Solventats els problemes electrònics en el seu Celica ST165, Sainz-Moya no van tenir rival.

El dimarts 3 de juliol de 1990 es posava punt i final a quatre jornades de competició corresponents al 20è Ral·li de Nova Zelanda, prova que era la setena en el calendari del campionat del món de ral·lis, i que per tant la seva celebració permetia arribar a l’equador del mateix. La ronda oceànica naixia afligida però, doncs aquesta només entregava punts per als certàmens de pilots i producció, és a dir, no era puntuable per al campionat de constructors, un factor que unit a la llunyania vers el continent europeu, on hi residia el gruix del mundial, suposava una llista oficial d’inscrits en la que només hi constaven 65 parells de noms, la majoria d’ells locals. Tot i això, totes les 65 formacions inscrites prenien la sortida el dissabte 30 de juny, i des de la pertinent rampa ubicada a Auckland, el camí cap a les 43 especials cronometrades de 599,49 km de distància que els organitzadors disposaven sobre l’itinerari, una distància 40 equips aconseguirien superar.

Ingvar Carlsson i Per Carlsson només van tenir opcions mentre Sainz-Moya tenien problemes.

En passar 5 minuts de les 11 del matí, la vintena edició del ral·li s’iniciava des de la Plaça Reina Isabel II d’Auckland amb l’etapa més curta de quantes es programaven. Un conjunt de 9 proves especials cronometrades de 93,16 km de distància total, 2 d’elles asfaltades les 7 restants sobre grava, dibuixava un bucle cap al nord de l’illa més septentrional del país, una activitat programada que comptava amb un reagrupament per a les assistències a Wellford i que trobava el seu punt final a partir de 3 quarts de 8 del vespre a l’Hotel Travelodge de l’aeroport de la mateixa ciutat d’Auckland.

L’asfalt dels carrers d’Auckland suposava el primer repte per a les 65 parelles participants del ral·li, en el que els suecs de Mazda i vencedors de la darrera edició de la prova oceànica, Ingvar Carlsson i Per Carlsson, hi establien el millor temps per erigir-se com els primers líders de la cita per davant del Volkswagen Golf G60 d’Erwin Weber i Matthias Feltz, qui repetien sortida després de l’estrena a l’anterior Ral·li Acròpolis, i el Mazda 323 4WD dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe. 

Els líders repetien victòria de tram en la cronometrada següent, ja disputada sobre grava i que comptava amb 14,32 km competitius, una distància més que suficient com per fer perdre una vintena de segons a Carlos Sainz i Luis Moya, que es lamentaven de problemes electrònics en el seu Toyota Celica GT-4, que sovint els hi impedien aconseguir règims superiors a les 5500 rpm. 

En quan els espanyols van començar a agafar el ritme de cursa i el sol començava a lluir en el cel ben entrada la tarda, aquests van començar a deixar palesa la seva velocitat, i Carlos Sainz i Luis Moya encadenaven una ratxa de 5 victòries parcials consecutives entre la tercera i la setena prova especial. 

Entretant, Rod Millen i Tony Sircombe protagonitzaven un doble intercanvi en la primera posició entre la quarta i la cinquena prova especial amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, mentre que finalment la parella de Toyota es faria amb l’anhelat lideratge un cop completada la sisena prova especial. Paral·lelament, els alemanys Erwin Weber i Matthias Feltz perdien la tercera velocitat de la seva caixa de canvis i creuaven els dits per a que l’avaria no anés a més, doncs la pertinent reparació no podia ser duta en cap tram d’enllaç.

L’escratx en la setena prova especial dels pilots de Toyota, s’aconseguia ex-aequo amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, qui en repetir victòria de tram en la penúltima prova especial del dia, recuperaven la primera posició en detriment de la parella espanyola.

Si l’asfalt havia donat el tret de sortida a la jornada i al ral·li, el negre element també era l’escollit pels organitzadors per tancar l’etapa. Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien el millor temps i els de Toyota entraven en règim de parc tancat a partir de 3 quarts de 8 del vespre en primera posició per 1 segon de marge vers Ingvar Carlsson i Per Carlsson. Rod Millen i Tony Sircombe eren tercers a 26 segons dels líders, mentre que fora de les posicions de podi provisional, les distàncies començaven a ser importants. Els australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas eren quarts a 2 minuts i 13 segons dels primers classificats i els locals Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth eren cinquens a 2 segons dels seus predecessors, després de patir en les cronometrades més revirades, en no comptar amb direcció assistida en el seu Subaru Legacy RS. Erwin Weber i Matthias Feltz salvaven l’escull i feien entrada a Auckland en sisena posició a 23 segons dels locals.

La segona etapa del ral·li suposava l’habitual viatge cap al sud de l’illa, concretament fins a la ciutat, famosa per les seves fumaroles, de Rotorua. Amb sortida d’Auckland a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 10 del matí del diumenge 1 de juliol, el desplaçament es duia a terme mitjançant 12 proves especials de 116,76 km cronometrats, de les que 3 es celebraven sobre asfalt i les 9 restants sobre grava. Després d’un parell de reagrupaments a Hamilton i Tokoroa, l’arribada a Rotorua tenia lloc a les 10 en punt de la nit per a la primera parella participant.

Com en la primera jornada de competició, l’asfalt tornava a suposar el primer repte per a les 64 parelles participants que emprenien l’etapa, si bé en aquest cas la cronometrada tenia lloc a la ciutat perifèrica de Manukau. Erwin Weber i Matthias Feltz hi establien el millor temps juntament amb el neozelandès nacionalitzat nord-americà Rod Millen i el local Tony Sircombe, mentre que en arribar a les pistes forestals, els líders Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a marcar el ritme amb una nova victòria de tram que els hi permetia afegir 5 segons al seu marge vers els segons classificats.

Tot seguit els boscos de Maramarua acollien un parell de proves especials, en les que els problemes electrònics del Toyota Celica GT-4 de la parella espanyola tornaven a fer acte de presència. Aturant-se el motor en fins a 3 ocasions en la segona d’elles, la parella hi perdia en conjunt gairebé 1 minut i amb aquest temps, dues posicions. L’altra cara de la moneda eren els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els de Mazda hi aconseguien respectius millors temps, el segon d’ells ex-aequo amb Rod Millen i Tony Sircombe, i amb aquests resultats els escandinaus es tornaven a enfilar fins a la primera posició.

Paral·lelament, en la segona prova especial a Maramarua i quarta en el còmput de la jornada dominical, el ral·li perdia un dels seus pilots cridats a ser protagonistes, els kenyans Mike Kirkland i Surinder Thatthi. Els de Subaru enfonsaven el seu Legacy RS en un voral i davant la impossibilitat de treure’l, havent fos l’embragatge en l’intent, els de la Constel·lació de les Plèiades no tenien altre remei que abandonar la competició.

Tot i els seus problemes amb l’electrònica, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien imposar-se en la cinquena i última prova especial del bucle matinal, obrint així pas al reagrupament de Hamilton, on els mecànics de la formació japonesa podrien treballar més extensament sobre el cotxe.

A la represa, Rod Millen i Tony Sircombe marcaven el registre de referència en la primera cronometrada del segon escull, un resultat que els neozelandesos repetirien en la quarta prova especial de la tarda, novena en el còmput de la jornada, si bé en aquesta ocasió el temps era igualat per l’altre Mazda 323 4WD participant, el dels líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson, pilots que es tornarien a imposar en la cinquena i última prova especial del segon escull abans d’arribar al reagrupament de Tokoroa.

Entretant, Carlos Sainz i Luis Moya donaven símptomes de recuperació i el madrileny i el gallec s’imposaven en la segona i tercera prova especial de la tarda.

Una segona prova especial cronometrada en les explotacions forestals de Tokoroa, encetava el camí fins a Rotorua, en la que Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien un nou escratx, resultat que els espanyols repetirien en la següent i darrera prova especial dominical, per tal d’assegurar-se la segona posició provisional.

A les 10 en punt de la nit del diumenge 1 de juliol, la segona etapa començava a donar-se per conclosa a Rotorua, amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson en la primera posició per 20 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya. Rod Millen i Tony Sircombe eren tercers a 1 minut i 2 segons del registre del cotxe homòleg dels líders, mentre que per darrera seu la classificació s’obria relativament. Amb el seu Volkswagen Golf G60 treballant a ple rendiment, Erwin Weber i Matthias Feltz aconseguien enfilar-se fins a la quarta posició provisional, a 4 minuts i 5 segons dels líders i per 27 segons de marge amb el Mitsubishi de Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Les 10 proves especials cronometrades de grava de la tercera etapa del ral·li, dibuixaven un bucle cap a l’est de Rotorua. La seva disputa s’iniciava a les 8 en punt del matí del dilluns 2 de juliol i permetia afegir al recorregut 193,80 km competitius, una activitat que els primers dels 55 equips participants que restaven en actiu, começarien a donar per conclosa en retornar al parc tancat d’eixida a les 9 en punt del vespre.

Avorrits dels problemes que havien afligit al seu cotxe al llarg de les 2 primeres etapes del ral·li, els mecànics de Toyota apujaven la pressió del turbo del Celica GT-4 de la parella espanyola de cara a aquesta tercera jornada, per tal de que aquest entregués una major potència.

Carlos Sainz i Luis Moya responien a les exigències que s’imposaven i que els hi venien imposades des de fàbrica, que hi havia fet una important inversió desplaçant tot l’equip tècnic fins a les antípodes, i els pilots guanyaven consecutivament en les 8 primeres proves especials de la jornada. Uns resultats davant els quals Ingvar Carlsson i Per Carlsson només podien pensar en assegurar el seu segon lloc, en el que estava sent el seu millor esdeveniment de la seva carrera professional.

Ja en les dues primeres proves especials cronometrades que separaven el parc tancat de Rotorua del primer reagrupament a Optiki, els espanyols llevaven respectivament 34 segons i 43 segons a la parella sueca de Mazda, i per tant Carlos Sainz i Luis Moya es feien amb el lideratge a la primera de canvi, per després fer accés a la primera pausa del dia amb gairebé 1 minut de marge.

El segon escull del dia, un bucle de 4 trams amb origen i final a Optiki, arrancava amb dues proves especials pels pintorescos boscos de Motu, en els que Rod Millen i Tony Sircombe es veien obligats a abandonar en la segona d’elles en trencar el turbo del seu Mazda 323 4WD i aquests completar l’especial amb el cotxe envoltat de fum blavós. La baixa obria les portes del podi a Erwin Weber i Matthias Feltz, si bé els alemanys es trobaven a força distància dels seus predecessors.

4 trams més uninen Optiki amb Rotorua, en els que Ingvar Carlsson i Per Carlsson trencaven la ratxa dels líders amb una victòria de tram en la penúltima prova especial que es programava, on paral·lelament els campions d’Itàlia en vigència, Michelle Raynieri i Loris Roggia, es veien obligats a abandonar després de topar contra una vaca i deixar el seu Lancia Delta Integrale 16V en molt mal estat. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya tancaven la jornada amb el novè millor registre de 10 possibles.

Després d’aquest excels rendiment, Carlos Sainz i Luis Moya feien tornada al parc tancat de Rotorua amb 2 minuts i 17 minuts de marge vers Ingvar Carlsson i Per Carlsson quan les manetes dels rellotges kiwis indicaven que ja eren les 9 del vespre. Erwin Weber i Matthias Feltz tancaven les posicions de podi a 7 minuts i 58 segons del lideratge, mentre que per darrera seu es situaven Ross Dunkerton i Fred Gocentas així com Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth a 12 minuts i 4 segons dels líders i a 17 minuts i 24 segons dels primers classificats respectivament.

La quarta i última etapa del ral·li conduïa a les parelles participants, entre els 48 equips que restaven en el parc tancat de Rotorua, de retorn a la capital de l’illa nord, Auckland. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 195,77 km cronometrats, l’etapa més llarga de tot el programa, al llarg de 12 proves especials, de les que la primera era asfaltada i les restants sobre la granulada i lliscant grava neozelandesa. L’etapa s’iniciava a les 7 en punt del matí, mentre que la seva finalització estava prevista per 13 hores més endavant.

Els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas aconseguien la seva primera victòria de tram en la cronometrada inaugural celebrada pels carrers de Rotorua, mentre que en desplaçar l’activitat en les especials que conduïen la caravana del ral·li cap al nord, el domini de Carlos Sainz i Luis Moya es tornava a fer patent enmig d’un clima plujós i ventós.

Pràcticament en la primera meitat de l’etapa, fins al reagrupament de Waitomo, els líders aconseguien 3 victòries de tram, 1 d’elles compartida amb Erwin Weber i Matthias Feltz, mentre que Ingvar Carlsson i Per Carlsson només aconseguien fer-se’n amb 1, amb el què les distàncies entre els primers classificats no feien altra cosa que eixamplar-se.

A la represa, el madrileny i el gallec marcaven també el registre de referència per a la resta de competidors en la cronometrada més llarga de l’itinerari de l'etapa, la sisena, el que els donava un marge de 2 minuts i 47 segons en relació als segons classificats al terme de la setena prova especial i sota l’escratx en solitari d’Erwin Weber i Matthias Feltz.

Un incident ocorregut en la vuitena prova especial del dia però, a manca de 4 per completar l’etapa, demostrava que res estava encara fet fins que no s’arribés al parc tancat d’Auckland. Intentant evitar al nombrós públic que s’amuntegava en un determinat punt de l’especial, Carlos Sainz i Luis Moya van haver de pilotar per la part més bruta del tram, el que els va suposar punxar una de les seves Pirelli i perdre-hi de cop 1 minut i 7 segons amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els més ràpids en aquesta especial, amb el que les distàncies entre les dues primeres formacions s’establia en 100 segons exactes.

La punxada esperonava a Carlos Sainz i Luis Moya, qui s’imposaven en les dues cronometrades següents, tanmateix les més lentes de l’etapa, per tal d’incrementar el seu marge fins a 2 minuts i 4 segons en relació a la parella sueca de Mazda, un gap més que suficient com per afrontar els darrers 35,50 km cronometrats de les 2 últimes proves especials amb serenor.

Activat el mode de control de la parella líder, Ingvar Carlsson i Per Carlsson tancaven la seva participació a l’esdeveniment de les antípodes amb dues victòries parcials, assolint així un total de 14, la meitat de les que aconseguien Carlos Sainz i Luis Moya.

En quan els rellotges neozelandesos indicaven que eren les 8 en punt del vespre, els primers pilots participants que completaven la quarta i última etapa del ral·li, començaven a immiscir-se en el parc tancat d’Auckland, situat a les instal·lacions de l’hotel aeroportuari Travelodge. Allà, Carlos Sainz i Luis Moya, rebien la tradicional banda que els aunuciava com a vencedors del 20è Ral·li de Nova Zelanda, completant els 599,49 km cronometrats del recorregut en un temps de 6 hores 48 minuts i 26 segons, registre que reduïa en 1 minut i 31 segons l’aconseguit pels guanyadors de la darrera edició de la prova, els suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Per Carlsson. Erwin Weber i Matthias Feltz tancaven el podi a 7 minuts i 58 segons del temps de la parella vencedora, en el que era el primer podi per al Volkswagen Golf G60, que tot just hi feia la seva segona aparició mundial.

Erwin Weber i Matthias Feltz donaven el primer podi al Golf G60.

En la categoria de Grup N, els 93,16 km cronometrats de la primera etapa ja van deixar entreveure el que seria la resta de l’esdeveniment, una lluita tancada entre el Lancia Delta Integrale 16V dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio amb el Mitsubishi Galant VR-4 dels finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, arribant tots dos equips al parc tancat d’Auckland separats en 23 segons. 

Els argentins Jorge Recalde i Martin Christie, i Ernesto Soto i Jorge del Buono eren tercers i quarts classificats en un cotxe italià com el dels líders, a 41 segons i a 1 minut i 10 segons respectivament del temps d'aquests, mentre que l’ambient humit i ple de roderes de l’etapa, deixava les 2 rodes motrius del Renault 5 GT Turbo d’Alain Oreille i Michel Roissard en una clara inferioritat de condicions, i els francesos es classificaven lluny de les primeres posicions.

En el desplaçament des d’Auckland fins a Rotorua, els líders Gustavo Trelles i Daniel Muzio eixamplaven distàncies vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne fins a situar-les en 44 segons a la conclusió de l’etapa, mentre que la celebració de la tercera jornada aportaria de nou emoció a la classe, en quan els finlandesos eren capaços d’escurçar el gap amb els uruguaians fins a establir-los en 16 segons. 

La contrapartida en la classe venia quan es registrava la baixa per avaria en el turbo dels argentins Ernesto Soto i Jorge del Buono i en el transcurs de la tercera prova especial, el que donava un glop d’aire als seus compatriotes, Jorge Recalde i Martin Christie, tercers al terme de la penúltima etapa a 2 minuts i 38 segons dels líders.

Els 16 segons que separaven els dos primers equips classificats no eren res per als 195,77 km cronometrats de la longeva quarta i última etapa. Enmig del temporal de pluja i vent, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es llençaven a l’atac i gràcies a una jornada pletòrica, els finlandesos sorprenien a molts gurús en aconseguir la victòria final per 2 minuts i 1 segon de marge vers Gustavo Trelles i Daniel Muzio. Jorge Recalde i Martin Christie tancaven el podi de la categoria a 8 minuts i 4 segons dels pilots nòrdics.

A efectes de campionat, els 13 punts que otorgaven a Tommi Mäkinen la victòria en la cita neozelandesa, tot just eren els primers punts que el pilot finlandès aconseguia en el certamen, mentre que per a Alain Oreille, els 4 punts de la cinquena posició final, eren suficients com per mantenir-se en el primer lloc de la taula per 3 punts de marge sobre Gustavo Trelles.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien la seva primera victòria en Grup N i els primers punts del campionat.

Per a Carlos Sainz la victòria, segona en la seva carrera com a pilot del mundial de ral·lis, li resultava doblement beneficiosa, doncs els seus principals rivals en la lluita pel títol, els pilots de Lancia, no feien acte de presència en la prova del Pacific sud, permetent al madrileny incrementar les distàncies fins als 25 punts amb Didier Auriol i fins als 36 amb Massimo Biasion.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	80
Didier Auriol	55
Massimo Biasion	44

En el campionat de constructors, la general restava inalterada després de la celebració de la prova, doncs aquesta no entregava punts en el certamen, pel que Lancia seguia dominant la general amb un marge prou segur com per pensar que el títol no se'ls hi escaparia.

Constructor	Punts
Lancia	94
Toyota	74
Subaru	19

Mikkelsen-Jæger s'anotaven la victòria en el darrer sospir.

Figurant en l'equador del calendari del campionat del món de ral·lis, el 73è Ral·li de Polònia finalitzava el diumenge 3 de juliol de 2016 a Mikolajki, a l'est de la nació polonesa. La cita, que era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, mundials WRC-2 i WRC-3, així com la copa de promoció de joves talents coneguda com Drive DMack, comptava amb 21 proves especials en el seu programa d'una distància total cronometrada de 306,10 km. Aquestes eren iniciades el dijous 30 de juny per 64 equips dels 67 que prèviament havien cursat la seva inscripció oficial, dels que 48 aconseguirien completar-les.

Tänak-Mõlder van volar per les pistes poloneses, peró la victòria se'ls va escapar de nou per una inoportuna punxada.

Com era tradició en les darreres edicions de la ronda polonesa com a cita del mundial, una especial espectacle celebrada el dijous al vespre en les immediacions del parc d'assistències de Mikolajki, la coneguda com Mikolajki Arena, donava el tret de sortida a la prova, en la que els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi imposaven el seu Hyundai NG i20 WRC per tal d'anar-se a dormir com els primers líders del ral·li.

Després del tastet inicial fet de cara al públic profà en la matèria, el ral·li propiament dit s'iniciava l'endemà divendres, amb l'entrada en escena de les especials cronometrades forestals. En concret l'organització hi programava 4 trams a doble passada, mati i tarda, que generaven un total de 8 proves especials, a les que calia afegir una segona passada per la superespecial espectacle inaugurual per tal d'aconseguir els 119,42 km cronometrats programats de la primera etapa al llarg de 10 especials.

Els neozelandesos de Hyundai Hayden Paddon i John Kennard s'imposaven en la primera especial del dia, la qual en no tenir gaire longitud, els impedia treure massa temps als seus rivals i que per tant el liderat passés a estar en mans dels estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger s'anotaven la següent especial, un escratx que ara si donava pas als noruegs a la primera posició provisional del ral·li.

La reacció dels líders destronats arribava en la tercera especial cronometrada, peró malhauradament pels seus interessos, tot i aconseguir sumar el seu primer millor registre al ral·li, no aconseguien desbancar del liderat a la parella noruega de Volkswagen. Hayden Paddon i John Kennard tancaven el bucle matinal tal i com l'havien començat, adjudicant-se el millor temps, amb el que els oceànics desplaçaven a Ott Tänak i Raigo Mõlder de la segona posició provisional.

En sortir de les assistències, i per tant tornar a passar per les especials matinals, Ott Tänak i Raigo Mõlder aconseguien imposar-se consecutivament en els tres primers trams del bucle, gràcies al que la parella estonia del proveïdor de pneumàtics DMack, assolia la primera posició provisional en detriment d'Andreas Mikkelsen i Anders Jæger. Un escratx de Hayden Paddon i John Kennard en el darrer tram cronometrat del dia, així com l'escratx de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la segona passada per la superespecial espectacle de Mikolajki, servien per concloure la primera etapa del ral·li, en la que s'hi arribava amb les classificacions molt pretes.

Ott Tänak i Raigo Mõlder lideraven la prova per 4,2 segons de marge vers Andreas Mikkelsen i Anders Jæger a la neutralització del divendres, mentre que Hayden Paddon i John Kennard eren tercers a 10,2 segons dels líders. Els tres vegades campions mundials, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, eren quarts a 16,3 segons dels primers classificats, mentre que a no massa d'ells, 4,1 segons més, hi aguardaven els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en cinquena posició.

La segona etapa del ral·li, amb sis proves especials cronometrades i una tercera passada per Mikolajki Arena, esdevenia la jornada més llarga del ral·li amb 124,58 km competitius. Ott Tänak i Raigo Mõlder reforçaven el seu liderat en imposar-se consecutivament en totes les primeres passades perls trams, mentre que el gap entre Andreas Mikkelsen i Anders Jæger amb Hayden Paddon i John Kennard es mantenia estable després d'haver fet la molla. Per la seva banda Sébastien Ogier i Julien Ingrassia acusaven més el fet d'anar obrint pista i ja a l'entrada al reagrupament de mitja jornada, els campions provençals havien caigut fins la sisena posició provisional per darrera dels seus companys d'equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Andreas Mikkelsen i Anders Jæger posaven finalment a la ratxa dels líders en imposar-se en la quarta cronometrada sabatina, mentre que en la cinquena els joves francesos de Citroën, Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau, marcaven el seu primer escratx al mundial en reduir en 1,2 segons el crono que havia aconseguit prèviament la parella noruega de Volkswagen.

Els líders posaven final a les retallades en aconseguir el segon millor registre en el darrer tram cronometrat del dia, just per darrera d'uns desconeguts Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que en la superespecial espectacle final, Ott Tänak i Raigo Mõlder hi aconseguien un nou millor registre per tal de deixar les distàncies a l'entrada al parc tancat en 21,3 segons entre el seu Ford Fiesta RS WRC i el Volkswagen Polo R WRC d'Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, els quals a la seva vegada cedien només 4 dècimes de segon amb Hayden Paddon i John Kennard en el bucle de la tarda, fitxant així a 6,5 segons d'ells i 27,8 de la parella estonia.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul conservaven la quarta posició que els belgues havien aconseguit amb la despenjada de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en les especials matutines, si bé la parella de Hyundai perdia una mica el contacte amb els tres equips que els precedien i es trobaven ja a 43,5 segons dels primers classificats.

Diumenge tenia lloc la tercera i última etapa del ral·li, la qual amb només 2 trams celebrats en dues ocasions cadascun en el seu programa, generaven així un total de quatre proves especials de 59,60 km de cronometrats. Els pretendents a victòria, els noruegs Andreas Mikkelsen i Anders Jæeger, intentaven pressionar als líders en quan aquests s'imposaven en la primera especial dominical i aconseguien el tercer millor temps en la següent, just per darrera dels seus dos companys de formació a Volkswagen.

Malgrat l'esforç de la parella noruega, el coixí de 18,6 segons que els estonis conservaven a manca de 29,80 km per celebrar-se, semblaven suficients com per aquests aconseguissin finalment la seva primera victòria en el campionat del món de ral·lis, peró per desgràcia seva, una punxada soferta en l'especial llarga del bucle, els suposava perdre 35,4 segons amb la parella de Volkswagen i per tant el liderat del ral·li. Contrariats, Ott Tänak i Raigo Mõlder es limitaven a completar la darrera especial del programa, cedint uns 10 segons suplementaris vers els nous líders, que ni de bon troç marcaven el millor temps.

Amb un gust agre-dolç doncs, es finalitzava el 73è Ral·li de Polònia amb el que suposava la segona victòria al mundial de ral·lis per a Andreas Mikkelsen i la primera pel seu copilot Anders Jæger. Els noruegs invertien un temps de 2 hores 37 minuts i 34,4 segons en recorrer els 306,10 km cronometrats, 26,2 segons menys que els estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder, els quals haurien d'esperar per una altra ocasió pujar al graó més alt del podi. Hayden Paddon i John Kennard, que ja havien catat les delicies de la victòria a l'Argentina, completaven el podi a 28,5 segons dels guanyadors, en el que era una actuació dominical per sota del ritme establert en les jornades prèvies, doncs el coixí amb el que tancaven el ral·li vers els seus companys belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, quarts classificats, era de només 8 dècimes de segon.

Paddon-Kennard a punt van estar de perdre un podi merescut.

En categoria WRC-2, en els primers compassos de la prova, la lluita per la victòria es va plantejar com un assumpte a tres bandes, entre les que s'hi trobaven els 2 Škoda Fabia R5 oficials, en mans dels suecs Pontus Tidemand i Jonas Andersson i dels seus companys finlandesos Esapekka Lappi i Jane Ferm, i entre els que s'hi intercalava un 3r cotxe txec del preparador Oreca, sota les mans dels també finlandesos Teemu Suninen i Mikko Markkula. Els britànics Elfyn Evans i Craig Parry, de M-Sport, intentaven per tots els mitjans enganxar-se a la lluita, peró els va ser impossible seguir el ritme de les tres parelles nòrdiques que els precedien, pel que ràpidament quedaven despenjats.

En el darrer dels trams cronometrats del divendres peró, Pontus Tidemand i Jonas Andersson, que lideraven la categoria des del primer tram del divendres, es veien obligats a abandonar el ral·li i acollir-se al superally per tal de reempendre la competició l'endemà dissabte en patir-hi un accident. Aquest incident deixava com a líders a Teemu Suninen i Mikko Markkula, els quals estaven fortament pressionats per Esapekka Lappi i Janne Ferm.

Dissabte els britànics de M-Sport semblaven entrar en joc en imposar-se en les tres primeres cronometrades alhora que la parella oficial d'Škoda anava escuçant distàncies amb els seus compatriotes líders, per la tarda peró els del Fiesta R5 tornaven a rendi al nivel mostrat al llarg de la jornada anterior, mentre que Teemu Suninen i Mikko Markkula perdien el liderat de la categoria en favor dels oficials de la marca txeca.

Elfyn Evans i Craig Parry superaven a Teemu Suninen i Mikko Markkula en la primera especial dominical, mentre que en la següent els finlandesos d'Oreca recuperaven la segona plaça, plaça que esdevenia liderat quan simultaniament punxaven en la penúltima especial cronometrada del ral·li tan Esapekka Lappi i Janne Ferm com Elfyn Evans i Craig Parry. Amb només un tram cronometrat per davant, la posició esdevenia definitva i Teemu Suninen i Mikko Markkula aconseguien la victòria a la cita polonesa. Amb aquesta victòria, Teemu Suninen comptava ja amb 3 victòries en el seu haver, acumulant ja 75 punts i situant-se a només 5 del liderat que per llavors seguia ostentant Elfyn Evans.

Suninen-Markkula s'imposaven en els darrers compassos de la cita polonesa.

En el campionat reservat als cotxes de dues rodes motrius, l'anomenat WRC-3, els italians Andrea Crugnola i Michele Ferrara iniciaven el seu concurs a la cita polonesa guanyant les tres primeres especials cronometrades, fins que en la quarta cronometrada el seu radiador es trencava i obligava a la parella trans-alpina a abandonar. Els noruegs Ole-Christian Veiby i Stig Rune Skjærmoen prenien llavors el testimoni, si bé el seu marge vers els segons classificats era el menor possible, 1 dècima de segon. Aquests eren els també italians Simone Tempestini i Giovanni Bernacchini, que en guanyar totes les cronometrades que restaven a l'etapa tret del darrer tram, immediatament accedien al liderat alhora que aconseguien un marge de seguretat vers la parella noruega.

Dissabte semblava que Ole Christian Veiby i Stig Rune Skjærmoen estaven en disposició d'anar escurçant distàncies amb l'escratx al primer dels trams que es celebrava, peró ràpidament els líders van demostrar que era tot al contrari. La parella italiana marcava el millor temps consecutivament fins al penúltim tram sabatí, amb el que Simone Tempestini i Giovanni Bernacchini assolien un marge proper als 3 minuts, distància que es veuria incrementada quan a sobre els noruegs trencaven un palier en l'última especial forestal, deixant als francesos Terry Folb i Franck Le Folch en segona posició.

Amb unes distàncies molt importants entre els tres primers classificats, l'etapa dominical va ser un mer tràmit per a que el pilot italià d'origen rumanès Simone Tempestini i el seu compatriota trans-alpí certifiquessin la victòria a la ronda polonesa, una victòria que s'afegia a l'aconseguida a Portugal i permetia al pilot situar-se a dos punts del seu compatriota Fabio Andolfi, segon classificat provisional del campionat, mentre que el veterà pilot francès Michel Fabre seguia liderant amb una victòria més que Tempestini.

Amb Crugnola-Ferrara fora, Tempestini-Bernacchini no van tenir rival .

La cita polonesa suposava la segona prova de la copa de promoció Drive DMack, en la que els britànics Jon Armstrong i Noel O'Sullivan demostraven una gran velocitat en imposar-se en sis dels vuit trams cronometrats,  descomptant les dues passades a Mikolajki Arena lògicament, del primer dia. Malgrat tot, la parella només aconseguia un marge de 16,6 segons amb els segons classificats i 18,0 amb els tercers que eren els seus compatriotes Osian Pryce i Dale Furniss.

Aquests últims gràcies a guanyar 5 trams dels 7 que formaven la segona etapa, no només aconseguien passar a liderar la copa a la sortida del reagrupament de mitja jornada, sino que a més a més se n'anaven a dormir amb un marge de 43,8 segons vers els anteriors líders. Peró aquesta copa no estaria exempte dels problemes que s'havien registrat en les altres categories, i Osian Pryce i Dale Furniss perdien la posició de privilegi que ostentaven en deixar-se minut i escaig en la primera cronometrada dominical.

La neutralització de la segona passada per l'especial llarga de l'etapa pels participants a la copa, restava les possibilitats de remuntada dels antics líders que s'havien de conformar amb la segona posició, plaça que donava els punts suficients al pilot galès com per a seguir liderant la taula provisional del campionat.

Armstrong-O'Sullivan s'aliaven amb la velocitat divendres i amb la sort diumenge per acabar guanyant.

En el campionat de pilots, el provençal Sébastien Ogier compensava el fet de no pujar al podi per primera vegada en la temporada, amb la victòria parcia al Power Stage, gràcies al que, tot i la victòria del seu company i màxim rival en la cursa del títol, el norueg Andreas Mikkelsen, el campió mundial mantenia un marge superior als 50 punts. Hayden Paddon per la seva banda, es refeia dels dos zeros consecutius marcats des de la seva victòria a l'Argentina, i tornava a entrar en les tres primeres posicions de la taula provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	143
Andreas Mikkelsen	92
Hayden Paddon	72

Hyundai era la marca que aconseguia sumar més punts a la cita centre-europea en situar els seus NG i20 WRC en la tercera i quarta posició, resultat que permetia als coreans residents a Alemanya afermar la seva segona plaça a la taula provisional. Taula en la que seguia comandant Volkswagen i que precisament el segon equip del constructor alemany, gràcies a la victòria que els hi brindaven Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, es situaven a 1 sol punt de M-Sport, que tancava les places de podi provisional.

Constructor	Punts
Volkswagen	196
Hyundai	135
M-Sport	100