Les averies dels Audi van permetre a Waldegård-Thorszelius vèncer a Nova Zelanda.

Wellington era l'escenari escollit per la organització per celebrar la cerimònia de clausura del 12è Ral·li de Nova Zelanda el dimarts 29 de juny de 1982. El ral·li, que s'iniciava el dissabte 26 de juny a Auckland, era la setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el que suposava el pas d'equador del mateix. Amb punutabilitat per als campionats de pilots i constructors, 71 equips realitzaven la seva inscripció al ral·li, dels que 66 prenien la sortida cap a les 38 proves cronometrades de 1014,26 km de distància total que només eren completades per 31 dels participants.

Eklund-Spjuth donaven el doblet a Toyota en el debut del nou Celica.

Dues proves cronometrades curtes obrien el recorregut del ral·li, en les que Michèle Mouton i Fabrizia Pons, aconseguien marcar el millor registre empatant a temps amb algún altre equip participant , en la primera cronometrada empataven a temps i compartien el liderat amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, principals rivals en la lluita pel títol mundial, mentre que en la segona especial empataven a temps amb els seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz, deixant a les fèmines d'Audi al capdavant de la provisional en solitari.

La tercera especial cronometrada de les nou que es celebraven en la primera etapa en el seu camí cap a Taupo, tenia una distància força més respectable, 44,95 km, en els que els escandinaus d'Audi Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien marcar el millor temps i situar-se com a líders del ral·li. La parella, aprofitant la similitud de les pistes per les quals es celebraven les cronometrades amb les del Ral·li 1000 Llacs, van marcar dos escratxs més el que els refermava en el liderat.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius donaven el primer escratx al nou Toyota Celica que debutava en competició mundial imposant-se en la sisena cronometrada, mentre que en el seu intent d'assaltar la primera posició que ocupaven el seus companys d'equip, Michèle Mouton i Fabrizia Pons guanyaven la cronometrada llarga del dia, de 71,68 km de distància, però malgrat tot Hannu Mikkola i Arne Hertz es mantenien com a líders mentre que les aspirants a campiones mundials romanien en segona posició.

L'enèssim problema de fiabilitat dels Audi condemanava a Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals en la vuitena especial van caure des de la primera posició fins la vuitena. En aquesta ocasió va fallar un sensor de l'injecció, el que limitava la velocitat màxima del seu Quattro a uns 80 km/h, velocitat relativament baixa tractant-se d'especials ràpides com eren les neozelandeses. Així doncs, Michèle Mouton i Fabrizia Pons passaven a liderar la prova seguides de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, autors del millor temps en aquesta vuitena cronometrada i de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Un cop solventat el problema d'injecció del Quattro, Hannu Mikkola i Arne Hertz s'imposaven en la novena i última cronometrada del dissabte, el que permetia als escandinaus recuperar una posició i entrar al parc tancat de Taupo com setens provisionals a 4 minuts i 55 segons de les seves companyes d'equip i per llavors líders provisionals. Björn Waldegård i Hans Thorszelius completaven la primera etapa a només 4 segons de la primera posició, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ho feien a 1 minut i 7 segons, que semblava evidenciar una actitud conformista per part dels germànics que buscaven sumar punts i no arriscar el més mínim en pos de la victòria, doncs segons deien els entesos el seu Ascona 400 no sonava com si estigués treballant a ple rendiment.

Diumenge a les 8 del matí es donava el tret de sortida a la segona etapa, un bucle de 13 proves especials de 444,60 km de distància cronometrada, amb sortida i arribada a Taupo. Hannu Mikkola i Arne Hertz, buscant desesperadament recuperar els temps perdut en la penúltima cronometrada del dia anterior, encadenava els vuit primers escratxs del dia, el que deixava als pilots en segona posició provisional un cop completada la sisena prova dominical de 79,49 km de distància i on de cop pujaven tres posicions.

Un problema amb les pinces de fre posteriors de l'Audi Quattro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, permetien a Björn Waldegård i Hans Thorszelius llimar la diferència de 4 segons que tenien vers elles en la primera prova cronometrada del dia i així prendre el liderat del ral·li per uns instants, doncs les distàncies entre els dos equips eren curtes i en la tercera especial cronometrada la parella franco-italiana recuperava de nou la primera posició. Com si d'un joc es tractès, els suecs recuperaven la condició de líders en la cinquena prova cronometrada, però aquest joc tindria un final abrupte en la sisena especial del dia, quan al llarg dels seus 79,49 km de distància la pressió de l'oli en l'Audi Quattro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons desapareixia, la pilot francesa aturava immediatament el motor del seu cotxe i després d'una investigació van poder comprovar com un tub havia desaparescut i el seu abandonament era obligat.

En aquesta sisena prova cronometrada abandonava també el Nissan Violet GTS dels britànics Tony Pond i Rob Arthur, un cotxe que estava basat en el nou Silvia i dotat d'un motor de 2 litres que resultava ser massa pesat i dificil de conduir, el que obligava als pilots a assumir riscs per a que els temps sortissin i que finalment s'acabava cobrant l'accident de l'equip dorsal número 10.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer trencaven la ratxa de Hannu Mikkola i Arne Hertz amb el millor registre en la novena prova especial, per en les quatre especials cronometrades que restaven per completar l'etapa deixar pas a dos escratxs més de la parella d'escandinaus d'Audi i els altres dos restants per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius que ja començaven a notar l'amenaça dels pilots de la marca bavaresa, entrant a Taupo a quarts de cinc de la matinada del dilluns amb només uns 30 segons de diferència a favor dels homes de Toyota.

Tanmateix l'actitud conservadora de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer va permetre al segon dels Toyota Celica, el pilotat pels també suecs Per Eklund i Ragnar Spjuth, superar en la tercera posició provisional als pilots alemanys en la monstruosa especial de 87,08 km de River Road - Pipiriki - Mangaeturoa, amb el que a la neutralització de l'etapa l'alegria entre els responsables del Toyota Team Europe era molt gran en tenir dos dels seus cotxes debutants en posicions de podi. Timo Salonen i Seppo Harjanne, darrers guanyadors de la cita oceànica, completaven la jornada en cinquena posició tot i haver patit una lleugera revolcada amb el seu Nissan Violet GTS.

Amb una mica més de 12 hores de descans entre mig, a quarts de sis de la tarda es donava la sortida als 41 equips que restaven en competició des de Taupo per tal de que arribessin fins a Wellington l'endemà dimarts a quarts de tres del migdia, punt final del ral·li. Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien marcar el primer escratx de l'etapa, reduint encara més les distàncies amb els líders, però en la segona cronometrada els problemes van començar a apareixer de nou, en aquesta ocasió un problema d'encès feia perdre als pilots de l'ordre de 6 minuts i dues posicions, classificant-se per darrera de l'Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer una especial més tard, una averia en la direcció obligava a Hannu Mikkola i Arne Hertz a abandonar la prova.

Amb l'Audi fora de competició, la resta del ral·li no va tenir gaire més història, amb els tres equips integrants del podi provisional repartint-se els millors temps en les cronometrades que restaven, amb el permís de Timo Salonen i Seppo Harjanne que marcaven dos escratxs, amb dos escratxs més per Björn Waldegård i Hans Thorszelius, sis per a Per Eklund i Ragnar Spjuth, els únics que marcaven al llarg de tota la prova, i quatre per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer per arribar a la conclusió del ral·li, certificant-se així el doblet de Toyota en la prova que veia el debut del nou Celica.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius completaven els 1014,26 km de lluita contra el cronòmetre en primera posició amb un temps total de 10 hores 28 minuts i 8 segons, 3 minuts i 13 segons menys que els seus companys d'equip Per Eklund i Ragnar Spjuth. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer feien bona la seva actuació prudent pujant al darrer graó del podi a 5 minuts i 29 segons dels guanyadors del ral·li.

Röhrl-Geistdörfer pescaven en aigues remogudes.

En la general del campionat per a pilots, Walter Röhrl en sortia reforçat de la seva visita a les antípodes gràcies a pujar al darrer graó del podi així com de l'abandonament de Michèle Mouton, la seva principal rival en la cursa per la corona mundial. El pilot Per Eklund, gràcies al seu segon podi de la temporada, escalava posicions per situar-se en tercera posició provisional, superant al kenyata Shekhar Mehta que es veia obligat a abandonar el ral·li en iniciar-se la tercera jornada per una averia mecànica.

Pilot

Punts

Walter Röhrl

84

Michèle Mouton

52

Per Eklund

40

En la general del campionat de marques, el fiasco d'Audi, que per primera vegada en la temporada no sumava ni un punt, afavoria als seus compatriotes d'Opel que amb els 14 punts de la tercera posició de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, obrien forat fins als 30 punts de distància. Nissan, gràcies al quart lloc de Timo Salonen i Seppo Harjanne s'acostaven a la posició d'Audi alhora que contenia l'embestida dels Toyota que quedaven 8 punts per darrera.

Constructor
Punts

Opel

88

Audi

58

Nissan

42

Kankkunen-Piironen aconseguien la primera victòria amb Lancia.

El dilluns 29 de juny de 1987, finalitzava a Tacoma el 22è Ral·li Olympus, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que tot i ser puntuable per als certamens de pilots i constructors, només atreia a 47 equips fins a la costa oest nord-americana. El recorregut de la prova comptava amb 44 especials cronometrades d'una corda de 539,20 km a les que se'ls hi donava el tret de sortida el divendres 26 de juny des de Seattle i a les que 23 dels equips participants aconseguirien completar.

Una inoportuna averia amb un cable de bugia costava el ral·li a Biasion-Siviero.

Dues especials cronometrades curtes, de poc més de 2 km de distància cada una, donaven el tret de sortida a la prova, en les que els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero esdevenien els pilots més ràpids i per tant primers líders del ral·li estat-unidenc. Amb la tercera cronometrada en marxa, un home armat i visiblement nerviós va interrompre el progrés de la prova durant una mitja hora, el temps que els agents de policia van invertir per solucionar l'incident. En el terreny esportiu, Juha Kankkunen i Juha Piironen van aconseguir el millor temps, peró aquest no va ser suficient per desbancar als seus companys transalpins del liderat.

Més tard, la prova acumularia un altre retard quan el cotxe 0 volcava mentre reconeixia la quarta especial cronometrada, els seus ocupants van patir a més a més ferides lleus, el que va provocar que aquesta hagués de ser cancelada. Pel que pràcticament es pot dir que el ral·li va començar amb la cinquena especial cronometrada en la que Juha Kankkunen i Juha Piironen tornaven a marcar el millor temps i ara si esdevenien líders de la prova.

Tanmateix els retards acumulats durant el dia van provocar que les dues últimes proves cronometrades programades del divendres s'haguessin de celebrar amb nocturnitat, el que beneficiava especialment als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que amb el dorsal número 1 a la seva porta es trobaven l'atmòsfera neta de pols en suspensió i per tant una millor visibilitat. Amb dos escratxs consecutius en les dues últimes especials, els pilots superaven als seus companys d'equip i compatriotes alhora que forjaven un cert coixí en el liderat de 51 segons vers Juha Kankkunen i Juha Piironen i de 1 minut i 46 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius completaven la primera jornada en quarta posició a 3 minuts i 4 segons dels líders, amb el que era un dels pocs cotxes oficials que hi havia a la prova, el Toyota Supra 3.0i del Toyota Team Europe, els suecs superaven per uns escasos 24 segons l'Audi Coupé Quattro del nord-americà John Buffum i el britànic Neil Wilson.

La segona jornada s'iniciava dissabte a les 8 del matí des de Tacoma per arribar a Westport a quarts de set de la tarda a través d'onze especials cronometrades de 152,20 km de distància i en les que hi prenien la sortida els 37 equips que seguien en actiu. En aquest cas el terreny comptava amb molta grava que es netejava amb el pas dels cotxes, el que suposava un handicap afegit per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, primers en pista.

Miki Biasion i Tiziano Siviero, tercers en pista i últims dels tres Lancia Delta HF 4WD oficials, aprofitaven l'avinentesa per marcar tots els escratxs del dia, si bé en la primera especial ho aconseguien ex-aequo amb els seus dos companys d'equip finlandesos i en la tercera empatant en el cronòmetre amb Juha Kankkunen i Juha Piironen. Tot plegat permetia a la parella transalpina situar-se al capdavant de la general provisional de la prova quan mancaven dues cronometrades per acabar la jornada i arribar al parc tancat de Westport amb 13 segons d'avantatge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i 29 segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki, molt perjudicats per obrir pista.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius, en clara inferiorietat de condicions vers bona part del parc tancat ja que el Toyota Supra era de propulsió com els Nissan 200 SX oficials que també competien a la prova estat-unidenca, i per tant traccionaven pitjor sobre la grava solta, perdien força temps al llarg de la segona jornada i queien fins la vuitena posició provisional, primera entre els de dues rodes motrius, per darrera del Lancia Delta HF 4WD privat de Paolo Alessandrini i Alessandro Alessandrini. El pilot neozelandès afincat a California Rod Millen i el seu copilot canadenc John Bellefleur esdevenien l'alternativa als Lancia oficials en classificar-se en quarta posició al terme de l'etapa, peró aquests situaven el seu Mazda 323 4WD a 6 minuts i 3 segons ja de Massimo Biasion i Tiziano Siviero. L'Audi Coupé Quattro de John Buffum i Neil Wilson es mantenia en cinquena posició i amig minut del quart lloc.

Miki Biasion i Tiziano Siviero prenien la sortida del parc tancat de Wsetport en primer lloc el diumenge a les 7 del matí, si bé en aquesta ocasió el fet d'obrir pista no era un problema, doncs el gruix de la jornada estava format per les segones passades de les especials del dissabte. Si bé Lancia assegurava portes en fora que no existien ordres d'equip, doncs la victòria d'un dels seus cotxes semblava ja consumada, el devenir de la jornada va demostrar ans el contrari.

Juha Kankkunen i Juha Piironen van començar l'etapa atacant la posició dels seus companys d'equip italians, peró aquests aguantaven les embestides i es mantenien en primer lloc. Per desgràcia d'ells en la 24ena especial cronometrada del ral·li, sisena del dia, un cable de bugia es deixava anar i els transalpins perdien 31 segons i el primer lloc en favor dels finlandesos campions mundials. Miki Biasion i Tiziano Siviero, lluny de llençar la tovallola van seguir atacant i recuperaven la primera posició el que va portar a Juha Kankkunen a dirigir-se cap al pilot italià i dir-li: "Felicitats, has anat veritablement molt ràpid, però no has tingut sort. Ara recorda el que va passar al Monte-Carlo". En clara referència a les ordres d'equip que s'hi van donar i que van fer que Juha Kankkunen i Juha Piironen quan anaven líders de la prova, s'aturessin en la última especial per deixar-se guanyar per Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Miki Biasion i Tiziano Siviero i Juha Kankkunen i Juha Piironen van seguir jugant al gat i la rata al llarg de la jornada, alternant-se en la primera posició i arribant de nou a Tacoma amb 7 segons a favor dels finlandesos, peró la conversa mantinguda pels dos pilots, deixava entreveure que les ordres d'equip si existien i que Ninni Russo, director esportiu de Lancia, havia determinat que el líder de la general en la 24ena especial cronometrada del ral·li, hauria de ser qui el guanyès de no mediar l'infortuni. La tercera parella de l'equip, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, esdevenien espectadors d'excepció del que passava en el si de l'equip i es mantenien en tercera posició provisional a 34 segons dels seus compatriotes, mentre Rod Millen i John Bellefleur, quarts, restaven ja a 8 minuts i 30 segons dels primers classificats.

John Buffum i Neill Wilson abandonaven la prova en patir una sortida de pista en la penúltima prova especial cronometrada de la jornada, mentre que els suecs Lars-Erik Torph i Benny Melander ho feien en la sisena per un problema de motor detectat en el seu Toyota Supra 3.0i oficial, sent aquestes les baixes més destacables i que reduien el nombre d'equips participants fins a 27 de cara a la quarta i última jornada del ral·li.

El dilluns a les vuit del matí es donava el tret de sortida a la quarta etapa, un bucle amb sortida i arribada a Tacoma format per 12 especials sobre terra i 1 sobre asfalt. Les distàncies tan curtes que hi havia entre els tres equips de Lancia va permetre un cert ball de posicions, passant per la primera posició en uns primers instants Miki Biasion i Tiziano Siviero, després hi passaren fugaçment Markku Alén i Ilkka Kivimäki i a manca de dues cronometrades per completar la prova, els tres equips es varen ordenar segons la classificació que hi havia al terme de la 24ena prova cronometrada del ral·li, és a dir Juha Kankkunen i Juha Piironen primers, que completaven el recorregut amb un temps de 5 hores 59 minuts i 24 segons, seguits de Miki Biasion i Tiziano Siviero a 12 segons del seu crono i de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que tancaven un triplet de Lancia a 42 segons dels guanyadors de la prova.

Alén-Kivimäki tancaven el triplet del domini aclaparador de Lancia.

Entre els cotxes de producció, els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo competien amb molt poca oposició sent a més a més els únics que ho feien amb un cotxe de tracció integral, el que va facilitar encara més la victòria dels transalpins que d'aquesta manera sumaven la seva segona victòria en el campionat i elevaven la seva puntuació fins als 57 punts, força lluny dels 13 que acumulaven els seus diferents perseguidors.

Victòria còmoda de Fiorio-Pirollo.

En la general del campionat per a pilots, Juha Kankkunen aconseguia la seva primera victòria de la temporada, el que permetia al campió mundial finlandès, distanciar-se del seu compatriota Markku Alén un dels seus màxims oponents i que comptabilitzava una prova menys en el seu haver. La segona posició aconseguida per Massimo Biasion, permetia al pilot italià recuperar-se en certa manera del revès sofert a l'Acropolis alhora que per distanciar-se de l'absent Jean Ragnotti.

Pilot

Punts

Juha Kankkunen

72

Markku Alén

60

Massimo Biasion

54

En el campionat de marques, la nova demostració de força feta per part de Lancia, dels pocs constructors amb presència oficial al ral·li, deixava als italians amb gairebé el doble de punts vers Audi, que amb l'abandonament de John Buffum i Neil Wilson no sumaven ni un punt, com tampoc ho feien els absents Volkswagen, a qui els interessava més participar a Nova Zelanda que no pas als Estats Units.

Constructor
Punts

Lancia

114

Audi

62

Volkswagen

49

Malgrat l'oposició dura inicial dels seus companys d'equip noruegs, Ogier-Ingrassia sumaven la cinquena victòria de la temporada.

El 71è Ral·li de Polònia suposava el pas d'equador del campionat del mòn de ral·lis de la temporada 2014, que amb seu a la ciutat nord-oriental de Mikolajki posava punt i final als seus 335,10 km de recorregut programats el diumenge 29 de juny de 2014. La prova, que era puntuable per als campionats de pilots, marques, WRC-2, WRC-3 i la inciativa privada de la DMACK Cup aplegava un total de 71 equips inscrits, dels que 68 empendrien el camí des de la rampa de sortida el dijous 26 de juny cap a les 24 especials programades que finalment 52 aconseguirien superar.

Després d'un interessant duel en la primera i segona jornada pel liderat, un petit error en la tercera de Mikkelsen-Fløene va començar a concloure el combat.

Ja el mateix dijous per la tarda es celebraven tres especials cronometrades, en les que dos equips de Volkswagen es van alternar al capdavant de la general de temps, el primer líder va ser Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals malgrat obrir pista es feien amb el primer millor registre, després Juho Hänninen i Toni Tuominen marcaven l'escratx amb el Hyundai i20 WRC, però el liderat queia en mans dels noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene que tornaven a cedir a Ogier-Ingrassia en la superespecial espectacle que tancava la jornada després que els provençals tornessin a marcar el millor registre.

Situats en la jornada de divendres, on el recorregut incloia un parell d'especials cronometrades en terreny lituà, el duel entre Mikkelsen-Fløene i Ogier-Ingrassia va continuar, els noruegs marcaven el primer millor registre i es mantenien al capdavant de la general per dues especials, cedint en la tercera especial el rol de líder a Ogier-Ingrassia. La cancelació del 4t i 5è tram va desplaçar la lluita fins a la sisena especial on els del Volkswagen número 9 tornaven a marcar el millor registre i es feien amb el liderat de la prova per tornar-lo a cedir per tan sols 9 dècimes de segon als pilots del Volkswagen número 1 en l'última especial cronometrada de la jornada, l'especial espectacle de Mikolajki.

Per darrera dels dos galls Mads Østberg i Jonas Andersson figuraven en tercera posició a bord del seu Citroën DS3 WRC a menys de 20 segons, mentre que el tercer dels Volkswagen, el de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila era quart a 32,0 segons desprès de que el dijous per la tarda haguès perdut ja 23 segons amb els seus companys caps de cursa.

Dissabte l'emoció va continuar fins que Mikkelsen-Fløene patien una lleugera sortida de pista en el segon tram que els feien perdre uns 10 segons amb els seus companys d'equip, per a partir d'aquest moment ser incapaços de seguir el ritme dels campions del mòn i veure com les distàncies d'anaven incrementant. A la quarta especial cronometrada però, Ogier-Ingrassia es topaven pel camí amb el Citroën accidentat d'Østberg-Andersson el temps que perdien en sortejar la situació en principi els suposava cedir el liderat, però els comissaris van decidir descomptar el temps perdut i l'emoció es va esbaïr.

L'accident dels pilots de Citroën va facilitar que Latvala-Anttila passessin a ocupar una cómoda posició de podi després que la pedra que va provocar l'accident d'Østberg-Andersson, també provoqués una punxada en l'altre Citroën oficial, el de Kris Meeke i Paul Nagle, i la parella irlandesa perdés més de 2 minuts en el canvi de roda, però el suposat triplet de Volkswagen es va esgarrar quan Latvala-Anttila trencaven en la següent especial un esmortidor, el qual sortia per sobre del capó del seu Polo R WRC. Pilotant en aquestes condicions perdia minut i mig i la tercera plaça que ara era pel Hyundai i20 WRC de Hänninen-Tuominen, amb els seus companys d'equip Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul trepitjant-lis els talons, afortunadament per a Latvala-Anttila el tram era l'últim del bucle i en les assistències es va poder reparar el seu cotxe.

En la repressa Neuville-Gilsoul van anar llimant distàncies fins que finalment en el vuitè tram de la segona jornada aconseguien superar als seus companys d'equip finlandesos els quals en la següent especial encara perdien una posició més en favor dels seus compatriotes de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Entre els dos primers classificats la distància es va arribar fins al minut en la neutralització, i el tercer classificat, Neuville-Gilsoul eren ja a 2 minuts i 20,5 segons del líder, pel que la lluita real per a la quarta i última jornada requeia en la lluita per la tercera posició a la que aspiraven fins a quatre equips diferents.

Finalment en la jornada dominical de clausura només Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, els homés ràpids del dia van ser capaços de retallar 5,5 segons a Neuville-Gilsoul, mentre que els altres equips que disputaven la tercera posició als belgues de Hyundai van veure com aquests s'escapaven i refermaven en la darrera posició de podi. Si més no als finlandesos de Volkswagen, la bona última jornada els va servir per superar als finlandesos de Hyundai.

Així doncs, Ogier-Ingrassia aconseguien la seva cinquena victòria de la temporadan per un marge de 1 minut i 7,7 segons vers els seus companys d'equip Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, el que suposava el segon podi per al pilot norueg i el primer per a la parella en el mundial de ral·lis. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el podi a 2 minuts i 13,5 segons dels guanyadors.

A base de mantenir-se en pista i defensant-se quan calia, Neuville-Gilsoul sumaven el segon podi de la temporada.

En la categoria WRC-2 la victòria va ser pels estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder a bord del Ford Fiesta R5 de l'equip Drive Dmack, els estonis que competien a prop de casa van aconseguir controlar el ral·li des d'un principi, si bé les distàncies en les primeres especials celebrades no eren massa grans vers els seus companys d'equip Jari Ketomaa i Kaj Lindström, amb un total de 17 registres escratx en els 22 trams disputats, van anar separant-se paulatinament de la resta de competidors per acabar guanyant amb un marge superior al minut i mig vers els finlandesos. Malgrat la victòria tan valuosa, Tänak figurava força enfonsat a la general provisional del campionat que encara era encapçalada per l'italià Lorenzo Bertelli, absent a la cita polonesa.

Ral·li controlat de cap a peus per Tänak-Mõlder amb 17 escratxs.

En l'apartat WRC3 i JWRC, la victòria va ser pels francesos Stéphane Lefebvre i Thomas Dubois per davant dels britànics Alastair Fisher i Gordon Noble. Els protegits de Sébastien Loeb estrenaven nou patrocini gràcies al seu padrí, i ho van poder celebrar protagonitzant una bona actuació, ja que Lefebvre-Dubois es feien amb el liderat des de la primera especial i el conservaren fins a la conclusió de la prova el que permetia sumar dos de dos victòries al pilot i començar-se a desmarcar al capdavant de la general per davant de l'alemany Christian Riedemann que ara el seguia a 22 punts.

Dos de dos per a Lefebvre-Dubois en el WRC-3.

Dins la copa d'iniciativa privada entre el fabricant de pneumàtics DMack i M-Sport, la Drive Dmack Cup, la victòria va ser pel pilot estoni Sander Pärn i el seu copilot James Morgan, la parella no es va fer amb la posició de líder fins a la cinquena especial cronometrada, per a partir de llavors encadenar un seguit de millors registres que els varen permetre arribar entorn dels 20-30 segons de distància amb els segons classificats, els britànics Tom Cave i Craig Perry, distància que en la resta de la prova es mantindria més o menys neutral. D'aquesta manera Pärn repetia victòria sumant la segona de dues possibles, que amb els escratxs aconseguits, incrementava encara més el seu liderat vers Tom Cave, que repetia també la segona posició.

Dos de dos també per a Sander Pärn i James Morgan a la Drive Dmack Cup.

Aquesta era la cinquena vegada que Sébastien Ogier guanyava un ral·li dels set disputats fins al moment, i per si fos poc, el provençal va aconseguir guanyar el "Power Stage" que otorga 3 punts extra, això li va permetre incrementar les distàncies al capdavant de la general provisional fins als 50 punts vers el seu company Jari-Matti Latvala que just va fer un 5è lloc. Andreas Mikkelsen, que sumava un segon podi en la temporada i a més sumava els 2 punts extra del segon lloc del "Power Stage" desplaçava al seu compatriota Mads Østberg de la posició de podi provisional amb el que tres pilots Volkswagen passaven a ocupar plaça de podi.

Pilot

Punts

Sébastien Ogier

166

Jari-Matti Latvala

116

Andreas Mikkelsen

83

En l'apartat reservat a constructors, malgrat el cinquè lloc de Latvala-Anttila, els desastres de Citroën, que només sumaven 6 punts per la setena plaça de Kris Meeke i Paul Nagle i de M-Sport, que només sumaven 12 punts pel quart lloc de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, Volkswagen incrementava distàncies aconseguint 35 punts. Per darrera de M-Sport, Volkswagen II i Hyundai començaven a pressionar i posar en perill la posició del preparador britànic.

Constructor
Punts

Volkswagen

262

Citroën

115

M-Sport

90