Waldegård-Thorszelius donaven a Ford la primera victòria a l'Acropolis.

Iniciat el dissabte 28 de maig de 1977 als peus del Parthenon d’Atenes, cinc dies més tard, és a dir el divendres 3 de juny de 1977, finalitzava a Epidaure el 24è Ral·li Acròpolis, sisena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i setena en la Copa FIA de pilots. Un esdeveniment que amb un total de 167 equips participants, tenia 762 km cronometrats en el seu itinerari al llarg de 52 proves especials de superficie mixta, distància que seria superada per 29 formacions participants.

Sense pràcticament rivals, el doblet de Ford va ser molt més senzill.

Abans de ni tan sols donar-se el tret de sortida, la ronda grega ja comptava amb dues baixes, doncs els comissaris no van permetre el seu concurs a Achim Warmbold i Christian Geistdörfer ni a Klaus Russling i Klaus Krammer, llur homologació del cotxe no coincidia amb la que es va fer constar en la inscripció.

L’endemà de la baixada per la rampa de sortida, és a dir el diumenge 29 de maig, tenia lloc una etapa pròleg a una trentena de quilòmetres de la capital. Un escull que comptava amb una única cronometrada en el seu programa, la qual servia per determinar l'ordre de sortida en aquells pilots que no gaudien de prioritat FIA, tanmateix aquesta especial era opcional per aquells que la tenien, però tots hi decidien prendre-hi la sortida amb l'excepció dels FIAT 131 Abarth de Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier i de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti.

Hannu Mikkola i Arne Hertz hi trencaven el motor del seu Toyota Celica vessant una quantitat important d'oli sobre el ferm; Ari Vatanen i Atso Aho que venien just darrera de la parella nòrdica de Toyota, trepitjaven la taca d'oli i patien un accident amb el seu Escort RS1800 contra un arbre. Malauradament, el copilot finlandès es trencava ambdues cames i la parella havia d’abandonar la competició.

Així doncs no va ser fins el dilluns 30 de maig que l’edició no arrancaria amb la disputa de la primera etapa del programa, un escull composat per 13 proves especials de 173 km cronometrats que portaven els participants des d’Atenes fins a Kalambaka.

La primera d’elles però era cancel·lada, mentre que la segona donava com a resultat l’escratx ex-aequo entre el Ford Escort RS1800 dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb el FIAT 131 Abarth dels italians Maurizio Verini i Ninni Russo. Emperò els transalpins no anirien massa més lluny, doncs en la següent cronometrada programada, aquests havien d’abandonar la competició en trencar-se’ls hi un semi-arbre del seu cotxe.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius quedaven així en solitari al capdavant de la classificació, seguits de Hannu Mikkola i Arne Hertz, qui gràcies a la labor dels seus mecànics de Toyota, que havien aconseguit reparar el motor del seu Celica sense tocar el bloc, podien prendre la sortida als trams, i amb el FIAT 131 Abarth de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti tancant les posicions de podi.

Immediatament però, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti corrien la mateixa sort que els seus companys de formació, semi-arbre de transmissió trencat, amb el què els transalpins perdien 2 enters a les primeres de canvi i l’interès passava a estar monopolitzat per les dues formacions nòrdiques.

La lluita era molt interessant i tancada entre Björn Waldegård i Hans Thorszelius amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, doncs el que guanyaven els de la firma de l'oval blau sobre les especials d'asfalt, després ho recuperaven els de Toyota sobre terra, arribant-se al parc tancat de Kalambaka amb els nòrdics de la firma japonesa al capdavant de la classificació per 15 segons de marge vers els suecs de Ford. Roger Clark i Jim Porter, amb el segon dels Escort RS1800 en actiu, eren tercers a 3 minuts i 45 segons de la formació líder, precedint en 29 segons el Datsun 160J SSS Coupé de Harry Källström i Claes Billstam i en 1 minut i 2 segons el FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Qui no arribaven al parc tancat de final d’etapa eren el suec Ove Andersson, màxim responsable de l'equip Toyota, i  el britànic Henry Liddon, qui en trencar-se el diferencial del seu Celica 2000 GT deixaven als seus companys d’equip en solitari.

La segona etapa dibuixava sobre el mapa un bucle de 7 proves especials cronometrades de 158 km de corda competitiva, un escull que era nocturn i llur inici i final es trobava ubicat als peus del pintoresc monestir de Meteora a Kalambaka. 

Amb problemes elèctrics en el seu Celica 2000 GT, Hannu Mikkola i Arne Hertz perdien el lideratge en tan bon punt s’iniciaven les hostilitats vers el cronòmetre, per una mica més avançada l’etapa, haver-se de retirar amb el diferencial del seu cotxe trencat.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius recuperaven així la primera posició seguits dels seus companys d’equip Roger Clark i Jim Porter, mentre que els FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com el de Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier havien d’acomiadar-se de la competició en patir la mateixa avaria que els seus companys italians d’estructura.

Després de tot aquest seguit de problemes en la part alta de la classificació, els germànics Walter Röhrl i Willi-Peter Pitz, en tot moment líders entre els cotxes amb homologació de Grup 2, aconseguien endinsar-se en la darrera posició de podi, fins que un problema de sobreescalfament afectava el seu Kadett GT/E i els endarreria fins a la vuitena plaça, incident que habilitava als suecs de Datsun Harry Källström i Claes Billstam a tancar les posicions de podi, en el moment de retornar al parc tancat de Kalambaka a 9 minuts i 31 segons dels seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius i a 5 minuts i 36 segons dels britànics Roger Clark i Jim Porter.

Els nòrdics Simo Lampinen i Solve Andreasson, qui no comptaven amb les darreres evolucions en el seu 131 Abarth, eren quarts amb pràcticament l'únic FIAT que restava en cursa a 11 minuts i 11 segons dels líders, precedint en 6 minuts i 45 minuts als primers locals, Anastasios Livieratos “Siroco” i Miltos Andriopoulos.

La tercera etapa del programa del ral·li es desenvolupava al llarg d’11 proves especials cronometrades d’una distància total competitiva de 164,3 km, corda que servia per retornar als participants des del nord del país fins a les afores d’Atenes, en concret a la població costanera de Glyfada.

En els primers trams de l’escull es produïa una nova baixa d'entitat, el motor de l’Opel Kadett GT/E de Walter Röhrl i Willi-Peter Pitz, mermat pels problemes de sobreescalfament de l’etapa anterior, expirava en trencar-se la junta de la culata, amb el què la primera posició entre els Grup 2 passava a ser pels soviètics Stasys Brundza i Arvydas Girdauskas a bord d’un Lada 1600. 

Els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien un important contratemps quan la barra estabilitzadora del seu Ford Escort RS1800 es va tòrcer, requerint un gran esforç per retornar-la a la seva forma i posició original, mentre que la suspensió de l'altre dels Ford supervivents, el pilotat per Roger Clark i Jim Porter que figuraven en segona posició provisional, començava a donar simptomes de desgastament.

Tot i això els dos equips Ford van dominar el gruix de l’etapa, amb 6 victòries de tram per a la formació sueca i 5 per a la britànica, amb el què aquests mantingueren a ratlla el Datsun de Harry Källström i Claes Billstam, així com el FIAT 131 Abarth oficial de Simo Lampinen i Solve Andreasson, qui a diferencia de tots els seus companys de marca, van seguir montant els paliers antics al cotxe, el que els permetia seguir en lluita.

En el moment de fer entrada al parc tancat de Glyfada doncs, Björn Waldegård i Hans Thorszelius gaudien de 2 minuts i 54 segons de marge amb Roger Clark i Jim Porter, 1 minut menys del que havien començat l’etapa, mentre que en relació amb els suecs Harry Källström i Claes Billstam el seu marge s’havia eixamplat fins als 10 minuts i 55 segons. Simo Lampinen i Solve Andreasson eren quarts a 15 minuts i 58 segons dels líders amb gairebé 10 minuts de coixí vers “Siroco” i Miltos Andriopoulos.

Amb la disputa de la quarta etapa, els participants que restaven en competició coneixien la duresa del Peloponès, doncs amb la sortida ubicada a Glyfada, l’arribada era a Olimpia un cop superades les 8 proves especials de 102,9 km de distància cronometrada que figuraven en l’itinerari.

Malgrat desenvolupar-se amb un ritme molt més tranquil que en etapes anteriors, els pilots de Ford van seguir sent la referència en les taules de temps individuals al llarg de les 7 proves especials disputades, amb 4 victòries parcials per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius i les 3 restants per als seus companys Roger Clark i Jim Porter. 

Tot i que novament el balanç era lleugerament favorable a la parella líder, aquests hi patien una punxada, quelcom força probable en les pistes gregues, i les distàncies entre les dues formacions de l’oval blau a l’arribada a Olimpia eren idèntiques a les de la sortida de Glyfada, és a dir, 2 minuts i 54 segons.

D’altra banda, el Datsun 160J SSS Coupé de Harry Källström i Claes Billstam patia una avaria en el sistema d'enllumenat, el que no va permetre als pilots suecs atacar al llarg de l'etapa nocturna, i aquests la culminaven a 12 minuts i 38 segons dels seus compatriotes líders, si bé per darrera no calia patir massa gràcies a mantenir la relació amb Simo Lampinen i Solve Andreasson pràcticament neutra.

En el transcurs de la cinquena i última etapa, els participants creuaven d’oest a est el Peloponès, anant a trobar el punt final del ral·li a Epidaure. Una travessa que es duia a terme mitjançant 12 proves especials de 150 km de lluita contra el cronòmetre. 

Els líders van esdevenir novament la referència en la majoria dels trams celebrats, el que els permetia desmarcar-se de tothom, especialment dels seus companys d'equip Roger Clark i Jim Porter, incrementant els gairebé tres minuts que tenien al terme de la quarta etapa, fins als 5 minuts i 47 segons amb els que fitxaven a la finalització del ral·li. Per darrera de les dues parelles de pilots de Ford, Harry Källström i Claes Billstam ocupaven el tercer calaix del podi a 15 minuts i 22 segons dels guanyadors, després d’haver mantingut a ratlla els seus rivals de FIAT i fins i tot haver sumat dos dels seus tres temps escratx en l’edició.

El Datsun de Källström-Billstam va fer-se amb la tercera posició en pro de la seva fiabilitat i la va mantenir fins al final.

La victòria de Björn Waldegård a l'esdeveniment grec, era la segona que el pilot aconseguia al llarg de la temporada i situava al pilot suec al capdavant de la classificació provisional de la Copa FIA per a pilots en solitari. Ari Vatanen, qui veia impedit el seu concurs al ral·li en patir un accident al pròleg, havia de veure com el seu company d’equip se li marxava en 9 punts a la taula, mentre que l’empat entre Sandro Munari i Markku Alén es mantenia en sumar un 0 tots dos.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	24
Ari Vatanen	15
Sandro Munari Markku Alén	13 13

El ral·li grec va ser un dur revès pels interessos de FIAT, qui de partir com a grans favorits a la victòria final, veien com ben d'hora es quedaven fora combat i s'havien de conformar amb els 12 punts de la quarta plaça de Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Ford, tot i perdre a Ari Vatanen i Atso Aho en el pròleg, aconseguien un doblet, que si bé només els permetia sumar els 18 punts de la victòria de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, si que privava als seus rivals d'una major puntuació. Opel, seguia en tercera posició del campionat, però ja força endarrerits.

Constructor	Punts
Ford	82
FIAT	78
Opel	43

Mouton-Pons van fer una demostració de força a Grècia, aconseguint la tercera victòria mundial.

Sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 29è Ral·li Acròpolis finalitzava el dijous 3 de juny de 1982 a Atenes, ciutat des de la que s'havia donat el tret de sortida a les 57 especials cronometrades el dilluns 31 de maig. Lacita, que era puntuable pels calendaris de pilots i constructors, atreia fins a 136 equips en la seva llista d'inscrits, dels que tan sols 32 van ser capaços de superar els 1004,58 km cronometrats programats.

En el bucle del Peloponès, Röhrl-Geistdörfer es van ressignar a conservar la segona plaça.

Sortint d'Atenes els 136 equips participants es dirigien cap a la cronometrada inaugural del ral·li, Parnis, de 42,17 km de distància sobre una superficie mixte terra-asfalt en la que els escandinaus d'Audi Hannu Mikkola i Arne Hertz, feien bons els prónostics dipositats en ells marcant el millor registre. Però en la segona cronometrada els problemes de fiabilitat afloraven de nou en els cotxes d'Ingolstadt, quan una ròtula de la suspensió cedia i el temps que perdien els pilots era enorme en no poder-se comunicar per ràdio amb les seves assistències, tal va ser la demora, que en arribar a la tercera prova cronometrada la parella finlandeso-sueca era desqualificada per retard.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki, autors del millor temps en la segona prova cronometrada, prenien llavors el liderat, deixant amb el peu canviat a més d'un que creia que Lancia anava a prendre contacte amb la terra a Grècia. Amb un pilotatge agressiu, la parella es mantenia al capdavant de la general tot i les embestides dels Audi Quattro participants, privats i oficials, fins que en la sisena cronometrada els finlandesos havien de lamentar una averia en el seu canvi de marxes que els feia penalitzar força temps i entregava la primera plaça a l'Opel Ascona 400 de Henri Toivonen i Fred Gallagher durant una sola cronometrada, ja que la inercia amb la que venien les pilots Michèle Mouton i Fabrizia Pons, autores de tres escratxs consecutius, situava a la parella franco-italiana al capdavant de la general del ral·li quan encara no s'havia arribat a l'equador de la primera etapa.

Lluny de llençar la tovallola, Henri Toivonen i Fred Gallagher van seguir intentant recuperar la primera posició, aconseguint marcar dos escratxs en la recta final de la primera etapa així com un altre dels seus companys d'equip Walter Röhrl i Christian Geistdörfer peró els problemes d'eix s'interposaven en el seu objectiu arribant a Kalambaka, ciutat en la que tenia lloc la primera neutralització, amb gairebé mig minut de demora respecte a Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven el podi provisional a gairebé 1 minut de les líders.

A Kalambaka, dels 136 equips que sortien d'Atenes, només hi arribaven 75, a part de la baixa ja coneguda de l'Audi Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz en la tercera prova cronometrada a causa de l'averia soferta en la suspensió frontal, els pilots italians Adartico Vudafieri i Maurizio Perissinot abandonaven el ral·li en la cinquena prova cronometrada per una averia en el compressor del seu Lancia Rally 037. En el vuitè tram del dia es registraven fins a tres baixes, l'Audi Quattro preparat i mantingut a Sutton Cars de Michele Cinotto i Emilio Radaelli, abandonava per averia elèctrica, mentre que els seus compatriotes Tony Carello i Guilio Rancati amb un FIAT 131 Abarth de l'escuderia Tre Gazzelle ho feien amb problemes en la seva caixa de canvis. La tercera baixa del tram afectava als britànics Tony Pond i Terry Harryman, quan aquests patien una sortida de pista i deixaven la suspensió frontal del seu Nissan Violet GTS inoperativa.

Des de Kalambaka, als peus del mític monestir de Meteora, els pilots sortien el dimarts al matí disposats a afrontar la segona etapa, formada per 16 especials cronometrades de 279,12 km de distància que els conduiria fins a Lagonissi, porta d'entrada del temut bucle pel Peloponès. Les líders provisionals, Michèle Mouton i Fabrizia Pons controlaven la primera meitat de l'etapa amb un total de 5 escratxs de 7 possibles, mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher seguien patint problemes d'eix que els feien perdre dues places en favor dels altres Opel Ascona 400 del patrocinador del ral·li pilotats per Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i Jimmy McRae i Ian Grindord respectivament.

En la segona meitat de l'etapa, el domini va ser de Henri Toivonen i Fred Gallagher, disposat a recuperar el temps que havia cedit en la primera part de la prova. Tot i marcar 7 escratxs en els últims 9 trams, 6 d'ells de forma consecutiva, la parella finlandeso-britànica no guanyava cap posició, deixant a l'arribada a Lagonissi a Jimmy McRae i Ian Grindord a gairebé 10 minuts dels seus companys d'equip alemanys, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons finalitzaven la segona etapa amb 5 minuts i 55 segons de diferència en relació a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Durant la tarda del dimarts es registraven tres baixes importants més, Timo Salonen i Seppo Harjanne es veien fora de la competició en trencar-se el diferencial del seu Nissan Violet GTS, mentre que els seus compatriotes a Lancia Markku Alén i Ilkka Kivimäki, veien com els problemes de juventut del seu Lancia Rally 037, els feia anar acumulant retards que acabaria amb la seva exclusió en finalitzar la jornada. L'austríac Franz Wittmann i l'alemany Peter Diekmann, pilots de l'Audi Quattro de l'importador austríac de la marca, es veien també exclosos de la prova un arribar un minut per sobre del màxim permès de retard en reparar una ròtula de direcció que es trencava en dues ocasions, deixant l'Audi de les líders en solitari.

Dimecres al capvespre, després de 18 hores de descans a Lagonissi, els 38 equips que restaven en competició es disposaven a celebrar l'etapa que discorria pel Peloponès. Famosa per la duresa dels seus trams, molts dels principals pilots van sortir a afrontar les darreres 23 proves cronometrades amb molt cautela, motiu pel qual cap no es va haver de lamentar cap baixa entre ells, sent les quatre baixes registrades en el camí de retorn fins a Atenes entre pilots amateur.

Tot i així el bucle del Peloponès va ser negatiu pels britànics d'Opel Jimmy McRae i Ian Grindord, que amb dues averies elèctriques cedien molt temps impedint que la marca germànica aconseguís un 2-3-4. En un primer moment els pilots van patir la desconnexió d'un cable i en la segona ocasió el trencament d'un cable de baixa tensió, el que els estimulava posteriorment a forçar una mica més el seu ritme i marcar els seus primers escratxs, quatre en total.

Per la seva banda, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, veient la diferència de temps que havien d'escurçar per intentar donar caça a les líders Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el temps que li havien de llevar els seus perseguidors, van adoptar una actitud més conservadora, pensant en clau de campionat i recollir els 15 punts de la segona posició que per llavors ocupaven, que bé podrien ser 20 en cas d'averia de l'Audi líder.

Malgrat la robustesa del Datsun Violet GT que pilotaven els kenyans Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, aquest no era tan ràpid com l'Opel Ascona 400 de Henri Toivonen i Fred Gallagher, facilitant que la parella finlandeso-britànica pogués superar al matrimoni en el camí fins al Port de Poros i ocupar la posició de podi que aquests heredaven després dels incidents elèctrics dels seus companys Jimmy McRae i Ian Grindord. A més a més, per a més desgràcia dels pilots Datsun, Yvonne Mehta va haver de lluitar contra el dolor que le conferia un abcès bucal, així com els efectes secundaris de la medicació que el metge de l'equip Opel li havia proporcionat.

Arribats al Port de Poros, punt en que finalitzava el recorregut del 29è Ral·li Acròpolis, el dijous al migdia i sense més incidents rellevants per destacar, els pilots es disposaven llavors a anar en ferri fins Atenes per a celebrar-hi la finalització de la prova el mateix dia al vespre, certificant-se així la tercera victòria en el mundial de ral·lis de les pilots Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les quals invertien un temps total de 12 hores 54 minuts i 44 segons per cobrir els 967 km que finalment es van celebrar. Walter Röhrl i Christian Gesitdörfer necessitaven 13 minuts i 33 segons més que les guanyadores mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher tancaven el podi amb una demora acumulada de 22 minuts i 37 segons, 7 segons menys que els kenyans de Datsun Shekhar Mehta i Yvonne Mehta.

En un últim suspir Henri Toivonen i Fred Gallagher aconseguien plaça de podi.

En la taula general del campionat per a pilots, la cita helènica no va comportar canvis rellevants. L'alemany Walter Röhrl seguia encapçalant la general provisional, si bé ara ho feia amb 5 punts menys vers Michèle Mouton, la seva màxima rival en la cursa pel títol de campió. Shekhar Mehta, gràcies als 10 punts que obtenia amb el seu quart lloc al ral·li, superava al suec Per Eklund i entrava en posicions de podi provisional.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	72
Michèle Mouton	52
Shekhar Mehta	30

En el campionat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots. Opel es mantenia al capdavant de la taula provisional del campionat amb 16 punts de marge vers Audi, els quals en el ral·li tot just aconseguien la seva segona victòria de la temporada, totes dues gràcies a Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Renault sumava 4 punts gràcies al vuitè lloc dels pilots locals "Leonidas" i Sokritis Kokkinis, el que permetia a la marca del rombe, mantenir-se dins les posicions de podi dos punts per davant de Nissan.

Constructor	Punts
Opel	74
Audi	58
Renault	32

Alén-Kivimäki guanyaven la prova en un últim esforç.

El dimecres 3 de juny de 1987 finalitzava a Atenes el 34è Ral·li Acròpolis, sisena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens de pilots, marques i producció, comptava amb fins a 95 equips en la seva llista d'inscrits. Tots ells iniciaven un dur recorregut format per 36 especials cronometrades de 553,00 km de distància el diumenge 31 de maig i que només 35 d'ells aconseguirien completar.

La victòria amb Lancia es seguia ressistint a Kankkunen-Piironen.

La jornada dominical estava composada per una única especial cronometrada de 5,80 km de distància al sud de Lagonissi, la qual presentava la novetat de ser televisada. Aquesta especial espectacle era guanyada pels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb un temps de 3 minuts i 40 segons, 3 segons menys que els seus companys i compatriotes Juha Kankkunen i Juha Piironen. Els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam amb el Lancia Delta HF 4WD semi-oficial del Jolly Club eren tercers a 4 segons mentre que els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero tancaven un quadriplet de Lancia al capdavant de la taula provisional, a 5 segons dels seus companys d'equip.

La primera jornada de facto es celebrava en dilluns, però aquesta tampoc cumplia amb el estàndars que l'Acròpolis havia establert en passades edicions, ja que només 6 trams de 84,70 km de distància total la formaven. Juha Kankkunen i Juha Piironen marcaven el millor temps en la primera prova cronometrada de la jornada, aconseguint d'aquesta manera la condició de líders provisionals, però aquesta posició la perdrien ràpidament en favor dels seus companys d'equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero a causa de dues punxades sofertes pels finlandesos que obrien pista i de dos escratxs per part dels italians.

Arribats a la penúltima especial cronometrada de l'etapa, Aghia-Sotira, una pluja torrencial agafava amb el peu canviat als primers participants, els quals sense temps per canviar de pneumàtics, van haver d'afrontar l'especial amb el que tenien. Aquesta incidència meteorològica va permetre que pilots més modestos hi poguessin brillar, com és el cas del relativament poc potent Audi Coupé de només 190 CV, pilotat pels argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono marquès el millor temps i fes un salt important en la general provisional.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero encara van ser a temps per a marcar el seu tercer escratx de la jornada, elevant les diferències que tenien al capdavant de la general provisional vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins als 32 segons en arribar de nou a Lagonissi. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, amb el poc adequat per pes i dimensions Audi 200 Quattro, eren tercers a 48 segons dels líders, superant a la seva vegada en 10 segons el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, primers entre els cotxes de dues rodes motrius.

Des de Lagonissi, el dimarts a primera hora del matí, els 75 equips que restaven en competició es dirigien cap al nord per arribar fins a Kamena Vourla, ciutat en la que estava prevista la neutralització de la tercera etapa després de celebrar-se 16 cronometrades sobre terra i una mixta. A les condicions de per si ja dures en els trams del Ral·li Acropolis, calia afegir a més a més les destrosses que les tempestes de la nit anterior havien ocasionat, deixant les pistes com autèntiques trenca-cotxes, tal era el cas de la segona prova cronometrada, que els organitzadors del ral·li es van veure obligats a cancelar la seva celebració abans que passés cap participant.

Jorge Recalde i Jorge del Buono sorprenien a tots amb el millor temps en l'especial inaugural, però Miki Biasion i Tiziano Siviero en la tercera i la cinquena, així com Mikael Ericsson i Claes Billstam en la quarta especial, tornaven les aigües a la seva llera, és a dir el domini dels potents i àgils Lancia Delta HF 4WD. A partir de llavors es va establir el domini de Juha Kankkunen i Juha Piironen, que disposats a recuperar el temps perdut per les punxades en la jornada anterior, encadenaven sis escratxs consecutius que permetia als finlandesos remontar ni més ni menys que 42 segons vers els líders italians de la prova i classificar els 4 Lancia Delta HF 4WD en les quatre primeres posicions.

La cara amarga de la competició se la trobaven els cotxes de dues rodes motrius, que en aquestes condicions tan dolentes, tenien moltes més dificultats per progressar pels trams i es retardaven irremeiablement vers els de tracció integral. A més a més les tres primeres baixes d'entitat que es registraven en la present edició del ral·li, afectaven a cotxes de dues rodes motrius. Els primers en abandonar eren Kenneth Eriksson i Peter Diekmann en trencar la transmissió del seu Volkswagen Golf GTI quan disputaven la primera cronometrada. Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, llur Nissan 200SX de propulsió en cap moment es va mostrar com un cotxe competitiu, abandonaven la prova en penalitzar 1 més del permès canviant el seu eix posterior, mentre que poc després els seus companys d'equip Andrea Zanussi i Mike Doughty ho feien amb la caixa de canvis trencada.

En arribar el vespre, la bona ratxa de Juha Kankkunen i Juha Piironen va semblar tocar final, i tres escratxs dels líders Miki Biasion i Tiziano Siviero i dos més dels segons classificats Markku Alén i Ilkka Kivimäki, deixaven lleugerament més despenjats als campions mundials en vigència, que després de la baixa enregistrada per una averia en la transmissió dels escandinaus Mikael Ericsson i Claes Billstam, pujaven fins la tercera posició provisional en arribar a Kamena Vourla a 3 minuts i 51 segons dels seus companys italians, mentre que els seus comatriotes ho feien a 2 minuts i 26 segons dels per llavors líders.

Per darrera dels 3 Lancia oficials, es classificaven els 2 Audi 200 Quattro oficials, amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer per davant de Hannu Mikkola i Arne Hertz, seguits de l'Audi Coupé de Jorge Recalde i Jorge del Buono, però aquests ho feien a una distància bastant important. A continuació, Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, amb el Renault 11 Turbo es classificava com el primer Grup A de dues rodes motrius.

Novament a primera hora del matí es posava en marxa la següent etapa, des de Kamena Vourla els 43 equips arribats el dimarts el vespre es disposaven a afrontar 13 especials cronometrades programades que conduirien de nou als participants fins Atenes, on estava prevista la seva arribada a quarts de nou del vespre del mateix dimecres. La primera i vuitena especial cronometrada eren cancelades a causa del mal estat de la pista, pel que de fet el recorregut quedava escurçat a 11 trams.

La parella finlandesa de Lancia formada per Juha Kankkunen i Juha Piironen sortien amb el ganivet entre les dents aconseguint marcar l'escratx en les cinc primeres cronometrades del dia de manera consecutiva, tanmateix en el moment que aconseguien el seu cinquè escratx, Miki Biasion i Tiziano Siviero havien de lamentar una fuita d'oli que causava un sobreescalfament del seu motor. Si bé els italians aconseguien continuar en competició, els 6 minuts que es deixaven en l'incident més els 3 adicionals per fer una reparació d'emergència, deixava com a líders a Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

En la següent cronometrada, la setena en el programa sisena de facto, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien l'escratx, primer pels pilots d'Audi en tot el ral·li mentre que el liderat passava a estar en mans de Juha Kankkunen i Juha Piironen, però per un marge de tan sols 2 segons, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero perdien uns 7 minuts més i s'enfonsaven entre mig dels cotxes de dues rodes motrius. Sense que Cesare Fiorio dongués instruccions als seus pilots, Markku Alén i Ilkka Kivimäki es van llençar a l'atac en les darreres cronometrades del ral·li, recuperant la condició de líder quan mancaven 4 especials per celebrar-se i elevant les distàncies vers els seus companys així com la resta de competidors de forma notable.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van haver d'abandonar el ral·li grec en la última prova cronometrada, quan trencaven el motor del seu 200 Quattro, habilitant als seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz a pujar en el darrer calaix del podi.

Sense més incidents per destacar entre els pilots favorits, el ral·li finalitzava amb victòria per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals invertien un total de 7 hores 25 minuts i 57 segons per a cobrir els 538,56 km que finalment s'acabaven celebrant. Amb 48 segons de demora aturaven el cronòmetre els seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen a qui la primera victòria amb Lancia semblava seguint-lis ser esquiva. Hannu Mikkola i Arne Hertz tancaven el podi a 5 minuts i 24 segons dels guanyadors de la prova gràcies a l'abandonament dels seus companys d'equip.

Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, cinquens absoluts a 8 minuts i 30 segons dels guanyadors de la prova, es classificaven amb el seu Renault 11 Turbo com els primers en dues rodes motrius superant en minut i mig el Volkswagen Golf GTi d'Erwin Weber i Mathias Feltz.

Mikkola-Hertz es trobaven al podi en abandonar els seus companys en la última prova.

En l'apartat reservat als cotxes de producció, l'abandonament del Lancia Delta HF 4WD del Jolly Club pilotat per Vittorio Caneva i Loris Roggia en la tercera etapa amb la suspensió frontal trencada, habilitava als locals Evangelos Gallo i Ioannis Vassiliadis a liderar i guanyar la prova, ja que Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo, màxims favorits de la categoria, van optar per una posició molt conservadora pensant en clau de campionat. En la general, el domini d'Alessandro Fiorio era aclaparador, amb 44 punts en total per 13 dels altres 4 vencedors d'events al llarg de la temporada.

Gallo-Vassiliadis s'imposaven en el Grup N.

Tot i no haver guanyat encara cap cita, Juha Kankkunen seguia encapçalant la general provisional del campionat de pilots gràcies als 3 podis i al 4t lloc de Portugal que acumulava. Markku Alén per la seva banda, amb només 3 concursos al llarg de la temporada, tenia ja en el seu haver dues victòries i es situava en segona posició provisional superant al seu company Massimo Biasion que a Grècia s'havia de conformar amb els 4 punts que li donava la setena posició final. Jean Ragnotti, cinquè a Atenes, sumava 8 punts i empatava en la tercera posició amb el pilot vicentí.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	52
Markku Alén	48
Massimo Biasion Jean Ragnotti	39 39

En el campionat de constructors l'evolució de Lancia era molt envejable amb 3 victòries i 2 segons llocs, el que situava a la marca de Torí al capdavant de la provisional amb 94 punts en total, força lluny dels 62 que acumulava Audi. Renault, que sumava 10 punts més en el seu compte al ral·li grec, es quedava a tan sols 2 punts de la tercera posició provisional del campionat que llavors ocupava el seu rival en dues rodes motrius, Volkswagen.

Constructor	Punts
Lancia	94
Audi	62
Volkswagen	49

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1763 centímetres cúbics (80,60 mm de diàmetre - 86,40 mm de carrera) amb compressor.
Potència	280 CV a 6800 rpm.
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats.
Transmissió	A les 4 rodes.
Longitud	4060 mm
Amplada	1717 mm
Alçada	1410 mm
Distància entre eixos	2485 mm
Pes mínim	1075 kg

Després de l’èxit aconseguit amb el Volkswagen Golf GTi l’any 1986, quan els de Wolfsburg guanyaven el mundial de Grup A, els germànics reapareixien al mundial de ral·lis amb categoria d’oficial el diumenge 3 de juny de 1990 amb motiu de l’inici del 37è Ral·li Acropolis, un esdeveniment com tots ja sabem va suposar la primera victòria de Carlos Sainz i Luis Moya, i per extensió d’uns espanyols, al mundial de ral·lis. 

Vers el model que havia competit 4 anys enrere, el nou Golf G60 combinava el compressor, que li donava el nom i una major potència a règims baixos, amb la tracció integral, anomenada comercialment Syncro. Els alemanys Erwin Weber i Matthias Feltz eren els pilots encarregats de portar a terme el debut, una estrena que es veuria deslluida quan una averia en la bomba d’aigua noquejava el seu cotxe als inicis de la tercera jornada de competició, després de qua aquests haguessin estat ocupant places capdaventeres en el transcurs de la primera etapa. 

En la següent ronda, el sempre desatès Ral·li de Nova Zelanda, els pilots hi aconseguien una plaça de podi en completar la ronda austral en el tercer lloc final, però l’implicació de la marca no va anar més enllà d’una tercera sortida com oficial al Ral·li d’Austràlia, on la mateixa parella germànica va ser exclosa de l’esdeveniment, pel que el Volkswagen Golf G60 només va competir com oficial en 3 ral·lis en els que els seus pilots hi aconseguirien un podi.

Auriol-Occelli s'immiscien en la lluita pel títol amb la seva tercera victòria de la temporada.

Atenes era escenari el dimecres 3 de juny de 1992 de la cerimònia de clausura del 39è Ral·li Acròpolis, sisena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, marques i mundial de producció, portava fins a 84 equips a formalitzar-hi oficialment la seva inscripció. Tots els equips inscrits van ser presents a la rampa de sortida, ubicada a la capital grega també, el diumenge 31 de maig, per a partir de llavors començar a afrontar un recorregut format per 40 especials de 564,06 km cronometrats. 39 dels equips participants aconseguirien completar la prova.

El temps que Kankkunen-Piironen perdien el primer dia en portar el dorsal 1, acabava condemnant a la parella finlandesa.

La primera etapa del ral·li constava de només 5 trams amb una distància cronometrada de 64,13 km, els quals servien per conduir als participants des d'Atenes fins a Delfos, epicentre de la regió en el que el ral·li es desenvolupava. Els francesos de Martini Racing Didier Auriol i Bernard Occelli no deixaven marge als dubtes en quan aconseguien el millor temps tots i cadascun dels 5 primers trams cronometrats de la prova.

Armin Schwarz i Arne Hertz amb 3 segons millors temps i 2 tercers millors registres es classificaven des d'un bon principi en una sólida segona posició, gràcies en bona part al seu dorsal número 10 de la porta; mentre que per darrera seu s'establia una lluita per la darrera plaça de podi entre el Toyota Celica Turbo 4WD dels seus companys finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki i el Ford Sierra RS Cosworth 4x4 dels italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, lluita de la que en van sortir victoriosos els de Toyota després d'un estira i arronsa amb els de Ford.

Dos dels principals protagonistes del mundial i per tant favorits a victòria, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, s'endarrerien substancialment en la tercera especial cronometrada del dia; els primers a causa de la degradació excessiva dels seus Pirelli cedien una mica més de mig minut, mentre que els segons es deixaven 15 segons vers els seus companys d'equip francesos en completar l'especial sobre la llanda. Per a més degràcia de la parella campiona mundial, el seu Lancia Delta HF Integrale es negava a arrancar en les assistències i feia 2 minuts tard al control horari, el que suposava una sanció d'1 minut i caure fins la novena posició provisional a 1 minut i 51 segons de la primera plaça.

Endreçant doncs la classificació en la primera neutralització de Delfos, Didier Auriol i Bernard Occelli eren primers classificats amb 29 segons de marge vers el Toyota d'Armin Schwarz i Arne Hertz. Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren tercers a 32 segons dels líders, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero ocupaven la quarta posició a 45 segons dels francesos. Els escocesos Colin McRae i Derek Ringer eren cinquens amb el Subaru Legacy RS i els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander superaven per 1 segon a Carlos Sainz i Luis Moya amb el Mitsubishi Galant VR-4 a 1 minut i 17 segons del millor temps acumulat fins llavors.

La segona etapa del ral·li la formaven un conjunt de 13 proves especials cronometrades de 186,06 km de distància llur origen i final es trobava a Delfos. Juha Kankkunen i Juha Piironen guanyaven la primera de les especials programades pel dilluns, mentre que la segona era guanyada pels líders provisionals els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli. Paral·lelament, en aquesta segona prova cronometrada els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero superaven amb el seu Ford Sierra RS Cosworth 4x4 als finlandesos de l'equip Toyota Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals acusaven sortir a pista en tercera posició, tal i com els hi estava passant als seus altres companys, Armin Schwarz i Arne Hertz, els quals sortien a pista en segon lloc i una especial més tard, la tercera, serien superats també per la parella transalpina de l'oval.

Tanmateix en aquesta tercera especial de la segona jornada Carlos Sainz i Luis Moya canviaven una mica el color en les autories d'escratxs, un canvi amb matisos, doncs el seu registre era ex-aequo amb els dos Lancia Delta HF Integrale de l'equip Martini Racing, equips que tornaven a empatar a l'escratx en la següent especial. Els pilots de Ford François Delecour i Daniel Grataloup contribuien amb aquest canvi de poders en imposar-se en la cinquena especial del dia, especial en la que Carlos Sainz i Luis Moya pujaven tres posicions de cop gràcies al segon temps escratx que hi sumaven, superant a les seves dues parelles companyes d'equip així com al Subaru Legacy RS de Colin McRae i Derek Ringer i assolint així el darrer calaix del podi provisional.

Amb la segona posició de Miki Biasion i Tiziano Siviero en el punt de mira, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien a continuació un escratx i un segon millor temps escratx, gràcies als quals els espanyols retallaven distàncies amb els transalpins, peró tot l'esforç seria en va quan en la vuitena prova especial cronometrada de la jornada, la més llarga de tot el ral·li, la parella espanyola era catapultada per una pedra amagada entre les roderes i el seu Celica Turbo 4WD era despedit uns metres avall pel voral fent unes voltes de campana anant a parar a un terraplè del que ja no en podrien sortir.

L'accident de la parella espanyola permetia a Juha Kankkunen i Juha Piironen accedir a les places de podi, els quals gràcies a imposar-se en quatre de les cinc proves especials cronometrades que restaven a la jornada en aquell moment, i classificar-se per davant de Miki Biasion i Tiziano Siviero en l'última especial del dilluns, aconseguien passar dels 39 segons que els separaven en el moment d'accedir a la tercera posició, fins als 5 segons de la neutralització de la segona etapa.

Altres baixes destacades d'aquesta segona etapa eren les dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, quan el seu Mitsubishi Galant VR-4 es quedava sense embragatge o la del finlandès Ari Vatanen, vencedor en les edicions de la ronda grega els anys 1980 i 1981, i el seu copilot suec Bruno Berglund en emmudir definitivament el motor boxer del seu Subaru Legacy RS.

Novament un bucle amb arribada i sortida de Delfos formava una etapa del ral·li, en aquest cas la tercera, i amb 12 cronometrades d'una distància de 163,63 km en el programa. Els dos equips de Toyota que restaven en actiu, empataven a l'escratx en la primera de les especials de la jornada, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen gràcies a dos escratxs consecutius en el segon i tercer tram cronometrat del dia, aconseguien prendre la segona posició al Ford Sierra RS Cosworth 4x4 de Miki Biasion i Tiziano Siviero.

A partir de llavors la parella finlandesa aconseguia encadenar 4 segons millors temps escratx, 2 per darrera dels britànics de Subaru Colin McRae i Derek Ringer i 2 més per darrera d'Armin Schwarz i Arne Hertz, retallar distàncies vers els seus companys d'equip, els quals s'esperonaven en la vuitena especial del dimarts per marcar-hi el millor temps i retornar les distàncies a pràcticament com les havien deixat a la sortida de Delfos.

Tanmateix en aquesta vuitena especial es va produir un incident força insòlit, tant que en els prop de 20 anys d'història que tenia per llavors el mundial de ral·lis, només s'havia produit en una ocasió al Ral·li de Portugal 1980; quan en el mateix revolt a manca de 4 km per finalitzar l'especial, els dos Toyota Celica Turbo 4WD que restaven en competició se sortien i queia un sobre de l'altre deixant a l'equip en blanc.

Que dos cotxes del mateix equip s'accidentin en el mateix punt sempre és cómic sempre i quan no siguis membre de l'equip.

Retornant a la competició, Juha Kankkunen i Juha Piironen van mantenir un estira i arronsa amb els seus companys d'equip i líders provisionals Didier Auriol i Bernard Occelli en les especials que restaven de la tercera jornada, amb el qué el comput global de l'etapa es saldava amb 1 segon favorable a la parella francesa i per tant l'entrada al parc tancat es feia amb 1 minut i 51 segons de coixí vers els finlandesos. Miki Biasion i Tiziano Siviero per la seva banda, entraven a Delfos a 2 minuts i 46 segons de la parella líder, i si bé Colin McRae i derek Ringer van aconseguir marcar el millor temps en les tres darreres cronometrades del dimarts, la distància que separava els de l'òval amb els de la constelació de les Plèiades era proper al minut i mig, suficient com per afrontar la quarta i última etapa amb certa tranquilitat.

Els 150,24 km cronometrats al llarg de les 10 proves especials que constaven en el programa de la quarta jornada, servien per conduir els 45 equips participants que restaven en actiu des de Delfos fins a la capital nacional, Atenes, on l'Estadi Olímpic com manava la tradició, aguardava amb el seu podi. Didier Auriol i Bernard Occelli s'anotaven la primera de les cronometrades del quart dia de competició, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero s'emportaven el primer escratx del ral·li en la segona compartint l'honor amb els britànics Colin McRae i Derek Ringer, que malgrat tot seguien intentant immiscir-se en les places de podi.

Juha Kankkunen i Juha Piironen s'adjudicaven la tercera de les especials programades en el retorn cap a Atenes, sent el restant de la jornada una constant pujada i baixada de segons, amb els 4 equips esmentats anteriorment rotant com els autors dels escratxs següents, peró sense que s'arribessin a intercanviar les posicions.

Sense arribar-se a produir l'errada doncs, Didier Auriol i Bernard Occelli feien entrada a l'Estadi Olímpic d'Atenes en primera posició, completant el recorregut programat del 39è Ral·li Acròpolis en 7 hores 12 minuts i 8 segons, mentre que els seus companys d'equip finlandesos hi invertien 1 minut i 29 segons més tenint en compte una sanció d'1 minut imposada en la primera jornada. Els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi grec, el segon cas des de que eren pilots de Ford, a 2 minuts i 25 segons dels guanyadors.

Biasion-Siviero s'anotaven un altre podi amb el Sierra .

En el campionat de producció, els locals "Stratissimo" i Tonia Pavli, amb una clara progressió de menys a més, arribaven a Delfos com els primers classificats entre els de categoria N4 amb 1 segon d'avantatge vers els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez. Després d'un flirteig entre espanyols i grecs amb el liderat en els compassos inicials de la segona jornada, finalment els locals van aconseguir afermar-se en la primera posició, un liderat peró que es va esfumar en la darrera especial del dilluns, quan els grecs cedien 4 minuts en la especial i rebien 3 minuts i mig de penalització per retard en el control horari, beneficiant-se de tot plegat els belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux.

Ja en la tercera etapa, els líders Grégoire de Mevius i Willy Lux van protagonitzar un estira i arronsa amb els seus més immediats perseguidors, novament el canari Fernando Capdevila i el madrileny Alfredo Rodríguez pel liderat de la classe, lluita en la que en arribar a l'equador de la jornada la parella espanyola en sortia victoriosa al volant del seu Ford Sierra RS Cosworth 4x4, si bé una penalització imposada en el darrer control horari de 6 minuts els hi impedia conservar la condició de líder en entrar al parc tancat.

Tot i que els espanyols queien a la segona posició provisional, retallar els més de 4 minuts de desavantatge que tenien amb els belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux al llarg de la quarta etapa del ral·li els va ser impossible, i per tant la victòria va acabar anant a parar en mans del Nissan Sunny GTi-R que aquests pilotaven. Gràcies a la victòria, el belga passaven a liderar la provisional del campionat amb 20 punts, 6 més que Fernando Capdevila o 7 més que els diversos guanyadors en solitari de les rondes anteriors.

Lluita aferrissada pel liderat en el Grup N .

La tercera victoria que aconseguia Didier Auriol en la temporada, permetia al pilot de Montpeller situar-se a només 2 punts del liderat, posició a la que a partir de llavors passava a ocupar el seu company d'equip Juha Kankkunen, gràcies a comptar les seves participacions per podis. Pel que fa al pilot madrileny Carlos Sainz, el zero que s'emportava de lles terres gregues, li suposava no només perdre el liderat, sino baixar fins al 3r lloc provisional.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	62
Didier Auriol	60
Carlos Sainz	57

En el campionat de constructors Toyota perdia pistonada vers Lancia en trobar-se sense cap dels seus tres cotxes oficials en la línia d'arribada d'Atenes, i només sumant 4 punts gràcies al Celica GT-4 privat dels locals Jigger-Konstasntinos Stefanis. Ford sense fer massa soroll, acumulava ja tres podis i començava a pressionar al constructor nipó.

Constructor	Punts
Lancia	97
Toyota	67
Ford	60

McRae-Grist feien el murri dissabte per tal de guanyar el diumenge.

Figurant com la sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 3 de juny de 2001 finalitzava a Limassol el 29è Ral·li de Xipre, cita que amb puntuabilitat pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial de producció, aconseguia copçar l'interés de fins a 79 equips per a formalitzar la seva inscripció. D'aquests 77 van ser presents el dijous 31 de maig a la cerimónia de sortida celebrada des de la pertinent rampa ubicada a Limassol per tal de fer camí cap a un recorregut format per 22 proves especials de 341,38 km cronometrats, els quals van ser completats per 30 equips participants.

Burns-Reid van ser víctimes de l'astúcia dels seus compatriotes i s'havien de conformar amb el segon lloc.

Les hostilitats s'iniciaven el divendres 1 de juny amb les primeres 6 proves especials de 137,98 km de distància, que si bé diverses d'elles s'havien revisat o fins i tot modificat atenent les queixes de diversos pilots en l'anterior edició de la ronda xipriota, aquestes seguien mantenint el seu caràcter revirat, lent i trenca-cotxes que les havia generat.

L'ordre de sortida cobrava un gran protagonisme a Xipre degut a la gran quantitat de grava i pedres presents a les pistes, així doncs Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, líders provisionals del mundial, així com Carlos Sainz i Luis Moya, segons classificats en la provisional del campionat, eren els més perjudicats en haver d'anar obrint pista. Tanmateix aquesta situació permetia petites sorpreses, com l'escratx, i per tant liderat, del jove norueg Petter Solberg i el seu copilot britànicPhil Mills en la primera especial del programa, seguit del poc competitiu Hyundai Accent WRC Evo2 dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, a qui Peugeot els hi havia posat a la seva disposició per primera vegada en el mundial una nova evolució del 206 WRC, s'imposaven en la segona cronometrada i passaven a ocupar el liderat, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es mantenien darrera seu en tornar a marcar el segon millor temps.

La tercera prova especial cronometrada cobrava especial importància en tractar-se de l'especial més llarga de la jornada així com de tot el programa. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen repetien en l'autoria del millor registre, peró malgrat els 35,57 km cronometrats de l'especial, el bagatge de segons aconseguit era més aviat curt, 2,1 sobre els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid i 6 sobre els suecs de Hyundai Kenneth Eriksson i Staffan Parmander; tanmateix aquests últims veien com els de l'Impreza WRC S7 començaven a pressionar-los en reduir les distàncies.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van deixar d'obrir pista en la quarta especial cronometrada en veure's fora de la competició per accident, on Richard Burns i Robert Reid aconseguien superar el Hyundai Accent WRC Evo2 que els precedia, i situar-se en segona posició provisional per darrera de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els britànics de la constelació de les Plèiades pressionaven fortament als líders en la penúltima especial cronometrada del primer dia en aconseguir-hi el segon millor registre, per darrera dels francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup, i deixar les distàncies entre els dos equips en 4 dècimes de segon. Alhora una altra parella britànica, la de Ford formada per Colin McRae i Nicky Grist, aconseguien situar-se en la darrera plaça de podi en superar als suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien el seu segon temps escratx consecutiu en l'última prova especial cronometrada del divendres, gràcies al qual els francesos es situaven en places de podi desplaçant-hi als seus companys d'equip britànics, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, gràcies a marcar-hi el segon millor temps, situava uns pocs segons més entre ells i Richard Burns i Robert Reid. Així mateix una inoportuna averia en el turbo del Hyundai Accent WRC Evo2 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, feia perdre prop d'un minut a la parella sueca que queia fins la vuitena posició provisional, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya perdien un temps suplementari al que havien anat perdent en haver d'obrir pista, en quan una pedra es quedava situada entre un esmortidor i la direcció i malmetia la bomba d'oli, peró força pitjor era el cas de Petter Solberg i Phil Mills, els quals contemplaven impotents com el seu Subaru Impreza S7 WRC hi quedava reduit a cendres.

Així doncs l'entrada al parc tancat de Limassol es feia amb els campions mundials en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, al capdavant de la taula provisional de temps amb 5,7 segons de marge vers els britànics Richard Burns i Robert Reid. El Ford Focus RS WRC de François Delecour i Daniel Grataloup tancava les places de podi a 11,4 segons dels líders, mentre que els seus companys d'equip, els britànics Colin McRae i Nicky Grist, aspiraven tornar-hi a entrar en classificar-se a només 3,3 segons dels francesos. Els belgues Freddy Loix i Sven Smeets, amb el segon dels Mitsubishi oficials, era cinquè a 1 minut i 12,7 segons de la primera plaça, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya fitxaven en la sisena posició provisional a 1 minut i 25,7 segons.

La segona jornada de competició suposava un repte de 8 proves especials al llarg de 4 trams diferents, que es celebraven en fins a dues ocasions cadascun, i que afegien 105,96 km cronometrats al recorregut del ral·li xipriota. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen pagaven car el fet d'anar obrint pista, i ja en el primer tram del dissabte els finlandesos de Peugeot perdien el liderat en mans dels britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda hi aconseguien el seu primer escratx a la prova i superaven en la cinquena posició al Mitsubishi Carisma GT Evo VI de Feddy Loix i Sven Smeets, mentre que Colin McRae i Nicky Grist feien un joc similar amb François Delecour i Daniel Grataloup i tornaven a places de podi.

Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a imposar-se en el segon dels trams cronometrats sabatins, mentre que Colin McRae i Nicky Grist hi superaven a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la segona plaça. Els francesos de Peugeot Didier Auriol i Denis Giraudet, trencaven la ratxa dels espanyols en superar-los per 6 dècimes de segon en el tercer tram del dia, mentre que en el quart i últim del bucle matinal, la parella espanyola recuperava l'autoria del millor temps, alhora que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi perdien una nova posició, en aquest cas la tercera que anava a parar en mans de François Delecour i Daniel Garatloup.

Per la tarda, en tornar a passar per les especials cronometrades, Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a imposar-se en tres dels quatre trams cronometrats del bucle, sent en aquesta ocasió els seus companys d'equip Colin McRae i Nicky Grist els qui trencaven la ratxa dels espanyols en la sisena especial de la jornada sabatina, segona del bucle. Precisament gràcies a aquest escratx, la parella de Ford superava als seus compatriotes al capdavant de la taula de temps, peró una altra parella de Ford, la formada pels francesos François Delecour i Daniel Grataloup, es veia obligava a abandonar per un problema de sobreescalfament del seu motor.

Abans d'afrontar l'última cronometrada del dia peró, el marge que separava a les dues parelles britàniques en la lluita per liderar el ral·li era de tan sols 1,2 segons, motiu pel qual Colin McRae i Nicky Grist, que sortien a l'especial per darrera del Subaru Impreza S7 WRC dels seus rivals, aixecaven el peu de l'accelerador el just i necessari per tal que Richard Burns i Robert Reid completessin la jornada en primera posició per davant seu i per tant fossin els encarregats de netejar pista diumenge.

Aixi doncs a la neutralització de la segona etapa s'hi arribava amb Richard Burns i Robert Reid com a enganyats líders de la prova xipriota per 3,0 segons de marge vers Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven les places de podi a 18,6 segons dels primers classificats en veure millorades les seves prestacions en el bucle de la tarda, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya es situaven a 6 segons de la parella finlandesa de Peugeot en la quarta posició provisional, esperant que al llarg del diumenge poder escurçar encara més distàncies amb els seus precessors en seguir gaudint d'una bona posició de sortida.

La tercera i última etapa de la ronda tornava a tenir 8 proves especials en el seu programa, que es repartien al llarg de 4 trams que es celebraven per duplicat cadascun, tanmateix la jornada dominical seguia la dinàmica de les dues etapes anteriors i el seu quilometratge cronometrat era menor al de la jornada anterior amb 97,44 km.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen donaven la primera envestida en escurçar les distàncies amb els seus companys provisionals de podi gràcies a l'escratx en el primer dels trams dominicals, mentre que el segon cop el donaven Colin McRae i Nicky Grist, els quals amb el seu millor temps accedien al liderat de la cita tal i com havien planificat la tarda anterior en detriment de Richard Burns i Robert Reid. Els britànics que havien acabat d'adquirir el rol de líders, confirmaven la seva posició en marcar el millor registre en la tercera especial de l'etapa, mentre que en la quarta, els britànics destronats miraven de recuperar alló perdut en aconseguir aturar el cronometre amb el temps més baix.

Alhora, en aquesta quarta prova especial cronometrada, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, que havien aconseguit reduir el gap fins a 1 segon vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en les tres cronometrades anteriors, accedien finalment a les places de podi en recollir-se l'abandonament de la parella finlandesa de Peugeot, que veia com el seu nou 206 WRC Evo2 es quedava sense pressió de carburant.

A primera hora de la tarda, i en tornar a passar per les cronometrades del matí, les dues parelles de Ford es van anar rotant en l'autoria del millor temps així com del segon millor registre en les tres primeres especials del bucle, és a dir de la cinquena fins la setena especial cronometrada del diumenge, amb el que per una banda Colin McRae i Nicky Grist es distanciaven de Richard Burns i Robert Reid, i per una altra Carlos Sainz i Luis Moya s'hi acostaven. Finalment peró, la parella britànica de Subaru posava final a les especulacions guanyant l'última cronometrada del ral·li, confirmant així la seva segona posició.

Així doncs, un cop s'havien completat les 22 proves especials cronometrades del programa i amb l'entrada de nou al parc tancat de Limassol, Colin McRae i Nicky Grist certificaven la seva victòria al ral·li en aturar el cronòmetre en 5 hores 7 minuts i 32,7 segons, 16,4 segons menys que els seus compatriotes Richard Burns i Robert Reid. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven el podi xipriota a 26,5 segons del temps enregistrat pels seus companys d'equip britànics.

Obrint pista divendres i encara arrossegant les conseqüències de la seva hèrnia dical, Sainz-Moya aconseguien un podi amb gust de glòria.

En el campionat mundial de producció, les condicions tan dures que es varen registrar en les primeres especials cronometrades, van facilitar tot un seguit de problemes mecànics que generaven alternatives en les primeres places, bullici en el que uns homes experimentats com l'uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Jorge del Buono, van saber mantenir l'equilibri entre velocitat i conservació mecànica per tal de fer-se amb el liderat al terme de la tercera especial cronometrada. Liderat que es va anar afermant a mesura que les errades es seguien succeint per darrera i els líders marcaven bons temps.

Amb més de 4 minuts d'avantatge al terme de la primera etapa, i amb els principals rivals força lluny per les incidències, els líders van anar fent mentre que Manfred Stohl i Peter Müller així com Gabriel Pozzo i Daniel Stillo anaven recuperant posicions fins arribar a completar el podi provisional al regarupament del dissabte a 3 minuts i tres quarts per part de la parella austríaca i un poc més de 10 minuts de retard per part dels argentins. Diumenge es va seguir un guió similar al de la jornada anterior, més quan en la primera especial de l'etapa Manfred Stohl i Peter Müller s'havien d'aturar a canviar una roda punxada i perdien prop de 3 minuts, facilitant encara més la labor conservadora a Gustavo Trelles i Jorge del Buono, els quals completaven el recorregut com a guanyadors de la dura cita mediterrània.

Cara al campionat, la victòria que aconseguia Gustavo Trelles a Xipre era la primera de la temporada per part del pilot uruguaià, la qual en combinació amb el tercer lloc que hi aconseguia el líder de la provisional, l'argentí Gabriel Pozzo, permetia que les distàncies entre els dos pretendents al títol es reduissin fins als 7 punts.

L'experiencia va ser clau en la victòria de Trelles-Del Buono.

En el campionat de pilots la classificació en la taula general s'estrenyia després de la cita xipriota, per una banda el líder provisional, el finlandès Tommi Mäkinen, s'emportava un 0 de la seva visita a la pedregosa illa; ocasió que aprofitava Carlos Sainz, ja que amb el podi que hi aconseguia, es situava a només 1 punt del quatre vegades campió mundial. D'altra banda, Colin McRae aconseguia puntuar per segona vegada en la temporada, sent totes dues ocasions saldades amb victòria, amb el que el pilot escocès es situava en tercera posició provisional a 7 punts del liderat.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	27
Carlos Sainz	26
Colin McRae	20

En l'apartat de marques, Ford repetia l'1-3 d'Argentina, amb el que els de l'oval aconseguien superar a Mitsubishi i passar a liderar la taula general provisional per 3 punts de marge vers els dels tres diamants vermells. Peugeot, malgrat fer-hi debutar la nova evolució del 206 WRC, veia com cap dels seus 3 cotxes oficials arribava al parc tancat de Limassol el diumenge a la tarda, amb el que els dels lleó es veien superats per Subaru per dos punts en la lluita per la tercera posició provisional.

Constructor	Punts
Ford	50
Mitsubishi	47
Subaru	22

Grönholm-Rautiainen donaven la 60ena victòria a Ford tot i haver d'escombrar pista divendres.

Amb la celebració del 54è Ral·li Acròpolis, el calendari del campionat del món de ral·lis 2007 arribava al seu equador, doncs la cita hel·lènica era la vuitena d'un total de setze. La prova, que atorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i mundial de producció, tenia un recorregut format per 21 proves especials cronometrades d'una distància total de 334,44 km, a les que els 64 equips participants dels 72 que hi feien la seva inscripció oficial, hi començarien a fer front a partir del dijous 31 de maig de 2007. Tres dies més tard, diumenge 3 de juny, 49 parelles aconseguien completar la distància programada.

Loeb-Elena haurien d'esperar a terrenys més favorables per retallar distàncies al campionat.

Dins el marc de l'hipòdrom Markopoulo d'Atenes, que havia acollit les proves hípiques en els anteriors jocs olímpics, s'hi celebrava una especial espectacle de 3,20 km de distància que servia per donar el tret de sortida a l'edició davant el nombrós públic grec que s'hi aplegava. En ella les dues parelles oficials de Ford, formades pels finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, i per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien els dos millors registres i per aquest mateix ordre, trobant-se separats entre ells per tan sols 2 dècimes. 1 dècima de segon més avall s'hi trobava Sébastien Loeb i Daniel Elena precedint en 1 dècima més a Petter Solberg i Phil Mills i en 2 als seus companys de formació, Dani Sordo i Marc Martí.

La primera etapa es complementava l'endemà divendres, amb l'entrada en escena de 3 trams forestals, pels que s'hi passaven en dues ocasions, més una especial espectacle dins els complex Markopoulo que servia per a tancar el bucle matinal; així doncs el primer escull de la grega assolia els 109,42 km cronometrats totals.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen guanyaven la primera especial forestal del ral·li i amb aquesta victòria parcial, els de Ford s'intercanviaven les posicions amb els seus compatriotes que d'aquesta manera baixaven fins al segon lloc. Mentre que per darrera, Sébastien Loeb i Daniel Elena cedien una desena de segons vers els homes de l'oval i baixaven quatre posicions en la provisional.

Els líders però, també ho eren en la provisional del campionat, el que els suposava la feixuga tasca d'haver d'obrir pista i netejar-la de pols i grava, abundant en les pistes gregues, mentre que els seus principals rivals, Sébastien Loeb i Daniel Elena eren segons. Així doncs en la segona prova especial, els dos Subaru oficials, en mans de Chris Atkinson i Stéphane Prévot i de Petter Solberg i Phil Mills, aprofitaven l'avinentesa i en marcar els dos millors temps, el pilot australià i el copilot belga passaven a liderar el ral·li, mentre que el seus companys noruec i britànic es llençaven a sobre de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que restava en segona posició.

Chris Atkinson i Stéphane Prévot repetien autoria de l'escratx en la següent especial, confirmant la seva plaça, mentre que Petter Solberg i Phil Mills aconseguien accedir a la segona plaça alhora que els de Ford queien per darrera dels seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. En l'especial espectacle de Markopoulo, els dos Subaru es tornaven a classificar en les dues primeres posicions, si bé ara era Petter Solberg i Phil Mills els qui aconseguien aturar els cronòmetre abans que ningú sense que això suposés un relleu o intercanvi de posicions entre els dos equips de la constel·lació de les Plèiades.

En tornar a passar per les cronometrades del matí, l'efecte obrir pista perdia importància, doncs la pista ja havia estat més o menys escombrada al matí, així Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es tornaven a imposar en la primera especial del bucle, ara quarta cronometrada de la jornada, el que permetia als finlandesos entrar en places de podi en detriment dels seus companys d'equip.

En la següent, Dani Sordo i Marc Martí els privaven d'un nou escratx per 1 dècima de segon, però si més no la parella finlandesa s'intercanviava la posició amb Chris Atkinson i Stéphane Prévot amb el que els de Subaru passava a estar en el calaix més baix del podi per darrera dels seus companys de formació.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s'anotaven el seu primer millor registre en la darrera cronometrada de l'etapa, el que comprimia la taula provisional a l'entrada al parc tancat d'Atenes, on s'hi arribava amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició provisional per 8,3 segons de marge vers Petter Solberg i Phil Mills. 7 dècimes de segon més avall s'hi trobaven els seus companys a Subaru Chris Atkinson i Stéphane Prévot, i unes altres 7 dècimes més avall s'hi classificava Sébastien Loeb i Daniel Elena. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i Dani Sordo i Marc Martí a 10,3 i 10,7 segons del liderat respectivament, tancaven el grup d'aspirants a victòria.

La jornada sabatina era la més llarga de totes en quan aquesta etapa tenia en el seu programa el temut Agii Theodori amb 48,88 km de distància. En total l'etapa tenia 8 proves cronometrades, 6 d'elles repartides al llarg de 3 trams pels que s'hi feien dues passades i els 2 restants en dues especials espectacle dins el marc del centre Markopoulo.

El tram d'Agii Theodori era l'encarregat de treure les lleganyes als participants i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren els qui estaven més desperts a les 9 del matí en quan els líders hi aconseguien el millor temps per tal d'elevar les distàncies amb els seus més immediats perseguidors fins als 20 segons, gràcies també en part a que una punxada soferta per Chris Atkinson i Stéphane Prévot feia perdre uns segons als companys d'aquests a Subaru, Petter Solberg i Phil Mills, els quals havien de pilotar enmig del núvol de pols.

La punxada enviava a Chris Atkinson i Stéphane Prévot a la setena posició provisional, mentre qui entrava al podi provisional era Sébastien Loeb i Daniel Elena, classificant-se a només 3 dècimes de segon de la posició anterior. D'altra banda Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen cedien gairebé 1 minut en aquesta especial en patir-hi una sortida de pista que acabava amb el para-brises trencat, tot plegat facilitava que Dani Sordo i Marc Martí els superessin a la general amb el que els dos Citroën oficials ocupaven la tercera i quarta posició provisional.

Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la segona posició amb l'escratx a la segona especial cronometrada, el que provocava la reacció immediata de Petter Solberg i Phil Mills, els quals amb el millor temps del tercer i últim tram del bucle matinal, aconseguien recuperar la plaça perduda just abans, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen vivien en certa manera al marge aquest duel amb dos segons temps escratx consecutius. D'altra banda Dani Sordo i Marc Martí es veien obligats a abandonar l'etapa per una averia en el canvi.

L'especial espectacle del complex Markopoulo donava l'oportunitat a Petter Solberg i Phil Mills de sumar un altre millor temps, el que els hi conferia un marge de 4,7 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena a l'entrada al re-agrupament de mitja jornada, mentre que el retard acumulat vers els líders era de 15,8 segons.

A la represa, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tornaven a imposar-se a Agii Theodori, el que permetia a la parella líder duplicar el seu marge de confiança, mentre que en les tres últimes especials de la jornada Sébastien Loeb i Daniel Elena s'anotaven 3 escratxs consecutius, els quals coincidien amb un problema en els amortidors del Subaru Impreza S12B WRC de Petter Solberg i Phil Mills que perdien la segona plaça.

Així doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena feien entrada al parc tancat de les afores d'Atenes amb 43,3 segons de retard acumulat vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que Petter Solberg i Phil Mills ho feien a 1 minut i 7,6 segons de la parella líder. Els problemes aliens permetien a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen escalar fins la quarta plaça, si bé els més joves a Ford es trobaven ja a 2 minuts i 32,1 segons dels seus companys, pel que les opcions dels finlandesos d'entrar al podi, passava per algun altre incident que es pogués produir al llarg de la tercera i última jornada de competició.

La jornada final dominical tenia en el seu programa un bucle de 2 trams cronometrats pels quals s'hi passaven en dues ocasions, més una tercera i última passada per l'especial de l'hipòdrom, el que generava un total de 5 proves cronometrades de 78,94 km, pràcticament un tràmit per les distàncies que s'havien assolit en aquell moment entre els 4 primers equips classificats. Sébastien Loeb i Daniel Elena es repartien a parts iguals els millors temps del bucle matinal amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, el que permetia a la parella de Citroën retallar 4 segons, insuficients com per a que els campions del món poguessin pensar amb la victòria.

Així doncs, amb tot pràcticament dat i beneït, les tres últimes proves especials del recorregut van ser un tràmit que van servir per a que altres parelles participants s'hi anotessin els seus escratxs com eren els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els seus compatriotes de Stobart Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila o els espanyols de Citroën Dani Sordo i Marc Martí, en aquest mateix ordre.

El trasllat des de l'hipòdrom Markopoulo fins al parc tancat era inexistent, pel que tal i com els participants completaven la darrera especial espectacle, aquests entraven al parc tancat certificant així els seus resultats. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen doncs s'hi anotaven la victòria, la 60ena per a Ford en el mundial, en completar els 3334,44 km del recorregut en un temps final de 3 hores 49 minuts i 22,6 segons, per la seva banda Sébastien Loeb i Daniel Elena hi invertien 38,6 segons més que els guanyadors i pujaven al segon calaix del podi, mentre que la parella de Subaru formada per Petter Solberg i Phil Mills el tancaven a 1 minut i 34,1 segons dels guanyadors.

Una averia en els amortidors va esgarrar la segona plaça a Solberg-Mills.

En la categoria reservada als vehicles de producció, l'arrancada de la prova grega va ser un tan folla, en quan el liderat va canviar de mans en cinc ocasions en les 5 primeres especials, en les que només l'austríac Andreas Aigner i l'alemany Klaus Wicha van ser capaços de repetir per estret marge sobre el japonès Toshi Arai i el neozelandès Tony Sircombe, un marge que es veuria ampliat amb el seu tercer millor registre en la sisena especial i un segon temps escratx en la setena prova programada. Malauradament pels interessos dels germànics, el seu liderat es volatilitzava en la vuitena i darrera especial cronometrada de la primera etapa, quan una punxada els suposava perdre 3 minuts. L'incident deixava en primera posició a Toshi Arai i Tony Sircombe per 4,6 segons de marge vers Juho Hänninen i Mikko Markkula, guanyadors de les dues últimes proves especials.

Al llarg del dissabte al matí, i després d'empatar a temps en l'especial Agii Theodori, els líders van anar distanciant-se de mica en mica dels seus perseguidors finlandesos després de que aquests notessin la direcció del seu Lancer Evo IX un pèl incomoda arran d'una trobada amb una roca en l'especial inaugural. No va ser fins la segona passada per Agii Theodori en que el ral·li es va començar a encarar per a Toshi Arai i Tony Sircombe, quan una punxada soferta per Juho Hänninen i Mikko Markkula, allunyava als finlandesos de poder guanyar l'esdeveniment pels seus propis mitjans.

Els líders a partir de llavors, que ja eren gats vells al campionat, es dedicaren a completar les especials amb el ritme just i necessari per acabar guanyant la cita per prop de 3 minuts de marge vers Andreas Aigner i Klaus Wicha, després que Juho Hänninen i Mikko Markkula es veiessin forçats a abandonar el diumenge al matí per un problema de frens.

En clau de campionat, Toshi Arai es disparava al capdavant de la taula provisional gràcies a la seva primera victòria de la temporada, el que li conferia un marge de 14 punts vers el segon classificat, el britànic Mark Higgins, si bé el nipó comptava ja amb 4 participacions al llarg de la temporada, mentre que el britànic només 2.

Arai-Sircombe eren gats vells i sabien que per guanyar calia córrer i conservar mecànica a l'Acropolis.

El finlandès Marcus Grönholm aconseguia la seva segona victòria consecutiva a Grècia, tercera de la temporada tenint en compte l‘aconseguida a Suècia, a la que el pilot hi esperava sumar una tercera de consecutiva a la propera prova del calendari, el domèstic 1000 Llacs. Amb el que el pilot aconseguia un marge de 9 punts al capdavant de la taula provisional del certamen vers el francès i campió mundial en vigència, Sébastien Loeb. Mikko Hirvonen per la seva part tenia un ral·li discret, però malgrat tot el jove finlandès de Ford restava a 7 punts de l'alsacià i amb un important marge de 21 punts vers el company d'aquest a Citroën, Dani Sordo.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	65
Sébastien Loeb	56
Mikko Hirvonen	49

En el campionat de constructors, el trencament de la caixa de velocitats soferta per Dani Sordo i Marc Martí, donava força aire a Ford en la cursa pel títol, doncs els de l'oval aconseguien gairebé el doble de punts que els de Citroën, ampliant-se el marge fins als 28 punts entre ambdues marques. Subaru per la seva banda desfeia la igualada amb l'equip Stobart per 2 punts i restava en tercera posició amb la meitat de punts que els dels dos galons.

Constructor	Punts
Ford	114
Citroën	86
Subaru	43