L'agilitat del 205 T16 va ser clau en les pistes lliscants de Nova Zelanda donant la victòria a Salonen-Harjanne.

El dimarts 2 de juliol de 1985 a Auckland hi finalitzava el 15è Ral·li de Nova Zelanda, edició que figurava com la setena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis i que per tant la seva disputa suposava entrar en la segona meitat del mateix en estar composat per un total de 12 proves. La cita oceànica entregava punts en els certàmens de pilots i constructors, un alicient per a la gran majoria d’estructures afincades a Europa, tret de Lancia, per a recórrer la gran distància fins a les antípodes. En total la prova aconseguia aplegar fins a 67 equips en la seva llista oficial inscrits, molts d'ells provinents de l'àrea del Pacífic est, emprenent tots ells des de la mateixa ciutat el dissabte 29 de juny, el camí cap a les 48 especials cronometrades de 935,50 km de distància que els organitzadors disposaven en el recorregut, una corda que 39 formacions aconseguirien superar.

En un tot o res en la quarta jornada, Ari Vatanen i Terry Harryman van aconseguir el doblet per a Peuegot.

Dissabte a les 10 en punt del matí s’iniciava la primera etapa del ral·li, un bucle amb inici i final a Auckland cap al nord de l’illa i que en estar format per 12 proves especials cronometrades de 242,08 km de distància competitiva, finalitzava 12 hores més tard, és a dir a les 10 en punt de la nit.

Timo Salonen i Seppo Harjanne, marcaven el primer millor registre del ral·li, el que suposava que els finlandesos de Peugeot passaven a liderar la prova. Emperò el lideratge dels pilots de la marca francesa va ser efímer, doncs la majoria de les pistes per les que es celebrava aquesta primera jornada, eren molt ràpides, una característica que afavoria als Audi Sport Quattro desplaçats fins a l’esdeveniment, i es que els prototips bavaresos gaudien d’una major potència sota la seva carrosseria, que no pas els borgonyons.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg aprofitaven els condicionants, i els campions del món en vigència sabien treure suc del seu cotxe, que havia estat millorat amb unes noves caixes de canvis de sis velocitats i uns nous suports frontals d'acer, enlloc dels d'alumini que havien fallat a Grècia, per liderar la prova oceànica al terme de la cronometrada més ràpida de la jornada, en la que tanmateix hi establien el registre de referència per a la resta del parc tancat.

Però la disputa de la tercera prova especial de la jornada, dictava de nou un canvi en el lideratge, doncs l’Audi dels suecs va començar a patir problemes d'encès a règims alts, un contra-temps que suposava la cessió de l’anhelada primera posició als seus companys d'equip, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, i sota una nova victòria de tram dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Amb 3 victòries parcials consecutives entre el 4t i 6è tram, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es confirmaven en la primera posició seguits de Timo Salonen i Seppo Harjanne i de l'altre Peugeot 205 T16 present al ral·li, el pilotat per Ari Vatanen i Terry Harryman, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg seguien cedint segons vers els seus rivals i companys.

Per darrera dels 2 prototips europeus de tracció integral, destacaven els cotxes japonesos de propulsió, és a dir el Toyota Celica Twin Cam Turbo i el Nissan 240 RS. Entre aquests Björn Waldegård havia d'afrontar les especials amb un handicap afegit, quan a última hora el seu copilot habitual Hans Thorszelius era baixa per unes molèsties gàstriques, deixant el rol d'asseure's a la seva dreta al voluntari i periodista belga Michel Linzin. 

Per a més desgràcia de qui fou vencedor de l’edició de 1982, en la segona especial cronometrada un problema de transmissió els feia perdre 51 minuts dels 60 que el reglament permetia abans de no ser exclosos, malgrat tot, el pilot suec i l’improvisat copilot belga van continuar fins que un cargol es va quedar encallat en el seu pern, arribant a acumular els fatídics 60 minuts que els obligava a acomiadar-se de la competició en entregar el seu carnet de ruta al terme de la jornada.

El recorregut s’entortolligava en les cronometrades següents, i aquí era on els Peugeot 205 T16 posaven de manifest la seva major agilitat. Timo Salonen i Seppo Harjanne s’imposaven consecutivament en les 3 cronometrades següents, mentre que els seus companys Ari Vatanen i Terry Harryman feien el mateix en les 2 darreres que restaven per celebrar-se, un cop que l’onzena prova especial programada es cancel·lava abans de celebrar-se.

En arribar al parc tancat d’Auckland a partir de les 10 de la nit, tot i haver acumulat 5 victòries de tram al llarg de les 11 proves especials disputades, per 3 per part dels líders Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne es quedaven a 16 segons de la primera posició, mentre que els seus companys Ari Vatanen i Terry Harryman ho feien a 1 minut exacte. Després dels problemes mecànics acumulats, Stig Blomqvist i Björn Cederberg fitxaven a 2 minuts i 34 segons dels seus companys, mentre que Juha Kankkunen i Fred Gallagher tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 8 minuts i 44 segons dels alemanys i precedint en 3 minuts i 17 segons al Nissan 240 RS dels locals Reg Cook i Wayne Jones.

La segona jornada del ral·li suposava viatjar cap al sud de l’illa, concretament fins a Rotorua, un desplaçament que tenia lloc mitjançant 11 proves especials de 184,63 km cronometrats, de les que 3 d’elles eren asfaltades i les 8 restants de grava. L’etapa s’iniciava el diumenge 30 de juny amb la sortida d’Auckland a les 10 del matí i aquesta acabaria a la ciutat esmentada anteriorment en passar 5 minuts de 3 quarts de 10 de la nit, sent la pluja la nota predominant de la mateixa.

L’etapa s’iniciava, competitivament parlant, en els carrers asfaltats de la ciutat veïna de Manukau, on Timo Salonen i Seppo Harjanne hi aconseguien el millor temps per seguir escurçant distàncies amb els líders. Una segona entrega de l’estira i arronsa entre els finlandesos de Peugeot i els alemanys d’Audi estava servit, amb un balanç lleugerament més favorable als de la marca del lleó i algunes aparicions dels campions del món Stig Blomqvist i Björn Cederberg, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman s’endarrerien una mica més, de l’ordre de mig minut, en patir una punxada.

A les afores de l’aeroport de Hamilton, s’hi celebrava la cinquena prova especial de la jornada, dissetena en el còmput global del ral·li, en una mena de circuit d’autocross en el que els líders provisionals Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’hi presentaven amb unes Michelin massa amples que no donaven bona adherència al seu Audi. A conseqüència d’aquesta elecció, els alemanys es van envirollar en més d'una ocasió, arribant fins i tot a calar el motor del seu Sport Quattro, el que els portava a cedir 28 segons, i amb ells el lideratge per 3 segons de demèrit a Timo Salonen i Seppo Harjanne, tanmateix els homes més ràpids en aquesta cronometrada.

Paral·lelament, Juha Kankkunen i Fred Gallagher trencaven la transmissió de l’únic Toyota Celica TCT supervivent en aquesta cinquena prova especial i la parella s’enfonsava en la classificació provisional.

En la següent prova especial programada, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien la seva segona victoria de tram del dia i amb ella els bavaresos recuperaven la primera posició, però tal i com havia passat en la jornada anterior, les següents proves especials eren més revirades i aquestes tenien una grava molt lliscant, unes condicions que afavorien l’agilitat dels compactes francesos en detriment de la potència dels coupés alemanys.

Sense un feix de segons que esmorteïs la contrarietat del terreny i havent d’obrir pista, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer perdien ràpidament la primera posició, la qual tornava a anar a mans de Timo Salonen i Seppo Harjanne altra vegada, si bé qui establia el millor temps a final de tram eren els seus companys Ari Vatanen i Terry Harryman.

L’idoneïtat dels prototips sortits de Sochaux quedava palesa amb els temps a final de tram, doncs Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en 2 de les 4 últimes cronometrades de l’etapa, una d’elles ex-aequo amb els seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne, qui en imposar-se també en 2 proves especials cronometrades, eixamplaven distàncies al capdavant de la taula. 

Per la seva banda, i mantenint sempre un ritme alt i lluitador, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven la jornada amb un registre de referència a Tokoroa Forest, la qual donava pas als participants al parc tancat de Rotorua.

A la ciutat famosa per les seves fumaroles sulfuroses hi arribaven fins a 51 formacions participants a partir de 3 quarts i 5 minuts de 10 de la nit, amb Timo Salonen i Seppo Harjanne al capdavant de la classificació provisional per 23 segons de marge amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Gràcies a una segona meitat d’etapa més encertada, Ari Vatanen i Terry Harryman eren tercers a 1 minut i 40 segons dels seus companys, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg restaven a les portes de les posicions de podi a 3 minuts i 22 segons dels líders. Els suecs no estaven tenint ni de bon tros un ral·li senzill, amb problemes d’injecció i frens, però si més no l’endarreriment de Juha Kankkunen i Fred Gallagher els hi donava un gran coixí de segons vers els qui s’estaven jugant la primera posició entre els neozelandesos i la cinquena absoluta, els pilots de Mazda Neil Allport i Rodger Freeth i els de Nissan Reg Cook i Wayne Jones.

Tot i haver arribat a Rotorua, Shekhar Mehta i Yvonne Mehta havien perdut una bona quantitat de temps a causa d'una fallada elèctrica en el transcurs de la segona etapa, caient fins a la 42ena posició a l’entrada del parc tancat de la ciutat, punt en què el matrimoni kenyà va veure que no tenia sentit seguir en competició i decidien entregar el seu carnet de ruta.

A les 9 en punt del dilluns 1 de juliol s’iniciava la tercera etapa, un bucle amb inici i final, a 2 quarts d’11 de la nit del mateix primer dia de juliol, a Rotorua. Un escull que estava format per 12 proves especials cronometrades de 251,96 km, de les que una era asfaltada i les restants sobre terra.

En previsió d’un possible atac de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els pilots de Peugeot van sortir del parc tancat de Rotorua amb el mateix impuls amb el que hi havien fet ingrés hores abans. Així tan Timo Salonen i Seppo Harjanne, com Ari Vatanen i Terry Harryman s’anotaven 4 victòries de tram, una d’elles ex-aequo, en les sis primeres proves especials de la jornada, mentre que els alemanys d’Audi veien truncades les seves opcions d'intentar assaltar el lideratge, quan la caixa de canvis del seu Sport Quattro va començar a fer sorolls i la selectora va incrementar la seva rigidesa. Obligats a ser més cautelosos per tal de preservar la mecànica, als alemanys no només se'ls hi escapaven els líders, sinó que a més a més la segona formació dels borgonyons se’ls hi començava a tirar a sobre.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer empataven al millor temps amb els seus companys de formació Stig Blomqvist i Björn Cederberg en la darrera prova especial matinal, mentre que en la represa de la competició, els alemanys començaven a donar símptomes de millora, gràcies a la intervenció dels seus mecànics, imposant-se en la cronometrada asfaltada així com en la següent, on altra vegada els honors eren compartits amb els seus companys campions del món.

Timo Salonen i Seppo Harjanne rebaixaven els ànims dels seus rivals imposant-se en la cronometrada reina del dia i de l’edició, així com en la darrera prova especial de l’itinerari de l’etapa, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman feien el mateix en la cronometrada que quedava entremig d’aquestes dues especials conquerides pels seus companys.

Paral·lelament Reg Cook i Wayne Jones s’endarrerien per problemes amb la caixa de canvis del seu Nissan 240 RS, mentre que el Mazda RX-7 de Neil Allport i Rodger Freeth era baixa per accident en la darrera prova especial de la jornada. Dues contrarietats que obrien les portes a Malcolm Stewart i Doug Parkhill, molt més compenetrats al seu antic Audi Quattro A2 que no pas en els compassos inicials del programa, a ocupar la primera de les posicions entre els neozelandesos així com la cinquena absoluta.

Completada la tercera etapa del programa, Timo Salonen i Seppo Harjanne feien ingrés al parc tancat de Rotorua havent incrementat les distàncies amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer fins a 1 minut i 43 segons, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman es situaven a 2 minuts i 12 segons dels seus companys d’equip, o el que és el mateix, a 29 segons de la segona posició. A 3 minuts i 51 segons dels líders, Stig Blomqvist i Björn Cederberg conservaven la quarta posició provisional, tot esperant que algun dels cotxes que tenien per endavant fallés. Els neozelandesos Malcolm Stewart i Doug Parkhill eren cinquens a l’enorme distància de 46 minuts i 33 segons dels líders.

La quarta i última etapa del ral·li era tanmateix la més llarga de tot el programa, amb 256,83 km cronometrats al llarg de 13 proves especials, de les que 3 es celebraven sobre asfalt i les 10 restants sobre grava. Una activitat competitiva a la que es donava inici a les 7 en punt del matí amb la sortida dels 44 equips participants que restaven en actiu del parc tancat de Rotorua i que es conclouria a 2 quarts de 9 del vespre del mateix dimarts 2 de juliol a Auckland, punt final de l’edició.

En un tot o res per tal d’aconseguir el doblet per a Peugeot, Ari Vatanen i Terry Harryman sortien desbocats del parc tancat de Rotorua, rendint al nivell que s’esperava d’ells des d’un bon inici. El finlandès i el britànic s’avesaven a les victòries de tram, aconseguint-ne 4 de consecutives en les 4 primeres proves especials de la jornada o eixamplant les mires, un total de 7 en les 8 primeres.

Malgrat haver solventat tots aquells petits dimonis que l’havien estat afligint al llarg de tot l’esdeveniment, amb una nova caixa de canvis, el motor treballant a ple règim i els frens sent efectius al 100%, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer no van poder plantar cara a l’atac d’Ari Vatanen i Terry Haryman i els alemanys veien arrabassada la seva segona posició per 7 segons al terme de la segona prova especial del dia.

En el darrer terç de la jornada, les pistes de la periferia d’Auckland tornaven a ser força més favorables als Audi que no pas als Peugeot, tal i com ja havia passat el diumenge al matí. En aquest context, els campions mundials, Stig Blomqvist i Björn Cederberg, posaven a lluir els seus galons i els suecs s’imposaven en 3 de les 4 proves especials que restaven per disputar-se, doncs la desena cronometrada havia de ser cancel·lada pel mal estat de la mateixa, no sense això emportar-se’n un ensurt quan després de clavar una roda en el voral, patir una virolla quan els pilots havien assolit una velocitat propera als 150 km/h.

Arribats a Auckland a partir de quan les manetes dels rellotges locals indicaven que eren 2 quarts de 9 del vespre, el 15è Ral·li de Nova Zelanda finalitzava amb la victòria de Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els finlandesos de Peugeot completaven els 898,50 km cronometrats disputats de l'itinerari en un temps total de 8 hores 29 minuts i 16 segons, registre que reduïa en 1 minut i 17 segons l’aconseguit pels seus companys de formació Ari Vatanen i Terry Harryman. Finalment, i malgrat tenir el seu cotxe en ple rendiment, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven el podi a 2 minuts i 26 segons dels guanyadors.

L'Audi no va treballar al 100% i quan ho va fer els Peugeot van millorar substancialment .

Entre els turismes millorats, és a dir els vehicles amb fitxa d’homologació de Grup A, Subaru era la marca qui més fort apostava per la classe, desplaçant fins a un total de 5 cotxes a l’esdeveniment; disposant tots ells de tracció integral, condició que ja feia un parell d’anys que es veia com  imprescindible per tal de tenir èxit a l’esdeveniment oceànic. 

Dels 5 cotxes de la marca de la Constel·lació de les Plèiades desplaçats a les antípodes, només el dels kenyans Carlo Vituli i Robin Nixon es va veure obligat a abandonar, en quedar-se sense carburant i quan aquests ja havien creuat la línia de meta d’una prova especial cronometrada. Mentre que els locals Peter “Possum” Bourne i Michael Eggleton es tornaven a mostrar inexorables i els neozelandesos aconseguien la tercera victòria consecutiva de la classe per 9 minuts i 53 segons de marge vers els seus compatriotes i companys de formació Tony Teesdale i Bob Haldane i per 11 minuts i 34 segons amb els seus també companys kenyans Mike Kirkland i Mike Doughty.

Per tercer any consecutiu, Bourne es feia amb la victòria entre els Grup A, en aquesta ocasió navegat per Eggleton.

La victòria de Timo Salonen, segona consecutiva en la temporada, permetia al pilot finlandès afermar-se en la primera posició de la taula provisional del campionat de pilots per davant de Stig Blomqvist, qui finalitzava el ral·li en quarta posició i perdia 10 punts més en la seva lluita per revalidar el títol. Per darrera d'ells, Ari Vatanen tornava a puntuar, ja que des de la seva victòria a Suècia el pilot havia abandonat en les 4 restants proves fins arribar a Nova Zelanda, el que li permetia al finlandès mantenir la diferència amb Walter Röhrl.

Pilot	Punts
Timo Salonen	88
Stig Blomqvist	60
Ari Vatanen	55

En el campionat de constructors el doblet de Peugeot per davant dels dos Audi no va fer més que incrementar les distàncies entre borgonyons i bavaresos, mentre que Nissan, gràcies a la sisena plaça dels neozelandesos Reginald Cook i Wayne Jones, seguia en progressió en el campionat, incrementant les distàncies amb Toyota, qui sortien en blanc de la prova oceànica en registrar respectius abandonaments de les seves dues unitats.

Constructor	Punts
Peugeot	112
Audi	76
Nissan	38

Des de la segona jornada Auriol-Occelli van estar batallant per la victòria i finalment l'aconseguiren.

Sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, entre un total de 10 rondes, el dissabte 2 de juliol de 1994 finalitzava a Córdoba el 14è Ral·li d'Argentina, ciutat en la qual també hi tenia lloc la protocolària cerimònia de la rampa de sortida el dijous 30 de juny. La cita sudamericana, entregava punts en els certàmens de pilots, constructors i producció, i tenia un recorregut composat per 29 proves especials que suposaven 563,90 km de lluita contra el cronómetre, un duel contra les manetes dels rellotges que era iniciat pels 90 equips que oficialitzaven la seva inscripció al ral·li i que era finalitzat per 25 d'ells. 

Amb diferències molt curtes al llarg de bona part del ral·li, el 2n lloc de Sainz-Moya tenia gust de victòria.

Per primera vegada en la seva història, Córdoba esdevenia epicentre de l’esdeveniment per a joia d’equips, que s’estalviaven llargs i incomprensibles trams d’enllaç, i dels aficionats, que podien fer un seguiment més complet de l’edició. Des de la seva Plaza San Martín, als peus de la Catedral de la ciutat, la catorzena edició de la ronda argentina arrancava motors a 1 quart de 9 del matí i amb 11 proves especials programades que es dirigien cap al nord de la capital de província. Aquestes proves especials comptaven amb un reagrupament a Jesus Maria i la seva disputa suposaven els primers 196,53 km de lluita vers el cronòmetre. 

Debutants a l’Argentina, els Subaru-Prodrive dels escocesos Colin McRae i Derek Ringer i dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues primeres proves especials del programa, si bé un problema tècnic impedia la transmissió adequada dels temps i aquests desconeixien, així com els periodistes que feien el seguiment de l’esdeveniment argentí des del parc tancat de Córdoba, els registres exactes així com les classificacions que en derivaven. 

Així doncs tot eren aproximacions i suposicions, amb el malestar que aquesta incertesa aportava als pilots que s’estaven barallant amb les manetes dels cronògrafs per les ràpides pistes de grava. De fet no va ser fins a l’arribada al reagrupament de Jesús Maria, quan els participants ja havien disputat un total de 7 proves especials de les 11 que havien estat programades, que els registres van començar a arribar de manera tediosa i paulatina, poguent a partir de llavors confeccionar unes classificacions com hom podia esperar d’un certamen mundial.

Els escocesos doncs lideraven la taula al terme de la primera prova especial per 3 segons de marge vers Didier Auriol i Bernard Occelli, però les sorts dels uns i els altres canviarien en el transcurs de la segona prova especial cronometrada.

Els de Subaru picaven contra el voral de la pista i en l'incident els escocesos s’hi deixaven minut i mig, al que hi seguiria un altre minut amb penalitzacions per retard, el que els enfonsaria fins a la setena posició provisional a la taula, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli passaven a liderar la classificació, tot i que en aquesta ocasió el millor temps corresponia a l’altre cotxe blau i groc, el de Carlos Sainz i Luis Moya.

Els espanyols repetien victòria de tram en la tercera prova especial cronometrada i ara si el madrileny i el gallec es feien amb el lideratge de la prova. Un assalt tanmateix facilitat en quan Didier Auriol i Bernard Occelli hi picaven contra una roca, i si bé l’escuma de les seves Michelin aturava la sangria de segons en una desena, l’occità i el provençal veien com la seva direcció s’obria com a conseqüència d’aquesta trobada amb la natura local.

Sense temps material per a la reparació al terme de la cronometrada i amb la prohibició de portar-la a terme fins a la conclusió de la cinquena prova especial, els francesos de Toyota es veien obligats a pilotar en les dues següents proves especials en unes condicions no del tot òptimes.

Colin McRae i Derek Ringer es tornaven a imposar en la quarta prova especial cronometrada per tal d’iniciar la seva remuntada particular, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya confirmaven la seva primera posició, així com el moment dolç per a Subaru, amb una altra victòria de tram, la tercera en el seu compte individual, en el cinquè tram del dia.

Un cinquè tram en el que Colin McRae i Derek Ringer veien frenada la seva progressió. Els escocesos venien patint un mal funcionament del seu ventilador des de la segona cronometrada, si bé les altes velocitats assolides en pista en reduïen la importància. La cinquena prova especial era força més lenta i revirada que les 4 anteriors, facilitant que el seu motor boxer assolís temperatures més elevades. En conseqüència d’aquest increment de temperatura, la centraleta electrònica del seu Impreza va reduir la potència del propulsor i els de Subaru es veien afligits en la lluita contra el cronòmetre.

Els fins a tres vegades vencedors de la ronda argentina, els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero, també es veien endarrerits en aquesta cinquena prova especial. Els transalpins doblegaven un suport de les seves suspensions després de picar contra una roca, i si bé en les assistències posteriors aquests van poder solventar la incidencia pràcticament d’immediat, la parella va haver de fer mitja volta al poc d’abandonar els seus mecànics en detectar un problema de frens, quelcom que els va suposar una penalització de 30 segons per retard en el control horari.

No va ser doncs fins a la sisena prova especial quan Didier Auriol i Bernard Occelli, i gràcies a tenir el seu Celica Turbo 4WD treballant a ple rendiment, que no aconseguien doblegar els de la Constel·lació de les Plèiades. L’occità i el provençal de Toyota marcaven el registre de referència al tram, mentre que en la setena i última del primer escull del dia, el millor temps tornava a ser per a Carlos Sainz i Luis Moya.

Al breu reagrupament de Jesús Maria doncs, Carlos Sainz i Luis Moya hi feien accés com a líders per 2 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, pilots que hi complien el seu primer aniversari com a parella i que malgrat no haver-se mostrat com els més ràpids en cap moment, si que havien aconseguit escapar de les contrarietats, mentre que en relació a Didier Auriol i Bernard Occelli les distàncies s’eixamplaven fins als 15 segons. Bruno Thiry i Stéphane Prévot i Miki Biasion i Tiziano Siviero restaven a les portes del podi separats per 1 segon i a 1 minut i 43 segons dels líders després d’haver arrossegat problemes d’encès els belgues, i en el diferencial central els italians.

A la represa, Carlos Sainz i Luis Moya es tornaven a imposar en la cronometrada més llarga del dia, la vuitena, en la que els seus companys Colin McRae i Derek Ringer hi patien una punxada, amb l’agreujant que l’escuma anti-deflació es desprenia, provocant un nou retard per als pilots de les illes britàniques.

Els líders compartien l’autoria del millor temps amb Didier Auriol i Bernard Occelli en la novena prova especial, obrint així els francesos de Toyota una ratxa de 3 victòries de tram consecutives en la recta final de la jornada, sent la darrera d’elles compartida amb Miki Biasion i Tiziano Siviero en l'especial espectacle que es celebrava prop de l’Estadi Olímpic de Córdoba, punt en el que s’hi ubicava el parc tancat. 

Si Didier Auriol i Bernard Occelli eren la cara, Juha Kankkunen i Nicky Grist eren en certa manera la creu, el finlandès i el britànic danyaven la carrosseria del seu Toyota Celica Turbo 4WD pel seu flanc dret, després d’impactar contra una roca, i aquests començaven a cedir terreny davant les dues parelles llatines.

A la conclusió de la jornada a 1 quart i mig de 7 de la tarda, Carlos Sainz i Luis Moya lideraven la taula provisional per 20 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven les posicions de podi a 1 minut i 3 segons dels líders. Bruno Thiry i Stéphane Prévot restaven a les portes del podi a 2 minuts i 42 segons dels líders i per un marge de 18 segons en relació a Colin McRae i Derek Ringer. Miki Biasion i Tiziano Siviero eren sisens a 10 segons de la parella escocesa, o el que és el mateix, a 3 minuts i 10 segons dels líders.

La segona etapa del ral·li era iniciada per 54 formacions participants el divendres al matí, i per ben poc era la més llarga de tot l’itinerari amb 206,63 km cronometrats. Tal i com havia passat en la jornada anterior, aquesta distància competitiva es distribuïa al llarg d’11 proves especials de grava, sent la darrera d’elles una especial espectacle en les immediacions de l’Estadi Olímpic de Córdoba. Però a diferència de la jornada inaugural, aquestes cronometrades dibuixaven un bucle cap a l’oest de la capital de provincia, concretament en direcció Mina Clavero, on els participants hi podien gaudir d’un reagrupament per a les assistències a mitja etapa.

Colin McRae i Derek Ringer sortien desbocats de Córdoba i els pilots s’imposaven de manera consecutiva en les 4 primeres proves especials cronometrades del dia. Però en la cinquena, Taninga, els riscs que els escocesos estaven assumint es cobraven els seus tributs; els de Subaru picaven contra un embornal de formigó i el seu Impreza perdia una roda, malgrat que els pilots van intentar seguir sobre 3 rodes, endarrerint el progrés de Miki Biasion i Tiziano Siviero que venien per darrera, la parella es va veure obligada a aturar-se en quan el seu carter es trencava per fricció amb el terra i el seu motor boxer es quedava sense oli.

Mentrestant els seus companys d'equip, Carlos Sainz i Luis Moya, perdien bona part del seu avantatge al capdavant de la general a causa de dues virolles, i després d’aquestes 4 primeres proves especials cronometrades del divendres, els líders compartien la primera posició amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

A Taninga, la cronometrada més llarga del dia, Carlos Sainz i Luis Moya patien una punxada, i tal i com havia passat el dia anterior en el Subaru dels seus companys d’equip, l’escuma anti-deflació es desprenia, el que provocava un mal funcionament de la seva direcció assistida, deixant als francesos de Toyota al capdavant de la taula en solitari. 

Paral·lelament Juha Kankkunen i Nicky Grist es lamentaven de problemes de motor en el seu Celica Turbo 4WD, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot, així com Miki Biasion i Tiziano Siviero, es barallaven amb les suspensions posteriors dels seus respectius Ford Escort RS Cosworth. Els belgues veien com un suport del braç de suspensió s’afluixava, el que feia anar la roda boja, mentre que els italians es lamentaven que els seus amortidors s’estovaven i perdien eficiència.

Tot això en un punt de l’etapa en el que les assistències en ruta no estaven permeses i que per tant afligiria a les 4 formacions participants com a mínim durant un tram més, a partir del qual els seus mecànics ja hi podien intervenir.

Malauradament, Didier Auriol i Bernard Occelli, no van poguer treure massa renda dels problemes dels seus rivals, doncs els francesos obrien la direcció en colpejar contra una pedra, facilitant així la primera victòria de tram del dia per a Carlos Sainz i Luis Moya, qui compartien l’honor amb Ari Vatanen i Fabrizia Pons, molt més satisfets amb el comportament del seu Ford d’ençà que la caixa de velocitats els hi fou canviada al terme de la primera etapa.

Després d’un escratx de Didier Auriol i Bernard Occelli i dos de consecutius per part de Carlos Sainz i Luis Moya, francesos i espanyols feien entrada al reagrupament de Mina Clavero, havent disputat ja les 8 primeres proves especials del dia, separats per només 1 segon i amb els de Subaru per davant dels de Toyota.

Malgrat estar a l’hivern argentí, l’ambient estava roent entre els dos aspirants a victòria i amb una nova victòria de tram a la pujada a Giulio Cesare, Didier Auriol i Bernard Occelli recuperaven el lideratge, posició que l’occità i el provençal confirmarien amb una nova victòria de tram en la baixada pel Cóndor, penúltima prova especial cronometrada del dia i anomenada Copina en el programa de la present edició.

Paral·lelament els seus companys Juha Kankkunen i Nicky Grist es lamentaven de problemes d’encès, incidència que es corregia canviant la centraleta electrònica així com les bombes de benzina del seu Toyota, mentre que Ari Vatanen i Fabrizia Pons es deixaven 1 minut a la pujada a Giulio Cesare en patir una caiguda sobtada de potència en el seu Escort RS Cosworth, per culpa de la vàlvula de descàrrega que no treballava adequadament.

Just abans d’arribar a l’especial espectacle que tancava la jornada en les immediacions de l’Estadi Olímpic de Córdoba, també conegut com Chateau Carreras, Miki Biasion i Tiziano Siviero veien com la pressió d’oli del seu Ford queia en picat. Sense espai material per a cap mena de diagnòstic ni d’intervenció, els transalpins no van poder fer altra cosa que afegir oli al seu motor i creuar els dits. Per desgràcia, el seu propulsor va dir prou davant el públic que s’hi congregava i els pilots engruixaven la llista de baixes del dia.

35 formacions participants completaven la segona jornada del ral·li a partir d’1 quart i mig de 7 de la tarda amb Didier Auriol i Bernard Occelli al capdavant de tots ells per 5 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, tanmateix els més ràpids en la segona passada per l’especial espectacle de San Martin. Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven les posicions de podi a 2 minuts i 55 segons del temps dels seus companys d’equip líders, mentre que Ari Vatanen i Fabrizia Pons restaven a les portes de les places d’honor a 6 minuts i 4 segons dels líders i per només 3 segons de marge vers els seus companys belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot.

La tercera i última etapa del ral·li comptava amb 7 proves especials en el seu programa de 160,74 km cronometrats, una corda que dibuixava un bucle cap al sud de Córdoba i que comptava amb un reagrupament a Santa Rosa de Calamuchita després de la disputa de les 4 primeres proves especials sabatines.

De cara a aquesta darrera jornada, Carlos Sainz i Luis Moya decidien muntar els diferencials que havien portat a l'Acròpolis, pràcticament un mes abans, que si bé tornaven el seu Subaru quelcom més radical, si que es mostrava molt més efectiu. El canvi semblava un encert en quan els espanyols s’imposaven en la primera prova especial del dia i els de la Constel·lació de les Plèiades en retallar els 5 segons de desavantatge amb els que sortien del parc tancat de Córdoba, passaven a compartir el lideratge amb els de Toyota.

Didier Auriol i Bernard Occelli es tornaven del cop i en imposar-se en la següent prova especial, els de Toyota es situaven de nou en solitari al capdavant de la taula per 4 segons de marge. Alhora, els seus companys d’equip experimentaven nous problemes elèctrics en el seu Celica Turbo 4WD, si bé en aquesta ocasió no hi va haver manera de tornar-lo a posar en marxa després de dues aturades intermèdies, amb el què els vencedors de la darrera edició de la ronda argentina es veien obligats a abandonar la competició.

Paral·lelament, Bruno Thiry i Stéphane Prévot de ben poc no colisionaven amb el Toyota aturat de Juha Kankkunen i Nicky Grist, un contratemps al que s’hi afegiria un braç doblegat, que en haver-lo de reparar en el tram d’enllaç, suposaria una sanció posterior de 20 segons en fer 2 minuts tard al següent control horari.

Dos contra-temps que deixaven als veterans Ari Vatanen i Fabrizia Pons en la darrera de les posicions amb dret a dutxa d’escumós en el podi, si bé el finlandès i la transalpina tampoc estaven tenint un desenvolupament de cursa dolç, doncs la parella es veia obligada a canviar el radiador del seu Escort RS Cosworth després d’haver aterrat amb contundència a la recepció d’un salt.

La tercera prova especial matinal, en la que Ari Vatanen i Terry Harryman 9 anys abans hi havien tingut un esfereïdor accident que de ben poc no costava la vida al pilot, suposava una nova entrega del frenètic duel entre espanyols i francesos. Carlos Sainz i Luis Moya hi establien el millor temps per 6 segons de marge vers Didier Auriol i Bernard Occelli, i els de Subaru tornaven a liderar la taula per 2 segons. Distància amb la qual totes dues formacions feien entrada al reagrupament de 30 minuts de Santa Rosa de Calamuchita, en quan aquestes empataven a l’escratx en la quarta prova especial.

La competició doncs es reprenia amb 3 proves especials per davant, sent la primera d’elles, Falda del Carmen, la més longeva de tot el recorregut amb 45,21 km de distància competitiva. Malgrat haver donat un desgast excessiu als seus amortidors, Didier Auriol i Bernard Occelli hi aconseguien el millor temps, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya veien com de nou la mousse anti-deflació es desprenia de les seves Pirelli i això es transmitia en forma de vibracions que malmetien la bomba de la direcció assistida, a més a més, el madrileny i el gallec trencava el seu parabrises i completaven l’especial amb el seu compartiment del motor fumejant, unes contrarietats que suposaven la pèrdua de 10 segons per part de la parella i amb ells el lideratge de la classificació per 8 segons.

Les dues últimes proves especials del programa s’afrontaven sense assistències, i per tant l’elevada tensió que es respirava en l’ambient anava “in crescendo”, més tenint en compte els problemes que les dues parelles havien patit a la cronometrada reina. Carlos Sainz i Luis Moya no tiraven la tovallola i amb la victòria de tram en la penúltima prova especial programada, els de Subaru reduïen el seu gap vers als líders fins a la meitat, és a dir 4 segons.

Didier Auriol i Bernard Occelli no es deixaven sorprendre i en imposar-se en el darrer tram del programa, rebaixant en 2 segons el registre de Carlos Sainz i Luis Moya, els francesos incrementaven el seu marge fins als 6 segons.

Completades doncs les 29 proves especials que composaven el recorregut del 14è Ral·li d'Argentina i sense haver de lamentar incidents en la cinquantena de quilòmetres que separaven Cosquin de Córdoba; Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien la victòria final per tan sols 6 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, completant els 563,90 km de distància cronometrada del programa en un registre de 5 hores 50 minuts i 42 segons. Ari Vatanen i Fabrizia Pons pujaven al darrer graó del podi a manca de 2 minuts per a 3 quarts de 5 de la tarda a 6 minuts i 40 segons dels guanyadors de l'esdeveniment.

Ari Vatanen i Fabrizia Pons donaven un podi a Ford, espectadors d'excepeció del duel Subaru-Toyota.

En la categoria de producció, donada la impossibilitat de tenir els seus Peugeot 405 Mi16 a punt, Mike Little Preprations enviava dos Ford Escort RS Cosworth per als locals Carlos Menem jr, fill del per llavors president argentí i ex-pilot de ral·lis Carlos Menem, i Hugo Zucchini i un altre per als seus compatriotes Jorge Bescham i José Garcia, qui de fet utilitzarien el muleto dels primers.

Carlos Menem i Hugo Zucchini, favorits a la victòria després de l’aconseguida a Grècia un mes abans, veien com el seu ral·li tenia un final precipitat a les primeres de canvi. Els argentins en quan van engranar la primera velocitat a la sortida del primer tram, la caixa de canvis del seu Ford Escort RS Cosworth es trencava i els pilots es veien obligats a abandonar sense pràcticament haver pogut deixar constància de res.

La mala estrugança també acompanyava als per llavors dels líders de la classificació provisional del certamen, els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio, qui en creuar amb massa ímpetu en un dels nombrosos passos d’aigua del dia, veien com el motor del seu Ford Escort RS Cosworth s’aturava en el transcurs de la sisena prova especial, obligant-los a abandonar. 

L’altra cara de la competició era pels argentins Jorge Recalde i Martin Christie, qui es posaven al volant d’un Mitsubishi Lancer Evo II enviat des d’Alemanya per l’importador local de Ralliart, per tal de formar equip amb les líders entre les pilots femenines, és a dir, Isolde Holderied i Tina Thörner. 

Els locals progressaven amb mà de ferro per les més que conegudes per a ells cronometrades de la serra codobesa, mentre que la germànica i la sueca completaven la primera etapa del ral·li fetes una fera en quan un indigent intel·lectual els hi llençava una pedra que trencava el seu para-brises. Entre mig dels dos companys d’equip, Jorge Bescham i José García s’instal·laven en segona posició, malgrat tenir ben poc coneixement del seu cotxe, així com de pilotar un auto amb tracció integral o fins i tot amb turbo.

Jorge Recalde i Martin Christie van gestionar amb intel·ligència el que restava de prova, doncs la menor preparació dels cotxes de producció, sovint generava problemes mecànics, sobretot en la transmissió, mentre que els seus compatriotes Jorge Bescham i José García s’emportaven un bon ensurt a la baixada de Taninga, quan el seu cotxe sobtadament no frenava, un problema habitual entre els Escort RS Cosworth de producció quan els frens no es feien servir durant una bona estona, degut a que les pastilles es separaven massa dels discs.

Finalment Jorge Recalde i Martin Christie esdevenien vencedors en la categoria de producció, i cinquens absoluts, per un marge de 6 minuts i 55 segons en relació a Jorge Bescham i José García, sisens absoluts, mentre que Isolde Holderied i Tina Thörner tancaven el podi a 24 minuts i 27 segons dels seus companys de formació.

Tot i el zero recol·lectat, el pilot càntabre Jesús Puras es mantenia en la primera posició de la provisional, si bé la pilot alemanya Isolde Holderied escurçava distàncies i es quedava a 12 punts del lideratge. Jorge Recalde, amb 17 punts, es situava per darrere dels dos pilots europeus i per davant dels 3 pilots que només havien aconseguit una victòria al llarg de la temporada, el monegasc Pierre-Manuel Jenot, el kenyà Patrick Njiru i el seu compatriota Carlos Menem jr.

Recalde-Christie donaven la primera victòria a Mitsubishi de la temporada.

En el campionat de pilots, l'abandonament de Juha Kankkunen combinat amb el segon lloc de Carlos Sainz, deixava al pilot espanyol al capdavant de la taula provisional amb 5 punts de marge vers el francès Didier Auriol, a qui els 20 punts obtinguts li permetien superar al seu company d'equip i campió mundial.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	72
Didier Auriol	67
Juha Kankkunen	57

En quan a marques, Toyota sumava la seva quarta victòria de la temporada, el que refermava al constructor japonès afincat a Colònia al capdavant de la provisional del campionat amb 3 punts més d'avantatge vers els seus compatriotes gestionats per Prodrive. Ford, que havia esdevingut pràcticament un observador de les contingències de les dues marques nipones, es mantenia en tercera posició estant cada cop més lluny de la condició de líder.

Constructor	Punts
Toyota	111
Subaru	95
Ford	68

Neuville-Gilsoul van saber gestionar velocitat i pressió per tal d'emportar-se la victòria a Polònia.

Figurant en el calendari del campionat del món de ral·lis com la vuitena prova, el diumenge 2 de juliol de 2017 finalitzava a la ciutat de Mikolajki el 74è Ral·li de Polònia, esdeveniment que en el seu programa oficial hi constaven 23 proves especials d'una distància total cronometrada de 318,74 km i en la que fins a 49 equips s'hi inscrivien; d'aquests, 47 iniciaven la ronda oriental europea el dijous 29 de juny dels que 40 aconseguirien arribar a la cerimònia del podi tres dies més tard. El ral·li polonès atorgava punts en els certàmens reservats a pilots i constructors, així com el WRC-2, WRC-3 i mundial junior.

Paddon-Marshall podien completar finalment un ral·li sense problemes i donaven un doblet a Hyundai.

El Mikolajki Arena donava un any més el tret de sortida de l'edició el dijous al vespre, llurs 2,50 km de distància cronometrada servien per decidir que els primers líders de la prova fossin els britànics Elfyn Evans i Daniel Barritt per 8 dècimes de segon vers els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i 9 en relació als seus companys francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Divendres arrencava el ral·li “de facto” amb l'entrada en escena de les especials forestals, les quals en la seva gran majoria eren noves vers edicions anteriors. De cara a la segona jornada es programava un bucle de 4 trams a doble passada, matí i tarda, més una segona passada per l'especial espectacle de Mikolajki el divendres al vespre, arribant així a completar la primera etapa amb una distància total competitiva de 114,34 km. Per a més dificultat, la pluja acompanyava als pilots al llarg del dia, amb el que a la novetat de les especials, se'ls hi unia el fang.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul guanyaven la primera especial del dia i amb ella assolien el liderat provisional, si bé el seu marge vers els seus perseguidors, capitanejats per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttial, era curt. De fet la parella finlandesa de Toyota feia el mateix que els belgues de Hyundai, i en aconseguir el registre més baix en la segona prova cronometrada programada, passaven de la segona a la primera posició provisional, mentre que els de la marca coreana baixaven fins al tercer lloc a 3 dècimes de segon de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Els líders refermaven la seva posició imposant-se en la següent especial, mentre que els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja s'unien a la festa de la lluita pel liderat amb el segon millor temps i els finlandesos, també de Toyota, Esapekka Lappi i Janne Ferm es veien obligats a abandonar en trencar una roda del seu Yaris WRC. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el bucle matinal amb un nou escratx, el qual donava accés als belgues a la segona posició provisional.

A la conclusió del bucle matinal, aquests 4 equips quedaven clarament diferenciats de la resta, sent els cinquens i sisens classificats els Hyundai i20 Coupé WRC de Hayden Paddon i Sebastian Marshall i de Dani Sordo i Marc Martí a 43,6 i 45,7 segons dels líders finlandesos respectivament.

Les segones passades per les especials del matí començaven amb mal peu, doncs la cinquena prova especial del dia, sisena en el còmput global del ral·li, era cancel·lada degut a la presència de nombrosos aficionats mal ubicats. Teemu Suninen i Mikko Markkula aconseguien el seu primer escratx al mundial de ral·lis a la sisena prova especial, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s'imposaven en les dues últimes proves forestals per tal d'esdevenir novament els líders provisionals. Tanmateix Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es despenjaven lleugerament de la lluita pel liderat al llarg de la tarda, doncs les condicions dels trams havien empitjorat substancialment vers el matí i els francesos eren els encarregats d'obrir pista.

Tal i com havia passat 24 hores abans, Elfyn Evans i Daniel Barritt tornaven a aconseguir el millor temps a l'especial espectacle de Mikolajki, si bé en aquesta ocasió en haver-se disputat un centenar de quilòmetres pels camps polonesos, el resultat era estèril.

Amb l'arribada doncs al parc tancat de Mikolajki el divendres al vespre, es donava per finalitzada la primera etapa del ral·li amb el liderat provisional de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul per 1,3 segons de marge vers Ott Tänak i Martin Järveoja, per la seva banda Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tancaven les places de podi a 6,6 segons de la parella de Hyundai, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia podien fer poc més que classificar-se en la quarta posició a 35,1 segons dels belgues i amb només 4,5 segons de marge vers Hayden Paddon i Sebastian Marshall.

Amb 144,74 km cronometrats al programa, la segona etapa era la més llarga del ral·li i presumptament la decisiva, doncs la jornada dominical era pràcticament anecdòtica. Al llarg de la jornada es programava de nou un bucle de 4 trams a doble passada més una tercera passada per l'especial espectacle del Mikolajki Arena per tancar l'activitat, totalitzant-se així 9 proves especials.

Amb un escratx per a cadascun dels integrants de les places del podi al llarg del matí, així com un per part de Hayden Paddon i Sebastian Marshall, el ball de posicions en la part alta de la classificació va estar servit. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila guanyaven la primera especial sabatina i contribuïen a estrènyer la classificació, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja aturaven el cronòmetre abans que ningú en la segona especial i prenien el liderat a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, posició que aquests recuperarien amb el seu escratx al quart i últim tram matinal.

En sortir de les assistències intermèdies, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s'anotaven un altre millor temps al seu compte particular, just abans que el drama comencés a deixar-se veure a la ronda polonesa, doncs en la sisena prova especial del dia, segona del bucle de la tarda, els belgues de Hyundai perdien el liderat a causa d'una punxada, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s'havien de retirar per una averia en el motor.

Així Ott Tänak i Martin Järveoja passaven a liderar provisionalment la taula general de temps, si bé els estonians tampoc es veurien lliures de la desgràcia en haver perdut l'aleró posterior, pel que amb menys suport aerodinàmic en les ràpides pistes poloneses, la parella d'M-Sport va anar veient com de mica en mica Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul els hi anaven retallant distàncies fins al punt que en la darrera especial cronometrada vera aquests es feien amb la primera plaça de nou per estret marge.

L'especial del Mikolajki Arena es mostrava una altra vegada estar feta a la mida d'Elfyn Evans i Daniel Barritt, doncs per tercera vegada els britànics d'M-Sport hi aconseguien el millor temps per 2 dècimes de segon vers Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, els quals se n'anaven a dormir com els líders de la general per 3,1 segons de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja. Hayden Paddon i Sebastian Marshall tancaven les places de podi a 25,5 segons dels seus companys de formació, i amb la tranquil·litat de tenir a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia a 1 minut i 6,5 segons de la seva posició, molt despenjats en les primeres especials del dia a causa de dues punxades consecutives.

59,66 km cronometrats al llarg de 4 proves especials eren els encarregats de tancar l'edició, els quals tenien el handicap afegit de celebrar-se sense assistències intermèdies i amb el retorn de la pluja. Ott Tänak i Martin Järveoja sortien a l'atac, i amb l'escratx del primer tram del dia, els estonians tornaven a liderar la general per tan sols 1,8 segons de marge vers els anteriors líders, un marge que els obligava a seguir assumint riscs a totes dues formacions. En aquestes condicions l'errada havia d'arribar tard o d'hora i aquesta es va produir en la segona especial dominical, quan els nous líders trepitjaven un bassal d'aigua i en fer “aqua planning” el seu Ford Fiesta WRC xocava frontalment contra un arbre; si bé els estonians completaven l'especial deixant-se 1 minut i 45 segons i dues posicions a la general, els danys soferts en el seu cotxe els invitaven a abandonar la competició.

Amb l'abandonament d'Ott Tänak i Martin Järveoja, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia passaven a ocupar posicions de podi, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gisloul i Hayden Paddon i Sebastian Marshall podien completar les dues especials que els hi restaven amb la tranquil·litat de saber que només una errada seva els podia privar de la posició aconseguida fins aquell moment. Els re-enganxats Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren els qui s'anotaven el millor temps al “Power Stage”, pràcticament l'únic focus d'interès que li restava a la prova en les dues últimes cronometrades.

Un cop els 40 equips participants que aconseguien completar la tercera i última jornada es trobaven dins el parc tancat de Mikolajki, el 74è Ral·li de Polònia es donava per finalitzat amb la victòria de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Els belgues del constructor coreà precisaven de 2 hores 40 minuts i 46,1 segons per recórrer els 312,22 km que finalment s'acabaven disputant, és a dir 1 minut i 23,9 segons menys que els seus companys Hayden Paddon i Sebastian Marshall, els quals finalment tenien un ral·li net de problemes. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven de forma inesperada el podi a 2 minuts i 20,8 segons dels guanyadors i sumaven uns valuosos punts en el campionat de pilots.

Ogier-Ingrassia pescaven un podi enmig d'un riu d'aigües braves.

En la classe intermèdia, el WRC-2, en quan van entrar en acció els trams forestals genuïns divendres al matí, els noruecs Ole-Christian Veiby i Stig-Rune Skjærmoen es feien amb la primera posició de la categoria, i si bé aquests aconseguien marcar un total de 5 temps escratx sobre 7 possibles, el seu liderat al terme de la jornada era de tan sols 5,1 segons de marge sobre els suecs Pontus Tidemand i Jonas Andersson, autors de només 2 millors temps i al comandament d'un Škoda Fabia R5 oficial.

El major encert dels líders es perllongava al llarg de la jornada sabatina, amb el que els noruecs aconseguien anar obrint escletxa de mica en mica i tram rere tram, fins que Pontus Tidemand i Jonas Andersson patien una punxada a les acaballes de la segona jornada i el seu gap s'obria per sobre del minut vers els Ole-Christian Veiby i Stig-Rune Skjærmoen. La brevetat de la jornada dominical només va servir per a que Pontus Tidemand i Jonas Andersson posessin a la llum del dia el seu pilotatge, el que els va portar a reduir la distància, una reacció però que era tardana i insuficient com per evitar la victòria dels seus rivals noruecs.

En clau de campionat, la victòria d'Ole-Christian Veiby a Polònia, situava el pilot noruec en la segona plaça provisional de la classificació, encara que força lluny del líder Pontus Tidemand i amb només 4 punts de marge sobre el finlandès Teemu Suninen, qui a Polònia debutava al volant d'un World Rally Car.

Veiby-Skjærmoen s'anotaven la victòria per davant dels oficials de la marca txeca.

En categoria WRC-3, la reservada als vehicles de dues rodes motrius, els primers compassos de la ronda van estar caracteritzats per les alternances, amb fins a 5 canvis de líder en el transcurs de la primera etapa; sent els catalans Nil Solans i Miquel Ibañez els qui s'emportaven la millor part, amb el liderat provisional a l'entrada al parc tancat per gairebé mig minut de marge vers els suecs Dennis Rådström i Johan Johansson.

Al llarg de la jornada sabatina catalans i suecs mantenien un estira i arronsa de segons en la general provisional, i no va ser fins a les acaballes de l'etapa que la parella líder aconseguia afegir una desena de segons més al seu coixí de confiança. Diumenge tot semblava indicar que es veuria una continuació de la jornada anterior amb un ball de segons entre catalans i suecs, però una punxada soferta en el Ford Fiesta R2 de Nil Solans i Miquel Ibañez en la tercera especial del dia afegia una mica més d'emoció a la general. Per sort dels líders o desgràcia de Dennis Rådström i Johan Johansson, la jornada només tenia 4 proves especials cronometrades, amb el que els catalans s'acabaven adjudicant la victòria per 15 ,4 segons.

En quan al campionat, Nil Solans s'anotava la seva segona victòria consecutiva al certamen, que combinades amb les dues segones places aconseguides a Còrsega i Portugal respectivament, catapultaven al de Matadepera al capdavant de la taula provisional amb 36 punts de marge vers el francès Raphael Astier, guanyador al Monte-Carlo i a la illa francesa.

Tanmateix la victòria en WRC-3 esdevenia en la tercera victòria consecutiva de Nil Solans en el campionat junior en la present temporada, amb la qual el pilot aconseguia ampliar el seu marge en la primera posició provisional fins als 39 punts vers Nicolas Ciamin.

Solans-Ibañez tornaven a guanyar en WRC-3 i junior en un terreny que era molt ràpid.

La victòria que aconseguia Thierry Neuville a Polònia, permetia al pilot belga escurçar en 7 punts el marge que li portava el francès Sébastien Ogier a l'arribada a Mikolajki en la provisional del campionat per a pilots, amb el que el gap entre els dos pilots s'establia en 11 punts a manca de 5 proves per acabar la temporada. Per darrera d'ells, els 5 punts que sumava Jari-Matti Latvala al Power Stage, habilitaven al pilot finlandès a entrar en les places de podi amb 4 punts de marge per davant de l'estonià Ott Tänak.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	160
Thierry Neuville	149
Jari-Matti Latvala	112

En el campionat de constructors, Hyundai aconseguia el seu primer doblet de la temporada i retallava en 18 punts el marge que els líders d'M-Sport havien aconseguit fins a la data, amb el que els dos equips es trobaven separats per només 22 punts en la taula. Per darrera de les dues principals marques, Toyota feia bo el coixí aconseguit fins llavors per tal de mantenir amb comoditat la tercera posició provisional vers Citroën.

Constructor	Punts
M-Sport	259
Hyundai	237
Toyota	153