Kankkunen-Piironen aconseguien guanyar els dos ral·lis més durs de l'any, el Safari i l'Acropolis.

El dimecres 5 de juny de 1991 finalitzava a Atenes el 38è Ral·li Acropolis, sisena cita en el calendari del campionat del món de l'especialitat, ronda que en ser puntuable en els campionats de pilots, marques i producció, aplegava fins a 94 equips en la seva llista oficial d’inscrits. Tots ells emprenien des de la rampa de sortida, situada a la mateixa capital, el diumenge 2 de juny el camí cap als 597,35 km de recorregut cronometrat repartits al llarg de 48 especials, el 80% de les quals eren "noves" en recuperar el recorregut pel Peloponès tot buscant suavitzar la duresa de la cita. 37 equips van aconseguir superar la prova i ser presents a la cerimònia de clausura.

Una inoportuna punxada i la impossibilitat de fer el canvi de ritme dels finlandesos de Lancia, van fer contentar a Sainz-Moya amb la segona plaça.

L’edició del ral·li arrancava el mateix diumenge al matí amb una especial espectacle al parc d’Anavyssos, població propera a la capital grega, en la que els campions mundials i darrers vencedors del ral·li, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i els seus companys d'equip Armin Schwarz i Arne Hertz van ser els homes més ràpids, 1 segon per davant de Didier Auriol i Bernard Occelli i 2 segons per davant del Subaru de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i del Mitsubishi Galant VR-4 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Davant l’absència de més activitat cronometrada al llarg de la jornada, totes dues formacions de Toyota es disposaven a entrar en règim de parc tancat de Lagonissi a partir de l’1 en punt del migdia compartint el lideratge de la prova.

L’endemà dilluns arrancava el ral·li de debò, amb l’entrada en escena de les especials campestres. Els organitzadors de l’esdeveniment grec disposaven en el programa un total de 9 proves especials cronometrades de 115,54 km de corda competitiva, llur disputa suposava retornar al Peloponès, regió abandonada pel programa des de 1985, si bé els participants només trepitjaven la seva part més nord-oriental. L’activitat competitiva s’iniciava amb la sortida del parc tancat a les 7 del matí i aquesta finalitzaria a 2 quarts de 9 del vespre a Eratini.

La sortida del parc tancat de Lagonisi per anar cap al Peloponès, suposava trobar-se amb els habituals embussos de la capital grega, Atenes, amb el que massa sovint els pilots havien de fer maniobres del tot irregulars per tal d’arribar als respectius controls horaris sense penalitzar. En una d’aquestes, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es veien involucrats en un accident frontal amb un cotxe i els suecs es veien obligats a romandre al lloc de l’incident fins a que un oficial arribès al lloc dels fets per tal d'aclarir responsabilitats.

Afortunadament els mecànics de Mitsubishi aconseguien reparar el nou Galant de VR4 de la parella, però el retard amb el que arribaven al primer control horari del dia els hi suposava rebre una penalització de 7 minuts, que així passava del quart lloc provisional, fins a la cua de la classificació. Sense res a perdre, els pilots de la firma dels tres diamants vermells sortien a per totes i aquests es feien amb un total de 7 victòries de tram en les 7 primeres proves especials de l’etapa.

En la part alta de la classificació, Carlos Sainz i Luis Moya es quedaven sols al capdavant de la taula en aconseguir el segon millor temps per darrera dels de Mitsubishi en la primera prova especial del dia, però en la següent, Kineta, el Toyota Celica GT-4 mostrava un comportament molt subvirador i els espanyols arribaven a final de tram amb els pneumàtics davanters masegats en la seva part interior. Un contratemps que els hi va suposar deixar-s’hi uns 15 segons amb les formacions amb les quals compartien les primeres places i en conseqüència el lideratge, que anava a parar a mans del Lancia Delta Integrale 16V dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen. Tanmateix els espanyols patien un gran ensurt quan es trobaven de cara una motocicleta, quelcom que els hi feia perdre també la concentració.

En la següent especial, tot i cel·lebrar-se a quarts de 10 del matí, la situació empitjorava substancialment, per una banda la calor ambiental es feia més intensa, i els de Toyota, tot i muntar el compost més dur de Pirelli, arribaven a final de tram amb les rodes molt malmeses, i d’una altra els guanyadors de la darrera edició de la ronda grega, que obrien pista, es trobaven un cotxe de cara per l’especial, amb el que els pilots de Toyota es veien superats de cop per Didier Auriol i Bernard Occelli, Malcolm Wilson i Nicky Grist, Markku Alén i Ilkka Kivimäki i per Miki Biasion i Tiziano Siviero. 

Davant l’augment de les temperatures ambientals, els enginyers de Toyota es van veure obligats a anar introduint canvis en les suspensions del seus Celica per tal de millorar el comportament d’aquests, mentre als seus pilots els hi anaven caient els segons en la part central de la jornada.

D’altra banda, i després d’un inici de ral·li un tan cautelòs, Didier Auriol i Bernard Occelli es feien amb dos segons millors temps per darrera de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la quarta i sisena prova especial cronometrada del dia, així com amb l’escratx ex-aequo amb els suecs en la cinquena, amb el què els del Jolly Club aconseguien igualar el seu registre amb el Lancia oficial de Juha Kankkunen i Juha Piironen, és a dir, que francesos i finlandesos passaven a compartir la primera posició just passat l’equador de l’etapa. 

Una prova especial més tard, setena en el còmput de la jornada, l’occità i el provençal tornaven a ser els segons més ràpids per darrera dels llebrers de Mitsubishi i la parella francesa passava a liderar la taula en solitari per 3 segons de marge.

Els líders refermaven la seva posició amb una victòria de tram en la penúltima prova especial del dia, mentre que les millores introduïdes pels enginyers en el Celica GT-4, permetien a Carlos Sainz i Luis Moya aturar el cronòmetre amb el segon millor temps a 6 segons dels pilots del Lancia teòricament privat, amb el què els espanyols s’immiscien en les posicions de podi per 3 segons de marge amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La reacció dels finlandesos de Subaru era immediata i aquests en esdevenir la referència en la taula de temps en la darrera prova especial programada, els pilots recuperaven la posició de podi recentment perduda.

Superada la novena prova especial del dia, els 71 equips que aconseguien completar la primera etapa prenien el ferri a Corint per a que aquest els portès fins a Itea, des d’on per carretera aquests farien el camí fins al parc tancat d’Eratini, on hi tenien prevista l’entrada a partir de 2 quarts de 9 del vespre. Entre les 71 parelles de noms que figuraven en la classificació, la primera era la formada per Didier Auriol i Bernard Occelli per 14 segons de marge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i per 39 segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Carlos Sainz i Luis Moya restaven a les portes del podi a 5 segons de la parella finlandesa de la Constel·lació de les Plèiades, alhora que superaven en 33 segons a Miki Biasion i Tiziano Siviero, qui en haver patit problemes de frens, així com amb la bomba de benzina o haver de lidiar amb una nova transmissió electrónica, quedaven en posicions menys capdavanteres que no pas la dels seus companys d’estructura i capitanejant un grup compacte de 3 entre els que s’hi trobaven els Toyota de Mikael Ericsson i Claes Billstam i el d’Armin Schwarz i Arne Hertz.

Els italians de Lancia no van ser els únics amb problemes, doncs entre els Ford aquests van ser una constant, per exemple François Delecour i Anne-Chantal Pauwels patien problemes d’encès, arribant-se a l’extrem d’aturar-se el motor en treballar en règims alts, un problema que tot i canviar la centraleta, tampoc va millorar. D’altra banda Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo perdien la tracció en les rodes davanteres per una avaria en el diferencial i els italians hagueren de disputar la darrera cronometrada de la jornada a propulsió, un problema al que després hi vindrien 2 minuts més de penalització per retard en haver de treballar sobre el cotxe al tram d’enllaç.

Molt pitjor va ser el cas dels argentins Jorge Recalde i Martin Christie, qui arrel d’haver fet una bona actuació en el Safari Rally, es van inscriure a la prova dins un equip grec amb un Lancia Delta Integrale 16V, però una fallada elèctrica els va deixar a l'estacada en la primera prova especial del dia.

La segona etapa era un maratonià bucle amb inici i final a Eratini, al qual se li donava inici a les 7 en punt del matí i que estava composat per ni més ni menys que 22 proves especials de grava de 262,56 km cronometrats. Una activitat que es veuria reduïda a 21 cronometrades de 252,09 km de distància per uns treballs de manteniment que s’estaven realitzant sobre la pista de la vint-i-dosena prova especial i que es donaria per finalitzada a les 8 en punt del vespre per a la primera formació participant. 

En els primers compassos de la segona jornada, Carlos Sainz i Luis Moya es van desfer ràpidament de la pressió que podien exercir Markku Alén i Ilkka Kivimäki, gràcies a una victòria de tram en la primera cronometrada del dia, un segon millor temps en la segona i dos tercers millors temps en les dues següents, unes cronometrades en les que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tornaven a marcar els registres de referència per a la resta del parc tancat.

La pressió dels finlandesos de Subaru pràcticament desapareixia al terme de la cinquena prova especial cronometrada del dia, quan aquests s’hi deixaven 45 segons amb els suecs de Mitsubishi i els de la Constel·lació de les Plèiades de pressionar als espanyols de Toyota, passaven a estar pressionats per Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Paral·lelament, i retornant a la segona prova especial del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli patien un fet del tot inversemblant que els hi feia perdre el lideratge en mans de Juha Kankkunen i Juha Piironen i sense que els finlandesos encara no haguessin aconseguit cap victòria de tram. El comissari encarregat de donar-lis la sortida els hi indicava que els hi restaven 30 segons per prendre inici a l’especial, però aquest en posar-se a parlar amb un company es distreia i no els hi donava pas al tram quan tocava, perdent-hi una desena de segons i la primera plaça.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander imprimien un ritme molt fort al seu Mitsubishi Galant VR-4 demostrant la robustesa del cotxe nipó, quelcom que no podien fer els seus companys Timo Salonen i Voitto Silander en no trobar-se còmodes amb la direcció de la seva unitat des de la sortida d’Atenes, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya anaven escurçant distàncies de manera paulatina amb les dues primeres formacions, fins a situar-se a 18 segons de Juha Kankkunen i Juha Piironen i a 8 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli quan s’havien disputat 8 de les 21 proves especials programades. Però una punxada de la parella espanyola en la novena prova especial, donava un glop d’aire a les dues primeres formacions que veien incrementat el seu coixí en mig minut.

Lluny de tirar la tovallola, Carlos Sainz i Luis Moya van tornar a escurçar les distàncies amb els seus dos precursors en gaudir d’una millor posició de sortida, tasca que es veuria facilitada quan poc després de superar l’equador de l’escull, concretament en la catorzena prova especial del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli trencaven un palier en el seu Lancia Delta Integrale 16V i espanyols i francesos passaven a compartir i lluitar per la segona posició.

Després d’un curt estira i arronsa entre els campions del món i els del Jolly Club, finalment Carlos Sainz i Luis Moya es feien seva la segona posició. Un guany que seria doble quan a manca de 3 cronometrades per a completar la jornada, és a dir durant la celebració de la dinovena prova especial, un pneumàtic del Lancia de Juha Kankkunen i Juha Piironen s’obria com una síndria i la mousse anti-punxades sortia del tot. L’incident costava 41 segons als finlandesos i 2 posicions a la general, amb el què els guanyadors de la darrera edició tornaven a liderar la classificació.

En vistes a haver de tornar a obrir pista l’endemà, Carlos Sainz i Luis Moya van intentar aconseguir quants més segons de coixí els hi fos possible en les 3 últimes proves especials del dia, i així els espanyols sumaven 2 segons millors temps més en el seu compte particular, per darrera dels novament llebrers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, autors d’un total de 18 millors registres en les 21 cronometrades celebrades.

Paral·lelament, en aquesta recta final de l’etapa, es registrava la baixa de Timo Salonen i Voitto Silander en trencar-se la direcció del seu Galant VR-4, mentre que Ford es quedava en blanc quan cap dels seus 3 cotxes aconseguia tornar a Eratini. François Delecour i Anne-Chantal Pauwels abandonaven en trencar el diferencial anterior a mitja etapa, Malcolm Wilson i Nicky Grist trencaven un palier i la boixa en la setzena prova especial, mentre que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, els més ben classificats de la marca en trobar-se en setena posició provisional, cinquena virtual si es descomptessin els 2 minuts de penalització que arrossegaven des de les acaballes de l’etapa anterior, també veien com se’ls hi trencava una boixa anterior del seu Sierra Cosworth 4x4 en la penúltima cronometrada del dimarts. Tot i que Luigi es va enfilar al maleter per tal d’intentar completar l’especial salvaguardant la roda i els seus components, aquesta finalment es va acabar perdent i els italians es veien obligats a abandonar.

Arribats a les 8 en punt del vespre, la llarga tercera etapa, si es que l’especial espectacle dominical es pot considerar com una etapa, es començava a donar per conclosa per a les primeres parelles participants que aconseguien entrar al parc tancat d’Eratini per segona vegada en el que portaven d’esdeveniment. En ell Carlos Sainz i Luis Moya hi feien accés en primera posició per un marge de 21 segons amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i per 23 segons amb Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero eren quarts a 2 minuts i 52 segons de la parella espanyola de Toyota, precedint alhora als seus companys de formació Armin Schwarz i Arne Hertz en 31 segons. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander eren sisens a 15 segons del segon Toyota, però aquests tornaven a tenir mala sort quan en el parc tancat se’ls hi trencava el tap de buidat del càrter i els suecs rebien 2 minuts més de penalització, que els hi dificultava encara més arribar a les portes del podi.

La quarta i última etapa, tercera de facto, suposava el retorn des d’Eratini fins a la capital, Atenes. Un viatge que es portaria a terme mitjançant 16 proves especials cronometrades de 214,81 km d’activitat competitiva, entre les que calia destacar la presència de l’especial reina de l’edició, Tarzan, de 30,35 km de lluita contra el cronòmetre. La sortida es donava el dimecres 5 de juny a les 7 en punt del matí per a Carlos Sainz i Luis Moya, els primers en pista, mentre que la seva arribada estava prevista per a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 9 del vespre del mateix dia.

Tot i haver d’obrir pista, els líders mantenien les distàncies amb Juha Kankkunen i Juha Piironen al llarg de les primeres proves especials programades del dia, tanmateix de les més curtes de l’itinerari en no superar la desena de quilòmetres competitius, i sobretot després de que els espanyols marquessin el millor temps al primer tram del dia. 

D’altra banda, Didier Auriol i Bernard Occelli anaven escurçant les distàncies de forma paulatina amb els seus rivals gràcies a trobar-se amb la pista més neta de grava, fins que al terme de la tercera prova especial del dia, els francesos es feien amb la segona posició provisional coincidint amb la seva primera victòria parcial de l’etapa. Després d’aconseguir-ne dues més, l’occità i el provençal passaven a compartir el lideratge amb Carlos Sainz i Luis Moya un cop completada la setena especial de l’escull.

Amb un segon millor temps per darrera dels sempre ràpids Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i dues victòries de tram per als francesos del Jolly Club, els líders es presentaven a la línia de sortida de la cronometrada de Tarzan amb 17 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya i amb 38 segons de coixí en relació a l’unitat oficial de Juha Kankkunen i Juha Piironen, però el tram rei ho canviaria tot.

Per una banda Carlos Sainz i Luis Moya patien una punxada a manca de 2 quilòmetres per a completar l’especial i els guanyadors de la darrera edició veien com se’ls hi escapaven una trentena de segons amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, autors del seu primer escratx a l’edició. D’altra banda Didier Auriol i Bernard Occelli patien el mateix problema que els finlandesos de Lancia al llarg l’etapa anterior, la goma d’una de les seves rodes es tallava i la mousse anti-punxades sortia despresa, amb el què els francesos havien de continuar sobre la llanda. Finalment el cardan acabava defallint i els del Jolly Club s’hi deixaven 5 minuts i mig en l’incident i 4 posicions a la taula, anant a parar entre el Toyota d’Armin Schwarz i Arne Hertz i el Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

La conjunció dels tres fets deixava a Juha Kankkunen i Juha Piironen al capdavant de la taula per 9 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya i per 3 minuts i 5 segons amb els seus companys Miki Biasion i Tiziano Siviero. Les distàncies eren curtes i els nòrdics ho donaven tot per aconseguir un tercer millor temps i dues victòries parcials més en les següents 3 cronometrades que es celebraven i així els líders elevaven el seu gap fins als 29 segons vers els espanyols de Toyota, qui veient com només els hi quedaven 2 proves especials per acabar l’itinerari, decidien disputar-les sense assumir riscos i assegurar els 15 punts de la segona posició.

Alhora, Markku Alén i Ilkka Kivimäki patien un accident molt fort després de la disputa de l’especial de Tarzan i els homes de Subaru es veien obligats a abandonar la competició quan es trobaven en la setena posició en terra de ningú. 

D’altra banda Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tornaven a patir un altre problema en l’últim tram del recorregut; els autors de fins a 30 victòries parcials en les 47 proves especials celebrades veien com després de sobreposar-se a la ruptura d’un suport del motor, patien una sortida de pista i arrencaven una roda del seu Galant VR-4, afegint 9 minuts i mig més en les seves penalitzacions ruteres i elevant aquestes fins als 18 minuts i mig.

Sense més espai per a més acció i drama, Juha Kankkunen i Juha Piironen entraven a Atenes a quarts de 9 del vespre del dimecres 5 de juny com a guanyadors del 38è Ral·li Acròpolis. Els finlandesos cobrien 587,80 km celebrats del programa amb un temps de 7 hores 20 minuts i 5 segons, un registre que reduïa en 1 minut i 1 segon l’acumulat pels guanyadors de la darrera edició, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya. Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 3 minuts i 30 segons dels seus companys, després d’haver fet un ral·li molt discret però lliure de grans incidents.

Tot i fer un ral·li gris, l'absència d'incidents va permetre que Biasion-Siviero pugessin al podi .

En la categoria reservada als cotxes de producció, els Mazda 323 GTX de Notis Giagnissis i Giorgios Kerantzakis, així com el de Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage copaven la classificació al terme de l’especial espectacle inaugural del Parc d’Anavissos, mentre que els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez tenien un inici de ral·li fonest. El pilot canari es queixava al seu preparador de l’excessiva duresa de les suspensions, però aquest li indicava que era l’adequada per afrontar la duresa de les cronometrades gregues. A la recepció d’un salt, la mangueta dreta de la direcció es trencava i posteriorment la roda sortia despresa, amb el què el de Santa Cruz de Tenerife havia de completar l’especial marxa enrere perdent-hi més de 4 minuts i classificant-s’hi com l’últim.

Després de comprovar que les reparacions realitzades en les suspensions no eren suficients, la parella espanyola decidia abandonar abans de ni tan sols sortir a la segona prova especial cronometrada.

Emplaçats al Peloponès, Gregoire de Mevius i Harvé Sauvage s’imposaven en la primera prova especial de l’itinerari per davant dels italians Alessandro Fassina i Max Chiapponi i dels locals Stratis Hatzipanayiotou “Stratissino” i Tonia Pavli, amb el què les tres formacions esmentades passaven a encapçalar la taula, però en l’especial següent, Kineta, francòfons i transalpins s’endarrerien substancialment i deixaven als locals en la primera posició.

De fet Stratissino i Tonia Pavli es refermaven al capdavant de la taula gràcies a imposar-se 5 de les 9 proves especials programades al llarg d’aquesta segona etapa i els grecs feien entrada al parc d’Eratini a bord del Nissan Sunny GTi-R amb més de minut i mig de marge amb els seus més immediats perseguidors.

Al llarg de la maratoniana tercera etapa, Gregoire de Mevius i Hervé Sauvage experimentaven una important remuntada des de la cinquena fins a la segona posició gràcies a sumar 5 victòries de tram, 8 segons millors registres i 4 tercers en les 21 proves especials celebrades, un rendiment molt similar al dels líders Stratissino i Tonia Pavli, qui amb 6 escratxs, 4 segons millors temps i 5 tercers, mantenien les distàncies amb aquells que pretenien la seva posició, tanmateix una tasca facilitada en quan el belga i el francès rebien 1 minut de penalització a l’entrada del parc tancat.

Amb gairebé 6 minuts i mig de diferència entre els primers i els segons classificats, a priori la duresa de la quarta etapa no semblava suficient com per poder especular amb un intercanvi de posicions entre les dues formacions, vist el rendiment tan similar d’aquests. Així doncs, tots dos equips optaven per un pilotatge segur i deixaven el rol de llebrers als argentins Carlos Menem i Victor Zucchini, qui en imposar-se en 14 de les 16 proves especials del programa, i marcar el segon millor temps en les dues restants, passaven del sisè lloc que ocupaven a la sortida del parc tancat d’Eratini fins al tercer a la conclusió de l’edició.

Stratissino i Tonia Pavli aconseguien doncs la victòria final per 6 minuts i 49 segons de marge amb Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage i per 16 minuts i 36 segons amb Carlos Menem i Victor Zucchini. A efectes de campionat la victòria de Stratissino era anecdòtica, mentre que Grégoire de Mevius esdevenia el pimer pilot en acumular dos resultats en els 6 esdeveniments que es portaven celebrats en el campionat i el belga passava a encapçalar la taula amb 23 punts, 10 més que no pas els 5 altres vencedors de ronda.

Si bé els Grup A no van demostrar massa, almenys el model bàsic de mans d'Stratissino i Pavli guanyava.

En el certamen de pilots Juha Kankkunen sumava la seva segona victòria de la temporada i el de Laukaa retallava en 5 punts les distàncies amb el madrileny Carlos Sainz, qui, calculadora en mà, ja s’havia conformat amb la segona posició final sobre l’equador de la darrera etapa. D’altra banda, Didier Auriol, tot i els contratemps d'última hora, aconseguia finalitzar la prova en quarta posició i el de Montpeller es mantenia en tercera posició, 3 punts per davant de Massimo Biasion. 

Pilot	Punts
Carlos Sainz	75
Juha Kankkunen	58
Didier Auriol	42

En el campionat de constructors la lluita entre Lancia i Toyota estava molt més tancada que no pas en el de pilots, amb les dues marques separades per tan sols 3 punts en la classificació provisional, o el que és el mateix, una victòria més per als japonesos establerts a Colònia que no pas els italians de Torí. Una mica més despenjats estaven els homes de Ford, qui en no sumar cap punt a l’esdeveniment grec després de que els seus 3 cotxes abanondessin dimarts, es mantenien amb els 28 punts aconseguits en els dos tercers llocs en les 2 rondes prèvies d’asfalt.

Constructor	Punts
Toyota	94
Lancia	91
Ford	28

Novament Loeb-Elena empraven l'atac fulminant en la primera jornada del ral·li per emportar-se la victòria.

El diumenge 5 de juny de 2005 es donava per conclòs a Kemer el 6è Ral·li de Turquia, setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de 16. La cita turca, que era puntuable per als certàmens de pilots, constructors i producció, copçava l'interés de 85 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que finalment 76 van prendre la sortida des de la corresponent rampa de sortida el dijous 2 de juny. Els organitzadors de l’esdeveniment programaven en el seu itinerari un total de 18 proves especials cronometrades de 351,03 km de distància, una corda que 54 parelles de noms aconseguien completar.

Amb una excelent segona jornada, Solberg-Mills remontaven fins la segona plaça.

Al llarg de les jornades prèvies a la celebració del ral·li, les precipitacions en forma de pluja es van produir de forma molt intensa, el que va complicar en certa manera les tasques de reconeixement dels diferents equips, entre els que s'hi tornaven a trobar Carlos Sainz i Marc Martí, cridats per Citroën per reemplaçar temporalment al belga François Duval. Per sort, el mateix dijous la pluja es va aturar, permetent la celebració normal del tram de proves que era guanyat pel Mitsubishi Lancer WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen seguit pel del seu company d'equip Gigi Galli i Guido d'Amore.

Dijous al vespre es programava una especial espectacle de 2,60 km en un descampat d’Antalya, però les condicions del terreny obligaven als organitzadors a cancelar-la, pel que el tret de sortida del ral·li no es donaria fins l’endemà divendres a 1 quart menys 5 de 7 del matí amb l’inici de la primera etapa vera del programa. 8 proves especials de 150,74 km competitius es programaven al llarg del dia, les quals es repartien seguint un format un tan peculiar, un bucle de 2 trams tenia lloc a primera hora del matí, mentre que cap al migdia es celebraven 3 proves especials més, sent la tercera d’elles una segona passada per la darrera del primer bucle matinal. Havent dinat les dues primeres proves especials del migdia es tornaven a disputar, mentre que l’especial espectacle d’Antalya posava el colofó final a la jornada per tal de retornar a Kemer a les 11 en punt de la nit.

Si bé per poca distància la primera jornada era la més llarga de tot el programa, a més amés aquesta s’iniciava amb la cronometrada més llarga de tot el dia, en la que Sébastien Loeb i Daniel Elena eren capaços de llevar 13,0 segons a Gigi Galli i Guido d’Amore, els segons més ràpids a final de tram, 16,9 segons a Petter Solberg i Phil Mills o 24,6 segons a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Francòfons i transalpins repetien resultat en la darrera prova especial que es programava en el primer bucle del dia, si bé les distàncies ja no eren tan abultades, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien aturar el cronòmetre abans que no els pilots de Subaru que els precedien, sense que això comportés un canvi de posicions en la general.

Després del pertinent pas dels pilots per les assistències, la classificació viuria una petita sacsejada quan en la tercera cronometrada del dia, Sébastien Loeb i Daniel Elena es deixaven 23,7 segons en relació a Gigi Galli i Guido d'Amore, els homes més ràpids en l'especial, qui amb aquest resultat passaven a liderar la general provisional, mentre que els campions mundials en vigència quedaven en segon lloc per davant de Petter Solberg i Phil Mills. Més avall en la classificació, Carlos Sainz i Marc Martí començaven a recuperar sensacions amb el seu Citroën Xsara WRC, i els espanyols en esdevenir els segons més ràpids a final de tram, passaven a ocupar la cinquena plaça.

En la quarta especial del dia, els papers entre els italians de la firma dels tres diamants vermells amb els francòfons de la casa dels dos galons s’intercanviaven. Sébastien Loeb i Daniel Elena eren els més ràpids a final de tram i llevaven 28,4 segons a Gigi Galli i Guido d’Amore, amb el què els campions del món recuperaven la posició recentment perduda i els de Mitsubishi passaven a ocupar el segon lloc.

Recuperada la primera posició, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’avesaven a les victòries de tram i en guanyar totes i cadascuna de les 5 cronometrades que restaven en el programa, els pilots elevaven el seu marge per sobre del minut amb Gigi Galli i Guido d’Amore després de que aquests cedissin  prop de mig minut en la darrera especial campestre del programa. Paral·lelament, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen marcaven 2 segons millors temps i 2 tercers millors temps en les 4 últimes cronometrades veres del programa i els finlandesos de Peugeot s’immiscien en les posicions de podi en detriment de Petter Solberg i Phil Mills.

Així doncs, en el moment de retornar a Kemer per a la neutralització de l'etapa, Sébastien Loeb i Daniel Elena gaudien d’1 minut i 9,6 segons de marge amb Gigi Galli i Guido d'Amore i d’1 minut i 13,2 segons d'avantatge en relació al Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Petter Solberg i Phil Mills restaven a les portes del podi a 1 minut i 30,6 segons dels primers classificats, mentre que els companys d’equip accidentals dels líders, els espanyols Carlos Sainz i Marc Martí, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 1 minut i 53,1 segons del seu registre.

La jornada sabatina tenia pràcticament la mateixa corda cronometrada que l’etapa anterior, amb només 250 metres menys la primera, o sigui 150,49 km competitius. Una distància a la que es donava inici amb la sortida del parc tancat a 3 quarts de 9 del matí i que es trobava repartida al llarg de 7 proves especials programades, les quals novament tornaven a estar agrupades en 3 bucles. Un bucle de 2 trams es celebrava a doble passada a primera hora del matí així com en les immediacions del migdia, mentre que per la tarda els organitzadors disposaven sobre el programa un nou bucle de 3 trams sent l’últim d’ells una nova passada per l’especial espectacle d’Antalya i el penúltim una segona passada per la cronometrada inaugural del divendres. 

La sorpresa que estava oferint el Mitsubishi Lancer WRC’05 de Gigi Galli i Guido d'Amore, es dissipava en quan un problema amb la pressió del turbo feia perdre als transalpins de l'ordre de 7 minuts en les dues cronometrades del primer bucle, just abans que aquests no poguessin fer entrada al parc d’assistències, enviant-los fins a la desena posició provisional. 

L’incident habilitava a Petter Solberg i Phil Mills a tornar a ocupar posicions de podi, qui alhora marcaven el millor temps en la cronometrada inaugural del dissabte així com el segon millor registre en la següent per darrera de la parella líder, i per tant la parella de Subaru retallava el seu demèrit vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen fins als 7,9 segons.

En tan bon punt es reprenia la competició després de les assistències, Petter Solberg i Phil Mills sumaven dos escratxs més en el seu compte particular en les dues segones passades per les especials del matí, el que permetia als pilots de la constel·lació de les Plèiades superar als del lleó en la seva lluita per la segona plaça per 4,5 segons.  D’altra banda, Sébastien Loeb i Daniel Elena demostraven tenir sota control la classificació en sumar respectivament en aquestes dues cronometrades del bucle un tercer i un segon millor temps, a mig segon dels pilots de Subaru, i els líders feien el retorn a Kemer amb 1 minut i 13,9 segons d’avantatge amb el pilot noruec i el navegant britànic.

En el darrer escull de la jornada sabatina es produïa un cert estira i arronsa entre els pilots de Subaru amb els de Peugeot, i les distàncies entre els dos pretendents a la segona posició s’incrementava en tan sols 3,3 segons. Paral·lelament Sébastien Loeb i Daniel Elena assestaven dos cops de gràcia més en forma de victòries de tram en les dues últimes proves especials, i els líders retornaven al parc tancat de Kemer a 1 quart de 12 de la nit amb 1 minut i 16,6 segons de marge amb Petter Solberg i Phil Mills i 1 minut i 24,4 segons en relació a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Carlos Sainz i Marc Martí restaven en terra de ningú a 3 minuts i 36,8 segons dels seus companys d’equip, precedint a la seva vegada en 1 minut i 34,5 segons al Peugeot 307 WRC de Markko Märtin i Michael Park.

El programa de la jornada dominical era molt breu, amb només 2 proves especials de 49,80 km competitius sobre el paper; si bé la segona d’elles era la reina de l’edició amb 33,35 km de distància. Donada aquesta brevetat sobre la grava i les distàncies bastant abultades al voltant dels pilots de Citroën, pràcticament l'únic punt d'interès que restava era la lluita per la segona plaça.

Petter Solberg i Phil Mills s’imposaven en la primera d’elles i aconseguien afegir al seu marge de confiança 9,9 segons en relació a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui ho donaven tot en l’especial reina per tal de sumar la seva primera i única victòria parcial al ral·li. Malgrat l’esforç, els de Subaru aturaven el cronòmetre en segon lloc a 2,0 segons dels finlandesos de Peugeot i per tant no es produïa l’anhelat relleu de posicions per part de l’equip tècnic capitanejat per Jean-Pierre Nicolas.

Sense més cronometrades en el programa, els campions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la seva quarta victòria consecutiva de la temporada en invertir 3 hores 56 minuts i 39,7 segons per cobrir 348,43 km cronometrats que finalment es van acabar celebrant. Petter Solberg i Phil Mills completaven el recorregut en segona posició a 1 minut i 7,9 segons dels guanyadors mentre que els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven el podi a 1 minut i 25,6 segons dels primers classificats.

Grönholm-Rautiainen semblaven conformar-se en tancar el podi.

En la classe reservada als vehicles de producció, un dels principals favorits a victòria, els catalans Xevi Pons i Oriol Julià, patien una punxada en el transcurs de la primera prova especial del divendres i en deixar-s’hi prop de 2 minuts amb Toshi Arai i Tony Sircombe, els homes més ràpids de la classe, els obligava a remontar posicions a base d’assumir riscs en el que quedava d’esdeveniment.

El de Manlleu i el de Matadepera responien perfectament a la situació i s’imposaven en 4 de les 6 proves especials següents, mentre que en la darrera prova especial per les pistes turques, penúltima en el programa de la jornada, els líders s’endarrerien substancialment en patir problemes de direcció assistida. Aquest incident deixava al capdavant de la provisional als argentins Marcos Ligato i Ruben Garcia seguits dels catalans Xevi Pons i Oriol Julià a 15,3 segons del seu temps. 

En l’especial espectacle d’Antalya que posava el punt i final a la jornada, els catalans tornaven a ser la refèrencia en la taula de temps per a la categoria i aquests entraven en règim de parc tancat a 9,6 segons del registre de Marcos Ligato i Ruben Garcia i per 13,1 segons de marge amb Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson. Els britànics Mark Higgins i Agnew Trevor restaven a les portes del podi a gairebé 1 minut de la parella argentina després d’haver hagut de disputar 8 km de la darrera cronometrada campestre sense pressió d’aire en una de les seves gomes.

Ja immersos en l'etapa sabatina, uns problemes matiners de canvi, aquest es quedava clavat en la tercera velocitat, així com una nova punxada, arruinaven el progrés que estaven oferint Xevi Pons i Oriol Julià, deixant a Marcos Ligato i Rubén Garcia com a ferms líders. L’altra cara de la moneda eren Toshi Arai i Tony Sircombe, qui en sumar 3 victòries de tram en les 7 cronometrades del programa, retallaven distàncies amb els pilots que ocupaven les primeres posicions fins al punt de retornar al parc tancat de Kemer a 40,3 segons de Marcos Ligato i Ruben Garcia i a 13,7 segons de la tercera plaça que ocupaven Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson. Mark Higgins i Agnew Trevor eren segons a 24,4 segons dels líders argentins i per 2,2 segons d’avantatge vers els darrers inquilins del podi.

Tot i la brevetat del programa dominical, les distàncies no eren massa àmplies i el pilot japonès i el copilot neozelandès s’esmeraven a fons per tal d’aconseguir les dues victòries de tram possibles, en un terreny molt enfangat i en el que aquests s’hi trobaven prou a gust, mentre que dos dels seus quatre rivals es topaven amb els indesitjats problemes. D’una banda Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson picaven contra una pedra i malmetien les suspensions del seu Subaru Impreza STi N11, mentre que per una altra banda Mark Higgins i Angew Trevor colisionaven contra un pal de telèfons i aquests s’hi deixaven una eternitat, de fet els britànics podien figurar com a classificats després de que l'accident dels alemanys Quirin Müller i Peter Müller en aquesta darrera prova especial, deixès sense efecte les penalitzacions per retard. 

La conjunció dels fets permetia finalment a Toshi Arai i Tony Sircombe fer-se amb el lideratge, i de retruc amb la victòria, en la darrera prova especial per tan sols 1,6 segons de marge amb Marcos Ligato i Ruben García, i per 1 minut i 24,3 segons amb Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson. Xevi Pons i Oriol Julià finalment eren quarts a 4,7 segons de la darrera posició de podi.

A efectes de campionat, Toshi Arai aconseguia la seva segona victòria de la temporada en les 4 rondes que es portaven disputades fins a la data i sumava un total de 30 punts, amb el què el pilot nipó superava al capdavant de la general i per 10 punts tan a Xevi Pons com a Marcos Ligato, qui tanmateix havien disputat una prova menys que no pas el pilot oriental.

Diumenge Arai-Sircombe van passar del 4t al 1r lloc en només 2 trams.

Sébastien Loeb aconseguia a Turquia la seva cinquena victòria en el campionat de set possibles, les últimes quatre aconseguides de forma consecutiva, el que catapultava al pilot alsacià al capdavant de la provisional del certàmen reservat a pilots. Petter Solberg, que sumava 8 punts gràcies al segon lloc, trencava la igualada que mantenia amb l'estonià Markko Märtin a la sortida del Ral·li de Xipre, el que deixava al noruec en segona posició i al de Peugeot en tercera.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	55
Petter Solberg	42
Markko Märtin	38

En el campionat de constructors, Citroën, gràcies a la victòria de Sébastien Loeb i Daniel Elena i el quart lloc de Carlos Sainz i Marc Martí, aconseguia escurçar en 5 punts les diferències que tenien vers els líders, els seus socis de grup a PSA, Peugeot, que a Turquia només sumaven un tercer i un cinquè lloc. Ford per la seva banda, mantenia una cita més la seva tercera posició a la taula, tot i que Subaru retallava en tres punts les distàncies i les deixava en tres punts.

Constructor	Punts
Peugeot	72
Citroën	68
Ford	49

Tänak-Järveoja donaven el cop de gràcia el dissabte.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 19è Ral·li de Sardenya tancava edició el diumenge 5 de juny a la vila catalana de l’Alguer. L’esdeveniment comptava amb 21 proves especials cronometrades de 307,91 km competitius en el seu programa, a les que els 58 equips participants, dels 60 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 2 de juny. La prova, que entregava punts en els habituals certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, era completada per 46 formacions participants.

Tot i certs problemes técnics, Breen-Nagle feien podi a Sardenya.

Després d’haver estat disputant el tram de proves el dijous al matí per la banda més occidental de l’illa, en les immediacions de l’Alguer, dins la mateixa jornada els participants se n’anaven fins l’altre extrem de l’illa per tal de disputar una especial espectacle de superfície mixta i de 3,53 km cronometrats pels carrers d’Olbia en passar 8 minuts de les 6 de la tarda.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe cobrien la distància cronometrada abans que ningú i els belgues esdevenien els primers líders de la prova per 5 i 7 dècimes de segon de marge vers els Toyota Yaris Rally1 de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston i d’Elfyn Evans i Scott Martin. A 1 segon dels pilots belgues de Hyundai s’hi trobaven els dos altres cotxes de la firma japonesa, els pilotats pels finlandesos Esapekka Lappi i Janne Ferm i Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

A manca de 5 minuts per a les 6 del matí del divendres 3 de juny, 2 minuts després de que el sol comencés a mostrar els seus primers raigs a Olbia, s’iniciava la competició vera amb un bucle matinal de 2 trams a doble passada, més un bucle post meridional de també 2 trams a doble passada. En total 8 proves especials competitives que suposaven 133,56 km d’activitat cronometrada, la qual començaria a donar-se per finalitzada a manca de 4 minuts per a les 9 del vespre, hora en la que la primera parella participant podia procedir amb l’entrada al parc tancat de l’Alguer.

Elfyn Evans i Scott Martin accedien al lideratge de la prova en imposar-se en la primera especial campestre de l’itinerari, mentre que per darrera seu s’hi situaven el Hyundai i20 Rally1 d’Ott Tänak i Martin Järveoja i el Ford Puma Rally1 de Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais.

Malauradament el recorregut dels britànics al capdavant de la classificació seria breu, doncs en la següent especial matinal, els de Toyota feien una mala recepció d’un salt i trencaven el radiador del seu cotxe. Els líders només s’hi deixaven 11,1 segons vers els seus companys Esapekka Lappi i Janne Ferm, qui hi prenien el lideratge per davant dels bàltics de Hyundai, emperò sense opcions a reparar l’avaria, els britànics havien d’abandonar en l’enllaç vers la segona passada pel tram que havien guanyat al matí.

Amb la pols escampant molt més ràpid que no pas al llarg de l’escull de primera hora del matí, Dani Sordo i Cándido Carrera s’imposaven en la segona passada per Terranova, si bé el càntabre i el gallec encara es trobaven lluny de les posicions capdavanteres. Ott Tänak i Martin Järveoja, hi aterraven de morro i danyaven el seu paracops anterior, però aquests aturaven el cronòmetre rere els seus companys espanyols i la parella es feia amb el lideratge provisional en detriment d'Esapekka Lappi i Janne Ferm. La de calç per a l’equip coreà que dirigia de manera interina Julien Moncet, venia de la mà de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, qui es lamentaven d’un problema de transmissió.

A la conclusió del bucle matinal, Dani Sordo i Cándido Carrera repetien victòria de tram i la parella aconseguia immiscir-se en la pinça dels 5 primers classificats, concretament en la cinquena posició, mentre que una punxada d’Esapekka Lappi i Janne Ferm, permetia a Ott Tänak i Martin Järveoja aferrar-se a la primera posició per 3,7 segons en el moment d’entrar a les assistències de l’Alguer, on els dos Ford Puma Rally1 de Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais i de Craig Breen i Paul Nagle eren tercers i quarts a 8,9 i 10,1 segons dels líders respectivament.

A la represa de la competició per un nou bucle, Ott Tänak i Martin Järveoja aconseguien el seu primer escratx en l’esdeveniment i els pilots perllongaven el seu lideratge, mentre que els dos Ford Puma Rally1 s’intercanviaven posicions per tal de deixar als irlandesos en tercera posició per 6 dècimes de segon d’avantatge vers els seus companys francesos.

A les acaballes de la sisena prova especial però, una avaria en la transmissió, molt notable en les acceleracions i frenades fortes, feia anar en 3 rodes motrius als líders, qui en concedir-hi 7,1 segons als guanyadors del tram, Esapekka Lappi i Janne Ferm, els estonians també els hi entregaven la primera posició per tan sols 7 dècimes de segon. Pierre-Louis Lobet i Vincent Landais recuperaven la posició perduda, mentre que Dani Sordo i Cándido Carrera, amb el segon millor temps en el seu haver, s’unien a la festa per la lluita per la tercera posició en acumular un temps 1,0 segon més lent que els francesos d’M-Sport.

L’incendi del Hyundai i20 R5 dels francesos Laurent Battut i Eric Gressens en la primera prova del bucle de la tarda, obligava als organitzadors a cancelar la seva segona passada, mentre que la dificultat per desplaçar als participants des del reagrupament de Castelsardo fins a la darrera prova de la jornada, generava idèntic desenllaç.

Així doncs, amb un final precipitat, els participants es desplaçaven fins al parc tancat de l’Alguer, on Esapekka Lappi i janne Ferm hi feien entrada en primera posició per 7 dècimes de segon de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja. Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais eren tercers a 15,1 segons dels líders, avantatjant respectivament en 4 i 10 dècimes de segon a Craig Breen i Paul Nagle i a Dani Sordo i Cándido Carrera.

La jornada sabatina seguia un format com el de l’etapa anterior, és a dir un bucle matinal de 2 trams que es disputava en dues ocasions i un bucle post meridional de també 2 trams que es tornava a celebrar a doble passada; en total en el programa de l’etapa hi constaven 8 proves especials de 131,82 km de corda cronometrada, les quals tenien el handicap afegit d’haver-se de disputar sense assistències mecàniques. Una activitat que la primera parella participant iniciava en abandonar el parc tancat de l'Alguer a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 6 i que començaria a donar-se per finalitzada a 1 quart de 9 del vespre, havent d’estar tots els cotxes que prosseguien en competició de tornada al parc tancat abans de 2 quarts de 12 del mateix dissabte 4 de juny.

Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en les dues proves especials del primer bucle matinal, alhora que Esapekka Lappi i Janne Ferm s’havien de retirar per accident en la primera d’elles, obligant a més a més a cancel·lar l’especial als seu pas. Mèrits d’uns i demèrits dels altres, deixaven en primera posició a la parella estoniana de Hyundai, qui tanmateix engruixaven el seu feix de segons al capdavant de la taula amb la segona victòria consecutiva. 

Alhora, Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais s’endarrerien en la primera cronometrada de la jornada per una punxada lenta, amb el què Craig Breen i Paul Nagle i Dani Sordo i Cándido Carrera passaven a ocupar places de podi i en aquest mateix ordre; qui després d’un estira i arronsa de segons, conservaven posicions per 1,5 segons favorables als pilots d’M-Sport en el moment de concloure la primera passada per l’escull.

A la repetició del bucle matinal, Craig Breen i Paul Nagle es distanciaven dels seus pretendents amb una victòria de tram en la primera prova especial del mateix, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’havien de retirar de la competició en fer la croqueta amb el seu i20 Rally1, si bé el públic tornava a posar sobre les 4 rodes el cotxe dels belgues.

Dani Sordo i Cándido Carrera es veien afligits en el transcurs de la quarta prova especial sabatina, quan el capó, que havia quedat mal fixat després de que la parella espanyola hi hagués estat treballant en el tram d’enllaç, s’obria i restava visibilitat al pilot càntabre, el qual en no poder atacar els revolts amb convicció, s’havia de conformar amb el segon millor temps a 8 dècimes de segon dels líders Ott Tänak i Martin Järveoja. Així doncs, en el moment de concloure el bucle matinal, el punt més calent de la taula es refredava i 10,3 segons separaven a irlandesos d’espanyols.

Per la tarda Ott Tänak i Martin Järveoja tancaven una jornada rodona amb 4 victòries de tram en les 4 proves especials que conformaven la segona meitat de l’etapa, si bé en la quarta el temps era assignat. Mentre que entre els dos pretendents a la segona posició es produïa un cert joc dels disbarats, per una banda Dani Sordo i Cándido Carrera decidien muntar pneumàtics durs al darrera, i els de Hyundai van estar batallant amb l’adherència del seu cotxe al llarg de tot el primer bucle de la tarda, actuació que finalitzaria amb una arribada a meta fora d’ho convencional al tram de Monte Lerno di Pattada, en la que de ben poc no acaben fora de pista. D’altra banda un problema tècnic afligia a Craig Breen i Paul Nagle en l’especial inaugural de l’escull, una contrarietat que en poder ser solucionada pels mitjans dels propis pilots, els irlandesos afrontarien la segona passada pel bucle amb 12,0 segons de marge.

Els d’M-Sport donaven bona fe que el seu cotxe estava treballant correctament en marcar el segon millor temps per darrera dels líders, mentre que els de Hyundai afrontaven massa poc a poc un pas d’aigua del tram i en entrar aigua al motor, aquest començava a ratejar, deixant-s’hi 8,8 segons en la seva cursa per la segona posició.

La vuitena i última prova especial sabatina era cancel·lada al pas d’Adrien Fourmaux i Alex Coria, qui en accidentar-s’hi, obligaven a mostrar la bandera vermella als comissaris i assignar així registres a bona part dels participants que restaven en actiu.

Així doncs, sense opcions de poder discutir els seus cronos, Craig Breen i Paul Nagle entraven al parc tancat de l’Alguer a quarts de 9 del vespre amb 20,8 segons de marge vers Dani Sordo i Cándido Carrera i a 46,0 segons del registre dels líders Ott Tänak i Martin Järveoja. 25,0 segons per darrera dels espanyols, s’hi trobaven Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais, mentre que la baixa dels companys i compatriotes d’aquests últims en la darrera prova especial de la jornada, obria pas a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen a tancar la pinça dels 5 primers classificats, si bé a 2 minuts i 23,2 segons dels pilots estonians.

4 proves especials tancaven l’edició del ral·li el diumenge 5 de juny de 2022 a la banda més occidental de l’illa, les tradicionals Cala Flumini i Argentiera es disputaven en dues ocasions, aconseguint així els 39,30 km cronometrats del programa, una activitat breu que s’iniciava a les 7 en punt del matí i que finalitzaria amb la cerimònia del podi 8 hores més tard.

Els 5 primers classificats completaven el primer bucle de la jornada dominical en el mateix ordre que duien a la general, amb el què la taula no feia altra cosa que refredar-se, si es que encara quedava algun punt calent. Pel que davant un presumpte estalvi de pneumàtics de cara al Power Stage en la penúltima prova cronometrada de l’etapa, pràcticament l’únic interessant per a l’espectador i per a l’aficionat era conèixer qui s’emportava els 5 punts extra. 

Ott Tänak i Martin Järveoja encara serien a temps de sumar 2 noves victòries de tram en les dues passades per Cala Flumini, assolint així un total de 9 victòries parcials, mentre que en el Power Stage el millor temps corresponia a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per davant dels 4 Toyota Yaris Rally1, també força necessitats de punts.

A 1 quart de 2 del migdia, els primers participants començaven a enfilar el camí cap al parc tancat de l’Alguer, on a les 3 en punt del migdia s’hi celebrava la cerimònia del podi. En ella, els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja pujaven al graó amb el número 1 a sota en completar els 263,01 km cronometrats disputats del programa del 19è Ral·li de Sardenya en un temps de 3 hores 10 minuts i 59,1 segons, un registre que rebaixava en 1 minut i 3,2 segons l’acumulat pels irlandesos Craig Breen i Paul Nagle i en 1 minut i 33,0 segons el dels seus companys espanyols Dani Sordo i Cándido Carrera.

El dissabte per la tarda la van vessar i Sordo-Carrera es van conformar amb el 3r lloc.

Els carrers d’Olbia donaven com a primers líders de la categoria WRC2 al bolivià Marco Bulacia i a l’argentí Marcelo der Ohanessian, qui en tan bon punt posaven les rodes del seu Fabia Rall2 Evo sobre la grava sarda, perdien la primera posició en favor dels seus companys de carpa Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, si bé els noruecs no havien aconseguit vèncer en cap de les 2 primeres proves especials del programa.

Un mèrit que si aconseguien Yohan Rossel i Valentin Sarreaud en la segona cronometrada del divendres, per tal de desplaçar de la segona posició a Chris Ingram i Craig Drew, vencedors de l’especial inaugural de la jornada.

En la segona passada pel primer bucle de l’etapa, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen es feien forts al capdavant de la taula en aturar el cronòmetre abans que ningú en la primera cronometrada de l’escull, mentre que la quarta prova especial era cancel·lada després del pas dels vehicles amb homologació Rally1, al·legant raons de seguretat. 

Així doncs, en les assistències de mitja etapa, 4,8 segons separaven a francesos de noruecs, mentre que els russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov restaven en tercera posició a 10,8 segons dels líders, en quan aquests havien estat els segons més ràpids per darrera dels escandinaus en la darrera cronometrada celebrada.

Per la tarda, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen aconseguien respectives victòries de tram en les 2 especials que s’acabaven disputant, mentre que Yohan Rossel i Valentin Sarreaud, així com Teemu Suninen i Mikko Markkula cursaven baixa en la segona d’elles. 

Sense més activitat cronometrada des del reagrupament de mitja tarda de Castelsardo fins a l’Alguer, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen completaven l’etapa amb 15,8 segons de marge amb Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, mentre que en relació matadeperenc Jan Solans i al madrileny Rodrigo Sanjuan aquest s’eixamplava fins als 38,3 segons, qui tancaven les posicions de podi per només 2,1 i 4,3 segons amb els Škoda Fabia Rally2 Evo de Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian i de Chris Ingram i Craig Drew respectivament. 

Dissabte al matí els líders es mostraven com els més ràpids entre els capdavanters amb l’excepció dels finlandesos d’M-Sport Jari Huttunen i Mikko Lukka, qui amb un segon i un tercer millor temps, feien fora del podi al pilot català i al copilot madrileny per només 2 dècimes de segon, un guany de posicions que els nòrdics ratificaven amb una victòria de tram en la tercera especial sabatina i després de 2 temps escratx consecutius dels seus compatriotes Teemu Suninen i Mikko Markkula.

La quarta i última prova especial matinal tot ho canviaria, d’una banda els líders Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen s’havien de retirar per problemes de motor en el seu Fabia Rally2 Evo, mentre que les dues parelles finlandeses que estaven marcant el compàs al llarg del matí, d’una banda els de Hyundai Teemu Suninen i Mikko Markkula i d’una altra Jari Huttunen i Mikko Lukka, patien respectives punxades que els endarrerien en diferent grau, molt més notable entre els pilots de la marca coreana, qui després de l’especial, tornarien a ser baixa també. 

Davant aquesta desolació, Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov marcaven el millor temps en la cronometrada que tancava l’escull matinal i es feien amb el lideratge de la classe per davant de Jan Solans i Rodrigo Sanjuan i de Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian.

Després del reagrupament de Buddusò, els pilots afrontaven les 4 especials del bucle post meridional, en el que Jari Huttunen i Mikko Lukka es recuperaven del temps concedit al llarg del matí amb dues victòries de tram en les dues primeres passades per l’escull i quedar així a les portes de les posicions de podi, mentre que els líders establien el registre de referència en la seva segona disputa, 2 resultats als que caldria afegir un segon millor temps en la primera especial del bucle, que reafirmaven als russos al capdavant de la classificació.

D’altra banda, i quan ja havien perdut la posició de podi, Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian eren baixa per avaria en la darrera especial de la jornada sabatina, amb el què Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov feien accés al parc tancat de l’Alguer amb 44,9 segons de marge vers el català Jan Solans i el madrileny Rodrigo Sanjuan i amb 1 minut i 2 dècimes de segon en relació als britànics Chris Ingram i Craig Drew. Jari Huttunen i Mikko Lukka restaven a 2,3 segons de la darrera de les places que donarien peu a una dutxa d’escumós l’endemà diumenge al port de l’Alguer.

Els finlandesos d’M-Sport s’imposaven en la primera prova especial dominical i es feien amb la tercera posició, mentre que Jan Solans i Rodrigo Sanjuan marcaven 2 segons millors temps al llarg del primer bucle del dia per tal de retallar en una quinzena de segons les distàncies en relació als líders.

A les portes del Power Stage, Chris Ingram i Craig Drew intentaven recuperar la plaça perduda amb la seva segona victòria de tram al llarg de l'edició, però els britànics no assolien el seu objectiu particular, menys encara quan Jari Huttunen i Mikko Lukka es tornaven a imposar en la cronometrada que tancava l’edició, mentre que entre primers i segons classificats s’establia un estira i arronsa de segons de que deixava el gap pràcticament tal i com estava abans d’iniciar-se el segon bucle dominical.

Així doncs, i després d’haver-se dedicat a administrar les distàncies al llarg del diumenge per tal d’assegurar la victòria, Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov assolien la fita per 28,0 segons de marge vers Jan Solans i Rodrigo Sanjuan i per 33,0 segons en relació a Jari Huttunen i Mikko Lukka.

Per a Nikolay Gryazin aquesta tot just era la seva primera victòria de la temporada, la qual li donava pas a la segona posició en la classificació provisional del certamen 1 punt per sobre d’Andreas Mikkelsen, qui acumulava ja 2 zeros consecutius, i a 11 punts del lideratge de Yohan Rossel.

Mantenint un ritme alt, Gryazin-Aleksandrov es feren amb la victòria en quan els caps de sèrie van fallar.

Nikolay Gryazin complia amb els requisits de la categoria WRC2 Junior i el rus aconseguia així una victòria doble, mentre que entre els majors de 50 anys, el WRC2 Masters, el guardó era per als belgues Freddy Loix i Pieter Tsjoen.

Dos vells coneguts de l'afició com eren Loix-Tsjoen s'imposaven en el WRC2Masters.

En la categoria WRC3 només 4 formacions es trobaven en el parc tancat d’Olbia el dijous a la tarda, entre els que els txecs Jan Cerný i Tomáš Streska esdevenien els més ràpids en els carrers de la ciutat, per embutxacar-se la primera posició al terme de l’especial espectacle que allà s’hi celebrava.

Contrarietats de diferent índole, seguretat, incendis de participants, impossibilitat d’establir un tram d’enllaç alternatiu… Van acabar provocant que els participants d’aquesta categoria només disputessin 3 de les 8 especials programades, amb el resultat de 2 victòries de tram per als líders txecs i 1 per al paraguaià Diego Dominguez i el canari Rogelio Peñate, qui entraven al parc tancat de l’Alguer a 18,5 segons de la primera plaça i per 2,3 segons de marge en relació als italians Enrico Brazzoli i Manuel Fenoli.

Dissabte Diego Dominguez i Rogelio Peñate s’imposaven en 4 de les 5 proves especials que els pilots podien afrontar i la parella de parla hispana es feia amb la primera posició al terme de l’etapa per 4 minuts i 34,6 segons de marge, un cop que Jan Cerný i Tomáš Streska s’havien endarrerit en uns 5 minuts en la penúltima prova especial per una avaria elèctrica. Els hongaresos Zoltán László i Tamás Kurti eren tercers a 8 minuts i 16,4 segons dels líders, en quan Enrico Brazzoli i Manuel Fenoli s’havien hagut d’acollir al superally, al llarg de la jornada.

A un centenar de metres d’abandonar el parc tancat de l’Alguer el diumenge al matí, la centraleta electrònica del Ford Fiesta Rally3 dels líders fallava i aquests es veien obligats a abandonar la competició, deixant en primera posició als txecs Jan Cerný i Tomáš Streska, qui sense més esforç que el de completar les 4 especials sardes que tenien per endavant, els centre europeus s’acabaven imposant per un marge de 4 minuts i 24,1 segons vers els hongaresos Zoltán László i Tamás Kurti, els dos únics equips participants que acabaven el ral·li.

Zoltán László, que havia aconseguit la victòria a Croàcia, afegia 18 punts més en el seu comptador i l’hongarès saltava fins a la segona posició del certamen a 19 punts de Sami Pajari, mentre que Jan Cerný tot just hi inaugurava el seu.

Dos girs de guió donaven emoció a una classe empobrida sense els junior.

La victòria que Ott Tänak aconseguia a Sardenya, era especialment motivadora per al pilot estonià, doncs aquest es situava a només 3 punts de la segona posició que ocupava el seu company d’equip belga Thierry Neuville. Kalle Rovanperä, cinquè a final de ral·li i segon al Power Stage, controlava l’embestida dels seus pretendents i fins i tot eixamplava en 9 punts les distàncies amb el seu més immediat perseguidor.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	120
Thierry Neuville	65
Ott Tänak	62

Per primera vegada en molt temps, no només Toyota no esdevenia la marca en sumar més punts a la conclusió del ral·li, sinó que a més a més era la que menys punts n’obtenia, el que combinat amb els dos Hyundai i20 Rally1 dalt del podi sard, els coreans escapçaven en 20 punts les distàncies amb els líders. Per a M-Sport, aquest era el segon millor resultat en el que es portava de temporada, si bé al preparador britànic ja se li estaven veient massa costures.

Constructor	Punts
Toyota	200
Hyundai	161
M-Sport	119