Domini aclaparador de Carlos Sainz i Luis Moya que semblaven tenir a tocar la revàlida.

El diumenge 30 de juny de 1991, Auckland acollia la cerimònia de clausura del 21è Ral·li de Nova Zelanda, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda de les antípodes només entregava punts en els certàmens de pilots i de producció, dos factors que desencadenaven en una llista oficial d’inscrits de només 61 formacions, entre les que destacaven les fetes a última hora dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen. A la mateixa ciutat d’Auckland tenia lloc l’inici de l’esdeveniment el dimecres 26 de juny, des d’on tots els equips inscrits començarien a afrontar un recorregut format per 40 proves especials cronometrades de 630,66 km, distància que 31 formacions aconseguirien completar. 

Malgrat inscriure's per evitar que Sainz-Moya destaquessin en la general, ben poc van aconseguir els finlandesos de Lancia.

Instants posteriors a la protocolària baixada per la rampa de sortida, a la mateixa ciutat d’Auckland, tenia lloc una especial espectacle d’uns escassos 1890 metres cronometrats, en la que al capdavant de la taula de temps s’hi produïa un triple empat entre els Lancia Delta Intregale 16V de Didier Auriol i Bernard Occelli, la unitat oficial del compacte italià de Juha Kankkunen i Juha Piironen i el Subaru Legacy RS de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Ingvar i Per Carlsson a bord d’un Mazda 323 GTX i Carlos Sainz i Luis Moya amb el seu Toyota Celica GT-4, els seguien a 2 segons.

A partir d’1 quart i 5 de 9 del matí del dijous 27 de juny, era quan el ral·li pròpiament dit s’iniciava amb la sortida del parc tancat d’Auckland. Els 61 equips participants que afrontaven aquesta primera etapa vera del programa, es dirigien vers Rotorua, previs reagrupaments a Hamilton i Otorohanga. Un desplaçament cap al sud que tenia lloc mitjançant 10 proves especials cronometrades de grava i de 167,70 km competitius, una activitat que la primera parella participant donaria per conclosa a partir de 2 quarts de 10 del vespre.

La jornada s’iniciava sota una pluja constant, quelcom que no penalitzava als encarregats d’obrir pista, els portadors del dorsal número 1, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Els de Toyota començaven la seva participació a la ronda oceànica imprimint un ritme fort, i així després d’aconseguir 4 victòries de tram consecutives en les 4 primeres especials, els pilots prenien el lideratge de la prova al terme de la tercera especial del ral·li, en la què l’honor de marcar el registre de referència va ser compartit amb Didier Auriol i Bernard Occelli, per anar-se distanciant progressivament dels seus rivals. 

Didier Auriol i Bernard Occelli reaccionaven i marcaven dos millors registres a continuació, però sense arribar a arrabassar la condició de líders als pilots de la firma japonesa. Malauradament, uns problemes en els frens del tren posterior del seu Lancia Delta Integrale 16V, així com l’avaria en els imprescindibles neteja parabrises sota pluja, el feien caure fins a la tercera plaça més avançada la jornada.

De fet l'etapa es completava amb 2 victòries de tram per a Carlos Sainz i Luis Moya, 1 per part de Didier Auriol i Bernard Occelli, i la restant que quedava per als finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, qui malgrat no prodigar-se massa per la part més alta de la taules de temps individuals, es mostraven molt constants, i sovint arriscats.

Finalitzat l’escull doncs, els nòrdics de Lancia ingressaven en el parc tancat de Rotorua a 19 segons del registre dels espanyols de Toyota, mentre que per la seva banda, els francesos del Jolly Club ho feien a 1 minut i 27 segons dels líders, després de tot el seguici de problemes acumulats al llarg de l’etapa, que ben bé podrien haver suposat un final precipitat en el seu avenir a l’esdeveniment de les antípodes.

Les altres dues parelles cridades a ser protagonistes a l’edició, la de Subaru formada per Markku Alén i Ilkka Kivimäki i la de Mazda composada per Ingvar Carlsson i Per Carlsson, ràpidament es van anar diluint. Els primers van arribar a protagonitzar una bona arrencada de ral·li, però a causa d’haver arribat tard el vaixell que transportava els cotxes de competició des d’Austràlia, les Michelin del seu Subaru Legacy RS acusaven la manca de tests previs i aquestes mostraven signes evidents de degradació en les especials més llargues de la jornada, el que feia caure als finlandesos a 2 minuts i 1 segon del lideratge. Per la seva banda, Ingvar Carlsson i Per Carlsson foradaven el dipòsit de benzina del seu Mazda 323 GTX, i en quedar-se sense carburant, els vencedors de l’edició de 1989 van haver de completar l'especial empenyent el seu cotxe. La contrarietat els hi suposava perdre-hi 35 minuts i amb ells totes les opcions a aconseguir un resultat rellevant, finalitzant la jornada en vintena posició.

A Rotorua hi arribaven fins a 50 formacions participants, les quals a partir de les 7 en punt del matí del divendres començarien a afrontar la segona etapa del ral·li, la més llarga de tot el programa. L’etapa era un bucle amb inici i final a Rotorua format per 12 proves especials de 252,20 km cronometrats, 1 de les quals era sobre asfalt, una altra mixta i les 10 restants sobre grava, una jornada que es començaria a donar per conclòs a partir de 2 quarts d’11 de la nit per a la primera parella participant, és a dir, Carlos Sainz i Luis Moya. La pluja cesava, emperò els trams estaven ben enfangats, el que afegit amb les petites boles de grava tan característiques de la prova neozelandesa, feia encara més difícil obrir pista.

Malgrat la contrarietat, Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues primeres proves especials de la jornada, però ràpidament Didier Auriol i Bernard Occelli feien la necessària passa endavant  imposant-se en les dues cronometrades de Motu. Els líders tancaven l’escull matinal amb una nova victòria parcial en la cronometrada reina del dia i del ral·li, per tal de fer accés al reagrupament de Gisborne sense canvis gaire rellevants a la taula.

A la represa el cada cop menys present asfalt a la ronda neozelandesa esperava als participants, amb un balanç favorable als pilots de Lancia. Un escratx per a Juha Kankkunen i Juha Piironen en la cronometrada asfaltada i un altre per a Didier Auriol i Bernard Occelli en la mixta. De fet els francesos s’acabarien imposant en les tres següents proves especials en el camí vers el segon reagrupament a Opotiki. Malgrat aquest rendiment excels dels pilots del Jolly Club, la parella amb prou feines aconseguia retallar 9 segons als líders, qui s’estaven esforçant de valent per evitar perdre-hi massa temps.

Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues darreres proves especials de l’etapa reina, si bé en el primer dels casos la fita era ex-aequo amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli es lamentaven d’haver trencat el seu diferencial anterior, una contrarietat que els hi suposava cedir 26 segons en la darrera cronometrada del dia.

Per la seva banda, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van anar cedint segons al llarg de tota la jornada vers els pilots capdavanters, doncs els finlandesos no acabaven d’entendre la gestió electrónica del seu Subaru Legacy RS, a part d'haver d'estar lidiant amb un cotxe més voluminós i pesant que els de la competència, i per tant menys àgil per a les revirades pistes neozelandeses. 

En quan les manetes dels rellotges kiwis indicaven que eren 2 quarts d’11 de la nit, els 38 equips participants que aconseguien superar la segona etapa del ral·li començaven a ingressar en el parc tancat de Rotorua. Carlos Sainz i Luis Moya no només conservaven el lideratge, sino que havien incrementat les distàncies amb Juha Kankkunen i Juha Piironen fins als 40 segons, mentre que amb Didier Auriol i Bernard Occelli el gap arribava fins a 1 minut i 44 segons. Markku Alén i Ilkka Kivimäki es trobaven ja a 4 minuts i 48 segons dels líders, si bé els australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas que els venien per darrera, encara havien cedit molt més que no pas els de la Constel·lació de les Plèiades, fitxant a 12 minuts i 53 segons dels líders.

La tercera etapa tenia en el seu programa 11 proves especials cronometrades de 137,47 km de distància competitiva, de les que 1 d’elles seria asfaltada, una altra mixta i les 9 restants sobre grava. Gràcies al programa que els organitzadors disposaven en l’itinerari, els participants que l’aconseguissin completar retornaven a Auckland, un viatge que s’iniciava a 2 quarts de 9 del matí i que finalitzaria gairebé 12 hores més tard, a 2 quarts i 5 minuts de 9 del vespre.

Una especial espectacle asfaltada a Rotorua, obria les hostilitats dels pilots vers el cronòmetre, en la que els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen s’hi erigien com els més ràpids. 

En desplaçar l’activitat a les cronometrades campestres, la presència de gel en l’hivern austral, complicava encara més el pilotatge, Carlos Sainz i Luis Moya van saber fer una molt bona elecció dels seus compostos en aquests primers compassos de la jornada, gràcies a la qual el madrileny i el gallec aconseguien 3 victòries de tram en les 4 primeres proves especials que conduïen fins al reagrupament de Hamilton, per 2 per part de Didier Auriol i Bernard Occelli, és a dir, en 1 d’ells tornaven a empatar en l’autoria del temps de referència. 

Per la seva banda, Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una sortida de pista en la tercera prova especial matinal i els finlandesos s’endarrerien en 23 segons més vers els seus antics companys d’equip espanyols.

A la represa els participants es dirigien vers la ciutat de Manukau, segon punt de reagrupament de la jornada, un desplaçament que tenia lloc mitjançant 4 primeres proves especials curtes i 1 última més llarga de 27,15 km. Carlos Sainz i Luis Moya mantenien distàncies imposant-se en les 2 cronometrades més llargues de les 4 curtes, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, així com Juha Kankkunen i Juha Piironen feien el que podien marcant el millor temps en una de les dues restants. 

Els oficials de la marca torinesa repetien resultat en l’especial més llarga del segon escull del dia, si bé el parell de virolles que portaven a la seva motxilla, els hi restaven importància a la seva consecució. Tanmateix, aquesta darrera prova especial del bucle, havia de ser aturada en quan els pilots de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas patien un fort accident, amb 3 voltes de campana, que obligava als serveis mèdics a intervenir en l’especial. Afortunadament, l’accident no va passar de l'ensurt i els pilots no hagueren de lamentar lesions.

Una vintena de quilòmetres separaven Manukau d’Auckland, un breu desplaçament que es cobria competitivament parlant amb una curta prova especial mixta de 2,17 km en les immediacions de la ciutat d’origen. Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a aturar el cronòmetre abans que ningú i així els espanyols feien ingrés al parc tancat de final d’etapa amb 1 minut i 26 segons de marge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i amb 2 minuts i 1 segon d’avantatge vers el crono de Didier Auriol i Bernard Occelli. Markku Alén i Ilkka Kivimäki tampoc eren excepció, i els finlandesos també completaven la jornada cedint terreny vers els líders, fitxant a 5 minuts i 49 segons dels espanyols. Per darrera dels pilots de Subaru un gran forat de gairebé 24 minuts, amb Neil Allport i Jim Robb disputant-se els honors de ser els primers locals amb Brian Stokes i Jeff Judd, separats per tan sols 9 segons.

Tret de la lluita per la cinquena posició, i primera entre els neozelandesos, la resta de la classificació estava força ben establerta per als 73,29 km cronometrats al llarg de 6 proves especials que els organitzadors disposaven en el programa en la quarta i última etapa del ral·li. Un escull que la primera formació participant, de les 33 que havien aconseguit arribar a Auckland, iniciava a les 9 en punt del mati del diumenge i que finalitzaria 7 hores més tard, en el mateix punt d’eixida.

Novament una cronometrada asfaltada donava inici a la competició, si bé a diferència de les dues ocasions anteriors, en aquest cas el millor temps corresponia a Carlos Sainz i Luis Moya, doncs els pilots de Lancia desistien de seguir combatint els cronos amb els espanyols i tan francesos com finlandesos es dedicaven a pilotar els seus cotxes fins a la línia de meta tot esperant que alguna avaria afectés als seus rivals de la firma japonesa establerta a Colònia. 

L’ocasió era aprofitada per Ingvar Carlsson i Per Carlsson per reivindicar-se en les dues passades per la cronometrada de Riverhead Forest, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya feien el mateix en els dos trams que els organitzadors disposaven entre aquestes, sent d’especial rellevància la quarta especial del dia, Wainui Loop, de 29,95 km cronometrats i en la que pràcticament els espanyols deixaven la seva victòria tancada. Pràcticament per que la parella s’envirollava en la segona passada per Riverhead Forest, donant fonament a la retòrica del madrileny: “fins la línia de meta res està fet”. 

L'advertència suposava la pèrdua d’uns insignificants 13 segons dels líders vers els finlandesos de Lancia, pel que les precaucions es van extremar encara més de cara a la sisena i última prova especial del dia, en la que Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’acomiadaven del seu malson oceànic de la mateixa manera en què l’havien iniciat, és a dir, amb una victòria de tram, si bé en aquest cas l’honor era en solitari.

A les 4 en punt de la tarda del diumenge 30 de juny de 1991, el 21è Ral·li de Nova Zelanda es donava per conclòs amb la pertinent cerimònia del podi, celebrada en les immediacions de l’aeroport d’Auckland. En l’acte, Carlos Sainz i Luis Moya pujaven al graó més alt del podi després d’haver recorregut els 630,66 km cronometrats del programa en un registre de 6 hores 57 minuts i 18 segons, un crono que reduïa en 1 minut i 15 segons l’aconseguit per Juha Kankkunen i Juha Piironen. Didier Auriol i Bernard Occelli es quedaven en el graó més baix, a 2 minuts i 18 segons del temps de la parella vencedora.

Una averia de diferencial va esgarrar tota opció als francesos.

En la categoria de producció, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne deixaven al continent europeu el seu habitual Ford Sierra RS Cosworth 4x4, per afrontar la cita neozelandesa a bord d’un Mitsubishi Galant VR4 com el que havien llogat un any abans a les antípodes. I es que la berlina de l’oval blau estava mostrant massa sovint problemes de fiabilitat amb la seva caixa de canvis, quelcom que minava la confiança dels nòrdics donada la gran cronometrada del ral·li austral.

Els finlandesos s’imposaven en l’especial espectacle inaugural i tot semblava indicar que el canvi era correcte, però en quan arribaren les cronometrades campestres i la pluja, els australians Ed Ordynski i Harry Mansson, molt més fets al pilotatge del Mitsubishi Galant VR4, feien una passa endavant per tal d’arrabassar el lideratge a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne.

En el camí vers Rotorua, la classe perdia un dels seus principals actius, els italians Alex Fassina i Max Chiapponi, quan aquests havien d’abandonar la competició en el transcurs de la cinquena prova especial en quedar-s’hi sense carburant.

La segona i longeva etapa resultaria fatal pels interesssos de les dues parelles que confiaven la seva sort al Mitsubishi Galant VR4, doncs totes dues formacions s’havien de retirar per avaria en la junta de culata, si bé Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne ho feien en els compassos inicials de l’escull i Ed Ordynski i Marry Mansson ho feien a les acaballes.

La doble avaria entre els cotxes dels tres diamants vermells, deixava al capdavant de la taula als locals Ross Meekings i Steve March, qui en arribar sobre l’equador de l’esdeveniment, disposaven de 52 segons de marge en relació als seus compatriotes de Subaru Brian Watkin i Stuart Roberts.

Malgrat que les distàncies entre les dues parelles kiwi es van anar escurçant en el camí de retorn cap al nord de l’illa nord, finalment els pilots que es posaven al volant d’un Toyota Celica GT-4 es feien amb la victòria per 34 segons d’avantatge vers els de la Constel·lació de les Plèiades, sent aquesta doncs la primera victòria d’un Toyota en producció i per tant el primer doble triomf de la marca nipona al mundial.

A efectes de campionat, la victòria dels neozelandesos era merament anecdòtica i aquests passaven a engruixar el grup de posseïdors de 13 punts, per arribar a trobar-hi fins a 5 noms diferents. Només l’absent Grégoire de Mevius havia aconseguit puntuar en dos esdeveniments al llarg de la temporada i el belga encapçalava la classificació amb 23 punts.

En una mena de cursa d'eliminació, Meekings-March vencien en Grup N.

Amb aquesta victòria Carlos Sainz no només seguia liderant la taula provisional del campionat reservat a pilots, sino que a més a més incrementava les distàncies amb Juha Kankkunen, després que el finlandès les haguès retallat prèviament en guanyar l'Acròpolis grec. Per la seva banda, Didier Auriol, malgrat el podi i tenir programat tot el calendari amb el Lancia del Jolly Club, veia com les seves possibilitats començaven a esfumar-se.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	95
Juha Kankkunen	73
Didier Auriol	54

Donat que la cita neozelandesa no entregava punts en el certamen de constructors, la classificació provisional del campionat quedava inalterada en relació a la conclusió de l'Acròpolis, amb Toyota al capdavant de la taula seguit de Lancia a tres punts de diferència i Ford en tercera posició, però molt despenjats ja.

Constructor	Punts
Toyota	94
Lancia	91
Ford	28

Tot i la precarietat de ser cridats a última hora, Rovanperä-Halttunen guanyaven a Polònia.

Després d’engruixir el calendari continental en les seves darreres 5 edicions, doncs la de 2020 va ser cancel·lada arran de la batzegada global que va suposar la pandèmia per la Covid, el Ral·li de Polònia retornava l’any 2024 al circ mundial amb motiu de la seva 80ena edició. Amb novament la ciutat de Mikolajki com a centre d’operacions, l’esdeveniment polonès presentava 19 proves especials cronometrades en el seu programa, llur disputa suposava competir al llarg de 303,16 km, una distància a la que se li donaria el tret de sortida el dijous dia 27 i el seu punt final 3 dies més tard, el diumenge 30 de juny. Figurant com la setena ronda en el calendari mundial, la prova marcava el pas d’equador al campionat i aquesta donava opcions a obtenir punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, un ventall que suposava la presència de 45 equips en la seva llista d’inscrits i dels que 42 es convertirien en participants en realitzar la protocolària cerimònia de sortida. D’aquest número de formacions, 40 aconseguirien completar el recorregut.

Després de 2 via crucis, Evans-Martin tornaven a pujar al podi.

Abans d’arribar-se a disputar cap quilòmetre cronometrat, saltava la primera noticia quan dimarts al matí Sébastien Ogier i Vincent Landais patien un xoc frontal amb un Ford Mondeo familiar d’un vilatà, mentre duien a terme la jornada de reconeixements de l’etapa sabatina. El copilot cors va ser donat d’alta d’immediat, mentre que el pilot provençal hagué de quedar-se a l’hospital en observació, amb el què automàticament la seva participació a l’edició quedava descartada.

Gràcies a una àmplia cartera de pilots dins de l’equip, els campions del món en vigència, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, van ser cridats a corre-cuita per tal de poder substituir els seus col·legues francesos.

L’habitual especial espectacle del Circuit de Curses de Cotxes de Mikolajki, en polonès genuí Tor Mikolajki, encetava un any més les hostilitats dels participants en vers el cronòmetre quan passaven 5 minuts de les 7 de la tarda, del mateix dijous en el que aquests rebien el cop de bandera de sortida. Un circuit en el que els participants hi havien de donar 1 volta sencera per tal de cobrir els 2,50 km de la seva corda i en el que Ott Tänak i Martin Järveoja s’hi desenvolupaven millor que ningú per tal d’aconseguir-hi el millor crono.

Els estonians de Hyundai hi aconseguien un temps d’1 minut i 42,5 segons, crono que suposava una velocitat promig de 87,8 km/h i que els hi donava un marge d’1,0 segon exacte en vers els seus companys Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i d’1,3 segons en relació a Elfyn Evans i Scott Martin. Takamoto Katsuta i Aaron Johnston es feien amb el quart millor temps a 1,6 segons dels primers líders de la prova, mentre que el vencedor de l’edició de 2016, el noruec Andreas Mikkelsen, i el seu navegant i compatriota Torstein Eriksen, es feien amb el cinquè millor temps a 1,8 segons dels seus companys d’equip.

Neutralitzats fins l’endemà, amb aquestes distàncies s’ingressava al parc tancat que s’emplaçava a escassos metres de la línia de meta, on aquests hi romandrien fins que passessin 5 minuts d’1 quart de 7 del matí de l’endemà divendres 28 de juny, moment en el que es donava inici al ral·li pròpiament dit amb la sortida de la primera parella participant del mateix i l’entrada en escena de les primeres especials campestres.

Un bucle de 3 trams es disputava en dues ocasions, matí i tarda, vers el nord-est de l’epicentre del ral·li, així com una nova passada per l’especial espectacle de Mikolajki al capvespre, el que permetia afegir al programa 7 proves especials i 113,48 km cronometrats. Una distància que seria afrontada sense assistències mecàniques en el seu equador i per totes les 42 formacions participants, finalitzant l'activitat competitiva amb el retorn al punt d’eixida, a partir d’un quart i 5 minuts de 8 del vespre del mateix divendres.

Segons a pista rere els seus companys d’equip belgues, Ott Tänak i Martin Järveoja s’emportaven per endavant un cérvol en el transcurs de la primera especial forestal i els danys que generava l’impacte amb l’animal, obligava als estonians a retirar-se fins a l’endemà. 

El contrapunt per a l’equip que dirigia Cyril Abiteboul el posaven els seus companys Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, qui hi aconseguien el millor temps per fer-se amb la primera posició a la general per davant dels letons Martinš Sesks i Renars Francis, segons a 3 dècimes de segon dels noruecs en l’especial i nous segons a la general a 2,2 segons.

Tot i que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen asseguraven competir amb cautela en no recordar prou bé els trams polonesos, el cert era que els finlandesos es feien amb el tercer millor temps i amb aquest registre els de Toyota s’instal·laven en la la darrera posició d’honor i per la mínima distància mesurable d’1 dècima de segon en vers Elfyn Evans i Scott Martin i Adrien Fourmaux i Alex Coria.

Quan tot just acabava de passar la quarta formació participant per la segona prova especial cronometrada del dia, aquesta era cancel·lada, entregant a la resta de competidors el tercer millor temps dels francesos d’M-Sport, registre que feia que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen concedissin per 1 dècima de segon la tercera plaça a Elfyn Evans i Scott Martin, segons a 5 dècimes de segon del temps de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen estiraven el seu lideratge amb una nova victòria parcial de tram al ral·li, aconseguida en aquesta ocasió per davant del luxemburguès d’origen belga Grégoire Munster i el belga Louis Louka. Quarts a 5,2 segons del registre dels vencedors de l’especial, Martinš Sesks i Renars Francis feien cap al reagrupament remot d’Olecko en una meritòria segona posició a 7,4 segons dels líders i per 4,5 segons de marge en vers a Elfyn Evans i Scott Martin. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen entraven a bescanviar els seus pneumàtics a 2,3 segons dels seus companys d’equip britànics i per 9 dècimes de segon d’avantatge amb el Ford d’Adrien Fourmaux i Alex Coria.

Amb les notes corregides del matí, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven en la primera prova especial cronometrada de la represa per davant dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin i els campions del món en vigència grimpaven fins a la primera posició per l’estret marge de 2 dècimes de segon en vers Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, alhora que els britànics assetjaven les posicions d’honor.

Tot i produir-se algunes interrupcions, finalment la segona prova especial de l’escull s’acabava disputant i novament els belgues Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe hi aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú. Elfyn Evans i Scott Martin amb el segon millor temps ex-aequo amb els seus companys Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, i Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen amb el quart, guanyaven posicions a la taula fins a la segona i primera plaça respectivament, mentre que desproveïts del sistema híbrid, però amb menys pes, Martinš Sesks i Renars Francis concedien prou segons com per perdre la plaça de podi que venien atresorant des de primera hora del matí.

L’incivisme del públic obligava novament a cancelar una especial, la sisena i última forestal, al pas dels francesos Adrien Fourmaux i Alex Coria, qui tanmateix hi acabaven aconseguint el millor temps, i per tant en concedir-se temps nocionals a bona part del parc tancat, la taula i les distàncies quedaven bastant congelades.

Finalment, de nou al Tor Mikolajki, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen compartien amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston l’autoria del millor temps per davant d’Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen i de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i els finlandesos es desplaçaven fins a la segona posició provisional a 1,8 segons del lideratge dels noruecs de Hyundai. Elfyn Evans i Scott Martin tancaven les posicions de podi a 2,0 segons dels primers classificats i per 5,5 segons i 5,7 segons amb els Ford Puma Rally1, hibrid i no hibrid, d’Adrien Fourmaux i Alex Coria i de Martinš Sesks i Renars Francis respectivament.

42 formacions participants, és a dir que tots aquells que havien hagut d’abandonar es reincorporaven a la competició, afrontaven la segona etapa del ral·li a partir de quan passessin 10 minuts de les 7 del matí. Una jornada que estava formada per un bucle de 3 trams, amb 2 d’ells a tocar amb la frontera russa, que es disputaven matí i tarda, sent en aquesta ocasió l’escull matinal el que se li posava la cirereta en forma d’una nova passada per l’especial espectacle de Mikolajki. En total doncs, es disputaven 7 proves especials de 124,10 km cronometrats, a les que els més matiners començarien a donar per concloses en retornar a les comoditats del parc tancat a partir de 3 quarts de 9 del vespre.

Les pluges es precipitaven al llarg de la nit sobre la regió polonesa de Masúria i en conseqüència el terreny estava més compacte. Malgrat que l’especial inaugural s’havia d’aturar durant 27 minuts per culpa de l’incivisme del públic, finalment aquesta es duia a terme i en ella Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi establien el registre de referència per a la resta de participants, per davant dels seus companys d’equip britànics, seguits dels líders noruecs; amb el què els finlandesos de Toyota aconseguien situar-se a mig segon de la primera plaça de la parella escandinava de Hyundai.

Finlandesos i britànics repetien resultat en la següent prova especial, de lleugera major envergadura cronometrada, i ambdues parelles superaven a la parella del constructor coreà. 

L’escull forestal es tancava amb una de les especials més ràpides del programa, i per tant la convicció amb les notes havia de ser total. Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen ho donaven tot per fer-se amb la seva tercera victòria parcial de tram a l’edició, però malgrat tot els noruecs només podien retallar distàncies amb els dos Toyota que els precedien.

De nou sobre el Circuit de Mikolajki, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es feien amb un altre temps escratx per amb ell ingressar al parc equatorial d’assistències amb 4 dècimes de segon de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin i 2,7 segons de coixí en vers Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen. Ja una mica més despenjats s’hi trobaven Adrien Fourmaux i Alex Coria a 15,7 segons del temps dels finlandesos i els letons Martinš Sesks i Renars Francis a 30,7 segons dels primers classificats.

Amb la lliçó apresa del matí, ara si que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen no tenien cap mena d’excusa per tal d'esprémer a fons l’accelerador del seu Toyota Yaris Rally1 Hibrid i els pilots amb 3 victòries de tram consecutives, obrien molt lleugerament les distàncies al capdavant de la classificació, doncs Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen aturaven el cronòmetre no gaire més enllà dels finlandesos, acumulant-hi 2 segons millors temps i 1 tercer.

Entretant, Elfyn Evans i Scott Martin punxaven en la primera prova especial de la represa, i malgrat que aquests només hi concedien 8,9 segons, el temps era més que suficient com per descendre a la tercera posició provisional.

Finalitzada l’etapa sabatina doncs, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen lideraven per 9,4 segons de marge en vers a Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin ingresaven en el parc tancat de Mikolajki a 16,1 segons del crono dels seus companys d’equip. Adrien Fourmaux i Alex Coria restaven en quarta posició a 37,0 segons del temps dels primers classificats, mentre que Martinš Sesks i Renars Francis conservaven la cinquena plaça per 1 dècima de segon de marge amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

Res doncs estava encara decidit i els 63,06 km cronometrats de la jornada dominical donarien el nom de la formació vencedora. Una distància que es recorreria al llarg de 4 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams en les immediacions del parc tancat, permetent així escurçar molt notablement en trams d’enllaç i compactar un programa que s’iniciava a les 8 del matí i que finalitzaria amb la cerimònia del podi a 1 quart de 4 de la tarda.

Amb els punts de l’etapa dominical en el seu horitzó, Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en la primera prova especial de l’etapa per davant de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, mentre que Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen se n’anaven un pèl llargs en un revolt en intentar mantenir la pressió sobre líders picaven lateralment amb el seu i20 Rally1 Híbrid, desllandant una roda i perdent-hi 54,7 segons, temps més que suficient com per aixar fins a la quarta posició, just per davant dels seus caps de files Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, que hi aconseguien arrabassar la plaça als letons Martinš Sesks i Renars Francis.

Ott Tänak i Märtin Järveoja repetien resultat en la prova següent per davant d’Adrien Fourmaux i Alex Coria, mentre que Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen pilotaven suficientment lents com per veure’s superats en la classificació per Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

En tornar sobre les seves roderes, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen privaven per 6 dècimes de segon a Ott Tänak i Martin Järveoja de repetir la victòria de tram aconseguida unes 3 hores abans, mentre que Adrien Fourmaux i Alex Coria, amb el tercer millor temps al terme de la penúltima prova especial, es feien forts en la posició de podi recentment heretada.

En la cronometrada televisada del premi, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe esdevenien per segona vegada al llarg de tot el programa en els pilots més ràpids del parc tancat i en conseqüència la parella belga es feia amb els 5 punts extra per davant d’Ott Tänak i Martin Järveoja i de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

Cobert l’inexistent tram d’enllaç, doncs els metres finals del “Power Stage” es duien a terme dins de les instal·lacions del Tor Mikolajki, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen pujaven en el calaix més alt del podi del 80è Ral·li de Polònia, esdeveniment en el qual el dilluns al vespre no hi estaven previstos, i en quan les manetes dels rellotges en l’ús centre europeu indicaven que era 1 quart de 4 de la tarda. Els finlandesos cobrien els 277,06 km cronometrats que s’acabaven disputant en un temps de 2 hores 33 minuts i 7,6 segons, registre que equivalia a una velocitat promig de 118,8 km/h i que els hi donava un marge final de 28,3 segons amb els seus companys Elfyn Evans i Scott Martin. Adrien Fourmaux i Alex Coria pujaven una vegada més a un podi del mundial, després d’haver tancat un molt bon ral·li a 42,7 segons dels vencedors.

Després d’un gir de guió inesperat, Fourmaux-Coria tornaven a ruixar-se amb escumós.

Un dels favorits a victòria en la categoria WRC2, Oliver Solberg i Elliott Edmonson, s’imposaven en l’especial espectacle inaugural, però en desplaçar l’activitat competitiva vers els trams de debò, aquests veien com els entrava sorra en les admissions d’aire i el seu Škoda es veia privat de la seva màxima potència, facilitant la victòria de tram i lideratge de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Després de la neutralització del segon tram forestal i un segon millor temps per darrera Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, els finlandesos feien cap al reagrupament per al bescanvi de pneumàtics amb 4,7 segons de marge en vers els locals i 11,3 segons amb els russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov.

Unes distàncies que al llarg de la tarda s'eixamplarien molt tímidament fins als 8,9 segons, doncs tan finlandesos com polonesos s’adjudicaven l’autoria d’un millor temps en els dos trams campestres que aquests acabaven disputant. Tanmateix, en la segona passada per l’especial espectacle de Mikolajki, el temps de referència per als integrants de la categoria intermitja era el que establien Mikolaj Marczyk i Szymon Gospodarczyk.

De la mateixa manera que li passava a Oliver Solberg i Elliot Edmonson, Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov no acaben de trobar-se del tot a gust amb l’adherència de les cronometrades poloneses i aquests perdien enters, deixant en tercera posició als irlandesos Josh McErlean i James Fulton a 22,2 segons dels líders i per 1,7 segons de marge en vers els estonians Robert Virves i Aleks Lesk.

Ja immersos en l’etapa sabatina, Sami Pajari i Enni Mälkönen establien un ritme que resultava impossible per a la resta de competidors i els líders s’imposaven en els 3 trams forestals del bucle matinal, mentre que en el retorn al Tor Mikolajki, la victòria parcial tornava a ser per a Mikolaj Marczyk i Szymon Gospodarczyk.

Per darrera dels líders finlandesos, estonians i irlandesos s’intercanviaven en fins a 3 ocasions la seva posició a la taula, coincidint el tercer canvi amb una sortida de pista de Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, qui s’hi endarrerien per més de 22 minuts i s’acomiadaven de la part alta de la classificació.

Així doncs, en el moment d’entrar a les assistències equatorials, Sami Pajari i Enni Mälkönen lideraven inqüestionablement per un marge de 32,6 segons sobre Robert Virves i Aleks Lesk i de 35,5 segons amb Oliver Solberg i Elliott Edmonson. Josh McErlean i James Fulton restaven a les portes de les posicions d’honor a 5,9 segons del darrer graó i per 3,2 segons de coixí amb Pierre-Louis Loubet i Loris Pascaud.

En tornar al bucle, Oliver Solberg i Elliot Edmonson feien una passa endavant en l’assumpció de riscos i el suec i el britànic completaven l’escull post meridional amb 2 temps escratx i 1 segon millor registre, balanç que situava als de l’Škoda Fabia RS Rally2 amb dorsal número 20 en la segona posició a 26,3 segons dels líders i per 3,1 segons de marge amb Robert Virves i Aleks Lesk.

Els bàltics s’imposaven en la primera prova especial dominical i recuperaven la segona plaça, però en la seva segona disputa, aquests hi patien una punxada i descendien fins a la cinquena posició, habilitant a Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov a retornar a les posicions de podi, un cop que Josh McErlean i James Fulton eren baixa per accident en el transcurs de la prova anterior.

Lluny de defallir, Robert Virves i Aleks Lesk s’imposaven en la cronometrada amb la qual es tancava el programa i els estonians recuperaven in extremis una posició de podi.

Gestionant al llarg de la recta final del programa doncs, Sami Pajari i Enni Mälkönen guanyaven les categories WRC2 i WRC2 Challenger amb un temps de 2 hores 40 minuts i 58,3 segons, registre que rebaixava en 22,0 segons el d’Oliver Solberg i Elliott Edmonson i en 1 minut i 23,3 segons el de Robert Virves i Aleks Lesk.

A efectes de campionat, la segona victòria consecutiva de Sami Pajari, situava al finlandès en la segona posició del certamen a 3 punts de l’absent Yohan Rossel, mentre que Oliver Solberg, tercer en la taula, sumava 7 punts menys que no pas el pilot nòrdic i recollia aquest marge negatiu amb el segon classificat.

Pajari-Mälkönen posaven de manifest les aptituds del Toyota donant el cop de gràcia el dissabte al matí

En la categoria WRC Masters, Armin Kremer i Ella Kremer es feien amb la primera plaça en la primera prova especial cronometrada del programa i els alemanys la conservaven acumulant 7 victòries parcials de tram i 12 segons millors temps.

En la categoria petita, el WRC3, els polonesos Jakub Matulka i Daniel Dymurski s’imposaven en 4 de les 6 proves especials que s’acabaven disputant de la primera etapa i aquests retornaven al parc tancat de Mikolajki liderant per 23,0 segons amb Diego Domínguez i Rogelio Peñate i 36,1 segons amb Nataniel Bruun i Pablo Olmos.

Dissabte al matí, els líders veien com en un primer moment les distàncies es començaven a escurçar, però aquests en reaccionar a temps i imposar-se en les 2 darreres proves especials matinals, les aconseguien restablir.

En tornar sobre les especials, l’encert de Diego Domínguez i Rogelio Peñate era absolut i amb les 3 victòries de tram possibles en el seu haver, aquests retornaven al punt de partida a 5,5 segons de Jakub Matulka i Daniel Dymurski. Mentre que el bolivià Nataniel Bruun i l’argentí Pablo Olmos restaven congelats a 33,5 segons dels líders.

Com un martell percutor, Diego Domínguez i Rogelio Peñate de manera constant seguien retirant segons en el marge que els separava del lideratge, fins que a manca del Power Stage, els hispans aconseguien fer-se amb la primera plaça per 3 dècimes de segon de marge.

Una victòria que aquests no deixarien escapar, en imposar-se també en el Power Stage final, aturant el cronòmetre en un temps de 2 hores 53 minuts i 28,9 segons, registre que suposava un marge final de 2,8 segons amb Jakub Matulka i Daniel Dymurski i de 50,0 segons amb Nataniel Bruun i Pablo Olmos.

Polonès i bolivià es trobaven totalment fora de la cursa pel títol, emperò aquests barraven tan a Matteo Chatillon com a Jan Cerny l’opció d’obtenir més punts en la seva participació al ral·li polonès, amb el que Diego Domínguez establia un nou marge amb el pilot francès de 27 punts després de la seva tercera victòria consecutiva en el campionat i de 28 en relació al txec.

En una segona meitat impecable, Domínguez-Peñate es feien amb la tercera victòria consecutiva en el WRC3

Malgrat fer els reconeixements a corre-cuita; la primera plaça el dissabte al vespre, el segon lloc en l’etapa dominical i el tercer millor temps en el Power Stage, recompensaven a Kalle Rovanperä amb 27 punts, amb els quals el finlandès s’enfilava fins la sisena posició després dels fiascos de Portugal i Suècia. Tot i que Ott Tänak aconseguia reconduir un mal resultat en l’etapa dominical, el cert era que l’estonià perdia 6 punts en relació a Elfyn Evans, qui tot i el podi, només podia llimar 3 punts a Thierry Neuville.

Pilot	Punts
Thierry Neuville	136
Elfyn Evans	121
Ott Tänak	115

Toyota aconseguia revertir la tendència dels dos darrers esdeveniments del calendari i sumava 3 punts més que no pas els pilots de Hyundai, deixant les distàncies entre ambdues estructures en 10 punts. M-Sport seguia sent la tercera marca en discordia i perdia 20 punts més en relació a les asiàtiques.

Constructor	Punts
Hyundai	311
Toyota	301
M-Sport	156