Domini aclaparador de Carlos Sainz i Luis Moya que semblaven tenir a tocar la revàlida.

El diumenge 30 de juny de 1991, Auckland acollia la cerimònia de clausura del 21è Ral·li de Nova Zelanda, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda de les antípodes només entregava punts en els certàmens de pilots i de producció, dos factors que desencadenaven en una llista oficial d’inscrits de només 61 formacions, entre les que destacaven les fetes a última hora dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen. A la mateixa ciutat d’Auckland tenia lloc l’inici de l’esdeveniment el dimecres 26 de juny, des d’on tots els equips inscrits començarien a afrontar un recorregut format per 40 proves especials cronometrades de 630,66 km, distància que 31 formacions aconseguirien completar. 

Malgrat inscriure's per evitar que Sainz-Moya destaquessin en la general, ben poc van aconseguir els finlandesos de Lancia.

Instants posteriors a la protocolària baixada per la rampa de sortida, a la mateixa ciutat d’Auckland, tenia lloc una especial espectacle d’uns escassos 1890 metres cronometrats, en la que al capdavant de la taula de temps s’hi produïa un triple empat entre els Lancia Delta Intregale 16V de Didier Auriol i Bernard Occelli, la unitat oficial del compacte italià de Juha Kankkunen i Juha Piironen i el Subaru Legacy RS de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Ingvar i Per Carlsson a bord d’un Mazda 323 GTX i Carlos Sainz i Luis Moya amb el seu Toyota Celica GT-4, els seguien a 2 segons.

A partir d’1 quart i 5 de 9 del matí del dijous 27 de juny, era quan el ral·li pròpiament dit s’iniciava amb la sortida del parc tancat d’Auckland. Els 61 equips participants que afrontaven aquesta primera etapa vera del programa, es dirigien vers Rotorua, previs reagrupaments a Hamilton i Otorohanga. Un desplaçament cap al sud que tenia lloc mitjançant 10 proves especials cronometrades de grava i de 167,70 km competitius, una activitat que la primera parella participant donaria per conclosa a partir de 2 quarts de 10 del vespre.

La jornada s’iniciava sota una pluja constant, quelcom que no penalitzava als encarregats d’obrir pista, els portadors del dorsal número 1, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Els de Toyota començaven la seva participació a la ronda oceànica imprimint un ritme fort, i així després d’aconseguir 4 victòries de tram consecutives en les 4 primeres especials, els pilots prenien el lideratge de la prova al terme de la tercera especial del ral·li, en la què l’honor de marcar el registre de referència va ser compartit amb Didier Auriol i Bernard Occelli, per anar-se distanciant progressivament dels seus rivals. 

Didier Auriol i Bernard Occelli reaccionaven i marcaven dos millors registres a continuació, però sense arribar a arrabassar la condició de líders als pilots de la firma japonesa. Malauradament, uns problemes en els frens del tren posterior del seu Lancia Delta Integrale 16V, així com l’avaria en els imprescindibles neteja parabrises sota pluja, el feien caure fins a la tercera plaça més avançada la jornada.

De fet l'etapa es completava amb 2 victòries de tram per a Carlos Sainz i Luis Moya, 1 per part de Didier Auriol i Bernard Occelli, i la restant que quedava per als finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, qui malgrat no prodigar-se massa per la part més alta de la taules de temps individuals, es mostraven molt constants, i sovint arriscats.

Finalitzat l’escull doncs, els nòrdics de Lancia ingressaven en el parc tancat de Rotorua a 19 segons del registre dels espanyols de Toyota, mentre que per la seva banda, els francesos del Jolly Club ho feien a 1 minut i 27 segons dels líders, després de tot el seguici de problemes acumulats al llarg de l’etapa, que ben bé podrien haver suposat un final precipitat en el seu avenir a l’esdeveniment de les antípodes.

Les altres dues parelles cridades a ser protagonistes a l’edició, la de Subaru formada per Markku Alén i Ilkka Kivimäki i la de Mazda composada per Ingvar Carlsson i Per Carlsson, ràpidament es van anar diluint. Els primers van arribar a protagonitzar una bona arrencada de ral·li, però a causa d’haver arribat tard el vaixell que transportava els cotxes de competició des d’Austràlia, les Michelin del seu Subaru Legacy RS acusaven la manca de tests previs i aquestes mostraven signes evidents de degradació en les especials més llargues de la jornada, el que feia caure als finlandesos a 2 minuts i 1 segon del lideratge. Per la seva banda, Ingvar Carlsson i Per Carlsson foradaven el dipòsit de benzina del seu Mazda 323 GTX, i en quedar-se sense carburant, els vencedors de l’edició de 1989 van haver de completar l'especial empenyent el seu cotxe. La contrarietat els hi suposava perdre-hi 35 minuts i amb ells totes les opcions a aconseguir un resultat rellevant, finalitzant la jornada en vintena posició.

A Rotorua hi arribaven fins a 50 formacions participants, les quals a partir de les 7 en punt del matí del divendres començarien a afrontar la segona etapa del ral·li, la més llarga de tot el programa. L’etapa era un bucle amb inici i final a Rotorua format per 12 proves especials de 252,20 km cronometrats, 1 de les quals era sobre asfalt, una altra mixta i les 10 restants sobre grava, una jornada que es començaria a donar per conclòs a partir de 2 quarts d’11 de la nit per a la primera parella participant, és a dir, Carlos Sainz i Luis Moya. La pluja cesava, emperò els trams estaven ben enfangats, el que afegit amb les petites boles de grava tan característiques de la prova neozelandesa, feia encara més difícil obrir pista.

Malgrat la contrarietat, Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues primeres proves especials de la jornada, però ràpidament Didier Auriol i Bernard Occelli feien la necessària passa endavant  imposant-se en les dues cronometrades de Motu. Els líders tancaven l’escull matinal amb una nova victòria parcial en la cronometrada reina del dia i del ral·li, per tal de fer accés al reagrupament de Gisborne sense canvis gaire rellevants a la taula.

A la represa el cada cop menys present asfalt a la ronda neozelandesa esperava als participants, amb un balanç favorable als pilots de Lancia. Un escratx per a Juha Kankkunen i Juha Piironen en la cronometrada asfaltada i un altre per a Didier Auriol i Bernard Occelli en la mixta. De fet els francesos s’acabarien imposant en les tres següents proves especials en el camí vers el segon reagrupament a Opotiki. Malgrat aquest rendiment excels dels pilots del Jolly Club, la parella amb prou feines aconseguia retallar 9 segons als líders, qui s’estaven esforçant de valent per evitar perdre-hi massa temps.

Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues darreres proves especials de l’etapa reina, si bé en el primer dels casos la fita era ex-aequo amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli es lamentaven d’haver trencat el seu diferencial anterior, una contrarietat que els hi suposava cedir 26 segons en la darrera cronometrada del dia.

Per la seva banda, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van anar cedint segons al llarg de tota la jornada vers els pilots capdavanters, doncs els finlandesos no acabaven d’entendre la gestió electrónica del seu Subaru Legacy RS, a part d'haver d'estar lidiant amb un cotxe més voluminós i pesant que els de la competència, i per tant menys àgil per a les revirades pistes neozelandeses. 

En quan les manetes dels rellotges kiwis indicaven que eren 2 quarts d’11 de la nit, els 38 equips participants que aconseguien superar la segona etapa del ral·li començaven a ingressar en el parc tancat de Rotorua. Carlos Sainz i Luis Moya no només conservaven el lideratge, sino que havien incrementat les distàncies amb Juha Kankkunen i Juha Piironen fins als 40 segons, mentre que amb Didier Auriol i Bernard Occelli el gap arribava fins a 1 minut i 44 segons. Markku Alén i Ilkka Kivimäki es trobaven ja a 4 minuts i 48 segons dels líders, si bé els australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas que els venien per darrera, encara havien cedit molt més que no pas els de la Constel·lació de les Plèiades, fitxant a 12 minuts i 53 segons dels líders.

La tercera etapa tenia en el seu programa 11 proves especials cronometrades de 137,47 km de distància competitiva, de les que 1 d’elles seria asfaltada, una altra mixta i les 9 restants sobre grava. Gràcies al programa que els organitzadors disposaven en l’itinerari, els participants que l’aconseguissin completar retornaven a Auckland, un viatge que s’iniciava a 2 quarts de 9 del matí i que finalitzaria gairebé 12 hores més tard, a 2 quarts i 5 minuts de 9 del vespre.

Una especial espectacle asfaltada a Rotorua, obria les hostilitats dels pilots vers el cronòmetre, en la que els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen s’hi erigien com els més ràpids. 

En desplaçar l’activitat a les cronometrades campestres, la presència de gel en l’hivern austral, complicava encara més el pilotatge, Carlos Sainz i Luis Moya van saber fer una molt bona elecció dels seus compostos en aquests primers compassos de la jornada, gràcies a la qual el madrileny i el gallec aconseguien 3 victòries de tram en les 4 primeres proves especials que conduïen fins al reagrupament de Hamilton, per 2 per part de Didier Auriol i Bernard Occelli, és a dir, en 1 d’ells tornaven a empatar en l’autoria del temps de referència. 

Per la seva banda, Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una sortida de pista en la tercera prova especial matinal i els finlandesos s’endarrerien en 23 segons més vers els seus antics companys d’equip espanyols.

A la represa els participants es dirigien vers la ciutat de Manukau, segon punt de reagrupament de la jornada, un desplaçament que tenia lloc mitjançant 4 primeres proves especials curtes i 1 última més llarga de 27,15 km. Carlos Sainz i Luis Moya mantenien distàncies imposant-se en les 2 cronometrades més llargues de les 4 curtes, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, així com Juha Kankkunen i Juha Piironen feien el que podien marcant el millor temps en una de les dues restants. 

Els oficials de la marca torinesa repetien resultat en l’especial més llarga del segon escull del dia, si bé el parell de virolles que portaven a la seva motxilla, els hi restaven importància a la seva consecució. Tanmateix, aquesta darrera prova especial del bucle, havia de ser aturada en quan els pilots de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas patien un fort accident, amb 3 voltes de campana, que obligava als serveis mèdics a intervenir en l’especial. Afortunadament, l’accident no va passar de l'ensurt i els pilots no hagueren de lamentar lesions.

Una vintena de quilòmetres separaven Manukau d’Auckland, un breu desplaçament que es cobria competitivament parlant amb una curta prova especial mixta de 2,17 km en les immediacions de la ciutat d’origen. Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a aturar el cronòmetre abans que ningú i així els espanyols feien ingrés al parc tancat de final d’etapa amb 1 minut i 26 segons de marge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i amb 2 minuts i 1 segon d’avantatge vers el crono de Didier Auriol i Bernard Occelli. Markku Alén i Ilkka Kivimäki tampoc eren excepció, i els finlandesos també completaven la jornada cedint terreny vers els líders, fitxant a 5 minuts i 49 segons dels espanyols. Per darrera dels pilots de Subaru un gran forat de gairebé 24 minuts, amb Neil Allport i Jim Robb disputant-se els honors de ser els primers locals amb Brian Stokes i Jeff Judd, separats per tan sols 9 segons.

Tret de la lluita per la cinquena posició, i primera entre els neozelandesos, la resta de la classificació estava força ben establerta per als 73,29 km cronometrats al llarg de 6 proves especials que els organitzadors disposaven en el programa en la quarta i última etapa del ral·li. Un escull que la primera formació participant, de les 33 que havien aconseguit arribar a Auckland, iniciava a les 9 en punt del mati del diumenge i que finalitzaria 7 hores més tard, en el mateix punt d’eixida.

Novament una cronometrada asfaltada donava inici a la competició, si bé a diferència de les dues ocasions anteriors, en aquest cas el millor temps corresponia a Carlos Sainz i Luis Moya, doncs els pilots de Lancia desistien de seguir combatint els cronos amb els espanyols i tan francesos com finlandesos es dedicaven a pilotar els seus cotxes fins a la línia de meta tot esperant que alguna avaria afectés als seus rivals de la firma japonesa establerta a Colònia. 

L’ocasió era aprofitada per Ingvar Carlsson i Per Carlsson per reivindicar-se en les dues passades per la cronometrada de Riverhead Forest, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya feien el mateix en els dos trams que els organitzadors disposaven entre aquestes, sent d’especial rellevància la quarta especial del dia, Wainui Loop, de 29,95 km cronometrats i en la que pràcticament els espanyols deixaven la seva victòria tancada. Pràcticament per que la parella s’envirollava en la segona passada per Riverhead Forest, donant fonament a la retòrica del madrileny: “fins la línia de meta res està fet”. 

L'advertència suposava la pèrdua d’uns insignificants 13 segons dels líders vers els finlandesos de Lancia, pel que les precaucions es van extremar encara més de cara a la sisena i última prova especial del dia, en la que Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’acomiadaven del seu malson oceànic de la mateixa manera en què l’havien iniciat, és a dir, amb una victòria de tram, si bé en aquest cas l’honor era en solitari.

A les 4 en punt de la tarda del diumenge 30 de juny de 1991, el 21è Ral·li de Nova Zelanda es donava per conclòs amb la pertinent cerimònia del podi, celebrada en les immediacions de l’aeroport d’Auckland. En l’acte, Carlos Sainz i Luis Moya pujaven al graó més alt del podi després d’haver recorregut els 630,66 km cronometrats del programa en un registre de 6 hores 57 minuts i 18 segons, un crono que reduïa en 1 minut i 15 segons l’aconseguit per Juha Kankkunen i Juha Piironen. Didier Auriol i Bernard Occelli es quedaven en el graó més baix, a 2 minuts i 18 segons del temps de la parella vencedora.

Una averia de diferencial va esgarrar tota opció als francesos.

En la categoria de producció, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne deixaven al continent europeu el seu habitual Ford Sierra RS Cosworth 4x4, per afrontar la cita neozelandesa a bord d’un Mitsubishi Galant VR4 com el que havien llogat un any abans a les antípodes. I es que la berlina de l’oval blau estava mostrant massa sovint problemes de fiabilitat amb la seva caixa de canvis, quelcom que minava la confiança dels nòrdics donada la gran cronometrada del ral·li austral.

Els finlandesos s’imposaven en l’especial espectacle inaugural i tot semblava indicar que el canvi era correcte, però en quan arribaren les cronometrades campestres i la pluja, els australians Ed Ordynski i Harry Mansson, molt més fets al pilotatge del Mitsubishi Galant VR4, feien una passa endavant per tal d’arrabassar el lideratge a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne.

En el camí vers Rotorua, la classe perdia un dels seus principals actius, els italians Alex Fassina i Max Chiapponi, quan aquests havien d’abandonar la competició en el transcurs de la cinquena prova especial en quedar-s’hi sense carburant.

La segona i longeva etapa resultaria fatal pels interesssos de les dues parelles que confiaven la seva sort al Mitsubishi Galant VR4, doncs totes dues formacions s’havien de retirar per avaria en la junta de culata, si bé Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne ho feien en els compassos inicials de l’escull i Ed Ordynski i Marry Mansson ho feien a les acaballes.

La doble avaria entre els cotxes dels tres diamants vermells, deixava al capdavant de la taula als locals Ross Meekings i Steve March, qui en arribar sobre l’equador de l’esdeveniment, disposaven de 52 segons de marge en relació als seus compatriotes de Subaru Brian Watkin i Stuart Roberts.

Malgrat que les distàncies entre les dues parelles kiwi es van anar escurçant en el camí de retorn cap al nord de l’illa nord, finalment els pilots que es posaven al volant d’un Toyota Celica GT-4 es feien amb la victòria per 34 segons d’avantatge vers els de la Constel·lació de les Plèiades, sent aquesta doncs la primera victòria d’un Toyota en producció i per tant el primer doble triomf de la marca nipona al mundial.

A efectes de campionat, la victòria dels neozelandesos era merament anecdòtica i aquests passaven a engruixar el grup de posseïdors de 13 punts, per arribar a trobar-hi fins a 5 noms diferents. Només l’absent Grégoire de Mevius havia aconseguit puntuar en dos esdeveniments al llarg de la temporada i el belga encapçalava la classificació amb 23 punts.

En una mena de cursa d'eliminació, Meekings-March vencien en Grup N.

Amb aquesta victòria Carlos Sainz no només seguia liderant la taula provisional del campionat reservat a pilots, sino que a més a més incrementava les distàncies amb Juha Kankkunen, després que el finlandès les haguès retallat prèviament en guanyar l'Acròpolis grec. Per la seva banda, Didier Auriol, malgrat el podi i tenir programat tot el calendari amb el Lancia del Jolly Club, veia com les seves possibilitats començaven a esfumar-se.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	95
Juha Kankkunen	73
Didier Auriol	54

Donat que la cita neozelandesa no entregava punts en el certamen de constructors, la classificació provisional del campionat quedava inalterada en relació a la conclusió de l'Acròpolis, amb Toyota al capdavant de la taula seguit de Lancia a tres punts de diferència i Ford en tercera posició, però molt despenjats ja.

Constructor	Punts
Toyota	94
Lancia	91
Ford	28