Blomqvist-Cederberg van començar a veure el títol a les antípodes.

Amb la ciutat d'Auckland com escenari de les cerimònies de sortida i arribada, el dimarts 26 de juny de 1984 hi finalitzava el 14è Ral·li de Nova Zelanda, setena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis; un fet que suposava passar l'equador del certamen. El ral·li, que era puntuable per als campionats de pilots i constructors, atreia fins a 65 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que 63 prenien la sortida el dissabte 23 de juny, sent la baixa més destacable la del Peugeot 205 T16 d'Ari Vatanen i Terry Harryman. La prova, que comptava amb 1063,26 km cronometrats repartits al llarg de 45 especials cronometrades, era completada per 35 equips participants. 

Tot i la menor potència del seu 037, Alén-Kivimäki acabava segon.

La primera etapa es tractava d’un bucle amb inici i final a Auckland, la capital de l’illa més septentrional de Nova Zelanda, el qual s’iniciava en passar 5 minuts de les 10 en punt del matí i que estava composat de 12 proves especials cronometrades de terra de 251,41 km de distància. Una jornada que es començaria a donar per conclosa cap a 1 quart d’11 de la nit del mateix dissabte 23 de juny.

Malgrat lluir el dorsal número 1 en el seu Audi Quattro A2, en virtut de ser els guanyadors de la darrera edició de l’esdeveniment austral, i per tant havent de netejar la pista de l’abundant grava tan lliscant que s’hi acumulava, els alemanys federals d'Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer iniciaven la seva participació amb un ritme molt superior. La parella s’imposava en la primera prova especial de l’itinerari, malgrat completar-la amb una roda punxada, per davant dels seus companys d’equip Stig Blomqvist i Björn Cederberg i dels compatriotes d’aquests últims a Toyota Björn Waldegård i Hans Thorszelius, una anhelada primera posició que els bavaresos afiançaven amb una segona victòria de tram consecutiva en la següent prova especial.

Uns problemes de diferencial feien acte de presència en l’Audi dels líders en la tercera prova especial cronometrada i aquests acabaven baixant fins a la tercera posició per darrera del solitari Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, deixant en primera posició als seus companys Stig Blomqvist i Björn Cederberg, sense que aquests no haguessin aconseguit encara cap escratx.

Reparada l’avaria per part dels seus mecànics al terme de la quarta prova especial, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es tornaven a llençar a l’atac i immediatament els alemanys recuperaven la primera posició. A partir de llavors, amb 4 escratxs consecutius, aquests elevaven el seu marge al capdavant de la classificació per sobre del minut en relació als seus companys d’equip Stig Blomqvist i Björn Cederberg i Hannu Mikkola i Arne Hertz, segons i tercers classificats respectivament.

Tot i que Audi decidia deixar els encara joves i poc desenvolupats Sport Quattro de 4 vàlvules per cilindre a Alemanya i depositar el pes de la llarga cita austral sobre els més experimentats Audi Quattro A2, el cert era que a l’arribada la novena prova del dia la gestió electrònica Motronic de la unitat dels líders de la prova deia prou, obligant-los a abandonar en deixar-los a l’estacada.

Els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg recollien llavors el testimoni de la primera posició de la prova per tan sols 2 segons de marge amb els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz. Qui després d’un cert estira i arronsa de segons, finalment aconseguien fer-se amb l’anhelat lideratge de la provisional al terme de la darrera prova especial cronometrada de l’etapa.

Així doncs, a quarts d’11 de la nit del dissabte 23 de juny, els 54 equips que aconseguien completar la primera etapa començaven a enfilar el camí cap al parc tancat d’Auckland amb Hannu Mikkola i Arne Hertz en primera posició per 3 segons de marge amb Stig Blomqvist i Björn Cederberg. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que participaven a la prova per intentar mantenir vives les seves opcions al títol de pilots, tancaven el podi provisional a 26 segons dels líders, tot i la menor potència del seu Lancia 037 i la manca d’una tracció integral. Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren quarts a 1 minut i 43 segons de la parella nòrdica d’Audi, mentre que els seus companys Juha Kankkunen i Fred Gallagher es trobaven ja a gairebé 4 minuts dels líders tancant la pinça dels 5 primers classificats.

La segona etapa s’iniciava a les 10 en punt del matí del diumenge 24 de juny, amb 10 proves especials en el seu programa de 206,22 km cronometrats, una corda que servia per conduir la caravana del ral·li cap al sud de l’illa fins a Rotorua, mitjançant una prova asfaltada, a mode d’especial espectacle en les immediacions d’Auckland, i les 9 restants sobre grava.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg sortien disposats a recuperar la primera posició, i els suecs amb tres victòries de tram consecutives entre la segona i la quarta prova especial cronometrada de la jornada dominical, finalment es feien amb la primera posició en detriment dels seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz. Entretant, la parella de Lancia seguia acusant la diferència mínima de 40 CV de potència del seu 037 vers els dos Quattro A2 restants, així com la manca d’una tracció integral, i els finlandesos seguien concedint segons vers els dos primers classificats, malgrat marcar el millor temps en la primera cronometrada asfaltada de la jornada.

La ratxa dels retornats en el lideratge trobava continuïtat en les tres següents proves cronometrades programades, mentre que més avall en la classificació, Juha Kankkunen i Fred Gallagher patien amb la transmissió del seu Toyota Celica TCT i la parella s’hi endarreria substancialment, entregant la seva cinquena posició al Nissan 240 RS pilotat per Timo Salonen i Seppo Harjanne.

En caure la nit, canvi de tendència i Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els qui passaven a marcar el ritme per tancar l’etapa amb 3 escratxs consecutius, els quals els hi servien per entrar al parc tancat de Rotorua a 7 segons de la primera posició d’Stig Blomqvist i Björn Cederberg. Markku Alén i Ilkka Kivimäki conservaven la darrera plaça de podi, si bé els finlandesos de Lancia es trobaven ja a 3 minuts exactes del temps dels suecs d’Audi. Els guanyadors de l’edició de 1982, els pilots de Toyota Björn Waldegård i Hans Thorszelius, completaven l’etapa dominical a 5 minuts i 28 segons dels líders amb pràcticament un marge idèntic vers el Nissan 240 RS de Timo Salonen i Seppo Harjanne, aquests últims a 10 minuts i 3 segons dels primers classificats.

45 formacions participants completaven la jornada dominical del ral·li, les quals a partir de les 9 en punt del matí del dilluns 25 de juny, començaven a abandonar el parc tancat de Rotorua per tal d’afrontar la tercera etapa de l’edició; un bucle amb arribada i sortida a la mateixa ciutat amb 12 proves especials cronometrades de grava d’una corda total competitiva de 284,33 km de distància.

La lluita tancada que estaven mantenint Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb Hannu Mikkola i Arne Hertz trobava continuïtat en els primers compassos de la tercera etapa, amb anades i vingudes de segons que no s’acabaven de concretar en un canvi de posicions entre les dues parelles companyes d’equip.  

Després d’haver-se celebrat les 4 primeres proves especials del dia, la pressió esclatava quan Hannu Mikkola i Arne Hertz es menjaven el voral d’una corba i el cotxe dels nòrdics quedava apoiat sobre el seu sostre, a més a més, una conducció d’oli es trencava i el lubricant en caure sobre la mecànica roent, es provocava un conat d’incendi. Afortunadament per a la parella, el cap de mecànics i el director esportiu es trobaven en l’helicòpter que seguia el seu progrés per les especials neozelandeses i aquests intervenien d’immediat per tal de posar el Quattro A2 dels nòrdics sobre les seves 4 rodes, així com sofocar les flames.

L’accident i la posterior reparació d’emergència endarreria en uns 13 minuts a Hannu Mikkola i Arne Hertz, qui d’estar en disposició de lluitar pel lideratge, acabaven baixant fins a la darrera plaça de podi a uns 8 minuts de la posició de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. 

Aquesta no va ser la única incidència que es va enregistrar en la cronometrada, doncs tan Juha Kankkunen i Fred Gallagher, com Timo Salonen i Seppo Harjanne, també hi volcaven el seus respectius cotxes a causa de la boira, si bé la fortuna d’ambdues parelles en resultava ben diferent. Per una banda els pilots del Toyota Celica TCT es veien obligats a abandonar la prova quan marxaven en una comfortable sisena posició provisional, mentre que els finlandesos de Nissan hi acabaven rubricant el tercer millor temps. 

Björn Waldegård i Hans Thorszelius posaven la cirereta a una mala jornada pel Toyota Team Europe, quan els suecs patien problemes amb el sistema d'injecció de carburant, una contrarietat que els feia perdre una gran quantitat de temps i descendre fins la sisena posició per darrera dels 2 Nissan 240 RS desplaçats des de Japó a l’esdeveniment neozelandès sobre l’equador de l’etapa i a més de 20 minuts de la primera unitat pilotada per Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Lluny de llençar la tovallola, Hannu Mikkola i Arne Hertz es van esforçar al màxim en les darreres cronometrades de la jornada per tal de recuperar quan més temps els hi fos possible vers la parella de Lancia que els precedia, i amb sis escratxs consecutius en les sis últimes especials cronometrades del dia, els pilots retornaven al parc tancat de Rotorua a 10 minuts i 25 segons del temps dels seus companys d’equip i a 4 minuts i 23 segons del registre de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Timo Salonen i Seppo Harjanne restaven a les portes del podi a 19 minuts i 28 segons dels líders, mentre que els seus companys d’equip neozelandesos, Reg Cook i Wayne Jones, s’endarrerien per habilitar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius a ocupar la cinquena posició a 44 minuts i 53 segons dels seus compatriotes líders.

Mitjançant les 11 proves especials cronometrades de 321,30 km de distància de la quarta i última prova especial, la més llarga de quantes es programaven en l’esdeveniment, els 38 participants que restaven en actiu iniciaven el dimarts a les 7 del matí el camí de retorn des de Rotorua vers Auckland.

Amb la presència de gel sobre la grava neozelandesa a primera hora del matí, Hannu Mikkola i Arne Hertz s’entregaven a fons per tal d’escurçar quan més els hi fos possible les distàncies amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i els pilots de la firma d’Ingoldstadt, amb dos millors temps en aquestes condicions tan delicades, aconseguien rebaixar el gap fins a uns 3 minuts vers el Lancia 037 Evo que els precedia. 

Els nòrdics van seguir atacant, però a partir de la tercera prova especial del dia les condicions ja no eren tan desfavorables per la propulsió del cotxe de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i per tant les distàncies no vivien grans canvis, molt menys quan en el següent tram, el quart, Hannu Mikkola i Arne Hertz patien una virolla a alta velocitat i la victòria parcial se l’anotava la parella finlandesa de Lancia.

Malgrat la contrarietat, la parella d’Audi no defallia i seguia atacant per tal de recuperar la segona plaça, tal i com quedava demostrat amb l’escratx en el cinquè tram. En aquest context tens, la sisena prova especial de la jornada cobrava especial importància, doncs era la cronometrada reina de l’edició amb 72,20 km competitius. Markku Alén i Ilkka Kivimäki treien el millor de si mateixos i malgrat patir una lleugera de sortida de pista a les acaballes de l’especial, en estar pilotant amb una roda punxada, els finlandesos de Lancia només entregaven 12 segons a Hannu Mikkola i Arne Hertz, guanyadors del tram.

Les distàncies doncs entre les dues formacions, seguien rondant els 3 minuts, amb el que l’objectiu dels campions del món en vigència semblava cada cop més díficil, més quan en la setena especial de l’etapa, es repetia la incidència de la quarta, el que va fer asserenar els ànims de Hannu Mikkola i Arne Hertz i anar a assegurar la tercera posició.

Tot i no atacar tant, la menor potència del Lancia 037 Evo de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com la disminució en la pressió del turbo en l'Audi Quattro A2 de Stig Blomqvist i Björn Cederberg en vistes a evitar possibles averies en el seu cotxe, van permetre a Hannu Mikkola i Arne Hertz adjudicar-se igualment el millor temps en les 4 cronometrades que restaven per celebrar-se, això si quedant-se a les portes de millorar posició.

Disputades les 45 proves especials del programa, els 35 equips participants que aconseguien completar-les anaven ingressant en règim de parc tancat a Auckland a partir de les 9 del vespre del dimarts 26 de juny, moment en el que el 14è Ral·li de Nova Zelanda es començava a donar per finalitzat amb la victòria d’Stig Blomqvist i Björn Cederberg. Els suecs completaven els 1063,26 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 10 hores 40 minuts i 41 segons, un registre que reduïa en 4 minuts i 47 segons el marcat per Markku Alén i Ilkka Kivimäki i en 7 minuts i 29 segons el dels seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz.

Una inoportuna volcada arruinava les aspiracions de Mikkola-Hertz.

Entre els turismes millorats, el Grup A, el guanyador de la classe en l’edició anterior, el local Peter “Possum” Bourne, i el seu compatriota Michael Eggleton comptaven amb tots els ingredients per tal de revalidar la fita, doncs al seu gran coneixement del territori, se’ls hi afegia repetir participació a bord d’un Subaru Leone RX de tracció integral.

Els neozelandesos no defraudaven i al terme de la primera etapa el seu lideratge en la classe es mesurava en 4 minuts i 28 segons vers el cotxe homòleg dels seus compatriotes Tony Teesdale i Gary Smith. A Rotorua, punt final de la segona etapa, Possum Bourne i Michael Eggleton ampliaven les distàncies fins als 6 minuts i 37 segons de marge, mentre figuraven en la desena posició general absoluta.

El domini de Possum Bourne i Michael Eggleton seguia sent aclaparador i així, després de retornar al parc tancat de Rotorua amb 13 minuts i 55 segons de marge vers Tony Teesdale i Gary Smith, els locals acaben certificant la victòria en la classe, tot ocupant la vuitena posició general, per 16 minuts i 15 segons de coixí.

Bourne-Eggleton guanyaven a plaer entre els Grup A.

En la provisional del certamen reservat a pilots, Stig Blomqvist gràcies a la seva segona victòria consecutiva, tercera en el campionat, es mantenia al capdavant de la general alhora que incrementava en 5 punts les distàncies vers Markku Alén, els seu màxim oponent el qual ara es trobava a 8 punts. Hannu Mikkola, tercer a la cita oceànica, pràcticament deia adeu a les seves possibilitats de revalidar la corona de campió mundial.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	83
Markku Alén	75
Hannu Mikkola	71

En l'apartat de constructors, Audi seguia avançant amb pas ferm en el certamen, acumulant ja 4 victòries de sis possibles. Lancia, amb una única victòria, es trobava a deu punts dels seus màxims rivals en la cursa vers el títol, mentre que Toyota, gràcies als 10 punts que sumaven Björn Waldegård i Hans Thorszelius, es situava en tercera posició superant per dos punts a Renault.

Constructor	Punts
Audi	96
Lancia	86
Toyota	38

Victòria còmoda de Biasion-Siviero que donava el títol a Lancia

El diumenge 26 de juny de 1988 finalitzava a la ciutat de Tacoma la 23ena edició del Ral·li Olympus, l'ultim ral·li celebrat fins a dia d'avui celebrat als Estats Units amb categoria de mundial. La prova, que era la setena ronda en el calendari, tot i ser puntuable per als campionats de pilots i constructors comptava amb només 29 equips en la seva llista d'inscrits dels quals 21 aconseguirien completar el recorregut de 38 especials cronometrades programades d'una corda total de 549,91 km.

Sense massa oposició, Fiorio-Pirollo finalitzaven segons l'ultim ral·li nord-americà.

Des d'un magatzem el dijous al vespre es donava sortida una especial urbana d'1,93 km de distància que es celebrava dues vegades pels carrers de Tacoma i concebuda per atreure el públic en general cap a l'event, peró l'objectiu no s'assolia i només alguns esporàdics que s'hi trobaven de pas miraven que hi passava. Per desesperació dels organitzadors que tan s'hi havien esforçat per tirar endavant la prova, aquesta va ser la tónica al llarg de les tres etapes, i es que el públic nord-americà no semblava estar gaire interessat en una competició automovilística celebrada fora dels circuits i en la que els participants no hi sortien de cop sino cada certs minuts, sent a més a més els cotxes que hi paricipaven, petits pels seus estàndars.

En el terreny purament esportiu, els italians Paolo Alessandrini i Alessandro Alessandrini imposaven el seu Lancia Delta HF 4WD privat en la primera passada per l'especial de Tacoma per un sol segon vers els màxims favorits a victòria, els també italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, al volant d'un Lancia Delta Integrale oficial, i davant de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, amb un altre Lancia Delta Integrale, peró en aquest cas del Jolly Club.

La sorpresa va arribar al seu final en la segona passada per l'especial urbana, quan Massimo Biasion i Tiziano Siviero esdevenien els homes més ràpids i prenien el liderat de la prova empatats a temps amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo deixant en tercera posició provisional als primers líders de la prova a 3 segons d'ells.

L'incident més rellevant d'aquests dues primeres especials venia quan un dels herois locals, el nord-americà John Buffum i el seu copilot canadenc John Bellefleur entraven amb el seu Audi Coupé Quattro amb una antelació de 12 minuts al parc tancat, el que automàticament suposava una penalització de 24 minuts per part de la FISA, ja que les dues primeres especials cronometrades no es consideraven com una etapa si bé l'acció no es reemprenia fins l'endemà al matí. John Buffum va presentar una reclamació, doncs el reglament particular del ral·li recollia que s'aplicarien tan les normatives internacionals com les nacionals, i en el segon cas la operació era permesa.

Un altre dels herois locals, el neozelandès, californià d'adopció, Rod Millen i el seu copilot Harry Ward, cedien molt temps en aquestes dues primeres especials celebrades sobre l'asfalt de Tacoma amb el seu Mazda 323 4WD, deixant en força mala posició a un dels favorits a victòria. Tanmateix aquesta primera jornada va servir per veure el debut del Mitsubishi Galant VR-4 amb les quatre rodes direccionals, registrat sota la normativa de Grup N i amb el pilot natural de Hong Kong Michael Lieu al volant acompanyat del copilot nord-americà Geoff Case.

Divendres es reemprenia la competició amb 12 especials cronometrades que completarien la primera jornada, en les que els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, de mica en mica s'anaven marxant dels seus competidors. Els pilots oficials de la marca turinesa aconseguien un total d'onze escratxs, un d'ells ex-aequo amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i un altre amb Rod Millen i Harry Ward, els quals aconseguirien marcar un altre escratx en solitari en el seu intent de recuperar quan més temps els hi fos possible del perdut el dijous a la tarda assumint un cert grau de risc per les pistes de l'estat de Washington.

La superioritat demostrada en els trams, deixava a Massimo Biasion i Tiziano Siviero amb un marge de 3 minuts i 8 segons vers els segons classificats, els seus compatriotes i en certa manera companys d'equip Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, en completar la primera jornada. Els també italians Giovanni del Zoppo i Pierangelo Scalvini a 8 minutsi 34 segons i els argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono a 12 minuts i 52 segons amb els seus respectius Lancia Delta Integrale de Grup N tancaven el que estava sent un domini aclaparador de la marca italiana a l'espera que es resolguès la reclamació interposada per John Buffum i John Bellefleur i que de progressar en el seu favor, situaria a la parella americana d'Audi en tercera posició.

La baixa per accident dels germans Alessandrini en la quarta especial cronometrada, suposava la baixa de més entitat, si bé dels 29 equips que prenien la sortida, 23 aconseguien completar aquesta primera etapa.

Dissabte a les 9 del matí es donava la sortida a la segona jornada de competició, amb 15 especials cronometrades programades d'una distància total de 172,97 km, 14 d'elles sobre terra i una mixta. Però abans de la seva celebració, les dues passades pel tram conegut com "California Road" eren cancelades davant la oposició local, reduint així la jornada a 13 cronometrades en les que els líders de la prova no van expremer tan com a l'anterior l'accelerador i els frens del seu Lancia Delta Integrale, limitant-se a controlar a Sandro Fiorio i Luigi Pirollo els quals perdien 9 segons més vers els seus compatriotes en el transcurs de la jornada. Tot i així els oficials de Lancia s'adjudicaven 8 temps escratx més, 2 d'ells empatant a temps amb Rod Millen i Harry Ward que amb el seu Mazda n'aconseguien 4 més en solitari el que els acostava al seu nou objectiu, donar caça als tres Suzuki Cultus GTI de "Monster" Tajima i Kenzo Sudo, Alan Carter i Martin Headland i de Yutaka Awazuhara i.

Sandro Fiorio i Luigi Pirollo s'adjudicaven el millor registre en la tercera especial cronometrada del dia, completant així el compte de les 13 especials celebrades. D'altra banda la organització retirava els 24 minuts de penalització imposats en la primera jornada a John Buffum i John Bellefleur, amb el que la parella estatunidenco-canadenca pujava fins la tercera posició provisional del ral·li per davant dels dos Lancia Delta Integrale Grup N de l'equip TopRun i a 10 minuts i 20 segons dels líders indiscutibles de la prova.

Ja en diumenge es celebrava la tercera i última jornada, en la que al llarg de les seves 9 especials cronometrades de 169,96 km de distància, els homes del dia van ser els pilots de Mazda Rod Millen i Harry Ward. La parella va ser autora de fins a 8 temps escratx , el que els permetia acabar la prova en vuitena posició final, just per davant del neozelandès Alan Carter i el local Martin Headland, a qui uns problemes de frens els endarrerien a última hora perdent dues posicions a la general. Massimo Biasion i Tiziano Siviero només aconseguien, o només volien, marcar un escratx al llarg de la jornada , tot i així els pilots italians aconseguien incrementar les distàncies amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo fins establir els 5 minuts i 23 segons registrats a la conclusió de la prova.

Els austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner al volant d'un Audi 200 Quattro feien un últim esforç en la jornada dominical que els permetia superar als dos Lancia Delta Integrale amb especificacions de Grup N de l'equip TopRun i alhora quedar-se a les portes del podi en acabar a 2 minuts i 9 segons de l'Audi Coupé Quattro de John Buffum i John Belelfleur.

Diumenge al vespre es donava per finalitzat el 23è Ral·li Olympus, en el que Massimo Biasion i Tiziano Siviero aconseguien una victòria còmoda completant les 36 especials cronometrades celebrades amb un temps total de 5 hores 28 minuts i 44 segons. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo finalitzaven la prova en segona posició amb un retard de 5 minuts i 23 segons vers els guanyadors, mentre que John Buffum i John Belefleur tancaven el podi a 16 minuts i 15 segons dels primers classificats.

Per un instant el ral·li de Buffum-Bellefleur estava enlaire.

Amb aquesta victòria, Massimo Biasion acumulava ja quatre en el campionat de pilots al llarg de les seves cinc participacions a la temporada, el que catapultava al pilot vicentí al capdavant de la provisional amb 80 punts. Sandro Fiorio per la seva banda, treia renda del seu quart podi de la teporada així com de l'absència de Markku Alén al ral·li, el que aferrava al pilot italià en la segona posició del campionat.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	80
Sandro Fiorio	57
Markku Alén	36

En el campionat de constructors Lancia era ja campiona mundial tot i que encara no arribava a sumar els 140 punts de la temporada perfecta, equivalents als set millors resultats que es podien retenir. Audi per la seva banda treia profit del podi de John Buffum i John Bellefleur i superava en la segona posició a Ford, absent a la prova, que baixava fins al tercer lloc.

Constructor	Punts
Lancia	137
Audi	49
Ford	47

Loeb-Elena arribaven al liderat tot i escombrar pista, sense fer-ho el marge es va disparar.

El diumenge 26 de juny de 2005, amb la finalització del 52è Ral·li Acròpolis, el calendari del campionat del món de ral·lis arribava al seu equador amb una cita que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i junior, el que permetia als organitzadors aplegar fins a 91 equips en la seva llista oficial d'inscrits. D'aquests 88 iniciaven a partir del dijous 23 de juny a disputar un recorregut format per 19 proves especials de 349,57 km cronometrats; una distància que 54 equips aconseguien completar.

Gardemeister-Honkanen tenien a Grècia una de les seves millors actuacions de la temporada.

L'estadi Olímpic d'Atenes acollia una especial espectacle de 2,40 km de distància, la qual servia per donar la benvinguda als participants així com al nombrós públic que s'hi acostava; en ella Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor temps per 1 dècima de diferència vers el Ford Focus RS WRC'04 privat dels britànics Mark Higgins i Trevor Agnew, amb el que els campions del món esdevenien els primers líders de la ronda hel·lènica.

Divendres, amb l'entrada en escena de 3 trams cronometrats forestals pels que s'hi passaven en dues ocasions per cadascun, el ral·li s'iniciava “de facto”, assolint una distància total competitiva de 128,06 km comptabilitzant els celebrats la jornada anterior a mitja tarda. La parella finlandesa de Peugeot formada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'adjudicaven la primera especial del dia per tal de passar a liderar la prova, mentre que els seus compatriotes de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, ho feien en la següent per pujar fins la segona plaça.

Sébastien Loeb i Daniel Elena, tot i haver d'obrir pista, s'imposaven en la tercera prova especial matutina, la més llarga del bucle, just per davant dels seus recuperats companys d'equip Carlos Sainz i Marc Martí, el que permetia als campions mundials pujar fins la cinquena posició, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, passaven a liderar provisionalment la prova per 2 dècimes de segon vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen gràcies al tercer millor registre que hi aconseguien.

En sortir del re-agrupament de mitja jornada, els participants tornaven a passar pels mateixos tres trams del matí, amb el que el factor d'obrir pista perdia importància. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen recuperaven el liderat en tornar a imposar-se en la primera especial del bucle, mentre que en les dues últimes especials del dia, els dos equips Citroën copaven els dos millors temps dels trams amb un escratx per a cadascun, el que permetia a Sébastien Loeb i Daniel Elena fer entrada al parc tancat com a líders per 6,1 segons de marge vers els finlandesos de Peugeot, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí tancaven les posicions provisionals de podi a 14 segons dels seus companys d'equip, precedint els Ford de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, si bé només els primers podien realment arribar a comprometre la posició dels espanyols.

La celebració de la segona jornada permetia afegir al recorregut 122,72 km cronometrats, els quals es repartien al llarg de 8 proves especials agrupades en un mateix bucle de 4 trams pels que s'hi passaven en dues ocasions. Sense la feixuga tasca d'haver d'obrir pista, Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en totes i cadascuna de les 8 proves especials programades.

En les següents posicions, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aguantaven el tipus gràcies a aturar el cronòmetre just per darrera dels líders en les 4 proves especials del bucle matinal, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí queien ja a més d'1 minut dels seus companys d'equip, però sempre classificant-se per davant de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, amb el que la seva plaça de podi es mantenia.

Per la tarda tot canviava en la sisena prova especial, quan el trencament d'un palier en el Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, feia perdre 1 minut a la parella finlandesa només en aquell tram i dues places en la general, experimentant a partir de llavors una caiguda lliure doncs les assistències no estaven permeses fins a la finalització de la jornada.

D'altra banda Toni Gardemeister i Jakke Honkanen marcaven el segon millor temps en aquesta sisena prova especial, el que situava al seu Ford Focus RS WRC'04 en la segona posició per davant de Carlos Sainz i Marc Martí. Els de Ford de fet s'anotaven el segon millor temps en les tres últimes proves especials sabatines, amb el que els finlandesos s'asseguraven la segona posició, entrant al parc tancat a 1 minut i 24,6 segons dels líders però amb només 7,7 segons de marge vers Carlos Sainz i Marc Martí.

Per darrera dels espanyols de Citroën el gap vers els quarts classificats era superior al minut, pel que Guy Fréquelin, en virtut de director esportiu de la casa dels dos galons, demanava a la seva recuperada parella que no intentés pressionar als finlandesos de Ford, sinó que al llarg dels 98,79 km cronometrats de la jornada final dominical, asseguressin la plaça de podi tan important aconseguida.

Toni Gardemeister i Jakke Honkanen se n'asseguraven amb el millor temps en la primera de les 4 proves especials programades, mentre que els seus compatriotes amb idèntica muntura però en la seva versió anterior, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, deien adeu a la cita hel·lènica imposant-se en les dues últimes cronometrades.

Completat doncs tot el recorregut programat pels organitzadors del 52è Ral·li Acròpolis, els campions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena s'adjudicaven la victòria en precisar un temps total de 3 hores 57 minuts i 48,4 segons, és a dir, 1 minut i 33,9 segons menys que els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen. Carlos Sainz, que tancava a Grècia el seu retorn al mundial en substitució del belga François Duval, tancava el podi grec juntament amb Marc Martí a 2 minuts i 9,1 segons dels seus companys d'equip.

Sainz-Martí tornaven al mundial per desig de Citroën i els pilots ho feien amb podi.

Entre els participants de menys edat, els suecs de Suzuki Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson s'imposaven consecutivament en els tres primers trams del divendres al matí per llaurar-se un liderat de prop de mig minut vers els Citroën C2 S1600 dels espanyols Dani Sordo i Oriol Julià i dels britànics Kris Meeke i Chris Patterson.

Només iniciar-se el bucle de la tarda, el ral·li es posava de cara per als líders quan els dos Citroën es veien forçats a abandonar la jornada. Els espanyols ho feien en trencar-se un trapezi del seu cotxe, mentre que en el cas dels britànics es devia a una fallada en l'alternador i posteriorment en el canvi. Tanmateix la parella sueca només deixava escapar el millor temps en la quarta prova especial de la primera jornada del ral·li amb el que els pilots aconseguien un marge de prop de 3 minuts al capdavant de la general.

Amb bona part de la feina feta, els líders relaxaven una mica el seu rendiment de cara la jornada sabatina, imposant-se en només 2 proves individuals, si bé això no els privava d'incrementar en uns 45 segons el marge que tenien vers els seus companys d'equip estonians Urmo Aava i Kuldar Sikk, que veien com els seus altres companys, els britànics Guy Wilks i Phil Pugh, se'ls hi tiraven a sobre. Així doncs amb aquestes distàncies assolides a l'entrada al parc tancat el dissabte al vespre, l'interès de l'etapa dominical final es centrava en la lluita per la segona posició, la qual finalment recalava en mans de britànics després de que aquests guanyessin els tres últims trams de l'esdeveniment.

En clau de campionat Per-Gunnar Andersson trencava l'empat que mantenia amb el seu company Guy Wilks i Dani Sordo a la sortida de l'anterior cita, el Ral·li de Sardenya, amb el que el suec passava a liderar el certamen en solitari per 2 punts de marge vers el britànic, mentre que l'espanyol queia al quart lloc arran del seu zero. Kris Meeke, líder del campionat fins llavors, quedava en la tercera posició a 6 punts de la plaça que abans ocupava.

Andersson-Andersson lligaven la victòria el divendres.

En el campionat reservat a pilots, Sébastien Loeb feia una important passa endavant en el seu camí cap a la segona corona en aconseguir la seva cinquena victòria consecutiva i sisena de la temporada, el que conferia a l'alsascià un marge de 23 punts vers el noruec Petter Solberg, qui a Grècia va tenir una actuació dolenta. Per darrera la situació s'estrenyia encara més, amb el finlandès Toni Gardemeister i l'estonià Markko Märtin compartint la tercera posició a 3 punts del seu predecessor i amb només 2 punts de marge vers un altre finlandès o un altre pilot de Peugeot, segons com es miri, Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	65
Petter Solberg	42
Toni Gardemeister Markko Märtin	39 39

En la classificació del campionat de constructors, Citroën aconseguia rellevar als seus socis de grup PSA, Peugeot, gràcies a pujar els seus dos cotxes al podi, mentre que els del lleó hi tenien la seva actuació més fluixa de la temporada. Per darrera Ford treia petroli del ral·li horrorós de Subaru, i els de l'oval es distanciaven en 7 punts més dels de la constel·lació de les Plèiades, aconseguint un marge total de 10 punts.

Constructor	Punts
Citroën	84
Peugeot	79
Ford	57

Quan les condicions estaven més complicades, Rovanperä-Halltunen es creixien.

El diumenge 26 de juny de 2022 finalitzava al llac Naivasha, emplaçament en el que des de que el Safari Rally havia tornat al calendari mundial hi havia centralitzat les seves operacions, la 69ena edició de la ronda kenyana; la qual alhora era la sisena prova del calendari mundial. El ral·li comptava amb 34 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 31 n’esdevindrien participants el dijous 23 de juny en baixar per la pertinent rampa de sortida. Unes formacions que podien optar a puntuar en els certàmens de pilots i constructors, així com en el WRC2 i WRC3, i en les seves respectives variants en funció de la fitxa d’homologació del vehicle i de l'edat del pilot, les quals per davant tenien 19 proves especials cronometrades de 360,34 km competitius, corda que 21 equips aconseguirien completar.

Una inoportuna avaria en el netejaparabrises afligia als britànics.

La cerimònia de sortida es mantenia fidel a la tradició ancestral i així als peus del Centre Internacional de Conferències Keniata de Nairobi, es donava el cop de bandera als participants el dijous 23 de juny en passar 1 minut de 3 quarts d’1 del migdia. 

Posteriorment, a mig quart de 3 de la tarda, es celebrava una especial espectacle a les afores de la capital kenyana, en la que els francesos de Toyota Sébastien Ogier i Benjamin Veillas hi esdevenien els més ràpids, i per tant primers líders de la prova, per 6 dècimes de segon de marge amb els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per 1,1 segons amb els companys d’equip estonians d’aquests últims, és a dir Ott Tänak i Martin Järveoja. D’altra banda Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi tenien un moment delicat en aquesta especial espectacle inaugural, quan en la gestió d’un revolt hi posaven el seu cotxe sobre dues rodes i salvaven pels pèls una més que probable croqueta.

Sense més activitat contra el cronòmetre, els pilots cobrien els 97,35 km d’enllaç fins al parc tancat de Naivasha, on els primers participants hi començarien a fer entrada a 3 quarts i mig de 5 de la tarda i on hi romandrien fins l’endemà divendres a les 7 en punt del matí, hora en la que es reprenia l’activitat per tal d’afrontar un bucle de 3 trams, que en disputar-se matí i tarda, es generava així el total de 6 proves especials de 124,20 km cronometrats que constaven en el programa.

Els veterans Sébastien Loeb i Isabelle Galmiche s’imposaven en la primera d’elles, tot i assestar un cop al seu Puma Rally1 contra un arbre en el transcurs dels primers quilòmetres campestres, aquests es feien amb la tercera plaça provisional per darrera dels seus compatriotes de Toyota, així com dels companys britànics de la parella líder.

L’altra cara de la moneda era per als Hyundai i20 Rally1 de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i d’Ott Tänak i Martin Järveoja, els primers es lamentaven de constants pèrdues de tracció així com de la pala del canvi, mentre que els segons ho feien del canvi, que no obeïa a les seves ordres.

Tot i haver d’obrir pista, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven en la cronometrada següent i els finlandesos pujaven fins a la vuitè lloc, amb un registre total acumulat que els acostava molt a les posicions contigües de podi, mentre que entre els Hyundai els problemes de tracció i canvi continuaven.

A Kedong, la cronometrada més llarga de tot l’itinerari que tancava el bucle, la presència de feix-feix era abundant i els problemes que en generava també. Sébastien Loeb i Isabelle Galmiche quedaven atrapats en el seu propi núvol de pols, mentre que els seus companys d’estructura Gus Greensmith i Jonas Andersson, patien una punxada i la llanda deformada acabava trencant la pinça de fre. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe experimentaven una caiguda de potència i s’hi deixaven pràcticament 1 minut.

L’altra cara de la moneda era per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui repetien victòria de tram per tal de saltar fins a la tercera posició provisional. Per davant, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas també patien una caiguda de potència en els darrers quilòmetres del tram i aquests concedien prou temps, com per habilitar a Elfyn Evans i Scott Martin a ocupar la primera posició per 8,5 segons i 11,1 segons de marge amb els seus companys d’equip francesos i finlandesos respectivament. Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, tercers a final de tram i segons en l’especial anterior, tancaven un fantàstic quartet per a la marca japonesa a l’entrada del parc d’assistències de Naivasha.

Un parc en el que Sébastien Loeb i Isabelle Galmiche no hi arribaven, a causa d’una avaria de motor que apareixia a manca d’uns 5 quilòmetres i quan estaven ocupant la cinquena posició a 15,9 segons dels líders britànics.

A la represa de la competició per a la repetició del bucle matinal, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas s’imposaven en la primera cronometrada de l’escull i per davant de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston i ambdues parelles passaven a ocupar les dues primeres posicions provisionals per davant dels seus dos altres companys de carpa, entre els quals les distàncies s’estrenyien fins a 2 dècimes de segon en quan els finlandesos esdevenien els tercers més ràpids a final de tram i els britànics patien una pèrdua de pressió d’aire en una de les seves gomes. 

Entre els Hyundai la situació millorava sensiblement i aquests guanyaven posicions, gràcies també a l’avaria de transmissió dels francesos Adrien Fourmaux i Alex Coria, quedant novament paleses les mancances dels cotxes sortits de Cumbria, derivades del menor pressupost que disposava el preparador.

Francesos, japonès i irlandès i finlandesos repetien resultat en la prova següent, amb el que els dos primers classificats ratificaven les posicions recentment assolides, mentre que els darrers prenien la tercera plaça a Elfyn Evans i Scott Martin.

La segona passada pel tram rei de Kedong, donava novament com a vencedor a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui prenien d’aquesta manera l’anhelada primera posició. Una plaça que Sébastien Ogier i Benjamin Veillas, enmig de renecs vers el seu proveïdor italià de pneumàtics, perdien en patir una punxada i deixar-s’hi més de 2 minuts en haver d’aturar-se a canviar la goma que s’havia quedat sense pressió d’aire.

Per a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe el pilotatge esdevenia més complicat quan la pols va començar a entrar en abundància al compartiment del seu i20 Rally1, restant enormement la visibilitat al pilot belga que no podia evitar una punxada a 5 km de completar l’especial, la qual els impedia establir-hi el millor temps per 3,6 segons de distància vers els finlandesos de Toyota. 

Tancant una tarda per oblidar pels responsables d’M-Sport, Craig Breen i Paul Nagle punxaven una roda i s’havien d’aturar a canviar la goma, posteriorment els irlandesos patien una sortida de pista i aquests havien d’abandonar la jornada.

En passar 3 minuts de 2 quarts de 5 de la tarda, els primers participants estaven habilitats a accedir al parc tancat de Naivasha, una maniobra que totes les formacions que prosseguissin en competició, havien de dur a terme en un plaç de 4 hores. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi entraven com a líders per 14,6 segons de marge vers Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, mentre que en relació a Elfyn Evans i Scott Martin, després d’una jornada clarament de més a menys, aquesta distància s’ampliava fins als 22,4 segons. Ott Tänak i Martin Järveoja, després d’haver batut regularment a la parella britànica de Toyota al llarg del segon bucle de la jornada, eren quarts a només 2,9 segons dels darrers inquilins del podi, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe eren cinquens a 57,5 segons dels líders finlandesos.

La segona etapa del ral·li arrancava el dissabte 25 de juny a 2 quarts de 7 del matí, hora en la que els reenganxats Sébastien Loeb i Isabelle Galmiche havien d’abandonar el parc tancat per tal de procedir amb unes assistències de 15 minuts, Una etapa que tenia en el seu programa un total de 6 proves especials de 150,88 km cronometrats, distància que convertia la jornada sabatina en la més llarga de tot el programa i que seguint els cànons de l’època, sortien de passar en 2 ocasions per un bucle de 3 trams.

Elfyn Evans i Scott Martin s’imposaven en l’especial que obria la jornada sabatina i amb aquest resultat, els britànics llevaven la segona posició a Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, qui es lamentaven d’haver realitzat unes notes insuficientment clares. D’altra banda entre els M-Sport els problemes es tornaven a amuntegar, Adrien Fourmaux i Alex Coria, segons a pista, patien una punxada i s’havien d’aturar a canviar la roda, més avançada l’especial, en una part rocosa, les suspensions del seu Puma Rally1 es trencaven i en un rodar lent, els francesos molestaven als seus companys irlandesos, Craig Breen i Paul Nagle, que venien per darrere seu. Sense abandonar al preparador britànic, Gus Greensmith i Jonas Andersson patien una rebolcada amb el seu Rally1 i la parella hi perdia el parabrises, havent d’afrontar les següents proves especials, molt més ràpides, sense aquest element.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, que havien estat els segons més ràpids a 3,6 segons dels britànics de Toyota, tancaven un bon bucle matinal amb 2 victòries de tram consecutives, amb les quals els belgues de Hyundai es situaven en posició d’incomodar als inquilins de les posicions de podi, doncs aquests accedien a les assistències de Naivasha en quarta posició a 7,9 segons del registre de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, un cop que els de Toyota es retardaven per una punxada en la darrera prova especial matinal i que els seus companys d’equip estonians s’haguessin de retirar amb un eix de transmissió trencat. Per davant Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es mantenien en primera posició a 47,3 segons del registre dels belgues i amb 19,4 segons de coixí amb els seus companys britànics.

En abandonar les assistències de mitja etapa, la pluja començava a precipitar-se per la regió en la qual discorria la prova kenyana i el terreny esdevenia extremadament lliscant. 

Com a primera hora del matí, Elfyn Evans i Scott Martin s’imposaven en la primera prova especial del bucle per tal de retallar les distàncies vers els seus companys líders fins als 15,8 segons, qui malgrat confessar començar-se a trobar malament, hi aconseguien el segon millor temps per davant del Yaris Rally1 de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Els líders finlandesos establien el millor temps en l’especial central del bucle per tal de restablir, en unes condicions molt delicades, una desena de segons als seus més immediats perseguidors, entre els quals Elfyn Evans i Scott Martin es veien afligits per un mal funcionament del netejaparabrises del seu Yaris Rally1, avaria que tindria molt pes en la darrera cronometrada de la jornada.

Aturada la pluja, la pista començava a assecar-se i en aquestes noves condicions, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas hi aconseguien la seva primera victòria de tram de la jornada en la darrera cronometrada del dia, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe lliscaven sobre el fang i s’encastaven contra un arbre, havent d’abandonar l’etapa. La combinació d'ambdós factors, donava novament un quartet a la formació nipona al capdavant de la classificació provisional.

Sense drames en el tram d’enllaç vers el parc tancat de Naivasha, a 2 quarts i 1 minut de 7 de la tarda la primera parella participant tenia permesa la seva entrada al règim, una maniobra que tots aquells que prosseguissin en competició havien de dur a terme abans de 3 quarts i 1 minut de 10 del vespre del dissabte 26 de juny. En aquells instants de la competició, els finlandesos Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen encapçalaven la classificació per 40,3 segons de marge vers Elfyn Evans i Scott Martin i per 1 minut i 25,6 segons en relació a Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. Afavorits pels aconteixements, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas eren quarts a 2 minuts i 38,3 segons dels seus companys, precedint en més de 8 minuts als belgues Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, cinquens tot i haver hagut d’abandonar en la darrera especial del dia.

A les 6 en punt del matí es reprenia l’activitat amb l’inici de la tercera i última jornada, una etapa de 82,70 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, que seguien el format clàssic de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams.

Oliver Solberg i Elliott Edmonson quedaven atrapats en una fracció de feix-feix de la cronometrada inaugural dominical i l’incident obligava als comissaris a mostrar bandera vermella, un inicident que permetia als Puma Rally1 de Craig Breen i Paul Nagle de Jourdan Serderidis i Fréderic Miclotte guanyar una posició a la general i esdevenir els nous sisens i setens classificats.

En la següent prova especial, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven per davant dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, amb el què les dues primeres posicions es definien encara millor.

Ott Tänak i Martin Järveoja s’assajaven de cara al Power Stage final, única opció de la parella estoniana per obtenir algún punt en la seva participació a la ronda kenyana, i aquests establien el millor temps en la primera passada per la cronometrada que hores més tard exerciria aquesta funció, a més a més, els bàltics optaven per afrontar el segon bucle de la jornada amb només 1 roda de recanvi per tal d’estalviar pes, però malauradament el pla se n’anava en orris quan al terme de la quarta prova especial dominical, la parella havia de retirar-se per una avaria en la direcció.

Després de 2 victòries de tram intranscendents de Sébastien Loeb i Isabelle Galmiche en les dues primeres proves especials del segon bucle de l’etapa, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven per davant de la veterana parella francesa d’M-Sport, en el que pràcticament era l’únic punt d’interès de la tercera i última jornada, mentre que Sébastien Ogier i Benjamin Veillas, Gus Greensmith i Jonas Andersson i Adrien Fourmaux i Alex Coria eren les següents parelles en obtenir punts extra.

En quan les manetes del rellotge indicaven que eren les 3 en punt de la tarda en l’ús horari de Kenya, les 2 a Catalunya, tenia lloc la cerimònia de podi del 69è Safari Rally, en la que els finlandesos Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen pujaven al graó més alt del mateix en completar els 342,31 km cronometrats disputats, dels 360,34 que prèviament s'havien programat, en un temps de 3 hores 40 minuts i 24,9 segons. Elfyn Evans i Scott Martin, que aconseguien un temps 52,8 segons més lent que els seus companys d’equip, obtenien la segona plaça, mentre que Takamoto Katsuta i Aaron Johnston completaven el podi kenyà a 1 minut i 42,7 segons dels guanyadors, en el que era el segon podi del pilot nipò en l’escenari que un any abans li havia donat el primer. D’altra banda, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas eren quarts a 27,6 segons dels darrers inquilins del podi, amb el què Toyota repetia el quartet a la ronda africana obtingut l’any 1993, si bé en aquella ocasió la única oposició de la marca nipona, era la duresa del recorregut.

Per segon any consecutiu, Takamoto Katsuta tancava el podi del Safari.

En categoria WRC2, només 8 formacions s’inscrivien al ral·li, entre els que l’indi Gaurav Gill i el brasiler Gabriel Morales obtenien el millor temps en l’especial espectacle inaugural per davant de Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, si bé una sortida en fals de la parella, suposava una penalització de 10 segons i que per tant el lideratge recalés en mans dels principals favorits a victòria per davant dels txecs Martin Prokop i Zdenek Jurka.

Els polonesos s’imposaven en totes les proves especials del divendres tret de 2, i la parella accedia al parc tancat de Naivasha amb 1 minut i 13,5 segons de marge vers els nord-americans Sean Johnston i Alexander Kihurani, pràcticament la única oposició a la parella centre europea, en quan Martin Prokop i Zdenek Jurka s’havien de retirar en la darrera cronometrada del dia per avaria de motor. 

Els estatunidencs tenien el handicap afegit d’haver escollit un mal hotel per al seu repòs, doncs en les immediacions del mateix s’hi celebrava un festival de música. Indisposats al llarg de la jornada sabatina, la parella no assolia ni bon tros el ritme dels líders polonesos, qui amb 7 victòries de tram sobre 8 possibles, retornaven a Naivasha amb 20 minuts i 41,6 segons de marge sobre els mateixos Sean Johnston i Alexander Kihurani, qui en haver-se de retirar abans d’afrontar la darrera cronometrada sabatina, veien doblat el seu retard de manera sobtada.

Amb aquestes grans distàncies, la jornada dominical esdevenia un mer tràmit per als participants, en el que calia retornar el cotxe al parc tancat, doncs entre els segons i els tercers, així com entre aquests darrers i els quarts classificats, el forat es mesurava per minuts.

Finalment, Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak feien bona la dita que proclama que en terra de cecs, el borni n’és el rei, doncs sense cap mena d'oposició ferma, els polonesos aconseguien la victòria a l’esdeveniment, així com en el seu Power Stage, acumulant la puntuació màxima a la que podien assolir. 

La parella completava l'itinerari en un temps de 4 hores 16 minuts i 2,5 segons, registre que rebaixava en 19 minuts i 8,2 segons el de Sean Johnston i Alexander Kihurani i en 29 minuts i 13,9 segons el dels locals Amaanrai Rai i Gurdeep Panesar, qui tanmateix proclamaven la victòria entre els més joves de la classe.

A efectes de certamen, Kajetan Kajetanowicz passava a ocupar la primera posició de la classificació provisional, 3 punts per davant de l’absent Yohann Rossel qui acumulava una sortida més que no pas el pilot polonès. Nikolay Gryazin, tampoc inscrit a la ronda africana, quedava tercer amb 1 punt de marge sobre Andreas Mikkelsen.

Kajetanowicz-Szczepaniak obtenien un bon rendiment davant la manca de rivals.

Rai-Gurdeep eren tercers absoluts i primers entre els joves de la categoria.

En la classe WRC3, el paraguaià Diego Domínguez i el canari Rogelio Peñate iniciaven el seu avenç en els camins kenyans amb 3 victòries parcials consecutives que els hi donaven pràcticament 100 segons de marge al capdavant de la classificació provisional, malauradament aquesta demostració d’habilitats al volant, acabaria precipitadament en la primera passada per la cronometrada reina del ral·li, Kedong, quan una avaria els obligava a abandonar la competició de forma definitiva.

Els locals Maxine Wahone i Murage Waigwa heretaven llavors el lideratge de la classe per un marge superior als 3 minuts sobre els seus compatriotes McRae Kimathi i Mwangi Kioni, però una punxada posaria contra les cordes als líders al llarg de la tarda, els quals retornaven a Naivasha amb només 25,6 segons de marge.

En la primera prova especial sabatina però la tensió s’alliberava, quan McRae Kimathi i Mwangi Kioni havien d’abandonar la jornada. Amb més de 30 minuts de marge sobre els següents participants en pista, els líders es dedicaven a completar les cronometrades del programa de l’etapa i aquests feien retorn al punt d’eixida amb 24 minuts i 55,1 segons de marge sobre els seus compatriotes Hamza Anwar i Adnan Din, una gran distància que convertia la tercera i última etapa del ral·li en un nou tràmit per a Maxine Wahone i Murage Waigwa, qui acabaven assolint la victòria per 35 minuts i 27,4 segons sobre el germà del primer, Jeremy Wahone, i Victor Okundi un cop que els segons classificats s’havien de retirar en la penúltima prova especial.

A efectes de certamen, la victòria de Maxine Wahone era totalment anecdòtica, mentre que el tercer tercer lloc de McRae Kimathi, deixava al kenyà en segona posició a 17 punts del finlandès Sami Pajari.

Wahone-Waigwa eren els únics en disputar totes les cronometrades en categoria WRC3.

En el campionat de pilots, Kalle Rovanperä acumulava 4 victòries en les 6 primeres proves del calendari, i el finlandès eixamplava les distàncies al capdavant de la taula fins als 65 punts vers el belga Thierry Neuville. Per darrera, Takamoto Katsuta assolia la puntuació d’Ott Tänak, i japonès i estonià compartien la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	145
Thierry Neuville	80
Ott Tänak Takamoto Katsuta	62 62

El doblet de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i d’Elfyn Evans i Scott Martin, permetia a Toyota obtenir el doble de punts que no pas M-Sport i Hyundai, amb el que els japonesos afincats a Finlàndia no feien més que eixamplar distàncies al capdavant de la classificació, mentre que entre coreans i britànics les diferències quedaven congelades.

Constructor	Punts
Toyota	246
Hyundai	184
M-Sport	142