Thérier-Delferrier tornaven a guanyar en terra, deixant palesa la duresa dels Alpine en terra.

Sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 21è Ral·li Acròpolis finalitzava dilluns 28 de maig de 1973 a Atenes, ciutat des de la que el dimecres 23 de maig es celebrava la cerimònia de sortida als peus de l'Acròpolis que li donava nom a la prova. El ral·li comptava amb 103 equips inscrits dels que 83 es van presentar al parc tancat per tal d'afrontar el recorregut composat per 47 especials cronometrades de 556,35 km de distància dels que 130 es corresponien sobre asfalt i els restants sobre terra que només 11 equips van aconseguir completar.

Molt murri, Aaltonen-Turvey es feien amb la segona plaça.

La primera etapa, amb sortida des d'Atenes a les 5 de la tarda sota una calor sofocant, discurria per la part continental grega fins arribar a Lagonissi havent fet prèviament dues neutralitzacions de dues hores cadascuna a mode de reagrupament a Kalabaka i Volos.

Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier feien bons els pronòstics dipositats sobre els Alpine A-110 1800 i marcant els dos primers escratxs de manera consecutiva, començaven a cimentar un liderat ferm. La reacció dels BMW no es va fer esperar, i l'alemany Achim Warmbold acompanyat del francès Jean Todt aconseguien marcar el millor registre en la tercera especial cronometrada. Com si d'una sèrie es tractès, els pilots francesos d'Alpine aconseguien el millor registre en la quarta i cinquena cronometrada mentre que els de BMW ho feien en la sisena. Malhauradament pels pilots del constructor bavarès, el seu 2002 es va envirollar en la setena cronometrada anant a parar les rodes motrius del seu cotxe en un fossar del que ja no el varen poder treure enregistrant-se així la baixa de la parella germano-francesa.

Per llavors ja s'havien vist obligats a abandonar els pilots campions de França Bernard Darniche i Alain Mahé; el girondí afligit per un atac de ciàtica només posar els peus a Grècia, no va poder entrenar la prova i va sortir a competir-la per veure en quin estat es trobava. Al cap de dues cronometrades després el dolor era insoportable i Bernard Darniche era conduit urgentment cap a Paris. Pràcticament en el mateix moment s'enregistrava una baixa en el si de l'equip BMW, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius que debutaven amb la marca alemanya, veien com a la tercera especial cronometrada la junta de culata del seu 2002 16V es trencava i els pilots quedaven fora de competició. Aquesta baixa unida a la que poc després vindria de la mà d'Achim Warmbold i Jean Todt, deixava a l'equip BMW pràcticament inèdit a la cita grega, on s'esperava i molt de l'equip de Munic.

Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial punxaven una roda del seu Alpine A110 1800 en la setena prova cronometrada, cedint el segon lloc que per llavors ocupaven al FIAT 124 Abarth d'Alcide Paganelli i Ninni Russo, cotxe que si bé la duresa de la prova grega no era la del Marroc, se li havia millorat força tot el sistema de suspensions per evitar el mal paper fet a la ronda anterior del mundial. Més entrada però en la primera etapa, la parella transalpina patia una sortida de pista a conseqüència de la qual trencaven la caixa de direcció del seu 124 Abarth i aquests es veien obligats a abandonar.

Els austríacs Günther Janger i Harald Gottlieb es trobaven fent un ral·li més que digne amb el seu Volkswagen 1303 S de Grup 2, demostrant un cop més ser la revelació del campionat, fins que en la vuitena especial cronometrada els pilots es veien apartats de la competició en patir una sortida de pista. Els seus companys d'equip suecs Harry Källström i Claes Billstam abandonaven dues especials més tard en trencar l'alternador del seu cotxe, deixant pràcticament sol al front de l'equip a la parella britànica formada per Tony Fall i Mike Wood llurs bons cronos els situaven provisionalment en posicions de podi.

Els suecs de FIAT Håkan Lindberg i Arne Hertz, pilot guanyador de l'edició prèvia del ral·li grec, tenien un bon ensurt quan canviant una roda punxada en el seu 124 Abarth, el gat es trencava i el cotxe queia d'una manera tan brusca que les suspensions posteriors quedaven seriament malmeses, el que els feia perdre tota esperança de revalidar la victòria que el pilot de FIAT havia aconseguit la temporada anterior dins el marc del Campionat Internacional de Marques, precursor del Mundial de Ral·lis.

La duresa de la prova es seguia cobrant més i més víctimes i ben entrada la primera etapa arribava l'hora dels suecs Ove Andersson i Gunnar Häggbom quan el motor del seu Toyota Celica, millorat en relació a l'anterior participació mundialista registrada a Portugal, es trencava. Tanmateix els herois locals Tassos Livieratos, popularment conegut com Sciroco, i el seu copilot Miltos Andriopoulos es veien apartats de la competició en trencar la caixa de canvis del seu Alpine A110 1600.

Per davant Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier semblaven trobar una harmonia perfecta entre velocitat i cuida de la mecànica i amb 9 escratxs consecutius als que cal afegir els 4 aconseguits en les primeres cronometrades i dos més després que vindrien després d'un breu parantesis, deixaven a la parella francesa amb un còmode avantatge al capdavant de la general provisional. No es podia dir el mateix dels seus companys Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, els quals després de recuperar la segona plaça, els francesos la tornaven a cedir en patir un problema amb el cable del seu embragatge deixant la lluita pel segon calaix del podi en mans del FIAT de Rauno Aaltonen i Robin Turvey i el Volkswagen de Tony Fall i Mike Wood.

Reparat l'Alpine a la neutralització-reagrupament de Volos, Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial van començar a recuperar temps a marxes forçades i amb quatre escratxs absoluts els pilots d'Alpine arribaven a la neutralització de Lagonissi en quarta posició provisional a mig minut del VW 1303 S de Tony Fall i Mike Wood que tancaven les posicions de podi per darrera de Rauno Aaltonen i Robin Turvey.

Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier es trobaven per llavors amb la cara menys amable de la fortuna, quan els pilots tenien un incident similar al que patia Håakan Lindberg i Arne Hertz. Els pilots que estaven canviant una roda punxada al seu cotxe, veien com el seu gat es trencava i l'Alpine quedava rodes amunt. Després d'un esforç extenuant, que va acabar amb el pilot desmaiat i el seu copilot tirant-li aigua per reanimar-lo, Jean-Luc Thérier va acabar pilotant els darrers quilòmetres de l'etapa amb el cap fora del compartiment de l'Alpine.

Després de descansar unes 12 hores a Lagonissi, els pilots que restaven en actiu es disposaven a afrontar la segona etapa, la qual es celebrava pel Peloponès conduint de nou a la caravana del ral·li a Atenes. Entre els participants es temia especialment per la seva duresa el bucle nord del recorregut, com dona fe l'abandonament sonat de Tony Fall i Mike Wood registrat en la cinquena especial cronometrada de la segona etapa en trencar-se l'arbre de lleves del seu VW 1303 S. Amb els homes de Volkswagen fora de cursa, Rauno Aaltonen i Robin Turvey lliuraven una interessant lluita amb Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial per la segona posició, mentre que Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier amb 6 escratxs de 17 possibles mantenien el seu coixí de temps al capdavant de la taula general.

En finalitzar el recorregut, semblava que Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial havien aconseguit superar els homes de FIAT, donant així un fantàstic doblet per a la marca de Dieppe, però el pilot finlandès de FIAT tenia guardat un as a la màniga. I es que en un gest molt murri Rauno Aaltonen havia detectat amb anterioritat que un comisari havia anotat dos minuts de més en el seu carnet de ruta, pel que la distància vers Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial semblava inferior. En completar el recorregut els homes de FIAT van solicitar una revisió dels temps i en poder-se comprovar l'error, la segona plaça retornava en mans de la parella finlandeso-britànica.

Jean-Luc Thérier aconseguia així, ara acompanyat del belga Christian Delferrier, la seva segona victòria de la temporada, quarta per Alpine en la temporada, en completar el recorregut en un temps total de 7 hores 37 minuts i 58 segons, 7 minuts i 1 segon per davant de Rauno Aaltonen i Robin Turvey i 7 minuts i 58 segons per davant dels seus companys Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial que tancaven el podi.

A Nicolas-Vial se'ls hi va escapar el doblet per ben poc.

Amb quatre de sis victòries possibles en el campionat i un tercer lloc aconseguit a Suècia, el progrès d'Alpine en el mundial era l'enveja de la competència. FIAT que tot just aconseguia el seu primer podi del campionat, es postulava com l'alternativa al constructor francès si bé amb la meitat de punts que els homes de Dieppe. Citroën, que sumava sis punts més gràcies al sisè lloc dels austríacs Richard Bochnicek i Sepp-Dieter Kernmeyer es mantenia dins el podi provisional.

Constructor
Punts

Alpine

92

FIAT

46

Citroën

33

Harry Källström i Claes Andersson guanyaven per primera vegada un event WRC.

El divendres 28 de maig de 1976 finalitzava el 23è Ral·li Acropolis, cinquena cita del campionat del mòn de ral·lis de la temporada que amb un recorregut composat per 716,00 km cronometrats era tota una prova per a les mecàniques i pilots de les 136 inscripcions que gaudia l'edició, prova d'això és que només 34 equips, un 25% dels participants van aconseguir superar la cita.

Amb un equip privat, Tassos Livieratos "Siroco" i Miltos Andriopoulos repetien podi tres anys després.

La primera jornada de competició va estar marcada per unes condicions climatòlogiques molt adverses, que sovint provocaven pujades dels torrents i les pistes esdevenien uns fangars, aquesta incidència va fer treballar de valent a la organització, buscant passos alternatius alhora que es veia obligada a cancelar algunes de les especials programades.

Va ser ja en aquesta primera jornada quan el ral·li va perdre cinc dels seus principals actius, els dos Toyota i els tres Lancia Stratos, que havien estat protagintzant un duel interessant en els primers trams, es van veure tots obligats a abandonar abans d'arribar a la neutralització de la primera jornada. Els primers en caure van ser els suecs Ove Andersson i Claes Billstam, els quals en trencar un palier del seu Celica no van poder seguir en competició, després arribaria el torn dels seus companys d'equip, el finlandés Hannu Mikkola i el francés Jean Todt, que amb una averia a la bomba de benzina en el seu Corolla també van haver d'abandonar.

Amb els tres Lancia Stratos HF al capdavant, aquests van començar a caure un a un, primer va ser el torn dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius que arrant d'una sortida de pista es van quedar sense pressió d'oli, tot i continuar en pista, la demora amb la que van arribar al següent control horari els hi va suposar l'exclusió. Raffaelle Pinto i Arnaldo Bernacchini, amb un dels altres Stratos HF oficials, es veurien obligats també a abandonar en trencar un eix de la transmissió i per últim arribaria el torn del tercer dels Lancia, el pilotat per Mauro Pregliasco i Angelo Garzoglio que amb una averia irreparable en la seva caixa de canvis seguia el camí dels seus companys d'equip.

Tots aquests abandonaments deixava en posició de líder l'Alpine A310 que Jean Ragnotti i Jacques Jaubert havien llogat a la fàbrica amb el suport de l'Escuderia de la tabacalera francesa Gitanes, ja que Alpine des de l'any 1975 havia deixat de competir oficialment al campionat del mòn de ral·lis, si ve al Peleponès s'hi havia desplaçat un enginyer per tal d'evaluar els progressos del nou cotxe.

La segona jornada es va disputar amb un clima més típicament grec, és a dir, sol i calor, deixant les pistes com s'esperaven, plenes de pols i pedres. Ragnotti-Jaubert seguien liderant la prova fins que finalment tot l'esforç se'n va anar de cop quan a falta d'uns pocs quilòmetres per acabar el ral·li un pern de la forquilla del tren posterior es va deixar anar i la roda posterior va quedar clavada sota el cotxe.

L'incident dels francesos deixava al capdavant el Datsun Violet 160J dels suecs Harry Källström i Claes-Goran Andersson, que si bé com els seus companys d'equip, el matrimoni Mehta, corrien sota l'estructura de l'importador grec, els cotxes eren els oficials de la marca i havien estat enviats des del Japó. La ressistència dels cotxes va ser clau per a que els pilots suecs guanyessin la prova, el que suposava la primera victòria al Mundial de Ral·lis per als dos, amb un avantatge de 5 minuts i 24 segons vers l'Alpine A110 1800 privat dels grecs Tassos Livieratos, popularment conegut com Siroco, i Miltos Andriopoulos que d'aquesta manera repetien el podi aconseguit en l'anterior edició. Shekhtar Mehta i Yvonne Mehta, amb el segon dels Datsun Violet 160J oficials, completaven el podi a 26 minuts i 39 segons dels seus companys d'equip.

Shekhtar Mehta i Yvonne Mehta finalitzaven en tercera posició amb el segon dels Datsun oficials.

Opel aconseguia sumar 8 punts en la cita grega gràcies a que el pilot austríac Klaus Russling i el seu copilot Manfred Essig, que habitualment competien amb un Porsche, en aquesta ocasió ho feren amb un Opel Ascona ex-oficial, el resultat permetia a la marca alemanya acostar-se a les posicions de Lancia i que els italians reconsideressin competir al Marroc o Finlàndia, cites que en un principi havien descartat competir-hi. Datsun, amb la victòria de Källström-Andersson feia un pas endavant i es situava en tercera posició.

Constructor
Punts

Lancia

50

Opel

42

Datsun

30

Especificacions tècniques
Motor

2 cilindres rotatius de 2616 centímetres cúbics.

Potència

300 CV a 8200 rpm

Canvi

Manual de 5 velocitats

Transmissió

Propulsió

Longitud

4250 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1260 mm
Distància entre eixos 2420 mm
Pes mínim 990 kg

 

El dilluns 28 de maig de 1984 s'iniciava el 31è Ral·li Acròpolis, i amb ell el Mazda RX7, en configuració de Grup B, feia el seu debut oficial al mundial de ral·lis de la mà d'Achim Warmbold, qui tanmateix exercia de director de l'equip, i Michele Petit i dels suecs Ingvar Carlsson i Benny Melander. El cotxe estava equipat amb el motor atmosfèric de major capacitat en el mundial, i en ser rotatori, feia una entrega de la potència més progressiva, el que castigava molt menys els pneumàtics que no pas altres vehicles de propulsió. Sobre el paper era un cotxe amb un balanç natural molt bo, però el diferencial es va convertir en el seu principal mal de cap en la ronda helènica, els primers perdien mitja hora per aquesta averia i completaven el ral·li en novena posició a gairebé hora i mitja dels guanyadors, mentre que els segons es veien obligats a abandonar per aquest problema.

Fins al RAC Rally, que tancava la temporada, no tornarien a correr els Mazda RX7 com a vehicles oficials de marca en el campionat, on la situació no milloraria gens ni mica vers la ronda de debut. Amb un programa igualment reduït per a 1985, on Mazda només estaria a la sortida del Ral·li de Suècia, Acròpolis i RAC Rally, i sense l'arribada del pressupost que permetés la tan necessària tracció integral, la situació no va millorar massa, si bé Ingvar Carlsson i Benny Melander aconseguirien una plaça de podi al Ral·li Acròpolis 1985, pel que després del 41è RAC Rally, el projecte entraria en via morta per passar a centrar-se en el desenvolupament d'un Mazda 323 Grup A.