Hannu Mikkola i Jean Todt guanyaven el ral·li en la última especial per averia de Timo Mäkinen i Henry Liddon .

Figurant com la cinquena ronda en el campionat del món de ral·lis, el 28 de juny de 1975 finalitzava a Casablanca el 18è Ral·li del Marroc, esdeveniment que comptava amb un total de 103 equips en la seva llista oficial d’inscrits. Totes les formacions que oficialitzaven la seva inscripció, esdevenien participants en quan prenien la protocol·lària sortida des de la corresponent rampa ubicada a la mateixa capital marroquina el dimarts 24 de juny i des d’on farien cap a un recorregut composat per 9 proves especials de 1962,0 km cronometrats, una corda que només 14 equips van aconseguir superar.

Bernard Consten i Gérard Falcon donaven a Peugeot el seu primer doblet.

A l’Àfrica tot es mesurava d’una manera molt diferent al que es feia a la resta d’esdeveniments americans o europeus, doncs en el programa de l’edició, les proves especials cronometrades més curtes tenien una corda competitiva propera al centenar, arribant a la màxima exageració dels 786 km cronometrats de la Transmarocaine. Amb el que el format de l’esdeveniment magrebí era molt més proper al Safari contemporani, o al que posteriorment acabarien esdevenint els raids, que no pas una cita a l’esprint occidental. Tot això just després del solstici d’estiu i per tant acompanyat d’unes temperatures força elevades que posaven a prova la resistència de mecàniques i pilots.

A mode de pròleg, una ràpida prova especial de 95 km cronometrats es programava entre Casablanca i Rabat, en la que els finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi aconseguien el millor temps per davant dels seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius i del Peugeot 504 de Timo Mäkinen i Henry Liddon. 

La festa en la formació italiana s’aigualia quan la tercera unitat confiada als francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, s’endarreria en trencar el seu diferencial. Les reparacions s’allargaven per més de 2 hores i la parella arribava a Rabat en 92ena posició. Si bé tot aquest temps concedit no comptava de cara a la classificació provisional, si que aquest determinaria l’ordre de sortida en la primera etapa del ral·li a partir de l’endemà dimecres, i prendre part en les llargues cronometrades marroquines darrere de tantes cortines de pols no era un bon presagi.

Robert Neyret i Jacques Terramorsi eren quarts a Rabat per davant dels guanyadors a l’Acròpolis, els alemanys federals Walter Röhrl i Jochen Berger, i per davant del segon dels Peugeot 504 oficials presents a l’edició, el pilotat per Hannu Mikkola i Jean Todt.

Dimecres al matí els participants abandonaven Rabat per tal d’afrontar la primera etapa del ral·li i  dirigir-se cap a Marrakech via Fèz, on hi farien arribada l’endemà dijous després de disputar 5 proves especials de 789 km cronometrats.

La primera prova especial vera del ral·li seguia sent favorable als interessos de FIAT i tan els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki com els suecs, de préstec per part de Lancia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, tornaven a aturar els cronòmetres abans que ningú per tal de situar-se al capdavant de la classificació provisional.

Malauradament per a la marca torinesa, que havia fet un desplegament espectacular a la ronda africana llogant un helicòpter a la gendarmeria marroquina o fins i tot posant a disposició del seu director esportiu, Daniele Audetto, un avió particular per tal de fer un seguiment acurat de les evolucions dels seus pilots sobre les dures pistes magrebines, el terreny començava a marcar sentència en la segona prova especial programada, en la que els Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Jean Todt i de Timo Mäkinen i Henry Liddon esdevenien els més ràpids i posaven en perill el lideratge de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

L'acarnissament amb la formació italiana era superior quan Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’hi endarrerien en 2 hores i mitja després de malmetre l’eix posterior del seu 124 Abarth Spider, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé es veien obligats a abandonar amb la bateria de la seva unitat fora d’ús, molt probablement després de quedar-se sense alternador amb tanta pols en suspensió.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki resistien com abanderats de la marca italiana i els finlandesos tornaven a esdevenir els homes més ràpids en la tercera prova especial del dia. Res més lluny que un miratge, doncs a Missour, penúltima prova especial de l’etapa, els Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Jean Todt i de Timo Mäkinen i Henry Liddon tornaven a marcar el ritme i els nòrdics de FIAT s’hi deixaven 10 i 9 minuts respectivament als dos cotxes francesos, el que els feien baixar fins a la tercera posició.

A Missour el ral·li coneixia una altra baixa entre els pilots d’entitat. Malgrat que Opel havia reduit la potència dels motors dels seus Ascona de 200 CV a 150 CV per tal de millorar la fiabilitat mecànica dels mateixos, Rauno Aaltonen i Claes Billstam es veien obligats a abandonar la competició amb la culata de la seva unitat fosa.

La darrera cronometrada de la primera etapa no variava massa respecte l’anterior i novament els pilots de Peugeot tornaven a esdevenir els més ràpids, amb Timo Mäkinen i Henry Liddon per davant dels seus companys, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb problemes amb els llums, hi concedien novament temps alhora que cometien una penalització de 3 minuts. Tanmateix, l'altre Opel, el pilotat per Walter Röhrl i Jochen Berger, havia de renunciar a la competició amb l’eix frontal inoperatiu.

A Marrakech hi arribaven fins a 37 equips participants el dijous 26 de juny, amb Hannu Mikkola i Jean Todt en primera posició per 2 minuts i 15 segons de marge vers els seus companys d’equip Timo Mäkinen i Henry Liddon, i per 6 minuts i 24 segons de distància vers el FIAT de Markku Alén i Ikka Kivimäki. Per darrera dels finlandesos de la marca italiana un gran buit, amb Robert Neyret i Jacques Terramorsi eren quarts a 42 minuts i 31 segons dels líders i per només 33 segons de marge vers el Citroën DS23 de Grup 1 dels marroquins d’origen francès i gran cercadors de dreceres en el desert, Jean Deschazeaux i Jean Plassard.

Després d’un dia de repòs, els participants afrontaven a partir del divendres 27 de juny la segona i última etapa del ral·li, la qual tenia en el seu programa 3 trams cronometrats de 1078 km de distància, entre els que hi destacava la presència del temut "Transmarocaine" de 786 km, una corda competitiva que molts dels esdeveniments contemporanis europeus ni tan sols arribaven a cobrir en tot el seu recorregut. L’etapa conduïa als participants de retorn a Casablanca via Agadir, un punt final en el que se’ls hi esperava a partir de l’endemà dissabte.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera d’elles, de només 85 km, sense que això comportés cap canvi en la classificació provisional en el moment d’arribar al reagrupament d’Agadir, pas previ a la disputa de la “Transmarocaine”.

34 formacions participants afrontaven la cronometrada reina que resseguia els límits del desert del Sàhara i d'aquestes només 16 aconseguien superar-la. Entre els que s’hi quedaven en el camí, destacaven els FIAT 124 Abarth Spider de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Els finlandesos foradaven el càrter del seu cotxe i havien d’acomiadar-se de la competició en quedar-se sense oli, mentre que els suecs trencaven la transmissió de la seva unitat.

Hannu Mikkola i Jean Todt hi patien dues punxades en aquesta longeva prova especial i la parella en concedir 15 minuts vers el registre guanyador de Timo Mäkinen i Henry Liddon, també entregaven la primera posició als seus companys d'esquadra. Alhora, el tercer dels Peugeot 504 oficials presents a l’esdeveniment, el pilotat pels francesos Bernard Consten i Gérard Flocon, aconseguia superar d’una tacada en la taula provisional l’Alpine A110 1800 privat de Robert Neyret i Jacques Terramorsi així com el Citroën DS23 de Jean Deschazeaux i Jean Plassard, un moviment que situava els 3 cotxes de la firma del lleó al capdavant de la classificació.

Amb 13 minuts de marge al capdavant de la taula provisional i els 205 km cronometrats de la darrera prova especial per disputar-se, tot semblava estar fet per a Timo Mäkinen i Henry Liddon, però novament la duresa de les pistes africanes demostraven tot el contrari. Un amortidor del seu Peugeot fallava i l’avaria acabava suposant la ruptura d’un eix de la transmissió, una contrarietat que els endarreria en més de 4 hores i mitja i que els feia perdre 4 posicions a la classificació.

Pràcticament de rebot i sense espai per al lament d'incidents, Hannu Mikkola i Jean Todt arribaven al parc tancat de Casablanca com a vencedors del 18è Ral·li de Marroc en completar els 1962 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 23 hores 30 minuts i 48 segons. Els seus companys, Bernard Consten i Gérard Falcon, els escudaven en el podi a 1 hora i 41 minuts i 15 segons del seu registre, mentre que Robert Neyret i Jacques Terramorsi completaven les posicions d’honor a 2 hores, 17 minuts i 31 segons del temps dels guanyadors, gràcies en part també a que Jean Deschaseaux i Jean Plassard, veterans francesos i residents al Marroc, foradessin el radiador del seu Citroën DS23 i l’haguessin de reparar amb pebre vermell en pols.

Neyret-Terramorsi completaven un podi ple de cotxes francesos.

Després de la victòria al Safari Rally del mateix any, Peugeot aconseguia al Marroc la seva segona victòria al mundial de ral·lis, demostrant així que el 504 era un cotxe ideal per competir en proves de resistència com les africanes. Una segona victòria que permetia als francesos acostar-se a la primera posició de Lancia, absent en la prova, si bé no s'esperava veure gaire més en acció als cotxes del lleó en el que restava de temporada. Alpine-Renault, de nou al podi gràcies a la presència de pilots privats, treia el nas en les tres primeres posicions del campionat i en detriment dels equips oficials de FIAT i Opel per 10 punts de marge.

Constructor	Punts
Lancia	55
Peugeot	40
Alpine	33

Amb velocitat i esquivant averies, Röhrl-Geistdörfer aconseguien guanyar a les antipodes.

La ciutat d'Auckland acollia el dimarts 28 de juny de 1983 la cerimònia de clausura del 13è Ral·li de Nova Zelanda, setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis i per tant pas de l’equador del mateix. Des de la pròpia capital de l’illa nord, el ral·li s’iniciava el dissabte 25 de juny amb la protocol·lària baixada per la rampa de sortida i la disputa de les primeres, d’un total de 33, proves especials cronometrades del seu programa de 1071,09 km de distància. Una corda que es celebrava sobre diferents superfícies, i es que si bé a cada edició de la cita neozelandesa la presència de l’asfalt es reduïa, encara vàries d'elles eren mixtes. La prova, que entregava punts en els campionats de pilots i constructors, era completada per 33 dels 59 equips participants. 

Salonen-Harjanne van fer una de les millors actuacions sobre el 240 RS.

El ral·li s'iniciava amb força rebombori quan Roland Gumpert, director esportiu de l'equip Audi, preguntava als organitzadors de la cita oceànica si els seus pilots suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg podrien prendre part a la prova tot i que el plaç d'inscripcions havia expirat un parell de setmanes abans. Per sorpresa de molts, els neozelandesos van acceptar la inscripció de la parella sueca, que amb 72 hores d'antelació, a causa d'altres compromisos, volaven cap a Nova Zelanda per mirar de reconèixer algunes de les especials cronometrades.

La decisió va enfurismar els responsables de Lancia, els quals havien inscrit a fins a tres Lancia 037 a la prova oceànica, però en vistes que els seus rivals només havien inscrit dos Quattro A2, decidien rebutjar la tercera inscripció i desplaçar dos equips a la illa del pacífic sud. Ninni Russo, màxim responsable de l'equip Lancia, va pressionar als membres de la FISA per a que evitessin la participació del tercer Audi i aquests a la seva vegada ho van fer al màxim comitè dels esports de motor neozelandesos, que van resoldre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg no estaven autoritzats a sortir.

Roland Gumpert va decidir apelar llavors la decisió, per d'aquesta manera deixar almenys participar a la seva parella sueca amb la incertesa que si els seus resultats serien o no acceptats posteriorment, un cop l'esdeveniment hagués finalitzat. Així doncs finalment l'equip número 4 format per Stig Blomqvist i Björn Cederberg prenia la sortida des de la rampa, si bé ho feien en unes condicions força precàries, doncs gairebé no havien pogut reconèixer ni entrenar les especials, i a més a més es veien obligats a emprar les notes del seu compatriota Arne Hertz, que Björn Cederberg anava traduint de l'anglès al suec sobre la marxa.

Dissabte a les 11 en punt del matí s'iniciava la primera etapa del ral·li a Auckland. Una etapa que estava formada per 8 especials cronometrades de 151,08 km, de les que 4 es disputaven sobre terra i les 4 restants eren mixtes. Una corda competitiva que desplaçava la caravana del ral·li fins a Rotorua, al sud de l’illa nord i on els primers equips participants hi tenien prevista la seva arribada a manca d’1 minut per a les 11 de la nit.

Els alemanys de Lancia Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s'adjudicaven el millor temps en la primera especial cronometrada del dia, i la parella esdevenia en bona lógica els primers líders de la prova per davant dels Audi d’Stig Bloqmvist i Björn Cederberg i de Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Mentre que un dels favorits a victòria, el finlandès Hannu Mikkola i el suec Arne Hertz, patien una avaria amb la seva bomba d'aigua a causa d’una mala fixació, el que obligava a actuar als mecànics que sobrevolaven les especials dalt d'un helicòpter. Els nòridcs invertien uns 24 minuts en recórrer els gairebé 7 quilòmetres d'aquesta primera especial cronometrada, amb el greuge afegit que sense gaire més temps per a completar la reparació, els pilots afrontaven les següents proves cronometrades sense turbo i per tant amb un terç de la potència màxima que podia rendir el seu Audi Quattro A2.

En les quatre proves especials següents, lliuta tancada entre Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui s’anaven alternant en el lideratge del ral·li a mesura que anaven adjudicant-se la victòria de tram. 

A partir de la sisena prova especial cronometrada del ral·li, l’esdeveniment es celebrava per finques privades, les quals es caracteritzaven per una grava molt fina que actuava com a bales. En aquestes condicions la tracció integral dels Audi va ser clau i amb la nit caient sobre Nova Zelanda, els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es van veure obligats a ralentir el seu ritme, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz s'havien endarrerit novament amb anteriorietat a causa d'una fuita d'oli que va obligar a intervenir per segona vegada l'helicòpter de l'equip que canviava la bomba d'oli del Quattro A2. 

Tot plegat afavoria a les pilots de la marca bavaresa, Michèle Mouton i Fabrizia Pons, qui encadenaven tres escratxs consecutius en les tres últimes proves especials de l’escull, que situaven el seu cotxe al capdavant de la taula de temps general per 13 segons de marge amb Stig Bloqmvist i Björn Cederberg. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, tercers a Rotorua a 19 segons de les pilots líders, maleïen els seus pneumàtics Pirelli, massa amples pel terreny que estaven afrontant i que convertien el pilotatge en una mescla un tant estranya de sub i sobre-viratge. Els finlandesos de Nissan Timo Salonen i Seppo Harjanne, restaven a les portes del podi a 3 minuts i 16 segons dels líders, precedint a la seva vegada en 1 minut i 7 segons al segon dels Lancia 037 presents a la cita, el pilotat pels italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i qui s’havien endarrerit en els compassos inicials del ral·li a causa d’un mal funcionament de la seva caixa de canvis.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot l’itinerari, amb 500,80 km cronometrats al llarg de 12 proves especials. Unes cronometrades que s’iniciaven a les 7 del matí del diumenge i que dibuixaven un bucle amb inici i final a Rotorua, tot passant per Gisborne, de les que 8 eren mixtes i les 4 restants de grava pura.

Finalment a quarts de vuit del matí del diumenge, els comissaris esportius decidien excloure als suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg de la prova, massa tard com per impedir-los la sortida del parc tancat de Rotorua, doncs els pilots ja es trobaven de camí a la primera especial cronometrada, pel que quan Björn Cederberg entregava el seu llibre de ruta en el primer control horari del dia, aquest els hi era confiscat i el ral·li dels suecs arribava al seu final.

En el terreny esportiu Michèle Mouton i Fabrizia Pons inciaven el bucle marcant el millor temps en la primera, tercera, sisena i setena especial cronometrada, mentre que els seus companys d'equip, Hannu Mikkola i Arne Hertz, seguien recuperant posicions a passos agegantats amb el millor temps en la segona i quarta cronometrada. 

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es defensaven com podien i els alemanys s’adjudicaven el millor temps en aquelles cronometrades en les que l’asfalt era majoritari, com ara la cinquena i vuitena especial, si bé per llavors els campions mundials es trobaven a més de 3 minuts de les líders provisionals, però amb força marge vers el Nissan 240 RS de Timo Salonen i Seppo Harjanne que els seguien en la general.

Quan encara era de dia, els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tenien un fort ensurt quan en un canvi de rasant, que s’afrontava en quarta a fons, es trobaven amb un ramat de vaques. Els transalpins aconseguien esquivar les dues primeres bèsties però ja no la tercera, que quedava atrapada sota el seu 037. Immediatament l'helicòpter de l'equip va acudir en la seva ajuda i manualment elevaven el cotxe de la marca torinesa per tal de que aquests poguessin continuar la marxa, un cop havien comprovat que no s'havien de lamentar danys en el seu vehicle més enllà d'un capot abonyegat.

Ja de nit, Hannu Mikkola i Arne Hertz havien assolit la quarta posició provisional, gràcies a que la tracció integral del seu cotxe era un gran valor afegit en les especials enfangades per les quals la caravana del ral·li hi passava, però malgrat tot, i quan pràcticament ja tornaven a divisar les fumaroles de Rotorua, on es neutralitzava de nou la prova en la matinada del dilluns, una fuita de carburant provocava un incendi sota el capó del seu Quattro A2 que fonia molts dels sensors i deixava l'Audi inoperatiu. Sense possibilitat de rebre suport per part dels helicòpters, doncs era de nit, l'abandonament de la parella nòrdica era un fet consumat.

Entretant Michèle Mouton i Fabrizia Pons amb quatre victòries de tram consecutives en les quatre últimes proves especials, celebrades ja de nit, i fins i tot de matinada, obrien encara més el forat que tenien vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer al capdavant de la taula de temps i entraven en règim de parc tancat a 3 quarts i 5 minuts de 8 del matí del dilluns 27 de juny, amb un marge de 4 minuts i 51 segons vers els germànics. Timo Salonen i Seppo Harjanne, tercers provisionals, es trobaven a 12 minuts i 27 segons de les pilots d’Audi, però tanmateix amb pràcticament idèntic marge vers el Lancia 037 d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot que els seguia.

Després de gairebé 10 hores de descans a Rotorua, només 20 minuts privaven als organitzadors de la xifra rodona, els 42 equips que restaven en competició es disposaven a afrontar la tercera i última etapa.  La qual els conduiria de nou fins a Auckland mitjançant 13 especials cronometrades, 4 d'elles mixtes i les 9 restants de terra, totalitzant 419,21 km de distància. 

Després de 2 primeres etapes en les que el bon temps imperava a l’hivern austral, el tercer i últim escull de l’edició es mostrava especialment fred i plujós.

Malgrat que les distàncies eren importants, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer sortien a l'atac i només amb el millor temps en la segona cronometrada del dia, Michèle Mouton i Fabrizia Pons trencaven la seva bona ratxa.

En la matinada del dimarts i amb només sis cronometrades per davant per finalitzar el ral·li, saltaven totes les alarmes a l'equip Audi, quan Michèle Mouton i Fabrizia Pons es veien obligades a abandonar amb una biela trencada que perforava el bloc del seu cotxe. 

L'incident deixava en posició de líder el 037 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui avesats a les victòries de tram, ara només interrompudes per Timo Salonen i Seppo Harjanne en l'avantpenúltima prova programada, es refermaven en el lideratge.

A 2 quarts de 2 de la tarda del dimarts 28 de juny de 1983, els 33 equips participants que aconseguien completar el recorregut, començaven a retornar a Auckland per donar així per finalitzada la seva participació al 13è Ral·li de Nova Zelanda. Una edició que es tancava amb la victòria, un tan sorprenent, de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui completaven els 1071,09 km cronometrats amb un temps total de 12 hores 10 minuts i 13 segons. Timo Salonen i Seppo Harjanne pujaven al segon graó del podi a 15 minuts i 58 segons del temps dels guanyadors, en el que era una de les seves millors actuacions amb el Nissan 240 RS, mentre que Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tancaven el podi neozelandès a 31 minuts i 29 segons del registre dels seus companys d'equip.

Tot i un impacte contra una vaca, Bettega-Perisinot acabaven tercers.

Al parc tancat del 13è Ral·li de Nova Zelanda, la presència de cotxes amb especificacions de Grup 4 i Grup 2 era força més important, en quan al nivell de montures, que no pas del flamant Grup A, amb el què el seguiment de la classe era molt reduït. 

Entre aquests, els locals Peter “Possum” Bourne i Ken Fricker comptaven amb la millor eina per afrontar les cronometrades mixtes i de grava neozelandeses, el Subaru Leone RX de tracció integral, gràcies al qual els pilots aconseguien la victòria en la classe per més de 40 minuts de marge vers el Mini Clubman GT dels també locals Michael Bish i Roger Bailey.

Contundent victòria de Bourne-Fricker en el poc concorregut Grup A

En el campionat de pilots, tot semblava estar de cara al campió del món en vigència, l'alemany federal Walter Röhrl, per tal de revalidar la seva corona mundial. Doncs el pilot sumava a Nova Zelanda la seva tercera victòria de la temporada en cinc participacions i obria forat vers el segon classificat, el finlandès Hannu Mikkola, en 22 punts. Si per bé el pilot alemany no ho tenia del tot fet, doncs no s'esperava veure'l de nou en acció fins l'octubre al Sanremo. Markku Alén, el sacrificat per part de Lancia, tancava el podi provisional del campionat a 5 punts del seu compatriota.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	87
Hannu Mikkola	65
Markku Alén	60

En el campionat de constructors es vivia en certa manera una situació paral·lela al certamen de pilots, si bé la presencia de la marca torinesa si que estava prevista al Ral·li d'Argentina i al 1000 Llacs, en com a mínim, la figura de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. El zero d'Audi a la cita oceànica i els 18 punts que sumaven els italians en la seva quarta victòria de la temporada, catapultava els transalpins cap al títol mundial elevant fins als 24 punts les distàncies amb els bavaresos. Nissan per la seva banda, gràcies al segon lloc dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, retallaven distàncies vers la última posició de podi que ocupava Opel, quedant a 13 punts d'aquests.

Constructor	Punts
Lancia	86
Audi	62
Opel	61

La menor competivititat del Celica Turbo 4WD, obligava a Sainz-Moya disputar ral·lis lluny del continent europeu per sumar més punts.

Com era habitual a la cita oceànica, Auckland era l'escenari de la sortida i conclusió de la 22ena edició Ral·li de Nova Zelanda que es celebrava entre el dijous 25 i el diumenge 28 de juny de 1992. Setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d'un total de catorze, la prova doncs marcava l'equador del campionat; si bé aquesta només era puntuable per als campionats de pilots i de producció, el que va provocar que l'equip Lancia o l'equip Ford hi giressin l'esquena, la seva llista d'inscrits s'elevava fins als 76 equips, estant tots ells presents a la rampa de sortida per afrontar 38 especials cronometrades de 584,84 km de distància, repartides al llarg de 4 jornades de competició que 41 equips aconseguirien completar.

Liatti-Tedeschini ho varen provar, pero no varen poder amb Sainz-Moya.

Dijous al migdia es donava el tret de sortida a la primera etapa, composada per 6 especials cronometrades de 72,05 km de distància total. Els locals Possum Bourne i Rodger Freeth al volant d'un Subaru Legacy RS marcaven el millor temps en la primera prova cronometrada, una especial d'apenes 2,2 km, esdevenint els primers líders de la prova amb un segon d'avantatge vers els grans favorits a victòria, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya. Ja en la segona especial en celebrar-se, la parella espanyola va fer bo el seu rol de favorita i amb el millor temps aconseguit prenia el liderat de la prova.

Carlos Sainz i Luis Moya aconseguirien un segon escratx consecutiu en la tercera cronometrada, mentre que la parella campiona europea de ral·lis i únics que optaven per un Lancia Delta HF Integrale, els italians Piero Liatti i Luciano Tedeschini, donaven la seva rèplica en la quarta especial del dia trencant la ratxa dels pilots de Toyota que acabarien marcant els dos últims escratxs del dia que els refermaven al capdavant de la taula general de temps en arribar a la neutralització del primer dia amb un temps total de 40 minuts i 51 segons. Tot i els 4 escratxs aconseguits en sis especials, Ari Vatanen i Bruno Berglund es trobaven a només 21 segons dels líders amb el seu Subaru Legacy RS oficial, mentre que els locals Possum Bourne i Rodger Freeth eren tercers 1 segon per darrera dels segons classificats.

La segona etapa, composada per 13 especials cronometrades de 194,59 km s'iniciava amb l'atac dels pilots locals Possum Bourne i Rodger Freeth, que amb dos escratxs consecutius reduien les diferències dels 22 segons inicials fins als 8 segons en relació a Carlos Sainz i Luis Moya. En la tercera prova del dia, la ratxa de la parella neozelandesa s'acabava quan el motor del seu Subaru es trencava i es veien obligats a abandonar la prova, mentre que els italians Piero Liatti i Luciano Tedeschini es reivindicaven amb el millor temps en pista. Una especial més tard, en la quarta arribava el moment de l'escratx per a Ari Vatanen i Bruno Berglund.

Carlos Sainz i Luis Moya, patien una punxada en la cinquena especial cronometrada del dia, el que feia cedir a la parella espanyola de Toyota de l'ordre de mig minut i el liderat, que a partir d'aquell instant passava a estar en mans d'Ari Vatanen i Bruno Berglund. Els problemes amb els pneumàtics així com els elèctrics que arrossegaven els espanyols amb el seu Celica Turbo 4WD, permetien per una banda que Piero Liatti i Luciano Tedeschini s'adjudiquessin quatre escratxs de manera consecutiva, el que deixava als pilots de Lancia a mig minut dels de Toyota i que per una altra banda la parella de Subaru es mantingués durant uns instants al capdavant de la taula general de temps.

Malhauradament pels interessos de la marca de la Constelació de les Plèiades, el ral·li d'Ari Vatanen i Bruno Berglund tocava final quan després d'haver punxat i cedit el liderat novament a Carlos Sainz i Luis Moya a la setena especial cronometrada del dissabte, els escandinaus trencaven també el motor boxer del seu Subaru Legacy RS just abans d'arribar al reagrupament d'Otorohanga, mentre celebraven la vuitena especial cronometrada del dia.

Precisament en aquest reagrupament Carlos Sainz i Luis Moya van poder ajustar les suspensions del seu Celica Turbo 4WD així com solventar els problemes elèctrics que arrossegaven des de primera hora del dia, el que va permetre als pilots adjudicar-se l'escratx en les últimes cinc cronometrades del dia i arribar a la neutralització de Rotorua amb un marge de 43 segons vers el Lancia Delta HF Integrale de Piero Liatti i Luciano Tedeschini i 3 minuts i 55 segons amb el Mitsubishi Galant VR-4 dels tercers classificats provisionals, els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Ja amb el seu Toyota Celica Turbo 4WD en plenes condicions, Carlos Sainz i Luis Moya van dominar el bucle amb inici i final a Rotorua que formava la tercera etapa del ral·li, la més llarga de tot l'event amb 252,20 km de distància, imposant-se en totes les cronometrades tret de la última, en la que els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas els van guanyar per 9 segons. Tot plegat deixava el ral·li pràcticament decidit de no aparèixer una desgràcia, ja que els espanyols elevaven les distàncies vers Piero Liatti i Luciano Tedeschini fins als 4 minuts i 24 segons i els 7 minuts i 50 segons en relació al Mitsubishi Galant VR-4 dels australians abans mencionats.

Aquesta diferència assolida no només s'explica pel bon moment pel que passaven Carlos Sainz i Luis Moya, sino també per un diferencial que es trencava en el Lancia Delta HF Integrale de Piero Liatti i Luciano Tedeschini quan es celebraven unes proves especials d'una distància superior als 25 km, arrossegant l'averia durant dos trams, els italians cedien de cop 2 minuts.

La quarta i última etapa era pràcticament un tràmit que conduia els pilots des de Rotorua fins a Auckland, doncs aquesta etapa només estava composada per 7 especials cronometrades que sumaven 65,70 km. Piero Liatti i Luciano Tedeschini s'imposaven en les dues primeres proves especials, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya deixaven les coses al seu lloc en guanyar les quatre cronometrades següents. L'últim tram del ral·li, va viure un triple empat en el cronòmetre entre la parella espanyola oficial de Toyota, els italians campions europeus i els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Retornats doncs a Auckland lamentant només les baixes del Mazda 323 GT-X dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe així com del Subaru Legacy RS dels també locals Joe McAndrew i Robert Haldane per respectius problemes de motor quan aquests es trobaven classificats en les 5 primeres posicions, es donava per finalitzada la present edició del Ral·li de Nova Zelanda amb la victòria de Carlos Sainz i Luis Moya que invertien un total de 6 hores 36 minuts i 10 segons en completar tot el recorregut. Amb una demora acumulada de 4 minuts i 30 segons, ho feien en segona posició Piero Liatti i Luciano Tedeschini, mentre que el podi era completat pels australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas a 10 minuts i 12 segons dels guanyadors de la prova oceànica.

Força allunyats de la lluita per la victòria, Dunkerton-Gocentas eren els millors de l'Asia-Pacific

En la categoria reservada als cotxes de producció, el ral·li perdia un dels seus alicients quan a la tercera prova cronometrada els argentins Carlos Menem i Victor Zucchini havien d'abandonar-lo per un accident amb el seu Lancia Delta HF Integrale deixant el protagonisme pels finlandesos Mikael Sundstrom i Jakke Honkanen i els australians Ed Ordynski i Harry Mansson. Al final de la prova, la victòria va ser per a la parella finlandesa, que a més a més amb els abandonaments registrats en la última jornada, es quedaven a les portes del podi en quarta posició. A efectes de campionat, la victòria donava al pilot finlandès els seus primers 13 punts després de sumar dos abandonaments en les dues cites que havia pres la sortida. Grégoire de Mevius, absent a la prova, seguia liderant la categoria amb 20 punts.

Abandonaments i poca concurrència, va deixar als guanyadors del Grup N a les portes del podi.

La prova oceànica només otrogava punts en el campionat de pilots, i el pilot madrileny Carlos Sainz treia bona renda de la seva quasi obligada victòria després de l'abandonament a l'Acropolis, així com de l'absència dels seus principals rivals, ja que els 20 punts que obtenia el situaven en primera posició provisional del campionat per davant de Juha Kankkunen i Didier Auriol que perdien una posició cadascun.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	77
Juha Kankkunen	62
Didier Auriol	60

Donat que la prova no otrogava punts en el campionat de constructors, les puntaucions totals no es movien ni una coma de com havien quedat després de la celebració de l'Acropolis a principis de juny i per tant Lancia seguia al capdavant amb marge prou ampli vers Toyota i Ford.

Constructor	Punts
Lancia	97
Toyota	67
Ford	60

La baixa inicial de Loeb-Elena, aplanava molt el camí a Hirvonen-Lehtinen cap a la victòria.

36 anys més tard, Polònia tornava a acollir una cita del mundial de ral·lis, concretament la vuitena prova del calendari del campionat, que amb puntuabilitat pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior, aconseguia aplegar 55 equips en la seva llista oficial d'inscrits. La prova, que comptava amb 18 proves especials cronometrades en el seu programa de 352 km de distància, s'iniciava des de Mikolajki el dijous 25 de juny de 2009 amb 48 equips presents en la línia de sortida del primer tram, dels que 34 aconseguirien completar amb més o menys éxit el recorregut programat el diumenge 28 de juny a la mateixa localitat polonesa.

Les opcions de Sordo-Martí de caçar als Ford s'esbaien diumenge al matí.

Una superespecial espectacle celebrada el dijous 25 de juny al vespre a Mikolajki mateix, servia per iniciar les hostilitats dels pilots vers el cronòmetre, en la que el norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills aconseguien marcar el millor registre a bord del vell Citroën Xsara WRC, reduint en 3 dècimes de segon el registre que havia aconseguit la parella oficial de la marca dels dos galons, Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda, tancaven el podi provisional compartint la plaça amb un altre pilot norueg a bord d'un cotxe no punter, parlem d'Andreas Mikkelsen, que acompanyat d'Ola Fløene situaven l'Škoda Fabia WRC en tercer lloc ex-aequo.

El ral·li propiament dit no s'iniciava fins l'endemà divendres, amb tres trams que en celebrar-se dues ocasions cadascun, permetien arribar als 115,70 km cronometrats corresponents a la primera etapa, tenint en compte els 2,5 km de la superespecial de Mikolajki. Les pluges que havien caigut en les jornades prèvies havien deixat les pistes un tan delicades, i s'esperava que amb el pas dels participants, les roderes fossin cada cop més presents. Aquest fet no castigava en excès als encarregats d'obrir pista, pero tot i així Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aprofitaven que davant seu duien Sébastien Loeb i Daniel Elena per tal de retallar-lis unes poques dècimes en el primer i segon tram cronometrat del divendres i aconseguir-hi el millor temps en tots dos trams.

La diferència assolida divendres al vespre peró, va permetre que Sébastien Loeb i Daniel Elena lideressin el ral·li al terme del primer tram davant el defalliment lògic de l'obsolet Citroën Xsara WRC de Petter Solberg i Phil Mills, peró un cop completat el segon, el liderat passava a estar en mans dels seus rivals finlandesos de Ford. En el tercer i últim tram del bucle matinal la sort dels campions mundials canviava radicalment quan aquests topaven amb una soca d'arbre oculta entre la fullaca i la terra, i arrancaven la roda esquerra de l'eix frontal del seu Citroën C4 WRC. L'abandonament de la parella franco-monegasca permetia que els seus companys espanyols, Dani Sordo i Marc Martí, assolissin una plaça provisional de podi, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors del millor temps en aquest tercer tram, escurçaven distàncies amb els seus companys d'equip.

Per la tarda els pilots de Ford van seguir dominant les especials, establint-se així una lluita entre ells per la victòria. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'imposaven en la quarta especial del dia, deixant les distàncies entre els dos equips de l'oval just per sota del segon i mig, peró en el cinqué tram Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien un temps estratosfèric, afegint 8,2 segons a la distància que separaven els dos pretendents a victòria que tanmateix eren els autors del segon millor temps.

En el sisè i últim tram del dia, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien novament l'escratx, si bé en aquesta ocasió només aconseguien retallar en 7 dècimes de segon la distància que existia entre els dos equips Ford, que feien entrada al parc tancat de Mikolajki ocupant les dues primeres posicions i separats per tan sols 8,9 segons favorables a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda eren testimonis d'excepció del duel que es vivia per davant seu, i amb l'autoria del tercer temps escratx des de l'abandonament dels seus caps de files, els espanyols conservaven la plaça de podi que llavors aconseguien a 37 segons dels líders i amb el mateix marge de segons vers els quarts classificats, que no eren altres que el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills després de la baixa sobtada dels noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en l'última especial del divendres.

Dissabte sis proves especials s'afegien al programa del ral·li al llarg de tres trams cronometrats que es celebraven per partida doble, generant així l'etapa més llarga en tenir una corda de 149,44 km competitius. Amb els dos Ford sortint per davant de Dani Sordo i Marc Martí, i per tant fent d'escombres, els espanyols de Citroën aconseguien escurçar distàncies amb els dos primers classificats gràcies a un temps escratx en el segon tram del dia i un segon temps escratx just per darrera dels reenganxats Sébastien Loeb i Daniel Elena en el tercer.

Peró en les segones passades per les especials a la tarda, l'ordre de sortida perdia part de la seva vitalitat i aquí les dues parelles de Ford aconseguien retornar alló que Dani Sordo i Marc Martí els hi havia escurçat prèviament per deixar les distàncies pràcticament tal i com havien iniciat la jornada.

D'altra banda entre Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila la distància es van anar escurçant durant el matí, especialment en la segona i tercera especial cronometrada sabatina, fins a situar-la en 3,0 segons per alló de l'ordre de sortida, peró per la tarda, i amb un escratx inclós dels líders, el coixí de segons favorables a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen va anar en augment fins deixar-lo en 12,0 segons a l'entrada a Mikolajki. Dani Sordo i Marc Martí eren tercers a 38,5 segons amb la tranquilitat que ningú els pressionava per darrera, doncs Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, quarts classificats després de superar als dos cotxes pilotats pels germans Solberg en la tercera especial sabatina, es trobaven a pràcticament dos minuts dels líders.

La tercera i última etapa del ral·li tenia lloc diumenge, amb tan sols 86,86 km cronometrats al llarg de 2 trams que es celebraven a doble passada, més una nova passada per la superespecial espectacle de Mikolajki que havia donat el tret de sortida a la 66ena edició de la cita polonesa el dijous al vespre.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el seu primer i únic escratx al ral·li en aturar el crono 2,5 segons abans que no ho fessin Sébastien Loeb i Daniel Elena, que seguien remontant posicions a marxes forçades per tal d'intentar arribar a la zona de punts, fita en la que a priori comptava amb l'ajuda dels júniors de Citroën, Conrad Rautenbach i Daniel Barritt i Evgeniy Novikov i Dale Moscatt, els quals donada la ocasió alçarien el peu de l'accelerador. D'altra banda en aquest primer tram dominical Dani Sordo i Marc Martí es saltaven un encreuament i perdien gairebé mig minut, amb el que les seves opcions de donar caça, o si més no pressionar-los per forçar l'errada dels dos Ford Focus RS WRC'09 que els precedien, es volatilitzaven.

Els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud tancaven el bucle matinal imposant-se en la segona especial, mentre que entre Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila vers els seus companys d'equip i líders provisionals des de la tercera prova cronometrada del ral·li, les distàncies s'escurçaven.

En tornar a passar per les proves cronometrades matinals cap al migdia, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia causaven baixa per una averia de motor mentre que Henning Solberg i Cato Menkerud aconseguien un estéril escratx doncs les distàncies eren massa importants com per intentar l'impossible. Mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena s'anotaven un nou escratx en el darrer tram cronometrat del ral·li, en el que precisament Conrad Rautenbach i Daniel Barritt s'hi deixaven expressament 12 minuts i permetre així a la parella franco-monegasca entrar a la zona de punts.

Arribats a aquest punt, semblava que tot ja estava decidit i que la superespecial espectacle de Mikolajki, que tenia lloc a tocar del parc d'assistències, només serviria per a que Malcolm Wilson ruixés amb l'ampolla de cava que duia a la mà als seus quatre pilots que afrontaven l'especial alhora. Peró Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila demostraven que eren capaços del millor i del pitjor quan en un revolt se n'anaven llargs i colpejaven contra les tanques de seguretat, trencant la direcció i obligant-los a abandonar.

Així doncs amb aquest abandonament tan sobtat com innecessari finalitzava el segon ral·li més antic del món per darrera del mític Monte-Carlo amb la victòria de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals invertien 3 hores 7 minuts i 27,5 segons en recorrer els 352 km cronometrats del ral·li. Per darrera seu, a 1 minut i 10,3 segons del seu temps, s'hi trobaven Dani Sordo i Marc Martí, mentre que Henning Solberg i Cato Menkerud aconseguien el seu passi al darrer graó del podi en la darrera oportunitat que tenien, amb una demora acumulada de 2 minuts i 5,7 segons.

Un accident absurd de Latvala-Anttila en la superespecial final donava pas al podi a Solberg-Menkerud.

Entre els junior els locals Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak es van immiscir en una lluita directa amb els flamencs i protegits de la Federeació Neerlandesa d'Automibilisme, el neerlandès Kevin Abbring i el belga Erwin Mombaerts, lliuta de la que finalment els segons en van sortir victoriosos al terme de la primera etapa, sobretot en les segones passades per les especials cronometrades.

Dissabte es podria resumir com un acordió, primer arribaria la reacció dels locals, que en guanyar la segona i tercera especial de la jornada, assolien un liderat que semblava que podia ser ferm. Peró en les segones passades pels trams cronometrats, tal i com havia passat en la jornada anterior, Kevin Abbring i Erwin Mombaerts van ser capaços de reconduir la situació i en marcar dos escratxs i classificar-se per davant dels seus rivals polonesos en el tercer tram del bucle, els flamencs feien entrada al parc tancat com a líders provisionals per només 8 dècimes de segon de marge.

Tot estava per decidir de cara a diumenge doncs, els polonesos fent gala d'un major coneixement del territori, s'anotaven el millor temps en les dues primeres especials del dia, peró en la tercera aquests patien un fort accident amb el seu Suzuki Swift S1600 que els obilgaven a abandonar servint la victòria en safata a Kevin Abbring i Erwin Mombaerts, els quals superaven en més d'un minut als txecs Martin Prokop i Jan Tománek.

En clau de campionat, els vuit punts que li suposaven a Martin Prokop la seva segona plaça a Polònia, li permetien empatar en el liderat amb Michal Kosciuszko, mentre que Kevin Abbring veia recompensada la seva primera victòria de la temporada amb la pujada fins a la quarta posició provisional.

Abbring-Mombaerts van haver de lluitar colze amb colze per aconseguir la victòria.

En el campionat de pilots, la victòria que per una banda aconseguia Mikko Hirvonen a la ronda polonesa, combinat amb el setè lloc que finalment hi obtenia Sébastien Loeb, permetia al pilot finlandès passar a comandar la taula provisional del certamen per 1 sol punt vers el campió alsacià. D'altra banda, Dani Sordo acumulava ja 4 podis, amb el que es mantenia com a ferm tercer classificat.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	58
Sébastien Loeb	57
Dani Sordo	39

En el campionat de constructors, la combinació del segon lloc de Dani Sordo i Marc Martí amb el cinqué de Sébastien Loeb i Daniel Elena, permetia a Citroën sumar més punts que no pas Ford, que havia guanyat la prova, amb el que la marca dels dos galons trencava amb la dinàmica negativa de les dues proves anteriors. Stobart-Ford, que situava els seus Focus RS WRC'08 en tercer i quart lloc, sumava un bon grapat de punts i doblava ja la puntuació del Citroën Junior.

Constructor	Punts
Citroën	106
Ford	89
Stobart	60