les posicions assolides en aquell instant. Probablement aquesta decisió va facilitar que en l'equador de la segona jornada Hannu Mikkola i Arn Hertz aconseguissin marcar un escratx, trencant així amb el domini aclaparador que estaven tenint els petits cotxes volumètrics italians fins aquell moment.

Poc després Lancia rebria un important revés, quan en unes assistències realitzades a les acaballes de la segona jornada queia aigua del circuit refirgerant del compressor dins un cilindre del 037 que pilotaven Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, aquest incident va provocar que el motor es trenqués i els pilots haguessin d'abandonar la prova, registrant així el primer abandonament d'un cotxe turinés al llarg de la temporada. Per precacució, Lancia va decidir desactivar el sistema de refrigeració del compressor volumètric en els restants cotxes que quedaven en competició, el que comportava una reducció de la potència dels cotxes italians, peró un increment notable de la tranquilitat dels membres de l'equip.

Els primers afectats per la mesura eren els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, els quals just en la darrera cronometrada abans d'arribar a la neutralització d'Ajaccio perdien la quarta posició provisional en favor de l'Audi Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz per només 15 segons, si bé pels pilots d'Audi aspirar a posicions més capdavanteres semblava impossible, doncs la tercera plaça ocupada llavors per Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo, estava a 8 minuts d'ells. Markku Alén i Ilkka Kivimäki mantenien la seva primera posició amb 1 minut i 15 segons d'avantatge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que semblaven estar disposats a seguir escurçant distàncies tot i les ordres de Fiorio.

Una altra víctima destacada de la segona jornada van ser els francesos Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, guanyadors de la darrera edició del ral·li, si bé en aquesta ocasió la seva actuació estava sent força discreta. Els pilots de Renault van colisionar amb una vaca en la darrera especial cronometrada de la jornada, el que va causar uns importants danys que acabarien desencadenant en el trencament del motor del seu 5 Turbo.

Dissabte es portava a terme la tercera i última jornada, un bucle amb arribada i sortida d'Ajaccio que els 73 equips que seguien en actiu havien d'afrontar. El bucle estava composat per 10 especials cronometrades de 291 km de distància, entre les que destacava la segona en el programa, Liamone-Suaricchio de 82,80 km de distància. Precisament en aquesta especial es produiria un primer cop de teatre, quan Hannu Mikkola i Arne Hertz patien una sortida de pista i danyaven la suspensió posterior del seu cotxe. A empemptes i rodolons els escandinaus van arribar a un punt d'assistència, peró per a la parella el seu concurs a la prova va tocar a fi quan allà no hi havia cap mecànic per reparar el seu Quattro A2.

Aixó deixava de nou als 4 Lancia 037 en les quatre primeres posicions, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons, amb el segon dels Audi Quattro A2 intentava forçar el ritme per almenys assolir la quarta posició. Malharaudament la parella franco-italiana seria protagonista del segon cop de teatre quan el seu ral·li va tocar final abans d'hora, en la sisena especial de l'etapa, a causa d'una fuita d'oli que va provocar que el seu cotxe es veiès envoltat de flames.

Al capdavant Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van seguir escurçant distàncies al llarg de la tercera jornada vers els seus companys d'equip finlandesos, el que va fer tèmer el pitjor a Cesare Fiorio que va amenaçar a la parella alemanya que de no complir les seves ordres, aparcaria l'helicòpter davant seu enmig de l'especial. Finalment els germànics van deixar escapar tot el temps retallat al llarg de la jornada en l'especial que tancava el ral·li, reestablint-se pràcticament les diferències que hi havia entre els dos equips en iniciar l'etapa.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki sumaven així la seva desena victòria en el mundial de ral·lis, sent a més a més la primera aconseguida sobre asfalt, una superficie en la que a priori els finlandesos no comptaven entre els favorits, aturant el cronòmetre en un temps total de 12 hores 43 minuts i 38 segons, 1 minut i 49 segons menys que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. El podi el tancava el Lancia 037 del Jolly Club pilotat per Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo a 6 minuts i 30 segons del temps guanyador, en el que era el primer podi en el mundial per a la parella italiana que alhora superava en 7 minuts i 19 segons als seus compatriotes i oficials de Lancia Attilio Bettega i Maurizio Perissinot en un resultat perfecte per a la marca de Turí.

Vudafieri-Perissinot aconseguien el seu primer podi al mundial.

Tot i el zero que s'emportava Hannu Mikkola de la seva visita a Còrsega, el finlandès seguia liderant la provisional del campionat de pilots gràcies a les bones actuacions prèvies, si bé a partir d'aquell moment el seu liderat passava a ser de 18 punts de marge vers Walter Röhrl. L'alemany així com el seu company d'equip Markku Alén treien un molt bon rendiment de la seva actuació al ral·li, ja que gràcies al seu segon i primer lloc respectivament, tots dos superaven a la francesa Michèle Mouton que per culpa del zero aconseguit baixava del segon al quart lloc provisional.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	65
Walter Röhrl	47
Markku Alén	45

En la taula provisional del campionat de constructors, la classificació quedava molt apretada després dels resultats obtinguts a la prova. Lancia sumava els 18 punts corresponents a la victòria, el que permetia als italians liderar la taula provisional del campionat, mentre que Opel, que sumava 12 punts per la victòria en Grup A de Jean-Sébastien Couloumies i Claudine Causse, restava a 1 punt per sota dels italians i a 1 punt per sobre d'Audi, que perdia així la seva condició de líder del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	50
Opel	49
Audi	48

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 2302 centímetres cúbics (93,40 mm de diàmetre - 84,00 mm de carrera).
Potència	275 CV a 8200 rpm.
Canvi	Manual de 5 velocitats.
Transmissió	Propulsió a les rodes posteriors.
Longitud	4355 mm
Amplada	1680 mm
Alçada	1350 mm
Distància entre eixos	2565 mm
Pes mínim	1025 kg

BMW homologava el M3 sota la normativa de Grup A pels campionats de turismes, és a dir la competició en circuits, pel que la seva preparació i adaptació a les característiques d'un ral·li corria a càrrec de l’estructura britànica, del per llavors ja excopilot David Richards, Prodrive. Si bé l'homologació es va dur a terme al mes de març de 1987, el debut en el mundial de ral·lis no tenia lloc fins el dijous 7 de maig de 1987, tot coincidint amb l’inici de la cinquena ronda del calendari, el 31è Tour de Corse.

Si bé el cotxe bavarès no gaudia de la tracció integral dels Lancia Delta HF 4WD, si que disposava de 40 CV més de potència que no pas els compactes transalpins i sobretot 100 kg de pes menys, seguint així un concepte molt similar al del Ford Sierra Cosworth, i que en l’abrasiu asfalt cors resultava una opció molt vàlida.

Prodrive hi desplaçava dues unitats del BMW M3, una confiada als francesos Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne i una altra en mans dels belgues Marc Duez i Georges Biar, sent els primers qui aconseguien la victòria en completar-se el recorregut el dissabte 9 de maig per més de 2 minuts de marge vers els Lancia, mentre que els segons eren sisens.

Donades però les seves característiques tan específiques, el BMW M3 no es va tornar a veure en el mundial fins a la següent edició del Tour de Corse, mentre que a l’any 1989, i amb el suport econòmic de la petrolera FINA, Marc Duez i Alain Lopes es van atrevir a treure’l del seu terreny fetitxe si bé només François Chatriot i Michel Périn aconseguirien sumar dos podis més al Tour de Corse de 1989 i 1990.

Així doncs, acotant les participacions que comptaven amb el suport de Prodrive, 9 van ser les aparicions del BMW M3 en els 4 anys que van estar més actius al campionat, en les que els diferents pilots que s’hi van posar als seus comandaments hi van aconseguir acumular un total de 3 podis i 1 una única victòria, generant així una relació de victòries per participacions del 11,1 %.

Bernard Beguin:

Tour de Corse 1987.

Auriol-Occelli van dominar la prova de cap a peus tot i el suspens final.

Quarta ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 38è Tour de Corse finalitzava a Ajaccio el dissabte 7 de maig de 1994. La cita, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques i mundial de producció, comptava amb un recorregut format per 23 proves especials cronometrades de 545,48 km de distància, a les quals els 84 equips participants dels 92 que hi havien formalitzat la seva inscripció, començaven a afrontar a partir del dijous 5 de maig des de la mateixa ciutat corsa d'arribada. 43 equips participants aconseguien completar amb éxit el recorregut.

Una inoportuna averia privava de la lluita per la victòria a Sainz-Moya.

La primera etapa, celebrada el dijous 5 de maig, unia les ciutats d'Ajaccio i Bastia a través de 8 trams cronometrats de 177,27 km de distància, en els que, malgrat alguns problemes de sub-viratge en el seu Toyota Celica Turbo 4WD, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli posaven de relleu la seva supremacia a la illa que els hi havia permès guanyar quatre de les sis últimes edicions el ral·li en quan els pilots s'imposaven en les 8 proves especials de la jornada.

Les dues parelles oficials de Subaru, formades pels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i els escocesos Colin McRae i Derek Ringer es trobaven en temps molt propers als de la parella líder en els primers compassos de la prova, deixant-se menys de 10 segons en cada tram malgrat que aquests superaven la vintena de quilòmetres de distància.

Els riscs peró que asumia la parella britànica per tal de no perdre el tren de les primeres places van suposar el seu abandonament en el transcurs de la quarta cronometrada de la jornada. En el quart quilómetre de l'especial, els pilots impactaven contra una pedra del voral provocant-lis una punxada i malgrat que el sistema anti-punxades de les seves Pirelli els va permetre continuar competint, les condicions un tan precàries amb les que pilotaven després de 15 km punxats, els va acabar provocant una sortida de pista quan mancaven 6 km per completar el tram, deixant el seu Impreza sobre 3 rodes i la direcció destrossada.

L'abandonament de la parella britànica obria les portes de les places de podi als italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals brindaven una interessant lluita amb els oficials de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist al volant del seu Toyota Celica Turbo 4WD privat i dotat d'uns nous esmortidors revolucionaris.

La tónica es mantenia al llarg de la jornada, si bé en la penúltima cronometrada la parella espanyola perdia gairebé tants segons vers els líders com l'avantatge que els francesos els hi havien aconseguit posar al llarg de les sis cronometrades anteriors, amb el que els de la constelació de les Plèiades passaven a estar a mig minut de Didier Auriol i Bernard Occelli. Amb la celebració de la vuitena prova cronometrada de la primera etapa, s'entrava a Bastia amb els pilots de Toyota superant en 35 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, que malgrat tot es mostraven satisfets per l'avenç que havia mostrat el seu cotxe vers cites anteriors. Andrea Aghini i Sauro Farnocchia conservaven la seva plaça de podi a 1 minut dels líders, mentre que els companys d'equip d'aquests, el finlandès Juha Kankkunen i el britànic Nicky Grist es trobaven ja a 1 minut i 14 segons.

Fora de les places de podi s'hi classificaven provisionalment els tres Ford Escort RS Cosworth, capitanejats pel dels transalpins Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, que feien entrada a l'equip en substitució del lesionat François Delecour i el seu habitual copilot Daniel Grataloup, a 1 minut i 42 segons de la primera plaça.

Divendres 6 de maig tenia lloc la segona jornada de la prova, la qual estava composada per 7 proves especials que permetien unir Bastia amb Calvi mitjançant 154,25 km cronometrats. Carlos Sainz i Luis Moya trencaven la dinàmica de la jornada anterior en quan s'imposaven en les dues primeres cronometrades del dia, el que unit amb una virolla dels líders en la segona especial i una trobada inoportuna amb la fauna bovina que buscava pastures per la carretera, permetia als de Subaru rebaixar la distància vers els de Toyota per sota del mig minut.

Aixó va fer reaccionar a Didier Auriol i Bernard Occelli, que en imposar-se consecutivament en les següents tres proves especials, aconseguien recuperar les distàncies perdudes i reestablir els 35 segons de marge amb els que iniciaven la jornada. Per darrera d'ells la situació es mantenia estable, amb la única salvedat de l'abandonament per accident dels italians Gianfranco Cunico i Stafeno Evangelisti per accident en la segona prova cronometrada del dia i després d'estar sometent a un gran esforç els seus frens al llarg de les 9 especials celebrades anteriorment. Per la seva banda, els seus compatriotes Andrea Aghini i Sauro Farnocchia es seguien mostrant superiors en tot moment als oficials Juha Kankkunen i Nicky Grist, peró inferiors als dos equips precursors amb el que les distàncies s'anaven eixamplant.

En les dues últimes especials de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien superar amb 1 segon en cadascuna d'elles als líders Didier Auriol i Bernard Occelli, amb el que l'entrada al parc tancat de Calvi es feia amb els segons classificats separats dels primers en 33 segons. Andrea Aghini i Sauro Farnocchia veien com el seu marge s'incrementava en gairebé mig minut més, i es trobaven ja a 1 minut i 34 segons, sent així mateix el seu marge amb Juha Kankkunen i Nicky Grist de 26 segons i vers els seus compatriotes de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero, nous cinquens classificats, de 2 minuts i 9 segons, en el que s'estava quallant com una de les pitjors actuacions dels de l'oval en la temporada.

La jornada sabatina tancava el cercle a la illa i mitjançant 8 trams de 213,96 km cronometrats, conduia als 53 participants que restaven en actiu fins Ajaccio, punt de sortida de l'edició. Carlos Sainz i Luis Moya sortien disposats a donar-ho tot i amb quatre escratxs consecutius els espanyols es quedaven a només 9 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals començaven a veure amb preocupació com la seva victòria començava a estar en perill.

Per desgràcia de tothom tret dels líders, en la cinquena especial cronometrada del dia, la més llarga del ral·li amb 43,15 km de distància, els de Subaru notaven en el setè quilòmetre del tram un fort soroll provinent de la part frontal del seu Impreza, a partir del qual el cotxe va començar a patir sub-viratge, destrossant un pneumàtic i punxant l'altre. La causa, una barra estabilitzadora que s'havia trencat i la conseqüència, enterrar totes les opcions que tenien de lluitar per la victòria, en deixar-s'hi 44 segons vers els líders, que a més a més hi sumaven el millor temps.

A partir de llavors, Carlos Sainz i Luis Moya van afluixar el ritme i van deixar d'assetjar la posició de líder, massa lluny amb només tres trams cronometrats per davant, pel que Didier Auriol i Bernard Occelli encara van ser a temps d'adjudicar-se dues especials més, sent la darrera pels belgues de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot.

Amb l'entrada a Ajaccio es donava per finalitzada la 38ena edició del ral·li, en la que Didier Auriol i Bernard Occelli s'hi imposaven en completar el recorregut en 5 hores 57 minuts i 46 segons, sent aquesta la seva cinquena victòria a la illa. A 1 minut i 1 segon per darrera dels francesos s'hi classificaven Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Andrea Aghini i Sauro Farnocchia ho feien a 2 minuts i 11 segons dels guanyadors, seguint demostrant un ritme superior a la competencia tret dels dos equips capdaventers.

Aghini-Farnocchia van trobar-se regularment per darrera dels dos primers peró davant la resta.

En el campionat de vehicles de producció, o amb fitxa d'homologació de Grup N, els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio prengueren les regnes de la categoria a partir de la segona especial cronometrada, moment en que els primers líders, els locals Jean-Marie Santoni i Marcel Cesarini es deixaven prop d'1 minut. Amb 3 escratxs més, la parella espanyola arribava a Bastia amb prop de minut i mig de marge vers els segons classificats, el pilot de la Unió dels Emirats Àrabs Mohammed Bin-Sulayem i l'irlandès Ronan Morgan.

Els líders s'imposavaen en cinc de les set cronometrades del divendres, sent els altres dos trams pels segons classificats, amb el que el seu marge al capdavant de la classificació s'incrementava en 1 minut més. La superioritat es va mantenir al llarg de la tercera i última jornada sabatina al que se li unien diversos problemes als rivals més directes, pel que la victòria de la parella càntabre s'assolia per més de 8 minuts. En clau de campionat, Chus Puras aconseguia la seva segona victòria de la temporada amb el que el pilot de Santander arribava fins als 36 punts, superant en 19 la segona classificada, l'alemanya Isolde Holderied.

Puras-Del Barrio guanyaven a plaer entre els de producció.

La primera victòria de la temporada que aconseguia el pilot occità Didier Auriol, li donava accés a la primera posició provisional del campionat, desplaçant-hi el seu company d'equip, el finlandès Juha Kankkunen, el qual no trepitjava el podi cors. Carlos Sainz per la seva part, desfeia la igualada amb el vicentí Massimo Biasion i tancava les places de podi en solitari en la que era el millor resultat pel pilot madrileny des de que havia fitxat per Subaru.

Pilot	Punts
Didier Auriol	47
Juha Kankkunen	45
Carlos Sainz	37

En el campionat de constructors, l'avenç dels Toyota era encomiable amb tres victòries i una segona posició en les quatre cites celebrades fins al moment. Subaru per la seva banda començava a seguir des de la distància l'estela que deixava la marca nipona afincada a Colonia mentre que Ford, en una de les pitjors actuacions de la temporada, començava a quedar-se despenjada de les primeres posicions.

Constructor	Punts
Toyota	77
Subaru	58
Ford	44

Les pluges caigudes a última hora van jugar a favor de McRae-Grist.

El dimecres 7 de maig de 1997, Ajaccio era l'escenari de la cerimònia de clausura del 41è Tour de Corse, sisena cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis. La ronda corsa era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors, mundial FIA 2-L així com el de producció; malgrat les puntuabilitats i la gran tradició local només 62 equips s'hi inscribien oficialment a la prova dels que 60 es presentaven a la rampa de sortida per iniciar a partir del dilluns 5 de maig a afrontar un recorregut programat de 18 proves especials de 408,02 km cronometrats que 39 equips participants aconseguirien superar.

En l'últim tram Sainz-Moya van perdre el ral·li.

La primer etapa del ral·li estava formada per 6 trams que suposaven 134,20 km de lliuta contra el cronómetre, en la primera d'elles els germans Gilles i Hervé Panizzi calaven el seu Peugeot 306 Maxi en la línia de sortida del tram, el que habilitaven per 1 sol segon que el millor temps fos per als britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, mentre que els companys d'equip a Peugeot dels primers, François Delecour i Daniel Grataloup, restaven en la tercera posició a 6 segons dels líders.

En la següent cronometrada els dos Peugeot 306 Maxi passaven a ocupar les dues primeres posicions de la taula, amb els provençals Gilles Panizzi i Hervé Panizzi al capdavant, mentre que en la tercera i quarta especial cronometrada, en la que arribaven al final del tram amb una roda punxada sense haver-se percatat, Carlos Sainz i Luis Moya veien compensades les hores dedicades a millorar les prestacions del seu Ford Escort WRC, sobretot en les suspensions i les relacions de canvi, sacrificant una mica la velocitat punta en benefici d'una acceleració més bruta, en quan els espanyols hi aconseguien consecutivament el millor temps. Els dos escratxs permetien a la parella de l'oval grimpar fins la segona posció, just per darrera dels líders, que seguien sent els homes de Peugeot Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

Un tercer escratx de Carlos Sainz i Luis Moya donava ales a la parella espanyola per a completar la jornada com a líders, peró just abans d'iniciar-se el darrer tram la pluja va fer acte de presència i la temperatura va baixar, amb el que les seves Michelin no van agafar la temperatura ideal de treball i els pilots de Ford es veien superats pels dos Peugeot 306 Maxi en l'especial i de retruc en la general amb el millor temps de François Delecour i Daniel Grataloup.

A la neutralizació de la primera etapa a Ajaccio doncs, s'hi arribava amb Gilles Panizzi i Hervé Panizzi en primer lloc per 5 segons de marge vers els seus companys i compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya eren els primers pilots amb un cotxe WRCar a 19 segons dels líders i amb 3 segons de marge vers els britànics Colin McRae i Nicky Grist.

La segona jornada tenia un programa similar a l'anterior, amb 6 trams cronometrats de 132,33 km competitius, iniciant-se amb el tram més llarg del ral·li, Liamone, de 48,93 km de distància en els que es van produir els primers cops de teatre. Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya  marcaven el millor temps a l'especial, gràcies al qual la parella espanyola pujava fins la segona posició en detriment de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi que baixaven del primer al tercer lloc per culpa de portar les rodes equivocades en caure un ruixat, deixant als seus companys François Delecour i Daniel Grataloup al capdavant de la provisional.

Peró si un incident va marcar el concurs d'aquesta primera especial va ser l'accident que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne van patir contra una vaca i el seu vedell. Prèviament tan Colin McRae i Nicky Grist com Carlos Sainz i Luis Moya havien pogut fer una maniobra evasiva i esquivar la fauna bovina, peró la parella finlandesa, que circulava a velocitats properes als 180 km/h amb el seu Mitsubishi Lancer Evo IV, no van poder fer res per evitar la colisió i caure a un terraplè situat a uns 25 metres per sota del nivell de la carretera que els va obligar a abandonar la prova.

Sense arribar a la situació tan dramàtica de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, i encara sense moure'ns d'aquesta primera prova especial cronometrada, una tempesta d'uns minuts va agafar amb les rodes equivocades tan als britànics Colin McRae i Nicky Grist com als francesos Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, tal i com ja havia avançat abans, els quals cedien un bon grapat de segons vers els dos altres equips immerosos en la lluita per la victòria que els obligaren a anar recuperant terreny perdut al llarg de les següents especials repartint-se els escratxs.

Els de britànics Subaru s'imposaven en quatre de les cinc cronometrades que restaven en la jornada, mentre que els francesos del lleó ho feien en dues, sent lógicament un d'ells ex-aequo entre els dos equips, amb el que els primers completaven l'etapa en quarta posició a 19 segons dels líders i els segons retornaven a Ajaccio en tercer lloc a 9 segons.

Per davant Carlos Sainz i Luis Moya es van llençar a l'atac per donar caça a la posició líder que ocupava el Peugeot 306 Maxi de François Delecour i Daniel Grataloup, i malgrat arrossegar un problema amb una vàlvula del turbo, els de Ford aconseguien igualar en temps a la general als francesos al terme de la quarta especial, per ja en la cinquena restar com a líders en solitari. Un problema de frens en la darrera prova especial del dimarts, retornava la igualada al capdavant de la general, si bé el liderat era per a François Delecour i Daniel Grataloup en haver aconseguit un millor registre que els espanyols en la primera especial del programa.

La tercera i definitiva etapa es programava pel dimecres 7 de maig amb 6 trams de 141,49 km cronometrats, sent com les altres dues anteriors amb inici i final a Ajaccio. François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien el millor temps en el primer d'ells en superar per 1 segon als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que els del lleó es situaven com a líders en solitari, peró en la següent especial, l'excessiva degradació dels seus pneumàtics els va suposar perdre aquesta condició que anava a parar en mans dels seus rivals de Ford, mentre que el millor temps era obra dels germans Gilles i Hervé Panizzi que d'aquesta manera s'acostaven al temps total dels dos equips precursors.

La tercera especial de l'etapa va ser fatídica pels dos Peugeot 306 Maxi, en quan tots dos equips baixaven una posició per un problema d'embragatge. Els grans beneficiats de l'incident van ser els britànics Colin McRae i Nicky Grist, que en aconseguir el seu primer escratx del dia passaven de la quarta fins la segona posició provisional. Un segon escratx consecutiu dels pilots de la constelació de les Plèiades, si bé ara compartit amb Gilles i Hervé Panizzi, acostava a la parella britànica a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals per un problema de suspensió en la penúltima especial, veien com els seus rivals seguien escurçant distàncies, si bé ara el millor temps era pels italians Piero Liatti i Fabrizia Pons.

S'arribava així a l'última cronometrada del ral·li amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant de la taula de temps per 7 segons de marge vers Gilles Panizzi i Hervé Panizzi així com Colin McRae i Nicky Grist , mentre que en la quarta posició hi restava François Delecour i Daniel Grataloup a 13 segons; res estava decidit encara, peró un ruixat que queia en els minuts previs a la celebració d'aquesta especial de 34,33 km de distància, conferia un cert avantatge als Pirelli de Colin McRae i Nicky Grist.

Els britànics hi aconseguien el millor temps i superaven en 25 segons als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, autors del segon millor registre, amb el que la parella de Subaru passava a liderar el ral·li, recuperant així molt oportunament una posició que aquests no ostentaven des de la primera especial cronometrada de la cita corsa. Molt pitjor resultaven les condicions de mullat per als dos Peugeot 306 Maxi de dues rodes motrius, que veien com els dos WRCar amb els que estaven immersos en la lluita, s'escapaven escandalosament.

Amb l'entrada al parc tancat d'Ajaccio per tercera vegada finalitzava la 41ena edició de la prova corsa, en la que els britànics Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien la victòria en completar el recorregut en 4 hores 30 minuts i 58 segons, 18 segons menys que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals malgrat perdre el ral·li en l'última especial, es mostraven satisfets pels progressos fets en l'Escort WRC. Tancant el podi, a 48 segons dels guanyadors, s'hi trobaven els germans francesos Gilles i Hervé Panizzi.

La pluja i un problema d'embragatge van privar al 306 Maxi dels germans Panizzi d'un resultat millor.

Entre els participants amb vehicles de producció, els locals Jean-Marie Santoni i Jean-Marc Casamatta al volant d'un Ford Escort RS Cosworth, van dominar la prova des d'un primer moment davant la oposició dels també cors, si bé dotats d'un Mitsubishi Lancer Evo III, Jacques Andreani i Claude Blanc-Raffini, mentre que el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní, es retiraven en trencar la suspensió del seu Lancer Evo III en una sortida de pista soferta en la primera especial.

Finalment els cors Jean-Marie Santoni i Jean-Marc Casamatta aconseguien una victòria anecdòtica, doncs lliutar pel campionat de producció no entrava en els seus plans. Campionat que seguia estant encapçalat per l'uruguaià absent Gustavo Trelles, que gaudia d'un marge força ampli.

El pols entre cors en producció va ser per a Santoni-Casamatta.

En el campionat FIA 2-L poc més que afegir que la possibilitat que van tenir els dos Peugeot 306 Maxi oficials de lliutar per la victòria absoluta, es traduia en un domini aclaparador per part de la marca del lleó en la categoria, marca a la qual els seus dos equips li brindaven un fantàstic doblet amb el que la firma francesa obria forat al capdavant de la classificació provisional, trobant-se ara perseguida per Volkswagen a 15 punts de la seva posició.

Els Peugeot van volar per les carreteres corses cap un doblet en el FIA 2-L.

En el campionat de pilots, l'escocès Colin McRae aconseguia una important victòria que l'acostava a la posició líder, que seguia ocupant el pilot finlandès Tommi Mäkinen malgrat el zero que s'enduia a la illa en colisionar contra la vaca. Per darrera seu, el tercer segon lloc que acumulava el madrileny Carlos Sainz en les 6 proves disputades en el campionat, li permetia empatar amb l'italià Piero Liatti en l'última posició de podi provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	28
Colin McRae	26
Piero Liatti Carlos Sainz	18 18

En el campionat de constructors, Subaru acumulava ja quatre victòries en les sis cites celebrades, amb el que el seu domini a la taula començava a ser preocupant pels seus rivals, més si tenim en compte que els Peugeot 306 Maxi no retenien punts en el campionat de constructors i per tant la cinquena plaça de Piero Liatti i Fabrizia Pons, es traduia en un tercer lloc en el de marques, donant encara més ales als cotxes preparats a Prodrive. Mitsubishi se n'anava amb les mans buides i Ford només afegia 6 punts en el seu compte particular després de l'enèssim problema d'Armin Schwarz i Philip Mills llur futur a la marca començava a estar en la corda fluixa.

Constructor	Punts
Subaru	54
Mitsubishi	36
Ford	29

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre - 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5250 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4005 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1300 mm
Distància entre eixos	2448 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Títols
Constructors	2000
Pilots	Marcus Grönholm: 2000

Després de 13 anys d’absència en la primera fila del Campionat del Món de ral·lis, Peugeot hi retornava el divendres 7 de maig de 1999, fent-ho en el mateix escenari en el que els anys 1984 i 1985 hi havia presentat les seves anteriors armes, el Tour de Corse.

La normativa FIA establia una distància mínima de 4 metres per tal de poder homologar un cotxe dins la categoria WRC, una mida que el Peugeot 206 que qualsevol usuari pogués comprar en un concessionari no arribava. L’enginy dels francesos els va portar a editar una sèrie limitada anomenada RC, la qual en estar dotada d’uns para-cops més grans, assolia els 4 metres mínims i per tant els enginyers hi podien basar el seu nou cotxe de competició.

Vers altres “World Rally Car” contemporanis, el Peugeot 206 WRC presentava la novetat de tenir el motor i la caixa de canvis fora de la mateixa linia, és a dir, mentre el primer estava en posició transversal, el segon ho estava en posició longitudinal, el que va donar uns quants mals de cap amb el canvi en les primeres proves que els del lleó hi participaven.

De fet no va ser fins a la tercera entrada que un Peuegot 206 WRC aconseguiria completar tot el recorregut programat, i fins al Sanremo, quarta participació oficial d’un Peugeot, que no arribaria el primer podi amb el segon lloc de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi. La primera victòria s’aconseguia al Ral·li de Suècia 2000, on a més a més els seus pilots Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi podien celebrar el seu primer triomf també.

Al 36è Ral·li Catalunya-Costa Brava s’introduïa una nova evolució del model, pel que el 206 WRC va estar defensant els colors de Peugeot al llarg de 10 cites del mundial, en les que els seus pilots hi acumularien un total de 3 podis i 1 victòria.

Marcus Grönholm:

Suècia 2000.