Vatanen-Richards van ser els únics capaços de seguir el ritme dels Audi, en quan van ser exclosos, guanyar va ser senzill.

La celebració del 28è Ral·li Acropolis suposava arribar a l’equador del campionat del món de ral·lis, doncs aquesta era la sisena d’un total de 12. Entregant punts per als certàmens de pilots i marques, la cita agrupava fins a un total de 133 equips en la seva llista oficial d’inscrits, prenent tots ells la marxa des de la rampa de sortida situada als peus del Parthenon el dilluns 1 de juny de 1981, cap als 57 trams cronometrats de 999,50 km de longitud que constaven en el programa. 22 equips participants aconseguien completar el recorregut i arribar de nou a Atenes el 4 de juny, moment en el que es donava per finalitzat l’esdeveniment grec.

Alén-Kivimäki van tirar d'ofici per superar als seus companys d'equip i finalitzar en segona posició.

La primera etapa conduïa als participants des d’Atenes, fins a Kalambaka, al cor de Grècia. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 337,8 km cronometrats al llarg de 18 proves especials cronometrades, de les que 2 eren mixtes i les 16 restants de grava. El primer cotxe participant abandonava la capital grega a 2 quarts de 10 del matí, mentre que la seva arribada als peus del Monestir de Meteora estava previst per a 1 quart de 12 de la nit del mateix dilluns.

Els Audi oficials van començar el ral·li amb un ritme molt superior al de la resta de competidors, sent el primer líder de la cita, la parella formada per la francesa Michèle Mouton i la italiana Fabrizia Pons, gràcies a marcar el primer millor registre en la llarga cronometrada inaugural de 42 km de Mont Parnis. Immediatament però, al terme de la segona prova especial programada, els seus companys d'equip, el finlandès Hannu Mikkola i el suec Arne Hertz, els hi prenien la primera posició provisional, per a mesura que avançava l’escull, anar-se confirmant al capdavant de la taula de temps a base d’anar acumulant victòries parcials.

I es que Michèle Mouton i Fabrizia Pons, tenien el handicap de sortir a pista en posicions endarrerides als trams, just per darrere d'un Escort de Grup 2, el que provocava que les dues pilots sovint es trobessin molta pols en suspensió i una visibilitat força reduïda, sobretot en els trams més llargs, pel que sovint la parella franco-italiana, decidia penalitzar avançant la seva sortida al tram i evitar aquest mal.

Per darrere dels dos Audi, Ari Vatanen i David Richards amb el Ford Escort RS1800 de Sutton, n'eren els més ràpids, arribant fins i tot a estabilitzar les distàncies vers la unitat de Hannu Mikkola i Arne Hertz, però a un gap que per llavors ja era considerable. Un rendiment que a la parella guanyadora de la darrera edició de la cita grega, els hi permetia gaudir d’un cert marge amb els FIAT 131 Abarth oficials dels italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot així com el dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

A l’arribada a Kalambaka a última hora del dia, Hannu Mikkola i Arne Hertz acumulaven 12 victòries de tram en les 18 proves especials celebrades, el que donava a la parella nòrdica un marge de 4 minuts i 4 segons amb les seves companyes d'equip Michèle Mouton i Fabrizia Pons, autores a la seva vegada de 4 temps escratx. Ari Vatanen i David Richards eren tercers a 6 minuts i 22 segons dels líders i amb 45 segons i 1 minut i 25 segons de marge amb els FIAT d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot i de Markku Alén i Ilkka Kivimäki respectivament.

Per darrera dels pilots de la marca transalpina es formava un gran buit, doncs els problemes eren recurrents i importants. Henri Toivonen i Fred Gallagher eren sisens a 17 minuts i 32 segons dels líders després d’haver patit tot un seguit de punxades i haver hagut de canviar la cremallera de la direcció en arribar al parc tancat, mentre que els seus companys Guy Fréquelin i Jean Todt a més a més hagueren de canviar la caixa de velocitats. Timo Salonen i Seppo Harjanne eren setens a 50 segons dels seus precursors, en estar també martiritzats per les punxades, problema que també coneixien els seus companys d’equip Shekhar Mehta i Yvonne Mehta i els locals Georges Moschous i Alexandros Konstantakatos, qui a més a més patien problemes de suspensió.

Arribats a Kalambaka però, es va comprovar que la línia de meta de la quarta prova especial del programa estava mal ubicada, amb el què aquesta hauria de ser cancel·lada i el marge de Hannu Mikkola i Arne Hertz vers Michèle Mouton i Fabrizia Pons es reduiria a 3 minuts i 10 segons. Ari Vatanen i David Richards es quedaven en tercera posició a 4 minuts dels líders i els FIAT 131 Abarth d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot i de Markku Alén i Ilkka Kivimäki restarien a les portes del podi a 4 minuts i 51 segons i a 6 minuts i 7 segons respectivament. 

La duresa del terreny era notable i ja en el transcurs de la primera jornada, la llista de baixes era llarga i important, per una banda Anders Kullang i Bruno Berglund, que feien debutar el nou Mitsubishi Lancer 2000 Turbo al mundial de ral·lis, havien de retirar-se a causa de problemes de temperatura del motor, un mal que a posteriori es mostraria crònic en el cotxe nipó, al que després caldria afegir problemes amb la bomba de la benzina. Mentre que els seus companys d’equip, Andrew Cowan i Johnstone Syer, ho feien per avaria en l’alternador. Una altra formació nipona en quedar-se en blanc era Toyota, doncs Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien d’abandonar quan eren quarts en trencar-se el diferencial del seu Celica Grup 4, mentre que els seus companys i compatriotes Per Eklund i Björn Cederberg, ho feien en trencar el suport del motor. Els alemanys federals Jochi Kleint i Günther Wanger havien d’abandonar poc abans d’arribar als peus del Monestir de Meteora en trencar la junta de la culata.

La disputa de la segona etapa del ral·li, pràcticament suposava desfer el camí fet en l’etapa anterior, doncs els 68 equips participants que restaven en cursa abandonaven Kalambaka el dimarts 2 de juny a les 10 en punt del matí, per tal de dirigir-se fins a Lagonissi, una població costanera turística situada a una trentena de quilòmetres al sud d’Atenes. La competició tenia lloc mitjançant 16 proves especials, de les que 15 eren sobre terra i la restant sobre asfalt, de 279 km de distància, una corda que es començaria a donar per finalitzada quan manquessin 2 minuts per a la mitjanit.

Tal i com ja havia passat en l’escull anterior, els Audi, i especialment el de Hannu Mikkola i Arne Hertz, es seguien mostrant inaccessibles a la resta de participants gràcies a les avantatges de la seva tracció integral, si bé la primera cronometrada del dia, Meteora, era guanyada per Ari Vatanen i David Richards. Malauradament, en la disputa de la sisena prova especial del dia, Tsouka, Michèle Mouton i Fabrizia Pons perdien gairebé 13 minuts i tres posicions en la general en trencar-se les suspensions posteriors del seu Quattro.

En les assistències, mentre els mecànics estaven xequejant les suspensions posteriors de l’Audi Quattro de la parella líder, per tal d’impedir que l’avaria soferta per les seves companyes es pogués reproduir, quelcom que semblava ser imminent; els técnics l’estaven proveint de carburant, amb tan mala fortuna que una mica de benzina queia sobre el tub de l’escapament roent de l’auto. L’incident provocava una espectacular deflagaració immediata, cremant la part posterior de l’Audi amb el director esportiu de la formació bavaresa, Walter Treser, al costat. Afortunadament, Arne Hertz prenia el volant del cotxe i impedia que aquest es calcinès del tot, mentre que l’enginyer patia unes cremades al braç i a la cara. Tot plegat no passava d’un gran ensurt i Hannu Mikkola i Arne Hertz podien prosseguir la competició sense demores ni penalitzacions.

Superat l’ensurt i amb els autos reparats, Michèle Mouton i Fabrizia Pons forçaven el ritme per tal de retornar a les posicions de podi, però les pilots patien una nova avaria, palier trencat, el que les endarreria 3 minuts més a la taula, fent encara una mica més feixuga la seva fita. 

Una mica més amunt en la classifiació, els companys d’equip a FIAT protagonitzaven una interessant lluita per la darrera posició de podi, i si bé en el moment de sortir del parc tancat de Kalambaka els joves italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot figuraven per davant dels seus caps de files, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, la diferència que els separava era curta. Finalment el major ofici dels finlandesos, servia per a que aquests acabessin superant als italians en arribar a la neutralització de la segona jornada.

Paral·lelament, a les acaballes de l’etapa, els líders Hannu Mikkola i Arne Hertz, veien com el diferencial posterior del seu Quattro es trencava i aquests es quedaven només 2 rodes motrius, les anteriors. La reparació era massa llarga com per portar-se a terme en els trams d’enllaç i per tant aquesta hauria d’esperar a que l’etapa toqués final, una avinentesa que era aprofitada per als guanyadors de la darrera edició, Ari Vatanen i David Richards, per escurçar distàncies amb els primers classificats en sumar 6 victòries de tram, per 1 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Pràcticament quan tocava la mitjanit del dimecres 3 de juny, els participants feien cap al parc tancat de Lagonissi amb l’anul·lació en ferm de la quarta prova especial del dilluns comunicada poques hores després. Una decisió que deixava als nòrdics Hannu Mikkola i Arne Hertz al capdavant de la classificació per 2 minuts i 51 segons de marge amb Ari Vatanen i David Richards i per 5 minuts i 54 segons en relació a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Attilio Bettega i Maurizio Perissinot restaven a les portes del podi a 3 segons dels seus companys, mentre que unes martiritzades Michèle Mouton i Fabrizia Pons es trobaven 10 minuts més avall en la classificació en acumular algunes punxades en la recta final de l’etapa. Timo Salonen i Seppo Harjanne eren sisens a 28 minuts dels líders amb el Datsun Grup 4, mentre que els seus companys d’equip, la parella formada pel matrimoni Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, lideraven el Grup 2 per uns 20 segons de marge vers Guy Fréquelin i Jean Todt un cop que el Talbot Sunbeam Lotus d’Henri Toivonen i Fred Gallagher havia hagut d’abandonar en trencar-se els espàrrecs d’una de les seves rodes.

La tercera etapa del ral·li suposava una immersió pel Peloponès, amb 14 proves especials programades, de les que 2 eren sobre asfalt i les restants sobre grava, era la més curta de tot el programa amb 190,1 km cronometrats. Una etapa que pràcticament seria nocturna, doncs la sortida de Lagonissi tenia lloc a les 6 en punt de la tarda, mentre que l’arribada a Gítion, punt final de l’escull i en l'antiguitat considerat com el port d’Esparta, estava programada per quan passés 1 minut de 2 quarts de 4 de la matinada del dijous 4 de juny.

Poc abans d'iniciar-se l’etapa però saltava la bomba, quan els comissaris tècnics decidien excloure els Audi Quattro. En el seu comunicat aquests es feien ressò de dues irregularitats no detectades en les verificacions prèvies, la primera i menys lleu, saldada amb una multa de 25000 dracmes, era que aquests trobaven una segona bateria dins el compartiment, just davant dels peus del copilot, una bateria que segons els bavaresos només s'emprava en cas d'emergència. Però la segona falta, i molt més greu, era que les tapes que s’havien disposat en substitució dels dos fars centrals de la graella frontal, s’havien tret per tal de permetre una major refrigeració al va motor, una irregularitat que suposava l’exclusió de la formació. 

Sense temps material per a que aquests poguessin apel·lar abans de donar-se la sortida a l’etapa, Ari Vatanen i David Richards reiniciaven la competició com a líders provisionals per uns 3 minuts de marge amb els FIAT de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com el d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, mentre que en el parc tancat hi restaven 26 formacions en actiu.

La primera de les cronometrades programades, Mandra, era cancel·lada en resultar ferit un espectador, especial en la que precisament els nous líders havien vist escurçades les seves distàncies vers els seus perseguidors de la formació torinesa i en la que Timo Salonen i Seppo Harjanne es veien obligats a abandonar en trencar el motor del seu Datsun Violet GT.

La reacció d’Ari Vatanen i David Richards no es va fer esperar massa i els líders en encadenar 5 victòries de tram consecutives, elevaven el seu marge amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki per sobre dels 5 minuts. Tot i que els finlandesos de FIAT van provar de forçar el ritme en caure la nit, aquests amb prou feines podien igualar els registres dels homes de Sutton Cars i abans de disputar-se la darrera prova especial, el coixí al capdavant de la taula era de 6 minuts i mig.

Per desgràcia de la parella líder, en el darrer quilòmetre de l'última cronometrada un palier es trencava en el seu Escort RS1800 i els pilots havien d’aprofitar el desnivell negatiu de l’especial per tal de completar-la a roda lliure. L’incident els hi feia perdre un parell de minuts i Ari Vatanen i David Richards feien entrada al parc tancat de Gítion amb 4 minuts i 12 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de 5 minuts i 14 segons amb Attilio Bettega i Maurizio Perissinot.

Guy Fréquelin i Jean Todt, autors de 5 millors temps al llarg de l’etapa, grimpaven des de la setena plaça a la sortida de Lagonissi, fins a la quarta posició provisional, i primera entre els Grup 2, en superar els Datsun dels locals Iorgis Moschous i Alexandros Konstantakos, així com el del matrimoni Mehta. Els francesos fitxaven però lluny de les places de podi, concretament a 29 minuts i 16 segons, pel que de no mediar la desgràcia, les posicions amb dutxa d'escumós quedaven bastant ben definides.

Després d’un breu descans de 3 hores, mecàniques i pilots es tornaven a posar a rodar per tal de disputar la quarta i última etapa del ral·li. Una secció del programa de 9 proves especials de 193,6 km cronometrats de corda, que portava a les 23 parelles que restaven en competició des de Gítion fins al port de Poros, on hi arribarien a 3 quarts i mig de 2 de la tarda i on agafarien el ferri per portar-los fins a la capital, Atenes, punt final de l’edició.

Sense assumir riscs, les distàncies entre els primers classificats pràcticament no va patir fluctuacions, i si bé Ari Vatanen i David Richards afegien 5 victòries parcials més en el seu comptador particular, aquests completaven els 958,60 km cronometrats disputats del programa amb un temps de 13 hores 17 minuts i 25 segons, un registre que reduïa en 4 minuts i 35 segons l’aconseguit per Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tancaven el podi a 7 minuts i 54 segons.

Per segona vegada en la seva carrera Bettega-Perissinot pujaven al podi del mundial .

A Guy Fréquelin la quarta plaça li va valer per seguir ocupant la primera plaça de la general provisional del campionat per a pilots, tot i que el francés pilotava un auto de Grup 2. Per darrera d'ell es començava a estrenyer el cèrcol, per una banda Markku Alén li recuperava cinc punts en el campionat, mentre que Ari Vatanen gràcies a la primera victòria de la temporada superava al kenyà Shekhar Mehta i s'instal·lava en tercera posició a 11 punts del francés.

Pilot	Punts
Guy Fréquelin	46
Markku Alén	39
Ari Vatanen	35

En el campionat de constructors es vivia una situació paral·lela a la del certamen de pilots, i el quart lloc del Talbot dels francesos Guy Fréquelin i Jean Todt, primera entre els Grup 2, permetia a l'equip mantenir-se al capdavant de la taula, alhora que obria les distàncies amb Datsun. Opel, que no puntuava en la cita grega, començava a veure perillar la seva tercera posició amb FIAT a 4 punts i Ford a 7.

Constructor	Punts
Talbot	66
Datsun	59
Opel	46

Deixant que s'anessin eliminant, Kankkunen-Piironen mantenien la serenor que els va dur a la victòria.

Figurant com a sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d'un total de tretze, el 33è Ral·li Acròpolis finalitzava el dimecres 4 de juny de 1986 a Atenes, ciutat en la que també s'hi ubicava la rampa el dilluns 2 de juny que donava el tret de sortida als 102 equips inscrits. La prova, puntuable per als campionats de pilots, marques i pilots de turismes Grup A era la primera que es celebrava després de la mort de Henri Toivonen i Sergio Cresto i per tant la primera en patir les normes suavitzadores de la FISA, passant a tenir 38 de les 46 especials programades sent totes diurnes de 572,13 km i que 34 participants aconseguirien completar.

Ràpids pero no suficientment, Biasion-Siviero acabaven de nou al podi.

Des d'Atenes els pilots es disposaven a celebrar 7 especials cronometrades, 3 d'elles de mixtes, que els conduirien fins a Lagonissi a última hora de la tarda. Els suecs Kalle Grundel i Benny Melander, en el que suposava el retorn dels Ford RS200 al mundial, marcaven el primer escratx del ral·li el que els ubicava com a líders provisionals de la prova. Els campions del món Timo Salonen i Seppo Harjanne aturaven el crono abans que ningú en la segona especial cronometrada i passaven a liderar el ral·li a partir de la quarta cronometrada, si bé en aquells instants els homes més ràpids en pista estaven sent Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb els millors temps de la tercera i quarta cronometrada.

No caldria esperar gaire per veure a Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdamunt de la taula de temps, a Aghia Sotira, penúltima especial de la jornada i després de marcar el seu tercer escratx del dia, els pilots de Lancia rellevaven els seus compatriotes de Peugeot en la primera posició, posició que ratificarien amb l'escratx en la última cronometrada programada del dilluns.

A Lagonissi Markku Alén i Ilkka Kivimäki arribarien amb 26 segons de marge vers Kalle Grundel i Benny Melander i 27 en relació a Timo Salonen i Seppo Harjanne. Stig Blomqvist i Bruno Berglund, autors del millor temps en la cinquena cronometrada, restaven en quarta posició a 33 segons dels líders, demostrant així que els Ford havien treballat intensament des de Portugal. Qui no podia fer gala del mateix era l'equip Citroën, absent des de Suècia, la marca dels dos galons retornava al mundial amb 3 unitats del BX 4TC per veure com dos dels seus cotxes es retiraven en la primera especial cronometrada, Philippe Wambergue i Jean-Bernard Vieu així com Maurice Chomat i Didier Breton, i el tercer confiat en mans de Jean-Claude Andruet i Annick Peuvergne ho feia en la segona per averies en les suspensions en el que a posteriori acabaria sent la última aparició dels vetusts cotxes francesos al campionat.

Dimarts a les 8 del matí els 75 participants que restaven en actiu reprenien l'acció des de Lagonissi per tal d'afrontar la segona etapa, composada per 14 especials cronometrades, 4 d'elles mixtes, que totalitzaven 178,07 km i que conduiria a la caravana del ral·li fins a Kamena Vourla, al nord del país. Markku Alén i Ilkka Kivimäki van iniciar l'etapa patint problemes de transmissió, el que els feia cedir temps i la primera posició provisional del ral·li en favor de Kalle Grundel i Benny Melander. Qui també patia problemes en aquesta primera prova cronometrada era Timo Salonen i Seppo Harjanne, els campions mundials punxaven una roda i un cop canviada, en reempendre la marxa, veien com el seu Peugeot 205 T16 Evo2 es negava a engegar durant uns quants minuts, costant als finlandesos uns vuit minuts.

Kalle Grundel i Benny Melander lideraven llavors la prova seguits d'aprop pels seus companys i compatriotes suecs Stig Blomqvist i Bruno Berglund, mentre que Timo Salonen i Seppo Harjanne feien un gran esforç per intentar recuperar la gran quantitat de temps perdut a base de marcar escratxs, 11 al llarg de la segona jornada i 8 d'ells de forma consecutiva. El liderat dels pilots suecs de Ford va arribar al seu final quan després d'unes assistències, en el fervor de l'acció, els mecànics descuidaven collar correctament una roda, el que suposava que aquesta es desprengués i la boixa resultés malmesa havent-se de canviar totalment. Aquesta operació no era intervenció breu, pel que el liderat passava a estar en mans dels seus companys d'equip Stig Blomqvist i Bruno Berglund.

Malhauradament, una especial després de trobar-se líders del ral·li, Stig Bloqmvist i Bruno Berglund patien una sortida de pista amb diverses voltes de campana incloses que deixava el seu Ford RS200 per la ferralla si bé no havia de lamentar-se danys físics entre els dos pilots suecs. L'accident deixava a Juha Kankkunen i Juha Piironen en primera posició seguits pels Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i Massimo Biasion i Tiziano Siviero, amb el tercer Peugeot 205 T16 Evo2 de Bruno Saby i Jean-François Fauchille darrera seu.

Qui també abandonava en la mateixa especial en la que s'accidentaven els pilots de Ford, eren els seus compatriotes a Lancia Mikael Ericsson i Claes Billstam els quals després d'anar acumulant diverses averies mecàniques en el seu Delta S4, finalment les suspensions els impedien seguir en competició. Dues especials més tard, en l'equador de l'etapa, Kalle Grundel i Benny Melander també emprenien el camí del parc tancat abans d'hora posant fi a les bones sensacions que havien deixat els Ford RS200.

En la darrera especial cronometrada de la segona etapa, just abans d'arribar a Kamena Vourla, Timo Salonen i Seppo Harjanne recepcionaven molt violentament un salt deformant completament el seu Peugeot. Malgrat que els mecànics van revisar a fons en quan van poder del cotxe en les assistències, els campions mundials havien d'empendre el camí de l'abandonament en la primera especial cronometrada de la tercera etapa en fallar les suspensions.

Al llarg de les 17 especials cronometrades de la tercera etapa que portaven de nou els participants fins a la capital, Atenes, els líders provisionals, Juha Kankkunen i Juha Piironen, van administrar l'avantatge que els separava dels Lancia Delta S4 perseguidors, mantenint en tot moment la calma. Especialment quan els seus compatriotes Markku Alén i Ilkka Kivimäki es llençaren a l'atac de la primera posició en aquesta última jornada aconseguint fins a un total 9 temps escratxs, sabedors que en cas de fiasco, tenen les esquenes ben cobertes per Massimo Biasion i Tiziano Siviero que ocuparien la seva plaça.

Fins i tot, en vistes de donar caça al Peugeot 205 T16 Evo2 líder, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van decidir pujar la pressió del turbo del seu Delta S4, el que a les alçades de la prova en les que es trobaven, acabaria costant la vida del seu propulsor abans de creuar la línia d'arribada i per tant l'abandonament dels finlandesos. Aquest abandonament unit al de Timo Salonen i Seppo Harjanne, deixava en una tranquila posició de podi als francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille que superaven en més de 40 minuts al Porsche 911 SC RS del qatarí Saed Al-Hajri i el britànic John Spiller.

Dues especials després de l'abandonament de Markku Alén i Ilkka Kivimäki la 33ena edició del Ral·li Acròpolis es donava per finalitzada, en la que Juha Kankkunen i Juha Piironen s'adjudicaven la victòria en invertir un total de 7 hores 20 minuts i 1 segon en cobrir les 38 especials celebrades. Massimo Biasion i Tiziano Siviero ho feien amb 1 minut i 37 segons més de temps que els guanyadors, el que els valia acabar la prova en segona posició. Els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille tancaven el podi a 9 minuts i 54 segons dels seus companys d'equip.

Saby-Fauchille feien bona la premisa que per puntuar en un ral·li s'ha d'acabar-lo.

Entre els turismes de Grup A, el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann va mantenir en tot moment el control de la categoria, arribant a gaudir de més de 3 minuts de diferència a la neutralització de Kamena Vourla vers l'Audi Coupé Quattro dels austríacs Rudi Stohl i Reinhard Kaufmann. Malhauradament en el retorn cap a Atenes, uns inoportuns problemes mecànics retrassaven el Golf líder cedint la victòria a l'Audi de Rudi Stohl i Reinhard Kaufmann. Rudolf Stohl marcava la seva primera victòria de la temporada el que li permetia assolir 18 punts restant a 6 punts del seu compatriota Franz Wittmann, pero força lluny encara dels 38 que acumulava el líder indiscutible Kenneth Eriksson.

Stohl-Kaufmann aconseguien imposar-se entre els turismes.

En el campionat de pilots, Juha Kankkunen feia una galopada important de cara a la consecució de la corona, ja que la seva segona victòria de la temporada es combinava amb un zero del seu màxim rival en la provisional, el seu compatriota Markku Alén. D'altra banda el pilot alpí Bruno Saby, gràcies al seu segon podi consecutiu es situava en segona posició provisional superant al cap de files de l'equip Lancia.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	56
Bruno Saby	38
Markku Alén	27

Pel que fa a constructors Peugeot aconseguia la seva tercera victòria de la temporada, el que permetia als del lleó elevar la seva puntuació fins als 87 punts, 19 més que Lancia que romanien en segona posició. Volkswagen, líders indiscutibles entre els turismes de Grup A, tancaven el podi provisional amb 39 punts.

Constructor	Punts
Peugeot	87
Lancia	68
Volkswagen	39

McRae-Ringer aconseguien la primera victòria de la temporada a l'Acropolis.

El dimarts 4 de juny de 1996, El Pireu era escenari de la cerimònia de clausura del 43è Ral·li Acròpolis, quarta prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat, el qual amb puntuabilitat pels certamens reservats a pilots, marques i mundial de producció, aconseguia copçar l'interés de fins a 94 equips per a que formalitzessin la seva inscripció. Tots ells van ser presents el diumenge 2 de juny a Atenes, ciutat en la que s'emplaçava la rampa de sortida, per tal d'afrontar un recorregut programat a 21 proves especials d'una distància cronometrada de 454,34 km que 42 d'ells aconseguirien superar.

Badada inicial i els penumàtics a les acaballes de la prova, van situar Mäkinen-Harjanne al segon lloc.

La primera etapa del ral·li, programada íntegrament pel diumenge 2 de juny, estava composada a 8 proves especials de 148,83 km de distància, les quals havien de servir per a conduir als participants fins a Kamena Vourla, epicentre del devenir de la cita helènica. Les restriccions en el número d'assistències va fer que quasi bé tots els participants afrontessin amb cautela la primera especial cronometrada, llur distància competitiva era de 25,90 km, tots tret dels campions del món en vigència, els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, els quals en tan sols aquest primer tram aconseguien distanciar-se en mig minut del segon equip més ràpid, els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya.

Les menors distàncies de les següents especials cronometrades i l'increment de l'estat d'alerta dels rivals dels britànics de Subaru, van facilitar que les diferències mesurades en segons fossin menors vers els líders, si bé malgrat tot no eren capaços d'impedir dos escratxs més de la parella de la constelació de les Plèiades, que feien un ple de 3 escratxs de 3 possibles a l'arribada al primer reagrupament de la jornada, on hi feien entrada amb 43 segons de marge vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, guanyadors de les dues primeres rondes de la temporada, Suècia i Safari.

Els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons seguien extenent el domini de Subaru a la cita grega, si bé el seu escratx en la quarta prova especial cronometrada era ex-aequo amb els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, que d'aquesta manera aconseguien introduir-se de nou en places de podi i desplaçar-ne al Toyota Celica GT-Four privat de Thomas Rådström i Denis Giraudet, els quals en la següent especial es veien abocats a l'abandonament per accident. Precisament en la cinquena prova especial cronometrada de la jornada i del ral·li, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien reduir en 1 segon el crono de Piero Liatti i Fabrizia Pons, i trencar així amb el domini que els Subaru estaven exercint fins aquell moment.

La següent cronometrada del programa, la sisena, va haver de ser anulada enmig de les queixes dels pilots i d'una certa polèmica; doncs el rutòmetre permetia dos passos diferents, seguir pel camí forestal i gestionar una paella o bé fer drecera per una mena de talla-focs. L'ensurt va venir quan la majoria dels participants, que lògicament optaven per la drecera, es trobaven amb una pila de pedres i branques que barraven el pas just després d'un canvi de rasant, aixó va obligar a envirollar-se a Carlos Sainz i Luis Moya així com Colin McRae i Derek Ringer, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne superaven l'obstacle pels pèls.

Qui no se'n sortia d'aquest punt calent eren els suecs de Subaru Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals hi arrencaven la suspensió frontal del seu Impreza i s'hi deixaven prop de 8 minuts, el que va incitar a David Richards, patró de Prodrive, a presentar una queixa i solicitar l'anulació del tram, queixa que va ser admesa pels comissaris.

Les dues darreres cronometrades abans d'entrar al parc tancat de Kamena Vourla van veure novament el domini de Colin McRae i Derek Ringer, que elevaven així el número d'escratxs fins a 5 de 7 possibles i els segons que els separaven vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne fins als 59, pràcticament 1 minut. Els seus companys d'equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander ocupaven per llavors el darrer graó del podi, gràcies en bona part a la cancelació del sisè tram, a 1 minut i 45 segons dels líders i amb 4 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en el pesatge posterior descobrien que el seu Escort RS Cosworth pesava 100 kg més que els seus rivals en haver emprat el mateix xassís que al Safari.

Aixó va fer que Carlos Sainz i Luis Moya es disposesin a afrontar les 7 proves especials de la segona jornada amb una sola roda de recanvi, i sense el líquid refrigerant de frens i esmortidors per tal d'alleugerir pes, solucions que donaven els seus fruits en quan la parella espanyola reentraven en places de podi al terme de la primera cronometrada del dilluns; especial en la que Colin McRae i Derek Ringer tornaven a marcar el millor registre, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi patien problemes de direcció i esmortidors que els allunyaven 18 segons més del liderat.

Piero Liatti i Fabrizia Pons s'imposaven en la segona cronometrada de la jornada, desena en el comput global del ral·li, mentre que els seus companys d'equip suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, recuperaven el tercer lloc a la general provisional en superar per 1 segon a Carlos Sainz i Luis Moya. Un altre escratx de Colin McRae i Derek Ringer en la tercera especial del programa, permetia a la parella britànica fer entrada al reagrupament de Loutra Ipatis amb 1 minut i 29 segons de marge vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i 2 minuts i 10 segons vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Carlos Sainz i Luis Moya introduien canvis en les suspensions del seu Ford Escort RS Cosworth en el reagrupament de mitja jornada, el que els permetia afrontar amb més força les 4 especials cronometrades que restaven i emportar-se el millor registre en les dues primeres. Dos escratxs que no només servien a la parella de l'oval per tornar a les places de podi, sino per pràcticament certificar aquesta posició en distanciar-se de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en 44 segons. Per davant Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne reduien distàncies amb els líders fins al 55 segons, una diferència que encara es reduiria més en quan la parella dels tres diamants vermells aconseguia el millor temps en les dues últimes cronometrades de la jornada i deixava les distàncies entre els dos principals contendents a victòria en 44 segons. Carlos Sainz i Luis Moya, a 1 minut i 34 segons de la parella britànica líder, incrementava una mica més el gap que tenien amb la parella sueca de Subaru per deixar-los a gairebé 1 minut.

La tercera i última etapa del ral·li, malgrat tenir només 6 proves especials cronometrades en el seu programa, era la més llarga de totes en tenir 153,46 km de distància competitiva, una distància que servia per portar als participants que aconseguissin superar-la fins a Pireus.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne van sortir a l'atac en els primers compassos de l'etapa i amb 3 escratxs consecutius en les tres primeres proves cronometrades del dimarts, la parella finlandesa de Mitsubishi aconseguia situar-se a només 24 segons dels líders. Va ser llavors quan els 25,37 km de New Zemeno van dictar sentència, Colin McRae i Derek Ringer completaven l'especial sense pràcticament cap contra-temps i amb l'escratx en el seu haver, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, així com Carlos Sainz i Luis Moya ho feien amb les seves Michelin sobre les lones i havent perdut troços de goma pel camí amb els segons que aixó comporta. Aixó va donar una glopada d'aire als líders, que a més a més s'adjudicaven les dues últimes cronometrades del ral·li doncs les seves Pirelli així els hi ho permetien.

Així doncs en arribar a El Pireu, Colin McRae i Derk Ringer certificaven la seva primera victòria de la temporada, precisament l'any en el que miraven de defensar la seva corona mundial, en completar el recorregut en 5 hores 33 minuts i 12 segons. Els britànics doncs precisaven de 50 segons menys que els seus més immediats perseguidors, els pilots de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, que cedien força terreny en les últimes especials del programa en veure que era impossible guanyar plaça així com perdre-la amb els quarts classificats, tancaven el podi grec a 3 minuts i 21 segons dels que uns mesos enrere eren els seus companys d'equip.

Sainz-Moya van haver de batallar pel podi amb un cotxe que pesava 100 kg més.

En el campionat de producció la primera jornada del ral·li va estar dominada pràcticament per l'alemany Uwe Nittel i la sueca Tina Thörner, amb els seus companys d'equip argentins Jorge Recalde i Martin Christie seguint-los de ben aprop. Malhauradament pels interessos dels líders, els prop de 3 minuts que perdien en l'equador de l'etapa per canviar dues rodes punxades, facilitava que els sud-americans fessin entrada a Kamena Vourla en primera posició, mentre que els europeus s'havien de conformar amb el tercer lloc provisional per darrera de l'uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Jorge del Buono.

Ja en la segona jornada, en la primera especial cronometrada del dilluns, Jorge Recalde i Martin Christie acusaven problemes de frens en el seu Lancer Evo III, facilitant l'accés al liderat de Gustavo Trelles i Jorge del Buono, un liderat fugaç de tota manera, doncs en la segona especial del dia Uwe Nittel i Tina Thörner recuperaven el liderat de la categoria, condició que ja no abandonarien fins a la conclusió de la prova, menys quan el pilot alemany i la seva copilot sueca s'imposaven en totes les especials que restaven tret de dues.

La victòria era la primera d'Uwe Nittel a la temporada, la qual combinada amb el tercer lloc aconseguit a Suècia, permetia al pilot germànic accedir al liderat provisional del campionat per davant dels tres guanaydors de les tres rondes anteriors i que a més a més, no semblaven estar disposats a afrontar més cites del campionat.

Nittel-Thörner aconseguien la victòria amb una demostració de força.

En el campionat de pilots, Tommi Mäkinen mantenia la seva condició de líder provisional, alhora que es distanciava una mica més del seu més immediat perseguidor, el madrileny Carlos Sainz, que novament acabava un ral·li just per darrera seu. Colin McRae per la seva banda, obtenia un gran rendiment de la seva primera victòria de la temporada, en quan passava del cinquè lloc provisional fins al tercer, i entrava directament en la lluita pel sub-campionat amb el qui mesos enrere havia estat company seu.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	55
Carlos Sainz	47
Colin McRae	42

En la taula provisional del certamen de constructors, la cita grega refermava Subaru en el liderat provisional, mentre que Mitsubishi, que al contrari de la majoria d'equips només hi desplaçava 1 cotxe amb especificacions de Grup A per portar-hi 2 de Grup N, només aconseguia sumar 1 punt més que Ford, que un ral·li més seguia sent la tercera marca en discòrdia.

Constructor	Punts
Subaru	178
Mitsubishi	138
Ford	128

Grönholm-Rautiainen es refeien de l'abandonament sard amb una gran victòria a l'Acropolis.

Després de gairebé una decada lluny de la capital grega, el diumenge 4 de juny de 2006 Atenes tornava a acollir per a la cerimònia de clausura del Ral·li Acròpolis, que per llavors corria la seva 53ena edició. No només s'emprava la capital com escenari, sino que a més a més s'hi ubicava el parc tancat al costat de l'Estadi Olímpic, el qual dos anys abans hi havia acollit els 28ens Jocs Olímpics. La prova, que era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 91 equips inscrits de forma oficial, dels quals 84 iniciaven el dijous 1 de juny un recorregut format per 18 proves especials de 355,62 km cronometrats que 69 equips aconseguirien completar.

Obrir pista el divendres i una rebentada el dissabte van minar les opcions de Loeb-Elena.

Precisament l'Estadi Olímpic d'Atenes era escenari d'una superespecial espectacle que donava el tret de sortida a les hostilitats el dijous 1 de juny a les 18 hores, en la que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor registre i anar-se'n a dormir com a líders per 2 segons de marge vers els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i 8 dècimes de segon suplementàries vers l'altra parella finlandesa de l'oval, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Realment la competició s'iniciava divendres 2 juny, amb sis proves especials de 118 km cronometrats en el seu programa repartides al llarg de tres trams diferents, i que permetien completar la primera etapa amb els 120,8 km cronometrats totals. En aquest terreny, la velocitat de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen no va donar opció als seus rivals, i els finlandesos s'imposaven en totes les sis proves cronometrades de la jornada permeten-los assolir un ferm liderat. Per darrera d'ells, el pilot norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills instalaven en cinc de les sis cronometrades el seu Subaru Impreza WRC S12 en la segona posició, sent el seu resultat en la sisena especial del divendres un tercer temps escratx, el que permetia als ex-campions mundials de 2003 retornar a Atenes com a segons classificats a 26,3 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Qui llevaba el segon temps escratx en l'última cronometrada del divendres era Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals en les cinc proves anteriors havien aconseguit acumular 4 tercers temps escratx i un quart millor temps, el que deixava als campions mundials en vigència i primers líders de la cita helènica en la tercera posició provisional a 35,5 segons del liderat, formant així un primer grup.

Per darrera d'aquest primer grup se'n formava un segon que lliutava pels punts, el qual era capitanejat pel Ford de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que completaven l'etapa a 1 minut i 15,9 segons dels seus companys d'equip; i en el que el Xsara WRC del català Xevi Pons i el càntabre Carlos del Barrio era els més desfavorit en la onzena posició provisional a 1 minut i 54,1 segons dels líders, després d'haver acumulat diverses punxades.

La segona jornada del ral·li comptava amb 134,68 km cronometrats al llarg de sis proves especials en el seu programa, en el que s'esperava una certa reacció per part de Sébstien Loeb i Daniel Elena ara que ja no havien d'obrir pista. I si bé Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el seu seté escratx consecutiu en la primera cronometrada sabatina, a Kineta, el tram més llarg de tot el ral·li amb 37,33 km de lluita contra el temps, la parella franco-monegasca aconseguia el millor temps i retallava 9,7 segons als líders, alhora que superaven a Petter Solberg i Phil Mills en la segona posició.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen demostraven que havien anat a Grècia a guanyar, i s'imposaven novament en l'especial que tancava el bucle matinal, entrant al parc tancat d'Atenes amb 29,2 segons de marge vers el Citroën Xsara WRC dels campions mundials i amb 57,2 segons de marge vers el Subaru Impreza WRC de Petter Solberg i Phil Mills, els quals amb un ordre de sortida ja no tan diferent com el del la primera jornada no podien mostrar les mateixes prestacions.

Per la tarda, en tornar a passar pels tres trams cronometrats, es repetien els resultats de la passada anterior, és a dir un escratx de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en el primer i tercer tram del bucle, i un escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena en el segon, Kineta. Si bé en el sisè tram del dia, i tretzè en el comput global del ral·li, es produia el fet diferencial i que en bona part decidia el ral·li, d'una banda Petter Solberg i Phil Mills no podien ni tan sols disputar-lo en xocar frontalment contra un cotxe privat en l'enllaç cap al tram, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena patien una rebentada de la seva roda posterior esquerra i cedien prop de minut i mig, fent a més a més l'entrada al parc tancat d'Atenes sobre tres rodes.

Aquests dos incidents tenien dos efectes directes a la taula de temps, per una banda el marge de confiança de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'elevava fins a 1 minut i 47,2 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que per una altra banda Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen accedien a les places de podi, que si bé no havien aconseguiet immiscir-se en la lluita per les primeres posicions, com demostrava que es trobaven ja a 2 minuts i 59,2 segons dels seus companys i líders provisionals, si que havien aconseguit distanciar-se de la resta del parc tancat, sent el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí els quarts classificats a gairebé 1 minut de la darrera plaça de podi.

Tot i anar sobre tres rodes, l'elegancia no s'ha de perdre mai.

La celebració de la tercera etapa suposava la disputa dels darrers 100,14 km cronometrats, repartits al llarg de dos trams a doble passada més una segona passada per l'especial espectacle de l'Estadi Olímpic d'Atenes. Els reenganxats Petter Solberg i Phil Mills s'imposaven en tots quatre trams cronometrats, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, malgrat que ja tenien el ral·li pràcticament en el sarró, hi marcaven el segon millor registre en les dues primeres passades, permetent-lis incrementar el forat amb els seus principals perseguidors fins als 2 minuts.

D'altra banda un problema amb les bugies en el primer dels trams dominicals, feien perdre 1 minut a Dani Sordo i Marc Martí, amb el que la parella cantabro-catalana baixava de la quarta fins la sisena posició provisional, deixant a les portes del podi al Citroën Xsara WRC de l'equip Astra pilotat pels finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen que precisament feien el viatge a l'inversa, del sisè al quart lloc.

Ja en les segones passades per les cronometrades poc o res va passar, doncs les distàncies tan importants assolides fins aquell moment, poc marge per a la sorpresa deixaven, només Dani Sordo i Marc Martí van intentar superar el Peugeot 307 WRC dels noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud, peró malgrat sumar dos segons temps escratx, la parella espanyola es quedava a vuit dècimes de segon de l'objectiu i entrava al parc tancat d'Atenes en sisena posició final.

Amb l'entrada al parc tancat d'Atenes el diumenge a primera hora de la tarda doncs, es donava per finalitzat el 53è Ral·li Acropolis, en el que els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien una clarivident victòria en aturar el cronómetre en 3 hores 56 minuts i 26,8 segons, 2 minuts i 26,8 segons menys que Sébastien Loeb i Daniel Elena que es classificaven en segon lloc. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda tancaven el podi grec a 3 minuts i 43,8 segons dels seus compatriotes, companys d'equip i guanyadors del ral·li.

Hirvonen-Lehtinen van demostrar maduresa per aconseguir un podi a l'Acropolis.

Entre els participants del mundial de producció, la duresa de les especials gregues van generar alternatives en les primeres proves cronometrades del recorregut, en les que els argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo van saber fer la millor lectura, assolint el liderat en l'equador de la primera etapa i entrar a la neutralització del divendres al vespre amb 13,6 segons de marge vers Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson.

Els líders van anar incrementant distàncies al llarg de la segona jornada, peró per desgràcia seva el Mitsubishi Lancer Evo IX que pilotaven es quedava sense aigua en la darrera especial i es veien obligats a reenganxar-se l'endemà, cedint el testimoni al Subaru Impreza WRX d'Aki Teiskonen i Miika Teiskonen, després de que els comissaris apliquessin una sanció de 5 minuts als hereus naturals del liderat, el qatarí Nasser Al-Attiyah i el britànic Chris Patterson.

La tenacitat de Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson els van portar a anar llimant distàncies amb els dos equips que els precedien. Mentre que Aki Teiskonen i Miikka Teiskonen patien una punxada en el darrer tram cronometrat del ral·li i cedien el liderat al sanmarinès Mirco Baldacci i l'italià Giovanni Agnese, els quals, com en la jornada anterior, rebien 5 minuts de penalització per part dels comissaris i deixaven el liderat i per tant la victòria en mans de Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson. La victòria era la segona de quatre possibles en la temporada, amb el que el pilot qatarí aconseguia acumular ja 34 punts, és a dir, el doble del que havia acumulat fins llavors el segon classificat, Mirco Baldacci.

Al-Attiyah-Patterson aconseguien una victòria un tant extranya.

Marcus Grönholm aconseguia una victòria important a Grècia, no tan pel fet que retallès 2 punts a Sébastien Loeb en el campionat de pilots, doncs el marge de l'aslacià fregava els 30 punts, sino per que trencava una ratxa de 5 victòries consecutives del campió mundial. Dani Sordo per la seva banda, malgrat no acabar de quallar un bon ral·li a causa dels reglatges en la primera jornada i per una fallida de bugies en la darrera, seguia ocupant places de podi en la equidistància dels dos pilots finlandesos de Ford.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	74
Marcus Grönholm	45
Dani Sordo	33

En el campionat de contructors Ford escurçava distàncies amb l'equip Kronos-Citroën gràcies a situar els seus dos cotxes en les places de podi. Subaru per la seva banda aconseguia la mateixa puntuació que OMV-Peugeot a la cita helènica, malgrat que els de la constelació de les Plèiades situaven els seus dos Impreza en la zona de punts per un en el cas de la associació de la petrolera austríaca amb Bozian; amb el que la lluita per la tercera plaça seguia sent favorable a l'escuderia oficial.

Constructor	Punts
Kronos-Citroën	96
Ford	81
Subaru	63

Amb l’ajuda dels companys, els belgues tornaven a vèncer.

59 formacions participants tancaven el diumenge 4 de juny de 2023 al Port de la ciutat d’Olbia el 20è Ral·li de Sardenya, edició que en entregar punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2, WRC3 i campionat júnior, presentava una llista d’inscrits formada per 74 entrades. 3 d’elles serien absents en la cerimònia de sortida celebrada al mateix port sard el dijous 1 de juny, des d’on els participants començaven a afrontar un recorregut format per 19 proves especials cronometrades de 322,75 km de distància.

En quan Ogier-Landais van cursar baixa, els finlandesos deixaren de lluitar per la victòria.

Pràcticament en baixar per la rampa de sortida, doncs només 3 minuts i uns centenars de metres separaven la protocolària cerimònia de la primera prova especial, s’iniciaven les hostilitats en vers el cronòmetre amb una especial espectacle dibuixada pels carrers més pròxims al Port d’Olbia. Els pilots finlandesos de Hyundai Esapekka Lappi i Janne Ferm hi aconseguien el millor registre i davant l’absència de més activitat cronometrada, els nòrdics s’immiscien en el parc tancat, que s'emplaçava a la mateixa ciutat, a quarts de 7 de la tarda com a líders de la classificació provisional per 2 dècimes de segon amb Ott Tänak i Martin Järveoja i 5 dècimes de segon en vers els seus companys Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

L’endemà divendres es desenvolupava una competició més acord a l’exigència que s’espera d’un esdeveniment de talla mundial, amb un bucle de 3 trams que en disputar-se en dues ocasions, generava un total de 138,04 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, destacant-ne especialment Monte Lerno, tram d’importants desnivells i 49,90 km de lluita contra les agulles del cronòmetre. L’activitat competitiva s’iniciava en quan les manetes dels rellotges sards inidicaven que eren 2 quarts de 8 del matí del 2 de juny de 2023, mentre que aquesta finalitzava amb el retorn al punt de sortida, i després d’haver realitzat les sempre necessàries assistències mecàniques, a partir d’1 quart de 8 del vespre, havent-se de trobar tots els participants que prosseguissin amb la competició en règim de parc tancat abans de que passessin 4 minuts d’1 quart d’11 de la nit.

Sébastien Ogier i Vincent Landais s’imposaven en la primera especial campestre per davant d’Esapekka Lappi i Janne Ferm i la parella francesa de Toyota passava a liderar la classificació provisional per davant de la finlandesa de Hyundai. Pierre-Louis Loubet i Nicolas Gilsoul, tercers en aquest primer repte cronometrat, passaven a ocupar idèntica posició en la classificació provisional.

En previsió dels 49,90 km cronometrats amb els que es tancaven el bucle matinal, la cautela imperava en la següent prova especial, en la que Takamoto Katsuta i Aaron Johnston hi aconseguien el millor temps i Esapekka Lappi i Janne Ferm recuperaven el lideratge de la taula per 4 dècimes de segon de marge en vers els anteriors líders.

Ja en l’especial reina de Monte Lerno, Sébastien Ogier i Vincent Landais tornaven a aplicar el seu correctiu i en esdevenir de nou els pilots més ràpids del parc tancat, aquests retornaven a Olbia per a rebre les pertinents assistències liderant la classificació amb 16,3 segons de marge vers Esapekka Lappi i Janne Ferm i 22,0 segons en relació a Pierre-Louis Loubet i Nicolas Gilsoul. Dos Toyota més, el d’Elfyn Evans i Scott Martin i el de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 25,9 segons i 30,1 segons respectivament dels seus companys de formació.

Amb rodes dures en respectius eixos anteriors, tan Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, com Dani Sordo i Cándido Carrera, es lamentaven de falta de tracció, patint totes dues parelles de Hyundai respectives sortides de pista, molt més important la de la parella espanyola de la firma coreana, que s’hi deixava més de 3 minuts, caient fins a la vintena posició, mentre que la formació belga restava en sisena posició a 1 dècima de segon del tercer dels Toyota.

En tornar sobre el bucle de 3 trams, l’estira i arronsa entre Esapekka Lappi i Janne Ferm amb Sébastien Ogier i Vincent Landais tornava a brindar un nou episodi als espectadors i aficionats que seguien l’esdeveniment sard. Els finlandesos de Hyundai aturaven el cronòmetre abans que cap altre participant i aquests recuperaven 7,6 segons sobre els líders francesos, mentre que al·legant raons de seguretat, la cronometrada era neutralitzada al pas de Dani Sordo i Cándido Carrera, parella que rebia una sanció de 80 segons en fer 8 minuts tard al control horari, mentre que Pierre-Louis Loubet i Nicolas Gilsoul, amb problemes de canvi que els impedien prendre la sortida a l’especial amb absoluta normalitat, rebien 3 minuts de sanció, deixant a Elfyn Evans i Scott Martin tancant les posicions de podi, 2,1 segons per davant de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

Precisament els belgues de Hyundai s’imposaven en la cronometrada curta de l’escull i aquests desplaçaven fora de les posicions de podi a la parella britànica de Toyota, mentre que Esapekka Lappi i Janne Ferm, amb el segon millor temps en el seu haver, retallava 2,0 segons més als líders per tal de presentar-se a la cronometrada de Monte Lerno a 6,7 segons de l’anhelada primera posició.

Ja en la darrera cronometrada de l’etapa, una intensa pluja es precipitava sobre la regió sarda per la qual es desenvolupava l’esdeveniment en aquells instants, una circumstància que, a contrari del que havia estat succeint al llarg de tota la jornada, afavoria als encarregats d’obrir pista, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui en trobar-se amb menys aigua acumulada sobre la traçada, aconseguien establir el millor temps per davant dels Hyundai i20 Rally1 d’Esapekka Lappi i Janne Ferm i de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. 

Un segon millor temps que permetia als finlandesos de la marca coreana endinsar-se en el parc tancat d’Olbia a quarts de 8 del vespre com els líders de la classificació provisional per la mínima distància mesurable, és a dir 1 dècima de segon, en vers els anteriors líders Sébastien Ogier i Vincent Landais. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe portaven a terme la maniobra conservant el tercer lloc a 18,6 segons del registre dels seus companys de formació, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen grimpaven tres posicions en la taula gràcies a la victòria de tram que aconseguien en la segona disputa de la cronometrada reina de Monte Lerno i els campions del món s’enfilaven fins a la quarta plaça provisional a 46,1 segons dels seus compatriotes, 1,3 segons per davant de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. Irremeiablement, els guanys d’uns comportaven pèrdues en d’altres i Elfyn Evans i Scott Martin desencendien dues posicions en la taula en patir una punxada a manca de 7 quilòmetres per a completar l’especial, restant els britànics en sisena posició a més d’1 minut dels líders i per un marge estret en vers Ott Tänak i Martin Järveoja, llur Ford Puma Rally1 completava els 49,90 km de la darrera prova especial amb el motor roent en avariar-se la bomba d’aigua en els seus primers compassos.

En passar 5 minuts de 3 quarts de 7 del matí del dissabte 3 de juny, la competició es reprenia amb la sortida del parc tancat d’Olbia i el corresponent proveïment de carburant per tal d’afrontar les 2 primeres proves especials d’un bucle de 4 trams que els organitzadors disposaven sobre el programa; bucle que en disputar-se matí i tarda, permetia assolir les 8 proves especials de 133,62 km competitius que constaven en l’itinerari de la jornada, els quals en desenvolupar-se més a l'interior de l'illa, obligava a tenir uns trams d'enllaç lleugerament més llargs. Amb 3 baixes registrades, 68 formacions abandonaven Olbia 1 hora després del trenc d’alba, mentre que el seu retorn s’establia de manera flexible en passar 2 minuts de les 9 del vespre per als més matiners, havent-hi de ser tots aquells que volguessin prosseguir amb la competició, abans del tancament del parc tancat a mig quart d’1 de la matinada de l’endemà diumenge.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven en la primera prova especial sabatina per davant de Sébastien Ogier i Vincent Landais i els francesos de Toyota recuperaven la primera posició en la classificació provisional.

Els belgues tornaven a esdevenir els homes més ràpids en pista, sobre els 19,57 km de la segona prova especial del programa, si bé en aquesta ocasió el registre de referència s’aconseguia per davant dels seus companys d’equip Esapekka Lappi i Janne Ferm, qui d’aquesta manera retornaven al lideratge per un marge de tan sols 3 dècimes de segon.

Els finlandesos de Hyundai venien establint uns molt bons registres parcials al llarg de la cronometrada més longeva del bucle, la tercera, però aquests tenien la desgràcia de punxar en els darrers quilòmetres de la cronometrada i en quedar-se sense pressió de manera pràcticament immediata, aquests concedien una quinzena de segons. La cara més dolça de la competició era per als seus màxims rivals Sébastien Ogier i Vincent Landais, qui trencaven momentàniament la ratxa dels belgues de Hyundai. Els francesos de Toyota establien un registre impossible per a la resta, només seguit d’aprop pels espanyols Dani Sordo i Cándido Carrera, i en endossar una quinzena de segons a bona part de la part alta de la classificació, aquests es tornaven a fer també amb el lideratge de la classificació provisional.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe tancaven l’escull matinal amb una tercera victòria de tram i de nou per davant de Sébastien Ogier i Vincent Landais, mentre que sense rodes de recanvi, Esapekka Lappi i Janne Ferm es mostraven més cautes completant l’especial en cinquena posició a 8,5 segons del temps dels seus companys de formació.

Així doncs, i malgrat haver fet un matí pràcticament perfecte, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe retornaven a Olbia per a rebre assistència mecànica a 24,7 segons dels líders, és a dir, a 6,1 segons més de la distància amb la qual l’iniciaven, mentre que la punxada d’Esapekka Lappi i Janne Ferm, els costava baixar fins a la segona posició i per només 6,5 segons de marge amb els seus companys de files. 

Sense acabar de trobar un ritme guanyador, però flirtejant amb la part alta de les classificacions a final de tram, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen completaven l’escull matinal a 1 minut i 3,5 segons dels seus companys líders i per un marge de gairebé 3 minuts en vers els seus altres companys Elfyn Evans i Scott Martin, un cop que Takamoto Katsuta i Aaron Johnston haguessin de renunciar a la competició després de malmetre el radiador del seu Yaris Rally1 en creuar un pas d’aigua a una velocitat inadequada en la primera prova especial matinal, pas en el que també els britànics de Toyota malmetien la part frontal del seu Yaris Rally1 però sense que això no els impedís seguir competint.

Ott Tänak i Martin Järveoja, que aconseguien guanyar una posició amb la baixa del Toyota, serien els següents en acomiadar-se pel mateix incident al terme de la segona especial sabatina, en creuar un pas d’aigua, aquesta entrava per l’admissió i els estonians havien de completar la cronometrada en mode elèctric i concedint un bon pessic de segons, en ser incapaços de tornar a fer rugir el seu Ford Puma Rally1 Hibrid, aquests cursaven baixa per a l’etapa com els pilots de la firma nipona.

Esapekka Lappi i Janne Ferm reprenien la competició després de la pausa de mitja jornada amb una victòria de tram, gràcies a la qual els finlandesos eixamplaven lleugerament el seu marge amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, alhora que retallaven en 7,7 segons les distàncies en vers els líders.

Emperò la pluja, d’elevada intensitat, reapareixia sobre les pistes sardes en aquells compassos de la competició i els finlandesos de Hyundai, en ser els darrers en afrontar la següent cronometrada, eren els qui més aigua acumulada es trobaven sobre les roderes de la traçada, un context que els suposava concedir 6,4 segons en vers el registre de referència dels seus companys Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, alhora que retallaven uns 6,2 segons suplementaris als líders Sébastien Ogier i Vincent Landais. Uns resultats doncs que compactaven molt la classificació provisional al terme de la sisena prova especial sabatina, amb 7,4 segons entre francesos i belgues, és a dir entre primers i tercers, i amb Esapekka Lappi i Janne Ferm entremig a 4,3 segons dels pilots de Toyota.

Elfyn Evans i Scott Martin tornaven a tenir problemes a l’hora de creuar un pas d’aigua que s’emplaçava a les acaballes d’aquesta tretzena cronometrada, si bé el seu marge amb Dani Sordo i Cándido Carrera era prou ampli, més quan els espanyols calaven el motor del seu i20 Rally1 i aquests amb prou feines els hi retallaven 5 segons.

Amb la bota bruta de fang, a Sébastien Ogier li relliscava el peu en el moment de frenar en l’entrada a un revolt, de manera que el seu Toyota Yaris Rally1 Hibrid aminorava la velocitat un pèl tard, suficientment com per quedar-se atrapat en el marge de la traçada sense poder retornar a aquesta. Esapekka Lappi i Janne Ferm, que veien als francesos fora de pista, relaxaven descaradament el seu ritme, de manera que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, autors del millor temps per cinquena vegada al llarg de la jornada, passaven a comandar la classificació provisional. Alhora, la baixa de la parella francesa de Toyota, habilitava als seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen a immiscir-se en les posicions de podi.

Una nova victòria parcial de tram dels belgues en el darrer repte cronometrat sabatí i la formació se n’anava cap al parc tancat d’Olbia amb 36,4 segons de marge en vers Esapekka Lappi i Janne Ferm i 1 minut i 50,7 segons en relació a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Elfyn Evans i Scott Martin, llur ral·li estava esdevenint un “via crucis” amb els passos d’aigua, restaven a les portes de les posicions d’honor a 5 minuts i 36,5 segons dels líders belgues i per un marge de 51,7 segons en relació als companys espanyols d’aquests, és a dir Dani Sordo i Cándido Carrera.

A 1 quart de 7 del matí del diumenge 3 de juny de 2023, la primera de les 64 formacions participants que restaven en competició abandonava el confort del parc tancat, per tal d’emprendre la tercera i última etapa del ral·li. Una jornada que es desenvolupava en la part més septentrional de l’illa i que comptava amb dos reagrupaments remots, un d’ells en la ciutat que dista menys quilòmetres amb la veïna Còrsega. Composada per 2 trams que es disputaven a doble passada, s’assolien els 46,02 km competitius del programa al llarg de 4 proves especials, una activitat que acabaria amb la joia de la cerimònia del podi a les 3 en punt de la tarda a la ciutat d’Olbia.

Amb més estocatge de pneumàtics que no pas els seus rivals, Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en les dues primeres proves especials dominicals, alhora que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe aconseguien eixamplar les distàncies amb els seus més immediats perseguidors al capdavant de la taula provisional per tal de lligar la seva primera victòria de la temporada així com la de Hyundai. 

En contrapartida, un problema amb l’escapament noquejava als seus companys Dani Sordo i Cándido Carrera al terme de la segona especial dominical i abans d’arribar al reagrupament remot de Santa Teresa de Gallura, amb el què els francesos Adrien Fourmaux i Alex Coria situaven el seu Ford Fiesta Rally2 dins de la pinça dels 5 primers classificats.

Amb el mode activat d’estalviar pneumàtics entre la majoria de participants a bord d’un Rally1, la tercera prova especial dominical esdevenia una processor en la que només Takamoto Katsuta i Aaron Johnston en resultaven ser la nota discordant. Ja amb els ulls posats en els 5 punts del premi extra, els campions del món Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen despertaven de la seva letargia i s’imposaven en la darrera prova especial del programa, per davant de dues parelles que pràcticament només podien optar a aquests punts com eren Ott Tänak i Martin Järveoja o Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Retornats al punt de partida, a les 3 en punt de la tarda tenia lloc la cerimònia del podi a tocar del port, moment i emplaçament en el que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe pujaven en el graó més alt del podi en completar els 320,88 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 3 hores 40 minuts i 1,4 segons, registre que rebaixava en 33,0 segons l’acumulat pels seus companys de formació Esapekka Lappi i Janne Ferm. Enmig de l'enrenou, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen pescaven una plaça de podi aturant el cronòmetre a 1 minut i 50,7 segons del temps de la parella vencedora.

Enmig del fangar Rovanperä-Halttunen s’adjudicaven un podi.

Oliver Solberg i Elliott Edmonson s’imposaven en les dues primeres proves especials cronometrades de l’itinerari i en bona lògica la parella passava a liderar la classificació, tot i això el suec i el britànic eren seguits de ben aprop pels seus companys d’estructura Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, llur temps era tan sols 1,1 segons més lent.

Teemu Suninen i Mikko Markkula, amb el Hyundai preparat per l’estructura 2C, establien el millor temps en la tercera prova especial 1 dècima de segon per davant d’Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, amb el què els noruecs de TokSport passaven a comandar la classificació provisional, mentre que els finlandesos de la firma coreana compartien la segona posició amb els anteriors líders.

Ja sobre els 49,90 km competitius de la cronometrada reina, Teemu Suninen i Mikko Markkula repetien victòria de tram, en aquesta ocasió per davant del Fiesta Rally2 d’Adrien Fourmaux i Alex Coria, per tal d’alçar-se amb la primera posició provisional, mentre que Oliver Solberg i Elliott Edmonson s’acomiadaven de les primeres posicions en concedir uns 30 minuts, sanció per retard inclosa, arran d’una avaria amb les seves suspensions. Tanmateix els protegits de Malcolm Wilson s’enfilaven fins a la tercera plaça, completant el bucle matinal a 3,6 segons de la segona plaça d’Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen i a 7,4 segons dels líders provisionals.

La neutralització de la quarta prova especial, atenent problemes de seguretat, així com de la següent a partir de l’accident de l’Škoda Fabia de Gus Greensmith i Jonas Andersson, pràcticament congelava l’activitat cronometrada de la classe, pel que la segona passada per la cinquantena mal comptada de quilòmetres competitius de Monte Lerno, decidiria el signe de la formació líder a la conclusió de l’etapa.

Oliver Solberg i Elliott Edmonson sortien a marcar paquet i aquests establien el millor temps per davant dels seus companys de carpa finlandesos Sami Pajari i Enni Mälkönen. Tanmateix els seus compatriotes a 2C, Teemu Suninen i Mikko Markkula, s’havien d’aturar a bescanviar una roda punxada, maniobra que els suposava concedir quelcom més de 2 minuts i amb ells baixar fins a la setena posició, entregant el testimoni del lideratge a precisament Sami Pajari i Enni Mälkönen. 

Sota l’aiguat amb el qual es concloïa la primera jornada, Adrien Fourmaux i Alex Coria així com Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, aturaven els cronòmetres amb el tercer i quart millor temps respectivament i ambdues formacions s’endinsaven en el parc tancat d’Olbia ocupant les dues següents posicions de podi a 6,3 segons i 15,9 segons dels líders finlandesos. Per darrera un gran forat, amb els polonesos Miko Marczyk i Szymon Gospodarczyk en quarta posició a 1 minut i 4,7 segons de la primera posició.

L’endemà dissabte Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen posaven de manifest la seva major experiència en el món dels ral·lis i sota unes condicions especialment lliscants, els noruecs pressionaven en forma d’un segon millor temps i una victòria de tram en les dues primeres proves especials de l’etapa, dos resultats que els situaven en segona posició a 1 dècima de segon, el mínim mesurable a l’època, del nou lideratge d’Adrien Fourmaux i Alex Coria, mentre que les precaucions escomeses per Sami Pajari i Enni Mälkönen, els portaven a descendre fins al tercer lloc a 5,1 segons dels francesos d’M-Sport, si bé per sort seva, les distàncies amb els perseguidors de les posicions d’honor, s’havia eixamplat per sobre del minut i mig.

Adrien Fourmaux i Alex Coria es desempallegaven de la pressió dels seus rivals escandinaus en establir el millor temps en la cronometrada més longeva de l’etapa, un registre que rebaixava en una mica més de 20 segons el dels noruecs de TokSport i que de fet només els despenjats Oliver Solberg i Elliott Edmonson hi aconseguien apropar-s’hi. Alhora Sami Pajari i Enni Mälkönen colpejaven contra una pedra i en notar unes vibracions molt estranyes, aquests minvaven el seu ritme per situar-se a més de mig minut dels francesos.

Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen assajaven la reacció, però la seva victòria de tram en la darrera prova especial del bucle matinal resultava estèril, doncs aquests en prou feines retallaven 8 dècimes de segon als líders, qui retornaven a Olbia per rebre atencions mecàniques amb 19,7 segons de coixí al capdavant de la classificació. Un segon cop amb una pedra resultava terminal en les suspensions de l’Škoda Fabia Rally2 de Sami Pajari i Enni Mälkönen, qui completaven la cronometrada sobre 3 rodes i concedint prop de 2 minuts, temps més que suficient com per a que Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak s’enfilessin fins al tercer lloc, a més de 2 minuts dels líders, i per 12,9 segons de marge amb uns altres pilots francesos, els de Citroën Yohan Rossel i Arnaud Dunand i aquests 7,6 segons per davant de Teemu Suninen i Mikko Markkula.

En reprendre la competició els finlandesos que pilotaven el Hyundai i20 Rally2 aturaven el cronòmetre amb el segon i millor temps en les dues primeres proves especials de l’escull post meridional, un rendiment que els portava a instal·lar-se en les posicions de podi.

Entretant, Adrien Fourmaux i Alex Coria, que havien concedit uns pocs segons al capdavant de la taula en aquests compassos inicials de la segona meitat de jornada, restablien en escreix el marge perdut en imposar-se en les dues darreres cronometrades sabatines i aquests retornaven al punt d’eixida amb 25,7 segons de marge vers Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen i 2 minuts i 34,7 segons amb Teemu Suninen i Mikko Markkula.

Tot semblava indicar que la classificació resultaria definitiva en els compassos inicials de la jornada dominical, en tan quan les distàncies s’anaven eixamplant i arronsant sense rellevància, emperò en el Power Stage la pluja reapareixia i els líders Adrien Fourmaux i Alex Coria patien un accident en cometre una petita errada. L’abandonament de la formació francesa era obligat i tothom guanyava una plaça, amb el què davant l’absència de més activitat competitiva, més enllà del tràmit dels 58,46 km del tram d’enllaç fins a Olbia, es generava una taula definitiva.

Així doncs, a Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen els hi plovia literalment la victòria del cel, en completar l’itinerari en un temps de 3 hores 49 minuts i 34,7 segons, registre que era 2 minuts i 15,6 segons més baix que no pas el de Teemu Suninen i Mikko Markkula. Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak tancaven el podi a 3 minuts i 12,8 segons del registre vencedor.

Yohan Rossel no acabava de trobar-se del tot a gust sobre la grava sarda, completant l’esdeveniment en una quarta posició que li aportaven 12 punts en el seu comptador, però molt pitjor els hi anava la cita a Oliver Solberg, Adrien Fourmaux o Gus Greensmith, qui se n’anaven de l’illa amb les mans buides. Tot plegat deixava a l’occità de Nimes al capdavant de la taula amb 77 punts, 13 o 15 més que no pas els seus rivals dotats d’un Škoda. D’altra banda Andreas Mikkelsen completava la seva segona concurrència al mundial amb un segon podi i el noruec acumulava ja 42 punts, però sobretot amb molt camí per endavant.

A Mikkelsen-Eriksen els hi plovia la victòria a Sardenya.

Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak transformaven el seu tercer lloc absolut en victòria en la subclasse WRC2 Challenger, mentre que entre els més veterans el guardó era per als austríacs Johannes Keferböck i Ilka Minor.

En categoria WRC3 els finlandesos Roope Korhonen i Anssi Viinikka controlaven la categoria des d’un primer instant gràcies a una victòria de tram i un segon millor temps, i malgrat una certa oposició per part dels francesos Laurent Pellier i Kevin Bronner en les següents proves especials, els contratemps tornaven a inclinar la balança a favor dels nòrdics, qui completaven l’etapa liderant amb 41,4 segons de marge en vers els irlandesos William Creighton i Liam Regan.

Només iniciar-se l’etapa sabatina però, els líders patien una rebolcada i el lideratge recalava en mans de la formació irlandesa, la qual aniria eixamplant distàncies fins al punt d’entrar en el reagrupament de mitja etapa amb 49,2 segons al seu favor, tot hora que Laurent Pellier i Kevin Bronner arribaven a l’equador de la jornada en tercera posició a 4 minuts i 22,0 segons de William Creighton i Liam Regan.

En tornar sobre les seves roderes, la pèrdua de pressió d’aire en una de les rodes del Ford Fiesta Rally3 Evo de William Creighton i Liam Regan en la sisena cronometrada sabatina, facilitava que Roope Korhonen i Anssi Viinika recuperessin la preuada primera posició, si bé els destronats es recomposaven del temps concedit arran de la punxada, amb dues victòries de tram en la setena i vuitena prova especial.

Laurent Pellier i Kevin Brooner lliscaven sobre el fangar sard en el darrer repte cronometrat de la jornada i en haver d’abandonar l’etapa, el seu lloc en les posicions amb dret a dutxa d’escumós el prenien els gallecs Roberto Blach i Mauro Barreiro.

17,8 segons separaven als líders de la categoria WRC3 dels de la categoria júnior en el moment d’iniciar-se la jornada dominical. Els finlandesos tivaven fort i aquests aconseguien gairebé triplicar el seu marge al capdavant de la classificació, assolint un coixí final de 51,5 segons en tan sols 38,2 quilòmetres competitius, un cop que es certificava la cancel·lació del Power Stage per als participants de la classe. Alhora Roberto Blach i Mauro Barreiro defallien davant dels turcs Ali Türkkan i Burak Erdener, qui els hi prenien el darrer graó del podi tot i començar la jornada amb gairebé 1 minut de demèrit.

Per a Roope Korhonen aquesta era la seva tercera victòria de la temporada en tres participacions i per tant el finlandès comandava la classificació amb 75 punts, 29 més que no pas William Creighton o 38 punts per sobre del paraguaià Diego Domínguez.

Tot i la croqueta, Korhonen-Viinikka tornaven a vèncer.

Traspassant aquesta classificació a la categoria júnior, la lluita per la victòria va estar molt renyida entre William Creighton i Liam Regan en els compassos centrals del programa amb Diego Domínguez i Rogelio Peñate, qui de fet no havien pagat la quota per tal de trobar-se inscrits en categoria WRC3, però gràcies a l’encert dels irlandesos en la recta final de la jornada sabatina, finalment el de les illes britàniques aconseguien el guardó de vencedors i eixamplar així en 12 punts les distàncies amb Laurent Pellier, el seu màxim oponent vers el títol, establint una nova distància de 27 punts en relació al pilot francès.

Creighton-Regan llauraven la victòria la tarda del dissabte.

Tot i acabar el ral·li a força distància dels guanyadors, Kalle Rovanperä ho feia ocupant un graó de podi i amb el colofó de la victòria de tram al Power Stage, una combinació de resultats que donaven 20 punts al campió finlandès, 5 menys que no pas el vencedor belga, qui així passava a ocupar la segona posició provisional del certamen de pilots per davant de l’estonià Ott Tänak.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	118
Thierry Neuville	93
Ott Tänak	85

En el certamen de constructors, Hyundai aconseguia la primera victòria de la temporada i a més a més aquesta s’assolia en forma de doblet amb el què la marca coreana aconseguia superar a la seva rival nipona per segona vegada en la temporada. Amb el segon Ford Puma Rally1 retirat i Ott Tänak i Martin Järveoja a una distància sideral de les diferents formacions participants, M-Sport esdevenia un cop més la comparsa del calendari.

Constructor	Punts
Toyota	235
Hyundai	212
M-Sport	148