Domini aclaparador de Carlos Sainz i Luis Moya que semblaven tenir a tocar la revàlida.

El diumenge 30 de juny de 1991 finalitzava a Auckland el 21è Ral·li de Nova Zelanda, setena cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis, que com només gaudia de puntuabilitat per al campionat de pilots atreia a 61 equips a realitzar la seva inscripció a la cita austral, entre les que destacaven fetes a última hora la de Carlos Sainz i Luis Moya i Juha Kankkunen i Juha Piironen. El tret de sortida a la prova es donava el dimecres 26 de juny des de la mateixa ciutat on es celebrava una superespecial per començar a fer camí cap a les 40 especials cronometrades de 630,66 km de distància.

Malgrat inscriure's per evitar que Sainz-Moya destaquessin en la general, ben poc van aconseguir els finlandesos de Lancia.

La superespecial espectacle que obria la cita, va deixar un triple empat al capdavant de la general provisional entre els Lancia de Didier Auriol i Bernard Occelli, Juha Kankkunen i Juha Piironen i el Subaru de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Ingvar i Per Carlsson amb Mazda i Carlos Sainz i Luis Moya amb Toyota els seguien a dos segons, res important.

L'endemà en quan els trams de ral·li es van posar en marxa sota una pluja constant, Carlos Sainz i Luis Moya van començar a imprimir un ritme fort, i amb 4 escratxs consecutius, els espanyols prenien el liderat en la tercera especial del ral·li per anar-se distanciant progressivament dels seus rivals. Si bé Didier Auriol i Bernard Occelli van reaccionar marcant tres millors registres, uns problemes en els seus frens del tren posterior el van fer caure fins a la tercera plaça a gairebé 1 minut i mig de Sainz-Moya. En segona posició restava Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals malgrat donar la sensació que prenien molts riscs i que en tot moment atacaven a fons, es quedaven a 19 segons dels espanyols de Toyota.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki, van protagonitzar una bona arrancada de ral·li, però els pneumàtics del seu Subaru Legacy RS mostraven signes evidents de degradació en les especials més llargues el que feia caure als finlandesos a gairebé dos minuts del liderat. Per la seva banda, Ingvar Carlsson i Per Carlsson foradaven el dipòsit de benzina del seu Mazda 323, amb què els guanyadors de la cita en 1989 veien com perdien uns 35 minuts i finalitzaven la jornada en vintena posició.

En la segona jornada de competició la pluja va cesar, però els trams van quedar plens de fang que afegit amb les petites boles de grava tan característiques de la prova neozelandesa, feia encara més díficil pilotar obrint pista, rol que li pertocava als líders de la prova Carlos Sainz i Luis Moya. Malgrat tot, Sainz-Moya sumarien els dos primers millors registres el que donaria lloc a la reacció de Auriol-Occelli, que al llarg del que restava de jornada sumaria fins a sis millors registres, però els de Toyota no es despenjaven massa dels seus registres pel que els francesos només van aconseguir retallar 9 segons de diferencia, retallada que s'aniria en orris quan el diferencial es va trencar en la última especial i perdria 26 segons.

En quan als finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, malgrat sumar tres escratxs en la segona jornada, en el comput total van perdre 21 segons més els liders, el que els situava a 40 segons de la victòria, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb un cotxe menys potent que el de la competència, veien com anaven perdent temps amb el trio del capdavant malgrat mantenir la quarta posició. Mentrestant Carlsson-Carlsson començaven a remuntar posicions amb dos segons millors registres, però sense figurar encara en el top 10.

La tercera jornada començava una especial espectacle a Rotorua, on Kankkunen-Piironen eren els més ràpids, arribats als trams, aquests estaven molt delicats per la presència de gel, fent-los encara més lliscants del que son per se, i aquí va ser on Sainz-Moya, amb una molt bona elecció de pneumàtics van poder incrementar encara més el seu liderat en la prova. Kankkunen-Piironen, intentant seguir el ritme dels homes de Toyota patien una sortida en la tercera cronometrada del dia cedint 23 segons, en quan la distància entre ambdòs equips va arribar a superar el minut i mig, els líders es van dedicar a controlar els cronos per acabar la jornada amb 1 minut i 26 segons vers Kankkunen-Piironen i 2 minuts i 1 segon vers Auriol-Occelli.

Mentrestant Alén-Kivimäki es seguien lamentant de la manca de potència del seu Subaru i esperaven amb anhel el nou motor promès per al 1000 Llacs i Carlsson-Carlsson aconseguien finalitzar en vuitena posició si bé a 45 minuts del líder ja.

Les distàncies establertes ja a mitja tercera jornada, va fer que el que restava de prova fos un tràmit pels pilots que es varen dedicar a completar els quilòmetres restants sense assumir riscs i atacant només on calia, en les especials més llargues com ho demostren els escratxs que Sainz i Moya van marcar en aquest tipus d'especials els quals arribaven a Auckland com a justos vencedors de la prova oceànica amb 1 minut i 15 segons d'avantatge vers Kankkunen-Piironen i 2 minuts i 18 segons vers Auriol-Occelli.

Una averia de diferencial va esgarrar tota opció als francesos.

Amb aquesta victòria Carlos Sainz no només seguia liderant la taula provisional del campionat reservat a pilots, sino que a més a més incrementava les distàncies amb Juha Kankkunen després que el finlandès les retallés guanyant l'Acròpolis. Didier Auriol, malgrat el podi i tenir programat tot el calendari amb el Lancia del Jolly Club, veia com les seves possibilitats començaven a esfumar-se.

Pilot

Punts

Carlos Sainz

95

Juha Kankkunen

73

Didier Auriol

54

Donat que la cita neozelandesa no puntuava per al campionat de marques, la general es mostrava inalterada vers la situació un cop finalitzada la cita anterior, l'Acròpolis amb Toyota al capdavant seguits de Lancia a tres punts de diferència i Ford en tercera posició, però molt despenjats ja.

Constructor
Punts

Toyota

94

Lancia

91

Ford

28